Entradas con la etiqueta: pau

PAPA, DISFRUTA DEL CANSAMENT

Ja tornem a ser a casa, s’ha acabat la cinquantadosena peregrinacio de l’Esperança a Lourdes organitzada per l’Hospitalitat de Girona i presidida pel nostre bisbe Dr. Francesc Pardo i Artigas.  Hem tornat amb les piles ben carregades, allí hem viscut, conviscut, compartit amb els malalts, companys brancadiers, infermeres, personal sanitari, mossèns i els inseparables pelegrins, que ells donen molta vida al nostre entorn i ajuden en el que cal, per exemple en formar el cor de  cantors en les funcions religioses, que es de vital importància per la litúrgia i per damunt de tot ens fan companyia , parlen amb els malalts i també amb nosaltres i a poc a poc van forman part de la nostra gran familia. Pelegrins us estimem molt!


Com m’agrada veure a la vora del Gabe amb  el seu soroll/fressa caracteristic/a i la seva velocitat, (perdoneu a l’ Urgell, només tenim El Corb, i ens fa una mica bastant d’enveja), i sense volguer les estones son més plaents;  un malalt i dos pelegrins parlant dolçament, això ens omple de pau, o veure tres brancadiers amb dos malalts en una cafeteria prenent unes cerveses i explicant-se la vida i » miracles «, d’ençà la última vinguda a Lourdes; i també veure un grup important de joves asseguts sota els arbres del Accueil, tocant les  guitarres; o a primera hora del matí passant pels passadissos del Accueil donar-los els bons dies tot cantant, després de la pregaria de les set amb el bisbe i tot el personal de servei; tot ajuda a tenir un gran dia, que només de veure les seves cares, ja ho hauguren. Quan sento tocar les guitarres, sento al nostre estimat amic Cesc Rovira, la l’Enric de las Heras,  la Lali Valdivieso, i tants d’altres que tant em van ajudar a ser feliç. Mil gràcies a tots. La felicitat va començar per quelcom gratuid, amb poca cosa en teniam prou: Una cançó que recordo molt, i d’altres, però en poso un rosset, que cantava molt be, això que mai he sabut cantar:

Paff era un drac màgic
que vivia al fons del mar,
però sol s’avorria molt
i sortia a jugar.

Paff era un drac màgic
que vivia al fons del mar,
però sol s’avorria molt
i sortia a jugar.


Em tornat cap a casa, contents de veure que aquesta gran organització que es l’Hospitalitat de Lourdes de Girona, està alerta o en un  (stant-byte ) constant, per adonar-se sense perdua de temps de lo que el malalt necessita en qualsevol moment, sigui el que sigui. Dona bo, de mirar les cares pels passadissos dels brancadiers i les infermeres, cares alegres, que transmeten  el bon dia que Déu ens do , amb el seu somriure, mirada i manera de caminar; van disposats a tot, ajudar a rentar-se a vestir-se, a posar panyals als qui ho necessiten, a recordar la medicació i donar-la al que no ho controla, deixar mudats amb la seva credencial i el seu fular i la medalla de la diòcesi de Girona, i fins i tot el seu perfum, quan se’n van a esmorzar ja estan guapissims. A Lourdes temps no es igual a temps.


De bon mati, tots em sentit els cants i les paraules del bisbe, que no es deixa racó per adreçar una pregaria i unes paraules d’ànims a , malalts, infermeres, brancadiers, personal sanitari, en fi que a poc a poc ens anem posant al lloc millor per tal de mirar el més petit detall que pugui ajudar als nostres més necessitats. 
Sovint es bo entrar al menjador, perquè allí els trobem a tots i anar saludant als malalts que no havíem vist, per diferents motius : d’Aiguaviva, o de Tortellà, de Lloret, d’Olot, de l’Escala, de Tordera, de la Bisbal, de Biure, de Cornellà del Terri, de Vilademuls,  de Calonge, de Besalú, de Vilabertran, de Salt, Bescanó, d’Anglès, de Torroella de Montgrí, de la Canya, de Medinyà, de Vidreres, etc. El malalt s’emociona quan el saludas i li dius jo vaig estar de metge al seu poble fa molts anys, i això genera empatia i coneguts comuns, encara que allí et digui doctor , donç si que el recordo, però s’ha fet molt gran, valgam Déu te tots els cabells blancs  !! i es cert. També perque no dir-ho al menjador es fan moltes visites, més d’un  et diu: – doctor vol mirar-me els turmells, que penso que estan més inflats que ahir ???? i d’altres que no cal enumerar, la dedicació als altres es continua, així està escrit !
 Ep ! Això de passejar-se pel menjador, ho fa cada brancadier i infermera, parlar sobretot del malalt que tractes o portes, no explicar la nostra vida, pensar sempre que l’important es ell.
Per altra banda es un puntal de la Hospitalitat, acollir al malalt com si fos el mateix Crist !!! com no pot ser d’una altra manera.
Més d’una vegada el malalt m’ha dit , escolti aquestes són les meves vacances i les espero amb molta il.lusió. Aqui a Lourdes visc un trosset de cel a la terra.  Vostès mateixos, sense paraules.


Durant els dies que estem a Lourdes, ens dona temps de parlar molt, amb tothom que estigui allí; tothom te la seva per explicar, que si jo visc en un 6è pis i no tornaré a baixar al carrer fins la propera peregrinació. Un altra dona, si vull venir a Lourdes l’any vinent ja cal que estalvïi, deixaré d’anar a la perruqueria. Jo cuido els meus nets tot i l’edat que tinc, i si Déu vol i la salut m’acompanya tornaré a venir cap a Lourdes, sóc tant feliç aqui !! 
Pocs dies abans de començar la peregrinació vaig telefonar a dos brancadiers veterans, per  tal de saber si ens tornariem a trobar a Lourdes i els dos tot tristos em van comentar, que no vindrien, es trobaven envellits, cansats i cadascú amb la seva malaltia i als dos els feia algo que els companys brancadiers els haguessin de portar en un » xino «, quan ells sempre  (40 anys), havien ajudat en el trasllat, cuidar-los, que vol dir atendrels en el viatge i a Lourdes.
No és la primera vegada, però es repeteix, estimem, però no ens deixem estimar, després de tants anys d’anar a Lourdes, penso que  tots ens hi podem trobar; pot ser no es tant fàcil deixar-se estimar?
Jo,  seguin les instruccions de la nostra cap de l’equip mèdic, vaig acompanyar com a metge als pelegrins des de Girona fins al mateix santuari, de Lourdes,  un viatge molt dolç amb la Montse Agell responsable dels pelegrins. La Montse, si fa molt, dona tota mena d’explicacions, que es farà, activitats propies d’ells, hotels on estan, que poden fer en el temps lliure, en fi la Montse parla amb el cor, un cor que fa molts anys que estima Lourdes els seus pelegrins i els seus malalts. També deixa caure que s’espera d’ells, interessant; de moment comencem el sant Rosari que em convida a dir-lo a mitges; accepto sense pensar-m´ho, vinga i més anant cap a la casa de la Mare, tota pregaria paga la pena. 
Arribats a la missa de presentació a la Marededéu a la gruta, tot resplendeix, a més avui es la solemnitat del naixement de Sant Joan Baptista. Un cop començada la missa, comença a ploure, un xim-xim continu, els cants afloren meravellosament per la nostra coral sota la direcció del Sr. Lagares, que en sap molt i transmet entusiasme, i amb el mestre Cassú al armonium que en sap un niu, per això es considerat un mestre.  


Tot en tot ,estem a la glòria. Els brancadiers e infermeres no deixen de guaitar els malats i la gent jove reparteix, aigua fresca, un te, o bes a saber quina infusió calentona, la qüestió es que els malalts s’hidratin i apaguin la sed, perquè fa molta calor, a pesar de ploure i anar ben ennuvolat.


El bisbe ens emociona sempre que parla de la Marededéu, a més avui s’ha esplaiat amb la grandesa de Joan Baptista : Us ho asseguro : entre els nascuts de dona no hi ha ningú més gran que Joan, però el més petit en el Regne de Déu és més gran que ell…..
Un centurió tenia un servent que estava malalt …….


Arribats a l’hora de la comunió, mossèn Baburés demana quatre laics per donar la comunió als fidels. Aceptem , els quatre i vinga acompanyat d’una » umbrel.la blanca » ens  disposem a donar  » El Cos de Crist «. 


La veritat, erem molts i el bisbe disposava de pocs capellans per donar la comunió. L’endemà diumenge, van arribar tota una colla de mossèns per atendre els sagraments i la pastoral dels malalts.


Acabada la missa el bisbe donà un obsequi a tota la mainada que han vingut a Lourdes per primera vegada, enguany de Banyoles sols han estat trenta o tenta-dos, a més d’altres de les diferents delegacions de Girona. Els regala una medalla seva, que posa » Servir és estimar «. El Bisbe.   No tinc paraules, els joves van estar i encara estan contentissims.


Ep ! el dilluns després de la processó del Santissim, que no vam fer, perquè pensaven que plouria i es va suprimir el recorregut des de la Pradera i només es va fer per dins de la basílica, també ens va regalar la mateixa medalla a tot l’equip mèdic, cosa que ens va fer un gran honor i alhora una gran alegria, no esperàvem tant.

Sempre que podem fem una escapada al bureau de l’Equip Mèdic, per si convé i no deixar sol al company que atend i que fa urgències.  Gairebé sempre mentre hi han activitats, els professionals que solem trobar son el Dr. Turró i també el Dr. en Infermeria i Medicina en Jeroni Jurado d’Olot. En Jordi Turró te la virtut de fer-nos pensar i vinga qualsevol tema es pot exprimir fins a l’infinit i com que aquell dia no hi havia cap urgència ni pacient a qui atendre, i tot estava ordenat, vam sortir a parlar asseguts a l’entrada del bureau, de com havia evolucionat el món des de Galileu Galilei, Copernic, el Renaixement, la Revolució Francesa, la Terra el centre de l’univers, més tard el sol centre de l’ univers, també va sortir en Freud, Sartre, etc, fins a arribar a que l’home es paraula i aquí ja hi vam ser. Jo des de primer curs i tota la carrera que vaig tenir com a company al Dr. Ramón Gefaell (a.c.s.) que era nebot del que en altre temps havia sigut catedràtic d’Estètica de la Universitat de Barcelona, que va presentar la dimissió quan el franquisme va fer fora els catedràtics:  en Garcia Calvo i l’Aranguren, va escriure aquella famosa frasse a la pissarra » Etica sine Estetica, apaga y vamonos «, em va venir com l’anell al dit llegir-los el poema de José Maria Valverde :
Als 17 anys Jose Mª Valverde va escriure  Oración por nosotros los poetas, i diu en nom de tots els poetes  » Tú no nos das el mundo para que lo gocemos/Tú nos lo entregas para que lo hagamos palabra » . Poeta es entonces, el que hace del mundo palabra.

Em lliga perfectament amb el llibre homenatge al pare LLUIS DUCH de Montserrat » EMPARAULAR EL MÓN «.


ORACION POR NOSOTROS LOS POETAS :

Señor, ¿ qué nos darás en premio a los poetas ?

Mira, nada tenemos ni aún nuestra propia vida;

somos los mensajeros de algo que no entendemos,

Nuestro cuerpo lo quema una llama celeste;

si miramos, es sólo para verterlo en voz.


No podemos coger ni la flor de un vallado

para que sea nuestra y nada más que nuestra,

ni tendernos tranquilos en medio de las cosas,

sin pensar, a gozarlas en su presencia sólo.

Nunca sabremos cómo son de verdad las tardes,

libre de nuestra angustia su desnuda belleza;

jamás conoceremos lo que es una mujer
en sus profundos bosques donde hay que entrar callado.
Tú no nos das el mundo para que lo gocemos,
Tú nos lo entregas para que lo hagamos palabra.
Y después que la Tierra tiene voz por nosotros
nos quedamos sin ella, con sólo el alma grande ….

Y ves que por nosotros es sonora la vida.
Igual que por las piedras lo es el cristal del río.
Tú no has hecho tu obra para hundirla en silencio, 
en el silencio huyente de la gente afanosa;
para vivirla sólo, sin pararse a mirarla….
Por eso nos has puesto a un lado del camino
Con el único oficio de gritar asombrados.
En nosotros descansa la prisa de los hombres.
Porque sinó existieramos , , ¿ para que tantas cosas 
Inútiles y bellas como Dios ha creado,
tantos ocasos rojos, y tanto arbol sin fruta,
y tanta flor, y tanto pájaro vagabundo?
Solamente nosotros sentimos tu regalo
y te lo agradecemos en éxtasis de gritos.
Tú, sonries, Señor, sintiéndote pagado
con nuestro aplastamiento de  asombro y maravilla.
Esto que nos exalta sólo puede ser tuyo.
Sólo quien nos ha hecho puede asi desruirnos
en brazos de una llama tan cruel y magnífica.

… Tú que cuidas los pájaros que dicen tu mensaje,
guarda en la muerte nuestros cansados corazones;
dales paz, esa paz que en vida les negaste,
bórrales el doliente pensamiento sin tregua.
Tú nos darás en Ti el Todo que buscamos;
Nos darás a nosotros mismos, pues le tendremos
para nosotros solos, y no para cantarte.
                                        José Maria Valverde.
Be, puc dir que tots vam quedar bocabadats per la lectura d’aquest entranyable poema, segur que a vostès també els agradarà.
Tot seguit ja van anar arribant els malalts i demès personal per a sopar, vam quedar que ens trobarem algun dia per continuar parlant, però en la pau de Lourdes, ens han quedat molts de temes de filosofia al tinter, el Dr. Turró es un lince en aquest camp i el de la ètica i bioètica.

A Lourdes, tots anem carregats amb la motxilla ben plena, em refereixo a les persones, de la familia, coneguts, amics, algun que altre agnòstic que sabent que vinc a Lourdes d’ençà mesos, que em demanen doctor resi per mi a la Marededéu, resi pels dos fills que no tenen feina, resi per la meva soletad, resi perquè no perdi tant depressa la memòria, estic fent un alzheimer, i vet aqui que també els hem d’encomanar a la Verge Maria, resi perquè hi hagin més vocacions sacerdotals. Tot ho faré, falta que la Mare de Déu m’escolti !!


Als qui per la seva absència no ens han demanat res, com els meus pares els dos al cel siguin, els avis d’un costat i d’altre, dels oncles morts en la guerra civil i un mort en un camp de concentració i el gran  cremat a Mauthausen (Gusen), no puc deixar de resar per ells i també pels germans (bellissimes persones) de la meva mare d’Argelaguer, tots (e.p.d.). També reso per grans amics morts en plena juventud com Ramón Xifré, Ramón Bergadà, Dr. Ramón Gefaell  i la seva germana petita Pilar, i mossèn Pere-Lluís, El meu professor de bioquimica el Dr. Enric Concustell, que morí  tragicament d’un accident ferroviari ell i tot la seva familia encara que no em caigués gairé be, penso que en el seu interior no tot eren flors i violes. També del Dr. Suliguer, i per Josep Maria Boix-Masramón en «Zumm «tant anyorat, després de compartir moltes guardies al CAP Banyoles, enamorat de l´Urgell, li encantaven les cabanes dels nostres trossos. També per molts d’altres agnostics, però que van pel món amb bondat y em deixen la llibertat de resar per ells. També d’altres persones dels poblets de la Vall del Terri que no puc rebel.lar
Els amics són com els estels, no sempre els veus però saps que hi són. La vostra vida, de total dedicació als altres , ens honora, com veig també vosaltres amics brancadiers e infermeres, que no pareu, us admiro més encara, perquè em recordeu quan jo venia de brancadier als meus 18 o 19 anys, i admirava a tots els bancadiers grans,  que eren modèlics en apuntar-se a qualsevulla activitat i nosaltres anavem al seu darrera, com per exemple amb en F.X.Durà (a.c.s.), en Josep Santamaria, en Josep Maria Cullell i tant d’altres. Mil gràcies per tant d’exemple.
Alfred de Vigny té uns versos que no els he oblidat mai.

L’homme est un apprenti,            L’home és un aprenent,
la douleur est son maître.            el dolor és el seu mestre.
Et nul ne se connaît.                    I ningú no es coneix

Tant qu’il n’a pas souffert.           fins que no ha sofert.

Al sortir de l’Hotel Florida, veig una imatge auper tendra, el Dr. Jordi Turró , donant conversa molt animadament a una pelegrina/pelegrins que no veiem a la foto , segur que els posa al dia del sentit de Lourdes i d’altres dubtes que poden tenir i ben segur que ho fa en francès perquè ell domina varis idomes, ell disfruta donant consells practics i aclarint dubtes, es un gran humanista, nosaltres en tenim molta sort d’ell; caminar al seu costat es tenir com una assegurança.


Ens acompanya el nostre mossèn de Cornellà del Terri, mossèn Amic, que una setmana abans de marxar, ens fa regalar a tots els inscrits de Banyoles uns rosaris, i una creu. A Lourdes ell s’estava en el nostre hotel i sorpresa el dissabte pel migdia teniam a recepció el Full Parroquial del diumenge, de la nostra diòcesi de Girona. Com ens mima mossèn Amic,!!! tots l’estimem molt i li estem molt agraïts per tot el que fa per nosaltres a Lourdes i a les nostres parròquies del Pla de L’Estany, no se que fariem sense vostè. Ep ! a mossèn Marc Ferré sempre el tenim present en les nostres oracions, ell també es mereix tot.


Tota una delicadesa , molt propi d’ell que sempre es preocupa dels petits detalls que ens ajuden a ser feliços.
Moltes gràcies mossèn !!!!!!!!!

Poso aquesta foto perquè es molt ilustrativa de com es porta la Custòdia sota pali a Lourdes, aquesta foto correspont a l’any passat que portagonitzaven l’Hospitalitat d’Olot.


Una moments de grandesa es anar al darrera del Santissim en la prossessó Eucaristíca des de la Pradera fins a l’interior de la basílica Sant Pio X, un se sent molt petit, anar tanta estona contemplan el Sant dels Sants, i tota la gent que l’adora pel recorregut, de genolls al terra i inclinant el cap quasi fins a tocar el terra, quanta fe un pot veure i  viure. Em fa pensar en la cançó de Moustaki :
» Je ne sais pas où tu commences, tu ne sais pas où je finis » ( no se on comences, no saps on jo acabo ).
A l’arribar a la basílica de Sant Pio X, allí es fa quasi fosc i durant una bona estona s’adora al Santissim, amb la custodia al damunt l’altar, després es canta : Pange, lingua gloriosi corporis mysterium sanguini que pretiosi…..


Aquesta cerimonia em segueix posant la pell de gallina com quan era petit al poble de Llorens de Vallbona quan feia d’escolà, portava l’incenser i agenollats davant de Monument on reposava la custodia, i el poble cantava el  Tantum ergo Sacramentum, veneremur cernui … el mossèn posava tres culleradetes d’incens e incensava la custodia, quan s´acabava es tancava el santissim al sagrari, jo d’amagat ni tirava una cullerada més, perquè m’encantava que tota l’esglesia estigués inundada de perfum i fent quasi una certa boira; coses d’infancia, molt inofensiu,  però que disfrutavem a la nostra manera. Si feies anar més depressa el pendol de l’incenser, mes fum i més perfum. Encara ara, és un plaer entrar en una església romànica o gòtica i que façi olor a incens.
Recordo que el diumenge dia 25 de juny que vam fer la missa internacional. El dia abans al Bureau des Constatations Médicales el Docteur Alessandro de Franciscis, em va encomanar que acompanyés al cos facultatiu (metges, infemeres, dentistes, farmacèutics, etc…) de les peregrinacions de Murcia i de Castellón de la Plana i Opera Romana,  a  «la procession Eucharistique, du podium de la Praire a la Basilique Saint Pie X.» 


Així ho vam fer. A les 16,30 hores vaig començar a saludar al personal sanitari de totes les peregrinacions o sigui donant-los-hi la benvinguda a la processó. Vaig escollir per anar davant , o sigui darrera de la custodia i el pali,  dos metges de Murcia i dos de Castellón de la Plana, no en vaig trobar cap de la Opera Romana.

Només perquè es facin una idea del recorregut del Santissim sota pali, pels carrers i plaçes de Lourdes, fins a arribar a l’entrada de la basílica subterrània, on ja ens esperen tots els malalts d’ambdues pelegrinacions


I després dels cants propis de la litúrgia de la processó Eucaristica, que no paren en tot el recorregut i entre ells es canta en diferents llengües com en francès : C’est Jésus qui nous rassemble… i en español : Jesucristo nos reune, El es nuestro Salvador. Todos juntos como iglésia, somos cuerpo del Señor . Jesucristo nos reune El es nuestro Salvador. i axis caminant i cantant anem acompanyant al Santissim fins el moment de la benedicció dels malalts, que els metges tenim l’honor d’anar darrera seu tota la benedicció com molts , molt be han pogut veure a la foto anterior. La paraula es emocionant compartir la benedicció amb els malalts, va per tots, els que anem al darrera cada vegada que el Sr. Bisbe beneïx nosaltres ens fem el senyal de la creu.
A l´acabar la benedicció els vaig donar les gràcies a tots els metges, inermeres, farmaceutics, dentistes , directius de la seva Hospitalitat i a tot el  personal que ens van acompanyar i tot seguit el President de Murcia em va regalar la seva medalla, cosa que vaig agraïr moltissim.


Tot es molt emotiu, e vist molta gent plorar al darrera del Santissim, ep !! jo també.



Aquesta imatge val més que mil paraules, com poden veure aquestes quatre monges agenollades, veneren a la Marededéu de Lourdes, la distància no hi fa res; vaig quedar admirat de la llarga estona que van estar agenollades al damunt de l’asfalt, resant a la Verge, quanta tendresa i quanta fe !!!! Jo més d’una vegada també m’havia encomanat a la Verge des del mateix lloc, encara que menys estona; els metres no minven la conecció amb la Verge i el seu Fill. 


També et fa pessigolles a l’ànima veure un compay o companya resant o oferint lo millor d’ella a la Verge Coronada i un ram de flors; sense que ells et vegin, et recorda que tu no ho has fet perquè no tens temps o fins i tot a Lourdes vas de bòlit i no costa res, aquests detalls omplen la vida espiritual de cada persona; són aturades necessàries i que t’omplen de pau.
Ara estic anant d’una cosa a l’altra, perquè no m’agrada seguir tot el programa, si moments importants per tots nosaltres, per exemple el dissabte , després de la missa de presentació, vam anar tot el personal sanitari a presentar els nous companys metges, infermers, farmacètica al Dr. Alessandro de Franciscis que el le Médecin Permanent et Président du Bureau des Constatations Médicales i a la Sra. funcionaria que es la que ens inscriu, molt amablement i es ella qui ens recorda quan li debem del curs passat i alhora ens entrega la placa , diferent a cada  » estament » i posteriorment quan tot lliga ens ofereixen un piscolabis amb sucs de fruita de diferentes classes, galetes, cafè o cafè amb llet i el doctor De Franciscis confraternitza amb nosaltres, amb el seu atractiu italià i en francès, cosa que a ell li agrada i a nosaltres pla !

No em direu que els nens de la Farmacèutica Neus Domenech no hi donen un tot molt necessari al volant de tants acadèmics.


 Es tot un Genthelmen. 
Es ell qui cada any ens convida a resar a les 16 hores a la capella de Sant Cosme i Sant Damià i podem dir que acceptem amb tot el cor.
En la seva invitació posa » Venga numeroso «. i començem amb : le signe de la Croix, Mot d’accueil du president, Chant ; C’est jésus qui nous rassemble….
Lecture de l´Évangile, Meditation, Temps de Silence e Prière universelle.

I un any més em tingut la sort que ha sigut el nostre bisbe el Dr. Francesc Pardo qui ha presidit les pregaries i els cants. Ens omple de goig tot el que ens diu als equips sanitaris, en quan a » Servir es estimar «. Després ens fem una foto tots plegats, tots els que hem assistit, siguin d’on siguin, no se el motiu, però enguany només hem sigut el nostre grup.

Al sortir de la pregaria delpersonal sanitari a la sala sant Cosme i Snat Damià, amb el nostre bisbe i el Dr. de Franciscis-


A Lourdes tot passa volant, arribem plens d’alegria i contents de tornar compartir aquests dies a l’Accueil i en els hotels, jo cada any em toca amb la colla de Banyoles, persones alegres, somrients, servicials, ab bon rotllo del matí al vespre, a primera hora ja hi són a qualsevol hora també, a les pregaries de les set també, o sigui que el cansansi el deixen a casa i vinga, avui pot ser un gran dia.
Us confesaré un secret, jo em queixo molt sovint i diumenge dia 25 de juny a part de passar visita als malalts mati i vespre, de les activitats propies del diumenge, i d’acompanyar als sanitaris de Murcia i de Castellon de la Plana durant tota la processó  Eucharistique fins a la basílica subterrània i posterior benedicció amb la Custodia dels malalts, després vaig anar amb els nostres a la processó de les Torxes, fet que m’encanta i això d’anar resant el Rosari en diferents llengues es meravellós, com meravellosses son les cares dels malalts i pelegrins. 
Una cita segura es abans d’anar a dormir visitar a la Marededéu a la gruta, alli quasi a les fosques, diuen una misssa en francès. Allí trobes molts companys que fan el mateix, donar-li les gracies pel dia que s’està acavant. Quan em posava al llit a l’hotel Florida, eren cap a les 12,15 hores, el Dr. Turró dormia com un nen, vaig escriure un mail al meu fill petit, queixant-me del gran cansament i de mal d’esquena degut a l’hernia de L3 i sense tardar em va contestar : Pare, disfruta del cansament !!!!!, sense paraules, ho vaig complir, mai hagués esperat aquest consell. Mil gràcies Lluís.


Quan hi ha complicitat, quan estem en un moment de relax, mantinguent l’alerta per si decàs, podem arribar a parlar de tot, o simplement disfrutar de contemplar la nostra peregrinació i d’altres que no paren de passar. No digueu que tots plegats no fem una cara de pòtols místics que no padem amagar. l’Alex Gironell, en Pep Capdevila , la Mercè Pol i en Josep Maria Pagès. Ben segur que esperavem que anessin arrivan els brancadiers amb els xinos per a la foto oficial de la peregrinació. Dons be, vam arribar a parlar dels curanderos d’Olot sobretot de’n Caseca (e.p.d.) i de la manera de treballa de cadascun d’ells. Jo quan algú hi anava, l’escoltava el que volia dir-me, però no opinava.
Mentre anavem passant els minuts, se’ns va acostar una peregrina i ens va dir que tenir els peus cavus i si això podria tenir relació amb les neurones del cap ? Com que teniam un expert neuroleg vam deixar la iniciativa a ell, però deu ni do del suc que em vam treue. Pensem que algo de profit va treure la bona senyora, de la sabiduria del Dr. Gironell, però no del tot, es cosa dificil, i fer un diagnostic a la plaça de Lourdes, notser requereix algo més de silenci i intimitat.


Qui més qui menys tothom necessita portar aigua de Lourdes pels seus malalts que s’han quedat a casa, parents, coneguts i veïns, que ja l’esperen de totes totes. No us podeu imaginar l’alegria d’una ampolla d’aigua quan entres a una casa.

Aqui, tots estem carregant els autocars amb totes les maletes, cadires i acomiadaments necessaries. Aqui va l’adeu del Dr. Santiago Enrique Carbajo Martinez, que es pediatra de la Diocesi de Murcia, persona molt afable, entranyable i compromesa.
Se que em vaig comiadar de molts pocs companys de professió i de brancadiers e infermeres i molts d’altres. Perdoneu-me de cor. Em sap greu.

Momenets molt entranyables a Fondajau, lligant temes, no pot haver-hi cap error.


De tornada la junta em va donar una bona noticia, podràs tornar fins a  casa amb l’autocar nº 7 amb el Dr. Turró , la Dolors Lleall i Tulsà i en Ramón Bayona; i jo que fins el dia abans estava segur de tornar amb els pelegrins, autocar nº 17 .Un bon regal de tornada.

Son les 7,15 aproximadament del mati, tota la colla, esperant l’autobús per començar la peregrinació.


Al final , vaig fer de cap d’autocar de Banyoles a Cornellà, vaig tornar sans i estalvis a la Laura i a la Margarita Aumatell, varem baixar amb la plataforma, perfectament davant del bar El Capritx. Tots confiem tornar a Lourdes amb l’ajuda de Déu. Llàstima que un autocar dels nostres joves tornés a Banyoles cap a les quatre de la matinada, clar degut a tenir pana.
Com que ja era molt tard, no vaig poguer anar a veure a la meva neta i si ho vaig per l’endemà, l’havia anyorat molt i mira ara la podria abraçar i menjar-me-la a petons i junts disfrutar, per això va volguer baixar a l’hort a veure a l’avi, cosa que agraeixo moltissim. L’hort com poden veure està en bon estat i ha anat creixent, dona bo de veure’l.


Adéu-siau, al setembre ja us explicaré com ha anat l’hort i d’altres històries de la peregrinació.

Pep

SOLIUS, CINQUANTA ANYS

Vaig conèixer aquesta comunitat de monjos, quan jo era metge d’Osor, el germà Felip (a.c.s.) ho era; la seva família en van animar a anar-lo a visitar a Solius, em van dir ben segur que estarà molt content i així va ser com vaig conèixer aquell monjo dolç,amb una certa timidesa, empàtic, amb un somriure molt monàstic, com els altres monjos, sabia escoltar i no mirava el rellotge, sí en algun moment t’havia de deixar sempre era per complir amb la regla de sant Benet. Així,durant anys demanava per ell, tots tenim algun monjo conegut a algun monestir, que ens serveix de referència i ens obre les portes sense més límits que els que marca la disciplina monàstica. El Cister això de la litúrgia de les hores ho porten sense cap esquerda i compleixen allò que els diu el fundador, no anteposar res a l’amor del Crist.

Són trenta anys de relació amb els monjos, després fa molts anys va venir el germà Albert Fontanet, bon monjo i millor persona, que també sempre m’ha fet els honors cistercencs quan truco a la porta. Contemplant el seu somriure t’arregla la mitat dels mals, quan el germà Josep et diu que el germà Albert Fontanet,  està enfeinat, es que no pot rebre, cap problema un amic ho ha d’entendre tot, només faltaria, un altre dia serà, ens quedarem a vespres.
Al germà Albert fa molts anys que li vaig deixat una gran col.lecció d’homilies de l’ Abat Cassià Maria Just, homilies ciclostilades amb tinta violeta, com tot lo d’aquell temps; (no existien les fotocopies, es feia un clixé a màquina d’escriure i després es traslladava a un rodet i vinga anar imprimint). Homilies que m’enviava el meu amic i monjo montserratí germà Pius Tassies.

 Be, va ser un encert, el germà Albert va disfrutar moltissim, vaja com jo. Aleshores un servidor les rebia i les guardava com un tresor, per mi , pels meus amics i per molta gent,el pare Abat Cassià era un referent, l’escoltàvem i l’estimàvem . Tinc una anècdota molt entranyable i pròpia del pare Cassià de quan jo tenia 19 anys.
Per la felicitació del Nadal el meu amic mossèn Josep Colomer, rector de Santa Cristina d’ Aro, de Solius, de Romanyà, Bell.lloc i d’alguna que altra església, no recordo totes, em va dir que el vint-i-u de gener els monjos feien una gran festa per cel.lebrar el cinquantè aniversari de la fundació de Solius. No hi podia faltar de cap manera i així ha sigut.

D’esquerra a dreta: el germà Albert Fontanet, el P. Enric Benito, l’Abat Edmon M. Garreta i P. Jordi Gibert al peu de les escales que donen pas al cami cap a l’església.


A casa nostra aprop de Vallbona de les Monges sempre hem tingut una estreta vinculació amb el Cister, començant per Vallbona, la mare era amiga de la que en altre temps fou abadessa del monestir Maria Mercè Nogareda i Espigol, filla de Santa Pau i la mare filla també de la Garrotxa a la serra de Mor, la Miana, les dos podien parlar del seu país i de les seves costums, perquè quasi eren veïnes i sovint hi anava, i s’interessava que feia el nen que era jo i com anaven les collites i la salut dels de casa i que feien per Girona.Anys a venir a casa nostra sempre han conservat una bonica amistat amb la comunitat. Els pares el diumenge a la tarda els agradava d’anar a visitar algun poblet de la Conca de Barberà, com Conesa, que hi vivia el seu estimat amic el Sr. Duch, que olim fou secretari de l’Ajuntament de Vallbona de les Monges, ell l’ ajudà a entendres amb el govern alemany sobre la mort del seu germà al camp de concentració de Gusen (Austria). Sempre més va quedar una exel.lent amistat, i molts estius li fèiem una visita. Una virtut del Sr. Duch es que mai acceptava res de ningú, ni un cafè, ni un got d’aigua. Després també altres pobles com Forès, Sarral,Santa Coloma de Queralt, l’Espluga de Francolí, el monestir de Poblet, l’ Albi, l’Espluga Calva. etc…

Comunitat actual amb el pare Mauro-Giuseppe Lepori, Abat General del Cister.


Després de saludar a l’Anna Bover, vaig entrar dins l’església, ja estava de gom a gom, quedaven poquíssimes cadires i va donar la casualitat que vaig asseurem a la part esquerre de l’església molt aprop de l’altar i al costat vaig trobar els únics laics de Poblet que assistien a la festa, eren  el Sr. Fernando Martí i Civit i la Teresa Morgades i Civit, em van fer una exel.lent companyia em van dir que eren pintors i decoradors des de 1921, i que també feia anys que treballaven pels monjos i els coneixin a tots, fins i tot havia pintat la sagristia nova amb grans embestides. Em van explicar moltes coses del monestir, es notava que l’han viscut i encara el viuen.

El pare Jaume Gabarró va aprofitar el temps assajant el cant d’entrada, el Salm responsorial, el cant de l’Al.leluia, el Crec en un Déu ens el vam saltar, per a ser molt conegut, tothom el sap, Cant de comunió, l’antífona mariana i els Goigs de Santa Agnès, Antifona :De la vostra santedat cantarem els  atractius. Escolteu-nos amb bondat, Mare de Déu de Solius.
Entre els màrtirs heroïna, farell  de puresa encès : Enfortiu la fe divina a Solius, oh santa Agnès……..
Com poden veure els monjos ens van mimar amb la calefacció perquè no passéssim fred.

Com que la majoria del public vam arribar gairebé una hora abans, jo vaig saludar entre d’altres persones al que fou el nostre rector de Cornellà l’estimat mossèn Josep Colomer ara rector d’aquesta església de Solius, no cal dir la gran alegria que junts vam compartir, recordant 18 anys d’estada a Cornellà junt amb l’Assumpció, que el va cuidar llargs anys (a.c.s.). Vaig conèixer el rector de la Cellera de Ter, mossèn Ramón Oller, que es parent de la Montserrat Oller (presidenta de l’Hospitalitat de Lourdes de Banyoles, que al mes de juny peregrinem junts amb la diòcesi de Girona)) i de’n Josep Hereu i Pons de Cornellà del Terri.

De cop, l’entrada, la processó dels monjos, mossèns, abats, priors, el nostre bisbe Dr. F. Pardo i l’Abat general del Cister pare Mauro-Giuseppe Lepori i més. Liturgicament els monjos de Solius van tirar la casa per la finestra. Solemnissim. Els cants també.El pare Jaume va donar tot el seu cor en la direcció dels cants . Donava bo escoltar; tot s’ha de dir, el cinquanta per cent dels assistents sabia molta música i cant, i això no sempre es dona.
Darrera meu tenia la mare de les germanes De Castro, ella sempre tant joiosa, com a Lourdes.

Lectura de l’evangeli pel diaca
 A més, el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp, el qual un home troba i ho amaga de nou; i ple de goig per això, va i ven tot el que té i compra aquell camp. També el Regne del cel és semblant al mercader que busca bones perles, i que, havent trobat una perla de gran preu, va ser i va vendre tot el que té i la compra.

Els poso el sermó que va fer el pare abat Mauro-Giuseppi Lepori, perquè tothom el pugui meditar, gaudir i fer-lo seu:

 50è Aniversari de la Fundació del Monestir de Solius Festa de Santa Agnès, 21 gener 2017 Lectures: Siràcida 51,1-12; 1 Corintis 1,26-31; Mateu 13,44-46 «Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp. L’home que el troba el deixa amagat i, content de la troballa, se’n va a vendre tot el que té i compra aquell camp.» (Mt 13,44) Per què s’amaga un tresor? Certament, per protegir-lo i per no perdre’l. El propietari del tresor l’amaga perquè ningú no el trobi i el robi. És un tresor, quelcom molt valuós, i el qui el posseeix hi troba la seva joia, la seva seguretat, la seva esperança per al futur. Un tresor amagat és valuós perquè algú sap que el pot trobar, que el pot retrobar sempre per a gaudir-ne, per alegrar-se del seu valor. Aquí, però, Jesús parla d’un tresor del qual no coneixem el propietari. Qui ho sap, potser va morir abans de recuperar el tresor i deixar-lo als seus hereus. Notem també que el propietari del tresor i el propietari del camp no són la mateixa persona, altrament, de ben segur, no l’hauria pas venut a l’home que va trobar i amagar novament el tresor i anà per comprar-li el camp. El tresor de què ens parla Jesús és símbol del regne dels cels, i això vol dir sobretot que el qui va amagar el tresor en el camp és Aquell que està en els cels, és Déu, és el Pare nostre que està en el Cel. Déu ha posat quelcom de seu, quelcom d’Ell mateix en un camp que no posseeix directament, en un camp que els homes poden comprar i vendre entre ells. Déu ha amagat un tresor en allò que podem intercanviar entre nosaltres. Intercanviem camps, diner, treball, relacions, serveis, però també paraules, mirades, sentiments, i vet ací que al dessota de tots aquests «camps» Déu ha amagat un tresor inestimable, un tresor que val infinitament més que el camp, ho val tot, com la perla de la segona paràbola del nostre evangeli per la qual el comerciant no dubta ni un moment a vendre «tot el que tenia» per comprar-la. Per què Déu ha amagat quelcom de seu en el camp de la nostra humanitat? Per què no ha deixat el tresor a la vista de tothom, sobre el camp, per tal que tots el poguessin haver? Per què amagar-lo? Potser per a conservar-lo per a Ell mateix? Però, per quina raó hauria amagat en el món quelcom que estava en lloc segur en els Cels, allà on, diu encara Jesús, «res no s’arna ni es rovella, ni els lladres no hi entren a robar» (Mt 6,20)? Comprenem que Déu ha amagat el seu tresor en el nostre camp perquè el puguem trobar nosaltres; i l’ha amagat perquè és preciós i perquè el busquéssim. Déu ha volgut i vol que l’home cerqui el seu tresor i vol també que el trobi, i que, havent-lo trobat, el posseeixi, esdevingui propietat i fruïció de l’home. 2 Comprenem alhora que no hi ha cap altra activitat més important per a nosaltres que la recerca d’aquest tresor amagat per Déu en el camp de la nostra humanitat, de la nostra vida. En realitat, Déu no ha amagat en la nostra humanitat només quelcom de seu: s’hi ha amagat Ell mateix. Déu s’ha amagat en la terra del camp de la humanitat, del camp del temps, del camp d’allò que els homes tenen, fan, viuen. El tresor del regne dels cels que el Pare ha amagat en la humanitat és el Fill encarnat per obra de l’Esperit Sant. I s’hi ha amagat fins al punt de deixar-se consumir per la terra com una llavor colgada que mor per donar molt de fruit (cf. Jo 12,24). El camp de l’home esdevé camp de Déu; la criatura humana, en Maria, esdevé custodi del tresor del Do de Déu. I després de Maria, l’Església, els sants, els màrtirs com santa Agnès. Camps en els quals la nostra humanitat ha acollit el tresor amagat de la presència de Déu que salva el món. Un camp, per poder amagar un tresor, no cal que tingui valor en ell mateix. Cal només que sigui de terra, apte per a ser cavat, no ha de ser dur com una roca, ni massa cobert d’arbres, de cases o de monuments nobles. Cal que sigui solament humus, terra humil. El veritable problema de la humanitat és que molts s’acontenten dels tresors que produeixen o construeixen ells mateixos a la superfície del camp del món. El problema és que per al món, el tresor es troba a la superfície, és més, és la mateixa superfície, l’amplària, la quantitat de terra que es posseeix. El problema de l’home, de sempre i avui més que mai, és que no busca el tresor en profunditat, en la profunditat de la seva experiència humana, en la profunditat del seu cor. «Què en trauria l’home de guanyar tot el món si perdia la vida?» (Mt 16,26). De què li serveix a l’home guanyar espais sempre més grans de possessió i de poder, de plaer i de vanitat, si no cava a fons al centre de la seva vida per trobar el tresor de Déu, el tresor que és Déu? Jesús ens fa comprendre que guanyar Déu equival a guanyar la pròpia vida, perquè la vida de l’home, la vida plena i eterna de l’home, és el trobament amb Déu: «Gloria Dei vivens homo, la glòria de Déu és l’home vivent» —escriu sant Ireneu de Lió—, i hi afegeix: «vita autem hominis visio Dei, però la vida de l’home és la visió de Déu» (Adversus haereses, IV). El gran tresor que en Jesucrist hi ha amagat en el camp del món és el trobament amb Déu, el Rostre de Déu que hem de trobar, la Paraula de Déu que hem d’escoltar, el Cor de Déu que hem d’estimar. I no hi pot haver amor més gran per a la humanitat que anunciar la troballa d’aquest tresor en el camp de la nostra vida. No hi ha amor més gran per a la humanitat que el d’ajudar-nos a cercar i trobar el tresor amagat en la nostra vida, en la realitat que vivim, també i molt més encara quan la realitat sembla lletja, fatigosa, hostil. Aquesta és la gran i essencial vocació de qualsevol comunitat cristiana i especialment de qualsevol monestir. Un monestir, una comunitat monàstica, és un camp on el tresor amagat de Déu és sempre cercat i trobat. El monestir és el camp que es compra només perquè hi ha el tresor de Déu. 3 Sant Benet demana com a qualitat essencial de qualsevol candidat a la vida monàstica que «cerqui Déu de veritat» (RB 58,7), això és, que busqui el tresor, que el vulgui cercar sempre, i que no vingui a viure sobre el camp del monestir per fer hi cap altra cosa que no sigui això. Ben cert, al monestir hem de fer de tot, hem de treballar, guanyar-nos la vida, servir els germans, el poble de Déu, els pobres. Però som monjos quan en tot això vivim només per aquest tresor amagat en tota realitat, vivim només per trobar i estimar Crist en totes les coses, Crist en tots. «Que no anteposin res absolutament al Crist», crida sant Benet cap al final de la Regla (RB 72,11). L’únic tresor dels monjos és Jesús mateix. Cercar Jesús, trobar Jesús, acollir Jesús, escoltar Jesús, servir Jesús, adorar sempre Jesús, en tota circumstància, en tota persona. Per això, sobre el camp del monestir no hi hauria de créixer res, no s’hi hauria de construir res que pugui distreure’ns de la recerca del tresor de Déu. Si sobre aquest camp hi construïm palaus, fàbriques, monuments, carreteres asfaltades, qualsevol cosa que recobreixi la terra humil que sempre podem excavar per trobar el tresor, ja no serem més monjos, ja no serem una comunitat monàstica. El monjo que ja no viu en el monestir només per cercar en profunditat el trobament amb Crist, ja no és monjo, ja no és fidel a la seva crida, al testimoniatge, al «martiri», que ha de donar a l’Església i al món. Per això no ens hauria de fer mai por de ser petits, de ser pobres, de ser un pobre camp, un camp de terra humil, que sembla poc fèrtil. Perquè, com ens diu sant Pau, «Déu, per destituir els qui són alguna cosa, ha escollit els qui no valen per a res» (1 C 1,28). La fragilitat, paradoxalment, ens ajuda, perquè ens fa més atents i menys distrets respecte al tresor amagat en el nostre camp, ens fa més lliures per cercarlo, i per mostrar a tothom que la joia de la nostra vida, de la nostra comunitat, la joia per a tots és el tresor i no cap altra cosa. Per consegüent, estimadíssims Germans de Solius, si hem d’alegrar-nos d’alguna cosa en aquest jubileu de cinquanta anys «de la compra del camp» del vostre monestir, és precisament d’això, perquè durant aquests cinquanta anys heu viscut pel tresor que hi ha amagat, l’heu cercat, l’heu trobat, l’heu guardat, l’heu compartit i … continueu cercant-lo. El futur d’un monestir no és el camp, ans el tresor etern que s’hi guarda, i que mai no serà pres, perquè quan Déu es dóna, es dóna per sempre. Gràcies per la vostra fidelitat a cercar humilment Déu, preferint a tota altra cosa el tresor de la nostra vida, Jesucrist.
 Era tant l’interès de les paraules del pare Lepori, que la majoria de la gent tenia els ulls tancats, jo també vaig optar per tacar-los i escoltar i prou. Vostès, podran opinar després d’haver llegit el sermó.
Tots plegats vam cantar el Crec en un Déu… de mossèn Romeu.
Mai havia sentit cantar el credo, amb tanta energia i alegria.

 Els poso una fotografia de com estava de plena d’església en el dia de la seva festa «Sanctae Agnitis de Solius «.

 Al final vam cantar els goigs de santa Agnès. Tots hi trobarem cares conegudes.

Acaba la missa del cinquantè aniversari de la fundació de monestir de santa Maria de Solius, amb la procesó de sortida, es donava per acabada la part principal de la festa . La Creu ho presideix tot. A titol informatiu, tots els monestirs cistercencs tenen com a patrona a la Mare de Déu; i les esglésies que juridicament pertanyien al monestir també, a Llorens de Rocafort la primera clau de volta d’entrada a l’església es troba la Mare de Déu amb l’infant Jesús als braços i amb l’altra ma aguanta la Rosa de Jericó. 

A la sortida ens donaren de part de l’Ajuntament  » Solius. El terme agrícola de Santa Cristina d’Aro » un fulletó de la historia del terme de Solius.
Tot seguit , ens varem traslladar al claustre, que mai hi havia entrat i allí ens van obsequiar amb un piscolabis servit pel Ginjoler de Cornellà del Terri. 
A més al ploure, estar a sopluig ens va solucionar molta intendència personal i poguer gaudir del moment present.

Va ser un bon moment per parlar amb persones conegudes d’anys de compartir les vespres i la missa i de passar bones estones asseguts a les escales que pugen a l’església. Gent que si ens coneixiam i que quasi mai haviam intercanviat algunes paraules.
Es un bon moment, els monjos de Solius, quan s’han acabat les vespres o la missa, sempre surten a fora a saludar als fidels i a compartir una estona de conversa, cosa que sempre he agraït i se que va ben lligat amb l’hospitalitat i l’acolliment tant propi del Cister.

Tot cordialitat entre els monjos de casa, els de Poblet, els de Montserrat, monges de Vallbona, de Valldonzella, de Sant Pere de les Puelles, de Sant Benet de Montserrat, de Sant Josep de Girona el nostre bisbe Dr. F. Pardo, amb barret, l’abat de Poblet pare Octavi Vilà, també amb un barret verdós; ens acompanyaven  molts capellans, vaig saludar al mossèn de sant Antoni de Calonge, que es el que era el rector de Solius quan van arribar els  monjos l’any 1967, es diu Josep Lafont, jo, fa trenta anys que el veig a Sant Antoni els estius, canta molt be i acull tothom que va a la sagristia a saludar-lo. Parlant de barrets, jo també en portava, penso que ens protegia una mica de la pluja, que en certs moments queia i del fred.

Sota aquests xiprers hem compartir llargues tertúlies els mesos de juliol i agost, amb més d’un monjo de Montserrat que hi venen a passar uns dies de les seves vacances, el darrer en poguer saludar i compartir una mica d’història de Montserrat va ser el » jove » pare Daniel Codina, que no el vaig reconèixer fins al moment del sermó, al escapar-se-li un lleuger somriure. Tot passejant vam recordar les Trobades de Santa Cecília. Anys abans també havia vist el pare Odiló Planàs (e.p.d.) , un parell d’anys més tard al pare Maur Esteva Alsina, Abat general de l’ordre del Cister, passejant tranquilament per la carretera de Solius amb el germà Albert.

Abans de marxar ens varen obsequiar amb una estampa de la Marededéu de Solius i un bonic escrit al  dors i un fulletó cedit per l’Ajuntament de Santa Cristina d’Aro, titulat : Solius. El terme agrícola de Santa Cristina d’Aro.
Acomiadament amb fortes abraçades, enhorabones i felicitacions a tots plegats, i que puguem seguir compartint l’esperit del Cister durant molts anys.
L’endemà la premsa es feia ressò de la gran festa


Molt agraït

Pep


BON NADAL A TOTS ELS HOMES DE BONA VOLUNTAT

Estimada família, parents, amics i seguidors del meu blog; només quatre paraules per què si, perquè  us estimo i d’altres us aprecio moltissim sou entranyables veïns meus del meu poble de Cornellà del Terri, de Llorenç  de Vallbona i d’altres pobles que durant la meva vida he fet de metge, a tots molt BON NADAL  i un any 2016 ple de pau, que es el que tots els homes desitgem tenir pau, viure en pau i sobretot donar pau als que estan al teu voltant, cosa importantíssima. Perdoneu que no digui un any vinent molt feliç, perquè no seria correcte per part meva, perquè la felicitat només la podem reconèixer en la memòria com diu ( Tafalla). Segurament que tots tindrem petits moments de felicitat, aprofitem-los, perquè són un tresor en aquesta vida. Jo d’ençà que ha nascut la nostra neta MAR, que al contemplar els seus ullets, el seu somriure, la seva complicitat en tots nosaltres i al estirar els seus braçets perquè l’agafi, i juguem i intercanviem pessigolles, picades de mans, manetes, i comencem a fer ralet ralet a les seves mans, li diverteix veure el nostre gos Antoine ja amb 16 anys , riu quan passa pel costat, aixeca les estovalles de la taula per veure si està a sota, quan la tia renta els plats amb la aporta mig tancada de la cuina, ella es torça per veure-la. I lo mes maco del món es veure la immensa alegria que te quan veu a la seva estimada mare, la Marta ho es tot per ella i ella per la Marta, m’impressiona aquest refiar-se de la mare a totes a totes , ep ! i del pare també, no vull quedar-me curt, però es diferent. M’encantaria que aquest refiar-se durés tota una vida; es un desitg que sempre he volgut, alhora m’encantaria mantenir aquesta confiança cega en Déu nostre Senyor, que ha vegades trenco aquest refiar-me com els nens.
Aquests moments de felicitat omplen la meva vida i la dels  de casa; tots pendents d’aquesta joia. Que bonic es veure-la créixer dia a dia i els seus avenços, que no són pocs; penso que en aquestes festes gatejarà segur !!! i potser es posarà dreta, qui ho sap ?

Local social del poble de Llorenç als pocs mesos de la seva inaguració.

Aquests dies, que a les portes del Nadal, celebrem la festa de la Expectació al part de la Mare de Déu i estic a Llorenç de Vallbona , cal recordar que l’esglesia estava dedicada a la Verge Maria com totes les esglésies que pertanyien al Cister. a la façana  posa Ave Maria Gratia plena Dominus , es l’esglesia més antiga de la Ex-Baronia de Vallbona.

Mare de Déu de la bona Esperança o de la Cinta o de la O. Es un quadre preciós, es troba a Vic.

Em trobo aquí al poble per la petita collita d’olives , tot s’ha de dir fa més d’un més van caure la meitat de les olives, al tros es troben veritables catifes d’olives, fa molta pena. Esperem que la bacteria  Xilella Fastidiosa, no ens mati els olivers centenaris de casa nostra, segons noticies, la bacteria ja la tenim a la regió italiana d’ Apulia.
 Ja vaig intentar-ho fer, fa més d’un mes, però degut a la intensa boira pixanera d’aquells dies, no vam poguer collir. He de dir que Llorenç es un poble molt tranquil  pel carrer no es troba una ànima, tot el poble es com un balneari; es respira silenci,solitud,pau, i com element que delata que hi ha vida es el fum per les xemeneies o ensumanies com es diu aquí.  Quan es fa fosc tothom es tanca a casa a la vora del foc.
Ahir, tornant de la pallissa , a mitja tarda vaig trobar a dos persones i després de saludar-nos, vam comentar que falta molta gent al poble, qui ho vist i qui ho veu, en els tres  últims anys han mort unes  deu persones i els tres estàvem d’acord que no volta ningú. Tant solitari com Monblanquet.

No recordo quin diumenge de Rams es.


La conversa ens va portar a recordar tota aquesta gent que ja son absents, a més estan als volts de Nadal i segons el refraner que diu » per Nadal cada ovella al seu corral «, i vam sortir a parlar que al principi d’estrenar el local social, els dies que l’obrien eren suficients per omplir tres taules , dos que jugaven a cartes i els homes dedicats de ple a la  tertúlia, tant pròpia d’un diumenge per la tarda. Ràpidament em va portar a la ment aquesta foto que us poso al principi i que es obra del meu fill Lluís i que tothom la ha contemplada abastament en el local social.


Tots recordem els que falten, cadascun portava una gran història al damunt, de vegades plena de treball, de malalties, d’anyorança a familiars que van marxar per sempre per no tornar , familiars morts en la guerra civil, a pèrdua de la parella, de treball, d’ alegries, tristors, esperes i comiats i perquè no fantasies que mai es van poguer realitzar. També de fracassos, de llegendes que mai s’han esborrat, de viatges, de relacions humanes, de molts favors rebuts, d’ajudes quan la gent estava malalta, o d’ajudes en temps de les collites, o portar al metge a un veí, o deixar-li una ampolla de llet o d’oli perquè arribaven uns parents. D’agafar gent que anaven caminant de Bellpuig cap a Maldà, o fins LLorenç, o de gent que no tenia mitjans i anava a peu de Llorenç a Bellpuig, o la quantitat de favors que van fer els pares del Joan de cala Milia deixant entrar a l’entrada a la gent de Llorenç o els que venien a peu amb maletes des dels Omells de Na Gaia per tal d’agafar el cotxe de línia, per resguardar-se del fred de l’hivern, petites històries de relacions de nuviatges que no van arribar a port, o de rectors que van deixar bon record caminant de Vallbona a Llorenç per donar la extremauncio o portar el viàtic a qualsevol hora de la nit, ploguen o nevant. D’altres persones estimades que ajudaven a una veïna a canviar una cremallera dels pantalons, o de pentinar-se l’una a l’altra un dia de festa major, etc…. Quantes coses em deixo al tinter de la memòria i que ben segur son bons records per tots nosaltres, com l’Angeleta de cal Damià, quan no teniam infermera i ella posava les inyeccions per les cases, cosa que cal agrair-li.
Recordo que la padrina de casa tenia una capsa plena de cartes dels seus fills morts a la guerra, o del germà Francisco Pons que vivia a França a L´Auberge de la Mare aux Clercs a Mulcent,


de família escampada per la comarca,  Tarragona,Vilanova de Bellpuig o de lo  Palau d’Anglesola, o els familiars de la mama (acs) de Girona. Recordo que quan nevaba o feia dies de destorb la padrina treia la capsa a la vora del foc i vinga a repassar la història de la familia, guardava tant cartes com fotografies no gaire abundants en aquells anys.

Setembre de 2012, tornant del Perdigó, en plena collita de les ametlles

Les dos veïnes, dient que trobaven a faltar moltissim el somriure del pare i la mare i que ja no es igual i que donaven vida al poble, dons la mare no parava de casa a l’era o de casa a una altra casa a portar quelcom o a interessar-se per la seva salut. M’honora que em diguin això i per aquest motiu poso el seu somriure tornant de la ultima collita d’ametlles, l’any 2012. Ningú diria que apunt de pondres el sol estàvem rebentats de treballar, però sí molt contents de la feina feta.
Però també podem contemplar la cara d’altres persones estimades ja absentes i que recordant el seu nom, sempre estaran vives, aquesta es la missió de tots nosaltres, que no entrin el l’oblit. Esforcem-nos.


Ja estem a les acaballes de la collita d’olives 2015, els molins ja no obren cada dia, sinó dos dies o tres dies a la setmana, la feina grossa ja està feta, fa molts dies que no es posa la boira i no plou i això ha deixat treballar a tothom.
Dient, que enguany les olives donen un rendiment del 18% o fins i tot depèn de les partides arriben a donar el 22% o sigui que , per tranquilitat dels no entesos, un sac : uns 10 litres d’oli. Diuen que per Nadal l’oliva ja esta ben carregada d’oli. Una tradició diu, que si la oliva es morta dona un 4% més de rendiment perquè tot es oli, l’aigua ha volat.

Paisatgge tipicament Urgellenc, els sembrats estan sortin i el clima es de calor durant el dia, falten 4 dies per Nadal.


Un secret, que ja es pot dir, si el dia de Nadal voliam fer feliç al pare, calia espavilar-se i acompanyar-lo a missa. L’home al sortir se´l veia feliç, content, radiant, i feia anys que ens feiam una foto davant la portalada renaixentista de l’església de Llorenç i em va be de posar-la per  nosaltres i per vostès que se que també els plaurà.

Últim Nadal celebrat a l’església de Llorenç

En honor a l’estimada Tecla de cal Martí, que durant anys i panys va cuidar-se de d´0brir i tancar l’església parroquial del poble i de tot el que va convindre, de posar flors, parlar i cuidar la roba de la litúrgia. Tots us estem molt agraïts, per tot el que va fer i per lo bona persona que es. La Tecla te el cap molt clar, ahir vaig parlar una bona estona amb ella, junt amb la seva família. Per molts anys !!!!


Avui la lliturgia celebra el IV diumenge d’ Advent…. Maria  se  n’anà decididament a la Muntana, a la província de Judà; entrà a casa de Zacaries i saludà Elisabet……..
Abans d’acabar només dir que us anyorem molt, estimats pares !!!!
Ep ! els veins morts també els anyorem !
Be, res més, només desitjar-vos novament un BON NADAL 2015 i un millor any vinent 2016 per tots.

Pep

ESCARLETS VERMELLS I ALGUN DE BLANC, UNA LLARGA HISTÒRIA

Penso que amb el tema dels bolets, no hi ha mai prou. Fa tanta il.lusió que , sempre s’està apunt de fer una nova sortida, per tal de veure que es troba. Les sorpreses són continues, el bosch està ple de diferents famílies de bolets, quin més bonic,  a Catalunya dieun els entesos que ni han més de 1000 espècies i que només són d’ús unes 100. Les sorpreses són fins i tot agradables, encara que siguin amb bolets no comestibles.

Aqui teniu un bolet que ningú sab si es bo o no, però no em digueu que no es bonic ? Quin entorn tant fabulós?
Aquesta es la primera sortida de la Tere, després de molts anys. La primera vegada penso que  va ser a Les Planes d’Hostòles, mi varen destinar de metge fa uns 28 anys. Allí vam fer amistat amb la familia Vilà, ( Joan (a.c.s.) , Lourdes, Antonieta, Josep, Silvia i Ferran) i encara dura, incloent-hi els nouvinguts. Tota una història per nosaltres i els nostres fills. Una gran família, on els nostres fills hi van creixer. On si trobaven com a casa. D’aquesta gran amistat ens queden molts records i vivències, totes agradables, una d’elles es anar a caçar bolets. La Tere , que en el seu poble de Gata ningú en cull, o sigui que no es cap tradició, si va acostumar tant que en plena temporada no paraven d’anar amb el cistell a la ma , cap a la finca de Les Xurigueres,  era un lloc que es feien molt bolets, sobretot escarlets vermells, recordo que en baixaven molts cistells, i que les tardes les tenien ocupades netejant-los i la Lourdes la mare de l’Antonieta els confitave. Recordo que sempre arrivabem a la seguent temporada amb escarlets de sobres. Era una gran reserva.
Penso que el bolet més abundant per les rodalies de  Les Planes són els escarlets vermells, i mira gairebé sempre se’n trobava algun de blanc i també : Russinyols, Siurenys, Negrets, Peus de rata, Candeles, Cigales de capellà, Camasecs, Ous de Reig, Trompetes de la Mort, Cruelgues, Murgules  i només casualment es trovaba Pinatells.

Vista del poble de Les Planes d’Hostòles , des del barri del Jonquer, del pintor Olotí Àngel Codinach, molt amic de l’Antonieta Vilà i de’n Josep Massegur.

 Fins i tot en regalavem als nostres amics de Barcelona que ens visitavem. La veritat es que jo mai vaig anar a caçar bolets a Les Planes d’Hostòles, sempre pendent dels meus pacients, la vida de metge de poble era diferent, calia estar les vint-i-quatre hores de guardia i així ho vaig fer, tampoc tenia cap altra elecció. De vegades si volia sortir del poble ens ho convinavem amb el metge d’Amer Dr. Targa o el de Sant Feliu de Pallarols Dr. Oliu, que sempre em van donar totes les facilitats per moure’m per Girona si era necessari; però aquestes sortides sempre estaven justificades per motius de Sanitat, o de la Seguretat Social. No per anar al cinema. No hi anavem, ens quedavem a la vora del foc, clar els nens eren molt petits, i mira ja ens conformavem amb tot l que donava el poble de si. Per fer cursos a Barcelona o a Girona sempre posava un substitut pagat de la meva butxaca i força diners que costava no els curs, sinó la metgesa substituta; però era temps de fer curriculum i de situar-se per aconseguir algún dia una plaça en propietat i no haver de voltar de poble en poble com un nómada, encara que  ben mirat sempre n’he sigut.

A Les Planes, el rei dels bolets era l’escarlet i  d’aquests se’n feien a tot arreu: a Les Encies, tota la falda del Far, cap a Cogolls, al Siubès,  cap a Costabella a Sant Aniol de Finestres, a Les Medes, a Granollers de Rocacorba, a la Barroca (El LLapart, Can Terme). Penso que només es fan en boscos d’elzines o aulines. Perquè de pinatells no en trobavem cap, sí portaven altres bolets. La Tere tornava com una nena petita, contentíssima amb el que trovaben, n’estava orgullosa, quines coses Déu meu?

Cal estar ben atenta, perquè els bolets hi són, però cal veure´ls.

De cop i volta caçant bolets, als boscos de Camós, el dia 8 de desembre de 2011, ben acompanyada pel Lluís i la Maria. La Tere contentíssima, era com refer el fil de Les Planes.  Em fa feliç  que aqui també se’n façin, no ho sabia, però cal pensar que  també i han moltes alzines oi?

Mare i fill contentissims per el bon dia que han tingut.

L’excursió va ser fins i tot cap a l’altre costat del Revardit, jo se,  que cap allí hi ha un prat que es fan molts negrets. Ah ! i també moltes mores cap a finals d’agost.

Agraeixo moltissín el cuidado i l’ajuda que la Maria va oferir  en tot moment a la Tere. La situació era bastant perillosa, sense volguer podia acabar remullada al Revardit i amb l’ajuda de la Maria tot va resultat més segur.
I el matí va continuar, amb una altra sortida fins a l’hora de dinar i encara en van tornar a trobar. 
Hi ha gent que diu  – em fa més il.lusió trobar-los que menjar-los !!  Jo sóc dels que m’agrada menjar-los. 
De petit anava amb el pare a buscar bolets pels boscos del poble a la partida dels Perdigons  o  a Les Pintades, però després em vaig fer gran i ho vaig deixar, tenia altres interessos.

En fi, com vostès poden veure, totes les fotografies són d’allò més relaxant, – qui no s’apuntaria a caçar bolets ? Jo  l’ any vinent seré el primer. Podré recuperar el passat, molt passat, encara que he de dir que el novembre de 2011, hi vaig anar amb el meu pare, que feia molts anys que no sortiem junts. No em vam trobar cap.

La foto ens ensenya una barreja de bolets trobats aquest dia, on predominen els negrets.
Els poso una recepta ;

Fricandó de vedella amb cama-secs :


Ingredients:
– crostó o tapa  plana com a bistecs,
– oli, canyella, sal i un raget de llimona per a la marinada,
– ceba i tomaquet per al sofregit,
– cama-secs secs.


Preneu els bistecs i una hora abans de posar-los a coure deixeu-los marinar amb oli,sal, un pessic de canyella i un raget de llimona.
Una vegada marinats s’arrebosssen i es fregeixen. En una casola a part es sofregeix la cebai, quan és rossa, s’hi afegeixen dos tomaquets trinxats i els cama-secs que haurem tingut en remull. Es deixa coure una estona i, quan és cuit, s’hi afegeix la carn i l’aigua necessària. Es deixa bullir un parell d’hores.
Per servir el plat es fregeixen uns trossos de pa de la mateixa mida dels bistecs, es col.loquen en una safata amb un bocí de carn damunt de cada un i s’hi escampa la salsa per sobre.
Aquesta recepta popular, molt barcelonina, és potser la més estesa en l’aplicació dels cama-secs a la cuina. Curiosament, els bolets han estat primerament conservats mitjançant un assecatge però després, en posar-los en remull, recobren el seu estat natural.


Bon profit.

Bibliografia: Brots de Salut. Antoni Bombi i Santi Santamaria. Bolets de Primavera 7. CYAN. Edicions i Creacions Gràfiques,S.A.  Primera Edició . Barcelona 1988.