Entradas con la etiqueta: solidaritat

EL SOL SURT PER A TOTHOM

Estimats, escric aquestes cuatre ratlles sobre aquesta exel.lent obra de  teatre , El Sol surt per a Tothom, dirigida pel rellevant actor-director Ricard Borràs, a fets consumats.  Lleida va disfrutar i un servidor va ser com colar-se al casament del segle. Des del primer dia que m’assabentaren que hauria de participar en l’obra, ja em vaig sentir afortunat.
Per continuar essent una persona agraïda, he de dir que tot el mèrit es del meu cunyat en Josep Subirà, pare de la meva neboda Eli, que tant estimem i que tant feliços ens ha fet a tots començan pels meus pares tots e.p.d. veritablement els va alegrar la seva vida i vellesa, un tresor.  L’Eli té paràlisi cerebral.

Escriure-ho abans potser no hagués sigut massa correcte, mai m’agradat que ningú xafi o pugui xafar un relat que potser molt bonic e interessant o fins i tot únic com aquest. Tot anava i encara va , sobre la coneguda Paralisi cerebral. 


L’obra està composta de les següents escenes : 

El pròleg de la Presidenta Sra. Mercè Batlle, coreografia, diagnòstic, invissivilitat, flash, xumet, sladium, familia, flash Javi Ariño, conte,  immigració, elaboracio tablet,  dialegs tablets, teatrillo, flash, superació i  desfilada.

Jo vaig debutar dins el tema de la familia, sóc el tiet de l’ Eli.

Jo vaig dir d’ella :
Fa anys que veig que tothom estima la meva neboda. Per què serà ?

Doncs no sé la resposta, perquè aquesta només la sap ella. Se que el seu somriure és autèntic. Te present a totes hores les persones que estima, recorda fets i esdeveniments que nosaltres ja no ens en recordem. Estima tots els regals que li fan, els gaudeix i els comparteix amb la gent que té al costat, està orgullosa dels seus. Quan està amb un amic o parent estàs cent per cent amb ell, avui dia, d’això se’n diu empatia. Viu el dia a dia amb tot el que comporta.
Sempre ens ha donat pau; una pau que ho omple tot. 
El seu somriure és transparent.
Bé, podria dir més qualitats i virtuts de la meva neboda, però……. deixem-ho aquí.
Ella és paralítica cerebral.

El suspens s’ha de mantenir intacte, fins al moment de la inaguració o sigui que ningú se’n ha anat de la llengua. A  hores d’ara, després que tothom ja sap que l’obra ha sigut un èxit; ho sabem perquè hi hem participat directament i l’hem vist i en els assatjos, a trossos , en cap cas completa fins el moment d’avui, ja vindrà , pels grans aplaudiemnts del públic. i per la prempsa en general i per TV3 que no parava de filmar ( va filmar l’obra integra ? o només flashos i preambuls, ja ho sabrem ).

El diari El Segre ho explicava tal com ho han pogut llegir, en el retall anterior del dia 24/X/16.

Moments abans de l’estreno i durant els primers moments del estreno tot aguantavem l’alè, però a mesura que anava avançant i que sortia be, van deixar de patir.

També pels parlaments dels nostres polítics, pel representant de la Generalitat a Lleida Sr. Ramón Farré, pel parlament de l’Alcalde de Lleida Àngel Ros, per la representant de la Diputació de Lleida, en absència del seu President, Sra. Rosa Pujol, i les paraules d’agraïment de la presidenta d’Aremi, Sra.  Mercè Batlle, escoltant les seves paraules, hom podia treure la conclusió que ho haviem fet be i que l’obra enviava un missatje clar a la societat primer de Lleida i després de la resta del Territori i al món sencer, sobre la paràlsi cerebral.

No sempre es parla de paràlisi cerebral, més  aviat si es pot s’aparca el tema i a » otra cosa mariposa «
aquests nens hi seran sempre…… l’obra no deixa  racó de la malaltia per tocar, estic molt agraït al R. Borràs per aquesta sintesi d’aquest amplissim món de la paràlisis cerebral. Jo des del primer dia he vist esforç i bon rotllo o bon humor, en l’equip directiu entregat i per extensió a tots els col.laboradors que potser alguns han quedat a l’hombra en l’anonimat ;   a aquests tota la meva cordialitat i més que agraït, mil gràcies…………………………………………………………………………………..

Hi ha un abans i un després sobre la paràlisi cerebral i discapacitats similars. Tots sabem més, fins i tot jo que sóc metge, he palpat d’ aprop tot aquest món tant ric en emocions positives. La tendresa, en que en Ricard Borràs ens ha presentat aquesta obra intimista i apassionant com diu el l’escrit que vareu trobar a cada seient de la Llotja. La paralisi cerebral es converteix en el fil conductor d’una obra innovadora, arriscada i sorprenent.  

Els recursos escènics acompanyen persones amb paràlisi cerebral que manifesten sensacions, experiències i inquietuds, convertint-se en actors de la seva pròpia vida. Una vista general de la platea del teatre , ple fins a rebossar, més de 1000 entrades venudes.

.Aquesta foto que es el final de tot, en que estavem tots molt contents i eufòrics, després de moltes dosis d’aplaudiments per part del públic, i que les nostres cares no podien estar més radiants, en Ricard Borràs , (junior), ens va fer aquest impressionant selfie , que ens deixa molt bon gust de boca a tots plegats. Aqui ja no ens en recordavem de les dificultats viscudes durant els assatjos. Ara tot es alegria i abraçades i petons i sonriures, amb fer-se l’ullet entre tots, caricies i petons entre tot el personal de l’obra, en fi molt d’esforç recompensat, molta complicitat entre tots, com m’agradava veure darrera del bastidors, quan una actor o un grupet acavaba i es retirava, en Borràs els abraçaba, dient-los nois ho heu fet molt be. Aquesta abraçada o paraules no tenen preu , a tots ens agrada que ens valorin i en Borràs no parava de fer-ho.

El claustre de la Seu Antiga de Lleida

El primer assaig el varen fer al pati del Centre Aremi i abans de continuar ,vull explicar que L’Associació Aremi, és una entitat que des de fa 40 anys atent a persones amb paràlisi cerebral i discapacitats similars. L’any 1976 , un grup de pares va lluitar, amb tots els mitjans possibles per fer realitat el somni de trobar una resposta per atendre les necessitats d’escolarització dels seus fills.
Actualment Aremi compta amb una escola, un centre ocupacional, una residència, una Fundació Tutelar i amb el servei d’assessorament a la comunitat Sirius-Aremi:

Des del principi vam ser :

Bibi, Idoia, Anna R, Maribel, Ares, Anna E. Annasse, Maria, Glòria, Ma Carmen, Adela, Marisa, mercè M., Alex, Genís, Ruth, Facundo, Vanessa, Joana, Marta A, Rafa, Teresa, Josito, Lourdes, Rassib, Núria, Dani, Wendy, Àngel, Julià,  Jaume, Mònica P, Marta, Pilar, Jesús, Mònica G, Javi, Belén, Agustí, Noemí,  Eli, Glòria, Maria José, Sandra,  Roger, Ninnie, Pere, José, Estther, Joan,  Edu, Victor, Juanjo, Javier,  Rosa, Enric, Miquel, Jordina, Lola, Mariví, Elisenda, Josep Maria, Neus, Josep,  Ma Carme, Liza, Marc,  Ricard,  Héctor, Mercè B, Ferran i Aleix. 
He de dir que ,  des del primer assaig, que vaig ser acollit amb la màxima cordialitat, per part de tots els que formen Aremi i nens, voluntaris, personal de la casa i per la junta directiva presidida per la Sra. Mercè Batlle i també pel director  de l’obra Ricard Borràs i la Liza.
Feia dies que estava en cos i ànima preparant el prego de la festa Major del poble de Palol de Revardit i no escoltava practicament ni les noticies de la televisió ni de la ràdio. Des que vaig saber que també m’hauria de mullar en l’ obra que estem parlant dons, encara he viscut més aillat, com si em preparés per lo més important , per algo transcendental, i realmenet la paralisi cerebral  s’ho mereix. 
Qualsevol notícia ens omplia de goig, de cop em van dir, es que aquell  migdia en Ricard Borràs i altres de la junta i alguns alumnes i personal que treballa a Aremi i de les SGAE i algun representant de l’Ajuntament, donaven una roda de prempsa,  


Els últims dies, pasaven per mitja de watssaps entre el Josep Subirà i jo, que si horaris de trens de l’ Ave, que si canvis de dia dels assatjos, que si canvi d’horari, si pots venir abans, en fi, res de l’altre món, però que si viviam cent per cent per  la bona marxa » El Sol surt per a Tothom «.

Tot hi tenir-hi la meva neboda des de gairebé els seus inicis, no hi havia entrat, sempre respectuós amb el tarannà de la casa. Ara si he vist el departament d’administració, de fisioterapia, les classes, les màquines que ajuden a  millorar l’aparell musculo-esqueletic de cada noi/noia, el menjador, les classes, el gran pati, instalacions de cuida, sala de relaxament, en fi m’he fet una idea d’on viuen i treballen els meus amics i amigues.
En tot el personal que m’he relacionat he pogut palpar : 
Generositat, tendresa, alegria, confinça, valentia, voluntat, positivitat, empatia, humilitat, igualtat, llum, somriures-rialles que convençent a qualsevol, cordialitat, entrega, implicació en la bona marxa del centre. 

Pels de fora, aqui va un interessant planol de Lleida una mica anticuat, però si es veuen apurats sempre us pot orientar .


Plànol del poble i castell de Lleida, amb els accessos , realitzat pels exèrcits espanyol i francès, sota les ordres del Duc d’Orleans durant el setge que va començar el 2-10-1707.

Em va passar per la ment que amb tots aquests valors que jo vaig palpar, no m’extranyava gens ni mica que aquell centre funcionés tant espectacularment i els mateixos valors els auguren un futur tant esperançador com el present que estem vivint.
Amplis esmorzars a primera hora del matí a una bodega molt antiga del carrer, Anselm Clavé, restaurant  El Galeó,  on el meu cunyat era molt ben rebut, pel seus propietaris Manolo i Mariví, amb una professionalitat mai vista.  Home, aquests esmorzars no abundent molt, però si agraden molt o moltissim. Després dels assatjos, també arribaven els dinars d’aquests d’una ran sobretaula, on encara seguiam parlant de l’impacte que tindria l´obra a la ciutat de Lleida, del repartiment de posters gegants pels centres civics de la ciutat del Segre, d’una campanya de difusió molt potent; d´altres maneras de publicitar l’obra, de mil ajudes que la ciutat de Lleida els concedia , amb això vaig poguer adonar-me de lo molt estimada i valorada que es AREMI a Lleida i provincia.

Aquesta imatge es entre bastidors, esperant per ordre tornar a sortir a escenari, la veritat es que la paciencia va ser tota una gran virtut de tots ells. Exemplars i jo admirat.
En el penúltim assaig en el cameri de la dreta de l’escenari o de l’esquerra depend com se miri, hi havia una petició curiosa, escrita a ma i amb llàpis, on els nois i noies i algun que altre voluntari, demanaven el seguent, perdoneu, però ho vaig trobar tant simpàtic que ho he de publicar; el que no se se es si es va cumplir , el dia de l’estrena anavem tant atavalats que no hi vaig pensar.

Los del camerin nº 2 : Volem fer una reclamació: 

1 – Volem pantalla per veure l’escenari.
2 – Pllanxa per la roba
3 – Penjadors
4 – Begudes a la càmara
5 – I, si voleu portar algo  de pica-pica, no us direm que no.

Be de la posta en escena final sabeu més vosaltres que jo mateix, espero en un dia no massa llunyà veure tota l’obra entera i poguer gaudir directament i completament de El sol surt per a tothom.
Un plaer i un honor haver-hos conegut a tots i haver compartit l’obra.
Una abraçada ben càlida a tots vosaltres i sobretot donar les gràcies al Ricard Borràs i la seva parella Liza i al seu fill, per laseva aportació musical.

També donar les gràcies a tota la junta directiva d’ Aremi, pel gran esforç fet, per que l’obra hagi sigut un èxit i per tota la feia de durant l’any. Sou únics. Un honor haver-ros conegut.
El tiet,

Pep


LOURDES , ALGO CANVIA EN CADA COR.

Benvolguts amics, m’abelleix moltíssim, escriure quatre paraules uns mesos després d’arribar de la cinquantena peregrinació de l’Hospitalitat de la Marededéu de Lourdes de la diòcesi de Girona. Penso que ha de ser així, perquè les experiències viscudes en cap cas s’esborrin de la memòria. 
La veritat, es que no se per on començar, perquè lo meu es molt serio, podria ser quasi únic. Els  companys brancadiers, infermeres, peregrins, malalts, diplomats en infermeria, col.legues metges, mossèns ( aumôniers ), a tots,  els cridava la curiositat de que als meus 65 anys complerts , fos la segona vegada que anés a Lourdes. 


El fet obligava a donar explicacions, el punt blau de la tarja groga també em delatava, el nostre autocar de Banyoles portava dos punts blaus i tothom et deia que si era el primer any que anava a Lourdes, no ho podia amagar, però em vaig desfer en explicacions, ep !! en cap cas en va molestar ningú.
La primera vegada que vaig peregrinar tenia 19 anys i ho vaig fer amb la Hospitalitat de la Marededéu de Lourdes de Barcelona, recordo que el president era Ramón de Dalmases Villavechia, Marquès de Mura, i el vicepresident era José de Fontcuberta y de Casanova, Marquès de  Vilallonga no recordo ningú més de la junta d’aquells anys. Tot era molt diferent, recordo que la jerarquia de la Hospitalitat era molt respectada, des dels metges, brancadiers, infermeres, caps de vagó de tren, cap de sala, responsables de piscines, els mossens de cada sala » aumonier» , etc . Els companys brancadiers grans eren admirats i molt respectats pels joves, eren els nostres models on emmirallar.nos i algun dia arribar a ser com ells.


 La colla de joves procediam de l’entorn de Montserrat, cadascú a la seva manera, uns del món escolta, d’altres de les trobades de Sta. Cecilia i jo per mitja dels Oblats de Montserrat que en aquells anys, el president era el Sr. Joan Creus (a.c.s.) molt bona persona. Tot s’ha de dir vam ensopegar una peregrinació de l’Hospitalitat de Lourdes a Montserrat el maig de 1969, que més endavant em vaig assabentar que la patrocinava els propis Oblats Benedictins de Montserrat i junts els joves vam poguer participar com a voluntaris per primera vegada ,i vam veure d’aprop,  l´atenció, la ajuda, el carinyo, la empatia, la tendresa, la companyia per part de brancadiers i , infermeres, monjos grans i  joves com en Pius Tassies, Salvador Plans, Jordi Castanyer i altres i demès dirigents de l’Hospitatlitat que amb la seva actuació ens va il.lusionar en participar ja a la propera peregrinació a Lourdes. El germà Andreu M ª Soler (e.p.d.) era el responsable de les joventuts de la  Hospitalitat de Lourdes i ens va encoratjar en participar-hi i així ho vam fer.
Tinc molt bon record de » Les germanes Darderes de Barcelona «
Les Germanes Franciscanes Missioneres de la Nativitat de Nostra Senyora formen una congregació religiosa femenina dedicada a l’assistència sanitària a necessitats. Conegudes popularment com a Darderes, les seves germanes posposen al nom les sigles F.M.N.
La tasca de les darderes és, segons les constitucions: «promoure la glòria de Déu, santificant les seves ànimes i les dels seus pròxims, principalment a través de la cura dels malalts i l’ensenyança per a nenes». Es dediquen, doncs, a l’assistència a malalts i ancians i a l’ensenyament. L’atenció als malalts es fa especialment a domicili, però també en clíniques i establiments.
Al final de 2007, tenien 21 cases, amb 171 germanes a Espanya, Itàlia, Angola, Argentina, Uruguai i el Perú. La casa general és al carrer de Sors, 67, de Barcelona, a Gràcia.
Tot s’ha de dir, ens vam preparar en diferents trobades i reunions, pels nous brancadiers e infermeres. I així vam conèixer brancadiers grans com en Xavier Durà (a.c.s.) i en Josep Mª Collell i el farmacèutic Josep Mª Valls, bellísima persona i d’altres que ens van ensenyar la tasca que esperaven que féssim, els joves que assitiam per primera vegada . En Xavier Durà i en Josep Mª Collell també modèlics per a nosaltres, al seu costat vam aprendre l’esperit de l’ Hospitalitat.


 Les reflexions preparatives a Montserrat van ser tot un èxit per tots nosaltres. Aquí va un tros de la reflexió titulada : La Verge, en la teva vida de cristià . ( cinc pàgines ciclostilades, la lletra sempre era de color lila, com la present , tant pròpia d’aquells anys), també havíem fet reunions pre i post-peregrinació als locals del c/ Diputació nº 235,1r.1ra.


Recordo que ho vivíem amb una il.lusió mai vista, teniam moltes ganes d’anar-hi, puc dir que per part meva era la primera  acció altruista , a part de la jornada viscuda a Montserrat. 


Arrel d’aquesta peregrinació en van néixer moltes d’accions altruistes amb els malalts de la nostra diòcesi de Barcelona , que havíem conegut  a  Lourdes , com sortides a Badalona a Ca l’Arnús, Sant Celoni, Trobades de Sta. Cecilia, Castell de l’Areny (colònies), etc. Per trobar-nos d’una manera segura i efectiva ens vam aglutinar al  Centre de Catequesis de Joves al c/ Llúria  126. Situacions com que un malalt jove paraplègic, no tornés al carrer fins la propera peregrinació , va ser el motiu de fundar a quest grup sota la tutela dels monjos de Montserrat i d’un consiliari el mossèn F.Xavier Puigrafegut, que era secretari del bisbe Guix, els dos (a.c.s.)., que anys avenir va seguir al seu bisbe quan aquest el van nomenar bisbe de Vic. Se de cert que el va seguir per obediència, ell no hi hagués anat, el mossèn  fins a la mort va quedar incardinat amb el presbiteri de Barcelona, així consta en la seva esquela mortuòria . 
M’abelleix moltissim publicar aquesta carta de l’estimat mossèn, perquè el seu contingut es gran i ben segur que amb paciència l’entendreu i us ho fareu vostre.

Ell sempre estava estava apunt pels més febles, ho podreu comprovar llegint la resta de la carta.

Els joves de l’hospitalitat vam tenir molta sort d’estar al seu costat, de’ll vam aprendre a mirar al malalt com si fos el mateix Crist, ell ho vivia així i va deixar escrit en una carta manuscrita , que a hores d’ara ja l’heu llegida, … que nosaltres que encetaríem el nou mil.leni, miréssim de deixar un bon rastre i color d’Evangeli viu i testimonial en el nostre entorn. L’ Hospitalitat es va sentir molt honorada de tenir-lo dins seu, la gran tasca pastoral que va desenvolupar amb els malalts va donar molt de fruits. Un cop a Vic, no parava de visitar malalts, els seu temps lliure era pels altres. Quin cristià Déu meu, modèlic i exemplar del matí al vespre. S’alegrava tant que l’anessis a visitar, feia festa quan estava amb algú, amic conegut, ancià, no mirava mai el rellotge i sovint preguntava si de joves havia valgut la pena la catequesi amb els malalts de l’Hospitalitat ? Sempre li deia que sí, que no seriam els mateixos sense el servei als més necessitats. I ell se sentia cofoi.


El primer que fèiem a l’arrivar a Lourdes, era anar a presentar-nos a la Maradedeu a la gruta i cantar-li el Magnificat


La meva ànima magnifica el Senyor,
el meu esperit celebra Déu  que em salva,
perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa.

Des d’ara totes les generacions
em diran benaurada,
perquè el Totpoder-os obra en mi meravelles.

El seu nom és sant, 
i l’amor que té als qui reuen en ell
s’ estén de generació en generció.

Les obres del seu braç són potents:
dispersa els homes de  cor altiu,
derroca els poderosos del soli
i exalta els humils.
Omple de béns els pobres,
i els rics se´n tornen sense res.

Ha protegit Israel, el seu servent,
com ho havia promès als nostres pares;
s’ha recordat del seu amor a Abraham
i a la seva descendència per sempre.

Glòria al pare, al Fill i a l’ Esperit Sant.
Com era al principi, ara i sempre
i pels segles dels segles . Amén.

Ep ! l’ Ave,  també, només faltaria.

Brancadier amb canguro, fixeu-vos que el terra es ven moll.

Fixeu-vos amb les cares bastant joves de les malaltes i del brancadier, que porte les bretelles tant necessàries en aquells anys, posades per si decàs calia portar una camilla on fos.  Als joves ens tenia corprès veure tanta joventut malalta i que viatjaven a Lourdes amb tanta fe i esperança; en cap cas vull dir que ara no, sinó que en aquest segon viatge he tingut moltes hores per parlar, contemplar, mirar, sentir peticions a la Verge…. compartir patiments de tota mena, etc… Estic convençut que l’esperit de peregrinar a Lourdes, el retrobament amb la Verge, la confiança, l´esperança i viure la fraternitat amb tota la comunitat que formem l’ Hospitalitat de Lourdes no ha canviat, es manté intacta.

Més cares joves, eren anys en que les malalties com la paràlisis infantil feia estralls i no parlem de la diabetis  i  esclerosis lateral amiotrofica,  i d’altres malalties de tota mena.


Recordo que hi havien moltes camilles, com mostra a la fotografia i tenia tot el sentit l’us de les bretelles, les tringlots ( eren carros de 4 rodes, amb amortidors, per al trasllat de malalts en camilla ), goutières,voitures, brancardage i la chaise, fèiem servei múltiples com a la gare, a les piscines per vestir i desvestir els malalts i tornant-nos un brancadier a cada costat, per fer la inmersió de la persona,segons normes,  previ res d’una oració que estava escrita en la paret davant del malalt , en sis llengües. Recordo que al final del meu servei, també els companys brancadiers em van fer tot el ritual del bany. Espiritualment ho necessitava.


 El nostre servei continuava  a l’explanada, a la grotte, a les sales, anar a l’estació de trens,  anar a Tarbes a lp’aeeroport a rebre malalts que arrivaben amb avió, viviam a la Popote, era el nostre refugi, a més no pagàvem. 
Si, he recordat sempre, l’intercanvi de medalles amb diferents Hospitalitats  d’España o d’altres països, tothom lluïa de medalles, coses de juventud, era una activitat constant i que no podies baixar la guàrdia, després a soles repassavem qui n’havia aconseguit més.


Recordo que cada brancadier tenia un full , amb totes les activitats que havia de participar, o sigui un full de serveis, on hi constaven les guàrdies nocturnes a les sales,  en aquells anys recordo molt be, que els canvis posturals estaven al ordre del dia, eren obligades per estalviar patiment als malalts. etc…
Em ve molt de gust posar-vos plans de Lourdes d’aquells anys de principis dels 70.



A la Popote ens trobaven brancadiers de tots cantons i sempre es respirava un ambient festiu, pels moments de descans ens estiràvem a les lliteres, pocs dormiam, sempre es tocaven guitarres i no faltaven els cants. Algo serio, ningú als 19 anys pensava en el cansansi, sempre ens dèiem ja descansarem en el tren de tornada i a Barcelona i així era. Tot s’ha de dir les ganes de viure i servir i divertir-nos estaven a flor de pell.


Recordo que la cerimònia que més m’impressionava era la benedicció dels malats amb la custodia sota el tàlem, en aquell temps lo sagrat es palpava i es respirava, ara cadascú s’ho ha de fer, be, poser exagero.


Les comunions eren inerminables, om pot veure les ombrel.les, que volia dir que allí dessota estava un sacerdot portant el  Santissim que es repartia en la comunió dels malalts.


Primer, evidentment eren els malalts, després els peregrins i en darrer lloc les infermeres i brancadiers.


 A la tornada a Barcelona, pels passadissos del tren al terra estava ple de joves dormint sense coixí, jo el primer, no el necessitàvem, arrivabem a Barcelona rebentats, però orgullosos d’haver compartit tant..Recordo que l’endemà ens reuniam en un pis, per parlar de Lourdes i de la peregrinació. Més Lourdes !!


Novament, cal mirar les cares tant joves dels malalts/malaltes de la peregrinació.
M’impressionava la devoció de la gent en tots els actes que es celebraven tant a la santa cova, com en la processó de les torxes, com en el via-crucis, com a les piscines, tothom resava per tots cantons.

Aquests plans de Lourdes son d’aquells anys.Quasi tot era en francès, libres de litúrgia, guies per Brancadiers, manuel du pèlerin, etc . Les instruccions, plans, orientacions, misses, oracions de toda mena en la procesó de les Antorxes.


Tot s’ha de dir, també era la primera vegada que sortia d’Espanya, en aquells anys estava de moda anar a Paris.  Més intens després del maig del 68 que tothom en parlava i que molts s’hi havien trobat, jo no , també era ser una mica progré anar a les trobades de Taizé amb el germà Roger (a.c.s.), molta gent hi anava, jo em vaig fer gran sense anar-hi. Sempre ho he anyorat. La vida et porta per camins insospitats i no hi ha alternativa.


Tota la colla de joves i una mica més grans vam dir que si a la primera, i al.la a apuntar-se al carrer Diputació, després d’assistir a alguna xerrada ja estàvem inscrits en la peregrinació del Tren de l’Esperança. Tots cap a Lourdes com a Brancadiers. Un cop a dalt del tren, la majoria en camilles, l’ambient era maquissim, la convivència,  saludar els malalts un a un i dir-los el teu nom i si els convenia algo que ens ho diguessin; anar de departament en departament i parlar amb gent de Sant Celoni, de Sans, de Badalona, amb el Sr. Arquebisbe i bisbe auxiliar, escoltar-los tot un plaer. També escoltar als caps o sigui brancadiers més grans i amb la seva experiència vam aprendre molt.

Parada de l’autocar a Cornellà del Terri. Som la Pilar, la Laura, la Paquita i jo , pel color del sol poden intuir que era molt matí.

Actualment fa anys que l’autocar ha substituït el tren, cal dir que amb 45 anys pel mig tot ha canviat del tot, la societat, l´Hospitalitat amb la seva manera de fer i la meva, també la medicina, ja no es veuen els grans amputats, ulcerats, paràlisis infantils, etc, que obligaven a l´us de la camilla, amb canvis posturals cada dos hores, nit i dia, era l’ únic camí perquè les úlceres curessin o dit d’una altra manera no es fessin més grosses e infectades. Ho tinc pressent des de llavors, les guàrdies de nit, eren mogudes pels canvis posturals dels malalts.



Ara en aquesta peregrinació a Lourdes, que l’Hospitalitat celebrada el cinquantè aniversari, el company Dr. Jordi Turro i Goula , em va convidar a apuntar-me i la veritat es que vaig acceptar la invitació amb un SI com una casa, el desitj es mantenia després de 45 anys. Van passar els mesos fins que un bon día vam quedar per anar a la parròquia de santa Maria del Turers a recollir el material necessari per la missió : acreditació, medalla, fular, sudadera, paravent, motxila i també un sobre amb totes les instruccions necesaries i a mes també una petita xerrada per part dels responsables de la delegació de Banyoles, per tal de com havíem d’actuar i comportar-nos amb les malalts, peregrins, companys . 



Ha sigut una peregrinació molt especial, celebrar les 50 aniversari es algo molt serio. El programa estava ple d’activitats per celebrar-ho, com una ballada de sardanes davant  de la Verge Coronada i una gran arrossada a la Foret amb una gran festa, amb aixecament de cents de globus .
A mi em van traslladar a la meva més tendra joventut a Barcelona. Referent a les sardanes en tocaven al matí a la Plaça de la catedral i per la tarda a la plaça de Sant Jaume, i les ballavem totes. Fins i tot participava en concursos de sardanes per tot Catalunya amb una colla sardanista del Poble Nou.


Després de tants anys de no anar-hi havia oblidat les grans distàncies que hi ha a Lourdes per traslladar-se d’un lloc a l’altre, tot el recinte es immens. Clar com que nosaltres viviam a la Popotte, teniam la residència al costat mateix de l’ Accueil i de la plaça i de tot.
He de dir, que la part nova em va sorprendre del tot, perquè a l’altre costat del riu Gave, jo que em recordi havia vist foret i xalets i prou i ara resulta que hi ha el gegant ACCUEIL, on resideixen els malalts els 4 dies d’estada a Lourdes,  sorpresa els autocars arriben a peu pla a l’ultim pis i des d’alli es traslladen els malalts amb ascensors als pisos de sota, ho vaig trobar perfecte.



Molts al tornar de la peregrinació de la primera peregrinación de Lourdes, ens vam apuntar a la secció de Visitadores de enfermos. era una sección de l’Hospitalitat de Barcelona que es dedicava a  anar a visitar els malalts abans de l´anada a Lourdes i després per parlar de com havia anat, i alhora veure les necessitats que podien tenir del día a día, fer-los companyia periódicament i en el fons perquè la peregrinació no acabés a l’estació de la Sagrera, cosa que tant els joven com els grans en preocupava  i molt.
A continuació m’abelleix posar-vos el calendari de la Hospitalitat, on especificava molt be, les jornades importants i també els dies que podiam anar a cada centre, hospital, institució com el Guttman i molts s’altres. Recordo que era una tasca molt gratificant.


Tornant a la nostra peregrinació del juny passat, vam anar tots amb autocars, cosa que jo no havia viscut, però he de dir que molt ben organitzada, tot previst, tothom amb la seva credencial al pit i cadascú a la tasca que tenia encomanada.

Vam parar ha dinar a mig camí en un poble que no recordo el nom i que l’ajuntament deixa el seu pavelló poliesportiu per que puguem dinar tots plegats, per aquest poble hi passa el canal del Midi.

El viatge va ser llarg, sort dels joves de l’autocar de gent de la Jonquera amb el Sr. Josep Caler de cap, vam cantar l’Ave de Lourdes amb tot el cor durant el camí, i quan vam albirar le Cahteau i la població de Lourdes, impressionant després de mes de 40 anys de no haver-hi anat.

Ah ! a l’autocar venia com a malalt un mossèn molt gran que ens va fer una llarga dissertació sobre la Marededéu, vaja com un sermó  .El mossèn es va mig mosquejar per què els joves xerraven molt al fons de l’autocar.

Aquests brancadiers de la Jonquera , que viatgen amb mi en el mateix autocar, porten una bonica historia al damunt, m’explicaven que de joves no anaven a Lourdes, sinó que es presentaven com a voluntaris a la estació de trens per ajudar  a fer els canvis de trens tant pesats en aquells anys. Increible, quantes vivències desconeixia ?

Després d’haver descansat, a dos quarts de nou ja estàvem  colocats, esperan la primera misa de presentació a la Mare de Déu, un inmens desplegament de servei, un dia radiant, preciós. Aquí ja vaig veure les primeres accions de servei dels nostres joves als malalts ofereint.los un got d’aigua, donçs el sol ja apretava en aquella primera hora del mati.

Hi han vivències que es repeteixen;  com una persona molt gran tirant d’un carro amb una persona  que sobrepassava el seu pes amb escreix, curiosament el voluntariat no te límit d’edat i la caritat no te hora com figura en un rellotge a Cité Secours , tot són petites lliçons d’amor al proïsme, i cadascú s’adona del que pot.
Un cop oïda la santa missa, ens vam traslladar tots cap a l’explanada de la Verge coronada, per escoltar i ballar sardanes.

Podiam veure a tots malalts, peregrins, brancadiers, infermeres, en fi tothom radiant per aquest preciós dia i per la ballada de sardanes, sense ni dir-ho es va formar una gran rodona o anella de sardanistes que als primers sons del flabiol van començar a puntejar la sardana. Molt emocionant.

Però a la poca estona, ja ni havien dos rotllanes, perquè ens molestavem els uns als altres, i abans d’acabar la primera sardana ja erem dos rotllanes

Gràcies Sr. Bisbe, vostè estava en tot, la seva presència ens animava i ens alegrava el dia.

Cares conegudes i estimades . Per molts anys.

La Laura de Cornellà del Terri, també disfrutava d’un bonic dia a l’ombra dels arbres, però no podia amagar la seva satisfacció, sempre que pot fa palès que li encanta anar a Lourdes i si troba d’allò més be . Gràcies Laura jo penso el mateix.
Escoltar amb el cel tant blau, tocar els diferents instruments per la cobla la Principal d’ Olot,com: el flabiol, el tible I, el tible II, la tenora I, la tenora II,  la trompeta I, la trompeta II, el trombó, el fiscorn I, el fiscorn II,  i el contrabaix,  va ser un somni i a més ballar les  sardanes al voltant de la verge Coronada, les anelles que formàvem les persones eren l’una dins l’altra, de tanta colla que erem.

.

El mateix dilluns 22 de juny , després de la primera missa i m’entre es tocaven les sardanes, els companys metges em van acompanyar a le Bureau des Constatations Médicales de Lourdes, per presentar.me al director i apadrinar-me tots plegats. Emocionant per tots costats. Que puc dir de l’acollida per part del seu director le Docteur Alessandro de Franciscis, médecin permanent et président du Bureau des Constatations Médicales  a Lourdes ? Tal com m’havia dit la Dra. Carmen de Castro, que era un italià simpatiquissim, empàtic com punt fort, acollidor i més, s’interessa per tot, al seu costat si està molt be. La Dra. de Castro em va presentar i li va explicar la meva història, la meva primera peregrinació a Lourdes fa uns 45 anys i l’ actual i a més li va ensenyar el meu Carnet de » Visitador de enfermos «,  tot una reliquia , que no se com ha arribat fins avui dia, donat per l’arquebisbat de Barcelona  (Palacio arzobispal) , sincerament va quedar meravellat de la petita història .

 Ens vam inscriure en un gran llibre d’inscripcions dels professionals sanitaris, on i figura totes les meves dades academiques i de colegiat del lloc d’origen i els avals dels companys metges, després em van donar el carnet de  L’Assoction Médicale Internationale de Lourdes i la placa, que hem de portar posada els metges e infermeres i dentistes que estem aquells dies de peregrinació. Nº de col.legiat 72087 del dia 22-6-15.

Tot seguit el Dr. De Franciscis ens va convidar per l’endemà dimarts a un Recontre de Pière pour les Soignants, a la capella del mateix pis anomenada de Sant Cosme i Sant Damià. Li vam acceptar la invitació. Vindrem !!! i tant que si.

Moment molt intim de pregaria pels  metges de diferents països que allí ens vam reunir, vam resar, vam cantar i vam escoltar la lectura de  l’Evangeli del dimarts , Mt 7,6.12-14.
Un cop finalitzada la pregaria, el Dr. De Franciscis ens va convidar a un refrigeri i posteriorment ens vam fer la foto tots junts. Molt contents i agraïts a ell i al bisbe d’Alexandria que ens va dirigir la pregaria i fer una entranyable reflexió. A Lourdes tot penetra a l’ ànima i s’acull de manera especial, tot queda i es reflexa en la vida de la gent. Tot respira fraternitat, germanor, igualtat. Iguals davant la Verge i el Senyor i també davant els companys malalts i peregrins, brancadiers, infermeres, sacerdots, bisbe, col.legues metges e infermeres , junta directiva de la nostra Hospitalitat de Girona.

No poso els noms, perquè tots sou prou coneguts, jo el més desconegut, però amb l’esperança de continuar venint a servir a la comunitat que formem l’Hospitalitat .
Cap al tard participació a la processó de les Torxes. Impressionant l’arribada de la processó a la l’ alçada dela Verge Coronada.

Jo , ja no recordava, o tenia molt lluny la meva darrera processó de les Torxes. Emocionant del tot, gran recolliment en tothom. L’espelma encesa dins del cartó protector amb les oracions escrites ayuda a resar i cantar i a demanar a la Verge.  Vam cantar el credo i la Salve Regina, i d’altres oracions que no recordo. El cel estava ben ennuvolat, vaig anar a l’Accueil a buscar draps verds per tapar a uns quans malalts que tenien fred.

El silenci era la norma, cadascú amb el seu fanalet encès, preparats per uns grans moments de pregaria davant la Verge de Lourdes.

A mesura que anaven arribant les diferents diòcesis de tot el món s’anaven situant a l’atri de la basílica, guardant un gran ordre. El mestre de cerimonies estava molt ocupat i no parava. Déu ni do de la seva activitat.

Ave, Ave, Ave Maria ! Ave, Ave, Ave Maria !
L’heure était venue,
où l’ airain sacré,
de sa voix connue,
annonçait l’ Ave.

No em direu que aquesta fotografia no us fa reflexionar. Tots i cadascun dels presents amb la seva petició a la Verge, jo també com no podia ser d’una altra manera. I plorant pels meus pares recent desapareguts i encomanat-los a la Mare de Deu de Lourdes.

També, a més dels pares, em vaig  recordar de tota la familia tant politica com la natural, vam encomanar els tiets morts post  guerra civil, i pels amics i malalts que jo conec i he tractat , que la Verge façi el que més els convingui a casdascú . Al costat hi havia dos  pelegrins francesos que resaven amb el Psalm XXII i jo mi faig  afegir en francès clar : Le Seigneur est món berger, rien ne saurait me manquer. Le Seigneur et mon berger, je ne manque de rien;  su de prés d’herbe fraîche il me fait reposer; vers les eaux du repos il me mène
pour y refaire mon âme. Il me guide par le juste chemin pour l’ amour de son nom; passeris-je un ravin de ténèbres, je ne crains aucun mal; près de moi ton bâton, ta  houlette sont la qui me consolent. Devant moi tu apprêtes una table face à mes adversaires; d’une onction tu me parfumes la tête et ma coupe déborde…… resar en una altra llengua es més lent i et recrees més en l’oració que estàs fent, es saboreija més a poc a poc la pregaria.
El matí del dia 23 de juny, vam acompanyar als malalts  al Via-Crucis que es va fer a la vora del riu Gave.

Era a  primera hora del matí i podem veure un sol molt dèbil. Aqui vaig presenciar la primera vivència de tendresa d’una malalta molt gran per consolar a una altra també molt gran, que estava desconsolada pel motiu que mai sabrem.

A corre-cuita va venir una infermera a consolar a la dona que vostès estan veien. Tendresa per tots costats; així hauria de ser la vida diaria a casa nostra, entre veïns, etc…..
Després ens vam traslladar tots a fer la foto general de la peregrinació de Girona.
Cal dir que l’espera va ser molt llarga, a més el sol cremava i molt, vam acabar amb les cares envermellides, jo portava un paraigües de pastor,  per si ploia i el vaig deixar a algun malalt que es refugiés a sota., també va servir pels brancadiers e infermeres del costat. Tots més morenos . Tot s’ha de dir la primera vegada que vaig anar a Lourdes va ploure cada dia.

Crec que no es fàcil organitzar tota aquesta multitud de persones.

Cal reconeixer que a l’ombra dels arbres si estava molt millor, però toca el que toca i la foto en comú es obligada pel record posterior. Ep ! jo també hi era !.
Després de dinar vam donar un passeig amb el Dr. Turró per el poble de Lourdes i va ser molt agradable i vaig aprendre dels coneixaments d’en Jordi i vam veure racons i monuments històrics i una escena molt tendra que ens va agradar molt.

Fixeu-vos el gosset apoiat amb les dos potes del davant a la barana de la finestra i no es cansava, quines coses oi ?

Si vaig reconeixer el carrer que quan erem joves sortiem de nit a fer un toc amb els companys brancadiers, pujada cap el chateau.

A les 5 de la tarda processó-Lloances eucaristiques  i benedicció del Santissim  Sagrament als malalts i discapacitats . Processó que va per tot el costat de la carretera direcció Pau, atravesa el riu Gave i per l’explanada entra a la basílica subterrania de St. Pio X on es procedeix a la benedicció dels malalts.

Els metges tenim l’honor d’acompanyar al Santissim , darrera els eclessiastics durant tota la processó, fins a la basílica Sant Pio X. Els que van davant nostre l’un es el bisbe emèrit de Griona Dr. Soler Perdigó a la dreta el cardenal  Carlos Amigo de Sevilla, a l’esquerra i va un abat no se de quina ordre ? Caputxins, o Carmelites ? algú m’ajudarà a aclarir-ho.
A baix a la basílica , al final de la cerimonia de benedicció, he de dir que em va impressionar per la seva solemnitat ,  devoció i  recolliment de tots els malalts, peregrins i cuidadors. Ho recordava a dalt a l’explanada.
A baix a la basílica vaig trobar  amb gran sorpresa meva, els amics Antonieta Vilà i en Josep Massegur de les Planes d’Hostoles, que van venir a veurem a proposit. També vam poguer parlar uns minuts amb el Dr. Pardo, el nostre bisbe.

La trobada va ser exel.lent, perquè  vam coincidir  bells amics com en Joan Torrentó amb l’Antonieta i en Josep Massegur  i jo, tots compartin l’esperit de Lourdes.

Ells són de l’Hospitalitat d´ençà molts anys i han anat a Lourdes moltes peregrinacions.
Aquesta nit em va tocar guardia a l’ Accueil, que vaig fer i que entre visita i visita vam compartir una estona de tertulia amb els brancadiers e infermeres de guardia, també vam fer un pica pica; que alguns veterans ja portaven des de Girona o des d’Olot.

 Amb el grup de guardia hi havia la germana de Sant Josep de Figueres Sor Maria del Carmen Traver Fresquet, molt bona persona, atenta, cuidadosa amb els malalts , acollidora amb tothom i sobretot amb una gran alegria al damunt. Tot un honor estar amb ella a Lourdes.
El dimecres dia 24 vaig sortir de guardia de nit a l ‘ Accueil. el dispesari medic el tenim al segon pis  St. Nicolas, però també ocupaven el tercer pis St. Jacques. La Dra. Susana Bosch em va ensenyar on podia esmorzar en el mateix pis, després tot seguit cap a la Missa Internacional a la Basílica Sant Pio X, tot acompanyant un malalt com tots els voluntaris, totes les mans eren necessaries.

 Per mi una jornada joiosa, perquè em costava recordar la ultima missa internacional a la basílica subterrania. Recordo que ens acompanyaven les seguents peregrinacions com: Sevilla presidida pel cardenal Amigo, la d’ Ourense, la de Murcia,

La missa la presidir el Cardenal de Sevilla Carlos Amigo Vallejo, junts amb el nostres bisbes el Dr. Pardo i el Dr. Soler Perdigó.

Cal notar el fular que tots els membres de la peregrinació de Girona porten al coll.

Aquesta missa internacional, la va presidir el Cardenal de Sevilla, va fer un gran sermó, sense llegir-lo.
Aquesta colla  formen la coral que canta en totes les misses i actes d’esbarjo  de l’estada a Lourdes.
Cal dir que tots son companys de la peregrinació de Girona. Ho fan d’allò més be, i canten amb tota l’ ànima.

Tots els cants molt ben preparats i cantants per la nostra coral, que a més de cantar  molt be, ens animaven a tots a seguir-los amb el ritme que imprimient a les cançons.

Al acabar la Santa missa, tots a dinar una gran paella a la Forêt.

Es respirava un gran ambient festiu i de germanor entre tots . Els 50 aniverari es notava per tot costats. Un gran esforç de tota la junta directiva perquè tot sortis d’allò més be.

Després del dinar relax en el gran prat i aixecada de globus i tertulia entre tots. Aqui vaig perdre el canguro, el vaig deixar en el xino que portava el malalt i no estava marcat amb el meu nom. Si portava una medalla de la diocesi de Girona.

Molt cap al tard, em va abellir anar a la gruta resar i a  donar les gràcies a la Verge, per tot el que havia compartit i viscut amb els malalts, peregrins  i companys i per acomiadar-me de la Marededéu, fins l’any vinent. Estaven dient missa i resaven: Je crois en Dieu, le Père tout-puissant, créateur du ciel et de la terre. Et en Jésus-Crist, son Fils unique, notre Seigneur, qui a été conçu du Saint-Esprit, est né de la Vierge Marie……. Al veure que era en francès i jo ja estava una mica cansat, vaig optar per centrar-me en la oració d’acció de gracies en un racó a les fosques…

Era ben fosc i fixeu-vos com són les coses, uns tornant i els altres venin i d’altre a fer un got d’aigua de la font abans d’anar a dormir, ens vam trobar una  colla tota curiosa, però no em discutireu que molt interessant, per molts motius; a aquelles hores, tots vam dir la nostra i fins i tot vam riure una bona estona., però a tots ens unia acabar el dia als peus de la Verge. No es pot amagar el cansansi del jornada en les nostres cares, encara que n´hi ha unes cuantes molt simpàtiques oi ? ; però la que més es filla de la Carme de Castro, esta fresca com una rosa i contenta.

El dia 25 de juny a les 9 del mati, anada la l’esglesia de Santa Bernardette per la celebració de la última missa abans de sortir de Lourdes.

Tots oloravem que l’estada a Lourdes arribava a la seva fi, penso que a més d’un no ens hagués importat quedar.nos dos dies més tots plegats.
Sota uns arbres , a la fresca vaig sentir un grup de pelegrins que resaven el Benetictus, o sigui el Cant de Zacaries :
Béni soit le Seigneur Dieu d’Israel: il visite et rachète son peuple.  Il nous suscite une force de salut dans la maison de David son serviteur comme il lá dit par la couche des saints, ceux d’autrefois, ses prophètes …… sempre m’ha agradat aquest cantic, la primera vegada que el vaig sentir va ser a Laudes al monestir de Montserrat, tenia 19 anys, sempre més m’ha acompanyat.

El sermó que va fer el Dr. Francesc Pardo, sobre les noces de Canáa, mai ho havia vist així, el Sr. Bisbe ens va fer veure que la mare de Déu va salvar la festa de les  noces,  dient als criats ……feu tot el que Ell us digui …



A l’acabar la missa,  van repartir un escrit per cada malalt que havien realitzat les més joven de la peregrinació, una 500 tarjetones. Com que es fea il.lusió tenir-ne un el Dr. Turró en va fotocopiar un a l’atzar  i vet-aqui el se continut; vostès mateixos, Déu ni do, del missatge que transmet sobre com son les nostres petits de la Hospitalitat de Girona

En Josep Caler i el seu company amb el braç enguixat i que ara no recordo el nom, brancadiers de la Jonquera porten una bonica historia al damunt, m’explicaven que de joves no anaven a Lourdes, sinó que es presentaven com a voluntaris a la estació de trens per ajudar  a fer els canvis , tant pesats en aquells anys. Increible, quantes vivències desconeixia ?

Aquesta foto esta feta just abans de marxar cap a Girona tot carregant els equipatges dels malalts i nostres. Moments de comiat per tothom, aqui degut a l’alegria que ens emportavem de Lourdes es va venir be fer-nos aquesa entranyable foto amb la Dra. Cora junt amb la seva mare, 

Bon viatge de tornada a Girona.
El viatge de tornada va ser relaxat per  tots, vam tenir temps de parlar, de cantar, de reflexionar sobre el que havia anat molt be, el que havia anat a mitjes i les faltes que tots fem, tot per tal de millorar la nostra atenció i cuidado vers el més m¡necessitat.
El Dr. Turró amb la seva armonica ens va fer passar moment quasi que ens recordaven quan erem escoltes i anavem de colònies o de campament, vaja casi vam reviure el foc de campanya, tant apreciat per mi i per molts.
Cadascú va porguer dir la seva, i pels que no s’atrevien vam passar seient per seient per tal de recollir les queixes o les lloances, de tot i ha a la vinya del Senyor. També vam parar a berenar en un petit poble a la vora del canal.
De nou a l’autocar, de tornada en els darrers km el Dr. Turró ens ho va fer passar d’ àllò més be, ens llegia endevinalles i vinga imaginació, si no ho encertavem, en deia que  vostè progressa adecuadament i per lo tant passa de curs.  o repetir curs si no n’encertavem cap, que era lo més frequent en mi; mai hagués pensat que les endevinalles donessin per tant. Tot s’ha de dir el que ho encertava més eran els joves.

De Mossèn Ramón Muntanyola, prebere.

Em ve de gust posar-vos l’Ave de mossèn Ramón Muntanyola, com a peça històrica.
Finalment vam cantar amb tot el cor l’ Ave de Lourdes, que ens va deixar molt bon gust de boca.
Tots tornavem amb la motxilla ben carregada de vivènvies viscudes, d’amor al proïsme, d’estimació als malals i de molts precs a la Verge, on cadascú ha posat a les seves mans les seves preocupacions, s’ha recordat dels seus pares ja difunts, de germans, de nets, de gent del poble que et deien doctor, sabem que va a Lourdes resi a la Verge per què el meu home es posi be, mai he estat ha Lourdes, peerò confio que la marededéu es recordarà de nosaltres si vostè prega  pels de casa, i moltes d’altres peticions de persones de fe, que confien en la protecció de la Verge de Lourdes. Hem resat per amics que ho necessiten, i senzillament ens hem passat hores a la gruta en silenci i meditant i més meditar, la nostra vida i tot el que volem canviar. Tornavem amb molts records de tendresa, cuidado, atenció, servei als més necessitats, somriure a dojo als company que feiem el mateix, estar al costat dels malalts, peregrins i de qui fos, fets que hem viscut sense volguer  com  d’amagat, només observant que passava al nostre entorn més proper; i també volguen, només faltaria.
A l’arribar a Banyoles i baixar de l’autocar, trobar gent  coneguda que et plantejaven una pregunta – jo sóc infermera, valdria per venir a Lourdes a cuidar malalts ?, jo sóc mestresa de casa, valdria per fer quelcom a Lourdes pels malalts ?, jo sóc perruquera podria venir l’any vinent amb vostès ? Clar que sí, tots som necessaries, tots som iguals, a Lourdes no hi ha categories, tots servim al més necessitat.
Be a tots moltes gràcies per tota la companyia que m’heu fet gràcies al Dr. Turró per haver-me animat a venir, gràcies a tota la directiva de l’Hospitalitat de Banyoles per els consells que vaig rebre abans de marxar i una vegada alli. Tots trobem l’Hospitalitat, impressionant es gran la solidaritat i la caritat que he descobert en tots vosaltres , Ah ! i sempre amb un somriure als llavis. Enhorabona a tota la junta directiva per la gran tasca  de coordinació i l’esperit de servei que respira.
 Una abraçada d’agraïment a tots els companys metges per la seva feina i companyia en cada moment. A la resta de personal de l’Hospitalitat la meva més gran consideració. Les gràcies a tots els malalts per tot el que he après d’ells.
La veritat es que aquesta ha sigut la meva segona vegada que he anat a Lourdes i m’hi hagués quedat més dies. Lourdes no cansa.
Abans d’acabar vull explicar, que a Lourdes hi ha una gran relació entre tota la gent que formem l’Hospitalitat i preguntant a alguns sobre el sentit de la seva vinguda a Lourdes, l’un deia que venia per solidaritat, l’altre per caritat, l’altre m’explicava que no creia en res, l’altre que venia perquè ja ho havia vist des de petit als seus pares, però que ell tenia una altra religió, un altre perquè vol ajudar als malalts perquè disfrutin en les seves vacances anuals, un altre perque si vinc a Lourdes puc viatjar, perquè d’altra manera no em mouria del poble, un altre perquè tinc fe en la Marededéu  i en el Crist, etc….. Be, després de compartir els quatre dies de peregrinació, a l’acomiadar-nos, queien algunes llàgrimes i les abraçades eren d’allò més càlides entre tots els que formem l’Hopitalitat de Lourdes de Girona. O sigui, era ben palès que algo havia canviat en el cor de cadascú. Deixem-ho aquí.
Agraïment a la Maite Pipó, en Josep Santamaria i en Cesc Rovira, companys de la meva primera peregrinació, per haver-me cedit material fotografic que tant bons records m’ha portat.

Pep

TOSSUDAMENT PAGESOS

Quan s’acosta el 5 de novembre o màxim el dia 25  que es santa Catalina, que com diu el refrany » molt freda o molt humida «, la gent dels nostres poblets de la Vall del Corb sense mandra i faci el temps que faci es posen a fer els preparatius per a començar a collí olives sense sorpreses .

Preparar les borrasses, que estiguin ben apedaçades i no s’escolin olives per algun forat no controlat, que les borrasses que fan de banderado portin les agulles per plavar-les al terra, que tinguem les dos barres obligatories, sinó impossible parar-lo als marges quan calgui, i sobretot demanar i encomanar-se a la Marededéu del Tallat perquè faci bon temps i que per damunt de tot no glaci; encara que enguany el dia 19 de novembre que vam començar el fang al calçat  es portava be, però el pare repeteix tota l’estona, si glace,? Déu no ho vulgui, sabren el que el bo,  el fang es fa insoportable i les borrasses costen d’arrossegar-les, tot es fa pessat i hom desitja que arrivi el final de la jornada. Per sort no ha glaçat cap dia, ho hem fet amb sol i sense ni una hora de boira, cosa infreqüent al nostre païs, en resum uns dies inmillorables.

El poso aquesta entranyable foto que durant anays ha sigut tal qual. Aqui poden veure al pare a dalt del tractor i la mare a peu al darrera, i el banc de collir olives al damunt del tractor. Era un canvi de tros del Perdigó a les Pintades, terme de la Quadra de Masdéu, antigament havia pertanyut al monestir de Vallbona, ara terme municipal de Vallbona de les Monges. Aquesta foto, forma part d’una colecció que va estar exposada al Palau Golferichs de Barcelona i que la va fer el nostre fill Lluís Capdevila i Martin.
El pare es el primer any que no ha fet servir el tractor per anar al tros; cada dia hem anat amb la nostra crysler i ha vingut encantat de la vida i la mare també.

Aqui va una foto de tota la colla el primer dia de començar a colli olives, que ben mirat som una multitud, perquè avui dia costa de veure quatre persones collint juntes, jo recordo quan si era frequent, dos o tres generacions collient juntes com a la foto seguent.

Ftografia propietat del Joan de cala Milia de LLorens de Rocafort

Avui dia, es veu homes  collint ells sols amb el tractor-vibrador, i tot s’ha de dir ells sols porten centes d’oliveres , diriem que mig terme, la tecnologia fa miracles.

Paisatge típic de l’Urgell, molt aprop dels Omells de Na Gaia, en el terme de la Quadra de Mas Déu.

Tot s’ha de dir en aquest petits poblets, de que s’anomena l’Urgell i els pobles que conformen la denominació d’origen Les Garrigues, són molt pètits com el meu poble de Llorens, Maldà, L’Espluga Calva, Rocafort de Vallbona, El Vilet, Cervià de les Garrigues, Albayés, Arbeca, Belianes, Sant Martí de Maldà, Vallbona de les Monges. tota la vida del poble gira en torn de la collita d’olives, als pobles les botigues, perruqueries, bars,  forns de pa o fleques com en diuen a Girona, farmàcies , esglésies tot s’obre quan la gent torna del tros. A L’Espluga Calva, també és així un bon dia després de deixar les olives a la coopertiva de Sant Martí de Maldà, vam anar a comprar orelletes i una botiga de cognom Gaya, va obrir a les 18 hores, cosa curiosa la gent al carrer feia cua, nosaltres també vam demanar qui era l’últim. Vam aprofitar per donar una volta al poble, tot i el fred que feia; veiem que a poc a poc anaven arrivan els tractors amb els paraigües, i collidors amb el seu cotxe amb alguns sacs que es deixen veure  al darrera. Els únics que estaven calentons eren una dotzena de  jubilats que estaven disposats a mirar un partit de futbol, tots afilerats i cosa excepcional, ningú feia la butifarra.

Just al marxar cap al tros, el pare s’adona que la temporada passada es va trencar una barra del «banderado» ( més tard ja els posaré una foto, perquè s’ entengui el que és ). La barra que estem fem es d’una cervera, fusta molt dura i densa, que ens convé.. Vostès saben que és una cervera ?? Coneixen el fruït que dona?

El pare i jo preparant una barra pel banderado.



Abans de continuar ens hauriem de traslladar a finals de setembre passat que feia mesos que no havia plogut i les olives estaven agafan un color ja blavos, saltan-se l’ampli ventall que ofereixen les olives arbequines i algunes ja s’arrugaven de lla sequera que patien. Per sort un mes abans de començar la collita, va començar a ploure i més ploure, i amb el pas dels dies els arbres que en tenien alguna, ho han agraït i s’han engreixat i hem obtingut olives de secà molt dignes i molt guapes, encara que molt poques. Ep ! sempre parlo sense regadiu gota a gota. sinó només per confiar amb la pluja del cel.

Segons el meu amic Zum, que te publicat el llibre Kineret, Allibereu els Salmistes. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Any 1988. Sovint explica que aquests camins de la Baixa Segarra  són camins d’eternitat.

Durant aquests dies que dura la collita, fins i tot l’església dispensa del precepta dominical, en be de l’aprofitament de la feina en el camp, que s’ha de fer sigui com sigui i sempre en uns mesos ja de fred, o boira com es dona a l’Urgell. Be el mossèn molt comprensiu ens va parlar en el primer diumenge de temporada del l’evangeli :  Aquells dies, després d’aquelles desgràcies, el sol s’enfosquirà, la lluna no farà claror, les estrelles aniran caient del cel i els estols que dominen alla dalt trontollaran…. 
i el seguent diumenge de temporada i últim de novembre, ens va parlar de la festivitat de Crist Rei. un sermó molt bonic i ple de tendresa vers el Senyor, que fugia quan el volien fer Rei. A l’església sempre ens veiem les mateixes cares, encara que els caps de setmana pot augmentar, perquè les cases de cap de setmana s’omplen buscan la pau i la tranquil.litat que ofereix el  poble.

La vida de pagès continua , a pesar de les pluges, del fort vent, de la gran humitat, fins i tot després de la pluja, que tant ben rebuda es a les nostres terres. Marxem cap al tros contents, però pensant que tot serà fan als peus.

Imatges com aquesta t’alegren el dia que estem a punt de començar.

El bon temps ens ha acomanyat del principi a fi, no em vist la boira, ni el vent, ni el dred. La natura ens ha deixat treballar tranquils del mati al vespre, això si, amb una mica d’humitat als arbres, que cap a les deu hores desapreixia, també cal dir que el vibrador feia caure les gotetes d’humitat que presentaven els olivers, si per casualitat et posaves a sota l’arbre, quedaves ben moll.

Fins i tot a ratos amb el pare ens escapaven al final del dia al bosch de la mateixa finca i junt amb el Lluís vam trobar amb gran il.lussió i sempre guiats per l’experiència del padrí  : Groguets : boletus Edulis,  Mocosa: richoloma columbetta, llenega a Barcelona, Negrets: Tricholoma Terreum, fredulics a barcelona i Rovellons: Lactarius Deliciosus, Pinatells a Girona.  Sincerament el que més il.lusió ens va fer al menys a mi va ser trobar les mucoses (llanegues), dons feia com més de 30 anys que no en trovaba; els estudis i posteriorment d’exercici de la medicina m’havien apartat molt d’aquest món tant entranyable i que sempre he portat a fons del cor i de  l’ànima.

Mucoses o llanegues del Perdigó.

El meu fill Lluís, va fer una gran troballa de rovellons gegants i tots sanissims, vaja espectaculars. A l’arribar a casa en Lluís els va cuiinar amb tanta finura que no en va quedar cap,

Els pares són gent que estimen intensament la seva feina de pagesos, als seus 90 anys el pare i els 86 la mare, no és conformen de quedar-se a casa i que facin la feina els joves; no , ells han d’estar en mig de l’ambient del collir olives del matí al vespre, faci el temps que faci i amunt i avall i fent les tasques propies del collí olives, al seu aire però sense parar.

La finca està molt aprop del poble dels Omells de Na Gaia, en el terme antiquissim de La Quadra del Mas Déu, en altre temps va pertanyer a l’Abadiat del Monestir de Valbona, era una granja cistercenca fins la desamortització de Mendizabal; ara pertany al terme municipal de Vallbona de Les Monges. La veritat es que es un gran territori tant  solitari com en temps de l’abadesa Maria Teresa de Gallart i de Grau, última abadessa jurisdiccional ;  pots estar tot el dia sense veure cap ànima ,ni cap pagès i molt menys turista,  ni tractor circulant perls seus camins, després de més de 150 anys continua sent un racó de món.

Desde dalt l’aixarmada de les Pintades es divisa tota la vall, en primer terme unes boniques olives arbequines.

A l’arribar al tros i veure aquestes olivers i l’impressionant paisatge, no costa gens posar-se a treballar, perquè sí, perquè tot respira pau i si a més no veus telediaris ni llegeixes diaris, donç el grau de benestar augmenta al màxim i un no es recorda ni de les agencies de qualificació de riscos ni dels polítics del nostre país, que tants mal de caps ens donen.

El dia es llarg i s’estira , dona molt de sí, i a més de treballar , encara ens sobra temps per parlar i fer un bon dinar asseguts al sol. La mare posa el «banderado», molt necessari en els marges, per tal que les olives no caiguen al terra, es perdria molt part de la collita.

Durant el collí olives tothom es queda a dina al tros, el dia es curt i no es pot anar a casa. Encara que el pare sempre ha optat per dinar tranquil i gaudir del que la mare posa a la fiambrera; en cap cas vol correr, diu que si s’aprofita el temps, ja ni ha prou.

Aquest bonic color de les olives arbequines, no sempre el veiem; l’any passat degut a la gran sequera,les olives van passar directament al color negre. A tots ens agrada veure aquesta varietat de colors als arbres i a les borrasses, són úniques.

Amb la nova tècnica del vibrador, que amb enguany ja serà la quarta temporada, calen borrasses molt grans, perquè les olives surten disparades i van a parar molt lluny. La part positiva es que un sol home fa molta feina; ha canviat del tot la tasca del collir.

Les mans del pare Sisquet Capdevila als 89 anys.

El pare als seus quasi 90 anys  mai perd el temps, i encara fa el que pot amb les rapes de tota la vida, com a la foto, netejan una rama que vam tallar perquè era massa alta. Ep ! la mare també. Ells porten la » batuta » del  que s’ha de fer en cada moment i nosaltres creiem ens deixem orientar i fem el que cal i així passa el dia, ple de carinyo i escoltant anem aprenent de la veu de l’experiència.

Codocnyers omnipresent a tots els trossos de la zona, aquí es el Perdigó de casa.

Duran les llargues hores a l’aire lliure ens acompanyen aquest bonics codonyers ( cydonia vulgaris ) per cert molt olorosos i també els noguers ( jutglans regia ) i les cerveres ( sorbus domestica ) que a aquestes alçades  junt amb els revolls, donen un color molt romàntic al paissatge urgellenc, que ens recorda ´mes que la tardor, l’hivern. També cal dir que els joves sembrats que tot just treuen el cap, i ens alegren la vista, donant a aquesta vall un to festiu i bonic, com poden veure en una foto que ja han trobat.

Tot collin, es inevitable que els pares es posin a recordar temps passats, quan tot es feia a ma,  amb el banc de collir olives, i una raspa ni havia prou, peces  imprescindibles en aquells  temps; a i les borrasses de roba, molt petitones i pessants.

Tant abans com ara de feina sempre n’hi ha hagut per tothom, el canvi de borrasses una activitat vital per no perdre el fruït. Tot s’ha de dir ara aquestes són quasi transparents i no pesen quasi res.

El pare tapant amb sacs la soca de l’olivera, perquè no s’escolin les olives.

Aqui està el resultat del profit que se’n treu de tapar les soques, més olives cap al sac. Penso que aquesta manera de fer durarà anys, perquè no tothom cull amb el paraigües enganxat al tractor i vibrador a l’hora, que per collir només tarda dos minuts per arbre, i es pot fer uns quants centenars d’olivers al dia.

La mare Isabel Vila carregant un banc de collir olives., foto antiga.

Be cada dia a l’arribar del tros al capvespre, toca portar les olives a Sant Martí de Maldà, fins fa dos anys el pare li agradava canviar-se i anar tots dos a entregar les olives, ara ja no pot, a més d’arribar cansat o molt cansat, tots els ossos li fan mal, li agrada més beure un got de llet i asseures al costat de l’estufa per tal d’estar calentet. O sigui que un moment emocionant es quan torno a casa i el pare pregunta quants kilos hem fet ?, jo li entrego el tiket de la bàscula i ell li agrada  dir una xifra , abans de mirar el tiket,  he de dir que s’equivoca de molt poc. Es la experiència d’anys.
Les converses a la cua de Sant Martí són sempre molt variades, evidentment sense fugir del tema principal que és l’oliva, però una questió que s’anava repetint es que els pagesos explicaven que ametller que es moria, plantaven un oliver, fins i tot més de dos pagesos deien que havien arrancat un tros d’ametllers i al seu lloc havien plantat olivers, aquests no es moren mai ; està probat !

Espectacle de la natura unes hores després de ploure.

La vida al petit poble de Llorens es molt tranquil.la, fins i tot plàcida, pots passejar per tots els carrers i no trobar ni una ànima, només veure el fum  que surt per les xemeneies, aquesta és l’unica senyal de vida cap al tard.

Llorenç de Vallbona anys  1873, mapa propietat de la familia Català.

No tenim cap botiga, ni cap bar, només un centre social on s’obre cap al tard tres dies a la setmana; si hom vol comprar algo cal anar a Maldà o a Belianes o a Bellpuig, ep! a Sant Martí també hi ha botiga .

La mare anant a retiro, després de jugar una estona a cartes al local social de llorens de Rocafort. Com poden veure poble molt solitari, i molt silenciós per diferents motius.

D’ença l’any 1873, podriem dir que el poble practicament no ha crescut gaire, potser dos cases ?, sí diria que dos cases, si que s’han restaurat una bona colla, però el poble manté l’estructura medieval amb alguna petita modificació.i cada dia menys habitants, actualment  ja hi ha carrers practicament buits del tot, com el rabal que entre setmana no hi viu ningú. i dintre de pocs anys molt més solitari.

Pels estudiosos poden observar que el Vilet se’n deia Vilamajor o Vilamanyanor i entre Llorens i Malda hihavia un altre terme que es diea Maldanell o segons aquest mapa Valdanel.

Al veure aquest dibuix potser el més antic que hi ha actualment del poble, em ve a la ment que el pare porte els cognoms més antics del poble com el Capdevila i el Pons, que el trobem per tots cantons en escriptures i en documents signats per l’Abadessa de Ferrer i de LLiure.

Al vespre a l’arribar del tros i després de portar les olives a Sant Martí de Maldà, ens fem una torrada al foc que ha encès la mare i escoltem la cançó  A collî Olives sencera que ens recorda com era el collí en aquells anys de primers del segle XX. Els d LLorens vam ser afortunats perquè sense els dos amics el compositor F. de P. Brunet Recasens i el nostre mossèn Francisco Bergadà i Solà fill de Llorens, mai haguessim tingut aquesta entrenyable cançó, que fa uns minuts vostès han pogut escoltar per delicadesa de la Sra. Soledad Torrent i Brunet; a la qual sempre li estarem ben agraïts . La cançó es llarga, però com que la torrada dura per molt i la conversa també, donç ànims. Amb aquests freds posar-hi all, també ajuda. Aquesta estona abans de sopar dona molt de caliu i pau a tots plegats en un poble ja tancat quan es fa fosc, per un foraster que es perd pel nostre poble pot tenir un problema, no trobar ningú per preguntar. L’acompanyaran les xemeneies fumejantes, la foscor, les llums tenues de l’enllumenat públic i una tranquil.litat mai vista ni viscuda.

Viscum Album, paràsit del pi,  molt extens a casa nostra.

Be, el dia trenta de novembre de 2012 vam donar per acabada la collita portant els últims 140 kilos al molí. Esperem que l’any vinent puguem gaudir d’una gran collita, gràcies a les importants pluges d’aquesta final de tardor.

Isabel Vila Gallostra i Sisquet Capdevila i Pons. Gràcies a Déu nostre senyor i a la Marededéu del Tallat els dos han viscut i gaudit d’ un llarg i dolç matrimoni; no sense treballs ni penes, ni peques, però sempre han tirat endavant i mai endarrera. La unió fa la força. L’amor que es tenen els ha fet forts per sempre. Només Déu dirà si aquesta ha sigut la última collita tots junts.

Tot s’ha de dir , el merit es només d’ells dos, el meus pares i els avis dels meus fills. Que de la manera més natural del món han sapigut transmetre l’estimació per les coses de la família, les feines del camp, les collites i com s’han de fer les feines del tros, cadascuna de la millor manera. Ells sempre els he vist  honestos ( quan erem mitjers de cal Perejaume despres de partir la collita d’ametlles del tros del Caugros 100 sacs per a cadascum i en sobrava un cabàs » 10 kilos » el pare també el partia, i a mi em sulfurava, perquè l’amo era riquíssim; de gran ho he entès. gràcies pare ! ), integres, persones de una sola paraula, decentes, solidaries amb al.legria,  el lema seu , el que no vulguis per tu no  vulguis per ningú, de petit recordo que cada dia al vespre quan arrivaba del tros cansat , anava a casa del veí a curar les llagues del Miquel de cal Miró (a.c.s.) jo quedava admirat, l’honor ha sigut el seu horitzó  i sempre els he vist dignissims en tot, han estimat la familia com clau de la seva vida i la mare sempre l’he vist compartir amb els veïns tot el que dona l’hort.

Les mans de la mare sorgint un forat de la borrassa temporada 2012, l´ última collita d’olives.

La mare sempre va estar al costat del seu estimat Sisquet, es va sentir estimada pels seus sogres, sobretot per la la padrina Dolores, que sempre la defensava fos on fos, la mare era una nena de 18 anys, quan va arribar a casa, ambdues s’estimaven molt. La mare ho va fer tot per casa, o sigui per la seva familia política, més endavant la seva propia per sempre.

La mare Isabel Vila Gallostra, asseguda al tros, acavant de menjar, abans de tornar-hi.

La mare al tornar del tros, en veu alta sempre donava gràcies a la Marededéu del Tallat pel bon dia que tots haviam tingut i resava una Avemaria i després aquesta oració que la va aprendre de petita a Argelaguer amb la seva estimada mare Caterina:

Sia vostra gran puresa
alabada eternament,
puix que Déu omnipotent
se complau en tal bellesa.
A Vós celestial princesa,
sagrada Verge Maria, 
us oferesc des d’aquest dia
l’ ànima, la vida , el cor.
Mirau-me amb ulls plens d’amor;
no em deixeu, no, Mare mia,

Mai he sentit el pare criticar a ningú del poble, i ens renyava si ho feiem ; deia si no pots dir be d’una persona calla ! Ell ha sigut així i mai s’ha torçit. Sempre a portat i encara porta els cognoms dels seus pares amb tota la dignitat del món.
El pare, als seus 90 anys encara te il.lusió per ensenyar com plantar com Déu mana les oliveres, i quan s’han de podar, tallar els llucs, fer les basses per si plou, puguin retenir una mica d’aigua tant escassa a les nostres terres de l’Urgell, moltes vegades li ha sortit be, per començar amb les últimes oliveres, que gracies a la seva experiència , constància i voluntat no se’n ha mort cap ni una , la veritat es que fan molt de goig. No pot passar un dia sense escriure, li encanta deixar coses escrites, ho hafet des de molt jve i te capses senseceres de versos i poemes de tots temes i colors.
Publico aquest article el dia 18 de desembre dia de la Mare de Déu de la Espectació i tambe de la Esperança o de la O , invocada com a patrona pels ganiveters i corredors de comerç, molt  singularment a Barcelona, Lleida, Blanes, Cadaqués, Cruïlles, la Batlloría i Olot; Sant Auxenci, bisbe i Sants Teòtim i Basilia.

O cel, doneu la rosada ! 
Núvol sens ombra, ploveu,
sobre tot no retardeu
eixa aigua tan desitjada;
sens’ella tot es secada,
tot erm, tristesa i horror.
Per vós, Mare d’Esperança,
logre perdó ‘ l pecador.

A Castelló de Farfanya, al sentir tocar la campana a l’hora de Vespres durant aquestos dies que precedeixen al Naixement de Jesús, van a fer la devoció de les jornades a la iglesia. Al sentir-la ja’n diuen que toca la campana de la O, per començar amb aqueixa vocal totes les antifones del Magnificat de les Vespres de aqueixos dies.

Marededéu de l’Esperança del museo episcopal de Vic.

En l’església de Sant Joan de Lleida, i  és devotament venerada la Mare de Déu de la O, que avui es festejada amb solemnes cultes. Presenten son altar guarnit de neules sense caragolar, i acabades les funcions se’n reparteix a tots los seus devots.
Aqui va l’etiqueta de l’oli destinat a la nostra família, i amics, es tant important el nostre oli que ben be es mereix una o dos etiquetes per presentar-lo, tot es poc. Jo us explicaré un petit secret, cada dia de l’any esmorzo pa amb oli de la nostra contrada.

Qui havia de dir que fora la última collita de la nostra estimada mare

Sempre acabo igual parlant de les bones estones fent cua per descarregar les olives, parlar amb els pagesos d’allà, sempre es gratificant, plaent i aprenc molt, són gent entesa en el tema de l’oli i dels olivers, del gota a gota  i de tot el que comporta cuidar-los i cullir-los i també lliçons sobre les noves tecnologies per collí olives. Tot es cosa d’experiència, no hi ha viaranys i els grans tenen la sabiduria de la pagesia.
De tant en tant el LLuís li va recuperar estris i guarniments que anys , molts anys enrera s’utilitzaven per posar a la mula. El pare els guarda a la pallissa i quan treu el tema de com treballaven abans, en Lluís li demana que li ensenyi algun guarniment i el pare li faltava poc per agafar-ne un i treure-li la pols com el que estan veient, amb una escombra feta botja, feta per ell mateix; cada any aprofitant un dia de destorb en feia mitja dotzena de noves, que sevien per escombrar el carrer o l’era durant la batuda, impresindible per totes les cases. D’aquesta peça se’n diu collar: Guarniment compost d’una anella de cuiro farcit de llana, subjecte per dos costellers de fusta, que posaven envoltant el coll de la mula que s’havia d’enganxar al carro, a l’es arreus,  o arades o a altres estris de treball; s’articula per mitja de vencills on s’enganxen els tirants i els argollans.

Be, moltes felicitats a les que fan la seva festa avui dia de la Marededéu de la Cinta, o de L’esperança o les Maria de la O.
Acabo com he començat, com vostès poden veure no canvio el titol de l’enunciat de l’article, ara estan convençuts de TOSSUDAMENT PAGESOS, i la festa continua, fins quan Déu vulgui. L´únic important es està enamorat de la teva feina i estimar-la. Els pares són així fidels a lo que els seus ulls ha vist de sempre. No saben com els envejo i estimo. Bona festa de l’expectació al part de la Marededéu.

Pessebre que fa el nostre pare a casa nostra de Llorens de Rocafort, fins i tot enguany després del collí olives.

Be, a tots vostès els desitjo lo millor en aquestes festes.

Pep

Bibliografia: 
Serra, Boldú Valeri, La Seu d’Urgell 1915, Bellpuig  Desembre de 1914. Seix & Barral, Herms. Barcellona.
Revista : Vinos y Restaurantes nº 92 Abril. www.vinosyrestaurantes.com. Hi ha un exel.lent article sobre l’oli arbequi-

SANTIAGO UNA GRAN META , 2 DE JUNY DE 1999. DE BURGOS A PEU FINS A COMPOSTELA

 Un any abans , o sigui  el 1998, vaig decidir fer el » Camino de Santiago», animat per gent que l’havia fet i alhora havia sentit explicar la beatitud del camí, el mistèri que l’envolta, de la diversitat dels pelegrins, d’un món espiritual molt ric i present en cada moment, un camí iniciàtic, un camí ple d’hospitals de peregirns i esglésies romàniques, vaja un somni, guanyar el JUBILEO DE L’ESGLESIA el perdó dels pecats, vital  per un creient. Amb tot això de fons, vaig començar a preparar el » Camino», amb el vist-i-plau de la familia.

Us poso aquest mapa per què pugueu veure els itineraris d’entrenaments setmanals, tant la volta a l’Estany, com les pujades a Rocacorba, com les pujades als Angels i les caminades els dimarts al mati cap a Vilamari, Sant Esteve de Guielbes,Vilavenut, Galliners, Ollers, Orriols i de tornada cap a Cornellà del Terri. Dos vegades vaig pujar a peu fins a Sta. Mª de Biert a prop d’Adri, vaja a sota el Rocacorba mateix, un camí molt solitari a la vora del riu Revardit.

Els meus entrenaments van comenzar 9 mesos abans, entrenaments 5 dies a la setmana, donant una volta a l’estany de Banyoles, els dissabtes pujant caminant al Santuari dels Angels i el diumenge al mati des de Banyoles a peu al Santuari de Rocacorba i els dimarts al mati amb la motxil.la carregada amb 10 kg. de llibres a dins, anar a peu fins a Orriols i d’alli cap a Vilavenut i altra vegada cap a casa. Deixava el cotxe aparcat a Can Masonet i a les 13 hores a començar  a treballar i això durant al menys 6 mesos.

Dins el petit recinte del Santuari de Rocacorba, era diumenge , hi deien missa, la resta de la setmana està tancat.

Cosa curiosa , però ho he de dir ara, un cop acabat el camí, vaig assabentar-me que el «Camino de Santiago» ho dic en  castellà, perquè no em surt dir El camí de sant Jaume de Gal.licia, passa per Vallbona, Llorens, Maldà i pel fondo de Belianes i avall, cap a Bellpuig i a lo Palau d’Anglesola s’uneix amb el que ve de Barcelona, que passa per l’Abadia de Montserrat. Està marcat amb una fetxa groga, cada  200 metres, sense possibilitat de pèrdua, o sigui que sense cap mena de guia, hom pot arrivar a Compostela.

Aquesta dues senyals que indiquen el camí que cal seguir per arribar sense cap mena de dubtes a Santiago de Compostela, es troben a Les Creuetes, camí que va de Vallbona de les Monges a Llorens; es un plaer passejar-hi perquè a més de tocar-te tota l’estona la marinada, es un lloc privilegiat per observar la vall, o lo fondo com en diem aqui i el Monestir  de Vallbona de les Monges. Aquest camí neix a Tarragona ,.

He de dir que l’any 1998 el meu fill petit, junt amb un grup d’amics el va fer amb bicicleta també des de Burgos i va tornar d’allò més content i encara em va animar més.

fletxa que es troba just abans d’entrar a Maldà pel fondo baixant de Llorens de Rocafort.

 També em va ajudar la Tere, preparant les etapes en que partiem el cami, i el poble on havia de quedar-me a descansar tenin en compta que hi hagués alberg (de  la parròquia, de  l’Ajuntament o d’alguna organització caritativa, que també ni han), o sigui no deixar res a l’atzar; després Déu dirà, la realitat del camí es la que mana i marca el dia a dia.

Sota aquest pont passa el Camí de Santiago, baixa per  davan de cal Rafelet, atravessa Lo Fondo i per la Solana va baixant cap a Maldà i entra per la capella románica de Sant Pere.

ETAPES
________ 


Burgos……… Hornillos del Camino…………………………………………18  Km……………….Dia  2
Hornillos………….. Castrojeriz…………………………………………………20  Km……………….Dia  3
Castrojeriz……….. Fromista………………………………………………….. 23,5 Km……………..Dia  4
Fromista………….. Carrión de los Condes………………………………..22,5 Km……………. Dia  5
Carrión de los Condes………….Sahagún………………………………….32,3 Km……………..Dia  6
Sahagún…….. Mansilla de las Mulas……………………………………….36,0 Km……………..Dia  7
Mansilla de las Mulas………………León…………………………………….14,0 Km……………. Dia 8/9
León…………………Hospital de Orbigo………………………………………50,0 Km……………. Dia 10
Hospital de Orbigo………….. Astorga……………… ………………………12,0 Km……………. Dia 11
Astorga…………………………….Rabanal del Camino………………….. 20,5 Km……………. Dia 12
Rabanal del Camino…………Ponferrada………………………………… 31,5 Km……………. Dia 13
Ponferrada…………………….Villafranca del Bierzo…………………… 23    Km……………. Dia 14
Villafranca del Biero …….. O Cebreiro………………………………….. 28    Km……………. Dia 15
O Cebreiro……………………. Triacastela…………………………………..  23    Km……………. Dia 16
Triacastela……..Sarria (pasando por el Monasterio de Samos…  21    Km……………. Dia 17
Sarria………Puerto Marin……………………………………………………..  21,5 Km……………. Dia 18
Puerto Marin…………. Palas de Rey……………………………………….  23    Km……………. Dia 19
Palas de Rey…………… Arzua…………………………………………………  24,5 Km……………  Dia 20
Arzua……Monte del Gozo …………………………………………………….  35    Km……………  Dia 21

Aquesta es la credencial del pelegri, que d’alguna manera dona fe, que has passat per cada poble i quan arribes a  Santiago de Compostela , a les dependències de la Catedral et donen la famosa Compostela, per altra banda molt buscada per tothom., tant creients com no creients.


RELACIO DE MATERIAL NECESSARI PER FER » EL CAMINO DE SANTIAGO»


– UNA MOTXILA QUE S’ADAPTI BE A L’ESQUENA I AMB TANCA DE CINTURA
– PARAVENT
– CAPELINA
– SAC DE DORMIR ( EL MES PETIT POSSIBLE) MÉS UNA ESTORA PER POSAR-LA A       SOTA, PER NO SENTIR LA HUMITAT.
– QUATRE AGULLES D’ESTENDRE ROBA, SI NO LES PORTES ES DIFICIL PENJAR LA ROBA PER SECAR-LA.
– SABÓ PER RENTAT LA ROBA
– GEL DE DUTXA
– POLS DE TALC (IMPORTANT)
– AMPOLLA D’AIGUA DE 2 LITRES, HI HAN ETAPES QUE NO TROBES CAP FONT  NI     POBLE,
– PANTALONS (PODEN SER DELS QUE S’ESCURSSEN MITJAÇANT UNA CREMALLERA)
– BOTES DE SOLA GRUIXUDA
– SANDALIES DE TIRES, PER DESCANSAR QUAN UN ARRIBA A DESTÍ I ELS PEUS PODEN TRANSPIRAR.
– DOS PARELLS DE MITJONS DE FIBRA FREDA(CAL RENTAR-LOS CADA DIA)
– DOS CAMISETES
– DOS CALÇOTETS
– JERSEY PRIM
– GORRA DEL CAP
– PORTA DOCUMENTS TRANSPARENT, PER SI PLOU.
– TOVALLOLA NO MASSA GRAN
– PLASTICS PER TAPAR LES BOTES QUAN PLOU (PEUCS)
– IMPRESCINDIBLE UNA CAMARA FOTOGRAFICA.

Al passar per Fromista impressiona aquesta gegant construcció, un canal que et fa companyia durant molts Km.

El meu fill Lluís amb el seu camí de Santiago fet amb bicicleta amb els seus amics , sempe va ser un referent per mi, a partir de l’èxit del Lluís, vaig començar a preparar en seio El Camino. El Lluís va torar entusiasmadissim de tot el que havia viscut, Les fotos farlen per si soles i les poso intercalades amb les meves com un homenatge al seu pelegrinatge.

FARMACIOLA


1 –   Crema de corticoide (cremades del sol )
2 –   Crema anticongestiva  (encetadures) entre les cuixes.
3 –   Betadine per desinfectar petites ferides
4 –   Gases esterils
5 –   Fil i agulla ( per desinflar les butllofes)
6 –   Esperadrap de paper
7 –   Paracetamol 1 gr per la febre i el mal de cap
8 –   Ibuprofe com a antiinflamatori per les tendinitis i altres dolors musculars.
9 –   Benes
10 – Fortasec per la diarrea molt propia dels mesos de calor
11 – Tisores petites.
12 – Bossa de plàstic hermètica per possar – hi gel picat en cas d’agafar una tendinitis, cosa    frequent segons la meva experiència en el Camino.
13 – Un antihistaminic per les picades d’insectes, o be per alguna al.lergia a la pell que us pugui sortir.

Us poso tot això perquè ho sapigueu. Jo no vaig passar per aqui , vaig començar directament a Burgos.
Em sembla oportú començar pel final del camí, sensacions i reflexions que me trobat , experiències i decepcions, fracassos teus i d’atres pelegrins, situacions que poden endolçir el cami, i coses que mai s’han de fer. El respecte a l’altre es vital i mai volguer saber més del compta( No fer el cotilla), si vol, l’altre ja t’explicarà, són moltes hores de caminar junts, gent molt diversa, amb moltes maneres de pensar i de fer  diferents i creences diverses.
REFLEXIONS UN COP FET EL CAMI
Cadascú fa el Camí  per sentits diferents, l’un per fer montanbyte, l’altre per anar amb el seu caball, altres el fan en sentit espiritual fins i tot religiós (per tal de guanar el jubileu) , prometences que la gent fa, ni ha que fan el Camí per desconectar, altres per fer vacances,  «poden ser  molt econòmiques ?. Vaig trobar gent que no sabien explicar perquè feien el Camino ? Curiós oi? El món es molt complert.
Pel peu d’aquesta muralla de l’hort del Monestir de Vallbona de les Monges, entra el camino a Vallbona, cal saber que l’època medieval el camino sempre passava pels monestirs, eren llocs segurs i resguardats i al costat sempre hi havia algun hospital de pobres o de pelegrins.
El que no vull es ompliu-se el cap de dades tècniques ni monuments visitats ( gairebé no vaig fer turisme, no era la meva intenció) o hiastòries de terres desconegudes (inpartibus infidelium). Taqmpoc us voldria omplir el cap d’anecdotes més o menys gracioses, que expliquen el pelegrins o sents a dir al naturals del pais, com per exemple (la santa compaña), en un altre moment  si puc us explicaré quelcom de por que vaig passar caminant de nit, amb boira, amb gossos cridant i al costat d’un gallec.
Ja he dit que no aig fer el camí per tal de fer  turisme, lluny de mi, tampoc vaig fer el camí per tal de fer quelcom prodigiós, donçs mils de persones de diferents edats el fan, per exemple: matrimoni italià amb el seu gos, 3 matrimonis francesos de 75 anys, matrimoni amb un fill petit, i més exemples), en cap cas vaig fer el camí per desconectar.
Personalment no hauria sacrificat 21 dies de les meves vacances per fer una travessa i deixar sola a la família. 
Des de l’ultim any Sant 1993 que no parava de pensar de fer aquest peregrinatge d’anar a Compostela on hi la tomba de Sant Jaume. He de dir que quan tenia 19 anys ja vaig peregrinar amb l’Hospitalitat de Ntra. Senyora de Lourdes amb malalts, va ser una experiència molt enriquidora en plena juventut.
Als 50 anys anar a Compostela a peu i sol era un repte, per veure quines capacitats de subsistència tens, quins recursos interiors tens, com es la teva manera de relaconar-te amb els altres, ets prou espavilat per fer tot el que ha casa teva es superfacil, com fer-te el menjar, dutxar-te, rentar-te la roba ? i clar tot això fent les cues corresponents i més. No es fàcil, de vegades perds els nervis i et preguntes » que hace un chico como tu en un sitio como este ? «.

Curant pelegrins a Fromista

El Camí, encara que vagis sol, mai el fas sol, sempre apareix algún pelegri al teu costat, perquè tu enlenteixes el pas o perquè l’altre va més depressa. Cal dir que la companyia en moments de solitut sempre o gairebé sempre es benvinguda, ben mirat són moltes hores de caminar sol.
He de dir que no sóc un bon caminador, ho dic per animar-vos a fer el camí, si una persona com jo que m’he passat la vida enmig de llibres, biblioteques, consulta, visitant malalts, vosaltres segur que esteu molt més preparats que jo i ho podreu aconseguir.



Nosaltres tenim com a objectiu comú, caminar cada dia uns 25 Km. En la viada real la gent del nostre entorn tenen moltes més dificultats que no ve al cas enumerar, perquè tots sabem les nostres. Abans he dit que volia saber el que costa fer les petites coses de cada dia com: rentar la roba, fer cua per duxar-se, fer cua per fer-te el menjar, encara que sigui una anamnida o una crema de xampinyons, no trobar un caixer automàtic i la Visa convertir-se en res, arribar a un poble que no te cap botiga per comprar quelcom, que fer ? Com subsistir ? L’ austeritat es el senyal del camí, que no te res a veure amb la pobresa; podriem dir que es lo més oposat al confort. Confort que gaudim a casa nostra i es un perill, tralladar el nostre món al camí, greu error endur-te l’ordinador per conectar-te, el secador del cabell, diferents pinta-ungles, varies tarjetes per treure diners i que a l’hora de la veritat no han servit per res i haber de refiar-te d’un pelegri, que comparteixi amb tu un pa amb oli o mitja poma i uns cacauets i para de comptar. La bona voluntat  te molt de valor i s’agraeix.

Albergue de Hospital de Orbigo (León) 
Vaig sortir de casa confiat en arribar a Compostela amb força entrenament, molta voluntat i amb l’ajuda del Senyor. Cal força voluntat per imposar-se el propi ritme de caminar, a pesar del ritme del altres ( sovint temtador), el secret estat en veure quan cal parar , quan cal menjar, quan cal parlar amb el veí no deixar-se portar pels altres ( a mi la temptació hem va costr una tendinitis els dos darrers dies ).


Us donaré més consells dels que em van donar a mi ( fonte amb el paisatge i prou ) com a unic consell. Després d’acabar el Camí, cal  un bon calçat, bons mitjons (en cap cas » de quita y pon » o dit d’una altra manera  » no de todo a cien «; rentar la roba cada dia, dutxar-se, bon botiquí, saber fer la migdiada, anar a dormir d’hora, etc; molts estrangers portaven la Biblia a la motxila.
Puente del Paso Honroso de Hospital de Origo.
Realment el pelegrinatge a Santiago es una escola d’aprenentatge: de compartir, de solidaritat amb el qui pateix, cuidar als companys pelegrins, de paciència, de caritat, d’escoltat tot, les orelles atentes als missatges (Déu és gran).
Santa Maria la Blanca de Villarcazar de Sirga, de finales del siglo XII

 En Geraldo un home brasiler, estava molt agraït a Déu per la familia que tenia.  Tot t’ensenya, cada pelegrí, cada home, cada dona que tens al costat, el paisatge, només cal anar amb els ulls ben oberts.
Durant el Camí tens temps per moltes coses, escriure als familiars, als amics, temps per pensar, per meditar, etc.

Mansilla de las Mulas

Portava les etapes fetes, però …..  descansava quan tocava, comprava on podia, perdia el temps quan convenia, per fer costat a algú.  He de dir que no m’ agrada portar-ho tot ben organitzat, més haviat m’aburreix, s’ha de deixar quelcom a l’atzar. L’atzar  en aquest Camí em va donar moltes al.legries ( Monestir de Benedictines de Lleó ( vepsres, completes,missa, enquesta dels escolars de Lleó davant la catedral.
EL PELEGRINATGE

No vaig patir ni soletat geogràfica, ni personal, sempre vaig anar acompanyat amb algú, encara que desconegut.
Entrar i sortir de les ciutats tot un drama, soroll, naus industrials amb gossos, mal marcat, circulació de camions, por.

Dia del Corpus de Carrión de los Condes a Sahagun, etapa molt pesada, cansada.

Sempre trobes homes i dones encatadors i senzills amb qui parles i al passar pels pobles, algú al saber que ets pelegrí, et diuen » rece por mi al Apostol «. 
Vaig poguer veure en tot moment un respecte pel pelegrí, fins i tot em vaig sentir mimat , els cotxes s’apartaven perno molestar amb llur aire, et toquen la bocina per saludar-te.
L’experiència del paisatge. Els Paramós de Lleó són 150 Km. practicament plans, mes de 5 dies de marxa i tot són camps de cereals.



El repòs era importantissím, sempre que podia feia dos hores de migdiada i gairebé sempre a les 9 del vespre al llt ( encara amb sol) i a les 4,45 hores a terra, per començar a vestir-se i posar-te a caminar a les 5 hores, abans de la sortida del sol.
Només vaig fer turisme limitat a unes poques hores a Burgos, Carrión de los Condes, Frómista, Lleó, Astorga (Palau episcopal de’n Gaudí) Pontferrada, Samos i Santiago.
Sí, vaig curar molts pelegrins que tenien llagues o ampolles als peus i encetadures.
Una forta experiència es la pjada a l’Ocebreiro, acostumat a l’austeritat dels Páramos de Lleó, ara tot es molt vert i generós.


Els últims Km. amb fites cada 500 metres i la companyia d’eucaliptes et fan companyia, són els Km. més durs. El camí està ple de creus, aqui descansa el sacerdot que als 26 anys, un més després de cantar la seva primera missa, a dos dies de la meta.
Tenia il.lusió per acabar el Camino, molta per abraçar a l’Apostol, per resar per la gent que m’ho havia demanat, il.lusió per passar per la Porta Santa, que es estreta en comparació al Portico de la Gloria, per trobar a la Tere, al tio Dimas (a.c.s.) , a la tia Mari, a la cosina Elena de Avilés, per abraçar-me amb els companys peregrins de tot el Camino (21 dies ).
Els albergs de peregrins són un be de Déu a part de les 3 € de voluntat, tot és gratuït, gràcies als voluntaris que fan la feina i acullen al pelegri amb la màxima cordialitat , simpatia; tot ho fan per fer la estada agrable al pelegrí.

Palas del Rey un dia molt important per mi, hi ha una gran història per explicar.

El fet d’arribar a Santiago no només es qüestió de sort. La salut penja d’un fil tot el camí. El pelegrí està a l’aguaït  de qualsevol ensurt, està indefens i és molt feble; una petita infecció en una ungla del dit del peu, l’ungla que es clava , butllofes als peus, torcedures de turmells, caigudes, encetadures a les ingles, llagues a les espatlles produïdes pels tirants de les motxiles, tendinitis,etc… Qualsevulla d’aquestes coses et pot fer tornar a casa, sense arribar a la meta tant desitjada.
Hom pot trobar pelegrins que es el setè, o setzè viatge o vint-i-unè viatge. Penso que tindrà el Camino que la gent el repeteixi una i altra vegada.


Quan durant el camí trobes un pelegrí , una i una altra vegada, neixen llaços d’amistat, es tot un secret del Camino.
Tots els pelegrins estem orgullosos dels segells que ens van posar en la credencial ( parròquies, ajuntaments, barss, fondes, inclús trobes pelegrins que porten els seus segells amb el DNI i telèfon mòbil.
Quan acaba el Camino, després de moltes etapes algo notes que ha canviat en la vida de cada pelegri.

Esglesia de Santiago, els pelegrins que estaven malalts i no podien continuar cap a Compostela, obtenien la Indulgència plenaria del perdó dels seus pecats.
Ningú comença el camí per tornar-se’n enrera.
Cal esmentar el vertader esforç que fan els peregrins brasilenys, son tots molt pobres i demanen tots un crèdit de 3000€ sobe la seva casa, i els veus amb una fe que impressiona.

Fent cua de bon mati per recollir la Compostela
Abans de començar el camíi em vaig proposar escriure als meus pares, a la meva família, amics i així  ho vaig fer, però com més adelantava en el camino, menys temps tenia d’escriure, em passava moltes hores curan pelegrins.


Els pelegrins i els turistes són dos éssers de génere diferents…. els voluntaris se’n adonen; l’encarregat de l’alberg de Castrojeriz ,deia desesperat que hi havia pocs pelegrins i si molt de turistes.
Tothom, li queden ganes de repetir-lo, són també les coses que veus, vius i que no pots assimilar d’una passada.
Visita obligada que tot pelegri per tradició ha d’anar a Fisterra.