Entradas con la etiqueta: urgell

Temps de fer llenya

Ja a mig setembre, amb un temps que recorda més el ple estiu  que l’entrada de la tardor, em vingut a Llorenç de Rocafort com cada any, per tal de fer melmelada de mores, cosa que va introduït la Tere fa una pila d’anys i continuem fent-la, amb una diferència que quan els pares eren vius, ells, dies abans ens en collien, amb una paciència infinita al fondo dels Perdigons, ara quan, arribem com diuen en català » lo més calent a l’aigüera«.

També una curiositat l’any passat no en vam fer, o sigui que no sempre podem fer-ho tot, quelcom s’ha de quedar pel camí.

En aquesta tasca sempre ens ajuda en Josep Subirà, amb la companyia de la Dolors i la Eli, que amb el seu gran acolliment ens sentim com a casa i tot es ple tendresa i bondat.

Actualment, les hem d’anar a collir de la primera a la última, però degut als cultius i a les intenses ensofatades per combatre les males herbes, també reben els esbarzers del voltant i desapareixen les mores.

El pare, ens va ensenyar a no desesperar i buscar altres esbarzers més llunyans o de trossos abandonats com el del meu veí de Les Pintades(antic terme de la Quadra de Mas Déu), que porta 40 anys abandonat, camí dels Omells de Na Gaia, que per cert a l’ Urgell tot i les grans sequeres n´hi han molt pocs que no es cultivin, però amb pocs ens conformem; els esbarzers creixen descaradament, la sequera no els afecta.

Quan érem petits, al temps de les mores, agafàvem un tija d’alguna herba llarga i vinga a enfilar mores, feia goig, quan arribaves al poble tothom s’enamorava del fruit.

Fa un mes i mig, vaig arribar de passar el mes de juliol a l’Alta Extremadura al poble de la meva dona i allí practicament la majoria des trossos estan abandonats (olivers/oliveres), tot i la gran quantitat d’aigua de que disposen, vostès no s’ho poden imaginar. No es questio d’aigua i jo sempre l’he enyorat per Llorens. Vostès diran, dons de que es qüestió ? ho deixo sense resposta….

Ametlles a punt de batzacar.

També és un temps molt bonic per passejar-te pels trossos per veure com estan els ametllers, les ametlles es un fruït  molt preuat,recordo que els pares s’hi esforçaven molt, no en quedaven cap al terra, i un cop netes, assecades al sol i classificades per classes, les guardaven, no tenien pressa per vendre-les, era com tenir un taló signat i garantitzat, vaja com un xec al portador.

Els cascalls son les ametlles que no arriben a madurar, sigui pel motiu que sigui, tenen el gra molt migrat i la clofolla no es separa, els pares els guardaven per a fer ametlles garapinyades; a casa encara en queda un sac que va deixar el nostre pare.

 

La primavera passada els vaig esporgar tots (mai ho havia fet, ja ho feien els pares), d’abans de la mort del pare, o sigui feia uns 5 anys que no s’havien esporgat i ja tocava.

La poca aigua que hi ha en el subsol no pot alimentar ametllers tant grans i aquests es moren; cal reduir les rames mitjançant una bona esporgada. Inocentment pensava que al setembre hi hauria una gran collita !, fins que els pagesos veterans i experts i savis de Llorenç em van dir que no, que l’any vinent sí que es notaria, confio en ells.

Tot s’ha de dir, abans , fent les coses com la vella pagesia, fer tota la collita d’ametlles era una història com la collita d’olives, com el segar, com la verema, tot costava  en el món de pagès, mai tenien un moment, recordo que quan la mare (acs) li demanava quelcom al pare, el pare sempre contestava – ho farem quan plogui !, o sigui aprofitaven un dia de destorb, sempre hi havia feina,

Collar de la mula, amb un sargit fet pel meu pare.

Cosir o apedaçar borrasses (tela grossera de cànem), sargir els sacs amb l’agulla saquera, apedaçar les sàrries, o arreglar l’albarda o arreglar unes aubarques/abarques,  treure les rodes del carro per posar-les llard (un greix especial), perquè rodessin be, vigilar els frens del carro, en fi era un mai acabar….

Paisatge típicament Urgellenc, Olivers grans i petits a primer terme, poden veure una mica de boscos només al cim de les muntanyes, o sigui que a l’Urgell tenim pocs boscos.

 

Els olivers petits que tenen un plàstic blanc al tronc, tenen deu anys, aqui en poso un a primera vista, són més alts que jo.

Estem molt aprop de l’hivern i cal fer llenya, a les cases dels pobles no sol haver-hi calefacció central i totes les cases funcionen amb estufes o llars de foc.

El pare portava llenya tot l’any,i la deixava a l’era, sobretot quan esporgava els ametllers i els olivers, ambdues cremen molt be.
Enguany junt amb el meu cosí Josep Pons, que porta un dels cognoms més antics del poble, hem anat al tros del Perdigó, passant per Vallbona de les monges, deixem a la dreta la pallissa de la Cristina Sais, la Cooperativa la l’Olivera i la font dels Serradells amb el bonic racó titulat Els Sentits Vallbona de les Monges de Minerva Sellés, tot un èxit, ho podran comprovar vostès mateixos si entren a l’enllaç que els acabo de facilitar.

Els sentits . Vallbona de les Monges

Passem pel terme de Vallbona perquè tenen molt bons camins, fins i tot molts bocins  asfaltats i a poc a poc passen pel pla el Tudons , el fondo de Sant Miquel i sense adonar-nos-en ja estem al Pla del Perdigó on farem llenya, per quan vingui el fred.

El Josep es un home molt hàbil e il.lusionat per fer hort amb el gota-gota,llaurar-lo, cuidar-lo, gaudir dels seus arbres fruiters, de donar un vol per l’era, que d’ ençà un temps fins i tot hi te un dipòsit per recollir aigua de pluja i mira poguer tirar alguna galleda d’aigua als ametllers i a algun que altre arbre fruiter,sempre es un plaer i un relax .

L’era es un lloc que si està molt be i porta bons records, es solejat i molt alt, la marinada hi toca de valent.

En Josep des de sempre que està enamorat del seu poble i terme i també de fer-se ell les coses com per exemple fer llenya. Aquí al Pla som veïns de cal Gené (Giné) de Llorens i del Joan Ramon Amenós.

El Ramon de cal Gené és una mica més gran que jo i sap totes les fites des tros i quan tinc dubtes ell m’ho aclareix.

  • Josep Pons molt animat

Aprofitant que tenim un grapat de pins que es van arrencar degut a un tifó considerable que va passar pel terme ara farà més de 10 anys, aprofitem la llenya, que a l’estufa crema molt be.

A pagès per petites que siguin les coses de la vida diària t’omplen el cor de goig,com veure com creixen els sembrats, veure si hi haurà collita d’olives, o d’ametlles, el caminar lentament pels camins i trossos, la Soledat, el silenci,el treball, les hores passen lentament i el dia es llarg, de vegades els únics canvis que veus durant el dia son els canvis de núvols.

Josep Capdevila, també animat

Be, amb una horeta vam tenir el remolc ple i llavors vam donar un vol pel bosc per si trobàvem algun rovelló o algun negret o també dit fredolic, res de res, encara que el sotabosc no estava sec, però igual li faltava un altre ram.

Ja que ens trobàvem al tros, vam donar un vol pels ametllers i de cop davant l’unic oliver que tenia el pare que no era arbequí, ells sempre li varen dir el sevillano, per les olives grosses que feia, que el pare les guardava amb sal, per fer els vermuts amb els forasters i convidats que venien a casa, o sigui per tal d’obsequiar-los, les arbequines les trobava massa petites; n’hi han però no moltes.

Aquesta foto contempla quasi totes les plantes de que parlo

Caminant pel pla, varem trobar a sota els marges plantes pròpies d’un tros conreat a mitges, el pare tenia els marges ben nets i recordo que quan érem petits, marge que queixa, marge que es tornava a fer, però això fa anys que va passar a millor vida, ara en tinc un grapat de caiguts i allí es queden.

Aquesta gran extensió de flor del Corpus, no toca dins del tros.

Fins i tot a la solana trobaríem al peu d’un ametller un romaní petitó però molt eixerit, no se perquè, ha de ésser al peu d’un jove ametller i no d’un oliver ?

Perpètua, Mançanilla, flor del Corpus. Helichrysum Stoechas De Candolle.

Les Plantes que trobem al voltant dels marges son : argelagues, romaní, timó o dit farigola, Perpètua o Mançanilla o flor del Corpus. (Helichrysum Stoechas De Candolle),

Camamil·la, broida femella, camamilla groga, camamilla blanca, camamilla de la Mola (a Maó), herba de Sant Joan, botja de Sant Joan, flor de Sant Joan, cordone i l’espigul.

Foto d’arxiu del Perdigó (Vallbona de les Monges). Un reboll a primea vista.

El dia no podia estar millor, i vam baixar cap al fondo de la finca, on hi ha una cabana de pedra seca, que tant orgullosos n’estaven els pares i que l’any del crac del   Ledman & Brothers (2008), van fer-ne el teulat nou, o sigui que si surt una tempesta,o una calamarsada, om si pot refugiar i estar aixopluc tranquilament.

Cabana tipica de l’Urgell, amb una conducció d’aigua al dipòsit per guardar l’aigua de pluja.

El tros tenia una altra cabana a la part més alta, perquè no tenien temps de baixar al fondo, actualment en total ruïna, només queden les parets. Vam estar guaitant els múltiples codonyers, que tant be anaven a la família per fer el codonyac (membrillo) per l’hivern, temps que no teniam fruita fresca, ni poguer-la comprar al poble; la família havia de tirar ma del que guardava, com pa amb codonyac de postres, les nous, les panses, les conserves de préssecs, ara tots desapareguts; quan el pare arribava amb la mula i carregades les sàrries de préssecs, la olor arribava abans de que el pare i la mula estesin davant de casa. Quines coses Déu meu ??

Carregant sacs d’ametlles,

Al bell mig de la vall veiem un gran noguer, i en front del noguer una gran figuera que sempre ha fet moltes figues que l’avia i després la mare les penjaven en un o dos ars i cada dia les posaven al sol per deshidratar-les i poguer-les menjar a l’hivern, pa amb figues.

Pa amb vi i sucre, pa amb oli i sucre, fins i tot a l’hivern a les novícies del monestir de Vallbona per esmorzar les donaven pa amb vi i sucre, les monges professes, només feien un àpat al dia de la tardor fins per setmana Santa.

Jo i la meva germana ens vam fer un tip de menjar per berenar pa amb vi i sucre i no vam sortir tocats .

El pare, ensofatant el gran noguer , que no li costava de pujar a dalt de l’arbre per tal d’ensofatar-lo, darrera seu es pot veure la gran figuera, que a principis de setembre poden trobar moltes figues i per cert molt bones.

 

El pare Sisquet Capdevila als 84 anys pujat a dalt del noguer per ensofatar-lo, cada 15 dies, per tenir nous per l’hivern.

Veien amb en Josep tot el gran fondo dels Perdigons em va confessar que feia tants anys que no l’havia vist que ja ho se´n recordava, ep !! jo tampoc, me’n recordo de la majoria de les partides de que es composa el nostre terme municipal, només diré les que no recordo o que mai hi he estat :

L’Astinclar, Comametlla, Comapregona, Comuncluat, Comunsaris, Convidal, Culroig, les Forques, Mallola,  Solans,Tornellet, sol no els trobaria; tothom coneix la partida on estan els trossos de casa seva.

Les Pintades per nosaltres i els de Vallbona son els Perdigons.

Amb el Josep tot tornant del tros del Perdigó parlàvem de que quan la tingui a casa la tallara a trossos més petits i després amb els tascons esberlarà els troncs amb un cop de maça, m’encanta perquè te recursos per tot, jo no recordo la vegada que vaig fer servir els tascons.

Portada la llenya , el meu cosí em va ajudar a fer un altre viatge per portar llenya del tros de Les Pintades, antic terme de La Quadra de Mas Déu, municipi de Vallbona de les Monges, o sigui que ni ell ni nosaltres passarem fred aquest hivern si anem a Llorenç es clar.

També es temps de collir raïms. Fa anys que el pare a arrencar la vida del fondo del Perdigó, actualment a casa tenim dos parres de moscatell, l’una a la parada de darrera la vila i l’altra a l’era, per cert dolcissima. Tots l’esperem amb candeletes, sort que el meu cunyat les rega, sinó no tindríem cap raïm.

Tros de l’era, al fons la gran pallissa

A l’era, vull dir a pocs metres del poble, cami del cementiri també hi tenim plantats sis noguers, que ja s’han fet grans des de l’any 2008, sembla que el terreny els agrada, si tinguéssim temps d’ensofatar-los tindríem un sac d’anous/nous, el pare, del noguer del Perdigó en recollia dos sacs, perquè cada 15 dies com he explicat abans, els ensofatava de maig a agost i tenia èxit. També cal dir que cada dos per tres i pasava amb la mare a collir-ne perquè sinó passen els porcs-senglars i se les mengen.

A l’era també tenim plantats un pomer reineta que enguany ha fet 4 pomes , un perer, un guindo garrafal que va venir de la Rioja, que no acaba de rutllar, no se si es per regar-lo massa o que,  un gran lledoner que al mig de l’era fa una ombra molt espessa tant necessaria en una zona de clima continental i cap a les 4 de la tarda quan arriba la marinada si està d’allò més be, va ser un encert plantar-lo, a Girona aprop dels masos, sempre en trobes un o dos, molt més grans que el nostre.

També hi han 7 ametllers, i tres figueres, dos de poca qualitat i la tercera  dita de la gota de la mel, bonissima, encara que el lloc on la va plantar el pare, no te massa terra per a créixer…l’esqueix li va regalar en Jaume Moncusi.

Joves de Llorenç d’excursió a Vallbona de les Monges, davant la impessionant porta romànica d’entrada a l’església del monesetir.

El llibre romàntic vers el 1850: el llibre de viatges.

També aquests dies hem compartit un foto històrica de la nostra juventud,una anada amb grup a Vallbona com sempre per la font dels Serradells, una excursió segura donç anava apartada de la carretera i veies el poble de Vallbona i el monestir des de dalt com ho va veure Antoni Aulestia y Pijoan( 1884) España, sus monumentos y artes.

Su naturaleza e história CATALUÑA por Don Pablo Piferrer y Don Francisco Pi Margall, quan es van posar de moda els llibres de viatges.
M’abelleix publicar el gravat més antic i únic que tenim del monestir de Vallbona de les Monges, es d’en Parcerises, el vaig veure per primera vegada al llegir QUINZE GENERACIONS D’UNA FAMILIA CATALANA (Quaderns Crema), del Dr. Martí del Riquer, quan parla de l’abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabaté, i més tard vaig poguer arribar a l’original que vaig escanejar de la col.lecció Recuerdos y Bellezas de España,editat entre el 1839 i 1841, el primer volum dels onze es dedicat a Catalunya,

litografia del monestir de Vallbona de’n Parcerises.

Els poso el següent escrit tret del llibre : El llibre com a obra d’art a la Catalunya vuitcentista (1850-1910). De  Pilar Velez i Vicente. Premi Fundació Güell 1988. Biblioteca de Catalunya. Barcelona. El llibre romàntic vers el 1850: el llibre de viatges.

Dins de la producció romàntica per excel.lència hi ha un tipus de llibre il.lustrat , de gran format, amb clara pretensió “ DE LUXE “, molt representatiu de l’època. Em refereixo al llibre de viatges, que nasqué al segle XVIII. Un dels vessants de la Il.lustració divuitesca fou el desitg de conèixer món nou, de traspassar fronteres, de cercar els orígens de la cultura europea , en un paradis perdut, que igual podia ser Grècia, itàlia o Espanya. Antoni Marí, en un article intitulat Viatge al Jardí de les Hespèrides, feu un sintetic i clar recorregut per aquest tipus de literatura i diu: “ El viatge a Espanya és un viatge al primitivisme. Espanya ofereix al romàntic l’encís d’una cultura medieval i l’exotisme de la civilització oriental.

La vida espanyola de la primera meitat del segle XIX gaudia d’una estructura social que als països europeus es considerava perduda… El viatger romàntic que viatja a la península ve a cercar el fonament original de totes les cultures romàntiques…. Espanya és considerada com la nació romàntica per excel.lència perquè conserva els costums, els hàbits, els codis de comportament, les tradicions i les llegendes que els romàntics, en llur país d’origen, han de cercar amb paciència i meticulositat científica.

Don Quijote representà, sobretot per als anglesos i alemanys, el prototipus de les qualitats romàntiques essencials: amant dels llibres i llegendes medievals, assumia en la seva persona l’ideal cavaller, enamorat idealment d’una dona, a la qual ofereix la seva gesta, i disposat sempre a lluitar a favor del dèbil i a enfrontar-se a la brivallada del poderós.

Un precursor d’aquest viatge romàntic fou Alexandre de Laborde, Conde de Laborde, que amb el seu VOYAGE PITTORESQUE ET HISTORIQUE EN ESPAGNE, comencat a publicar el 1806, inagurà aquest tipus de literatura relacionada amb Espanya i en concret amb Catalunya, car de les 339 planxes que il.lustren tota l’obra 143 corresponen als Països Catalans – Principat i País Valencià.

A partir dels anys trenta,aquest tipus de viatge es feu ja molt corrent, sobretot des de França, Anglaterra i Alemanya. Aquesta eufòria per redescobrir l’Espanya romàntica, també arriba a Catalunya en l’obra de RECUERDOS Y BELLEZAS DE ESPAÑA de Pau Piferrer, iniciada el 1839, Piferrer confegí els dos volums dedicats a Catalunya, el segón en morir ell l’acabà Pi i Margall. Parcerisa fou l’editor, promotor i gairebé l’únic il.lustrador dels onze volums dels Recuerdos que conclogué el 1872.

Espero que els hi agradi la litografia del monestir, així com els llibres dels que els parlo.

Per acabar només dir-los que el proper dia 28 d’octubre d’enguany  es procedirà a la benedicció de l’església de Llorenç de Rocafort a les 4 de la tarda.
Assistència lliure, no poso cap fotografia, perquè sigui una gran sorpresa tot l’esplendor del conjunt arquitectònic d’aquesta esglesia renaixentista, amb el sostre amb arcades gòtiques, els transportarà a l’època dels Cardona senyors d’aquestes terres i també en plena baronia de Vallbona.
Clar la sorpresa arriba, perquè tots tenim una imatge de com havia sigut, i en cap cas s’espera tanta bellesa, dins la simplicitat del císter.

Portalada de l’ església parroquial de Sant Abdól i Senen, antigament dedicada a Sta. Maria de Llorenç de Rocafort. Urgell.

Any de 1593,

Pep

PARLAMENT FET A L’ESGLESIA DE LLORENÇ DE ROCAFORT, EL VINT-I-VUIT D’ OCTUBRE DE DOS MIL DIVUIT, DIA DE LA BENEDICCIÓ DE L’ESGLESIA TOTALMENT RESTAURADA

Molt bones a tots i a totes, penjo el parlament que ahir dia 28 d’octubre de 2018 vaig fer dins la cerimònia de benedicció de la nostra església de Llorenç de Rocafort. Demano disculpes per no haver utilitzat el micròfon que si tenia preparat al meu costat, i uns quants no em vau poguer seguir de la manera que jo hagués volgut, però els nervis em van trair; espero que ara pogueu gaudir de les persones que ens van precedir quan érem tots més joves. 

Bona tarde a tothom :

Monsenyor Jaume Pujol, arquebisbe metropolità de Tarragona i primat, ilustrísima senyora Rosa Maria Perelló, presidenta de la Diputació de Lleida, Sr. Joan Eroles vicepresident  del consell Comarcal d’Urgell , Sr. Jaume Pallàs Alcalde de Sant Martí de Riu Corb,  regidors i regidores de l’ajuntament de sant Martí de Riucorb, alcaldesses i alcaldes de la comarca d’Urgell, Mossèn Joan Costa , veïns de Llorenç, amics i coneguts, tots molt benvinguts i moltes gràcies per la vostra presència en aquest acte de benedicció de la nostra església .

D’esquerra a dreta: mossèn Manel Borges, mossèn Josep Sendra, monsenyor Jaume Pujol arquebisbe de Tarraona, mossèn Joan Costa i mossèn Josep Maria Font.

Avui, es una gran festa pel nostre poble i no tinc present haver vist tantes autoritats , ni tants fills de Llorenç en aquesta església parroquial, cosa que me’n alegro i em pregunto: – no serà aquesta poca cosa que són les arrels, que ens han aplegat avui en aquest temple,  on tots  vam ésser batejats, i vam fer la comunió, la confirmació i alguns fins i tot si van casar i quasi tots els de les nostres famílies hi han passat en el moment del traspàs. I ara no mirin cap un altre costat, perquè són les arrels que ens porten a no poder faltar avui aquí, tots recordem les nostres mares fent el monument el dijous sant al matí, tot el poble era una festa,  els escolans amb els carraus pels carrers de Llorenç, convocant a la gent als oficis de divendres sant, les capelles que es feien a la plaça i al Raval amb flors el dia del Corpus, les dones abaix i els homes a dalt del cor perquè tots son cantors segons Baleri Serra i Boldú , que tant amic era de la família  Català.
Recordo molt be els següents cantors: Josep Maria Moix, l’Albert Xifré, en Jaume Capdevila i Ramon Bergada de cal Giné i una mica en Jaume Moix. 
El pare recordava  grans cantors al cor de Llorenç, que feien les delícies dels veïns, i forasters com el Pau del Gallo i el Modest de cal Mora que en sabien molt , dos de cal Giné , els dos es deien igual Ramon Bergadà, Pep de l’Emilia, germà de l’Adelaida i de la Dolores del Martí i de la Genoveva mare de la Tecla, en Ramonet del Bergadà germà del Josep, el Pepito de cal Mora, en Jaume Timoneda de cal Ton, i en Roc Figueres  .
Qui no recorda el Sisquet Capdevila llegint les lectures amb aquell doll de veu durant anys i més anys i en Francisco Català portant el sant Crist pels carrers del poble cada divendres sant, tota una vida, com els enyorem !!!!
 Tots tenim present el sorteig de la mona a les nostres escoles, el dia de Pasqua i el dilluns de Pasqua, les majorales del Roser venien números escrits a ma en una pàgina i després de cada numero i podíem afegir els noms de la família o dels amics i fins i tot el d’alguna noia, tot una festassa a Llorenç.
Tornant a parlar de’n Baleri Serra i Boldú, en un article publicat a La Vanguardia, titulat «La fraternitat d’un poble«,  deia, que els veïns de Llorenç els uneix un sentiment de solidaritat entre ells , deixa constància que les fosses per la sepultura dels difunts es fan per tomb de casa, tothom contribueix en aquesta obra de misericòrdia, també per tomb portar a peu la caixa del difunt fins al cementiri, així com anar al comú per arreglar els camins i altres qüestions de la vila i s’ajuden en casos de malaltia.
 Qui no recorda el Ramon de cal Xifré dalt del campanar avençant en una vigília d’una gran festa o en el toc especial  de difunts, era molt manyós per fer voltar les dos campanes alhora, realment om quedava convençut que l’endemà era una diada solemníssima.
Tots tenim present pel mes de maig,  venir tota l’escola cada tarde amb la Senyoreta a fer el mes de Maria, de la meva memòria les mestres Pilarin, Paquita i Maria Teresa, les quals ens estimaven molt i estaven contentes de que nosaltres aprenguéssim, el pare sempre tenia un record especial per Doña Carmen.
 Un dia com avui hem d’agraïr que els propietaris de les cases de  cal Coix Vell i de cala Pepa deixessin enderrocar-les , per tal d’aconseguir aquesta bonica plaça i que junt amb l’hort de l’abadia, abans antic fossar, conforma el racó més entranyable dins al Llorenç medieval on l’espai era tot un luxe.  Avui inaugurem la rampa per a l’ accés a persones amb mobilitat reduïda i també pels difunts. 
Són les arrels d’un poble que està enamorat de la seva historia i junt i van les arrels cristianes que ens han reunit en un dia tant especial per tots nosaltres . Cadascú que faci memòria i que exprimeixi el seu racó de quan era un infant i viurà tot això i molt més. En aquells anys cinquanta i principis dels seixanta tot el que passava al poble era a l’entorn de l’església o relacionat amb l’església, tot lo social era religiós.
Be, actualment estem molt contents de veure en Miquel , que cada festiu baixa de Vallbona a repicar les campanes abans de la missa, que segueix ajuntant a les poques persones que queden al poble; no se que seria Llorenç sense la missa dels diumenges ? La missa ens segueix aplegant i agermanant.
 Gràcies mossèn Joan, també gràcies a tots els mossèns anteriors que es van dedicar a la parròquia de Llorenç amb cos i ànima. 
Encara donar les gracies a tantes persones que a lo llarg dels anys ens han alegrat la vida parroquial, com l’ Angeleta Pons més coneguda com l’Angeleta de cal Damià, endreçant l’església i omplint-la de flors i la Tecla Ruera de cal Martí, amb el seu dolç somriure, obrint i tancant les portes i alhora cuidant l’església perquè estigués digna per les misses i les nostres mares escombrant el temple tota la vida; amb el pas dels anys les persones han fet un gran  servei a la parròquia, sense posar-se cap mèrit i de manera senzilla i silenciosa, es el moment de recordar-les         .  
Un document de l’any 1597 signat per  l’abadessa de Vallbona Arcàngela de Copons , que sota la seva prelatura es va acabar  la nostra església, fa esment  als cognoms de veïns de Llorenç que formaven l´Universitat, avui dia dit ajuntament, com : Bergadà, Mora, Timoneda, Janer i Capdevila . Ara entendran que la primera sepultura  de l’església sigui d’un tal Pere Capdevila i la segona un tal Joseph Timoneda
Un record especial per les persones que per raons de salut, no han pogut venir, encara que el seu cor està amb nosaltres.
Be, avui estic molt orgullós del nostre poble , la nostra església parroquial a part de ser la més antiga de la ex-baronia de Vallbona, en aquests moments llueix l’ànima del Cister, senzillesa cent per cent, els únics luxes  artístics que podem gaudir a dins l’església es el la primera clau de volta amb la Marededéu portant el nen Jesús i amb l’altra la Rosa de Jericó,i  la segona clau hi ha el que anomenem «cercle gallonat» utilitzada també per Damià Forment i les boniques i senzilles mènsules i arcades gòtiques de la resta de la nau, l’ambient que respirem  es com si estiguéssim dins el monestir de Vallbona. L’aspecte no deu ser molt diferent de com ho van deixar la família Cardona, amos de tot aquest ampli territori, comprès entre Cervera, Anglesola i Bellpuig, perquè les contades famílies que vivien al clos de les muralles prouta feina tenien al tros, amb les sequeres que en aquell temps ja afectaven la Baixa Segarra, ara l’Urgell.
Be, aquesta església restaurada no s’assembla amb res a la d’abans. Gaudim d’aquesta joia goticorenaixentista única en el nostre contorn, no seria molt demanar que la nostra església tant lligada al Cister, fos inclosa a la mateixa ruta.
Com li hagués agradat esta avui present al nostre amic l’historiador per exel.lència de Vallbona i de la seva baronia el Sr. J.J. Piquer Jover i també el Sr. Joan Yeguas , que tant sap sobre Llorenç i de tot l’Urgell.

Moltes gràcies a Ramon Moix i en Jordi Moix, per la feina feta que no es poca, moltes gràcies a tants veïns que d’alguna manera han col·laborat, movent bancs, sants, mobles, netejant la pols, vidres, o economicament o d’alguna altra manera han animat amb la seva presencia a tirar endavant, també agrair la tossuderia del nostre volgut mossèn Joan en que la restauració fos una realitat, 
Estaran d’acord amb mi, que a hores d’ara el que conta es el resultat final.  La nostra església es un bombó arquitectonic de primer ordre, sembla que estiguessin dins al monestir . La llum que hi entra ens alegra les hores. M’agrada que la restauració no s’hagi endut el griu de ferro  que està al cim de l’altar del Santissim, que porta dos pullitges per pujar i baixar l’aranya de ferro que suportava els ciris que servien  per il.luminar la fosca església de Llorenç, que només rebia llum per la petita finestra del cim de la pica d’aigüa beneïda i per la petita finestra de la façana .
Felicitats a tots els que heu fet possible que ara  ens sentim orgullosos d’aquesta església.
Moltes gracies Sr. Arquebisbe de Tarragona i la resta d’autoritats civils per acompanyar-nos en un dia prou importat per tots nosaltres. 
Que Santa Maria i el seu fill i els sants patrons ens acompanyin sempre.
Gracies.

Llorenç 28 d’octubre de 2018

Pep

TEMPS DE FER LLENYA

Ja a mig setembre, amb un temps que recorda més el ple estiu  que l’entrada de la tardor, em vingut a Llorenç de Rocafort com cada any, per tal de fer melmelada de mores, cosa que va introduït la Tere fa una pila d’anys i continuem fent-la, amb una diferència que quan els pares eren vius, ells, dies abans ens en collien, amb una paciència infinita al fondo dels Perdigons, ara quan, arribem com diuen en català » lo més calent a l’aigüera «. També una curiositat l’any passat no en vam fer, o sigui que no sempre podem fer-ho tot, quelcom s’ha de quedar pel camí. En aquesta tasca sempre ens ajuda en Josep Subirà, amb la companyia de la Dolors i la Eli, que amb el seu gran acolliment ens sentim com a casa i tot es ple tendresa i bondat.


 Actualment, les hem d’anar a collir de la primera a la última, però degut als cultius i a les intenses ensofatades per combatre les males herbes, també reben els esbarzers del voltant i desapareixen les mores. 


El pare, ens va ensenyar a no desesperar i buscar altres esbarzers més llunyans o de trossos abandonats com el del meu veí de Les Pintades(antic terme de la Quadra de Mas Déu), que porta 40 anys abandonat, camí dels Omells de Na Gaia, que per cert a l’ Urgell tot i les grans sequeres n´hi han molt pocs que no es cultivin, però amb pocs ens conformem; els esbarzers creixen descaradament, la sequera no els afecta. Quan érem petits, al temps de les mores, agafàvem un tija d’alguna herba llarga i vinga a enfilar mores, feia goig, quan arribaves al poble tothom s’enamorava del fruit. 

Primer pas fer fer la melmelada mores


Fa un mes i mig, vaig arribar de passar el mes de juliol a l’Alta Extremadura al poble de la meva dona i allí practicament la majoria des trossos estan abandonats (olivers/oliveres), tot i la gran quantitat d’aigua de que disposen, vostès no s’ho poden imaginar. No es questio d’aigua i jo sempre l’he enyorat per Llorens. Vostès diran, dons de que es qüestió ? ho deixo sense resposta…. 

Ametlles a punt de batzacar.


També és un temps molt bonic per passejar-te pels trossos per veure com estan els ametllers, les ametlles es un fruït  molt preuat,recordo que els pares s’hi esforçaven molt, no en quedaven cap al terra, i un cop netes, assecades al sol i classificades per classes, les guardaven, no tenien pressa per vendre-les, era com tenir un taló signat i garantitzat, vaja com un xec al portador.  Els cascalls son les ametlles que no arriben a madurar, sigui pel motiu que sigui, tenen el gra molt migrat i la clofolla no es separa, els pares els guardaven per a fer ametlles garapinyades; a casa encara en queda un sac que va deixar el nostre pare.


La primavera passada els vaig esporgar tots (mai ho havia fet, ja ho feien els pares), d’abans de la mort del pare, o sigui feia uns 5 anys que no s’havien esporgat i ja tocava.La poca aigua que hi ha en el subsol no pot alimentar ametllers tant grans i aquests es moren; cal reduir les rames mitjançant una bona esporgada. Inocentment pensava que al setembre hi hauria una gran collita !, fins que els pagesos veterans i experts i savis de Llorenç em van dir que no, que l’any vinent sí que es notaria, confio en ells. Tot s’ha de dir, abans , fent les coses com la vella pagesia, fer tota la collita d’ametlles era una història com la collita d’olives, com el segar, com la verema, tot costava  en el món de pagès, mai tenien un moment, recordo que quan la mare (acs) li demanava quelcom al pare, el pare sempre contestava – ho farem quan plogui !, o sigui aprofitaven un dia de destorb, sempre hi havia feina,

Collar de la mula, amb un sargit fet pel meu pare.


 cosir o apedaçar borrasses (tela grossera de cànem), sargir els sacs amb l’agulla saquera, apedaçar les sàrries, o arreglar l’albarda o arreglar unes aubarques/abarques,  treure les rodes del carro per posar-les llard (un greix especial), perquè rodessin be, vigilar els frens del carro, en fi era un mai acabar….

Paisatge típicament Urgellenc, Olivers grans i petits a primer terme, poden veure una mica de boscos només al cim de les muntanyes, o sigui que a l’Urgell tenim pocs boscos.

Els olivers petits que tenen un plàstic blanc al tronc, tenen deu anys, aqui en poso un a primera vista, són més alts que jo.


Estem molt aprop de l’hivern i cal fer llenya, a les cases dels pobles no sol haver-hi calefacció central i totes les cases funcionen amb estufes o llars de foc. El pare portava llenya tot l’any,i la deixava a l’era, sobretot quan esporgava els ametllers i els olivers, ambdues cremen molt be.

Enguany junt amb el meu cosí Josep Pons, que porta un dels cognoms més antics del poble, hem anat al tros del Perdigó, passant per Vallbona de les monges, deixem a la dreta la pallissa de la Cristina Sais, la Cooperativa la l’Olivera i la font dels Serradells amb el bonic racó titulat Els Sentits Vallbona de les Monges de Minerva Sellés, tot un èxit, ho podran comprovar vostès mateixos si entren a l’enllaç que els acabo de facilitar. 

Els sentits . Vallbona de les Monges


Passem pel terme de Vallbona perquè tenen molt bons camins, fins i tot molts bocins  asfaltats i a poc a poc passen pel pla el Tudons , el fondo de Sant Miquel i sense adonar-nos-en ja estem al Pla del Perdigó on farem llenya, per quan vingui el fred. El Josep es un home molt hàbil e il.lusionat per fer hort amb el gota-gota,llaurar-lo, cuidar-lo, gaudir dels seus arbres fruiters, de donar un vol per l’era, que d’ ençà un temps fins i tot hi te un dipòsit per recollir aigua de pluja i mira poguer tirar alguna galleda d’aigua als ametllers i a algun que altre arbre fruiter,sempre es un plaer i un relax . L’era es un lloc que si està molt be i porta bons records, es solejat i molt alt, la marinada hi toca de valent. En Josep des de sempre que està enamorat del seu poble i terme i també de fer-se ell les coses com per exemple fer llenya. Aquí al Pla som veïns de cal Gené (Giné) de Llorens i del Joan Ramon Amenós. El Ramon de cal Gené és una mica més gran que jo i sap totes les fites des tros i quan tinc dubtes ell m’ho aclareix.

Josep Pons molt animat


Aprofitant que tenim un grapat de pins que es van arrencar degut a un tifó considerable que va passar pel terme ara farà més de 10 anys, aprofitem la llenya, que a l’estufa crema molt be.
A pagès per petites que siguin les coses de la vida diària t’omplen el cor de goig,com veure com creixen els sembrats, veure si hi haurà collita d’olives, o d’ametlles, el caminar lentament pels camins i trossos, la Soledat, el silenci,el treball, les hores passen lentament i el dia es llarg, de vegades els únics canvis que veus durant el dia son els canvis de núvols.  

Josep Capdevila, també animat


Be, amb una horeta vam tenir el remolc ple i llavors vam donar un vol pel bosc per si trobàvem algun rovelló o algun negret o també dit fredolic, res de res, encara que el sotabosc no estava sec, però igual li faltava un altre ram.
 Ja que ens trobàvem al tros, vam donar un vol pels ametllers i de cop davant l’unic oliver que tenia el pare que no era arbequí, ells sempre li varen dir el sevillano, per les olives grosses que feia, que el pare les guardava amb sal, per fer els vermuts amb els forasters i convidats que venien a casa, o sigui per tal d’obsequiar-los, les arbequines les trobava massa petites; n’hi han però no moltes.

Aquesta foto contempla quasi totes les plantes de que parlo


 Caminant pel pla, varem trobar a sota els marges plantes pròpies d’un tros conreat a mitges, el pare tenia els marges ben nets i recordo que quan érem petits, marge que queixa, marge que es tornava a fer, però això fa anys que va passar a millor vida, ara en tinc un grapat de caiguts i allí es queden. 

Aquesta gran extensió de flor del Corpus, no toca dins del tros.


Fins i tot a la solana trobaríem al peu d’un ametller un romaní petitó però molt eixerit, no se perquè, ha de ésser al peu d’un jove ametller i no d’un oliver ?

Perpètua, Mançanilla, flor del Corpus. Helichrysum Stoechas De Candolle.


 Les Plantes que trobem al voltant dels marges son : argelagues, romaní, timó o dit farigola, Perpètua o Mançanilla o flor del Corpus. (Helichrysum Stoechas De Candolle), 


 Camamil·la, broida femella, camamilla groga, camamilla blanca, camamilla de la Mola (a Maó), herba de Sant Joan, botja de Sant Joan, flor de Sant Joan, cordone i l’espigul.

Foto d’arxiu del Perdigó (Vallbona de les Monges). Un reboll a primea vista.


El dia no podia estar millor, i vam baixar cap al fondo de la finca, on hi ha una cabana de pedra seca, que tant orgullosos n’estaven els pares i que l’any del crac del   Ledman & Brothers (2008), van fer-ne el teulat nou, o sigui que si surt una tempesta,o una calamarsada, om si pot refugiar i estar aixopluc tranquilament. 

Cabana tipica de l’Urgell, amb una conducció d’aigua al dipòsit per guardar l’aigua de pluja.


El tros tenia una altra cabana a la part més alta, perquè no tenien temps de baixar al fondo, actualment en total ruïna, només queden les parets. Vam estar guaitant els múltiples codonyers, que tant be anaven a la família per fer el codonyac (membrillo) per l’hivern, temps que no teniam fruita fresca, ni poguer-la comprar al poble; la família havia de tirar ma del que guardava, com pa amb codonyac de postres, les nous, les panses, les conserves de préssecs, ara tots desapareguts; quan el pare arribava amb la mula i carregades les sàrries de préssecs, la olor arribava abans de que el pare i la mula estesin davant de casa. Quines coses Déu meu ??

Carregant sacs d’ametlles,


Al bell mig de la vall veiem un gran noguer, i en front del noguer una gran figuera que sempre ha fet moltes figues que l’avia i després la mare les penjaven en un o dos ars i cada dia les posaven al sol per deshidratar-les i poguer-les menjar a l’hivern, pa amb figues.


El pare, ensofatant el gran noguer , que no li costava de pujar a dalt de l’arbre per tal d’ensofatar-lo, darrera seu es pot veure la gran figuera, que a principis de setembre poden trobar moltes figues i per  cert molt bones.


 pa amb vi i sucre, pa amb oli i sucre, fins i tot a l’hivern a les novícies del monestir de Vallbona per esmorzar les donaven pa amb vi i sucre, les monges professes, només feien un àpat al dia de la tardor fins per setmana Santa. 

El pare Sisquet Capdevila als 84 anys pujat a dalt del noguer per ensofatar-lo, cada 15 dies, per tenir nous per l’hivern.


Jo i la meva germana ens vam fer un tip de menjar per berenar pa amb vi i sucre i no vam sortir tocats .
Veien amb en Josep tot el gran fondo dels Perdigons em va confessar que feia tants anys que no l’havia vist que ja ho se´n recordava, ep !! jo tampoc, me’n recordo de la majoria de les partides de que es composa el nostre terme municipal, només diré les que no recordo o que mai hi he estat :
L’Astinclar, Comametlla, Comapregona, Comuncluat, Comunsaris, Convidal, Culroig, les Forques, Mallola,  Solans,Tornellet, sol no els trobaria; tothom coneix la partida on estan els trossos de casa seva.

Les Pintades per nosaltres i els de Vallbona son els Perdigons.


Amb el Josep tot tornant del tros del Perdigó parlàvem de que quan la tingui a casa la tallara a trossos més petits i després amb els tascons esberlarà els troncs amb un cop de maça, m’encanta perquè te recursos per tot, jo no recordo la vegada que vaig fer servir els tascons.
Portada la llenya , el meu cosí em va ajudar a fer un altre viatge per portar llenya del tros de Les Pintades, antic terme de La Quadra de Mas Déu, municipi de Vallbona de les Monges, o sigui que ni ell ni nosaltres passarem fred aquest hivern si anem a Llorenç es clar.
També es temps de collir raïms. Fa anys que el pare a arrencar la vida del fondo del Perdigó, actualment a casa tenim dos parres de moscatell, l’una a la parada de darrera la vila i l’altra a l’era, per cert dolcissima. Tots l’esperem amb candeletes, sort que el meu cunyat les rega, sinó no tindríem cap raïm.


Tros de l’era, al fons la gran pallissa

A l’era, vull dir a pocs metres del poble, cami del cementiri també hi tenim plantats sis noguers, que ja s’han fet grans des de l’any 2008, sembla que el terreny els agrada, si tinguéssim temps d’ensofatar-los tindríem un sac d’anous/nous, el pare, del noguer del Perdigó en recollia dos sacs, perquè cada 15 dies com he explicat abans, els ensofatava de maig a agost i tenia èxit. També cal dir que cada dos per tres i pasava amb la mare a collir-ne perquè sinó passen els porcs-senglars i se les mengen. A l’era també tenim plantats un pomer reineta que enguany ha fet 4 pomes , un perer, un guindo garrafal que va venir de la Rioja, que no acaba de rutllar, no se si es per regar-lo massa o que,  un gran lledoner que al mig de l’era fa una ombra molt espessa tant necessaria en una zona de clima continental i cap a les 4 de la tarda quan arriba la marinada si està d’allò més be, va ser un encert plantar-lo, a Girona aprop dels masos, sempre en trobes un o dos, molt més grans que el nostre.
 També hi han 7 ametllers, i tres figueres, dos de poca qualitat i la tercera  dita de la gota de la mel, bonissima, encara que el lloc on la va plantar el pare, no te massa terra per a créixer…l’esqueix li va regalar en Jaume Moncusi.

Joves de Llorenç d’excursió a Vallbona de les Monges, davant la impessionant porta romànica d’entrada a l’església del monesetir.


També aquests dies hem compartit un foto històrica de la nostra juventud,una anada amb grup a Vallbona com sempre per la font dels Serradells, una excursió segura donç anava apartada de la carretera i veies el poble de Vallbona i el monestir des de dalt com ho va veure Antoni Aulestia y Pijoan( 1884) España, sus monumentos y artes. Su naturaleza e história CATALUÑA por Don Pablo Piferrer y Don Francisco Pi Margall, quan es van posar de moda els llibres de viatges.
M’abelleix publicar el gravat més antic i únic que tenim del monestir de Vallbona de les Monges, es d’en Parcerises, el vaig veure per primera vegada al llegir QUINZE GENERACIONS D’UNA FAMILIA CATALANA (Quaderns Crema), del Dr. Martí del Riquer, quan parla de l’abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabaté, i més tard vaig poguer arribar a l’original que vaig escanejar de la col.lecció Recuerdos y Bellezas de España,editat entre el 1839 i 1841, el primer volum dels onze es dedicat a Catalunya,

litografia del monestir de Vallbona de’n Parcerises.


Els poso el següent escrit tret del llibre : El llibre com a obra d’art a la Catalunya vuitcentista (1850-1910). De  Pilar Velez i Vicente. Premi Fundació Güell 1988. Biblioteca de Catalunya. Barcelona.El llibre romàntic vers el 1850: el llibre de viatges. 
Dins de la producció romàntica per excel.lència hi ha un tipus de llibre il.lustrat , de gran format, amb clara pretensió “ DE LUXE “, molt representatiu de l’època. Em refereixo al llibre de viatges, que nasqué al segle XVIII. Un dels vessants de la Il.lustració divuitesca fou el desitg de conèixer món nou, de traspassar fronteres, de cercar els orígens de la cultura europea , en un paradis perdut, que igual podia ser Grècia, itàlia o Espanya. Antoni Marí, en un article intitulat Viatge al Jardí de les Hespèrides, feu un sintetic i clar recorregut per aquest tipus de literatura i diu: “ El viatge a Espanya és un viatge al primitivisme. Espanya ofereix al romàntic l’encís d’una cultura medieval i l’exotisme de la civilització oriental. La vida espanyola de la primera meitat del segle XIX gaudia d’una estructura social que als països europeus es considerava perduda… El viatger romàntic que viatja a la península ve a cercar el fonament original de totes les cultures romàntiques…. Espanya és considerada com la nació romàntica per excel.lència perquè conserva els costums, els hàbits, els codis de comportament, les tradicions i les llegendes que els romàntics, en llur país d’origen, han de cercar amb paciència i meticulositat científica. Don Quijote representà, sobretot per als anglesos i alemanys, el prototipus de les qualitats romàntiques essencials: amant dels llibres i llegendes medievals, assumia en la seva persona l’ideal cavaller, enamorat idealment d’una dona, a la qual ofereix la seva gesta, i disposat sempre a lluitar a favor del dèbil i a enfrontar-se a la brivallada del poderós. Un precursor d’aquest viatge romàntic fou Alexandre de Laborde, Conde de Laborde, que amb el seu VOYAGE PITTORESQUE ET HISTORIQUE EN ESPAGNE, comencat a publicar el 1806, inagurà aquest tipus de literatura relacionada amb Espanya i en concret amb Catalunya, car de les 339 planxes que il.lustren tota l’obra 143 corresponen als Països Catalans – Principat i País Valencià. A partir dels anys trenta,aquest tipus de viatge es feu ja molt corrent, sobretot des de França, Anglaterra i Alemanya. Aquesta eufòria per redescobrir l’Espanya romàntica, també arriba a Catalunya en l’obra de RECUERDOS Y BELLEZAS DE ESPAÑA de Pau Piferrer, iniciada el 1839, Piferrer confegí els dos volums dedicats a Catalunya, el segón en morir ell l’acabà Pi i Margall. Parcerisa fou l’editor, promotor i gairebé l’únic il.lustrador dels onze volums dels Recuerdos que conclogué el 1872.
Espero que els hi agradi la litografia del monestir, així com els llibres dels que els parlo. 
Per acabar només dir-los que el proper dia 28 d’octubre d’enguany  es procedirà a la benedicció de l’església de Llorenç de Rocafort a les 4 de la tarda.
Assistència lliure, no poso cap fotografia, perquè sigui una gran sorpresa tot l’esplendor del conjunt arquitectònic d’aquesta esglesia renaixentista, amb el sostre amb arcades gòtiques, els transportarà a l’època dels Cardona senyors d’aquestes terres i també en plena baronia de Vallbona.
Clar la sorpresa arriba, perquè tots tenim una imatge de com havia sigut, i en cap cas s’espera tanta bellesa, dins la simplicitat del císter.

Portalada de l’ església parroquial de Sant Abdól i Senen, antigament dedicada a Sta. Maria de Llorenç de Rocafort. Urgell.

Any de 1593,

Pep

QUI HA TROBAT PINYOLS D’OLIVA FORADATS ?

Be, quan un va al tros a treballar sense presses, i es passeja per tota la finca a poc a poc, mirant, guaitant qualsevol racó o arbre dels molts que hi han, millor dit guaitant olivers/oliveras, els seus troncs, que enguany de dos ne’m eliminat un, encara que ens dolgui, els temps moderns ens porten a per camins impensables fa 5 anys, quan encara a casa colliam les olives/aulives amb un vibrador manual i els pares molt contents, perquè van deixar de pujar als bancs de collir olives i de pujar a dalt de l’arbre, per millor collir tots els racons, el pare hi va pujar fins passats els 85 anys, vaja com un nen petit que no te por de res. 
Be, tornant a les sorpreses que enguany ens hem endut, ni ha una que ha sigut un gran descobriment. Sempre em parlat de les grives, que s’enduient una oliva a capa peu i una amb el bec i així arrencaven el vol, recorreguen grans distàncies, segons un home del Pla d’Urgell, que darrera una canyissar es va trobar uns quatre kilos d’aulives.

El gran descobriment d’enguany al esporgar amb majúscules, ha sigut la troballa que estan veient a la foto.
Pinyols d’aulives, oberts per una punta.
Fins ara pensàvem que les que robaven les aulives eren les grives, però ara ens trobem amb aquestes col·leccions de pinyols tots oberts per un cantó i ordenats o recollits en racons o forats d’un oliver, poden ser a una certa altura.


La veritat es que estic intrigat pel fet. De quin animal es tractarà ?, el que si estic segur, es que el forat no el fan les grives !!!., ni cap altre ocell . Un rosegador ? quin ? el talpó comú, que es passa la vida obrint galeries subterrànies ?  Segur que un rosegador potser seria el més plausible !, però també o podria fer tot seguint les olives del terra, olives que haguessin caigut de les Oliveres, degut a la sequera, olives que ha caigut de les glaçades, etc. No en te prou en menjar-se la carn , s’ha de menjar el contingut del pinyol que nosaltres desconeixíem la riquesa del seu contingut; potser es millor que lo de fora, mai ho sabrem nosaltres.

Perquè no guarden les aulives al nivell més baix de l’arbre i no guardades en un a petita cova més alta ?

Qui ens podrà ajudar a aclarir quin animaló ho fa ??????
Estem intrigats, y no descansem. Pensava preguntar-ho als tècnics de la denominació d’origen les Garrigues ?, pensava preguntar-lo a un biòleg expert en les oliveres, encara pensava preguntar-ho al Sr. Farmacèutic de Belianes, home que viu enmig de productors d’aulives i que parla amb molts pagesos, també ho volia preguntar als titulars de Camins de Verdor, també als molts bons pagesos de Llorens de Rocafort, de Maldà de Sant Martí de Riucorb, de Preixana o Rocafort de Vallbona, fins i tot als pagesos de Vallbona de les Monges. 


També al llicenciat i amic Joan Càliz, ( investigador postdoctoral en el grupo de Ecologia Microbiana ).


que em va resoldre el nom científic de la planta : bufallops, petards, esclafallops » Colutea arborescens  «.
També ho vull preguntar a l’amic Santi Arbós, el que ressegueix la natura des de Fulleda fins a la Serra del Tallat, ell que no se li escapa res relacionat amb la pagesia, de gran m’agradaria assemblar-me amb ell, home cultivat. 
La pregunta està oberta a qualsevol persona que sàpiga la resposta , siga pagès o no, siga biòleg, veterinari, ornitòleg, ingenier agrícola, 
o un jubilat que es recorri el terme de dalt a baix.
Una pregunta  :a vostès de petits/petites , quan els de casa tornaven del tros no els portaven un ram de bufallops o espantallops i els feien petar, i estavem encantats de la vida ? . A mi, era el millor regal que em podia portar el pare.
Be, no deixo aquí, i més que agraït per la vostra col.laboració en un tema prou delicat, que no ens deixa dormir. Si que ha de ser un animal amb les dentetes molt fortes, perquè la fusta del pinyol també  ho és.
Pep

BON NADAL A TOTS ELS HOMES DE BONA VOLUNTAT

Estimada família, parents, amics i seguidors del meu blog; només quatre paraules per què si, perquè  us estimo i d’altres us aprecio moltissim sou entranyables veïns meus del meu poble de Cornellà del Terri, de Llorenç  de Vallbona i d’altres pobles que durant la meva vida he fet de metge, a tots molt BON NADAL  i un any 2016 ple de pau, que es el que tots els homes desitgem tenir pau, viure en pau i sobretot donar pau als que estan al teu voltant, cosa importantíssima. Perdoneu que no digui un any vinent molt feliç, perquè no seria correcte per part meva, perquè la felicitat només la podem reconèixer en la memòria com diu ( Tafalla). Segurament que tots tindrem petits moments de felicitat, aprofitem-los, perquè són un tresor en aquesta vida. Jo d’ençà que ha nascut la nostra neta MAR, que al contemplar els seus ullets, el seu somriure, la seva complicitat en tots nosaltres i al estirar els seus braçets perquè l’agafi, i juguem i intercanviem pessigolles, picades de mans, manetes, i comencem a fer ralet ralet a les seves mans, li diverteix veure el nostre gos Antoine ja amb 16 anys , riu quan passa pel costat, aixeca les estovalles de la taula per veure si està a sota, quan la tia renta els plats amb la aporta mig tancada de la cuina, ella es torça per veure-la. I lo mes maco del món es veure la immensa alegria que te quan veu a la seva estimada mare, la Marta ho es tot per ella i ella per la Marta, m’impressiona aquest refiar-se de la mare a totes a totes , ep ! i del pare també, no vull quedar-me curt, però es diferent. M’encantaria que aquest refiar-se durés tota una vida; es un desitg que sempre he volgut, alhora m’encantaria mantenir aquesta confiança cega en Déu nostre Senyor, que ha vegades trenco aquest refiar-me com els nens.
Aquests moments de felicitat omplen la meva vida i la dels  de casa; tots pendents d’aquesta joia. Que bonic es veure-la créixer dia a dia i els seus avenços, que no són pocs; penso que en aquestes festes gatejarà segur !!! i potser es posarà dreta, qui ho sap ?

Local social del poble de Llorenç als pocs mesos de la seva inaguració.

Aquests dies, que a les portes del Nadal, celebrem la festa de la Expectació al part de la Mare de Déu i estic a Llorenç de Vallbona , cal recordar que l’esglesia estava dedicada a la Verge Maria com totes les esglésies que pertanyien al Cister. a la façana  posa Ave Maria Gratia plena Dominus , es l’esglesia més antiga de la Ex-Baronia de Vallbona.

Mare de Déu de la bona Esperança o de la Cinta o de la O. Es un quadre preciós, es troba a Vic.

Em trobo aquí al poble per la petita collita d’olives , tot s’ha de dir fa més d’un més van caure la meitat de les olives, al tros es troben veritables catifes d’olives, fa molta pena. Esperem que la bacteria  Xilella Fastidiosa, no ens mati els olivers centenaris de casa nostra, segons noticies, la bacteria ja la tenim a la regió italiana d’ Apulia.
 Ja vaig intentar-ho fer, fa més d’un mes, però degut a la intensa boira pixanera d’aquells dies, no vam poguer collir. He de dir que Llorenç es un poble molt tranquil  pel carrer no es troba una ànima, tot el poble es com un balneari; es respira silenci,solitud,pau, i com element que delata que hi ha vida es el fum per les xemeneies o ensumanies com es diu aquí.  Quan es fa fosc tothom es tanca a casa a la vora del foc.
Ahir, tornant de la pallissa , a mitja tarda vaig trobar a dos persones i després de saludar-nos, vam comentar que falta molta gent al poble, qui ho vist i qui ho veu, en els tres  últims anys han mort unes  deu persones i els tres estàvem d’acord que no volta ningú. Tant solitari com Monblanquet.

No recordo quin diumenge de Rams es.


La conversa ens va portar a recordar tota aquesta gent que ja son absents, a més estan als volts de Nadal i segons el refraner que diu » per Nadal cada ovella al seu corral «, i vam sortir a parlar que al principi d’estrenar el local social, els dies que l’obrien eren suficients per omplir tres taules , dos que jugaven a cartes i els homes dedicats de ple a la  tertúlia, tant pròpia d’un diumenge per la tarda. Ràpidament em va portar a la ment aquesta foto que us poso al principi i que es obra del meu fill Lluís i que tothom la ha contemplada abastament en el local social.


Tots recordem els que falten, cadascun portava una gran història al damunt, de vegades plena de treball, de malalties, d’anyorança a familiars que van marxar per sempre per no tornar , familiars morts en la guerra civil, a pèrdua de la parella, de treball, d’ alegries, tristors, esperes i comiats i perquè no fantasies que mai es van poguer realitzar. També de fracassos, de llegendes que mai s’han esborrat, de viatges, de relacions humanes, de molts favors rebuts, d’ajudes quan la gent estava malalta, o d’ajudes en temps de les collites, o portar al metge a un veí, o deixar-li una ampolla de llet o d’oli perquè arribaven uns parents. D’agafar gent que anaven caminant de Bellpuig cap a Maldà, o fins LLorenç, o de gent que no tenia mitjans i anava a peu de Llorenç a Bellpuig, o la quantitat de favors que van fer els pares del Joan de cala Milia deixant entrar a l’entrada a la gent de Llorenç o els que venien a peu amb maletes des dels Omells de Na Gaia per tal d’agafar el cotxe de línia, per resguardar-se del fred de l’hivern, petites històries de relacions de nuviatges que no van arribar a port, o de rectors que van deixar bon record caminant de Vallbona a Llorenç per donar la extremauncio o portar el viàtic a qualsevol hora de la nit, ploguen o nevant. D’altres persones estimades que ajudaven a una veïna a canviar una cremallera dels pantalons, o de pentinar-se l’una a l’altra un dia de festa major, etc…. Quantes coses em deixo al tinter de la memòria i que ben segur son bons records per tots nosaltres, com l’Angeleta de cal Damià, quan no teniam infermera i ella posava les inyeccions per les cases, cosa que cal agrair-li.
Recordo que la padrina de casa tenia una capsa plena de cartes dels seus fills morts a la guerra, o del germà Francisco Pons que vivia a França a L´Auberge de la Mare aux Clercs a Mulcent,


de família escampada per la comarca,  Tarragona,Vilanova de Bellpuig o de lo  Palau d’Anglesola, o els familiars de la mama (acs) de Girona. Recordo que quan nevaba o feia dies de destorb la padrina treia la capsa a la vora del foc i vinga a repassar la història de la familia, guardava tant cartes com fotografies no gaire abundants en aquells anys.

Setembre de 2012, tornant del Perdigó, en plena collita de les ametlles

Les dos veïnes, dient que trobaven a faltar moltissim el somriure del pare i la mare i que ja no es igual i que donaven vida al poble, dons la mare no parava de casa a l’era o de casa a una altra casa a portar quelcom o a interessar-se per la seva salut. M’honora que em diguin això i per aquest motiu poso el seu somriure tornant de la ultima collita d’ametlles, l’any 2012. Ningú diria que apunt de pondres el sol estàvem rebentats de treballar, però sí molt contents de la feina feta.
Però també podem contemplar la cara d’altres persones estimades ja absentes i que recordant el seu nom, sempre estaran vives, aquesta es la missió de tots nosaltres, que no entrin el l’oblit. Esforcem-nos.


Ja estem a les acaballes de la collita d’olives 2015, els molins ja no obren cada dia, sinó dos dies o tres dies a la setmana, la feina grossa ja està feta, fa molts dies que no es posa la boira i no plou i això ha deixat treballar a tothom.
Dient, que enguany les olives donen un rendiment del 18% o fins i tot depèn de les partides arriben a donar el 22% o sigui que , per tranquilitat dels no entesos, un sac : uns 10 litres d’oli. Diuen que per Nadal l’oliva ja esta ben carregada d’oli. Una tradició diu, que si la oliva es morta dona un 4% més de rendiment perquè tot es oli, l’aigua ha volat.

Paisatgge tipicament Urgellenc, els sembrats estan sortin i el clima es de calor durant el dia, falten 4 dies per Nadal.


Un secret, que ja es pot dir, si el dia de Nadal voliam fer feliç al pare, calia espavilar-se i acompanyar-lo a missa. L’home al sortir se´l veia feliç, content, radiant, i feia anys que ens feiam una foto davant la portalada renaixentista de l’església de Llorenç i em va be de posar-la per  nosaltres i per vostès que se que també els plaurà.

Últim Nadal celebrat a l’església de Llorenç

En honor a l’estimada Tecla de cal Martí, que durant anys i panys va cuidar-se de d´0brir i tancar l’església parroquial del poble i de tot el que va convindre, de posar flors, parlar i cuidar la roba de la litúrgia. Tots us estem molt agraïts, per tot el que va fer i per lo bona persona que es. La Tecla te el cap molt clar, ahir vaig parlar una bona estona amb ella, junt amb la seva família. Per molts anys !!!!


Avui la lliturgia celebra el IV diumenge d’ Advent…. Maria  se  n’anà decididament a la Muntana, a la província de Judà; entrà a casa de Zacaries i saludà Elisabet……..
Abans d’acabar només dir que us anyorem molt, estimats pares !!!!
Ep ! els veins morts també els anyorem !
Be, res més, només desitjar-vos novament un BON NADAL 2015 i un millor any vinent 2016 per tots.

Pep

LOS TERRATENIENTES DEL PUEBLO DE VALLBONA

Benvolguts amics, encara que un hagi llegit, i rellegit i a voltes ha sigut una rata de biblioteca, i no donar mai res per poca cosa, sinó que tot document escrit es una peça que ens pot portar llum sobre la nostra petita història o gran segon el periodista Lluis Foix; també ens pot donar a  coneixer els usos i costums del nostre poble medieval de Llorens, alhora altres sorpreses, sempre boniques, increibles, interessants o desconegudes per mi.

Fa dos hiverns repassan escriptures d’uns amics de Llorens en una d’elles, el notari de Les Borges Blanques describia la finca o el tros de la seguent manera :

……… lindante a oriente con tierras de Ramón Bergadá, a medio dia con tierras del Camino de la Solana, a poniente con tierras de D. José Pons, y los terratenientes del pueblo de Vallbona de las Monjas y á norte con tierras de ……… ( 7-3-1871)

Jo, sorprès perquè pensava que l’any mil vuit-cents setanta-u, ja no hi havien terratinents a les nostres terres, donç mireu quina sorpresa ? los terratenientes del pueblo de Vallbona de las Monjas……. 


Els poso un planol de l’època, perquè vostès puguin disfrutar i alhora els ajudi a pensar i aportar una mica de llum sobre quins podien ser aquests terratinents del nostre poble veï. Lo facil seria pensar que no fossin les monges, però en aquest any la desamortització de Mendizabal ja havia fet estralls, o sigui que no podien ser les monges. Tot un misteri, si em perdoneu, Si algú pot aportar els seus coneixaments ho agraïré moltissím. Estaran d’acord que el tema dona per pensar oi ?


Aqui va un trosset d’història dels trossos de Llorens de l’any 1873, encara que no te res a veure amb el tema dels terratinents del poble de Vallbona de les Monges, però si es del mateix temps, es 
de la familia Català. Si, poden veure com es conegut per tothom de Llorens que està ple del cognom Capdevila, o sigui que pocs anys enrera a cada casa i havia un Capdevila, només cal repassar l’història notarial del nostre petit poble . En el llibre La Baronia de Vallbona del Sr .J.J Piquer Jover en parla abastament dels cognoms medievals de Llorens i el Capdevila ja era present en el selge XIV.


Una mica de paisatge urgellenc i com no podia ser menys una foto de Llorens.



Bona nit a tots, tot esperan les pluges d’aquest cap de setmana, que prouta falta fan, a Girona va núvol des del migdia.

ORELLETES FORA DE TEMPORADA

Hi han tradicions i costums que duren tota una vida. Jo des de petit que recordo la meva padrina Dolors que feia orelletes , les esperàvem en candeletes. Li sortien boníssimes. En feia moltes, ens duraven uns quants dies, perquè la meva germana i jo anàvem d’amagat a buscar-ne cada dos per tres. La padrina deia, quant s’hagin acabat Amén !!

Més endavant les feien juntes amb la mare. Fer orelletes es va convertir com una festa, com quasi tot el que es feia al petit poble de Llorens, com fer ametlles garampinyades, o quan arribava la setmana Santa s’anava al forn de cala tia Andreu a coure les Mones de Pasqua.

A Llorens els dolços que ens menjàvem sempre eren casolans, mai de compra; totes les famílies  se’ls feien – Per altra banda per comprar rebosteria calia anar a la veïna Tàrrega o a Bellpuig i clar era un enrenou, volia dir agafar el cotxe de línia al matí i no tornar fins al migdia, fos on fos.

També recordo que a casa es feien rostes de sta. Teresa, per cert bon´ssimes, sobretot acabades de fer, Peró aquestes sempre eren com a postres els diumenges. En aquell temps si algú et convidava a dinar, mai es deia que no; un dinar era un dinar, vaja tot un tresor. Per un entrepà fèiem un camí.

Tot s’ha de dir després de la padrina, la nostra mare Isabel Vila, em va aprendre tant que es va convertir en una experta de fer orelletes. Tots plegats esperàvem la Festa Major per menjar-ne. Durant l’any sempre la temptàvem a fer-ne, però ella ens deia que les orelletes només es fa en aquesta festa i prou. Tenia tota la raó del món. La mare n’ha fet durant 65 anys Déu ni do.

Recordo que l’any passat en plena collita d’olives, un bon dia després de portar les olives al molí de Sant Martí de Maldà, en LLuís en va dir : on cau l’Espluga Calba ?  – perquè m’ho preguntes?- he llegit a Internet que fan unes orelletes boníssimes !!. Dons com que a les 17,30 ja havíem entregat les olives al molí de la Cooperativa, amb la feina feta, ens vam encaminar cap a L’Espluga, els dos com nens.
A L’Espluga, poble medieval, molt silenciós, carrers solitaris, la poca gent que es veia , estaven dins d’un cafè, que per la col.locació de les cadires, haguéssim dit que estaven a punt de veure un partit de futbol. Les botigues estaven tancades. Vam preguntar que quan les obrien ? uns joves ens van dir que esperaven que la gent tornés del tros de collir olives !. Vam fer cua al carrer i anàvem donant la tanda a la gent que s’aplegava a la porta de la botiga, fins que va arribar l’amo; li vam comprar una capsa d’orelletes, no vam poguer resistir arribar a casa.  Per cert paga la pena un viatge a l’Espluga Calba, encara que sigui de nit. Ah!! el castell majestuós a mitja llum, deia ser molt important en el seu temps.

La setmana després d’anar a la festa de la Mare de Déu del Tallat, el Lluís es va informar, va anar a comprar el material necessari i mira junt amb la Maria i la Tere s’hi van posar ; com si ho haguessin fet de tota la vida.

A aquestes alçades de l’article, ja els puc dir que les he provades, hi estan boníssimes, torradetes i que es trenquen només mossegar-les; cal fer-ho d’amagat perquè el nostre gos no se’n enteri,perquè només que senti el cruixit que fan al trencar-les, ja el tenim al costat. No es pot fer res d’ amagat !!!!

Com poden veure l’assumpte va en serio i les orelletes van sortint amb molta cura i procurant que no es cremin i agafin el punt de cocció i molt torradetes.

Tretze de setembre de mil nou cents

Abans la majoria de famílies solien escriure les receptes culinàries i a casa de la Tere, el besavi dels meus fills, es dedicava a fer dolços i els anava a vendre pels pobles de la Sierra de Gata. Tenia el bon costum d’escriure tots el que sabia i feia. Tenim aquí davant un llibre preciós que gracies a la cura que ha tingut la nostra tia Mari, ha arribat integre als nostres dies. O sigui que el nostre fill Lluís te antecedents històrics escrits en el món de la pas teleria i rebosteria .  A més del llibre també han quedat una gran quantitat d’estris per fer tota classe de dolços.

El LLuís ens ensenya aquesta safata plega de petits panets, que no són més que futures orelletes. En aquests moments retirava la safata del forn ? no us se dir perquè.

Abans ja ne’m parlat extensament, mai es compraven dolços  ni de Cal Gallo ni de la botiga de cal Ton.
Els dolços es feien a casa i prou.  M’oblidava que quan s’acostava la festivitat  de Tots Sants, a casa recordo a la mare que es posava a fer tots els preparatius per fer els panellets. No recordo a la padrina de fer-ne, però si a la nostra mare. Any rera any posava un molinet de ratllar ametlles i mira alguna vegada mi havia posat jo a esmicolar ametlles o a ratllar ametlles que per cert, se’n necessitava moltes, dons els panellets de l’Urgell van carregats d’ametlla. Per això estan tant buscats i preuats.

No se com dir-ho però sempre els han sortit d’allò més bons, el pare i la mare uns dies abans de la festa, per mitja d’un recader ens enviaven allí on fossin una gran capsa de panellets. He de dir que no han fallat mai , ja els esperem en candeletes. Es consumeixen molt de pressa. Tothom passa pel costat de la capsa i n’agafa algun.

La complicitat de la Maria , la Tere i en LLuís ha sigut clau, perquè les orelletes arribessin a bon port; un de sol ,  sense una mica d’ajuda,  no se’n pot sortir. Ah ! excepte la nostra mare que sempre les va fer sola i tancada a la cuina.
Les orelletes només de veure-les estan per menjar-se-les.
Per la seva tranquil.litat, les hem provat diverses vegades i estan boníssimes.
No vull acabar sense posar-los una mica d’història de les orelletes i  la recepta que hem fet servir i d’on l’hem treta, perquè vostès les puguin fer i alhora disfrutar d’aquest dolç tant nostre.

Les orelletes són, sens dubte, la especialitat respostera més tradicional de la comarca de les Garrigues. Està estretament vinculada a l’oli d’oliva de les apreciades arbequines, el que transmet un aroma i un sabor d’allò més carecterístic. 

Història: 

Les  Garrigues, al sur de la província de Lleida, és una terra de aguts contrastos, de regadiu i secà, d’oliveres i ametllers , de bancals i molins d’oli, de Cabanes, de pobles de l’edat mitja, de jaciments prehistòricss i ancestrals tradicions i de castells milenaris. Però, sobretot es caracteritza  per unes gents sacrificades i sofertes, estretament vinculades a la terra. No es d’extranyar, per això, que les seves especialitats resposteres més emblemàtiques, com les orelletes estiguin molt relacionades amb el preuat “or líquit”,l’oli de oliva extra verge d’aquesta comarca del occident català. La elaboració d’aquest dolç s’ha mantingut artesanal des de l’edat mitja, i l’especialitat s’ha convertit en orgull i prestigi de les Garrigues. 

El viatger podrà saborejar les orelletes tant en les cases particulars com en les confiteries de la comarca i també en els més prestigiosos establiments de restauració, com el renombrat Carro Blanc, de les Borges Blanques un dels altars de la bona taula de tota la província de Lleida. 


Les orelletes són el prostre per excel·lència de la comarca i reposteria típica de les festes majors dels pobles, i es consumeixen en les quatre estacions  i a qualsevol hora del dia. S’eleboren de diferents formes, però la base primordial dels seus ingredients es l’oli , que deurà ser de la millor qualitat, es a dir, extra verge de la varietat arbequina, emblemàtica d’aquesta comarca, emparada per el Consell Regulador de la Denominació d’Origen Protegida Les Garrigues, la primera en crear-se per els olis en tot el país.


La present recepte li deguem  a Dolors Barrufau i Muntanyola, directora del Museu de l’Oli i el Món Rural de Castelldans. 


Ingredients:


– Farina Q.S. (Q.S. Vol dir Quantitat Suficient o al gust)– 3 Ous Sencers– 70g Sucre (Blanc)  – 5cl Anís – 5cl Licor estomacal (licor d’herves i anís) No se si la ratafia seria un?– 3 Pessics de sal– 650cl De llet sencera– 6g Matalahúga– 3g Cilantre / Coriandre– 1/2 Llimona– Oli D’olia extra verge d’Arbequina Q.S. (Q.S. Vol dir Quantitat Suficient o al gust)– 1/2 Baina Vainilla– 1/2 Paquet de sobres de Gaseosa

Elaboració:


El procés d’elaboració es desenvolupa en els següents passos: 


1- Es Posa a bullir la llet amb la matalahúga i el cilantre2- Després es passa tot per el colador, deixant-lo refrescar3- Seguidament possem els ous en un recipient i es procedeix a batre’ls, s’espolvoreja el sucre i s’amasa fins aconseguir una massa fina i homogènea4- Després s’afegeix la resta d’ingredients, mentre, s’agrega també la farina que admeti, fins que la pasta es desprengui fàcilment del recipient5- Quan considerem que està llesta la massa, haurem de deixar-la reposar durant una hora, i després procedirem  a tallar-la  en porcions de 30 a 50g  i donar forma de boles, que es deixaran reposar una altre hora submergits en oli d’olia d’arbequina extra verge 6- Transcurregut aquest temps, possarem les porcions sobre el marbre, estirant-los fins que quedin ben fins, i així haurem aconseguit les forma singular de l’orelletes.*De petit recordo a la meva iaia fer aquest pas estirant la massa sobre el rebes d’un plat, així agafaven aquesta forma concava tan característica de les orelletes. 7- Finalment es fregeixen a foc suau en oli d’oliva arbequina extra verge d’una en una, donar-li la volta molt ràpidament, ja que es cremen amb facilitat. 8- Un cop les treguem de la cassola tenim que deixar-les refredar sobre paper absorvent, espolvorejant amb sucre per sobre les orelletes al gust. Un cop fredes estan llestes per ser consumides. 

Aquesta recepta en concret ha estat treta d’aquest llibre que us poso tot seguit :

 El libro de la Repostería Tradicional. Escrit per Jesús Ávila Granados 
A la pàgina 136, Orelletes de Castelldans (Lleida)

No posem passar de llarg de les ametlles garapinyades de la mare, he de dir que sempre des de molt petit que li he vist fer, a casa sempre ni havien, per la qual cosa si venia algun foraster, se’n posava a la taula, se’n regalava la metge,la mossèn, al mestre, als parents que venien a veurens, als passavolants que  més aviat eren coneguts de la família, en fi era el dolç que  teníem més a mà. La mare n’ha fet a milers, no li costava res posar-s’hi i ja teníem un obsequi a l’abast per oferir a qui fos.

Un altre dolç fet a la cuina i al forn de casa. Gracies Mare per tants anys d’esforç incansable, per fer no solament orelletes, panellets, mones de Pasqua (com la de la foto )

ametllers garrampinyades i rostes de santa Teresa, sinó per cuidar de la família entera, des de sempre, per tirar endavant en moments difícils quan érem petits, ajudar al pare en totes les feines del camp i després cuidar l’Oriol i el LLuís sempre que estaven malalts, vingué infinitat de vegades a Sant Cugat, a les Les Planes i a Cornellà del Terri, mai tenia un no. Més que agraïts mare.

La mare sempre li ha agradat venir a Girona, les vegades que calia, era tornar als seus orígens a la Miana on va néixer.
Be, us he parlat d’orelletes fora de temps. Però s’ha donat d’aquesta manera. Penso que es una sort, que a casa nostra estigui assegurada aquesta tradició tant nostra i de l’Urgell o com deia el Sr. J.J. Piquer, la Baixa Segarra, a mi no em disgusta gens ni mica. Quan de petit em preguntaven d’on era? sempre contestava  – de Llorens de Rocafort, la Segarra,  partit judicial de Cervera, i arquebisbat de Tarragona, m’ho havien ensenyat així al col.legi i també a casa.

Avui el pare ha fet 90 anys. Per molts anys !!!, ja se que vostè està més que content d’haver-hi arribat i nosaltres també, ahir  vau adelantar una mica l’aniversari, al anar a beneir el tractor, celebrant la festivitat de sant Isidre,  les fotos parlen per si soles.

Va ser el pagès de més edat que va desfilar. Va obsequiar a tothom amb caramels.

Aquest dia va ser gran, perquè a més de beneir el tractor, feia 5 mesos que no el posava en marxa. Es va engegar a la primera. L´any passat va ploure i no ser possible beneir-lo.

Aquí van uns escrits de la canalla del poble. Valorin vostès mateixos.

Oi que també o firmaríem nosaltres ? Aquesta joventut son únics i diuen el que senten.

El nostre pare agraeix moltissim aquestes mostres d´afecte.

Gracies a tots per aquesta bonica festa a Llorens. Gracies als de casa per fer-ho possible.
Els pares, tots els diumenges i festes de guardar,  junts van a missa, amb les seves mangales corresponents com a punt d’apoio i junts un cop finalitzada tornen cap a casa. Així ho han fet durant 66 anys que porten de cassats.

Els pares, una vida junts.

Fins per la Festa Major  (30-31 de juliol Sant Abdó i Sant Senén, patrons nostres estimats. També coneguts vulgarment com sant Nin i sant Non

Pep.

TOSSUDAMENT PAGESOS

Quan s’acosta el 5 de novembre o màxim el dia 25  que es santa Catalina, que com diu el refrany » molt freda o molt humida «, la gent dels nostres poblets de la Vall del Corb sense mandra i faci el temps que faci es posen a fer els preparatius per a començar a collí olives sense sorpreses .

Preparar les borrasses, que estiguin ben apedaçades i no s’escolin olives per algun forat no controlat, que les borrasses que fan de banderado portin les agulles per plavar-les al terra, que tinguem les dos barres obligatories, sinó impossible parar-lo als marges quan calgui, i sobretot demanar i encomanar-se a la Marededéu del Tallat perquè faci bon temps i que per damunt de tot no glaci; encara que enguany el dia 19 de novembre que vam començar el fang al calçat  es portava be, però el pare repeteix tota l’estona, si glace,? Déu no ho vulgui, sabren el que el bo,  el fang es fa insoportable i les borrasses costen d’arrossegar-les, tot es fa pessat i hom desitja que arrivi el final de la jornada. Per sort no ha glaçat cap dia, ho hem fet amb sol i sense ni una hora de boira, cosa infreqüent al nostre païs, en resum uns dies inmillorables.

El poso aquesta entranyable foto que durant anays ha sigut tal qual. Aqui poden veure al pare a dalt del tractor i la mare a peu al darrera, i el banc de collir olives al damunt del tractor. Era un canvi de tros del Perdigó a les Pintades, terme de la Quadra de Masdéu, antigament havia pertanyut al monestir de Vallbona, ara terme municipal de Vallbona de les Monges. Aquesta foto, forma part d’una colecció que va estar exposada al Palau Golferichs de Barcelona i que la va fer el nostre fill Lluís Capdevila i Martin.
El pare es el primer any que no ha fet servir el tractor per anar al tros; cada dia hem anat amb la nostra crysler i ha vingut encantat de la vida i la mare també.

Aqui va una foto de tota la colla el primer dia de començar a colli olives, que ben mirat som una multitud, perquè avui dia costa de veure quatre persones collint juntes, jo recordo quan si era frequent, dos o tres generacions collient juntes com a la foto seguent.

Ftografia propietat del Joan de cala Milia de LLorens de Rocafort

Avui dia, es veu homes  collint ells sols amb el tractor-vibrador, i tot s’ha de dir ells sols porten centes d’oliveres , diriem que mig terme, la tecnologia fa miracles.

Paisatge típic de l’Urgell, molt aprop dels Omells de Na Gaia, en el terme de la Quadra de Mas Déu.

Tot s’ha de dir en aquest petits poblets, de que s’anomena l’Urgell i els pobles que conformen la denominació d’origen Les Garrigues, són molt pètits com el meu poble de Llorens, Maldà, L’Espluga Calva, Rocafort de Vallbona, El Vilet, Cervià de les Garrigues, Albayés, Arbeca, Belianes, Sant Martí de Maldà, Vallbona de les Monges. tota la vida del poble gira en torn de la collita d’olives, als pobles les botigues, perruqueries, bars,  forns de pa o fleques com en diuen a Girona, farmàcies , esglésies tot s’obre quan la gent torna del tros. A L’Espluga Calva, també és així un bon dia després de deixar les olives a la coopertiva de Sant Martí de Maldà, vam anar a comprar orelletes i una botiga de cognom Gaya, va obrir a les 18 hores, cosa curiosa la gent al carrer feia cua, nosaltres també vam demanar qui era l’últim. Vam aprofitar per donar una volta al poble, tot i el fred que feia; veiem que a poc a poc anaven arrivan els tractors amb els paraigües, i collidors amb el seu cotxe amb alguns sacs que es deixen veure  al darrera. Els únics que estaven calentons eren una dotzena de  jubilats que estaven disposats a mirar un partit de futbol, tots afilerats i cosa excepcional, ningú feia la butifarra.

Just al marxar cap al tros, el pare s’adona que la temporada passada es va trencar una barra del «banderado» ( més tard ja els posaré una foto, perquè s’ entengui el que és ). La barra que estem fem es d’una cervera, fusta molt dura i densa, que ens convé.. Vostès saben que és una cervera ?? Coneixen el fruït que dona?

El pare i jo preparant una barra pel banderado.



Abans de continuar ens hauriem de traslladar a finals de setembre passat que feia mesos que no havia plogut i les olives estaven agafan un color ja blavos, saltan-se l’ampli ventall que ofereixen les olives arbequines i algunes ja s’arrugaven de lla sequera que patien. Per sort un mes abans de començar la collita, va començar a ploure i més ploure, i amb el pas dels dies els arbres que en tenien alguna, ho han agraït i s’han engreixat i hem obtingut olives de secà molt dignes i molt guapes, encara que molt poques. Ep ! sempre parlo sense regadiu gota a gota. sinó només per confiar amb la pluja del cel.

Segons el meu amic Zum, que te publicat el llibre Kineret, Allibereu els Salmistes. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Any 1988. Sovint explica que aquests camins de la Baixa Segarra  són camins d’eternitat.

Durant aquests dies que dura la collita, fins i tot l’església dispensa del precepta dominical, en be de l’aprofitament de la feina en el camp, que s’ha de fer sigui com sigui i sempre en uns mesos ja de fred, o boira com es dona a l’Urgell. Be el mossèn molt comprensiu ens va parlar en el primer diumenge de temporada del l’evangeli :  Aquells dies, després d’aquelles desgràcies, el sol s’enfosquirà, la lluna no farà claror, les estrelles aniran caient del cel i els estols que dominen alla dalt trontollaran…. 
i el seguent diumenge de temporada i últim de novembre, ens va parlar de la festivitat de Crist Rei. un sermó molt bonic i ple de tendresa vers el Senyor, que fugia quan el volien fer Rei. A l’església sempre ens veiem les mateixes cares, encara que els caps de setmana pot augmentar, perquè les cases de cap de setmana s’omplen buscan la pau i la tranquil.litat que ofereix el  poble.

La vida de pagès continua , a pesar de les pluges, del fort vent, de la gran humitat, fins i tot després de la pluja, que tant ben rebuda es a les nostres terres. Marxem cap al tros contents, però pensant que tot serà fan als peus.

Imatges com aquesta t’alegren el dia que estem a punt de començar.

El bon temps ens ha acomanyat del principi a fi, no em vist la boira, ni el vent, ni el dred. La natura ens ha deixat treballar tranquils del mati al vespre, això si, amb una mica d’humitat als arbres, que cap a les deu hores desapreixia, també cal dir que el vibrador feia caure les gotetes d’humitat que presentaven els olivers, si per casualitat et posaves a sota l’arbre, quedaves ben moll.

Fins i tot a ratos amb el pare ens escapaven al final del dia al bosch de la mateixa finca i junt amb el Lluís vam trobar amb gran il.lussió i sempre guiats per l’experiència del padrí  : Groguets : boletus Edulis,  Mocosa: richoloma columbetta, llenega a Barcelona, Negrets: Tricholoma Terreum, fredulics a barcelona i Rovellons: Lactarius Deliciosus, Pinatells a Girona.  Sincerament el que més il.lusió ens va fer al menys a mi va ser trobar les mucoses (llanegues), dons feia com més de 30 anys que no en trovaba; els estudis i posteriorment d’exercici de la medicina m’havien apartat molt d’aquest món tant entranyable i que sempre he portat a fons del cor i de  l’ànima.

Mucoses o llanegues del Perdigó.

El meu fill Lluís, va fer una gran troballa de rovellons gegants i tots sanissims, vaja espectaculars. A l’arribar a casa en Lluís els va cuiinar amb tanta finura que no en va quedar cap,

Els pares són gent que estimen intensament la seva feina de pagesos, als seus 90 anys el pare i els 86 la mare, no és conformen de quedar-se a casa i que facin la feina els joves; no , ells han d’estar en mig de l’ambient del collir olives del matí al vespre, faci el temps que faci i amunt i avall i fent les tasques propies del collí olives, al seu aire però sense parar.

La finca està molt aprop del poble dels Omells de Na Gaia, en el terme antiquissim de La Quadra del Mas Déu, en altre temps va pertanyer a l’Abadiat del Monestir de Valbona, era una granja cistercenca fins la desamortització de Mendizabal; ara pertany al terme municipal de Vallbona de Les Monges. La veritat es que es un gran territori tant  solitari com en temps de l’abadesa Maria Teresa de Gallart i de Grau, última abadessa jurisdiccional ;  pots estar tot el dia sense veure cap ànima ,ni cap pagès i molt menys turista,  ni tractor circulant perls seus camins, després de més de 150 anys continua sent un racó de món.

Desde dalt l’aixarmada de les Pintades es divisa tota la vall, en primer terme unes boniques olives arbequines.

A l’arribar al tros i veure aquestes olivers i l’impressionant paisatge, no costa gens posar-se a treballar, perquè sí, perquè tot respira pau i si a més no veus telediaris ni llegeixes diaris, donç el grau de benestar augmenta al màxim i un no es recorda ni de les agencies de qualificació de riscos ni dels polítics del nostre país, que tants mal de caps ens donen.

El dia es llarg i s’estira , dona molt de sí, i a més de treballar , encara ens sobra temps per parlar i fer un bon dinar asseguts al sol. La mare posa el «banderado», molt necessari en els marges, per tal que les olives no caiguen al terra, es perdria molt part de la collita.

Durant el collí olives tothom es queda a dina al tros, el dia es curt i no es pot anar a casa. Encara que el pare sempre ha optat per dinar tranquil i gaudir del que la mare posa a la fiambrera; en cap cas vol correr, diu que si s’aprofita el temps, ja ni ha prou.

Aquest bonic color de les olives arbequines, no sempre el veiem; l’any passat degut a la gran sequera,les olives van passar directament al color negre. A tots ens agrada veure aquesta varietat de colors als arbres i a les borrasses, són úniques.

Amb la nova tècnica del vibrador, que amb enguany ja serà la quarta temporada, calen borrasses molt grans, perquè les olives surten disparades i van a parar molt lluny. La part positiva es que un sol home fa molta feina; ha canviat del tot la tasca del collir.

Les mans del pare Sisquet Capdevila als 89 anys.

El pare als seus quasi 90 anys  mai perd el temps, i encara fa el que pot amb les rapes de tota la vida, com a la foto, netejan una rama que vam tallar perquè era massa alta. Ep ! la mare també. Ells porten la » batuta » del  que s’ha de fer en cada moment i nosaltres creiem ens deixem orientar i fem el que cal i així passa el dia, ple de carinyo i escoltant anem aprenent de la veu de l’experiència.

Codocnyers omnipresent a tots els trossos de la zona, aquí es el Perdigó de casa.

Duran les llargues hores a l’aire lliure ens acompanyen aquest bonics codonyers ( cydonia vulgaris ) per cert molt olorosos i també els noguers ( jutglans regia ) i les cerveres ( sorbus domestica ) que a aquestes alçades  junt amb els revolls, donen un color molt romàntic al paissatge urgellenc, que ens recorda ´mes que la tardor, l’hivern. També cal dir que els joves sembrats que tot just treuen el cap, i ens alegren la vista, donant a aquesta vall un to festiu i bonic, com poden veure en una foto que ja han trobat.

Tot collin, es inevitable que els pares es posin a recordar temps passats, quan tot es feia a ma,  amb el banc de collir olives, i una raspa ni havia prou, peces  imprescindibles en aquells  temps; a i les borrasses de roba, molt petitones i pessants.

Tant abans com ara de feina sempre n’hi ha hagut per tothom, el canvi de borrasses una activitat vital per no perdre el fruït. Tot s’ha de dir ara aquestes són quasi transparents i no pesen quasi res.

El pare tapant amb sacs la soca de l’olivera, perquè no s’escolin les olives.

Aqui està el resultat del profit que se’n treu de tapar les soques, més olives cap al sac. Penso que aquesta manera de fer durarà anys, perquè no tothom cull amb el paraigües enganxat al tractor i vibrador a l’hora, que per collir només tarda dos minuts per arbre, i es pot fer uns quants centenars d’olivers al dia.

La mare Isabel Vila carregant un banc de collir olives., foto antiga.

Be cada dia a l’arribar del tros al capvespre, toca portar les olives a Sant Martí de Maldà, fins fa dos anys el pare li agradava canviar-se i anar tots dos a entregar les olives, ara ja no pot, a més d’arribar cansat o molt cansat, tots els ossos li fan mal, li agrada més beure un got de llet i asseures al costat de l’estufa per tal d’estar calentet. O sigui que un moment emocionant es quan torno a casa i el pare pregunta quants kilos hem fet ?, jo li entrego el tiket de la bàscula i ell li agrada  dir una xifra , abans de mirar el tiket,  he de dir que s’equivoca de molt poc. Es la experiència d’anys.
Les converses a la cua de Sant Martí són sempre molt variades, evidentment sense fugir del tema principal que és l’oliva, però una questió que s’anava repetint es que els pagesos explicaven que ametller que es moria, plantaven un oliver, fins i tot més de dos pagesos deien que havien arrancat un tros d’ametllers i al seu lloc havien plantat olivers, aquests no es moren mai ; està probat !

Espectacle de la natura unes hores després de ploure.

La vida al petit poble de Llorens es molt tranquil.la, fins i tot plàcida, pots passejar per tots els carrers i no trobar ni una ànima, només veure el fum  que surt per les xemeneies, aquesta és l’unica senyal de vida cap al tard.

Llorenç de Vallbona anys  1873, mapa propietat de la familia Català.

No tenim cap botiga, ni cap bar, només un centre social on s’obre cap al tard tres dies a la setmana; si hom vol comprar algo cal anar a Maldà o a Belianes o a Bellpuig, ep! a Sant Martí també hi ha botiga .

La mare anant a retiro, després de jugar una estona a cartes al local social de llorens de Rocafort. Com poden veure poble molt solitari, i molt silenciós per diferents motius.

D’ença l’any 1873, podriem dir que el poble practicament no ha crescut gaire, potser dos cases ?, sí diria que dos cases, si que s’han restaurat una bona colla, però el poble manté l’estructura medieval amb alguna petita modificació.i cada dia menys habitants, actualment  ja hi ha carrers practicament buits del tot, com el rabal que entre setmana no hi viu ningú. i dintre de pocs anys molt més solitari.

Pels estudiosos poden observar que el Vilet se’n deia Vilamajor o Vilamanyanor i entre Llorens i Malda hihavia un altre terme que es diea Maldanell o segons aquest mapa Valdanel.

Al veure aquest dibuix potser el més antic que hi ha actualment del poble, em ve a la ment que el pare porte els cognoms més antics del poble com el Capdevila i el Pons, que el trobem per tots cantons en escriptures i en documents signats per l’Abadessa de Ferrer i de LLiure.

Al vespre a l’arribar del tros i després de portar les olives a Sant Martí de Maldà, ens fem una torrada al foc que ha encès la mare i escoltem la cançó  A collî Olives sencera que ens recorda com era el collí en aquells anys de primers del segle XX. Els d LLorens vam ser afortunats perquè sense els dos amics el compositor F. de P. Brunet Recasens i el nostre mossèn Francisco Bergadà i Solà fill de Llorens, mai haguessim tingut aquesta entrenyable cançó, que fa uns minuts vostès han pogut escoltar per delicadesa de la Sra. Soledad Torrent i Brunet; a la qual sempre li estarem ben agraïts . La cançó es llarga, però com que la torrada dura per molt i la conversa també, donç ànims. Amb aquests freds posar-hi all, també ajuda. Aquesta estona abans de sopar dona molt de caliu i pau a tots plegats en un poble ja tancat quan es fa fosc, per un foraster que es perd pel nostre poble pot tenir un problema, no trobar ningú per preguntar. L’acompanyaran les xemeneies fumejantes, la foscor, les llums tenues de l’enllumenat públic i una tranquil.litat mai vista ni viscuda.

Viscum Album, paràsit del pi,  molt extens a casa nostra.

Be, el dia trenta de novembre de 2012 vam donar per acabada la collita portant els últims 140 kilos al molí. Esperem que l’any vinent puguem gaudir d’una gran collita, gràcies a les importants pluges d’aquesta final de tardor.

Isabel Vila Gallostra i Sisquet Capdevila i Pons. Gràcies a Déu nostre senyor i a la Marededéu del Tallat els dos han viscut i gaudit d’ un llarg i dolç matrimoni; no sense treballs ni penes, ni peques, però sempre han tirat endavant i mai endarrera. La unió fa la força. L’amor que es tenen els ha fet forts per sempre. Només Déu dirà si aquesta ha sigut la última collita tots junts.

Tot s’ha de dir , el merit es només d’ells dos, el meus pares i els avis dels meus fills. Que de la manera més natural del món han sapigut transmetre l’estimació per les coses de la família, les feines del camp, les collites i com s’han de fer les feines del tros, cadascuna de la millor manera. Ells sempre els he vist  honestos ( quan erem mitjers de cal Perejaume despres de partir la collita d’ametlles del tros del Caugros 100 sacs per a cadascum i en sobrava un cabàs » 10 kilos » el pare també el partia, i a mi em sulfurava, perquè l’amo era riquíssim; de gran ho he entès. gràcies pare ! ), integres, persones de una sola paraula, decentes, solidaries amb al.legria,  el lema seu , el que no vulguis per tu no  vulguis per ningú, de petit recordo que cada dia al vespre quan arrivaba del tros cansat , anava a casa del veí a curar les llagues del Miquel de cal Miró (a.c.s.) jo quedava admirat, l’honor ha sigut el seu horitzó  i sempre els he vist dignissims en tot, han estimat la familia com clau de la seva vida i la mare sempre l’he vist compartir amb els veïns tot el que dona l’hort.

Les mans de la mare sorgint un forat de la borrassa temporada 2012, l´ última collita d’olives.

La mare sempre va estar al costat del seu estimat Sisquet, es va sentir estimada pels seus sogres, sobretot per la la padrina Dolores, que sempre la defensava fos on fos, la mare era una nena de 18 anys, quan va arribar a casa, ambdues s’estimaven molt. La mare ho va fer tot per casa, o sigui per la seva familia política, més endavant la seva propia per sempre.

La mare Isabel Vila Gallostra, asseguda al tros, acavant de menjar, abans de tornar-hi.

La mare al tornar del tros, en veu alta sempre donava gràcies a la Marededéu del Tallat pel bon dia que tots haviam tingut i resava una Avemaria i després aquesta oració que la va aprendre de petita a Argelaguer amb la seva estimada mare Caterina:

Sia vostra gran puresa
alabada eternament,
puix que Déu omnipotent
se complau en tal bellesa.
A Vós celestial princesa,
sagrada Verge Maria, 
us oferesc des d’aquest dia
l’ ànima, la vida , el cor.
Mirau-me amb ulls plens d’amor;
no em deixeu, no, Mare mia,

Mai he sentit el pare criticar a ningú del poble, i ens renyava si ho feiem ; deia si no pots dir be d’una persona calla ! Ell ha sigut així i mai s’ha torçit. Sempre a portat i encara porta els cognoms dels seus pares amb tota la dignitat del món.
El pare, als seus 90 anys encara te il.lusió per ensenyar com plantar com Déu mana les oliveres, i quan s’han de podar, tallar els llucs, fer les basses per si plou, puguin retenir una mica d’aigua tant escassa a les nostres terres de l’Urgell, moltes vegades li ha sortit be, per començar amb les últimes oliveres, que gracies a la seva experiència , constància i voluntat no se’n ha mort cap ni una , la veritat es que fan molt de goig. No pot passar un dia sense escriure, li encanta deixar coses escrites, ho hafet des de molt jve i te capses senseceres de versos i poemes de tots temes i colors.
Publico aquest article el dia 18 de desembre dia de la Mare de Déu de la Espectació i tambe de la Esperança o de la O , invocada com a patrona pels ganiveters i corredors de comerç, molt  singularment a Barcelona, Lleida, Blanes, Cadaqués, Cruïlles, la Batlloría i Olot; Sant Auxenci, bisbe i Sants Teòtim i Basilia.

O cel, doneu la rosada ! 
Núvol sens ombra, ploveu,
sobre tot no retardeu
eixa aigua tan desitjada;
sens’ella tot es secada,
tot erm, tristesa i horror.
Per vós, Mare d’Esperança,
logre perdó ‘ l pecador.

A Castelló de Farfanya, al sentir tocar la campana a l’hora de Vespres durant aquestos dies que precedeixen al Naixement de Jesús, van a fer la devoció de les jornades a la iglesia. Al sentir-la ja’n diuen que toca la campana de la O, per començar amb aqueixa vocal totes les antifones del Magnificat de les Vespres de aqueixos dies.

Marededéu de l’Esperança del museo episcopal de Vic.

En l’església de Sant Joan de Lleida, i  és devotament venerada la Mare de Déu de la O, que avui es festejada amb solemnes cultes. Presenten son altar guarnit de neules sense caragolar, i acabades les funcions se’n reparteix a tots los seus devots.
Aqui va l’etiqueta de l’oli destinat a la nostra família, i amics, es tant important el nostre oli que ben be es mereix una o dos etiquetes per presentar-lo, tot es poc. Jo us explicaré un petit secret, cada dia de l’any esmorzo pa amb oli de la nostra contrada.

Qui havia de dir que fora la última collita de la nostra estimada mare

Sempre acabo igual parlant de les bones estones fent cua per descarregar les olives, parlar amb els pagesos d’allà, sempre es gratificant, plaent i aprenc molt, són gent entesa en el tema de l’oli i dels olivers, del gota a gota  i de tot el que comporta cuidar-los i cullir-los i també lliçons sobre les noves tecnologies per collí olives. Tot es cosa d’experiència, no hi ha viaranys i els grans tenen la sabiduria de la pagesia.
De tant en tant el LLuís li va recuperar estris i guarniments que anys , molts anys enrera s’utilitzaven per posar a la mula. El pare els guarda a la pallissa i quan treu el tema de com treballaven abans, en Lluís li demana que li ensenyi algun guarniment i el pare li faltava poc per agafar-ne un i treure-li la pols com el que estan veient, amb una escombra feta botja, feta per ell mateix; cada any aprofitant un dia de destorb en feia mitja dotzena de noves, que sevien per escombrar el carrer o l’era durant la batuda, impresindible per totes les cases. D’aquesta peça se’n diu collar: Guarniment compost d’una anella de cuiro farcit de llana, subjecte per dos costellers de fusta, que posaven envoltant el coll de la mula que s’havia d’enganxar al carro, a l’es arreus,  o arades o a altres estris de treball; s’articula per mitja de vencills on s’enganxen els tirants i els argollans.

Be, moltes felicitats a les que fan la seva festa avui dia de la Marededéu de la Cinta, o de L’esperança o les Maria de la O.
Acabo com he començat, com vostès poden veure no canvio el titol de l’enunciat de l’article, ara estan convençuts de TOSSUDAMENT PAGESOS, i la festa continua, fins quan Déu vulgui. L´únic important es està enamorat de la teva feina i estimar-la. Els pares són així fidels a lo que els seus ulls ha vist de sempre. No saben com els envejo i estimo. Bona festa de l’expectació al part de la Marededéu.

Pessebre que fa el nostre pare a casa nostra de Llorens de Rocafort, fins i tot enguany després del collí olives.

Be, a tots vostès els desitjo lo millor en aquestes festes.

Pep

Bibliografia: 
Serra, Boldú Valeri, La Seu d’Urgell 1915, Bellpuig  Desembre de 1914. Seix & Barral, Herms. Barcellona.
Revista : Vinos y Restaurantes nº 92 Abril. www.vinosyrestaurantes.com. Hi ha un exel.lent article sobre l’oli arbequi-

TRENTA VUIT RAONS PER A CONTINUAR PLANTANT OLIVERES ARBEQUINES I GAUDIR DEL MILLOR OLI DEL MÓN

Fa més de 40 anys un veí del pare, al veure´l plantar ametllers li va dir Sisquet no els veuràs grans ! El pare li va contestar, si altres no n’haguessin plantat tu no en tindries. El veí li va dir, noi, tens raó. El pare sempre explica que durant  els seus 89 anys, d’abres n’ha plantat més de 2000 entre ametllers i olivers; ah ! i sempre fent els clots a cops de magall i amb l’aixada, no com ara que ve una màquina i amb un minut et fa un clot d’un metre de profunditat, traient la pedra i sauló del fons i posant-hi terra bona del damunt, d’aquesta manera l’arbre arrela molt millor; ben diferent de temps passats.

Abans de continuar vull deixar una vista del paisatge en que creixent aquestes oliveres, no deixe de ser una paisatge típic urgellenc, amb  totes les seves característiques, que el fan únic.

Els ametllers es moren molt i s’han de tornar a replantar, per tal de tenir ametlles, no sabem perquè , encara que al tros del Perdigó al pla, hi ha mitja dotzena d’ametllers que son grandiosos i que el pare els ha vist grans tota la vida, no s’explica o sigui que ell ha optat per plantar olivers, els quals no es moren mai, segur ! A més són una meravella, aguanten l’adversitat, tant la sequera com el fret, com la falta de cuidados. Un veí, fa a prop de 40 anys que te la finca abandonada i tots els olivers estant vius; això si plens de molsa i amb moltes rames seques, molt de llucs a les soques i molta malesa al seu voltant, però vius. Amb una mica d’esforç, esporgant els arbres, llaurant, tallant els llucs i amb una mica d’adob, al proper any tornen a fer olives, increïble, però cert, és un arbre molt agraït.
Aquest petita olivera que veieu a dalt i que te un any de vida, una mica més que menys, amb 4 anys ja tindrà olives com les que veieu davant els vostres ulls. Un tresor !

Autèntiques olives arbequines

Aquest és el resultat, les olives que tenim ara davant dels ulls, fixeu-vos quina gama de colors tant bonics, així són les olives arbequines a mig novembre, el resultat serà el millor oli del món. Disfrutin d’ell ara i al seu temps poden anar a qualsevol molí o cooperativa dels pobles de la Vall del Corb.

Anem per les raons : 

1.  Perquè els grecs ja ens les van deixar a casa nostra.

2. Perquè hem nascut rodejats d’oliveres, no sabem ben be des de quan.

3. Perquè ben mirat, l’oli forma part del nostre ADN.

4. Perquè els nostres avantpassats més propers van viure rodejats d’elles i tanmateix  van   seguir plantant; el pare amb 89 anys  i la mare amb 85 estan encantats de seguir plantant oliveres, mantenen la il.lusió de  quant eren més joves..

5. Perquè les oliveres han sigut testimoni de molts esdeveniments.

Mapa fet per P. Placide ingenieur geographique. Paris  1792, Vallbona encara era baronia.


6. Perquè ens parlen de La Quadra de Mas Déu, de quan era un terme per si mateix i pertaneixia a l’Abadiat de Vallbona , on els nostres avantpassats van néixer en un territori independent dels reis de Catalunya, d’ençà Pere el Cerimoniós , que es va vendre la jurisdicció civil i criminal, mer i mixt imperi, alta i baixa jurisdicció, de tots els habitants de la baronia, pel preu de 22.000 sous, a la abadessa Saurena d’Anglesola (1379-1392). De cop i volta l’abadessa, es converteix en el centre del poder polític, religiós i cultural de la contrada. Vallbona és un » estat » dins d’un altre estat.

7. Perquè aquestes oliveres son quelcom seriós, ens expliquen tant que es impensable viure la nostra història sense elles.

8. Perquè sota seu molts han menjat, han patit, explicat històries de tota mena i molts hi han trencat la son » migdiada «.

9. Un oli que forma part de moltes receptes culinàries, no se quantes.

10. Perquè també forma part de molts remeis de les àvies, de curanderos, de metges i farmacèutics.



11. Perquè nosaltres som testimonis que les escriptures dels nostres avantpassats ja parlen d’un món únic.

12. Perquè de petits, ja sentíem que venien els italians a comprar-nos l’oli arbequí, això ens omplia d’orgull i alhora ens sentíem afortunats.

13. Perquè nosaltres els de la Baixa Segarra o com en diuen ara, l’Urgell,  l’oli està sempre present en les nostres vides.

14. Perquè per Llorens i d’altres pobles de la ex-baronia de Vallbona l’oli és un tema molt important.

15. Perquè  segons el premi atorgat,a l’oli «Cervus» de Cervià de les Garrigues l’any 2009 a Mònaco, fa honor a l’oli de denominació d’origen Les Garrigues. L’oli arbequí, al mapa de dalt, poden veure on es troba el poble de Cervià i el d’Arbeca i el de Llorens. Aquest premi honora a tota la denominació d’origen.

Foto del poble de Llorens de Rocafort, abans Llorens de Vallbona. Foto de’n Lluís Capdevila.

16. Perquè l’olivera és símbol de pau des de sempre.

17. Perquè és un arbre estimat i ben vist per totes les cultures del Mare Nostrum.

18. Perquè un ou ferrat amb aquest oli és quelcom  únic.

19. Perquè quan venen amics, sempre ens treu d’un compromís fent un pa amb tomàquet.

20. Perquè sempre podrem seguir fent torrades a la llar i l’oli li dona tot el sabor del món.

Perquè vostès ,puguin seguir, els pobles que conformen la Vall del riu Corb.

21. Per curar ferides i llagues de la pell.

22. Perquè els compositors i poetes puguin continuar fent cançons tant boniques com  A collî Olives, del mestre i compositor Francesc de P. Brunet Recasens i mossèn Ramon Bergadà i Solà.


23. Perquè pugui seguir il·luminant-nos de nit des d’un llum d’oli amb un bon ble.

24. Per untar els panys de les portes perquè no grinyolin.

25. Perquè sí,perquè  no sabríem passar sense ell.




26. Per mirar-lo dins una bonica ampolla i deixar la ment en blanc.

27. Perquè poguem seguir confitant el tocino (porc), posant-lo amb oli dins la tupina.

28. Perquè poguem continuar fent sabó casolà, que si es  fa servir amb aigua de pluja (dolça), deixa els cabells molt brillants, vaja tot un espectacle.

29. Per seguir fent » oli de cop «, tan apreciat per la gent del camp.

30. Perquè les persones que enyorin els remeis casolans puguin seguir el camí de les àvies d’abans i per exemple fer aquest remei per perellons : recepta molt antiga : prendràs una porció dels cascos de las bestias cuant les ferran, las faràs courer ab oli comú y untarne bent calent los perellons …

Del  remeis, que usaba, lo celebre Señor Vehí de la Péra, lo any 1845.


31. Per seguir fent oli d’arrel de carbesina.


32. Perquè l’església catòlica pugui seguir amb els Sants Olis: del Crisma, dels Catecumens, dels Malalts, de l’Ordre.

33. Perquè els pintors puguin seguir pintant a l’oli.

34.  Perquè al voltant d’un pa amb oli, pot canviar la teva vida.

35. L’oli uneix les persones.


36. Perquè tres generacions puguin gaudir una setmana junts rodejats de la boira, el fred ja el donem per descomptat. Disfrutant d’algun  dia de destorb pel mig i junts gaudir de la història de la família, del poble i de la comarca.

37. Perquè l’oli sempre ha donat per molt i és un bon tema de conversa als cafès dels pobles de Les Garrigues, fins i tot quan no hi ha collita.

38. Perquè és un plaer  quedar-se bocabadat guaitant l’ampli ventalls de colors de les olives arbequines a mig novembre, i fent cua enmig dels tractors carregats,  al molí-cooperativa de Sant Martí de Maldà.


Agraïments: Als meus estimats pares, pel seu exemple al llarg de tota la seva vida, a la família del compositor Brunet Recasens en especial a la seva neta Soledad Torrent i Brunet per la seva generositat, al meu amic Jaume Culleré Caimons de Belianes, amic d’ençà molts anys, al meu amic Dr. Miquel Fabré per la seva estimació a la nostra comarca i l’oli arbequí, tant present en les seves receptes culinàries. Agrair a la Reina Capdevila la correcció de l’article i a Pepe Iglesias, home cultíssim, exel.lent catador de vins, amb moltes publicacions a l’esquena , molts llibres publicats, molts premis literaris, expert en periodisme gastronòmic i  millor persona ; la seva increïble i fastuosa web: enciclopediadegastronomia.es , es per quedar-se meravellat i bocabadat, és algo gran.  Un brindis a ell per la  seva permanent valoració de l’oli arbequí. Veure els que els interessi la Revista Vinos y Restaurantes, podran passar una bona tarda de dissabte i de qualsevol dia de la setmana.

Aqui tenim les plantes Fel de Terra i el Dit de nostra Señora, de les  dos se’n treien receptes prou importants. De  la Digitalis Purpúrea, encar a se’n treu la Digoxina pel cor, actualment en ús.

Vostès mateixos, però ara que més d’un fa vacances, podrà  aprofondir en el tema del nostre oli, i de tots els enllaços que els proposo, que no són pocs; molta cultura a les nostres mans.

Llorens de Rocafort,  el territori més avançat de la familia Cardona, als límits amb els musulmans, que estaven a Lleida i  a les Montanyes de Padres. 



Bona Festa Major 2012 a tots els  veïns de Llorens de Rocafort. Festa dels sants patrons Abdó i Senen, vulgarment anomenats » Sant Nin i Sant Non «. Cal recordar que durant l’edat mitjana la patrona de la parròquia fou Sta. Maria, tema molt propi de la ordre del Císter; com a testimoni, la podem veure a la primera clau de volta al damunt del cor de la nostra església. Llorens, com altres pobles de la Vall del Corb, formava part de la Baronia de Vallbona.

La Verge amb el nen i la rosa de Jericó a la ma.


Cordialment.

Pep

Veure: Abaciologi de Vallbona. Història del Monestir 1153/1990. Segona Edició. Josep Joan Piquer  i Jover .

TEMPESTA D’ESTIU AMB TRONS I LLAMPS

Som afortunats, gràcies a la llarga tempesta del dia u de juliol de dos mil dotze, podem fer-nos una idea de com funcionava l’aljup de l’hort de Cal Gallo. Espero que a aquestes alçades d’estiu vostès ja hauran llegit l’article «Un hort, un racó, un aljup, una història en miniatura » segur que almenys ha sigut entretingut pels més grans, pels joves potser haurà estat envoltat de misteri o d’un desconeixament absolut. Be, potser que’ls hagi agradat ? ho celebro !, però segur que tots vostès hauran quedat amb un dubte, com s’omplia aquest aljup ?, clar, aquí no hi ha cap font , em de confiar sempre amb l’aigua caiguda del cel, estem a la terra de  cabanes i basses i cisternes i  cogulles. Donç be, aquest dia va arribar, i estic més que content de poguer-los oferir si més no, les imatges, que parlen per si soles, o lo que diu lo refrant » vale mas una imagen que mil palabras «. Els avanço que les fotos són modestes.



Com poden veure el cel era propi d’un fort temporal, en cap cas vull amagar-los que em vaig mullar i devalent, però el moment s’ho valia, calia fer les fotos i amb tota la voluntat del món, tampoc  podran veure grans dolls d’aigua entrant a l’aljup; si petits rajolins, que a mi em van portat a pensar amb  l’encant del meu país; tant la gent com la natura són austers. De mica en mica s’omple la pica.  Amb poca cosa en tenim prou, gairebé tot és petit a Llorens, fins i tot el terme es petit, però no podem canviar-ho.


Tant a Girona com a Lleida aquest últims dies de juny passaven veritable calor, les temperatures havien arribat a 36ºC i la cosa es feia molt feixuga per tothom, jo el primer.
Vam passar la tarda del divendres a Lleida a casa de la meva germana . Feia calor de veritat.  Al vespre a  l’arribar a Llorens, no vam trobar la desitjada i esperada i puntual marinada, no vam tenir sort, no corria ni un bri d’aire. Feia calor, però que hi farem. 



Només d’arribar al poble vam trobar el propietari de cal Damià que estava decoran la façana del carrer del Sol amb uns esplèndits dibuixos de personatges fent exercicis de gimnàstica de tota mena. Al veure’ ls només vaig pensar que jo mai seria capaç de dibuixar tant be; ho deia fer, pujat a una llarga escala, que ocupava mig carrer, en quell moment l’artista no hi era. Vaig apartar l’escala i vaig passar la crysler.


A Llorens de Rocafort només es parla del cosetxar, donç degut a les fortes temperatures els sembrats estan al punt, daurats, ben daurats, vaja  torradissims, amb una baixa humitat i a qualsevol veí, ja voldria tenir-ho endressat,el refrant  ho recorda » no es pot dir blat , fins que es al sac i ben lligat .» Sóm al temps de les tempestes de tarda i amb possibilitat de que caigui alguna calamarsada o que baixi robina pel fondo, cosa dificil però possible. El pare en recorda una que va inundar tota la sort, ja era segat i agarberat, l’aigua va arrivar a la mitat de la garbera, clar tot ple de fang. Explica que van posar cada garba a la cabra de serrar la llenya i així amb molta paciència van serrar centes de garbes, aprofitant només la punta on hi havia el blat. Van salvar la collita del gra. 


Tothom vol portar el gra a casa o al magatzem, costi el que costi. Tenir el gra a la intemperie es un gran patiment, és angoixant, perquè tothom des de sempre te basarda a que es pugui posar foc i que es perdi tota la collita; a més el Google , des del divendres ja feia palès plujes i tempesta amb alguna calamarssada cap a la Conca de Barberà.

Sembrat d’espelta

 Tornant a la façana dibuixada de cal Damià i siguent atrevits, li vam preguntar a l’artista de l’obra, que no li quedava gens malament, resultat, era un expert i ens va confirmar que havia pintat en èpoques passades alguns absis d’església. Vaja sabia el que es feia, però jo, no sabia qui tenia davant. he de dir que no em costa saber, quan algú en sap. A més de les figures, el dissabte també hi havia escrit algunes frasses, amb lletra gairebé de caligrafia, per cert interessants, que no recordo. 

Cosetxant a la Sort de més amunt, cami de Vallbona de les Monges, cosetxadora del Magi de cal Martí, impresiona veure-la d’aprop.

Al veure treballar aquesta màquina, que lluny queda en el meu record aquells temps del volant i de la dalla i el lligar les garbes amb el fus, els vencills fets del mateix blat, tallat a primera hora del mati, quan era humit i perquè es mantingués fresc, es guardava sota un marge i mig tapat, lloc on tardava a tocar-hi el sol. 
Al pare recordo que sempre l’ajudava el germà de la meva àvia, l’oncle Lliberato (e.p.d.) , pel meu pare ho hagués fet tot, home molt treballador i molt serio alhora, no recordo veure’l  rient. Li agradava molt la caça amb fura, encara que estigués prohibit i més d’una vegada la parella de la Guardia Civil li havia trepitjat els talons. Algún mal rato va passar.


Encara recordo quan el pare va comprar la primera màquina de segar i agavellar de la casa Trepat, de Tàrrega. Deixava les garbes al terra, amb la mida exacta ,per només lligar-les; era un gran avenç (encara la guardem intacta tal qual va fer l’ última sega, ara deu fer més de 46 anys; espera tancada a la pallissa que algú la restauri);  recordo que el pare anava assegut al damunt de la màquina no per comoditat, sinó per fer contrapès , més endavant va sortir una lligadora, que ja era el màxim, sortien les garbes lligades i mira només calia fer les garberes al tros. Recordo que quan les desfeiem per portar-les cap a l’era, a sota molt sovint hi trovabem seprs amagades.
El dissabte va donar per molt, fins i tot amb el pare, pel dematí vam anar a veure si una prunera ja tenia les prunes madures al Perdigó, a més d’ensofatar un noguer gegant, carregat de nous, també ens vam entretenir regant un altre noguer petit i un lledoner davant de la cabana, que esperem, que quan sigui gran, façi molta ombra, sempre hi podrem fer alguna berenada. Les ombres son molt escases a l’Urgell. Sempre s’agraeix trobar-ne alguna, molt més abans perquè tothom es quedava a dinar al camp; ara no cal que us digui que el que passa….
Passejant pel pla del Perdigó vam trobar un oliver que ja tenia olives molt petites i ja negres, vol dia que ja patia sed.


Tot s’ha de dir, és l’únic oliver que tenim que no és arbequí; és  » Sevillano « com l’anomena el meu pare. Vostès mateixos.

Sisquet Capdevila i Pons als 89 anys pujats a dalt del Noguer.

Tornant a la tempesta del dia u de juliol, he de dir-los que , va ser doble alegria, una perquè l’aigua convenia més que mai i l’altra perquè podriam ensenyar com s’omplia el petit l’aljup al nostre municipi , que encara i entra l’aigua i com poden veure la serva no se quants dies.


Tots podem veure un cert nivell d’aigua, fins i tot podriam  veure al fons de l’aljup, unes ones concentriques que fa l’aigua quan cau de la gran roca. 


La vista, des de fora de l’hortet , hom pot veure els dos grans solcs al damunt de roca. No cal dir que aquesta familia ho tenia com un tresor en mig d’unes terres secaneres.


Be, el dia va sortir rodó, fins i tot a més d’omplir-se l’aljup, també és van omplir a bessar les basses de cada oliver, que el pare feia unes 4 setmanes que els havia fet, per si ploia.
Estava content perquè va ploure amb força i de manera molt generosa, o sigui que aquest estiu ja no passaran set.
Vam acabar el diumenge anant a misa, parlant amb els pocs veïns que queden al poble i després vam anar a passar una estona a l’hort.


Sota aquest generós lledoner va transcorrer l’estona i els comentaris sobre com va l’hort enguany, que el pare com sempre el porta molt be i net. Ja fa dos setmanes que menja tomaquets.


La posta de sol ens va sorprendre a l’era, veient els arbres joves, que Déu ni do de lo que han crescut.



Hi ha un adagi propi del juliol que diu  » Qui no bat al juliol, no bat quan vol » Aquest més és donaven les  condicions meteorológiques adients: al matí bufava el vent de serè, bon sol durant el dia per torrar el gra i marinada a la tarda per a ventar i netejar la batuda.
No parlarem del temps de porta garbes dels trossos a les eres, perquè ja és història i no toca.
Com que el tema important és la tempesta, vull recorda el que feia l’avia, el pare i la mare, davant d’un temporal: treien un panet beneït a la romeria de la Mare de Déu del Tallat i també un tros de ciri o espelma que hagués estat  en el monument el dijous sant, i es deia aquesta oració enganxats als vidres de la finestra, he de dir-los que jo tenia por. Es resava el trisagi:

Sant LLuc, sant Marc, santa Creu, santa Bàrbara va pel camp, vestida de blanc, vestida de negre, Jesús que llampega. 
I així s’anava repetin fins que el temporal minvaba.

A Girona, ho resaven així:
Sant Pere de Roma,
Sant Pau de Narbona,
Sant Narcís de Girona,
Sant Cosme i Sant Damià
Gloriós sant Cebrià
Sant Lluc, sant Marc, santa Creu, santa Bàrbara no ens deixeu i si ens deixeu, deixeu-nos al cel al costat de Sant Miquel.
Com poden veure, cara terra fa sa guerra, però tots estavem per lo mateix. Que els sants ens ayudessin en moments difícils.
Disfrutin del present.
Avui és dia 9 de juliol i a Llorens de Rocafort encara queda gra per cosetxar.

Bibliografia : Calendari Folklòric de l’Urgell. De Valeri Serra i Boldú. Proleg de l’Excel.lentissim Sr. Dr. Joan Benlloch i Vivó, Bisbe d’Urgell i Princep sobirà de les Valls d’Andorra.  Bellpuig 10 de Desembre de 1914,