Entradas con la etiqueta: olivers

UN NIU D’UN PICOT, D’UN » PICA-PINOS » , D’UN «PAJARO CARPINTERO»

Aquest hivern per primera vegada he pogut anar a Llorenç de Rocafort, les vegades que he volgut, cosa no sempre fàcil per temes familiars i d’altres que no venen al cas. 
Mai havia esporgat els ametllers del tros del Perdigó que hi ha un grapat tant a la part alta de la solana tocant al tros de Sant Miquel de la família de cal Gene o Giné, que es molt llarg i gran, la part de la solana de darrera la cabana fins tot el racó i tot l’obac, es la primera vegada que els esporgo en persona, no cal dir que el pare ho va fer tota la vida. Sempre em penediré d’haver desaprofitat les moltes ocasions que coneixer més a fons el món de la pagesia que el pare m’oferia de tant en tant, alhora repetia una i una altra vegada on eren les múltiples fites que ens separen dels veïns, jo no vaig parar massa atenció, perquè sempre tenia dins meu, que el pare el tindria tota la vida i si ell ho sabia ja en tenia prou, però la fi sempre arriba i tot el que no has capit, ja no li pots tornar a preguntar. Cal escoltar sempre a tothom però sobretot a les persones de casa i les més grans; la tradició oral no es pot perdre. 


Al arribar al tros, i veure aquests ametllers florits, aquesta explosió, aquest lluïment, aquest engalanament dels ametllers, vaig quedar astorat, em vaig sentir molt petit, molt poca cosa, davant de tanta bellesa, admirat que en la natura tot es cumpleix fil per randa, no pasa res per alt, tot es admirable, com que cada classe ‘d’ametller floreix en temps diferent, com el primer color que surt a la natura es el groc i rapidament seguit del blanc, del lila, i així tota la gamma, com que en una mateixa finca els codonyers floreixin primer els de la part de la solana que de l’obac… tot va sucseint sense que l’ home i pugui fer res, tot al seu temps, que ne’s d’admirable la natura !! i els secles es repeteixen i sempre tornen acomençar.
Ben segur que els que viviu tot l’any aqui en aquest «jardí de la boira «, ja ho disfruteu de manera permanent i continua, una estació s’enganxa amb l’altra de la manera més natural del món; però pels que no tenim aquesta sort, ens meravellem una vegada més fins al punt de que jo em faig pesat, explicant el que es natural a Llorenç. Perdoneu, sóc així i ja a les portes dels 68 anys no puc canviar. 
El que us dic avui, ja us ho he dit moltes vegades, però com deia un gran mestre que vaig tenir a Maldà : repassar sempre és bo !!

Tros del Perdigó, la cabana al fons, es la part més de tota la finca, es el que en diem lo fondo. En primer terme un ametller florit.


També vaig esporgar tots els ametllers del tros de les Pintades, antic terme de la Quadra de Mas Déu, que havia sigut una granja medieval del monestir de Vallbona, i així encara figura els les escriptures de casa. En aquest punt he de donar les gràcies com sempre al meu estimat cunyat en Josep Subirà, que havent escoltat i vist com esporgava el Magí Amenós, em va aconsellar i ajudar a deixar tot aquest tros molt ben esporgat, ell, tot el que fa, ho fa a consciència i ho deixa inpecable. Mil gràcies Josep. 
Abans d’abandonar la part de la solana de Les Pintades, hem pogut albirar un pi ple de vesc » Viscum album «.


Quan vaig a l’altipla del Perdigó, sempre passo per Vallbona de les Monges, perquè tenen bocins de camí enquitranats i es millor pel cotxe i tot planejant fas cap a la part alta de la finca. Si vas per Llorenç, hi ha una llarga i forta pujada, que el Josep Ramon de cal Martí cuida molt be i manté els desguassos al dia, però perquè siguin efectius i l’aigua se’n vagi son molt alts i de vegades noto un fregadís a sota el Range-Rover i anant per Vallbona ho evito.
El dia vint-i-dos de febrer vaig trobar dos pelegrins que feien el Camí de Santiago o Camí de Sant Jaume, i aquest surt de Vallbona i ràpidament s’enfila amunt que cap a  la part alta, el que en diem el camí del Serradells , 

Aquesta fletxa groga, la trobarem cada 200 metres, fins davant de la catedral de Santiago de Compostela; no cal portar una guia.


tenen una bonica vista de la vall fins a les Creuetes ja en vista de Llorenç el meu poble, que el » Camino» passa silenciós pel mitg,es un poble medieval, no perdran ni deu minuts si entren a caminar per dins, veuran una vila que al cim de les portalades de les cases poden veure  esculpit l’any de fàbrica de la casa, el mil sis-cents i pico esta present en tres cases, i d’altres el mil set-cents setanta set i moltes de principis del  mil vuit-cents, la Creu de terme es la més altra de catalunya , be, baixant cap el fondo i recte cap a la solana, trobaran el  camí de Maldà indicat per les fletxes grogues, no te pèrdua; per un home que ha fet el Camino de Santiago/ Camí de Sant Jaume de Galicia es emocionant trobar-te amb pelegrins, que venien des de Tarragona, em van explicar que la primera etapa va des de Tarragona a Santes Creus, després de Santes Creus fins a Montblanc, i d’ aquí cap a Vallbona de les Monges i després fins a Castell Nou de Seana……

Vallbona de Les Monges, vinguent de Llorenç de Rocafort.


Aquests dies d’esporgar he pogut gaudir o be des del tros o des de casa meva a Llorenç, dels tocs de les campanes del monestir, se senten amb molta claredat,de molts Km. de distància, encara que no totes,  són els tocs litúrgics, com Maitines, Laudes, …… Vespres, Completes que el seu toc la gent de les contrades l’anomenen La Campana dels Perduts.

Lletra de mossèn Francisco Bergadà i Solà, que fou trenta anys capellà de les Monges.


Tinc molts motius per estar content i a part de que la nostra neta Mar ha fet tres anys i està molt guapa i pregunta molt, aprent, no li passa res per alt, somriu molt i sempre te iniciatives per jugar, l’altre motiu es que a Llorenç aquests primers mesos del 2018 han plogut molt segons el Ramon Moix que medeix amb el pluviòmetre trobem al gener 50 litres, al febrer 40 litres, al març 60 litres i fins avui dia 11 d’abril 45 litres més . Déu ni dó !!!! Els sembrats fan molt de goig. També en sortiran beneficiats els ametllers i els olivers.
Tot anant cap el Perdigó vaig trobar els camps , ja plens d’herbes noves, una molt cridanera al mitg de flors blanques, es la Muscari botryoides es lila.


Era el dia vint de febrer, tenia permís per cremar, i tenia moltes rames d’oliver per cremar en un bancal molt estret, aprop del camí i no tenia clar que el tractor hi pogués passar amb la màquina de triturar. Però una vegada llegit el permís concedit per l’Ajuntament de Vallbona, 

Permís de l’Ajuntament de Vallbona de les Monges per cremar.


quasi et passen les ganes de cremar, set posen els pels de punta i que Déu t’agafi confessat i sobretot que no canvii l’aire, si et passa quelcom sempre seràs culpable tot i tinguen permís.» Ja t’ho aviam dit «. L’aire canvia d’un moment a l’altre i compta !  molta prudència i seny i para de cremar si convé.

Cremant rames d’ oliver a l’obac del Perdigó.


 Però amb seny i 10 garrafes d’aigua i cavant una bona zona al voltant del foc, em vaig omplir de valor i vinga, serà molt, això sí,  vigilant que les flames no fossin més altres de tres metres, cosa no sempre controlable. Ah !! i quan dones el foc per acabat no pots marxar del tros sense que hi quedi una brasa encesa, vaja et lliguen pels….. ara entenc perquè la gent crema tant poc.

En primer terme una argelaga florida i un bonic romaní i la verdor dels sembrats del fondo del Perdigó.


El dia començava fred,però amb molt bona pinta. A més en primer terme l’argelaga florida ( Tojo) i el romaní i un bon sol que ja apuntava, assegurava  un bon dia per recollir els troncs d’ametller escampats pels bancals, i com que portava el moto-serra per esporgar encara una mica més, mai s’acaba del tot. El tros te un gran altiplà ple d’ametllers i 30 olivers de tres anys i 12 de 90 anys més o menys i molt de bosc amb pins caiguts de l’ultim tifó que hi va passar ara farà uns  14 anys, caminar pel mitg de la serra es practicament impracticable degut als grans pins caiguts i que barren el pas al més pintat, em sap greu perquè impedeix buscar bolets al seu temps (mucoses , negrets , rovellons…. )
Vaig sortir de casa amb el remolc perquè sabia que tenia troncs d’ametller tallats d’uns mesos abans i calia portar-los cap a casa, a més tinguen a casa foc a terra, tot i la calefacció central, es necessari una ajuda per estar be a la gran sala.


Llenya d’ametller cap a casa.


A l’ acabar de carregar aquests troncs d’ametller,vaig respirar una mica, perquè ja sóc gran i em canso; de cop i volta vaig sentir com un martileig molt insistent amb un període de un minut de descans, i torne-m’hi, semblava el soroll d’una ametrelladora i de cop vaig reconèixer que significava aquella fresa o soroll, com un » dejà vu «, de cop em vaig traslladar a quan tenia 13 anys, a la sort del Borràs, al fondo de Llorenç camí de Vallbona de les Monges,(sota l’hort de cala tia Agustina), tros que el pare, olim menava a cal Perejaume. Vaig tenir la sort de veure l’ocell, però no tenia prous coneixements per dir si es tractava d’un Picot garser petit (Dendrocopos minor), mitja o gros, o el picot Siríac,  o Dorsiblanc o Tridàctil o Negre, o  Verd ) Picus viridis),  o el Picot Cendrós (Picus canus). Em vaig afanyar per acostar-me cap o on sentia la fressa, però de cop com si l’ocell m’hagués vist i la feina de l’ocell es va acabar, esperant un millor moment. Vaig perdre el rastre i jo tenia altra feina per fer.
No us parlaré més del Picot, fins l’ultim dia de treball  al tros del Perdigó terme de Vallbona de les Monges. He estat  uns quants dies entre ametllers i caminant de punta a punta el tros vaig fer petits descobriments com que al costat d’un petit marge creixent junts una botja, una planta de timó que just comença a obrir-se i moltes argelagues, ara grogues 

Aquesta argelaga i romani han colonitat la finca, no hi han de ser, però la natura guanya el terreny que havia sigut seu.


i dintre d’uns dies trobarem la flor de sant Joan, aquesta al voltant d’una olivera, sembla que tinguin preferència per aquestes petites delicadeses. Jo en una altra part de la finca, o sigui al bancal de darrera de la cabana, he trobat en dos ocasions que just al costat de la soca de dos ametllers un bonic romaní que li fa molta companyia.

Al peu d’aquest jove ametller i creix ben generós un romaní, sense cap vergonya. L’hauria d’arrencar i no m’atreveixo, 

Aquests dies a part de treballar, m’he donat un tomb per tota la finca, que potser mai ho havia fet i si ho havia fet no m’enrecordava; he trobat un ametller empeltat de pruner al racó del Perdigó, però amb un petit disgust, la part d’ametller de l’arbre era mort, ara només ens queda esperar que surtin algunes prunes i valorar si s’ha salvat quelcom ???, en aquest racó de la finca hi he trobat codonyers ( Cydonia Oblonga) . Tot d’sa de dir als meus quasi 68 anys mai havia vist florir un codonyer, quines coses Déu meu? Que boniques que són les seves flors !!!!, com m’agradaria tenir mes fotos de com evolucionen i com seran dintre d’un mes.

Aquest codonyer es de l’Obac, menys hores de sol, i aquí n hi ha cap capullo obert.


 arbres antiquissims de la família de les Rosácees, tots tenen més de100 anys, el pare els va veure sempre plantats. Per primera vegada a la meva vida he presenciat la floració i per cert les flors son molt boniques, amb una particularitat que les que estan en la part de la solana, floreixen molt abans;

Codonyers de la Solana del Perdigó, com poden veure mot be, les flors estan ben obertes.


Continuament et quedes meravellat. Ha sigut una bonica observació, el poguer comparar el fet al mateix dia  .
Ara amb la gran poda que vaig fer de tots ells, i la pluja que hem tingut fins el moment present, pot haver-hi una gran collita, es impossible fer tants codonaycs (membrillos) . Els codonyers són molt olorosos, són oriünds del Pròxim Orient i que van ser introduïts a Europa fa uns 3.000 anys, repeteixo, podem tenir sort.
Ja què, acabem de parlar dels Codonyers , en castellà «Membrillero», jo guardo un bonic record, de un mesón de Puente la Reina (Camino de Santiago), que ens hi varem quedar a dormir, i pels passadissos hi havia caixes,i coves, carregats de codonys .Tota la casa estava perfumada, exclusivament tota. 
Al fondo del Perdigó, ni vaig esporgar uns cinc de quasi centenaris i a la part obaga uns 12 més de molt antics, o sigui enguany amb la gran esporgada, i les  pluges en podem collir molts kilograms de codonys, haurem de guardar-nos temps per fer la confitura i el dolç de codonyac, també temps per fer la melmelada de mora, que tant be li surt a la Tere, o sigui que si Déu vol ens espera un setembre molt ocupat. 
Recordo que un any que estava dins la cabana pintant les bigues, va parar un cotxe , van baixar dos homes i van carregar 3 caixes plenes de codonys. Jo no vaig dir res, eren dos i un servidor no està tant fort per enfrontar-se a dos joves. Alabat sigui Déu !!
Vull dir que com a metge hem fet servir tota la vida el codonyac per les seves qualitats astringents.

Una bona mata de romaní a una zona del marge que no te gaire humitat.


Dir que el racó del Perdigó es la part més oblidada d’aquest tros, està molt aïllat, degut a un cami molt deficient, i si lo fàcil queda per fer, molt més aquest racó. 


Hi he trobat quatre ametllers gegants morts, caiguts al mitg de la parada i que impedeixen totalment que un tractor o el meu cotxe amb el remolc hi pogués transitar i donar una volta. No m’ha quedat més remei que serrar-los, per tenir pas i que tot es vegi més ordenat, encara que ningú se’n adoni ni serveixi de moment per a res.

Fixeu-vos amb el color d’aquesta llenya d’ametller, que igual fa sis anys que està morta i abandonada al mitg de la finca i que no s’ha fet malbé , el que vull dir que l’ametller aguanta molt l’intempèrie, es durissim al tallar-lo i no es podreix i al foc crema molt be, amb molt poder calorific.


Quan era petit recordo que a mitg camí de la muntanya hi havia un aiguamoll, aquests dies encara hi vaig trobar el clot on naixia l’aigua, que curiós al cap de cinquanta anys ??. A veure si amb tantes pluges li tornem a veure.
En la memòria recordo que també trobàvem un altre altre aiguamoll a la part alta del tros de ant Miquel de cal Giné, tros que menava el germà de la meva padrina.



D’esquerra a dreta: unes petites botges, una petita mata de  timó que just està florint i més aprop una planta de 


El quid de la qüestió era afilerar totes les rames que jo mateix havia fet durant quinze dies d’ esporgar tants ametllers i que feien com 5 anys que ningú els havia arreglat gens ni mica, dons per motius que són prou evidents per la mort dels nostres estimats pares i jo encara exercir la medicina i no podia estar per tot.

Filera de rames d’oliver/olivera, resultat de esporgar-los, només en vaig fer uns 85 de grossos, la resta ho farem l’any vinent.


Tot estava deixat de la ma de Déu i tot estava escampat pel mitg del tros i calia ordenar-les per poguer enviar el tractor per triturar-les, feina necessària per què així pugui ser.

M’agrada posar-los aquest ametller que alhora guarda el fruit del setembre passat i que ja te flors noves, que seran el fruit d’enguany, si més no es bonic contemplar-ho.

En cap cas ja no m’oblidava de l’ocell que ja no em podia treure del cap.
Sempre mirant el tronc principal per si podia adivinar un niu de Picots o Pica-Pinos o » pajaro carpintero, però després d’esporgar-ne cap a quatre-cents entre els dos trossos, no en vaig veure cap, mala sort. Diria que podria ser més freqüent oi ?? donç no segur que aquest Picot deu fer també el niu en pins i d’altres arbres que desconec. Sí segons La Guia dels Ocells dels Països Catalans i d’Europa. Peterson.Mountfort-Hollon, també foraden pins aprop dels contreus , impressiona i crida l’atenció un fort » kri-kri-kri-kri-» tamborina i qui escolta queda absort per tanta feinada, fent el niu «

Una altre ametller, que trobem les ametlles de la collita pasada i les noves flors que esdevindran les noves ametlles.


Vaig alternant tot el que vaig trobant i que em meravella a mi, i que miro de que vostès també disfrutint de la natura i les seves curiositats que vaig trobant caminant per la finca.
Em costa molt per aquestes terres trobar algun niu de processionaria, cosa que a Girona en trobo moltissims, aquí n’he trobat un. Algú em dirà que n’hi han molts, jo no els trobo.


Quan un te el temps just , no està per anar a dinar a casa, i com que tota la vida vaig veure dinar el pare al tros arresserat al sol apoiat en una soca d’oliver o a la pared de qualsevol marge o de la cabana , un servidor fa el mateix; 



ben mirat guanyes quasi una hora de feina, i mentre dines, mires, observes , descanses i penses com deia de ser de dura la vida en els segles passats, els delmes i primicies que els nostres avantpassats havien de pagar al monestir de Vallbona, quan era baronia i ells vassalls,  també penso en els últims anys amb els pares i ara seguin alguns consells dels veïns del meu poble com el Joan de cala Milia m’aconsella sobre com esporgar els ametllers i segueixo el seu criteri, el Jordi de cal Mora que m’explica amb un somriure els kilos d’olives que ha fet enguany, confiant només amb les seves mans i amb el seu vibrador manual,i està orgullós i a la vora del foc m’ofereix una ratafia que a la Carme li surt molt bona ;  del Josep Maria de cala Adelaida, un pagès com Déu mana,ja grandet, però que ho sap tot, ha sigut un gran treballador del tros, un home que el camp ha sigut la seva vida i en sap un niu, només cal escoltar-lo com matinava el dia que havia de crema les rames d’esporgar, encara era de nit i ja cremava i deixava de fer-ho a l’hora d’esmorzar, per si decàs ,feia servir el seny, no hi havia normativa, també vam parlar del molí d’oli de la Vila que estava al costat dels rentadors de la sèquia, que encara hi son;  del Francisco Català que sap molt d’aquest món de la pagesia, com el seu pare (a.c.s.), m’agrada parlar amb ell; l’altre dia m’explicava sobre la collita d’olives d’aquest hivern passat, i em  deia – mai n’havia collit tantes (olives) , però mai n’havia deixat tantes a dalt dels olivers !!! comentari que segur que no tornaré a sentir, molt interessant;  del Magí que se li nota molt que es un enamorat de la feina d’aquest racó de món,el treball li omple la vida, el seu germà en Josep Ramon ens trobem a be al pla del Perdigó on hi te una molt bonica plantació d’olivers molt joves, que rega amb gota-gota quan pot i els cosetxa amb una màquina molt grossa ; o el trobo  des de fa anys, el dia de la Vetlla de Santa Maria a Montserrat (26 d’abril),  del Ramon de Cal Giné que sempre em te al tanto dels litres d’aigua que ha caigut, meticulós en les medicions, això em tranquil.litza, des de petit que amb els pares sempre em parlat del temps, cosa important a l’Urgell,  del Josep Maria de cal Mano que també se li escapa el somriure quan et dona consells i el trobes amb el tractor blau per aquests camins de Déu , el Josep de cal Xepe, que també sent i se li nota que li agrada anar al tros i tornar tard al poble com feia el meu pare (epd),i cada any ens torna a donar consells de com podar les parres que tenim a l’era .
He tingut la sort de poguer compartir la il.lusió de les obres que han fet la Minerva Sallés i en David Miró, acompanyats de’n Joan i la Teo; entre tots ho han deixat molt bonic, ben restaurat i li dona un toc romàntic al l’ unic carrer peatonal de Llorenç. Per molts anys a tots !!. 
També dona bo de trobar cami del cementiri a la Maria el Mano amb la Dolors de cal Giné fent el passeig diari, també algun dia he pogut trobar a la Marialba  de cal Timoneda, que sempre s’interessa per la meva familia i sempre em diu que tant troba a faltar el somriure de la mare Isabel (acs).
També trobo donant un tomb amb el seu gos a la Teo i al Joan de cala Milia, els dos em porten records del meu gos Antoine, que gracies a ell vaig caminar cada dia set Km, ell em va passejar a mi durant 15 anys, ara en fa tres que va morir, l’estimavem molt.
M’han quedat algunes persones per veure, potser perquè no hi són, o perquè arriben tard de treballar fora o perquè ja no poden sortir de casa. A tots una cordial salutació.
 Aquest dies a Llorenç hi havia un no parar de carregar aigua als dipòsits dels tractors i preguntant em van dir que era per matar les males herbes dels sembrats i també per ensofatar amb coure els olivers. Preguntar sempre aclareix dubtes.
 També em dona voltes de com continuarà tot això el dia que jo no hi siga ? Penso que la feina es farà potser millor amb els 8 tractors que hi han al poble. En fi Déu dirà, però a poc a poc tots anem marxant, espero que els meus fills amb el record dels seus avis, el seu exemple de cuidar els trossos i la meva petita dedicació, puguin seguir vigilant o fent o manant que es façin algunes feines perquè no tot quedi erm. Ben pensat que façin el que puguin . Amb el pas dels anys altres agafaran el relleu, ben mirat només som administradors de la terra durant una temporada i la història de les nostres hisendes (avantpassats),passarà a millor vida i amb pocs anys, suaument  caurà en l’oblit. Ep! en cap cas sóc pessimista, que quedi clar !


Tot descansant, em ve a la ment que al batzacar les ametlles, abans de posar les borrasses, el pare ens manava que pleguéssim les ametlles que hi haguessin al terra, després posar les borrasses i tapar les soques, després tots a batzacar i tornar a donar una volta per si alguna havia anat a parar a fora de les borrasses. Déu ni do !! El mateix recordo amb les olives, que primer es plegaven les que estaven al terra, després es posaven les borrasses, es posaven els bancs, es collien les bagues, que sempre van carregades d’olives, i es guardaven per les persones de la família que ja eren grandets i no podien pujar al banc.

Aquest foto es el banc, que en altre temps no molt llunya s’utilitzava per collir olives, a casa en teníem tres, encara que el pare sempre pujava dalt de l’oliver tot i tenir 88 anys, perquè el nen, que era jo, no caigués de l’arbre i no em trenqués cap os.


 Com ha canviat tot, ara les bagues no interessen per a res, al contrari, queden carregades d’olives, perquè el vibrador no transmet la força perquè caiguin. 

Moles italianes, propietat del moli de la família Català.


Ara es tallen totes al esporgar, cosa que he fet fa poquets dies, amb gran sentiment recordant als pares.



 No hi ha res  escrit, i caminant pel tros t’adones de feina que abans no l’havies vist i que aquell ametller mort cal tallar-lo perquè no molesti al tractor quan sembri el blat o l’ordi, que cal esporgar el grandiós noguer ( Jutglans regia) del mitg del fondo, perquè molesta a la cosetxadora quan es l’hora del batre.Si om vol collir nous s’ha d’ensofatar cada 15 dies a partir del mes de maig, cosa que no faig, el pare si que ho feia i per això sempre tenia nous per obsequiar-nos. Mai ho diriau, però en els temps presents, les nous se les mengen els porcs senglars, passen tota la colla dos vegades al dia i primer les xafen i després escolleixen l’aliment de dins, saben el que es fan.
El mateix ordre vaig seguir, a tot el tros de les Pintades, també vaig repassar uns 40 olivers joves, per tal d’esporgar-los una miqueta i de canviar-los les brides si era el cas, molts encara van lligats a les guies de ferro d’encofrar, per si decàs, ja les trauré algun dia, però es molt important que l’arbre creixi recte.

Cultiu i boscos estan a tocar, aquesta foto i l’anterior ens situen al cim d’un turó per no dir muntanyes que per aquestes terres de la Catalunya Nova no en tenim. Ametller històric de més de cent anys; a poc a poc  es van morint tots, no se perquè   han durat tant en una terra tant eixuta, 
Crida molt l’atenció veure el bosc tant aprop oi ?  Això és una realitat històrica a tota la baixa Segarra o ara dit l’ Urgell, tenim tants pocs boscos que no es pot arrencar cap reboll o roure o pi o romaní (romer) plantatge, o be orenga o espígul, o un timó,o una salvia, o una alzina per petita que sigui i  que invadeix la finca, els nostres avant- passats van arrebassar molta part dels boscos per tal de fer-los terra de conrreu, dels resultat d’aquesta llarga «acció «, només van quedar petits boscos al cim dels turons.
Us poso unes fotos per que pugueu observar del que us parlo: 


Si arribava d’hora a casa anava a l’era amb el moto-serra a tallar llenya d’ametller que el pare (acs) la tenia amuntegada d’ ençà més de 10 anys, per portar cap a casa i ordenar-la per no tenir-la a l’ intempèrie i que algú sense volguer se la emporti, pensant que no es de ningú, cosa que ja m’ha passat massa vegades, i si algú ha deixat la llenya a la nostra era, es perquè es nostra, això de pensar que està a la bona de Déu o abandonada es pensar molt. A Llorenç a totes les eres o quasi totes estan plenes de muntanyes de llenya.


Em situo l’ultim dia d’afilerar rames i encara fer anar el moto-serra per l’obac del Perdigó, abans d’anar a fer una ullada a Les Pintades on els meus amics doctors i professors universitaris Fabré i Capdevila van batzacar ametlles el darrer dia d’hivern, cosa que els va omplir d’alegria de pau i d’encant, mai ho havien fet, la Reina Capdevila diu que aquesta terra es tota una meravella i les ametlles també.

Petita collita d’ametlles al mes de febrer 2018, o sigui ben be fora de temporada, 


Be, s’ acaba l’article i encara no em parlat del Picot, donç be, al esporgar el darrer ametller de la tarda em vaig adonar que a sota la bifurcació hi havia un preciós forat rodó d’una família de Picots, la veritat no se de quin es tracta.

Els dos únics nius fets per un Picot, els dos estan fets en ametllers, curiositats de la vida ?, ja se que en fan en més tipus d’arbres, però un servidor no ha tingut tanta sort.


Oi que també hauriau estat contents vosaltres ?. Segur que sí, dons ara us el poso de més aprop, tot una bellesa de perfecció, de precisió i de saviesa en no equivocar-se de tronc. Ep ! greu error si l’ocell hagués escollit un de  més prim; va calcular molt be. El proper dia que hi torni cap a mig maig, miraré si treu el cap el Picot o la seva família si es que han nascut els petits.

Aquesta escorza d’ametller ja no l’oblidareu mai més oi ?


El tros del Perdigó està ple de Lledoners, en castellà ( Almez) Celtis australis. Des de molt petits que ens hem menjat el fruït, són dolços. Són arbres que els pagesos els fan servir per fer ombra,encara que de gegants com a Girona no en conec cap i per  fixar els marges , també tenen un valor diguem-ne ornamental i també per fer mànecs d’aixades o malls i el Lledoner d’Albarrasí, la seva fusta serveix per fer forcats, tartanes, i carros,… el de casa també per llenya pel foc a terra, encara que la gent de l’Urgell prefereix la llenya d’ametller i la d’oliver; les altres llenyes no estan en el seu pensament, com la del : pi, figuera, lledoner, tenen mala consideració com a llenya pel foc a terra.

No cal dir que es tracta de llenya d’oliver, ningú ho diria, però aquest oliver es centenari, fixeu-vos com està de consumit per dins.


Avui dia  , més que mai, s’han de fer grans esporgades, deixant l’oliver/olivera mig fotuda  o baldada, de lo molt tocada que la deixem, sembla que tardarà anys en recuperar-se, però al ser tant agraïda amb pocs mesos pot estar altra vegada en solfa i als tres anys donar les mateixes olives que abans de tocar-lo.

Llenya d’oliver per portar-la a casa per cremar-l a la llar de foc, o millor dit al foc a terra. Es ben be un tresor, que quan finalitza el dia la porto cap a casa amb el remolc.

El dia 19 de febrer primer dia d’esporgar d’aquest any 2018. Abans d’anar al tros, necessitàvem llenya per encendre el foc , perquè la casa estava glaçada i primer vaig anar a l’era a fer llenya menuda per tal de facilitar una bona flamerada de cop, puc dir que ho vam aconseguir. 
Després de dinar vaig començar a esporgar per la solana de Les Pintades, cosa molt necessària perquè amb el meu cotxe i remolc he d’atravessar la parada del meu veí de Rocallaura,el fill del Jaume Moix de cal Mano i no m’agrada trepitjar si ha plogut o està molt tendre,o sigui que ho vam fer abans de ploure i ho vam aconseguir.
Al vespre d’aquest primer dia ja no m’aguantava i mitja tarde vaig prendre un Ibuprofè 400, per treuren el mal del cos, que em feia mal tot, sincerament amb tan poques hores,vaig quedar baldat, maxacat, cansat, esgotat, em feien mal les articulacions metacarpo-falàngiques proximals, mitges i distals, em feia mal la columna cervical sobretot les vertebres Atles i Axis, les lumbars més la musculatura esquerra, fins i tot  els foramens intervertebrals i les facetes interapofisaries, les articulacions coxofemorals, més l’esquere, l’articulació del genoll esquerre ( femoro-tibial ), per les quals ja em medico amb el preparat  Condrosan, dos al dia, les articulacions de les espatlles, humero-genoidal i l’esterno-clavicular,també em feien mal les fibres de GORDON-BRODIE,  fins i tot els músculs Bessons amb el tendó d’Aquiles bilateral, i per colmo també em feia mal un neurinoma de Morton que tinc entre els dits del peu esquerre, amb tota la clínica que descriuen els llibres com el Farreres o el Harrison, fa anys que hauria de buscar una sol.lució, però? ; podria continuar relatant més grups musculars adolorits, però en quedaré amb el múscul tibial posterior de la cama esquerre al costat de l’ os fíbula , sense deixar de banda el malestar de la ungla encarnata del peu esquerre, que me la vaig operar l’octubre passat i no ha servit de res. 
Evidentment seguin aquella dita que diu ! el millor metge és un mateix » em vaig auto medicar , cosa que no s’ha de fer mai, sense permís del metge. Alternar l’Ibuprofè, paracetamol i algun nolotil d’amagat. Sense descuidar al vespre una bona dutxa d’aigua calenta, per relaxar la musculatura i millorar el dolor articular i la resta.
Tots vostès ja s’han fet una idea de com arribava a casa i llavors calia descarregar el remolc que cada dia portava ple de llenya d’ametller o d’oliver depenen  del tros, aquestes dos setmanes o més , he portat cada dia un remolc ple de llenya, i encara en falten, per acabar d’omplir espais buits de casa; a pagès tenir llenya a dins de casa es tot un tresor.
Honestament no he fet la feina que havia de fer, o volia fer, això només ho se jo. Sí, he deixat un rabassó al peu de cada oliver jovenet, per si plou es pugui omplir d’aigua i d’aquesta manera mimar els adults olivers , que tant han costat de pujar-los.
Be, m’he cansat molt, però he disfrutat com feia temps, m’he cansat molt, però he viscut molt, cosa que ningú m’ho pot treure i que potser cada vegada serà més dificil repetir-ho, no per falta de voluntat, sinó perquè el cos segueix el camí de la desfeta humana imparable, està escrit en el nostre ADN, l’home enmalalteix segur, ho he viscut en la meva vida de metge, primer dels altres i ara la meva. Ànims no puc maquillar res. 
 La Tere i jo a Llorenç no ens ha faltat res, em sigut feliços com feia temps. Hem gaudit del silenci, de la poca gent i de  com era el poble quan erem petits.
 L’ església restaurada o quasi restaurada del tot ens acompanya  i la pura veritat es que es molt bonica, es respira Cister per cada racó, que ben mirat no podia ser molt diferent de la fàbrica del monestir de Vallbona.

Església parroquial de Llorenç de Rocafort


Gaudiu d’aquestes arcades, que ens transporten a plena edat mitjana, ens acosten a la família Cardona propietària d’inmenses terres des d’Anglesola, Bellpuig, Llorenç, etc. Llorenç va ser poble molt abans de Vallbona i també vam tenir capellà molt abans de Vallbona, ho sigui que sense demanar-ho hem sigut uns privilegiats i encara ho som.
 Penso que encara veurem la nostra l’ església parroquial, a la ruta del Cister, que vindria molt be pujant de visitar el convent de Sant Bartomeu de Bellpuig o vinguen de visitar Verdú, poble medieval per exel.lencia i on va néixer sant Pere Claver; els dos camins han de passar per Llorenç abans de visitar el monestir femení més important de la Corona d’Aragó: Vallbona de les Monges. Seguirem parlant de pagesia i d’història, que ni ha per rato.
Tot està florit, però falta » la Colutea Arborescens» o espantallops, cami de les Pintades, quan jo era un nen, el pare cada dia, mentre duraba la plenitud dels fruits, al tornar cap a casa en tallava una rama al passar per la cabana de cal Perlo, jo l’esperava en candeletes; ja fa anys que ja no hi és ?, be, no ens quedarem sense.
Fins sempre,

Pep,



L’HOME DE DEU

Seguint amb la vida dels cristians dels segle XX o XXI, he d’afegir una vida més, he de parlar de l’escolapi Josep Maria Segura i Ferrer, que juntament amb la Pilar Valcarcel i uns nois deficients van començar a tirar endavant tot un projecte de vida comunitària a Vallbona de les Monges, sota el nom de L’OLIVERA. 

El poble de Vallbona de les Monges, al fons els terrenys de la Olivera. Foto feta des dels dipòsits de l’aigua municipal.


Jo ,vaig viure d’ a prop l’entorn de la posada en marxa de L’Olivera, al ser fill de Llorenç de Vallbona , també haver compartit pis al carrer Llúria 126 al Centre de Catequesis de Joves, (C.C.Joves), amb la F.E.R.E al costat, sobre l’any 1972-73 i perquè el pare Segura ajudava en les tasques pastorals al rector de Vallbona i Llorenç mossèn Francisco Huguet (1969-1980), quan aquest estava absent.El pare Segura, va ser qui va fer les exèquies del germà de la meva padrina Dolors l’oncle Lliberato (Llibert Pons Capdevila), encara em recordo del sermó que li va fer : tot i no ser un home de missa, li va dedicar una gran lloança, me´n recordaré tota la vida.
El Dr. Pont i Gol li va encomanar les parròquies de Sant Martí de Maldà, El Vilet i Nalec, això va suposar un nou ingrés per a la comunitat, a part de que aquests pobles estaven atesos pastoralment. O sigui que el pare Segura va ser rector de poble.

Part alta del poble de Llorenç de Rocafort, a l’esquerre l’ Abadia, on van viure el pare Segura, la Pilar i la resta de nois.
Al fons l’església parroquial, dedicada a Sta. Maria com posa en la façana AVE MARIA GRATIA PLENA DOMINUS, es de l’any 1593. Portalada d’entrada, d’estil plenament Renaixentista i seguint les proporcions clàssiques. Actualment totalment restaurada, havent recuperat la senzillesa del Cister.


A Llorenç guardem a més un grat record de la presència del pare Josep Maria Segura, de la Pilar i dels nois que mentre s’espavilaven a fer una vivenda per tota la comunitat a Vallbona als terrenys on estan encara, cada vespre baixaven tots a dormir a l’ Abadia (Rectoria) de Llorenç, o sigui que els pocs habitants que tenia i te Llorenç tots es coneixien, mai van tenir cap problema. Donaven vida al poble.

Foto feta des del principi de l’hort de les monges, just davant de l’ermita. Penso que va se l’ única propietat que els va quedar despres  de la Desamortització de Mendizabal (1836-1837).



Em plau escriure una mica ,  molt poc, perquè a ell, en Josep Maria no li hagués agradat gens ni mica, que ningú li atribuís cap mèrit ni  lloança, per petita que fos, per això no afegiré res del que ja s’ ha escrit d’ell en el llibre  «Se de qui m’he refiat «. Una vida dedicada als marginats. Editorial Claret.
Us recomano llegir el següent escric, entendreu moltes coses :



Aquest escrit, només explica la posta en marxa de l’Olivera, i les dificultats que es van trobant i que no van ser poques, el gran esforç de creixement que van suportar i sofrir tots  pegats i una gran acció de gràcies a tots els que des d’on sigui els van ajudar a tirar endavant el projecte de vida comunitària amb els deficients.


Només un detall: un diumenge d’estiu al sortir de missa a Llorenç de Vallbona, la meva mare (e.p.d.) al veure’l que anava tot tacat de dalt a baix, li va dir – pare Segura, si em deixa aquesta roba plena de taques, jo li rentaré i n’hi deixaré de neta del Sisquet (el meu pare) , i per la tarda ja estarà seca i planxada i el meu home li portarà tot caminant a Vallbona a la seva comunitat !. El pare Segura li va contestar – No gràcies ! – Isabel , no s’ho prengui malament, però els meus nois de l’Olivera també van tacats, tenim molts problemes per rentar la roba, jo no puc anar diferent que ells ! i amb un somriure es va acomiadar de la mare, tot agraint-li el gest.
La vida en comunitat deu ser com l’entenia el pare Segura, no tenir res com a propi i compartir-ho tot, fins i tot el anar ple de taques. 
Jo el considero un home de Déu.
Amb aquestes quatre ratlles no he afegit res del que era la norma de vida d’aquest home que ho va ser tot pels seus, endent pels seus els propis de l’Olivera i de les parròquies que tenia encomanades. 
L’Arquebisbe de Tarragona el Dr. Pont i Gol l’estimava molt. Els animo a Llegir el llibre escrit per un gran company seu en Josep Maria Farrés i Sabater » Se de qui m’he Refiat «, podran descobrir la santedat d’aquest escolapi, que va compartir la seva misericordia, la seva caritat, la seva fe,la seva il.lusió, la seva tendresa, els seus convenciments, la seva fortalesa que li venia d’Aquell que en Josep Maria es va refiar. Ell va cuidar la dels altres, no donant cap importància a la seva persona i salut, primer la comunitat. Em sembla que tot això respira evangeli per tots costats. Qui vulgui salvar la seva vida …
Una gran admiració, un model a seguir i una pregaria per l’anima de’n Josep Maria Segura.Rector que fou de Sant Martí de Maldà i del Vilet per encàrrec del Dr. Pont i Gol fins a la mort.


Josep Maria, quan passo pel cami que porta cap a la Font dels Serradells, tinc present el que ens vas transmetre i practicar. El Senyor que et te al seu costat et mimi, com tu vas cuidar i mimar als més petits que et vas trobar pel camí de la vida.
Una abraçada ben càlida, el dimarts Sant, que en aquells anys d’abans del Concili Vaticà II, feiem el Salpàs per cada casa.
Bona Setmana Santa a tots.

Pep

PORTEM ELS OLIVERS I ELS AMETLLERS EN EL NOSTRE ADN

A lo millor ja n’esteu assabentats, de l’existència d’aquesta plaga mortal que es va escampant pel mediterrani, va començar al sur d’Itàlia i després les Balears com podem llegir en el seguent article.
Pels que hem crescut entremig d’olivers/oliveras i va la nostra vida, perquè aquesta bacteria la Xylella Fastidiosa no te tractament , i també afecta els ametllers ;  no vull continuar donant explicacions, perquè en aquest interessant article publicat avui dia de Sant Lluís i primer d’estiu no explica llargament.
La Vanguardia el dia 17/XI/15 ja va publicar un informe de l’Agencia Europea de Seguretat Alimentaria, que parlava d’aquesta bacteria :

El comité científico de salud vegetal de la Agencia Europea de Seguridad Alimentaria (EFSA, por las siglas en inglés) ha publicado (EFSA Journal 6 enero 2015) un informe en el que recomienda «la continuación e intensificación de la investigación y control del brote» de infección por  Xylella fastidiosa  detectado en Apulia, en el sureste de Italia. «Establecimiento y dispersión [de la Xylella fastidiosa] en la UE es muy probable; y las consecuencias se consideran importantes porque las pérdidas de rendimiento y otros daños serían altos y requieren medidas de control costosos», afirman los miembros de este comité científico.
La advertencia de los expertos de la EFSA es especialmente importante porque la X.fastidiosa amenaza a un gran número de plantas y cultivos, y porque el brote detectado en Apulia ha matado miles de olivos y demuestra que la amenaza se puede extender por todo el sur de Europa.
La desecación y muerte de olivos en Apulia fue detectada en 2010 pero hasta principios de 2014 no se publicó un estudio científico detallado en el que se confirmaba la presencia de X.fastidiosa en los árboles afectados. Según los autores del estudio publicado en Journal of Plants Phatology, se trataría del primer caso demostrado de invasión de esta bacteria en Europa.
El Parlamento Europeo aprobó el pasado mes de septiembre una resolución en la que se pide a la Comisión Europea la aprobación «de un programa de investigación y ayuda territorial adecuado, que incluya la futura rehabilitación de las zonas más afectadas» por la X.fastidiosa. Según el informe del Parlamento, hasta agosto del 2014, «la desecación rápida causada por la bacteria Xylella fastidiosa en los olivos de la región de Apulia ha afectado a 23.000 hectáreas, dañado 2.000 árboles y amenazado 600.000 olivos».
Una amenaza de grandes proporciones
Los expertos destacan que Xylella fastidiosa es una bacteria con un enorme potencial patógeno sobre gran número de plantas. Procedente de América, provoca varias enfermedades de importancia económica, principalmente en cultivos leñosos como olivos, viñas, cítricos, diversos frutales de hueso, café y ornamentales. El brote del sur de Italia afecta a olivos, almendros y adelfas.
Según informa EFSA (Autoridad Europea de Seguridad Alimentaria) el movimiento de plantas es la principal vía de entrada de esta bacteria, siendo la única vía para la propagación natural los insectos vectores, que pueden ser transportados por el viento a grandes distancias, principalmente cicadélidos y cercópidos, hemípteros chupadores que se alimentan del xilema.
La especificidad entre la bacteria y el vector suele ser muy baja, por lo que prácticamente cualquier especie de cicadélido o cercópido puede ser vector potencial de la bacteria. Los vectores, sin embargo, sólo actúan como dispersores eficientes a corta distancia. El principal riesgo de entrada de la bacteria en otros continentes es hoy en día el comercio y transporte de material vegetal infectado.
Primeras medidas de control
La principal medida de control fitosanitario debe ser extremar las precauciones en cuanto al comercio del material vegetal sensible y especialmente el procedente de zonas con presencia de la bacteria. Este material vegetal debe proceder siempre de productores oficialmente autorizados y con pasaporte fitosanitario en su caso. En estos momentos y por proximidad del foco detectado en Italia, debe cuidarse especialmente el origen y el estado fitosanitario de material vegetal sensible procedente de ese país. En cualquier caso, es fundamental comunicar inmediatamente a las autoridades de sanidad vegetal cualquier sospecha de la presencia de esta bacteria en Andalucía.
Una vez detectado un foco en el campo, los tratamientos químicos contra la bacteria o sus vectores no suelen ser efectivos. En estos casos es necesaria la eliminación de las plantas afectadas y la vegetación silvestre circundante que pueda actuar como hospedadora de la bacteria, así como establecer un programa de vigilancia en años sucesivos para intentar evitar el rebrote de la enfermedad.
Síntomas de la infección y daños en las plantas
La Xylella fastidiosa invade el xilema de la planta hospedadora. Su multiplicación en el interior de los vasos puede llevar a la obstrucción del flujo de savia bruta, principalmente agua y sales minerales. Los síntomas varían de unos hospedadores a otros. En algunos se corresponden con los síntomas típicos de estrés hídrico: marchitez o decaimiento generalizado y, en casos más agudos, la seca de hojas y ramas, y finalmente la muerte de toda la planta. En otros casos los síntomas se corresponden más a los provocados por ciertas deficiencias de minerales, como clorosis internervial o moteado en hojas.

Ver más información facilitada por la Junta de Andalucía y la Generalitat de Catalunya.

La Vanguardia el 3 de febrer d’enguany ja anunciava » Baleares prohibe la salida de vegetales para plantar » El évola de los Olivos».

LaVanguardia no-reply@milibris.com mitjançant amazonses.com 

13:40 (fa 14 minuts)
per a usuari
http://epaper.lavanguardia.com/share/article/313f9111-be4e-451a-8ccd-1c2c8f519686/c61e8c44-4b12-4d9b-ab36-02c7f67dc02b

La plaga mortal se expande

Temor en Baleares por los efectos de la bacteria ‘Xylella fastidiosa’, que obliga a talar los árboles

Los payeses de Baleares se preparan para hacer frente a uno de sus peores temores. Miles de árboles tendrán que ser talados. La propagación de la Xylella fastidiosa continúa imparable y los técnicos de la Unión Europea tienen claro que no hay otra solución para evitar que esta peligrosa plaga vegetal continúe su expansión por el archipiélago e incluso llegue a propagarse fuera de las islas. En Italia, la estricta normativa comunitaria obligó a arrancar más de dos millones de olivos afectados por el conocido como «ébola de los olivos». En Baleares, la bacteria se ha extendido con más fuerza y afecta también a almendros, cerezos y adelfas. De hecho, en pocos meses y tras la proliferación de casos positivos ya se han talado numerosos árboles, plantas y arbustos. Ahora, y tras una visita de un grupo de inspectores europeos, Govern y payeses no ocultan que la situación es mucho más grave de lo que parecía en un principio.
Aunque la delegación europea no emitirá un informe definitivo hasta dentro de unas semanas, las primeras impresiones no son buenas. Fuentes del ejecutivo autonómico reconocen las diferencias de criterio existentes para atajar la plaga. El Govern balear ha puesto en marcha un protocolo de contención. Es decir, se ha optado por intentar controlar la plaga y no erradicarla como exigen desde Bruselas En concreto, piden eliminar todos los árboles susceptibles de infección en un radio de 100 metros de un árbol ya infectado. Ello comportaría un impacto de grandes proporciones. Pese a las exigencias europeas, el Govern ha decretado el protocolo de contención durante un año en todo el archipiélago que ha sido declarado como zona afectada.
De momento, la plaga se concentra únicamente en Baleares, primera y única zona de España donde la bacteria ha sido localizada. Por eso, atendiendo a sus peculiares condiciones de insularidad, se ha extremado el control de importación y exportación vegetal en los puertos. No obstante, parece que los inspectores ya han comunicado su intención de dar un paso más, aun teniendo en cuenta que la tala masiva de árboles comportaría pérdidas millonarias para el sector primario.
En espera del pronunciamiento definitivo de la UE, la plaga avanza a un ritmo acelerado y cada día se detectan nuevos árboles infectados. El último, ayer mismo en la localidad de Sóller. Formentera es la única isla que, por el momento, parece haberse librado de la enfermedad.
En la actualidad no existe ningún tipo de tratamiento fitosanitario que permita erradicar esta bacteria. La única solución es arrancar el árbol y su posterior incineración. Una solución extrema que ha puesto en pie de guerra a los agricultores, que temen pérdidas millonarias si la plaga sigue ganando terreno al ritmo que lo ha hecho hasta la fecha. Así, tras el primer caso detectado hace ocho meses en un vivero de plantas ornamentales situado en Portocristo, la plaga se ha extendido hacia la zona central y sur de Mallorca. A su paso, además de los olivos, otras especies han dado positivo. Así, polígalas, acebuches y ciruelos han sido infectados. Además, la plaga ya se ha presentado en Eivissa y Menorca, aunque la incidencia es mucho menor. Aun así, la decisión final de la Unión Europea será de aplicación en el conjunto del archipiélago sin ningún tipo de excepción. Una circunstancia que podría alterar notablemente el paisaje natural de las islas.c

Bruselas pide eliminar los árboles que estén en un radio de cien metros de uno que ya esté infectado 

Aqui va tot el que hi ha i sabem, ànims ! i molta sort.
Pep

QUI HA TROBAT PINYOLS D’OLIVA FORADATS ?

Be, quan un va al tros a treballar sense presses, i es passeja per tota la finca a poc a poc, mirant, guaitant qualsevol racó o arbre dels molts que hi han, millor dit guaitant olivers/oliveras, els seus troncs, que enguany de dos ne’m eliminat un, encara que ens dolgui, els temps moderns ens porten a per camins impensables fa 5 anys, quan encara a casa colliam les olives/aulives amb un vibrador manual i els pares molt contents, perquè van deixar de pujar als bancs de collir olives i de pujar a dalt de l’arbre, per millor collir tots els racons, el pare hi va pujar fins passats els 85 anys, vaja com un nen petit que no te por de res. 
Be, tornant a les sorpreses que enguany ens hem endut, ni ha una que ha sigut un gran descobriment. Sempre em parlat de les grives, que s’enduient una oliva a capa peu i una amb el bec i així arrencaven el vol, recorreguen grans distàncies, segons un home del Pla d’Urgell, que darrera una canyissar es va trobar uns quatre kilos d’aulives.

El gran descobriment d’enguany al esporgar amb majúscules, ha sigut la troballa que estan veient a la foto.
Pinyols d’aulives, oberts per una punta.
Fins ara pensàvem que les que robaven les aulives eren les grives, però ara ens trobem amb aquestes col·leccions de pinyols tots oberts per un cantó i ordenats o recollits en racons o forats d’un oliver, poden ser a una certa altura.


La veritat es que estic intrigat pel fet. De quin animal es tractarà ?, el que si estic segur, es que el forat no el fan les grives !!!., ni cap altre ocell . Un rosegador ? quin ? el talpó comú, que es passa la vida obrint galeries subterrànies ?  Segur que un rosegador potser seria el més plausible !, però també o podria fer tot seguint les olives del terra, olives que haguessin caigut de les Oliveres, degut a la sequera, olives que ha caigut de les glaçades, etc. No en te prou en menjar-se la carn , s’ha de menjar el contingut del pinyol que nosaltres desconeixíem la riquesa del seu contingut; potser es millor que lo de fora, mai ho sabrem nosaltres.

Perquè no guarden les aulives al nivell més baix de l’arbre i no guardades en un a petita cova més alta ?

Qui ens podrà ajudar a aclarir quin animaló ho fa ??????
Estem intrigats, y no descansem. Pensava preguntar-ho als tècnics de la denominació d’origen les Garrigues ?, pensava preguntar-lo a un biòleg expert en les oliveres, encara pensava preguntar-ho al Sr. Farmacèutic de Belianes, home que viu enmig de productors d’aulives i que parla amb molts pagesos, també ho volia preguntar als titulars de Camins de Verdor, també als molts bons pagesos de Llorens de Rocafort, de Maldà de Sant Martí de Riucorb, de Preixana o Rocafort de Vallbona, fins i tot als pagesos de Vallbona de les Monges. 


També al llicenciat i amic Joan Càliz, ( investigador postdoctoral en el grupo de Ecologia Microbiana ).


que em va resoldre el nom científic de la planta : bufallops, petards, esclafallops » Colutea arborescens  «.
També ho vull preguntar a l’amic Santi Arbós, el que ressegueix la natura des de Fulleda fins a la Serra del Tallat, ell que no se li escapa res relacionat amb la pagesia, de gran m’agradaria assemblar-me amb ell, home cultivat. 
La pregunta està oberta a qualsevol persona que sàpiga la resposta , siga pagès o no, siga biòleg, veterinari, ornitòleg, ingenier agrícola, 
o un jubilat que es recorri el terme de dalt a baix.
Una pregunta  :a vostès de petits/petites , quan els de casa tornaven del tros no els portaven un ram de bufallops o espantallops i els feien petar, i estavem encantats de la vida ? . A mi, era el millor regal que em podia portar el pare.
Be, no deixo aquí, i més que agraït per la vostra col.laboració en un tema prou delicat, que no ens deixa dormir. Si que ha de ser un animal amb les dentetes molt fortes, perquè la fusta del pinyol també  ho és.
Pep

ESPORGANT ENTRE PASQUA DE RESURRECCIÓ I CINQUAGESMA

A casa nostra, prou voldriam seguir els consells i tradicions dels més savis i entesos, però sempre ens quedem enrera. El pare diu que per sant Josep s’ha d’haver acabat d’esporgar els olivers; d’altres diuen que  encara es pot fer entre les dos Pasqües , la Florida i la Granada o de Pentecostes. De totes maneres tothom va una mica a la seva i com pot, perquè vam parlar amb un jove pagès de Sant Martí de Maldà i  va dir-li al meu fill,  que encara esporgava i això era el dissabte 13 d’abril, vol dir que no estem sols, fent aquesta feina tant necessaria. Cap al juny caldrà tallar els llucs que creixen a a les soques, o posar terra a les soques; en fi un munt de feina per fer, si hom ho vol fer.
Estem en plena primavera i tot està vestit de festa des de la costa la Pera, les Vinyes, el fondo del Cau-gros, la Portella, el fondo de Sant Miquel , el fondo dels Perdigons; el verd dels sembrats ple de roselles ho domina tot, ja pel camí de Les Pintades,  trobem l’argelaga ben florida amb el seu groc estriden que es veu d’una hora lluny, i com que el nostre terme n’està ple, donç en aquesta època de l’any tenim un terme groc , principalment per les vores de les terres conreades, al costat dels  camins , eixarmades i trossos erms.

La Primavera de’n Ramón Saladrigues de Bellpuig:

Aquell temps tan agradable,
ple de ditxa, tan joliu
que’l cel es clar, admirable,
és la vida més amable
afalaga i ens somriu.

Aquells jorns curulls de festa
tots encesos de claror,
quan brostima la ginesta
i es celebra la gran festa
de la Pasqua del Senyor.

Quan l’horatge es deliciós,
quan fruïnt pau verdadera;
quan el cor melangiós
revivint devé amorós,
es que estem en primavera.

La Tere sempre em diu que el groc es el primer color que surt a la natura i li he de donar la raó. Després també hem pogut olorar el  timó, quin perfum, penetra molt endins i la planta petiteta, sembla que enguany degut a les abundats pluges d’aquesta primavera, es farà més gran.

El pare, aquesta planta que en altres llocs en diuen farigola o be «tomillo » la fa servir per posar-la( un branquilló ) a dins els pots de les olives en conserva, quan canvia l’aigua el divendres Sant , al sortir dels oficis religiosos, li dona un sabor únic; a casa tothom les prefereix a les de compra, quan toca fer un aperiti

Tots els camps estan així de farcits de plantes amb les seves flors i més que no hem tingut temps de fotografia, perquè ben mirat,  la nostra sortida al camp anava enfocada a esporgar olivers, però no podiem passar de llarg davant de tanta bellesa. Les roselles papaver rhoeas , es habitual en els camps conreats.

Quan entre’ls sembrats
hi vemellegeu! ….
resteu abrassaats,
sovint us beseu …

Camp conreat, ple de pixa llits, tot contribueix a fer gran la  catifa de color groc.

El sembrats a tots cantons estan molt eixerits, ( aquesta foto es del fondo del Perdigó) i tenen tota la pinta d’entrar amb tranquilitat a l’estiu. A aquesta terra només li falta la pluja i com que ha plogut a dojo i placidament, tota l’aigua caiguda ha quedat al seu lloc. Tindrem bona collita  de gra. Ep ! als olivers ja se’ls hi veu la rapa, que fa molt de goig.
Be, entre tanta foto el matí passa volant i son les 11 i encara no hem començat a tocar un oliver, amb la feinada que hi ha en esporgar. però abans deixeu-me posar-vos un vers de’n Ramón Saladrigues de Bellpuig.

El romaní florit ens fa tota la companyia del món fins que arribem al tros de Les Pintades.

Encara Primavera per R. Saladrigues:

Ja esclata la florida per tota l’encontrada
ramells de tots matisos exornen els camins,
verdors ben diferents s’oviren per la prada,
el goig al cor arriba i l ànima ubriagada
d’olors de llesamins.

Un cop arribats al tros , es bo tenir uns moments de reflexió amb el nostre pare/avi ,abans de començar a esporgar . Contemplar una estona els olivers , sempre dona serenó per veure la feina i per on començar.. El pare ens explicava que ell ja feia tres anys que no ho feia perquè als seus llavors 86 anys, ja no podia mirar amunt pel dolor que patia i pateix  a la columna vertebral, més dolor a les cervicals. El pare estava content perquè per primera vegada anava acompanyat pels seus nets i pel fill per engegar una tasca important; però carregada de dubtes, no sabia si la colla aprendria a esporgar tant ràpid com ho va fer ! No cal dir que durant la jornada al pare se’l veia content a més no poguer; vaja satisfet , molt satisfet.

No em fa vergonya dir que mai havia tingut temps per aprendre a esporgar ni olivers ni ametllers, tampoc he tingut temps per aprendre a fer injerts. Com poden veure ho estic aprenent ja molt grandet. M’entre els pares ho fan, donç que be, però sempre arriba el moment de la veritat. Ho aprens a fer-ho o vindrà un dia que no ho farà ningú, així de clar.

Us poso aquest petit mapa fet a Paris l’any 1792,( es troba a la biblioteca del seminari de Girona ) on surt Llorens, per que sapigueu on estem situats i no tingueu dubtes; es la Catalunya Nova.
Abans de continuar només vull dir que estem treballant al tros de Les Pintades, terme de La Quadra de Mas Déu , on segons el pare antigament els pagesos acudien a la esmentada Quadra a pagar les contribucions; era un terme sense poble,curiós oi? només la casa del senyor feudal ?. Segons l’història, el juliol de 1257, Pere Albanell dóna a l’Abadessa els drets que te al Mas-Déu. El 24-9-1273 es detecten el primer establiment o assentament de les terres ermes del Mass-Déu, fet per l’abadessa a favor de Pere Vinader. El contingut del diploma és important: en primer lloc ens diu que el Mas-Déu confronta amb el Omells, que les terres paguen la terça part al monestir, a més del Delme i la primícia, i entre els fruits enumera els grans, anyells, cabres, juments, porcells, formatges i verema, així com també els delmes dels pollastres i la llana. Assegura  així mateix que, en cas de venda, el cenobi es reserva la fadiga de trenta dies. D’aquesta enumeració de fruits i guanys deduïm que la granja conegué un gran desenvolupament. El Monestir de Vallbona encara tenia un altre mas , Mas del Sant Esperit, ben be no hi ha rastre de cap edificació, tot són suposicions. Poblet també tenia granges.

Aquí teniu una bonica vista del conjunt d’edificacions que formen el que és La Quadra de Mas-Déu.

Arcades d’una antiga església, dins el recinte del Mas-Déu-

Fins fa pocs anys hi va viure un ermità, que alhora va cuidar l’edifici perquè arrivés intacte fins a nosaltres. Ai un bonic poema ,

L’ERMITA
—————- 

Dins l’espesa buydor y en la roca baumada.
el bosch, arrecerantles, fa la cova quieta:
el vellet ermità n’ha fet la sev’estada,
allí prega  una creu sense Crist, incompleta.

En sent a primavera, despertar l’aucellada;
per l’alt bancatge filtra una claror discreta,
un any dintre la còva va fer niu l’oreneta,
y un dia de tardor, una ferma ventada

esgranà una lleva de xicoyres boscanes
derrera de la creu sostinguda pel fanch.
L’ermità ja es vellet, s’ha fet de cabell  blanch ,

resantles y llegintles les hores quotidianes.
Resant se va adonar que la llevor crexia,
y dintre va morir guaytantla com floria. 

D’Alexandre de Riquer. Aplech de Sonets-Les Collites – Un poema d’ Amor. Janer de 1906.



Be, ja no us explico més històries i passo a la feina del dia.
L’avi amb tota la paciència del món va començar assenyalant amb una canya les rames que calia tallar, i   a poc a poc anàvem aprenent i capint quines rames sobraven a l’oliver i quines calia conservar.

Alhora, explicant tots els cuidados que ha de tenir l’arbre, llaurar la terra, tallar els llucs o plançons que surten de la soca i que quan arriba l’hora del collir olives, donç molesten molt al posar les borrasses i al no ajustar be aquestes amb la soca es per a on es perden moltes olives. així que al juny cal repassar tots els olivers per deixar-los nets i apunt per mig novembre que es quan comença la collita d’olives.

Aqui l’avi amb els nets a punt de començar a esporgar un oliver. Tres generacions de Capdevila juntes, ell més que orgullós, molt satisfet. Recordem que el pare porta dos dels cognoms més antics del poble de Llorenç de Rocafort com son el Capdevila i el Pons. Repassant La Baronia de Vallbona del Sr. J.J.Piquer i Jover,trobem: Venda feta per Pere de Ribelles, veí de Llorenç, el 17 d’agost e 1285, a Bartomeu Siscart i a sa muller d’una casa i heretatge del terme de Llorenç, pel preu de 1.300 sous i l’obligació d’haver de correspondre amb la tercera part dels fruits, excepte el freginal i l’hort. Compra feta per l’Abadessa Geralda de Queralt a Pere de Ribelles, el 9 de desembre de 1285, de tots els bens que tenia en el terme de LLorenç, això és, terres, vinyes, cases i delmes pel preu de 1300 sous. Venda feta per Ramón  Capdevila, de LLorenç, a dona Sibil.la d’Angesola, monja de Vallbona, l’any 1334, d’un violari de 16 sous i 8 diners.

El pare Sisquet Capdevila als seus 90 anys, esporgant un oliver.

El pare tot treballant, va fent memòria i de cop diu , aquest oliver l’any que el nen va anar al servei militar en va fer dos sacs. Aquest altre quan va néixer l’Oriol en va fer un sac dels grans uns 40 kilos.
Tota la brosta que es talla caldrà cremar-la, no es pot deixar a sota els olivers , ni escampada pel tros, donç els surten cucs i contaminen la pròpia finca i la dels veïns.

Les preguntes dels nets Oriol i Lluís li van caiguen a l’avi: que són aquestes ramés que pengen quasi fins a tocar al terra ?- són les bagues, que s’omplen d’olives i per nosaltres que cullin amb el vibrador ens es molt fàcil fer-les caure; en canvi els que cullen amb el tractor, no en volen de bagues, prefereixen que d’arbre creixi amunt, no hi fa res que sigui ben alt, en canvi a casa nostra els volem baixos.

Quants anys viuen els olivers ? Molts anys respon el pare. I no es moren mai ? Mai, el veí fa 40 anys que no ho cuida ni res  i n’ho s’ha mort cap oliver , això sí la finca s’ha omplert d’argelagues,pins, roures, rebolls, farigola, romaní i esbarzers, o sigui una pena; els olivers tenen les rames plenes de molsa, però no moren, fins i tot algun any tenen olives, encara que molt poques.

Com podeu veure , l’oliver queda amb més branques al terra que a dalt, o sigui que queda molt plomat, el pare mig en broma diu que les olives neixen de les rames no del tronc. En fi tot s’ha de dir aquest olivers feia 3 anys que no s’esporgaven.
Tota aquesta feina de plegar la brosta i cremar-la sempre ho havia fet la mare, però degut a l’edat que te i l’estat de salut molt delicat, ja no pot fer-ho. La mare ha sigut tota la vida l’ànima de la casa, molt emprenedora i valenta, ella sola removia cel i terra.

El pare tot esporgant va explicant i aclarint temes que els nets van preguntant; com per exemple si les olives abans es portaven cada dia al molí ? El pare contesta que al arribar a casa s’havien de treure les fulles, els brots els bocins de fang i algunes pedres, passant les olives pel passador i després portar-les al Molí. Abans es guardaven i el que passava es que al estar alguns dies amuntegades s’ascalfaven i es mig florien i llavors l’oli agafava molta acidesa, cosa ven diferent d’ara, que en te molt poca al xafar cada dia les olives del dia.
Preguntat el padrí que feien al mes de març, diu : temps d’esporgar i cavar la vinya. A l’abril carretejar la llenya de l’esporgar cap a casa pel proper hivern i poca cosa mes, els mesos següents es complica la feina.

Esporgant els olivers hom te temps per explicar històries familiars, del poble, de la mili, de la colla d’amics de joventut, de política, i dels bancs, cosa no gaire agradable avui dia.

L’endemà dia 14-4-2013, Diumenge III de Pasqua, vam anar a missa amb els pares, vam ser molt poquets, però el mossèn ens va saludar amb un somriure i ens vam fer el senyal de la Creu i va començar la missa. L’Evangeli parlava que els apòstols des de la barca veieren un foc encès a la riba i aquell deixeble que Ell estimava va dir a Pere » Es el Senyor !!! «. Ell ja els tenia apunt unes torrades i uns peixos a la brasa. Es el Senyor mateix que després preguntà a Pere si realment l’estimava més que els altres, impressionant la pregunta ? i li encomanar ser pescador d’ homes. El mossèn ens ho va fer més planer que jo, però la narració anava per aquí.
Un cop acabada la missa i de parlar una estona amb els pocs veïns que eren a l’església, ens canviarem de roba i el pare i jo plegats cap al tros, els fills ja hi eren de dos hores abans.  Per cert un dia esplèndid, amb un cel blau propi l’un indret no contaminat i que una fresca marinada ho havia escombrat tot.
La tasca continua i vinga a seguir esporgant. Abans els nets havien aprofitat per canviar les guies dels arbres plantats al 2008, que s’havien quedat curts, perquè l’oliver ja havia crescut el doble i evidentment s’estaven torcin i això no convé.

Oliver plantat l’abril de 2012

Be, l’avi explica que convé més esporgar que canviar les guies i tots plegats li fem cas i ens posem a continuar la feia, per altra banda només disposem d’aquest cap de setmana i ja es temps d’haver acabat.

El padrí li esta explicant el que es la rapa a l’Oriol. Li diu que la rapa és un raïmet que formen les flors de l’oliver. L’avi li diu – aquest oliver ja treu rapa, cosa molt important de cara a la pròxima collita.

L’avi Sisquet Capdevila i el net gran Oriol

Tot s’ha de dir, vam estar tot el cap de setmana esporgant i sense trobar ni una ànima pels camins, els temps no cal dir que han canviat del tot. Recordo que quan era petit pels Perdigons sempre passaven a peu gent dels Omells de Na Gaia de pas cap a Llorenç de Rocafort per agafar el cotxe de línia,  llegim a Segarra , periòdic quinzenal d’art i cultura, editat a Maldà l’any 1923, diu textualment sobre Omells de Na Gaia : Hi ha pocs pobles a la província de Lleida tant desgraciats (potser sia l’únic) com Omells, per la manca absoluta de vies de comunicació; i a fe que ho ben necessita i s’ho mereix. Poble actiu i treballador no por dar fàcil sortida als fruits per manca d’una carretera de pocs Km. que partint de la població la uneixi amb la de Maldà a Espluga Calva .


 Només queden quatre pagesos al poble, 40 anys enrere eren 30 famílies que cada dia anaven al camp a treballar . Aquests quatre fan tota la feina del terme i com diu en Lluís Foix ben feta, les terres ben conreades i dona bo de contemplar els trossos conreats. La maquinària es la clau, un home pot portar un grapat de finques o trossos com  en diem a Llorenç.

Aquest tros està situat a la part obaga de la vall, només de sortir el sol ja hi toca, es tota una sort quan collim olives, i altres feines de tardor i primavera, en fi si està molt be.

Puc dir-los que tots hem après del pare i padrí sobre l’art de podar olivers, potser ens ha donat bona nota per pujar-nos l’auto estima, però tots plegats hem treballar i disfrutat de la feina ben feta. Hem de dir que quedem molts olivers per podar, però enguany no podrem, no hi ha temps per fer-ho, un altre any en farem cinquanta més; ah! i queden els ametllers quasi res, com poden veure la feina al camps mai s’acaba.
Ara d’entrada ens queda cremar la brosta, que mai ha de quedar escampada pel tros durant mesos, tots saben que no es bo pels propis arbres i pels olivers dels veïns. Si Déu vol ho farem dissabte vinent.

Dia 4 de maig de 2013, vigilia de la Romeria a la Mare de Déu del Tallat a Rocallaura.
El bon proposit d’aquest dia era  cremar la brosta que vam tallar ara fa 15 dies esporgant els olivers.
El dia ha desputat esplèndit, un sol radiant i amb el pare hem carregat la crysler amb els estris i dos entrepans , perquè el mati no es fes tant llarg.
Abans de les vuit del mati ja estavem cremant, el pare es cuidava de encendre el foc i jo de portar-li les rames de brosta, com les que veieu, que estaven apartades sota els marges, per què no fessin nosa al Magi que havia de llaurar les parades del tros.

Cosa curiosa lescremava rames d’oliver o olivera, crement molt be de verd en verd.

Aquesta feina de cremar la brosta sempre la va fer la nostra mare ( durant 65 anys ), el pare esporgava i ella i anava a mig mati i sempre atrapava la pare, li encantava i ho feia perfectament, sempre li havia agradat anar amb el pare al tros, junts han arrivat molt lluny. La mare te 86 anys i l’estat de salut ja l’obliga a quedar-se a casa. El pare, ja a la porta dels 90, encara està al peu del canó fent les activitats propies de cap de casa, n cap cas ha renunciat a portar la iniciativa de tot el que cal fer a casa.

A les nostres terres tenim la gran sort que bufen dos vents la marinada i el serè. L’aire çes molt sec, fresc a l’estiu i fred a l’hivern.
Aquest dissabte passat van tenir un dia esplèdit. A les 7,30 del mati ja cremavem brosta.
De bon mati bufa la marinadaw, aquesta s’atura a poc a poc i  om veu el foc com la flama crema recta.

Quan arriva el vent de serè s’ha d’anar en compta, el serè pot durar fins a les 17 hores. De bon matí tant es fresc el serè com la marinada.

Tot cremant ens hem adonat que les oliveres ja els                                                                                                                                                             començen a creixer els llucs al voltat de la soca , que al mes d’agost s’hauran de tallar o ensofatar com fan modernament, el pare mai ho ha fet. El gallaret o rosella vermella, li dono un tot romàntic al paisatge.
Tot treballant veiem alguna oreneta i el pare ens explica que, es poden confondre amb d’altres de la seva familia com per exemple : la falsilla (Apus Apus) es negra, aquesta per fer el niu es posa sota les teules del teulat; després l’oreneta (hirundo rustica) gris-negre fa  el niu de fang, el roquerol (Pnyonoprogne rupesires), davant del coll es blau i només deixa un forat per passar al niu.

Tot acostant brosta al foc que crema, el pare va parlant i cal fixar-se en el que diu: explica que la brosta al cap d’uns dies d’haver esporgat crea un cuc que es diu  «Quera» que més tard en sortira un insecte volador, que anirà a colonitar a les meses joves dels olivers de la propia finca o a la del veí;   al temps del collir sens trencaran i no donaran les olives esperades.

Noteu aquest bultets prominents, es la  quera, per això cal cremar-los abans de que surtin.

Sempre es troba en tronquets una mica gruixuts.

Tenim temps per tot, fins per contemplar la rapa que tenen ja les baques dels olivers. El pare està content.

El pare, ho vol deixar ben recollit i apagat, que no pugui tornar a cremar. A més segons la normativa només es pot cremar fins a les 12 hores del migdia i a aquesta hora acabem més omenys.
Al contemplar la feina feta, el pare comenta que encara en podriem esporgar uns quants més ? Ja ho veurem. L’any vinent caldrà començar a esporgar a primer de març i així poguer fer tot el tros sencer.

De tornada cap a casa, ja em trobat la flor del Corpus, així se’n diu al meu país. i també un cep que ja comença a brostar i que penso que es va salvar de la filoxera, no ni ha cap altre , sembla un prodigi, neix entre les pedres d’un marge i jo l’he vist tota la vida.

Ara per acabar com que us he posat una mata de farigola » Thymus vulgaris » o Timó a Llorens, que menys que posar-vos un poema de’n Ramón Saladrigues de Bellpuig.

FARIGOLA

A les terres érmes
on no s’hi fa rés
són les que t’hi afermes
i hi vegetes més.

En marjots i vores
fora de conreu,
a l’abril desflores
per voler de Déu.

No tens qui et cultivi
ni et sembri tant sols,
el teu car alivi
son els ventijols.

La natura sola
vetlla per ta vida,
a tots vents tremola
ta branca florida.

Ets la flor silvestre
d’olor fi dotada,
ton perfum campestre
et fa sê estimada.

Cullen tes floretes
per posar-se als pits,
gentils donzelletes
i galants ardits.

Ets tan aspra i dura
com un rabadà,
ton olor tan pura
als cors va a parâ.

                          Del llibre Engrunes de Ramón Saladrigues. Volum I. Bellpuig any 1928.

Bibliografia: La Baronia de Vallbona de J.J. Piqué i Jover. Institut d’Estudis Ilergetes. lleida 1991.
                     Engrunes. Volum I de Ramón Saladrigues . Bellpuig 1928 Estampa. R. Saladrigues.
                     Segarra. Periodic  quinzenal d’art i cultura i porta-veu dels interessos de la comarca.
                     Editat a Maldà. 1923. per Josep Iglesias Guizard.
                     Investigaciones sobre flora y fauna de la Baja Segarra. J.J.Piquer Jover.
                     Aplech de Sonets- Les Cullites – Un Poema d’Amor. d’Alexandre de Riquer. Publicat per Verdaguer  a Barcelona, Rambla del Mitx, al Janer de 1906.

Disfrutint de la vida camperola i dels poemes , que ja han llegit a aquestes alçades de l’article.

Pep.

UN HORT, UN RACÓ, UN ALJUP, UNA HISTÒRIA EN MINIATURA

Per una persona,  que ha viatjat poquíssim, que mai ha travessat cap oceà , que tan sols ha  agafat un vaixell,  un parell de vegades a la vida , l’ una per anar a Mallorca, i l’altre per passejar-se entre les illes  Canàries, dos viatges amb avió a Praga, un a Colònia i  Aquisgran , una anada amb tren a Paris,  per visitar els impressionistes que es trobaven al Musée Jeu de Paume, (actualment al Musée d’ Orsay) , Notre Dame, La Cité, La Conciergerie, Les Invalides,Sacré coeur au cemitière de Montmartre , amb tot  els pintors, le Palais Chaillot, Le Sainte -Chapelle, La Sorbonne,  Le Palais Chaillot , Le Bois de Boulogne, Palais et  jardin u Luxembourg, Les jardin des Tuileries,  Saint Germain -des- Prés, que un cop conegut , jo mi hagués passat mitja vida passejant i badant la boca, és una meravella .

 Un altre viatge amb cotxe amb els fills per visitar la Bretanya de punta a punta,  anant tant sols d’ auberge de jeunnesse , des de la Rochelle fins a Saint-Maló, passant per Nantes,  Vannes, Lorient, Quimper, Presqu,ile de Crozon, Lannion, Treguier, Dinan, Le Fort de  la Latte, Dinard,

Calvari de Tronoen

 Escapada a Paris per disfrutar tots plegats  dels impressionistes i una escapada al park Astèrix-Obèlix molt important per tots nosaltres ;

Tornant a Paris, va anar a visitar entre d’altres llocs el Palais de la Découverte ( Musée parisien des sciencies depuis 1937 ), allí vam disfrutar molt, com podeu veure tots provan certs experiments de física.
Sempre m’ha sabut greu marxar de Paris sense haver anat  a conèixer el Marché aux Puces, els encants parisiencs. a Saint -Ouen molt aprop del divuitè arrondissement.

Palais de la Découverte, mussé parisien des sciencies. En Lluís i la Cristina experimentant i nosaltres també.

Amb la Tere em fet viatges per España de nord a sud i  d’est a oest, d’un extrem a l’altre,  molts a Salamanca i a l’alta Extremadura (Gata) aprop de Ciudad Rodrigo, terra de la Tere i com que Portugal es al costat mateix , doncs també em fet estades a la costa de l’Atlàntic i ja està. També  coneixem batant la provincia de Càceres com el Valle del Jerte, Las Hurdes, La Vera, Plasencia i Cáceres capital tot una meravella i alhora patrimoni de la humanitat. La resta han estat viatges per la Catalunya Vella i la Nova, o sigui  que sense cap mena de vergonya he de dir que sóc molt localista, mitja vida he estat sedentari per obligació, gràcies a l’exercici de la medicina, aïllat no geogràficament, sinó per la Llei, gairebé un ermità. Dins de tot també he estat un nòmada  i us diria que he viatjat més a la vora del foc al caliu de les brases que d’una altra manera. A aquestes alçades de la vida, ja dono per fets la majoria de viatges i he après a disfrutar amb petites sortides sobretot per l’estimada Garrotxa ,el Pla de L’Estany i per la Baixa Segarra, ara l’Urgell, la meva pàtria. No puc oblidar les desenes de vegades que he viatjat al Monestir de Montserrat, tant a peu, com en aeri, en el cremallera i en cotxe particular. Montserrat, per mi ,  ha estat un referent important, sempre ha estat una gran finestra oberta al món.
 En aquests moments he de dir, que no em moro per viatjar, no em treu la son, i no tinc res previst per  fer, que no sigui anar alguns caps de setmana a Sant Antoni de Calonge, gaudir de la pau davant el mar, llargues passejades per l’immens passeig que arriba fins a la punta del port de Palamós, i  després de dinar pujar a peu fins al poble de Calonge, per un camí que transita enmig de camps d’oliveres i conreus de cereals i horts molt ben cuidats i algun dia d’estiu anar a passar una estona amb els amics monjos de Solius . També és cert que la lectura sempre ha ocupat un lloc important en la meva vida, primer per motius professionals i segon per plaer, encara que no sóc un gran lector de literatura, ho és molt més la meva esposa Tere, ella si llegeix molt, gairebé cada dia un parell d’hores. Ah ! mai he perdut les ganes d’anar i tornar de Llorens sempre que calgui, són les petites arrels que em lliguen per sempre. També en alguna foto podran veure exel.lents postes de sol.
Us he de dir que sempre he tingut motius familiars per no viatjar, que i farem, tot va com va a la vida, no em sap greu i a més no ho anyoro; no vull deixar de dir que quan podia viatjar llavors no tenia recursos o havia d’estudiar. No és pot tenir tot a la vida !!
 Tampoc, tinc res en contra de la gent que viatja, al contrari m’encanta que els altres viatgin com el meu amic Dr. M. Fabré, cal llegir els seus dos viatges a Roma, el primer Viatge a Roma, no te desaprofitament, poden passar un dissabte a la tarde molt divertit sense sortir de casa;  el segon titulat Retorn a Roma és un caminar pels estrets carrers de Roma que porten a la plaça Campidoglio, al carrer dei Giubbonari, sense deixar la plaça Campo dei Fiori, un passeig amb família .
Els meus fills han viatjat molt i quan poden encara ho fan, considero que sempre ha sigut important, es veuen les coses d’una altra manera;  disfruto que m’expliquin, com són les ciutats i els països que han vist, i la seva gent; també us he de dir que mai he llegit el llibre de’n Pessoa, que es titula  El libro del Desasosiego, en el qual es burla dels viatges i de la gent que viatja. Segons m’han explicat , ve a dir ,  perquè anar  a la costa de l’Adriàtic a veure una posta de sol, si les postes de sol són boniques en qualsevol lloc, fins i tot des d’una finestra de casa. Si, als anys 60 en plena contracultura, vaig llegir el llibre de On the road, de Jack Kerouac, també he llegit els llibres de l’Espinàs com viatge per la Segarra, pel Pirineu de Lleida, per Extremadura i com no el Viatge a l’ Alcarria de Cela.

Llorens de Rocafort, viist per en Lluís Capdevila

Ara, ja grandet, em limito a conèixer els voltants de casa, cosa que no vaig fer de jove;  Llorens i les seves  rodalies , pobles de la Vall del Corb que com Belianes, Omells , Sant Martí de Maldà, el Vilet, Rocafort de Vallbona, Nalec, Guimerà. Vallgona de Riu Corb, Bellpuig, Verdú. L’Espluga Calva, Arbeca, Passanant, Forès. Mai he estat a L’ Albi, Els Omellons, Vinaixa, Albayés, Cervià, Senant, Blancafort, La Pobla de Cèrvoles.
He de confessar-vos que si , que em faria molta il.lusió anar a Montserrat i pujar amb el funicular a Sant Joan , guaitar les ruïnes que queden de l’ ermita de Sant Onofre i tot caminant pel cim arribar a Sant Jeroni i disfrutar de l’esplèndida vista que es veu segons l’amic Quim i tornar a Sant Joan a una bona hora. Al costat de’n Quim Estivill gran excursionista, que sense dir-ho massa,  ha caminat per tota Catalunya, jo sóc testimoni i una vegada el vaig acompanyar fins a l’ésglesia de Bestracà, alta Garrotxa, des d’on es contempla la vall d’Ormoier, per cert,  meravellosa . Serà tot un privilegi, fer aquesta excursió de les ermites de Montserrat, abans de que l’artrosi em deixi els genolls bloquejats i més adolorits.

Nalec,poble de la Vall del Corb, antigament pertanyia al bisbe de Vic

Tornant a Llorens, us he de parlar dels seus entranyables racons, que podríem dir que ja són història, quasi oblidats de la ma de Déu, però que perduren tossudament en el temps. El titol del present article ho diu tot » Un hort, un racó, un aljup, una història en miniatura «

Fixeu-vos, davant de la porta d’entrada a l’hortet, la natura hi ha fet creier un pi.





També , he de dir-los que és un hort de tarda, orientat a ponent, o sigui que el sol si pon cada dia, tot un luxe. No puc estar-me de dir-los que un hort així, ara i fa dos-cents anys sempre ha sigut un tresor a l’Urgell, la Baixa Segarra i a tot els llocs de baixa pluviositat. Hortet que alhora feia també la funció de jardí, un trosset per cada cosa, més auster impossible, amb poc en tenien prou.
Dissabte passat, veníem,  el pare, en Lluís i jo de fer una plantada de noranta oliveres molt jovenetes, d’un any de vida,  al tros de Les Pintades, terme de La Quadra de Mas Déu, antigament formava part de la baronia de Vallbona; les primeres 84 les vam plantar el mateix any  que va esclatar l’actual crisi, degut a la concessió de les hipoteques subprime als EE.UU, amb l’esfondrament de Wall Street i el crac del Lehman & Brothers. Amb el pare preferim plantar oliveres, cosa que  ens fa més feliços, que estar pendents dia si, dia també de les agències de qualificació com Standard & Poor’s, Moody’s i Fitch , que l’any 2008 no van saber anticipar-se a la crisi i alhora van ser responsables d’ haver donat bona nota a empreses a punt de fer fallida. Vostès també difrutarien veien aquests petits arbres que en pocs anys ens donaran el millor oli del món. L’oli arbequí extra verge.

Olivera plantada l’any del crac del Lehman  & Brothers.

Tornant de la feina feta i convençuts de que ja creixeran com han crescut els plantats a l’any 2008, vam passar per un tros ple d’oliveres centenàries amb uns marges molt ben fets i conservats i tota la finca molt ben cuidada, se’n veuen molt poques pel terme, es de cal Cabalé, una casa de Llorens.

Aqui podem veure els tros de la Vinya del Cabalé, tros d’oliveres molt ben cuidat i netissím.

Passada aquesta finca tant bonica i en plena  costa La Pera, ens van trobar amb la cabana del mateix nom, refeta , segons el pare es totalment de volta, fa anys va caure la mitat de la façana i l’amo la va refer, a consciència, jo era petit, i mai més ha tornat a caure, aquí la tenen. El nostre territori n’està ple de cabanes, però la veritat que moltes amb el teulat enfonsat o en ruïnes. Actualment no són útils pel pagès, donç quan treballa amb el tractor, va dins d’una cabina i tant si plou, com si fa fred o fa un fort temporal sempre està protegit.

L’Urgell està farcit de cabanes com aquesta, que eren molt necesaries per aixoplugar-se de la pluja i de la calamarsa; també si posaven els animals per resguardar-los de les altes temperatures d’aquests indrets, que per cert són molt freds a l’hivern i frescos a l’estiu sobretot a les tardes quan arriba la marinada.

Be,  dit això, segueixo amb el tema de l’article, feia temps que volia fer un reportatge d’aquest bonic racó,  ple de records i de vida per la gent gran com el meu pare i també per mi de quan era Jovenet. Es tracta de L’hort del Gallo, al Cul-Roig del Gallo,  aquesta família,  també hi tenien la pallissa i l’era; anys més tard també i van fer una bassa per recollir aigua que baixava pel camí i d’aquesta manera no haver de pujar tant amunt per abeurar els animals;  ara aquesta bassa esta coberta de terra. També i han altres Cul-roig  com el de cal Puça, cal Mora i cal Bergadà, si continuem camí avall arrivarem als Comunsaris de cal Mora i ca l’Andreu amb una bonica i gran cabana amb bassa inclosa.

LLiris com a úniques plantes de jardí, autòctons, donç fa més de 100 anys que estan aquí. Els mateixos els he vist en diferents cabanes, com la cabana de cal Damià al Perdigó, amb una cisterna.

Pels que no ho saben, cal Gallo era la casa abans de cal Ton. L’amo es deia Pep Capdevila, que va tenir tres fills: en Ramón, en Sisco i la Maria casada al Vilet. El Sisco el Gallo que tenia botiga al poble, va tenir tres fills: el Pep. en Lluís i la Mercè.

El pare recorda molt be, que quan era jove, aquesta familia venia molt sovint, perquè la finca esta molt aprop del poble. Tal com he dit abans era un tros molt complet, amb l’era, la pallissa, l’hortet, amurallat com podran veure, i dins el seu aljup per recollir l’aigua de pluja , vostès mateixos podran veure els grans solcs picats  a la roca, formant com dos canals, en una roca del damunt de l’aljup, curiosament encara funcionen, quines coses Déu meu ?, hem trobat l’aljup humit, penso que és l’aljup més petit que he conegut al meu poble de Llorens i molt ben conservat, hi caben uns quants milers de litres d’aigua. El considero tot un tresor, per lo que va aportar en el seu moment, i per l’història que te i que malgrat tot ha arribat fins als nostres dies, O sigui, vulguem o no l’aljup s’omple d’aigua quan plou, quan descarrega durant hores.  Lo mateix passa , a una gran roca de fora de l’hortet, però també amb una gran canal feta pels picapedrers locals porta l’aigua a l’aljup, o sigui que s’aprofita al màxim. Es tot un exemple d’aquest país auster, i sever, i amb molt baixa pluviositat. Guardar l’aigua ja va amb l’ADN d’un Urgellenc-Segarreta. L’aigua es imprescindible per tothom, però més èr  aquesta terra tant seca i molt valorada per la gent del poble i també per nosaltres. Poca broma.

Poden veure els dos solcs llaurats a la roca que van de dalt a baix i de fora cap a dintre i l’aigua que recullen degoteja cap a l’aljup que està a sota.

Si han llegit l’article » l’aljup en àrab, és diu algup « a hores d’ara, ja estan familiaritzats sobre aquest grans dipòsits de recollida d’aigua que ancestralment es feien servir a la Baixa Segarra i que tan útils eren, per recollir la poca aigua que queia .

Fixem-nos amb l’aljup i la canal de pedra que li condueix l’aigua de l’altra roca. El que passa es que ara , la conducció està embussada entre pedres , terra i plantes seques; tanmateix tampoc ha de portar aigua , ningú la necessita.

Aljup prou gran, pel petit hortet d’aquesta família, que ben segur era tot un tresor, puc afirmar sense por d’equivocar-me que d’aigua n’havien de tenir de sobres, apart de regar l’hort i d’ abeurar els animals.

Em pregunto qui de vostès no ha somiat mai en un racó com aquest ? Un hortet ple de romanticisme.
Després d’haver estat a la cartoixa de Valldemossa l’any 1976,  el que més em va cridar l’atenció va ser les cel.les dels monjos amb el seu hortet-jardí , en el qual cada cartoixà cultivaba herbes aromàtiques i hortalisses. Copiat del llibre d’Alexandre de Laborde » Le Voyage Pittoresque et Historique en Espagne «,  capitol: Retorn de Pollença a Palma …… Hi ha trenta-tres religiosos; cadascun  té tres petites cambres per a allotjar-se i un jardí en el qual cultiva flors i hortalissa. Els forasters són ben rebuts al monestir; hom els allotja i els nodreix durant tres dies; per estatjar-los hi ha un edifici molt còmode. L’església i el claustre són molt bells; i hom en treu tot el que cal per vestir i menjar: blat, oli, vi, fruita, hortalissa, i pel que fa als draps, es fabriquen en el monestir. La renda d’aquests religiosos, sobrepassa de molt llurs necessitats i totes les despeses; també fan moltes almoines a les famílies pobres i són generosos amb els qui treballen a llur casa.  Al Desierto Carmelita de San José de las Batuecas (fundat el segle XVI)  aquesta petita vall al sud de la provincia de Salamanca, només si troba aquest monestir, cap més altra edificació. Aprop si troba la Peña de Francia, on hi ha un santuari i monestir de dominics: aquesta montanya  està a una alçada de 1000 m i si podem alvirar els pobles de Las Batuecas, La Alberca Herguijuela, Madroñal, Sotoserrano, Monforte, Casas del Conde, Miranda …

Restes de la Quadra del Mas Déu, fins fa pocs anys hi va viure un ermità. Aquestes bardisses que veuen, ere un petit hort, que al costat encara hi te una gran cisterna, amb aigua suficient per regar l’hort i pels animals quan ni havien i per les persones. Lloc melancòlic, degut a la gran solitud e història .

Puc dir que aquest hortet del Gallo, s’assembla moltissim al dels cartoixans i també em ve a la memòria l’hortet de dins el recinte de La Quadra de mas Déu, amb la seva cisterna de bellíssimes pedres, i alhora úniques, tot en miniatura sense excepció, però per els tres exemples són a mida de l’home, tots fets amb grans treballs, cap ha sigut fàcil de fer; aquí està el mèrit; la vida dels quals no existiria sense l’aprofitament de l’aigua del cel.
.

També hi afegiria l’hortet de l’ermita de Sant Benet de Montserrat ,que tant ben dibuixat va fer  el Conde de Laborde quan va passar per aquí i va publicar en el llibre LE VOYAGE PITTORESQUE ET HISTORIQUE EN ESPAGNE . Ep !, jo mai i he pogut arribar, igualment d’aquesta construcció no en quede més que les ruïnes, el lloc més aprop on he arribat es al Pla dels Ocells. Ho deixo, perquè no tinc perdó de Déu. També he vist a distància l’ermita de Sant Dimes, cada ermita tenia el seu hortet.

Aquesta planta es de la família de les Boraginàcies, el seu nom es: ECHIUM VULGARE,L. i el nom vulgar : VIPERINA , viu a la vora dels camins , llocs àrids, camps, indrets pedregosos i secs; antigament s’havia fet servir per a combatre les mossegades de les serps. A Llorens n’està ple.

L’hortet del Gallo.
Estem a la primavera i com diu la meva esposa Tere, el primer color que apareix és el groc, però per damunt de tot domina un escandalós to verd, amb gallarets vermells i les flors blanques i rosades dels ametllers, com molt be saben a tots els nostres trossos hi han ametllers.

Després de la pujada, uns moments de descans amb el pare.
En aquests moments de pau, amb tota la calma del món, en aquest indret melancòlic i alhora ple d’austeritat, asseguts a la pared que fa de muralla a l’hortet, recorda que quan era un noi cada mati sortien del poble entre 30 o 35 entre carros i carretons amb l’arreu, o sigui uns camins molt freqüentats.
Abans de continuar explicant-vos cap a on es dirigien els grups de persones cada mati, vull repassar les partides del terme de Llorens de Rocafort : Alsina, Astinclar, Cau-gros, Collada, Comametlla, Comapregona, Comuncluat, Comunsaris, Convidal, Creueta, Culroig, Devall de la bassa, Fondo, Forques, Mallola, Perdigó, Pla del tres, Serra-fosca, Solans, Tornellet, Tossal gros i Vinya.




    El pare explica que quan anaven a treballar a la partida de l’Alsina és trovaben amb els de cal Gené, els de cal Roig, un mitjé de cal Cantó, els del Puça, de cal Mano, uns del Vilet, vaja una gentada .

Fixeu-vos quina pica tant ben feta, els  quatre costats eren de pedra picada, i al cap dels anys encara esta en molt bones condicions. Aquí i tiraven l’aigua per abeurar la mula i demès animals, queda mig amagada, però te el seu romanticisme. El temps tot ho conserva, però hi posa la seva pàtina verdosa sobre les pedres.

A ambdues roques podem veure uns solcs, que estan fets per orientar l’aigua de pluja vers una canal que porta l’aigua fins a l’aljup de dins l’hort. Als pins que teniu davant hom hi podeu veure vesc en castellà muérdago.

Sobre aquesta roca també es pot veure un solc picat a la pedra que recull l’aigua i l’encamina cap una canal que la portarà a l’aljup i així tindrem més aigua.

El pare està molt satisfet, de com ha anat el dia i no te cap por de la tempesta que s’acosta, al contrari, pensa que l’aigua li vindrà be, a les oliveres plantades. Quan torna cap a casa sempre està satisfet, ha fet tot el que ha pogut i demà serà un altre dia. Ah ! per la seva tranquil.litat els diré que gairebé no va ploure, molt de núvol però res.

Quan anaven a treballar a la partida de la Comametlla,  es trobaven amb l’oncle Bori, la tia Rosalia i padrina del meu pare, els de cal Cots, els de cala Milia, de cal Puça, els de Puigros que portaven l’hisenda del Laureano la Quica, el Ton del Perlo, padrí del Domingo l’Elvira. l’oncle Ton. O sigui mai estaven sols; Llorens era formiguer.

Des d’aquí dalt és veu un gran panorama, la vista allarga fins el prepirineu i des d’aquí dalt el cel es bellíssim.

Quan anaven a treballar cap la partida del Cau- gros, trobaven els de la Salvadora de Vallbona que portaven el cau-grós del Timoneda, els de cal Gené i els de casa que menaven el cau-grós de cal Perejaume. O sigui que per on anaves i trobaves gent.

L’Urgell camins d’eternitat.

Els dies que tocava anar cap a la partida dels Perdigons, és trobaven els de cal Damià, els de cal Sardà de Vallbona, el Pasqualet dels Omells, el Laureano la Quica, els de l’era el Queret, lo Berengué de Vallbona.

En Lluís Capdevila, valorant la llum, cosa molt important per les fotos.

Des de dalt la inmensa roca el meu fill Lluís, va poguer fer tot aquest impressionant reportatge, li agraeixo molt la seva exel.lent predisposició, tindrem un record únic per nosaltres i per tothom que li agradi el paisatge auster, server, rocós, sec, ple de groc, impressionant, que com diu la meva dona

el groc, és el primer color que surt a la natura a la primavera .  Fins i tot un hort a la deriva, te el seu encant,  però que la natura cuida i preserva a la seva manera, podriam dir amb tot el carinyo, i  tendresa possibles i han crescut una gran varietat de plantes silvestres, no diferents de les que hi han a fora, com argelagues, pins amb vesc ( viscum album), esbarzers, roure-reboll, espigol, romaní, timó o farigola (Thymus vulgaris) , .fonoll, gallarets, i fins i tot unes petites violetes en un racó i com a element botànic més present són els lliris encara que no se si blancs o violetes, penso que no hi podien faltar com es ben veritat que es troben al costat de moltes cabanes en el nostre terme, com la de cal Damià que jo recordi al Perdigó, ara d’un altre propietari.  Segur que uns altres ulls hi trobarien més plantes, jo no sóc expert en botànica ni molt menys. Segurament que a mesura que passin els dies aniran apareixen o florin d’altres plantes.

Amb aquesta foto del pare, en Lluís i jo donem per acabat aquesta curta escapada a aquest entranyable racó, que a tots ens ha agradat molt i al pare li ha dut records d’infantesa i junts hem repassat la història de la família de cal Gallo. Pels núvols que surten a les fotos, l’amenaça de pluja és real i comença a fer alguna gota.
Mentre estem en aquest lloc, em ve a la memòria quan eren petits, veniam tota la colla a menjar-nos la mona de Pasqua. enmig d’aquestes roques gegants.
Tot seguit cap a casa perquè el pare volia que el portessim a visitar un vell amic a Vallbona. Al passar per la Roca la Bassa el Lluís es va quedar per fer alguna foto de Llorens i del fondo.

Camp d’ametllers al darrera  la Vila, per cert molt ben cuidat pel nostre pare .

No és cap secret, més aviat és vox populii, que m’agrada anar a Vespres al monestir de Vallbona quan sóc a Llorens i sincerament hi vaig i m’agrada. Aquesta vegada com que el pare tenia intenció d’anar a passar una estona amb el seu estimat amic Josep Ayats , que recentment ha publicat un llibre titulat  Vivències d’un supervivent. El pare fa uns dies va acabar de llegir-lo i va quedar impressionat de lo molt que havia patit el seu amic i que tot hi haver passat molts dies fent marges de pedra seca a Vallbona, mai havia sortit el tema de la guerra civil i de les misèries de cadascún d’ells. Donç be un cop arreglats amb el Lluis vam marxar cap a Vallbona.

Vista del fondo de Llorenç, vist des de l’era de casa,  amb la bassa de cal Timoneda. Lluís Capdevila Martin.

Un cop a Vallbona varem deixar al pare a casa de Cal Manco i en Lluís i jo cap a vespres. Van trobar la porta de la entrada a l’església com tancada, només estava ajustada. A l’entrar totes les monges estaven al seu lloc , a l’altar hi havien dos ciris encesos. L’església estava en la penombra i només tènues lluns al cim de les monges al cor. Tot seguit la Mare abadessa Anna Mª Castellví entonà el Sigueu amb nosaltres Déu nostre………. i al Gloria al Pare , la gran reverencia de les monges, m’omple de respecte i m’adono de la importància del moment»; avui dia no es frequent viure i respirar lo que es sagrat… abans quan jo feia d’escolà practicament tot ho era i la gent ho vivia;quan portavem el Viàtic a un malalt, la gent que es trovaba pel carrer s’agenollava e inclinava el cap al pas del Santíssim.   Continuen les vespres, només hi ha una parella al nostre costat, al ser dissabte n’esperava alguna més. De reull només veiem les dos mans de la priora Glòria Noguer a l’organ, de lluny se sent una veu molt educada i angelical , sens dubte es la de germana Clara i la de la Gloria ; les monges psalm rera psalm continuen alçance i asseient-se com la cosa més natural del món, sense mandra, mai van de bòlit.  La lectura de l’Evangeli per part de la Mare Abadesa i el cant del Magnificat, i el cant de la Salve Regina , dona tota la solemnitat a l’ofici de vespres del dissabte. El Magnificat el trobo algo gran, que em posa els pels de punta al cantar totes les generacions em diran benaurada… També, reso i canto  molt a gust El Benedictus a l’hora de Laudes.
Entre molts de psalms van cantar:


Les noces del  gran Rei  


Un bon auguri em surt del cor,
dedico al rei el meu poema,
la meva llengua és àgil com una ploma d’escrivà.
Ets el més bell de tots els home,
exhalen gràcia els teus llavis,
Déu t’ha beneït per sempre.
Cenyeix-te l’espasa, valent,
vesteix-te de festa, cavaller victoriós,
per defensar la veritat,
i la justicia dels indigents.
Seran terribles els trets del teu arc.
El teu braç gloriós, amb les fletxes agudes,
encertarà l’enemic, es rendiran els pobles,
cauran acovardits els enemics del rei.
Que el teu tron, oh Déu, desafiï els segles,
i el teu ceptre reial sigui un ceptre just,
tu que estimes la justicia i no la maldat.
Preferint-te als teus companys, oh déu,
el teu Déu t’ha ungit amb perfums de festa;
la pols de mirra i àloes t’impregna el vestit.
Dels palaus de vori t’alegren les arpes,
la princesa t’espera enjoiada,
l’esposa et ve a la dreta, vestida amb or d’Ofir.
Escolta, filla, estiguis atenta,
oblida el teu poble i la casa del teu pare;
el rei està corprès de la teva bellesa.
És el teu Senyor; fes-li homenatge.
La ciutat de Tir ve amb els seus regals,
els pobles més rics busquen el teu favor.
Arriba la princesa tota  radiant,
el seu vestit és de brocats d’or,
guarnida amb brodats és conduïda al rei.
Arriba amb el seguicii de donzelles amigues;
conduïdes entre cants de festa,
s’ acosten al palau del rei.
En lloc dels teus pares tindràs els fills;
els nomenaràs governants per tot el país.
Vull fer perpètua  la memòria del teu nom.
Que els pobles et lloïn per sempre més.

I amb tota l’admiració del meu fill Lluís envers la comunitat i les pregàries, que acavaba de sentir i resar  es van acabar les vespres i amb una gran reverència al Santíssim van anar marxant les monges de dos. A ratos m’ha recordat la pel.licula El gran silencio, sobre la comunitat de cartoixans, són persones que han conseguit allo d’un altre món es possible. són austers i estan contents amb lo que tenen, ep !  les monges també, amb el somriure ho diuent tot, la seva pau es algo gran, poden comprovar-ho.
Estic content perquè era la primera vegada que el meu fill m’acompanyava a vespres; li agraeixo amb tota l’ànima.

Com podem veure les obres al monestir mai s’acaben, no em pregunto res, perquè segur que si es fà, es que la comunitat ho ha decidit i convé.

Al sortir de vespres, amb el meu fill van donar una volta pels voltants del monestir, miran les obres noves de l’hostatgeria, ja inagurada i la resta de la muralla de l’hort, que fins i tot i vam trobar un escut de l’abadesssa Blanca de Caldes o Calders, abadessa que va acabar la part gòtica del monestir.  La part de la vinya de l’Olivera, em va portar bons records sobretot del pare Josep Mª Segura, que amb tant de carinyo i entrega es va dedicar a pujar i consolidar la comunitat de l’Olivera. Si des del cel ho veu, ben segur que n’estarà ben orgullós. Llegir el llibre «Se de qui m’he refiat » escrit per en Josep Mª Farrés, bon amic del pare Segura, es un plaer, que t’ajuda a fer-te una idea de com va començar tot això de l’Olivera. Quan estavem cansats de voltar varen anar a recollir el pare i alhora vam saludar al matrimoni de cal Manco,  la Montserrat i en Josep.

Josep Ayats i Sisquet Capdevila, amics de sempre.

 Als tres sel’s veia contents, el meu pare ja feia dies que s’ho esperava, després d’haver llegit el llibre que ha escrit en Josep.

La pallisa dela nostra era, construïda en temps de l’abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabater.

Al tornar cap a Llorens, el pare al veure el sembrat de les Sorts, va estar content, era maco, podria ser que hi sortissim uns quants sacs de blat. En Lluís, li va oferir al pare un viatge per l’endemà  diumenge per tallar un centenar de canyes per l’hort, i així ho vam fer.
Tot tornant cap a Llorens encara ens resonen les veus delicades de la germana Clara i de la priora Gloria Noguer, de la mare abadesa  Anna Mª Casellví  i de les alltres monges com la de la Neus, que des de dalt al presbiteri le pogut veure prou be; tot es com un bàlsam de pau, prou necesari en aquests temps que corrent.

Una impressionant foto de’n Lluís Capdevila sobre lo fondo de Llorens i Maldanell. Sigui com sigui Llorens ja era un lloc privilegiat amb els Cardona i continua sent-ho.

A l’arribar a Cornellà, la Tere em tenia una sorpresa, m’havia tret un llibre de la bilbioteca : Vint-i-quatre hores de la vida d’un monjo. Pròleg de la Teresa Forcades, monja del monestir de Sant Benet de Montserrat. Helios. Viena Edicions. L’Autor del llibre es en Jean-Pierre Longeat. El millor regal.  Porto llegits el pròleg, la introducció, l’acollida, hi hagué un vespre i un matí, el cant dels salms, i la Lectio divina.  L’ entrada no pot ser millor per a nosaltres, que una monja benedictina Teresa Forcades, ens introdueixi en la vida d’aquells que de Ora et Labora, han fet la divisa de la seva vida. Jo disfruto amb aquest llibre i vostès també ho faran.  En temps de crisi trobem gent que estima als germans, alhora l’únic camí per a arribar a Déu; ells es dediquen a buidar-se per dins, i quedar-se només en lo Esencial per fer camí. Tot un tresor, com que són pobres, i porten una carga molt lleugera, tenen més temps per ser. Amb tot el que està caiguent, potser el seu model sigui un bon refugi fins i tot per a no creients.
No vull acabar sense recordar uns adagis  sobre el mes de maig: Pel maig, cada dia un raig. Al maig, aixís com vaig. Pel maig, lo bon pagès, de llaurar deu estar llest. Abans també deien que los ous de gallina postos al maig se conserven durant molt temps.
M’agrada veure tot el terme verd, no hi puc fer més. Ep ! també m’agrada el meu país a totes les estacions de l’any.
Esperem que les collites siguin ben bones, que prouta falta fa.
Ànims.

Bibliografia : Calendari Folklòric d’Urgell de Valeri Serra i Boldú. Bellpuig 1914.
 Ànims i per molts anys.