Entradas con la etiqueta: Vallbona de les Monges

UN NIU D’UN PICOT, D’UN » PICA-PINOS » , D’UN «PAJARO CARPINTERO»

Aquest hivern per primera vegada he pogut anar a Llorenç de Rocafort, les vegades que he volgut, cosa no sempre fàcil per temes familiars i d’altres que no venen al cas. 
Mai havia esporgat els ametllers del tros del Perdigó que hi ha un grapat tant a la part alta de la solana tocant al tros de Sant Miquel de la família de cal Gene o Giné, que es molt llarg i gran, la part de la solana de darrera la cabana fins tot el racó i tot l’obac, es la primera vegada que els esporgo en persona, no cal dir que el pare ho va fer tota la vida. Sempre em penediré d’haver desaprofitat les moltes ocasions que coneixer més a fons el món de la pagesia que el pare m’oferia de tant en tant, alhora repetia una i una altra vegada on eren les múltiples fites que ens separen dels veïns, jo no vaig parar massa atenció, perquè sempre tenia dins meu, que el pare el tindria tota la vida i si ell ho sabia ja en tenia prou, però la fi sempre arriba i tot el que no has capit, ja no li pots tornar a preguntar. Cal escoltar sempre a tothom però sobretot a les persones de casa i les més grans; la tradició oral no es pot perdre. 


Al arribar al tros, i veure aquests ametllers florits, aquesta explosió, aquest lluïment, aquest engalanament dels ametllers, vaig quedar astorat, em vaig sentir molt petit, molt poca cosa, davant de tanta bellesa, admirat que en la natura tot es cumpleix fil per randa, no pasa res per alt, tot es admirable, com que cada classe ‘d’ametller floreix en temps diferent, com el primer color que surt a la natura es el groc i rapidament seguit del blanc, del lila, i així tota la gamma, com que en una mateixa finca els codonyers floreixin primer els de la part de la solana que de l’obac… tot va sucseint sense que l’ home i pugui fer res, tot al seu temps, que ne’s d’admirable la natura !! i els secles es repeteixen i sempre tornen acomençar.
Ben segur que els que viviu tot l’any aqui en aquest «jardí de la boira «, ja ho disfruteu de manera permanent i continua, una estació s’enganxa amb l’altra de la manera més natural del món; però pels que no tenim aquesta sort, ens meravellem una vegada més fins al punt de que jo em faig pesat, explicant el que es natural a Llorenç. Perdoneu, sóc així i ja a les portes dels 68 anys no puc canviar. 
El que us dic avui, ja us ho he dit moltes vegades, però com deia un gran mestre que vaig tenir a Maldà : repassar sempre és bo !!

Tros del Perdigó, la cabana al fons, es la part més de tota la finca, es el que en diem lo fondo. En primer terme un ametller florit.


També vaig esporgar tots els ametllers del tros de les Pintades, antic terme de la Quadra de Mas Déu, que havia sigut una granja medieval del monestir de Vallbona, i així encara figura els les escriptures de casa. En aquest punt he de donar les gràcies com sempre al meu estimat cunyat en Josep Subirà, que havent escoltat i vist com esporgava el Magí Amenós, em va aconsellar i ajudar a deixar tot aquest tros molt ben esporgat, ell, tot el que fa, ho fa a consciència i ho deixa inpecable. Mil gràcies Josep. 
Abans d’abandonar la part de la solana de Les Pintades, hem pogut albirar un pi ple de vesc » Viscum album «.


Quan vaig a l’altipla del Perdigó, sempre passo per Vallbona de les Monges, perquè tenen bocins de camí enquitranats i es millor pel cotxe i tot planejant fas cap a la part alta de la finca. Si vas per Llorenç, hi ha una llarga i forta pujada, que el Josep Ramon de cal Martí cuida molt be i manté els desguassos al dia, però perquè siguin efectius i l’aigua se’n vagi son molt alts i de vegades noto un fregadís a sota el Range-Rover i anant per Vallbona ho evito.
El dia vint-i-dos de febrer vaig trobar dos pelegrins que feien el Camí de Santiago o Camí de Sant Jaume, i aquest surt de Vallbona i ràpidament s’enfila amunt que cap a  la part alta, el que en diem el camí del Serradells , 

Aquesta fletxa groga, la trobarem cada 200 metres, fins davant de la catedral de Santiago de Compostela; no cal portar una guia.


tenen una bonica vista de la vall fins a les Creuetes ja en vista de Llorenç el meu poble, que el » Camino» passa silenciós pel mitg,es un poble medieval, no perdran ni deu minuts si entren a caminar per dins, veuran una vila que al cim de les portalades de les cases poden veure  esculpit l’any de fàbrica de la casa, el mil sis-cents i pico esta present en tres cases, i d’altres el mil set-cents setanta set i moltes de principis del  mil vuit-cents, la Creu de terme es la més altra de catalunya , be, baixant cap el fondo i recte cap a la solana, trobaran el  camí de Maldà indicat per les fletxes grogues, no te pèrdua; per un home que ha fet el Camino de Santiago/ Camí de Sant Jaume de Galicia es emocionant trobar-te amb pelegrins, que venien des de Tarragona, em van explicar que la primera etapa va des de Tarragona a Santes Creus, després de Santes Creus fins a Montblanc, i d’ aquí cap a Vallbona de les Monges i després fins a Castell Nou de Seana……

Vallbona de Les Monges, vinguent de Llorenç de Rocafort.


Aquests dies d’esporgar he pogut gaudir o be des del tros o des de casa meva a Llorenç, dels tocs de les campanes del monestir, se senten amb molta claredat,de molts Km. de distància, encara que no totes,  són els tocs litúrgics, com Maitines, Laudes, …… Vespres, Completes que el seu toc la gent de les contrades l’anomenen La Campana dels Perduts.

Lletra de mossèn Francisco Bergadà i Solà, que fou trenta anys capellà de les Monges.


Tinc molts motius per estar content i a part de que la nostra neta Mar ha fet tres anys i està molt guapa i pregunta molt, aprent, no li passa res per alt, somriu molt i sempre te iniciatives per jugar, l’altre motiu es que a Llorenç aquests primers mesos del 2018 han plogut molt segons el Ramon Moix que medeix amb el pluviòmetre trobem al gener 50 litres, al febrer 40 litres, al març 60 litres i fins avui dia 11 d’abril 45 litres més . Déu ni dó !!!! Els sembrats fan molt de goig. També en sortiran beneficiats els ametllers i els olivers.
Tot anant cap el Perdigó vaig trobar els camps , ja plens d’herbes noves, una molt cridanera al mitg de flors blanques, es la Muscari botryoides es lila.


Era el dia vint de febrer, tenia permís per cremar, i tenia moltes rames d’oliver per cremar en un bancal molt estret, aprop del camí i no tenia clar que el tractor hi pogués passar amb la màquina de triturar. Però una vegada llegit el permís concedit per l’Ajuntament de Vallbona, 

Permís de l’Ajuntament de Vallbona de les Monges per cremar.


quasi et passen les ganes de cremar, set posen els pels de punta i que Déu t’agafi confessat i sobretot que no canvii l’aire, si et passa quelcom sempre seràs culpable tot i tinguen permís.» Ja t’ho aviam dit «. L’aire canvia d’un moment a l’altre i compta !  molta prudència i seny i para de cremar si convé.

Cremant rames d’ oliver a l’obac del Perdigó.


 Però amb seny i 10 garrafes d’aigua i cavant una bona zona al voltant del foc, em vaig omplir de valor i vinga, serà molt, això sí,  vigilant que les flames no fossin més altres de tres metres, cosa no sempre controlable. Ah !! i quan dones el foc per acabat no pots marxar del tros sense que hi quedi una brasa encesa, vaja et lliguen pels….. ara entenc perquè la gent crema tant poc.

En primer terme una argelaga florida i un bonic romaní i la verdor dels sembrats del fondo del Perdigó.


El dia començava fred,però amb molt bona pinta. A més en primer terme l’argelaga florida ( Tojo) i el romaní i un bon sol que ja apuntava, assegurava  un bon dia per recollir els troncs d’ametller escampats pels bancals, i com que portava el moto-serra per esporgar encara una mica més, mai s’acaba del tot. El tros te un gran altiplà ple d’ametllers i 30 olivers de tres anys i 12 de 90 anys més o menys i molt de bosc amb pins caiguts de l’ultim tifó que hi va passar ara farà uns  14 anys, caminar pel mitg de la serra es practicament impracticable degut als grans pins caiguts i que barren el pas al més pintat, em sap greu perquè impedeix buscar bolets al seu temps (mucoses , negrets , rovellons…. )
Vaig sortir de casa amb el remolc perquè sabia que tenia troncs d’ametller tallats d’uns mesos abans i calia portar-los cap a casa, a més tinguen a casa foc a terra, tot i la calefacció central, es necessari una ajuda per estar be a la gran sala.


Llenya d’ametller cap a casa.


A l’ acabar de carregar aquests troncs d’ametller,vaig respirar una mica, perquè ja sóc gran i em canso; de cop i volta vaig sentir com un martileig molt insistent amb un període de un minut de descans, i torne-m’hi, semblava el soroll d’una ametrelladora i de cop vaig reconèixer que significava aquella fresa o soroll, com un » dejà vu «, de cop em vaig traslladar a quan tenia 13 anys, a la sort del Borràs, al fondo de Llorenç camí de Vallbona de les Monges,(sota l’hort de cala tia Agustina), tros que el pare, olim menava a cal Perejaume. Vaig tenir la sort de veure l’ocell, però no tenia prous coneixements per dir si es tractava d’un Picot garser petit (Dendrocopos minor), mitja o gros, o el picot Siríac,  o Dorsiblanc o Tridàctil o Negre, o  Verd ) Picus viridis),  o el Picot Cendrós (Picus canus). Em vaig afanyar per acostar-me cap o on sentia la fressa, però de cop com si l’ocell m’hagués vist i la feina de l’ocell es va acabar, esperant un millor moment. Vaig perdre el rastre i jo tenia altra feina per fer.
No us parlaré més del Picot, fins l’ultim dia de treball  al tros del Perdigó terme de Vallbona de les Monges. He estat  uns quants dies entre ametllers i caminant de punta a punta el tros vaig fer petits descobriments com que al costat d’un petit marge creixent junts una botja, una planta de timó que just comença a obrir-se i moltes argelagues, ara grogues 

Aquesta argelaga i romani han colonitat la finca, no hi han de ser, però la natura guanya el terreny que havia sigut seu.


i dintre d’uns dies trobarem la flor de sant Joan, aquesta al voltant d’una olivera, sembla que tinguin preferència per aquestes petites delicadeses. Jo en una altra part de la finca, o sigui al bancal de darrera de la cabana, he trobat en dos ocasions que just al costat de la soca de dos ametllers un bonic romaní que li fa molta companyia.

Al peu d’aquest jove ametller i creix ben generós un romaní, sense cap vergonya. L’hauria d’arrencar i no m’atreveixo, 

Aquests dies a part de treballar, m’he donat un tomb per tota la finca, que potser mai ho havia fet i si ho havia fet no m’enrecordava; he trobat un ametller empeltat de pruner al racó del Perdigó, però amb un petit disgust, la part d’ametller de l’arbre era mort, ara només ens queda esperar que surtin algunes prunes i valorar si s’ha salvat quelcom ???, en aquest racó de la finca hi he trobat codonyers ( Cydonia Oblonga) . Tot d’sa de dir als meus quasi 68 anys mai havia vist florir un codonyer, quines coses Déu meu? Que boniques que són les seves flors !!!!, com m’agradaria tenir mes fotos de com evolucionen i com seran dintre d’un mes.

Aquest codonyer es de l’Obac, menys hores de sol, i aquí n hi ha cap capullo obert.


 arbres antiquissims de la família de les Rosácees, tots tenen més de100 anys, el pare els va veure sempre plantats. Per primera vegada a la meva vida he presenciat la floració i per cert les flors son molt boniques, amb una particularitat que les que estan en la part de la solana, floreixen molt abans;

Codonyers de la Solana del Perdigó, com poden veure mot be, les flors estan ben obertes.


Continuament et quedes meravellat. Ha sigut una bonica observació, el poguer comparar el fet al mateix dia  .
Ara amb la gran poda que vaig fer de tots ells, i la pluja que hem tingut fins el moment present, pot haver-hi una gran collita, es impossible fer tants codonaycs (membrillos) . Els codonyers són molt olorosos, són oriünds del Pròxim Orient i que van ser introduïts a Europa fa uns 3.000 anys, repeteixo, podem tenir sort.
Ja què, acabem de parlar dels Codonyers , en castellà «Membrillero», jo guardo un bonic record, de un mesón de Puente la Reina (Camino de Santiago), que ens hi varem quedar a dormir, i pels passadissos hi havia caixes,i coves, carregats de codonys .Tota la casa estava perfumada, exclusivament tota. 
Al fondo del Perdigó, ni vaig esporgar uns cinc de quasi centenaris i a la part obaga uns 12 més de molt antics, o sigui enguany amb la gran esporgada, i les  pluges en podem collir molts kilograms de codonys, haurem de guardar-nos temps per fer la confitura i el dolç de codonyac, també temps per fer la melmelada de mora, que tant be li surt a la Tere, o sigui que si Déu vol ens espera un setembre molt ocupat. 
Recordo que un any que estava dins la cabana pintant les bigues, va parar un cotxe , van baixar dos homes i van carregar 3 caixes plenes de codonys. Jo no vaig dir res, eren dos i un servidor no està tant fort per enfrontar-se a dos joves. Alabat sigui Déu !!
Vull dir que com a metge hem fet servir tota la vida el codonyac per les seves qualitats astringents.

Una bona mata de romaní a una zona del marge que no te gaire humitat.


Dir que el racó del Perdigó es la part més oblidada d’aquest tros, està molt aïllat, degut a un cami molt deficient, i si lo fàcil queda per fer, molt més aquest racó. 


Hi he trobat quatre ametllers gegants morts, caiguts al mitg de la parada i que impedeixen totalment que un tractor o el meu cotxe amb el remolc hi pogués transitar i donar una volta. No m’ha quedat més remei que serrar-los, per tenir pas i que tot es vegi més ordenat, encara que ningú se’n adoni ni serveixi de moment per a res.

Fixeu-vos amb el color d’aquesta llenya d’ametller, que igual fa sis anys que està morta i abandonada al mitg de la finca i que no s’ha fet malbé , el que vull dir que l’ametller aguanta molt l’intempèrie, es durissim al tallar-lo i no es podreix i al foc crema molt be, amb molt poder calorific.


Quan era petit recordo que a mitg camí de la muntanya hi havia un aiguamoll, aquests dies encara hi vaig trobar el clot on naixia l’aigua, que curiós al cap de cinquanta anys ??. A veure si amb tantes pluges li tornem a veure.
En la memòria recordo que també trobàvem un altre altre aiguamoll a la part alta del tros de ant Miquel de cal Giné, tros que menava el germà de la meva padrina.



D’esquerra a dreta: unes petites botges, una petita mata de  timó que just està florint i més aprop una planta de 


El quid de la qüestió era afilerar totes les rames que jo mateix havia fet durant quinze dies d’ esporgar tants ametllers i que feien com 5 anys que ningú els havia arreglat gens ni mica, dons per motius que són prou evidents per la mort dels nostres estimats pares i jo encara exercir la medicina i no podia estar per tot.

Filera de rames d’oliver/olivera, resultat de esporgar-los, només en vaig fer uns 85 de grossos, la resta ho farem l’any vinent.


Tot estava deixat de la ma de Déu i tot estava escampat pel mitg del tros i calia ordenar-les per poguer enviar el tractor per triturar-les, feina necessària per què així pugui ser.

M’agrada posar-los aquest ametller que alhora guarda el fruit del setembre passat i que ja te flors noves, que seran el fruit d’enguany, si més no es bonic contemplar-ho.

En cap cas ja no m’oblidava de l’ocell que ja no em podia treure del cap.
Sempre mirant el tronc principal per si podia adivinar un niu de Picots o Pica-Pinos o » pajaro carpintero, però després d’esporgar-ne cap a quatre-cents entre els dos trossos, no en vaig veure cap, mala sort. Diria que podria ser més freqüent oi ?? donç no segur que aquest Picot deu fer també el niu en pins i d’altres arbres que desconec. Sí segons La Guia dels Ocells dels Països Catalans i d’Europa. Peterson.Mountfort-Hollon, també foraden pins aprop dels contreus , impressiona i crida l’atenció un fort » kri-kri-kri-kri-» tamborina i qui escolta queda absort per tanta feinada, fent el niu «

Una altre ametller, que trobem les ametlles de la collita pasada i les noves flors que esdevindran les noves ametlles.


Vaig alternant tot el que vaig trobant i que em meravella a mi, i que miro de que vostès també disfrutint de la natura i les seves curiositats que vaig trobant caminant per la finca.
Em costa molt per aquestes terres trobar algun niu de processionaria, cosa que a Girona en trobo moltissims, aquí n’he trobat un. Algú em dirà que n’hi han molts, jo no els trobo.


Quan un te el temps just , no està per anar a dinar a casa, i com que tota la vida vaig veure dinar el pare al tros arresserat al sol apoiat en una soca d’oliver o a la pared de qualsevol marge o de la cabana , un servidor fa el mateix; 



ben mirat guanyes quasi una hora de feina, i mentre dines, mires, observes , descanses i penses com deia de ser de dura la vida en els segles passats, els delmes i primicies que els nostres avantpassats havien de pagar al monestir de Vallbona, quan era baronia i ells vassalls,  també penso en els últims anys amb els pares i ara seguin alguns consells dels veïns del meu poble com el Joan de cala Milia m’aconsella sobre com esporgar els ametllers i segueixo el seu criteri, el Jordi de cal Mora que m’explica amb un somriure els kilos d’olives que ha fet enguany, confiant només amb les seves mans i amb el seu vibrador manual,i està orgullós i a la vora del foc m’ofereix una ratafia que a la Carme li surt molt bona ;  del Josep Maria de cala Adelaida, un pagès com Déu mana,ja grandet, però que ho sap tot, ha sigut un gran treballador del tros, un home que el camp ha sigut la seva vida i en sap un niu, només cal escoltar-lo com matinava el dia que havia de crema les rames d’esporgar, encara era de nit i ja cremava i deixava de fer-ho a l’hora d’esmorzar, per si decàs ,feia servir el seny, no hi havia normativa, també vam parlar del molí d’oli de la Vila que estava al costat dels rentadors de la sèquia, que encara hi son;  del Francisco Català que sap molt d’aquest món de la pagesia, com el seu pare (a.c.s.), m’agrada parlar amb ell; l’altre dia m’explicava sobre la collita d’olives d’aquest hivern passat, i em  deia – mai n’havia collit tantes (olives) , però mai n’havia deixat tantes a dalt dels olivers !!! comentari que segur que no tornaré a sentir, molt interessant;  del Magí que se li nota molt que es un enamorat de la feina d’aquest racó de món,el treball li omple la vida, el seu germà en Josep Ramon ens trobem a be al pla del Perdigó on hi te una molt bonica plantació d’olivers molt joves, que rega amb gota-gota quan pot i els cosetxa amb una màquina molt grossa ; o el trobo  des de fa anys, el dia de la Vetlla de Santa Maria a Montserrat (26 d’abril),  del Ramon de Cal Giné que sempre em te al tanto dels litres d’aigua que ha caigut, meticulós en les medicions, això em tranquil.litza, des de petit que amb els pares sempre em parlat del temps, cosa important a l’Urgell,  del Josep Maria de cal Mano que també se li escapa el somriure quan et dona consells i el trobes amb el tractor blau per aquests camins de Déu , el Josep de cal Xepe, que també sent i se li nota que li agrada anar al tros i tornar tard al poble com feia el meu pare (epd),i cada any ens torna a donar consells de com podar les parres que tenim a l’era .
He tingut la sort de poguer compartir la il.lusió de les obres que han fet la Minerva Sallés i en David Miró, acompanyats de’n Joan i la Teo; entre tots ho han deixat molt bonic, ben restaurat i li dona un toc romàntic al l’ unic carrer peatonal de Llorenç. Per molts anys a tots !!. 
També dona bo de trobar cami del cementiri a la Maria el Mano amb la Dolors de cal Giné fent el passeig diari, també algun dia he pogut trobar a la Marialba  de cal Timoneda, que sempre s’interessa per la meva familia i sempre em diu que tant troba a faltar el somriure de la mare Isabel (acs).
També trobo donant un tomb amb el seu gos a la Teo i al Joan de cala Milia, els dos em porten records del meu gos Antoine, que gracies a ell vaig caminar cada dia set Km, ell em va passejar a mi durant 15 anys, ara en fa tres que va morir, l’estimavem molt.
M’han quedat algunes persones per veure, potser perquè no hi són, o perquè arriben tard de treballar fora o perquè ja no poden sortir de casa. A tots una cordial salutació.
 Aquest dies a Llorenç hi havia un no parar de carregar aigua als dipòsits dels tractors i preguntant em van dir que era per matar les males herbes dels sembrats i també per ensofatar amb coure els olivers. Preguntar sempre aclareix dubtes.
 També em dona voltes de com continuarà tot això el dia que jo no hi siga ? Penso que la feina es farà potser millor amb els 8 tractors que hi han al poble. En fi Déu dirà, però a poc a poc tots anem marxant, espero que els meus fills amb el record dels seus avis, el seu exemple de cuidar els trossos i la meva petita dedicació, puguin seguir vigilant o fent o manant que es façin algunes feines perquè no tot quedi erm. Ben pensat que façin el que puguin . Amb el pas dels anys altres agafaran el relleu, ben mirat només som administradors de la terra durant una temporada i la història de les nostres hisendes (avantpassats),passarà a millor vida i amb pocs anys, suaument  caurà en l’oblit. Ep! en cap cas sóc pessimista, que quedi clar !


Tot descansant, em ve a la ment que al batzacar les ametlles, abans de posar les borrasses, el pare ens manava que pleguéssim les ametlles que hi haguessin al terra, després posar les borrasses i tapar les soques, després tots a batzacar i tornar a donar una volta per si alguna havia anat a parar a fora de les borrasses. Déu ni do !! El mateix recordo amb les olives, que primer es plegaven les que estaven al terra, després es posaven les borrasses, es posaven els bancs, es collien les bagues, que sempre van carregades d’olives, i es guardaven per les persones de la família que ja eren grandets i no podien pujar al banc.

Aquest foto es el banc, que en altre temps no molt llunya s’utilitzava per collir olives, a casa en teníem tres, encara que el pare sempre pujava dalt de l’oliver tot i tenir 88 anys, perquè el nen, que era jo, no caigués de l’arbre i no em trenqués cap os.


 Com ha canviat tot, ara les bagues no interessen per a res, al contrari, queden carregades d’olives, perquè el vibrador no transmet la força perquè caiguin. 

Moles italianes, propietat del moli de la família Català.


Ara es tallen totes al esporgar, cosa que he fet fa poquets dies, amb gran sentiment recordant als pares.



 No hi ha res  escrit, i caminant pel tros t’adones de feina que abans no l’havies vist i que aquell ametller mort cal tallar-lo perquè no molesti al tractor quan sembri el blat o l’ordi, que cal esporgar el grandiós noguer ( Jutglans regia) del mitg del fondo, perquè molesta a la cosetxadora quan es l’hora del batre.Si om vol collir nous s’ha d’ensofatar cada 15 dies a partir del mes de maig, cosa que no faig, el pare si que ho feia i per això sempre tenia nous per obsequiar-nos. Mai ho diriau, però en els temps presents, les nous se les mengen els porcs senglars, passen tota la colla dos vegades al dia i primer les xafen i després escolleixen l’aliment de dins, saben el que es fan.
El mateix ordre vaig seguir, a tot el tros de les Pintades, també vaig repassar uns 40 olivers joves, per tal d’esporgar-los una miqueta i de canviar-los les brides si era el cas, molts encara van lligats a les guies de ferro d’encofrar, per si decàs, ja les trauré algun dia, però es molt important que l’arbre creixi recte.

Cultiu i boscos estan a tocar, aquesta foto i l’anterior ens situen al cim d’un turó per no dir muntanyes que per aquestes terres de la Catalunya Nova no en tenim. Ametller històric de més de cent anys; a poc a poc  es van morint tots, no se perquè   han durat tant en una terra tant eixuta, 
Crida molt l’atenció veure el bosc tant aprop oi ?  Això és una realitat històrica a tota la baixa Segarra o ara dit l’ Urgell, tenim tants pocs boscos que no es pot arrencar cap reboll o roure o pi o romaní (romer) plantatge, o be orenga o espígul, o un timó,o una salvia, o una alzina per petita que sigui i  que invadeix la finca, els nostres avant- passats van arrebassar molta part dels boscos per tal de fer-los terra de conrreu, dels resultat d’aquesta llarga «acció «, només van quedar petits boscos al cim dels turons.
Us poso unes fotos per que pugueu observar del que us parlo: 


Si arribava d’hora a casa anava a l’era amb el moto-serra a tallar llenya d’ametller que el pare (acs) la tenia amuntegada d’ ençà més de 10 anys, per portar cap a casa i ordenar-la per no tenir-la a l’ intempèrie i que algú sense volguer se la emporti, pensant que no es de ningú, cosa que ja m’ha passat massa vegades, i si algú ha deixat la llenya a la nostra era, es perquè es nostra, això de pensar que està a la bona de Déu o abandonada es pensar molt. A Llorenç a totes les eres o quasi totes estan plenes de muntanyes de llenya.


Em situo l’ultim dia d’afilerar rames i encara fer anar el moto-serra per l’obac del Perdigó, abans d’anar a fer una ullada a Les Pintades on els meus amics doctors i professors universitaris Fabré i Capdevila van batzacar ametlles el darrer dia d’hivern, cosa que els va omplir d’alegria de pau i d’encant, mai ho havien fet, la Reina Capdevila diu que aquesta terra es tota una meravella i les ametlles també.

Petita collita d’ametlles al mes de febrer 2018, o sigui ben be fora de temporada, 


Be, s’ acaba l’article i encara no em parlat del Picot, donç be, al esporgar el darrer ametller de la tarda em vaig adonar que a sota la bifurcació hi havia un preciós forat rodó d’una família de Picots, la veritat no se de quin es tracta.

Els dos únics nius fets per un Picot, els dos estan fets en ametllers, curiositats de la vida ?, ja se que en fan en més tipus d’arbres, però un servidor no ha tingut tanta sort.


Oi que també hauriau estat contents vosaltres ?. Segur que sí, dons ara us el poso de més aprop, tot una bellesa de perfecció, de precisió i de saviesa en no equivocar-se de tronc. Ep ! greu error si l’ocell hagués escollit un de  més prim; va calcular molt be. El proper dia que hi torni cap a mig maig, miraré si treu el cap el Picot o la seva família si es que han nascut els petits.

Aquesta escorza d’ametller ja no l’oblidareu mai més oi ?


El tros del Perdigó està ple de Lledoners, en castellà ( Almez) Celtis australis. Des de molt petits que ens hem menjat el fruït, són dolços. Són arbres que els pagesos els fan servir per fer ombra,encara que de gegants com a Girona no en conec cap i per  fixar els marges , també tenen un valor diguem-ne ornamental i també per fer mànecs d’aixades o malls i el Lledoner d’Albarrasí, la seva fusta serveix per fer forcats, tartanes, i carros,… el de casa també per llenya pel foc a terra, encara que la gent de l’Urgell prefereix la llenya d’ametller i la d’oliver; les altres llenyes no estan en el seu pensament, com la del : pi, figuera, lledoner, tenen mala consideració com a llenya pel foc a terra.

No cal dir que es tracta de llenya d’oliver, ningú ho diria, però aquest oliver es centenari, fixeu-vos com està de consumit per dins.


Avui dia  , més que mai, s’han de fer grans esporgades, deixant l’oliver/olivera mig fotuda  o baldada, de lo molt tocada que la deixem, sembla que tardarà anys en recuperar-se, però al ser tant agraïda amb pocs mesos pot estar altra vegada en solfa i als tres anys donar les mateixes olives que abans de tocar-lo.

Llenya d’oliver per portar-la a casa per cremar-l a la llar de foc, o millor dit al foc a terra. Es ben be un tresor, que quan finalitza el dia la porto cap a casa amb el remolc.

El dia 19 de febrer primer dia d’esporgar d’aquest any 2018. Abans d’anar al tros, necessitàvem llenya per encendre el foc , perquè la casa estava glaçada i primer vaig anar a l’era a fer llenya menuda per tal de facilitar una bona flamerada de cop, puc dir que ho vam aconseguir. 
Després de dinar vaig començar a esporgar per la solana de Les Pintades, cosa molt necessària perquè amb el meu cotxe i remolc he d’atravessar la parada del meu veí de Rocallaura,el fill del Jaume Moix de cal Mano i no m’agrada trepitjar si ha plogut o està molt tendre,o sigui que ho vam fer abans de ploure i ho vam aconseguir.
Al vespre d’aquest primer dia ja no m’aguantava i mitja tarde vaig prendre un Ibuprofè 400, per treuren el mal del cos, que em feia mal tot, sincerament amb tan poques hores,vaig quedar baldat, maxacat, cansat, esgotat, em feien mal les articulacions metacarpo-falàngiques proximals, mitges i distals, em feia mal la columna cervical sobretot les vertebres Atles i Axis, les lumbars més la musculatura esquerra, fins i tot  els foramens intervertebrals i les facetes interapofisaries, les articulacions coxofemorals, més l’esquere, l’articulació del genoll esquerre ( femoro-tibial ), per les quals ja em medico amb el preparat  Condrosan, dos al dia, les articulacions de les espatlles, humero-genoidal i l’esterno-clavicular,també em feien mal les fibres de GORDON-BRODIE,  fins i tot els músculs Bessons amb el tendó d’Aquiles bilateral, i per colmo també em feia mal un neurinoma de Morton que tinc entre els dits del peu esquerre, amb tota la clínica que descriuen els llibres com el Farreres o el Harrison, fa anys que hauria de buscar una sol.lució, però? ; podria continuar relatant més grups musculars adolorits, però en quedaré amb el múscul tibial posterior de la cama esquerre al costat de l’ os fíbula , sense deixar de banda el malestar de la ungla encarnata del peu esquerre, que me la vaig operar l’octubre passat i no ha servit de res. 
Evidentment seguin aquella dita que diu ! el millor metge és un mateix » em vaig auto medicar , cosa que no s’ha de fer mai, sense permís del metge. Alternar l’Ibuprofè, paracetamol i algun nolotil d’amagat. Sense descuidar al vespre una bona dutxa d’aigua calenta, per relaxar la musculatura i millorar el dolor articular i la resta.
Tots vostès ja s’han fet una idea de com arribava a casa i llavors calia descarregar el remolc que cada dia portava ple de llenya d’ametller o d’oliver depenen  del tros, aquestes dos setmanes o més , he portat cada dia un remolc ple de llenya, i encara en falten, per acabar d’omplir espais buits de casa; a pagès tenir llenya a dins de casa es tot un tresor.
Honestament no he fet la feina que havia de fer, o volia fer, això només ho se jo. Sí, he deixat un rabassó al peu de cada oliver jovenet, per si plou es pugui omplir d’aigua i d’aquesta manera mimar els adults olivers , que tant han costat de pujar-los.
Be, m’he cansat molt, però he disfrutat com feia temps, m’he cansat molt, però he viscut molt, cosa que ningú m’ho pot treure i que potser cada vegada serà més dificil repetir-ho, no per falta de voluntat, sinó perquè el cos segueix el camí de la desfeta humana imparable, està escrit en el nostre ADN, l’home enmalalteix segur, ho he viscut en la meva vida de metge, primer dels altres i ara la meva. Ànims no puc maquillar res. 
 La Tere i jo a Llorenç no ens ha faltat res, em sigut feliços com feia temps. Hem gaudit del silenci, de la poca gent i de  com era el poble quan erem petits.
 L’ església restaurada o quasi restaurada del tot ens acompanya  i la pura veritat es que es molt bonica, es respira Cister per cada racó, que ben mirat no podia ser molt diferent de la fàbrica del monestir de Vallbona.

Església parroquial de Llorenç de Rocafort


Gaudiu d’aquestes arcades, que ens transporten a plena edat mitjana, ens acosten a la família Cardona propietària d’inmenses terres des d’Anglesola, Bellpuig, Llorenç, etc. Llorenç va ser poble molt abans de Vallbona i també vam tenir capellà molt abans de Vallbona, ho sigui que sense demanar-ho hem sigut uns privilegiats i encara ho som.
 Penso que encara veurem la nostra l’ església parroquial, a la ruta del Cister, que vindria molt be pujant de visitar el convent de Sant Bartomeu de Bellpuig o vinguen de visitar Verdú, poble medieval per exel.lencia i on va néixer sant Pere Claver; els dos camins han de passar per Llorenç abans de visitar el monestir femení més important de la Corona d’Aragó: Vallbona de les Monges. Seguirem parlant de pagesia i d’història, que ni ha per rato.
Tot està florit, però falta » la Colutea Arborescens» o espantallops, cami de les Pintades, quan jo era un nen, el pare cada dia, mentre duraba la plenitud dels fruits, al tornar cap a casa en tallava una rama al passar per la cabana de cal Perlo, jo l’esperava en candeletes; ja fa anys que ja no hi és ?, be, no ens quedarem sense.
Fins sempre,

Pep,



L’HOME DE DEU

Seguint amb la vida dels cristians dels segle XX o XXI, he d’afegir una vida més, he de parlar de l’escolapi Josep Maria Segura i Ferrer, que juntament amb la Pilar Valcarcel i uns nois deficients van començar a tirar endavant tot un projecte de vida comunitària a Vallbona de les Monges, sota el nom de L’OLIVERA. 

El poble de Vallbona de les Monges, al fons els terrenys de la Olivera. Foto feta des dels dipòsits de l’aigua municipal.


Jo ,vaig viure d’ a prop l’entorn de la posada en marxa de L’Olivera, al ser fill de Llorenç de Vallbona , també haver compartit pis al carrer Llúria 126 al Centre de Catequesis de Joves, (C.C.Joves), amb la F.E.R.E al costat, sobre l’any 1972-73 i perquè el pare Segura ajudava en les tasques pastorals al rector de Vallbona i Llorenç mossèn Francisco Huguet (1969-1980), quan aquest estava absent.El pare Segura, va ser qui va fer les exèquies del germà de la meva padrina Dolors l’oncle Lliberato (Llibert Pons Capdevila), encara em recordo del sermó que li va fer : tot i no ser un home de missa, li va dedicar una gran lloança, me´n recordaré tota la vida.
El Dr. Pont i Gol li va encomanar les parròquies de Sant Martí de Maldà, El Vilet i Nalec, això va suposar un nou ingrés per a la comunitat, a part de que aquests pobles estaven atesos pastoralment. O sigui que el pare Segura va ser rector de poble.

Part alta del poble de Llorenç de Rocafort, a l’esquerre l’ Abadia, on van viure el pare Segura, la Pilar i la resta de nois.
Al fons l’església parroquial, dedicada a Sta. Maria com posa en la façana AVE MARIA GRATIA PLENA DOMINUS, es de l’any 1593. Portalada d’entrada, d’estil plenament Renaixentista i seguint les proporcions clàssiques. Actualment totalment restaurada, havent recuperat la senzillesa del Cister.


A Llorenç guardem a més un grat record de la presència del pare Josep Maria Segura, de la Pilar i dels nois que mentre s’espavilaven a fer una vivenda per tota la comunitat a Vallbona als terrenys on estan encara, cada vespre baixaven tots a dormir a l’ Abadia (Rectoria) de Llorenç, o sigui que els pocs habitants que tenia i te Llorenç tots es coneixien, mai van tenir cap problema. Donaven vida al poble.

Foto feta des del principi de l’hort de les monges, just davant de l’ermita. Penso que va se l’ única propietat que els va quedar despres  de la Desamortització de Mendizabal (1836-1837).



Em plau escriure una mica ,  molt poc, perquè a ell, en Josep Maria no li hagués agradat gens ni mica, que ningú li atribuís cap mèrit ni  lloança, per petita que fos, per això no afegiré res del que ja s’ ha escrit d’ell en el llibre  «Se de qui m’he refiat «. Una vida dedicada als marginats. Editorial Claret.
Us recomano llegir el següent escric, entendreu moltes coses :



Aquest escrit, només explica la posta en marxa de l’Olivera, i les dificultats que es van trobant i que no van ser poques, el gran esforç de creixement que van suportar i sofrir tots  pegats i una gran acció de gràcies a tots els que des d’on sigui els van ajudar a tirar endavant el projecte de vida comunitària amb els deficients.


Només un detall: un diumenge d’estiu al sortir de missa a Llorenç de Vallbona, la meva mare (e.p.d.) al veure’l que anava tot tacat de dalt a baix, li va dir – pare Segura, si em deixa aquesta roba plena de taques, jo li rentaré i n’hi deixaré de neta del Sisquet (el meu pare) , i per la tarda ja estarà seca i planxada i el meu home li portarà tot caminant a Vallbona a la seva comunitat !. El pare Segura li va contestar – No gràcies ! – Isabel , no s’ho prengui malament, però els meus nois de l’Olivera també van tacats, tenim molts problemes per rentar la roba, jo no puc anar diferent que ells ! i amb un somriure es va acomiadar de la mare, tot agraint-li el gest.
La vida en comunitat deu ser com l’entenia el pare Segura, no tenir res com a propi i compartir-ho tot, fins i tot el anar ple de taques. 
Jo el considero un home de Déu.
Amb aquestes quatre ratlles no he afegit res del que era la norma de vida d’aquest home que ho va ser tot pels seus, endent pels seus els propis de l’Olivera i de les parròquies que tenia encomanades. 
L’Arquebisbe de Tarragona el Dr. Pont i Gol l’estimava molt. Els animo a Llegir el llibre escrit per un gran company seu en Josep Maria Farrés i Sabater » Se de qui m’he Refiat «, podran descobrir la santedat d’aquest escolapi, que va compartir la seva misericordia, la seva caritat, la seva fe,la seva il.lusió, la seva tendresa, els seus convenciments, la seva fortalesa que li venia d’Aquell que en Josep Maria es va refiar. Ell va cuidar la dels altres, no donant cap importància a la seva persona i salut, primer la comunitat. Em sembla que tot això respira evangeli per tots costats. Qui vulgui salvar la seva vida …
Una gran admiració, un model a seguir i una pregaria per l’anima de’n Josep Maria Segura.Rector que fou de Sant Martí de Maldà i del Vilet per encàrrec del Dr. Pont i Gol fins a la mort.


Josep Maria, quan passo pel cami que porta cap a la Font dels Serradells, tinc present el que ens vas transmetre i practicar. El Senyor que et te al seu costat et mimi, com tu vas cuidar i mimar als més petits que et vas trobar pel camí de la vida.
Una abraçada ben càlida, el dimarts Sant, que en aquells anys d’abans del Concili Vaticà II, feiem el Salpàs per cada casa.
Bona Setmana Santa a tots.

Pep

EL COLOR DE LES OLIVES ARBEQUINES OMPLE EL TERME

Per diferents motius, sobretot per diferents patologies familiars, que no havia anat a Llorens de Rocafort el meu estimat poble, d’ençà uns 6 mesos. La veritat es que m’enyorava i molt. Si vostès segueixen el meu Blog, sabran on vaig passar tot l’estiu a part d’anar a finals de juny a Lourdes amb l’Hospitalitat de Lourdes de la Diòcesi de Girona. 
L’última vegada que vaig estar a Llorens va ser el setze d’abril de dos mil disset, els ametllers estaven florits, amb el meu cunyat Josep Subirà i amb el comando Serrano , els germans Josep i Constàncio, els meus estimats parents del Palau d’Anglesola, molts encara en diuen Lo Palau a seques, es igual, ells sempre estan a l’aguaït del que pugui necessitar o menester i s’apunten ràpid, cosa que els ho agraeixo moltissim. 

La Catalogne, par le P.Placide, Ingénieur géographe. Paris 1792. A dalt de tot a la dreta trobareu escrit Lopalau i també Lopoal. 

El tema era posar la finca o el tros de Les Pintades antic terme de La Quadra de Mas Déu, al dia, que vol dir ? el pobre pare feia com cinc anys que entre pitos i flautes no l’havia esporgat de dalt a baix, sí que un bon dia tinguent a casa els seus nets Oriol i Lluís, se’ls va endur per ensenyar-los com esporgar un oliver, van quedar sorpresos que es tallés tantes rames.

El padrí Sisquet Capdevila, l’Oriol i en Lluís.


 Tots són olivers/oliveras i uns 30 ametllers de més de cinquanta anys. La qüestió o la feina que anàvem a fer, es deixar tots els olivers aptes per a ser collits amb vibrador que porta el tractor, no el manual, que per això no cal fer tanta destrossa.

Gran destrossa d’una olivera més que centenària, La modernitat i la necessitat ens porta a això. El color blau es sulfat de coure, que es posa en la cicatriu que hem deixat, per tal de que no entrint fongs i d’altres possibles bacteries.


La qual cosa requeria tallar l’oliver que tenia dos o tres troncs grossos, i deixar-ne un de sol, sap greu però ens fem grans i més aviat ja, algú ens haurà de collir les olives i es obligat ser conscient i fer el que vam fer. Si el pare ho hagués vist, hagués sigut un moment trist per ell, ell que les va cuidar i mimar tota la vida. Ep ! ell i la mare. Els dos s’estimaven molt aquest tros. Aquest es el tros que el pare l’any 2008 , l’any del crac econòmic de les Hipoteques subprime, va plantar dos-cents cinquanta olivers d’un any, que a hores d’ara ja medeixen gairebé de 170 a 200 cm.

Variat colorit de les aulives arbequines.


 Vull notar el blau que es sulfat de coure, perquè la gran ferida que ha sofert l’arbre no es contamini de fons i alhora no surtin tants de llucs; alhora al terra noteu grans troncs que eren del mateix oliver.

Com poden molt be  es tracta de troncs d’olivera molt vells i gruixuts.

 Resultat tones de llenya, que hi farem, a poc a poc l’anirem cremant.Es interessant després de tants mesos de no ser-hi, dons deixar-se caure pel poble i saludar i escoltar a la gent, primer s’estranyen que hagi tardat tant a anar-hi i segon el tema és la salut d’uns i altres, cosa importantíssima, perquè tots plegats estem penjats per un pel de cuca » fil de pescar » i si és trencar…?? i totes les famílies en passem de tots colors oi ? i el tercer són les olives, estem ja en plena temporada. Tres dies abans de sortir de Girona, ja m’havien arribat noticies com : 
Fondo de Les Pintades,molt aprop del poble Els Omells de Na Gaia. Al darrera a l’esquerre hi trobarem la casa del terme  de La Quadra de Mas Déu.


Parlant d’altre, aquí la gent, alguns pagesos ja comencen a collir olives. M’he interessat preguntant, i m’han dit que gràcies als 40 litres que van caure ara fa un mes i mig, que la collita s’ha pogut salvar, sinó ara haurien caigut totes les olives. Sembla que  a Llorens no hi havia plogut tant, però no per a que hi hagués mala collita. Ja et dic que molts pagesos han començat a collir, sobretot aquells que tenen trossos on hi ha caigut més aigua o bé han pogut regar els olivers. Tot s’ha de dir a Belianes ja fa dies que han començat, segur que la amb la marca Camins de Verdor, han de collir les aulives verdes, segur que aquí està l’encant de l’ èxit. Són protagonistes en 
 Josep Mª Escribà (de Cal Quetal), en Josep Ramon Morera (de Cal Morera, i actualment alcalde de Belianes) i en Francesc Bergadà (de Cal Xerep). Tot es fa en aquest molí nou, amb moderna tecnologia en pro d’obtenir un producte amb les màximes qualitats. Aquest molí està a les afores, no te pèrdua; qualsevol bordegàs que trobeu pel carrer us indicarà el camí del molinet tocant al poble i té com a nom d’empresa Bio-oleics Belianes SL; però el nom comercial ó marca és Camins de Verdor. Produeixen oli verge-extra, ecòlògic ó no, i tothom diu que és un oli tant bo, jo també l’he provat i comprat i realment es molt bo !
Jo el que cullo, el porto de tota la vida a la Cooperativa de Sant Martí de Maldà, el pare ja n’era soci i ara jo també.
Be la primera noticia que em va animar a sortir disparat cap a Llorens és que trobaré olives, donç cap a Llorens. Tot s’ha de dir el viatge no era per començar a collir olives, sinó fer-me una idea de l’estat de la qüestió i la feina que m’esperava la setmana entrant que si serà per fer feina.
Pel camí des del coll de la Portella cap a Sant Martí de Maldà, em vaig fixar als trossos de Nalec i Rocafort de Vallbona, que els olivers estaven carregats, que be, tant de bo a Llorens sigui igual.
Tirant enrere una mica, per l’Eix Transversal em va acompanyar una temperatura de – 3ºC, a Tàrrega just negatiu i a Llorens 5ºC a les 10,30h.  Un sol esplèndid, no es pot demanar més. Llorens de Rocafort ni es veia a ningú, com un poble solitari de dia i de nit, costa molt trobar algú pels carrers, a més si fa fred.
Just descarregar el cotxe, canviar-me i fer-me un entrepà , agafar alguns estris com el motoserra i vinga cap al tros.
Al passar pel primer que es diu El Perdigó, que es un tros molt bonic i que te de tot, però si molts ametllers, pocs olivers, sembrat, trossos de serra o bosc i una dotzena de codonyers molt antics, aquí volia arribar, dons la meva dona, em va dir que volia d’aquests codonys per fer  » codony » o » membrillo »  i vaig aturar-me i vinga a veure si en tenien.

Cydonia Vulgaris

Si hagués vingut un mes abans n’hi hauria trobat, jo que sé, pot ser uns 70 o 100, aquestes plantes són antiquíssimes, el pare va morir molt gran i sempre les havia vist, el que passe es que no s’esporgaven, i al voltant del tronc principal i creixien molt de plançons que xopaven i s’enportàven la poca aigua que hi pot haver en un marge; els codonyers sempre els plantaven als margens de pedra seca, zona molt difícil i semblaria més sequanera que la resta, Ep!! Els olivers i els ametllers també els hi plantaven, res a dir, si els vells així ho feien, es que quelcom sabien.

Són molt olorosos, si els poses en un cistell en un passadis de casa teva , ho perfumen tot, també ho fan les llimones, o les pomes. Tot això ho vaig gaudir fent el  Camí de Santiago a un petit hotel a Puente la Reina, que no recordo el nom.
De cop, només començar a caminar per la part obaga del tros, vaig veure un pi gegant que tallava el pas de dos bancals i no es podia passar, greu problema si hi anava el Magí a collí les olives o a batzacar. No tenia previst aquesta feina , però mi vaig posar sense pensar, calia  treures del davant el gran pi i vinga cop de motosierra i que Déu ens ajudi, destrossar aquest pi em va portar 3 hores, i després encara ordenar la llenya resultant petita i gran.


Sota la llenya hi ha un marge de pedra seca, que per coses de la vida, surt de la pedrera molt ben escantonada, quasi rectangular o quadrada, a més es una pedra molt dura, boníssima per fer cases. La casa de la meva germana a Llorens es d’aquesta classe de pedra.
Tot seguit vaig posar-me a podar els codonyers, que prouta falta els feia, esperem l’any vinent per tenir més collita. 

Al fons podem albirar la cabana de la finca o tros.


Un cop esporgat el primer, com molt be poden veure, es veu la cabana del tros, gairebé totes les finques tenien cabanes, actualment la majoria esta a terra, no fa falta. Els tractors tots porten una cabina, que porta calefacció i aire condicionat a l’estiu. Els que saben distingir la Catalunya Vella de la Nova, sabran que el territori de la Nova va ser conquerit als musulmans per Jaume I el Conqueridor o també conegut per Jaume I d’ Aragó, està enterrat al monestir de Poblet. El rei va confiar la repoblació del territori al Cister, home molt intel·ligent.
La Catalunya Nova està plena de castells (Maldà, Ciutadilla, Bellpuig d’ Urgell, L’Espluga Calva, Guimerà, Montblanc  a la Conca de Barberà, Malacara, Montcortés,La Curullada, Concabella, Les Olugues, Les Pallargues, Ratera,Castellmeià,…..   tant a la Segarra com a l’Urgell, en ple feudalisme, que ha LLorens de Vallbona va arribar al 1380 amb la compra per part de l’abadessa Saureneta D’Anglesola al rei Pere III El Cerimoniós la jurisdicció sobre els seus dominis per 20.000 sous, obtinguent la jurisdicció civil i criminal, l’alta i baixa , el Mer i Mixt imperi, convertint-se Vallbona en un domini Senyorial, així els nostres avantpassats passaven a ser vassalls de l’Abadessa que alhora ostentava el títol de baronessa. 

Una part important d’un molí d’oli, que funcionava quan jo era petit i que ara forma part decorativa de la Cooperativa de Sant Martí de Maldà, on ens molturen les nostres olives.

Tot el poble estava vivint al voltant del castell del senyor feudal, ell a canvi els protegia.Temps era temps i les epidèmies feien estralls a tot Europa i la doctrina cristiana havia eliminat l’esclavatge, regnava la teoria de l’Amor i afirmava que dels humils serà el regne de cels i que li serà més difícil a un ric salvar se que un camell passar pel forat d’una agulla; calia resignar a l’oprimit, sobre valorar als pobres, la reducció de les castes ….. aquesta ètica ho capgira tot i tot està empapat de l’apropament a Déu.
Ara dit això , comprendran que a la vora del poble hi havia molt poques finques , sinó pensin en Montfalcó Murallat, on totes les cases tenien les finques lluny per força, a Llorens igual i així tots els pobles medievals de la zona.

Muralla del poble de Montfalcó Murallat.


Aquestes obertures a la pròpia muralla són molt modernes, els temps passats no estaven per orgues. Totes les façanes de les cases donaven dins dels carrers.

Aqui davaant seu tenen els dos brocals de la cisterna comunitària per guardar tota l’aigua de pluja. També tenen el forn Comunal, igual que al meu poble de Llorens que l’any  1923 fou enderrocat, encara coservem el pou de la vila, a més a cada casa hi ha una cisterna o dos, a casa en tenim una per les persones i una altra per aigua pels animals. Això ere en altre temps, actualment serveixen per tenir bones reserves d’aigua pel que pugui ser.

o a Llorens mateix que vivien closos a la plaça del poble, totes les cases donaven a la plaça, jo de molt petit recordo cases molt petites, que anys avenir es varen derruir, fins i tot recordo que dos cases compartien una sola entrada ;fins i tot les eres per batre , totes estaven situades fora del poble, per motius obvis .

Mapa de Llorens de Vallbona fet l’any 1873. Dins aquest tosset de mapa, a la dreta poden observar un camp petit sembrat de creus, era l’antic cementiri del poble, o sigui al darrera de la pallisa del Domingo l’Elvira (epd) Mapa propietat de la família Català.


Torne-mi, la majoria dels trossos estan lluny del nucli urbà i cal tenir una cabana, per protegir-se de les inclemències del temps, per protegir-se d’una possible calamarsada, per guardar en altre temps, la mula durant les calorades de l’estiu i també per qualsevol succés que podia passar, o per quedar-se a dormir al tros si era necessari o tant sols per fer la migdiada, que amb el pare la fèiem. 
Cap a les tres de la tarda, vaig pujar cap a la solana del tros, que trobem bosc i un altiplà d’ametllers, no els havia vist des de feia 6 mesos i no s’havia si hi trobaria ametlles o no.Els esporgats , uns setanta  al mes de març de dos mil setze,  tot i la gran sequera estan carregats, no cal dir que em fa molta il.lusió, es tot un premi , es una bonica experiència. Be, estan al pla, vaig veure que l’ únic oliver que no es arbequí, sinó » sevillano», n’està carregat, l’any passat no en tenia cap.

Oliver dit » Sevillano » pels meus pares, és únic a la finca.

Olives molt grosses, el pare les feia servir per posar en sal i guardar-les per a fer el vermut quan venia algun parent, foraster o amic a casa. 

Olives «sevillanes» posades en conserva  amb un brot de farigola pel nostres pares Sisquet e Isabel (acs).

Enguany, la Tere en farà uns quants pots, per fer honor a la tradició de casa; que important son les tradicions que em mamat de petits i que algo ens anima a continuar fent.
També ja posats vaig repassar els olivers/oliveres petites que junt amb el meu cunyat Josep Subirà vam plantar ara fa dos anys d’uns 50, encara s’aguanten uns 35, tot i no ploure. Al no tenir herba per menjar els conills, llebres i d’altres rosegadors trenquen el plàstic en que estan envolts per seguretat i presenten aquesta imatge …..

Una olivera de tres anys, que els animals li han arrencat la protecció de plàstic que els posem a tots.


Dels olivers vius més d’un 50% estan trencats, caldrà repassar-los tots i posar-ne de nous, es una lluita contra la natura, a veure qui guanya !!! Quan els animals no tenen res per menjar la pell de les oliveres es molt atractiva, el problema surt quan menjant, menjant li donen la volta a la tija, llavors l’arbre es mort.
També vaig aprofitar per posar algunes brides als olivers que havien crescut un pam, per si be una ventada i els trenca; les brides aguanten l’arbre a la canya americana, que aguanta molt; més endavant caldrà substituir-les per ferros d’encofrar de la construcció.
Ja era cap a les cinc de la tarda , es feia tard, i vaig decidir, que ja tocava retirar-me, quan marxo del Pla, sempre torno a casa per Vallbona, el camí es molt bo i hi han bocins asfaltats. Em vaig aturar a contemplar el racó que la parella en Joan Miró i la Minerva Sallés, han fet, titulat Els Sentits, sempre m’ha atret aquest nom, molt ben trobat.

Fixeu-vos cada quadrat es una planta aromàtica ( timó o farigola, sàlvia, orenga, romaní…. ) potser no són les que dic, però crec que no estic gaire lluny.

A Vallbona, al costat de la Font dels Serradells. Desde darrera d’aquest gran vidre, es poden observar i fer boniques fotos a moltes classes d’aucells, que per altra banda mai veuriam.


Be, no hi vull afegir res més, perquè vostès mateixos poden fer-se una idea entrant al seu Blog, que ja trobaran enllaçat més amunt.

Quan torno cap a casa sempre passo per la casa de la Cristina Sais una pallissa molt ben restaurada i  que la te molt acollidora, no sempre hi es, però si i és asseures i parlar una estoneta amb ella, sempre te’n vas carregat en pau.
Ens traslladem altre cop a Llorens al cap de 5 dies, aquesta vegada si que és per collir les aulives, era el dia 21 de novembre de dos mil disset, temps que amb els pares sempre estàvem situats en plena collita. La tarde d’aquest primer dia a Llorens va servir per situar-me, que vol dir, com esta l’estat de l’opinió i a més buscar el estris necessaris per poguer treballar dignament l’endemà, que vindria a ajudar-me el meu cunyat Josep Subirà, cosa que mai li podré agrair prou. Be, vaig córrer a buscar el vibrador , la bateria, les borrasses, les arpes, l’aixada, el banderado , i els seus pals, tot una història que em porta a pensar amb la nostra estimada mare Isabel; carregar el motoserra, combustible, oli, les ulleres, els sacs per guardar les aulives, i evidentment dos gorres pel cap, per evitar els copets de les aulives quan cauen.
Al anar trobant les eines, em va venir a la memòria que la bateria feia dos anys que ningú l’havia carregat, perquè l’any passat no varem collir olives; em va entrar remordiments de consciencia i la vaig portar a l’amic mecànic Ninyet de Sant Martí de Maldà, mecànic i home de confiança del meu pare, per revisar-la i així el dimecres no tinguéssim un gros ensurt . La va posar connectada a un artilugi i li va donar que encara es podia salvar, tant sols calia posar-la tota la nit a carregar, així ho vaig fer, i sort, per què una bateria grossa per treballar tot el dia val molts euros . 

Troncs d’ametller, una fusta exel.lent i molt bonica i que al foc crema molt i molt be.


Un cop a casa, vaig preparar llenya d’ametller, per encendre la llar de foc, perquè la casa estava molt freda,  i que a part de donar escalfor fa companyia.
També vaig preparar el remolc, que mai havia estrenat, una meravella vist al final.

Carrer que antigament estava fora de la muralla, al engrandir-se Llorens de Vallbona en temps en que governava la baronia l’abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabater, (avantpassada del Dr. Martí de Riquer), el poble va conèixer un creixement impensable, que encara es l’actual distribució de carrers i des de llavors poques cases noves si han fetes.


Llorens es un poble molt despoblat i solitari la majoria d’hores del dia, pels carrers costa trobar-se algú i ja no parlem de quan es fa fosc, llavors ja impossible, només es veuen algunes cases traient fum per les xemeneies, donant senyals de vida. Llorens no te cap botiga ni cafè, només un centre social que és el lloc on si fan les activitats dels veïns quan s’ha de reunir pel motiu que sigui.
Es forasters que s’aturen al poble, només els queda disfrutar de  la Creu de Terme, que es una joia i que ens ha acompanyat fins a l’actualitat. Duran molt de temps pensàvem que era única a Catalunya en alçada, però, 

Creu de Terme de Llorens de Rocafort, una meravella i algo mai vist, encara que n’havia existit una altra com podran llegir després.

en trobem una de semblant( olim fotografiada el 1936 i que ja no esta dempeus)  a Torrefeta  (municipi de Torrefeta i Florejacs) : la Creu del Fossar, alçada no inferior a 8 metres, està entre les més altes de Catalunya. ( veure el llibre Història Gràfica de la Segarra, editat pel Consell Comarcal de la Segarra i el Centre Municipal de Cultura, sota la direcció de Max Turull i Rubinat. Primera edició 2001. 
El foraster que camina pel clos del poble, sense buscar-la es troba amb l’esglesia parroquial que data de 1593, la més antiga de la ex-baronia de Vallbona; façana  d’estil renaixentista i com totes les del Cister estava dedicada a Santa Maria, al cim de la portalada està escrit » AVE MARIA GRATIA PLENA DOMINUS «, també està escrit el nom de Maria a la Campana mitjana.  Interior goticorenaixentista contruïda entre els segles XIII i XIV. També en la primera clau de volta al entrar a l’església hi ha la imatge de la Marededéu amb el nen Jesús i amb l’altra ma aguanta la Rosa de Jericó.

» In nomine Domini Ego Raimundo Fulchoni vicecomite et  Uxori mee nomine Ermessendis vicecomitissa…Per hac scriptura donacionis nostre donamus vobis ipsa Rocha que vocantur Santi Laurentii ……


He de dir que el fet religiós a Llorens ve de l’any 1060 en temps de Ramón Folc I de Cardona, vescomte de Cardona, que va fer donació de la Roca de Sant Llorens, de la capellania i de la ferreria a Joan Gombau. Actualment 2/XII/17 està practicament restaurada, però no es pot visitar.
Ja estem al dimecres a les 9 del matí, amb moltes ganes de collir les primeres aulives de la nostra collita. El Josep, el meu cunyat va ser molt puntual i vinga cap a la pallissa a treure el remolcador i cap a casa a carregar-lo amb tots els estris, que no són pocs. A la pallissa al apartar coses per sortir, varem descobrir un munt de rateres, cosa que jo recordo, que el pare les parava i sempre teniam algun conill o tudó per menjar, perquè el que es criava al corral de casa gallines, conills i ous eren per vendre’ls.

Rateres


 El pare li va costar tenir permís d’armes, degut a ser fill d’una família d’esquerres. Temps era temps i l’estraperlo feia estralls (1939-1954), el raccionament de productes de primera necessitat anava molt controlat i que Déu t’ajudes. Aquí va una fotografia d’una pàgina d’aquests butlletins, també hi havia sucre, oli, etc…. 

Abastecimientos y Transportes. Colección de Cupones de Racionamiento. Primer Semestre de 1952

Seguim, ens posem en marxa cap al pla del Perdigó, terme de Vallbona de les Monges. Es un pla on hi han sobretot ametllers, però hi  ha una filera d’ olivers, uns vint, són molt vells, però d’ençà tres anys que amb el meu cunyat em vam plantar uns cinquanta d’un any, en sobreviuen uns quaranta.

El meu cunyat Josep Subirà, enplena activitat amb el vibrador a les mans, al Pla del Perdigó


Vam ensopegar un dia molt assoleiat i molt clar, no feia fred i ja poden veure el meu cunyat Josep Subirà en plena activitat amb el vibrador que ja el va comprar el pare (acs).
Podem dir sense causar cap problema que en Josep era la primera vegada que feia anar aquest instrument relativament modern de collí aulives, cosa que fins fa uns set anys haviam fet amb la raspa clàssica de tota la vida.

Raspa clàsica de collir aulives.


El problema de la raspa es que cadascú necessitava la seva, si algú se la deixava a casa donç problema al canto, no podia treballar en tot el dia, només li quedava la feina de canviar borrasses i ensacar.

Si parem atenció om pot veure que junt amb les aulives s troben molts brots d’oliver, perquè el vibrador després te molt d’inssistir, perquè l’oliva esta molt agafada a l’arbre, a la fi es trenca el brot , cosa indesitjable.


A mesura que  passen les hores el munt d’aulives augmenta i comença a fer goig, el treball te això, el munt ens anima a seguir. Mentre en Josep fa anar el vibrador un servidor, talla llucs o xupadors de les soques, perquè poguem estendre be les borrasses i perquè aquestes no deixin perdre cap oliva.
Arriba la una i toca dinar, els dos som  previsors i ens portem un entre pa , ens asseiem en un marge de l’únic bancal que hi ha en aquesta zona tant bonica del tros, molt ben acompanyats pel sol. Tot seguit hi tornem, el pare sempre volia descansar una hora, i que ningú li menés la pressa.

Recollir de tant en tant, així les borrasses no pessen tant i a més arribar al vespre amb els sacs plens es ideal.


Quan les borrasses es fan pesades d’arrossegar, cal ensacar, per quan arribi el final de la tarde i es façi bosc, ja tenir la feina feta i marxar cap a casa. Be, amb el Josep vam acabar la part alta del tros, només ens vam deixar l’oliver » Sevillano «, per no barrejar-lo amb les arbequines.
Al arribar a casa cansats i xafats, el més plaent es endressar els estris, carregar la bateria pel funcionament del vibrador, posar llenya al foc, encendre’l, i fer una torrada amb un all rascat, oli de casa i menjar-te-la al costat del foc, es tot un plaer i un relax. Un foc generós escalfa tot el saló, i amb una mica d’ajuda de la calefacció ni ha prou.
Tot sopant vaig escoltar el Temps, important per saber com anirà l’endemà, be, bon dia i bon sol.
El dimecres, el Google  assegura que tindrem un bon dia i vinga cap al tros de les Pintades, els de Vallbona en diuen Els Perdigons, cap problema. Sabia que calia anar pels 300 olivers petits que ara tenen nou anys i ja medeixen la majoria 180 d’alçada alguns més de dos metres i gairebé tots carregats d’aulives.

Aquesta olivera es molt jove te nou anys.


Sembla que aquests olivers joves es carreguen, i fan molt de goig, i s’han de collir a ma perquè ni el vibrador manual ni el de tractor si poden posar, els farien malbé; dons la raspa de tota la vida.
Aquí es un bon moment per a repassar Trenta-vuit raons per a seguir plantant oliveres arbequines. 
Un pagès ,amic meu i gran propietari, em va aconsellar, davant el dubte de com collir aquests petits olivers, de  que lo millor era penjar un paraigües de pastor obert i vinga sense parar i totes les aulives cauen a dins.

Elsistema del paraigües es fantàstic per collir arbres jovenets.


A hores d’ara puc dir que fer  tres-cents olivers amb el paraigües va ser un encert i un descans pel cos. L’ última vegada que els vaig collir, ho vaig fer amb una borrassa, pesadissim i se´n perdien moltes.

Arbequines de luxe


Els dies són tant curs, que lo normal es quedar-se a menjar al tros, assegut al sol, a un bon recer d’un marge o de la cabana i fins i tot el menjar més senzill es un plaer. Menjant contemplant un gran oliver, ben carregat d’aulives es tot un espectacle, rodejat de silenci, la majoria dels dies no sents ningú, de vegades un tractor de lluny o el tir d’un cassador; quan era petit sentia cantar als pares i també colles de persones veïnes, els cants eren habituals i sinó la mare recitava de memòria poesies religioses que havia après a doctrina a la Miana. 

Cabana del tros del Perdigó, terme de Vallbona de les Monges. Noteu al damunt del meu cap una canal que serveix per guardar l’aigua de pluja, un tresor impagable en una terra eixuta del tot.

   Com he dit abans, cada oliver de nou anys va acompanyat d’una barra de ferro d’encofrar d’uns dos metres, i d’aquesta manera puja recte i alhora protegida dels vents, que poden trencar-te la planta.

Troncs d’ oliver/olivera, oi que es bonica aquesta fusta ?


Sempre que hom va al tros, a de portar una motoserra, per si de càs ; tant pots necessitar-la per tallar una olivera com es el cas de la de la foto del damunt , com per tallar un o varis ametllers que es morts , els ametllers aguanten poc la sequera; el meu pare (acs), no es cansava de dir que ell havia plantat molts ametllers durant la seva vida, i que també se’n havien moltissims.
El dijous, vaig decidir pujar al pla de les Pintades, per tal d’observar com estaven els joves olivers i si s’escaia collir-los. Així va ser, els petits n’estaven carregats; també en vaig trobar alguns de morts, la veritat es que ja ho esperava degut a la gran sequera. 

Cabàs de l’època del meu padrí Pep, el pare sempre el va veure a casa. Abans tot s’apedaçava i tot havia de durar, jo encara el faig servir.


 Feia molts mesos que no em passejava per aquest pla, que per cert m’agrada molt. Les ametlles no estaven batzacades, perquè jo no li havia donat l’ordre al Magí. Així que em sobrava temps abans de dinar i ?….com que portava borrasses, les vaig estendre i amb moltes ganes mi vaig ficar, aprofitant el pal del xerrac, vinga a fer caure ametlles, la veritat es que eren llarguetes i grosses, un em va portar a l’altre i en vaig fer 5 ametllers, resultat dos sacs d’ametlles, contentissim.
            


Després de dinar al sol, vaig continuar treballant al fondo, que també hi han uns 30 olivers joves i també feien goig.
Al vespre, al arribar a casa, sense perdre temps, perquè ja es feia fosc i després i han massa cues al molí que alhora es cooperativa, cap a Sant Martí amb set sacs d’olives, més content que un gínjol.

Quan vaig arribar a Sant Martí de Maldà, hi havia uns 6 cotxes i dos tractors petits per descarregar; això es tenir molta sort, perquè si enganxes un amb una carreta de cinc mil quilos per descarregar, estàs llest. Be, dona bo anar parlant amb els homes que ja conec d’ençà anys, gent cada cop més grans, també trobo a falta cares, que ja no vindran més. Allí enmig del fred repassem, les experiències d’anys passats, gent agraïda a algun consell mèdic mestre guardava la cua, gent que estimava al meu pare, amics que haviam fet la mili junts, veïns del poble de Llorens de Rocafort, gent de la Coral del poble, etc…
Cosa curiosa tots els de la cua estàvem jubilats, el futur no canviarà, molts quedarem sense continuïtat.
A l’arribar a casa, com sempre  aparcar be el remolc, fer foc, enyorar els pares, sopar sol acompanyat de les flames del foc i com es costum escoltant les noticies i el temps, per estar alerta per l’endemà. Al poc adormit al sofà, del cansament, del dolor de les articulacions, etc….. això si amb molta pau i felicitat de tenir la sort de poguer-ho fer, en una paraula seguir la tradició de casa. En cap cas per guanyar diners, sinó per mantenir això tant no res que són les arrels d’un.
Em vaig aixecar a les sis del mati, per tal d’esquetllar ametlles, o sigui treure la clofolla que envolta l’ametlla.

Amb aquesta foto ho entendran molt be, queda clarissim, arriben del tros  tal com veuen a la part dreta de la foto i han d’acabar com les veuen al cabàs. Després s’han d’ estendre al sol. El pare feia servir durant els últims anys una màquina que era molt efectiva, li treia la pela » la clofolla» i les ametlles ja sortien netes, només calia classificar-les per : llargueta o desmai , marcona, mollar, i esperança, El secret de classificar-les es perquè al moment de vendre-les es pagaven més.

Aquesta estesa d’ametlles data del passat, era el mes de setembre, i es passaven tres dies al sol. Això ho feien el pare Sisquet Capdevila i la mare Isabel Vila, ells ho feien tot be, seguin la tradició centenaria a la comarca. Ara aquesta imatge es impossible de trobar-la. Va del tros al majorista. La veritat aquesta activitat no se com se sustitueix tècnicament. Algun dia ho sabrem.

Com que li costava aixecar el dia, em vaig dedicar a investigar o a ordenar. El pare tenia un gros tronc que jo sempre havia vist sota les botes de vi de casa, o sigui abaix al celler i com que fa anys que no tenim vi, donç a poc a poc es va buidant tot i quedava aquest gros tronc. Vaig decidir tallar-lo a trossos per cremar-lo al foc. D’entrada el motoserra li costava i treia xispes de foc, de lo dur que era.
Aquí va una interessant imatge:

Fixeu-vos quanta teia te en el seu interior, increïble, si es dediquen a bigues, aguanten tres-cents anys o més, o sigui que mai es corquen.
Fa uns 15 anys el pare va trossejar dos bigues enteres de pi i sorpresa en l’interior va trobar la sorpresa.

Bigues resinoses de pi, d’uns 300 anys d’antiguitat i que han crescut a la part de la solana i han de ser d’anys. El cor de la biga  de color marró (teia) crema amb molta facilitat. Asclant aquests troncs, es fan petites estelles per encendre el foc. Són un tresor que no te preu,  costa trobar-ne com aquestes.

A tots els trossos trobem alguna Servera ( Sorbus domestica ), el terme n’està farcit, sobretot es  troben als marges.

Servera


Recordo de petit que el pare les agafava en el seu moment oportú i les posava al damunt de palla, quan maduraren que era en ple hivern, ens les menjàvem de postres, eren dolces, vaja boníssimes. A pagès a la botiga no venien fruita tot l’any sinó que a l’hivern no en tenien i les famílies només tenia el que es guardava com : figues seques, nous, ametlles, pomes i peres d’hivern, codonyats, 
conserves de préssecs, de prunes, etc.
Cada viatge cal aprofitar-lo per portar a més de les eines i els sacs de les aulives collides, la llenya feta dies enrere o del dia i cap a casa, podria portar el doble del que porto, però val més així i poguer viatjar segur.

Com a anècdota dir que no he trobat cap dia de gebre ni de boira, es un país que un dia o un altre es dona, gairebé ja hi contes; vaig ser un home afortunat.
El dissabte, no vaig perdre el temps i amunt i avall , ara un oliver gros, ara un de trencat per la nevada de l’hivern passat i que no havia vist, en fi repassar sempre es bo i clar vaig continuar tallant moltes rames, moltes plenes d’olives i que calia collir-les i així ho vaig fer fins a dos quarts de sis que ja es feia fosc, cap a casa per continuar esquellant els dos sacs d’ametlles, per deixar-les ben netes .

La fabricació de la Campana gran, cal situar-la a la segona meitat del segle XVI, per diferents raons, la principal és la decoració classicista.


El diumenge vaig anar a missa que degut a la restauració total de la nostra església, la fem a un local de l’Ajuntament. Puc dir que l’església ha quedat molt be, tant sols entres, vaja només en llum natural que entre pel finestral de la façana, es respira un ambient 100% cistercenc, tot es pedra, el terra hi havien dos zones de ciment, s’han tret, ara tot es de pedra. Quina sort que tenim els de Llorens de Rocafort o de Vallbona, l’història ens  afavoreix, ara tant sols falta la il.luminació i ja estarà.

Notem que a la part de dalt pteresenta una inscripció epigràfica en lletra gòtica, que recorre el perimetre:
CRISTUS PREVA…..
 El text està sumament decorat, amb fulles i fullatges al voltant de les lletres.
L’embelliment  d’aquesta campana és fastuós.

Com que no tinc cap foto recent de l’església de Llorens, us poso una foto (detall) de la preciosa campana gran que tenim, també dedicada a la mare de Déu, en un lloc posa AVE MARIA. A la part alta del templet posa » O MATER DEO » que traduït : Oh Mare de Déu.
Ara es el moment de recordar que la campana grossa de Vallbona va ser fosa a Calaf i porte els escut nobles de l’Abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabater. La nostra no sabem on es va fondre, però si es molt maca .
  

Campana grossa, O MATER DEO. Medeix 55 x 64 cm.


Disfrutin d’aquesta joia.El campanar te tres campanes.
A missa érem poquets per no dir el nombre, però si faltés no seria el mateix, ens faltaria l’alè de la paraula de Déu, que de boca del nostre volgut mossèn Joan Costa, sap a la pau de Crist. 
El diumenge vam venir els meus estimats Josep, Dolors, i la Eli a passar el diumenge amb mi; cosa que agraeixo moltissim, evidentment la meva germana portava el dinar fet, volia dir un gran dinar. Mentre esperàvem el dinar el meu cunyat i jo vam anar a arreglar una gotera, que queia al cim d’una grossa biga, que aguanta la mitat del teulat. la pallisa data del temps de l’Abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabater, a la qual li devem l’expansió de tot el poble i també de les eres de batre amb les seves grans pallisses al voltant del poble. El que em pregunto, es- on batien la gent abans de que es fessin les pallisses ? o tot eren pallers a l’intempèrie, coberts de fang d’argila, com jo molt be vaig conèixer quan era un noi, un dubte que ens quedarà per sempre. També vam canviar els taulons del banc que hi ha sota el lledoner de l’era, estaven podrits i ningú si podia asseures tranquil.lament o a prendre el sol a l’hivern o a l’ombra a l’estiu i disfrutar de la marinada. Al Pla de l’Estany i a la Garrotxa a totes les cases de pagès hi ha un lledoner, em pregunto – perquè servien a part de fer ombra ? o es que creixen per tot arreu sense necessitat de plantar-los ?, per mi ja forma part de l’entorn del món de pagès; a més m’encantent, de petit em menjava els lladrons (negres).
 El dinar un plaer tant pel menjar com per la companyia.
Tot dinant vam recordar als nostres pares (acs), i la nostra infància, que la recordem plena de carinyo i tendresa per part dels pares i de la padrina Dolors, i molts records de la vella pagesia, de la qual guardem molts estris i records.




El dilluns vint-i-set em vaig quedar tot el dia al Perdigó, collint olives, les últimes que jo podia fer amb les mans.
El vibrador no es podia fer servir perquè les aulives estan molt unides amb l’arbre i no cauen, caldrà esperar a partir de mig desembre i ja ho veurem; al terra no se’n troba ni una, ben al revés que la temporada passada on hi trobaves veritables catifes d’aulives. Com sempre vaig dinar al tros, ben arrecerat, una pau inmensa, no sens ningú. L’aventatge de tenir ametllers, es quan hom es deixa les postres a casa, 
semre queden ametlles dalt l’arbre i amb una canya o un altre tronc colpejant l’ametller cauen i mira les trenques i amb pa, son bonissimes igual que les nous.

Nota curiosa, a dins l’ ametlla tenia dos fruits, s frequent trobar-ne.


Al vespre cap al molí de Sant Martí i tornar a fer una llarga cua, amb una mica més de fred, la cosa anava lenta per tenir pana la màquina de pesar, però amb paciència i la tertúlia dels pagesos vam poguer arribar a descarregar i acomiadar-me fins l’any vinent.
Des del dissabte de la setmana passada que tenia que portar les ametlles que el meu veí del Perdigó m’havia collit amb el vibrador i calia portar-les a Verdú, poble on va neixer Sant Pere Claver, el Sr. Josep Maria Guiu tenia problemes i tampoc podia el dilluns, jo el dimarts marxava cap a Girona. Com sempre una trucada al meu amic Francesc de Martí de Tàrrega i fill de Verdú,que coneix mitja comarca i molt més la gent Verdú, bon amic i millor persona; amics des de la mili, em va dir que sinó el trobava, que li deixés el remolt carregat amb les ametlles a Tàrrega i me’l entregaria ell, cap problema. Mai veu cap problema en lloc, sempre ha sigut un home de solucions.


Al final ho vaig poguer solucionar el dimarts a les nou del matí amb el Sr. Josep Maria Guiu. Home molt amable.
L’endemà, calia recollir vesc per casa i pinyes i una mica de molsa pel pessebre.

Llorens de Rocafort també conegut per Llorens de Vallbona

Be, només desitjar-los unes Bones Festes de Nadal i un any vinent ple d’alegria i de servei als que tenim a la vora.
Sempre,

Pep.



Bibliografia.

Investigaciónes sobre flora y fauna de la Baja Segarra. J.J.Piquer Jover..
La Baronia de Vallbona per J.J. Piquer Jover. Institut d’Estudis Ilerdencs. Lleida 1981.
L’Art de l`Època del Renaixement a Llorenç (Sant Martí de Riicorb, per Joan Yeguas i Gassó. 
Història de la Tisis. Oriol Anguera.
Breu Història del Monestir de Vallbona. Gener Gonzalvo i Bou. Episodis de la HistòriaRafael  Dalmau , Editor, Barcelona 2003.
Història Gràfica de la Segarra. Editada sota la Direcció de Max Turull Rubinat, Primera edició desembre de 2001. Centre Municipal de Cultura de Cervera i Consell Comarcal de la Segarra.i d’altres col.laboradors…..
Els anys de l’estraperlo . F. Cabana. Proa.
Vallbona. Guia Espiritual i Artística. J.J.Piquer i Jover. Impremta Saladrigues de Bellpuig, 1983.

BON NADAL A TOTS ELS HOMES DE BONA VOLUNTAT

Estimada família, parents, amics i seguidors del meu blog; només quatre paraules per què si, perquè  us estimo i d’altres us aprecio moltissim sou entranyables veïns meus del meu poble de Cornellà del Terri, de Llorenç  de Vallbona i d’altres pobles que durant la meva vida he fet de metge, a tots molt BON NADAL  i un any 2016 ple de pau, que es el que tots els homes desitgem tenir pau, viure en pau i sobretot donar pau als que estan al teu voltant, cosa importantíssima. Perdoneu que no digui un any vinent molt feliç, perquè no seria correcte per part meva, perquè la felicitat només la podem reconèixer en la memòria com diu ( Tafalla). Segurament que tots tindrem petits moments de felicitat, aprofitem-los, perquè són un tresor en aquesta vida. Jo d’ençà que ha nascut la nostra neta MAR, que al contemplar els seus ullets, el seu somriure, la seva complicitat en tots nosaltres i al estirar els seus braçets perquè l’agafi, i juguem i intercanviem pessigolles, picades de mans, manetes, i comencem a fer ralet ralet a les seves mans, li diverteix veure el nostre gos Antoine ja amb 16 anys , riu quan passa pel costat, aixeca les estovalles de la taula per veure si està a sota, quan la tia renta els plats amb la aporta mig tancada de la cuina, ella es torça per veure-la. I lo mes maco del món es veure la immensa alegria que te quan veu a la seva estimada mare, la Marta ho es tot per ella i ella per la Marta, m’impressiona aquest refiar-se de la mare a totes a totes , ep ! i del pare també, no vull quedar-me curt, però es diferent. M’encantaria que aquest refiar-se durés tota una vida; es un desitg que sempre he volgut, alhora m’encantaria mantenir aquesta confiança cega en Déu nostre Senyor, que ha vegades trenco aquest refiar-me com els nens.
Aquests moments de felicitat omplen la meva vida i la dels  de casa; tots pendents d’aquesta joia. Que bonic es veure-la créixer dia a dia i els seus avenços, que no són pocs; penso que en aquestes festes gatejarà segur !!! i potser es posarà dreta, qui ho sap ?

Local social del poble de Llorenç als pocs mesos de la seva inaguració.

Aquests dies, que a les portes del Nadal, celebrem la festa de la Expectació al part de la Mare de Déu i estic a Llorenç de Vallbona , cal recordar que l’esglesia estava dedicada a la Verge Maria com totes les esglésies que pertanyien al Cister. a la façana  posa Ave Maria Gratia plena Dominus , es l’esglesia més antiga de la Ex-Baronia de Vallbona.

Mare de Déu de la bona Esperança o de la Cinta o de la O. Es un quadre preciós, es troba a Vic.

Em trobo aquí al poble per la petita collita d’olives , tot s’ha de dir fa més d’un més van caure la meitat de les olives, al tros es troben veritables catifes d’olives, fa molta pena. Esperem que la bacteria  Xilella Fastidiosa, no ens mati els olivers centenaris de casa nostra, segons noticies, la bacteria ja la tenim a la regió italiana d’ Apulia.
 Ja vaig intentar-ho fer, fa més d’un mes, però degut a la intensa boira pixanera d’aquells dies, no vam poguer collir. He de dir que Llorenç es un poble molt tranquil  pel carrer no es troba una ànima, tot el poble es com un balneari; es respira silenci,solitud,pau, i com element que delata que hi ha vida es el fum per les xemeneies o ensumanies com es diu aquí.  Quan es fa fosc tothom es tanca a casa a la vora del foc.
Ahir, tornant de la pallissa , a mitja tarda vaig trobar a dos persones i després de saludar-nos, vam comentar que falta molta gent al poble, qui ho vist i qui ho veu, en els tres  últims anys han mort unes  deu persones i els tres estàvem d’acord que no volta ningú. Tant solitari com Monblanquet.

No recordo quin diumenge de Rams es.


La conversa ens va portar a recordar tota aquesta gent que ja son absents, a més estan als volts de Nadal i segons el refraner que diu » per Nadal cada ovella al seu corral «, i vam sortir a parlar que al principi d’estrenar el local social, els dies que l’obrien eren suficients per omplir tres taules , dos que jugaven a cartes i els homes dedicats de ple a la  tertúlia, tant pròpia d’un diumenge per la tarda. Ràpidament em va portar a la ment aquesta foto que us poso al principi i que es obra del meu fill Lluís i que tothom la ha contemplada abastament en el local social.


Tots recordem els que falten, cadascun portava una gran història al damunt, de vegades plena de treball, de malalties, d’anyorança a familiars que van marxar per sempre per no tornar , familiars morts en la guerra civil, a pèrdua de la parella, de treball, d’ alegries, tristors, esperes i comiats i perquè no fantasies que mai es van poguer realitzar. També de fracassos, de llegendes que mai s’han esborrat, de viatges, de relacions humanes, de molts favors rebuts, d’ajudes quan la gent estava malalta, o d’ajudes en temps de les collites, o portar al metge a un veí, o deixar-li una ampolla de llet o d’oli perquè arribaven uns parents. D’agafar gent que anaven caminant de Bellpuig cap a Maldà, o fins LLorenç, o de gent que no tenia mitjans i anava a peu de Llorenç a Bellpuig, o la quantitat de favors que van fer els pares del Joan de cala Milia deixant entrar a l’entrada a la gent de Llorenç o els que venien a peu amb maletes des dels Omells de Na Gaia per tal d’agafar el cotxe de línia, per resguardar-se del fred de l’hivern, petites històries de relacions de nuviatges que no van arribar a port, o de rectors que van deixar bon record caminant de Vallbona a Llorenç per donar la extremauncio o portar el viàtic a qualsevol hora de la nit, ploguen o nevant. D’altres persones estimades que ajudaven a una veïna a canviar una cremallera dels pantalons, o de pentinar-se l’una a l’altra un dia de festa major, etc…. Quantes coses em deixo al tinter de la memòria i que ben segur son bons records per tots nosaltres, com l’Angeleta de cal Damià, quan no teniam infermera i ella posava les inyeccions per les cases, cosa que cal agrair-li.
Recordo que la padrina de casa tenia una capsa plena de cartes dels seus fills morts a la guerra, o del germà Francisco Pons que vivia a França a L´Auberge de la Mare aux Clercs a Mulcent,


de família escampada per la comarca,  Tarragona,Vilanova de Bellpuig o de lo  Palau d’Anglesola, o els familiars de la mama (acs) de Girona. Recordo que quan nevaba o feia dies de destorb la padrina treia la capsa a la vora del foc i vinga a repassar la història de la familia, guardava tant cartes com fotografies no gaire abundants en aquells anys.

Setembre de 2012, tornant del Perdigó, en plena collita de les ametlles

Les dos veïnes, dient que trobaven a faltar moltissim el somriure del pare i la mare i que ja no es igual i que donaven vida al poble, dons la mare no parava de casa a l’era o de casa a una altra casa a portar quelcom o a interessar-se per la seva salut. M’honora que em diguin això i per aquest motiu poso el seu somriure tornant de la ultima collita d’ametlles, l’any 2012. Ningú diria que apunt de pondres el sol estàvem rebentats de treballar, però sí molt contents de la feina feta.
Però també podem contemplar la cara d’altres persones estimades ja absentes i que recordant el seu nom, sempre estaran vives, aquesta es la missió de tots nosaltres, que no entrin el l’oblit. Esforcem-nos.


Ja estem a les acaballes de la collita d’olives 2015, els molins ja no obren cada dia, sinó dos dies o tres dies a la setmana, la feina grossa ja està feta, fa molts dies que no es posa la boira i no plou i això ha deixat treballar a tothom.
Dient, que enguany les olives donen un rendiment del 18% o fins i tot depèn de les partides arriben a donar el 22% o sigui que , per tranquilitat dels no entesos, un sac : uns 10 litres d’oli. Diuen que per Nadal l’oliva ja esta ben carregada d’oli. Una tradició diu, que si la oliva es morta dona un 4% més de rendiment perquè tot es oli, l’aigua ha volat.

Paisatgge tipicament Urgellenc, els sembrats estan sortin i el clima es de calor durant el dia, falten 4 dies per Nadal.


Un secret, que ja es pot dir, si el dia de Nadal voliam fer feliç al pare, calia espavilar-se i acompanyar-lo a missa. L’home al sortir se´l veia feliç, content, radiant, i feia anys que ens feiam una foto davant la portalada renaixentista de l’església de Llorenç i em va be de posar-la per  nosaltres i per vostès que se que també els plaurà.

Últim Nadal celebrat a l’església de Llorenç

En honor a l’estimada Tecla de cal Martí, que durant anys i panys va cuidar-se de d´0brir i tancar l’església parroquial del poble i de tot el que va convindre, de posar flors, parlar i cuidar la roba de la litúrgia. Tots us estem molt agraïts, per tot el que va fer i per lo bona persona que es. La Tecla te el cap molt clar, ahir vaig parlar una bona estona amb ella, junt amb la seva família. Per molts anys !!!!


Avui la lliturgia celebra el IV diumenge d’ Advent…. Maria  se  n’anà decididament a la Muntana, a la província de Judà; entrà a casa de Zacaries i saludà Elisabet……..
Abans d’acabar només dir que us anyorem molt, estimats pares !!!!
Ep ! els veins morts també els anyorem !
Be, res més, només desitjar-vos novament un BON NADAL 2015 i un millor any vinent 2016 per tots.

Pep

PASSEIG PER FORA DEL MONESTIR DE VALLBONA

Aconsellat pels meus fills Oriol i Lluís, vaig a fer un article,  no sobre l’interior del monestir de Vallbona de les Monges, en cap cas tinc tanta formació per explicar un monument tant emblemàtic de la Catalunya Nova, el monestir cistercenc femení més important de la l’antiga Corona d’Aragó; dons  hi ha amplíssima literatura escrita d´ historiadors molt rellevants de casa nostra, començant pels Srs. J.J. Piquer Jové,  Josep Maria Sans i Travé, mossèn Francisco Bergadà i Sola i el seu germà Ramón rector de Rocallaura i l´Albi , Gener Gonzalvo i Bou,  Joan Ainaud de Lasarte, Antonio Aulestia Pijoan, F. Castillón Cortada, J. Lladonosa, Dr. Marti de Riquer , Jacinto Bonales Cortés i d’altres que ara no recordo.
 Parlaré de l’entorn del monestir , vinguen de Llorens i observant el poble de Vallbona des de dalt, com ho devien fer les noies que arribaven a Vallbona per fer-se monges, durant tota l’edat mitjana i gairebé fins entrat el segle XX, fins que la Diputació de Lleida , va obrir la carretera de Maldà a Rocallaura, l’any 1925, en  el Pla nacional de vias provinciales LP2335; fins llavors era obligat passar per dins el poble de Llorenç,  i cap a Vallbona camí de les Creuetes.

Llorenç de Rocafort, vist per darrera la vila.

 La tradició oral ens parla d’un lloc ple de creus, degut a que…..? mai ho sabrem, però podria ser per la perillositat dels camins, encara que estiguessin al cim de la carena, a més aquests indrets eren molt solitaris, ep ! encara ho són.

Parròquia de Llorens dedicada a Santa Maria com totes les del Cister,més tard a Sant Abdó i Sant  Senen, al costat esquerre l’antiga Abadia, on vivia el mossèn, a la dreta cal Jan.

 Resumint, el que intentaré fer es una visita guiada pels de fores del monestir i per això m’ajudaran moltes vivències des de petit, hores d’escoltar als meus pares, a la gent gran de Vallbona, que recorden tota la tradició oral , i dels autors anteriorment esmentats,

Casa pairal a Llorenç de Rocafort, dels germans Ramón i Francisco Bergadà Solà, preveres i canonges

La seguretat dels viatgers era vital, fossin qui fossin : pelegrins, pagesos,  correus, mercaders, captaires, frares mendicants o parents de les monges de Vallbona; els pobles donaven refugi, davant de tanta incertesa, sobre si om podia ser agredit per bandolers o senzilllament saltejadors de camins,  que abundaven per les terres de la Segarra. En una carta que escriu l’abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabater ( 18-VIII-1788) al seu germà Felip Mariano  de Riquer marquès de Benavent diu el següent : »  … per asi y a poca seguritat en los camins, que dihuen y a alguns lladres, y un ome sol va molt exposat » .

A més, historicament fins i tot el camí de «Santiago» passa per dins de Llorenç, vinguen de Vallbona, només cal veure marcades les fletxes als marges . Llorens va formar part de la Baronia de Vallbona d’ençà el deu de març de mil tres-cents vuitanta, quan l’abadessa Saureneta d’Anglesola , comprà a Pere III el Cerimoniós, la jurisdicció sobre els seus principals dominis, pel preu de 22.000 sous;

Llorens de Rocafort vist des de la solana, o del camí que va a El Vilet..

d’aquesta manera obtingué la jurisdicció civil i criminal, alta i baixa, el mer i  mixt imperi ,  de tots els llocs de la seva propietat com Llorenç i d’altres……. d’aquesta sort, els mil dos-cents habitants  de la baronia de Vallbona passaven a ésser vassalls de l´Abadessa. Era el ple triomf del sistema feudal a les nostres terres .


Just quan a l’arribar a lles Creuetes a 40 metres ja veiem aquesta bonica panoràmica, el monestir ja treu el nas i ja no el deixem més, al contrari cada cop més es va fent present en tot el seu esplendor. L’història de lo que ha sigut la baronia de Vallbona ens be de cop. Disfrutin de tot plegat, es una excursió privilegiada per qui vulgui gaudir de la natura, d’una bona companyia i de l’història d’un lloc únic.

Parlarem, des de quan  s’albira el poble i monestir de Vallbona, fins a arribar a les seves muralles o parets.

Jo, he entrat dotzenes de vegades dins el monestir i espero si Deu vol, seguir visitant-lo moltes més, es  un racó molt entranyable, on tot respira pau. Vallbona sempre ha sigut el mateix, encara que els anys l’han anat canviant. El Concili de Trento va ser decisiu, però les destrosses fetes per Virgili, bisbe de Lleida, van canviar per sempre el monestir. A la vida sempre hi ha persones que necessiten protagonisme.

El que a continuació escriuré , es ni mes ni menys que una visita guiada pels de fores de Vallbona. Durant la meva vida he donat dotzenes de voltes a tot el perímetre del monestir i puc dir que es tot ell una bonica i llarga història; només per fora hom pot gaudir  moltíssim.

La llarga muralla de l’hort del monestir

Forçosament ,me de traslladar als meus records d’infantesa. Recordo que mai marxava de Llorenç sense permís dels pares, anar a Vallbona sense avisar era un atreviment que es pagava car. Vallbona es a dos Km. Si hom tenia permís per anar a la font dels Serradells a berenar o a menjar la mona de pasqua, sempre hi anàvem pel camí antic que surt de Llorenç per davant de cal Mano, enfila les Creuetes i passa tota l’estona per la carena de la muntanya, veien tot el rato el fondo de Vallis Bona, el més fèrtil del terme, era i continua essent una visió plàcida fins que hom veu de cop  i volta  el monestir i poble de Vallbona.

Hom podia albirar al costat de la síquia de la part obaga: freixes, àlbers, salzes, xops i canyars. Durant anys trobàvem sorts ( o parades ) enteres d’aiguamolls i que no es cultivaven, com la sort del Borràs, que tota ella estava plena d’aigua i de canya xisca, fins i tot trobàvem polles d’aigua, cosa única en aquelles terres; mai més n’he vist. perquè han desaparegut els aiguamolls; cap jove de 40 anys en recorda cap.

Ara parlant del fondo cal dir que a mi de jovenet em cridaven l’atenció les famoses robinades. Quan ploia molt en poca estona, se sentia una remor i la gent de Llorens tenia un desori i deia:  – baixa robina, baixa robina ; i tots corriam , era tot un espectacle, veure el fondo baixar a lo ample , o sigui de punta a punta fins a Maldà i s’emportava la verdura dels horts com el que el pare feia a la sort de més amunt i també les garbes de blat o d’ordi. La gent gran recorden i ho porten grabat a la ment les diferents robinades com la de Sant Bartomeu 1842, de Sta. TEcla 1874, la de Sant Lluc 1930 i la de Sant Aleix el 1952, sincerament d’aquestes jo no m’enrecordo de cap.

Vistade Vallbona arrivant des de Llorenç

De totes maneres, Vallbona apareixia tota misteriosa, sempre al fondo de la vall, com descriu Antonio Aulesteia Pijoan en el llibre España sus monumentos y artes su naturaleza e historia «Cataluña» de D. Pablo Piferrer y D. Francisco Pi Margall, tomo II (1884);  era tot una festa sortir del poble i anar al poble del costat, això va durar anys. La majoria de vegades anàvem acompanyats per persones grans i de seny, sols no recordo, sí més grandet. Mai gosàvem entrar a Vallbona, la festa era a la font dels Serradells i cap a casa.

Font del Serradells

Copio el que descriu Aulestia :

Está Vallbona en un valle triste y solitario cuyo silencio no turban mas que de vez en cuando el sonido de las campanas y los cantos de las monjas; y es todo en él tan grave y tan solemne, que el hombre se acerca con respeto a sus muros y huella con temor la tierra, turbado por el eco misterioso que va dispertando cada uno de sus pasos. Unas pocas gradas, abiertas entre dos bajos paredones en que crece el musgo, conducen a un patio (hoy convertido en plaza), donde junto al templo hay cinco sepulcros del siglo XIII, lisos unos y adornados otros de escudos de armas. Ocupa el patio  todo el lugar  que media entre la sencilla fachada principal  de la iglesia, incompleta y sin entrada alguna, y el ala izquierda del crucero , en la cual campea una puerta bizantina, compuesta sencillamente de cimbras concéntricas, y cobijada por un frontón sin base corrido  de arquitos descendentes…….. Completan el efecto de este cuadro lo pobre de las casas del contorno y el aspecto general de los alrededores, que, si no son ya lugar de soledad y de horror, como los llama un documento del siglo XIII, tienen aún mucho de solitario y algo de lúgrube. pàg. 346.

Fletxa que assenyala el cami a seguir per arribar a Santiago de Compostela

Recordant una data important que vaig anar a Vallbona per la porta gran, va ser al ce.lebrar el VIII centenari  de la fundació del Monestir, jo feia d’escolà era l’any 1957. Em ve a la memòria , que allí vaig veure per primera vegada al cardenal D. Benjamin de Arriba y Castro, al bisbe auxiliar D. Laureano Castan Lacoma i l’abat de Poblet Edmón M, Garreta, molt jovenet a la foto i ara molt grandet al monestir de Solius (Girona).

D’aquesta festivitat recordo que van venir a Vallbona  tots els monjos de Poblet, i la llarga capa que portava el Cardenal  de Arriba y Castro.


Serveixi aquesta postal de quan jo era petit, per explicar-los-hi la vista que veiem al baixar de la font dels Serradells i arribar a  Vallbona. Tota la part dreta  de la foto ens recorda la Vallbona medieval, sense cap dubte i la part esquerre el poble que va créixer a redós del monestir. La història ens recorda que va ser l’abadessa Estefania de Piquer qui va fundar el municipi de Vallbona. Les finestres de la part dreta, estan obertes a la muralla, perquè les façanes de les cases com cal Berenguer i totes les altres donen dins   del cubar o carrer de l’Abadia o plaça de la Constitució de Cadis. Aquestes cases de la muralla recorden el poble de Montfalcó amurallat, a prop de les Oluges i Estaràs.

Lletra de mossèn Francisco Bergadà i Solà

Dona molt inteligent per fer el que va fer, eren els temps postconciliars del Trento, va repartir terres i vivendes a la gent de Montesquiu que vulgués traslladar-se a Vallbona.
A Vallbona el concili de Trento va marcar per sempre més les seves vides. Ara que n’estem parlant em ve a la ment un tros del llibre  » Els Borja Familia i Mite » de Joan F. Mira : El germà de la bella Giulia  ( Sponsa Christi i concubina papae), Alexandro Farnese, va rebre molt promte el titol de Cardenal i bones rendes i beneficis; es va construír  prop de la Via  de Montserrato el millor palau renaixentista de Rona – encara ho és : el palau Farnese i ell mateix va ser papa més tard amb el nom de Pau II, aquest papa Farnese  que començà la seua carrera com germà de la  «bella Giulia», es qui convocà  El Concili de Trento ; aprofitant que ja som aqui també em ve molt de gust dir  que també fou qui aprova la Companyia de Jesús i que va fer cardenals successivament, dos germans del Duc de Gandia Francesc de Borja, i també fou qui encomana Miquel Angel  les pintures de la Capella Sixtina.

El cubar del monestir

Aquest carrer o via pública es anomenat carrer de l’Abadia o també carrer de la Botera, li queden dos grans arcades;  els arcs que manquen foren manats destruir pel bisbe de Lleida ( Francesc Virgili ( 1604-1626). En  aquest carrer hi han les primeres dependències que les monges cediren als habitants de Montesquiu, per la qual cosa considerem aquest espai com el centre del casc antic del poble, o sigui dins del primer recinte o dins de muralles, després ja començaren a edificar cases fora de la protecció de les muralles.

Escut de l’abadessa Dorotea de Ferrer i de LLiure damunt de la porta d’entrada al palau abacial, avui tapiat i que es una de les  millors mostres de l’arquitectura civil renaixentista de que gaudeix el monestir.

 Totes les parets, tant propies, com les que en altre temps formaven  el primer recinte, i la llarga paret que envolta l’hort  de les monges, la plaça del monestir que alhora es plaça del poble amb les seves tombes i la font monumental de 8 canelles, els escuts de les cases del voltant ( escut dels Cervera) s. XIII, primers mecenes del monestir,  a la façana de l’Hospital de Pobres de Jesucrist, tot està ple d’història.

Escut d’armes de la família Cervera, grans promotors del monestir dins de la noblesa catalana. Eren parents dels Cardona i dels Anglesola.

 El pas a peu o amb cotxe per dins del cubar, el qual poden veure en aquesta foto, el balcó del palau Abacial, amb l’escut de l’abadessa Dorotea de Ferrer i de Lliure, i la majestuosa entrada   del palau abacial a sota mateix. En aquest balcó l’abadessa rebia els honors del poble, presenciava la processó del Corpus i d’altres celebracions propies del seu càrrec com a baronesa del lloc.

Majestuosa portalada d’entrada al palau abacial i just a sota el balcó l’escut d l’Abadessa Dorotea de Ferrer i de Lliure . 

La seva tomba està enmig del cor de l’església, una senyora lauda sepulcral com calia a tal noble abadessa.

A l´última línea poden llegir el nom de l’abadessa Dorotea de Ferrer

Aqui va un tros d’un pergamí llarguíssim, signat per l’abadessa Dorotea de Ferrer i de LLiure

Tros de pergamí signat per l’abadessa Dorotea de Ferrer i de Lliure.

Dorotea de Ferrer es una de les abadesses més importnts despres del concili de Trento : Decretum de regularibus et monialibus…….

Document de pergamí signat per l’abadessa Dorotea de Ferrer i de LLiure ( 1604-1626)


 Cal fixar-nos en la gran portalada que dona entrada al monestir, feta en temps de la prelada  Maria Teresa de Riquer i de Sabater ( 34 anys d’abadiat). Llegir Quinze generacions d’una família catalana» del Dr. Marti de Riquer i Morera, ja em diran, una llarga, interessant i molt bonica història. Vostès mateixos.

Aquesta gran portalada fou manada fer l’any 1775 per l’abadessa Riiquer. Morí l’any 1802, quan tenia 89 anys.

on parla llargament de la seva avantpassada l’abadessa Riquer, amb grans dots de comandament i amb molt de caràcter, això últim reconegut per ella mateixa, només cal llegir les seves cartes al seu germà Felip-Marià marquès de Benavent instal.lat al carrer Escudillers de Barcelona.

Aqui poden veure l’estructura de l’escala de cargol que puja als teulats, per anar al cimbori on hi ha la campana dels perduts. Recordo haver-hi pujar més d’una vegada amb els nevots de mossèn Daniel Barenys Llauradó, en Jordi (a.c.s.) que era metge com jo i que sovint ens trobàvem al congrés de la SEMFYC ( Sociedad Española de Medicina Familiar y Comunitaria ); donava bo parlar amb  ell, home enamorat de la medicina, senzill, no li agradaven les martingales, auster, sabia totes les lleis que calia guardar i practicar, recordo que sempre optava per anar a sopar a un bar com jo, fugia dels sopars en grup; més d’una vegada haviam coincidit al mateix bar/restaurant sense dir-nos-ho. Junts repàssavem el nostre ofici de metges i els problemes i les alegries de l’Atenció Primaria; també repassavem els estius a Vallbona, on mossèn Daniel, el seu oncle, ens posava junts a fer els deures i a repassar, les excursions que jo feia a la font del Serradells i ells a les tardes cap a Llorens per les Creuetes per asseure´s a la creu de Llorens, berenar  i disfrutar de la marinada, que tant se sent a l’antic poble de la Baronia de Vallbona.
Cal fixar-se en  la llarguíssima pared per no dir muralla de l’hort on trobem incrustada la pedra amb els escuts de la la casa de Caldes, ben be no sabem de quina abadessa es tracta, però ben be podria ser la de Blanca que fou abadessa.

Al carrer de l’abadia o del cubar, al costat de l’entrada principal, trobem aquesta bonica porta, tapiada
Era frequent trobar diferents monges de la mateixa familia com la dels Riquer : Jacinta de Riquer i de Fiyó, Gràcia de Sabater i de Campderròs, F. de Riquer i de Guiu, Teresa de Guiu i d’Escolà, Maria de Riquer i de Guiu, Teresa de  Guiu i de Bru, M.A. de Sabater i de Prior i Mª Antonia de Guiu i de Siscart (tret de J.J. Piquer i Jover ).

Escrit de la pròpia ma de l’abadessa Lluisa de Dalmau i de Falç, que figura al final d’una escriptura de compra-venda.

Al parlar de la muralla de l’hort, em ve a la memòria que l’abadessa Maria Lluïsa de Dalmau i de Falç ( 1815-1853), li va caure aquesta paret per dos punts, quedant oberta la clausura a consequència  del temporal de l’estiu de 1853. Degut a la gran penúria econòmica, les monges acorden fer la paret abans que tot i amb els diners destinats a la manutenció. Aquesta abadessa va patir plenament la desamortitzacio (1836).



A l’abadessa Blanca de Caldes li devem l’enrejolament  de la sala Capitular  amb cairons de terra cuita vermella possats simetricament de 4 en 4, que porten les seves armes en relleu, a més a la presidencia de la sala feu colocar la Marededéu de terracota » Nostra Domna de la Pietat «


Hom pot veure a l’original a la base l’escut de la casa de Caldes.
També trobem a Vallbona una altra abadessa de la casa de Caldes , que es diu Aldonça de Caldes l’any 1455-1468.

Si seguim caminant tota la muralla que resguarda l’hort de les monges, sense volguer ens trobem amb un grup d’horts, que fan tot el goig del món, regats amb l’aigua que vessa dels safareigs del Raval que es nodreixen de l’aigua que mana de la font del Raval, que donà al poble de Vallbona  l´última abadesa jurisdiccional Maria Isabel  de Gallard i de Grau (1854-1872)  parenta dels Riquer, l’any 1859. Segons conten els grans de Vallbona, aquests horts del Raval es varen dividir en varis propietaris, però aquesta terra era l’hort de cala Bernarda, que tenia el dret de l’aigua per a regar, de les sobres del rentador del Raval.

que procedeix de la canonada que és propietat de les monges; amb aquesta cessió és tancaren, per part de les monges, set segles de vida senyorial a Vallbona. Sovint hi he trobat algun particular omplint garrafes d’aigua. He de dir que sempre que hi passo, hi faig un trago, es fresquíssima.


Aquesta donació fou feta amb la condició que el doll d’aigua havia de ser compensat amb un canó d’igual gruix, obert dins de l’hort, abans del partidor (el partidor es una pedra que parteix el cabal d’aigua que arriba a Vallbona, situada al damunt de l’hort.

Dins d’aquesta caseta, s’hi troba el partidor de l’aigua, la mitat pel monestir i l’altra mitat pel poble.

Parlant d’aigua , convé recordar que de les aigues són copropietaris les monges i el municipi, aquest darrer per graciosa donació de l’Abadessa Estefania de Piquer, fundadora del poble. Dins aquesta caseta que estem veient, hi ha el partidor de les aigues, una peça imortantissima per tots, d’ençà el moment de la donació de l’aigua que fins aquell moment tota era pel monestir.
Caminant per fora la muralla de l’hort, hom pot veure un esplèndid diposit d’aigua per regar l’hort de les monges, diuen que ni ha un altre de més petit, però des de fora no le vist mai.

Aquesta aigua potser la que prové de la mateixa proporció de la que raija a la font del Raval, o sigui abans del partidor. Aigua necesària per regar un hort tant gran. Jo n’estic ben enamorat d’aquesta abundó d’aigua; sempre tinc present la pobresa d’aigua al meu poble, tant sols a dos Km.

La font neix a la finca coneguda per la torre del Borràs, a la partida de la Pica,  a uns dos Kilòmetres del poble.

 Es conduïda al Monestir per mitjà d’una canonada d’ esplèndida construcció que assorteix  l’abundosa font del Raval i la monumental de la plaça del monestir de vuit raigs,  destinada a l’estació elevadora des d’on es distribueix l’aigua del poble. El sobrant es aprofitat per als horts propers al poble, també s»aprofita per omplir els safareigs que hi han a l’entrada de Vallbona vinguent de Llorenç.

 Sempre m’ha cridat l’atenció tanta abundància d’aigua, quan a Llorenç no en teníam gens i rentaven la roba amb l’aigua de la síquia o sèquia que passava per sota el poble , o sigui una gran diferència, que encara ara m’emociona. Nosaltres els de Llorenç ens hem de conformar amb la font del Tossal Gros i encara no es del nostre terme. Aquesta foto està feta un dia d’hivern, mentre esperava que una monja obrís la porta de l’església per entrar a Vespres. Aquestes es resen a les 19,30 hores, fa fred i ja fa estona que s’ha post el sol. Assegut a una escala, se sent el silenci , només trencat pel l’aigua que raja de les 8 canelles i a més no es troba a ningú. Les vespres són una bona estona de descans per l’esperit després d’una jornada de collir olives.

Safareigs que es troben a l’arribar caminant des de Llorenç

Poso aquesta interessant  litografia de Francesc Xavier Parcerisa (1850), del monestir de Vallbona. Es la única litografia antiga del monestir, no tenim cap més dibuix ni pintura del mateix. Tal com diu el Sr. J.J. Piquer, no vam tenir la sort que si arribés el jove Alexandre de Laborde, tal com va fer a tants llocs, com Bellpuig d’Urgell i Poblet, els dos ben aprop de Vallbona.

Escanejat de l’ original de’n Parcerisa de 1850

Quand hom entra a peu a Vallbona, apareix de cop i volta aquesta imatge impressionant del monestir, imatge que van veure cents de peregrins de temps antic, que anaven a peu fent » el Camino de Santiago «, o senzillament gent que visitava aquests monestir, quan es va posar de moda els viatges a tot Europa . Veure , el Llibre romàntic vers el 1850, Llibre de viatges, o el mateix Parcerisa.

Miran aquesta imatge del monestir trobarem una diferencia, les escales no estan en aquest lloc ! es cert, estan a l’altre costat del pou de la neu i en el seu lloc, hi ha l’abeurador pels animals, aprofitant l’aigua que surt de la font de la plaça. Cal fer palès que es nota molt la pared feta amb pedra molt bona, en el lloc de les escales; ho van fer per tota la vida.



Ens impressiona el gran campanar gòtic o  cimborri, acabat per l’abadessa Elisenda de Copons, germana de l’abat de Poblet Ponç de Copons ? també a Girona trobem un bisbe anys mes tard que es  diu Pere de Copons i de Copons 1728, seran família ? Possiblement no, però està per investigar.

L’arquitecte Josep Puig i Cadafalch, deia que el cimbori de Vallbona és l’obra més atrevida de l’arquitectura medieval catalana (pàg. 124)……………….



El viatge a Espanya,  es un viatge al primitivisme. VOYAGE PITTORESQUE ET HISTORIQUE DE L´ ESPANGE. He de dir que es una meravella, però també cal dir que entre nosaltres es el més famós.

No tant coneguda, però també molt interessant, és L’ITINERAIRE DESCRIPTIF DE L´ESPAGNE. La primera es començà  a publicar l’any 1806 i la segona l’any 1808, però una sèrie de fets  ens fan creure que Laborde va escriure primer  L’ Itineraire i després el Voyage:


El precursor d’aquest viatge romàntic fou Alexandre de  Laborde. 
Ens abelleix parlar d´Alexandre de Laborde, perquè no vam tenir la sort de que vingués a Vallbona, es va quedar a Bellpuig, on va trobar el monument funerari a Ramon Folch III de Cardona, com una meravella i de lo millor del seu viatge. Cal dir que també va passar de llarg per Santes Creus. Tampoc li va agradar la catedral de Tortosa, o sigui que el noi tenia el seu gust i el seu criteri a l’alhora d’elegir els seus gravats.

A Tarragona dedica un bon grabat a aquesta finestra àrab que troba.
A Bellpuig fa la extraordinària planxa del mausoleo del Duc De Cardona, que es troba a l’església parroquial de Bellpuig a l’ esquerre de la nau. ..
Sobre l’escut  d’armes , llegim la seguent inscripció:

Raimundo Cardona qui regnum Napolitanum
 praerogativa pene regia tenens, 
gloriam sibi ex mansuetudine comparavit
Isabella, uxor infelix, marito optimo fecit.

Convent de sant Bartomeu de Bellpuig , on abans estava el monument funerari de Ramón Folc III de Cardona i Anglesola

Es monument de marbre, es feu a Nàpols per Joannes Nolamus faciebat, és el nom de l’artista que va fer el mausoleo des d´on fou transportat a Bellpuig amb les peces numerades.
Laborde de Bellpuig se’n va cap a Cardona i te dos dies, es queixa dels camins i deixa de banda Tàrrega i Cervera.

Sepulcre del Duc de Cardona a l’església parroquial de Bellpuig.

El comte de Laborde dibuixa molts monuments de Catalunya, començant per  Girona, d’ aquesta li agrada la catedral  per dins, diu que  » és la nau més bella que coneix «, no li fa cap gràcia la façana barroca i ni parla del claustre , ni del campanar romànic, fa un esboç a tinta xina impressionant del plànol de la catedral que vostès tenen davant, quasi d’arquitecte,  ràpidament passa a dibuixar els Banys Àrabs, que hi dedica dos planxes.

 si dibuixa una vista de molt bonica de Girona des del barri de Pedret.

Banys àrabs de Girona

 Laborde l´admira l’art grec, el romà, l´àrab i el gòtic.

Banys àrabs de Girona

 A Barcelona hi dibuixa moltes planxes: el port des de Montjuic, la ciutadella fortificada, una plànol de tota la muralla i dels edificis singulars de dins, els enumera i una bonica vista de Barcelona des del convent dels caputxins de Sarria.
Aquesta vista d’un gravat de’n Alexandre de Laborde del pla de la catedral no s’assemble en res en l’actualitat, vostès mateixos

Tot es molt diferent, l’edifici de l’esquerre esta eliminat de fa anys, jo mai l’he conegut. A la dreta hi ha el palau episcopal i en la mateixa plaça hi ha el col.legi d’arquitectes de Barcelona.

y l’interior de la catedral de Barcelona i encara una planxa d’un passeig nou de Barcelona, que la tenen aquía sota, podria tractar-se de les Rambles? Quines ?

La Rambla dels Estudis o de Canaletes , a l’ extrem de la part alta que ara dona a la plaça de Catalunya, estigué tancada a cal i canto a partir del carrer Tallers Aquest espai l’ocupava  l’edifici dels
Estudis Generals, iniciat l’any 1536 i enderrocat el 1843. Aqui si cursaren estudis  universitaris des de 1544 fins  als decrets de NOVA PLANTA del 1717. Després venia :

Rambla  de Sant Josep o de les Flors , aquest sector arriba fins al Pla de la Boqueria. Al segle XVII el Pla de la Boqueria era un centre de màxima activitat comercial: per aquest motiu va ser el primer tros de la Rambla que s’urbanitzà i empedrà.

Esglesia deBetlem dels Jesuïtes en el pla de la Boqueria, lloc molt transitat i fins i tot amb una zona de mercat.

En aquest pla de la Boqueria , davant nostre,  tenim l’església de Betlem plantada al bell mig del cor de la Rambla Barcelonina. Després de la esglesia venia el convent dels Jesuïtes i a continuació el col.legi de Nobles de Cordelles.
El 1772 els venedors foren desplaçats més amunt de la rambla a fi de  deixar expedit el pas pel carrer de la Boqueria. Després vindrà :

Rambla dels Caputxins o del Centre, continuant el nostre recorregut per la Rambla arriben al sector central, que arriba fins la Plaça del Teatre ( abans anomenada de la Comèdia ). El primer que trobem es El Gran Teatre del Liceu, que ocupa el solar de l’antic convent dels Trinitaris. De cada tros de Rambla en podriam parlar molta estona i ara no convé per raons de l’article. Després ve :

Rambla de Santa Mónica, arribem a l’ últim tram de la Rambla, entre la plaça del Teatre i la del portal de la Pau. El seu pas al mar estava tancat per una part de les antigues Drassanes, convertides en caserna militar des del 1792

Fotografia treta de l’original de Laborde

Tornant a parlar de Vallbona de les Monges, no em tingut la sort de veure en peu cap dels tres portals d’entrada al monestir-poble; el de Dalt o de la plaça , el de baix o dit de la Procura i el de la Muralla, tot plegat segons mossèn Francisco Bergadà semblava o recordava un poble de pagès de l’edat mitjana, a l´estil del monestir de Sixena  a l’Aragó.

El monestir vist des dels dipòsits d’aigua.

Caminant per Vallbona hom pot escoltar, com toca les hores monàstiques, la campana » dita dels  perduts», feta contruïr per l’ Abadessa Maria Teresa de Riquer a Calaf d’on la seva família tenia immenses propietats. Hi posa escrit :

Maria Asumpte Beneta Barbara orate pro novis
Iesus Chs Rex Glorie Venit yn pase
A Fulgura Tempestate Libera nos Domine
Muy Iti Sa Da Maria Theresa de Riquer y de Sabater
Absa del Re Monasterio de Vallbona
Me Fey Llohis y Atjutori Mestres De Calaf Any 1784.

Tret del llibre del Dr. Martí de Riquer, ell mateix, parlant de la Campana dels Perduts diu que se sent a més de disset quilòmetres de distància. Ens ho creiem.

Lletra manuscrita de mossèn Francisco Bergadà i Solà de llorens de Rocafort, en aquells anys capella del monestir de Vallbona.

Se sent de molts Km de distància, jo, tota la vida l’he sentida des de Llorenç i des del tros del Perdigó i de Les Pintades molt aprop dels Omells de Na Gaia, els del païs ja la portem al cor. Mossèn Fco. Bergadà en parla en un treball monogràfic publicat a la Biblioteca de Turismo de la sociedad de atracción de forasteros. Barcelona abril de 1928.

Vegin com el poble de Vallbona anomenava els tocs manàstics de les campanes, per exemple el toc de maitines en deient Lo Fandango, simpàtic oi ?



El Real Monasterio Cisterciense de Sta. Maria de Vallbona de las Monjas. En el seu moment un treball molt exhaustiu, clar molts detalls que ens donava fe, la guerra del 19336 els va cremar, com l’altar majestuós  de la Purisima i el cor de les monges i es va perdre moltes d’altres coses que ell dona fe; cal tenir en compte que mossèn Francisco va ser 32 anys capellà del monestir o convent com en diuen a Vallbona.

Mapa fet per P. Placide ingenieur geographique 1792 a Paris.

Els passejos pels carrers de Vallbona, ens porten a records aimats de l’infantesa, recordo que la mare venia a veure,  sempre que podia a la que en altre temps ( olim ) fou abadessa Donya Mercè Nogareda i Espígol, filla de Santa Pau ( La Garrotxa), no oblidem que la mare va néixer a la Miana en plena Garrotxa; o sigui que eren dos persones úniques a la Baixa Segarra i que s’estimaven; juntes  podien parlar de la seva petita pàtria, de la vida dels masos, de la pagesia, de talaiar les vaques i de la religiositat de la Garrotxa i dels seus santuaris dedicats a la Marededéu,  com per exemple la Marededéu del Guilar al damunt d’Argelaguer i que la mare (a.c.s.)  li tenia molta devoció.

Altar adornat per la meva esposa Tere, en el dia de la festa de la Marededéu del Guilar.

També tenim la Marededéu del Món, el santuari de  Finestres, del Collell, del Far, de la Salut de Sant Feliu de Pallerols, etc; també podien parlar de l´ ondulat del paisatge, dels penyassegats , d’alzines i de roures i del carbó que es produïa als boscos tant apreciat a Barcelona, recordem que el gas buta encara no havia arribat. Quan hem parlat de la Miana em venen a la memòria tres rectors d´aquesta parròquia que alhora havien sigut professors meus al Collell : Mossèn Pius Masdevall, Mossèn Miquel Plana i Mossèn Miquel Vall.llosera. Mossèn Pius a vegades s’esplaiava explicant com era la Miana  de la postguerra i la seva gent, entranyables històries dels maquis, de com es respectaven aquests i el mossèn, aquest mai va tenir problemes, es cuidaven mútuament sense veures en cap moment.

Jo també he viscut la Garrotxa llargues temporades,  primer a casa de la mare i familia a Argelaguer i més tard al Collell i més gran de metge a Les Planes d’Hostòles i a Sant Aniol de Finestres i Sant Esteve de Llémena i la Barroca: Can Terme, el Llapart, recordo que per anar-hi a aquest últim passava per Amer i Sant Climent,….
La Vall del Llémena esta plena de masos, encara que en la meva època ni havien molts d’abandonats.
Llegir Un petit món del Pirineu, de Josep Pla, em fa reviure com era aquell entranyable Sant Aniol de Finestres , els seus masos i la seva gent, com el mas de Can Tura, amb el vell Tura, l´Andreu,  el pare de’n Pepe,  la seva mare filla de Can Plantés de Falgons i l´oncle Miquel, un personatge autèntic, molt innocent, un tros de pa, treballador incansable, la seva familia ho era tot i en Josep Serra i Plantés sempre el va mimar, mai li va faltar de res. En Josep a la seva edat es plany de no haver estat mai a casa dels seus avis a Falgons. Sempre que en parlo, en diu- doctor, diguim es una casa senyorial ?, jo contesto afirmativamen i afegeixo com can Tura ben be podrien ser dos masos remences. Somriu.

En Pla s’explaia quan parla del vell Tura, penso que tot i el que diu d’ell li queia be i tenia bona relació amb ell a la vora del foc, un foc com els d’abans, vaja com Déu mana amb un gran escó per evitar les corrents d’aire. Asseguts, matant la tarda , escoltant la fresa del Llémena i de l’ariet, un artilugi que jo vaig trobar fa més de 30 anys i que encara dura. Junts venien a la parla moltes històries de l’antigor d’aquesta vall del Llémena i de Mieres. No oblidem que els dos personatges eren grans i coneixedors dels encontorns.
Tornem a agafar el tema principal que es Vallbona.  Abans  i encara copiat de mossèn Francisco Bergadà.

Un cop passat aquest portal a la dreta , les cases  que es trobaven eren destinades a hospedatge de viatgers, també hospital de pobres ( encara hi ha l’escut de la familia Cervera a la paret ).

Mossen Fco. Bergada explica que ell va tenir la sort de visitar els baixos i habitacions d’algunes cases on hi havien arcs ogivals i portalades romàniques amb escuts abacials; també hi tenien habitació la monja hospitalera i la hospedera, per tal de fer caritat i bones obres com mana la Regla de Sant Benet.

A l’esquerre d’aquesta porta del nort o de Dalt , es troben les cases on hi vivien: monjos, sacerdots, beneficiats que cuidaven la direcció espiritual de les religioses, també hi vivien el cirurjà, el boticari, el manescal, el monjo llec Sagristà, alguns oficis com cerer,  etc….. Avui dia hi trobem els noms actuals, lo altre només és  història:
Cal Noi (abans botiga), Cala Vicenta, Cal Arlandes, Cala Pirrona, Cal Miret, Cal Sileta, Cal Pepi, l’Abadia amb el mossèn ).

Ara evidentment tenen un aspecte canviat, però si poguéssim mirar els interiors,segur que estan plens d’arcades gòtiques. ja no dic romàniques. Però com tothom necessitaven els gremis calia tenir sabaters, cerers,per fer el ciris pel culte, espardenyes, carreters per fer els carros, sastres, ferrers per ferrar els cavalls o les mules, gent que sàpigues fer anar els molins de farina, d’oli, etc.

Al costat de les monges hi vivia un verdader poble, encara que no fos municipi que gràcies a Déu ho va ser amb l’Abadessa Estefania de Piquer, any de gràcia del Senyor  de 1573, amb l’abadessa Estefania de Piquer.

Disfrutin d’aquesta impressionant portalada romànica. No afeigeixo res del que ja diu Aulestia, quan descriu  l’arribada a Vallbona. 

A la part meridional/oriental aprop del creuer i absis de l’esglesia es travàben les cases de la Priora Sagrera, casas  Gomà, Ibañez,  Tort, Mur, Miró i Pastor, dites així pels cognom de les monges.
Des de petit que sempre he trobat grandiosa l’església parroquial dedicada als sants metges, tot i que de gran he descobert que la parròquia es titula de Sta. Maria.

No se, a  quina època es va posar de moda tenir uns sants patrons protectors dels pobles, a Llorenç tenim sant Abdó i Senen i a Vallbona els sants Metges. però resulta que totes les esglésies sota la tutela del cister posaven com a patrona a Sta. Maria, a Llorenç la tenim en una clau de volta del sostre de l’església , amb el nen Jesús en un costat i amb l’altra aguantant la Rosa de Gericó

i a la façana troben la inscripció que diu així : AVE MARIA GRATIA PLENA DOMINUS….  i fa pocs dies vaig descobrir que a la gran portalada de l’església de parroquial de Vallbona li dona el titol a Sta. Maria.

Santa Maria fa honor a totes les esglesies del Cister o influenciades pel Cister, perquè aquesta ja era parroquial, no depenia del monestir.

 De gran em vaig assebentar que molta pedra fou portada de l’antic poble de Montesquiu. Parlant d’extreure pedra  per portar-la cap a Vallbona, trobem un document e 1792 que diu » El rector de la parròquia de Rocallaura demana a Francesc Armanyà i Font, arquebisbe de Tarragona, que façi deturar l’extraccció de pedres de l´ésglésia de Montesquiu, per part del monestir de Vallbona, per a construïr dos molins nous.  Parlan de molins , a Vallbona podiem trobar : Molins de farina : El molí del Portal, El molí del Pou, El Molinot, El moli de la Closa.
Molins d’Oli: Molí del Roc, Molí de les Monges o  de Dalt, el Molí de Cal Berenguer o del Mig, el Molí de Baix,
Jo, em pregunto no queda cap resta d’aquests molins, pels soterranis d’alguna casa de Vallbona. Déu ni do dels molins que hi havia segons el Sr. J.J. Piquer i els documents antics com el que he citat abans del rector de Rocallaura.

Vallbona en el seu esplendor, no li faltava de res, era quasi autartic, ens em d’imaginar la grandesa d’aquest monestir  en plena edat mitjana. Les dades que a continuació poso d’ algunes llindes estan barrejades amb Llorenç.

Moltes vegades caminant per dins a Vallbona , m’adono que les cases i els carrers van creixer com camins de sirga, en direcció cap a Rocallaura el Raval, o cami de Llorens .

llinda de l’a pallisa de cal Timoneda de Llorens, feta en temps de l’abadessa Riquer.

De totes maneres hi deia haver una època d’abundacia o de bones collites, perquè tot el creixament de
 Llorenç fora de les muralles va ser a finals del segle XVIII,  governava la baronia de Vallbona l’abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabater .

De la portalada de la casa de Josep Moncusí i família, antiga cal Perejaume.

Aquesta abadessa va tenir seriosos problemes amb els subdits de Llorenç, recordem el  » plet de la llenya » i que els de Llorenç volien un vicari que fos perpetuo i estable, no que baixés de Vallbona «

Llinda d’una casa de Vallbona

 La llinda de portalada » més antiga» , es la de cal Bergada de 1616 ? i després potser la de cal Giné encara que ja no hi sigui, però el Ramón que la va retirar quan va fer obres, fa molts anys em va dir que data de l’any 1626 i cal Timoneda de data de 1735 era la  sortida interior a dins de la vila o sigui davant de cal Damià, aquest carrer estava tancat i quan jo era petit a cal Timoneda ens deixaven atravessar per l’entrada per tal d’escurssar l’anar d’un carrer a l’altre.

Llinda de la entrada més antiga de cal Timoneda, entrada pel clos de de fins a la plaça, o sigui ben protegida.

Aqui va la dada de la llinda del balcó de cal Timoneda que dona al carrer que puja cap a la bassa, o camí dels Omells de Na Gaia. La part més moderna de la casa.

Llinda molt més moderna d’un balcó de cal Timoneda, de fora muralla, també escrita en català:

 La llinda de la porta principal de l’abadia no te data, només el barret de capellà. En una finestra si figura una data, que no m’enrecordo.

Cal Jan, davant de l’abadia de Llorenç de Rocafort.

El Sr. Piquer es pregunta que ha LLorens de Rocafort,  n’hi ha d ‘haver d’anteriors segons la història escrita del nostre poble, vegeu La Baronia de Vallbona. Jo de petit a ca l’oncle Bori, que donava a la plaça i al darrera la Vila, recordo que el sostre  hi havien revoltons renaixentistes de guix, fets amb motllo. ( a dins  de cal Bori hi ha cal Bartomeu les dos cases feien servir la mateixa entrada quan jo era petit). Fa molts anys cal Bartomeu la varen partir en dos mitats, l´una es  propietat del meu pare. Fa anys al fer el teulat nou, es va confirmar la sospita del Sr. Piquer, vam trobar una teula  que data de 1637 i jo m’atreveixo a dir que Llorenç es molt més antic, que la data més vella gravada sobre pedra o una teula ; més antic que el poble de Vallbona segur. Governava la baronia de Vallbona l’abadessa  Leocadia de Ricart i de Cardona (1631-1657) Abadessa Caballeresca ( a la lauda sepulcral hi ha un casc). Aqui va una foto de la teula en honor a l Sr. J.J. Piquer. Cal dir que aquesta abadessa va patir tota la guerra dels Segadors (1640-1652), que va afectar molt el territori català; les tropes castellanes e italianes que havien entrat  a Catalunya per comatre amb els francesos al Roselló van causar gran mal al camp rural , actuant en certs moments com un exèrcit d’ocupació.. La guerra va acabar signant el tractat dels Pirineus 1659 entre Espanya i França, que afectà bona part del territori català.

Teula del teulat de cal Bartomeu de Llorens, ara de la familia Capdevila-Vila.

Mirant les parets de cal Bartomeu de mes de 70 cms de pedra ,  fa pensar que a més de vivenda potser tenia una mica de muralla. Amb tot , he de dir que llegida l’escriptura notarial, parla que l’esmentada casa dona al carrer de la muralla.

Les dades escrites en pergamins daten  de 1060 de la donació que fa Ramón de Cardona a favor de Gombau Joan i altres de la Roca que es diu de Sant Llorenç, junt amb la seva quadra i una segona ofrena del mateix donant l’any 1076, a Gombau Joan i a la seva muller »  de la Roca i de la quadra i de la capellania i ferreria i demès drets » 

» In nomine Domini Ego Raimundo Fulchoni vicecomite et Uxori mee nomine Ermessendis vicecomitissa…. Per hac scriptura donaciones nostre donamus vobis ipsa Rocha que vocantur Sancti Laurentii cum sua quadra et sua Kapellania et sua ferreria cum montis el vallis cum pronis et planiciis…»

Aprofitant l’avinentesa del que estem parlant sobre la donacio de Ramón Folch, copio directament del llibre de  La Baronia de Vallbona  del Sr. J.J. Piquer i Jover:

Te molta importància el fet que Llorenç, que és un simple destacament dels Cardona situat a l’avantguarda del comtat de Manresa, tingui capellà i ferreria. Recordem que, malgrat de posseir una fundació monàstica- Vallbona no té capellà – el sacerdot Pere- fins pel juliol de 1157. L’existència d’una ferreria és rara i extraordinària, si tenim en compte que aquella època el manyà  es considerat com un orfebre que forja les llances i les espases dels herois i els instruments de treball complicats dels agricultors. ( Les eines senzilles, se les feien ells mateixos ).
El poblat de Llorenç podia ésser un lloc d’avituallament on els ferits eren curats i rebien assistència espiritual – per això hi havia un capellà -, al mateix temps que els esmolaven les armes de tall, mentre que a la plana d’Urgell atacaven els serraïns.

Tot passejant pels carrers de Vallbona, em venen a la memòria els escrits de mossèn Fco. Bergadà que fou trenta anys capellà de les monges, va recollir  moltes històries de Vallbona una de molt curiosa era la presentació d’un got d’aigua a la mare abadessa per part de l’ajuntament de Vallbona

L’any 1900 es nomenat confesor de les monges de Valbona mossèn Francisco Bergadà i Sola fill de Llorenç. Gran estudiós del monestir i de la seva història.

No podem passar per alt la restauració de la façana principal del monestir, ha quedat tot guapissim i molt net. En memòria d’aquesta importantíssima restauració els poso un document que fa palès com   La Mancomuniat de Catalunya va dedicar importants esforços per la restauració l’any 1922, del impressionant cimbori , obr del segle XIV.


Davant de l’abeurador  i de la monumental escala, hi ha un grup de cases que formaven La Procura, era el lloc de govern de L´ABADIAT DEL MONESTIR. Aquesta podriam dir illa de cases, etava format per : Cal Pere del Pauanton/cala Maria la Rojeta,  Cal Rafel, Cal Tonet del Petit, Cala Jovera, Cal Camafort/cal Barber.
Aqui hi vivia el procurador general, governador general de la baronia, el batlle general, assessors, l’advocat, el notari i els funcionaris de la cúria.

Curiosament en aquest grup de cases (Propietat de’n Paco i familia ), hi han dos dades, l’una molt moderna 1886, la que tenim davant mateix i més aprop de les grans arcades data del 1600.

 Aquest quadrilater que formen les cases: la casa de la vila i consultori mèdic, l’antiga casa on vivia el secretari Sr. Duch i la seva esposa Sra. Carme i les cases Batall, Jover (1600), Pagès i Rafel.

Clar avui tot ha canviat. La casa que tinc davant que es de´n Paco, com li dic a ell, aquesta casa havia sigut molt important i somriu, a en Paco l’interessa l’història com a mi..
 Sempre exercia el càrreg de procurador un parent il.lustre d’alguna monja; recordo Hug de Guimerà. Al monestir encara guarden l’escut que hi havia a la porta d’entrada de la procura amb el distintiu dels TIMOR i que cal atribuïr probablement a l’ abadessa Elisenda de Timor (1270-1273)
Veien aquesta data , ens recorda el propi Sr. Piquer que les dates de les llindes del poble de Vallbona, la majoria son del segle XIX; ep !! a Llorenç també, coincideix amb la gran expansió i fortalesa del govern de l’abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabater. N’he posades dels dos pobles, perquè convé saber-ho, ja que Llorenç formava part de la baronia de Vallbona.
De molt petit que els sepulcres que hi han a la plaça del monestir o de Vallbona, sempre m’han fet una mica de respecte i misteri, no entenia perquè la gent important volia ser enterrada ben a tocar a les parets del monestir ?

Ja de més grandet he perdut el » respecte » a aquests sepulcres, alhora que ja fa anys que m’els miro des de la prespectiva històrica . Curiosament el sepulcre blanc no em diu res. Aquest que tenim a la vista sí, perquè dona informació sobre qui està enterrat, en aquest esta enterrada Berenguera de Cardona, i trobem els cards  de la casa Cardona.


El cementiri o el fossar de les monges en l’edat mitjana, fou convertit en plaça del poble, encara que de plaça des que l’abadessa Estefania de Piquer concedi la carta de municipi, el cubar fou la plaça del poble, ho posa gravat en una arcada

Aquest cubar per la seva amplada en aquell temps , ven be podia ser una plaça.
El carrer de l’abadia, perquè hi tenia entrada el palau abacial, que porta l’escut de l’abadesa Dorotea de Ferrer i de Lliure.

Aquest es el carrer que més vegades he transitat a la meva vida. La majoria d’elles per fer una visita a la porteria del monestir per tal de veure la germana Neus i asseure´ns una estona si ella no tenia feina amb les visites i la venda de records. Hem compartit moltes estones, parlant de la vida de pagès de Llorenç, de les collites d’olives, d’ametlles, de la sembradura, etc, amb la meva familia, la pèrdua de la mare, la soledat del pare  i d’ella la seva llarga vida monàstica, tot un exemple de fidelitat a la comunitat , a Sant Bernat i a Aquell que la va cridar per seguir-lo; també com no,  parlem de la seva salut. Déu la conservi molts anys al nostre costat, sempre m’ha donat bons consells i m’ha fet tota la companyia del món amb les seves paraules.

En aquest carrer hi viu la Pilar .

D´aquest carrer sempre m’ha cridat l’atenció que la façana principal de totes les cases de la muralla estan obertes a aquest carrer, o sigui que les cases estan fetes d’esquena a la muralla, les obertures són molt practiques i gens estètiques moltes llindes son una viga de fusta en comptes de ser de pedra picada, com en les cases del poble. Ens recorda a Montfalcó murallat.

 Poques, per no dir cap portalada que dongui a fora de la muralla i poques de les pedres de les portes porten la dada a la llinda.

Crida l’atenció , aquests arcs destruits pel bel.licós Francesc Virgili (1604-1626) bisbe de Lleida, en el plet de clausura  seguit contra el monestir, també crida l’atenció la premsa de vi instalada a la pared de cal Berenguer.

Premsa de vi datada l’any 1843 segons està escrit a la fusta de dalt. Encara en aquesta casa de cal Berenguer hi trobem l´únic escut que ha deixat l´Abadesssa Aldonça de Pallares.



L’ Abadessa Aldonça era coneguda també pel nom d’ Alducia i de cognom Paylleresa. Aquest escut en la dovella de cal Berenguer, en els apartaments de les converses (1507-1510) , La seva mare es deia Esclarmonda i coneguda per Mundina. Aquest escut es únic a Vallbona.
Carrer avall, hi viu la nostra amiga Pilar, d’ella  guardo grans records relacionats amb en Josep Maria Segura.

Ens mirem Vallbona per qualsevol lloc, sempre es mostra bonica  i plena d´història, molta història, que miris on miris ens recorda el nostre passat, no cal dir que el monestir ha sigut el motor de la zona dels últims vuit segles. No se que hagués sigut de nosaltres sense el monestir ? Potser haguessim estat en mans dels comtes de Guimerà ? No ho podem saber.
De totes maneres aquesta fotografia es important , perquè mostra una vista de Vallboma sense cap grua, jo tinc moltes fotografies sobre Vallbona, sempre amb grues; be ens hem d’alegrar perquè la feina està feta i potser tardarem anys a tornar a veuren.

Ultimament, sinó m’equivoco des de 2007, sempre hem vist una grua a la vista del poble, això vol dir que el monestir tenia moltes reformes de restauració pendents.
En algun moment he parlat de la Baronia de Vallbona, però no he dit els pobles que la formaven: Vilet Eixaders, Llorenç de Vallbona, Rocafort de Vallbona, El Vilet,  Mas-Déu, Mas del Sant Esperit, que jo mai he sapigut on estava, Mas de Vallbona, tampoc se on era, Montesquiu, La Quadra de Mas Déu, Omells de Na Gaia, Preixana, Rocallaura, Valerna, que tampoc he sapigut on era, ni si queden restes, Vallbona,

 Reconec que si l’arquitecte Sr. Jordi Llorens, si va passar una llarga temporada, es que la feina a fer era ingent. Llegir El projecte general d’intervenció al monestir de Santa maria de Vallbona. Tàrrega, 1990.

Ell ens podria parlar llargament de la restauració i de que Vallbona sempre ha sigut senzill i humil, perquè dins del monestiir hi van trobar una pared de tàpia, cosa impensable a Poblet.

Vull parlar de que a Catalunya el primers monestirs cirtercencs van ser el de Santes Creus  i Poblet (1153), el femeni de Vallbona s’incorpora plenament a l’ordre del Cister  l’any 1176. Potser el monestir amb més predicament femení, fou el de las Huelgas a Burgos, jo mateix el vaig visitar l’any 1999 cami de Santiago de Compostela, es impressionant i molt gran.

No podem oblidar-nos del carrer més transitat de Vallbona, es a dir no de cotxes, sinó de persones que van a visitar el monestir, tot i tenir una filera de cotxes aparcats, es veu un carrer molt ample oi ?. Em pregunto aquestes dos grans arcades que queden, a dins de les cases de la dreta, es repetien, o sigui hi havia una altra nau com aquesta ? això només ens ho poden dir els que hi viuen.

De petit només coneixia aquest carrer perquè el pare era amic de cal Berenguer, amb el temps li van vendre una sort  o una parada al fondo, passat el partidor, o sigui molt aprop de Vallbona. Recordo que en aquell temps estava plena d’aiguamolls i no espodia sembrar. Ara fa més de 40 anys que no he tornat a veure aigua en aquesta sort, tot i que el pare es va gastar els cèntims canalitzant-la per sota. No ha fet falta de moment, però l’obra ja està feta.

Tot passejant pels carrers de Vallbona, passant els safareig camí de Llorenç trobem el pont, l´únic pont del  vila , donç aquest pont va servir perquè el Sr. Joan Alarma en fes un decorat pel tercer acte de l’ opera Don Juan de W.A. Mozart, inspirat en Santa Maria de Vallbona.


Sense volguer i disfrutant del passeig pels carrers del poble, om s’adona de que quasi a cada hort hi ha un safareig o dipòsit d’aigua, que penso servia alhora per rentar la roba, donada la inclinació de les pedres i també per a tenir aigua de reserva per regar l’hort, cosa important en totes les cases, en aquell temps a Llorenç la majoria d’horts estaven al fondo, al costat de la síquia de la part obaga de la vall, ep! encara hi són, però erms, fins hi tot el comú en deixava un pel mossèn. A dalt de Llorenç penso que poca gent tenia hort, si les cases grans que tenien un aljup i podien treure l´aigua a galledes com : cal Perejaume, cal Bergadà, cal Timoneda que era inmens i cal Perlo i cal Cantó a on ara es la pista i feien hort, que més tard va passar a l’Abadia o sigui a l’esglesia. De tots els alups me’n recordo, fins i tot de quan els van colgar, l´últim ha sigut el de cal Bergadà.
Seguint passant la tarde i capvespre, també en ve a la memoria les obres musicals que va fer pel monestir en Francesc de P. Brunet Recasens com la musica de L’ Himne Vallboní , amb la lletra del Reverend Ramón Bergadà i Solà, rector de Rocallaura, de l’Albi, Constantí i més endavant canonge mestrescola de la catedral metropolitana de Tarragona.

Per entendre una mica la relació entre mossèn Ramón Bergadà i Sola i el compositor i mestre de capella de les Saleses del Passeig de Sant Joan de Barcelona, i la seva gran amistat, cal llegir l’article del meu blog sobre el compositor,

Els deixo ampliada la lletra manuscrita de mossèn Ramón Bergadà sobre l’Himne Vallboní, perquè vostès la puguin llegir sense massa esforç. Te el seu encant. Mossèn Ramón te una producció poètica i literària considerable, amb molts de premis de l’ Acadèmia mariana de Lleida.

Segur que vostès ja la tenen, però em ve  de gust que la puguin tornar a llegir, segur que els portarà algun moment de pau, recordar com és la seva vall » Vallis Bona «. 



En aquesta llarga passejada per Vallbona no vull acabar sense recordar al Pare Josep Mª Segura, que tant seva es va fer Vallbona, sempre em recordaré que va enterrar el meu oncle Lliberato, per un home que no anava a missa li va dedicar una gran lloança, centran-se en la seva bondat,  disponibiltat pels veïns i pels que no tenien res .
 Recordo que era l’any 1978 , en un escrit seu mecanografiat feia una llarga reflexió sobre el progrés de  l’ Olivera; el Pare Segura proposava no tenir res com a propi, sinó compartir-ho tot. Tenia interes en obrir les portes de la petita comunitat per tal d’integrar gent del poble de Vallbona i agraïa l’acolliment que des de sempre van rebre del Manuel en Manu i la Carme.
Recordo que la nostra mare Isabel (a.c.s.)  s’oferia a rentar-li la roba que portava, perquè tenia més d´una taca i ell li deia que no i afirmava : – els meus de l’Olivera també van tacats, jo no puc ser diferent – moltes gràcies Isabel.
He de ser sincer des de la seva mort no estic al dia de l’Olivera n´hi dels seus progressos tant humans com econòmics;  si que sento a parlar des de Girona dels seus èxits , me’n alegro moltissim. Si que estic orgullós dels bons vins que fan, i del seu cava,  dos cops que he anat al Celler de Can Roca i les dos vegades m’han servit vi blanc de l’Olivera de Vallbona com una primicia, i reconec que ho es. Per molts anys.
Al veure els escuts d’alguna abadessa, em ve a la memòria el poema  The Ladies of Vallbona, d’Archer M. Hungtinton el gran hispanista, trobat pel Sr. J.J. Piquer

HISPANIC NOTES & MONOGRAPHS. RIMAS.
BY ARCHER M. HUNTINGTON.
POETRY SERIES
HISPANIC SOCIETY OF AMERICA.
Es troba a la Biblioteca de Catalunya.

i traduït per M. Manent. Els comentaris sobre el poema fets pel Sr. Piquer són riquíssims i ens aporten molta informació sobre persones que han dut el nom de Vallbona més enllà de les nostres terres.  Us recomano llegir el poema, es d’una gran finura i delicadesa. El Sr. Hutington el va regalar al president del govern d’España el Conde de Romanones.
El Sr. Archer M. Hunftinton va fundà  L’Hispanic Socciety of amèrica.

Per acabar aquest recorrregut pels voltants del monestir i amb tota la seguretat de que em deixo molt per  comentar , m’acomiado de tots vostès  amb aquesta fotografia tant plàcida de l’hort  i monestir de Santa Maria de Vallbona.
 Una vegada acabat aquest post, em queda pendent una visita pels carrers del poble amb la companyia d’en Manu, ell si que es coneix  casa per casa i pam pam el seu poble. Em guardo una pregunta, queden restes dels molins d’oli o de farina de l´època medieval de la zona del portal de Dalt o del lloc que modernament es va edificar l’esglesia parroquial i de sota el que havia sigut hospital de pobres, o alguna arcada gotica en alguna casa de la zona baixant cap els safareig a dreta i esquerre ? El Sr. Piquer en tenia contabilitzats un grapat !!  Moltes gràcies.

Pep

BIBLIOGRAFIA:

Piquer, Josep Joan,  La Baronia de Vallbona, Lleida , Institut d’Estudis  Ilerdencs, 1982,
Piquer, Josep,Joan, Abaciologi de Vallbona (1153-1990), Vallbona de les Monges, Fundació Roger de Bellfort 1990  (2ª edició )
Riquer, Marti de,  Quinze generacions d’una familia catalana » Barcelona, Quaderns Crema 1998.
Bonales Cortes, Jacinto : Història de Vallbona i de la Vila de Montesqui, un territori i un poble a redós del Monestir.
Gonzalvo i Bou, Gener, Breu Història del Monestir de Vallbona, Rafael Dalmau, Editor. Barcelona 2003.
Piquer, Josep, Joan. Vallbona. Guia espiritual i artística. Editorial Claret S.A. San Joan Despí. Primera edició any  1993.
Sans Travé, Josep Maria.
Bergadà, Francisco. Compendi històric del Reial monestir de Vallbona a » Segarra » núm 47 ( Maldà 1927), Es un monogràfic sobre Vallbona.
Aulestia, Antonio.
Navascués, Isabel, Bello, Carme, Gonzalvo, Gener. Inventari de l’arxiu del monestir de Santa Maria de Vallbona. Barcelona. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. 1982.
Fons Piquer-Jover . Biblioteca Josep Finestres. Cervera.
Rimaa, By Archer M. Huntington. Poetry Seeries. Hispanic Society of America. Biblioteca de Catalunya.
Agraïment a en Manu Ayats de Vallbona, per la seva paciència en ajudar-me a refrescar la meva memòria en molts apectes dels carrers i els noms de les cases.

AL POBLE ESTIMAT DE VALLBONA

Aquesta bonica història ja fa anys i panys que va passar, jo era adolescent i els nens de cal Manco també; però no ha sigut fins fa poc que he trobat un escrit del meu pare Sisquet Capdevila, ell que tot ho guarda com Déu mana. He de dir que el pare si se’n recorda de la pared que van fer l’ estiu del 82, amb l’ajuda del grup de noies, que temps avenir una seria esposa del fill petit de’n Josep Ayats. Sempre he sentit a dir per part del pare que aquell marge de sota cal Romeret, feta amb tant de carinyo posteriorment va caure, no saben si degut a les pluges o si hi va passar una màquina molt pesada o ves a saber què.

Tancat a pany i clau i dins d’una bona capsa de cartró i ben enrollat amb paper de diari, per si de cas, perquè el paper de tant vell que es no es malmeti, que ja ho està, els anys no perdonen i en cap cas voldria el meu pare que es perdessin i jo tampoc.

Si que en aquell estiu tothom en parlava, però jo no se on era o si que o sé, podria ser que estigués fent els primers diagnostics per Girona i aquell estiu no hagués vingut ni un sol dia a Llorens , clar per no tenir vacances ?

El pare si recorda que  aquest marge de pedra seca no va ser ni el primer ni l’últim, que es va fer a Vallbona. Explica que els marges es feien de setembre fins a la collita d’aulives. Si recorda haver participat en els següents marges : el de sota el camp de futbol, el molt llarg de lal carretera abans de la font pública el de sota de cal Romeret i un tros de la muralla del monestir més avall de la casa de la Pilar.

Els margetés van ser : Josep Ayats, Sisquet Capdevila, el Bepasé, el Jaumet de la Fonda, el Pep Marina i en Manuel de cal Lel i segons la memòria del pare, ni havia més : el Pere de la masia, de cala Escoda (dos de solters), un de Rocallaura que anava de company amb el Tomàs de l’Eloi, també voltava per allà un germà del Pep Marina.

 Segons el pare , el que sabia treballar més la pedra era en Josep Ayats i que al seu costat en va apendre molt.

Esmentarem tant sols alguns noms de les noies que van participar al camp de treball:  Marina, Angels Torras, Natalia, Mercè i Lidia Morell. 
Segons en Manu Ayats de tota aquesta història practicament no en queda res en lloc ni a l’Ajuntament i al Google, lo just a la memòria d’aguns privilegiats com els seus pares i el meu , tant sols una carta d’agraïment del pares d’una noia, que la publico perquè en quedi  constància d’una experiència que si va deixar bons records.

De joves Vallbona ho era tot , des del punt de vista de vivències de tota mena, clar el monestir sempre ha irradiat i ha atragut a molta gent de Barcelona i de tot arreu. Recordo que de Barcelona venien a passar l’estiu una familia amb molts de fills que es deien Valdivieso, encantadors fins i tot la seva filla Lali, una exel.lent persona, acollidora com ningú, amb molta empatia i amb un somriure que no tenia límits.

Be, amics meus, espero que us hagi agrat el petit relat d’aquesta, senzilla, humil i entranyable història.

 Josep Ayats i Sisquet Capdevila, amics per sempre

La història d’un marge l’estiu del 1982. Ben poca cosa, però alguns d’aquests marges encara duren.

Pep.

LO TOCH DE » L’ORACIÓ DELS PERDUTS «

Des de sempre, a Llorens quan fa marinada se senten els tocs de les campanes del monestir; només està a dos Km. De nit impressiona sentir aquest tot de la campana monastica , sobretot si hi ha boira, que no es veu res de res i no t’orientes, s’ha d’haver viscut per explicar-ho; amb llum de dia costa orientar-se si la boira es espessa, donç posem’hi a més la foscor de la nit. L’unic que pot orientar al caminanat, o peregrí perdut o desorientat es sentir aquest toc i poder orientar-se en la foscor. Des de Llorens sentim tots els tocs monàstics i el poble li va posan noms diferents dels que li diuen les monges, d’això ja parlo de molts anys enrera. Al toc de maitines a principis del segle passat, la gent del poble li deien  lo fandango.
De petit sentir als vells parlar, de la campana dels perduts em posava els pels de punta; era costum explicar històries a la vora del foc quan les nits eren molt llargues o beels mesos d’estiu al parar la fresca al carrer. Donava lloc a esplaiar-se en les sotides que feien els somatens armats de Catalunya, de l’estaperlo molt abundat a casa nostra, de pobres que passaven a demanar caritat i que no veien mai més, de mossos d’Arbeca que bucaven feina  a Llorens, perquè el consideraven un poble ric, d’històries de Milmanda, de la gent que es trobava a cap hora vinguent a peu dels Omells de Na Gaia a buscar el cotxe de linia a Llorens de caçadors furtius que caçaven amb la fura. històries de maquis, de gent que s’havia de casar d’amagat perquè la dona havia queedat embarasada i ningú ho podia veure, en fi per les orelles d’un nen tot era molt interessant.

Abans de pasar-vos els apunts de mossèn Francisco Bergadà i Sola, vull començar per escriure les paraules que el Dr. Martí de Riquer, escriu al seu llibre » Quinze generacions d’una familia catalana » . Es important situar a qui feu construïr aquesta importantissima campana que encara la podem contemplar i escoltar avui dia, encara que  restaurada. Fou fosa a Calaf l’any per LLohis y Atjutori mestres de Calaf any 1784 .
» Maria Teresa de Riquer i de Sabater, fou abadessa de Vallbona trenta-quatre anys, car morí quan en tenia vuitanta-nou, el 10 de gener del 1802. Fou un llarg regiment durant el qual l’abadessa Riquer dugué a terme obres i reconstruccions al monestir, com la gran portalada, datada el 1775; el retaule major, decidat a l’Assumpta (1797), cremat l’any 1936, i altres millores i restauracions. Encara hi resta la campana grossa, dita popularment «» la campana dels perduts » , que se sent a més de disset quilòmetres de distància …..». La inscripció  que porta la campana es : MARIA ASUMPTE BENETA BARBARA ORATE PRO NOVIS,. IESUS CHS REX GLORIE VENIT YN PASE. A FULGURA TEMPESTATE LIBERA NOS DOMINE. MUY ITI SA DA MARIA THERESA DE RIQER Y DE SABATER. ABSA DEL RE MONASTERIO DE VALLBONA. ME FEU LLOHIS Y ATJUTORI MESTRES DE CALAF ANY 1784.
Ja he dit abans que desde Llorens la sentim, però avui ho preguntat a Maldà i no l’havien sentit mai; no se que pensar ? però si el Dr. Martí de Riquer ho diu, penso que en te coneixament del fet.

Dibuix de Parcerissa 1846. Aquesta litografia es importantissima, perquè anteriorment no ens queda cap testimoni de com era el monestir de Vallbona. Fixeu-vos on era la escala en aquell any, actualment esta en un altre lloc, que tots coneixem.

Lo toch de » l’oració dels perduts » :

Aqueix es lo nom popular que’l pais de la baixa Segarra, done a un dels tochs mes solemnes del Monastir de Vallbona. La tradició que es la vida dels pobles constituhint y perpetuant sa història sens necessitat de llibres, sab donar a coses y fets, per altra  part insignificants considerats aisladament, tota la importancia que´s mereixen si´s  miren baix lo prisma de costum o tradició regional; y es perque en si mateixos tenen una poesia inimitable y natural y respiren un cert ayre de respecte y misteri que fa que-s gravin en lo cor del poble formant com si diguessim part integral de la seva propia vida.

Tal succeheix ab lo toch de referencia que no es altre que´l toch d´ànimes que tot l’any, entrada ja la nit,
senyala les monges d’aquest Monastir al retirarse á les seves celdes respectives, pro que’l poble y´ls habitants del encontorn l’anomenen vulgarmen ab lo dictat de » toch de l’oració dels perduts » nom molt apropiat si´s considera la situació  topografica del Monastir y l’influencia que sobre sos antichs vassalls tenie en los passats sigles.

Edificat lo MOnastir en los temps mitjevals en l´aspra comarca de la baixa Segarra solcada de valls tortuoses y rodejada de serres coronades de boscos seculars, se compren facilment que serie un lloch despoblat, sens camins practicables y molt apta pel reculliment y oració. Allí s’hi ibterbà lo noble  penitent Ramón de Anglesola pera pendre possessió del antich territori de Colobres cedit per lo compte de Barcelona Ramón Berenguer IV, ab lo fi de que s’hi alces un MOnastir dedicat a Sta. Maria y a la orde del Cister  ( Cistells en documents antichs ). Les filles dels nobles cavallers de nostra terra catalana li donaren lo contingent, contant ben prompte en son claustre lo numero respectable de 150 monges. La obra de Déu per una part, que no es altrausa segons la Regla de Sant Benet que l’oració vocal y mental, la salmodia, les lectures de les colacions dels P.P. del desert, los examens de conciència, les vigilies y mortificacions y per altra lo treball de mans, han sigut sempre practicades en aquest Monastir desde sa fundació, imbuhint l’esperit d’aquestes virtuts als primitius habitants de aquesta comarca, qui atrets per l’influència d’aquesta Orde monastica eminentment contemplativa  s’acolliren baix la seva sombra benefactora, fundatse uns aumentantse altres dels pobles que després en lo temps formaren la celebre e historica Baronia del Monastir.




Es tal l’importancia que´l Monastir de Vallbona done á la obra de Déu, que li dedique la major part del dia y anuncie sempre los seus diferents actes ab toch de campana alçada; pro lo més solemnial y´l que ha quedat més fixat en la memoria dels habitants de la rodalia, es lo que ells anomenen lo toch de » l’oració dels perduts «.



En efecte, tot l’any, pro d’un modo especial al ivern qüant la nit ab ses sombres se exten com un mantell portant lo silenci y.l repós al moviment del dia, la monja d’obediencia que està de setmana, a quarts de 10 del vespre, passant sola per la part del claustre de les difuntes, se dirigeix á la iglesia que resta solitaria y plena de sombres agegantades per la debil llum de la llantia del Sagrament y del llantió que porte per companyia y no sentintse altra manifestació de vida que´l  can típich del óliba en lo cimal del gòtich cimbori, toque acompassadament y de tres en tres, nou, que en aquelles hores de quietut se  senten á llargues hores de distancia multiplicantles lo ressó de fondalada en fondalada, avisant als habitants dels antichs pobles de la Baronia perque recordin a unir sos prechs  als de les religioses que en aquells instans mediten en ses celdes ab un De profundis lo misteri de la mort enviant á Déu la ultima oració de misericordia en sufragi dels fidels difunts, y al propi temps perquè serveixi de guia als vianants que de retorn a ses llars se troben esmaperduts y desorientats en aquestes encontrades per la espessó de la boyra e les sombres de la nit; toch que com un angel de la guarda, els porte la pau al cor y als llabis l’expressió d’agrahiment en favor d’un Monastir que tant se desvetlle per ells.

Firmat : F.B. Pvre.

He conservat el lèxic de la escriptura de l’autor, cosa que te un gran atractiu, donç així escrivien els nostres avis i la gent de Llorens.

Bibliografia: Notícies del Gremi de Campaners Valencians. Número 13 – València – març 2001.
                     Quinze generacions d’una família catalana. Dr. Martí de Riquer. Quaderns Crema .
                     Barcelona 2000.

Pep.

DOS PALLISSES PRACTICAMENT OBLIDADES

Al ser Llorens un poble totalment medieval i tancat en el seu moment per muralles, encara en alguna escriptura de casa porta que per un costa dona al carrer de la muralla, o sigui que és ben real;, encara que avui ja poca gent del nostre poble se’n recorda. Encara podem endevinar que totes les cases d’aquell passat on el nostre poble formava part de la Baronia de Vallbona, totes les cases donaven a la plaça fins i tot cal Portumeu, que tenia el corral que donava davant de cala Tresor, avui dia cala Adelaida. L’entrada per la plaça la compartien amb els de ca l’oncle Bori, la tia Rosalia (a.c.s.), avui dia propietat del Claudio i família.

La Vila de Llorens l’any 1873. Propietat de la família
Català. Noteu com darrera la Pallissa de cal Timoneda si trovaba l’antic cementiri, dins la propietat del tros de l’era del Domingo l’Elvira (a.c.s.)

Caminant cap a les Creuetes, o sigui només de sortir de l’era de cal Timoneda, Camí de Vallbona de les Monges i de la font dels Serradells, que de nens sempre hi anàvem a fer berenades i tot sigui dit la mar de contents, recordo una vegada més que amb poca cosa érem quasi feliços, un altre dia us explicaré aquest  » quasi «; de cop,  ja ens ve a la vista aquesta foto, que està just al damunt de l’era de cal Mano, podríem dir més veïns impossible. Si preguntéssim al jovent del poble que es aquesta construcció ?, molt ja grandets no sabrien que respondre o potser sí, els més atrevits potser dirien que era una cabana? Tot s’ha de dir en l’estat ruïnós que es troben, costa dir-ho pel seu nom. Eren dos pallisses de diferents amos que compartien la mateixa era. L’era ningú la veu a cop d’ull, dons està amagada al damunt de l’edifici.

Si busquen a l’enciclopèdia Wiquipèdia que s’enten per pallissa, trobarem la seguent definició:  La pallissa és una construcció per l’emmagatzematge de la palla, estan ubicades al costa de les eres, totes elles miraven d’evitar les zones humides. El seu emmagatzenatge permet o permetia que pugués ser emprada posteriorment tant en l’alimentació de la mula, euga, cavall, ruc, barrejada amb ordi o civada; també servia per l’acondicionament dels estables. Els sobrants d’aquest doble us ramader genera adob, que finalment es reutilitza en la sembra de l’any següent. 


A Llorens totes les pallisses i les respectives eres estaven fora vila, les famílies benestants les tenien molt aprop de casa, just a tocar del poble. El creixement o la expansió fora muralles és degué a l’Abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabater ( 1767-1802 ), governà la Baronia i el Monestir durant 34 anys. El seu germà era  el  IV marquès de Benavent o sigui ben noble, ep ! l’Abadessa també !. Amb una mica de paciència, si ens passegem pel poble i mirem les llindes de les cases, la majoria estan fetes durant el seu govern. Persona amb grans dots de comandament i alhora integrada  en el camp com una veritable pagesa; quan parla amb el seu germà ,no hi ha cap carta que no parli de les secades de la Segarra i de la calor, de les collites,  de les terribles boires, etc….. Aquesta noble senyora, es la que va fer fondre la Campana dels Perduts, i es va fer a Calaf, ben aprop nostre.

A l’apropar-nos veiem aquesta imatge, del pas del temps, el carro no des diu res amb el conjunt arquitectònic, al fons hom pot veure el campanar de Llorens. Aquest carro en el seu temps era tot un tresor per un pagès, sense ell era impensable fer la feina del camp, o sigui útil per a totes les collites en temps no tant passats: portar la verema amb les portadores, portar les garbes a l’era per tal de batre, portar feixos de rama d’olivers  , per tal de tenir-los a l’era per assecar-los i més endavant si feia algun dia de destorb, sacudir-los per fer caure la fulla i vendre-la ( la rama servia per encendre el foc), el carro també servia per portar bocois de vi o d’oli cap a Belianes, curiosament el 1877 en Massot i el seu molí ja comercialitzaba amb oli i alguna família de Llorens ja li’n portava. El carro també servia per anar a mercat a Tàrrega, recordo que el pare hi anava, posava una làmpada a la part de fora del carro per tal de fer una mica de llum perquè els altres veiessin que venia un carro, també posaven els millors guarniments a la mula de casa, que encara es guarda el més bonic. Portar el gra a la farinera de Maldà i alhora portar els sacs de farina cap a casa. En fi, fixeu-vos si el carro era un tresor ?, per això l’ofici de carreter era tant important a casa nostra i a tot  Catalunya.
A tall de curiositat, per la gent de la meva edat o més grans , per construir un carro calia una gran varietat de fustes com :

Fusta d’alzina : se’n feien les corbes i els raigs.
Fusta de faig : els braços i els raigs, les vares de pollegana i » arquillos » de veles (també baranes).
Fusta de Freixe del país:  baranes i  botons.
Fusta de Lledoner (d’albarrasí), forcats, tartanes, mànecs i carros.
Fusta de Freixe de Girona: botons i bases,
Fusta de Roure del país :  l’escala.
Fusta d’Om : tablilles, baranes.
Fusta de Plàtan de Lleida : escala i baranes.
Fusta de Xop (pollancre), bo per empostissar.
Fusta d’àlber, de les regions fredes: empostissats i solera.

A la mateixa era, trobem silenciós, com aquell que  no vol molestar,  el rodet , que ben segur havia fet centes de batudes, fins i tot el meu pare l’havia fet anar i jo de molt nen m’enrecordo de les estones pujat al damunt del trill, quan els de casa eren mitgers de cal Bartomeu, el vell es deia Tomàs Bergadà Capdevila o també conegut com el Tomaset del Bartomeu i menàvem les terres de l’Alsina, el Perdigó, el tros de l’era, una sort aprop del partidor i una eixarmada Camí dels Serradells.

Parlant de la font dels Serradells hi va haver una època que els de Llorens es reunien a la Torreta de la Bernarda, que era la partió dels dos termes, per tal d’adquirir l’aigua de l’esmentada font, però mai es va arribar a cap acord; era alcalde el Tomaset abans esmentat.
El periodista LLuis Foix te un article meravellós on considera els marges, les cabanes i les pallisses com les catedrals dels pobres.

A les afores del poble, hom es troba dos fletxes grogues que indiquen que estem en ple camí de Santiago. Els peregrins que han sortit de Tarragona i han fet nit a l’Alberg e Sant Benet de Vallbona, passen per l’antic Camí ral que passa per Llorens. Totes les noies que entraven al monestir, passaven per Llorens, la carretera no existia, aquesta es molt moderna, tracta d’ençà la dictadura de Primo de Ribera.


Seguint aquesta fletxa, ens portaria a baixar per la costa del poble i carrer avall per davant de cal Xifre i de cal Rafelet i travessa el fondo Camí de la solana i baixar fondo avall; abans del mas de Javier cal agafar  l’esquerre i entrar a Maldà per baix per la Cooperativa i  l’ església romànica de Sant Pere. Es una constant de tot  » El Camino «, sempre que es pot s’acosta a les esglésies a Maldà, a Bellpuig al costat del convent on Ramón Folch III de Cardona va fer construir el seu mausoleu, actualment es troba a la parròquia de Bellpuig  i a Castrojeriz , Rabanal de Camino,  Hospital de Orbigo, Astorga, Molinaseca, etc.

Avui podem veure que la construcció és antiquíssima i podeu notar que es veu una pared al vell mig de de la construcció que dividia l’edifici en dos. La dreta de la foto es la pallissa de cal Bartomeu i la de l’esquerra és la de cal Xifré; cadascuna tenia la seva portalada i la seva porta. La finestra que veiem a dalt era per  tirar-la palla per guardar-la com em dit abans com aliment pel bestiar.

Aquesta pallissa, era la de cal Xifré, noteu com es conserven les velles teules amuntegades, molts anys abans de caigués el teulat, per cert que van molt buscades, tot lo vell es bo. Hom pot veurer com  creix un eixerit ametller entremig de les pedres.

Encara hi queda un trill a la mateixa Pallissa, estri que també molt romandre en el temps, per fer memòria, perquè els homes i dones tornem a ser nosaltres mateixos quan recordem, el passat. Citant a Umberto Galimberti :
 Yo no seria Yo si la memoria no construyera aquella esfera de pertenencia por la que reconozco como míos, acciones, vivencias, pensamientos y sentimientos; no existiria el mundo si la memoria no cosiera la sucesión de visiones que de otra manera se ofrecerian como espectáculos siempre nuevos y apariciones inconexas entre si.

Trill de casa, una peça molt baluosa i estimada per a dur a bon port la batuda.


A  tots els que esteu seguin el blog, ben segur que us portarà a la vostra més tendra juventud, tots hi poden dir molt sobre el batre a potes amb tot el que comportava de vivències familiars, com el segar, agarberar, portar les garbes, estendre-les a l’era , enganxar el rodet i vinga voltes, girar-les garbes amb la força i després enganxar el trill i vinga voltes tota la migdiada, recordo que el pare s’adormia assegut al damunt del trill. a la tarda separar el gra de la palla, ventar, una feina que de vegades es feia esperar, fins que no arribava la marinada.

LA BATUDA

Giravoltant les mules, les dexen engrunades
les grans espigues d’or que les eres omplenen;
de tant en tant els mossos les alsen fent girades
qu’aplanen el traspàs dels trills que van y venen.

¡ Bon pit ! ara es el temps de les belles cantades
que d’altres batedors al lluny del lluny reprenen, 
monòtones, vibrants, suaument allargassades.
Som a més de mitxdia y les mules emmenen;

¡ cop de forca y amunt ! quin bell temps per ventar !
el boll fa com un núvol de polsina daurada;
la pila ja està feta, y cap a mesurar.

D’aquesta xexa’n fan el pà blanch los forners.
¡ Aparièu els matxos per alsar l’ensacada
y de tant be de Déu ompliune los graners.


D’Alexandre de Riquer, del llibre Aplech de Sonets. Les Cullites. Un poema d’Amor. Editorial Verdaguer-Rambla del Mitx. Barcelona 1906

Un cop ventat i separat el gra del boll, aquest es guardava fora de la pallissa i la palla es posava a dins ; aquesta només guardava la palla pels animals i prou. Es ara que les pallisses com la de casa estan plenes d’estris de tota mena, tot el que no cap a casa, vinga cap a la pallissa. Posats a recordar, me’n recordo quan la padrina i la mare anaven a birbar, espigolar. També recordo la primera agabelladora que va comprar el pare, que va revolucionar el segar. Està dormin el somni de la tecnologia, arraconada a la pallissa.

Aquesta paret es l’ únic que queda de la portalada d’entrar a la pallissa de cal Xifre, o sigui ben poca cosa. De la família de Cal Xifre jo recordo al Pep (a.c.s.) que sabia treballar molt be la pedra, feia uns marges molt acurats; recordo que quan a cal Saltó van sanejar la parada del darrera de casa on també hi tenien i encara hi tenen la pallissa, el Pep els va fer tota la pared que rodejava l’hort, i he de dir que si va esforçar molt, encara poden observar la feina feta, encara que a trossos ja estigui caiguen.

Aquesta es la entrada a la pallissa de cal Bartomeu o Portumeu , com podeu veure tota ella molt deteriorada i la porta al terra, però també vol resistir el pas del temps, si afinem una mica la vista podrem veure el carro que fa una estona que no em vist.

Aqui podem veure la pallissa de casa, la del Domingo l’Elvira (a.c.s), amagada la pallissa de cal Bergadà i pareu de contar, no es poden verue totes. Si que les eres estaven  al voltant del poble, encara que no totes.

La vista del poble de Llorens no pot ser millor des d’aquestes pallisses, segur que la marinada i toca i molt, cap problema a l’hora de ventar.

Tinguen en compta l’època de la majoria de les pallisses grans del voltant del poble, per aquells anys 1846 trobem noms com:  Sebastià Cots, Ramón Bergadà i Martí, Joan Saltó, Agusti Pons i Bori, Francisco Capdevila, Anton Capdevila , Francisco Bori, Anton Bori, Pons Meca, Pons Quica, Josep Xifre, Llorens Marti, Anton Capdevila dit Cames, Pons Damià.



En aquells anys de 1845 també trobem alguns censals a nom de : Lo Comú, Antón Martí, Magí Cantó (casa Cantó o Pons ) Casa Rafel : Antón Capdevila, Casa Pere-Jaume: Pau Timoneda.


El pare havia conegut i havia sentit dels seus pares,  parlar d’altra gent i d’altres noms de cases , que ara ja no hi són, uns per defunció o perquè van marxar cap un altre indret o per enderrocament de la casa o per compra de la casa, han canviat de nom . A ratos de destorb amb el pare recordem temps passats del nostre poble on ell va néixer ara fa 90 anys. Aquí van alguns noms, que potser només són noms i res més, penso que són la història dels nostres avantpassats. Els noms apareixen tal qual estan escrits en aquell temps, sinó porten el cognom dons ens hem d’aguantar , de vegades va el nom de pila i el mot de la casa, però tot plegat ens interessa a tots:
Tomás Chifré,  Pedro Pons, Pablo Timoneda (Perejaume), Simeón Saltó,  Jose Portomeu, Josep Cames, Josep Timoneda (Chepe), Tresó,  Juan Bergadà (Coix), Josep Pons,  Pascual,  Ramón Damià , Roig, Antonio Capdevila Bordes,  Garrell, Rafelet, Francisco Sileta, Antonio Figueres,  Antonio Saltó,  Vit, Blas Pons (Meca), Cal Mora, Juan Vallverdú,  Coix, Juan Martí (Perlo), Rafael Gallo, Magí Marti, Pau Gallo, Ramón Pusa,  Josep Cots, Cal Perlo, Manuel Perlo, Mano, Roig, Meca de Fora,   Cames.  



Sempre m’han deixat admirat les grans pallisses de Llorens i la que de petit em tenia bocabadat era aquesta majestuosa i grandiosa portalada de la pallissa de cal Timoneda amb les seves columnes de pedra picada, vaja admirable, gairebé luxosa,  penso que es la única que tenia com una vivenda-cabana amb pis superior dins de la pallissa, la porta que dona a l’era porta la data de 1794; governava el monestir de Vallbona l’abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabater, persona on grata a Llorens, on els veiens l’havien amonestat seriament (veure arxius del Monestir i Abaciologi de Vallbona de J.J Piquer Jover. Alhora els de Llorens volien que els donés un vicari que fos perpetu i estable. Després de temps de desavinences fou l’arquebisbe de Tarragona qui  concedí el primer capellà, es deia Reverend  Jacinto Rafi, i comença lo any 1790. Només cal mirar la llinda  del balco de l’Abadia, porta l’any 1796.

(Veure plets de la Vicaria l’any 1774-1789 entre  l’Abadessa Riqueri l’Arquebisbat de Tarragona relatiu a LLorens. Pàg. 343 de l’inventari de l’Arxiu del Monestir de Vallbona. 1ª Edició 1992.

L’edifici de l’esquerre és l’Abadia, edifici que va caldre fer-lo per que tinguis estada el primer capellà estable, sense dependre de l’Abadessa de Vallbona.

Tirant enrere trobem que el 30 de juny de 1700, l’Abadessa Anna Maria de Castellví i de Pons  obté del Papa Innocenci XII per a tenir Reserva del Santissim a la parròquia de Llorens.
Toquem el tema que toquem, sempre anem de la ma del Monestir de Vallbona, d’ençà que va començar l’edat mitjana i vam ser vassalls de l’Abadesa que era alhora Baronessa i exercia la jurisdicció plena sobre els pobles i llocs següents :

Vallbona, Llorenç de Vallbona, Mas del Sant Esperit, Rocallaura, Vilet, Montesquiu, Eixaders, Preixana, Omells de Na Gaia, Espluga Calva, Quadra de Mas-Déu, Valerna, Rocafort de Vallbona i Mas de Vallbona.



 Des d’aquestes dos pallisses o millor dit des de dalt de l’era, en aquells anys van veure passar moltes noies de la noblesa catalana de camí per fer-se monges a la veïna Vallbona, només citaré les darreres que van arrivar a ser Abadesses:
Caterina de Borràs i de Carbonell, Agnès de Cortit i de Colomina, Maria Teresa de Riquer i de Sabater, Maria Ignasia de Castellví i de Pontarró, Maria Josepa de Moxó i de Francolí, Maria Lluïsa de Dalmau i de Falç, Maria Isabel de Gallart i de Grau, Maria del Carme de Mas i de Vedruna, Rosa Vivó i Figueres, Maria Teodora de Mas i de Vedruna, Cecilia Pallarès i Besora, Maria Teresa Ribera i Sans. 


Aquesta escultura que es troba a l’hort de l’Abadia, o sigui l’hort que era del rector, darrera la boca de la cisterna trobem aquesta imatge, que igual podria ser la cara d’algun mossèn o algun membre de la família Cardona propietària del castell de Llorens de Vallbona.

Llorens de Vallbona 1900

Que el tema de les pallisses, ens ajudi a recordar i disfrutar d’un passat molt real així com llunyà i que cada era i cada pallissa eren un món. Temps que a les cases hi havien mossos i molta gent, cosa que la vida moderna i la tecnologia han suprimit. De petits recordo que ens divertiem anant d’era en era i veure com cada família feia el batre i els pallers, ben diferents, el berenar també diferent, com les hores, la migdiada, fins arribar la màquina Ajuria Victoria, que era tot un espectacle taslladar-la i montar-la a cada era, etc. o sigui que cada casa feia la seva batuda com podia.



Acabo pel principi. Tot va començar per aquesta Roca, aquesta gran Roca, propietat de la familia Cardona, que alhora i tenien una Capellania i una Ferreria. Aqui atenien i cuidaven els soldats que guerrejaven al Pla d’Urgell contra els serraïns, aqui els ferits i trobaven atenció, cuidado i consol per la seva ànima per part d’un capellà. O sigui que molt abans que existis Vallbona Llorens ja tenia un capellà.El diploma de donació de Ramón de Cardona data de l’onze de desembre de l’any 1060, a favor de Joan Gombau i altres de la roca que es diu de Sant Llorenç.
Disfrutin de la història, te el seu encant. Quan recordem tornem a  ser nosaltres mateixos. Anims.
Bona Pasqua Granada o Cinquagesma als amics de Llorenç i seguidors del Blog The Ladies of Vallbona.
Finalment pare , i en nom de tota la familia he de dir-li que l’estimem molt, s’ho ha guanyat dia a dia tota la vida i que ha sigut un model a seguir per tots nosaltres. Que pugui cel.lebrar l’aniversari dels seus 90 anys, acompanyat de la nostra estimada mare i iaia que ha sigut sempre la nineta dels seus ulls , de  tots nosaltres i del poble sencer. Per molts anys pare !!!!!

Bibliografia : Vallbona guia espiritual i artística. J.J. Piquer i Jover. Editorial Claret. 1993, Segona edició.
La Baronia de Vallbona. J.J. Pique Jover. Institut d’Estudis Ilergetes. 1981. Catedra de Cultura Catalana » Samuel Gili i Gaya » Diputació Provincial de Lleida.
Les feines de la vella pagesia de Miquel Pont. Proa .tercera edició. 2001,
Abaciologi de Vallbona. Història del Monestir. Segona Edició. 1990. J.J. Piquer Jover.
Inventari de l’Arxiu del Monestir de Santa Maria de Vallbona. Editat per la Generalitat de Catalunya. Departament de Cultura 1992.

UN HORT, UN RACÓ, UN ALJUP, UNA HISTÒRIA EN MINIATURA

Per una persona,  que ha viatjat poquíssim, que mai ha travessat cap oceà , que tan sols ha  agafat un vaixell,  un parell de vegades a la vida , l’ una per anar a Mallorca, i l’altre per passejar-se entre les illes  Canàries, dos viatges amb avió a Praga, un a Colònia i  Aquisgran , una anada amb tren a Paris,  per visitar els impressionistes que es trobaven al Musée Jeu de Paume, (actualment al Musée d’ Orsay) , Notre Dame, La Cité, La Conciergerie, Les Invalides,Sacré coeur au cemitière de Montmartre , amb tot  els pintors, le Palais Chaillot, Le Sainte -Chapelle, La Sorbonne,  Le Palais Chaillot , Le Bois de Boulogne, Palais et  jardin u Luxembourg, Les jardin des Tuileries,  Saint Germain -des- Prés, que un cop conegut , jo mi hagués passat mitja vida passejant i badant la boca, és una meravella .

 Un altre viatge amb cotxe amb els fills per visitar la Bretanya de punta a punta,  anant tant sols d’ auberge de jeunnesse , des de la Rochelle fins a Saint-Maló, passant per Nantes,  Vannes, Lorient, Quimper, Presqu,ile de Crozon, Lannion, Treguier, Dinan, Le Fort de  la Latte, Dinard,

Calvari de Tronoen

 Escapada a Paris per disfrutar tots plegats  dels impressionistes i una escapada al park Astèrix-Obèlix molt important per tots nosaltres ;

Tornant a Paris, va anar a visitar entre d’altres llocs el Palais de la Découverte ( Musée parisien des sciencies depuis 1937 ), allí vam disfrutar molt, com podeu veure tots provan certs experiments de física.
Sempre m’ha sabut greu marxar de Paris sense haver anat  a conèixer el Marché aux Puces, els encants parisiencs. a Saint -Ouen molt aprop del divuitè arrondissement.

Palais de la Découverte, mussé parisien des sciencies. En Lluís i la Cristina experimentant i nosaltres també.

Amb la Tere em fet viatges per España de nord a sud i  d’est a oest, d’un extrem a l’altre,  molts a Salamanca i a l’alta Extremadura (Gata) aprop de Ciudad Rodrigo, terra de la Tere i com que Portugal es al costat mateix , doncs també em fet estades a la costa de l’Atlàntic i ja està. També  coneixem batant la provincia de Càceres com el Valle del Jerte, Las Hurdes, La Vera, Plasencia i Cáceres capital tot una meravella i alhora patrimoni de la humanitat. La resta han estat viatges per la Catalunya Vella i la Nova, o sigui  que sense cap mena de vergonya he de dir que sóc molt localista, mitja vida he estat sedentari per obligació, gràcies a l’exercici de la medicina, aïllat no geogràficament, sinó per la Llei, gairebé un ermità. Dins de tot també he estat un nòmada  i us diria que he viatjat més a la vora del foc al caliu de les brases que d’una altra manera. A aquestes alçades de la vida, ja dono per fets la majoria de viatges i he après a disfrutar amb petites sortides sobretot per l’estimada Garrotxa ,el Pla de L’Estany i per la Baixa Segarra, ara l’Urgell, la meva pàtria. No puc oblidar les desenes de vegades que he viatjat al Monestir de Montserrat, tant a peu, com en aeri, en el cremallera i en cotxe particular. Montserrat, per mi ,  ha estat un referent important, sempre ha estat una gran finestra oberta al món.
 En aquests moments he de dir, que no em moro per viatjar, no em treu la son, i no tinc res previst per  fer, que no sigui anar alguns caps de setmana a Sant Antoni de Calonge, gaudir de la pau davant el mar, llargues passejades per l’immens passeig que arriba fins a la punta del port de Palamós, i  després de dinar pujar a peu fins al poble de Calonge, per un camí que transita enmig de camps d’oliveres i conreus de cereals i horts molt ben cuidats i algun dia d’estiu anar a passar una estona amb els amics monjos de Solius . També és cert que la lectura sempre ha ocupat un lloc important en la meva vida, primer per motius professionals i segon per plaer, encara que no sóc un gran lector de literatura, ho és molt més la meva esposa Tere, ella si llegeix molt, gairebé cada dia un parell d’hores. Ah ! mai he perdut les ganes d’anar i tornar de Llorens sempre que calgui, són les petites arrels que em lliguen per sempre. També en alguna foto podran veure exel.lents postes de sol.
Us he de dir que sempre he tingut motius familiars per no viatjar, que i farem, tot va com va a la vida, no em sap greu i a més no ho anyoro; no vull deixar de dir que quan podia viatjar llavors no tenia recursos o havia d’estudiar. No és pot tenir tot a la vida !!
 Tampoc, tinc res en contra de la gent que viatja, al contrari m’encanta que els altres viatgin com el meu amic Dr. M. Fabré, cal llegir els seus dos viatges a Roma, el primer Viatge a Roma, no te desaprofitament, poden passar un dissabte a la tarde molt divertit sense sortir de casa;  el segon titulat Retorn a Roma és un caminar pels estrets carrers de Roma que porten a la plaça Campidoglio, al carrer dei Giubbonari, sense deixar la plaça Campo dei Fiori, un passeig amb família .
Els meus fills han viatjat molt i quan poden encara ho fan, considero que sempre ha sigut important, es veuen les coses d’una altra manera;  disfruto que m’expliquin, com són les ciutats i els països que han vist, i la seva gent; també us he de dir que mai he llegit el llibre de’n Pessoa, que es titula  El libro del Desasosiego, en el qual es burla dels viatges i de la gent que viatja. Segons m’han explicat , ve a dir ,  perquè anar  a la costa de l’Adriàtic a veure una posta de sol, si les postes de sol són boniques en qualsevol lloc, fins i tot des d’una finestra de casa. Si, als anys 60 en plena contracultura, vaig llegir el llibre de On the road, de Jack Kerouac, també he llegit els llibres de l’Espinàs com viatge per la Segarra, pel Pirineu de Lleida, per Extremadura i com no el Viatge a l’ Alcarria de Cela.

Llorens de Rocafort, viist per en Lluís Capdevila

Ara, ja grandet, em limito a conèixer els voltants de casa, cosa que no vaig fer de jove;  Llorens i les seves  rodalies , pobles de la Vall del Corb que com Belianes, Omells , Sant Martí de Maldà, el Vilet, Rocafort de Vallbona, Nalec, Guimerà. Vallgona de Riu Corb, Bellpuig, Verdú. L’Espluga Calva, Arbeca, Passanant, Forès. Mai he estat a L’ Albi, Els Omellons, Vinaixa, Albayés, Cervià, Senant, Blancafort, La Pobla de Cèrvoles.
He de confessar-vos que si , que em faria molta il.lusió anar a Montserrat i pujar amb el funicular a Sant Joan , guaitar les ruïnes que queden de l’ ermita de Sant Onofre i tot caminant pel cim arribar a Sant Jeroni i disfrutar de l’esplèndida vista que es veu segons l’amic Quim i tornar a Sant Joan a una bona hora. Al costat de’n Quim Estivill gran excursionista, que sense dir-ho massa,  ha caminat per tota Catalunya, jo sóc testimoni i una vegada el vaig acompanyar fins a l’ésglesia de Bestracà, alta Garrotxa, des d’on es contempla la vall d’Ormoier, per cert,  meravellosa . Serà tot un privilegi, fer aquesta excursió de les ermites de Montserrat, abans de que l’artrosi em deixi els genolls bloquejats i més adolorits.

Nalec,poble de la Vall del Corb, antigament pertanyia al bisbe de Vic

Tornant a Llorens, us he de parlar dels seus entranyables racons, que podríem dir que ja són història, quasi oblidats de la ma de Déu, però que perduren tossudament en el temps. El titol del present article ho diu tot » Un hort, un racó, un aljup, una història en miniatura «

Fixeu-vos, davant de la porta d’entrada a l’hortet, la natura hi ha fet creier un pi.





També , he de dir-los que és un hort de tarda, orientat a ponent, o sigui que el sol si pon cada dia, tot un luxe. No puc estar-me de dir-los que un hort així, ara i fa dos-cents anys sempre ha sigut un tresor a l’Urgell, la Baixa Segarra i a tot els llocs de baixa pluviositat. Hortet que alhora feia també la funció de jardí, un trosset per cada cosa, més auster impossible, amb poc en tenien prou.
Dissabte passat, veníem,  el pare, en Lluís i jo de fer una plantada de noranta oliveres molt jovenetes, d’un any de vida,  al tros de Les Pintades, terme de La Quadra de Mas Déu, antigament formava part de la baronia de Vallbona; les primeres 84 les vam plantar el mateix any  que va esclatar l’actual crisi, degut a la concessió de les hipoteques subprime als EE.UU, amb l’esfondrament de Wall Street i el crac del Lehman & Brothers. Amb el pare preferim plantar oliveres, cosa que  ens fa més feliços, que estar pendents dia si, dia també de les agències de qualificació com Standard & Poor’s, Moody’s i Fitch , que l’any 2008 no van saber anticipar-se a la crisi i alhora van ser responsables d’ haver donat bona nota a empreses a punt de fer fallida. Vostès també difrutarien veien aquests petits arbres que en pocs anys ens donaran el millor oli del món. L’oli arbequí extra verge.

Olivera plantada l’any del crac del Lehman  & Brothers.

Tornant de la feina feta i convençuts de que ja creixeran com han crescut els plantats a l’any 2008, vam passar per un tros ple d’oliveres centenàries amb uns marges molt ben fets i conservats i tota la finca molt ben cuidada, se’n veuen molt poques pel terme, es de cal Cabalé, una casa de Llorens.

Aqui podem veure els tros de la Vinya del Cabalé, tros d’oliveres molt ben cuidat i netissím.

Passada aquesta finca tant bonica i en plena  costa La Pera, ens van trobar amb la cabana del mateix nom, refeta , segons el pare es totalment de volta, fa anys va caure la mitat de la façana i l’amo la va refer, a consciència, jo era petit, i mai més ha tornat a caure, aquí la tenen. El nostre territori n’està ple de cabanes, però la veritat que moltes amb el teulat enfonsat o en ruïnes. Actualment no són útils pel pagès, donç quan treballa amb el tractor, va dins d’una cabina i tant si plou, com si fa fred o fa un fort temporal sempre està protegit.

L’Urgell està farcit de cabanes com aquesta, que eren molt necesaries per aixoplugar-se de la pluja i de la calamarsa; també si posaven els animals per resguardar-los de les altes temperatures d’aquests indrets, que per cert són molt freds a l’hivern i frescos a l’estiu sobretot a les tardes quan arriba la marinada.

Be,  dit això, segueixo amb el tema de l’article, feia temps que volia fer un reportatge d’aquest bonic racó,  ple de records i de vida per la gent gran com el meu pare i també per mi de quan era Jovenet. Es tracta de L’hort del Gallo, al Cul-Roig del Gallo,  aquesta família,  també hi tenien la pallissa i l’era; anys més tard també i van fer una bassa per recollir aigua que baixava pel camí i d’aquesta manera no haver de pujar tant amunt per abeurar els animals;  ara aquesta bassa esta coberta de terra. També i han altres Cul-roig  com el de cal Puça, cal Mora i cal Bergadà, si continuem camí avall arrivarem als Comunsaris de cal Mora i ca l’Andreu amb una bonica i gran cabana amb bassa inclosa.

LLiris com a úniques plantes de jardí, autòctons, donç fa més de 100 anys que estan aquí. Els mateixos els he vist en diferents cabanes, com la cabana de cal Damià al Perdigó, amb una cisterna.

Pels que no ho saben, cal Gallo era la casa abans de cal Ton. L’amo es deia Pep Capdevila, que va tenir tres fills: en Ramón, en Sisco i la Maria casada al Vilet. El Sisco el Gallo que tenia botiga al poble, va tenir tres fills: el Pep. en Lluís i la Mercè.

El pare recorda molt be, que quan era jove, aquesta familia venia molt sovint, perquè la finca esta molt aprop del poble. Tal com he dit abans era un tros molt complet, amb l’era, la pallissa, l’hortet, amurallat com podran veure, i dins el seu aljup per recollir l’aigua de pluja , vostès mateixos podran veure els grans solcs picats  a la roca, formant com dos canals, en una roca del damunt de l’aljup, curiosament encara funcionen, quines coses Déu meu ?, hem trobat l’aljup humit, penso que és l’aljup més petit que he conegut al meu poble de Llorens i molt ben conservat, hi caben uns quants milers de litres d’aigua. El considero tot un tresor, per lo que va aportar en el seu moment, i per l’història que te i que malgrat tot ha arribat fins als nostres dies, O sigui, vulguem o no l’aljup s’omple d’aigua quan plou, quan descarrega durant hores.  Lo mateix passa , a una gran roca de fora de l’hortet, però també amb una gran canal feta pels picapedrers locals porta l’aigua a l’aljup, o sigui que s’aprofita al màxim. Es tot un exemple d’aquest país auster, i sever, i amb molt baixa pluviositat. Guardar l’aigua ja va amb l’ADN d’un Urgellenc-Segarreta. L’aigua es imprescindible per tothom, però més èr  aquesta terra tant seca i molt valorada per la gent del poble i també per nosaltres. Poca broma.

Poden veure els dos solcs llaurats a la roca que van de dalt a baix i de fora cap a dintre i l’aigua que recullen degoteja cap a l’aljup que està a sota.

Si han llegit l’article » l’aljup en àrab, és diu algup « a hores d’ara, ja estan familiaritzats sobre aquest grans dipòsits de recollida d’aigua que ancestralment es feien servir a la Baixa Segarra i que tan útils eren, per recollir la poca aigua que queia .

Fixem-nos amb l’aljup i la canal de pedra que li condueix l’aigua de l’altra roca. El que passa es que ara , la conducció està embussada entre pedres , terra i plantes seques; tanmateix tampoc ha de portar aigua , ningú la necessita.

Aljup prou gran, pel petit hortet d’aquesta família, que ben segur era tot un tresor, puc afirmar sense por d’equivocar-me que d’aigua n’havien de tenir de sobres, apart de regar l’hort i d’ abeurar els animals.

Em pregunto qui de vostès no ha somiat mai en un racó com aquest ? Un hortet ple de romanticisme.
Després d’haver estat a la cartoixa de Valldemossa l’any 1976,  el que més em va cridar l’atenció va ser les cel.les dels monjos amb el seu hortet-jardí , en el qual cada cartoixà cultivaba herbes aromàtiques i hortalisses. Copiat del llibre d’Alexandre de Laborde » Le Voyage Pittoresque et Historique en Espagne «,  capitol: Retorn de Pollença a Palma …… Hi ha trenta-tres religiosos; cadascun  té tres petites cambres per a allotjar-se i un jardí en el qual cultiva flors i hortalissa. Els forasters són ben rebuts al monestir; hom els allotja i els nodreix durant tres dies; per estatjar-los hi ha un edifici molt còmode. L’església i el claustre són molt bells; i hom en treu tot el que cal per vestir i menjar: blat, oli, vi, fruita, hortalissa, i pel que fa als draps, es fabriquen en el monestir. La renda d’aquests religiosos, sobrepassa de molt llurs necessitats i totes les despeses; també fan moltes almoines a les famílies pobres i són generosos amb els qui treballen a llur casa.  Al Desierto Carmelita de San José de las Batuecas (fundat el segle XVI)  aquesta petita vall al sud de la provincia de Salamanca, només si troba aquest monestir, cap més altra edificació. Aprop si troba la Peña de Francia, on hi ha un santuari i monestir de dominics: aquesta montanya  està a una alçada de 1000 m i si podem alvirar els pobles de Las Batuecas, La Alberca Herguijuela, Madroñal, Sotoserrano, Monforte, Casas del Conde, Miranda …

Restes de la Quadra del Mas Déu, fins fa pocs anys hi va viure un ermità. Aquestes bardisses que veuen, ere un petit hort, que al costat encara hi te una gran cisterna, amb aigua suficient per regar l’hort i pels animals quan ni havien i per les persones. Lloc melancòlic, degut a la gran solitud e història .

Puc dir que aquest hortet del Gallo, s’assembla moltissim al dels cartoixans i també em ve a la memòria l’hortet de dins el recinte de La Quadra de mas Déu, amb la seva cisterna de bellíssimes pedres, i alhora úniques, tot en miniatura sense excepció, però per els tres exemples són a mida de l’home, tots fets amb grans treballs, cap ha sigut fàcil de fer; aquí està el mèrit; la vida dels quals no existiria sense l’aprofitament de l’aigua del cel.
.

També hi afegiria l’hortet de l’ermita de Sant Benet de Montserrat ,que tant ben dibuixat va fer  el Conde de Laborde quan va passar per aquí i va publicar en el llibre LE VOYAGE PITTORESQUE ET HISTORIQUE EN ESPAGNE . Ep !, jo mai i he pogut arribar, igualment d’aquesta construcció no en quede més que les ruïnes, el lloc més aprop on he arribat es al Pla dels Ocells. Ho deixo, perquè no tinc perdó de Déu. També he vist a distància l’ermita de Sant Dimes, cada ermita tenia el seu hortet.

Aquesta planta es de la família de les Boraginàcies, el seu nom es: ECHIUM VULGARE,L. i el nom vulgar : VIPERINA , viu a la vora dels camins , llocs àrids, camps, indrets pedregosos i secs; antigament s’havia fet servir per a combatre les mossegades de les serps. A Llorens n’està ple.

L’hortet del Gallo.
Estem a la primavera i com diu la meva esposa Tere, el primer color que apareix és el groc, però per damunt de tot domina un escandalós to verd, amb gallarets vermells i les flors blanques i rosades dels ametllers, com molt be saben a tots els nostres trossos hi han ametllers.

Després de la pujada, uns moments de descans amb el pare.
En aquests moments de pau, amb tota la calma del món, en aquest indret melancòlic i alhora ple d’austeritat, asseguts a la pared que fa de muralla a l’hortet, recorda que quan era un noi cada mati sortien del poble entre 30 o 35 entre carros i carretons amb l’arreu, o sigui uns camins molt freqüentats.
Abans de continuar explicant-vos cap a on es dirigien els grups de persones cada mati, vull repassar les partides del terme de Llorens de Rocafort : Alsina, Astinclar, Cau-gros, Collada, Comametlla, Comapregona, Comuncluat, Comunsaris, Convidal, Creueta, Culroig, Devall de la bassa, Fondo, Forques, Mallola, Perdigó, Pla del tres, Serra-fosca, Solans, Tornellet, Tossal gros i Vinya.




    El pare explica que quan anaven a treballar a la partida de l’Alsina és trovaben amb els de cal Gené, els de cal Roig, un mitjé de cal Cantó, els del Puça, de cal Mano, uns del Vilet, vaja una gentada .

Fixeu-vos quina pica tant ben feta, els  quatre costats eren de pedra picada, i al cap dels anys encara esta en molt bones condicions. Aquí i tiraven l’aigua per abeurar la mula i demès animals, queda mig amagada, però te el seu romanticisme. El temps tot ho conserva, però hi posa la seva pàtina verdosa sobre les pedres.

A ambdues roques podem veure uns solcs, que estan fets per orientar l’aigua de pluja vers una canal que porta l’aigua fins a l’aljup de dins l’hort. Als pins que teniu davant hom hi podeu veure vesc en castellà muérdago.

Sobre aquesta roca també es pot veure un solc picat a la pedra que recull l’aigua i l’encamina cap una canal que la portarà a l’aljup i així tindrem més aigua.

El pare està molt satisfet, de com ha anat el dia i no te cap por de la tempesta que s’acosta, al contrari, pensa que l’aigua li vindrà be, a les oliveres plantades. Quan torna cap a casa sempre està satisfet, ha fet tot el que ha pogut i demà serà un altre dia. Ah ! per la seva tranquil.litat els diré que gairebé no va ploure, molt de núvol però res.

Quan anaven a treballar a la partida de la Comametlla,  es trobaven amb l’oncle Bori, la tia Rosalia i padrina del meu pare, els de cal Cots, els de cala Milia, de cal Puça, els de Puigros que portaven l’hisenda del Laureano la Quica, el Ton del Perlo, padrí del Domingo l’Elvira. l’oncle Ton. O sigui mai estaven sols; Llorens era formiguer.

Des d’aquí dalt és veu un gran panorama, la vista allarga fins el prepirineu i des d’aquí dalt el cel es bellíssim.

Quan anaven a treballar cap la partida del Cau- gros, trobaven els de la Salvadora de Vallbona que portaven el cau-grós del Timoneda, els de cal Gené i els de casa que menaven el cau-grós de cal Perejaume. O sigui que per on anaves i trobaves gent.

L’Urgell camins d’eternitat.

Els dies que tocava anar cap a la partida dels Perdigons, és trobaven els de cal Damià, els de cal Sardà de Vallbona, el Pasqualet dels Omells, el Laureano la Quica, els de l’era el Queret, lo Berengué de Vallbona.

En Lluís Capdevila, valorant la llum, cosa molt important per les fotos.

Des de dalt la inmensa roca el meu fill Lluís, va poguer fer tot aquest impressionant reportatge, li agraeixo molt la seva exel.lent predisposició, tindrem un record únic per nosaltres i per tothom que li agradi el paisatge auster, server, rocós, sec, ple de groc, impressionant, que com diu la meva dona

el groc, és el primer color que surt a la natura a la primavera .  Fins i tot un hort a la deriva, te el seu encant,  però que la natura cuida i preserva a la seva manera, podriam dir amb tot el carinyo, i  tendresa possibles i han crescut una gran varietat de plantes silvestres, no diferents de les que hi han a fora, com argelagues, pins amb vesc ( viscum album), esbarzers, roure-reboll, espigol, romaní, timó o farigola (Thymus vulgaris) , .fonoll, gallarets, i fins i tot unes petites violetes en un racó i com a element botànic més present són els lliris encara que no se si blancs o violetes, penso que no hi podien faltar com es ben veritat que es troben al costat de moltes cabanes en el nostre terme, com la de cal Damià que jo recordi al Perdigó, ara d’un altre propietari.  Segur que uns altres ulls hi trobarien més plantes, jo no sóc expert en botànica ni molt menys. Segurament que a mesura que passin els dies aniran apareixen o florin d’altres plantes.

Amb aquesta foto del pare, en Lluís i jo donem per acabat aquesta curta escapada a aquest entranyable racó, que a tots ens ha agradat molt i al pare li ha dut records d’infantesa i junts hem repassat la història de la família de cal Gallo. Pels núvols que surten a les fotos, l’amenaça de pluja és real i comença a fer alguna gota.
Mentre estem en aquest lloc, em ve a la memòria quan eren petits, veniam tota la colla a menjar-nos la mona de Pasqua. enmig d’aquestes roques gegants.
Tot seguit cap a casa perquè el pare volia que el portessim a visitar un vell amic a Vallbona. Al passar per la Roca la Bassa el Lluís es va quedar per fer alguna foto de Llorens i del fondo.

Camp d’ametllers al darrera  la Vila, per cert molt ben cuidat pel nostre pare .

No és cap secret, més aviat és vox populii, que m’agrada anar a Vespres al monestir de Vallbona quan sóc a Llorens i sincerament hi vaig i m’agrada. Aquesta vegada com que el pare tenia intenció d’anar a passar una estona amb el seu estimat amic Josep Ayats , que recentment ha publicat un llibre titulat  Vivències d’un supervivent. El pare fa uns dies va acabar de llegir-lo i va quedar impressionat de lo molt que havia patit el seu amic i que tot hi haver passat molts dies fent marges de pedra seca a Vallbona, mai havia sortit el tema de la guerra civil i de les misèries de cadascún d’ells. Donç be un cop arreglats amb el Lluis vam marxar cap a Vallbona.

Vista del fondo de Llorenç, vist des de l’era de casa,  amb la bassa de cal Timoneda. Lluís Capdevila Martin.

Un cop a Vallbona varem deixar al pare a casa de Cal Manco i en Lluís i jo cap a vespres. Van trobar la porta de la entrada a l’església com tancada, només estava ajustada. A l’entrar totes les monges estaven al seu lloc , a l’altar hi havien dos ciris encesos. L’església estava en la penombra i només tènues lluns al cim de les monges al cor. Tot seguit la Mare abadessa Anna Mª Castellví entonà el Sigueu amb nosaltres Déu nostre………. i al Gloria al Pare , la gran reverencia de les monges, m’omple de respecte i m’adono de la importància del moment»; avui dia no es frequent viure i respirar lo que es sagrat… abans quan jo feia d’escolà practicament tot ho era i la gent ho vivia;quan portavem el Viàtic a un malalt, la gent que es trovaba pel carrer s’agenollava e inclinava el cap al pas del Santíssim.   Continuen les vespres, només hi ha una parella al nostre costat, al ser dissabte n’esperava alguna més. De reull només veiem les dos mans de la priora Glòria Noguer a l’organ, de lluny se sent una veu molt educada i angelical , sens dubte es la de germana Clara i la de la Gloria ; les monges psalm rera psalm continuen alçance i asseient-se com la cosa més natural del món, sense mandra, mai van de bòlit.  La lectura de l’Evangeli per part de la Mare Abadesa i el cant del Magnificat, i el cant de la Salve Regina , dona tota la solemnitat a l’ofici de vespres del dissabte. El Magnificat el trobo algo gran, que em posa els pels de punta al cantar totes les generacions em diran benaurada… També, reso i canto  molt a gust El Benedictus a l’hora de Laudes.
Entre molts de psalms van cantar:


Les noces del  gran Rei  


Un bon auguri em surt del cor,
dedico al rei el meu poema,
la meva llengua és àgil com una ploma d’escrivà.
Ets el més bell de tots els home,
exhalen gràcia els teus llavis,
Déu t’ha beneït per sempre.
Cenyeix-te l’espasa, valent,
vesteix-te de festa, cavaller victoriós,
per defensar la veritat,
i la justicia dels indigents.
Seran terribles els trets del teu arc.
El teu braç gloriós, amb les fletxes agudes,
encertarà l’enemic, es rendiran els pobles,
cauran acovardits els enemics del rei.
Que el teu tron, oh Déu, desafiï els segles,
i el teu ceptre reial sigui un ceptre just,
tu que estimes la justicia i no la maldat.
Preferint-te als teus companys, oh déu,
el teu Déu t’ha ungit amb perfums de festa;
la pols de mirra i àloes t’impregna el vestit.
Dels palaus de vori t’alegren les arpes,
la princesa t’espera enjoiada,
l’esposa et ve a la dreta, vestida amb or d’Ofir.
Escolta, filla, estiguis atenta,
oblida el teu poble i la casa del teu pare;
el rei està corprès de la teva bellesa.
És el teu Senyor; fes-li homenatge.
La ciutat de Tir ve amb els seus regals,
els pobles més rics busquen el teu favor.
Arriba la princesa tota  radiant,
el seu vestit és de brocats d’or,
guarnida amb brodats és conduïda al rei.
Arriba amb el seguicii de donzelles amigues;
conduïdes entre cants de festa,
s’ acosten al palau del rei.
En lloc dels teus pares tindràs els fills;
els nomenaràs governants per tot el país.
Vull fer perpètua  la memòria del teu nom.
Que els pobles et lloïn per sempre més.

I amb tota l’admiració del meu fill Lluís envers la comunitat i les pregàries, que acavaba de sentir i resar  es van acabar les vespres i amb una gran reverència al Santíssim van anar marxant les monges de dos. A ratos m’ha recordat la pel.licula El gran silencio, sobre la comunitat de cartoixans, són persones que han conseguit allo d’un altre món es possible. són austers i estan contents amb lo que tenen, ep !  les monges també, amb el somriure ho diuent tot, la seva pau es algo gran, poden comprovar-ho.
Estic content perquè era la primera vegada que el meu fill m’acompanyava a vespres; li agraeixo amb tota l’ànima.

Com podem veure les obres al monestir mai s’acaben, no em pregunto res, perquè segur que si es fà, es que la comunitat ho ha decidit i convé.

Al sortir de vespres, amb el meu fill van donar una volta pels voltants del monestir, miran les obres noves de l’hostatgeria, ja inagurada i la resta de la muralla de l’hort, que fins i tot i vam trobar un escut de l’abadesssa Blanca de Caldes o Calders, abadessa que va acabar la part gòtica del monestir.  La part de la vinya de l’Olivera, em va portar bons records sobretot del pare Josep Mª Segura, que amb tant de carinyo i entrega es va dedicar a pujar i consolidar la comunitat de l’Olivera. Si des del cel ho veu, ben segur que n’estarà ben orgullós. Llegir el llibre «Se de qui m’he refiat » escrit per en Josep Mª Farrés, bon amic del pare Segura, es un plaer, que t’ajuda a fer-te una idea de com va començar tot això de l’Olivera. Quan estavem cansats de voltar varen anar a recollir el pare i alhora vam saludar al matrimoni de cal Manco,  la Montserrat i en Josep.

Josep Ayats i Sisquet Capdevila, amics de sempre.

 Als tres sel’s veia contents, el meu pare ja feia dies que s’ho esperava, després d’haver llegit el llibre que ha escrit en Josep.

La pallisa dela nostra era, construïda en temps de l’abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabater.

Al tornar cap a Llorens, el pare al veure el sembrat de les Sorts, va estar content, era maco, podria ser que hi sortissim uns quants sacs de blat. En Lluís, li va oferir al pare un viatge per l’endemà  diumenge per tallar un centenar de canyes per l’hort, i així ho vam fer.
Tot tornant cap a Llorens encara ens resonen les veus delicades de la germana Clara i de la priora Gloria Noguer, de la mare abadesa  Anna Mª Casellví  i de les alltres monges com la de la Neus, que des de dalt al presbiteri le pogut veure prou be; tot es com un bàlsam de pau, prou necesari en aquests temps que corrent.

Una impressionant foto de’n Lluís Capdevila sobre lo fondo de Llorens i Maldanell. Sigui com sigui Llorens ja era un lloc privilegiat amb els Cardona i continua sent-ho.

A l’arribar a Cornellà, la Tere em tenia una sorpresa, m’havia tret un llibre de la bilbioteca : Vint-i-quatre hores de la vida d’un monjo. Pròleg de la Teresa Forcades, monja del monestir de Sant Benet de Montserrat. Helios. Viena Edicions. L’Autor del llibre es en Jean-Pierre Longeat. El millor regal.  Porto llegits el pròleg, la introducció, l’acollida, hi hagué un vespre i un matí, el cant dels salms, i la Lectio divina.  L’ entrada no pot ser millor per a nosaltres, que una monja benedictina Teresa Forcades, ens introdueixi en la vida d’aquells que de Ora et Labora, han fet la divisa de la seva vida. Jo disfruto amb aquest llibre i vostès també ho faran.  En temps de crisi trobem gent que estima als germans, alhora l’únic camí per a arribar a Déu; ells es dediquen a buidar-se per dins, i quedar-se només en lo Esencial per fer camí. Tot un tresor, com que són pobres, i porten una carga molt lleugera, tenen més temps per ser. Amb tot el que està caiguent, potser el seu model sigui un bon refugi fins i tot per a no creients.
No vull acabar sense recordar uns adagis  sobre el mes de maig: Pel maig, cada dia un raig. Al maig, aixís com vaig. Pel maig, lo bon pagès, de llaurar deu estar llest. Abans també deien que los ous de gallina postos al maig se conserven durant molt temps.
M’agrada veure tot el terme verd, no hi puc fer més. Ep ! també m’agrada el meu país a totes les estacions de l’any.
Esperem que les collites siguin ben bones, que prouta falta fa.
Ànims.

Bibliografia : Calendari Folklòric d’Urgell de Valeri Serra i Boldú. Bellpuig 1914.
 Ànims i per molts anys.

EL MAS-DEU A 607 METRES D’ALTITUD, EN EL TERME DE LA QUADRA

Sempre m’ha agradat saber coses d’aquest Mas-Déu o també conegut per La Quadra de Mas-Déu.  A casa sempre n’havia sentit a parlar, però mai  havia conegut la localització exacta d’aquest mas, en la escriptura del tros de Les Pintades i figura que pertany al terme de La Quadra; fa 5 anys un diumenge a la tarda, a peu pel camí de les Creuetes vaig engrescar-me per anar a la recerca de la 



La Quadra de Masdéu,  i al baixar cap el Pla el Tudons, per un bon  tros de carretera asfaltada, en perfectes condicions a l’esquerre, vaig trobar-me aquestes restes de parets de tàpia ( parlant de tàpia, a Llorenç trobem al fondo,  els horts de cal Puça, de cal Mora i cal Cantó, tots ells estan enmurallats de tàpia, encara que avui dia ja caiguda en molts trossos, aquests horts tots regaven de la sèquia d’aigua que baixava de Vallbona, però un ,recordo que tenia un moli de vent , el de cal Mora); no se si corresponen  per la seva grandària a una pallisa o a una vivenda com un mas o una gran cabana, a més no tinc ni idea de qui es? tot lo anteriorment citat podria ser !, però si que no era el MasDéu i vaig continuar la caminada , al cap d’una bona estona de caminar, passat el Pla del Tudons, vaig trobar una cabana petiteta a la vora del camí, la qual tenia una canal en la mateixa paret de la cabana i l’aigua anava canalitzada cap a una cisterna o bassa, no ho se. Al cap de 5 minuts de caminar, vaig  arrivar a una construcció molt senzilla , potser massa, res que fes notar noblesa a l’edifici, podriem dir que ,



quasi humil, com una cabana  gran, amb un corral, tot més rustic impossible, com que la casa estava tancada, me’n vaig anar, sense saber si havia arribat al Mas-Deu o no.
Estan alli vaig sentir molt aprop l’alarma d’una ambulància i em va fer adonar que estava molt aprop de la carretera dels Omells de Na Gaia i així va ser.
 El pare sempre m’havia parlat que hi havien dos arcades ?, no es veien. Al cap de dos anys o més ho vaig comentar a Ramón de cal Gené, perquè ells a Sant Miquel (al costat del nostre Perdigó) i tenen un tros i es relativament aprop de la Quadra i es va oferir per portar-nos hi un dia. El segon intent va ser ara fa més o menys un any amb el pare, un diumenge al sortir de missa, ens vam animar. El pare, si , que hi havia anat, feia molts anys  a buscar bolets, però ben be ja no recordava on era. Van agafar la Crysler direcció a Vallbona i vam pujar per damunt de la font dels Serradells amunt fins al cim on el cami es divideix en cuatre camins(un va cap a Llorens, l’altre cap el Cau-gros, un altre cap a Montblanquet i el de Vallbona) i per pura orientació, vam escollir el  mateix cami que jo havia fet; i passat el Pla del Tudons a l’esquerre vam arrivar a la mateixa cabana i el pare va dir que era la Quadra de Mas-Déu,

Entrada principal al Masdéu-



sorpresa, la porta estava oberta, i des de fora estan, ja no era una cabana qualsevol, sinó que es veien dos arcades gòtiques,  com restes d’alguna construcció o d’una  església antiquissima, tot l’esplendor d’un temps passat que ens lliga a tots. El meu pare, sempre m’ha explicat que els avantpassats i anaven a pagar les contribucions.


Aquesta es la vista a l’entrar a la casa des de fora, a més dels dos arcs es veu una menjadora d’animals d’esplaçada del seu lloc, com tirada al terra a propòsit o es degut al pas del temps ?


La noticia més primerenca que disposem del Mas-Déu és el testament de Pere Traginer el 18 d’octubre de 1232 , el qual s’enterra al cenobi de Vallbona, la gent noble elegia els monestirs com a indret segur per a repòs de la seva ànima.


La segona visita ja va ser amb junt amb el Lluís l’últim dia de la collita d’olives al Pla del Perdigó, com que cau molt aprop, al marxar vam passar a ensenyar-li aquest bonic i tranquil indret. També ens acompanyava els amics  Anton  i la Joana, els quals havien compartit un dia amb nosaltres ,com l’any passat, també ens acompanyava la Rosaura .



En a primera visita ens vam adonar que s’havien endut les escales de pujar al primer pis, i havien deixat les vigues apuntalades , perquè no els caigués el sostre al damunt, feia molta pena; pels forats de la paret que havien deixat els escalons i entrava rajos de sol, iluminant una mica l’estança.  Caurà la paret ? esperem que no.
El dia de Sant Esteve, per la tarda, mentre tothom feia una becaina, jo i l’Oriol ens vam avenir a que conegués el Mas-Déu. Sorpresa s’havien endut les pedres del damunt de les arcades gòtiques que feien de canal per dur l’aigua del teulat cap a la cisterna, la bonica cisterna feta tota de pedra picada, impresionant; potser es la cisterna més ben treballada que conec.



Realment  del recinte, el que impressiona més són aquestes arcades en forma d’ametlla i les grans llambordes, molt gruixudes i d’uns 4 metres de llargada que tapen la cisterna, el broc també es de pedra picada, molt ben fet, molt bonic, encara amb la seva galleda per pouar l’aigua.



Com poden observar el lloc es de lo més tranquil i respira tota la pau del temps i de l’últim ermità.
Aqui podem veure la corriola per treure aigua de la cisterna, una gran cisterna, encara amb aigua, per una casa tant petita, penso que el motiu de tenir tanta aigua era, que, a més de les persones que habitaven aquest «mas», segur que era per abeurar el bestiar del corral, que a la força n’havien de tenir, a més no hem d’oblidar que es un pais de molt baixa pluviositat , cal guardar per quan no plou. Per documents antics sabem que els cistercencs eren ramaders i que les ermitanes del temps fundacionals s’alimentaven de llegums, llet i formatges.



El pare , miran la construcció antiquissima, els ultims anys hi va viure un ermità. Es va sorpendre de que la cisterna estigués en tant bones condicions i plena d’aigua dolça com en diem aqui a l’Urgell. A casa nostra, gota que cau, gota que es guarda o be en una cisterna, bassa, aljup o cogulla.



En aquesta foto om pot veure els escalons de pedra picada arrencat de la pared, clar costa menys robar-los que fer-los; a la pared es veu ben clar el dibuig que ha deixat l’absència de les pedres. Com es pot veure aquesta barra verda apuntala al sostre perquè no caigui; sincerament no se qui li l’ ha posada si els que van canviar les pedres de lloc o els propis propietaris.



Disfruteu d’aquesta panoràmica del Mas Déu, està feta a final de Novembre de 2010.
No vull deixar-me una foto de la visita que hi vam fer amb el meu fill Oriol, cap a la posta de sol del dia de Sant Esteve.


Be avui dia el Mas-Déu és una gran extensió d’olivers en forma de bressol, molt a prop de la carretera de Vallbona a els Omells.



Paga la pena, anar amb la familia a fer una excursió a aquest mas, la historia ens transporta a l’època feudal, que a Vallbona de les monges va començar amb la venda del mer i mixt imperi, l’alta i baixa, ,jurisdicció  civil i criminal dels  llocs que integraven la baronia del monestir, pel preu de 22.000 sous, a l’abadessa  Saurena d’Anglesola l’any 1380, per par del rei Pere III del Punyalet o també dit El Cerimoniós.  D’aquesta  sort els habitants dels poblets de la baronia passaven a ser vassalls de l’abadessa de Valbona.



Tot està molt ben documentat a l’arxiu del monestir, on encara queda molt per estudiar.
Bona nit a tothom, i passi el que passi ja no oblidarem com era el Mas-Déu i esperem que no empitjori i poguem continuar disfrutan d’aquesta antiga granja del monestir o santuari ? han passat molts segles i tot canvia, primer va ser una granja, després una església i després el Masdéu?
Les granges foren una creació cistercenca, que donà grans resultats en els aspectes econòmics i laborals. Gràcies a elles  els terrenys salvatges es transformaren  en camps de producció agricola, s’hi crearen ramats de tota mena d’animals i dels boscos se’n treia la fusta i la llenya, tant necesariies en aquells temps  per la construcció i la calefacció del monestir. A la granja hi vivien germans conversos, germans llecs, amb els treballadors i si la distància era molta també tenien el servei d’un capellà.

D’aquesta planta en diuen  » Pa de mixó » o Crespinell  rupestre (Sedum rupestre L), molt present a les nostres terres de l’Urgell i Baixa Segarra, ja podeu veure on creix, subsistencià pura i dura.

Al monestir de Poblet també de la mateixa ordre que Vallbona, trobem que tenia moltes  granges disperses pelsseus territoris, encara avui trobem als voltatns del monestir una sèrie d’edificis que ens recorden aquells temps, en el context d’una societt feudal i rural tan allunyada de la nostra :  a prop del Monestir, Milmanda ( de nom àrab)

Milmanda , granja propia del monestir des de la seva fundació pel comte de Barcelona en el seu real privilegi i carta fundacional.

es la més ben conservada i la de més riquesa arquitectònica i la de Ridabella que ha sofert moltes transformacions en el segle XIX; mal anomedades castells, mai ho han sigut, encara que ara si es parli del castell medieval de Riudabella, transofrmat en un cinc estrelles enmig del camp, en Vimbodí.

Segons el Pare Finestres (1752), la granaja de Riudabella » es una casa de gran recreo  y de hermosaas vistas porque está  en un alto que domina el valle, y descubre hacia oriente no solo el monasterio, sino tambien algunos lugares de la Conca de Barberá….

Milmanda i Riudabella , es troben envoltades de vinyes al peu de les montanyes de Prades.
Després troben la granja anomenada Mitjana molt senzilla que més aviat sembla una masoveria, encara una altra: la granja de Castellfollit, es una barrreja de castell i convent, 

La Granja de Castellfollit, barreja de castell i convent, es una casa de vacances dels monjos.



després trobem les granjes de La Pena,  Titllar , Doldellops al Camp de Tarragona. A LLeida Poblet tenia : Barbens a l’Urgell, Rocaverd i Torrellà, a la Noguera, Torre de Ferran, Utxesa i Avinganya, al Segrià. Cèrvoles i la Novella, a les Garrigues. Estopanyà i El Viverol, a la Llitera ( El nom d’aquestes granjes les he tretes del llibre » La ruta del silenci « d’Eduard Castellarnau, Columna)  Un llibre magnific, per qui li agrada la història de la Catalunya Nova,  es un bon repàs i repassar sempre es bo i a més l’entrellat de la novel.la et manté a l’aguait  del desenllaç ; penso que els reis de Catalunya van ser molt afortunats de encomanar el territori a l’ordre del Cister, aquesta ordre no va decepcionar a ningú.


Al parlar de les granjes del Monestir de Poblet, m’abelleix d’adjuntar-vos aquest mapa de Poblet que tal com diu la llegenda escrita al peu de la reproducció que va fer mossèn Francisco Bergada`i Solà, hom pot veure totes les terres que disposava l’esmentat monestir. 
L’Abadiat del Monestir de Vallbona tenia dos granges en les seves propietats, l’una era el Mas del Sant Esperit, que ben ve no saben on era i l’altre es el Mas Déu, el qual es motiu del present treball. Podem comprobar com eren d’importants les granges en el Cister.


Boca de la cisterna del Mas Déu, on encara podem veure que aguanta l’aigua del teulat, foto feta abans de desmontar la canal de damunt de les arcades gòtiques ; es possible que a partir d’ara al no entrar més aigua  del teulat a la cisterna, aquesta s’esquerdi i es perdi per sempre, seria una llàstima.

Esbarzer (Rubus Ulmifolius). Cada any amb l’ajuda del nostres pares Sisquet e Isabel, la Tere la segona setmana de setembre, fa melmelada de mores, he de dir que amb molta paciència li surt d’allò més bona; també en fa d’altres però aquesta es la més buscada pels fills, familiars, amics i coneguts. 

El Dimarts 12/4/2011, va sortir publicat al diari El Segre, pel periodista X. Santesmasses un article que es titula » VALLBONA DENUNCIA L’ESPOLIACIO D’UN SANTUARI DEL SELGE XIII. Es refereix al Mas-Déu del terme de La Quadra. Article que agraïm , al periodista, i a la gent de Vallbona en concret a en Manu Ayats que vigila per que el patrimoni de Vallbona i terme no es malmeti o desapareixi.



No em puc estar de posar-vos una foto de la  litografia de Francesc Xavier Parcerisas, d’una vista exterior del Cenobi de Vallbona i potser la única d’aquell temps que ha arribat fins a nosaltres; de l’interior del monestir no en tenim cap de com era el claustre i les cases gòtiques del damunt del sobreclaustre, que es van derruïr en temps de l’abadessa Dalmau i de Falç, per tal de construir pisos i cel.les com si fos un convent.

Dibuix més antic que es disposa del monestir de Vallbona. Fixeu-vos on eren les escales que baixen de la plaça i l’aigua de la font o de l’abeurador? baixa pel mig del carrer.

Del llibre Recuerdos y Bellezas de España  de Pau Piferrer; iniciada l’any 1839, Pifarrer confegí els dos volums dedicats a Catalunya – el segón en morir ell l’acabà Pi i Margall.
Parcerisa fou l’editor, promotor i gairebé l únic il.lustrador dels onze volums dels Recuerdos , que conclogué  el 1872, a causa de les desfavorables circunstàncies socio-polítiques del moment.
Deixeu-me dir que el volum  dedicat al REINO DE GRANADA que compren les provincies de Jaen, Granada , Málaga y Almeria, data de l’any 1850, es una meravella tot ell, però la litografia de l’Alhambra del » Balcón de la Sala de Embajadores, es algo gran. El volum está dedicat a SS.MM. LA REINA I EL REY.



No vam tenir la sort, que Alexandre de Laborde vingués a Vallbona, es va quedar a Bellpuig a pesar de dir que es un poble està mal construit i mal ordenat ,dit d’una altra manera, no el va trobar gaire atractiu.

Però al veure el mausoleo de RAMON DE CARDONA-ANGLESOLA I DE REQUESENS 1522, VIRREY DE SICILIA I DE NAPOLS va dir que era el monument més bell del renaixement del segle XVI, una meravella , paga la pena anar a veure aquesta importantissima obra d’art, que es troba a l’església parroquial de Bellpuig. » Raimundo Cardona qui regnum Napolitanum praerogativa pene regia tenens gloriam sibi ex mansuetudine comparavit Isabelle, uxor infelix, marito optimo fecit.»
En Laborde es deixa a la dreta Cervera, Tàrrega i d’altres llocs importants com Vallbona. Si va anar a Poblet. De Bellpuig se’n va cap a Cardona, es queixa de les males comunicacions que hi ha.
Cal veure LE VOYAGE PITTORESQUE ET HISTORIQUE EN ESPAGNE i també una altra obra que es titula L’ITINÉRAIRE DESCRIPTIF DE L’ESPAGNE.
Es emocionant de com parla de les ermites de Montserrat, diu als ermitans » envejo la vostra sort » » om us deu semblar dolça per a viure aquesta estança! » Aquest lloc es bell » .



(Ermita de Sant Benet, que era l’estatge del Vicari i Director dels ermitants, dibuxat  a la planxa, i esta feta pel mateix Alexandre de Laborde, ) molt més tard aquests grabats van servir per un cop passada la guerra civil española, per reconstruir tot el que s’havia malmès.
Aqui us poso una postal molt més moderna que la litografia de Parcerisas, una postal de Vallbona que mai l’havia vist, i que m’agrada molt, perquè es diferencia molt be la part monàstica a la dreta de la foto, om pot veure poques finestres, les justes, donç eren dependències monastiques que es van cedir als habitants que es van traslladar des de Montesquiu i  de la part totalment nova, que són les cases noves que la gent que arrivaba anava construïnt.;  m’he la enviat en Manu Ayats , estic content de tenir-la , li agraeïxo.

Abans de baixar els habitants de Montesquiu al cenobi de Vallbona, aquest estava emmurallat, amb un sistema semblant a Montfalcó i Guimerà, on les cases estan posades d’esquena a fora i de cara a dins. Vegeu la part dreta de la foto, te tota la pinta de muralla, on les finestres es van obrir molt més tard. Al clos del cenobi si entrava per tres portals: el  de Dalt (desmontat l’any 1913), el de Baix (abans de 1917) i el de la Muralla (el 1920).

Qualsevol dia es bo per coneixèr el monestir femení més important de la Corona d’Aragó.

Ara tots plegats sabrem una mica més del nostre gran patrimoni, una gran història bonica, per tots els pobles que formaven la baronia de Vallbona, entre els quals el meu poble de Llorens i d’altres, amb caracteristiques molt peculiars  en tots ells, una d’aquestes peculiaritats es que tots tenien una fortificació fins tot el Vilet.
Aqui la mesura dels » tres quartans de Montesquiu « pels qui no la coneixiau:

Peça de pedra, per tradició popular son » els tres quartans de Montesquiu»

Montesquiu era un típic poble com bona part dels sorgits de ls repoblació de la comarca per gent cristiana arran de la conquesta dels serraïns d’aquests indrets, els segles XI i XII. Un exeple del que dic i podem veure encara i amb  molt bon aspecte son els llogarets de Montblanquet i Glorieta.

Modernament quan jo era petit me’n recordo que es feien servir aquestes mesures de tres quartans per mesuras el blat  i l’ordi a l’era. (Mesura propietat de cal Gené)

A la part nord del mapa surt: Montesquiu, Montblanquet

Abans he parlat de la troballa d’una construcció de TAPIA, estava convençut de que les parets de tàpia eren propies de l’Urgell, però m’ha vingut a la memòria que a Llorens hi havien diverses construccions de tàpida com l’hort de cal Quim,  la pared del freginal de cal Mora,  de mitja pared en amunt de la pellisa de cal Cabalé,  la pallissa del Domingo de cala Elvira, els horts del fondo i més que ara no me’n recordo.

Jo que pensava ,que aquestes construccions només es trobaven a l’Urgell i que a casa nostra totes les parets eren de pedra.
Baronia de Vallbona. J.J.Piquer Jover. Institut d’Estudis Ilergetes, Lleida 1981.
Abaciologi J.J. Piquer Jover.