Entradas con la etiqueta: silenci

SOLIUS, CINQUANTA ANYS

Vaig conèixer aquesta comunitat de monjos, quan jo era metge d’Osor, el germà Felip (a.c.s.) ho era; la seva família en van animar a anar-lo a visitar a Solius, em van dir ben segur que estarà molt content i així va ser com vaig conèixer aquell monjo dolç,amb una certa timidesa, empàtic, amb un somriure molt monàstic, com els altres monjos, sabia escoltar i no mirava el rellotge, sí en algun moment t’havia de deixar sempre era per complir amb la regla de sant Benet. Així,durant anys demanava per ell, tots tenim algun monjo conegut a algun monestir, que ens serveix de referència i ens obre les portes sense més límits que els que marca la disciplina monàstica. El Cister això de la litúrgia de les hores ho porten sense cap esquerda i compleixen allò que els diu el fundador, no anteposar res a l’amor del Crist.

Són trenta anys de relació amb els monjos, després fa molts anys va venir el germà Albert Fontanet, bon monjo i millor persona, que també sempre m’ha fet els honors cistercencs quan truco a la porta. Contemplant el seu somriure t’arregla la mitat dels mals, quan el germà Josep et diu que el germà Albert Fontanet,  està enfeinat, es que no pot rebre, cap problema un amic ho ha d’entendre tot, només faltaria, un altre dia serà, ens quedarem a vespres.
Al germà Albert fa molts anys que li vaig deixat una gran col.lecció d’homilies de l’ Abat Cassià Maria Just, homilies ciclostilades amb tinta violeta, com tot lo d’aquell temps; (no existien les fotocopies, es feia un clixé a màquina d’escriure i després es traslladava a un rodet i vinga anar imprimint). Homilies que m’enviava el meu amic i monjo montserratí germà Pius Tassies.

 Be, va ser un encert, el germà Albert va disfrutar moltissim, vaja com jo. Aleshores un servidor les rebia i les guardava com un tresor, per mi , pels meus amics i per molta gent,el pare Abat Cassià era un referent, l’escoltàvem i l’estimàvem . Tinc una anècdota molt entranyable i pròpia del pare Cassià de quan jo tenia 19 anys.
Per la felicitació del Nadal el meu amic mossèn Josep Colomer, rector de Santa Cristina d’ Aro, de Solius, de Romanyà, Bell.lloc i d’alguna que altra església, no recordo totes, em va dir que el vint-i-u de gener els monjos feien una gran festa per cel.lebrar el cinquantè aniversari de la fundació de Solius. No hi podia faltar de cap manera i així ha sigut.

D’esquerra a dreta: el germà Albert Fontanet, el P. Enric Benito, l’Abat Edmon M. Garreta i P. Jordi Gibert al peu de les escales que donen pas al cami cap a l’església.


A casa nostra aprop de Vallbona de les Monges sempre hem tingut una estreta vinculació amb el Cister, començant per Vallbona, la mare era amiga de la que en altre temps fou abadessa del monestir Maria Mercè Nogareda i Espigol, filla de Santa Pau i la mare filla també de la Garrotxa a la serra de Mor, la Miana, les dos podien parlar del seu país i de les seves costums, perquè quasi eren veïnes i sovint hi anava, i s’interessava que feia el nen que era jo i com anaven les collites i la salut dels de casa i que feien per Girona.Anys a venir a casa nostra sempre han conservat una bonica amistat amb la comunitat. Els pares el diumenge a la tarda els agradava d’anar a visitar algun poblet de la Conca de Barberà, com Conesa, que hi vivia el seu estimat amic el Sr. Duch, que olim fou secretari de l’Ajuntament de Vallbona de les Monges, ell l’ ajudà a entendres amb el govern alemany sobre la mort del seu germà al camp de concentració de Gusen (Austria). Sempre més va quedar una exel.lent amistat, i molts estius li fèiem una visita. Una virtut del Sr. Duch es que mai acceptava res de ningú, ni un cafè, ni un got d’aigua. Després també altres pobles com Forès, Sarral,Santa Coloma de Queralt, l’Espluga de Francolí, el monestir de Poblet, l’ Albi, l’Espluga Calva. etc…

Comunitat actual amb el pare Mauro-Giuseppe Lepori, Abat General del Cister.


Després de saludar a l’Anna Bover, vaig entrar dins l’església, ja estava de gom a gom, quedaven poquíssimes cadires i va donar la casualitat que vaig asseurem a la part esquerre de l’església molt aprop de l’altar i al costat vaig trobar els únics laics de Poblet que assistien a la festa, eren  el Sr. Fernando Martí i Civit i la Teresa Morgades i Civit, em van fer una exel.lent companyia em van dir que eren pintors i decoradors des de 1921, i que també feia anys que treballaven pels monjos i els coneixin a tots, fins i tot havia pintat la sagristia nova amb grans embestides. Em van explicar moltes coses del monestir, es notava que l’han viscut i encara el viuen.

El pare Jaume Gabarró va aprofitar el temps assajant el cant d’entrada, el Salm responsorial, el cant de l’Al.leluia, el Crec en un Déu ens el vam saltar, per a ser molt conegut, tothom el sap, Cant de comunió, l’antífona mariana i els Goigs de Santa Agnès, Antifona :De la vostra santedat cantarem els  atractius. Escolteu-nos amb bondat, Mare de Déu de Solius.
Entre els màrtirs heroïna, farell  de puresa encès : Enfortiu la fe divina a Solius, oh santa Agnès……..
Com poden veure els monjos ens van mimar amb la calefacció perquè no passéssim fred.

Com que la majoria del public vam arribar gairebé una hora abans, jo vaig saludar entre d’altres persones al que fou el nostre rector de Cornellà l’estimat mossèn Josep Colomer ara rector d’aquesta església de Solius, no cal dir la gran alegria que junts vam compartir, recordant 18 anys d’estada a Cornellà junt amb l’Assumpció, que el va cuidar llargs anys (a.c.s.). Vaig conèixer el rector de la Cellera de Ter, mossèn Ramón Oller, que es parent de la Montserrat Oller (presidenta de l’Hospitalitat de Lourdes de Banyoles, que al mes de juny peregrinem junts amb la diòcesi de Girona)) i de’n Josep Hereu i Pons de Cornellà del Terri.

De cop, l’entrada, la processó dels monjos, mossèns, abats, priors, el nostre bisbe Dr. F. Pardo i l’Abat general del Cister pare Mauro-Giuseppe Lepori i més. Liturgicament els monjos de Solius van tirar la casa per la finestra. Solemnissim. Els cants també.El pare Jaume va donar tot el seu cor en la direcció dels cants . Donava bo escoltar; tot s’ha de dir, el cinquanta per cent dels assistents sabia molta música i cant, i això no sempre es dona.
Darrera meu tenia la mare de les germanes De Castro, ella sempre tant joiosa, com a Lourdes.

Lectura de l’evangeli pel diaca
 A més, el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp, el qual un home troba i ho amaga de nou; i ple de goig per això, va i ven tot el que té i compra aquell camp. També el Regne del cel és semblant al mercader que busca bones perles, i que, havent trobat una perla de gran preu, va ser i va vendre tot el que té i la compra.

Els poso el sermó que va fer el pare abat Mauro-Giuseppi Lepori, perquè tothom el pugui meditar, gaudir i fer-lo seu:

 50è Aniversari de la Fundació del Monestir de Solius Festa de Santa Agnès, 21 gener 2017 Lectures: Siràcida 51,1-12; 1 Corintis 1,26-31; Mateu 13,44-46 «Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp. L’home que el troba el deixa amagat i, content de la troballa, se’n va a vendre tot el que té i compra aquell camp.» (Mt 13,44) Per què s’amaga un tresor? Certament, per protegir-lo i per no perdre’l. El propietari del tresor l’amaga perquè ningú no el trobi i el robi. És un tresor, quelcom molt valuós, i el qui el posseeix hi troba la seva joia, la seva seguretat, la seva esperança per al futur. Un tresor amagat és valuós perquè algú sap que el pot trobar, que el pot retrobar sempre per a gaudir-ne, per alegrar-se del seu valor. Aquí, però, Jesús parla d’un tresor del qual no coneixem el propietari. Qui ho sap, potser va morir abans de recuperar el tresor i deixar-lo als seus hereus. Notem també que el propietari del tresor i el propietari del camp no són la mateixa persona, altrament, de ben segur, no l’hauria pas venut a l’home que va trobar i amagar novament el tresor i anà per comprar-li el camp. El tresor de què ens parla Jesús és símbol del regne dels cels, i això vol dir sobretot que el qui va amagar el tresor en el camp és Aquell que està en els cels, és Déu, és el Pare nostre que està en el Cel. Déu ha posat quelcom de seu, quelcom d’Ell mateix en un camp que no posseeix directament, en un camp que els homes poden comprar i vendre entre ells. Déu ha amagat un tresor en allò que podem intercanviar entre nosaltres. Intercanviem camps, diner, treball, relacions, serveis, però també paraules, mirades, sentiments, i vet ací que al dessota de tots aquests «camps» Déu ha amagat un tresor inestimable, un tresor que val infinitament més que el camp, ho val tot, com la perla de la segona paràbola del nostre evangeli per la qual el comerciant no dubta ni un moment a vendre «tot el que tenia» per comprar-la. Per què Déu ha amagat quelcom de seu en el camp de la nostra humanitat? Per què no ha deixat el tresor a la vista de tothom, sobre el camp, per tal que tots el poguessin haver? Per què amagar-lo? Potser per a conservar-lo per a Ell mateix? Però, per quina raó hauria amagat en el món quelcom que estava en lloc segur en els Cels, allà on, diu encara Jesús, «res no s’arna ni es rovella, ni els lladres no hi entren a robar» (Mt 6,20)? Comprenem que Déu ha amagat el seu tresor en el nostre camp perquè el puguem trobar nosaltres; i l’ha amagat perquè és preciós i perquè el busquéssim. Déu ha volgut i vol que l’home cerqui el seu tresor i vol també que el trobi, i que, havent-lo trobat, el posseeixi, esdevingui propietat i fruïció de l’home. 2 Comprenem alhora que no hi ha cap altra activitat més important per a nosaltres que la recerca d’aquest tresor amagat per Déu en el camp de la nostra humanitat, de la nostra vida. En realitat, Déu no ha amagat en la nostra humanitat només quelcom de seu: s’hi ha amagat Ell mateix. Déu s’ha amagat en la terra del camp de la humanitat, del camp del temps, del camp d’allò que els homes tenen, fan, viuen. El tresor del regne dels cels que el Pare ha amagat en la humanitat és el Fill encarnat per obra de l’Esperit Sant. I s’hi ha amagat fins al punt de deixar-se consumir per la terra com una llavor colgada que mor per donar molt de fruit (cf. Jo 12,24). El camp de l’home esdevé camp de Déu; la criatura humana, en Maria, esdevé custodi del tresor del Do de Déu. I després de Maria, l’Església, els sants, els màrtirs com santa Agnès. Camps en els quals la nostra humanitat ha acollit el tresor amagat de la presència de Déu que salva el món. Un camp, per poder amagar un tresor, no cal que tingui valor en ell mateix. Cal només que sigui de terra, apte per a ser cavat, no ha de ser dur com una roca, ni massa cobert d’arbres, de cases o de monuments nobles. Cal que sigui solament humus, terra humil. El veritable problema de la humanitat és que molts s’acontenten dels tresors que produeixen o construeixen ells mateixos a la superfície del camp del món. El problema és que per al món, el tresor es troba a la superfície, és més, és la mateixa superfície, l’amplària, la quantitat de terra que es posseeix. El problema de l’home, de sempre i avui més que mai, és que no busca el tresor en profunditat, en la profunditat de la seva experiència humana, en la profunditat del seu cor. «Què en trauria l’home de guanyar tot el món si perdia la vida?» (Mt 16,26). De què li serveix a l’home guanyar espais sempre més grans de possessió i de poder, de plaer i de vanitat, si no cava a fons al centre de la seva vida per trobar el tresor de Déu, el tresor que és Déu? Jesús ens fa comprendre que guanyar Déu equival a guanyar la pròpia vida, perquè la vida de l’home, la vida plena i eterna de l’home, és el trobament amb Déu: «Gloria Dei vivens homo, la glòria de Déu és l’home vivent» —escriu sant Ireneu de Lió—, i hi afegeix: «vita autem hominis visio Dei, però la vida de l’home és la visió de Déu» (Adversus haereses, IV). El gran tresor que en Jesucrist hi ha amagat en el camp del món és el trobament amb Déu, el Rostre de Déu que hem de trobar, la Paraula de Déu que hem d’escoltar, el Cor de Déu que hem d’estimar. I no hi pot haver amor més gran per a la humanitat que anunciar la troballa d’aquest tresor en el camp de la nostra vida. No hi ha amor més gran per a la humanitat que el d’ajudar-nos a cercar i trobar el tresor amagat en la nostra vida, en la realitat que vivim, també i molt més encara quan la realitat sembla lletja, fatigosa, hostil. Aquesta és la gran i essencial vocació de qualsevol comunitat cristiana i especialment de qualsevol monestir. Un monestir, una comunitat monàstica, és un camp on el tresor amagat de Déu és sempre cercat i trobat. El monestir és el camp que es compra només perquè hi ha el tresor de Déu. 3 Sant Benet demana com a qualitat essencial de qualsevol candidat a la vida monàstica que «cerqui Déu de veritat» (RB 58,7), això és, que busqui el tresor, que el vulgui cercar sempre, i que no vingui a viure sobre el camp del monestir per fer hi cap altra cosa que no sigui això. Ben cert, al monestir hem de fer de tot, hem de treballar, guanyar-nos la vida, servir els germans, el poble de Déu, els pobres. Però som monjos quan en tot això vivim només per aquest tresor amagat en tota realitat, vivim només per trobar i estimar Crist en totes les coses, Crist en tots. «Que no anteposin res absolutament al Crist», crida sant Benet cap al final de la Regla (RB 72,11). L’únic tresor dels monjos és Jesús mateix. Cercar Jesús, trobar Jesús, acollir Jesús, escoltar Jesús, servir Jesús, adorar sempre Jesús, en tota circumstància, en tota persona. Per això, sobre el camp del monestir no hi hauria de créixer res, no s’hi hauria de construir res que pugui distreure’ns de la recerca del tresor de Déu. Si sobre aquest camp hi construïm palaus, fàbriques, monuments, carreteres asfaltades, qualsevol cosa que recobreixi la terra humil que sempre podem excavar per trobar el tresor, ja no serem més monjos, ja no serem una comunitat monàstica. El monjo que ja no viu en el monestir només per cercar en profunditat el trobament amb Crist, ja no és monjo, ja no és fidel a la seva crida, al testimoniatge, al «martiri», que ha de donar a l’Església i al món. Per això no ens hauria de fer mai por de ser petits, de ser pobres, de ser un pobre camp, un camp de terra humil, que sembla poc fèrtil. Perquè, com ens diu sant Pau, «Déu, per destituir els qui són alguna cosa, ha escollit els qui no valen per a res» (1 C 1,28). La fragilitat, paradoxalment, ens ajuda, perquè ens fa més atents i menys distrets respecte al tresor amagat en el nostre camp, ens fa més lliures per cercarlo, i per mostrar a tothom que la joia de la nostra vida, de la nostra comunitat, la joia per a tots és el tresor i no cap altra cosa. Per consegüent, estimadíssims Germans de Solius, si hem d’alegrar-nos d’alguna cosa en aquest jubileu de cinquanta anys «de la compra del camp» del vostre monestir, és precisament d’això, perquè durant aquests cinquanta anys heu viscut pel tresor que hi ha amagat, l’heu cercat, l’heu trobat, l’heu guardat, l’heu compartit i … continueu cercant-lo. El futur d’un monestir no és el camp, ans el tresor etern que s’hi guarda, i que mai no serà pres, perquè quan Déu es dóna, es dóna per sempre. Gràcies per la vostra fidelitat a cercar humilment Déu, preferint a tota altra cosa el tresor de la nostra vida, Jesucrist.
 Era tant l’interès de les paraules del pare Lepori, que la majoria de la gent tenia els ulls tancats, jo també vaig optar per tacar-los i escoltar i prou. Vostès, podran opinar després d’haver llegit el sermó.
Tots plegats vam cantar el Crec en un Déu… de mossèn Romeu.
Mai havia sentit cantar el credo, amb tanta energia i alegria.

 Els poso una fotografia de com estava de plena d’església en el dia de la seva festa «Sanctae Agnitis de Solius «.

 Al final vam cantar els goigs de santa Agnès. Tots hi trobarem cares conegudes.

Acaba la missa del cinquantè aniversari de la fundació de monestir de santa Maria de Solius, amb la procesó de sortida, es donava per acabada la part principal de la festa . La Creu ho presideix tot. A titol informatiu, tots els monestirs cistercencs tenen com a patrona a la Mare de Déu; i les esglésies que juridicament pertanyien al monestir també, a Llorens de Rocafort la primera clau de volta d’entrada a l’església es troba la Mare de Déu amb l’infant Jesús als braços i amb l’altra ma aguanta la Rosa de Jericó. 

A la sortida ens donaren de part de l’Ajuntament  » Solius. El terme agrícola de Santa Cristina d’Aro » un fulletó de la historia del terme de Solius.
Tot seguit , ens varem traslladar al claustre, que mai hi havia entrat i allí ens van obsequiar amb un piscolabis servit pel Ginjoler de Cornellà del Terri. 
A més al ploure, estar a sopluig ens va solucionar molta intendència personal i poguer gaudir del moment present.

Va ser un bon moment per parlar amb persones conegudes d’anys de compartir les vespres i la missa i de passar bones estones asseguts a les escales que pugen a l’església. Gent que si ens coneixiam i que quasi mai haviam intercanviat algunes paraules.
Es un bon moment, els monjos de Solius, quan s’han acabat les vespres o la missa, sempre surten a fora a saludar als fidels i a compartir una estona de conversa, cosa que sempre he agraït i se que va ben lligat amb l’hospitalitat i l’acolliment tant propi del Cister.

Tot cordialitat entre els monjos de casa, els de Poblet, els de Montserrat, monges de Vallbona, de Valldonzella, de Sant Pere de les Puelles, de Sant Benet de Montserrat, de Sant Josep de Girona el nostre bisbe Dr. F. Pardo, amb barret, l’abat de Poblet pare Octavi Vilà, també amb un barret verdós; ens acompanyaven  molts capellans, vaig saludar al mossèn de sant Antoni de Calonge, que es el que era el rector de Solius quan van arribar els  monjos l’any 1967, es diu Josep Lafont, jo, fa trenta anys que el veig a Sant Antoni els estius, canta molt be i acull tothom que va a la sagristia a saludar-lo. Parlant de barrets, jo també en portava, penso que ens protegia una mica de la pluja, que en certs moments queia i del fred.

Sota aquests xiprers hem compartir llargues tertúlies els mesos de juliol i agost, amb més d’un monjo de Montserrat que hi venen a passar uns dies de les seves vacances, el darrer en poguer saludar i compartir una mica d’història de Montserrat va ser el » jove » pare Daniel Codina, que no el vaig reconèixer fins al moment del sermó, al escapar-se-li un lleuger somriure. Tot passejant vam recordar les Trobades de Santa Cecília. Anys abans també havia vist el pare Odiló Planàs (e.p.d.) , un parell d’anys més tard al pare Maur Esteva Alsina, Abat general de l’ordre del Cister, passejant tranquilament per la carretera de Solius amb el germà Albert.

Abans de marxar ens varen obsequiar amb una estampa de la Marededéu de Solius i un bonic escrit al  dors i un fulletó cedit per l’Ajuntament de Santa Cristina d’Aro, titulat : Solius. El terme agrícola de Santa Cristina d’Aro.
Acomiadament amb fortes abraçades, enhorabones i felicitacions a tots plegats, i que puguem seguir compartint l’esperit del Cister durant molts anys.
L’endemà la premsa es feia ressò de la gran festa


Molt agraït

Pep


BON NADAL A TOTS ELS HOMES DE BONA VOLUNTAT

Estimada família, parents, amics i seguidors del meu blog; només quatre paraules per què si, perquè  us estimo i d’altres us aprecio moltissim sou entranyables veïns meus del meu poble de Cornellà del Terri, de Llorenç  de Vallbona i d’altres pobles que durant la meva vida he fet de metge, a tots molt BON NADAL  i un any 2016 ple de pau, que es el que tots els homes desitgem tenir pau, viure en pau i sobretot donar pau als que estan al teu voltant, cosa importantíssima. Perdoneu que no digui un any vinent molt feliç, perquè no seria correcte per part meva, perquè la felicitat només la podem reconèixer en la memòria com diu ( Tafalla). Segurament que tots tindrem petits moments de felicitat, aprofitem-los, perquè són un tresor en aquesta vida. Jo d’ençà que ha nascut la nostra neta MAR, que al contemplar els seus ullets, el seu somriure, la seva complicitat en tots nosaltres i al estirar els seus braçets perquè l’agafi, i juguem i intercanviem pessigolles, picades de mans, manetes, i comencem a fer ralet ralet a les seves mans, li diverteix veure el nostre gos Antoine ja amb 16 anys , riu quan passa pel costat, aixeca les estovalles de la taula per veure si està a sota, quan la tia renta els plats amb la aporta mig tancada de la cuina, ella es torça per veure-la. I lo mes maco del món es veure la immensa alegria que te quan veu a la seva estimada mare, la Marta ho es tot per ella i ella per la Marta, m’impressiona aquest refiar-se de la mare a totes a totes , ep ! i del pare també, no vull quedar-me curt, però es diferent. M’encantaria que aquest refiar-se durés tota una vida; es un desitg que sempre he volgut, alhora m’encantaria mantenir aquesta confiança cega en Déu nostre Senyor, que ha vegades trenco aquest refiar-me com els nens.
Aquests moments de felicitat omplen la meva vida i la dels  de casa; tots pendents d’aquesta joia. Que bonic es veure-la créixer dia a dia i els seus avenços, que no són pocs; penso que en aquestes festes gatejarà segur !!! i potser es posarà dreta, qui ho sap ?

Local social del poble de Llorenç als pocs mesos de la seva inaguració.

Aquests dies, que a les portes del Nadal, celebrem la festa de la Expectació al part de la Mare de Déu i estic a Llorenç de Vallbona , cal recordar que l’esglesia estava dedicada a la Verge Maria com totes les esglésies que pertanyien al Cister. a la façana  posa Ave Maria Gratia plena Dominus , es l’esglesia més antiga de la Ex-Baronia de Vallbona.

Mare de Déu de la bona Esperança o de la Cinta o de la O. Es un quadre preciós, es troba a Vic.

Em trobo aquí al poble per la petita collita d’olives , tot s’ha de dir fa més d’un més van caure la meitat de les olives, al tros es troben veritables catifes d’olives, fa molta pena. Esperem que la bacteria  Xilella Fastidiosa, no ens mati els olivers centenaris de casa nostra, segons noticies, la bacteria ja la tenim a la regió italiana d’ Apulia.
 Ja vaig intentar-ho fer, fa més d’un mes, però degut a la intensa boira pixanera d’aquells dies, no vam poguer collir. He de dir que Llorenç es un poble molt tranquil  pel carrer no es troba una ànima, tot el poble es com un balneari; es respira silenci,solitud,pau, i com element que delata que hi ha vida es el fum per les xemeneies o ensumanies com es diu aquí.  Quan es fa fosc tothom es tanca a casa a la vora del foc.
Ahir, tornant de la pallissa , a mitja tarda vaig trobar a dos persones i després de saludar-nos, vam comentar que falta molta gent al poble, qui ho vist i qui ho veu, en els tres  últims anys han mort unes  deu persones i els tres estàvem d’acord que no volta ningú. Tant solitari com Monblanquet.

No recordo quin diumenge de Rams es.


La conversa ens va portar a recordar tota aquesta gent que ja son absents, a més estan als volts de Nadal i segons el refraner que diu » per Nadal cada ovella al seu corral «, i vam sortir a parlar que al principi d’estrenar el local social, els dies que l’obrien eren suficients per omplir tres taules , dos que jugaven a cartes i els homes dedicats de ple a la  tertúlia, tant pròpia d’un diumenge per la tarda. Ràpidament em va portar a la ment aquesta foto que us poso al principi i que es obra del meu fill Lluís i que tothom la ha contemplada abastament en el local social.


Tots recordem els que falten, cadascun portava una gran història al damunt, de vegades plena de treball, de malalties, d’anyorança a familiars que van marxar per sempre per no tornar , familiars morts en la guerra civil, a pèrdua de la parella, de treball, d’ alegries, tristors, esperes i comiats i perquè no fantasies que mai es van poguer realitzar. També de fracassos, de llegendes que mai s’han esborrat, de viatges, de relacions humanes, de molts favors rebuts, d’ajudes quan la gent estava malalta, o d’ajudes en temps de les collites, o portar al metge a un veí, o deixar-li una ampolla de llet o d’oli perquè arribaven uns parents. D’agafar gent que anaven caminant de Bellpuig cap a Maldà, o fins LLorenç, o de gent que no tenia mitjans i anava a peu de Llorenç a Bellpuig, o la quantitat de favors que van fer els pares del Joan de cala Milia deixant entrar a l’entrada a la gent de Llorenç o els que venien a peu amb maletes des dels Omells de Na Gaia per tal d’agafar el cotxe de línia, per resguardar-se del fred de l’hivern, petites històries de relacions de nuviatges que no van arribar a port, o de rectors que van deixar bon record caminant de Vallbona a Llorenç per donar la extremauncio o portar el viàtic a qualsevol hora de la nit, ploguen o nevant. D’altres persones estimades que ajudaven a una veïna a canviar una cremallera dels pantalons, o de pentinar-se l’una a l’altra un dia de festa major, etc…. Quantes coses em deixo al tinter de la memòria i que ben segur son bons records per tots nosaltres, com l’Angeleta de cal Damià, quan no teniam infermera i ella posava les inyeccions per les cases, cosa que cal agrair-li.
Recordo que la padrina de casa tenia una capsa plena de cartes dels seus fills morts a la guerra, o del germà Francisco Pons que vivia a França a L´Auberge de la Mare aux Clercs a Mulcent,


de família escampada per la comarca,  Tarragona,Vilanova de Bellpuig o de lo  Palau d’Anglesola, o els familiars de la mama (acs) de Girona. Recordo que quan nevaba o feia dies de destorb la padrina treia la capsa a la vora del foc i vinga a repassar la història de la familia, guardava tant cartes com fotografies no gaire abundants en aquells anys.

Setembre de 2012, tornant del Perdigó, en plena collita de les ametlles

Les dos veïnes, dient que trobaven a faltar moltissim el somriure del pare i la mare i que ja no es igual i que donaven vida al poble, dons la mare no parava de casa a l’era o de casa a una altra casa a portar quelcom o a interessar-se per la seva salut. M’honora que em diguin això i per aquest motiu poso el seu somriure tornant de la ultima collita d’ametlles, l’any 2012. Ningú diria que apunt de pondres el sol estàvem rebentats de treballar, però sí molt contents de la feina feta.
Però també podem contemplar la cara d’altres persones estimades ja absentes i que recordant el seu nom, sempre estaran vives, aquesta es la missió de tots nosaltres, que no entrin el l’oblit. Esforcem-nos.


Ja estem a les acaballes de la collita d’olives 2015, els molins ja no obren cada dia, sinó dos dies o tres dies a la setmana, la feina grossa ja està feta, fa molts dies que no es posa la boira i no plou i això ha deixat treballar a tothom.
Dient, que enguany les olives donen un rendiment del 18% o fins i tot depèn de les partides arriben a donar el 22% o sigui que , per tranquilitat dels no entesos, un sac : uns 10 litres d’oli. Diuen que per Nadal l’oliva ja esta ben carregada d’oli. Una tradició diu, que si la oliva es morta dona un 4% més de rendiment perquè tot es oli, l’aigua ha volat.

Paisatgge tipicament Urgellenc, els sembrats estan sortin i el clima es de calor durant el dia, falten 4 dies per Nadal.


Un secret, que ja es pot dir, si el dia de Nadal voliam fer feliç al pare, calia espavilar-se i acompanyar-lo a missa. L’home al sortir se´l veia feliç, content, radiant, i feia anys que ens feiam una foto davant la portalada renaixentista de l’església de Llorenç i em va be de posar-la per  nosaltres i per vostès que se que també els plaurà.

Últim Nadal celebrat a l’església de Llorenç

En honor a l’estimada Tecla de cal Martí, que durant anys i panys va cuidar-se de d´0brir i tancar l’església parroquial del poble i de tot el que va convindre, de posar flors, parlar i cuidar la roba de la litúrgia. Tots us estem molt agraïts, per tot el que va fer i per lo bona persona que es. La Tecla te el cap molt clar, ahir vaig parlar una bona estona amb ella, junt amb la seva família. Per molts anys !!!!


Avui la lliturgia celebra el IV diumenge d’ Advent…. Maria  se  n’anà decididament a la Muntana, a la província de Judà; entrà a casa de Zacaries i saludà Elisabet……..
Abans d’acabar només dir que us anyorem molt, estimats pares !!!!
Ep ! els veins morts també els anyorem !
Be, res més, només desitjar-vos novament un BON NADAL 2015 i un millor any vinent 2016 per tots.

Pep

UN HORT, UN RACÓ, UN ALJUP, UNA HISTÒRIA EN MINIATURA

Per una persona,  que ha viatjat poquíssim, que mai ha travessat cap oceà , que tan sols ha  agafat un vaixell,  un parell de vegades a la vida , l’ una per anar a Mallorca, i l’altre per passejar-se entre les illes  Canàries, dos viatges amb avió a Praga, un a Colònia i  Aquisgran , una anada amb tren a Paris,  per visitar els impressionistes que es trobaven al Musée Jeu de Paume, (actualment al Musée d’ Orsay) , Notre Dame, La Cité, La Conciergerie, Les Invalides,Sacré coeur au cemitière de Montmartre , amb tot  els pintors, le Palais Chaillot, Le Sainte -Chapelle, La Sorbonne,  Le Palais Chaillot , Le Bois de Boulogne, Palais et  jardin u Luxembourg, Les jardin des Tuileries,  Saint Germain -des- Prés, que un cop conegut , jo mi hagués passat mitja vida passejant i badant la boca, és una meravella .

 Un altre viatge amb cotxe amb els fills per visitar la Bretanya de punta a punta,  anant tant sols d’ auberge de jeunnesse , des de la Rochelle fins a Saint-Maló, passant per Nantes,  Vannes, Lorient, Quimper, Presqu,ile de Crozon, Lannion, Treguier, Dinan, Le Fort de  la Latte, Dinard,

Calvari de Tronoen

 Escapada a Paris per disfrutar tots plegats  dels impressionistes i una escapada al park Astèrix-Obèlix molt important per tots nosaltres ;

Tornant a Paris, va anar a visitar entre d’altres llocs el Palais de la Découverte ( Musée parisien des sciencies depuis 1937 ), allí vam disfrutar molt, com podeu veure tots provan certs experiments de física.
Sempre m’ha sabut greu marxar de Paris sense haver anat  a conèixer el Marché aux Puces, els encants parisiencs. a Saint -Ouen molt aprop del divuitè arrondissement.

Palais de la Découverte, mussé parisien des sciencies. En Lluís i la Cristina experimentant i nosaltres també.

Amb la Tere em fet viatges per España de nord a sud i  d’est a oest, d’un extrem a l’altre,  molts a Salamanca i a l’alta Extremadura (Gata) aprop de Ciudad Rodrigo, terra de la Tere i com que Portugal es al costat mateix , doncs també em fet estades a la costa de l’Atlàntic i ja està. També  coneixem batant la provincia de Càceres com el Valle del Jerte, Las Hurdes, La Vera, Plasencia i Cáceres capital tot una meravella i alhora patrimoni de la humanitat. La resta han estat viatges per la Catalunya Vella i la Nova, o sigui  que sense cap mena de vergonya he de dir que sóc molt localista, mitja vida he estat sedentari per obligació, gràcies a l’exercici de la medicina, aïllat no geogràficament, sinó per la Llei, gairebé un ermità. Dins de tot també he estat un nòmada  i us diria que he viatjat més a la vora del foc al caliu de les brases que d’una altra manera. A aquestes alçades de la vida, ja dono per fets la majoria de viatges i he après a disfrutar amb petites sortides sobretot per l’estimada Garrotxa ,el Pla de L’Estany i per la Baixa Segarra, ara l’Urgell, la meva pàtria. No puc oblidar les desenes de vegades que he viatjat al Monestir de Montserrat, tant a peu, com en aeri, en el cremallera i en cotxe particular. Montserrat, per mi ,  ha estat un referent important, sempre ha estat una gran finestra oberta al món.
 En aquests moments he de dir, que no em moro per viatjar, no em treu la son, i no tinc res previst per  fer, que no sigui anar alguns caps de setmana a Sant Antoni de Calonge, gaudir de la pau davant el mar, llargues passejades per l’immens passeig que arriba fins a la punta del port de Palamós, i  després de dinar pujar a peu fins al poble de Calonge, per un camí que transita enmig de camps d’oliveres i conreus de cereals i horts molt ben cuidats i algun dia d’estiu anar a passar una estona amb els amics monjos de Solius . També és cert que la lectura sempre ha ocupat un lloc important en la meva vida, primer per motius professionals i segon per plaer, encara que no sóc un gran lector de literatura, ho és molt més la meva esposa Tere, ella si llegeix molt, gairebé cada dia un parell d’hores. Ah ! mai he perdut les ganes d’anar i tornar de Llorens sempre que calgui, són les petites arrels que em lliguen per sempre. També en alguna foto podran veure exel.lents postes de sol.
Us he de dir que sempre he tingut motius familiars per no viatjar, que i farem, tot va com va a la vida, no em sap greu i a més no ho anyoro; no vull deixar de dir que quan podia viatjar llavors no tenia recursos o havia d’estudiar. No és pot tenir tot a la vida !!
 Tampoc, tinc res en contra de la gent que viatja, al contrari m’encanta que els altres viatgin com el meu amic Dr. M. Fabré, cal llegir els seus dos viatges a Roma, el primer Viatge a Roma, no te desaprofitament, poden passar un dissabte a la tarde molt divertit sense sortir de casa;  el segon titulat Retorn a Roma és un caminar pels estrets carrers de Roma que porten a la plaça Campidoglio, al carrer dei Giubbonari, sense deixar la plaça Campo dei Fiori, un passeig amb família .
Els meus fills han viatjat molt i quan poden encara ho fan, considero que sempre ha sigut important, es veuen les coses d’una altra manera;  disfruto que m’expliquin, com són les ciutats i els països que han vist, i la seva gent; també us he de dir que mai he llegit el llibre de’n Pessoa, que es titula  El libro del Desasosiego, en el qual es burla dels viatges i de la gent que viatja. Segons m’han explicat , ve a dir ,  perquè anar  a la costa de l’Adriàtic a veure una posta de sol, si les postes de sol són boniques en qualsevol lloc, fins i tot des d’una finestra de casa. Si, als anys 60 en plena contracultura, vaig llegir el llibre de On the road, de Jack Kerouac, també he llegit els llibres de l’Espinàs com viatge per la Segarra, pel Pirineu de Lleida, per Extremadura i com no el Viatge a l’ Alcarria de Cela.

Llorens de Rocafort, viist per en Lluís Capdevila

Ara, ja grandet, em limito a conèixer els voltants de casa, cosa que no vaig fer de jove;  Llorens i les seves  rodalies , pobles de la Vall del Corb que com Belianes, Omells , Sant Martí de Maldà, el Vilet, Rocafort de Vallbona, Nalec, Guimerà. Vallgona de Riu Corb, Bellpuig, Verdú. L’Espluga Calva, Arbeca, Passanant, Forès. Mai he estat a L’ Albi, Els Omellons, Vinaixa, Albayés, Cervià, Senant, Blancafort, La Pobla de Cèrvoles.
He de confessar-vos que si , que em faria molta il.lusió anar a Montserrat i pujar amb el funicular a Sant Joan , guaitar les ruïnes que queden de l’ ermita de Sant Onofre i tot caminant pel cim arribar a Sant Jeroni i disfrutar de l’esplèndida vista que es veu segons l’amic Quim i tornar a Sant Joan a una bona hora. Al costat de’n Quim Estivill gran excursionista, que sense dir-ho massa,  ha caminat per tota Catalunya, jo sóc testimoni i una vegada el vaig acompanyar fins a l’ésglesia de Bestracà, alta Garrotxa, des d’on es contempla la vall d’Ormoier, per cert,  meravellosa . Serà tot un privilegi, fer aquesta excursió de les ermites de Montserrat, abans de que l’artrosi em deixi els genolls bloquejats i més adolorits.

Nalec,poble de la Vall del Corb, antigament pertanyia al bisbe de Vic

Tornant a Llorens, us he de parlar dels seus entranyables racons, que podríem dir que ja són història, quasi oblidats de la ma de Déu, però que perduren tossudament en el temps. El titol del present article ho diu tot » Un hort, un racó, un aljup, una història en miniatura «

Fixeu-vos, davant de la porta d’entrada a l’hortet, la natura hi ha fet creier un pi.





També , he de dir-los que és un hort de tarda, orientat a ponent, o sigui que el sol si pon cada dia, tot un luxe. No puc estar-me de dir-los que un hort així, ara i fa dos-cents anys sempre ha sigut un tresor a l’Urgell, la Baixa Segarra i a tot els llocs de baixa pluviositat. Hortet que alhora feia també la funció de jardí, un trosset per cada cosa, més auster impossible, amb poc en tenien prou.
Dissabte passat, veníem,  el pare, en Lluís i jo de fer una plantada de noranta oliveres molt jovenetes, d’un any de vida,  al tros de Les Pintades, terme de La Quadra de Mas Déu, antigament formava part de la baronia de Vallbona; les primeres 84 les vam plantar el mateix any  que va esclatar l’actual crisi, degut a la concessió de les hipoteques subprime als EE.UU, amb l’esfondrament de Wall Street i el crac del Lehman & Brothers. Amb el pare preferim plantar oliveres, cosa que  ens fa més feliços, que estar pendents dia si, dia també de les agències de qualificació com Standard & Poor’s, Moody’s i Fitch , que l’any 2008 no van saber anticipar-se a la crisi i alhora van ser responsables d’ haver donat bona nota a empreses a punt de fer fallida. Vostès també difrutarien veien aquests petits arbres que en pocs anys ens donaran el millor oli del món. L’oli arbequí extra verge.

Olivera plantada l’any del crac del Lehman  & Brothers.

Tornant de la feina feta i convençuts de que ja creixeran com han crescut els plantats a l’any 2008, vam passar per un tros ple d’oliveres centenàries amb uns marges molt ben fets i conservats i tota la finca molt ben cuidada, se’n veuen molt poques pel terme, es de cal Cabalé, una casa de Llorens.

Aqui podem veure els tros de la Vinya del Cabalé, tros d’oliveres molt ben cuidat i netissím.

Passada aquesta finca tant bonica i en plena  costa La Pera, ens van trobar amb la cabana del mateix nom, refeta , segons el pare es totalment de volta, fa anys va caure la mitat de la façana i l’amo la va refer, a consciència, jo era petit, i mai més ha tornat a caure, aquí la tenen. El nostre territori n’està ple de cabanes, però la veritat que moltes amb el teulat enfonsat o en ruïnes. Actualment no són útils pel pagès, donç quan treballa amb el tractor, va dins d’una cabina i tant si plou, com si fa fred o fa un fort temporal sempre està protegit.

L’Urgell està farcit de cabanes com aquesta, que eren molt necesaries per aixoplugar-se de la pluja i de la calamarsa; també si posaven els animals per resguardar-los de les altes temperatures d’aquests indrets, que per cert són molt freds a l’hivern i frescos a l’estiu sobretot a les tardes quan arriba la marinada.

Be,  dit això, segueixo amb el tema de l’article, feia temps que volia fer un reportatge d’aquest bonic racó,  ple de records i de vida per la gent gran com el meu pare i també per mi de quan era Jovenet. Es tracta de L’hort del Gallo, al Cul-Roig del Gallo,  aquesta família,  també hi tenien la pallissa i l’era; anys més tard també i van fer una bassa per recollir aigua que baixava pel camí i d’aquesta manera no haver de pujar tant amunt per abeurar els animals;  ara aquesta bassa esta coberta de terra. També i han altres Cul-roig  com el de cal Puça, cal Mora i cal Bergadà, si continuem camí avall arrivarem als Comunsaris de cal Mora i ca l’Andreu amb una bonica i gran cabana amb bassa inclosa.

LLiris com a úniques plantes de jardí, autòctons, donç fa més de 100 anys que estan aquí. Els mateixos els he vist en diferents cabanes, com la cabana de cal Damià al Perdigó, amb una cisterna.

Pels que no ho saben, cal Gallo era la casa abans de cal Ton. L’amo es deia Pep Capdevila, que va tenir tres fills: en Ramón, en Sisco i la Maria casada al Vilet. El Sisco el Gallo que tenia botiga al poble, va tenir tres fills: el Pep. en Lluís i la Mercè.

El pare recorda molt be, que quan era jove, aquesta familia venia molt sovint, perquè la finca esta molt aprop del poble. Tal com he dit abans era un tros molt complet, amb l’era, la pallissa, l’hortet, amurallat com podran veure, i dins el seu aljup per recollir l’aigua de pluja , vostès mateixos podran veure els grans solcs picats  a la roca, formant com dos canals, en una roca del damunt de l’aljup, curiosament encara funcionen, quines coses Déu meu ?, hem trobat l’aljup humit, penso que és l’aljup més petit que he conegut al meu poble de Llorens i molt ben conservat, hi caben uns quants milers de litres d’aigua. El considero tot un tresor, per lo que va aportar en el seu moment, i per l’història que te i que malgrat tot ha arribat fins als nostres dies, O sigui, vulguem o no l’aljup s’omple d’aigua quan plou, quan descarrega durant hores.  Lo mateix passa , a una gran roca de fora de l’hortet, però també amb una gran canal feta pels picapedrers locals porta l’aigua a l’aljup, o sigui que s’aprofita al màxim. Es tot un exemple d’aquest país auster, i sever, i amb molt baixa pluviositat. Guardar l’aigua ja va amb l’ADN d’un Urgellenc-Segarreta. L’aigua es imprescindible per tothom, però més èr  aquesta terra tant seca i molt valorada per la gent del poble i també per nosaltres. Poca broma.

Poden veure els dos solcs llaurats a la roca que van de dalt a baix i de fora cap a dintre i l’aigua que recullen degoteja cap a l’aljup que està a sota.

Si han llegit l’article » l’aljup en àrab, és diu algup « a hores d’ara, ja estan familiaritzats sobre aquest grans dipòsits de recollida d’aigua que ancestralment es feien servir a la Baixa Segarra i que tan útils eren, per recollir la poca aigua que queia .

Fixem-nos amb l’aljup i la canal de pedra que li condueix l’aigua de l’altra roca. El que passa es que ara , la conducció està embussada entre pedres , terra i plantes seques; tanmateix tampoc ha de portar aigua , ningú la necessita.

Aljup prou gran, pel petit hortet d’aquesta família, que ben segur era tot un tresor, puc afirmar sense por d’equivocar-me que d’aigua n’havien de tenir de sobres, apart de regar l’hort i d’ abeurar els animals.

Em pregunto qui de vostès no ha somiat mai en un racó com aquest ? Un hortet ple de romanticisme.
Després d’haver estat a la cartoixa de Valldemossa l’any 1976,  el que més em va cridar l’atenció va ser les cel.les dels monjos amb el seu hortet-jardí , en el qual cada cartoixà cultivaba herbes aromàtiques i hortalisses. Copiat del llibre d’Alexandre de Laborde » Le Voyage Pittoresque et Historique en Espagne «,  capitol: Retorn de Pollença a Palma …… Hi ha trenta-tres religiosos; cadascun  té tres petites cambres per a allotjar-se i un jardí en el qual cultiva flors i hortalissa. Els forasters són ben rebuts al monestir; hom els allotja i els nodreix durant tres dies; per estatjar-los hi ha un edifici molt còmode. L’església i el claustre són molt bells; i hom en treu tot el que cal per vestir i menjar: blat, oli, vi, fruita, hortalissa, i pel que fa als draps, es fabriquen en el monestir. La renda d’aquests religiosos, sobrepassa de molt llurs necessitats i totes les despeses; també fan moltes almoines a les famílies pobres i són generosos amb els qui treballen a llur casa.  Al Desierto Carmelita de San José de las Batuecas (fundat el segle XVI)  aquesta petita vall al sud de la provincia de Salamanca, només si troba aquest monestir, cap més altra edificació. Aprop si troba la Peña de Francia, on hi ha un santuari i monestir de dominics: aquesta montanya  està a una alçada de 1000 m i si podem alvirar els pobles de Las Batuecas, La Alberca Herguijuela, Madroñal, Sotoserrano, Monforte, Casas del Conde, Miranda …

Restes de la Quadra del Mas Déu, fins fa pocs anys hi va viure un ermità. Aquestes bardisses que veuen, ere un petit hort, que al costat encara hi te una gran cisterna, amb aigua suficient per regar l’hort i pels animals quan ni havien i per les persones. Lloc melancòlic, degut a la gran solitud e història .

Puc dir que aquest hortet del Gallo, s’assembla moltissim al dels cartoixans i també em ve a la memòria l’hortet de dins el recinte de La Quadra de mas Déu, amb la seva cisterna de bellíssimes pedres, i alhora úniques, tot en miniatura sense excepció, però per els tres exemples són a mida de l’home, tots fets amb grans treballs, cap ha sigut fàcil de fer; aquí està el mèrit; la vida dels quals no existiria sense l’aprofitament de l’aigua del cel.
.

També hi afegiria l’hortet de l’ermita de Sant Benet de Montserrat ,que tant ben dibuixat va fer  el Conde de Laborde quan va passar per aquí i va publicar en el llibre LE VOYAGE PITTORESQUE ET HISTORIQUE EN ESPAGNE . Ep !, jo mai i he pogut arribar, igualment d’aquesta construcció no en quede més que les ruïnes, el lloc més aprop on he arribat es al Pla dels Ocells. Ho deixo, perquè no tinc perdó de Déu. També he vist a distància l’ermita de Sant Dimes, cada ermita tenia el seu hortet.

Aquesta planta es de la família de les Boraginàcies, el seu nom es: ECHIUM VULGARE,L. i el nom vulgar : VIPERINA , viu a la vora dels camins , llocs àrids, camps, indrets pedregosos i secs; antigament s’havia fet servir per a combatre les mossegades de les serps. A Llorens n’està ple.

L’hortet del Gallo.
Estem a la primavera i com diu la meva esposa Tere, el primer color que apareix és el groc, però per damunt de tot domina un escandalós to verd, amb gallarets vermells i les flors blanques i rosades dels ametllers, com molt be saben a tots els nostres trossos hi han ametllers.

Després de la pujada, uns moments de descans amb el pare.
En aquests moments de pau, amb tota la calma del món, en aquest indret melancòlic i alhora ple d’austeritat, asseguts a la pared que fa de muralla a l’hortet, recorda que quan era un noi cada mati sortien del poble entre 30 o 35 entre carros i carretons amb l’arreu, o sigui uns camins molt freqüentats.
Abans de continuar explicant-vos cap a on es dirigien els grups de persones cada mati, vull repassar les partides del terme de Llorens de Rocafort : Alsina, Astinclar, Cau-gros, Collada, Comametlla, Comapregona, Comuncluat, Comunsaris, Convidal, Creueta, Culroig, Devall de la bassa, Fondo, Forques, Mallola, Perdigó, Pla del tres, Serra-fosca, Solans, Tornellet, Tossal gros i Vinya.




    El pare explica que quan anaven a treballar a la partida de l’Alsina és trovaben amb els de cal Gené, els de cal Roig, un mitjé de cal Cantó, els del Puça, de cal Mano, uns del Vilet, vaja una gentada .

Fixeu-vos quina pica tant ben feta, els  quatre costats eren de pedra picada, i al cap dels anys encara esta en molt bones condicions. Aquí i tiraven l’aigua per abeurar la mula i demès animals, queda mig amagada, però te el seu romanticisme. El temps tot ho conserva, però hi posa la seva pàtina verdosa sobre les pedres.

A ambdues roques podem veure uns solcs, que estan fets per orientar l’aigua de pluja vers una canal que porta l’aigua fins a l’aljup de dins l’hort. Als pins que teniu davant hom hi podeu veure vesc en castellà muérdago.

Sobre aquesta roca també es pot veure un solc picat a la pedra que recull l’aigua i l’encamina cap una canal que la portarà a l’aljup i així tindrem més aigua.

El pare està molt satisfet, de com ha anat el dia i no te cap por de la tempesta que s’acosta, al contrari, pensa que l’aigua li vindrà be, a les oliveres plantades. Quan torna cap a casa sempre està satisfet, ha fet tot el que ha pogut i demà serà un altre dia. Ah ! per la seva tranquil.litat els diré que gairebé no va ploure, molt de núvol però res.

Quan anaven a treballar a la partida de la Comametlla,  es trobaven amb l’oncle Bori, la tia Rosalia i padrina del meu pare, els de cal Cots, els de cala Milia, de cal Puça, els de Puigros que portaven l’hisenda del Laureano la Quica, el Ton del Perlo, padrí del Domingo l’Elvira. l’oncle Ton. O sigui mai estaven sols; Llorens era formiguer.

Des d’aquí dalt és veu un gran panorama, la vista allarga fins el prepirineu i des d’aquí dalt el cel es bellíssim.

Quan anaven a treballar cap la partida del Cau- gros, trobaven els de la Salvadora de Vallbona que portaven el cau-grós del Timoneda, els de cal Gené i els de casa que menaven el cau-grós de cal Perejaume. O sigui que per on anaves i trobaves gent.

L’Urgell camins d’eternitat.

Els dies que tocava anar cap a la partida dels Perdigons, és trobaven els de cal Damià, els de cal Sardà de Vallbona, el Pasqualet dels Omells, el Laureano la Quica, els de l’era el Queret, lo Berengué de Vallbona.

En Lluís Capdevila, valorant la llum, cosa molt important per les fotos.

Des de dalt la inmensa roca el meu fill Lluís, va poguer fer tot aquest impressionant reportatge, li agraeixo molt la seva exel.lent predisposició, tindrem un record únic per nosaltres i per tothom que li agradi el paisatge auster, server, rocós, sec, ple de groc, impressionant, que com diu la meva dona

el groc, és el primer color que surt a la natura a la primavera .  Fins i tot un hort a la deriva, te el seu encant,  però que la natura cuida i preserva a la seva manera, podriam dir amb tot el carinyo, i  tendresa possibles i han crescut una gran varietat de plantes silvestres, no diferents de les que hi han a fora, com argelagues, pins amb vesc ( viscum album), esbarzers, roure-reboll, espigol, romaní, timó o farigola (Thymus vulgaris) , .fonoll, gallarets, i fins i tot unes petites violetes en un racó i com a element botànic més present són els lliris encara que no se si blancs o violetes, penso que no hi podien faltar com es ben veritat que es troben al costat de moltes cabanes en el nostre terme, com la de cal Damià que jo recordi al Perdigó, ara d’un altre propietari.  Segur que uns altres ulls hi trobarien més plantes, jo no sóc expert en botànica ni molt menys. Segurament que a mesura que passin els dies aniran apareixen o florin d’altres plantes.

Amb aquesta foto del pare, en Lluís i jo donem per acabat aquesta curta escapada a aquest entranyable racó, que a tots ens ha agradat molt i al pare li ha dut records d’infantesa i junts hem repassat la història de la família de cal Gallo. Pels núvols que surten a les fotos, l’amenaça de pluja és real i comença a fer alguna gota.
Mentre estem en aquest lloc, em ve a la memòria quan eren petits, veniam tota la colla a menjar-nos la mona de Pasqua. enmig d’aquestes roques gegants.
Tot seguit cap a casa perquè el pare volia que el portessim a visitar un vell amic a Vallbona. Al passar per la Roca la Bassa el Lluís es va quedar per fer alguna foto de Llorens i del fondo.

Camp d’ametllers al darrera  la Vila, per cert molt ben cuidat pel nostre pare .

No és cap secret, més aviat és vox populii, que m’agrada anar a Vespres al monestir de Vallbona quan sóc a Llorens i sincerament hi vaig i m’agrada. Aquesta vegada com que el pare tenia intenció d’anar a passar una estona amb el seu estimat amic Josep Ayats , que recentment ha publicat un llibre titulat  Vivències d’un supervivent. El pare fa uns dies va acabar de llegir-lo i va quedar impressionat de lo molt que havia patit el seu amic i que tot hi haver passat molts dies fent marges de pedra seca a Vallbona, mai havia sortit el tema de la guerra civil i de les misèries de cadascún d’ells. Donç be un cop arreglats amb el Lluis vam marxar cap a Vallbona.

Vista del fondo de Llorenç, vist des de l’era de casa,  amb la bassa de cal Timoneda. Lluís Capdevila Martin.

Un cop a Vallbona varem deixar al pare a casa de Cal Manco i en Lluís i jo cap a vespres. Van trobar la porta de la entrada a l’església com tancada, només estava ajustada. A l’entrar totes les monges estaven al seu lloc , a l’altar hi havien dos ciris encesos. L’església estava en la penombra i només tènues lluns al cim de les monges al cor. Tot seguit la Mare abadessa Anna Mª Castellví entonà el Sigueu amb nosaltres Déu nostre………. i al Gloria al Pare , la gran reverencia de les monges, m’omple de respecte i m’adono de la importància del moment»; avui dia no es frequent viure i respirar lo que es sagrat… abans quan jo feia d’escolà practicament tot ho era i la gent ho vivia;quan portavem el Viàtic a un malalt, la gent que es trovaba pel carrer s’agenollava e inclinava el cap al pas del Santíssim.   Continuen les vespres, només hi ha una parella al nostre costat, al ser dissabte n’esperava alguna més. De reull només veiem les dos mans de la priora Glòria Noguer a l’organ, de lluny se sent una veu molt educada i angelical , sens dubte es la de germana Clara i la de la Gloria ; les monges psalm rera psalm continuen alçance i asseient-se com la cosa més natural del món, sense mandra, mai van de bòlit.  La lectura de l’Evangeli per part de la Mare Abadesa i el cant del Magnificat, i el cant de la Salve Regina , dona tota la solemnitat a l’ofici de vespres del dissabte. El Magnificat el trobo algo gran, que em posa els pels de punta al cantar totes les generacions em diran benaurada… També, reso i canto  molt a gust El Benedictus a l’hora de Laudes.
Entre molts de psalms van cantar:


Les noces del  gran Rei  


Un bon auguri em surt del cor,
dedico al rei el meu poema,
la meva llengua és àgil com una ploma d’escrivà.
Ets el més bell de tots els home,
exhalen gràcia els teus llavis,
Déu t’ha beneït per sempre.
Cenyeix-te l’espasa, valent,
vesteix-te de festa, cavaller victoriós,
per defensar la veritat,
i la justicia dels indigents.
Seran terribles els trets del teu arc.
El teu braç gloriós, amb les fletxes agudes,
encertarà l’enemic, es rendiran els pobles,
cauran acovardits els enemics del rei.
Que el teu tron, oh Déu, desafiï els segles,
i el teu ceptre reial sigui un ceptre just,
tu que estimes la justicia i no la maldat.
Preferint-te als teus companys, oh déu,
el teu Déu t’ha ungit amb perfums de festa;
la pols de mirra i àloes t’impregna el vestit.
Dels palaus de vori t’alegren les arpes,
la princesa t’espera enjoiada,
l’esposa et ve a la dreta, vestida amb or d’Ofir.
Escolta, filla, estiguis atenta,
oblida el teu poble i la casa del teu pare;
el rei està corprès de la teva bellesa.
És el teu Senyor; fes-li homenatge.
La ciutat de Tir ve amb els seus regals,
els pobles més rics busquen el teu favor.
Arriba la princesa tota  radiant,
el seu vestit és de brocats d’or,
guarnida amb brodats és conduïda al rei.
Arriba amb el seguicii de donzelles amigues;
conduïdes entre cants de festa,
s’ acosten al palau del rei.
En lloc dels teus pares tindràs els fills;
els nomenaràs governants per tot el país.
Vull fer perpètua  la memòria del teu nom.
Que els pobles et lloïn per sempre més.

I amb tota l’admiració del meu fill Lluís envers la comunitat i les pregàries, que acavaba de sentir i resar  es van acabar les vespres i amb una gran reverència al Santíssim van anar marxant les monges de dos. A ratos m’ha recordat la pel.licula El gran silencio, sobre la comunitat de cartoixans, són persones que han conseguit allo d’un altre món es possible. són austers i estan contents amb lo que tenen, ep !  les monges també, amb el somriure ho diuent tot, la seva pau es algo gran, poden comprovar-ho.
Estic content perquè era la primera vegada que el meu fill m’acompanyava a vespres; li agraeixo amb tota l’ànima.

Com podem veure les obres al monestir mai s’acaben, no em pregunto res, perquè segur que si es fà, es que la comunitat ho ha decidit i convé.

Al sortir de vespres, amb el meu fill van donar una volta pels voltants del monestir, miran les obres noves de l’hostatgeria, ja inagurada i la resta de la muralla de l’hort, que fins i tot i vam trobar un escut de l’abadesssa Blanca de Caldes o Calders, abadessa que va acabar la part gòtica del monestir.  La part de la vinya de l’Olivera, em va portar bons records sobretot del pare Josep Mª Segura, que amb tant de carinyo i entrega es va dedicar a pujar i consolidar la comunitat de l’Olivera. Si des del cel ho veu, ben segur que n’estarà ben orgullós. Llegir el llibre «Se de qui m’he refiat » escrit per en Josep Mª Farrés, bon amic del pare Segura, es un plaer, que t’ajuda a fer-te una idea de com va començar tot això de l’Olivera. Quan estavem cansats de voltar varen anar a recollir el pare i alhora vam saludar al matrimoni de cal Manco,  la Montserrat i en Josep.

Josep Ayats i Sisquet Capdevila, amics de sempre.

 Als tres sel’s veia contents, el meu pare ja feia dies que s’ho esperava, després d’haver llegit el llibre que ha escrit en Josep.

La pallisa dela nostra era, construïda en temps de l’abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabater.

Al tornar cap a Llorens, el pare al veure el sembrat de les Sorts, va estar content, era maco, podria ser que hi sortissim uns quants sacs de blat. En Lluís, li va oferir al pare un viatge per l’endemà  diumenge per tallar un centenar de canyes per l’hort, i així ho vam fer.
Tot tornant cap a Llorens encara ens resonen les veus delicades de la germana Clara i de la priora Gloria Noguer, de la mare abadesa  Anna Mª Casellví  i de les alltres monges com la de la Neus, que des de dalt al presbiteri le pogut veure prou be; tot es com un bàlsam de pau, prou necesari en aquests temps que corrent.

Una impressionant foto de’n Lluís Capdevila sobre lo fondo de Llorens i Maldanell. Sigui com sigui Llorens ja era un lloc privilegiat amb els Cardona i continua sent-ho.

A l’arribar a Cornellà, la Tere em tenia una sorpresa, m’havia tret un llibre de la bilbioteca : Vint-i-quatre hores de la vida d’un monjo. Pròleg de la Teresa Forcades, monja del monestir de Sant Benet de Montserrat. Helios. Viena Edicions. L’Autor del llibre es en Jean-Pierre Longeat. El millor regal.  Porto llegits el pròleg, la introducció, l’acollida, hi hagué un vespre i un matí, el cant dels salms, i la Lectio divina.  L’ entrada no pot ser millor per a nosaltres, que una monja benedictina Teresa Forcades, ens introdueixi en la vida d’aquells que de Ora et Labora, han fet la divisa de la seva vida. Jo disfruto amb aquest llibre i vostès també ho faran.  En temps de crisi trobem gent que estima als germans, alhora l’únic camí per a arribar a Déu; ells es dediquen a buidar-se per dins, i quedar-se només en lo Esencial per fer camí. Tot un tresor, com que són pobres, i porten una carga molt lleugera, tenen més temps per ser. Amb tot el que està caiguent, potser el seu model sigui un bon refugi fins i tot per a no creients.
No vull acabar sense recordar uns adagis  sobre el mes de maig: Pel maig, cada dia un raig. Al maig, aixís com vaig. Pel maig, lo bon pagès, de llaurar deu estar llest. Abans també deien que los ous de gallina postos al maig se conserven durant molt temps.
M’agrada veure tot el terme verd, no hi puc fer més. Ep ! també m’agrada el meu país a totes les estacions de l’any.
Esperem que les collites siguin ben bones, que prouta falta fa.
Ànims.

Bibliografia : Calendari Folklòric d’Urgell de Valeri Serra i Boldú. Bellpuig 1914.
 Ànims i per molts anys.

UNA TERRA ,SEMPRE PENDENT DE LES CONDICIONS CLIMATOLOGIQUES

» Con el corazon partio »  viuen la gent de l’Urgell i de la Baixa Segarra, aquests primers dies d’octubre,  on tothom està batzacant ametlles, es el pa nostre de cada dia,durant la tardor, uns fent correr les borrasses i d’altres el vibrador, conviuen dolçament els dos sistemes, encara, que predomina amb escreix el sistema mecànic.
 Fins i tot la prensa escrita, en parla llargament de la sequera d’aquestes terres, i donen per perduda la mitat de la collita d’olives.  Tot s’ha de dir i a mercat a Bellpuig, no hi ha grup de persones per petit que sigui, que no parli  del tema i que els ametllers fan pena a tots els trossos.  Lo curiós del cas  es que no plou com Déu mana d’ençà el passat mes d’abril.  Els ametllers se’ls veu tocadissims per la gran secada que pateixen, surten molts cascalls, els paguen més barats, però si aquests els bellugues ràpid,  se sent un soroll, vol dir que a dins hi ha l’ametlla, o sigui són autèntiques ametlles amb la clofolla externa enganxada al damunt, però poc atractives  a la vista. El pare les guarda per fer ametlles garampinyades,  per cert boníssimes.

Aquests primers dies d’octubre ha fet tanta calor que , que en el camp no veiem volar aquests ocells: tudons, puputs, aligots, caderneres, esparvers, mallaregues, tords, pigots verds, pigots abigarrats, merles, pardals, moixons, orenetes, garses, estornells, ducs, enganya-pastors, corbs, cap aguila perdiguera, roquerols, tampoc em vist volar cap alosa, griva, falsilla, ni mussols, ni òlibes, ni oriols ( oriolus, oriolus), cap pit-roig, en canvi si em vist caminar dos perdius adultes o sigui els progenitors perquè els petits des del juny que ja van sols. Pensem que es possible que al caure el sol i a l’arribar la frescor de la marinada cap a les 20,30 hores , tots aquests ocells surtin a volar, a caçar. a beure si es que poden trobar aigua, donç en tot el terme només hi ha una font i esta molt amagada. Jo, he omplert una cogulla excavada a una roca de la finca , perquè aquests ocells des del cel puguin veure brillar l’aigua i puguin baixar, encara que  penso que l’aprofitaran més els porcs-senglars, que no paren de voltar a totes hores, deixen un gran rastre.

Si no plou aviat els ametllers  poden morir.
Cada dia,  quan arribes al tros, veus els ametllers que fan pena,  i de reull , els olivers , amb poquissímes olives i aquestes poques estan acompanyades d’altres quasi  «microscòpiques» , que amb prou feines treuen el cap, vaja una  llàstima, et trenquen el cor.

Collita 2010 del tros de Les Pintades terme de La Quadra de Mas Déu.

 Vull recordar-los-hi que les olives arbequines de verdes passen a grogues i a tota la gamma de colors que són una meravella als nostres ulls. Ara degut a l’escassetat de pluges, les olives passen de verdes a blavoses  i ja veurem, com acabaran si en els propers dies no plou. Aquestes fotos que els poso són de la collita passada, o sigui de l’any 2010, segur que disfrutaran amb la seva varietat de colors.

No em diguin que no són un encant, millor dit un tresor, donç enguany ja no veurem aquest color. Vostès se’l quedin en el seu interior i ja no l’oblidaran mai més.

Una mostra més d’aquesta amplia gamma de colors de les olives arbequines, sense volguer fer-me pesat. Segons Mossèn Ramón Bergadà i Sola ….aquestes olives, són la joia de l’Urgell… L’oli extra verge de la comarca de Les Garrigues, es tant bo i amb tant poca acidesa, que l’any 2009, la cooperativa de Cervià de les Garrigues va tenir el premi al millor producte Español a Mónaco.

Foto feta a Llorens el 7 d’octubre 2011. Vostès mateixos. Sense paraules.

Feia anys que no veia aquesta imatge, tristissima, i que tal com pensa tothom, això no s’arregla encara que plogui en els propers dies. La collita esta perduda i la de 2012 molt tocada, donç els arbres els costarà recuperar-se.

Propera collita 2011

Una altra imatge, impactant.

Paisatge de marges de pedra seca i oliveres, molt tipic d’aquests pobles de l’Urgell.

El pare, ja abans del mes de juny, preveient el que podia passar i com que l’experiència val molt, va fer una bassa a cada olivera, per tal d’aprofitar l’aigua de pluja; no ha servit de res; les basses estan intactes. Ara entendran vostès que la gent de pagès estiguin amb » El corazon partio « , les dos collites més importants d’aquesta terra, perdudes. Costa consolar-se. A l’Urgell històricament sempre hi han hagut quatre collites: els cereals, les ametlles, la vinya i les olives. Si degut a la climatologia, fracasavent dos o tres de les quatre, sempre quedava algun euro per guanyar.
Tots saben que lo important es el clima, ( com diu la gent d’aqui, el que mana es el cel ) que plogui, perquè el regadiu de gota en gota , no fa tota la feina; només si les coses van be, potser colliràs un 25% més. En aquests moments la majoria de pagesos ja donen la collita per perduda..
Tampoc ens ajuda a l’optimisme que l’agència de qualificació de riscos FITCH, degrada dos punts els bons de l’estat Español. i també amb data d’avui dia 11/X/11 ha rebaixat  els punts a tres comunitats Autònomes españoles. Reconfortant, per no dir una altra cosa. I Trinchet  fins ahir president del BCE, adverteix de que la crisi es ya sistèmica; els metges aquesta paraula ens fa pànic, perquè saben que quan una malaltia es sistèmica afecta tot el cos i moltes vegades queda cronificada. I també encara una altra noticia Standar & Poor’s i Fitch , amb data a2/X/11 rebaixen la solvencia de la majoria dels bancs españols. La festa continua. Tant be que s’esta  a Llorens,amb el silenci i amb la companyia del vent i sense diaris
Fins i tot els arbres fruiters tampoc estan per bromes com les serves, normalment són més grosses.

Els codonyacs, també s’han quedat petits

L’Abadessa Maria-Teresa de Riquer i de Sabater ,  que governà el monestir i la baronia 34 anys i sempre que s’escrivia amb el seu germà Felip-Mariano  de Riquer, marquès de Benavent, que residia a Barcelona, en cada carta li feia referència sobre el clíma sec de Vallbona  i dels pobles que configuraven l’ Abadiat  i afegia que Déu l’havia posada en un racó de món . O sigui que les sequeres ja venen de molt lluny.
M’abelleix posar-vos aquesta foto de Vallbona, perquè ens ve de camí cap a la nostra finca del Perdigó » El Pla, o sigui la part més alta del tros «
Aquesta imatge es la primera que va veure Aulèstia, aquesta foto esta feta del camí que va de Llorens a Montblanquet.Evidentment que Aulèstia no va veure tantes cases, temps era temps i les coses aneven per un altre costat.
Antoni Aulestia i Pijoan , en el seu llibre ESPAÑA SUS MONUMENTOS Y ARTES-SU NATURALEZA E HISTORIA » CATALUÑA » per D. Pablo Piferrer y D. Francisco Pi Margall, amb notes de d’Aulestia de l’any 1884. Volum II. La primera vista que va tenir de Vallbona va ser des d’aqui dalt, cami que passa per Llorens i va cap a Montblanquet, o sigui que el cami passava per dalt la carena, no pel fondo. La carretera actual, va estar feta durant la dictadura de Primo de Ribera.
Referint-se entre la provincia de Tarragona i Lleida:  … Hay también entre estas dos provincias montes escarpados ; y apenas salvada hacia el mediodia su primera cordillera, vese ya en la hondanada el monasterio de Vallbona, cuyo torreón octógono, coronado de agujas y frontones de crestería y dominado por una baja pirámide central, se destaca apenas en el fondo pardusco de las montañas que  en torno suyo se levantan.
Está Vallbona en un valle triste y solitario cuyo silencio no turban más que de ve en cuando el sonido de las campanas y los cantos de las monjas; y es todo en él tan grave y tan solemne, que el hombre se acerca con respeto á sus muros y huella con temor la tierra, turbado por el eco misterioso que va dispertando cada uno de sus pasos. Unas pocas gradas abiertas entre dos bajos paredones en que crece el musgo, conducen a un patio (avui deu tractar-se de la plaça on hi ha la font) donde junto al templo hay cinco sepulcros del siglo XIII, lisos unos y adornados otros de escudos de armas….

Encara que ja la trobareu en algun altre apartat del Blog, em ve de gust posar-vos la única litografia antiga  de Vallbona (1846) és de’n Parcerises.
A l’hivern tornarem a parlar, espero que tinguem sort amb el tema de l’oli. Ja no parlo dels bolets, que penso que enguany no en veurem cap. Aquests dies d’en cel claríssim i d’un sol de justicia, no em vist practicament ningú, tal sols acompanyats pel silènci, el vent serè tot el dia i cap a l’hora de sopar arribava la marinada, tant estimada a casa nostra, vol dir que a partir d’aquell moment ja marxa la calor, però un altre regal que ens queda, són les olors de les plantes aromàtiques de casa nostra, que entre ametller i ametller , i molt a la vora dels camps de cultiu , les trobes al passar-li  les mans i et queden perfumades, pel timó , el  romaní,  la flor de Sant Joan ( Helichrysum stoechas), l’espigol, la sàlvia, la ruda, etc. intensament perfumades. El gran regal de les nostres terres.
Salvia
Veure J.J. Piquer Jover . Sobre flora y fauna de la Baja Segarra.
Veure J.J. Piquer i Jover, Abaciologi de Vallbona . Fundació Història i Art Roger de Bellfort.
Veure Marti de Riquer, Quinze generacions d’una família catalana. Quaderns crema. Any 2000.
Veure La Vanguardia del dissabte 8 d’octubre de 2011. Vivir.
Veure A. Aulèstia i Pijoan. España, sus monumentos y artes-su naturaleza e historia » Cataluña» Volumen II. Barcelona 1884. Editorial de Daniel Cortezo y Cia.