Entradas con la etiqueta: Pagesia

Temps de fer llenya

Ja a mig setembre, amb un temps que recorda més el ple estiu  que l’entrada de la tardor, em vingut a Llorenç de Rocafort com cada any, per tal de fer melmelada de mores, cosa que va introduït la Tere fa una pila d’anys i continuem fent-la, amb una diferència que quan els pares eren vius, ells, dies abans ens en collien, amb una paciència infinita al fondo dels Perdigons, ara quan, arribem com diuen en català » lo més calent a l’aigüera«.

També una curiositat l’any passat no en vam fer, o sigui que no sempre podem fer-ho tot, quelcom s’ha de quedar pel camí.

En aquesta tasca sempre ens ajuda en Josep Subirà, amb la companyia de la Dolors i la Eli, que amb el seu gran acolliment ens sentim com a casa i tot es ple tendresa i bondat.

Actualment, les hem d’anar a collir de la primera a la última, però degut als cultius i a les intenses ensofatades per combatre les males herbes, també reben els esbarzers del voltant i desapareixen les mores.

El pare, ens va ensenyar a no desesperar i buscar altres esbarzers més llunyans o de trossos abandonats com el del meu veí de Les Pintades(antic terme de la Quadra de Mas Déu), que porta 40 anys abandonat, camí dels Omells de Na Gaia, que per cert a l’ Urgell tot i les grans sequeres n´hi han molt pocs que no es cultivin, però amb pocs ens conformem; els esbarzers creixen descaradament, la sequera no els afecta.

Quan érem petits, al temps de les mores, agafàvem un tija d’alguna herba llarga i vinga a enfilar mores, feia goig, quan arribaves al poble tothom s’enamorava del fruit.

Fa un mes i mig, vaig arribar de passar el mes de juliol a l’Alta Extremadura al poble de la meva dona i allí practicament la majoria des trossos estan abandonats (olivers/oliveres), tot i la gran quantitat d’aigua de que disposen, vostès no s’ho poden imaginar. No es questio d’aigua i jo sempre l’he enyorat per Llorens. Vostès diran, dons de que es qüestió ? ho deixo sense resposta….

Ametlles a punt de batzacar.

També és un temps molt bonic per passejar-te pels trossos per veure com estan els ametllers, les ametlles es un fruït  molt preuat,recordo que els pares s’hi esforçaven molt, no en quedaven cap al terra, i un cop netes, assecades al sol i classificades per classes, les guardaven, no tenien pressa per vendre-les, era com tenir un taló signat i garantitzat, vaja com un xec al portador.

Els cascalls son les ametlles que no arriben a madurar, sigui pel motiu que sigui, tenen el gra molt migrat i la clofolla no es separa, els pares els guardaven per a fer ametlles garapinyades; a casa encara en queda un sac que va deixar el nostre pare.

 

La primavera passada els vaig esporgar tots (mai ho havia fet, ja ho feien els pares), d’abans de la mort del pare, o sigui feia uns 5 anys que no s’havien esporgat i ja tocava.

La poca aigua que hi ha en el subsol no pot alimentar ametllers tant grans i aquests es moren; cal reduir les rames mitjançant una bona esporgada. Inocentment pensava que al setembre hi hauria una gran collita !, fins que els pagesos veterans i experts i savis de Llorenç em van dir que no, que l’any vinent sí que es notaria, confio en ells.

Tot s’ha de dir, abans , fent les coses com la vella pagesia, fer tota la collita d’ametlles era una història com la collita d’olives, com el segar, com la verema, tot costava  en el món de pagès, mai tenien un moment, recordo que quan la mare (acs) li demanava quelcom al pare, el pare sempre contestava – ho farem quan plogui !, o sigui aprofitaven un dia de destorb, sempre hi havia feina,

Collar de la mula, amb un sargit fet pel meu pare.

Cosir o apedaçar borrasses (tela grossera de cànem), sargir els sacs amb l’agulla saquera, apedaçar les sàrries, o arreglar l’albarda o arreglar unes aubarques/abarques,  treure les rodes del carro per posar-les llard (un greix especial), perquè rodessin be, vigilar els frens del carro, en fi era un mai acabar….

Paisatge típicament Urgellenc, Olivers grans i petits a primer terme, poden veure una mica de boscos només al cim de les muntanyes, o sigui que a l’Urgell tenim pocs boscos.

 

Els olivers petits que tenen un plàstic blanc al tronc, tenen deu anys, aqui en poso un a primera vista, són més alts que jo.

Estem molt aprop de l’hivern i cal fer llenya, a les cases dels pobles no sol haver-hi calefacció central i totes les cases funcionen amb estufes o llars de foc.

El pare portava llenya tot l’any,i la deixava a l’era, sobretot quan esporgava els ametllers i els olivers, ambdues cremen molt be.
Enguany junt amb el meu cosí Josep Pons, que porta un dels cognoms més antics del poble, hem anat al tros del Perdigó, passant per Vallbona de les monges, deixem a la dreta la pallissa de la Cristina Sais, la Cooperativa la l’Olivera i la font dels Serradells amb el bonic racó titulat Els Sentits Vallbona de les Monges de Minerva Sellés, tot un èxit, ho podran comprovar vostès mateixos si entren a l’enllaç que els acabo de facilitar.

Els sentits . Vallbona de les Monges

Passem pel terme de Vallbona perquè tenen molt bons camins, fins i tot molts bocins  asfaltats i a poc a poc passen pel pla el Tudons , el fondo de Sant Miquel i sense adonar-nos-en ja estem al Pla del Perdigó on farem llenya, per quan vingui el fred.

El Josep es un home molt hàbil e il.lusionat per fer hort amb el gota-gota,llaurar-lo, cuidar-lo, gaudir dels seus arbres fruiters, de donar un vol per l’era, que d’ ençà un temps fins i tot hi te un dipòsit per recollir aigua de pluja i mira poguer tirar alguna galleda d’aigua als ametllers i a algun que altre arbre fruiter,sempre es un plaer i un relax .

L’era es un lloc que si està molt be i porta bons records, es solejat i molt alt, la marinada hi toca de valent.

En Josep des de sempre que està enamorat del seu poble i terme i també de fer-se ell les coses com per exemple fer llenya. Aquí al Pla som veïns de cal Gené (Giné) de Llorens i del Joan Ramon Amenós.

El Ramon de cal Gené és una mica més gran que jo i sap totes les fites des tros i quan tinc dubtes ell m’ho aclareix.

  • Josep Pons molt animat

Aprofitant que tenim un grapat de pins que es van arrencar degut a un tifó considerable que va passar pel terme ara farà més de 10 anys, aprofitem la llenya, que a l’estufa crema molt be.

A pagès per petites que siguin les coses de la vida diària t’omplen el cor de goig,com veure com creixen els sembrats, veure si hi haurà collita d’olives, o d’ametlles, el caminar lentament pels camins i trossos, la Soledat, el silenci,el treball, les hores passen lentament i el dia es llarg, de vegades els únics canvis que veus durant el dia son els canvis de núvols.

Josep Capdevila, també animat

Be, amb una horeta vam tenir el remolc ple i llavors vam donar un vol pel bosc per si trobàvem algun rovelló o algun negret o també dit fredolic, res de res, encara que el sotabosc no estava sec, però igual li faltava un altre ram.

Ja que ens trobàvem al tros, vam donar un vol pels ametllers i de cop davant l’unic oliver que tenia el pare que no era arbequí, ells sempre li varen dir el sevillano, per les olives grosses que feia, que el pare les guardava amb sal, per fer els vermuts amb els forasters i convidats que venien a casa, o sigui per tal d’obsequiar-los, les arbequines les trobava massa petites; n’hi han però no moltes.

Aquesta foto contempla quasi totes les plantes de que parlo

Caminant pel pla, varem trobar a sota els marges plantes pròpies d’un tros conreat a mitges, el pare tenia els marges ben nets i recordo que quan érem petits, marge que queixa, marge que es tornava a fer, però això fa anys que va passar a millor vida, ara en tinc un grapat de caiguts i allí es queden.

Aquesta gran extensió de flor del Corpus, no toca dins del tros.

Fins i tot a la solana trobaríem al peu d’un ametller un romaní petitó però molt eixerit, no se perquè, ha de ésser al peu d’un jove ametller i no d’un oliver ?

Perpètua, Mançanilla, flor del Corpus. Helichrysum Stoechas De Candolle.

Les Plantes que trobem al voltant dels marges son : argelagues, romaní, timó o dit farigola, Perpètua o Mançanilla o flor del Corpus. (Helichrysum Stoechas De Candolle),

Camamil·la, broida femella, camamilla groga, camamilla blanca, camamilla de la Mola (a Maó), herba de Sant Joan, botja de Sant Joan, flor de Sant Joan, cordone i l’espigul.

Foto d’arxiu del Perdigó (Vallbona de les Monges). Un reboll a primea vista.

El dia no podia estar millor, i vam baixar cap al fondo de la finca, on hi ha una cabana de pedra seca, que tant orgullosos n’estaven els pares i que l’any del crac del   Ledman & Brothers (2008), van fer-ne el teulat nou, o sigui que si surt una tempesta,o una calamarsada, om si pot refugiar i estar aixopluc tranquilament.

Cabana tipica de l’Urgell, amb una conducció d’aigua al dipòsit per guardar l’aigua de pluja.

El tros tenia una altra cabana a la part més alta, perquè no tenien temps de baixar al fondo, actualment en total ruïna, només queden les parets. Vam estar guaitant els múltiples codonyers, que tant be anaven a la família per fer el codonyac (membrillo) per l’hivern, temps que no teniam fruita fresca, ni poguer-la comprar al poble; la família havia de tirar ma del que guardava, com pa amb codonyac de postres, les nous, les panses, les conserves de préssecs, ara tots desapareguts; quan el pare arribava amb la mula i carregades les sàrries de préssecs, la olor arribava abans de que el pare i la mula estesin davant de casa. Quines coses Déu meu ??

Carregant sacs d’ametlles,

Al bell mig de la vall veiem un gran noguer, i en front del noguer una gran figuera que sempre ha fet moltes figues que l’avia i després la mare les penjaven en un o dos ars i cada dia les posaven al sol per deshidratar-les i poguer-les menjar a l’hivern, pa amb figues.

Pa amb vi i sucre, pa amb oli i sucre, fins i tot a l’hivern a les novícies del monestir de Vallbona per esmorzar les donaven pa amb vi i sucre, les monges professes, només feien un àpat al dia de la tardor fins per setmana Santa.

Jo i la meva germana ens vam fer un tip de menjar per berenar pa amb vi i sucre i no vam sortir tocats .

El pare, ensofatant el gran noguer , que no li costava de pujar a dalt de l’arbre per tal d’ensofatar-lo, darrera seu es pot veure la gran figuera, que a principis de setembre poden trobar moltes figues i per cert molt bones.

 

El pare Sisquet Capdevila als 84 anys pujat a dalt del noguer per ensofatar-lo, cada 15 dies, per tenir nous per l’hivern.

Veien amb en Josep tot el gran fondo dels Perdigons em va confessar que feia tants anys que no l’havia vist que ja ho se´n recordava, ep !! jo tampoc, me’n recordo de la majoria de les partides de que es composa el nostre terme municipal, només diré les que no recordo o que mai hi he estat :

L’Astinclar, Comametlla, Comapregona, Comuncluat, Comunsaris, Convidal, Culroig, les Forques, Mallola,  Solans,Tornellet, sol no els trobaria; tothom coneix la partida on estan els trossos de casa seva.

Les Pintades per nosaltres i els de Vallbona son els Perdigons.

Amb el Josep tot tornant del tros del Perdigó parlàvem de que quan la tingui a casa la tallara a trossos més petits i després amb els tascons esberlarà els troncs amb un cop de maça, m’encanta perquè te recursos per tot, jo no recordo la vegada que vaig fer servir els tascons.

Portada la llenya , el meu cosí em va ajudar a fer un altre viatge per portar llenya del tros de Les Pintades, antic terme de La Quadra de Mas Déu, municipi de Vallbona de les Monges, o sigui que ni ell ni nosaltres passarem fred aquest hivern si anem a Llorenç es clar.

També es temps de collir raïms. Fa anys que el pare a arrencar la vida del fondo del Perdigó, actualment a casa tenim dos parres de moscatell, l’una a la parada de darrera la vila i l’altra a l’era, per cert dolcissima. Tots l’esperem amb candeletes, sort que el meu cunyat les rega, sinó no tindríem cap raïm.

Tros de l’era, al fons la gran pallissa

A l’era, vull dir a pocs metres del poble, cami del cementiri també hi tenim plantats sis noguers, que ja s’han fet grans des de l’any 2008, sembla que el terreny els agrada, si tinguéssim temps d’ensofatar-los tindríem un sac d’anous/nous, el pare, del noguer del Perdigó en recollia dos sacs, perquè cada 15 dies com he explicat abans, els ensofatava de maig a agost i tenia èxit. També cal dir que cada dos per tres i pasava amb la mare a collir-ne perquè sinó passen els porcs-senglars i se les mengen.

A l’era també tenim plantats un pomer reineta que enguany ha fet 4 pomes , un perer, un guindo garrafal que va venir de la Rioja, que no acaba de rutllar, no se si es per regar-lo massa o que,  un gran lledoner que al mig de l’era fa una ombra molt espessa tant necessaria en una zona de clima continental i cap a les 4 de la tarda quan arriba la marinada si està d’allò més be, va ser un encert plantar-lo, a Girona aprop dels masos, sempre en trobes un o dos, molt més grans que el nostre.

També hi han 7 ametllers, i tres figueres, dos de poca qualitat i la tercera  dita de la gota de la mel, bonissima, encara que el lloc on la va plantar el pare, no te massa terra per a créixer…l’esqueix li va regalar en Jaume Moncusi.

Joves de Llorenç d’excursió a Vallbona de les Monges, davant la impessionant porta romànica d’entrada a l’església del monesetir.

El llibre romàntic vers el 1850: el llibre de viatges.

També aquests dies hem compartit un foto històrica de la nostra juventud,una anada amb grup a Vallbona com sempre per la font dels Serradells, una excursió segura donç anava apartada de la carretera i veies el poble de Vallbona i el monestir des de dalt com ho va veure Antoni Aulestia y Pijoan( 1884) España, sus monumentos y artes.

Su naturaleza e história CATALUÑA por Don Pablo Piferrer y Don Francisco Pi Margall, quan es van posar de moda els llibres de viatges.
M’abelleix publicar el gravat més antic i únic que tenim del monestir de Vallbona de les Monges, es d’en Parcerises, el vaig veure per primera vegada al llegir QUINZE GENERACIONS D’UNA FAMILIA CATALANA (Quaderns Crema), del Dr. Martí del Riquer, quan parla de l’abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabaté, i més tard vaig poguer arribar a l’original que vaig escanejar de la col.lecció Recuerdos y Bellezas de España,editat entre el 1839 i 1841, el primer volum dels onze es dedicat a Catalunya,

litografia del monestir de Vallbona de’n Parcerises.

Els poso el següent escrit tret del llibre : El llibre com a obra d’art a la Catalunya vuitcentista (1850-1910). De  Pilar Velez i Vicente. Premi Fundació Güell 1988. Biblioteca de Catalunya. Barcelona. El llibre romàntic vers el 1850: el llibre de viatges.

Dins de la producció romàntica per excel.lència hi ha un tipus de llibre il.lustrat , de gran format, amb clara pretensió “ DE LUXE “, molt representatiu de l’època. Em refereixo al llibre de viatges, que nasqué al segle XVIII. Un dels vessants de la Il.lustració divuitesca fou el desitg de conèixer món nou, de traspassar fronteres, de cercar els orígens de la cultura europea , en un paradis perdut, que igual podia ser Grècia, itàlia o Espanya. Antoni Marí, en un article intitulat Viatge al Jardí de les Hespèrides, feu un sintetic i clar recorregut per aquest tipus de literatura i diu: “ El viatge a Espanya és un viatge al primitivisme. Espanya ofereix al romàntic l’encís d’una cultura medieval i l’exotisme de la civilització oriental.

La vida espanyola de la primera meitat del segle XIX gaudia d’una estructura social que als països europeus es considerava perduda… El viatger romàntic que viatja a la península ve a cercar el fonament original de totes les cultures romàntiques…. Espanya és considerada com la nació romàntica per excel.lència perquè conserva els costums, els hàbits, els codis de comportament, les tradicions i les llegendes que els romàntics, en llur país d’origen, han de cercar amb paciència i meticulositat científica.

Don Quijote representà, sobretot per als anglesos i alemanys, el prototipus de les qualitats romàntiques essencials: amant dels llibres i llegendes medievals, assumia en la seva persona l’ideal cavaller, enamorat idealment d’una dona, a la qual ofereix la seva gesta, i disposat sempre a lluitar a favor del dèbil i a enfrontar-se a la brivallada del poderós.

Un precursor d’aquest viatge romàntic fou Alexandre de Laborde, Conde de Laborde, que amb el seu VOYAGE PITTORESQUE ET HISTORIQUE EN ESPAGNE, comencat a publicar el 1806, inagurà aquest tipus de literatura relacionada amb Espanya i en concret amb Catalunya, car de les 339 planxes que il.lustren tota l’obra 143 corresponen als Països Catalans – Principat i País Valencià.

A partir dels anys trenta,aquest tipus de viatge es feu ja molt corrent, sobretot des de França, Anglaterra i Alemanya. Aquesta eufòria per redescobrir l’Espanya romàntica, també arriba a Catalunya en l’obra de RECUERDOS Y BELLEZAS DE ESPAÑA de Pau Piferrer, iniciada el 1839, Piferrer confegí els dos volums dedicats a Catalunya, el segón en morir ell l’acabà Pi i Margall. Parcerisa fou l’editor, promotor i gairebé l’únic il.lustrador dels onze volums dels Recuerdos que conclogué el 1872.

Espero que els hi agradi la litografia del monestir, així com els llibres dels que els parlo.

Per acabar només dir-los que el proper dia 28 d’octubre d’enguany  es procedirà a la benedicció de l’església de Llorenç de Rocafort a les 4 de la tarda.
Assistència lliure, no poso cap fotografia, perquè sigui una gran sorpresa tot l’esplendor del conjunt arquitectònic d’aquesta esglesia renaixentista, amb el sostre amb arcades gòtiques, els transportarà a l’època dels Cardona senyors d’aquestes terres i també en plena baronia de Vallbona.
Clar la sorpresa arriba, perquè tots tenim una imatge de com havia sigut, i en cap cas s’espera tanta bellesa, dins la simplicitat del císter.

Portalada de l’ església parroquial de Sant Abdól i Senen, antigament dedicada a Sta. Maria de Llorenç de Rocafort. Urgell.

Any de 1593,

Pep

Santa Llúcia molt freda a sant Aniol de Finestres

Una setmana de sants, el dilluns passat Sant Damas, sant Pare, fill d’Argelaguer, poble de la nostra mare (acs), ahir la Verge de Guadalupe, avui dia 13 de desembre Santa Llúcia, segons l’adagi , s’allarga el dia : Per Santa Llúcia un pas de pusa.

Tot pujant de Sant Gregori a les 10,30 h. el termòmetre del meu cotxe marcava 3º, sense variar ni a l’arribar al pla de Sant Joan; està fent un dia molt fred, un cel ennuvolat propi del mes en que estem,ens acompanya; la poca gent que he vist a la vora de la carretera a Font Sabeu, Llorà, Sant Martí de Llémena i algun al passar per l’alçada de les escoles de Sant Esteve de Llémena, tots anaven abrigats molt seriosament, amb gambuix i bufanda, el dia pintava dur.

Al passar pel revolt de can Riera, casa natal de la Nati Oliveras, de la Dolors i de la Dolça (epd), m’he aturat a fer una foto, perquè ens fessim una idea de com pintava el dia de la Santa.

Dilluns vinent dia 18, festa de la Marededéu de l’Esperança, o de la Cinta o de la Expectació al part, o de la O, per començar amb aqueixa vocal totes les antífones del Magnificat de les Vespres d’aqueixos dies.

Retaule de Santa Clara de Vic, on apareix la Mare de Déu de l’Esperança acompanyada d’un àngel amb un filacteri que diu que dintre de vuit dies la Marededéu parirà un Infant..

Aqui va la música de les segones vespres » In Festo Expectationis B.M.V. » Del prontuario del Cantollano Gregoriano, de 1799.

Noteu que l’antifona comença amb una O : O Virgo virginum, quó modò ….

Una visió que m’ha tret una vegada més la meva infantesa, i la meva vida ciutadà i de metge de poble, es la visió de sortir fum per les xemeneies començant pel Pla de Sant Joan, Sant Martí, Sant Esteve de Llémena i la pròpia Can Tura, aquest entranyable senyal vol dir que hi ha vida en els masos i cases; la veritat es que feia molt temps que no me’n adonava.

A l’arribar a Can Tura, en Pla, l’escriptor, deia que era una casa de pagès que feia menjars i realment jo la vaig conèixer així amb l’Andreu a vora del foc, amb la seva gota a tranques i a barranques i el tio Miquel atent com un nen a tot el que jo deia.

He anat a abraçar a la Nati i en Pepe, que es com estar a casa, mútuament una gran alegria, dons no ens aviam vist d’abans d’anar jo a Lourdes a finals de juny.

En Pepe intentava mirar-se la pressió arterial, sense resultat, dient-me que ben be no sabia el que li passava a l’aparell. Per sortir de subtes em provat unes quantes piles i cap era aprofitable.

Be, un altre moment serà. En Josep Serra i Plantés, estava a calent al santa-santorum de la casa, o sigui a l’habitació del costat de la cuina i allí reb les visites.

Quan hi era jo ha arribat l’Àngel Grabulosa, que per anys s’havia estat al mas el Castell, l’home te bon aspecte. A l’entrada de la casa que es el bar amb la seva històrica màquina de fer cafè, ja es començava a omplir de clients per resguardar-se del fred i viure la festa, però jo anava per oir la missa del dia de Santa Llúcia, en una paraula per celebrar la festa gran del poble de sant Aniol de Finestres.

La decoració nadalenca d’aquesta farola no desdiu gens amb el cel nuvolós, que augura fred.

Estem en un racó de món amb molta història, des de les Medes, al Santuari de Finestres, Sant Andreu de la Barroca, Sant Miquel de Bustins, Sant Esteve de Llémena, Sant Aniol on estem i d’altres oratoris i esglésies que mai hi he estat, formen un tresor molt valuós que l’alcalde Sr. Francesc Oliveras ho ha posat en un llibre titulat » Masos i Molins e Sant Aniol de Finestres; vida, records i transformació.

» Llibre recomanat per a tot tipus de persones ja fills, nets, o besnéts que fa anys van marxar dels masos i per altres persones dels voltants que estimin aquestes terres plenes de cingles i boscúries que m’esgarrifen , cada vegada que contemplo aquest paisatge o que llegeixo les primeres pàgines del llibre » En Josep de Costabella «, em posen els pels de punta; boscos desconeguts per mi, però estimats;

a la baixa Segarra no en tenim cap de semblant, i tampoc tenim cap cingle; les nostres muntanyes són turons de poca alçada. També son de bon llegir les excurssions escrites en la col.leció Pirineu Català. Guia Itinerari per Cesar August Torras. Volum VI : Comarca d’Olot, per exemple: Itinerari nº 43, Del Santuari de Finestres a l’Estació de les Planes, del Ferro-carril de Gerona a Olot.
Molt interessant, perquè es veuen masos, oratoris, ermites que encara estaven senceres, Any 1918.

Al arribar a peu al poble, que són dos cases i la rectoria, m’he trobat a la família de la Mercè Serra Serinyà antiga pacient meva, persona amb moltes qualitats, entre elles l’haver cuidat a tota la família política i el mosso en Met; totes conegudes per mi, persona molt treballadora i estimada pel poble de Riudellots de la Creu, si podia fer un favor el feia sense més, s’adonava de les necessitats dels veïns.

Mercè Serra , amb la Cecilia, l’Anna i un servidor.

La gent i els feligresos devots de Santa Llúcia, començaven a acostar-se cap a l’esglesia, tot pujant . jo agafat de la ma de la Mercè, així era més segura la pujada, al passar per davant de cal Sastre, vaig recordar molt a en Quim Batlle i la seva dona Conxita (acs) dos bellissimes persones i molt recordades per mi i molta gent degut que tota la vida havien tingut el conegut Hostal de cal Hosta.

Un preciós i gegant grèvol, amb tot el seu esplendor, aquest arbre el va plantar la Conxita, mare de la Salvadora Batlle de cal Hosta, es veu que el lloc li va agradar. Poca gent ha vist grèvols tant grans; jo només conec un de semblant a la porta de Can Tura.

A la plaça de l’església més gent coneguda, de Banyoles, de Les Planes d’Hostòles la Irene , el seu marit, la seva filla Alexandra, gent de Girona, etc,molts eren ex-pacients meus, de la meva època de metge de Les Planes d’Hostòles i Sant Aniol de Finestres, això si quasi tots jubilats, vaja com jo.

Com que feia molt de fred varen anar entrant a dins i un quart d’hora abans de començar la missa ja no s’hi cabia. Els devots de Santa Llúcia no paraven d’encendre espelmes a la santa confiant amb la seva protecció per prevenir i fins i tot per curar les moltes malalties de la vista; molt de respecte, ben mirat la fe mou muntanyes.
Mossèn Enric va començar la missa pròpia del dia , tant pedagògic som sempre.

Mossèn Enric Costa acompanyat d’un diaca

El sermó va ser molt planer, el que va dir ens va interessar a tots, no vaig sentir ni respirar a ningú i em va agradar , ens va dir moltes coses, entre alguna ens va deixar clar que tots hem de tenir una meta, una il.lusió, un convenciment , que ens ajudarà a ser feliços i a fer feliços als altres, un bon desitg i no deixar-nos arrastrar pel que fa la gent, no perdre el temps en coses inútils, que amb el pas dels anys seguiran essent inútils.

Va seguir amb el seu extens sermó i ens va dir que confiem amb els sants, i el que va demanar a Sta. Llúcia que apart de protegir-nos de la ceguera, ens obri molt els ulls del cor, per poguer veure més àmpliament els problemes que pateixen els nostres germans i que hi veiem més enllà del nostre nas. Ho vam entendre tot. Gràcies mossèn !!!

Durant la missa, van portar els cants un grup de dones del poble, que van donar un to més festiu a la missa . Vam passar a besar a la imatge de Sta. Llúcia gloriosa, amb el càntic dels goigs.

D’esquerra a dreta : Maria Cornellà del Correu, Salvadora Coma, Salvadora Batlle de cal Hosta, i la Dolors Oliveras la germana de la Nati de Can Tura.

l final de la missa ens van obsequiar amb dos cançons pròpies del Nadal, ho van fer molt be i van ser llargament aplaudides. Gràcies.
Jo també vaig encendre dos espelmes a la Santa per diferents intencions.
Al sortir de missa, no a sota el porxo, perquè no ploia, sinó al mig de la placeta on el fred es feia sentir, cap problema tothom anava abrigat, vam continuar les salutacions i petons i abraçades amb els amics i coneguts de sempre.

D’esquerra a dreta : L’anna o Nita de Can Sala, la Dolors de Can Tura, un servidor, la Maria de can Font i la seva jove Carme Cortals.

Tot seguit van baixar mes avall de ca l’Hosta on l’Ajuntament tenia el vermut preparat i on venien números, sortejaven un xai, un pernil i una caixa de cava, interessant; tothom amb la il.lusió de tornar cap a casa amb la sort al damunt.

Com molt be poden veure, la gent disfrutant d’un exel.lent vermout, fins i tot amb mol.luscs cuinats a Can Tura, segons informació, amb moltes més tapes i tot servit amb un cava fresquissim, servit pels regidors i alcalde deSant Aniol de Finestres, atents a tot el que podia faltar a la gent. L’altra part de persones estaven molt atentes al sorteix que s’estava fent. Per la roba que porta la gent i aquest cel tant gris, poden endevinar que feia fred oi ? Sí 3ºC

Com que no teníem pressa l’estona del vermut, va continuar amb preguntes sobre com anava la vida de cadascú, que es el que se sol fer quan fa molt que no et veus. Molts fills del poble, que fa anys van marxar es presentaven, dien jo vaig neixer al Salavedra o can Mitjana, jo cal Culubret, etc ; les arrels et lliguen per sempre més . També recordàvem els absents. A sant Aniol, entre la gent gran encara hom pot sentir les velles paraules, ara totalment en desús per la normativa com :

  • ull /uiera/
    ullal /uial/
    ovella /oveia/
    rellotge /reiotge/
    vell /vei/
    abella /abeia/
    vermell /vermei/
    palla /paia/
    gall /gai/
    fulla /fuia/
    al coll /alcoi/
    llavi /iavi/
    lluna /iuna/
    llet /iet/
    medalla /medaia/
    cavall /cavai/
    Al ieisme de la Garrotxa el tinc ficat al cor, era el parlar de la meva mare als seus divuit anys quan va casar-se amb el pare, els dos (e.p.d.).

Parlar amb l’alcalde Francesc Oliveras, sempre es un plaer i un pocura coneixements de totes les barriades i parròquies del municipi, que jo donava per molt petit i em va recordar que quan ell era un noi hi vivien unes 1600 persones, totes les masies estaven habitades i plenes de gent; temps era temps. Aqui estàvem esperant a la resta dels regidors per fer-nos una foto tots junts com a record final de la festa. Tot aquest consistori quan jo era metge del poble eren mainada.

Tot s’ha de dir, estaven recollint i ordenant totes les taules que havien servit pel vermut, i guardar el que no s’havia fet servir i tirar les deixalles.

D’esquerra a dreta : Joan Varderi i Vidal, en Pere Portules de ca l’Oriol, la Salvadora Coma, en Francesc Oliveras, en Josep Maria Triadú i l’Andreu Espígul.

Després de que la foto hagués quedat be, junts vam marxar a dinar a Can Tura. Acompanyats dels mossèns i d’un exel.lent foc, que donava caliu a un dia tant d’hivern com gelat. La companyia sempre necessària i exel.lent per gaudir sense pressa i el menjar pels qui conegueu Can Tura, no cal que us l´expliqui.

Tots teniam records per compartir. Començant per l’alcalde i els regidors vam anar desgranant les millores del poble, camins i esglésies. Tots estaven molt orgullosos de tenir totes les esglésies del municipi restaurades i que dona bo de visitar-les, la Barroca no la coneixeria em va assegurar l’Andreu Espígul, la de sant Esteve que ja la vaig visitar fa exactament un any, ha quedat impressionant, han sortit totes les velles pintures, ( em va agradar quan l’alcade em va dir que la rectoria de Sant Esteve era propietat de l’Ajuntament) , la de Sant Aniol està impecable, un romànic que junt amb l’encens que el mossèn va repartir al voltant de l’altar i que va deixar perfumada tota l’església, els fidels vam viure quelcom sagrat.Romànic tant propi d’aquesta Garrotxa,(el nostre romànic) que dona molta intimitat a la devoció, per la seva poquissima llum.

També vam parlar dels bonics i grandiosos porxos de totes les esglésies de la Vall del Llémena i encara els comunidors de Llorà, de Sant Martí i de Granollers de Rocacorba, i fins i tot sant Gregori en te un.

Tot aquest art sigui el romànic, els comunidors, els oratoris,els porxos els masos i molins i els seus pobles be val passar un dissabte per la Vall del Llémena , els seus habitants són molt hospitalaris i us trauran de qualsevol dubte. Tota la Vall està farçida de camins.
Quan estigueu cansats podeu dinar a Can Tura , restaurant al cap de la Vall.
L’alcalde ens va dir que tenen totes les rutes ben senyalitzades com aquesta que us poso

Vall del Llémena rutes

Be, la sobretaula va ser molt profitosa, interessant i bonica, tots vam poguer dir la nostra sense tocar la política, que ja te mèrit fins i tot vam prendre cafè, però sense la copa i el puro. L’Andreu em va convidar una vegada més a anar al Llapart que tenen una molt bona carretera des de Sant Esteve, encara em sembla impossible, donç jo havia anat a visitar a casa seva per Sant Climent d’Amer.

Abans de deixar-los, estiguin tranquils , en Josep Serra, tenia una pressió arterial aceptable, mentre dinàvem va enviar algún amic a comprar piles a Sant Esteve.

Una vegada més, Bones Festes a tots !, els meus estimats veins de Llorens de Rocafort també.

Ya hace dos mil años de la primera Navidad.
Su promesa de esperanza, nos invita a la bondad y a la plenitud como personas.
Un regalo espiritual que llena de sentido nuestra vida !
Maria de la O, te deseo una feliz fiesta de tu patrona, que hace muy pocos años no conocia.

Que seas muy feliz al lado de las personas queridas. La felicitación Navideña tambien va por ti. Un Abrazo.

Pep

L’AGRICULTURA DIGNA DE TOT APRECI

No va ser fins l’any 2005, que no vaig conèixer el llibre del Reverent Baldiri Rexach, Prevere y Rector de la iglesia parroquial de Sant Martí de Ollés, bisbat de Girona. I va ser de la següent manera, jo anava cada dia a visitar un malalt a la muntanya, lluny del poble i sempre m’asseia a la vora del foc, per veure si el tractament li feia efecte al malalt. La companyia de la seva esposa , i tiets solters m’acompanyaven en la conversa, sempre interessant de gent que gairebé no havien sortit mai del mas, màxim  per anar a missa els diumenges, per anar un dia a la setmana a mercat o per anar al metge a la capital i para de comptar. La conversa de vegades anava pels temes de les guerres carlistes, de la última guerra, dels màquis i de l’arribada de la maquinària agrícula, co la màquina de batre . La esposa de l’amo, continuava dient-me : Sr. Josep, si no fos vostè que ve a veurens, aqui passaria setmanes que no veuriam a ningú; abans passaven els pobres que venien d’Olot, el pare sempre els posava un plat de sopa calenta a taula, després passaven les ordres mendicants de frares amb una mula a buscar oli i patates i llegums, també passaven tots els gremis, matalassers, afiladors de ganibets, del gremi de la valca per arrenjar les cadires de casa que eren moltes, el Sr. Menescal per curar el bestiar malalt, el mossèn a portar la comunió a l’avi tots els primers divendres de mes, ell sempre es quedava a dinar, també rebiam tots els dimecres la visita de la parella de la guardia civil, que el pare els feia quedar a sopar i dormir a casa, en fi també passaven un munt de gent com passavolants de tota mena i gent que senzillament anaven d’una punta a l’altra del païs, sense sabé ven be on anar, d’altres que havien acabat el segar i anaven cap una altra comarca a veure si es llogaven per tallar bosc, o per fer carbó, cosa molt valorada fins els anys setanta, molt propi de la Garrotxa. A l’eixida de casa sempre estava plena de veïns que venien a veure el pare, xerrar dequalsevol tema i a fer un trago de vi, dons  sempre hi havia un porró a dispocisió dels veïns, que per altra banda s’ajudaven amb les feines del camp com Déu mana, com s’havia fet tota la vida.Al ser un mas de pas mai hi faltaven transeünts.
Aquesta bona familia tenien una important biblioteca, o sigui que tots aquells llibres antics, casi tots de pergamí deien molt de la cultura de la familia; tot s’ha de dir com a tot arreu en aquells anys per les cases hi havien més llibres de religió que matemàtiques o de física o de medicina. Un bon dia que vaig haver de quedar-me fins a altes hores de la nit, perquè el malalt s’ofegava i calia esperar per veure la millora;  vaig escollir un llibre a l’atzar i vet aqui aquest tresor, que mai ningú me’n havia parlat, ep ! segur que els que han fet literatura catalana, tots el tenen present, perquè l’any 1923 se li va retre un gran homenatge.


Llibre escrit l’any 1748 pel mossèn pedagog d’un petitissim poble de Girona, en el qual va fer oposicions per accedir-hi com a rector, temps era temps i les coses no eren fàcils, va participar a les opsicions durant cinc anys de 1726 a 1730, fins que obtingué la parròquia d’ Ollers .

Rectoria amb placa de Mossèn Baldiri Rexach i a continuació l’església parroquial.


El llibre tracta de :

Capítol 1r de la educació dels Minyons, en lo qual se tracta de la educació respecte dels mateixos Minyons. Respecte del Pares Naturals. Respecte dels Pares de República. Respecte dels Mestres (interessantissim) De la utilitat de la Noblesa d’ensenyar. Medis per descansar als Mestres de Minyons ab utilitat dels Deixebles. Del llegir. Del escriure. Per fer bona tinta per escriure (interessantissim e tema, tinc alguna recepta, un altre dia la posaré). Dels costums dels Minyons. De la Missa. Significació de les ceremonias de la Missa solemne. Instrucció per ajudar la Missa. Del Rosari. De la Confessió y Comunió. En que se posan algunas sentencias políticas y morals. Insinuació de la vida y maximas dels antichs Filosophs. De la elecció de estat que deuen pendrer los Minyons. Dels Fillls nobles de sanch. De la gloria y grandeza verdadera que deuen aspirar los Minyons. En lo qual se tracta de las Riquesas y Pobresas. Dels edificis. Dels mobles, vestits y equipatge. De la magnificencia y opulencia en la taula. De las dignitats y honors. De las Victorias. De la Noblesa de llinatge. Dels talents de esperit. De la reputació. En que consisteix la gloria solida y la verdadera grandeza. Del apreci y honor que los Minyons estudiants, deuen fer dels pagesos y de sos fills. De la soledat, conversas, visitas, divertiments, jochs dels Minyons. De la Sciencia de las llenguas. De la cultura catalana.De la llengua llatina. De la llengua espanyola. De la llengua francesa. De la llengua italiana.


Es un petit poblet que pertany al municipi de Vilademuls, Pla de l’Estany. La població està disseminada i el nucli només és un grup de cases, produeix, gra, oli, vi i llegums. Boscos. La Festa Major es l’ onze de novembre, Sant Martí.


Església i rectoria on va viure mossèn Baldiri Rexach.

D’aquest llibre i del seu autor en parlo llargament en el meu post: Com s’educava a la baixa Segarra, ara l’ Urgell, els anys seixanta, així ho recordo jo.
Tot el llibre es un tresor, del principi a la fi, penso que no es deixa res al sac. Home o millor dit prevere avançat al seu temps i molt culte, diria que un home savi, així ha quedat escrit.

En aquest post, vull deixar constància de lo molt que respectava, valorava, estimava i defensava el món de la pagesia, tant important per tots nosaltres :






Després anys més tard, o sigui l’any 2009, vaig comprar el llibre de Modest Prats. Engrunes i retalls. Escrits de llengua i de cultura catalanes. Edició a cura de Francesc Feliu. C.C.G Edicions, Universitat de Girona. Institut de Llengua i Cultura Catalanes. Pròleg de Josep M.Nadal.

La Catalogne, pr le P.Placide, ingénieur géographique. Paris 1792.


Jo he llegit  el llibre Instruccions per  la ensenyansa del Minyons i Déu ni do, del que afina aquest bon rector, podríem dir que no deixa res per tocar. En el seu temps un bon manual. Fa poc en el llibre anteriorment exposat de Modest Prats, parla d’una segona part d’aquest llibre que restava manuscrita  sense que mai ningú n’hagués parlat. Consta de 450 pàgines sense numerar, d’una lletra clara i atapeïda , amb múltiples correccions. Està a la Biblioteca del Seminari de Girona, parla de: Mathemàtica, Geometria, Aritmetica, Cant y música, Astronomia, Lógica, Phisica, Geografia.
Be, espero que tots disfruteu, més si sou pagesos, ja em direu.
Si us costa llegir podeu descarregar-vos les pàgines escanejades i llavors podreu ampliar la lletra i llegir-ho còmodament.
Un altre dia tocarem un altre tema del mateix llibre.

Pep

Bibliografia : Enrunes i retalls. Escrits de llengua i de cultura catalanes. Modest Prats. 2009. CCG Edicions.
Instruccions per a l’ ensenyança dels minyons. Reverend Baldiri Rexach.
Una història de la Diocesi de Girona. Mossèn Josep Maria Marquès. Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

Lampada dels anys de la Gauche Divine

Us vull parlar i alhora fer memòria d'una làmpada que  va dissenyar l'arquitecte José Antonio Coderch de Sentmenat,a finals dels cinquanta més o menys

El que si recordo d' aquells anys si om volia que se'n parlés entre els amics, calia regalar quelcom fet o dissenyat pels arquitectes propers a la Gauche Divine Antoni Bonet i Castellana, Federico Correa, Oscar Tusquets, Oriol Bohigas, Ricard Bofill, Juan Antonio Coderch, etc. ) era molt benvingut, el preu era prohibitiu al menys per a mi, be, tot era car, però sempre hi havia algo assequible a la teva butxaca, encara que fos unes setrilleres,estris casolans diversos o un pòster d'algun edifici del propi Coderch,  com el que es troba a la Barceloneta, o de'n Bofill, Walden 7  a Sant Just  Desvern.

Joan Bosch i Agustí

Penso que qui ens podria aportar molta història d'aquells anys es l'arquitecte Joan Bosch i Agustí, perquè ell si va viure de ple el temps la gent de la Gauche divine i a més era col.lega de tota aquesta colla d'arquitectes.
Només demanar-li i en poques hores ja , m'ha ha evocat molts records guardats a les golfes de la seva memòria; històries sobre companys seus que van dissenyar múltiples objectes i mobles, etc.

Ell ho titula així i m'agrada molt : ...aquells primers "sants" del disseny català que tant veneràvem.

Joan Bosch ha reculat en el temps perquè tots puguem gaudir; ens posa tot per ordre cronològic , diu que són els que més el varen colpir :

En Coderch,  amb el seu famós llum de fusta (DISA) que quan estava encès semblava que el foc brillés a dintre com ho feia dins de la seva primera llar de foc que va nomenar "Capilla", nom ben encertat.

  • En Bonet Castellana, que portava tot el prestigi d'haver treballat amb Le Corbusier. La seva cadira-silló de nom "Butterfly", totalment suggeridor de la seva forma, és d'una versatilitat i comoditat incomparables.

     

  • En Rafael Marquina, creador de la revolucionària setrillera que no goteja ni embruta la peça gràcies al seu broc, clau de la qual rep el nom palíndrom: "Broc corb". Al meu entendre (Joan Bosch) aquest és el millor disseny que ha fabricat Catalunya. Copiat, recopilat i mal copiat en milions de llocs del món. Des dels anys 80 va residir en el Pla de l'Estany.

 

L'André Ricard és un dissenyador més professional i sofisticat que va elaborar multitud de petits objectes quotidians. Va conèixer el Mas Casadevall (Serinyà), i va tenir el detall de dissenyar una gerra perquè la fessin en el Taller de Ceràmica del Mas i la poguessin vendre en la "Botigueta" que tenen tocant a l'aparcament

En Miquel Milá, nebot de qui va encomanar La Pedrera a Gaudí. Van coincidir a l' Escola d'arquitectura. És un veritable mestre del disseny d'aquest país amb aquella làmpada de peu tan ben estudiada, que s'encén i s'apaga estirant el cable i puja i baixa a voluntat amb racionals i senzills mecanismes manuals.

En Joan Bosch va tenir la delicadesa d'ensenyar-me les intal.lacions que formen el Mas Casadevall, acompanyats de la Magali, la seva filla que també ens va fer de guia per diferents dependències del centre. Es un bell racó, rodejat d' un immens camp verd, amb el rerefons de la Marededéu del Món al fons.

Gràcies Joan, no esperava tant, he gaudit i he après molt.

Maig del 68

Jo, recordo moltes vivències d'aquells anys, com el ressò dels  fets del maig del 68 a Paris, que tant s'ha publicat a La Vanguardia aquest passat més de gener i ahir diumenge 4 de febrer per en Joan de Sagarra, els sermons dels diumenges del pare Lluís Llimona o també conegut per "Jordi de Barcelona" als caputxins de Sarrià,eren compromesos i parlava amb molta llibertat d'esperit, les sis hores de cançó a Canet al setembre del setanta-u, el moviment contracultural a Barcelona, liderat entre d'altres per en Salvador Guasch i que en Lluís Carandell en la seva Guia Secreta de Barcelona (1974) , li dedica una gran lloança sobre el " Instituto de Potencial Humano "que va crear al Passeig de Santa Eulàlia 23 de Barcelona, una institució per al desenvolupament de la persona i de la comunitat i molt més que vostès poden llegir, també recordo en Lluís Racionero, en José Antonio de Villena en " La Revolución cultural" (Desafio de una juventud), la teologia de l'alliberament de Gustavo Gutiérrez 1972 Ediciones Sigueme (Salamanca) premi Príncep d'Astúries  (2003)  "opció preferencial pel pobre" i ha dos crits: el del pobre i el de la terra, les comunitats de base,les trobades de joves a Santa Cecília de Montserrat, el servei militar que tants bons amics vaig fer i que encara em duren com en Francesc de Martí fill de Verdú, i en Jaume Culleré de Belianes i d'altres com en Bori de Maldà i l'amic de cala Lliberata de Sant Martí, i com no, " molt lluny de mi ", la Gauche Divine i també aquesta làmpada, que en el seu moment no la podia comprar i no la vaig comprar, perquè no tenia un duro, però si me l'havia mirat i remirat moltes vegades. Després vaig deixar de pensar-hi, perquè a la vida hi havien altres coses i tasques a fer, totes més interessants que aquesta làmpada.

Segur que molts de vostès també la recorden o l'havien comprat.

Han hagut de transcórrer ni més ni menys que quaranta sis anys per tornar a reprendre la memòria i el fil per tornar-hi, perquè la seguim trobant molt bonica, intima, elegant,fins i tot romàntica, etc...

Recordo que a principis del 2014 a Barcelona no es trobava cap lampada com aquesta a la venda ni cap recanvi , aquests estaven exhaurits, possiblement els hereus l'havien deixat de fabricar ?? o sigui desencís , i resignació. Sí, una anècdota curiosa,  em van arribar rumors, de que antigament, els propietaris la feien al propi domicili, o sigui d'una manera molt casolana, vaja mai van necessitar un petit taller per muntar-la , les peces ja arribaven cadascuna del seu origen i tant sols calia muntar-la amb paciència i portar-les a les selectes botigues que la comercialitzaven.
Ràpidament, nosaltres tres, després de les indagacions i de lo poc que teníem, vam quedar que la construiríem des del  " no res " , a base d'enginy i paciència i cercar martingales per assegurar que les peces que faríem, encaixessin i l'estructura fos sòlida i duressin després de tant d'esforç. Vam imitar la làmpada, no per fer negoci, sinó tant sols pel plaer de tenir-la a casa després de tants anys.

Cosa curiosa pel novembre del mateix any Mínim li fa un homenatge titulat L'herència de Coderch .

La Vanguardia vint-i-cinc de novembre del dos mil catorze, dins l'apartat Cultura.

Una vista de l'exposició, amb una reproducció a escala gegant de la llum Disa,
dissenyada per Coderch

Agusti Bosch, el millor ebanista

En fi després de mesos, vam aprofitar una peça d'aquí una d'allà , en total tres peces del total de la làmpada i amb molt d'afecte per part del meu fill i de l'Agustí que es el millor ebenista que he conegut a la meva vida: home humil, senzill,moderat,valent, atrevit, enamorat de la seva feina, meticulós per defecte, pràctic, primmirat,investigador de nous materials, educadissim, empàtic, mai es posa cap mèrit, tinguen-los tots, escolta com a norma, mai te pressa quan te una persona al seu costat, tendre, amb un somriure que no molesta a ningú, orgullós d'haver escollit aquest ofici, que el va aprendre del seu pare i que mai l'ha donat per acabat,guarda molts records, per no dir tots, també molts  materials antics en prestatges des dels seus inicis, cada dia aprèn al nou,mai li han faltat les idees per fer, li agrada contemplar la feina com va avançant, pensa com millorar-la a  cada pas , tot ha de quadrar a casa seva, res a la improvització, poques vegades veu impossibles.

M'encanta la seva contemplació de l'obra acabada.

Seduït pel ciclisme, que el practica d'ençà molts anys.

En Lluís disfrutant de l'enginy de l'Agustí , per equilibrar les rodes de la bici.

Si fa bon temps surt amb una colla d'incondicionals amics i fan sortides llargues com: d'Anglès a Osor amb la furgoneta, després amb la bici cap a Sant Hilari Sacalm, i d'allí set km més fins al Pla de les Arenes i després baixar cap al Coll de Revell, cap Arbúcies, Hostalric, Riudarenes, Anglès i punt final. Durant anys ha fet 600 Km a la setmana, una altra excursió era anar a Sant Pere Pescador, L'Escala, Viladamat (80 km), i després de cada excursió esmorzen i tornen cap a casa reconfortat, relaxats i en pau, tot esperant la propera sortida. Al bon temps acostumen a fer-ho dos cops per setmana.
Però tot s'ha de dir, ell mateix com poden veure en la foto inferior ha dissenyat un estri per equilibrar al màxim les rodes.

Agusti Bosch ha dissenyat un estri per equilibrar al màxim les rodes.

Quan surt de casa, ho fa com un nen petit amb vestit nou o amb sabates noves,  ell te un plus afegit, surt amb la seva bicicleta amb la màxima seguretat, de que la màquina no li fallarà.
Em consta que també supervisa la d'algun company que no sap massa de mecànica, ho he vist ho fa com si fos la seva.
Continuo amb les seves múltiples qualitats : Es meravella de qualsevol moble que cau a les seves mans; quan dic moble, potser una columna tornejada a ma, un faristol, una caixa de fusta de cedre per guardar minerals o estris per anar de pesca, unes portes d'armari de noguer, una caixa de núvia, un cadira,  " enclavillada".

Un cadira, " enclavillada", o sigui feta en clàvies de fusta, s'aguanta anys i més anys i sense cap clau de ferro.........

                                                                                                         Tipus de fusta

Veien el nostre interès pel seu ofici, també ens va parlar dels tipus de fusta que havia treballar en el passat o treballava en el present com:
L' Oburu, fusta tropical d'Àfrica, que creix en llocs molt humits; la feia servir per a fer motllures dels mobles de menjador, les portes, pilastres, o sigui lo que la gent veu al mirar un moble.

El Faig, per fer taules, es treballa molt be, no desgasta les eines.

També feien servir el Castanyer que el compraven a Anglès, però aquest es corca a la perifèria.

Castanea sativa. Castanyer

El Pi de Flandes, es fa servir més en fusteria, però també es corca a les vores.

També ha treballat molt el Cedre, es una fusta perfumada, sobretot fent calaixos i les guies de les taules, aquest no es corca.

En època del seu pare treballaven l'Alzina per algunes peces dels carros.

Les eines del fuster es feien d'alzina.

També és un enamorat de la pesca, els poso una caixa d'estris necessaris per a sortir a qualsevol riu de muntanya o a marina .

Eines per a la pesca amb mosca

Fusters i Ebenistes Vells

T'explica moltes històries de com treballaven els fusters i ebenistes vells, tècniques i maneres de treballar la fusta ja totalment oblidades.

Te molt present una anècdota de jovenet : els ebenistes grans li deien que serrés una fusta, però pel mig de la línia marcada amb el llapis, poca broma, una línia de res, calia que xerrac passés per la mitat, recorda que calia ser un virtuós per exercir aquest bell ofici i la cosa no ha canviat,
Recorda que quan tenia disset anys va anar a treballa a Can Trull a la fàbrica, dins d'aquesta ja hi havia un taller de fusteria, en aquell moment havien a casa del Sr. M. Coromina, el fill de amo; al sortir de can Trull va anar a treballar a una fusteria a Sant Feliu de Guíxols, quedant aquesta gent molt agraïts per la seva finura en acabar les coses, fins i tot l'amo va enviar una carta felicitant als seus pares, de com havia treballat el noi

.L'Agustí recorda que el seu pare al tornar de la guerra va llogar la casa del costat de la Pia Almoina, museo de les pedres fins l'any 1970, tot seguit va fer el taller on estem i posteriorment la casa on viu l'Agustí  i la seva família. Fiu que el seu pare tenia molt bones mans.

D'aquesta en diu TUPI (1966)

Segons l'Agustí aquesta màquina de fer motllures, galses, etc... es una BAUERLE , es tot un tresor, des que la tenen (1966) , mai s'ha espatllat, ni s'ha hagut de fer cap reparació ni rectificació.

Veuen totes aquestes motllures ? Aquestes motllures son de la màquina

Dons segons l'Agustí, n'hi han moltes més en calaixos i penjades a les parets, i valen més les múltiples motllures que la pròpia màquina, que ja es dir.
Coneix qualsevol fusta, per envellida que sigui, sap quina es corca i quina no, quina s'esquerda i quina no, sap quina fusta és suau, sap quina s'endureix dins l'aigua, sap quina traurà xispes a la serra de cinta per la seva duresa, ho sap tot i això m'encanta. Hauriau de passejar per dins el seu taller per a disfrutar, totes les eines funcionen a la perfecció, tot està ben afilat i no hi ha cap màquina espatllada, encara que sigui vella; la majoria tenen molts anys, però n'està molt cofoi, no li fa falta més.
Dins la seva seguretat gaudeix com un nen.

Sancta sanctorum de l'Agustí.

En aquest petit o gran armari, hi guarda tots els estris necessaris per a ser un exel.lent ebenista, no hi falta de res, tot està a punt, les moltes broques que te, foraden amb precisió, no deixa res a l'atzar, no entén el desordre, es una gran qualitat que l'honora, en un ofici tant precís.

l'Agustí.

Mai envia una eina a afilar a fora, ho fa ell, amb tota delicadesa i finura, o sigui que quan necessita una eina, no ha de pensar en fer-li el tall de nou, ja està fet.

Puc dir que  hi ha dedicat la vida, no l'importa repetir alguna peça si no ha sortit be, sempre li he escoltat dir que de casa seva no ha sortit mai res defectuós, el moble porta la seva firma i aquests mobles seus poden figurar en actes notarials, vull dir en testaments, per la seva sobrietat i bellesa, vaja que són mobles per varies vides.

Els seus mobles són per passar de pares a fills i a nets , en te d'escampats per bona part d' Europa, un menjador complet a Moscou, quatre a Alemanya, i fins i tot a alguna república ex-soviètica com Kasachstan que hi va enviar un gran armari tot de fusta massissa , desmuntat i molt ben empaquetat, poca broma ! Està molt cofoi de lo que ha sortit de casa seva.

Estoig de fusta de cedre, fet per l'Agustí, fa molts any , mes de quinze, i a l'obrir-lo encara se sent l'olor de la fusta.

El seu prestigi ha arribat més enllà de la seva comarca i país, Enhorabona Agustí !

Tornant a la làmpada que es el motiu d'aquest post.

Vam tenir sort de les dos peces i una làmina de fusta que en Lluís va poguer comprar a Vinçon, no en quedava cap més ,  amb elles soles no podiam dissenyar la làmpada ni fer-la ( evidentment no disposàvem d'un plànol original ni res que si assemblés ); tot s'ha de dir, vam tenir la sort que una amiga del Lluís va despenjar la seva, del pis dels seus pares, perquè ens poguéssim sortir, entre tot sembla que la podrem fer, si ens en sortim farem quatre làmpades, dos per l'Agustí i dos pel Lluís. Imitant de lo que havia dissenyat l'il.lustre José Antonio Coderch de Sentmenat (1913-1984).

Tot un repte, la cosa anava per llarg i així va ser !! hi vam invertir molts mesos, per això als veurens i no sabiam on demanar les parts de la làmpada, xerràvem de moltes anècdotes mèdiques, o història local, de persones de Cornellà que havien sigut referents en les nostres vides de ciutadans, com per exemple el bon manyar-ferrer de Sords.

Una impressora 3D

Vam haver d'investigar-ho tot, del principi al final, buscar una empresa, que treballés amb una impressora 3D,i enviar-li la " corona circular negra gran i petita " amb els seus pinacles , en Lluís ho va haver de dissenyar les dos peces amb el programa d'autocad", una tasca molt laboriosa i entretinguda , aquesta empresa va ser : MZ3D, de Vergara, impressindible que l'interessat ho enviés  en format autocad; d'això fa quatre anys , deu ni do del preu que van costat les 8 peces grans i les 4 petites.

Tot s'ha de dir a Barcelona l'any 2014 no vam trobar cap làmpada arraconada en algun angle d'alguna botiga, si tres peces  amb aspecte d'envellides a Vinçon, del passeig de Gràcia, com he dit abans; evidentment en Lluís les va comprar, ja teníem quelcom.
De cop calia  buscar per tot el país, una empresa entesa en fusta que"  deixés passar la llum ", segons l'Agustí només podia ser Pi d' Oregó i que fessin làmines ben primes, i que no es trenquessin al tallar-les i al curvar-les,en fi tot un repte.

A més també calia,  buscar una empresa que ens fes els ferros que aguanten la part de plàstic, superior e inferior, on van ancorades les làmines, i també les petites rodones que uneixen els ferros,  tot un handicape .

Una altra que ens pintés de negre aquest petits ferros, perquè no es rovellessin i alhora fessin una mica de goig , ho deixo aquí, no vull que s'espantin.. etc. Tot això abans de començar el treball de camp, llarguissim i carregós i tot plegat per fer màxim quatre làmpades dos per casa i dos per  l' Agustí, tot s'aguantava en el desig, ho podíem considerar una qüestió d'honor per dos homes que havien viscut de lluny o d'aprop els anys de Gauche Divine, en aquells anys seixanta principis del setanta, l'Agustí ja havia vist aquesta làmpada a una botiga de mobles de Banyoles.
Tot el mèrit de remoure aquest record intens sobre aquesta làmpada el dec al meu fill Lluís, que en temps passats m'havia sentit a mi  parlar-ne; dons va ser ell el motor que ens va empènyer a mi i a l'Agustí a esbrinar si es podia fer.

Mentre no arribava el material, anàvem passant les estones, de tertúlia al seu taller, tot veient i valorant mobles ja fets, estil de la Provenza (Montpeller), mobles d'influència italiana, també mobles clàssics massissos, etc.  L'Agustí recorda que amb el seu fill varen anar a unes trenta fires del moble a Milà. També un plaer estar callat al seu costat i veure'l treballar en lo que estava fent en el moment  de la visita. Va ser tot un honor veure'l dissenyar i fer una escala de cargol sencera, se'n ha saber molt perquè al muntar-la tot quadri al milimetre i ajusti a la perfecció. Resultat final una meravella, només ho pot fer un gran ebenista.

Aquesta màquina tenim davant se'n diu fregadora de banda manual; l'Agustí recorda que la primera que va tenir se la va fer ell, les politges eren de fusta cosa mai oïda per mi, sempre les he vist de ferro, la plataforma per pujar i baixar una peça d'un moble es movia a munt o avall amb una manivela; res a veure amb aquesta que veuen tot es elèctric, cosa poc freqüent en ell, va dir-me que encara avui dia hi ha ebenistes que encara no la tenen, no pel preu, sinó que s'ha de tenir el pols i el punt d'apretar molt o poquet i .....si et passes, ja has llepat.

L'Agustí fa com vint-i-cinc anys que em va fer aquest faristol per posar el llibre Goya, Los Agua Fuertes, coneguts amb el nom de Caprichos y nota biográficas del autor,

per M. Seguí y Riera, Barcelona: Centro Editorial Artistico 10, Mendez Nuñez, 10. Any 1884.
Aquí tenim una màquina que l'Agustí l'anomena Copiadora-Fresadora, explica que ha treballat centes d'hores amb ella i mai l'ha deixat penjat.

" Salva la vida d'un cuc, pesca amb Mosca "

Com podeu llegir a la camiseta de l'Agustí que diu: " Salva la vida d'un cuc, pesca amb Mosca ", ell es un gran aficionat a la pesca amb mosca, fa com vint-i-cinc anys que en parlem, i m'ensenya un armari on hi guarda tots els estris per passar un dia al riu, l'equip es completissim, amb tot gaudeix  dels amics

L'Agustí ha dedicat més de 20 anys a la pesca amb mosca, amb el pas dels anys ho va canviar per la bicicleta. La vida obliga a fer aquests canvis.

Com he dit abans, llargs anys ha practicat la pesca amb mosca, cosa que no es fàcil,segons ell es tot un art, requereix gran habilitat i coneixement, de manera que la pesca amb mosca es considera pels seus fanàtics com un " art " o pesca " intel·lectual ". Aquest tipus de pesca és una de les més pures i desafiadores en què peix i home s'enfronten. - perquè hi han tants tipus de mosques a la natura ? No se que contestar !.

Perquè d'un moment a l'altre canvia el vent, o es posa núvol i de cop al damunt de l'aigua apareixen un estol de mosquits de color negre , o més vermellosos, o marronosos i si no canvies la mosca, no pesques res, la truita és intel.ligent.
L'Agustí explica una anècdota ben bonica: hi han pescadors veterans que a l'arribar al riu on van a pescar, caçen una mosca al vol i llavors esculleixen la mosca artificial a posar a la canya, per tal de confondre a les truites. Interessant i molt pràctic, però alhora l'Agustí ens dona uns consells:

Primer cal tenir en compta quin tipus de mosca vola? Si no volen mosques s'ha de posar una mosca fugada ; a l'hivern s'ha de fer servir aquesta mosca fugada.

La ninfa no està formada, mentre no poden volar i s'assequen les ales al damunt de l'aigua, son menjar per les truites.

La mosca adulta pont els ous sobre l'aigua.
També tenim la Mosca de Maig perquè solen sortir al maig. Aquí els poso una bona varietat de mosques, que poden servir per altre tipus de peix.

La mosca formiga a l'estiu.

Quan m'explica tota aquesta varietat considerable de mosques en el nostre entorn, quedo meravellat, perquè un servidor sempre ha estat acostumat a la mosca comú que molts tenim a casa.
Ben mirat , Déu ni do de la quantitat d'estris que estem veien en els diferents departaments de les caixes de l'Agustí, tot això dona entendre de que no es cosa fàcil.

Amb els seus amics anaven a pescar a la Cerdanya, concretament a Bellver de Cerdanya, a Vilallonga, a Setcases, fins i tot a algun tros de riu pujant a Vallter. Quan estava cansat escullia llocs més propers a casa com a Orfes, Vilert i Báscara, també sota el poble de la Cellera de Ter, on el riu és molt ample i hi van molta gent a fer pesca amb mosca.
L'Agusti explica que al Terri hi han carpes, bagres i barbs, curiosament les bagres es pesquen amb mosca.

L'Agusti ens explica que als matins a la taula del menjador de l'hotel els pescadors monten el seu torn fixat a la vora de la taula i allí confeccionen mitja dotzena de mosques una mica variades. Vista la petitesa de les mosques artificials cal fer servir el torn, sinó seria quasi impossible fer-ho tot amb les mans i que quedés ben fort.
Els fils de colors que estem veien dins la caixa, son útils perquè hi han mosques de tots colors i també el cos de la mosca pot ser de varis colors, normalment hi van unes espires de color vermell o d'altres.

L'Agustí també m'ensenya el carret de la canya que es tant bo, que el guarda en un estoig especial: el carret de la pesca de la mosca, el fil es de seda artificial en forma de " Cua de Rata ", vol dir en forma cònica. La Canya de grafit pesa uns 70 grams i al tirar-lo es brinca moltissim.
Una nota que diu molt a favor d'ell i dels seus amics, sempre tornaven el peix al riu !!!

Com a divertimento i ben lligat al que estem parlant, es interessant llegir: Los años Divinos, d'Oriol Regàs , any 2010 Edicions Destino i  " Gauche divine ", amb textos d'Oriol Regàs i Oliva Maria Rubio de l'any 2000, editat per Lunwerg Editores i Ministerio de Educación y Cultura.
Viure al costat d l'Agustí el desig de poguer portar a bon terme tot un somni, no tenia desperdici i de contemplar la seva cara amb aire de disfrutar amb una certa innocència, el que de lluny sabia que ho faria be.
No se com vam derivar altra vegada vers la pesca, la gran afecció de l'Agustí i va volguer ensenyar la canya i el carret.

la làmpada acabada

He començat amb la làmpada acabada perquè vostès se'n facin una idea, als anys setanta a Barcelona era  molt coneguda, des que va sortir, jo als meus 19 anys l'havia vist exposada i a la venda a una botiga de Vinçon del Passeig de Gràcia.

Amb l'homenatge  de Mínim a l'arquitecte, els hereus segur que hauran tornat a posar a la venda aquesta làmpada única des de la meva joventut, ara ja en tinc seixanta-vuit. No em diguin que no es maca ??, però potser que el conjunt sigui estètic, però hauran trobat els mateixos materials ?? Es un pregunta que em faig.

Noteu aquests petits departaments, quadriculats, plens de gom a gom de fustes i fustetes, de motlles i motllures i d'altres peces ben treballades i acabades com algun cim de taula massissa, que algun dia, van servir i potser serviran o no, per a recuperar mobles molt preuats,que fa molts anys es van dissenyar i fer,i deixar de fer, l'Agustí guardava la plantilla que li havia ajudat a tallar la peça i considerava que sempre es bo no perdre el rastre, mai se sap !.

Alhora tenia un petit estoc de cada peça, per poder-la muntar ràpidament si hi havia una altra comanda. Aquest sistema sempre li va donar resultat, encara que ell de manera simpàtica, diu en van sobrar, que hi farem !
El secret està en les altures del taller tal com poden veure,allí s'hi guarda quasi tota l' història de casa seva.

Tot el que pot semblar fàcil, en cap moment ho va ser, no perquè el meu amic Agustí no tingués idees, tot al contrari, la lentitud en part era deguda a que no trobàvem els materials adients  i com que no teniam pressa van optar per esperar i disfrutar de l'espera; i a poc a poc anar gaudint ara projectant com seran les puntes de les làmines de la futura làmpada , etc...

La il.lusió a tres bandes era al màxim, érem com nens petits,  que "voliam i no voliam arribar a final del projecte,o sí " i contruïr les quatre làmpades , això tant petit es va convertit en una odissea, vam tardar mesos en fer-les.
Ara sembla que em trobat una empresa a Igualada que podrà subministra-nos aquest pi americà d'Oregó transparent a la llum; dintre de 4 setmanes ens ho confirmaran, perquè el responsable està de viatge.

El temps anava passant i tot s'ha de dir, l'Agustí te tot el mèrit de cara a que tot arribés a bon port, ell anava pensant amb les tres peces que tenia i les que no tenia i  com es podria fer cadascuna d'elles.

La llarga sabiduria acumulada durant tots els anys de, feta  la seva professió, li van servir de molt.

Va fer la plantilla per a cada fulla de la làmpada.

Explica l'Agusti, que el que més li va costar de la construcció de la làmpada va ser tallar les làmines de fusta, era molt fàcil esquerdar-les o trencar-les.

Tot havia de ser molt precís i això obligava ha pensar com es farien les plantilles per poguer fer i tallar totes les làmines exactes i al mil.limetre; una feinada en fer tant sols les plantilles.

Al ser una làmina tant prima, la por a que s'esquerdessin era constant; com es tallarien ? no teníem motlles o encunys, que posant-los al cim de cada làmina, una premsa les deixés encunyades i les fes totes exactes i sense cap risc d'esquerdes, l'Agustí ho va fer manual.
Tot passant l'estona, i veien treballar a l'Agustí, li vaig preguntar per la màquina que estem veien, és una màquina que es diu màquina d'obrar combinada, pot fer forats, se li pot posar fresses, serres, etc. Actualment no la fa servir i per això hi han records de tota mena deixats al damunt.

Aquesta màquina fa molts anys que està amb ell, segons l'Agustí es un tresor, una filigrana de màquina, es Belga, amb ella ha fet molts peus de taula i també te la particularitat de fer taladres.
També te molt d'apreci a aquesta " Regruesadora " aprima la peça, tot el que tu vols ", la te des de l'any 1960, una gran màquina i que mai s'ha espatllat i funciona com el primer dia.

Encara te una altra màquina que es diu motllurera, que fa els montants de les portes a quatre cares, impressionant.
Tots els fusters i ebenistes que he conegut, a tots els falta alguna falange dels dits de la ma, es propi de l'ofici. Ep ! l'Agustí , després d'una llarga vida d'ebenista, te els dits totalment integres.

Amb l'ajuda de la làmpada que ens van deixar, l'Agustí va anar fent plantilles per poguer fer tots els components de que constava.

M'oblidava un instrument molt necessari per un ebenista que es la serra-cinta, per tallar gran taulons.

Reforç per els extrems de cada làmina .
Be, per sort va arribar el dia que ja totes les peces que havien fet fora del taller havien arribat : les rodones  de plàstic negre i els ferros, tot lo altre de fusta ja estava acabat feia dies, per part de l'Agustí.

Muntar-les va ser tot una festa, clar ho teniam tot. L'Agustí i el Lluís si van posar i vinga a veure si tot encaixava. Sorpresa tot encaixava la mar de be, cap equivocació en els forats de les làmines.

Primer de tot  i obligat era muntar la estructura interior de la làmpada, que aguantaria totes les làmines de fusta.

La primera va encaixar perfectament, de cop va pujar la autoestima dels dos i de retruc la meva, tot lo fet donava profit.

Jo sempre he ajudat a distància, diguem he sigut l'home dels encarrega, d'anar d'aqui cap allà, o sigui d'intendència i gran observador de tota l'història des del principi.

En Lluís també muntava la seva i per la cara veiem que està molt atent i alhora orgullós d'haver arribat a tenir-la.

Ja tenim la làmpada muntada i tots contents i satisfets.

Aquí teniu l'Agustí i en Lluís que des del principi van estar llançats a que la làmpada fos una realitat. Junts vam  acomplir un repte, que després de mesos va ser realitat l'any 2014.

Dono les gràcies a l'Agustí per tota la seva paciència i esforç en portar a terme aquest diguem-ne " somni " " de tres peces "  arribar a fer tota la làmpada, també agraïts a la amiga del Lluís que ens va deixar la seva làmpada, per poguer avançar i prendre mides. Els cos real en hores l'Agustí mai ens l'ha dit, molta generositat per part seva. Cosa que mai li podrem pagar. Mil gràcies i molt més que agraïts.

Diuen que tots els homes som el que som gràcies a l'ajuda dels altres. Tots ens realitzem en la mesura que  els demès són capaços de realitzar-se. Agustí està al teu costat es un aprenentatge continu com a persona i com ebenista, Déu ni do del que em après de tu.

Ben cordialment

Pep.

CONTEMPLACIO D’UN PASSAT, QUE JA PRACTICAMENT NO QUEDA RES


Un dia qualsevol, cap al tard, sentia els de casa que deien, aquest vespre anirem a casa de la tia Rosalia a escoltar ràdio  Pirenaica, i vostès diran i què ?, ep !! en aquell temps no estava autoritzat tenir aparells de ràdio i menys escoltar ràdio Pirenaica. Quines coses Déu meu?
A l’arribar a la cuina de cal oncle Bori, posàvem unes cadires en front d’un armari, la tia Rosalia, germana del meu avi, l’obria i treia copes,  plats, soperes, etc, i obria un doble fons, on hi havia un vell aparell que funcionava, el que no recordo si era una la persona que l’escoltava i després ho explicava als altres. Be, podria tractar-se d´una ràdio de galena.Encara que la imatge de la ràdio de sota de cap manera pot correspondre a la que escoltavem, perquè d’entrada no hi havia càmeres en color, només és una ràdio que va existir i com que anava sense piles, donç funcionava nit i dia, tot l’any, una joia. 


 El silenci omplia la cuina, ningú parlava, perquè a més la ràdio s’havia d’escoltar baixíssim, per por a que algú ho sentís i ens denunciessin a la Guàrdia civil, que per cert eren temuts per la població, al menys a mi em feien por. Bé , no puc parlar gaire del contingut de la sessió radiofònica, el que feia atractiu tot allò era el misteri, la preparació, o sigui buscar la emisora amb tota la cura  del món, està com amagats i  la prohibició de lo que estàvem fent , amb la seguretat que fèiem algo mal fet i això s’anava repetin un cop per setmana i prou; clar fora de la família ni en parlàvem, ni amb els altres parents, estava claríssim.



La mare sempre m’ha explicat que jo vaig néixer en ple Pla Marshall que els americans ens donaven formatge enllaunat i llet en pols, que cada matí es repartia al col.legi. Aquesta ajuda a Llorenç es repartia a l’entrada de cal Miró una casa veïna. Donç be, alhora que jo havia de néixer(1949) a sota la finestra de casa hi havia una cua de dones preparades per recollir l’ajuda dels americans ;  poden imaginar-se a la pobra mare, quins moment va passar i la prudència que va haver de tenir, per no ser motiu de comentaris i de  tertúlia al vespre a la  creu de Llorenç.  No recordo quantes coses és repartien degut  al Pla Mr. Marshall, podrien ser algo més que llet i formatge. No se amb quin criteri és repartien.



També cal dir que era l’època de l’estraperlo i el racionament.  L’any 1952  és va liquidar  el règim de racionament que feia tretze anys  que durava; evidentment jo no en tinc cap record, tenia 3 anys. Aquesta cartilla de racionament que em va caure a les mans, quan jo era metge de Les Planes , que per altra banda era igual per » todo el territorio nacional «en el seu interior deixa palès la data de 1952. Aquesta cartilla, està nova per estrenar, deia pertànyer a una família acomodada, perquè te tots els cupons sencers, no en falta cap. També es cert que segons m’expliquen els pares, la gent de pagès sempre tenia més recursos en general que els de ciutat, al camp sempre es pot  trobar menjar, encara que sigui en forma de bolets, hortalissa, olives a l’hivern, conills o perdius, algun porc senglar o algun tudó o fruita, nous, ametlles, raïms, codonys, cerves, figues seques….en una paraula es pot subsistir i no morir-se- de gana.



Com aquests cupons de ACEITE, ni havia de AZUCAR, ARROZ, VARIOS, …..no se si algún altre. Ho preguntaré.
Tornant al Pla Marshall, no se quans anys va durar el repartiment de la llet en pols a les escoles, perquè a l’escola de Maldà Don Ramón encara en repartia l’any 1964; cosa curiosa ningú protestava i tots ens la bebiem, que curiós? o és que eren temps que ningú anava sobrat de res ?, més aviat es tractava d’això.



Els joves, per Llorenç , ens dedicàvem a escoltar i parlar del tema de l’estraperlo a la creu de Llorenç entre la gent gran , encara que no hi entenguéssim ben res. Clar tothom era expert en estraperlo, dèiem a Belianes la Guàrdia Civil ha detingut un cargament d’oli  ? carai ?, passat Sant Martí de Maldà han detingut un cargament de blat  ? noi ? , a Solivella han parat un carro ple d’ametlles!? mira ?, be mai arrivabem a cap conclusió per què no ho podiem comprovar, però sempre quedava per damunt de nosaltres la veu dels grans, com en tot.
Ara que explicat l’any exacte que van acabar els  racionaments; el racionament es feia a l’entrada de cal Miró els nostres veïns segons el meu pare.



A Llorenç tot girava al voltant de la pagesia. Del mati al vespre sempre, es treballava, es vivia , es pensava i respirava  tenin present la climatologia i  les collites. De bon mati, sortien un carro de cada casa i el soroll era carateristic, i augmentava a l’ajuntar-se  un grapat de carros pujant la costa de la bassa per anar cap al tros. Difícilment els carros s’avançaven els uns als altres. A Llorenç hi vivien moltes famílies, encara ningú havia emigrat i totes les cases per petites que fossin totes estaven plenes. Segons el pare quan era jove hi vivíen al poble unes 300 persones, la mare explica que quan va arribar a Llorens en va contar 202; Déu ni dó, ara que costa poc contar-los no m’atreveixo. Només dir, que hi ha algun carrer que durant la setmana no hi viu ningú.

Imatge de la nostra església de Llorenç de Rocafort, una de les esglésies més antigues dels pobles que formaven la baronia de Vallbona.  Antigament la patrona era Santa Maria com ho fa palès la clau de volta de l’església i més tard Sant Abdó i Sant Senen. Josep Capdevila i Vila.

 Als camps, a tots els racons hom podia veure famílies treballant i cantant, grups per tots cantons, la gent es quedava a menjar al tros i a les cabanes hom podia veure sortir fum pels les xemeneies i pels marges assoleiats dels solans, la gent feia bullir el tupi, jo ho recordo per escaldar les sopes o per escalfar l’arros o l’escudella o el caldo que portaven de casa o és feia allí. Després es menjava arrasserat al sol i be que si estava.

El pare dinant a l’hostal del sol, com fa quasi 80 anys. Sempre li ha agradat quedar-se a dinar al tros.; a l’hostal del sol com diu ell. Partida de Les Pintades molt aprop de Omells de Na Gaia.

Tothom contemplava que feien els veïns i mira uns arrabassaven, d’altres tallant esbarzers sota els marges, d’ altres refent marges caiguts, amb un covi i anar acostant les pedres que les robinades s’havien endut i  que els grans de cada casa sabient colocar-les de la manera més segura del món perquè a la propera robinada  lo se les endugués, d’altres fent llenya pel proper hivern,d’altres esporgant,  d’altres marcant les fites de nou del veí que llaurant sempre les movia de lloc, d’altres com el germà de la meva avia (oncle lliberato) fent carbó en els llocs on previament s’havia arrebassat, … etc. Com poden veure tothom esta a ocupat,  només es perdia el temps en dies de destorb… Per exemple, el pare durant anys el vaig veure apedaçar equest cabàs de goma, comprat a Tàrrega quan joera petit


Una vegada i clavava uns trossos de cuiro, d’altres es coisia el trencat amb filferro, els pares hi van fer la última collita d’ametlles i d’olives  de 2012, un cabàs per tota la vida, encara el tenim. Els estris a pagès havien dedurar quasi per sempre. Tot s’arreglava, poquesvegades es comprava de bell nou. Fins i tot el pare es recarregava els cartutxos de caçera.


Amb la seguent vista d’aquesta etiqueta, podriam dir que aqui comença nostra història, la història del que seria el poble de Llorens, temps a venir Llorens de Vallbona i més tard Llorens de Rocafort i …..

Tres paisatges molt intims del nostre estimat poble de Llorens de Rocafort. Josep Capdevila  i Lluís Capdevila Martín 2012.

El carro era una peça fonamental a  Llorenç i en general a per tot el territori, així com la mula.
Recordo que els carros els feia el carreter de Vallbona, era un gran ofici, un ofici molt complert., jo era petit però ja el tenia molt ben considerat, però si, era una peça clau a la baixa Segarra i per l’Urgell. Tothom tenia un carro.
A casa com a totes,  per anar a treballar al tros, s’hi anava amb el carro , perquè  les  terres estaven lluny de casa . Al carro, a part de les tasques propies del camp: portar les ametlles, les olives, portar fems als trossos,  també  servia per anar a recollir algun parents de Girona que baixava amb el tren a Bellpuig, o a l’era el Sord de Maldà, portar el menjar, el selló,(a Llorenç en diem silló), els estris, els sacs, les portadores si era l’època  del bremar, en fi indispenssable; i per tornar cap a casa sempre es portava un sac d’herba pels conills i un feix de brosta d’ametller i de freixa, també servia per portar la llenya del bosch per l’hivern .  Recordo que anar amb el pare al tros era com una festa, ell m’anava explicant de qui eren les finques que anàvem deixant a banda i banda del camí i d’aquesta manera anava interioritzant el territori i els seus propietaris.


 Jo recordo que sempre li preguntava com estava fet el  carro, quines fustes feien servir, si era molt complicat fer les rodes, en fi no parava de preguntar i el pare em contestava el que sabia, per exemple: referent a les fustes que es feien servir em deia : fusta de freixe, de xop, fusta de faig, fusta d’om, de roure , d’àlber, d’alzina, de Lledoner i alguna altra que no m’enrecordo.  Li preguntava ,de quina fusta esta fet el boto de la roda – el pare contestava de freixe de Girona, i els braços? de fusta de faig! i les baranes del carro – de fusta  d’om !, i els empostissats ? – de fusta de xop ! . En fi allò semblava un interrogatori ?, però la paciència del pare no te límits. També recordo que a l’època del batre i portar les garbes, si afegien uns estaquirots a les baranes on si podien clavar les garbes, per guanyar mes altura i aprofitar cada viatge cap a l’era. En fi el carro era imprescindible per la vida d’un pagès. També recordo que fins i tot hi havien carros bolquet !. També recordo que als carros si afegien veles de lona, per anar al mercat a Tàrrega , o per si plovia, i una llum evidentment  dins al fanal i anava una espelma encesa, calia pensar en tot.

D’aquesta roca s’ha tret molta pedra per fer les cases del poble de llorenç de Rocafort.

Un bonic i entranyable record es quan els pares i la padrina feien sabó al corral del darrera, ho recordo com una festa; posaven un perol d’aram i l’omplien amb olis ja fets servir de les tupines, trossos de cansalda, ossos de pernil, les cornes de la cansalada , olis de fregir i sofregir, etc, si posava sosa caustica com a alcalí  i és feia bullir varies vegades dins que quedava solidificat i separat de les impureses. Finalment quan era fred es talla amb pastilles com la present. Ep !, a casa el feiem servir per rentar la roba, i per ensabonar-nos el cos i rentar-nos el cap, que quedaven uns cabells molt brillants; tot s’ha de dir l’aigua era de cisterna o sigui de pluja , que a Llorens en diem «aigua dolça»  i la de pou, aigua crua.

Sabó casolà, recordo que si es feia servir aigua dolça o sigui aigua de pluja, feia molta espuma i deixava els cabells molt brillants.


Una altra imatge molt viva de Llorens, era que els homes els mesos d’estiu, després de sopar, sortien a parar la fresca a les escales de la Creu de Llorenç o cadascú al seu  carrer, al nostre carrer bufava la marinada i si estava d’allò més be, alguna nit fins i tot amb un jersey al damunt, ens reuníem una bona colla, els grans parlaven anècdotes del passat, coses de la guerra, refugiats que havien estat al poble, històries de mossos que vivien o havien viscut al poble, històries de milmanda, històries de capellans que havíem tingut a la parròquia de Llorenç i que alguns encara jo no havia nascut com : mossèn Pere Vallverdú i Culleré , fill de cal Flari de Maldà,  no va tenir la sort de coneixer la grandesa del cristianisme » El perdó » se’l va perdre, mai va entendre lo de perdonar setanta vegades set ,en resum home poc evangèlic segons la tradició oral que el meu pare va sentir dels seus pares (acabada la guerra civil, es  va decantar cap als qui l’havien guanyat).  M. Marcelino Martí, al 1939 M. Ramón Marimón, M. Josep Dalmau, M. Josep Serra i Ramón, M. Amenós i Berengué, M. Jordi Rosell i Farré del qual jo vaig ser escolà era l’any 1956, recordo que era ros, M. Daniel Barenys i Llauradó m’han dit que encara es viu,  home molt estricte en si mateix i amb els altres, molt bona persona, tenia dos nebots que els dos erem metges, el gran el coneixia i erem amics, era metge de poble  com jo i va morir fa uns 10 anys (a.c.s.), M. Pasqual Gasol, M. Francesc Huguet, , M. Francesc Vives i Pasqual el meu fill gran va fer la primera Comunió amb ell, va morir l’any 1992, també era conegut com a pare Romuald des de Poblet, M. Armand Carbonell i Bergés i de l’any 1998 al 2011 m. Pere-Lluís Ramón i Martori, recentment traspassat, ningú esperava la seva mort, el Senyor se’l ha endut massa jove feia poc que el Sr. Arquebisbe l’havia traslladat de parròquia, havia tornat a prop de casa seva, a Mont-Roig del Camp (a.c.s.);   com les colles de caçadors de fora que tenien el terme arrendat, gent que veina a fer carbó, o ramats amb el seu pastor, passants pel poble que arreglaven paraigües, que venien tupins, cocis, olles, caceroles, matalassers, cadiraires que treballaven la boga,sota el portal de cal Bergadà,  xarlatans que venien mantes, afiladors de ganibets, gitanos que compraven xatarra i que paraven davant de cala Milia, altres compraven pells de conills a canvi de betes i fils , etc…
.




Sovint se sentia pel poble algu que cridava …dones no hi ha res de feram per vendre ? es referia a conills, gallines, ous. 

Tenalla on es guardava l’oli de casa; poden veure-la totalment  restaurada, feta pels artesans passavolants. Per tranquil.litat de tots vostès, el pare explica que aguantava l’oli un cop arrenjada.

Aquests oficis, que precisament  eren ambulants, o sigui que anaven de poble en poble, oferint els seus serveis. Aquest que arreglaven les tenalles de ceràmica, cridaven:  Donesssss…….. s’adoben cocis, gibrells i paraigües, pots d’al.lumini i porcelana.
No poden oblidar els frares de les diferents ordres que passaven a demanar caritat, o per les germanetes dels pobres o per altres hospicis. També passaven misioners que ens passaven pel.licules de missions per si algun jove si volia apuntar o per entrar al seminari. Recordo la Santa Missió a Llorens com a algo excepcional i homes del nostre poble que havien anat a fer curssets de cristiandad o havien anat de Colores.
Una persona estimada al nostre carrer ,era l’Eusebi (a.c.s.) que sempre arrivaba fosc i negre del fondo , portava l’hort de cal Timoneda , arrivaba carrregat de melons i com que els regava, eren molt grans i bons, un resort a l’abast de pocs. Ell cada nit ens  partia un meló, i si no en feia prou, en començava un altre. L’Eusebi pels nens ho hagués donat tot, i nosaltres ens trobavem molt be al seu costat. Un home bo. L’estimavem. El pobre la mort de la seva estimada Hotensia li va partir el cor per sempre.
També recordo que el diumenge al sortir de missa anava a cal Perejaume a jugar al dómino amb el Sr. Jaume Timoneda Capdevila, aquest bon home  en sabia molt, fins i tot sabia les fitxes que jo tenia, em sorprenia amb un clatellot quan no tirava la fitxa que jo tenia i que hauria d’haver posat per llògica.  Quan la gent portava al damunt deu pessetes ell sempre en portava un feix; quan pagava la cervesa al cafè, es treia el paquet que igual hi portava 50.000 mil, tot plegat per pagar dos pessetes com a màxim, era tot un escàndol pels que passaven el diumenge amb una pesseta com jo i d’altres.  Era un home de costums fixos, també sabia fer el solitari. Recordo que en l’amplissima cuina en un racó hi havia una gran pica de pedra picada en la qual feien la budaga, la qual consistia en passar la roba neta per tal de blanquejar-la sobretot les camises o els llençols de cotó o de cànem. La veritat es que jo mai la vaig beure funcionar. 

Cal Perejaume, casa molt típica del païs, com poden comprovar, la part baixa de la casa no te finestres, eren temps molt insegurs per auestes rodalies de Vallbona, on per aquests anys governava la baronia l’Abadessa Mª Teresa de Riquer i de Sabater, temps de bonança perquè es va fer l’ampliació del poble fora muralles. Aquesta es la casa on i queda encara una pica per fer la bugada.

De jove i de gran sempre m’havia preguntat qui havia fet aquest escrit ? i com havia arrivat fins als nostres dies, després de més de 30 anys de democràcia ?  Aquest collir olives de 2011 un diumenge al sortir de misa tot esperant que la mare ens preparés el dinar el meu pare em va fer cinc cèntims sobre el tema: resulta que ell va ser l’autor, junt altres joves del poble, gent d’esquerres evidentment, que a l’acabar la guerra i a la entrada dels nacionals, els van obligar a escriure el que diu la llegenda. El pare, no va tenir cap més remei que fer-ho, tenia 17 anys, però ho va fer ple de faltes d’ortografía a propòsit,com una venjança sutil,  lo curiós del cas , es que mai ningú el va renyar per lo mal escrit que estava, ho van donar per bo. La cultura no va lligada a cap ideologia política.També el van obligar a d’altres treballls gratuïts per la comunicatat,pel sol fet d’haver sigut ell, els seus germans i els seus pares d’esquerres. Explica que , d’altres persones també van fer treballs per la » comunitat » de manera «altruïsta» .
 No es va poguer lliurar de la mili, tot i tenir els pares molt grans. En protestar a la Capitania de Lleida, li van dir que sí, que tenia raó, que segons la llei vigent , s’hauria de lliurar de la mili, però que el seu  poble el volia fora, Déu meu, quant d’ enuig envers un noi que ni havia fet la guerra. D’aquesta manera el pare es va passar 3 anys fora de casa, deixant els avis sols, perquè els dos germans seus havien mort l’un en camp de concentració de El Burgo de Osma i l’altre al camp de concentracio de Mauthausen-Gusen (Austria). Els avis ja grans van haver de tornar a treballar al camp, per tirar endavant la casa.

El nostre pare Sisquet Capdevila Pons , escrivint en el silenci i recolliment obligat.

El pare en els seus llargs 89 anys ha escrit molt i també molts poemes, històries del poble i de la nostra familia i de les Romeries a la Marededéu del Tallat. poemes dedicats a la Marededéu donant les gràcies per ajudar-nos a que tots estiguem units i d’haver superat totes les malalties i de tenir una salut de ferro. També el pare, no descansa d’escriure petites notes a tots nosaltres desitjant-nos lo millor pel dia que acavem de començar. Ha escrit centes de pàgines en la seva vida. Podriam dir que ha sigut un pagès que ha disfrutat de la lectura i de l’escriptura i que a ratos lliures ha fet de poeta. Moltes vegades penso que hauria sigut del pare si no hi hagués hagut la guerra civil i els  seus estimats germans grans no haguessin mort ? Evidentment no hi ha resposta. De totes maneres sempre l’hem vist feliç fent de pagès, ha disfrutat com ningú i encara ho fa als seus 89 anys, sempre l’hem vist enamorat de la seva feina, que sempre la fet be, no la pot fer d’una altra manera.
 Parlan del pare no puc més que posar un breu text del Libro del desasosiego de Fernando Pessoa, ( pàg. 122) que li escau com l’ anell al dit, és un home enamorat dels seus trossos i se sent afortunat de lo poc que te, que per altra banda és molt :
» La vida es para nosotros lo que de ella concebimos. Para el rústico para quien su propio campo lo es todo, ese campo es un imperio. Para el César cuyo imperio todavía le parece poco, ese imperio es un campo. El pobre posee un imperio; el grande pose un campo »  
De més jove recordo les famílies que van emigrar del poble anant cap a diferents llocs de Catalunya . Temps difícils els principis dels anys 1960. Han passat els anys i puc contemplar que la gent els ha costat vendre’s la casa i les terres, la majoria han aguantat i aguanten  Aquestes families ,sempre que poden tornen els caps de setmana, per les festes ( Festa  Major, Tots Sants, Nadal, Setmana Santa, etc….) Aquests veïns encara es troben lligats al poble, tot  i que les terres no els donguin ni un €, o estiguin completament ermes . El que te  terres o casa li queden lligams. Em pregunto com l’escriptor Cisco Pasqual Greoles , que tindràn aquestes arrels tant minses, però que ens lliguen per sempre més ??. Uns tenen les terres arrendades i d’altres se les cultiven ells mateixos,  però tothom estima el poble on va neixer.



Encara recordo que el pare i el germà de la meva àvia feien llenya serrant els pins amb aquesta gran serra, els dos un a cada punta i vinga tot el dia. Fer llenya era obligat per qualsevol pagès, el fred rigurós d’aquestes terres es real i cal tenir llenya de sobres per cubrir tots els mesos d’hivern. Tot s’ha de dir aquesta serra feia molta feina, alhora cal dir que no hi havia res més. Encara que no tota la llenya es feia amb aquesta serra, sinó que molta procedia d’esporgar els arbres ametllers i olivers. A casa, el pare sempre l’ha aprofitada, a més la llenya més apreciada es la d’ametller, que un cop a la llar de foc, aquesta no fa espurnes i fa una flama blavosa i escalfa molt. Fa anys que a la llar de foc només cremem llenya d’ametller, la de pi la guardem per l’estufa.

La mare Isabel Vila, la meva germana Dolors i jo mateix en un moment en que la mare ens explicava que darrera aquelles montanyes que estavem veien no gaire lluny hi havia d’haver el poble de Sant Miquel de la Miana i jo corretjia la orientació, sobre el terreny. Foto de Lluís Capdevila.

A casa, la nostra mare te una memoria exepcional, tant l’antiga com la recent, lo que passava a les terres de l’antic comtat de Besalú en les quals ella va neixer i va creixer, es recorda molt be de la seva infantesa Sant Miquel de la  Miana, poblet  situat a  la Serra de Mor, amb el seu riu el Juinyell, més tard a Argelaguer amb el seu riu Fluvià i l’entranyable Borró on tant sovint anaven a pescar fins i tot a les nits de juliol i agost, amb una llum de carburo i caminant hores riu amunt s’arrivaba aprop de a Sant Miquel de Coma de Roure i a Sant Miquel de Monteià, i la feina era per tornar cap a casa i les caminades cap a Sales de Llierca i a visitar els seus veïns d’Aimà, d’Espuella , Banyils, de Conques de Dalt i Conques d’Abaix, etc.



 El Borró neix al puig del Bassegoda (1370 m ) i , després de passar, engorjat, entre els cingles de Guitarriu i la Serra de Llorona, desemboca al seu  col.lector entre Argelaguer i Besalú.


La mare al casar-se amb el pare, donç va venir a viure a l’Urgell al petit poble de Llorenç i com no podia ser d’una altra  manera, la mare va fer molts esforços per adaptar-se a una societat molt tancada en si mateixa; donç poca gent havia sortit del poble, o com a molt havia anat al poble del costat o a mercat a Tàrrega. No oblidar que era considerada com a forastera. La mare els seus 18 anys complerts, parlava com sempre havia parlat amb el seu  » ieisme » el qual ,formava part de la seva vida. No cal dir que va ser motiu de moltes converses a les escales de la creu del poble. No totes carinyoses ni molt menys. 
 A tots vostès els he d’explicar que el ieisme o substitució del so de la ela doble/ll/ pel so de la /i/ catalana o de la /y/ espanyola. La ela doble ( si no porta un punt al mig ) s’ha de pronunciar amb un so palatal ben diferent de la /i/. Per tant, el ieisme és un fenòmen fonètic que constitueix en la despalatalització de la consonant lateral palatal /ll/ que s’articula com una aproximació medio palatal sonora ( i consonàntica ). En la llengua catalana el seu origen és en la interferència de l’espanyol o localment, del francès ( com a Sóller o a la Catalunya Nord ) i es troba difós per les zones i sectors socials i generacionals més espanyolitzats o afrancesats.
El ieisme no és admissible en una pronúncia catalana genuina, ni en la informal, perquè fa desaparèixer una caracteristica fonètica bàsica del català.
Exemples:
—————

ull  /uiera/
ullal  /uial/
ullera  /uiera/
cella  /ceia/
ovella  /oveia/
pallasso  /paiaso/
porcellana  /porceiana/
rellotge  /reiotge/
vell  /vei/
abella  /abeia/
vermell  /vermei/
palla  /paia/
estelles  /esteies/
gall  /gai/
fulla  /fuia/
full  /fui/
al coll  /alcoi/
llavi  /iavi/
milla  /miya/
lluna  /iuna/
call  /caia/
llet  /iet/
medalla  /medaia/
cavall  /cavai/.





Elsl nens guaiten una estància, que es o era una cova, on si quedaven els gitanos que estaven de pas pel poble, a dins fins i tot hi havia una menjadora pel caball, burro, euga, etc que que portessin i així es resguardaven de la fredorada de la nit. De nens ningú tenia valor d’acostar-si; en feien molt de respecte.

A casa vam tenir sort de la mare, van venir anys de males collites, grans sequeres pel territori i els diners que om esperava guanyar no arribavem. La mare ja va venir espabilada de Girona, als vespres havia anat a classes de costura i havia après el sistema Marti de » Corte y Confección «


Amb totes les ganes del món, es va posar a cosir per la gent del poble, va tenir la gran sort que tothom li encomanava la confecció de roba per la canalla, pantalons pels homes, tratges, vestits per les dones.



Fins i tot li encomanaven dels pobles del costat de Maldà i Vallbona. La veritat es que la mare ho feia molt be, i posava tot l’enteniment. Tot això ho feia a més a més d’ajudar en les feines de camp al pare; al costat del pare ho tenia tot, el Sisquet va ser l’amor de la seva vida i va durar fins als 86 anys. Hi han amors que duren anys i més anys i només s’acaben amb la mort.  Així és aquest..



També brodava petits dibuixos o inicials a les camises .



Recordo de petit anar sempre vestit per la mare, ella m’ho feia tot i a la meva germana també. Ja tenia 17 anys i mai havia escollit la roba que portava, confiava amb el gust de la mare, vaja mai m’havia plantejat el contrari.



Tenia una màquina de la marca Singer, que la feia anar de meravella i en treia molt de profit, fent vestits per homes, dones e infants. Tenia molt bona clientela.


 Fins i tot a anar a vendre roba pels pobles de la rodalia, amb molt d’èxit, fins i tot va vendre els mitjons que feien les monges del monestir de Vallbona. En una paraula, la mare va ser la gran emprenedora del seu temps. Els diumenges al matí tallava , pentinava i feia la permanent a les dones. Tot per què entrés un duro a casa. Li devem molt. Gràcies mare.

Any 1955-56


La seva simpatia, la seva tendresa, espontaneitat, el seu somriure, la seva bondat, la seva inocència la feien única. 
Aui va una llista exaustiva, lletra de la mare Isabel Vila ,  de la gent que vivia a Llorens de Vallbona l’any que la mare va arribar



Ella va posar un somriure  a un poble tancat en si mateix, encara que el seu parlar de la Garrotxa, el seu ieisme, li va portar molta crítica i mals de cap, se li enreient a les botigues del poble, pobra mare tenia 18 anys.

La Tere i la tia Mercè Masbernat i Pont al porxo del Guilar.


La mare sempre s’encomanava a la mare de Déu del Guilar, que la portava al cor. Recordo amb carinyo la festa del primer de maig de 1986, 12ª arrossada de germanor de la mare de Déu del Guilar. 


La Tere, la meva esposa, anys avenir arreglava de flors l’altar, que tant estimava l’oncle Pep de Can Xach germà de la mare (a.c.s.), la propia mare i tota la seva familía d’Argelaguer.


També recordo les berenades a la Roca la Bassa, que praticament era el lloc més aprop de Llorens, o a les Creuetes, a la Font dels Serradells a Vallbona, aquesta berenada ja es podia considerar quasi un premi, un luxe i quasi sempre acompanyats per la mestra o algúna persona gran, a les roques de darrera d’era de cal Rafelet, a l’era de les Bruixes, o a la Roca Sabata  o al Pla del Tres, on hi havia i encara hi una una esplèndida vista del fondo de Llorens i de Vallbona i a més la marinada es fa sentir amb força, per això de petits la mare o la padrina ens feia endur un jersey en ple més de juliol i agost, per si decàs – que curiós oi?
Fins i tot el festeig es feien, davant de tothom, o sigui que eren públics, les parelles, tenien molt poca intimitat, eren vigilats a totes hores, fins i tot per la canalla, que erem nosaltres, quan anaven passejant per la carretera i s’asseient a un roca de sota el cami del cementiri i alli festejaven una estona, nosaltres els vigilavem des de dalt. Déu meu, quin desastre !!! Tot s’ha de dir teniem poques distraccions, tot era motiu d’admiració, recordo que fins i tot quan alguna persona es penjava, i venia el forense a fer l’autopsia, tots els nens ens posavem al voltant, fins que ens feien fora, o quan enterraven algun difunt en una fossa, que sempre es feia de dos metres de profunditat, donç tots al voltant per no perdrens cap moment de l’enterrament i la seva liturgia, que era molt barroca i els capellans portaven dalmàtiques negres i tot era molt solemne , els vius quedaven reconfortats del tot amb les llargues pregàries i cants; sabien que el pare o el familiar s’havia salvat, o dit d’una altra manera havia anat al cel, molt important, després de tantes penes en aquesta vall de llàgrimes.

Els edificis a les afores de Llorens són les eres amb les seves pellisses.

Una altra cosa que ens divertida era participar a fer les bales de palla a les pallisses. Recordo que passat l’agost , venien uns homes que es dedicaven a anar de poble en poble a embalar palla, eren gent molt forta, treballaven tots a una i amb molta precisió. La màquina portava uns braços ,molt llargs i aquells homes si repenjaven , feien molta força, l’estri disposava d’ una cremallera que cada esforç quedava sense retorn. La màquina tenia una tapa de fusta molt pesada que prensava la palla que previament se li havia posat. Una vegada tota la palla ben comprimida, s’obria una porta lateral i es passaven uns filferros de punta a punta amb unes » agulles «per unes guies que portava el propi tap, eren dos passades de llarg i quatre de costat i una vegada tot lligat es treia la bala i al.la anem per una altra. La canalla ens ho passavem d’allò més be, encara que no podiem moure la màquina perquè es necesitava molta força, però si era molt entretingut. Aquells homes anavem a preu fet, i després de casa anaven a una altra i de poble en poble, clar la palla sempre ha tingut molt de valor, abans les bales pesaven 40 kilos eren rectangulars i ara són rodones es fan al camp i pesen 500 kilos.

El nostre pare Sisquet Capdevila Pons, ell porta al seu damunt dos dels cognoms més antics del poble de Llorens de Rocafort.


Recordo encara com alguns dies de destorb cap al tard el pare reutilitzava  cartutxos ja utilitzats i amb una paciència d’un sant els canviava el pistó, els posava drets i alhora i buidava una mesura de polvora sempre exacta, després i deixava caure un tap de cartró, que ja el venien fet i tot seguit el posava en aquesta màquina que teniu a la vista.


Llavors un cop fixat el cartutxo, es comenzava a donar voltes i mes voltes per anar reblant la punta del cartuxo i s’anava arrodonin i fent-se forta, fins al punt que aguantava el tap i evidentment la polvora i apa ja estava preparat per un nou tir, a un tudó o a un conill. El pare mai va anar a caçar perdius. Anava a la barraca. De vegades tornava a casa sense res, i llavors tots tristos, però ell mai tornava trist, mireu us he portat bolets, o sigui sempre girava la situacio en positiu. Únic. De vegades ens portava cireres de pastor….. 
La canalla ens fixavem com treballaven els que posaven el cul a les cadires de boga, tant que apreniem tot el procés: el secret era tenir la boga ben humida i així es podia treballar molt a gust. També veiem començar un covi de vimets, que els tallaven de dos arbres que hi havien al costat de la síquia del fondo, o sigui que la matèria prima la tenien ben aprop.
També quedavem enbadalits quan els gitanos posaven grapes a un coci esquerdat, molt laboriós, però quedava arreglat per sempre.Veure treballar al matalasser era tot un espectable, tant si refeia el matalàs com si el feia de bell nou, tot un art. Els matalassos quedaven perfectes, t’entraven ganes d’estiar-te.



Recordo amb carinyo que quan estavem malalts o ploia, o als hiverns que els dies eren curts al no tenir tele ni ràdio, sempre buscavem pels armaris i amagatalls de la casa algo per passar l’estona i recordo trobar díptics amb cançons escrites per Mossèn  Ramón Bergadà i Sola pbre, i més tard Canonge de la Seu de Tarragona, els primer que van caure a les meves mans van ser la cançó A collî olives, que de molt petitet me la vaig aprendre de memòria, sense saber com faria la música, deprés vaig trobar la canço Lo Riu Corb, a base de escriure-la un munt de vegades, me la vaig aprendre també de memòria. També del mateix autor teniem un llibre titulat Fra Romeu del Cor de Jesus. , que feia una exhaustiva introducció a la familia Bergadà a més d’una recopilació de cartes del germà de mossèn Ramón.  Fa uns 8 anys el vaig trobar nou al Seminari de Girona . Amb els anys em anat recuperant, gràcies a amics de Llorenç i al propi Josep Foix altres poemes com : Festeig, Davant de un altar dedicat al sagrat cor de Jesús, Lo lliri de Montblanch, La Nostra Joia (Poemet català), Al Amor de mos Amors (La Verge Santissima del Tallat), Rocallaura, El Maset, A la Patrona de la Segarra, Goigs en llaor de la Mare de Déu de Lloret (terme de Renau), Les medicines de l’Estevet i de l’Engracieta, Cant a la Senyera del Orfeó de Solivella, Cant de la processó de les Antorxes, Dos Himnes, Josefines, Goigs de Nostra Senyora dels Torrents, Montblanch al Cor de Déu,
Goigs en honor de Santa Anna,, Goigs en Llaor de la Sagrada Família; Jesus, Josep i Maria,

Esclopets que es posaven a les mans per no fer-se mal amb la falç.

El meu padri, Pep Capdevila i Pons, als hiverns estava suscrit a La Vanguardia, perquè el dia era molt curt i les nits molt llargues , li sobraven hores i disfrutava llegin a la vora del foc la premsa amb 4 dies de retard. Coleccionava les portades , llavors els diaris eren molt prims, teniem poques pàgines. Quan en tenia unes 50 les encuadernava ell mateix, va fer una bona col.lecció. De petits, aquestes portades eren la nostra distracció i consulta, perquè de llibres a casa ni havien molt pocs, recordo el llibre de com Resar lo Sant Rosari , editat per la Universitat de Cervera,


 i després els llibres d’anar al col.legi del meu pare i els seus germans,que eren els mateixos, no passaven de moda, que curiós entre ells s’estudiava un llibre editat a Girona l’any 1932 per Dalmau Carles, Pla, S.A. Editors i es titulava LLIÇONS DE COSES, hi han tres llibres ;  llibres de plantes i un llibre de diferents  mesures de pes: onces, lliures, terça, com es passava a kilograms



llibre de com escriure cartes a la novia, als pares, als fills, als parents, a l’Ajuntament, al capellà, cartes comercials, fer albarans, etc. també recordo una capsa de cartes que guardaven els padrins, on hi havien moltes cartes de parents, del germà de la padrina que estava de jardiner a Versalles, dels fills morts a la guerra, del meu pare quan feia la mili. etc, recordo que la padrina les llegia una i una altra vegada, sobretot si feia algun dia de destorb. 

Al principi d’aquest article parlo dels meus records i com que dels meus besavis no m’enrecordo, els poso , aqui,  al final de l’article  perquè s’ho mereixen i perquè  quedi constància, pels meus fills abans de que es perdi l’única foto que queda d’ell a casa. El és deia Antonio Capdevila Bordes i ella Rosa Pons Cristies, van tenir tres fills : Baldomer Capdevila Pons, Pep Capdevila Pons (el meu avi) i Rosalia Capdevila Pons.


Em sap greu als meus 62 anys haber retallat quan era un nen, tots els seguells d’aquelles bellísimes cartes, que fins i tot ni havien de Cuba on un parent hi havia fet la mili.

Arcades gòtiques de lo que queda de la Quadra de Mas Déu.



De petit la mare em feia acompanyar al Monestir de Vallbona per que li deixessin el boc per muntar a la cabra que teniem , ens el deixaven i al cap de uns dies el tornavem a Vallbona. Recordo que mai podiam veure una monja, sempre parlavem pel torn, vivien i encara i viuen en clausura.De quan era jovenet, només sabia el nom d’una monja es deia Donya  Maria Aurora, sense cognom. La mare també parlava amb la ex-abadessa Maria Teresa Nogareda i Espigol filla de Santa Pau ( La Garrotxa), disfrutaven de parlar al ser les dos filles de la Garrotxa.Ben segur que la mare era la única persona de Girona que vivia aprop seu. Recordo la seva amistat.
El pare els diumenges feia fotos, donç a Llorens penso que a part de la màquina Kodak del pare , potser no ni havia cap altra?.


El feia fotos aqui li demanava (clar pagant), com la Montserrat Foix i d’altres, o a la familia, o alguna en la romeria a la Mare de Déu del Tallat, o en la visita pastoral del bisbe auxiliar Don Laureano Castan Lacoma, en fi ni han moltes escampades pel poble i rodalies.


En aquell temps era tot una atracció fer de tant en tant alguna foto, per enviar a la familia o a algun amic o amiga. Tenia un problema, que la gent havia d’esperar per revelar el carret, que s’acabés, dons tenia 24 fotografies i això treia de pollaguera a algunes persones joves.





Si recordo que els meus pares em van ensenyar a ser respectuós amb tothom ( fins i tot amb el mossèn i amb la mestra/mestre i Déu mos en guard que digués al meu pare que el mestre  o el mossèn m’hagués pegat o senzillament renyat o amonestat ), a ser tolerant, educat, a compartir, a ser un bon veí, a demanar perdó les vegades que fes falta, encara que els altres no ho fessin, a no odiar a ningú , cosa no fàcil, a escoltar a la gent gran que eren els que  sabien i tenien experiència; a no criticar a ningú ( el meu pare mai l’he sentit fer-ho) , a jugar amb tots els nens, encara que algun  em compliqués la vida, a deixar asseure a una persona gran al cotxe de linea quan anavem al metge a Lleida o a mercat a Tàrrega, o a l’església, a ser compasiu, a encomanar-nos a Déu cada nit i a la Marededéu del Tallat i a resar el rosari en família cada vespre.
He de dir que vaig fer molts anys d’escolà amb diferents mossèns l’últim encara es viu és mossèn Daniel Barenys Llauradó.
 Si, vaig apendre a follar nius, a caçar serps, a campà (domesticar) una garsa, un mussol, i una cadernera, tots aquests aucells els tenia tancats a les golfes de casa; al sortir del col.legi anava a caçar llagostes per les garses, i caragols pels mussols. A ratos lliures anavem a arrencar regalèsia, a les sorts del fondo de Maldà, que més d’un disgust ens havia costat.

Maldà al fons

Mai vaig tenir un niu d’orenetes, roquerols o de falcilles ,a sota el teulat; ara als 62 anys en tenim quatre, contentissim.
Sóc concient que em deixo moltes vivències al tinté, però per altra banda també ho he tractat en altres articles d’aquest Blog. En fi, com poden veure una vida plena, que passava en pocs km 2  i els puc assegurar que erem feliços, practicament no ens faltava de res.Tothom s’ajudava i cadascú contribuïa a que la comunitat tirés endavant.  La veritat es que tampoc coneixiem altres coses, en aquells anys poca gent havia viatjat, i els que ho havíen fet , gairebé sempre era per motiu del servei militar o per malaltia.
Segur que junts sortirien moltes més vivències i records, el temps ho esborra tot i queda molt poquet. 
Si un dia d’hivern fent cua al molí, ens veiem podrem completar els records passats amb els meus amics i veïns del poble i de les rodalíes, viscuts en altres temps una mica llunyants . La vida passa volant.
Les pluges d’aquest mes d’abril ens han arreglat bastant els sembrats.


La baronia de Vallbona. J.J. Piquer Jover .
Els imprecisos límits de la Segarra. Guiu Sanfeliu.