Entradas con la etiqueta: segarra

PARLAMENT FET A L’ESGLESIA DE LLORENÇ DE ROCAFORT, EL VINT-I-VUIT D’ OCTUBRE DE DOS MIL DIVUIT, DIA DE LA BENEDICCIÓ DE L’ESGLESIA TOTALMENT RESTAURADA

Molt bones a tots i a totes, penjo el parlament que ahir dia 28 d’octubre de 2018 vaig fer dins la cerimònia de benedicció de la nostra església de Llorenç de Rocafort. Demano disculpes per no haver utilitzat el micròfon que si tenia preparat al meu costat, i uns quants no em vau poguer seguir de la manera que jo hagués volgut, però els nervis em van trair; espero que ara pogueu gaudir de les persones que ens van precedir quan érem tots més joves. 

Bona tarde a tothom :

Monsenyor Jaume Pujol, arquebisbe metropolità de Tarragona i primat, ilustrísima senyora Rosa Maria Perelló, presidenta de la Diputació de Lleida, Sr. Joan Eroles vicepresident  del consell Comarcal d’Urgell , Sr. Jaume Pallàs Alcalde de Sant Martí de Riu Corb,  regidors i regidores de l’ajuntament de sant Martí de Riucorb, alcaldesses i alcaldes de la comarca d’Urgell, Mossèn Joan Costa , veïns de Llorenç, amics i coneguts, tots molt benvinguts i moltes gràcies per la vostra presència en aquest acte de benedicció de la nostra església .

D’esquerra a dreta: mossèn Manel Borges, mossèn Josep Sendra, monsenyor Jaume Pujol arquebisbe de Tarraona, mossèn Joan Costa i mossèn Josep Maria Font.

Avui, es una gran festa pel nostre poble i no tinc present haver vist tantes autoritats , ni tants fills de Llorenç en aquesta església parroquial, cosa que me’n alegro i em pregunto: – no serà aquesta poca cosa que són les arrels, que ens han aplegat avui en aquest temple,  on tots  vam ésser batejats, i vam fer la comunió, la confirmació i alguns fins i tot si van casar i quasi tots els de les nostres famílies hi han passat en el moment del traspàs. I ara no mirin cap un altre costat, perquè són les arrels que ens porten a no poder faltar avui aquí, tots recordem les nostres mares fent el monument el dijous sant al matí, tot el poble era una festa,  els escolans amb els carraus pels carrers de Llorenç, convocant a la gent als oficis de divendres sant, les capelles que es feien a la plaça i al Raval amb flors el dia del Corpus, les dones abaix i els homes a dalt del cor perquè tots son cantors segons Baleri Serra i Boldú , que tant amic era de la família  Català.
Recordo molt be els següents cantors: Josep Maria Moix, l’Albert Xifré, en Jaume Capdevila i Ramon Bergada de cal Giné i una mica en Jaume Moix. 
El pare recordava  grans cantors al cor de Llorenç, que feien les delícies dels veïns, i forasters com el Pau del Gallo i el Modest de cal Mora que en sabien molt , dos de cal Giné , els dos es deien igual Ramon Bergadà, Pep de l’Emilia, germà de l’Adelaida i de la Dolores del Martí i de la Genoveva mare de la Tecla, en Ramonet del Bergadà germà del Josep, el Pepito de cal Mora, en Jaume Timoneda de cal Ton, i en Roc Figueres  .
Qui no recorda el Sisquet Capdevila llegint les lectures amb aquell doll de veu durant anys i més anys i en Francisco Català portant el sant Crist pels carrers del poble cada divendres sant, tota una vida, com els enyorem !!!!
 Tots tenim present el sorteig de la mona a les nostres escoles, el dia de Pasqua i el dilluns de Pasqua, les majorales del Roser venien números escrits a ma en una pàgina i després de cada numero i podíem afegir els noms de la família o dels amics i fins i tot el d’alguna noia, tot una festassa a Llorenç.
Tornant a parlar de’n Baleri Serra i Boldú, en un article publicat a La Vanguardia, titulat «La fraternitat d’un poble«,  deia, que els veïns de Llorenç els uneix un sentiment de solidaritat entre ells , deixa constància que les fosses per la sepultura dels difunts es fan per tomb de casa, tothom contribueix en aquesta obra de misericòrdia, també per tomb portar a peu la caixa del difunt fins al cementiri, així com anar al comú per arreglar els camins i altres qüestions de la vila i s’ajuden en casos de malaltia.
 Qui no recorda el Ramon de cal Xifré dalt del campanar avençant en una vigília d’una gran festa o en el toc especial  de difunts, era molt manyós per fer voltar les dos campanes alhora, realment om quedava convençut que l’endemà era una diada solemníssima.
Tots tenim present pel mes de maig,  venir tota l’escola cada tarde amb la Senyoreta a fer el mes de Maria, de la meva memòria les mestres Pilarin, Paquita i Maria Teresa, les quals ens estimaven molt i estaven contentes de que nosaltres aprenguéssim, el pare sempre tenia un record especial per Doña Carmen.
 Un dia com avui hem d’agraïr que els propietaris de les cases de  cal Coix Vell i de cala Pepa deixessin enderrocar-les , per tal d’aconseguir aquesta bonica plaça i que junt amb l’hort de l’abadia, abans antic fossar, conforma el racó més entranyable dins al Llorenç medieval on l’espai era tot un luxe.  Avui inaugurem la rampa per a l’ accés a persones amb mobilitat reduïda i també pels difunts. 
Són les arrels d’un poble que està enamorat de la seva historia i junt i van les arrels cristianes que ens han reunit en un dia tant especial per tots nosaltres . Cadascú que faci memòria i que exprimeixi el seu racó de quan era un infant i viurà tot això i molt més. En aquells anys cinquanta i principis dels seixanta tot el que passava al poble era a l’entorn de l’església o relacionat amb l’església, tot lo social era religiós.
Be, actualment estem molt contents de veure en Miquel , que cada festiu baixa de Vallbona a repicar les campanes abans de la missa, que segueix ajuntant a les poques persones que queden al poble; no se que seria Llorenç sense la missa dels diumenges ? La missa ens segueix aplegant i agermanant.
 Gràcies mossèn Joan, també gràcies a tots els mossèns anteriors que es van dedicar a la parròquia de Llorenç amb cos i ànima. 
Encara donar les gracies a tantes persones que a lo llarg dels anys ens han alegrat la vida parroquial, com l’ Angeleta Pons més coneguda com l’Angeleta de cal Damià, endreçant l’església i omplint-la de flors i la Tecla Ruera de cal Martí, amb el seu dolç somriure, obrint i tancant les portes i alhora cuidant l’església perquè estigués digna per les misses i les nostres mares escombrant el temple tota la vida; amb el pas dels anys les persones han fet un gran  servei a la parròquia, sense posar-se cap mèrit i de manera senzilla i silenciosa, es el moment de recordar-les         .  
Un document de l’any 1597 signat per  l’abadessa de Vallbona Arcàngela de Copons , que sota la seva prelatura es va acabar  la nostra església, fa esment  als cognoms de veïns de Llorenç que formaven l´Universitat, avui dia dit ajuntament, com : Bergadà, Mora, Timoneda, Janer i Capdevila . Ara entendran que la primera sepultura  de l’església sigui d’un tal Pere Capdevila i la segona un tal Joseph Timoneda
Un record especial per les persones que per raons de salut, no han pogut venir, encara que el seu cor està amb nosaltres.
Be, avui estic molt orgullós del nostre poble , la nostra església parroquial a part de ser la més antiga de la ex-baronia de Vallbona, en aquests moments llueix l’ànima del Cister, senzillesa cent per cent, els únics luxes  artístics que podem gaudir a dins l’església es el la primera clau de volta amb la Marededéu portant el nen Jesús i amb l’altra la Rosa de Jericó,i  la segona clau hi ha el que anomenem «cercle gallonat» utilitzada també per Damià Forment i les boniques i senzilles mènsules i arcades gòtiques de la resta de la nau, l’ambient que respirem  es com si estiguéssim dins el monestir de Vallbona. L’aspecte no deu ser molt diferent de com ho van deixar la família Cardona, amos de tot aquest ampli territori, comprès entre Cervera, Anglesola i Bellpuig, perquè les contades famílies que vivien al clos de les muralles prouta feina tenien al tros, amb les sequeres que en aquell temps ja afectaven la Baixa Segarra, ara l’Urgell.
Be, aquesta església restaurada no s’assembla amb res a la d’abans. Gaudim d’aquesta joia goticorenaixentista única en el nostre contorn, no seria molt demanar que la nostra església tant lligada al Cister, fos inclosa a la mateixa ruta.
Com li hagués agradat esta avui present al nostre amic l’historiador per exel.lència de Vallbona i de la seva baronia el Sr. J.J. Piquer Jover i també el Sr. Joan Yeguas , que tant sap sobre Llorenç i de tot l’Urgell.

Moltes gràcies a Ramon Moix i en Jordi Moix, per la feina feta que no es poca, moltes gràcies a tants veïns que d’alguna manera han col·laborat, movent bancs, sants, mobles, netejant la pols, vidres, o economicament o d’alguna altra manera han animat amb la seva presencia a tirar endavant, també agrair la tossuderia del nostre volgut mossèn Joan en que la restauració fos una realitat, 
Estaran d’acord amb mi, que a hores d’ara el que conta es el resultat final.  La nostra església es un bombó arquitectonic de primer ordre, sembla que estiguessin dins al monestir . La llum que hi entra ens alegra les hores. M’agrada que la restauració no s’hagi endut el griu de ferro  que està al cim de l’altar del Santissim, que porta dos pullitges per pujar i baixar l’aranya de ferro que suportava els ciris que servien  per il.luminar la fosca església de Llorenç, que només rebia llum per la petita finestra del cim de la pica d’aigüa beneïda i per la petita finestra de la façana .
Felicitats a tots els que heu fet possible que ara  ens sentim orgullosos d’aquesta església.
Moltes gracies Sr. Arquebisbe de Tarragona i la resta d’autoritats civils per acompanyar-nos en un dia prou importat per tots nosaltres. 
Que Santa Maria i el seu fill i els sants patrons ens acompanyin sempre.
Gracies.

Llorenç 28 d’octubre de 2018

Pep

SOBRE COM S’EDUCAVA A LA BAIXA SEGARRA, ARA L’URGELL, ELS ANYS 60, AIXÍ HO RECORDO JO

Recordo que quan érem petits, allà a Llorens de Vallbona, Urgell, cap a l’any 1960, el que un nen arribés a ser un bon ciutadà, no depenia exclusivament dels pares i de la mestra del poble, sinó que tota la comunitat entera vetllava que el noi no es mogues dels límits que tenia traçats, marges molt estrets i  gens movibles. Tothom vigilava i respectava que la gent gran amonestés, corretgís, advertís, i fins i tot pegués algun que altre clatellot de propina al vailet , si no feia les coses com Déu mana o com esperava la gent que es comportés. Tot el poble estava autoritzat per menar aquell noi o noia diguem-ne per bon camí.

Al sortir de casa , no et faltava l’advertiment -portat be ! i encara un altre – Que Déu et faci bo !, i amb això marxaves com un jinjol, amb la seguretat de que podries tenir un gran dia, com si portessis un escut, la sort sol durar poc i el dia es torcia i tots els bons propòsits s’esfumaven !, però l’endemà els pares o avis tornaven amb el mateix sermó, vinga una vegada més i a respectar a tothom sense exclusió.
Tothom es veia amb ànims i força per  corretgir el que es feia malament i no era infreqüent que algú digues – ho diré al teu pare !, si, a la barberia quan anàvem per tallar-nos els cabells i deies alguna mentida piadosa, t´amenaçaven, dient ben ràpid – ho direm al capellà !!, si ens enganxaven robant fruita en un camp del veí, ràpidament deien – ho direm al teu pare ! i tu ja quedaves entristit i preocupat tot el cap de setmana. Recordo que anava al colegi a Maldà, l’escola era humil en quan a edifici, humil en material, si que ho era, però amb la fortalesa  el Sr. mestre que es deia D. Ramón Capell Solsona ,la varem fer entre tots una gran escola en quan a escalf humà i plena d’il.lusions. M’abelleix afegir un retrat  de La Vanguardia,d’en Lluís Foix, periodista i ex-alumne del Sr. Capell , en el dia de la seva mort. Vostès mateixos.

Vista del poble de Llorens de Rocafort, pel darrera la Vila.

Recordo que allí tots treballàvem a tope!; i que dir dels estudis? el senyor mestre procurava que fossin profitosos, i no es limitava a ensenyar, sinó que es preocupava que nosaltres aprenguéssim; i jugar?, també jugàvem i força ; i que dir de les excursions setmanals dels dijous o dissabtes? eren segures i molt efectives, gairebé mai faltaven els boscos, les fonts i els turons de Maldà, Llorens, El Vilet, Sant Martí, Rocafort, Belianes i fins i tot de Vallbona de les Monges.

Els cants no faltaven mai, ni dins ni fora de l’escola; quantes i quantes cançons de tota mena (religioses, patriòtiques, escolars, etc.etc. Per Pasqua «Caramelles», per Nadal i Reis » Els Pastorets» i «Cabalgada» i molts diumenges de l’any al local del Centre de Maldà, amb funcionetes (jocs d’infants, cants i rapsodes, feiam feliç a tothom del poble i persones grans dels poblets veïns que venien amb molta freqüència a Maldà; cal dir que en aquells anys no existia la televisió; i que dir el mes de maig ? tots anàvem a resar-lo a l’església i a cantar  el Regina coeli laetare,  alleluia, quia quem  …..i una altra , Alma Redemptoris Mater, ve que ens sortia, Don Ramón sempre a l’armonium, nosaltres fins i tot els diumenges anàvem a cantar.
Els dilluns eren terribles, quan tots estàvem asseguts a l’aula, el mestre, després d’un gran silenci,tot passejant-se aula amunt i avall, deia, qui de vosaltres que va passar pel carrer de les Tres Creus i va trobar-se amb  del pobre Tonet (un home que tenia 75  anys ) que  estava entrant llenya pel foc, i m’han dit que ningú de vosaltres que jugàveu allí el vau ajudar ? Tothom tremolant, perquè ell ja sabia el o els noms dels nanos que no havíem ajudat.
  Si estan a Missa, no deixaves seure alguna persona gran, al sortir de missa et queia un bolet del pare,sense preguntar res de res.  Ah ! si  quan arrivabes a casa, li deies al pare que la mestra t’havia pegat, ràpidament et queia un bolet i després et preguntava que li havies fet tu a la senyoreta?, jo li vaig dir que li havia donat una puntada de peu a la cama, em va caure una altre bolet i castigat durant un mes sense anar al cine al poble del costat, que i anàvem  i tornàvem  caminant, més tard a casa em varen aconseguir una bicicleta de dona, era de l’Antonieta de cala tia Andreu, la varem pintar i va quedar molt » resultona». Quines coses Déu meu !!. Si anaves a arrencar regalèssia  i no tapaves els clots, i algú queia dintre i es feia mal ho deien al mestre, ja saps el que t’esperava, algun clatellot i un castic exemplar. Si el botiguer et veia fer quelcom mal fet o et veia fent una malesa, sense encomanar-se a Déu, et ventava un bolet i et guardaves molt de dir-ho a casa.  Saltar-se els oficis o la Missa, era motiu de bronca per part del mossèn i dels avis i pares o d’alguna bona persona ; o sigui que davant dels  pares, mestre i mossèn, ningú tenia por de ser «xibato».  Aquells joves pujàvem amb valors, com auto disciplina, esforç, esperit de superació, curiositat per la natura, apreniam a  compartir el que era comú a tots,per escoltar als mes grans, quant davant  d’una tronada els de casa que s’estaven a l’era guaitant al cel,perquè tenien la batuda estesa i perillava, discutien si seria una calamarsada o no,o si baixaria rovina, penso que la rovina només es de la Segarra, perquè per Girona mai he sentit a parlar-ne, feien el senyal de la creu amb molt de respecte, dient a cada llamp: Sant Lluc, Sant Marc, Santa Creu, Santa Barbara no ens deixeu , Santa Bàrbara va pel camp vestida de blanc, vestida de negre Jesús que llampega ! a Girona diuen: Sant Pere de Roma, Sant Pau de Narbona, Sant Narcís de Girona, Sant Cosme i Sant Damià, Gloriós Sant Cebrià, Sant Lluc, Sant Marc, Santa Creu, Santa Barbara no ens deixeu i si ens deixeu, deixeu-nos al cel, cal costat de Sant Miquel,la padrina Dolors (a.c.s.)  treia a la finestra un panet beneït al Tallat o una espelma del monument del dijous Sant; curiositat per saber història, curiositat per veure com se feia una autòpsia a un difunt, curiositat per com despenjaven un que s’havia penjat d’un arbre, a quants metres de profunditat s’enterreva el difunt i com s’amassava el pa i com el Flaquer i afegia el llevat que mai s’acavaba i creixia continuament; com es degollaven els corders o bens o xais com diuen a Girona, curiositat per veure com es feien les mones de Pasqua,que el dia de Pasqua i el dilluns de Pasqua,  es rifaven, recordo que l’última mona que es va rifar a Llorens va tocar a un amic meu que es deia Xavier Durà i Riera (a..c.s) i la seva esposa Maite Pipó filla de Pallarols al costat de Cervera, com el ferrer fonia el plom, o soldava i picava el ferro rogent, com es feia  un cul de balca d’una cadira ,en castellà (silla de anea), com es posaven les grapes de ferro a una tenalla d’argila esquerdada,o d’un cossi o gibrell esquerdat, o com s’omplien de pasta d’olives els esportins per extreuren l’oli, o com s’empeltava un presseguer o qualsevol altre arbre, o com es parava una trampa per agafar algun conill, cortesia, bons modals, tots fèiem d’escolans a l»església, era un pas obligat en el Camí de fer-se adolescent,

i apreniam a respondre en llatí i sabiam el que volia dir « pater noster qui es in caelis, sanctificétur nomen tuum…….», quasi tots els nens , ajudavam  al capellà en totes les seves funcions,i en la litúrgia dels sagraments, recordo que quan portavem el Viatic a un malalt o moribund, el mestre ens deixava sortir del col.legi sense cap trava, recordo que quan passàvem pel carrer el mossèn i els escolans portant el Santissim, sempre anava  sota pali o una umbrel.la, la gent pels carrers s’agenollava; quan moria algú al vespre els cantors de la parròquia anaven a domicili a cantar les Absoltes de difunts:  començàvem amb el famós Psalm 129: De profundis clamávi ad te Dómine i seguia amb el Psalm 50: Miserére mei Deus, secundum mágnam  misericardiam túam… i continuaven amb el Liberame Dómine, de morte aetérna…..tots aquests cants em posaven la pell de gallina, però alhora pensava que el mort anava directament al cel, sense cap mena de dubte,en una paraula estava salvat, que la misericordia de Déu l’acolliria segur, recordo que en aquells anys lo sagrat sempre estava present en la vida de les persones del meu poble.

Bonica foto de l’església i antiga Abadia , feta per Josep Capdevila i retocada en el seu moment per eliminar els múltiples fils de llum i de telefonía que enlletgien la foto.

 També viviam tota la picaresca d’un món ja ben perdut, com  anar a follar nius, caçar serps, campà una garsa,o un mussol. En aquell temps els valors com carinyo i estimació eren els únics que contaven, et senties segur amb els parents, estimaves als veïns encara que no tots, la gent s’ajudava al màxim. Jo vaig tenir la sort de tenir el mestre de Maldà Don Ramón, la seva escola era una verdadera escola de ciutadania, ningú pensava que sortiria un mal ciutadà, es donava per descomptat que tots seriem unes exel.lents persones, el mestre feia tot i més,fins i tot repartir la llet en pols que regalaven els americans a mig matí, en aquell temps no ho veiem, més aviat li teníem molt por, però de grans ens em adonat de la seva gran tasca educativa. La petita escola era unitària.

Actualment la societat ha renunciat a educar, es massa costós, om corre el risc de que et portin al jutjat, que et peguin una pallissa, pel sol fet d’amonestar un vailet que es passeja amb la seva moto de trial, pel mitg d’un hort ben plantat, o que el pare vagi amb to de superioritat a veure el mestre, perquè ha pegat un clatellot al seu estimadissim fill; en fi una societat rica però peruca, amb molta por de perdre el benestar que te i davant d’això renuncia a educar, penso que ha aparegut  una societat que no vol complicacions de cap mena i ja s’ho faran, cadascú que s’espavili, els pares i els ciutadans viuen en una permanent migdiada. I així ens va. Penso que nosaltres que van rebre una educació molt severa per part dels pares i avis, i de tota la comunitat, no ens ha anat tant malament, altrament penso que el Llorens dels anys 60 no estava per orgues, eren temps difícils i de molta pobresa en tots els aspectes, ningú s’escapava de les penúries i tothom havia de treballar moltissim.
La última foto, tracta de la Romeria del poble de Llorens a la Marededéu del Tallat, om pot veure a mossèn Daniel Barenys i Llauradó, un mossèn Ramón Blas molt jovenet ,que era rector de Rocallaura i que dona a besar el Lignum Crucis a mossèn Venanci Plana i Gallostra (a.c.s) ( Director de la Casa de Missió) , amb la capa pluvial posada, la qual cosa vol dir que presidia la peregrinació del poble de Llorens de Vallbona i jo fent d’escolà però d’esquena. Fa 4 anys mossèn Ramón Blas em va regalar el Liber Usualis, no explico de que va el llibre, els interessats, els entesos, els ilustrats i els savis, ja saben de que va, si que puc dir que es tot un encant.



                                                            




(Penjo aquest video sobre el Cantich de la Romeria de Ntra.Sra. del Tallalt, amb l’ajuda de’n Josep Jou i Buch i amb el permis de la Sra. Soledad Torrent i Brunet , hereva del músic Brunet i resident a  Paris. També ens ha donat el seu consentiment l’autor de la gravació el Sr. Francesc Cassú i Jordi, director de la Orquestra La Principal de La Bisbal, i com la soprano Sra. Salomé Petit i Boyero. Des d’aquí els dono les gràcies a tots, per la seva gran colaboració en aquesta tasca de recuperació de cançons de la nostra petita pàtria; cançons practicament en el oblit de la majoria de la gent jove, només els més grans del poble les recorden.
Repassant la història trobem que l’any 1900 junt amb la composició del Cantich de la Romeria del Tallat Opus 57, es aprovada la LLei de protecció de la dona i de l’infant que treballen i Freud: » L’interpretació dels somnis »  Aquest Opus 57 es l’original de Mossèn Ramón Bergadà i no el que es canta en l’actualitat, ho dic perquè algú em dirà que està equivocat » que nadie se llame a engaño «, ja som grandets.


Ben segur que si consultem a gent de la meva edat, ens explicarien moltissimes més coses sobre la nostra educació, que per  cert va ser molt rígida i que tots plegats no vam sortir tant malament.
M’abelleix, ara que estem ficats en el tema de la educació, fa anys a Girona vaig trobar un manual que es titulava INSTRUCCIONS PER LA ENSENYANÇA DE MINYONS, escrita per lo Reverent Baldiri Rexach, Prebere y Rector de la iglesia parroquial de Sant Marti de Ollés, bisbat de Gerona. Obra utilissima per la Instrucció dels minyons y descans dels mestres, parla dels següents capitols:



Capitol 1r de la educació dels Minyons, en lo qual se tracta de la educació respecte dels mateixos Minyons. Respecte del Pares Naturals. Respecte dels Pares de Republicia. Respecte dels Mestres (interessantissim) De la utilitat de la Noblesa d’ensenyar. Medis per descansar als Mestres de Minyons ab utilitat dels Deixebles. Del llegir. Del escriure. Per fer bona tinta per escriure (interessantissim e tema, tinc alguna recepta, un altre dia la posaré). Dels costums dels Minyons. De la Missa. Significació de les ceremonias de la Missa solemne. Instrucció per ajudar la Missa. Del Rosari. De la Confessió y Comunió. En que se posan algunas sentencias políticas y morals. Insinuació de la vida y maximas dels antichs Filosophs. De la elecció de estat que deuen pendrer los Minyons. Dels Fillls nobles de sanch. De la gloria y grandeza verdadera que deuen aspirar los MInyons. En lo qual se tracta de las Riquesas y Pobresas. Dels edificis. Dels mobles, vestits y equipatge. De la magnificencia y opulencia en la taula. De las dignitats y honors. De las Victorias. De la Noblesa de llinatge. Dels talents de esperit. De la reputació. En que consisteix la gloria solida y la verdadera grandeza. Del apreci y honor que los Minyons estudiants, deuen fer dels pagesos y de sos fills. De la soledat, conversas, visitas, divertiments, jochs dels Minyons. De la Sciencia de las llenguas. De la cultura catalana.De la llengua llatina. De la llengua espanyola. De la llengua francesa. De la llengua italiana.



Jo he llegit  aquest llibre i Déu ni do, del que afina aquest bon rector, podriem dir que no deixa res per tocar. En el seu temps un bon manual. Fa poc en el llibre Engrunes i retalls de Modest Prats, parla d’una segona part d’aquest llibre que restava manuscrita  sense que mai ningú n’hagués parlat. Consta de 450 pàgines sense numerar, d’una lletra clara i atapeïda , amb múltiples correccions. Està a la Biblioteca del Seminari de Girona, parla de: Mathemàtica, Geometria, Aritmetica, Cant y música, Astronomia, Lógica, Phisica, Geografia.


Em fa il.lusió deixar constància d’un troç d’una carta del Sr. Capell adreçada a casa, només pel plaer de veure la categoria humana del que fou olim (en altre temps) el nostre Mestre,( que tot s’ha de dir , en la vida només en vaig tenir un altre i aquest altre va ser el Professor Dr. Josep Mª Domenech i Mateu, catedràtic a Bellaterra, ell ho va ser tot per nosaltres) i per veure una vegada més la  seva lletra, que quan acabavem el col.legi era la nostra, encara que anys a venir l’he perduda, això de prendre tants i tants d’apunts d’estudiant, arriba a destrossar la teva lletra de jovenet.

He de dir , que si ens possessin en una sala , només per l’escriptura podriem adivinar quins nois havien sigut alumnes seus.
Per mi l’escola de Maldà  amb el Sr.  Capell  al davant , va ser la meva primera finestra oberta al món, una altra mossèn Daniel Barenys Llauradó, capellà cultissim i recte, amant de fer les coses ben fetes, perquè sí, perquè no es pot anar per lo fàcil ( la societat estima la inmediatesa ) i l’altra gran finestra va ser l’Abadia de Montserrat amb els seus monjos plens de sabiduria de tota classe; aquestes tres finestres m’han marcat per sempre més i em sento molt afortunat d’haver-ho viscut. La universitat em va fer metge, però els valors ja els duia al damunt des de la meva juventut. Ja està dit. Que ningú s’ofengui.

 Encara a la Universitat hi vaig trobar l’últim  gran mestre l’il.lustre professor fill de metge, nascut a Valls, home intel.ligent per damunt de tot, vocacional cent per cent, amb gran capacitat d’escoltar i de fer sentir important a l’estudiant , home bonhomiós, incanssable en el  treball, hospitalari, empàtic, rebia tothom al seu departament i ens sentiem estimats, en aquells temps de gran incertesa i difícils, ell era el nostre refugi, practicament , ho era tot per nosaltres i  que amb la seva manera de ser, ens va marcar per sempre més; sovint a classe ens deia «tots vostès treuran matricula d’honor i seràn uns grans metges » i no es cansava de dir-ho, tinc testimonis.Molts vam agafar enbranzida i vam arribar a port, disfrutava ensenyant , però estava molt cofoi de que aprenguéssim, sovint em demanava els meus apunts per repassar el que explicava.

 Sempre hi deixava correccións de coses que jo m’havia equivocat, ho explicacions perquè jo pogués treure millor nota. Tot un detall . Quin home, Déu meu !!! . Tenia els seu despatx ple de capses amb embrions de pollastre, tallats amb el microtom i enumerats amb a D de Domenech o sigui D-1, D-2, D-3, …….. una feina ingent, que quedarà per la posteritat.
 Encara guardo el discurs de recepció a la Real Acadèmia de Medicina de Catalunya. Discurs  sobre La morfogènesi del sistema His-Tawara i record anàtomic de l’esquelet fibrós del cor. Aquest discurs de recepció de Acadèmic electe,  del Dr. JOSEP Mª DOMENECH I MATEU va ser el dia  3 de novembre de 1996. El discurs de benvinguda el va fer l’acadèmic Josep Laporte i Salas, amic del meu catedratic d’història de la medicina Felipe Cid, amic alhora de Salvador Espriu.
Pels que estimem el Dr. Domenech,  els pot ser plaent llegir les primeres pàgines del discurs d’entrada a l’Academia on fa esment a la : paraules textuals : la tant estimada i volguda primera promoció mèdica 1975-1981 a la Universitat Autònoma de Barcelona (Bellaterra); amb tot l’orgull puc dir que jo , el Dr. Griera, el Dr. Gefaell , els Drs. Vilaplana, el Dr. Jordi Cebrià i Andreu (e.p.d.), el Dr. Fabré, i molts d’altres,  sempre estarem agraïts al mestre que ens ho va donar tot, per poguer arribar a ser bons metges i millors persones. Ho va aconseguir. No se que hauria sigut de nosaltres sense vostè. ENHORABONA ESTIMAT PROFESSOR DR. DOMENECH.
Permetim una gran abraçada, la meva promoció li devem molt. Es recuperi ben aviat,  l’AULA DE BELLATERRA   SEMPRE SERÀ LA SEVA AULA.
Abans d’acabar aquest post i havent llegit el llibre  » Emparaular el món » El pensament antropològic de Lluís Duch. Fragmenta Editorial. Escrit per entre d’altres per Joan-Carles Mèlich, Albert Chillón, Victtòria Cirlot, Manuel Lavaniegos, Francesc-.Xavier Marin i Torné, Anna Pagès,Jaume Pòrtulas Carles Salazar, Blanca Solares, Francesc Torralba, Pius-Ramón Tragan, Miquel Tresserras, i Amador Vega. Us el recomano, tot ell m’ha impressionat, però el que més i tant propi del Pare Duch es  que quan un Infans arriba en aquest món necessita que l’esperi una  GRAN ESTRUCTURA D’ACOLLIDA , i aqui ho deixo. Te tota laraó del món.
Que disfrutin tot plegat.

Adéu.

Pep Capdevila

Bibliografia: 
El meu Maldà ; per Àngel Vilamajó i Farré. » Maldà era  un turó entre tossals. Després, fa d’ això  un grapat d’anys, fou un castell . Des de llavors, Maldà és història… «