Entradas con la etiqueta: pessebre

LA SENZILLESA DELS PASTORS

Amics meus, durant aquestes diades , molts testimonis del Nadal ens acompanyen: l’ espelma, llum del món que tots anhelem; la fulla de grèvol, bellesa natural, signe de trascendència, la campana de l’església repica, senyal de comunitat i poble; l’Estel ens guia  i ens acompanya talment com als pastors de Betlem.


Les cançons i els missatges propis d’aquestes dades, expressen allò més noble, allò més preuat.
Un present ens recorda els dons més elevats, la generositat d’esperit, l’estimació.
En el pessebre, rememorem els moments més pregons del misteri de Nadal.

Pessebre fet pel Sisquet Capdevila i Pons  (a.c.s.), ( familia Capdevila-Vila ) 


El pessebre ens porta desde la senzillesa dels pastors,  a la innocencia dels infants, als records de la gent gran, a la il.lusió de tots plegats, quan encara escrivim la carta als Reis Mags d’ Orient, aquells que ja es divisen a dalt la carena, amb el seu bagatge de presents simbòlics i amb molta estimació.
Molt bon Nadal per a tots ! i un any 2017 ple de felicitat, i molta pau.

Pep


Vull afegir un comentari, tret de Francesc Riera, sj :

Si només tinguéssim Mateu : no podríem fer pessebre, no tindríem  pastors, ni cant dels àngels… com posa Lluc.
Si només tinguéssim Lluc : no faríem Reis, ni posaríem l’estel, ni celebraríem els Innocents… com narra Mateu.

CONSELLS DEL SISQUET CAPDEVILA I PONS DE CARA A FER EL PESSEBRE

Després de fer el pessebre d’ encà el 1958, enguany serà el primer Nadal sense el pessebre del pare, l’any passat va ser l’últim que vam disfrutar tots junts, no hi havia visita a casa que per les festes del Nadal, no demanés anar a fer una visita al pessebre del Sisquet. El pare no es feia pregar, se sentia cofoi  i vinga cap a  la volta  medieval de cal Portumeu o Bartomeu, com vulguin.

L’havia ensenyat centes de vegades, sempre una vegada més, una explicació més, un somriure més, una estona més , una xerrada més al peu del pessebre, cada racó li portava un record i recordava on havia anat a buscar els nius dels arbres o com s’ho havia fet per aconseguir , plomes d’ocells per posar dins del niu, fins i tot en algun d’ells hi havia els ous, sempre acompanyat de música nadalenca per fer més bonica l’estona de contemplació del naixement de l’infant Jesús; mai anava a dormir sense anar a passar un rato al pessebre a pesar del fred dels dies de Nadal. Quantes fulles havia escrit recordant la construcció del pessebre, any rera any. Cada any era com si comencés de nou, el pessebre tenia vida pròpia.

Aquí va un escrit seu, sobre totes les plantes que utilitzaba per construir el pessebre, es una llarga llista que si mes no es curiós llegir-la i fins i tot por ser útil, pels enamorats dels pessebres.

Aquest escrit el va fer el pare l’ últim any de la seva vida.

El pare quan donava per finalitzada la collita d’olives, prou important al nostre poble Llorens, de l’antiga baronia de Vallbona, es posava a buscar la molsa, les diferents plantes, rames d’arbustes, etc..com diu en l’escrit seu de » puño y letra «,  per poguer fer el pessebre, important per ell.

El nostre pare va morir als 91 anys complers

Mai faltava el Vesc ( Viscum Album ), feia més  Nadal.
Mai començàvem la » Nochebuena » sense fer una visita de tota la família junta al pessebre.

Recordo que per casa havien passat dotzenes de persones  de diferents pobles de la rodalia, fins i tot de Bellpuig i per descomptat la família que venia de Girona o de Barcelona, que tant estimava el pare.
Be, ja estem al primer diumenge d’Advent, a quatre dies del Nadal, ja podem començar a pensar com serà el nostre pessebre i com adornarem la casa. Felicitats Andreu Moix pel teu sant, Les ciutats ja estan engalanades i fan molt de goig.
Al nostre estimat pare a l’any de la seva mort. Mare, us  recordem i estimem.

Pep.

PESSEBRE EN UN CENTRE SANITARI

Els escric els comentaris que jo sentia des de dins del despatx mèdic, mentre els pacients guardaven la tanda, alguns passejaven, d’altres parlaven, altres llegien i els nens eren els millors observadors del pessebre. Tot s’ha de dir, la porta tenia els seus anys i no tancava com Déu mana. En la sala d’espera d’un metge sempre han conviscut l’angoixa , la por , l’esperança, la incertesa, un lloc on la paciència es posa a prova i la condició humana es tensa fins a  nivells perillosos . De vegades es pot escoltar el silenci i en d’altres s’ha de manar silenci.
Tot comença l’endemà de tenir fet el pessebre: 


      Bon dia , – i sense dir més l’home es posa la mà al cap i diu : » Fixat, tenim un metge hippy amb una barba d’un pam amb rínxols al clatell i qui ho havia de dir , ara resulta que es creient i ha fet un pessebre a la sala d’espera. Resposta de l’ únic pacient que hi  havia a la sala d’espera: » Ui, que et sap greu ?
» No , però m’ha sorprès, a més aquí al poble mai ho havíem vist quelcom semblant.  Li contesta l’altre: » Però estaràs amb mi, li ha sortit molt be, es preciós. » Sí, però no calia que fos tant gran «. 
I la conversa es va acabar, perquè li vaig treure l’interlocutor.

De cop n’entren quatre quatre  i un d’ells diu: » No us ho perdeu, un pessebre, vaja l’ últim que faltava. Un altre pacient afegeix: » Haurà tingut molta feina en fer-lo perquè estic veien quatre classes diferents de molses i aquí al poble només se’n troben dos». Un altre respon : «Les haurà portat de Lleida, perquè a la barberia  ahir deien que aquest metge és fill de l’Urgell «.


 Així  es de Lleida aquest bon home?.  Un altre li contesta:» Segur que no,  perquè es diu Capdevila i Olot n’està ple, segur que es parent del fiscal Capdevila «. Ves a saber de Capdevila ni ha per tot Catalunya «. Un altre s´hi posa i diu: » : Jo sóc de Sta. Coloma de Farners i també n´hi ha i a Sils també, a més la nostra veïna esta casada amb un home de Campmany que també és diu Capdevila».  Un altre diu: »  Però el metge no deu ser de gaire lluny perquè de segon cognom es diu Vila i la Garrotxa n’està plena, fins i tot els famosos germans Vayreda, en Marià escriptor, Estanislau botànic, Joaquim pintor , de segon es deien Vila«.
 Un altre deia : «Jo tinc parents a St. Joan les Fonts i a Castellfollit de la Roca i ni ha molts, en fi,  deixem-ho que no en traurem l’aigua clara, lo millor es preguntar-ho a ell mateix. A més, si tots xerrem, sortirà el metge a dir silenciiiiiiii. 


Un altre afegeix : «A mi amb aquesta barba tan gran i tan negra m’impressiona i ja que en tinc prou amb la gota que fa anys que pateixo i no em curo i el dit gros del peu el tinc vermell i fins i tot els llençols em molesten de nit, el meu pare ja era gotós. » Home, potser que t’ho encertarà aquest metge jove, algú que el  coneix del poble on estava abans, parlava que havia  estat uns mesos a Reumatologia a l’ Hospital de Sant Pau amb el Dr. Cesar Díaz López, alguna cosa sabrà d’ aquesta malaltia, no ?
  Les entrades s’anaven seguint i els comentaris també. Una dona diu: » Fixeu-vos l’estel te quatre puntes, mai s’havia vist, sempre han sigut tres, no sé d’on ho ha tret «.  Un li contestava : «Dona,  tu mai has sabut diferenciar un estel d’un cometa, deixa el pobre metge en pau «.


De la colla que ja començaven a ser un pacient diu: » Que estrany que el metge faci el pessebre el dia 12 de desembre. Faltant encara tants dies pel Nadal. Resposta d’un veí seu :» N’hauries d’aprendre del metge, que a casa vostra sempre el feu la mateixa nit corrent i depressa i sempre us deixeu els xais dels pastors.
Tot seguit, algú comentà : » El metge s’ha passat, perquè jo ja n´he contat unes dues dotzenes, sense comptar les cabres».  –Donç demana-li que te´n deixi una dotzena i així estaran més repartits».

Un altre dia de tants:» Mireu el metge s’ha oblidat el caganer, quin fallo», és imperdonable. Resposta d’un pacient que està guardant la tanda: « Jo n´he comptat dos, però és normal que no els vegis amb    les diòptries que portes a les ulleres. A més, tota la vida els caganers s’han amagat i l’encant està en què costi trobar-los. Vine, que te’ls ensenyo i així n’aprens».
La tarda anava passant i entremig sortia algun comentari del preu de la llet, i del pinso de les vaques i que hauríem  d’encetar l’ensitjat per les vaques. Algun pacient deia: » Aquest home cada dia s’ endarrereix  més, tarda massa en cada visita. » Li contesta un altre: » Quan estàs a dins bé t’agrada que et miri de dalt abaix, o no ?- És clar que sí. Donç a callar. Val més que mirem una mica més el pessebre, mira quin àngel tan bonic té a l’ Anunciació – Sí. però el té en un arbre molt alt i els pastors no sentiran  l’ anunci que els fa. Quin anunci ? Us anuncio una gran alegria, avui … Caram, em sorprens, a veure si resulta que encara et recordes de quan anàvem a doctrina. Doncs sí, i què ?. – Home només  és una manera de representar el fet. – Si, sí, però un detall per aquí i un altre per allà a cada bugada perdem un llençol.
Un matí, vaig haver de marxar a atendre un domicili urgent i en arribar eren com vint persones i clar, els comentaris anaven a dojo, però no contra la meva persona, sinó pel » ditxós » pessebre. El primer que va entrar em va confiar, els comentaris que havien fet durant la meva absència. Clar, en arribar a la sala d’espera tothom parlava del temps, situacions que solen passar entre la gent. Quan s’acosta el capellà o el metge, cal espavilar-se en canviar de tema.
Mai hagués pensat que un inofensiu pessebre donés per tant.
Eren els anys què cada metge passava visita a casa seva, no en hi havia de consultoris a cada cantonada i els horaris de cada metge eren estrafolaris. Jo visitava dues hores al mati i dues hores a la tarde, a part de les visites als masos. Un company visitava cada dia a partir de les 22 hores fins que no quedava cap pacient; hivern i estiu, un altre metge passava visita tres dies a la setmana de 13 a 15 hores i als diumenges en sortir de missa, i així aniríem veien rareses i curiositats pròpies d’uns temps molt allunyats, on cada metge feia el que volia i ningú s’hi ficava. No vaig ser el primer en passar consulta en tavernes abandonades, o a sota uns pins, o en una estafeta de correus, una casa de pagès que feien menjars, un hostal a la sortida del poble, etc. En fi, no sempre els metges hem treballat a gust i ben calentons, més aviat ens hem adaptat als canvis que s’han anat introduint. Estàvem molt sols als pobles.


S’acostava el Nadal i una dona digué: » Oi que ningú no sap que avui és la festa de l’Expectació al Part de la Marededéu?. Doncs sí, falten vuit dies pel naixement del Nen Jesús.La gent més educada es rascava el cap i el més poca solta s’ho prenia rient. 

Cal dir que la dona tenia raó, però s’ha de ser una fura per saber-ho.
Un jovenàs d’uns 44 anys diu: » Vaja quina cova tant ben parida que ha fet, no hi falta res, fins i tot i ha un bastarral amb herba seca i un foc amb un piló de llenya, alguns estris de pagès com una forca, una destral, una falç de segar, un esclopet, una menjadora i bous i vaques.Com es que van venir a parar aquí aquesta bona gent?. A més, aquest nen, Déu n’hi do del fred que havia de passar» 
Un baster, que hi havia al poble i que posseïa una envejable cultura religiosa li diu: » Home, va donar la casualitat que l’emperador romà ordenà que tothom s’empadronés, cadascú al lloc on havia nascut i Josep era de Bet-Lèhem i junt amb Maria van obeir l’edicte, i mentre  estaven al poble, com ella estava embarassada, es van complir els dies del part i vet aquí, al no trobar lloc a l’hostal, es refugiaren en aquest estable i encara gràcies. Vam tenir molta sort; i la Verge Maria embolcallà el nen i el posà en la menjadora, tal com podem veure. Resposta: » Mai m’ho havien explicat. Fins i tot la història te un to de tendresa».
Ep i no ens despistem amb històries, que a lo millor el metge crida algú i mira, no el sentim i ens passen davant.


Com que cada dia anava arribant gent que no havia vist el pessebre, però si haver-ne sentit parlar a la perruqueria, a cal cisteller, a la fleca, a cal ferrer, al bar, a la pastisseria, a la modista
a la fonda, al baster, a la fàbrica, a la Caseta, a les oficines municipals, al matalasser…a l’estanc,  Fins i tot en sortir de missa, era tema de conversa.
Estava a mig matí i ja havia fet molta feina, quan un home diu: – mai havia vist que la mitat de les ovelles fossin negres ? Normalment el 99% són blanques, cosa extranya aquest ramat ? Segur que el senyor metge ho ha fet per la cosa equitativa i perquè no el tractin de racista ?. o potser a Lleida els ramats de xais son mitat i mitat, mai ho sabrem, perquè al menys jo no he sortit mai de Cogolls, màxim he anat a la festa de la Barroca per sant Andreu.
Un jove diu en veu alta: » A casa també el fem de pessebre i ens queda molt bonic. » 
Resposta d’ un pacient : » Segur ? El nen diu que sí i l’home contesta: » Nen qui t’ajuda? Les meves tres germanes i la mare». És clar amb tanta dona, és normal que us surti bé, a veure si participeu al concurs de pessebres i guanyeu el primer premi ! De totes maneres , el vindré a veure que no acabo de creure-m´ho. Vostè mateix.
Dues dones que estaven en espera diuen: » aquest bon home no s’adona que les figures que van pels camins quan passen pel costat de les masies, són més altes que aquestes, les proporcions són importants», L’altra contesta : » Sí, però no és pot estar en tot, encara  que les cases més grans haurien d’estar més aprop de l’espectador i les petites més lluny,  però el fet és u altre, és celebrar el naixement, aquest Infant que canviarà el món». Qui t’ho ha dit això ?
Dona, que no escoltes quan vas a missa ?, està  escrit als Evangelis. Torno a la meva, a mi m’emociona el misteri, el caliu, la màgia del pessebre, la tendresa de tot plegat, els pastors que escolten l’ àngel, quan avui dia ningú escolta, la resta són petiteses.
Una dona bastant gran diu: » Sabeu que per Pasqua i per Nadal cada ovella al seu corral. Us ha agradat? Doncs aquí va : Nadal al sol, per Pasqua al foc. Nadal en dilluns festes a munts. Nadal en dijous crema la reu i ven els bous.  Nadal en divendres, sembra fins les cendres. Per Nadal lo porc en sal, que continua així:
Per Nadal,
posarem lo porc en sal,
la gallina a la pastera
lo pollí al cap del pi;
ara baixen bous i vaques
i gallines amb sabates
i capons amb esperons;
correu,correu, minyons,
que la vella fa Torrons;
lo Vicari els ha tastat,
diu que són poc salats;
baixarà santa Agna
tota arromangada;
baixarà sant Lluch
tocant un canut
Oi, que no ho havíeu sentit a parlar mai ?, doncs un altre dia us en diré més.
Un jove comenta que els pessebres queden millor posant grans escorces de suro i un polsim de farina, per simular una nevada per les rodalies de la cova i que la molsa no s’ha de fer servir.
De cop sento: » Aquest metge farà cagà el tió a la seva canalleta ?
Un respon: Vols dir mainadeta oi? – » No, home, que a Lleida en diuen canalleta i prou; ja s’acostumarà deixeu-li temps, només porta mig any, temps al temps. D’on traurà la soca per posar a la vora del foc, si aquest bon home no te bosc ?
– No et preocupis, que si no en troba, jo mateix li´n donaré una de grossa.
Estem a la vigília del Nadal, són les quatre de la tarde, a la sala d’espera hi havia unes deu persones i de cop s’obre la porta i entra un home entre els cinquanta cinc i els seixanta anys, molt educadament diu bones tardes i seguidament es posa amb el pessebre que no havia vist cap dia i diu:  A mi m’agraden els pessebres, però aquest bon home no ha estat mai a Palestina; aquell paisatge sec i ressec no s’assembla res amb aquest, a més allà tot és sorra i pols, molta pols. Aquí tot és verd i no sé perquè aquest metge amb tants d’estudis no està al tanto de com és la flora i la fauna de l’Orient Mitjà.


– Això d’aquest paisatge tan auster com estàs pintant ho hauràs vist a la tele perquè tu mai has sortit de la comarca, com a molt hauràs anat algun dissabte a mercat a Girona i algun diumenge a dinar a Oix o a Joanetes la Mare de Déu del Món, oi ?
Una dona gran, ja quan havia acabat la consulta, truca al timbre i pregunta per si hi havia un nen . La meva dona li diu que no. A la poca estona torna a trucar i pregunta pel nen, que hauria de ser aquí a cal metge, perquè he trucat a urgències dels hospitals més propers i res de res; també acabo d’ anar a la farmàcia i m’ han dit que no ha  anat a comprar cap medicament. La meva dona li diu: » Entri i vostè mateixa miri, però només queda  un home que espera al meu marit, que ha anat a fer un avís a un mas «. La dona entra a la sala d’espera i exclama: » Nen, què fas aquí ? El nen tenia 70 anys.
Ja som a l’endemà del dia de sant Esteve i a la  sala d’espera hi havia molt d’ambient, tothom comentava la seva, que si el mossèn havia fet una Missa del Gall solemníssima i en sortir convidaven a moscatell i coca, com havien passat el Nadal en família, que si havia vingut el nen que treballa a La Bisbal, que si havia vingut el germà que viu a Aix-en-Provence des de fa trenta cinc anys, vaja hi havia anat amb la retirada dels roigos, un cop acabada la guerra civil. Un home gran preguntà si aquest poble era a prop de Saint Martin-le-Beau ?. L’ altre home arronsa les espatlles volent dir no ho sé. Que si tota la família s’havien reunit al mas de pagès que està sempre tancat, però que mira aquella nit i el dia de Nadal els agrada fer la reunió allí, encara que explicava que es van fotre de fred.


– Una jove universitària, opinava sobre els dos rius que hi havia posat al pessebre i deia: » Si a Terra Santa no tenen aigua, només tenen el Jordà i es barallen per ell; si a Israel re- aprofiten les aigües residuals urbanes, per regar els jardins i ai ! Aquest senyor metge haurà viatjat poc».
Una altra jove aprofitant el tema diu : » No podem pensar que aquest home és fill d’una comarca secanera de les terres de Ponent i està emocionat que aquí a la Garrotxa tots són fonts, rierols, salts d’aigua, rius, algun aiguamoll i també haurà vist l’estany de Banyoles, doncs és comprenssible que n’estigui enamorat i mira, es recrea posant dos rius.
– Un altre contesta: » Mira, m’has convençut.
Ja passat els sants Innocents, el comentari era que hi havia massa masos, que on va néixer el nen Jesús no n´hi havia, tot era desert i el màxim que hom podria trobar seria tendes de roba dels pastors al voltant d’unes palmeres, per resguardar-se del fred de la nit i les batudes de sol del dia, perquè al desert les temperatures fan uns canvis brutals. Un li respon: » Home, l’Evangeli diu que els pastors dormien al ras, vetllaven de nit guardant el seu ramat «.
– Jo portava una estona dins del despatx i escoltava tot treballant, fins  que vaig  decidir començar.
Obro la porta desitjant-los un bon dia i ells també- bon dia doctor, bon dia a tots, vinga qui es el primer, jo, doncs endavant.
A la sala d’espera la conversa anava per les novetats del dia a dia del poble.
– Sabeu que ja tenim la grip aquí ? Doncs sí, la nostra jove te molts d’esternuts, coïssor als ulls i tos, molta tos. – Respon un entès en la matèria: » Home, això que expliques no és la grip, te un refredat, serà fort però no passa de refredat «. No, confondre, cada malaltia és diferent mestre, – li diu – bé, però el poble esta ple de grip i això s’estendrà com una taca d’oli. Segur; jo enguany no em vaig vacunar, perquè l’altre any encara ho vaig agafar més fort.
– Home de Déu però no veus que està demostrat que la vacuna va bé , i que els refredats els hem d’aguantar perquè no hi ha vacuna, ai, no n’aprendre´m mai.
– Mireu s’acosta la feta dels Reis i aquests no avancen, encara estan al principi i a més el rei blanc i el rei negre no porten patge. A més els animals no semblen camells; semblen dromedaris. Resposta : » Tu sabràs si no entens entre una euga i una mula- Bé deixem el tema, el pobre metge no te temps de moure els Reis, ja ho farà la nit abans.
Una dona respon: segur que ja ho faran els seus fills i els seus amics d’escola, que tinc entès que els agrada el pessebre i disfruten molt.
– Diuen pel poble que el tindrà montat fins a la Candelera. No fotis! . Diu que és la tradició.
– Van passar els Reis i tothom content perquè aquests havien sigut generosos; un nen ja grandet estava enfadat perquè ell s’havia portat molt be durant tot l’any i a més els diumenges acompanyava  els avis a missa i mira tot i així, el veí que mai cuida al seu avi, ni el porta a missa el diumenge, els Reis li han portat una bicicleta de dona, un joc de Trivial, un joc de disfresses i un equip sencer d’anar a escalar. En canvi a ell només una capsa de llàpissos de colors Caran d’ Âche, un llibre d’ Oliver Twist, una motxil.la per anar al col.le i una brúixola per anar d’excursió.

Els comentaris sobre el pessebre tornaven encara que amb menys intensitat, però encara sucosos, el tema no s’acabava mai; al final ja esperava que fos la Candelera, o la festa de la Purificació de Nostra Senyora, la Mare de Déu de la Candela de Valls i la seva festa major.


Una tarda tornàvem a tenir la mateixa dona dels refranys que vam tenir aquestes festes i va tornar a explicar-ne uns quants més : » Per la Candelera, lo berenar es queda enrera. Si la Candelera plora, lo fred es fora, si la Candelera riu lo fred es reviu. S’allarga el dia, per la Candelera una hora entera.
Pel febrer, abrigat be.Al febrer, lloga jornaler. Qui sembra al febrer, collita te. Lo febrer de cap o de cua l’ha de fer. Lo febrer córrer com un gos llebrer «.
L’endemà la meva esposa i jo retiràvem totes les figures del pessebre, les guardàvem per l’any vinent i deixàvem els camins i les muntanyes i posàvem tal com poden veure els clics de Lego i les granges de Famòbil;


amb tots els estris propis de pagès com : tractors, carros, carretes, pales, destrals, etc.
Amb tots aquests joguets hi jugaven els meus fills amb els amics del carrer i també la mainada que venien a la consulta. Era per tots i encara recordo que Déu n’hi do de lo que disfrutave. Els pacients també estaven tranquils perquè la mainada deixaven de molestar a la gent que esperava.



Be, aquí acaba atot el que puc recordar i puc explicar d’aquells anys que fèiem un pessebre a la sala d’espera. Cosa impensable avui dia, però que ens va donar molta alegria i pau en les festes del Nadal quan tot just començàvem a viure amb els fills petitons i mai l’hem deixat de fer a casa nostra. 


Durant anys els pacients que ho havien viscut, sempre sortien a parlar-ne amb carino i tendresa. El que pot donar de sí un pessebre.
Publico aquest article el dimarts de Pasqua de 2015. 
Estem molt contents, aquesta Setmana Santa, hem tingut una neta, es tot un tresor, guapissima i es diu Mar.


Un abraçada a tots: família, amics, coneguts, i seguidors del meu blog.
Pep

BONES FESTES DE NADAL I ANY NOU

Familia, parents, amics que molt sovint visiteu el Blog, lo qual es motiu d’una gran alegria, coneguts, passavolants i tots els homes de bona voluntat.
Aprofito per donar una abraçada a tots els que deixeu algun comentari d’agraïment per haver descobert la història del petit poble de  Llorens de Rocafort i el seu terme, de Vallbona de les Monges i el seu monestir, i l’antiga Baronia de Vallbona de la qual els pobles de la Vall del Corb com  Rocafort de Vallbona i el Vilet en formaven part i d’altres. Tot plegat molta història per un petit territori.
 Tambien doy las gràcias por las personas de la Sierra de Gata y del pueblo de Gata,que visitais el Blog y dejais vuestro paracer sobre lo que escribo, no sabeis como se agradece, seguiremos escribiendo sobre la Villa en el futuro.
A tots els que no puc contestar-vos directament perquè no se el vostre correu electrònic, procuraré contestar-vos el el mateix Blog a sota cada post.

A tots els que fem pessebres (belenes), com el nostre pare Sisquet que l’ha fet fins als 89 anys, cada any a l’acabar la collita d’olives, ja començava a donar voltes com faria el pessebre, quines plantes, herbes, tipus de molses, nius naturals abandonats pels ocells….alguns encara amb els ous i com un nen el feia sota una volta medieval que hi ha a casa i que ara us la poso. Treballava amb la il.lusió d’un infant, disfrutava, les hores li passaven tant entretingudes que la mare (e.p.d) l’havia de cridar perquè pujés a sopar, perquè no se’n recordava ; jo era un nen molt petit i encara  em venen a la memòria mil records com  esperavem poguer fer el pessebre sota les escales, era tot una festa.
 Fer una visita guiada al pessebre pel nostre pare i padrí era reviure tot el que diuen les Escriptures sobre el naixement de Nostre Senyor. Sempre se’n ha sentit molt orgullós.

Els dies de Nadal,  li feia visites per contemplar-lo, amb la companyia de villancets, que en la foscor de la nit li donava tota la màgia del món i nosaltres ens abraçem a  aquesta màgia del Pessebre, a la senzillesa dels pastors, a la innocència dels infants, als records de la gent gran, a la il.lusió de tots plegats, quan encara escrivim la carta als Reis Mags d’Orient, aquells que ja es divisen a dalt la carena, amb el seu bagatge de presents simbòlics i amb tota l’estimació del món. Això és emoció, tendresa, sentiments retrobats, ambient familiar, el caliu de la llar, en fi tots ens hi trobem be al voltant d’aquest Infant que serà gran segons les profecies.
Una record especial en aquests dies a tots els veïns del meu poble, al Dr. René Collas i Sole Torrent Brunet a Paris i tota la seva familia escampada pel món , y a una joven pareja de Hospital de Órbigo recien enamorados.

US DESITJO UN NADAL PLE D’ESPERANÇA EN UN MON MES HUMA. MILLOR ANY VINENT 2015. FELIZ NAVIDAD.

EL PESSEBRE DE CASA NOSTRA

Estimats parents, amics, coneguts i forasters. Sí, vull parlar-vos del pessebre que durant anys i panys ha fet el pare, amb l’admiració de la nostra estimada mare e.p.d. No podria tirar enrere, no ho encertaria si volgués dir-vos quan fa que el pare fa pessebre a sota una de les voltes més antigues del poble medieval de Llorenç (Cal Portumeu) que segons les escriptures dona al carrer de la muralla , amb això ho dic tot. Les pareds medeixen 90 cm. quasi res, donen sensació de seguretat i ens porten a temps difícils per tots. Llorenç no estava per orgues, els musulmans estaven a les montanyes de Prades. El Llorenç medieval com Déu mana esta tancat a la plaça, i totes les cases i donaven, Excepte les que es van fer en temps de l’abadesa Riquer com cal Perejaume, cal xepe, cal mano i totes les cases que seguien els camins que sortien de Llorenç. Aquest pessebre esta fet sota una volta medieval de cal Portomeu o Bartomeu o que tenia sortida per la blaça junt amb cal Bori, o sigui que entre dos cases compartien una entrada; això es del meu record.

Abans d’arribar a aquest pessebre, recordo que el pare va passar per múltiples llocs i racons de casa; però si que he de dir que quan va poguer aconseguir aquest racó de la casa, ja mai més el va deixar.

El pare mai ha tingut cap problema per fer el pessebre, les idees han anat per davant, sempre ha sigut molt creatiu. A pesar de la feina sempre va mantenir la il.lusió  el desitg per fer el pessebre. Un gran pessebre com vostès poden observar. Mai acabava la temàtica, ben segur que no li feia cap basarda fer-lo gran, el pessebre creixi amb els anys i també creixia la nostra admiració per tanta bellesa i tendresa.

De sempre el pare començava a viure el pessebre dos mesos abans, o potser el portava al cor tot l’any ? potser sí. Recordo que aprofitant les llargues hores passades al tros fent la collita d’olives, anava recollint plantes com l’argelaga, brots de romaní, una rama d’arboç que no abunda a l’Urgell, però sempre he vist una planta a la finca del Perdigó a la part obaga,

també no hi falta rames d’oliver amb olives amb les seves borrasses a sota, farigola, vesc, rames d’alzina, pa de moixó, algun niu d’algun ocell abandonat, alguna vegada amb ous….

Només d’entrar a la volta medieval on està fet el pessebre, om pot veure un cel molt estrellat, amb l’estrella que esta aturada al damunt mateix de la cova on ha nascut  » el rei del cel «, » un infant ens és nat !, Un pessebre amb tanta pau dona per la contemplació, aquest exercci el pare la fet moltes vegades, s’ha passat hores escoltant Adestes fidelis, el noi de la mare, santa nit, el desembre congelat, el petit vailet, la mare de Déu, anem pastors a Betlem…. mai anava a visitar el pessebre sense posar en marxa el casset i llavors , després de sopar es passava un quart d’hora contemplant el naixement del Senyor.

Un pessebre que om hi podies contemplar dels de l’anunciació als pastors, el naixement de l’Infant, l’àngel aguantant la cinta del Glòria in exelcis Deo,  el rabadà amb els seu ramat, els corrals on guardaven els xais o cordés o bens, amb les seves parets, el palau d´Herodes, els reis mags d’orient amb els seus patges, figures de tota mena , camins molt transitats, amb molta activitat, o sigui que el Senyor s’havia de sentir molt ben acompanyat en el pessebre del papa.

Com li agradava al nostre pare/avi de que els seus nets els hi agradés el seu pessebre. Ells sempre li han fet honor, ep! els grans també. Penso que per aquest pessebre hi ha passat molta gent de la comarca, tant a Bellpuig, com a d’altres poblets de la rodalia els veïns sabien que el Sisquet era un pessebrista important. En els darrers anys, ya grandet no el desfeia, sinó que el guardava tot l’any i pels volts de Nadal refeia la molsa i els arbres molt secs i el pa de moixó i el vesc, que tant propi es dels nostres boscos.

El pare quan estava al davant del nen Jesús el veis admirat com un nen, resava com un nen, sempre ha mantingut la mirada de nen, amb tota la innocència  del mon que l’acompanyat des de jove fins als més de 90 anys.

El pessebre per ell sempre era nou, l’ensenya amb orgull i n’estava cofoi, per ell era una festa fer el pessebre any rera any. A més a més sempre n’ha fet un altre per la seva estimada neta Eli a casa seva, era en miniatura, però bonic com ell sol i cada any diferent, sempre era així. La tendresa de Déu sempre li hem vist en la seva manera de viure i conviure.

Com poden veure  en aquest pessebre hi ha molta flora, tota de les nostres sorrers i camins, hi podem trobar:

rebolls, pi , olivera, cerves, arboç, Alzina, ginebre, lliris del camp , romer, timó, espigol, escursiada, bufalaga, xiprés, cirers, , arbre blanc com el de l’estany de Banyoles, caragols, coretgines,  quatre classes de molsa: molsa blanca , molsa una mica groga, molsa de 10 cm de gruix, així com els diferents nius com el de cadernera que es construit amb molta finura, el xeret, el ros, el del cubacho i el de griba.

Com podeu veure amb aquestes fotos, si és un pessebre molt poblat i amb molta activitat, el nen Jesús mai està sol, sinó molt distret.
Enguany, el pessebre, està ben sol , sense llums i sense els » villancicos que tanta companyia havien fet al pare i a les persones que el visitàvem i amb més pols o molta pols. Aquests dieis abans del Nadal, quan feiem  el petit pessebre de casa a Cornellà, el pare anava pensant amb el seu, en el qual tenia molta llibertat al tenir molts m2, i jo poc  més  d’un m2. El pare tota l’estona opinant, jo posaria el cagané aqui, o aquestes masies allà i els reis  miran cap aqui, etc…… l’expreriència del que ho ha fet tota la avida.

El pare i tota la familia els desitjem un Bon Nadal i millor any vinent 2014.

Disfrutin del pessebre; de totes maneres tots els pessebres tenen el seu encant i tendresa, mai he vist un pessebre que hi falti el misteri de Déu.

Pep

LA MISSA DE NADAL DES DEL VATICA

Estimats amics, ara que ja ha començat l’Advent i tot ens indica que ens acostem a la festivitat del Nadal, sense que ningú pugui fer res, he de dir que acabo de venir del pais de la boira, i quan us dic això ràpidament us ve a la ment la Segarra i l’Urgell oi que si ?

Cervera es una pequeña ciudad, que por la parte de Barcelona está situada en una altura considerable, y del lado opuesto al nivel y entrada de una vasta y rica llanura. Está rodeada de muralla, con siete puertas. Alguna de sus calles estan bien pavimentadas. Tiene una iglesia parroquial de 3 naves de construcción gótica, 5 conventos, una encomienda de la orden de San Antonio, extinguida en España en 1791, un hospital, un hospicio de la Misericordia, 5 colegios, una Universidad, un gobernador y cerca de 5000 habitantes.

Ja que us acabo de parlar una mica de Cervera, encara que sigui en castellà, vull parlar-vos-en una mica més, també en castellà , perquè copio del llibre del  Itinerario descriptivo de las provincias de ESPAÑA, y sus islas y posesiones en el mediterráneo. Traducción libre del que publicó en francés Mr. ALEXANDRE DE LABORDE en  1809, acompañado  de un Atlas de 29 mapas.


Instrucción pública y Universidad :


La fidelidad con que Cervera siguió el partido de Felipe V, obligó a este  monarca a honrarla con varias distinciones; y entre otras erigió su Universidad, a la qual reunió todas las rentas de las que suprimió en varias ciudades de Cataluña. En ella se enseñan las ciencias por 43 profesores, y hay regularmente de 800 a 1000 estudiantes que componen la mayor parte de la población.
Se dan tambien una educación particular a las niñas en el Hospicio de la Misericordia, cuya escuela está baxo la dirección de un eclesiastico, y de una muger instruida.
Hay 5 colegios reunidos a la Universidad; el de la Asunción, el de la  Concepción, el Secular (trasladados des de Lérida) el de los religiosos del Cister ( del monasterio de Poblet) y el llamado de los Ochenta, según el número de alumnos de las diferentes diócesis de Cataluña; el qual está en la antigua casa de los jesuïtas.
El seminario puede mirarse como un colegio de la Universidad, en donde se mantienen cerca de 100 estudiantes. A pesar de estos establecimientos, la Universidad no corresponde a la idea que debia formarse de ella. Carece de anfiteatgro anatómico, de jardin botánico, de laboratorio químico y de farmacia, de máquinas de física, y de curso de medicina clinica. El edificio es capacísimo, magnífico,  y de buena arquitectura; y solo en su fachada, que es de 319 pies, la puerta sabe todavia al tiempo en que se construyó.
El terreno de Cervera es fértil, y está bien cultivado: produce en abundacia vino, aceyte, granos y legumbres; las campiñas son alegres y hermosas, en especial en la parte que mira al llano de Urgell.


 Quan anem de Barcelona cap a les terres de Ponent, quan passem pel port de la Panadella ens  trobem de sobte amb la boira, com si fos de casa de tota la vida; sí,  és així i hom, ja hi ha crescut i forma part del meu rerafons, hem pujat en mig d’aquest clíma fred i humit.

També aquests dies vivin en plena natura, hom pot veure que la molsa ha passat en pocs dies de seca a molt verda i podriem dir que esplendorosa, tot s’ha de dir la necessitem pel pessebre.

 No podriam passar sense ell, el pare l’ha fet tota la vida i un servidor només d’ençà 30 anys. Després, altres petites coses que ens recorden que el temps va en contra nostra, son els anuncis televisius per tal de consumir productes «nadalencs» i l’altra són les feliçitacions nadalenques que van arrivan a casa nostra  en comta-gotes. Són precisament en aquests dies nadalencs, que més em recordo de l’escriptor J.F. Mira; en el seu llibre La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan F. Mira, editat per PUV, ens narra textualment i copio al peu de la lletra: Un dels meus rituals inalterables és, cada nit de Nadal, quan acaba el sopar familiar, asseure’m  davant la tele i mirar la missa de Nadal retransmesa des del Vaticà. Tot el món estètic, emocional i cultural de l’Església és el meu món. I fins i tot la part ètica, la dels Evangeliis, la sent molt vàlida, i molt meua. Us ho he posat, perquè curiosament un servidor també faig el mateix, després de cel.lebrar la » Nochebuena » ( un sopar llargament preparat durant dies per la Tere amb entrega de regals i múltiples escrits que el pare fa a cada un dels membres de la familia, fent un ressum de com ha anat l’any i que espera del proper, ple de bons desitjos) o sigui que ens passem molta estona llegin escrits que a part del pare també, ens dediquem els uns als altres.
Aquest gran catedràtic de grec i llatí , que es el Sr. Mira,  fa molt pocs anys que el » conec «, més o menys d’ençà l’homenatge del jesuïta (a.c.s) pare Miquel Batllori , quan a santa Mª del Mar li varen fer entrega  d´onze doctorats honoris causa per les diferents universitats catalanes i de ses illes. Ell també és un gran expert sobre els Borja. El vaig conèixer personalment en una conferència que va fer a l’Ateneu Barcelonès el novembre de 2003, arrel del llibre Els Borja familia i Mite, d’aquell dia recordo que vaig viatjar a propòsit a Barcelona tant sols per escoltar-lo. Tant sols tinc present, que no va decepcionar a ningú, la sala estava plena de gom a gom i molts barcelonins es van haver de quedar fora. Ens va dir moltes coses, ens va entusiasmar a tots, vam apendre molt sobre aquesta gran familia de Xàtiva, que va liderar la cristiandat  en el renaixement. Recordo que ens va dir que sobre els Borja no cal inventar res, perquè la  la realitat supera la ficció.
Després de tot això, no vaig tenir cap més alternativa que començar a llegir obra seva. Siguent fidel a la veritat, explicaré que els diumenges al dematí sempre que he pogut, tot s’ha de dir, des de molt jovenet he anat al mercat de Sant Antoni a Barcelona a remenar i mirar llibres, i si tenia diners en comprava algun i si no, em feia una llista, per quant tingués diners. Del Sr. Mira n’he comprat uns quans com per exemple:  El professor  d’història ( com a soci de l’Ateneu Barcelonès, recordo que va guanyar el premi Crexells votat pels socis. A l’any 1996  va guanyar el primer Crexells amb el llibre Borja Papa) , El Purgatori,  Els Borja Família i mite, Borja Papa,  La vida, el temps, el món: sis dies de conversa amb Joan F. Mira. La Divina Comedia i Els Evangelis. Una biblioteca en el desert, Paradís, pestes i kalàixnikovs.  En el mercat de Sant Antoni he sigut afortunat, perquè he trobat els llibres d’ell que estaven exhaurits: Els treballs perduts , Cucs de seda, Quatre questions d’Amor, Un estudi d’antropologia social al País Valencià ( Vallalta i Miralcamp ), El desig dels dies.
A temporades he llegit els seus articles a la revista EL TEMPS, i precisament gràcies a ell, vaig descobrir  l’article Els darrers dies d’Alexandre VI. 500 anys del papa Borja, escrit per en J.F. Mira i es bo recordar com començava  l’article: El passat mes d’agost se celebraven o commemoraven (però no s’han celebrat, ni commemorat, ni recordat) els cinc-cents anys de la mort d’Alelxandre VI Borja, valencià, papa. No cal dir la gran qualitat de l’article. M’abelleix parlar de que en la mateixa revista El Temps, la Sra. Mariàngela Vilallonga, catedràtica de Filologia LLatina de la Universitat de Girona, explicava que havia dirigit l’equip de traductors del dietari de Joannes Burckard, el Liber notarum, en la versió catalana Dietari secret » Biblioteca Borja» Edicions 3 i 4 València. L’article està firmat per Lluís Bonada.
Aprofitant l’avinentesa de parlar dels Borja i abans que m’oblidi, si teniu l’ocasió us serà un gran regal per  l’esperit, llegir-vos un capítol del Diplomatari Borja escrit per en Ximo Company de la Universitat de Lleida, » Lleida en la projecció internacional dels Borja » parla del primer papa Borja Alfons de Borja, Papa Calixte III; que va formar-se a l’Estudi General de Lleida i al servei del Magnànim;  com m’agradaria conèixer al Sr. Company !, quedareu meravellats de com escriu.
Aqui va un bonic grabat d’Alexandre de Laborde que entre el 1798 i el 1806 va recorrer España amb un equip de vint gravadors i d’aquesta manera va sorgir el VOYAGE PITTORESQUE ET HISTORIQUE DE L’ESPAGNE. 



Aquests dos gravats van en honor als dos personatges que han fet de Lleida una bonica llegenda,i una millor realitat, que enamora a propis i estranys. Encara hi podriam afegir a enaltir Lleida al Dr. Marti de Riquer i Morera amb el seu llibre » Quinze generacions d’una familia catalana » brillant i únic. Si hom comença no pot parar.Jo així ho he fet. Encara que, per la meva incultura, he passat de puntetes sobre les guerres carlines. El Dr. Marti de Riquer per telèfon em va recordar que seria bo de que porfunditzes en les guerres carlines. Jo , seguint els consells del professor Mató, …vaig  començar  llegint el llibre La Victòria de la Creu , de Miquel M. Gibert, editat per Proa- Finalista Premi Sant Jordi 2005. 

De la mateixa manera, com m’agradaria conèixer el professor Mira ! em sobrepassa, es irrepetible, únic, si hagués de carregar amb un lot de llibres per un exil.li m’emportaria els seus, i si no pogués agafar-ne més de tres, m’emportaria Borja Papa, El Purgatori i el Professor d’història. Dels tres he après molt. I com no pot ser d’una altra manera, al llegir, estic guaitan la vida d’aquest escriptor, antropòleg i gran he-lenista que ho dona tot, perquè els altres aprenguin i disfrutin. Es el summum d’un professor.

No parlaré de cada llibre que he llegit,si us escriuré  un interessant comentari que em va fer el meu amic Lluís, que alhora també es docent, sobre el llibre EL PROFESSOR D’HISTORIA:


Gràcies per haver-me donat l’ocasió de conèixer aquest llibre de J.F.Mira, que ens aporta una experiència de vida completa i plena de preguntes. La lectura s’esdevé plaent, pel vivificant quadre personal i cultural que s’hi dibuixa.
Ens adonem dels fonaments de la nostra civilitat i civilització, com la filosofia hel.lènica, el llegat de Roma i les arrels cristianes. Sorgeixen reflexions que ens conviden a escoltar la nostra  veu interior. Hi ha un compendi de l’herència de moltes  generacions. Les virtuts  afloren, en la voluntat d’obrar el bé, i quan humilment reconeixem llums i ombres.
Se’ns recorda que el progrés tècnic hauria d’anar en sintonia amb l’harmonia moral, i que  transformacions sobtades poden ser un al.licient, però també un desafiament immens.
M’agradat molt l’evocació que fa del temps d’infantesa i joventud,  quan ens acompanya a èpoques aimades de la memòria, en la fotografia en blanc i negre, no desllueix entre imatges acolorides dels temps presents.
Ens ajuda a tenir una actitud comprensiva envers els altres a recordar les lliçons de la història i a recrear la vida senzilla.
Gràcies per donar-me a conèixer el testimoni d’una ànima tan viva, amb el rerafons de la lluïsor mediterrània, on l’horta d’abans es fon amb la ciutat nova.
Amb tota l’amistat.  Vint-i-cinc de gener de dos mil deu.


Amb aquesta entranyable reflexió els deixo. Segur que a tots vostès els ha entrat moltes ganes de començar a llegir al Sr. Mira, com hem va passar a mi. Gràcies Lluís per aquesta profunda reflexió sobre el llibre » El professor d’història «.



Sr. Mira aqui va aquest gravat ( mitg gravat)  tot s’ha de dir, va dedicat a vostè, es el port d’Alacant, amb una gran vista. em sap greu no trobar cap gravat a ma d’Alexandre de Laborde sobre València, o Xàtiva,  si un dia el trobo li posaré, segur !!
 Poden començar quan vulguin i després, tot seguit, sense perdre el temps gaudiran com mai del Purgatori, a mi m’ha passat així.
M’abelleix posar-vos també un comentari sobre el llibre Borja Papa que fa 10 mesos em va comentar una amiga meva també docent,encara que ara és ex-docent :


Referent a la prosa del professor J.F.Mira, m’agrada perquè usa molt  bé  la sintaxi hipotàctica, o sigui subordinada o de llarg periode, que normalment es destina a la reflexió i l’argumentació, però aqui i gràcies a la primera persona del narrador protagonista ( parla el papa Borja amb un llarg monòleg interior) li dona un toc més íntim, ple de melodia. Sembla com si estiguessis flotant sobre les onades que acompassades ritmicament i es repeteixen en un temps i un clima molt agradables, lirics i poètics. No sé si m’explico, el que vull dir és que aquesta prosa magnífica i solemne podria ser distant i freda i, en canvi, és propera i plena  d’afectivitat, com si fos escrita amb sintaxi paratàctica, d’oracions simples o de periode curt.

Gravat de la ciutat de Lleida fet per Alexandre de Laborde o un dels seus gravadors.

Si vostès s’encomanen del que pensa el Sr. Mira i la nit de Nadal i es conecten amb la missa del Gall del Vaticà, al peu de l’altar  major podran veure un missal molt antic, que any rera any la televisió italiana enfoca més d’una vegada, es tracta del Missal de Nadal de Roderic de Borja,  Papa Alexandre VI, conservat a la Biblioteca Vaticana. A la part inferior, hi apareixen reproduïdes la seva efigie i l’escut de la familia Borja.

Pessebre de Sisquet Capdevila i Pons, sota una volta medieval de Llorens. Als 89 anys mai ha deixat de fer-lo, ja forma part de la seva vida i de la nostra.

Jo he de dir, que cada any comparteixo amb el Sr. Mira, la Missa del Gall del Vaticà, clar després de sopar amb família, de llegir-nos llargs escrits, que el nostre pare ens hi ha acostumat d’ençà molts anys, de donar-nos regals i de felicitar-nos el Nadal. Llavors  m’assec davant de la tele, per veure la impecable litúrgia , escrupulosament preparada, plena de bellesa, de música, d’incens, de cants gregorians i de flors (que em recorden orquidees ) que rodejen l’Infant Jesús, enviades expresament d’Holanda i del  llarg  sermó del Papa davant de tot el Cos Diplomàtic i del món senser.

Gravat del pare Oriol Mª Diví, monjo de Montserrat



Be, aprofito l’avinentesa de l’article , per desitjar-los unes Bones Festes de Nadal, que ja les tenim a sobre. Siguin feliços . Una abraçada a tots , fins i tot pel Sr. J.F. Mira i pel Sr. Ximo Company i pel gran Dr. Marti de Riquer, que tants bons records ens han deixat .



Com a regal per tots els seguidors del Blog, aqui va un ram de vesc.

Us adjunto una traducció del Dr. Gefaell de data 4-Xii-12.

CANCER / ONCOLOGY NEWS.

¡*! El MUÉRDAGO, (planta Navideña), actúa como una posible Terapia Snti-Neoplásica, -en cancer de colon aquí-, !!  Científicos de la Universidad de Adelaida, comprobaron que Mataba células Cancerosas, NO es Tóxica para lasNormales, y puede ser una alternativa a la Quimioterapia.., especialñemnte, la specie de Muérdago ,»Fraxini» que ‘cuida’ a las células intestinales sanas, y contiene una Proteina que destruye a las células de cancer…  seguir !!!!….