Entradas con la etiqueta: Rocallaura

A LA MORT DE MOSSEN RAMON BLAS

Bona Pasqua de Resurrecció a Tothom.
Per mitja de mossèn Josep Colomer, rector de Sta. Cristina d’Aro, i amic meu, m’he assabentat de la mort sobtada del que fou rector de Rocallaura, quan jo era molt jovenet i feia d’escolà amb mossèn Daniel Barenys .


Us poso aquesta foto de no se quin any, però en fa molts, aquí podem reconèixer perfectament a mossèn Daniel Barenys, al jove mossèn Ramon Blas, que dona a besar el Lignum Crucis al mossèn que presidia la romeria que era mossèn Venanci Plana, cosí germà de la nostra mare, l’escolà de la dreta era un servidor, potser podran reconèixer també algunes persones de Llorenç de Rocafort.


Jo, de gran, vaig tornar a tenir contacte amb ell a Cornellà del Terri, a la rectoria on vivia mossèn Josep Colomer amb l’Assumpció, que de jove va escollir ser la seva majordona i ho va fer llargs anys,fins a la mort, era filla d’Anglès, on jo havia visitat les seves germanes. 
Sovint, apareixia a Cornellà del Terri mossèn Ramon Blas, el recordo com una persona tímida, plena de bondat, tendra, amb gran capacitat d’escoltar, humil, senzill, mai es feia protagonista de res i no feia nosa … se li veia que ho havia deixat tot pel Crist.
Una bona anècdota jo feia tres anys que buscava pels antiquaris de Girona, Barcelona i Salamanca un LÍBER USUALIS, i no hi va haver sort, fins que un bon dia parlant amb mossèn Josep Colomer, em va dir que si algú podia fer quelcom era mossèn Ramon Blas que cantava molt be i ens podria donar raó del llibre.  Els antiquaris-llibreters de Girona sempre em deien que aquest llibre i d’altres en llatí, després del Concili Vaticà II, van caure en desús, al fer servir la llengua vernacle del poble i els pocs que quedaven se’ls havien quedat les corals, i que feia anys que no en sortia cap a la venda.


Un bon dia vaig rebre un correu de mossèn Ramon Blas que em deia que ell tenia el que li havia donat Mossèn Jaume Corcoy de Girona, gran amic de mossèn Colomer i que me’l regalava.


A dins hi anava l’escrit de donació de mossèn Corcoy, que poden llegir.
Per correu li vaig agrair en lo que val el regal i li vaig fer dos preguntes que en el següent escrit me les contesta.
Jo havia fet d’escolà amb mossèn Daniel Barenys i contestàvem, recitàvem  i cantàvem en llatí encara que no en tinguéssim ni idea; però el record va quedar per sempre més.


Cantava molt be, jo vaig recuperar la seva veu educadíssima en el cant de les Lletanies dels Sants en l’inici del Concili Tarraconentse, a l’entrada de la catedral, llarguissimes lletanies, però  la veu de mossèn Ramon, donava credivilitat a la pregaria i endolcia la lenta processó. Un encert que ho fes ell.

Us poso aquest mapa, per que les persones sàpiguen on es troba el santuari del Tallat. Des de dalt es veu tota la Conca de Barberà.


Penso que els que teniu més de seixanta anys, el vau conèixer, i saber com era una persona que ens rebia amb tota l’alegria i la màxima cordialitat sempre es un plaer, aquí va l’escrit que ha fet una de les persones que més l’ha conegut i més aprop seu havia estat, es tracta de’n Xavier Maria Piquer Peiris:

Dimarts Sant (27-3-2018)


El passat dijous ens deixava un gran amic i un bon sacerdot, Mn. Ramon Blas.

M’han demanat fer una breu ressenya de qui hem compartit moltes hores junts. No em puc negar perquè el bé rebut ha estat immens. Escriure unes ralles és una manera de “pagar” amb la mateixa moneda.

I precisament escric avui dimarts, el dia setmanal que ens trobàvem junts Mn. Ramon Blas i jo. Aquest dimarts fem la trobada a distància: unim cel i terra. Tant a la missa de funeral, presidida pel Sr. bisbe de Tarragona, com avui dimarts, m’he hagut de sobreposar. Volia estar content malgrat el buit. Sentia la seva presència encara que físicament no hi era. M’he dit a mi mateix la salutació que cada setmana ens dèiem: “Tinguem Jesús enmig nostre” (Mt 18,20). És un misteri i una realitat a la vegada.

El vaig conèixer fa una colla d’anys i més en especial quan era rector de Riudoms. Va demanar a l’equip missioner claretià fer la missió del seu poble. Vaig estar preparant i exercint els diferents actes de la missió al seu costat. Donava gust. La seva senzillesa i disponibilitat permetia fer les coses amb unitat.
Puc dir, sense cap mena de por: “Feliç Ramon perquè has arribat a la mort des de l’estil de viure característic dels seguidors de Jesús, el Senyor”.
Ha passat la vida sense fer soroll però deixant un estel d’exemples admirables, de testimoni de fe, fent-se servidor dels altres en un amor delicat i concret.
El dimarts abans de la seva entrada al cel em demanava -quan ens vàrem veure- el sagrament de la confessió i un mes abans li vaig donar la santa unió dels malalts. Estava més que preparat.
L’enterrament va ser al seu poble -Alcover-. L’església plena de fidels amics. Va presidir el Senyor bisbe amb més d’una cinquantena de sacerdots.
Humanament parlant és un dolor no tenir-lo i a la vegada una gràcia, perquè ja viu la Pasqua eterna. Ens diu, sense paraules, que també per a nosaltres hi ha la vida plena per sempre. Ara ens uneix plenament cel i terra. Tenim un bon intercessor al cel.
Ara reposen els seus treballs i ministeris a tants diferents pobles i terra de missió de l’Àfrica. Però les seves obres l’han acompanyat al cel. Coneixent la seva vida, pel fet de trobar-nos cada setmana (81 de seguides aquí a Valls), puc ben dir aquelles paraules de Jesús: “Jo els dono la vida eterna; no es perdran mai ni me les prendrà ningú de les mans”.
Pensant-hi, en venen a la memòria tants i tants moments viscuts amb ell. Sóc conscient que no hi ha paraules adients per expressar tants records que sento a l’ànima. Deixeu-me dir alguns pocs trets que m’han impressionat d’una forma especial.
-la seva fe gran en l’amor de Déu, en deixar fer la seva voluntat. Un Déu que el tenia com a Pare que estimava entranyablement, el que hi tenia un col·loqui personal i constant.
-un altre tret impressionant era la importància que li donava el fer el bé als altres i dels seus llavis sempre hi havia una paraula d’agraïment. Un gràcia a qualsevol persona o visita que tingués. El seu amor sempre era concret.
-l’acceptació del sofriment i contrarietats. En tot, hi veia el rostre de Jesús crucificat i Abandonat a la creu.Com anava acceptant que el Senyor li anés podant les seves energies, els seus ministeris fins al punt de deixar de servir a la parròquia i darrerament no poder sortit massa de casa seva. Sabia prou bé que el “dolor ofert per amor era el que més li agradava a Déu”. Ens ho havíem dit tantes vegades.
-impressiona també la seva confiança en la Mare de Déu (de la Candela, del Lledó). Molts anys portant “les nits de Maria”. L’Obra de Maria, del Moviment dels Focolars, li donava vida. Quantes vegades veiem vídeos sobre Maria a través de Chiara Lubich o del Papa.
-com volia fer les coses amb unitat. Les mateixes homilies dominicals o els escrits a revistes i full parroquial de la diòcesi ho veiem junts o amb algun altre sacerdot.
-també estimava la nostre terra. El feia patir tota la situació conflictiva de Catalunya. Però sempre amb un seny i amb una unció de serenor, de concòrdia i de diàleg.
Quantes vegades li havia sentit dir: “la vida és fantàstica, és bonica…” Intentava veure les persones i els esdeveniments amb els ulls de Déu. Subratllava sempre el positiu del seu entorn.
Sé que quedo curt, que podria seguir posant records i vivències que m’han fet bé. Però acabo com he dit algunes vegades: A Déu gràcies per la vida d’en Ramon. I a tu Ramon: a reveure!
Aquesta és la meva fe.
xavier maria cmf.

Be, no vull afegir res més, m’hagués agradat també posar-vos el sermó que li va dedicar el Sr. Arquebisbe Dr. Pujol en el dia del seu enterrament, descansi en pau.
Una abraçada
Pep

EL POETA JOSEP CIVIT SALA DE BLANCAFORT

Amics, recordar ja sabeu que m’agrada i es una obligació de tots, tots hem de donar vida a persones que ja fa temps que van passar per la vida i que es bo fer palès fets de la seva vida, perquè no caiguin en l’oblit. 
Remenant i llegint quantitats d’escrits del pare Sisquet Capdevila, he trobat uns poemes signats per Josep Civit Sala de Blancafort, signats entre l’any 1981 i 1985. Vet aquí el pati interior del Santuari del Tallat.


El nostre pare, fa anys m’havia parlat d’aquest poeta de Blancafort, però jo no l’havia conegut. El pare l’apreciava, perquè ambdós compartien el gust per la poesia, cadascú a la seva manera, però tots dos en gairebé tots els escrits feien honor a la Marededéu del Tallat, que tanta devoció tenia el pare, el Sr. Civit i molta altra gent de les contrades.


M’abelleix moltissim publicar aquests poemes, perquè el pare els tenia molt ben guardats , tancats en un sobre al fons de la caixa. Segur que els valora, estan mecanografiats com vostès poden veure.


Aquesta Santuari a la vista de la Conca de Barberà, que des de molt jovenet havia pujat el pare, en aquell temps no era per venerar la Verge, sinó per buscar bolets; no estava restaurat.


Es ara  que pugem a casa per diferents motius, sigui per batzacar ametlles, per collir olives, per cotsetxar el blat, l’ordi o l’espelta, o per veure com creixer el sembrats, o per collir mores, que hem de fer una pujada al Tallat i resar una Salve a la que es la nostra patrona, al baixar gaudir del poble de Rocallaura, tant bonic, tant enlairat que es com una jogina. 


Al baixar, cal aturar-se al Balneari a fer un cafè o un refresc i disfrutar de la pau d’aquest centre termal, que tant bon nom s’ha guanyat.


Nosaltres el coneixiam des de molt petitons, sempre venia de pas , al pujar el poble de Llorens en romeria al santuari de Rocallaura, de petits ens agradava mirar si trobaven alguna teula que hagués caigut del teular, perquè eren ven diferents de les que trobàvem a casa, aquestes estaven vidriades, molt boniques.


Aquest poema em ve com l’anell al dit, es d’una dona de Girona, viuda, no saben si restava a Girona capital o província o estava casada amb un veí de Blancafort o de qualsevol poble de la Conca de Barberà. Eran temps que la gent començava a casar-se una mica més lluny que la seva comarca, ja hi havia canvis entre províncies. Algú, algun dia podrà esbrinar o dir-nos qui era la Sra. Carme Robert Domingo. El poema es molt bonic, segur que vostès hi estaran d´acort . Després de la guerra civil , trobàvem aqui en aquest racó de món,  dos dones 100% garrotxines, la una era l’abadesa del monestir de Vallbona : Maria Mercè Nogareda i Espígul, filla de Santa Pau, va governar el monestir en dos trienis (1946/1952) i després va exercir el càrrec de priora fins al seu decés l’any 1961, després d’haver assegurat la previvència de la comunitat i de la restauració del monastir. 

La mare Isabel Vila, estimava moltissim aquesta terra Urgellenca, la va fer seva.


Tot això està escrit en la seva lauda sepulcral que acaba amb  in Pace Quievit i després la mare Isabel Vila Gallostra, filla de la Miana a la Serra de Mor, amb el riu Juinyell. Les dos van ser grans amigues i confidents, donat que  ambdues es van alegrar de trobar-se en aquest racó de món; dos dones de Girona, que parlaven en un  ieisme molt sonor, i que sorprenia als que l’escoltaven i totalment desconegut a la baixa Segarra . Perquè vostès puguin ilustrar-se sobre aquest lèxic tant garrotxi i a hores d’ara quasi extingit :

A tots vostès els he d’explicar que el ieisme o substitució del so de la ela doble/ll/ pel so de la /i/ catalana o de la /y/ espanyola. La ela doble ( si no porta un punt al mig ) s’ha de pronunciar amb un so palatal ben diferent de la /i/. Per tant, el ieisme és un fenòmen fonètic que constitueix en la despalatalització de la consonant lateral palatal /ll/ que s’articula com una aproximació medio palatal sonora ( i consonàntica ). En la llengua catalana el seu origen és en la interferència de l’espanyol o localment, del francès ( com a Sóller o a la Catalunya Nord ) i es troba difós per les zones i sectors socials i generacionals més espanyolitzats o afrancesats.
El ieisme no és admissible en una pronúncia catalana genuina, ni en la informal, perquè fa desaparèixer una caracteristica fonètica bàsica del català.

Exemples:
—————

ull  /uiera/
ullal  /uial/
ullera  /uiera/
cella  /ceia/
esternellats / esterneiatsovella  /oveia/
pallasso  /paiaso/
porcellana  /porceiana/
rellotge  /reiotge/
vell  /vei/
cullera / cuieraabella  /abeia/
vermell  /vermei/
palla  /paia/
estelles  /esteies/
gall  /gai/
fulla  /fuia/
full  /fui/
al coll  /alcoi/
llavi  /iavi/
milla  /miya/
lluna  /iuna/
call  /caia/
llet  /iet/
medalla  /medaia/
cavall  /cavai/.
gavellons / gaveions
parell / prei



Be, si,   m’agradaria saber qui es o era aquest poeta amic del pare i devot de la Marededéu del Tallat.
Penso que amb paciència també podrem saber qui era la Sra. Carme Robert Domingo. Amb aquesta Sra. Carme, tindrem tres dones de Girona a la Catalunya Nova.  Ep !!, a Maldà també vam tenir un bon home fill de Riudellots de la Selva (Girona) en Nicolas Mir Raurich .
Molts gràcies a qui ens pugui ajudar.
Be en poques hores d’haver publicat aquest post, el Sr. Santi Arbós que es el responsable del Blog de Llorens en dona tota la informació sobre la persona de Carme Robert Domingo :

Esquela de la Sra. Carme Robert Domingo:

«Vídua de Josep Girona Rodón, mestra nacional jubilada. Ha descansat en la pau del Senyor, a l’edat de 87 anys, el dia 21 de maig de 1994, havent rebut els Sants Sagraments i la Benedicció Apostólica. (A.C.S.) Els seus afligits: germans polítics, nebots, cosins, família tota i amics tots us preguen la recordeu en les vostres oracions. L’enterrament será avui, dia 22, a les 10.45 hores. Casa mortuòria: Sancho d’Avila, capella n. 13, per traslladar-la posteriorment al cementiri del Sud-Oest (Montjuïc). No s’hi invita particularment.» 


Edición del domingo, 22 mayo 1994, página 36 – Hemeroteca – Lavanguardia.es



























Pep

LES MORES DEL TALLAT

Fa molts anys que a casa nostra, a Llorenç de Vallbona, al segon cap de setmana de setembre fem melmelada de mores. La iniciativa la te la Tere, amb l’ajuda dels nostres pares ,Sisquet e Isabel, que dies abans ja van collint mores pels voltants de Llorenç i pels trossos de casa Les Pintades, El Perdigó, Les Sorts, La Parada del costat de casa, en fi alli on hi hagi un esbarzer amb mores, alli cal anar-hi i molt més enguany que degut a les altes temperatures i a la baixa pluviositat, les mores quasi eren inexistents i si en trovabes, eren molt petites i quasi seques; els pares estaven preocupats perquè altres anys n’havien recollides moltes més. Ep ! la tia Mari cada any ajuda i supervisa les llargues hores de cocció de les mores, vigilant en tot moment el procés, aqui tothom te ocupacions; ningú es pot distreure.

Foto feta per en Lluís Capdevila

El dia 10/9/11, després de passar un parell d’hores a les Sorts del Fondo camí de Vallbona de les Monges, per recomanació de la mare i que ja n’havia collit dos dies abans,  i com podeu veure a la foto, Déu ni do le lo guapes que eren,però en pocs esbarzers i després de repassar la part obaga de les sorts, vam decidir per iniciativa del pare, anar al Tallat, que per la festa de la Marededéu , n’havia vist .

I no es maca aquesta foto ?, unes quantes mores be valen una escalada .

Estan aquí dalt de la serra del Tallat, que la veritat feia uns 5 anys que no hi havia pujat, em va venir a la memòria tot els poemes, cançons, i treballs històrics fets per Mossèn Ramón Bergadà i Solà, rector que fou de Rocallaura, com  La Memòria Històrica de la Miraculosa Imatge de Ntra. Sra. del Tallat . Tarragona 1900. Us poso només la introducció:

 Imprès a la Tipografia de F. Aris y fill. Any 1900.

Gràcies al llibre ROCALLAURA de M.Moix, F. Bergadà i A. Moix i A. Moix. sabem que es diu Hostal del Manta.
Llorens de Vallbona, patria de Monssèn Ramón Bergadà. Foto feta per en LLUIS CAPDEVILA, L’any 2009.
Colutea arborescens L. de la familia de les Papilionàcies.  En català Bufa llop, Esclafidors, Espantallops, Espeteeguers. En castellà : Espantalobos, Espantazorras, Fresnillo loco.

Mossèn Ramón Bergadà pels que no ho sapiguen va fer el cambril de la Marededéu del Tallat  a Rocallaura.

Antic hostal del Tallat, dit Hostal del Manta, Rocallaura. (Vallbona de les Monges)

Aqui, en les quatre parets que queden de l’antic Hostal del Tallat, lloc de pas pels que anaven camí de la Conca de Barberà , cap a Solivella, Blancafort, Montblanc….ens vam quedar. Anavem amb la Maria, en Lluís i el pare, Déu ni do de les que vam collir.

Sisquet Capdevila Pons, el nostre pare i avi.


Com podeu veure tots enfeinats, collin mores, ningú s’estavia més d’una punxada dels esbarzers, com diu el pare, o sigui normal acabar amb els dits tocats.


Ja se, que ho sabeu, que al Tallat i ha un important parc eòlic, es un bon lloc, donç i toca molt el vent , sobretot la marinada. Aquesta foto dona fe que les mores són del Tallat. La veritat es que va ser una sort , creure al pare, vam poguer collir les necesaries per fer la melmelada. 




Durant les quasi dos hores i mitja que hi van ser, només vam trobar un grup de caballistes que segons ens van dir venien de Blancafort, totes molt simpatiques, alegres i animades. No se el destí final, però ben be podia ser dinar al balneari de Rocallaura.




Fa mig any que busco el nom d’aquest arbust, que el conec i el recordo des de molt petit. Quan era la primavera el pare sempre al capvespre me’n portava un ram, que el trobava aprop de la cabana de cal Perlo de Llorens, (el propietari es deia Ramón Martí, la seva mare era de Rocafort de Vallbona, filla de cal Ventura) , anat cap al Perdigó, apretaves aquestes bosses o globos i petaven com un petart i era molt divertit. Si algú sap el nom vulgar o científic d’aquest arbust, agraïria que m’ho diguessin.



Són tants els records d’aquest lloc, que no tinc valor de continuar, sense posar-vos la cançó amb la lletra original de Mossèn Ramón Bergadà i Solà, la música del compositor Francesc de P. Brunet i Recasens, Cantich de la Romeria a Ntra. Sra. del Tallat. Vull fer notar que el càntic que es canta actualment a la Marededéu no es l’ orignal de Mossèn Ramón, sinó que un altre de diferent. Encara que la música es conserva la original del músic Brunet. Aquest bon músic, fou un tresor de persona, i també de compositor, de professor, de músic, d’avi, de pare, d’amic, la guerra civil española li va partir la vida de compositor per la meitat, que era la principal i a Castellterçol va viure amb la seva famlia com va poguer; això si ,va dibuixar al llapis totes les masies . La familia te un album editat,que es una meravella.



Per la comarca  les fulles d’ esbarzer ( Rubus ulmifolius ) es couent i l’aigua seveix com a astringent.



Parlant de plantes medicinals la nostra comarca te: l’Agram, el card o penical, Aubi (Populus Alba) l’escorza serveix com a tònic i les seves gemmes com a espectorant. També tenim l’Espigol, el Fonoll, l’Herba Prima, el Lligabosch, l’Om que suavitza les irritacions de pell i mucoses… etc.





Aquest trosset de mapa pertany a d’un altre ben complet fet a Paris l’any 1772 per P. Placide, Ingénieur Geographe, que es troba al hall de la biblioteca  del Seminari Diocesà de Girona. El mapa es de tot el territori del Principat de Catalunya. Hom pot veure, els pobles de Llorens, Val Bona, Montesquiu (ja no existia com a poble en aquest any), M.Blanquet, N. S. de Tallat, Omells de Nagaia. Segur que disfrutareu cercant pobles d’aquestes terres i a tots us portaran molts records.



Hom pot veure Rocallaura al fons.
Tot collin les últimes mores ens adonem que ja són un quart de tres de la tarda i pleguem.




Mai m’havia adonat de les restes de l’hostal del Tallat. Per altra banda no trobo cap data històrica d’aquest hostal. Només se que el Santuari era propietat del Monestir de Poblet, fins la desamortització de Mendizabal.




No  puc acabar sense posar  aquesta vista del Santuari, on es veu la part vella i la part restaurada



Trobant-nos aqui al Tallat, repassant el mapa d’aquest trosset de païs, m’ha  vingut a la memòria, veien els pobles de Llorac i Robinat, el llibre de’n Xavier Baladia » Abans que el temps ho esborri »  Records dels anys d’esplendor i bohèmia de la burgesia catalana. Per cert molt ben escrit i que ens aporta una visió sociologia completissima del seu temps.Un llibre per disfrutar. LLegint  tot l’esplendor viscut pels personatges de la novela, m’ha vingut a la ment la meva amiga (a.c.s.) Sra Glòria Sacrest Recolons, bellisíma persona , elegant a més no poguer, educadíssima,  respectuosa amb tothom , recordo que venia a Les Planes d’Hostòles amb la seva institutriu, persona ja molt velleta però d’una exquisita cultura. La senyora Glòria s’emocionava amb valors com amistat, que sempre va cultivar, fins a l’extrem , també li abellien les persones educades com ella mateixa. La Sra. Gloria, va viure tot el  glamur del món a Barcelona i a tot arreu on ella es movia. Jo només la vaig tractar a les Planes d’Hostòles, siguent un honor per a mi. Em va deixar, a part de la seva amistat, moltes hores de vivències de la seva vida a Barcelona i a Suïssa i al Liceu de Barcelona amb els seus amics, com el President Tarradellas, el senyor Ortinez, el Sr. Castella, el Marquès de Comillas, l’actriu Mari Sampere, etc…. També vam passar moltes hores parlant de l’amistat que unia el seu pare amb en Josep Pla.

Paisatge de Les Pintades terme de la Quadra de Mas Déu; molt aprop dels Omells de Na Gaia.


Per acomiadar-me us he de dir que ja portem dotze anys d’experiència  amb la melmelada de MORES i amb aquest tretze. La Tere de molt joveneta, va veure com a casa seva, la seva mare i la seva tia Mari en feien.El seu avi feia dolços i els anava a vendre pels pobles veïns. La noia s’hi fixava i com podeu veure encara li dura.  D’aquesta melmelada de mores, només se que porta moltes hores de cocció i molt de sucre, o sigui ingredients 100% naturals.





Llorenç de Vallbona segon diumenge de setembre de 2011.

TEULA DE L’ANY 1637 DEL TEULAT DE CAL BARTOMEU DE LLORENS. GOVERNAVA LA BARONIA DE VALLBONA L’ABADESSA LEOCADIA DE RICART I DE CARDONA (1631-1657)

Començo a escriure aquest blog, a petició dels meus fills Oriol i Lluís; com que em veuen escriure molt sovint , llarg correus als meus amics, pensen que tot això pot quedar escrit per la memòria de la família.
En aquest blog,escriuré records de la meva infantesa a Llorens de Vallbona, i del seu entorn, de la família de Llorens, també bonics records per les terres de Gata, els llargs estius passats allí, anecdotes dels diferents pobles que he passat fent de metge i  d’història dels termes que formaven l’Abadiat de Vallbona  i com no de la Vall del Corb (recordant l’ il·lustre periodista Lluís Foix que d’ençà molts anys escriu a La Vanguardia, fill de Rocafort de Vallbona, d’ell es el comentari de «massa història per un petit territori» i estic d’acord; només de contemplar un mapa del riu Corb de l’ època de l’Abadessa Arcangela de Copons (aproximadament , de l’any 1580), om pot veure que en 8 Km hi havien 4 senyors jurisdiccionals: el marquès de Ciutadilla, el bisbe de Vic a Nalec, l’Abadessa de Vallbona a Rocafort i el Vilet ( abans dit Vilamanyanor) i a Sant Martí de Maldà la família Cardona; ho sigui, un riu Corb molt aprofitat i discutit alhora, veure el Plet de l’aigua del riu Corb mogut  el 28 de setembre de 1272, entre el monestir de Vallbona d’una part i Ramon d’Anglesola, senyor de Bellpuig d’altra part, davant Andreu de Contijoc, assessor del Veguer de Montblanch, per el qual Vallbona pretén que ni Anglesola ni els seus vassalls puguin prendre l’aigua de la bassa del molí de la Torre, situat enfront a Belianes (veure el llibre de la Baronia de Vallbona del Sr. Piquer.  Per tots cantons trobem records d’èpoques passades, començant per una teula de l’any 1637, tal com diu el  títol , amb que encapçalo el present l’escrit.
Cal dir que se fill de Llorenç es tot un honor, pocs llocs per no dir poble perquè l’any 1157 era un simple destacament dels Cardona situat a l’avantguarda del comtat de Manresa, tenia capellà i ferreria, en le mateix temps Vallbona no tenia capellà. La existència d’una ferreria  és rara i extraordinària , si tenim en compte que aquella època el MANYÀ és considerat com un orfebre que forja les llances i les espases dels herois i els instruments de treball complicat dels agricultors. ( Les eines senzilles, se les feien ells mateixos) . El poblat de Llorenç podia ésser un lloc d’avituallament on els ferits eran curats i rebien assistència espiritual – per això hi havia un capellà -, al mateix temps que els esmolaven les armes de tall,, mentre que a la plana d’Urgell el serraïns atacaven. ( veure J.J. Pique Jover  » La baronia de Vallbona».

(Teula de l’època de l’abadessa LEOCADIA DE RICART I DE CARDONA (1631-1657, abadessa que va viure de ple la guerra dels Segadors )
Pot semblar una tonteria una teula, però donat que a Llorens no abunden dades  escrites sobre les llindes de les cases, si cal mencionar-ne alguna ben antiga, però no massa,  com Cal Gené 1626(la llinda ara no hi es degut a que es va treure per fer les obres de l’entrada, Cal Bergadà 1616, Cal Martí 1588, Cal Damià 1777 al costat de l’antiga casa de cal Llarch, cal Timoneda la portalada que dona davant de cal Damià data de l’any 1735 i després només ens queda com a data antiga, una teula, del  teulat de Cal Bartomeu (Pons antigament), el Tomaset del Bartomeu havia sigut batlle de Llorenç (actualment propietat de la família Capdevila Vila) ; en quan al pergamí més antic que fa referència a Llorens, data de l’Abadessa Dorotea de Ferrer i de Lliure (1604-1626).

Safareig públic de Llorens, molt senzill, però útil durant segles.

(Safareigs públics de Llorens, que perdurent tossudament a pessar dels anys, aqui les dones venien a rentar la roba; aprofitava l’aigua que baixava per la sèquia del fondo que venia de Vallbona,  i encara  m’enrecordo de les dones retant la roba .

Safareig de Rocallaura, deu ni do de la grandiositat i i lo ben fets que estan, aigua a dojo.


 S’ha d’entendre, tots els pobles de la baronia de Vallbona, estaven dalt d’un  turó a redós del castell i a les cases només hi havia cisterna d’aigua dolça i en algunes ni això, per la qual cosa es feia necesari aquest servei públic, que també hi es a Vallbona, encara que aquests són quasi de luxe, comparats amb els nostres.

Safareig del poble de Vallbona de les Monges, a la sortida pel cami direcció a Llorens.

Imatge més completa del safareig de Vallbona de les Monges.



Foto del safareig que està a la sortida del poble camí de Rocallaura, que s’alimenta del doll d’aigua que va donar la última Abadessa Jurisdiccional Maria Isabel de Gallart i de Grau al poble de Vallbona de les Monges

Hom pot veure el sobreixidor del safareig que va per regar els horts del costat

Com podeu veure abastament, aquests safareigs són de luxe, comparats amb el nostre de Llorenç, que gairebé no arriva a la categoria de safareig, perquè l’aigua mai estava quieta com els de Vallbona i Rocallaura, els de Maldà mai els he vist.



(Pica de pedra d’una sola peça, que en la meva juventut estava al costat del pou de la vila, ni havia tres com aquesta i l’aigua es treia del pou, però tinc dubtes si servien per abeurar les mules, matxos,  eugues i rucs o si també servien per rentar roba ?)
A Llorens tenim molts pocs documents antics escrits, els més antics els tenen a casa de cal Català o més conegut com Cal Timoneda, però on abundent més es al monestir de Vallbona de les Monges :
Trobem a Vallbona l’any 1762 que Agnès de Cortit i de Colomina, abadessa del monestir de Vallbona elegeix Josep Timoneda, veí de la vila de Llorenç de Vallbona, DELMER MAJOR DE LA PARROQUIA de Llorenç de Vallbona. Tres anys més tard el 1765 Natali Ortiz Lanzagorta, procurador del monestir de Vallbona,comunica a Josep Timoneda, pagès de la vila de Llorens de Vallbona i delmer major del monestir de Vallbona, que aquesta  vila no pot elegir una casa major delmera, per ésser una parròquia sugragània de Vallbona, on exerceix com a delmer major Roc Torremader, pagès de la vila de Vallbona, Natali Ortiz Lanzagorta.
Maria Teresa de Riquer i de Sabater, abadessa de Vallbona, e el batlle de la Quadra de Masdéu, juntament amb d’altres batlles de la baronia, convocats expressament per la seva senyora jurisdiccional, delimiten el terme de LA QUADRA DE MASDEU, d’acord amb els dictàmens d’alguns experts nomenants per a resoldre aquesta qüestió. Gaspar Cases i Ferer, notari de Tàrrega.
Abans de continuar vull posar uns petits apunts històrics i molt resumits del nostre poble:

Composició de l’amic J. Nadal
Us escric el text del que diu l’etiqueta, per millor lectura de tothom.
APUNTS D’HISTORIA SOBRE LLORENS DE VALLBONA

Pere de Bellvís a l’any 1181 i Pere de Pavia i Arnau i Ramón de Montrós a l’any 1193, cediren
a favor de Santa Mª i Monestir de Vallbonatots els bens i drets que tenien en el poble de Llorens i en el terme de Maldanell. El 1193 el Vescomte de Cardona cedeix tot el dret que tenia en el terme de Llorens a la Sra. Abadessa de Vallbona Dª Ermesenda de Rubió, que fou la segona de les abadesses i parenta del fundador Sant Ramón d’Anglesola. Amb l’abadessa Berenguera d’Anglesola i de Pinós (1359) a Llorens hi havien 10 cases i l’any 1787, governant la baronia de Vallbona l’abadessa Dª Mª Teresa de Riquer i de Sabater, segons  document que es conserva en l’arxiu diocesà de Tarragona, hi havia 20 cases que eren les següents : Pons (Biel)-Capdevila (Pere Jaume)-Martí Amenós-Saltó-
Bori-Pons (Bartomeu)-Capdevila (Llorigó)- Cots – Pons (Meca)-Pons (Damià) – Timoneda-
Capdevila (Cames) – Capdevila (Reyner) -Pons (Pobre de mi)- Bergadà – Capdevila (Mora) – Gené – Pons (Meca de fora) – Molí. 
L’any 1334, trobem una venda feta per Ramón Capdevila de Llorens.


Déu ni do,  de la nostra petita història. Totes les cases anteriorment esmentades, excepte Capdevila(Mora), Capdevila (Pere Jaume), Pons (Meca de fora) i el Moli, la resta totes estaven dins de muralla tancades a la plaça i s’entrava pel Portalet (entre cal Bergadà i cal Gené). Una nota interessant es que en l’escriptura de cal Bartomeu (Pons) explica que dona al carrer de la muralla, el seu gruix de la pared de la casa ens ho recorda. 
Foto feta per en LLuís Capdevila, dia de Sant Esteve a Llorens de Vallbona, encara que oficialment es més conegut per Llorens de Rocafort.
Llorens de Vallbona , vist des de la Roca la Bassa . Des d’aqui hom pot anar a fer una passejada fins a l’era de cal Quim on trobarem una bellissima cisterna, potser la única que queda sencera i que es tota una joia de les nostres terres, ben segur que ni deu haver alguna més però no la conec, aqui va:

Cisterna, on es guardava l’aigua de pluja, ( a Llorens en dien aigua dolça ), al costat , podeu veure uns safareig, per rentar la roba).

Cisterna de l’era de cal Quim de Llorens, actualment en desús, que no te cap utilitat.
Acabo aquest escrit amb unes paraules de no se quin autor, potser que sigui de mossèn Ballarin, però no ho recordo, si que em serveixen per recordar a qui no coneixen la nostra terra de com es:


En aquesta terra austera
d’horitzons esbalandrats,
de rostolls i guaretades
i Poblets de murs torrats,
de cisternes i de basses                  
d’aigua bona i d’abeurar,
de coscolls i farigola
d’aspra fulla i ressecats,
de camins esmunyedissos
plens de pols i pedregam…





( La mateixa cisterna de cal Quim , vista d’esquena, tot un joia del nostre poble  de Llorens )
A Llorens i ben segur que a molts altres pobles de l’Urgell i Baixa Segarra, per guardar l’aigua de la pluja  les families benestants al poble al seu freginal disposaven d’un ALJUP, tots recordarem el de cal Timoneda per la seva majestuositat, era el més gran de tots, impressionant,  el seguia el de cal Bergadà, també grandiós i  el de cal Perejaume entre la casa i l’era (el freginal),  i el de l’era de cal Pasqualet (que es aquesta foto que segueix,





 de tots ells es l´únic que hom encara pot veure les ruïnes deixades «a la bona de Déu» – «a la babalà», aquests aljubs tenien el seu encant, podien guardar mils de litres d’aigua, jo de petit recordo tots ells plens d’aigua. No se si a l’hort de cal Cantó (actualment es la pista i local social), també ni havia un aljub , que es possible que estigués cobert i recordo que li havien posat una bomba per treure l’agua per regar. El meu pare Sisquet Capdevila i Pons m’assegura que sempre hi va haver dos cisternes cobertes, que hi entrava l’aigua que baixava per la costa i més tard i van posar una bomba per treure l’aigua per regar l’hort. Al morir el Sr. Cantó ho va deixar en herencia pel Sr. Rector del poble; en aquests moments hi ha la pista per ballar en la festa major i el local social, que tant be fa al poble.



Al troç per guardar l’aigua de pluja que s’escolava pels camins o muntanya avall rebia el nom de bassa, encara recordo que amb el pare i ompliam els sellons per tenir aigua per beure en ple estiu. Encara recordo que a prop de les cabanes també si feien cogulles, però aquestes estaven fetes buidant la roca, i la seva capacitat per l’aigua era molt reduïda, hom pot veure encara les petites canals marcades a la roca, per orientar l’aigua de pluja cap a la cogulla (cogulla del Perdigó), també en bevien els ocells propis d’aquelles terres com: l’estornell, la falsilla, la garsa, la griva, la mallarenga que mai n’he vist cap, la merla, el mussol, l’òliba (en castellà lechuza), l’oreneta, l’oriol , el pardal , la perdiu, el pigot, el puput, els roquerols, els tords, els tudons que tant li agradaven al pare, i després tant tranquils beviam nosaltres i no passava res, que curiós oi? quines coses?, avui dia impossible d’entendre?

Dos cisternes a casa a Llorenç, l’una per les persones i l’altra pels animals, d’aigua de pluja, dons a dalt de la vila no hi havia aigua de pou. La poca que cau del cel s’ha de guardar. 

Freginal: Petit  camp encerclat que radica prop de la casa pairal, on s’acostumava cultivar farratge i altres aliments per a les bèsties)
Cogulla del fondo del Perdigó, on i beuen els ocells i conills i d’altres animals del bosch.



Aquest Cap de setmana del 12/13-3-11 a Llorens hem repassat amb els meus pares les cases de l’interior de la plaça del poble: Començant per dalt : Cal Cantó i a sota hi havia una altra casa que es deia Cal Racó (abans cal Perejaume) Cal Martí (Amenós) , L’Abadia on vivia el mossèn, forn del poble o de la vila de Llorens i al damunt la vivenda de la Senyoreta Mestra, a cal l’oncle LLiberato abans cal Gloria ( hi vivien el de cal Puça (Amenós), Cal Saltó, Cal Oncle Bori (Figueres) una vegada a dins l’entrada servia per les dos cases l’altra era cal Bartomeu, Cal Pasqualet (es deia Josep Capdevila Pons) que curiós igual que el meu avi, una filla la ROSITA (pubilla) es va casar amb l’hereu de cal Perlo Ramón Martí (pubill),  (la mare del Ramón Martí era de Rocafort, filla de cal Ventura), es van ajuntar les dos hisendes. L’era de cal Pasqualet tenia un  aljup, encara queden les restes , corral del tocino, cup del vi i l’era, el meu pare recorda que feien 800 sacs d’olives, i teniem dugues mules ; van tenir dos fills el Pepito (a.c.s.) i el Ramónque és viu i que mai més hem vist. L’actual l’hereu de cal Perlo es el fill del Pepito i que no coneixem.

Cogulla del terme de Llorenç , on es pot veure la regata feta a la roca, per tal de recollir com més aigua millor.  agafada del Blog de Llorenç.



 Actualment cal Pasqualet i viu en Joan Sallés i la Teo vinguts fa molts anys de Barcelona i que són uns exel.lents veïns i millor persones. Després  ve Cal Cots, també propietat de’n Joan Sallés, Cal Llarch, ara no hi es, es l’entrada al pati de’n Joan Sallés, deprés ve Cal Damià on hi vivien tres germans tots ells solters: La Radolfa, el Tonet i l’Angeleta que a mi em posava les inyecccions quan estava malalt, es deien Pons i Pons. Després be Cal Timoneda, ara familia Català, Cal Camés comprada per cal Xepe, Cal jaume el Rafel (oncle Jaume segons el meu pare o sigui ben parents, les dos cases modernament han format el que molts hem conegut per cala Càndida (a.c.s), després cal Magí heretat per cal Quim i es va fer tot una casa : Cal Quim  Timoneda de cognom, Cal Bergadà i Davant cal Gallo i Cal Mora les tres davant del Portalet que donava entrada al poble, -després cal Jan (hi viu en Francesc de Barcelona), Cala Quica Vella ( hi havia viscut la mare del padri del meu pare Rosa Cristies, Cal Coix Vell (Padrins de la Maria Bergadà).



( Disfruitin d’aquest aljup que resisteix tossudament el pas dels anys, es l’ultim que ens queda a Llorens, els altres ja fa temps que van entrar en desús i van ser colgats )
L’aigua en un pais tant sec com el nostre també la necesitem per  què els nostres arbres no pateixin i poguin creixer  i donar les collites que esperem com: els olivers, els ametllers, els presseguers, les pruneres, les serveres, 

Servera: Sorbus domestica.

(Servera: Sorbus domestica, quan esta madura, es bonissima, al nostre poble i rodalies ni han a tots els trossos ), i també,  figueres, encara que aquestes toleren molt be les  sequies.,els noguers, els codonyers que a cada tros ni ha un o dos o tres, els cirerers, etc.
També l’aigua de pluja l’esperen les plantes medicinals tant variades com perfumades en la comarca de l’Urgell com: l’Agram,  l’Arnica,  el Card o Penical, el Cirerer de Pastor, la Corretjola (es depurativa), els Creixems, la Didalera (porta digital), l’Esbarzer, l’Escanyavelles, l’Espigol, el Fonoll, Gallarets (Purgant), Ginebre, Herba Prima, Barrets de Capellà, Heura, Juliverd, Magraner, Lligabosch, Malva, Om (Olmo en castellà), Orenga, Ravenissa, Romaní, Ruda, Ruella, Salvia, Timó, Vesc ( Viscum Album)….i moltes d’altres.
Encara necessitem l’aigua per als alls, les cebes . el blat, la civada,  panís ( a Girona en diuen Blat de Moro),  els llegums com el cigró, la faba, els fesols , guixa, la llentia (encara que fa temps que no en veig cultivar), el pèsol, la veça, les trumfes o patates, els ceps amb totes les seves varietats.
Que ha les nostres terres ( Les Garrigues, el Segrià, el Pla d’Urgell i la Baixa Segarra ) i plou poc, ho sap tothom i ja ve de molt temps enrera; en el llibre Quinze generacions d’una família catalana el Dr. Martí de Riquer, explica que l’Abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabater, ja esqueixava de les sequeres de la Segarra, o sigui que aquest païs sempre hs sigut sec, i això es degut a que tot aquest territori semiàrid, està envoltat pels Pirineus i les serrelades costeres i l’altipla central i priven que arrivin els vents humits. Tenim llargs mesos de sequera i les pluges cón molt escases. Enguany al no ploure de l’abril fins al novembre, ens ha fet caure el 60% de les olives, feia llástima veure el terra negre, com una alfombra d’olives (llegir La Vanguardia del dia 8 d’octubre de 2011, titulat » La sequia disminuye las reservas y arruina el olivo».  Els que som de Llorens i d’aquelles comarques, saben de les temperatures extremes i de la gran oscil.lació tèrmica, els vents freds i eixuts que baixen del Pirineu, netegen  els cels d’aquestes comarques i ……  Llorens es un poble fred a l’hivern i fresc a l’estiu, costa d’entendre però es així, es frequent que a mitja tarda quan arriva la Marinada en ple estiu, hom hagi de posar-se un jersey a les espatlles.  

Creu de Terme de Terme de Llorens, que és el monment més important del poble. No  saben  res d’ella ni la data de construcció, només que es tracta d’una obra d’artesania anònima i única a Cataluna per la seva llargada ( 8,20 metres) molt austera, i sense elements de decoració; encara que al peu de la creu hi ha una llegenda que jo mai he pogut llegir i que darrerament ha estat publicada en el blog de Llorens. Foto de LLuís Capdevila.

El 1842 Llorenç encara era muncipi amb tots els drets. Els 1847 , es va incorporar al municipi de  Rocafort de Vallbona. L’any 1972 junt amb Rocafort, el Vilet forma un municipi amb Sant Marti del Riucorb.
Gràcies a la exel.lent memòria de la nostra mare Isabel Vila Gallostra , podem disfrutar del que ens ha descrit, amb una gran paciència el nom de les cases i la gent que i vivia en elles l’ any 1946:



Tots aquets records de la mare, venen dels primers temps a Llorens un cop casada, era molt joveneta, tal com la veieu a la foto de dalt, ara te 84 anys i segueix amb una memòria privilegiada.



Carrer del Sol : Cal Pep de l’ Andreu: Josep, Dolores, Francisco e Isabel. Cal Miró: Miquel, Marieta, Angeleta i Pilar. Cal Eusebio: Maria, Lola, Maria i Hortensia. Cal Peremano: Adelaida, Josep Mª, Maria. Cal Damià: Ramón, Marieta, Tonet, Radolfa, Angeleta.Cal Llarc Vell: Pasqual, Antonio, Rosita. Cal Bartomeu: Tomas i Marieta. Cal Bori: Ramón, Rosalia. Cal Saltó: Pere i la seva minyona Dolores. Cal Llierato: Mercè, Lliberato i Teresna. Cala Mestra: Donya Carme. Ramonet: Carme, Ramón, Juanito, Maria Carme criada. Cal Martí: Dolores. Cal Semi: Francisco,Dolores, Ramona, Maria. Cal Cantó: Margarita. Cal Coix Vell: ………….Cal Pauet de Puiggros: Maria , fill i filla. Cal Jan: José, Pura, Rosita. Cal Gené:  Ramón, Ramón, Rosita i  la criada i el mosso.Cal Gallo: Francisco, Mundeta, Ramón, Lluís i Cecilia. Cal Mora: Modesto, Mercè, Pepito, Juan, Lola, Jordi, Montserrat. Cal Andreu: Baldomero, Maria, Andreu, Elisa i Antonieta. Cala Munda:  Esteve, José, Rosita i Maria Mercè. Cal Gallo: Pau, Maria, Laureano, Teresina, Lola. Cal Ton:  Jaume, Pepita, Cecilia i Josefina. Cal Coix: Joan, Carme, Tonet, Juan, Maria. Cala Quica: Milia, Laureano. Cal Tomas:  Maria. Cal Ton del Perlo: Elvira, Juan, Paquita, Domingo, Mauri, Angelina i Nuria. Cal Roig: Francisco, Maria, Federico, Montserrat. Cal Sileta: Ramón,Remei, Jaime, Antonieta, Ramón, Lourdes, Anneta. Cal Puça:   José, Maria, Ramón, Cecilieta, Montserrat, Maria Antonieta. Cal Cabalé: José, Geronima, Pepito, Tonet, Ramón, Camila, Ramona, Pepita, Maria Pilar, Annita, Rosé. Cal Perló:  Victoria, Ramón, Rosita, Pepito, Ramón. Cal Rafelet: Cecilia, Ramón. Ramona, Roc, el mosso Vicente. Cal Xifré: José, Roseta, Ramón, Magdalena, Rosé. Cal Vit, Cal Meca, el Forn:  Jaime, Malena, Jaumet i Maria del Carme. Cala Milia:  Jaumet, Genoveva, Tonet, Maria, Ramón, Tecla. Cal Conde: Quim, madalena, Albert. Cal Perejaume:  Pepa, Jaime, Pepeta, Chepe:  Jaime, Pep, Pepa, Jaime, Eloi, Ramonet. Cal Mano:  José, José, Ramona, Jose Maria, jaime, Ramón. Silo: Pasqual, Ramona, Domingo, Sivina.  Cal Sebastià: Juan , José Mª, Carme. Cal Blasi: Ton, Agustina, Ramón , Rosita. Cal Timoneda:                                                                                                                                                                                                         Càndida, Maria, Francisco, Teresa,Francisco, Pepito, Llorens, Montserrat, Teresa, Rosé i Antonieta. Criades: Ramona i Jovita, mosso: Salvador que ens feia corre a tots i per la seva serietat li teniem por.
Cal Quim: Marieta, Ramón, Ramona, Quimet, Josep Mª, el mosso: Joaquim. Cal Bergadà:  Juan, Mundeta,José, Lola, José, Maria Dolors i el mosso . Segarreta: Maria Tofol, Mª Lourdes, Maria, Candida.



( Llorens de Rocafort, vista del poble per darrera la vila, fotografia de principis del segle XX).
La mare diu que tots aquests habitants vivien a Llorens quan ella va arribar l’any 1946, i Llorens en aquell temps formava part del municipi de Rocafort 






( Publiquem la cançó de » Lo Riu Corb » i ho penjem al Youtube am el degut permís de la Sra. Soledad Torrent i Brunet, hereva  del compositor F.P. Brunet  i Recasens i l’autorització del compositor i director de l’orquestra La Principal de la Bisbal, Sr. Francesc Cassú i Jordi i la soprano Sra. Salomé Petit i Boyero.
Sobre el riu Corb, el monestir de Vallbona te un mapa  de pergamí de l’època de l’abadessa Arcàngela de Copons ( 1580) . El mapa de Vallbona va ser publicat a Lleida per l’Institut d’Estudis Ilerdencs el 20 de febrer  de 2009; el títol de l’exposició es deia CARTOGRAFIA: TESTIMONI VISUAL  DE LES TERRES DE LLEIDA A TRAVÉS DEL TEMPS ( SEGLES XIII AL XIX).El mapa amida 68×256 cm, esta fet de tres pells enganxades o cosides, li manca el tros conflictiu que, passant pels Eixaders, va de Sant Martí a Preixana i Bellpuig. El pergamí està està dibuixat i acolorit a mà i, donada la indumentària i les armes de l’època els personatges que circulen pels camins es de principis del segle XVII.
El riu Corb neix a 726 m. d’altitut, a la font de Rauric, dins el municipi de LLORAC, a l’extrem sud-oriental de la Segarra. Pasa per Vallfogona de Riu Corb, Guimerà, Ciutadilla, Nalec, Rocafort de Vallbona, Vilet, Sant Martí de Maldà, Maldà, i a Belianes es fon en l’àrida planuria urgellenca. Es reconstrueix aprop de Bellpuig, atravessa els termes de Castellnou de Seana (poble de Sisco Pasqual Greoles, escriptor interessantissim ), el Poal, Linyola, Bellvis, Termens i Vilanova de la Barca, el riu desenboca al Segre després d’un recorregut de 57 Km.

En aquest trosset de mapa (1792), om pot veure, tres petits llogarets com: Montesquiu, Montblanquet i Glorieta. Tot seguit un mapa més modern on ja hi es Montesquiu.
No trobareu Montesquiu, perquè amb l’Abadiat d’Estefania de Piquer, després del concili de Trento, l’any 1573 dona la primera carta municipal de Vallbona; l’any 1575 a Vallbona hi han 25 familíes amb 121 veïns. Els habitans es van traslladar en massa a Valbona, per tal d’adequar el decret:Decretum de regularibus et monialibus.

 Partit Judicial de Cervera. Bisbat de Tarragona ( En aquells anys teniem el Cardenal Don Benjamin de Arriba y Castro i el seu bisbe auxiliar Don Laureno Castan Lacoma, que els dos per separat havien vingut a Llorenç a fer la visita pastoral). Comarca de la Segarra ara l’Urgell. La correspondència venia i encara i arriva per Bellpuig . La festa major el 30-31 de juliol, els patrons Sant Abdó i Sant Senen o també coneguts per Sant Nin i Sant Non patrons de la parròquia i  protectors dels hortalans.

Clau de volta de l’església de Llorens de Vallbona, la Marededéu amb  el nen i la rosa de Jericó  ( Rosa de Jericó: Planta herbàcia anual de la família de les crucíferes (Anastatica Hierochumtica), de fulles ovals i dentades, flors blanques en raïms petits i fruits en silícula)

 A l’època medieval n’era titular Santa Maria com en la major parts dels temples construïts per les monges cistercenques de Vallbona, tots podem veure en la clau de volta del damunt del cor » la Marededéu, el nen i la rosa de Gericó  a la ma, simbolisme que he vist fins a tres vegades al monestir  de Vallbona » i a la façana renaixentista de l’església de Llorens hi posa  » AVE MARIA GRATIA PLENA DOMINUS « i la campana mitjana  de Llorens es diu Maria Bárbara.

Foto molt interessant perquè ens permet veure cal Bergada gairebe sencera, els locals de cal Timoneda no estaven construïts.Es veuen perfectament les eres de cal Bergadà i de cal Perejaume.

No vull acabar sense recordar que l’any 1923 va esser enderrocat el forn comuncal, que era al lloc on es feien les reunions del poble i de l’ajuntament, per tal de posar-hi les escoles.
 La Bassa d’aigua recollida de la pluja. com a tants pobles  eixuts de la Segarra, s’usa per a beure fins a principis del segle passat. 

Camp de noguers ( Juglans regios L.)



A l’era de casa a part d’arbres fruiters variats i de noguers, al mig i ha un Lledoner ( Celtis Australis L),que en castellà se’n diu ALMEZ,  el fruit , el lledó , és comestible, però te un pinyol gros i poca carn;  són dolços i agradables, aqui no surt, però ja us posaré una foto.
A prop de la pallisa s’hi fan els JUSQUIAM NEGRE ( HYOSCYAMUS NIGER L.) 

Jusquiam , també en diuen Tabac de paret, Queixals de vella, gotets, herba queixalera, molt TOXICA.

Aqui us poso la planta quan ja es madura, a Llorens també en diuen Barrets de capellà, a dins i van les llavors.

El Jusquiam és molt tòxic i cal evitar pendre’n , els seus efectes són comparables a la belladona. Ningú n’ha de pendre’n. HYOSCYAMUS NIGER.


Agraeixo als meus fills la exel.lent idea de fer un Blog. Un altre dia us diré perquè vaig escollir el títol del meu Blog, només dir-vos que te el seu encant per mi. Em va costar molt descobrir el poema The Ladies of Vallbona, tota una llarga i bonica història; un dia en parlarem.

Calabruixa petita (Muscari  neglectum Guss.Marge anant cap a l’era de cal Quim

El Lluís i La Maria  han vingut a passar el cap de setmana a Cornellà del Terri. Han anat a dinar a casa de l’Oriol i la Marta Can Magot, també els han acompanyat uns amics de la Maria. Avui diumenge també estan amb ells, per  a clavar canyes per enfilar les tomaqueres. Ha plogut i no caldrà regar.

Adéu-siau.
      
Bibliografia: La Baronia de Vallbona. J.J. Piquer Jover. Lleida 1981. Institut d’estudis Ilerdencs.
Geografia de Catalunya. de Josep Lorman-Ignasi Planas. Editorial Claret.Barceloa 1987.
Els imprecisos límits de la Segarra. Sanfeliu i Rochet, Guiu.