Entradas con la etiqueta: Sant Aniol de Finestres

Santa Llúcia molt freda a sant Aniol de Finestres

Una setmana de sants, el dilluns passat Sant Damas, sant Pare, fill d’Argelaguer, poble de la nostra mare (acs), ahir la Verge de Guadalupe, avui dia 13 de desembre Santa Llúcia, segons l’adagi , s’allarga el dia : Per Santa Llúcia un pas de pusa.

Tot pujant de Sant Gregori a les 10,30 h. el termòmetre del meu cotxe marcava 3º, sense variar ni a l’arribar al pla de Sant Joan; està fent un dia molt fred, un cel ennuvolat propi del mes en que estem,ens acompanya; la poca gent que he vist a la vora de la carretera a Font Sabeu, Llorà, Sant Martí de Llémena i algun al passar per l’alçada de les escoles de Sant Esteve de Llémena, tots anaven abrigats molt seriosament, amb gambuix i bufanda, el dia pintava dur.

Al passar pel revolt de can Riera, casa natal de la Nati Oliveras, de la Dolors i de la Dolça (epd), m’he aturat a fer una foto, perquè ens fessim una idea de com pintava el dia de la Santa.

Dilluns vinent dia 18, festa de la Marededéu de l’Esperança, o de la Cinta o de la Expectació al part, o de la O, per començar amb aqueixa vocal totes les antífones del Magnificat de les Vespres d’aqueixos dies.

Retaule de Santa Clara de Vic, on apareix la Mare de Déu de l’Esperança acompanyada d’un àngel amb un filacteri que diu que dintre de vuit dies la Marededéu parirà un Infant..

Aqui va la música de les segones vespres » In Festo Expectationis B.M.V. » Del prontuario del Cantollano Gregoriano, de 1799.

Noteu que l’antifona comença amb una O : O Virgo virginum, quó modò ….

Una visió que m’ha tret una vegada més la meva infantesa, i la meva vida ciutadà i de metge de poble, es la visió de sortir fum per les xemeneies començant pel Pla de Sant Joan, Sant Martí, Sant Esteve de Llémena i la pròpia Can Tura, aquest entranyable senyal vol dir que hi ha vida en els masos i cases; la veritat es que feia molt temps que no me’n adonava.

A l’arribar a Can Tura, en Pla, l’escriptor, deia que era una casa de pagès que feia menjars i realment jo la vaig conèixer així amb l’Andreu a vora del foc, amb la seva gota a tranques i a barranques i el tio Miquel atent com un nen a tot el que jo deia.

He anat a abraçar a la Nati i en Pepe, que es com estar a casa, mútuament una gran alegria, dons no ens aviam vist d’abans d’anar jo a Lourdes a finals de juny.

En Pepe intentava mirar-se la pressió arterial, sense resultat, dient-me que ben be no sabia el que li passava a l’aparell. Per sortir de subtes em provat unes quantes piles i cap era aprofitable.

Be, un altre moment serà. En Josep Serra i Plantés, estava a calent al santa-santorum de la casa, o sigui a l’habitació del costat de la cuina i allí reb les visites.

Quan hi era jo ha arribat l’Àngel Grabulosa, que per anys s’havia estat al mas el Castell, l’home te bon aspecte. A l’entrada de la casa que es el bar amb la seva històrica màquina de fer cafè, ja es començava a omplir de clients per resguardar-se del fred i viure la festa, però jo anava per oir la missa del dia de Santa Llúcia, en una paraula per celebrar la festa gran del poble de sant Aniol de Finestres.

La decoració nadalenca d’aquesta farola no desdiu gens amb el cel nuvolós, que augura fred.

Estem en un racó de món amb molta història, des de les Medes, al Santuari de Finestres, Sant Andreu de la Barroca, Sant Miquel de Bustins, Sant Esteve de Llémena, Sant Aniol on estem i d’altres oratoris i esglésies que mai hi he estat, formen un tresor molt valuós que l’alcalde Sr. Francesc Oliveras ho ha posat en un llibre titulat » Masos i Molins e Sant Aniol de Finestres; vida, records i transformació.

» Llibre recomanat per a tot tipus de persones ja fills, nets, o besnéts que fa anys van marxar dels masos i per altres persones dels voltants que estimin aquestes terres plenes de cingles i boscúries que m’esgarrifen , cada vegada que contemplo aquest paisatge o que llegeixo les primeres pàgines del llibre » En Josep de Costabella «, em posen els pels de punta; boscos desconeguts per mi, però estimats;

a la baixa Segarra no en tenim cap de semblant, i tampoc tenim cap cingle; les nostres muntanyes són turons de poca alçada. També son de bon llegir les excurssions escrites en la col.leció Pirineu Català. Guia Itinerari per Cesar August Torras. Volum VI : Comarca d’Olot, per exemple: Itinerari nº 43, Del Santuari de Finestres a l’Estació de les Planes, del Ferro-carril de Gerona a Olot.
Molt interessant, perquè es veuen masos, oratoris, ermites que encara estaven senceres, Any 1918.

Al arribar a peu al poble, que són dos cases i la rectoria, m’he trobat a la família de la Mercè Serra Serinyà antiga pacient meva, persona amb moltes qualitats, entre elles l’haver cuidat a tota la família política i el mosso en Met; totes conegudes per mi, persona molt treballadora i estimada pel poble de Riudellots de la Creu, si podia fer un favor el feia sense més, s’adonava de les necessitats dels veïns.

Mercè Serra , amb la Cecilia, l’Anna i un servidor.

La gent i els feligresos devots de Santa Llúcia, començaven a acostar-se cap a l’esglesia, tot pujant . jo agafat de la ma de la Mercè, així era més segura la pujada, al passar per davant de cal Sastre, vaig recordar molt a en Quim Batlle i la seva dona Conxita (acs) dos bellissimes persones i molt recordades per mi i molta gent degut que tota la vida havien tingut el conegut Hostal de cal Hosta.

Un preciós i gegant grèvol, amb tot el seu esplendor, aquest arbre el va plantar la Conxita, mare de la Salvadora Batlle de cal Hosta, es veu que el lloc li va agradar. Poca gent ha vist grèvols tant grans; jo només conec un de semblant a la porta de Can Tura.

A la plaça de l’església més gent coneguda, de Banyoles, de Les Planes d’Hostòles la Irene , el seu marit, la seva filla Alexandra, gent de Girona, etc,molts eren ex-pacients meus, de la meva època de metge de Les Planes d’Hostòles i Sant Aniol de Finestres, això si quasi tots jubilats, vaja com jo.

Com que feia molt de fred varen anar entrant a dins i un quart d’hora abans de començar la missa ja no s’hi cabia. Els devots de Santa Llúcia no paraven d’encendre espelmes a la santa confiant amb la seva protecció per prevenir i fins i tot per curar les moltes malalties de la vista; molt de respecte, ben mirat la fe mou muntanyes.
Mossèn Enric va començar la missa pròpia del dia , tant pedagògic som sempre.

Mossèn Enric Costa acompanyat d’un diaca

El sermó va ser molt planer, el que va dir ens va interessar a tots, no vaig sentir ni respirar a ningú i em va agradar , ens va dir moltes coses, entre alguna ens va deixar clar que tots hem de tenir una meta, una il.lusió, un convenciment , que ens ajudarà a ser feliços i a fer feliços als altres, un bon desitg i no deixar-nos arrastrar pel que fa la gent, no perdre el temps en coses inútils, que amb el pas dels anys seguiran essent inútils.

Va seguir amb el seu extens sermó i ens va dir que confiem amb els sants, i el que va demanar a Sta. Llúcia que apart de protegir-nos de la ceguera, ens obri molt els ulls del cor, per poguer veure més àmpliament els problemes que pateixen els nostres germans i que hi veiem més enllà del nostre nas. Ho vam entendre tot. Gràcies mossèn !!!

Durant la missa, van portar els cants un grup de dones del poble, que van donar un to més festiu a la missa . Vam passar a besar a la imatge de Sta. Llúcia gloriosa, amb el càntic dels goigs.

D’esquerra a dreta : Maria Cornellà del Correu, Salvadora Coma, Salvadora Batlle de cal Hosta, i la Dolors Oliveras la germana de la Nati de Can Tura.

l final de la missa ens van obsequiar amb dos cançons pròpies del Nadal, ho van fer molt be i van ser llargament aplaudides. Gràcies.
Jo també vaig encendre dos espelmes a la Santa per diferents intencions.
Al sortir de missa, no a sota el porxo, perquè no ploia, sinó al mig de la placeta on el fred es feia sentir, cap problema tothom anava abrigat, vam continuar les salutacions i petons i abraçades amb els amics i coneguts de sempre.

D’esquerra a dreta : L’anna o Nita de Can Sala, la Dolors de Can Tura, un servidor, la Maria de can Font i la seva jove Carme Cortals.

Tot seguit van baixar mes avall de ca l’Hosta on l’Ajuntament tenia el vermut preparat i on venien números, sortejaven un xai, un pernil i una caixa de cava, interessant; tothom amb la il.lusió de tornar cap a casa amb la sort al damunt.

Com molt be poden veure, la gent disfrutant d’un exel.lent vermout, fins i tot amb mol.luscs cuinats a Can Tura, segons informació, amb moltes més tapes i tot servit amb un cava fresquissim, servit pels regidors i alcalde deSant Aniol de Finestres, atents a tot el que podia faltar a la gent. L’altra part de persones estaven molt atentes al sorteix que s’estava fent. Per la roba que porta la gent i aquest cel tant gris, poden endevinar que feia fred oi ? Sí 3ºC

Com que no teníem pressa l’estona del vermut, va continuar amb preguntes sobre com anava la vida de cadascú, que es el que se sol fer quan fa molt que no et veus. Molts fills del poble, que fa anys van marxar es presentaven, dien jo vaig neixer al Salavedra o can Mitjana, jo cal Culubret, etc ; les arrels et lliguen per sempre més . També recordàvem els absents. A sant Aniol, entre la gent gran encara hom pot sentir les velles paraules, ara totalment en desús per la normativa com :

  • ull /uiera/
    ullal /uial/
    ovella /oveia/
    rellotge /reiotge/
    vell /vei/
    abella /abeia/
    vermell /vermei/
    palla /paia/
    gall /gai/
    fulla /fuia/
    al coll /alcoi/
    llavi /iavi/
    lluna /iuna/
    llet /iet/
    medalla /medaia/
    cavall /cavai/
    Al ieisme de la Garrotxa el tinc ficat al cor, era el parlar de la meva mare als seus divuit anys quan va casar-se amb el pare, els dos (e.p.d.).

Parlar amb l’alcalde Francesc Oliveras, sempre es un plaer i un pocura coneixements de totes les barriades i parròquies del municipi, que jo donava per molt petit i em va recordar que quan ell era un noi hi vivien unes 1600 persones, totes les masies estaven habitades i plenes de gent; temps era temps. Aqui estàvem esperant a la resta dels regidors per fer-nos una foto tots junts com a record final de la festa. Tot aquest consistori quan jo era metge del poble eren mainada.

Tot s’ha de dir, estaven recollint i ordenant totes les taules que havien servit pel vermut, i guardar el que no s’havia fet servir i tirar les deixalles.

D’esquerra a dreta : Joan Varderi i Vidal, en Pere Portules de ca l’Oriol, la Salvadora Coma, en Francesc Oliveras, en Josep Maria Triadú i l’Andreu Espígul.

Després de que la foto hagués quedat be, junts vam marxar a dinar a Can Tura. Acompanyats dels mossèns i d’un exel.lent foc, que donava caliu a un dia tant d’hivern com gelat. La companyia sempre necessària i exel.lent per gaudir sense pressa i el menjar pels qui conegueu Can Tura, no cal que us l´expliqui.

Tots teniam records per compartir. Començant per l’alcalde i els regidors vam anar desgranant les millores del poble, camins i esglésies. Tots estaven molt orgullosos de tenir totes les esglésies del municipi restaurades i que dona bo de visitar-les, la Barroca no la coneixeria em va assegurar l’Andreu Espígul, la de sant Esteve que ja la vaig visitar fa exactament un any, ha quedat impressionant, han sortit totes les velles pintures, ( em va agradar quan l’alcade em va dir que la rectoria de Sant Esteve era propietat de l’Ajuntament) , la de Sant Aniol està impecable, un romànic que junt amb l’encens que el mossèn va repartir al voltant de l’altar i que va deixar perfumada tota l’església, els fidels vam viure quelcom sagrat.Romànic tant propi d’aquesta Garrotxa,(el nostre romànic) que dona molta intimitat a la devoció, per la seva poquissima llum.

També vam parlar dels bonics i grandiosos porxos de totes les esglésies de la Vall del Llémena i encara els comunidors de Llorà, de Sant Martí i de Granollers de Rocacorba, i fins i tot sant Gregori en te un.

Tot aquest art sigui el romànic, els comunidors, els oratoris,els porxos els masos i molins i els seus pobles be val passar un dissabte per la Vall del Llémena , els seus habitants són molt hospitalaris i us trauran de qualsevol dubte. Tota la Vall està farçida de camins.
Quan estigueu cansats podeu dinar a Can Tura , restaurant al cap de la Vall.
L’alcalde ens va dir que tenen totes les rutes ben senyalitzades com aquesta que us poso

Vall del Llémena rutes

Be, la sobretaula va ser molt profitosa, interessant i bonica, tots vam poguer dir la nostra sense tocar la política, que ja te mèrit fins i tot vam prendre cafè, però sense la copa i el puro. L’Andreu em va convidar una vegada més a anar al Llapart que tenen una molt bona carretera des de Sant Esteve, encara em sembla impossible, donç jo havia anat a visitar a casa seva per Sant Climent d’Amer.

Abans de deixar-los, estiguin tranquils , en Josep Serra, tenia una pressió arterial aceptable, mentre dinàvem va enviar algún amic a comprar piles a Sant Esteve.

Una vegada més, Bones Festes a tots !, els meus estimats veins de Llorens de Rocafort també.

Ya hace dos mil años de la primera Navidad.
Su promesa de esperanza, nos invita a la bondad y a la plenitud como personas.
Un regalo espiritual que llena de sentido nuestra vida !
Maria de la O, te deseo una feliz fiesta de tu patrona, que hace muy pocos años no conocia.

Que seas muy feliz al lado de las personas queridas. La felicitación Navideña tambien va por ti. Un Abrazo.

Pep

SANTA LLUCIA MOLT FREDA A SANT ANIOL DE FINESTRES

Una setmana de sants, el dilluns passat Sant Damas, sant Pare, fill d’Argelaguer, poble de la nostra mare (acs), ahir la Verge de Guadalupe, avui dia 13 de desembre Santa Llúcia, segons l’adagi , s’allarga el dia : Per Santa Llúcia un pas de pusa. Tot pujant de Sant Gregori a les 10,30 h. el termòmetre del meu cotxe marcava 3º, sense variar ni a l’arribar al pla de Sant Joan; està fent un dia molt fred, un cel ennuvolat propi del mes en que estem,ens acompanya;  la poca gent que he vist a la vora de la carretera a Font Sabeu, Llorà, Sant Martí de Llémena i algun al passar per l’alçada de les escoles de Sant Esteve de Llémena, tots anaven abrigats molt seriosament, amb gambuix i bufanda, el dia pintava dur. Al passar pel revolt de can Riera, casa natal de la Nati Oliveras, de la Dolors i de la Dolça (epd), m’he aturat a fer una foto, perquè ens fessim una idea de com pintava el dia de la Santa.

Can Riera

Dilluns vinent dia 18, festa de la Marededéu de l’Esperança, o de la Cinta o de la Expectació al part, o de la O, per començar  amb aqueixa vocal totes les antífones del Magnificat  de les Vespres  d’aqueixos dies.

 Retaule de Santa Clara de Vic, on apareix la Mare de Déu de l’Esperança acompanyada d’un àngel amb un filacteri que diu que dintre de vuit dies la Marededéu parirà un  Infant…

Aqui va la música  de les segones vespres » In Festo Expectationis B.M.V. » Del prontuario del Cantollano Gregoriano, de 1799.

Noteu  que l’antifona comença amb una O : O Virgo virginum, quó modò ….

Una visió que m’ha tret una vegada més la meva infantesa, i la meva vida ciutadà i de metge de poble, es la visió de sortir fum per les xemeneies començant pel Pla de Sant Joan, Sant Martí, Sant Esteve de Llémena i la pròpia Can Tura, aquest entranyable senyal vol dir que hi ha vida en els masos i cases; la veritat es que feia molt temps que no me’n adonava.
A l’arribar a Can Tura, en Pla, l’escriptor, deia que era una casa de pagès que feia menjars i realment jo la vaig conèixer així amb l’Andreu a vora del foc, amb la seva gota a tranques i a barranques i el tio Miquel atent com un nen a tot el que jo deia. He anat a abraçar a la Nati i en Pepe, que es com estar a casa, mútuament una gran alegria, dons no ens aviam vist d’abans d’anar jo a Lourdes a finals de juny. En Pepe intentava mirar-se la pressió arterial, sense resultat, dient-me que ben be no sabia el que li passava a l’aparell. Per sortir de subtes em provat unes quantes piles i cap era aprofitable. Be, un altre moment serà. En Josep Serra i Plantés, estava a calent al santa-santorum de la casa, o sigui a l’habitació del costat de la cuina i allí reb les visites. Quan hi era jo ha arribat l’Àngel Grabulosa, que per anys s’havia estat al mas el Castell, l’home te bon aspecte. A l’entrada de la casa que es el bar amb la seva històrica màquina de fer cafè, ja es començava a omplir de clients per resguardar-se del fred i viure la festa, però jo anava per oir la missa del dia de Santa Llúcia, en una paraula per celebrar la festa gran del poble de sant Aniol de Finestres. 

La decoració nadalenca d’aquesta farola no desdiu gens amb el cel nuvolós, que augura fred.

Estem en un racó de món amb molta història, des de les Medes, al Santuari de Finestres, Sant Andreu de la Barroca, Sant Miquel de Bustins, Sant Esteve de Llémena, Sant Aniol on estem i d’altres oratoris i esglésies que mai hi he estat, formen un tresor molt  valuós que l’alcalde Sr. Francesc Oliveras ho ha posat en un llibre titulat  » Masos i Molins e Sant Aniol de Finestres; vida, records i transformació. » Llibre recomanat per a tot tipus de persones ja fills, nets, o besnéts que fa anys van marxar dels masos i per altres persones dels voltants  que estimin aquestes terres plenes de cingles i boscúries que m’esgarrifen , cada vegada  que contemplo aquest paisatge o que llegeixo les primeres pàgines del llibre » En Josep de Costabella «, em posen els pels de punta;  boscos desconeguts per mi, però estimats;


a la baixa Segarra no en tenim cap de semblant, i tampoc tenim cap cingle; les nostres muntanyes són turons de poca alçada. També son de bon llegir les excurssions escrites en la col.leció Pirineu Català. Guia Itinerari per Cesar August Torras.  Volum VI : Comarca d’Olot, per exemple: Itinerari nº 43, Del Santuari de Finestres a l’Estació de les Planes, del Ferro-carril de Gerona a Olot.
Molt interessant, perquè es veuen masos, oratoris, ermites que encara estaven senceres, Any 1918. 
Al arribar a peu al poble, que són dos cases i la rectoria, m’he trobat a la família de la Mercè Serra Serinyà antiga pacient meva, persona amb moltes qualitats, entre elles l’haver cuidat a tota la família política i el mosso en Met; totes conegudes per mi, persona molt treballadora i estimada pel poble de Riudellots de la Creu, si podia fer un favor el feia sense més, s’adonava de les necessitats dels veïns. 

Mercè Serra , amb la Cecilia, l’Anna i un servidor. 

La gent i els feligresos devots de Santa Llúcia, començaven a acostar-se cap a l’esglesia, tot pujant . jo agafat de la ma de la Mercè, així era més segura la pujada, al passar per davant de cal Sastre, vaig recordar molt a en Quim Batlle i la seva dona Conxita (acs)  dos bellissimes persones i molt recordades per mi i molta gent degut que tota la vida havien tingut el conegut Hostal de cal Hosta. 

Un preciós i gegant grèvol, amb tot el seu esplendor, aquest arbre el va plantar la Conxita, mare de la Salvadora Batlle de cal Hosta, es veu que el lloc li va agradar. Poca gent ha vist grèvols tant grans; jo només conec un de semblant a la porta de Can Tura.


A la plaça de l’església més gent coneguda, de Banyoles, de Les Planes d’Hostòles la Irene , el seu marit, la seva filla Alexandra, gent de Girona, etc,molts eren ex-pacients meus, de la meva època de metge de Les Planes d’Hostòles i Sant Aniol de Finestres, això si quasi tots jubilats, vaja com jo.

Com que feia molt de fred  varen anar entrant a dins i un quart d’hora abans de començar la missa ja no s’hi cabia. Els devots de Santa Llúcia no paraven d’encendre espelmes a la santa confiant amb la seva protecció per prevenir i  fins i tot per curar les moltes malalties de la vista; molt de respecte, ben mirat la fe mou muntanyes.
Mossèn Enric va començar la missa pròpia del dia , tant pedagògic som sempre. 

Mossèn Enric Costa acompanyat d’un diaca


El sermó va ser molt planer, el que va dir ens va interessar a tots, no vaig sentir ni respirar a ningú i em va agradar , ens va dir moltes coses, entre alguna ens va deixar clar que tots hem de tenir una meta, una il.lusió, un convenciment , que ens ajudarà a ser feliços i a fer feliços als altres,  un bon desitg i no deixar-nos arrastrar pel que fa la gent, no perdre el temps en coses inútils, que amb el pas dels anys seguiran essent inútils. Va seguir amb el seu extens sermó i ens va dir que confiem amb els sants, i el que va demanar a Sta. Llúcia que apart de protegir-nos de la ceguera, ens obri molt els ulls del cor, per poguer veure més àmpliament els problemes que pateixen els nostres germans i que hi veiem més enllà del nostre nas. Ho vam entendre tot. Gràcies mossèn !!!
Durant la missa, van portar els cants un grup de dones del poble, que  van donar un to més festiu a la missa . Vam passar a besar a la imatge de Sta. Llúcia gloriosa, amb el càntic dels goigs.

D’esquerra a dreta : Maria Cornellà del Correu, Salvadora Coma, Salvadora Batlle de cal Hosta, i la Dolors Oliveras la germana de la Nati de Can Tura.

Al final de la missa ens van obsequiar amb dos cançons pròpies del Nadal, ho van fer molt be i van ser llargament aplaudides. Gràcies.
Jo també vaig encendre dos espelmes a la Santa per diferents intencions.
Al sortir de missa, no a sota el porxo, perquè no ploia, sinó al mig de la placeta on el fred es feia sentir, cap problema tothom anava abrigat, vam continuar les salutacions i petons i abraçades amb els amics i coneguts de sempre. 

D’esquerra a dreta : L’anna o Nita de Can Sala, la Dolors de Can Tura, un servidor, la Maria de can Font i la seva jove Carme Cortals.

Tot seguit van baixar mes avall de ca l’Hosta on l’Ajuntament tenia el vermut preparat  i on venien números, sortejaven un xai, un pernil i una caixa de cava, interessant; tothom amb la il.lusió de tornar cap a casa amb la sort al damunt.

Com molt be poden veure, la gent disfrutant d’un exel.lent vermout, fins i tot amb mol.luscs cuinats a Can Tura, segons informació, amb moltes més tapes i tot servit amb un cava fresquissim, servit pels regidors i alcalde deSant Aniol de Finestres, atents a tot el que podia faltar a la gent. L’altra part de persones estaven molt atentes al sorteix que s’estava fent. Per la roba que porta la gent i aquest cel tant gris, poden endevinar que feia fred oi ? Sí 3ºC.


Com que no teníem pressa l’estona del vermut, va continuar amb preguntes sobre com anava la vida de cadascú, que es el que se sol fer quan fa molt que no et veus. Molts fills del poble, que fa anys van marxar es presentaven, dien jo vaig neixer al Salavedra o can Mitjana, jo cal Culubret, etc ; les arrels et lliguen per sempre més . També recordàvem els absents. A sant Aniol, entre la gent gran encara hom pot sentir les velles paraules, ara totalment en desús per la normativa com :

ull   /uiera/
ullal  /uial/
ovella  /oveia/
rellotge  /reiotge/
vell  /vei/
abella  /abeia/
vermell  /vermei/
palla  /paia/
gall /gai/
fulla  /fuia/
al coll  /alcoi/
llavi  /iavi/
lluna  /iuna/
llet  /iet/
medalla /medaia/

cavall  /cavai/
Al ieisme de la Garrotxa el tinc ficat al cor, era el parlar de la meva mare als seus divuit anys quan va casar-se amb el pare, els dos (e.p.d.).


Parlar amb l’alcalde  Francesc Oliveras, sempre es un plaer i un pocura coneixements de totes les barriades i parròquies del municipi, que jo donava per molt petit i em va recordar que quan ell era un noi hi vivien unes 1600 persones, totes les masies estaven habitades i plenes de gent; temps era temps.  Aqui estàvem esperant a la resta dels regidors per fer-nos una foto tots junts com a record final de la festa. Tot aquest consistori quan jo era metge del poble eren mainada.

Tot s’ha de dir, estaven recollint i ordenant totes les taules que havien servit pel vermut, i guardar el que no s’havia fet servir i tirar les deixalles.

D’esquerra a dreta : Joan Varderi i Vidal, en Pere Portules de ca l’Oriol, la Salvadora Coma, en Francesc Oliveras, en Josep Maria Triadú i  l’Andreu Espígul.


Després de que la foto hagués quedat be, junts vam marxar a dinar a Can Tura. Acompanyats dels mossèns i d’un exel.lent foc, que donava caliu a un dia tant d’hivern com gelat. La companyia sempre necessària i exel.lent per gaudir sense pressa i el menjar pels qui conegueu Can Tura, no cal que us l´expliqui.  Tots teniam records per compartir. Començant per l’alcalde i els regidors vam anar desgranant les millores del poble, camins i esglésies. Tots estaven molt orgullosos de tenir totes les esglésies del municipi restaurades i que dona bo de visitar-les, la Barroca no la coneixeria em va assegurar l’Andreu Espígul, la de sant Esteve que ja la vaig visitar fa exactament un any, ha quedat impressionant, han sortit totes les velles pintures, ( em va agradar quan l’alcade em va dir que la rectoria de Sant Esteve era propietat de l’Ajuntament) , la de Sant Aniol està impecable, un romànic que junt amb l’encens que el mossèn va repartir al voltant de l’altar i que va deixar perfumada tota l’església, els fidels vam viure quelcom sagrat.Romànic tant propi d’aquesta Garrotxa,(el nostre romànic) que dona molta intimitat a la devoció, per la seva poquissima llum.  També vam parlar dels bonics i grandiosos porxos de totes les esglésies de la Vall del Llémena i encara els comunidors de Llorà, de Sant Martí i de Granollers de Rocacorba, i fins i tot sant Gregori en te un. Tot aquest art sigui el romànic, els comunidors, els oratoris,els porxos els masos i molins i els seus pobles be val passar un dissabte per la Vall del Llémena , els seus habitants són molt hospitalaris i us trauran de qualsevol dubte. Tota la Vall està farçida de camins. 
Quan estigueu cansats podeu  dinar a Can Tura , restaurant al cap de la Vall. 
L’alcalde ens va dir que tenen totes les rutes ben senyalitzades com aquesta que us poso


Be, la sobretaula va ser molt profitosa, interessant i bonica, tots vam poguer dir la nostra sense tocar la política, que ja te mèrit fins i tot vam prendre cafè, però sense la copa i el  puro. L’Andreu em va convidar una vegada més a anar al Llapart que tenen una molt bona carretera des de Sant Esteve, encara em sembla impossible, donç jo havia anat a visitar a casa seva per Sant Climent d’Amer.
Abans de deixar-los, estiguin tranquils , en Josep Serra, tenia una pressió arterial aceptable, mentre dinàvem va enviar algún amic a comprar piles a Sant Esteve.
Una vegada més, Bones Festes a tots !, els meus estimats veins de Llorens de Rocafort també. 
Ya hace dos mil años de la primera Navidad.
Su promesa de esperanza, nos invita a la bondad y a la plenitud como personas. 
Un regalo espiritual que llena de sentido nuestra vida !
Maria de la O, te deseo una feliz fiesta de tu patrona, que hace muy pocos años no conocia. Que seas muy feliz al lado de las personas queridas. La felicitación Navideña tambien va por ti. Un Abrazo.

Pep

DESCOBRIR LES MEDES DE SANT ANIOL DE FINESTRES

Durant els anys que vaig ser metge de Les Planes i Sant Aniol de Finestres, tenia encomanat entre d’altres veïnats, Les Medes, que estaven formades pels següents masos: El Grau,La Rovira, La Rovirota, El Serrat, La Gubert, La Cadavall, La casa Nova de les Medes, Ventós i la Plana.

Dons be, arrel de descobrir tot el món que rodeja Costabella i el Dr. Candi Agustí i Trilla, i a l’entrevistar al seu últim masover en Pere Torra i Artigas, em va explicar mota història del lloc i de Sant Aniol,la seva família tots son fills de Sant Aniol. Arrel de parlar també amb els germans Carme i Quim Daunis i  llegir les seves memòries sobre la vida de Costabella , feina del camp, festes, matança del porc, noms dels masovers, quan pujaven la màquina de batre per aquells camins, com arribaven amb el cotxe de línia a Sant Esteve de Llémena, i després caminar fins a cal Sastre on llavors carregaven de queviures o el que calgués…. Be, degut a tot el conjunt d’escoltar i de llegir que em va entrar ganes de conèixer  aquest món que mai vaig conèixer siguent metge  Titular de Les Planes d’ Hostoles.
Ahir dia 4 d’abril de 2017, vam començar a conèixer aquestes muntanyes que ens portarien a conèixer  un grapat de masos, entre ells el mas La Plana, propietat de la família del Dr. Verdaguer (a.c.s.) de Mieras.
En Ferran Massegur ens va deixar el seu 4×4 i amb en Josep el seu pare al volant, el veí Cosme Soler fill de la Codina i un servidor, vam anar cap a les Encies,  i davant del camí que va cap al Siubès, a l’esquerra van dirigir-nos cap a les granges dels Arcous, un camí evidentment  per cotxes 4×4, camí mai vist per mi, grans pedres que no podiam apartar, de cap manera, carretera dolenta cent per cent, jo mai havia fet un trajecte curt amb 4×4 i aquest tenia tota la pinta de ser llarguissim, i vinga semblava que anéssim per la selva, dins del cotxe anaves d’un costat a l’altre, com si ens perseguissin. Be, el paisatje garrotxi és fastuós, una verdor que enlluerna, únic, però el camí quasi el 90% del trajecte es de pedra, la terra se la endut els aiguats. De cop vam arribar a un indret, on en Cosme va recomanar que ens paréssim, que hi havia una font, que ell havia netejat aquell indret per encàrrec d’algun club de ciclista que feien alguna cursa  o per ordre de l’ajuntament.
Aparquem el cotxe i de cop comencem a baixar una mica, fins  que veiem un cartell clavat en un pi, que posava Font dels  Socals.

 

Font molt intima, recollida sota una vauma que segons el Cosme havia sigut més bonica, ara s’havia esfondrat i tot i així convidava a un lloc recollit, amb un doll d’aigua important, que segons en Cosme sempre es el mateix hivern i estiu. Espectacle únic per un home de la Baixa Segarra, amb una font així seriam rics a Llorens de Vallbona, Maldà i Belianes.

Aquí asseguts vam esmorzar un saborós entrepà de pernil que ens havia fet l’Antonieta Vilà,  l’esposa del Josep Massegur. En Cosme te una vista molt fina per observar la natura, i de cop diu veig una múrgola i allí estava, ningú l’havia vist, o potser que feia molts dies que ningú passava per la font.


En Cosme ens va explicar que de múrgoles ni ha de riu, d’avellaners i de carboneres (negra), aquesta es la que més abunda a la Garrotxa, dons a Les Planes , Sant Esteve de Llémena i a Sant Aniol de Finestres a l’hivern tothom feia carbó d’alzina i clar el carbó es feia en les carboneres i es al voltant d’aquestes carboneres que es fan les múrgoles, i sempre se’n troba, en canvi les de riu en pots trobar moltes, però mai més ni tornes a trobar al mateix lloc. Veieu aquesta, esta enganxada a la roca, envoltada de molsa i molt aprop de l’aigua, que l’aporta la humitat que necessita. En castellà es diuen Colmenilla, en català  Múrgola, ni han : de grises, de forma cònica, petita ( arigany petit ), fosca ( Morchella umbrina ), també de riu com la que tenim a la foto, que creixen al costat de l’aigua. Segons en Pere Torra, que havia sigut masover de Costabella des de l’any 1966 fins enguany, diu que aquesta font per molt poc pertany al Serrat, però el terme de la propietat de Costabellas començauns set metres més avall.

Un cop esmorzats, vam continuar per un camí no massa ample, just per passar el 4×4, amb moltes basses profundes d’aigua, que no se com podien sortir les rodes, amb molts metres de grans roques, que feien anar el 4×4 d’un costat a l’altre, fins i tot ens relliscava el cotxe, molts de revolts, en un moment  donat davant d’unes grans roques vam quedar atascats, per molt de gas, les rodes treien fum i no avançàvem.

Jo com que de mecànica no hi entenc res de res, vaig fotografiar una planta protegida i molt estimada per les festes del Nadal, es diu grèvol o boix, no tenien boles vermelles.Se que estan protegides, però ens van acompanyar tot el camí, ni han moltes.


Vam  haver de telefonar al Ferran perquè ens donés instruccions de com anava la reductora, jo pensava ben be que no podiam continuar i que hauríem de tirar enrere i donar la sortida per acabada.  


Tirar enrere també era un perill, perquè a ma dreta,fora del camí, es veia un petit cingle que no em feia gens de goig, sort que hi havien uns arbres i no es deixava veure.



En Cosme en un cop de volant i donat-li tot el gas va  poguer remuntar aquell grup de grans roques i ja vam estar amb el camí  més transitable. Vinga amunt i vam arribar als plans verds del mas La Cadavall. Només es veien els teulats.


Els masos abandonats que són la majoria, es cobreixen de malesa, esbarzers, plantes enfiladisses i arbres varis que arriben a tapar la façana  o be la casa entera.
A uns dos-cents metres trobem l’església de Sant Joan de les Medes, molt petitona .


A mi m’agrada aquesta Garrotxa, perquè està sembrada d’esglésies o d’ermites, cosa que no ho puc dir de l’Urgell. L’església es va assegurar que la seva presència fos eficient en tot el territori, per lluny que fos, una meravella.


Pel finestró de la porta vam poguer fer córrer un passador i vam poguer entrar i veure-la; queda una mostra ben clara de com era la última pintura que van fer aquella bona gent de pagès, que tot els costava molt i molt.


Per un túnel de grans lloses s’entra pel costat esquerre de l’església fins a una estància molt petitona, que igual era per guardar la burra o el ruc, que servia pels desplaçaments del pobre mossèn, per tal d’administrar els sagraments de l’església catòlica. Res era fàcil. Com m’agradaria que un rector com d’aquesta església petitona o parròquia, hagués deixat algun escrit o diari de com era el dia a dia d’aquesta bona gent i la seva pròpia. Segurament que sortiria que el mossèn mateix feia de mestre de la mainada d’aquelles vuit cases. Clar, tot el que dic , són suposicions i elucubracions meves, perquè , potser que el que dic, es donés o no.

En aquells anys els destins eren per oposicions, i possiblement els  que treien millors notes, trigaven les millors parròquies i els menys afortunats cap a les que ningú volia, les més isolades en un racó de món. Que Déu els ho pagui, perquè humanament no hi ha preu. En aquestes parròquies tant petites, els capellans vivien com a pobres sense haver fet el vot de pobresa. Ja està dit !.
En temps del bisbe Lorenzana  1777 el clergat a Girona era de 1.200 capellans, Tots els bisbes coincidiren que el clergat era excessiu. Tot te la seva explicació però no avui.

Aquesta es el túnel que dona accés a la petita estancia de darrera l’altar major.

Aquesta porta dona entrada a la vivenda del mossèn, es petitissima, només dos habitacions i una finestra que la estan tapant les plantes enfiladisses.

Poden veure l’estat del sostre, super apedaçat per algunes bones persones, que els hi dol que baixi tot i les parets ben molles, sobretot la de l’esquerra del a foto.


Aquesta habitació te l’entrada i la finestra que estan veien, i que dona a la veïna casa del Serrat de les Medes, però que algun malfactor es va endur totes les pedres i parets i escales i llindes de les finestres i arcades i tot el que li va fer goig, amb tractors, sense respectar res de res, ep ! en cap cas era el propietari; però si mirem el llibre publicat tant sols fa 7 dies : MASOS I MOLINS DE SANT ANIOL DE FINESTRES: Vida, records i transformació  ( pàg. 19 ), hi han les fotos de cada mas, dons be, el lloc que li correspont a El Serrat de les Medes hi ha una fotografia antiga del mas, ( no ha sigut possible fer-la en color, perquè no existeix el mas ). 


 Hem tingut molta sort de trobar qui tenia una foto en blanc i negre del mas, perquè ens fem una idea de com era la casa abans d’enderrocar-la, per treuen algun benefici particular, algú que d’entrada no estima el país i només s’estima o s’estimava a si mateix. Això es destrossar l’història, que tant necessitem, per coneixer les arrels, que per petites que siguin son importantissimes i ens lliguen per sempre mes. ( la foto està treta del llibre Massos i Molins de Sant Aniol de Finestres…. ).
Be amb l’ajuda de l’Albert de la biblioteca del bisbat em pogut saber: Sembla que sempre va ser sufragània de la parròquia  de Cogolls (malgrat trobar-se al municipi de Sant Aniol de Finestres): per tant es probable que el mateix rector de Cogolls en fos el vicari i hi celebrés missa eventualment. L’Albert ens explica que ha trobat un benefici fundat per Josep Serrat, prevere que exercí a Cogolls , però era originari del mas  El Serrat del veïnat de Les Medes el 1738. Un altre Josep Serrat havia creat una causa pia el 1639 en benefici dels descendents del mateix mas. Interessant oi ?? 
S’ha pogut esbrinar  que s’hi va fer culte fins el 1936 i que almenys al 1729 l’encarregat de l’ermita  ( ja era considerada així ), era el rector de Cogolls. MIrarem de saber més sobre el mas, ja en parlarem.
A les pareds de l’ermita, si troben troços de greda volcànica fent de paret, està omnipresent a tots els masos de la zona volcànica de la Garrotxa. Me adonat que les Medes, és per damunt de tot un gran territori per si sol, allunyat del nucli de Sant Aniol i de dificil accés sense donar una volta.


Ara un marge, ara una cabanya, ara una pared entera, sembrada de roques de lava, com aquesta, això passa fins i tot en les pareds dels masos.


Al portal d’entrada a la que era la casa del senyor rector ni ha una de molt negra, les roques produïdes per la lava estan escampades per tot arreu, fins i tot pel mig dels camins en vas trovan.


M’agrada veure la construcció de les cases, era ben be material que es trovaba in situ, no estaven per massa viatges, havien de guanyar-se el jornal cada dia per poguer menjar.


No em puc treure del cap com acaben tots els masos, coberts per la malesa d’aquesta Catalunya humida, molt humida.
Be, després d’un bon repòs en aquesta església, marxem cap el camí que ens portarà a La Plana ; segons la gent de Sant Aniol m’han dit que es el  mas més gran de Les Medes.


A l’arribar crida l’atenció un aixamplament de la vall, donant nom al mas » La Plana «, es un inmens camp verd, que en aquells anys donava per molt; el Dr. Verdaguer havia de rebre unes boniques rendes. Gran mas, ja vist en el llibre que van presentar dissabte passat  a l’Ajuntament de Sant Aniol de Finestres, titulat MASOS I MOLINS DE SANT ANIOL DE FINESTRES: Vida , records i transformació. Autor Joan Carreres. Aquí surten tots els masos, encara que estiguin enrunats.  ( La Mar va fer dos anys ).


Dons La Plana surt com un grandiós mas, penso que tant important com a Ventós. Ventós està molt ben restaurat i es hotel rural, molt bonic e interessant, situat a la part més elevada de Les Medes. Fa honor al seu nom. 
Les vaques a la Plana, podien pasturar a dojo, ramats de xais i així els porcs, els vedells, l’aviram, penso que aquests masos eren totalment autònoms, poca cosa havien de comprar; potser l’oli, el vi i les espardenyes. La natura era i es generosa i el lloc és idilic.
El mas està fet de manera molt segura, les parets interiors estan fetes de pedra picada, tot molt artesà, més endavant ho veurem en una de les parets se les quadres i corts del bestiar.


Ben segur que els masovers hi feien : patates, userda, blat, blat de moro (panís a l’Urgell), fesols, cigrons, fajol, etc. Per la grandiositat del pla, prometia i promet molt.

Be, tot el indica que havia de ser una grandiosa propietat, rica en cereals, aulines per fer carbó i fusta, pasturatges per criar vedells, cabres, ramat de xais i molt més, la casa disposa d’una gran pallissa.

 Aquest edifici donava per ell sol la importància del mas. Molt interessant. La part on s’entra al mas es a partir de l’era; sempre ha sigut així a la Garrotxa; era un espai  on passava la vida del mas, era un lloc important, sempre estava ple de transeünts, amics, coneguts, pobres que demanaven almoina, ordres mendicants de demanaven caritat, en fi uns veïns que havien vingut a veure als humans.


No em vaig atrevir a entrar el mas, per la porta de l’era.


Tot els masos tenien una eixida, aquest també, però des d’abaix no es veu ,però era al cim d’aquesta pared de grands pedres, tant ben posades, i la zona de l’eixida està plena de malesa de tota mena.


Be, tampoc em vaig atrevir a continuar caminant pel soterrani, però podem  veure que les parets són molt bones. Sí vaig entrar una mica per la cort de les vaques per fer aquesta foto.

  Segons en Pepe de Can Tura aquest edifici de la dreta no era cap masoveria era una serreria de fusta.
Des d’a qui es podia anar a Sant Aniol de Finestres, passant pels bonics indrets del Pont del Diable i la Font dels Socals.
Tot i estar el mas a la vall, déu ni do de la fondària del pou ( 30 m) , un pou molt ample, fet a conciència i encara aguanta.


   A mi em va impressionar molt, tot es molt  bonic, tot i l’abandó del mas; un ha de fer un exercici   de tirar enrera, i situar-se a l’any 1955, encara havilitat per la família Franch-Busquets i els seus fills.
D’aqui , camí de retorn però,  vam pujar fins al volcà de Puigrodó .


Aqui tenim aquest idili lloc del cràter del volcà de Puigrodó amb el Far a la llunyania.
Aquí no es pot aparcar el cotxe, sota pena de sanció per trepitjar l’herba. D’aquí vam anar al camí  dels morts, on quatre homes a ma baixaven les caixes dels morts fins al cementiri de Cogolls. Hi ha una dita que diu : De viu seràs de Sant Aniol de Finestres i de mort seràs de Cogolls «. Impressionant .
Des de les vistes de la Gubert i trepitjan el cami dels morts, podem observar: Sant Salvador, La Canova dels gats, El Portet, La Codina, L’Estanyoll de Salt; també veiem el santuari de la Salut, Falgars ( Sancti Cipriani de Falgars), Cingles d’Ayats i el Collsacabra.
Segons l’amic Cosme aqui es fan molts bolets : Escarlets, Russinyols, Múrgules i Moixarnons.
També explica en Josep Serra i Plantes de can Tura de Sant Aniol que el dilluns sant el mossèn i els escoltants anaven a tots els masos de Les Medes a fer  El Salpàs i pel camí s’enportaven una rajola de xocolate amb pa, i s’aturaven a una font i disfrutaven d’aquest senzill esmorzar o berenar.  (El Sapàs: Benedicció de les cases amb aigua i sal durant el temps pasqual. Es costum, practicat encara en algunes parròquies rurals, que te els seus origens en la celebració pasqual jueva. La benedicció de la sal, que aportaven els devots, es solia  fer el dilluns sant. Posteriorment, el sacerdot espargia la sal, barrejada amb aigua beneita, sobre els portals dels masos i cases i de les corts. La sal sobrant es donava al bestiar i l’aigua es feia beure a les criatures, que quedaven així protegides contra les malalties. També es col.locaven a les portes de les cases creus fetes amb fulles de palma beneïdes per tal de protegir-les dels llamps i les tempestes).     
Des del cami dels morts podrim fer una llarga caminada passant per les Tres Creus, Els Cingles del Migdia i arribar a l’església de Les Encies, però piano-piano.

    
Mai havia estat tant enlairat i mai hagués pensat veure tant de territori conegut des d’a qui, jo màxim que havia estat es al mas de Pla Buscàs amb l’amic Ton, al cim de Cogolls, però mai tant alt.


Un espectacle per quedar embadalit de tanta bellesa. Al fons a l’esquerre podem entreveure Les Planes d’Hostoles, al cim el Far i tota la vall de Cogolls. Si mirem be a la part esquerra de la foto i gairebé al cim de tot si pot veure el santuari de la Marededéu de la Salut, de la Sant Feliu de Pallerols.

    
A baix a la vall  podem veure el petit nucli de Cogolls amb l’església i el cementiri.

    
Tot el territori de Les Medes està ple de color groc, en aquest cas es de l’argelaga.

    
Ja hem arribat a la Casanova de les Medes ( o del Serrat), s’ubica al sud del mas Ventós el qual el podríem veure enlairat a l’altra vora del clot de Matabous.

                         
Al fons podem veure el mas Ventós.

Arribar fins aquí es una meravella d’excursió, contemplar tots els masos de les Medes un privilegi. Ventós, ara amb el seu hotel-rural ****, be val una anada l’han deixat molt ben restaurat i hi ha un personal molt acollidor, de bon tracte i es respira tota la pau del món un ja s’hi quedaria.

Trobo aquest mas molt coquetó, ben situat, bonic, i ben construït, amb molt bona vista i a pesar del seu abandó, no està enrunat, sembla que encara el vigilen.
D’aqui voliam anar cap a L’Estanyol d’Abaix, però vam trobar una cadena amb un candau, volguen dir, per aquí no si pot passar. En Cosme ens volia ensenyar La Font de la Canaleta, que es de quatre propietaris: La Codina, l’Estanyoll d’Abaix, l’Estanyoll de Dalt i la Casanova de l’Estanyoll. Més amunt segons el Cosme hi ha una altra font que li diuen La Font Boja, que només raja quan l’estany de Banyoles està ple i rebossant; que curiós oi?, perquè el lloc està molts metres per sobre de Banyoles. 
Vam haver de tirar per un altre camí, molt dolent, ple de grans pedres, molt pendent i Déu sobretot, jo no les tenia totes, vam quedar bastant sacsejats al final de la jornada. Vam anar a para a la carretera del mas Ventós i d’ aqui vam anar cap a Sant Iscle de Colltort.


Dono les gràcies a en Josep Massegur i en Cosme Soler per la gran coneixença del territori. Seguirem amb les excursions per conèixer molt més de Les Planes i Sant Aniol, fins a Santa Maria de Finestres i conèixer si pot ser els masos dels Arcs i el Clescar i d’altres de la vora del camí que va cap a Mieras i Santa Pau i per l’altre costat fins a Bustins i l’ Alou, que en aquell temps em diuen que hi havia una mina d’or, segur que ho deien per les  quatre filles : Gràcia, Concepció, Lourdes i Maria, filles de’n Joan Arnau i Joaquima  Masegur, podria ser que aquestes noies fossin molt guapes i modernes i per això la llegenda de » la mina d’or «.
Publicat l’endemà del diumenge de Rams .
Bona Setmana Santa a tothom. 

Pep.


Bibliografia:
Una Història de la diòcesi de Girona. Josep Maria Marquès. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.2007.
Masos i molins de Sant Aniol de Finestres: Vida, records i transformació. Editorial Oliveras. Sant Joan les Fonts. Publica i patrocina l’Ajuntament de Sant Aniol de Finestres. 2017.
Hem perdut l’Oremus. Salvador Alsius. Edicions La Campana. Capellades 1999.

CRISTIÀ A POSTERIORI. » POC ES MOLT «

Lluc , escriu els Fets de Jesús, i després els Fets dels Apòstols. La nostra conversa eren retalls per a escriure els Fets dels cristians del s. XXI, des de les nostres contrades, en una diversitat tan enorme que passa pel P. Estanislau ermità de Montserrat, Santuari de Lourdes, el Pla de l’Estany …Tot això va sorgir d’un e.mail d’agraïment per part del pare F. Riera, d’una estona de companyia mentre sopava un saborós entrepà, després de la xerrada sobre l’Envangeli de Lluc a l’auditori de la parròquia de Sta. Maria dels Turers .
Dons , agafant la paraula al pare F. Riera s.j, dono pas a una vida, d’un cristià modèlic, es tracta d’un capellà de poble, amb una entrega total a la comunitat, on servia amb tota la devoció que el seu ministeri l’impregnava. Ell que ho havia deixat tot per amor al Crist, es va llençat de ple en el patiment dels homes, en la seva manera de ser, vaja va anar  a corre-cuita a  fer-se un més de les parròquies de Sant Aniol de Finestres, Sta. Esteve de Llémena i la Barroca, els problemes de la gent, eren els seus, tant com les alegries.Tenia ben entès que a Vós només si pot arribar per mitja dels germans, sense cap viarany.



Es tracta de : Mossèn Eugeni Serra i Sala, nascut a Vilafreser el 10 de juny de 1933. Va fer els estudis eclesiàstics al Seminari de Girona i fou ordenat prevere el 6 de juliol de 1958. Va exercir el ministeri primer com a vicari d’Hostalric. Del 1960 al 1961, Vicari de la parròquia de Sant Josep de Girona. Del 1961 al 1964, Regent de Sant Miquel de Cladells i Encarregat de Sant Pere Cercada. Del 1964 al 1971, 


Regent de Maià de Montcal i Ecònom de Segueró. Del 1971 al 1984 (13 anys), primer Regent i després Ecònom de Sant Martí de Llémena, Regent de Sant Esteve de Llémena i Ecònom de Granollers de Rocacorba, 

Porxo-comunidor de L’església de Granollers de Rocacorba.


Sant Aniol de Finestres i la Barroca. Del 1981 al 1984 fou nomenat arxipreste de l’Arxiprestat del Llémena. 


Porxo a la sortida de l’església de Sant Martí de Llémena.


 Des del 1984, Rector de Sant Climent Sescebes, Espolla, Mollet d’Empordà i Masarac. Del 1990 al 1994, arxipreste a l’Arxiprestat del Cap de Creus. Va morir a Girona el 17 de desembre de 2006 als 73 anys.


Això, ho trec ara , arrel d’haver sapigut la gran historia d’ aquest capella de poble, que al cap de onze anys de ser mort, s’ha trobat en un armari els tiquets de pagament mensual al » Regien Especial Agrario » Tesoreria General de la Seguridad Social, matrius que els hauria de tenir cada interessat i no els tenen . Com que no us puc posar cap matriu dels pagaments mensuals d’aquesta bona gent,  xafaria de ple, aquesta bonica història. 
 Perquè us feu una idea del resguard-matriu que es quedava el pagès us poso un exemple : un rebut de casa, clar la data no es la que toca, així sabreu de que es tracta:



Mossèn Eugeni pagava de la seva butxaca, el tiquets de cotització mensual, parlem de l’any 1974 (dos-centes pessetes), d’unes   família pobres del municipi de Sant Aniol de Finestres , cada més, durant molts anys, tants que ….. ……i que ells/elles mai ho van saber, i que a l’edat corresponen van cobrar i encara cobren la pensió, sense preguntar-se res, sense fer-se cap plantejament ni raonament, com si fos la obligació de la S.Social pagar-los, mai van pagar però cobren; quina sort oi?. 
Quin mèrit te mossèn Eugeni Serra …., que va estar més de 15  anys, del 1971-1986)  a Sant Esteve de Llémena i les altres dos parròquies, i que mai ho va dir a ningú i que segurament un cop a Sant Climent de Sescebes va haver de  continuar pagant en el més estricte anonimat, perquè sinó actualment no estarien cobrant la pensió.
Ara al cap de molts anys s’ha descobert i que em deixa trastocat, perquè això si que es cristianisme pur » el que faci la teva ma dreta que no ho sàpiga l’esquerra » o sigui que els interessats mai han sapigut res del gran favor que els va fer aquest mossèn, que per mi representa l’esperit de Jesús i em porta a les Benaurances. Aquest mossèn si que tenia entès l’evangeli del Senyor. Tot s’ha de dir en aquells anys 1975 ell, cobrava 3000.- pessetes cada mes.


 No se on vaig llegir, que un només es pot considerar cristià » a posteriori «.  Si ajudes algú i ho expliques als 4 vents, això no te cap mèrit, també ho fan els pagans. Segur que aquest mossèn de pagès que cobrava » quatre duros al mes «, ep ! és un dir, però no massa més, i que era pobre, o pobrissim, el poc que tenia ho va invertir i molt ben invertit. Com m’hagés agradat conèixer aquest mossèn, aquest home de Déu. Clar, els beneficiats mai li han pogut donar les gràcies, perquè no saben res de res;  que gran…… jo no se si hagués pogut seguir pagant aquesta quota mensual, a lo llarg de gairebé tota la seva vida.

Ho publico perquè es una història que desborda amor al proïsme per tots costats.


Tothom,  que ho explico queda meravellat. El mossèn mai ho va dir a ningú i se’n va anar a la casa del Pare sense fer-ho public. Vostès mateixos, sense paraules. Veieu com hi han homes d’església exemplars ? per sort ni han molts i n’he conegut encara més  !!!, la llista seria llarga. Sí , que en l’història , hi han hagut capellans poc evangèlics, però en conec més d’exemplars i que segueixen el Crist a ulls clucs.
 Estic convençut que els justos aguanten aquest món.


Els regidors de l’Ajuntament de Sant Aniol que vam dinar junts el dia de Santa Llúcia, em van dir que només d’arribar de mossèn el varen nomenar secretari de la càmera agrària de Sant Aniol de Finestres.
Expliquen, els que ara tenen seixanta anys , entre ells  l’alcalde de Sant Aniol Sr. Francesc Oliveras i Torrent, que es recorden que mossèn Eugeni Serra, va arribar conduint un cotxe Dos cavalls, turisme Citroën (sobre descapotable), destartalat. Aquests mateixos homes que llavors tenien 17 anys i anaven a classe d’extensió Agrària, van decidir i organitzar una colecta per tal de comprar un Diane 6 pel mossèn, ho van haver de fer en dos vegades perquè, a la primera no van reunir la quantitat necessària, el cotxe costava 80.000,- Ptes. assegurança inclosa. A la segona ho van aconseguir, tot una gran alegria per part del jovent de l’època. Ells i totes les famílies estaven orgullosos que el seu mossèn anés una mica vestit. Aquest cotxe va donar grans serveis a la gent de la Vall del Llémena, no solament al jovent.
El diumenge portava a la mainada al cine de la Caseta de Les Planes d’Hostoles. Els poso aquesta propaganda del cinema perquè la trobo única per ser un cinema de poble. Tot un luxe.


La veritat es que no se com va venir a parar a les meves mans aquest tarjetó tant entranyable com anunciant la pel.licula El  Hombre de Hierro. Només poso l’anunci de la pel.licula, perquè poca gent ha tingut a les mans una propaganda del cine de La Caseta .


Així ,van estrenar el cotxe,  amb la pel.licula BEN-HUR, que el mossèn amb tota la paciència del món  anava fent viatges cap a Les Planes, fins a 10 o més, vaja  els que van convindre.  Tothom estava content.
En quant a futbol, jugaven tots els poblets de la Vall, contra el Sant Gregori. Com anècdota dir que el mossèn de sant Martí de Llèmena, mossèn Dídac Faig i Vinyes, si jugava al futbol amb la sotana lligada a la cintura.
Puc dir que als meus 67 anys , he conegut capellans exemplars, modèlics, cent per cent evangèlics, persones que ja són santes, encara que l’església no els farà mai sants. Ep!!! també he conegut persones seglars amb una bondat que els feia dignes, d’admirar-los i d’imitar-los en fi , persones de tota mena, però el quid de la qüestió era que tots ells no donaven el que els sobrava, sinó lo que necessitaven per viure, des de les seves sabates, donades al carrer mateix, la seva roba, el seu llit i matalàs, el seu armari, la seva taula i quedar-se amb l’habitació buida i haver de dormir al terra, per amor a Aquell que tant estima als més pobres i germans: quan a un d’aquests petits ho féreu, a mi m’ho féreu. Veient aquest relat si poden dir ben alt que » La bondat aguanta aquest món «
. Gent que han portat les Benaurances al límit entre ells l’escolapi pare Josep Maria Segura, que va fundar la Olivera a Vallbona de lesMonges i que serà un més de la llista dels fets dels cristians del segle XXI. La llista serà llarguíssima.

Pep

L’AGRAIMENT ENS DEIXA MOLT TOUS

A la meva vellesa , em venen a la memòria fets que sempre han sigut importants com l’agraïment. L’ agraïment es la virtut més gran de l’home, a més ens fa humans. La majoria de persones ens sentim ben pagats, tant sols amb unes gràcies. Quant aquestes no i són, pel motiu que sigui, ens falta quelcom, i no sabem ben be que és. Les gràcies no costen res, hi de  vegades no es donen, no se perquè. Tot i que els nostres pares des de petits no paren de dir-nos nen que es diu ? – gràcies contesta el nen amagant-se darrera de la falda de la mare, per la vergonya que ens acompanya durant molt de temps. Està escrit !.
De moment deixo de parlar de l’agraïment per traslladar-me tot seguit quan jo exercia el càrrec de Cap Local de Sanitat, o sigui metge d’A.P.D. estic parlant de quan era metge de Les Planes d’Hòstoles i Sant Aniol de Finestres.
El càrrec portava lligat l’assitència als malalts de la Seguretat Social i la part de Salut Pública, que incloïa les inspeccions a les Activitats Classificades: informes e inspeccions sobre escorxadors, locals d’espectacles, esportius, guarderies, centres d’ensenyament, centres culturals, perruqueries o instituts de bellesa, fondes, fleques, cases de colònies, control de les xarxes d’aigües publiques i el seu estat,i de pous privats de bars i hostals, del tractament de les aigües residuals, problemes de fums,  revisions escolars, talla de quintos, beneficència, policia sanitària mortuòria, Malalties de Declaració Obligatòria, 


Eren els primers anys de la Generalitat de Catalunya i la Direcció General de Joventut del Departament de la Presidència regulava les activitats de colònies, campaments, rutes, casals de vacances i camps de treball.
Els Ajuntaments rebien un comunicat sobre les dades bàsiques de les activitats de temps lliure, amb infants i joves, que es realitzaran en el seu municipi, dient:
Us Demano que comuniqueu al Cap de Sanitat Local, perquè en tingui coneixement, les dades d’aquestes activitats referents al lloc, els dies de realització i el nombre de participants. 
L’ Alcalde t’ho feia avinent i ja estava, el problema el tenies tu i de tu depenia tot. La pregunta que sempre em feia jo – assumeixo la salut pública del lloc on es fa l’activitat campament o casa de colònies i prou ? o també aquests dies he de vetllar per si el colecctiu està malalt i no se senti desemparat ? i no passi res ?, tot un interrogant per mi.
Evidentment, sempre vaig optar per ambdues coses !!! Que no passi res ! La mainada sempre requereix cuidados especials dit d’una altra manera cal estar més al seu costat.


On tenia més activitat de cases de colònies era al municipi de Sant Aniol, on tenia la Rectoria de la parròquia , encarregada a mossèn Jordi , de la parròquia de Sant Josep de Girona, he de dir que era un home de bon tracte i que a més feia totes les mesures correctores en be de la mainada que hi portava. Era ell qui cada any quan s’apropava el mes de juny, em demanava l’inspecció, això no ho feia ningú més, així de clar i que ningú s’enfadi.



 També m’ocupava de la casa de colònies Can Mitjana, també del mateix municipi. 
La meva lluita constant era per aconseguir unes aigües de boca potables, sinó els problemes podien fer estralls. Ep ! fora de la casa també, però cosa molt difícil de controlar, perquè les fonts del bosc no tenien cap mena de reglament. Eren els caps que calia que donessin consells als nens perquè no en bebessin. Calia portar l’aigua de la casa de colònies per passar el dia. 
Tot s’ha de dir, els nens estaven de colònies per tenir una vida sana , caminar, cantar, fer redaccions,  jugar, etc… per aquest motiu, els monitors no paraven d’organitzar sortides diürnes, nocturnes, focs de camp, etc.
Els mesos  de juny i juliol eren els més forts i tenia les dos cases plenes i calia estar a l’aguaït.


Tenia molta relació amb els responsables i com a norma cada dia cap al tard hi anava a passar visita a les dos cases, per tal de veure els nens que estaven malalts o senzillament no es trobaven be.


Els monitors, m’explicaven com havia anat el dia i on havien anat d’excursió i recordo noms com :
Els cingles de Costabella, cap a l’ ermita de Sant Miquel de Bustins, o a berenar a  la font de la Planta, o fins a l’ermita de la Mare de Déu del Bell-lloc, caminada cap al Puigsallança, a les fonts dels Sucals, de la Bauma o de les Basses, font del Gorg, font de Can Janic, o caminada cap a l’ermita de la Barroca passant pel Bruguer, o a la font del mateix nom, o a la font de la Catau o al molí Camós, o al Veïnat de Les Carreres o a banyar-se a la riera de Sant Aniol o al torrent de Conques o a caminar cap el mas El Siubès……fins a Les Planes a la piscina de Can Ventura, que també sotmetiam a inspecció amb la farmacèutica titular de Les Planes la Sra. Mª Rosa Masó, i aixecavem acta .  en fi excursions de tota mena, també pujaven fins a Sta. Maria de Finestres, 


Mai faltaven, després de sopar, els focs de camp. que eren una meravella per acabar el dia. Tot molt romàntic, els cants i el cel estrellat alegraven el final del dia.
Recordo moltes cançons que cantaven com: PUFF, EL BRAC MAGIC

Puff era un drac màgic
que vivia al fons del mar,
però s’avorria molt
i sortia a jugar.

Hi havia un nen petit que se l’estimava molt,
es trobaven a la platja tot jugant de sol a sol.
Tots dos varen preparar un viatge molt llarg,
volien anar a veure món travessant el mar.
Quan hi havia tempesta s’ho arreglaven molt be, 
enfilant-se a la cua d´en Puff vigilava el vent.
Nobles, reis i princeps s’inclinaven al seu pas
i quan Puff els va fer un crit els pirates van callar.

Els dracs viuen per sempre però els nens es fan grans,
va conèixer altres jocs pel món que li van agradar tant,
que una nit molt gris i trist el nen el va deixar
i els brams de joia d’aquell drac es van acabar.

Doblegant el seu llarg coll el drac es va allunyar,
semblava que estava plovent quan es va posar a ploure.
Tot sol, molt trist i moix, el drac es va allunyar
i, a poc a poc, molt lentament,
se-n va tornar al fons del mar.

foto agafada del Sr. Ramón Bosch

A la meva vida he viscut convidat  a molts focs d’acampada a tot arreu on he sigut metge, el primer va ser al Santuari del Coll amb els nens de Lactaria Española S.A. i després a les cases anteriorment explicades al municipi de Sant Aniol de Finestres i les altres al municipi de les Planes d’Hostoles en acampades als paratges de Cogolls i al Pla dels Murris,  Molí dels Murris, etc ; on sempre feia acte de presència per si convenia alguna consulta o visita.
D’altres cançons que em recordo que cantaven :

VIVA LA GENTE

Esta tarde de paseo 
con la gente me encontré
al lechero, al cartero,
y al estudiante saludé.
detrás de las ventanas también
reconocí mucha gente que antes
ni siquiera la vi.
Viva la gente ! La hay donde 
quiera que vas.
Viva la gente ! es la que nos
gusta mas.
Con mas gente a favor de gente
en cada pueblo y nación
habria menos gente dificil
y mas gente con corazon.
Gente de las ciudades
y tambien del interior
las vi como un ejercito
cada vez mayor.
Entonces me di cuenta de una gran 
realidad: las cosas son importantes,
pero la gente lo es más.
Viva la gente…..
Dentro de cada uno 
hay un bien y hay un mal.
Mas no dejes que ninguno 
ataque a la humanidad
ámalos como són y lucha  porque sean
los hombres y mujeres que Dios quiso 
que fueran……
Viva la gente ……


Si vaig viure un cas molt serio de gastroenteritis , en mainada de 13 i 14 anys i monitors també, que per respecte no diré el nom del lloc; però si dir, que una vegada vista la gravetat dels malalts, em vaig traslladar al lloc amb l’ajuda de la meva esposa, eren cap a les 9 del vespre. No els podia deixar sols i valorant nen per nen, (eren 44 entre nens i nenes ), dels quals 21 estaven amb febre, vòmits i diarrea.


Amb la ajuda d’una jove que finalitzava la carrera de veterinària i de la meva esposa, vam començar a organitzar-nos i fer l’enquesta epidemiologica de quins aliments havien menjat cadascú d’ells. Valoració clínica, vam posar un foli al peu de cada nen i monitor, amb l’hora que havien començat els símptomes i l’estat clínic del moment present. Instruccions clares sobre que calia fer en cada nen i els horaris de les preses dels medicaments. Signes d’alarma també !!!
Cap a la una de la nit els monitors ens oferiren sopar, ho vam fer a l’eixida, perquè si estava més fresc a dins la calor era in suportable. D’aquell cordial sopar només recordo que els mosquits ens van fer la vida impossible, ens van xafar el sopar. Tota la nit de vetlla. Clar a les 8 del mati calia estar passant visita a les Planes d’Hostoles. Va sortir be. només recordar que al cap de dos dies marxaven els nens i els monitors cap a casa seva. Puc dir que tots es trobaven be; tant sols un de jovenet que li quedava algo de mal de panxa. 
Al arribar a casa , tant sols es va explicar l’episodi de gastroenteritis als pares com una anècdota. Tots molt satisfets. El cas es va declarar a Sanitat Territorial.
He de dir que els monitors i responsables de la casa de colònies en agraïment a la intensa dedicació per millorar la salut dels nens i monitors, i que tot arribés a bon port, em van regalar un filferro, folrat amb un fil verd que posa Sr. Metge, que havien realitzat la mainada . De tant senzill, em va arribar a l’ ànima i ho vaig agrair moltissim. 
Després vaig reflexionar, clar, per fer la feina ben feta, ja tenim el sou; i quan fem més del que s’espera com a funcionaris, o sigui quan som transgresors de la nostra funció que tenim encomanada, llavors arriba  l’agraïment, com es el cas del tema que ens porta en la reflexió . Cert, en cap cas ningú ens va demanar tant. 
Coses de la vida 27 anys després encara m’acompanya el Sr. Metge, posat a la pared de casa. Petits regals que diuen molt. L’agraïment es lo més gran de les persones i ens deixa tous; perquè serà ?
Per acabar, he de dir , que no he vist mai una casa de colònies que en un temps o altre no patís un episodi de Gastroenteritis. Un cop fet l’estudi epidemiològic, la majoria dels casos no s’ha pogut dir amb seguretat quin aliment ha tingut la culpa; tot un misteri. 

Pep

CAN TURA , UNA GRAN FAMILIA

Estimats amics, parlar de Can Tura, on jo vaig conèixer el vell Tura L’Andreu Serra fill de Mieres i la seva esposa la Maria Plantés filla de Can Plantés de Falgons i l’oncle Miquel persona entranyable de la casa, que en cap cas puc separar i amb qui he tingut més tracte per motiu de més juventud i de responsabilitat ha sigut amb en Josep Serra i Plantes i la seva esposa Nati Oliveras, filla de Can Riera allà mateix i la seva germana Dolça a qui van acollir a Can Tura en els últims anys de la seva vida, i ara també hi viu la Dolors la germana de la Nati que jo la vaig conèixer treballant amb la família  de Can Cadet ( una gran botiga, amb uns exel.lents embotits i millors persones ), de Les Planes d’Hostoles. Totes, bones famílies, plenes de valors per tots costats, on la hospitalitat estava assegurada i encara dura.

 

Tant es així que fins i tot l’escriptor Josep Pla si va trobar com a casa, o com el peix a l’aigua, només cal que llegeixin la part del llibre  Un petit món del Pirineu, pag. 353, Sant Aniol de Finestres, per adonar-se´n que en Pla va prendre molts apunts d’aquella Vall, d’aquell mas remença, d’aquell poble dispers, fins i tot dels capellans i d’aquella gent que formava la família de  Can Tura; al seu llibre tot està molt ben descrit, parli d’on parli, tot es exhaustiu, fins i tot de l’abundància d’aigua que surava del terra ella sola camí de Can Font. La família de Can Font , també eren fills de Mieres. Cada setmana hi anava a visitar l’àvia.

Tot s’ha de dir el municipi de Sant Aniol de Finestres es gran, però l’Ajuntament està a Sant Esteve de Llémena, les escoles també, el consultori municipal també, la farmaciola també, o sigui que el poble que dona nom al municipi no li queda practicament res més que la gent dels pocs masos habitats , l’església, el cementiri, la planta d’aigua de Sant Aniol i  Can Tura. Fa uns 20 anys encara hi havia obert el barber Joan Guàrdia  i cal Sastre de feliç record.

A la mitat dels anys vuitanta, jo hi anava els dilluns a passar visita a alguns masos que hi havien malalts i després a Can Tura em deixaven una taula al costat esquerre del bar, per  passar visita als pocs habitants de Sant Aniol, els uns perquè ja eren grans i d’altres perquè ja no conduïen i a més estaven contents que a Sant Aniol es passes consulta i es fessin receptes. Sempre trovaba persones de Les Planes que em necessitaven o malalts de Sant Esteve de Llémena o la gent de la Barroca o mainada de colònies de la Rectoria que pertanyia a la parròquia de Sant Josep de Girona i de Can Mitjanes, que es posaven malaltons. Era un punt de trobada per tots.

 

Can Tura sempre estava freqüentada per moltíssima gent de tota la província, gent de tota mena, viatjants la majoria, treballadors d’obres públiques, de carreteres, gent que venia a tallar bosc, a obrir camins per la muntanya que puja a Sta. Maria de Finestres, penso que  l’Albó d’ Anglès te una grandiosa propietat; parent d’en Joan Salavedra de Sant Esteve de Llémena que jo vaig conèixer, era fill de Mieres, parents o molt amics del Dr. Verdaguer (epd) i la seva família.

Dinar a Can Tura al menjador gran, al costat d´una  finestra, sentin la fressa de l’aigua del Llémena i sentin passar la tarde amb uns bons amics, es la millor experiència que podem fer qualsevol dia de la setmana , que el Pepe i la Nati tinguin obert. Amb la seguretat que el temps els passarà volant i possiblement s’hauran de quedar a berenar, no seria la primera vegada.

Si tenen la sort de gaudir d’una tempesta amb trons i llamps, seran afortunats i podran estar d’acord amb el que diu en Josep Pla en el seu llibre que parla àmpliament de Can Tura i d´aquesta meravellosa Vall del Llémena.
Tornant al tema dels camins necessaris per altra banda, per qualsevol activitat privada;  jo  per pujar a visitar el Pere (acs) de Costabella, havia de obrir i tancar unes 5 cercats amb les seves tanques, en cada recinte hi havia  una classe de vaques diferents, que en cap cas es podien barrejar amb les altres i mireu un servidor pagant els plats trencats, durant aquells mesos , va ser com uns exercicis espirituals.

Son tant coneguts aquests personatges a Can Tura que no els poso el seu nom; vostès mateixos.

Altra gent del Sr. Farroni de la companyia elèctrica, que tenien cura de la línia d’aquells poblets, que cada dos per tres en aquells anys , hi havia períodes d’absència de llum, a Can Tura estaven molt preparats, veterinaris, periodistes dels diaris de Girona, cuiners i propietaris  d’altres restaurants, pintors de la Garrotxa, del Gironès, de la Selva i del Pla de L’Estany, personal del jutjat d’Olot, que en aquells anys hi havia recordo un fiscal que es deia Capdevila, no érem parents, però si que era un virtuós del violí, grups d’amics amb moltes ganes de passar-ho be i de divertir-se amb tota la salsa del món; era la festa de Santa Llúcia de 2013, aquí teniu una instantània inmillorable, el guitarrista boníssim, el «cantaor» entregat en cos i ànima al cante, es notava que era un mestre en aquest art, ens van alegrar la festa major de Sant Aniol. Moltes gracies als dos. Algun dia m’agradaria saber els seus noms.

Grups de metges de les rodalies fins a Castellfollit de la Roca, famílies que celebraven que s’estimaven, grups de quintos que els venia be trobar-se un cop l’any, grups de capellans, grups de mestres de pobles, o el Sr. Josep Parals gran mestre i millor  persona, gent del poble veí de les Planes d’Hostoles, moltes parelles de les rodalies, passavolants , captaires, pobres, pòtols místics, gent vinguda a menys, nous rics, militars,  inspectors d’hisenda, inspectors de sanitat, tractants de bestiar, i uns  quants  romàntics que feien molts Km, tant sols, per viure unes hores d’un ambient familiar i càlid de Can Tura i gaudir dels caragols a la llauna que tant be feia i encara fa la Nati, etc….

Em ve de gust posar-vos el mas el Castell de Sant Aniol de Finestres, es autentic, no està restaurat, es propietat del Sr. Puigverd de Sant Feliu de Pallerols, hi venia  cada dia i vint-i-tres anys després i segueix vinguen.

Aquest també podria ben ser un mas remença i segur que no m’equivoco. No he vist recentment el mas de Costabella sota els cingles del santuari de Finestres, però potser que encara estigui igual de quan hi anava a visitar al Pere Torras (a.c.s.), o sigui que també podem veure un mas antiquissim..

Santuari de Santa Maria de Finestres, foto treta d’internet, no es meva.

M’encanten aquests masos tant grans, i com he dit abans sense restaurar, ja en queden pocs, però som afortunats de poguer contemplar aquest, em pregunto com ha pogut ser ? Aquest i tots els masos eren auto suficients , aquí podies trobar de tot, evidentment la llet, l’oli, es feien el pa, mataven el porc o els porcs, el gra per tenir farina, el blat de moro pel bestiar, les patates per tot l’any i els alls, assecaven les figues per l’hivern, guardaven les nous i les avellanes » el pa amb nous es boníssim «, tenien les pomes i les peres d’hivern, els tomàquets de penjar,  es feien el formatge, i no cal parlar de l’aviram, etc…. lo poc que faltava anaven a comparar-ho al mercat d’Amer. Quan jo hi era, quasi tothom anava a mercat a Olot, era més capital i potser trobaven més coses, tot s’ha de dir. Encara que algun guardava el dissabte per anar a mercat a Girona.

Germans Roca: Esteve i Joanet

Tinc moltes vivències de masos, primer perquè la mare (acs) hi va néixer i jo de petit hi havia viscut petites temporades, després com a metge vaig seguir visitant la gent gran al seu mas. Encara recordo quan a Can Terme , a la Barroca, un bon dia em van regalar mig pa, el van partir amb un gran ganivet de dos mànecs, impressionant, boníssim i va durar un grapat de dies. Recordo de petit al meu poble de la baixa Segarra, que el pa de la setmana el guardàvem a dins una gran tenalla ni havia de petites i parcialment vidriades que eren per a posar el porc en conserva  (tupina) per l’època del segar.

El curiós del cas, era que  tothom aprofitava Olot o Girona per a fer un bon esmorzar, ningú ho deixava de costat, feia més festa i es tornava a casa a l’hora de dinar.

L’aviram, sempre ha sigut important en un mas qualsevol, però tractant-se de Cant Tura sempre tenim lo millor de lo millor. Els que tingueu bona vista, podeu veure un gran camp després del galliner, verdós i amb un gran estri que serveix per regar a molts metres de distancia. Can Tura una gran casa de pagès. Al fons els grans cingles de costabella.

Durant molts anys, a aquest mas que fan dinars, com li agrada d’anomenar-se en Pepe, sempre he menjat la millor car i els millors caldos de gallina. Fixeu-vos quin aspecte mes saludable.

En cap cas sabria dir de quina classe són aquestes gallines.

Be, amb aquestes boniques vistes de l’aviram que crien a Can Tura , ja en tenen prou per pensar i saborejar el que trobaran.

Una petita distracció a l’hora de munyir les  vaques i aquestes  frisaven, greu senyal. Durant els anys que vaig ser el metge del municipi vaig trobar persones que mai havien marxat de la Vall del Llémena, les circunstàncies de la vida no ho van permetre; en aquells anys ningú o practicament ningú sortia del poble que no fos per anar al metge a Girona o a Olot o com he dit abans per anar a mercat a Amer.
Abans de continuar i ara que em parlat d’esmorçars, parlem del que es pot menjar a Can Tura: 

Començarem : menjant una amanida, acompanyada amb pernil de jabugo i embotits.
Després : El que la Nati cuini, els altres portin i en Pep vulgui.
Per postres:  recuit natural, gelats i fruite del temps.
Begudes a dojo acompanyades  d’un brut.

Aquesta es l’entrada oficial a Can Tura, tothom passa per aquí, encara que pels del país, sempre en trobem una altra per la banda del Llémena, que ja dona a mig Camí de la cuina.
Cal dir que Can Tura esta entre dos rius, el més cabalós el Llémena (ara Torrent de’n Sala ? ), que passa al costat mateix i a on esta connectat aquest Ariet, i a l’altra banda del Pla, on hi ha un pont que a la dreta es va al mas el Castell i a l’esquerre es puja cap al mas La Granada ,  Costabella i al santuari de Finestres,  doncs a sota el pont hi passa  la Riera de Les Medes; això si la major part de l’any esta sense aigua.
Jo quan vaig arribar, ja molts massos s’havien quedat sense masovers i els propietaris no volien invertir, es una llàstima perquè els boscos d’alzines i roures son una meravella. Mai hi he vist un incendi, però ja fa anys que el tema del carbó ma passar a millor vida. El Sr. Pere Sacrest  Dusol, es va vendre totes les masoveries, fins i tot Can Tura.

 

En aquest indret hi ha la peça que més m’atreu de Can Tura,  el vell Ariet, que no para de treballar i mitjançant un cert desnivell, envia aigua a Can Tura i fins i tot a la Rectoria de Sant Aniol. Tot un tresor ecològic d’aquell temps. Veure el tema més ampliat en el post d’ Un dinar al Siubès, d’aquest mateix blog. Mai anteriorment havia vist aquest artilugi tant interessant per tothom.

 

Pels que no els coneguin, cosa molt rara, aquí van en Josep Serra i la Nati Oliveras la seva esposa de tota la vida. Sempre han sigut l’ànima de la casa, no entendria can Tura sense ells. Ells i els seus pares em van acollir amb la màxima cordialitat des del primer dia. Em van assignar aquesta taula per a fer receptes i parlar amb la gent dels masos que volia consultar quelcom amb el metge. Ho vaig acceptar del del primer moment. Sant Aniol es un municipi, però tots els serveis estan a Sant Esteve de Llèmena.  Era l’any 1984. Altres temps en tots els aspectes. Tot s’ha de dir, el metge tenia tota la llibertat del món i podia passar consulta a l’hora que fos, sense cap mena de control per part de la seguretat social, això si havia de ser diària; tenia diversos col.legues que passaven visita a partir de les 10 de la nit, durant el dia tenien altres ocupacions familiars.

Rellotges com aquest o de caixa completa;  aquest es un bing-bang de casa nostra, toca els quarts i repeteix l’hora.

A molts els pot semblar estrany, però ja havia passat consulta en una bodega fora de servei al Perelló i havia vist altres metges passar visita en un bar a Girona i jo mateix també més d’una vegada havia fet consulta al cim d’una taula a la desapareguda Fonda Selga mentre dinava o sopava,  on també si hostatjaven molts viatjants de tot Catalunya. La Lola els tractava molt be, i en Jaume i la seva mare la Sra. Amparo també, tots si trovaben com a casa, jo també. La Fonda estava plena de pintura d’artistes consagrats i mai li van robar ni un. Alhora també molts rellotges de paret antics, que tots anaven adelantats un parell de minuts, o sigui que quan tocaven les 12 et podies preparar, la fonda es convertia en un concert. molts d’ells eren bing-bang, o sigui que tocaven els quarts i repetien les hores.

Can Tura pels qui no ho coneixen les seves parets estan plenes de vida, de molta pintura, d’escrits de periodistes de tota la premsa de Girona i Barcelona, ceràmiques dedicades, plaques de plata d’agraïments de persones i grups. Quadres de pintura dedicats pel darrera, fotografies d’amics , admiradors i excursionistes agraïts pel consell que sempre troben a Can Tura, tot això i més omplen les parets, i molts més records d’una vida entera dedicada a atendre als viatjants, estiuejants de la Vall i demès persones ja descrites anteriorment i sobretot la gent de casa. Aquesta família son únics amb donar, acollir, escoltar, aconsellar, fer companyia i perdre el temps amb el que pregunta i ben be no sap on va. Can Tura sempre ha sigut i encara es un refugi incomparable.

Collage original det per en Terri (acs)

Aquí teniu una de les famoses composicions de’n Terri, que mai vaig saber el seu nom complet; per aquells anys 85-86 eren molt presents amb  la seva esposa i filla .

Quan vaig marxar de metge titular cap a la nova plaça Cornellà del Terri, en Terri també   em va obsequiar amb un pergamí- diploma amb un fort contingut emocional, poema que sempre mes he guardat.

Aquest home que tragina amb el carretó , es el tio Miquel, no parava.

Les llargues estones d´hivern i d´ estiu amb en Pepe, sempre em repassat el passat de Sant Aniol, poble on ell va néixer i coneix millor, explicava que de petit feien excursions o anaven el dia de la festa a Bustins per Sant Miquel a l’ermita i també recorda a Les Medes que hi ha una ermita dedicada a Sant Julià, després també anaven a Sta. Maria de Finestres. Recorda el mossèn que el va batejar es deia Lluís Sureda, fill de Figueres. Després també recorda mossèn Ricard i l’últim mossèn que va viure a la rectoria de Sant Aniol, mossèn Lluís Canalies que hi va estar 2 ó 3 anys.
Fent memòria,  m’explicava que ell i la mainada del poble anaven a col.legi a les escoles de Sant Aniol i recorda una mestra que es deia Srta. Begoña i la última la Srta. Maria Angeles Almendro que vivia amb la seva mare.
Vam parlar del molí de Can Tura, segons en Josep Serra i Plantés, masover de la propietat des de tota la vida , explica que es el  més important de la vall del Llémena, ell recorda de petit que funcionava  perfectament, un salt d’aigua preciós. Una llàstima, tot ho deixem enrera.

Aquesta vista que tenia davant els vostres ulls, es el final de l’ embassament, o sigui alli sota el teulat hihavia el gran sal d’aigua que feia moure les moles, actualment  hi ha poca aigua, degut a la llarga sequía.

Des de Can Tura a Sant Gregori ni havia un grapat :

Molí de Can Tura, Molí del Molinot, Molí de Can Mitjanes, Molí del Clascar, molí de’n Camós, moli de’n Gloria, al Pla de Sant Joan el molí Peredalta, Molí del castell de Ginestar, un a Sant Gregori que no es recorda del seu nom. una dona filla d’Adri de  86 anys, me’n havia parlat feia pocs dies, i em deia que després de la guerra civil española, el seu pare amb el carro carregat de sacs de blat de moro, blat, ordi,  anava de nit a moldre el gra a Can Tura, molt amunt, però era l’unic que disposava de dos moles una molt fina, per fer el farro i l’altra més granelluda per moldre els altres  grans,   per fer el menjar de les vaques..

 

Paret on es pot veure les finestres del molí de Can Tura, finestres amb molta claror a dins, vol dir que el sostre ha caigut i la malesa ho va tapant com podem eure amb aquesta figuera.

Ell recorda de petit que també venien gent de Mieres, amb mules o cavalls amb les seves sàrries o albardes plenes de gra per moldre. Hi havia un salt d’aigua que feia anar el molí, se’n recorda molt be. Tenia molta vida i a més hi vivia una família. Els carros carregats de gra, s’amuntegavem davant del molí  i moltes hores d’espera. Calia tornar a casa amb tot el gra molgut.

Aquest important embassament te uns 200 metres de llarg i deu ni do de l’aigua que arribava a enmagatzemar, des de sota a can Tura ;  l’aigua que sobra al safareig, va canalitzada cap aquest embassament, o sigui sense gastar un duro podien fer anar el molí, del tot ecològic, també rentaven la roba en aquest safareig els masos de la zona; ben mirat hi caven moltes persones rentant; he de dir que està molt ben conservat i meravella pel seu temps.
Parlant de masos em va dir que La Granada, abans d’arribar a Costabella estava restaurat.

Aquesta creu davant la sortida de l’església de Sant Aniol de Finestres te un nom, com en diuen ???

Sempre arribava el moment de fer de metge, la gent anava arribant a fer receptes o a consultar quelcom que el preocupava i s’asseien al voltant de la taula que troben al entrar al restaurant a l’esquerra i l’ últim d’arribar sempre era el metge. Una consulta singular, tothom prenia un cafè, o un cafè amb llet, o un «carajillo» , o un cognac, una cervesa o una llimonada, una consulta subrealista del tot. Al començar la consulta sempre algú conegut de la barra deia poseu-li algo de beure al metge i així tots plegats començavem la consulta diguem-ne pública, mai més ben dit, sense cap mena de vergonya ni d’intimitat a més amb tota la colla de la barra que ja havien dinat i al sortir es prenien el cafè o lo que fos, ells , allargaven diguem-ne la sobretaula tant sols per seguir el » morbo » de  la » consulta mèdica » i no perdres detall del que es parlava, plantejava o sol.lucionava, tot era prou atractiu pel passavolant o qui fos. Ep! eren temps que d’altres companys també passaven visita enalgun racó d’algun bar prou conegut sota la acatual via del tren tots els dies de mercat, que eren els dissabtes, i no passava res.

L’enbassament de Can Tura per tenir aigua pel salt del molí ,  anant cap al molí de Can Tura. Les oques tenien net el lloc.

La majoria de vegades no sabiam per qui començar, perquè tot s’ha de comprendre, una mica de vergonya per ser el primer sempre hi era. De vegades ho solucionaven els de la barra del bar, senyalant amb un dit qui havia de ser el primer o aquella cantarella que diu : » pito, pito colorito, donde vas tu tan bonito por la acera verdadera pim, pam fuera »  i qui tocava el dit, donç ànims. Es broma, la majoria de vegades si se sabia qui era el primer, pel conte que els tenia, tothom anava al gra.
Dr. jo vinc per les receptes de la mare, per si ha de continuar  prenent els anisets ca mig matí?, però ja que sóc aquí volia parlar de que fa uns mesos tinc una llei de cosa, com una migranya que em va i em be i tristesa, no tinc ganes de fer res, vaig a treballar a la fàbrica perquè no tinc més remei,, sinó els de casa em butzinen;  però no hi aniria, que pot ser tot això? i si em donés una tanda de vitamines, o de ginseg ,  – a la meva cunyada li va anar be !!!
. Un del mostrador intervé: – doctor no li dongui voltes , a Palau Savardera hi ha una veïna que li passa el mateix i li va molt be el Seroxat !!, li han dit que això es una distímia, una mena de depressió  i resulta que li va molt be. Ep !!! el metge sóc jo i jo decidiré el que millor li convingui. Un altre de la barra intervé: sí però jo primer li faria uns anàlisis no sigui que tingui anèmia a les cames o pateixi del tiroides com el meu sogre, estava molt encosonit de feia mesos i miri  era el tiroides ? Increïble els consells que m’arrivaben a suggerir aquesta bona gent. No penseu que eren quatre gats, la barra estava plena de gent, molts viatjants i treballadors d’obres públiques, inspectors de diferetns ministeris, etc. Jo era nou al territori, res , feia una setmana que havia arribat i no entenia res de res i tot em suposava un veritable esforç sobretot llinguistic, però em vaig proposar aprendre.
Posim un altre cafè amb unes gotes de whisky,  deia un i un altre afegia  a mi també.  Be, de moment prenguis aquestes pastilles sense dir el nom i li demano uns anàlisis i dintre de 15 dies vingui a la consulta y podrem valorar tot i parlar del que calgui sense valoración del personal, no desitjable.

El següent també venia per receptes per l’avi, però aprofita per dir-me si li vull mirar la pressió perquè arterial, li dic que sí i vinga a fer les coses com Déu mana, No haurà pres café aquest mati.- no, no  m’agrada, resultat 130/80 mm Hg, doncs les pastilles que li vaig receptar fa 15 dies funcionen, clar i el no menjar sal ajuda molt. Sí doctor, però desenganyis, vaig trobar un home d’Hostalets de’n Bas, que pren  agua  de fulles d’olivera,  i explica que li ha  sigut la solució, després de provar tres tractaments amb pastilles: –  jo,  ho he provat i miri, ja estic be i jo que no m’ho creia- pensi doctor que a Sant Martí Sapresa,  Estanyol, St. Romà, Mas Llunes, fins a St. Dalmai, Aiguaviva, el Perelló fins i tot a Viloví d’Onyar  ho fa tothom i funciona. «Todo mi gozo en un pozo», jo que pensava que ho havia fet be ! l’altre em va retirar tot el possible mèrit. Que faig amb les seves pastilles ? donç vostè ja es major d’edat, si creu que l’aigua de fulles d’olivera es la solució doncs endavant probi de deixar-les. Quant torno ? – vostè mateix. Mentre estant jo pensava amb les milers de fulles d’olivera que  tinc a una finca de casa a Llorens de Rocafort, quasi em podria fer ric, i venent-les barates. Després pensava noi el negoci no es lo teu, lo teu es la medicina, deixem-ho pels arbolaris i la medicina alternativa.
Un passavolant fill de Rupit, en veu forta i clara afegeix : Un suc de remolatxa en dejú és una manera natural de controlar i millorar la tensió arterial tant la màxima com la mínima. impressionant els consells que la gent em donava i deixava caure enmig de la consulta. Cap problema.

Oli molt bonic de les escoles, cal Sastre i l’església de Sant Aniol de Finestres.

El següent, un home ja grandet, que explicava  dolor de ronyons, i que el seu pare ja n’ havia patit i que    li havien dit a Girona que ja venia de família. Un de la barra, l’aconsella que begui aigua de la font pudosa de Banyoles i diu: al meu germà li va anar molt be !, un altre contesta,  – la millor aigua la trobareu aquí a poble veí d’Amer, les seves aigües minero-medicinals carbòniques , van ser conegudes d’ençà  l’any 1884 i la Font Picant va ser declarada d’utilitat pública , perquè no la probes, no et costarà tant oi ?, encara que sempre hi ha cua per omplir garrafes. Un altre aquí present recomana anar a les Gavarres on hi ha una exel.lent font picant a Madremanya ; – i quan tinc dolor que he de fer doctor, diu el malalt ?- fàcil, es posi dins de la banyera amb aigua calenta; -no en tinc de banyera, be, sempre tindrà una dutxa oi? Sí, dons vinga el doll d’aigua ben calenta damunt del ronyo que li  fa mal i sempre tindrà a casa un paracetamol oi ?  donçs ànims se´n  pren un i entre tot millorarà i algun dia potser que a l’orinar a l’orinal senti un drink això serà la pedreta que produïa el dolor. Un treballador d’obres públiques que sempre es quedava a dinar , afegeix, home que provi la cua de cavall, que es la cua de caball vaig preguntar jo ?, inocent de mi ?  L’home va contestar : es fa aquí a la vora de l’Estany de Banyoles i va be per les pedres del ronyó ; com se prepara pregunta l’interessat i li explica, que curiós aquest home d’obres públiques i carreteres :
S’aprofiten els talls estèrils. Es recomana que únicament s’utilitzin les tiges que no tenen esporangis i són ramificades. S’han de recol·lectar a la primavera i solen dessecar-se al sol, emmagatzemant-los posteriorment en flascons hermèticament tancats per tal que no perdin les seves propietats. Carai si que en saps, home a casa fa anys que en guardem, patim de lo mateix.  Ja en parlarem, vinga anem per un altre pacient, Qui toca ?

Esglesia de Sant Aniol de Finestres al caure la tarde

Mira ara toca en  Bartomeu un home ja molt gran , encara que mai vaig saber la seva edat. Es de la família de la casa, home cordial, viu, amb una picardia innata, però alhora inocent del tot; fumava d’amagat algun caliqueño.
Sempre volia que li mirés la pressió arterial, però el verdader motiu de la consulta era si degut a les llagues que tenia a les cames podía beure  un got de vi menjant, o sigui que l’home  sempre em demandaba permis, perquè després si els  de casa seva el renyaven, deia el metge m’ha dir que en podía beure un got , i ho deia tot sonríen, volguen dir i ???…. Les ulceres, costaba molt de curar-les, perque ell mateix  s’ho remenaba i s’ho feia i desfeía i tenia el convenciment que si li tocada el sol i l’aire curaren abans. Es passava moltes hores a la fresca al vell molí, però el tenia netissim. En Bartomeu estava preocupat perquè tenia la minima més alta que la màxima ???. Quins problemes Déu meu.
Surten del menjador dos viatjans de ferreteria l’un de Malgrat i l’altre de Martorell i demanen un carajillo cada un i un puret, l’encenen i es posen a escoltar la marxa de la visita mèdica.

Una dona jove, d’uns 40 anys em pregunta que por fer els perellons ara que ja fa fred i li fan molt de mal, fins i tot m’ensenya dos dits que han reventat, assegura que pateix molt i que ho passa molt malament al tocar aigua freda. Comenta que tots els tractaments higienics i medicamentosos que ha fet han fracassat i està espantada. Porta uns guants especials. Sense deixar-me opinar,  un home que també estava a la barra amb una copa d’Aromes de Montserrat diu, – jo conec un remei contra els perellons que es fa servir al meu poble de Rupit i funciona, la meva mare sempre el recomanava a la gent del poble i si no recordo malament es així : agafar trossos de casco dels caballs quan els ferran, es fan coure amb oli d’oliva i untar els perellons ben calent dos cops al dia i si ni ha algun de rebentat cal sufregir  pell de serp, amb oli d’oliva i untar-los dos cops al dia. El silenci va omplir la sala com si hagués donat una lliçó magistral, fins i tot hi havia gent bocavadats i jo també, perquè ben mirat no tenia res miraculós per la malaltia : – Que faig , miri pot provar  de fer-ho, li portarà feina, perquè ara als pobles ja no hi han caballs per ferrar, sempre trobarà alguna hípica i vostè mateixa. Jo la derivo a un especialista de vascular perque ho te molt malament. Lo que vostè digui.

Un dia d’hivern entren dos homes, que pregunten si poden dinar, es veu que un amic seu de Biure d’Empordà , els ha recomanat l´hostal de Can Tura, i dit i fet. Com que no havien ni dit bona tarda, l’amo, en Pepe, els diu bona tarda i no contesten. – Es pot dinar o no ?, donç no, perquè aquí es valora molt l’educació i veig que vostès s’ho passen pel forro. Al final en Pepe els va dir que sí, però abans van demanar dos cerveses i com que estàvem passant visita, es van apuntar a escoltar i mirar. Un d’ells els més atrevit, va dir mai havia vist passar visita en una casa de pagès que fan menjars ? donç miri ara serà la primera vegada, li contestà un pacient de Cogolls que esperava el seu torn. Jo li podria fer una consulta doctor ? – miri, primer vostè no es d´aqui i segon faci el favor d’entrar a dinar ara que li han dit que sí, després si encara estic per aquí en podem parlar.

Qui toca ? – un servidor ! miri fa dos dies que tic mal de panxa i vòmits i escalfreds i diarrea !! No se a que pot ser degut ? un home de Santa Afra, em diu doctor aquest amic meu no es recorda que van anar a caçar bolets escarlets a Les Encies,  moixernons a  Les Medes, a la Barroca i van carregar i no només d’escarlets, sinó també : rossinyols, camassecs, etc…..   Dr. vol dir que amb tant de bolets no n’ha fet un gra massa i ara vinga mal de panxa. Es possible, però l’he de visitar, passi a dins. Després de l’exploració es va fer palès res de greu a més no havia consumit cap amanita muscaria ni res perillós.

Consell, un altre dia no s’atipi tant. Dieta i moderació. Si puja la febre o no cedeixen els vòmits o la diarrea m’avissin.

Va arribar un pastor que pasturava cap uns camps de Granollers de Rocacorba, i em diu que feia dies que es trobava xafat, i que tenia calfreds, un de la colla de la barra de cafè, cafè, copa i puro que diu, — clar si no treballessis  12 hores cada dia segur que es trobaria millor, a més, pastura en plena migdiada, butzinil doctor !!! Aquest home es ben liru !! A més aquests pastors beuen llet sense bullir, o sigui directament de les mamelles de les cabres. Si o no ? De vegades sí. Compta amb aquesta asseveració sobre la llet. Ho tindrem present.

 

La consulta anava avançant quan en uns moments de silenci sentim 4 persones que pujaven les escales, tot dient : quina olor de vaca que fa aquest restaurant, quina merda, no se si ens donaran menjar siguen dilluns ja tard ? Entrem hi ho sabrem. Molt bones , molt bones, l’entrada estava abarrotada de gent, gent que estava prenen el tercer cafè o el segon conyac i el segon puro i els pacients del poble , o sigui molta gent havia sentit els comentaris poc afortunats sobre Cant Tura. Ep ! l’amo, en Pepe Serra i Plantés també ho havia sentit. Jo vaig pensar Déu meu aquests ja han dinat.
Podem dinar ? en Pepe contesta senyors/senyores penso que amb aquesta olor de vaca no els faria profit, provin a Sant Esteve de Llémena a un restaurant que en diuen El Cabrit, potser que tinguin sort, sense dir ni gràcies van desapareixer .

Ve qui toca, jo,  un home ja entrat en anys, que tot esperant que li toqués s’estava prenent un carajillo. Miri doctor fa mesos que tinc cor agre, i fa uns tres mesos que tinc una pobresa de cor, que em te molt preocupat,  la meva dona em diu que no es res, que deixi el vi, el fumar, el cafè i que milloraria segur. La veritat , jo em vaig quedar «in albis», perquè mai havia sentit aquelles expressions, i li vaig dir , la seva esposa te raó, però no se si la pobresa de cor marxarà o no, potser que dintre de tres mesoss en tornem a parlar, la pobresa de cor te moltes causes. D’acord?

Safareig de Can Tura

Un jove, que feia rato que me’l mirava portada el cap embenat. Li vaig dir que que li havia  passat doncs, era molt aparatosos el vendatge !!  Ahir, vaig rebre una forta patacada al front, per part del veï que desenganxava una peça del tractor; o sigui que el cop va ser fort oi ? Sí. Anem a veure com està. Li trec el vendatge i oh sorpresa ? , -noi quin hematoma !! Sí, la veïna em va posar dos duros de plata i m’ho va embenar. Era tant aparatós que fins i tot a l’arribar els pares em van fer cataplasmes amb mantega i farina de Linaza . Després em van posar compreses humides de tintuta d’ Arnica rebaixada en agua . Que li sembla doctor ?, La qüestió es que no hi havien vingut ni  vòmits, ni vertigen, la visió era molt bona i no tenia mal de cap.  El morat i el bony havien millorat molt, el color de la pell ja no era negre.. Els duros no cal posar-los, ja han fet la seva funció; en quan a les cataplasmes i les ventoses podeu seguir dos dies més i plegar. Aquesta inflamació es curarà totalment en uns 15 dies; la natura per ella sola ho cura practicament tot.

Ja havien passat molts mesos d’aquella noia que estava afectada d’una depressió reactiva i ara li tocava a un jove  d’uns 16 anys fill Fogars de Tordera i que feia uns mesos que s’havien vingut tota la família per treballar a l’escorxador de Can Coma. Miri doctor tinc la cara i el dors de les dues mans plenes de berrugues ! – ràpidament agafa la paraula un pacient que espera torn assegut a la taula, doctor : – no s’ho prengui malament però esta escrit a casa, en un llibre de la iaia al cel sigui, o sigui que es molt vell i diu : cal comptar les berrugues una a una i agafar tants ginebrons com berrugues i anar a un lloc del bosc on mai més hi hagis de passar, enterrar-les sota una pedra i resar un parenostre a Sant Martí que et tregui aquest mal que et fa patir !!!. I jo que li anava a receptar un antiverrugas ??, noi no faràs res mal fet, pots probar-ho, però de vegades les berrugues se’n van de la mateixa manera que venen. Va tornar als mesos contentissim, totes fora. Per tranquilitat de tots vostès els he de dir que no es va posar l’Antiverrugues de la Farmàcia. Vostès mateixos.
Quan portava uns mesos a la Garrotxa vaig poguer comprovar que la gent confiava molt amb els » curanderos » , cosa que a la Baixa Segarra no n’havia sentit a parlar mai, la gent dels pobles confiaven a cegues amb el metge. Jo vaig  haver d’aprendre a conviure amb aquests senyors i evitar discussions inútils. No hi ha res pitjor que anar contra una creença, sempre tens les de perdre. Sempre acavabem parlant d’herbes medicinals , per part dels malalts, jo com que sempre hi he entès poc o molt poc, els deia que si l’avia recomanava aquesta o una altra herba que la prenguessin.
Be,continuem amb la visita, a la barra del bar no si cabia, allí ningú marxava i els cafès anaven a dojo.

Degut als comentaris dels altres, aliens a la consulta , la propia consulta durava molt, molta paciència.
Doctor , tinc pressa, abans de continuar no podria fer-li una consulta ? , si aquests senyors el diexen passar,  endavant donçs vinga : Dr. potser que la meva dona sigui neurastènica ? quin metge li ha diagnosticat ? cap, doncs qui diu que pateix aquesta malaltia ? la seva familia, els veïns, etc…. Miri si la seva esposa , se sent xafada, debil,  agotada, pot ser que li estigui esperant una depressió, però cal consultar a un psiquiatra, jo els ajudaré.
L’estona anava passant i un de la barra diu poseu-li un carajillo al metge, que pobre home està sec de tant parlar.

Rectoria de Sant Aniol de Finestres, fa anys que es dedica a Casa de Colònies.

El següent, i l’home estava callat, el veí que eren del mateix poble de les Encies, diu aquest ve per poagre, pateix molt ! Jo que mai havia sentit aquesta paraula vaig quedar sense saber que dir, el veí diu si doctor pateix molt i ja no suporta el pes dels llençols als dit gros de peu !. Ah ! llavors vaig deduir ràpid que es tractava d’un atac de gota i al fer-li treure el calçat tenia el dit gros envermellit i que no se’l deixava explorar. Queda molt malament que un metge no sàpiga el llenguatge del poble, els que no han sortit mai del poble es pensen que tothom parla igual. Un treballador de d’obres públiques diu perdoni que intervingui, però a la meva cunyada a Llambilles li van donar un remei que va ser oli en un llum, quin? donç miri cal agafar polpa de cassia fistula, oli rosat, oli d’ametlles dolçes, tot a parts iguales,, i fins que totes tres  quedin ben barrejades fins que el liniment que surti s´apliqui al dit del peu.

Vaig quedar sorprès de la quantitat de  remeis que sap la gent, jo d’entrada mai havia sentit a parlar d’oli rosat ni d’aquesta planta cassia fistula, de tot s’apren. De totes maneres jo li vaig demanar anàlisis d’àcid úric i li vaig donar colchicina i indometacina fins que cedís el dolor.
Que més, doctor, aquest no li dirà però ve perquè li varen cardar un susto al Bosc i està espantat i a més te cucs, l’home fa dies que no tira i no vol sortir de casa; a veure si te algun remei per ell ? Els cucs els eliminarem amb Mebendazol amb una dosi única, però el susto costarà mes.

Pared de Can Tura, on es poden veure molt diferents tipus de pedra en la seva construcció.

Era vigília de Cinquagesma, festa major de Sant Feliu de Pallerols, el Sr. Puigverd no hi era, va arribar una mare amb un noia d’uns 24 anys. Que li passa a aquesta jove tant trempada ?, la mare contesta – Tots els de casa pensem que te les defenses baixes, els nostres parents de Sta. Pau pensen igual i la nostra veïna també diu que aquesta noia te les defenses baixes, cada dos per tres te angines, refredats, sinusitis, mal d’orella, etc…  Be, em dic jo i com ho saben ? home doctor no cal ser massa llest per veure-ho. Donç jo sóc un pobre metge de poble i no se veure així pel damunt si aquesta jove, que d’entrada la veig sana , te les defenses baixes. Sense donar-li més voltes li farem anàlisis i ja veurem. La mare,  – jo se que hi ha  gent que els hi donen un parell de mesos  d´Inmunoferon càpsules i després una novena de  Ginkgo Biloba i els ha anat molt be. Ja en parlarem. Ara no li dona res ?  -miri d’entrada farem uns dies de d’un complexe vitamínic  .

Doctor afanyis que plou molt i em de marxar. De totes maneres la gent de la barra augmentava, tot i ser tard, això de la consulta donava per molt. Un home que vivia sol camí de la Canova, va dir a casa m’han dit que aquest color groc que tinc de la pell i als ulls,  serà que tinc el fel sobreeixit.  Home es possible, quants dies fa que està així, donç dos setmanes i perquè ha tardat tant en dir-mo ? – miri, un home de Sant Ferriol,, em va recomanar un remei molt bo que la seva mare el feia servir : Cal prendre un got d’aigua de romaní en dejú cada dia i vaja segur. Ho has provat, sí ! donç continues amb el color de la icterícia, o sigui que no ha funciona. Et derivo a un especialista del fetge urgent, moltes gràcies.
En la meva llarga vida de metge de poble, he après el nom de moltes herbes remeieres que feien servir les avies dels masos des de temps immemorials, i el curiós del cas que encara es fan servir, per exemple un home que s’havia donat un bon cop a la cara anterior de la cama on hi ha poca carn i fa molt d mal, em diu que si posa oli de cop, o també herba de sant Joan, o hiperic i que sempre li va be. El visito i em sembla que no es res més que un cop i prou. Segueixi amb el seu remei. Jo n’havia vist a la Baixa Segarra a la vora dels camins, però mai a casa n’haviam fet un ungüent.

També des de petit a Lleida, sabia de memoria l’Herba Caixalera , en castella BELEÑO i el nom oficial HYOSCYAMUS NIGER, tambe existeix  l’ Albus, però al meu poble no se’n fa.

Recordo que el pare (a.c.s.) de la grana de les càpsules dites » Barrets de Capellà » les feia bullir i davant d’un mal de queixal, els bafos d’aquestes llavors li milloraven el dolor del queixal.
De la meva joventut, recordo que entre tots els de casa, la padrina, el pare, la mare, sortien a l’ ús plantes que curaven com : Agram, que es diürètica, Cirerer de pastor, com a tónic cardiac, Espígul, com a astringent, Àrnica per les contusions i caigudes, Julivert  l’arrel es estimulant, Magraner: Púnica Granatum, les flors son astringents, a més és antihelmintica, efectiva contra la Solitària (Tenia) i els cucs, Aubí com expectorant, Card o Penical per la curació de les llagues de les caballeries, Ginebre del qual es fa la ginebra o gin, Herba prima , amb infusió com a diuretica i dissolvent de càlculs renals, Sàlvia, les seves fulles son astringents, Malví : Althaea Officinalis, xarop contra la tos, Olm, de l’escorza fresca s’obte un múcilag per suavitzar les irritacions de la pell i mucoses, Orenga, Pi, Corretjola ( Polygonum Aviculare ) Es depurativa, calma la set, es astringent i antihemorragica, especialment indicada per la orina sanguinolenta, Esbarzer com astringent, Creixems ( Nasturtium Officinale es considerada com antiescorbutica, depurativa i diurética ) Romaní, Sajolida, Ruda,  Vesc : Viscum Album, que tothom coneix del Nadal i el Timó o Farigola molt estès a la baixa Segarra

 

Estava acabant la consulta i de cop arriben uns d’un mas de Sant Aniol que havien anat a passar el dia a marina i vet aquí que el noi s’havia clavat pues d’eriç al taló ili feien molt de mal.  Siguen metge de Sant Martí Sapresa, vaig escoltar una dona molt gran i em va dir que per curar aquestes punxes calia posar-hi Ungüent de Trementina cada  12 hores i que aniria be. Vaig aprofitar per receptar-li i va anar be. Anys més tard vaig saber que de Trementina ni havia de moltes classes com la de Chio, de la Meca, de Bourdeos, d’ Estrasburg , de Venècia, del Canadà, etc….
Realment al no haver estudiat la farmacologia de les plantes, doncs sempre els hi he tingut un gran respecte i he fet servir substàncies ja comercialitzades a la farmàcia. Si, he fet servir durant el meu exercici de la medicina, formules magistrals com la següent, que encara que no sigui meva, us la poso. La vaig trobar dins d’un llibre de medicina de 1878.

Per acabar si posar-vos una formules actuals del meu us , com , pel Herpes Zòster:

Mentol crist 1% 
Hidrocortisona acetat 0,2%
Glicerina 15 g.
Aigua de Roses 15 g.

i una per la pruïja :

Acid Salicílic…………….. …..3 grs
Acid Tartàric…………………..3 grs
Midó…………………………….20 grs
Glicerolat de midó……….100 grs

Com tots vostès que hagin arribat fins aqui, han pogut contemplar que aquella » consulta «, on cadascú deia la seva, opinions estrafalaries,  comparació de l’estat de salut dels assistents, tothom la seva malaltia era pitjor, ningú es posava d’acord, allò era un vertader PSICODRAMA, i no em quedo curt.

Només em queda una gran gratitud a tota la família de Can Tura de Sant Aniol de Finestres que des del meu nomenament  com a Metge de Les Planes d’Hostòles i Sant Aniol, sempre vaig ser acollit amb la més gran cordialitat, jo i tota la meva família. Mil gràcies per tant. Les visites de metge a la sala del bar , van ser úniques,vam començar per fer receptes i vam acabar solucionant problemes de la gent. Curiosament mai ningú es va queixar de falta d’intimitat, el servei a les persones superava la normativa, quines coses Déu meu !!!!  He de dir que al vostre costat vaig ser molt feliç, Ep ! també al costat de tots els veïns de Sant Aniol i Sant Esteve de Llémena. Per acabar sempre tindré present la vostra hospitalitat, l’altruïsme i la bondat d’ aquesta casa.

Una abraçada Pepe i Nati.

Pep

UN DINAR MOLT ENTRANYABLE AL MAS EL SIUBES DE LES PLANES D’HOSTOLES

Ahir divendres, el pintor i amic Benet Sarsanedas, em va convidar a dinar al mas El Siubés, propietat del seu germà gran, que el va comprar i l’ha restaurat , deixant-lo tal com era, un mas important de la Catalunya Vella. Aquest mas havia sigut propietat del Sr. Pere Sacrest pare de la Sra. Gloria Sacrest Recolons, el qual poseïa immenses propietats a la vall de Sant Aniol de Finestres, les Encies i Les Planes d’Hostoles on hi tenien i encara tenen una fàbrica de fil que es diu Filats Dusol; també hi tenia una casa modernista, a la qual jo havia visitat cada dissabte a la Sra. Gloria, durant 9 anys.

Era una persona d’una gran cultura, empàtica, acollidora, elegant per damunt de tot, amb un «saboir faire» excepcional, que la feia única, e irrepetible, tenia l’atractiu personal de les persones que han viscut un món cultíssim i han viatjat fora de les nostres fronteres. Qui no la recorda com una bellíssima persona plena de bondat i senzillesa ?

Amb la Sra. Gloria Sacrest Recolons, el dia del meu comiat  del poble de Les Planes d’Hostòles

Duran una bona temporada havia dissenyat moda per Bernar Perris de Paris, tenia molt de gust. S’interessava i sempre feia honor al convidat o a l’amic que l’anava a visitar, quan jo hi anava tenia el do de fer-me sentir important, poques vegades parlava d’ella i sí, et podia preguntar durant dos hores seguides sobre la meva vida de metge a les Planes, sempre volia que valorés els tractaments que li feia el seu metge de Barcelona Dr. Sans Sabrafen, eminent metge, les novetats dels avenços mèdics, les novetats que passava durant la setmana, noves exposicions de pintura d’Olot, que feia la gent de Can Tura, donç també aquest mas de Sant Aniol havia sigut propietat del seu pare Pere Sacrest i Dusol, que just olorar-se que el carbó anava de baixa per l’aparició del gas ciutat, es va vendre tota la inmensa propietat.

Casa de la Sra. Gloria Sacrest Recolons.

Per ampliar i capir coneixaments sobre aquest gran industrial que el Sr. Frederic Rahola propieitari del Suplemento Literario Ilustrado » EL AUTONOMISTA «, mes d’octubre de 1911, parlava de les tres qualitats del Sr. Sacrest: actividad, rectitud i afabilidad: Sencillo y bondadoso.
La Sra. Gloria sempre recordava de jove les anades a la matança del porc al más del seu pare El Siubès; en aquell temps hi vivien masovers tot l’any i tenien cura de tota la propietat amb 230 hectàrees de bosc, quasi res. Feien una festassa.

Hi anaven tota la família i amistats, evidentment la matança la feien els masovers. També m’explicava que el seu pare era molt amic de l’escriptor Josep Pla i que quan anava a per Anglaterra o algun altre viatge per Europa se l’ enduia; en Pla ho ha deixat escrit en el seu llibre  Un petit món del pirineu, on explica abastament com era la persona del Sr. Pere Sacrest i de tota l’activitat tèxtil i de gran propietari de Barcelona i de la Garrotxa.

Mapa fet a Paris per P.Placide. Ingénieur geographique. 1792

 

La Sra. Gloria em va explicar que quan era jove va ser padrina de la Campana de Sant Martí del Canigó, amb l’assitencia del Bisbe de Perpinyà Monsenyor  Juli Carsalade du Pont (1932), restabli l’ensenyament del Catecisme i la predicació en català. Organitzà els Jocs Florals del 1902; comprà les ruïnes de Sant Martí del Canigó i també adquirí Sant Miquel de Cuixà. Amb raó porta el titol de Bisbe dels Catalans. 



L’Autonomista encapçalava la portada amb el titol LA CAMPANA DEL CANIGO, i la fotografia d’una Senyoreta Gloria Sacrest Recolons com a Reina de les festes del Canigó. En el maeix article li dedicaven diferents poemes  com aquest :

MISSENYORA GLORIA SACREST


Missenyora Pavordesa,
glòria i carn feta ametller,
que teniu la cara encesa,
com mimosa pel febrer,
i sou Reina i Majorala,
de les valls del Canigó,
rutllant,  excelsa gala,
vostre esguard fatilladó.
Be us escau ésser Publilla
de Griselda i Flordeneu
amb la gràcia que us abilla
i l’encís que rumbegeu.
            Josep Mª  de Puig Surós

En aquesta diada encara li van dedicar altres poemes fets pels senyors Carles Grandó, Mossèn Bartomeu Barceló i Carles .
Ah ! la campana que es va retornar, es deia LA MARTINA,  que va estar desterrada durant un segle i mig a Olot.
La Sra. Gloria Sacrest era una persona molt amiga dels seus amics, gairebé cada cap de setmana, tenia hostes, la seva hospitalitat era molt gran, tots els seus amics se sentien com a casa, segons tantes vegades m’ho havien dit a mi. Eren rebuts amb la més gran cordialitat. Jo durant tants anys havia conegut al seu costat molta gent, entre altres a la seva institutriu, una bellisima persona, molt fina, super educada, tendra, s’interessava per tot, elegant, tenia pànic a les seves preguntes que en feia a la vora de la llar i davant de tots els convidats. calia anar en compta i ser asenyat en les explicacions, es deia Montserrat Garriga, era una persona meravellosa, catedràtica d’anglès i poseïa una gran cultura, segon em vaig assebentar el seu pare era adbocat, va ser un dels fundadors de Nestlé a Espanya.
A l’hivern de 1983 vaig coneixer  als germans Mir, Carlos (alt) i en Pedro (baix) també d’una gran cultura, en Pedro parlava anglès, francès, italià, rus, i portuguès; aquests germans eren a més molt entesos en òpera i em música clàsica,  també eren socis  d’una important empresa tèxtil que és deia  Viuda Tolrà,  que feien els millors » popelines » per a camises d’España.



Per les festes de Nadal , després del concert que cada any digiria mossèn Frederic Pujol, a l’ésglesia parroquial de Les Planes d’Hòstoles, per motius de salut, vaig ser demanat per la Sra. Glòria per atendre al Sr. Joaquin Castella, que després d’un ingrés rapidíssim a una clínica particular de Barcelona fou èxitus abans de fi d’any, m’hagués agradat molt coneixel , se’l veia un home amb molta cultura i afable.
Un dissabte de tardor, la Maria, majordoma de la Sra. Sacrest, em va telefonar que la senyora em volia veure; i tant aviat com vaig poguer hi vaig anar; estava acompanyada de dos senyors era un banquer francès que és deia Thierry Vernes, propietari de la Banca Vernes de França , tant acaudalat com els germans Rotchild, acompanyat d’un altre senyor amic seu molt alt i més gras , que va morir fa uns 4 anys aproximadament es deia Guy Schuster, nebot del famós Cardenal Schuster. Amb gran sorpresa meva, el Senyor Thierry Vernes ens va convidar a la Sra. Glòria i a mi,  a anar a passar un mes a la seva casa de Paris, que ho compartiriem amb uns 15 dies a l’altra casa que poseïa a Suïssa. Evidentment vaig dir que no; sempre m’ha sabut greu, però com diuen en castella » al hecho pecho «. Ara , 26 anys després hagués dit que sí.

No recordo quan va ser, però també un cap de setmana vaig coneixer a un amic del Sr. Tarradelllas que es deia  Manuel Ortinez, una persona elegantíssima i amb molta finura, educació, vaja tot un gentelmen. Anys a venir va escriure el llibre Una vida entre burgesos, que ben mirat són les seves memòries.La Sra. Glòria me’l va presentar com un home d’esquerres.
No mès tard, vaig conèixer en Joan Casanellas i la seva esposa.  El Sr. Casanellas va ser molt important dins Esquerre Republicana, va estar exiliat a Franca i Mèxic on tenia el Banc de la Propietat ; el règim franquista no el deixava tornar a España. També venia sovint per la casa dela Sra. Glòria el periodista Carles Sentís oncle de la  guapa Silvia Casablancas, a la que el net de l’Aga Kan li va proposar en matrimoni i ella no va acceptar.

Una tardor, asseguts aprop d’una sauna que la Sra. Glòria tenia aprop de la capella, en mig del jardí, i que el seu pare l’havia convertida en una petita vivenda, molt coquetona i acollidora;  vaig conèixer el joier Roca del passeig de Gràcia que és deia Rogelio, aquesta joieria més tard va ser venuda als joiers Tous de Manresa. Vull agraïr a l’amic CH.M.S l’ajut a fer memòria.
Trobant-me en el mas que tantes vegades n’havia sentit parlar a la gent de les Planes d’Hostòles i de Les Encies i a la propia Sra. Glòria Sacrest; ella recordava sovint que amb els seus pares anaven al mas Siubès a fer la matança del porc, deia que era una festassa per la seva familia i que el seu pare sempre portava convidats i passaven un dia esplèndid, disfrutaven de tot el que suposava la matança, de la llarga sobretaula, de l’entorn del mas, que puc dir que és únic i guardava tots aquests records en el seu cor de noia jove o joveníssima.

Tornant al Siubés, només d’arribar m’esperava el meu amic en Benet Sarsanedas, pintor consolidat a Barcelona i que a tots els de casa ens te el cor robat per la seva pintura impressionista ens agrada molt, es tot un artista. El conec des que vaig ser metge d’Anglès, junt amb en Jaume Selga propietari de la Fonda del seu nom, de vegades, als vespres per trencar la rutina del dia anàvem a Rupit a sopar a casa seva, on la seva esposa sempre ens atenia amb la més gran cordialitat. Un altre dia us parlaré de la vida de la Fonda Selga , i de la Sra. Amparo mare de’n Jaume Selga, tot un món aquesta fonda, aquí vaig conèixer en Joan Palau i Pla (a.c.s)
(traducció del meu amic Ramón Gefaell: Tu que vens a compartir la nostra lluny rossa, benvingut (Hola), però si la vols compartir per molt de temps…..?….que amb el teu cor no aporta res del món…
…. el que diuen les gents)

Vam dinar en un menjador petitet reservat, que hi tocava el sol, i si estava d’allò més be. Vam fer un bon dinar, uns caragols de primera, bonissims. Vam parlar de moltes coses, vam parlar de la nostra amistat de 30 anys, quasi res. Vam parlar de la última exposició de pintura que va fer a Sant Cugat del Vallès, de la seva estada al seminari, del qual guarda molt bons records, en parla molt be, i te amics d’aquell temps en Valenti Miserachs, que es organista de Santa Maria la Maggiore, en Rouaix, que no sabia que era capellà, si, havia estudiat català amb les seves famoses fitxes a la biblioteca pública ARUS del passeig de Sant Joan de Barcelona, ho recordo com si fos avui i el primer llibre que vaig llegir es diu Didac, Berta i la màquina de lliga boira, d’Emili Teixidor.

Vam continuar recordant les múltiples tardes al seu estudi del carrer d’Amargós de Barcelona i l’anada fa pocs dies amb el meu fill Lluís, que va quedà bocabadat quan li va regalar una obra seva i a més li va deixar escollir entre moltes, em va dir que un dia també ni regalaria una a l’Oriol, que estigui tranquil.

 

La vista que d’aqui es veu es esplèndida, espectacular, mai havia imaginat un campanar de Les Encies tant majestuós, i veure alla avall el poble de Les Planes i el Far i pel darrera es veu Granollers de Rocacorba i el propi Rocacorba. Un aire fresquet donava tot el romanticisme del món a aquell indret únic, el germà ens va convidar al dinar. Molt agraïts.

 

Al mostrador del bar m’he endut una grata sorpresa he vist propaganda de L’Hotel Can Garay de Les Planes d’Hostoles, jo vaig ser el metge dels pares d’aquest propietaris actuals, encara guardo una bonica carta d’ells, una joia d’avis, tot uns senyors, va ser un plaer ser el seu metge i amic.

i ara el revers de la única carta que em queda del matrimoni de Gan Garay de Les Planes d’Hostoles.

Per acabar ens vam despedir amb els dos germans Sarsanedas.

 De tornada cap a Cornellà del Terri vaig passar per Can Tura a saludar a en Pepe (Josep Serra i Plantés), el seu pare era fill de Mieras i  la seva mare era filla de can Plantés de Falgons ; la seva esposa Nati filla del poble de Sant Aniol i també la seva germana Dolça convalescent de la seva malaltia. No podia passar de llarg, donç durant 8 anys em van mimar, quan els dilluns anava a passar visita a Sant Esteve de Llémena, que era on hi havia l’ajuntament de Sant Aniol i per la gent de Sant Aniol, els de Can Tura em deixàvem la taula quadrada que hi ha quan s’entra al bar a l’esquerre i que te el sostre ple de pernils. Aquí feia la consulta, venien de can Font, del Castell, el Clusells, Can Riera, Cal Sastre que feien d’Hostal,  Can Plantés ( feien de barberia), Estanyol, La Faja, La Granada, El Llor (parents de cal Sastre) en Pere de  Costabella,  en  Lluís de Gustins, Gustins era un petit veïnat amb una capella, Can Bosch aprop de can Font, Conques i el Subiràs .
Aqui va un retrat meu del primer any que vaig ser nomenat metge de Les Planes d’Hostòles i Sant Aniol de Finestres.

Segons m’havia explicat el pare del Pepe a Sant Aniol hi havia hagut 90 masos oberts; ara en deuen quedar 7 o 8. El vell Tura, sempre el recordo a la vora del foc i allí feiem les llargues  xerrades sobre el que havia estat la seva vida. Encantador, donava bo d’escoltar.

Vista de Sant Aniol de Finestres feta l’any 1991

Sempre voltava per Can Tura el Sr. Puigvert de Sant Feliu de Pallerols que era el propietari del mas el  Castell, i tenia una fàbrica d’embotits a Sant Feliu de Pallarols, home fidel a les tardes a Can Tura, gran conversador i sabia un niu d’històries, estava molt orgullós dels seus fills.  No puc passar per alt al Sr. Terri, la seva esposa i la seva filla que durant molts anys els caps de setmana eren assidus a Can Tura, fins i tot ajudaven al menjador a servir taula a en Pepe. El Sr. Terri era encantador, bon conversador i d’una gran bonhomia; feia unes construccions meravelloses amb cromets troquelats antiquíssims, el resultat eren  uns » collages»del tot romàntics, com molt infantils, sempre molt bonics, a mi em transportava a records de la meva infància. Contemplant-los també si podia intuïr poesia, i més coses. El Sr. Terri a més sabia escriure i feia poemes com el que em va dedicar, el dia del meu comiat com a metge de Sant Aniol de Finestres. Em plau fer-lo públic i posar-vos-el, perquè vostès puguin gaudir de la finura d’aquest artista. Penso que estava afincat a Mataró.

També era present, mati, tarda i nit el Sr. Montaner propietari de la finca La Tayeda, S.A., on temps a venir es van fer tres perforacions de l’ actual aigua de Sant Aniol de Finestres, que més tard el Sr. Montaner s’ho va vendre a l’adbocat  Sr. Capdevila d’Olot i un altre soci , no se si el Sr. Feliu de Cendra.
En Josep Pla en parla llargament de la familia Tura, sobretot del vell Tura que deia que era un bon reclam per un restaurant, perquè era un gotós recalcitrant, això volia dir que es menjava be. Imprescindible llegir el seu llibre Un petit món del Pirineu. d’Edicions Destino. Obra completa. Volum XXVII. ;  jo  el vaig coneixer i tractar llargament, home acollidor, respectuós, recte, la seva paraula anava a missa,  per damunt de tot,  sabia escoltar i era  generós com a marca de la casa (e.p.d). Tots es van alegrar molt de veurem i jo també, la generositat de’n Pepe no te límits amb propis i estranys, des de sempre;  els seus pares ja eren així, mentre parlava amb ell, va regalar 6 gelats a uns nens que voltaven per fora de la casa.

Gegants de Les Planes d’Hostòles:  en Quel del Carro, Francesc Florentina, Pep Canova, Peric del Cos i Lluís Xiconic.

Ara que estem contemplant la entranyable foto amb els gegants de les Planes, em ve molt de gust publicar un tarjetó anunciant una pel.licula que es projectava al cinema Caseta, Domingo 6 de Febrero de 1949 a las 4. La veritat es que us parlo d’una data en la qual jo encara no havia nascut, o sigui que tot el que us diré ho he sentit durant els llargs anys de ser metge de Les Planes d’Hòstoles.

 

La veritat es que no se com va venir a parar a les meves mans aquest tarjetó tant entranyable com anunciant la pel.licula El  Hombre de Hierro. A la meva edad ja puc dir que s´c un fan de les pel.licules de l’oest.

Aquest cinema, mai el vaig veure funcionar, però si que me’n havien parlat. Havia sentit que el cine de la caseta l’havia portat en Miquel de cala Seca i la seva esposa Colometa, pot ser que no fos aquest any , però algo de cert deu tenir el que dic !. Després havia sentit parlar que el bar l’havia portat en Juan Usan (a.c.s.)  amb les seves filles ( la Juanita, la Teresa, la Conxita i la Maria. A tota la familia vaig tenir el gust i l’honor de tractar. La Maria practicament no m’enrecordo.
Segur que aquell any 1949 tenir cinema al poble era impressionant i segur que va tenir molt d’èxit.
Tornant a parlar de Can Tura, en Pepe pels amics o Josep Serra Plantés també pels amics, coneguts i per hisenda. Al acomiadar-nos, em va dir que ens esperava a tota la familia a dinar un diumenge. Vaig marxar com sempre amb aigua de Sant Aniol , diferents guisats de la casa i una forta abraçada d’en Pepe.
Sempre  tornarem, en aquesta casa de pagès que fa menjars. Aqui hi vaig coneixer molta gent no sols de la Garrotxa sinó de tota la província. Havia vist més d’una vegada enganxar un dinar amb el berenar i fins i tot la mateixa gent quedar-se a sopar.
M’oblidava d’una cosa, que es curiosa, al germà del Benet Sarsanedas el vaig conèixer a Can Tura, en Pepe me’l va presentar. Quines coses Déu meu ?

 

 

Aquest es el xalet que tenia el Sr. Pere Sacrest Dusol a Les Planes d’Hostoles, en el qual vaig anar cada dissabte sense faltar-ne cap durant vuit anys, a visitar a la Sra. Gloria Sacrest Recolons i els seus convidats com el Sr. Joaquin Castella molt expert en música i membre del cercle del Liceu, que tenia un dels primers negocis de records pels turistes a Lloret de Mar.
No puc deixar de parlar del mas el Siubès, sense dir, que fa , molts anys a Can Tura de Sant Aniol de Finestres, en Pepe em va presentar al germà d’en Benet Sarsanedas, quan tot just que començava a restarurar el mas Siubès, donç aqui va una foto d’aquell moment.

En aquest mateix racó, fa 22 anys vaig deixar de passar visita a la gent de Sant Aniol de Finestres.
El president Pujol, en una visita oficial al Municipi de Sant Aniol de Finestres, en concret per inaguar les aigües de Sant Esteve de Llemena, deia ser l’any 1990. En Paco Malagrida com alcalde i l’acompanyaven en Joan Colomer, en Francesc Romeu, en Joaquim Batlle, en Miquel Pont, l’Angel Torrent, en Pere Oliveras i penso que també hi anarva en Jaume Boix i en Juan Varderi i no se si en Florenci Torrent ? podria ser que si, però els anys ho esborren tot.

 

El president Pujol, gran coneixador de la comarca, em feia preguntes que em posava en perill la meva memòria. Es va interessar per la salut de la gent d’aquell partit mèdic i tot seguit, em va prenguntà,  si m’havia banyat al sallent del Molí dels Murris ? Be, honradament li vaig dir que no !, ell em va respondre ho haria de probar jo i la Marta quan eram joves hi feiem acampades. Per cert que fa en Claudi de la Pruenca ? i els de Fontanils com estan ? i els de la Clota ? qui porta la fonda de les Encies ? Quantes fonts coneix d’aquesta contrada, nomes li vaig dir : Les Fontiques, la de les Encies, la de la Pruenca, Sant Pelegri , La Canova, la de la Clota; ell me’n va dir algunes més. Coneix la Barroca, can Terme , el Llapart ? Si les conec, em va dir vostè és un home afortunat; aquests indrets són un tresort. Jo de petit ja els coneixia tots.

Un plaer parlar amb aquest president, va demostrar un gran coneixament de la terra. Aquest home realment coneix el pais, de petit deia ser boi-scut segur.
Sempre estaré agraït a la familia del Pepe i la Nati (Can Tura).  A l’acomiadar-me definitivament, en Pepe em va regalar un oli del gran artista Font Mateu,  que és una bonica vista , del mas Can Tura , el qual jo tantes vegades havia vist i viscut. Puc dir que no hi falta res, del que jo vaig viure, tots i cadascuns dels elements que jo i vostès vam viure durant molts anys. En Pepe i la Nati i han posat el seu segell inconfundible i únic. Sant Aniol es maco, fins i tot amb plena tempesta, amb trons i llamps.

 

Encara un record més per la gent que visitva al bar de Can Tura : Recordo que venia en LLuis de Bustins, del Castell ( l´Antoni, en Miquel i la Rosita ), De  Costabella ,  ( La Maria Torra, en Pere Torra i en Pere pare ) El mas era propietat del Dr.Candi Agusti i Trilla, fill d’Olot (1920), a Olot hi tenia una Clínica Odontològica AGUSTIN  (MÉDICOS-DENTISTAS) del c/ Sant Rafel 19.  que vivia al mas Castabella, sota el santuari de Sta. Maria de Finestres i es cuidava de Sant Aniol de Finestres com a metge d’ A.P.D (1943). va morir l’any 1963 . La Nati de Can Tura se’n recorda molt be, perquè ella era petita i esva luxar els ossos del turmell i la varen pujar al mas Costabella i recordaque el Dr. Candi li va posar una férula. Ara el mas continua sent de la familia d’Olot.
Les Planes Hostòles, després va venir el Dr. Salvador Oliveras i Ayats, fill del mas Morató  (Árgelaguer), poble de la meva mare Isabel Vila Gallostra (a.c.s.). va estar a Les Planes d’Hostoles tota la vida 42 anys. De la Talleda (Joan Serra i la Montserrat) de can Font els avis Narcis i Marina,Asumpcio,Joan i Jaume (ac..s.), Can Bassols, Can Sala en Miquel Batlle i l’Anna Massegur, a Can Tura recordo l’avi Andreu Serra, l’oncle Miquel la Maria Plantes Icart (a.c.s.) filla de Can Plantés de Falgons, la Nati, en Josep Serra ( en Pepe pels amics )Cal Satre en Joaquim Batlle i la Conxita Encesa, Cal Plantés (Barberia) en Joan Guardiola Saubi fill de Costabella, can Riera : en Tomas, la Maria i la Dolça tots (a.c.s.) i també vaig atendre cents de passavolants i forasters ,desconeguts o coneguts pels de Can Tura, allò era un ambient mig familiar o familiar per tots els que voltaven per can Tura i per la vall de La LLemnena, per cert molt petitona, i el que recordaré sempre son les tempestes assegut a Can Tura, al ser un home de secà, estimo tot el que està relacionat amb l’aigua, al meu poble de l’Urgell tot son cisternes i basses i algun pou però aquests son del segle passat. També em tenia el cor robat el petit traste que es deia  ariet  dissenyat pel ferrer Francesc Valenti de la plaça de Sant Esteve de Llemena per pujar aigua del riu cap a la casa , tant pel bestiar com per altres serveis. La seva particularitat residia en que no parava de pujar aigua i més aigua. L’Ariet, és un aparell que funciona a base d’un salt d’aigua, i que necessita vuit litres per a pujar-ne un.
Recordo anar a visitar a la casa de colònies Can Mitjana, plena de infants de provincies, també anava a visitar infants malalts a la casa de colònies La Rectoria de Sant Aniol de Finestres any 1988. Que per cert no tot eren flors i violes en la vida al camp;  aquest any hi ha haver una brot de gastroenteritis, que em va dur molta feina, però que va tenir un final feliç, amb inmillorable informe dels serveis territorials de Sanitat. Parlant de Sanitat o salut pública encara recordo els analisis que feiem als pous de: Ca l’Anna, pou del Sr. Valentí, pou del taller de’n Jaume Boix, també el pou de Can Boix, pou de Can Creu, Ca l’Hosta, Cal Cabrit, el pou de Can Badruna o Vedruna ?… i d’altres que no em recordo,  tots de Sant Estve de Llemena. Les discusions amb els propietaris eren freqüents, però amb bona voluntat sempre tiravem endavant.
L’any 1990 , o sigui l’any abans de marxar de metge cap a Cornellà del Terri el Sr. Montaner (a.c.s.) en va ensenyar els analisis de la tercera perforació de la Tayeda : Recordo que una analitica del laboratori OLIVER RODÉS , deia : » Se ha  comprobado la ausencia de metales tòxicos y no se han observado indicios de posible  contaminacion  inorgánica ni orgánica » .

L’home que tragina el carretó carregat d’userda es l’oncle Miquel (a.c.s.)

Vaig pensar que seria una aigua exel.lent pel consum humà. Aquesta aigua era tot un tresor i encara ho segueix sent, i la seva fama s’ha extès per arreu.
Anècdota molt especial:
Ahir tot visitant un pacient diabètic, al fer-li la exploració protocolaria: cor, vascular, tensió arterial, …. etc: al explorar-li la sensibilitat vibratòria, amb el diapasó que evidentment el vaig fer vibrar com Déu mana i a l’apoiar-lo a la última falange del dit gros del peu, li vaig – vosté que sent ? després de pensar-ho em contestà » UN LA SOSTINGUT » al veure la meva cara dubtosa afegi, be diguem que un  » SI BEMOL «, i jo sense poguer aguantar més em vaig posar a riure, però no jo sol, sinó també la infermera , una jove metgesa que havia aprobat el MIR, o sigui que la millor anècdota del dia; quines coses Déu meu ?, jo amb menys em conformava.  Quan me’ n recordo ric sol.

Adéu-siau.

Pep.