Entradas con la etiqueta: oli extra verge

EL COLOR DE LES OLIVES ARBEQUINES OMPLE EL TERME

Per diferents motius, sobretot per diferents patologies familiars, que no havia anat a Llorens de Rocafort el meu estimat poble, d’ençà uns 6 mesos. La veritat es que m’enyorava i molt. Si vostès segueixen el meu Blog, sabran on vaig passar tot l’estiu a part d’anar a finals de juny a Lourdes amb l’Hospitalitat de Lourdes de la Diòcesi de Girona. 
L’última vegada que vaig estar a Llorens va ser el setze d’abril de dos mil disset, els ametllers estaven florits, amb el meu cunyat Josep Subirà i amb el comando Serrano , els germans Josep i Constàncio, els meus estimats parents del Palau d’Anglesola, molts encara en diuen Lo Palau a seques, es igual, ells sempre estan a l’aguaït del que pugui necessitar o menester i s’apunten ràpid, cosa que els ho agraeixo moltissim. 

La Catalogne, par le P.Placide, Ingénieur géographe. Paris 1792. A dalt de tot a la dreta trobareu escrit Lopalau i també Lopoal. 

El tema era posar la finca o el tros de Les Pintades antic terme de La Quadra de Mas Déu, al dia, que vol dir ? el pobre pare feia com cinc anys que entre pitos i flautes no l’havia esporgat de dalt a baix, sí que un bon dia tinguent a casa els seus nets Oriol i Lluís, se’ls va endur per ensenyar-los com esporgar un oliver, van quedar sorpresos que es tallés tantes rames.

El padrí Sisquet Capdevila, l’Oriol i en Lluís.


 Tots són olivers/oliveras i uns 30 ametllers de més de cinquanta anys. La qüestió o la feina que anàvem a fer, es deixar tots els olivers aptes per a ser collits amb vibrador que porta el tractor, no el manual, que per això no cal fer tanta destrossa.

Gran destrossa d’una olivera més que centenària, La modernitat i la necessitat ens porta a això. El color blau es sulfat de coure, que es posa en la cicatriu que hem deixat, per tal de que no entrint fongs i d’altres possibles bacteries.


La qual cosa requeria tallar l’oliver que tenia dos o tres troncs grossos, i deixar-ne un de sol, sap greu però ens fem grans i més aviat ja, algú ens haurà de collir les olives i es obligat ser conscient i fer el que vam fer. Si el pare ho hagués vist, hagués sigut un moment trist per ell, ell que les va cuidar i mimar tota la vida. Ep ! ell i la mare. Els dos s’estimaven molt aquest tros. Aquest es el tros que el pare l’any 2008 , l’any del crac econòmic de les Hipoteques subprime, va plantar dos-cents cinquanta olivers d’un any, que a hores d’ara ja medeixen gairebé de 170 a 200 cm.

Variat colorit de les aulives arbequines.


 Vull notar el blau que es sulfat de coure, perquè la gran ferida que ha sofert l’arbre no es contamini de fons i alhora no surtin tants de llucs; alhora al terra noteu grans troncs que eren del mateix oliver.

Com poden molt be  es tracta de troncs d’olivera molt vells i gruixuts.

 Resultat tones de llenya, que hi farem, a poc a poc l’anirem cremant.Es interessant després de tants mesos de no ser-hi, dons deixar-se caure pel poble i saludar i escoltar a la gent, primer s’estranyen que hagi tardat tant a anar-hi i segon el tema és la salut d’uns i altres, cosa importantíssima, perquè tots plegats estem penjats per un pel de cuca » fil de pescar » i si és trencar…?? i totes les famílies en passem de tots colors oi ? i el tercer són les olives, estem ja en plena temporada. Tres dies abans de sortir de Girona, ja m’havien arribat noticies com : 
Fondo de Les Pintades,molt aprop del poble Els Omells de Na Gaia. Al darrera a l’esquerre hi trobarem la casa del terme  de La Quadra de Mas Déu.


Parlant d’altre, aquí la gent, alguns pagesos ja comencen a collir olives. M’he interessat preguntant, i m’han dit que gràcies als 40 litres que van caure ara fa un mes i mig, que la collita s’ha pogut salvar, sinó ara haurien caigut totes les olives. Sembla que  a Llorens no hi havia plogut tant, però no per a que hi hagués mala collita. Ja et dic que molts pagesos han començat a collir, sobretot aquells que tenen trossos on hi ha caigut més aigua o bé han pogut regar els olivers. Tot s’ha de dir a Belianes ja fa dies que han començat, segur que la amb la marca Camins de Verdor, han de collir les aulives verdes, segur que aquí està l’encant de l’ èxit. Són protagonistes en 
 Josep Mª Escribà (de Cal Quetal), en Josep Ramon Morera (de Cal Morera, i actualment alcalde de Belianes) i en Francesc Bergadà (de Cal Xerep). Tot es fa en aquest molí nou, amb moderna tecnologia en pro d’obtenir un producte amb les màximes qualitats. Aquest molí està a les afores, no te pèrdua; qualsevol bordegàs que trobeu pel carrer us indicarà el camí del molinet tocant al poble i té com a nom d’empresa Bio-oleics Belianes SL; però el nom comercial ó marca és Camins de Verdor. Produeixen oli verge-extra, ecòlògic ó no, i tothom diu que és un oli tant bo, jo també l’he provat i comprat i realment es molt bo !
Jo el que cullo, el porto de tota la vida a la Cooperativa de Sant Martí de Maldà, el pare ja n’era soci i ara jo també.
Be la primera noticia que em va animar a sortir disparat cap a Llorens és que trobaré olives, donç cap a Llorens. Tot s’ha de dir el viatge no era per començar a collir olives, sinó fer-me una idea de l’estat de la qüestió i la feina que m’esperava la setmana entrant que si serà per fer feina.
Pel camí des del coll de la Portella cap a Sant Martí de Maldà, em vaig fixar als trossos de Nalec i Rocafort de Vallbona, que els olivers estaven carregats, que be, tant de bo a Llorens sigui igual.
Tirant enrere una mica, per l’Eix Transversal em va acompanyar una temperatura de – 3ºC, a Tàrrega just negatiu i a Llorens 5ºC a les 10,30h.  Un sol esplèndid, no es pot demanar més. Llorens de Rocafort ni es veia a ningú, com un poble solitari de dia i de nit, costa molt trobar algú pels carrers, a més si fa fred.
Just descarregar el cotxe, canviar-me i fer-me un entrepà , agafar alguns estris com el motoserra i vinga cap al tros.
Al passar pel primer que es diu El Perdigó, que es un tros molt bonic i que te de tot, però si molts ametllers, pocs olivers, sembrat, trossos de serra o bosc i una dotzena de codonyers molt antics, aquí volia arribar, dons la meva dona, em va dir que volia d’aquests codonys per fer  » codony » o » membrillo »  i vaig aturar-me i vinga a veure si en tenien.

Cydonia Vulgaris

Si hagués vingut un mes abans n’hi hauria trobat, jo que sé, pot ser uns 70 o 100, aquestes plantes són antiquíssimes, el pare va morir molt gran i sempre les havia vist, el que passe es que no s’esporgaven, i al voltant del tronc principal i creixien molt de plançons que xopaven i s’enportàven la poca aigua que hi pot haver en un marge; els codonyers sempre els plantaven als margens de pedra seca, zona molt difícil i semblaria més sequanera que la resta, Ep!! Els olivers i els ametllers també els hi plantaven, res a dir, si els vells així ho feien, es que quelcom sabien.

Són molt olorosos, si els poses en un cistell en un passadis de casa teva , ho perfumen tot, també ho fan les llimones, o les pomes. Tot això ho vaig gaudir fent el  Camí de Santiago a un petit hotel a Puente la Reina, que no recordo el nom.
De cop, només començar a caminar per la part obaga del tros, vaig veure un pi gegant que tallava el pas de dos bancals i no es podia passar, greu problema si hi anava el Magí a collí les olives o a batzacar. No tenia previst aquesta feina , però mi vaig posar sense pensar, calia  treures del davant el gran pi i vinga cop de motosierra i que Déu ens ajudi, destrossar aquest pi em va portar 3 hores, i després encara ordenar la llenya resultant petita i gran.


Sota la llenya hi ha un marge de pedra seca, que per coses de la vida, surt de la pedrera molt ben escantonada, quasi rectangular o quadrada, a més es una pedra molt dura, boníssima per fer cases. La casa de la meva germana a Llorens es d’aquesta classe de pedra.
Tot seguit vaig posar-me a podar els codonyers, que prouta falta els feia, esperem l’any vinent per tenir més collita. 

Al fons podem albirar la cabana de la finca o tros.


Un cop esporgat el primer, com molt be poden veure, es veu la cabana del tros, gairebé totes les finques tenien cabanes, actualment la majoria esta a terra, no fa falta. Els tractors tots porten una cabina, que porta calefacció i aire condicionat a l’estiu. Els que saben distingir la Catalunya Vella de la Nova, sabran que el territori de la Nova va ser conquerit als musulmans per Jaume I el Conqueridor o també conegut per Jaume I d’ Aragó, està enterrat al monestir de Poblet. El rei va confiar la repoblació del territori al Cister, home molt intel·ligent.
La Catalunya Nova està plena de castells (Maldà, Ciutadilla, Bellpuig d’ Urgell, L’Espluga Calva, Guimerà, Montblanc  a la Conca de Barberà, Malacara, Montcortés,La Curullada, Concabella, Les Olugues, Les Pallargues, Ratera,Castellmeià,…..   tant a la Segarra com a l’Urgell, en ple feudalisme, que ha LLorens de Vallbona va arribar al 1380 amb la compra per part de l’abadessa Saureneta D’Anglesola al rei Pere III El Cerimoniós la jurisdicció sobre els seus dominis per 20.000 sous, obtinguent la jurisdicció civil i criminal, l’alta i baixa , el Mer i Mixt imperi, convertint-se Vallbona en un domini Senyorial, així els nostres avantpassats passaven a ser vassalls de l’Abadessa que alhora ostentava el títol de baronessa. 

Una part important d’un molí d’oli, que funcionava quan jo era petit i que ara forma part decorativa de la Cooperativa de Sant Martí de Maldà, on ens molturen les nostres olives.

Tot el poble estava vivint al voltant del castell del senyor feudal, ell a canvi els protegia.Temps era temps i les epidèmies feien estralls a tot Europa i la doctrina cristiana havia eliminat l’esclavatge, regnava la teoria de l’Amor i afirmava que dels humils serà el regne de cels i que li serà més difícil a un ric salvar se que un camell passar pel forat d’una agulla; calia resignar a l’oprimit, sobre valorar als pobres, la reducció de les castes ….. aquesta ètica ho capgira tot i tot està empapat de l’apropament a Déu.
Ara dit això , comprendran que a la vora del poble hi havia molt poques finques , sinó pensin en Montfalcó Murallat, on totes les cases tenien les finques lluny per força, a Llorens igual i així tots els pobles medievals de la zona.

Muralla del poble de Montfalcó Murallat.


Aquestes obertures a la pròpia muralla són molt modernes, els temps passats no estaven per orgues. Totes les façanes de les cases donaven dins dels carrers.

Aqui davaant seu tenen els dos brocals de la cisterna comunitària per guardar tota l’aigua de pluja. També tenen el forn Comunal, igual que al meu poble de Llorens que l’any  1923 fou enderrocat, encara coservem el pou de la vila, a més a cada casa hi ha una cisterna o dos, a casa en tenim una per les persones i una altra per aigua pels animals. Això ere en altre temps, actualment serveixen per tenir bones reserves d’aigua pel que pugui ser.

o a Llorens mateix que vivien closos a la plaça del poble, totes les cases donaven a la plaça, jo de molt petit recordo cases molt petites, que anys avenir es varen derruir, fins i tot recordo que dos cases compartien una sola entrada ;fins i tot les eres per batre , totes estaven situades fora del poble, per motius obvis .

Mapa de Llorens de Vallbona fet l’any 1873. Dins aquest tosset de mapa, a la dreta poden observar un camp petit sembrat de creus, era l’antic cementiri del poble, o sigui al darrera de la pallisa del Domingo l’Elvira (epd) Mapa propietat de la família Català.


Torne-mi, la majoria dels trossos estan lluny del nucli urbà i cal tenir una cabana, per protegir-se de les inclemències del temps, per protegir-se d’una possible calamarsada, per guardar en altre temps, la mula durant les calorades de l’estiu i també per qualsevol succés que podia passar, o per quedar-se a dormir al tros si era necessari o tant sols per fer la migdiada, que amb el pare la fèiem. 
Cap a les tres de la tarda, vaig pujar cap a la solana del tros, que trobem bosc i un altiplà d’ametllers, no els havia vist des de feia 6 mesos i no s’havia si hi trobaria ametlles o no.Els esporgats , uns setanta  al mes de març de dos mil setze,  tot i la gran sequera estan carregats, no cal dir que em fa molta il.lusió, es tot un premi , es una bonica experiència. Be, estan al pla, vaig veure que l’ únic oliver que no es arbequí, sinó » sevillano», n’està carregat, l’any passat no en tenia cap.

Oliver dit » Sevillano » pels meus pares, és únic a la finca.

Olives molt grosses, el pare les feia servir per posar en sal i guardar-les per a fer el vermut quan venia algun parent, foraster o amic a casa. 

Olives «sevillanes» posades en conserva  amb un brot de farigola pel nostres pares Sisquet e Isabel (acs).

Enguany, la Tere en farà uns quants pots, per fer honor a la tradició de casa; que important son les tradicions que em mamat de petits i que algo ens anima a continuar fent.
També ja posats vaig repassar els olivers/oliveres petites que junt amb el meu cunyat Josep Subirà vam plantar ara fa dos anys d’uns 50, encara s’aguanten uns 35, tot i no ploure. Al no tenir herba per menjar els conills, llebres i d’altres rosegadors trenquen el plàstic en que estan envolts per seguretat i presenten aquesta imatge …..

Una olivera de tres anys, que els animals li han arrencat la protecció de plàstic que els posem a tots.


Dels olivers vius més d’un 50% estan trencats, caldrà repassar-los tots i posar-ne de nous, es una lluita contra la natura, a veure qui guanya !!! Quan els animals no tenen res per menjar la pell de les oliveres es molt atractiva, el problema surt quan menjant, menjant li donen la volta a la tija, llavors l’arbre es mort.
També vaig aprofitar per posar algunes brides als olivers que havien crescut un pam, per si be una ventada i els trenca; les brides aguanten l’arbre a la canya americana, que aguanta molt; més endavant caldrà substituir-les per ferros d’encofrar de la construcció.
Ja era cap a les cinc de la tarda , es feia tard, i vaig decidir, que ja tocava retirar-me, quan marxo del Pla, sempre torno a casa per Vallbona, el camí es molt bo i hi han bocins asfaltats. Em vaig aturar a contemplar el racó que la parella en Joan Miró i la Minerva Sallés, han fet, titulat Els Sentits, sempre m’ha atret aquest nom, molt ben trobat.

Fixeu-vos cada quadrat es una planta aromàtica ( timó o farigola, sàlvia, orenga, romaní…. ) potser no són les que dic, però crec que no estic gaire lluny.

A Vallbona, al costat de la Font dels Serradells. Desde darrera d’aquest gran vidre, es poden observar i fer boniques fotos a moltes classes d’aucells, que per altra banda mai veuriam.


Be, no hi vull afegir res més, perquè vostès mateixos poden fer-se una idea entrant al seu Blog, que ja trobaran enllaçat més amunt.

Quan torno cap a casa sempre passo per la casa de la Cristina Sais una pallissa molt ben restaurada i  que la te molt acollidora, no sempre hi es, però si i és asseures i parlar una estoneta amb ella, sempre te’n vas carregat en pau.
Ens traslladem altre cop a Llorens al cap de 5 dies, aquesta vegada si que és per collir les aulives, era el dia 21 de novembre de dos mil disset, temps que amb els pares sempre estàvem situats en plena collita. La tarde d’aquest primer dia a Llorens va servir per situar-me, que vol dir, com esta l’estat de l’opinió i a més buscar el estris necessaris per poguer treballar dignament l’endemà, que vindria a ajudar-me el meu cunyat Josep Subirà, cosa que mai li podré agrair prou. Be, vaig córrer a buscar el vibrador , la bateria, les borrasses, les arpes, l’aixada, el banderado , i els seus pals, tot una història que em porta a pensar amb la nostra estimada mare Isabel; carregar el motoserra, combustible, oli, les ulleres, els sacs per guardar les aulives, i evidentment dos gorres pel cap, per evitar els copets de les aulives quan cauen.
Al anar trobant les eines, em va venir a la memòria que la bateria feia dos anys que ningú l’havia carregat, perquè l’any passat no varem collir olives; em va entrar remordiments de consciencia i la vaig portar a l’amic mecànic Ninyet de Sant Martí de Maldà, mecànic i home de confiança del meu pare, per revisar-la i així el dimecres no tinguéssim un gros ensurt . La va posar connectada a un artilugi i li va donar que encara es podia salvar, tant sols calia posar-la tota la nit a carregar, així ho vaig fer, i sort, per què una bateria grossa per treballar tot el dia val molts euros . 

Troncs d’ametller, una fusta exel.lent i molt bonica i que al foc crema molt i molt be.


Un cop a casa, vaig preparar llenya d’ametller, per encendre la llar de foc, perquè la casa estava molt freda,  i que a part de donar escalfor fa companyia.
També vaig preparar el remolc, que mai havia estrenat, una meravella vist al final.

Carrer que antigament estava fora de la muralla, al engrandir-se Llorens de Vallbona en temps en que governava la baronia l’abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabater, (avantpassada del Dr. Martí de Riquer), el poble va conèixer un creixement impensable, que encara es l’actual distribució de carrers i des de llavors poques cases noves si han fetes.


Llorens es un poble molt despoblat i solitari la majoria d’hores del dia, pels carrers costa trobar-se algú i ja no parlem de quan es fa fosc, llavors ja impossible, només es veuen algunes cases traient fum per les xemeneies, donant senyals de vida. Llorens no te cap botiga ni cafè, només un centre social que és el lloc on si fan les activitats dels veïns quan s’ha de reunir pel motiu que sigui.
Es forasters que s’aturen al poble, només els queda disfrutar de  la Creu de Terme, que es una joia i que ens ha acompanyat fins a l’actualitat. Duran molt de temps pensàvem que era única a Catalunya en alçada, però, 

Creu de Terme de Llorens de Rocafort, una meravella i algo mai vist, encara que n’havia existit una altra com podran llegir després.

en trobem una de semblant( olim fotografiada el 1936 i que ja no esta dempeus)  a Torrefeta  (municipi de Torrefeta i Florejacs) : la Creu del Fossar, alçada no inferior a 8 metres, està entre les més altes de Catalunya. ( veure el llibre Història Gràfica de la Segarra, editat pel Consell Comarcal de la Segarra i el Centre Municipal de Cultura, sota la direcció de Max Turull i Rubinat. Primera edició 2001. 
El foraster que camina pel clos del poble, sense buscar-la es troba amb l’esglesia parroquial que data de 1593, la més antiga de la ex-baronia de Vallbona; façana  d’estil renaixentista i com totes les del Cister estava dedicada a Santa Maria, al cim de la portalada està escrit » AVE MARIA GRATIA PLENA DOMINUS «, també està escrit el nom de Maria a la Campana mitjana.  Interior goticorenaixentista contruïda entre els segles XIII i XIV. També en la primera clau de volta al entrar a l’església hi ha la imatge de la Marededéu amb el nen Jesús i amb l’altra ma aguanta la Rosa de Jericó.

» In nomine Domini Ego Raimundo Fulchoni vicecomite et  Uxori mee nomine Ermessendis vicecomitissa…Per hac scriptura donacionis nostre donamus vobis ipsa Rocha que vocantur Santi Laurentii ……


He de dir que el fet religiós a Llorens ve de l’any 1060 en temps de Ramón Folc I de Cardona, vescomte de Cardona, que va fer donació de la Roca de Sant Llorens, de la capellania i de la ferreria a Joan Gombau. Actualment 2/XII/17 està practicament restaurada, però no es pot visitar.
Ja estem al dimecres a les 9 del matí, amb moltes ganes de collir les primeres aulives de la nostra collita. El Josep, el meu cunyat va ser molt puntual i vinga cap a la pallissa a treure el remolcador i cap a casa a carregar-lo amb tots els estris, que no són pocs. A la pallissa al apartar coses per sortir, varem descobrir un munt de rateres, cosa que jo recordo, que el pare les parava i sempre teniam algun conill o tudó per menjar, perquè el que es criava al corral de casa gallines, conills i ous eren per vendre’ls.

Rateres


 El pare li va costar tenir permís d’armes, degut a ser fill d’una família d’esquerres. Temps era temps i l’estraperlo feia estralls (1939-1954), el raccionament de productes de primera necessitat anava molt controlat i que Déu t’ajudes. Aquí va una fotografia d’una pàgina d’aquests butlletins, també hi havia sucre, oli, etc…. 

Abastecimientos y Transportes. Colección de Cupones de Racionamiento. Primer Semestre de 1952

Seguim, ens posem en marxa cap al pla del Perdigó, terme de Vallbona de les Monges. Es un pla on hi han sobretot ametllers, però hi  ha una filera d’ olivers, uns vint, són molt vells, però d’ençà tres anys que amb el meu cunyat em vam plantar uns cinquanta d’un any, en sobreviuen uns quaranta.

El meu cunyat Josep Subirà, enplena activitat amb el vibrador a les mans, al Pla del Perdigó


Vam ensopegar un dia molt assoleiat i molt clar, no feia fred i ja poden veure el meu cunyat Josep Subirà en plena activitat amb el vibrador que ja el va comprar el pare (acs).
Podem dir sense causar cap problema que en Josep era la primera vegada que feia anar aquest instrument relativament modern de collí aulives, cosa que fins fa uns set anys haviam fet amb la raspa clàssica de tota la vida.

Raspa clàsica de collir aulives.


El problema de la raspa es que cadascú necessitava la seva, si algú se la deixava a casa donç problema al canto, no podia treballar en tot el dia, només li quedava la feina de canviar borrasses i ensacar.

Si parem atenció om pot veure que junt amb les aulives s troben molts brots d’oliver, perquè el vibrador després te molt d’inssistir, perquè l’oliva esta molt agafada a l’arbre, a la fi es trenca el brot , cosa indesitjable.


A mesura que  passen les hores el munt d’aulives augmenta i comença a fer goig, el treball te això, el munt ens anima a seguir. Mentre en Josep fa anar el vibrador un servidor, talla llucs o xupadors de les soques, perquè poguem estendre be les borrasses i perquè aquestes no deixin perdre cap oliva.
Arriba la una i toca dinar, els dos som  previsors i ens portem un entre pa , ens asseiem en un marge de l’únic bancal que hi ha en aquesta zona tant bonica del tros, molt ben acompanyats pel sol. Tot seguit hi tornem, el pare sempre volia descansar una hora, i que ningú li menés la pressa.

Recollir de tant en tant, així les borrasses no pessen tant i a més arribar al vespre amb els sacs plens es ideal.


Quan les borrasses es fan pesades d’arrossegar, cal ensacar, per quan arribi el final de la tarde i es façi bosc, ja tenir la feina feta i marxar cap a casa. Be, amb el Josep vam acabar la part alta del tros, només ens vam deixar l’oliver » Sevillano «, per no barrejar-lo amb les arbequines.
Al arribar a casa cansats i xafats, el més plaent es endressar els estris, carregar la bateria pel funcionament del vibrador, posar llenya al foc, encendre’l, i fer una torrada amb un all rascat, oli de casa i menjar-te-la al costat del foc, es tot un plaer i un relax. Un foc generós escalfa tot el saló, i amb una mica d’ajuda de la calefacció ni ha prou.
Tot sopant vaig escoltar el Temps, important per saber com anirà l’endemà, be, bon dia i bon sol.
El dimecres, el Google  assegura que tindrem un bon dia i vinga cap al tros de les Pintades, els de Vallbona en diuen Els Perdigons, cap problema. Sabia que calia anar pels 300 olivers petits que ara tenen nou anys i ja medeixen la majoria 180 d’alçada alguns més de dos metres i gairebé tots carregats d’aulives.

Aquesta olivera es molt jove te nou anys.


Sembla que aquests olivers joves es carreguen, i fan molt de goig, i s’han de collir a ma perquè ni el vibrador manual ni el de tractor si poden posar, els farien malbé; dons la raspa de tota la vida.
Aquí es un bon moment per a repassar Trenta-vuit raons per a seguir plantant oliveres arbequines. 
Un pagès ,amic meu i gran propietari, em va aconsellar, davant el dubte de com collir aquests petits olivers, de  que lo millor era penjar un paraigües de pastor obert i vinga sense parar i totes les aulives cauen a dins.

Elsistema del paraigües es fantàstic per collir arbres jovenets.


A hores d’ara puc dir que fer  tres-cents olivers amb el paraigües va ser un encert i un descans pel cos. L’ última vegada que els vaig collir, ho vaig fer amb una borrassa, pesadissim i se´n perdien moltes.

Arbequines de luxe


Els dies són tant curs, que lo normal es quedar-se a menjar al tros, assegut al sol, a un bon recer d’un marge o de la cabana i fins i tot el menjar més senzill es un plaer. Menjant contemplant un gran oliver, ben carregat d’aulives es tot un espectacle, rodejat de silenci, la majoria dels dies no sents ningú, de vegades un tractor de lluny o el tir d’un cassador; quan era petit sentia cantar als pares i també colles de persones veïnes, els cants eren habituals i sinó la mare recitava de memòria poesies religioses que havia après a doctrina a la Miana. 

Cabana del tros del Perdigó, terme de Vallbona de les Monges. Noteu al damunt del meu cap una canal que serveix per guardar l’aigua de pluja, un tresor impagable en una terra eixuta del tot.

   Com he dit abans, cada oliver de nou anys va acompanyat d’una barra de ferro d’encofrar d’uns dos metres, i d’aquesta manera puja recte i alhora protegida dels vents, que poden trencar-te la planta.

Troncs d’ oliver/olivera, oi que es bonica aquesta fusta ?


Sempre que hom va al tros, a de portar una motoserra, per si de càs ; tant pots necessitar-la per tallar una olivera com es el cas de la de la foto del damunt , com per tallar un o varis ametllers que es morts , els ametllers aguanten poc la sequera; el meu pare (acs), no es cansava de dir que ell havia plantat molts ametllers durant la seva vida, i que també se’n havien moltissims.
El dijous, vaig decidir pujar al pla de les Pintades, per tal d’observar com estaven els joves olivers i si s’escaia collir-los. Així va ser, els petits n’estaven carregats; també en vaig trobar alguns de morts, la veritat es que ja ho esperava degut a la gran sequera. 

Cabàs de l’època del meu padrí Pep, el pare sempre el va veure a casa. Abans tot s’apedaçava i tot havia de durar, jo encara el faig servir.


 Feia molts mesos que no em passejava per aquest pla, que per cert m’agrada molt. Les ametlles no estaven batzacades, perquè jo no li havia donat l’ordre al Magí. Així que em sobrava temps abans de dinar i ?….com que portava borrasses, les vaig estendre i amb moltes ganes mi vaig ficar, aprofitant el pal del xerrac, vinga a fer caure ametlles, la veritat es que eren llarguetes i grosses, un em va portar a l’altre i en vaig fer 5 ametllers, resultat dos sacs d’ametlles, contentissim.
            


Després de dinar al sol, vaig continuar treballant al fondo, que també hi han uns 30 olivers joves i també feien goig.
Al vespre, al arribar a casa, sense perdre temps, perquè ja es feia fosc i després i han massa cues al molí que alhora es cooperativa, cap a Sant Martí amb set sacs d’olives, més content que un gínjol.

Quan vaig arribar a Sant Martí de Maldà, hi havia uns 6 cotxes i dos tractors petits per descarregar; això es tenir molta sort, perquè si enganxes un amb una carreta de cinc mil quilos per descarregar, estàs llest. Be, dona bo anar parlant amb els homes que ja conec d’ençà anys, gent cada cop més grans, també trobo a falta cares, que ja no vindran més. Allí enmig del fred repassem, les experiències d’anys passats, gent agraïda a algun consell mèdic mestre guardava la cua, gent que estimava al meu pare, amics que haviam fet la mili junts, veïns del poble de Llorens de Rocafort, gent de la Coral del poble, etc…
Cosa curiosa tots els de la cua estàvem jubilats, el futur no canviarà, molts quedarem sense continuïtat.
A l’arribar a casa, com sempre  aparcar be el remolc, fer foc, enyorar els pares, sopar sol acompanyat de les flames del foc i com es costum escoltant les noticies i el temps, per estar alerta per l’endemà. Al poc adormit al sofà, del cansament, del dolor de les articulacions, etc….. això si amb molta pau i felicitat de tenir la sort de poguer-ho fer, en una paraula seguir la tradició de casa. En cap cas per guanyar diners, sinó per mantenir això tant no res que són les arrels d’un.
Em vaig aixecar a les sis del mati, per tal d’esquetllar ametlles, o sigui treure la clofolla que envolta l’ametlla.

Amb aquesta foto ho entendran molt be, queda clarissim, arriben del tros  tal com veuen a la part dreta de la foto i han d’acabar com les veuen al cabàs. Després s’han d’ estendre al sol. El pare feia servir durant els últims anys una màquina que era molt efectiva, li treia la pela » la clofolla» i les ametlles ja sortien netes, només calia classificar-les per : llargueta o desmai , marcona, mollar, i esperança, El secret de classificar-les es perquè al moment de vendre-les es pagaven més.

Aquesta estesa d’ametlles data del passat, era el mes de setembre, i es passaven tres dies al sol. Això ho feien el pare Sisquet Capdevila i la mare Isabel Vila, ells ho feien tot be, seguin la tradició centenaria a la comarca. Ara aquesta imatge es impossible de trobar-la. Va del tros al majorista. La veritat aquesta activitat no se com se sustitueix tècnicament. Algun dia ho sabrem.

Com que li costava aixecar el dia, em vaig dedicar a investigar o a ordenar. El pare tenia un gros tronc que jo sempre havia vist sota les botes de vi de casa, o sigui abaix al celler i com que fa anys que no tenim vi, donç a poc a poc es va buidant tot i quedava aquest gros tronc. Vaig decidir tallar-lo a trossos per cremar-lo al foc. D’entrada el motoserra li costava i treia xispes de foc, de lo dur que era.
Aquí va una interessant imatge:

Fixeu-vos quanta teia te en el seu interior, increïble, si es dediquen a bigues, aguanten tres-cents anys o més, o sigui que mai es corquen.
Fa uns 15 anys el pare va trossejar dos bigues enteres de pi i sorpresa en l’interior va trobar la sorpresa.

Bigues resinoses de pi, d’uns 300 anys d’antiguitat i que han crescut a la part de la solana i han de ser d’anys. El cor de la biga  de color marró (teia) crema amb molta facilitat. Asclant aquests troncs, es fan petites estelles per encendre el foc. Són un tresor que no te preu,  costa trobar-ne com aquestes.

A tots els trossos trobem alguna Servera ( Sorbus domestica ), el terme n’està farcit, sobretot es  troben als marges.

Servera


Recordo de petit que el pare les agafava en el seu moment oportú i les posava al damunt de palla, quan maduraren que era en ple hivern, ens les menjàvem de postres, eren dolces, vaja boníssimes. A pagès a la botiga no venien fruita tot l’any sinó que a l’hivern no en tenien i les famílies només tenia el que es guardava com : figues seques, nous, ametlles, pomes i peres d’hivern, codonyats, 
conserves de préssecs, de prunes, etc.
Cada viatge cal aprofitar-lo per portar a més de les eines i els sacs de les aulives collides, la llenya feta dies enrere o del dia i cap a casa, podria portar el doble del que porto, però val més així i poguer viatjar segur.

Com a anècdota dir que no he trobat cap dia de gebre ni de boira, es un país que un dia o un altre es dona, gairebé ja hi contes; vaig ser un home afortunat.
El dissabte, no vaig perdre el temps i amunt i avall , ara un oliver gros, ara un de trencat per la nevada de l’hivern passat i que no havia vist, en fi repassar sempre es bo i clar vaig continuar tallant moltes rames, moltes plenes d’olives i que calia collir-les i així ho vaig fer fins a dos quarts de sis que ja es feia fosc, cap a casa per continuar esquellant els dos sacs d’ametlles, per deixar-les ben netes .

La fabricació de la Campana gran, cal situar-la a la segona meitat del segle XVI, per diferents raons, la principal és la decoració classicista.


El diumenge vaig anar a missa que degut a la restauració total de la nostra església, la fem a un local de l’Ajuntament. Puc dir que l’església ha quedat molt be, tant sols entres, vaja només en llum natural que entre pel finestral de la façana, es respira un ambient 100% cistercenc, tot es pedra, el terra hi havien dos zones de ciment, s’han tret, ara tot es de pedra. Quina sort que tenim els de Llorens de Rocafort o de Vallbona, l’història ens  afavoreix, ara tant sols falta la il.luminació i ja estarà.

Notem que a la part de dalt pteresenta una inscripció epigràfica en lletra gòtica, que recorre el perimetre:
CRISTUS PREVA…..
 El text està sumament decorat, amb fulles i fullatges al voltant de les lletres.
L’embelliment  d’aquesta campana és fastuós.

Com que no tinc cap foto recent de l’església de Llorens, us poso una foto (detall) de la preciosa campana gran que tenim, també dedicada a la mare de Déu, en un lloc posa AVE MARIA. A la part alta del templet posa » O MATER DEO » que traduït : Oh Mare de Déu.
Ara es el moment de recordar que la campana grossa de Vallbona va ser fosa a Calaf i porte els escut nobles de l’Abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabater. La nostra no sabem on es va fondre, però si es molt maca .
  

Campana grossa, O MATER DEO. Medeix 55 x 64 cm.


Disfrutin d’aquesta joia.El campanar te tres campanes.
A missa érem poquets per no dir el nombre, però si faltés no seria el mateix, ens faltaria l’alè de la paraula de Déu, que de boca del nostre volgut mossèn Joan Costa, sap a la pau de Crist. 
El diumenge vam venir els meus estimats Josep, Dolors, i la Eli a passar el diumenge amb mi; cosa que agraeixo moltissim, evidentment la meva germana portava el dinar fet, volia dir un gran dinar. Mentre esperàvem el dinar el meu cunyat i jo vam anar a arreglar una gotera, que queia al cim d’una grossa biga, que aguanta la mitat del teulat. la pallisa data del temps de l’Abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabater, a la qual li devem l’expansió de tot el poble i també de les eres de batre amb les seves grans pallisses al voltant del poble. El que em pregunto, es- on batien la gent abans de que es fessin les pallisses ? o tot eren pallers a l’intempèrie, coberts de fang d’argila, com jo molt be vaig conèixer quan era un noi, un dubte que ens quedarà per sempre. També vam canviar els taulons del banc que hi ha sota el lledoner de l’era, estaven podrits i ningú si podia asseures tranquil.lament o a prendre el sol a l’hivern o a l’ombra a l’estiu i disfrutar de la marinada. Al Pla de l’Estany i a la Garrotxa a totes les cases de pagès hi ha un lledoner, em pregunto – perquè servien a part de fer ombra ? o es que creixen per tot arreu sense necessitat de plantar-los ?, per mi ja forma part de l’entorn del món de pagès; a més m’encantent, de petit em menjava els lladrons (negres).
 El dinar un plaer tant pel menjar com per la companyia.
Tot dinant vam recordar als nostres pares (acs), i la nostra infància, que la recordem plena de carinyo i tendresa per part dels pares i de la padrina Dolors, i molts records de la vella pagesia, de la qual guardem molts estris i records.




El dilluns vint-i-set em vaig quedar tot el dia al Perdigó, collint olives, les últimes que jo podia fer amb les mans.
El vibrador no es podia fer servir perquè les aulives estan molt unides amb l’arbre i no cauen, caldrà esperar a partir de mig desembre i ja ho veurem; al terra no se’n troba ni una, ben al revés que la temporada passada on hi trobaves veritables catifes d’aulives. Com sempre vaig dinar al tros, ben arrecerat, una pau inmensa, no sens ningú. L’aventatge de tenir ametllers, es quan hom es deixa les postres a casa, 
semre queden ametlles dalt l’arbre i amb una canya o un altre tronc colpejant l’ametller cauen i mira les trenques i amb pa, son bonissimes igual que les nous.

Nota curiosa, a dins l’ ametlla tenia dos fruits, s frequent trobar-ne.


Al vespre cap al molí de Sant Martí i tornar a fer una llarga cua, amb una mica més de fred, la cosa anava lenta per tenir pana la màquina de pesar, però amb paciència i la tertúlia dels pagesos vam poguer arribar a descarregar i acomiadar-me fins l’any vinent.
Des del dissabte de la setmana passada que tenia que portar les ametlles que el meu veí del Perdigó m’havia collit amb el vibrador i calia portar-les a Verdú, poble on va neixer Sant Pere Claver, el Sr. Josep Maria Guiu tenia problemes i tampoc podia el dilluns, jo el dimarts marxava cap a Girona. Com sempre una trucada al meu amic Francesc de Martí de Tàrrega i fill de Verdú,que coneix mitja comarca i molt més la gent Verdú, bon amic i millor persona; amics des de la mili, em va dir que sinó el trobava, que li deixés el remolt carregat amb les ametlles a Tàrrega i me’l entregaria ell, cap problema. Mai veu cap problema en lloc, sempre ha sigut un home de solucions.


Al final ho vaig poguer solucionar el dimarts a les nou del matí amb el Sr. Josep Maria Guiu. Home molt amable.
L’endemà, calia recollir vesc per casa i pinyes i una mica de molsa pel pessebre.

Llorens de Rocafort també conegut per Llorens de Vallbona

Be, només desitjar-los unes Bones Festes de Nadal i un any vinent ple d’alegria i de servei als que tenim a la vora.
Sempre,

Pep.



Bibliografia.

Investigaciónes sobre flora y fauna de la Baja Segarra. J.J.Piquer Jover..
La Baronia de Vallbona per J.J. Piquer Jover. Institut d’Estudis Ilerdencs. Lleida 1981.
L’Art de l`Època del Renaixement a Llorenç (Sant Martí de Riicorb, per Joan Yeguas i Gassó. 
Història de la Tisis. Oriol Anguera.
Breu Història del Monestir de Vallbona. Gener Gonzalvo i Bou. Episodis de la HistòriaRafael  Dalmau , Editor, Barcelona 2003.
Història Gràfica de la Segarra. Editada sota la Direcció de Max Turull Rubinat, Primera edició desembre de 2001. Centre Municipal de Cultura de Cervera i Consell Comarcal de la Segarra.i d’altres col.laboradors…..
Els anys de l’estraperlo . F. Cabana. Proa.
Vallbona. Guia Espiritual i Artística. J.J.Piquer i Jover. Impremta Saladrigues de Bellpuig, 1983.

ORELLETES FORA DE TEMPORADA

Hi han tradicions i costums que duren tota una vida. Jo des de petit que recordo la meva padrina Dolors que feia orelletes , les esperàvem en candeletes. Li sortien boníssimes. En feia moltes, ens duraven uns quants dies, perquè la meva germana i jo anàvem d’amagat a buscar-ne cada dos per tres. La padrina deia, quant s’hagin acabat Amén !!

Més endavant les feien juntes amb la mare. Fer orelletes es va convertir com una festa, com quasi tot el que es feia al petit poble de Llorens, com fer ametlles garampinyades, o quan arribava la setmana Santa s’anava al forn de cala tia Andreu a coure les Mones de Pasqua.

A Llorens els dolços que ens menjàvem sempre eren casolans, mai de compra; totes les famílies  se’ls feien – Per altra banda per comprar rebosteria calia anar a la veïna Tàrrega o a Bellpuig i clar era un enrenou, volia dir agafar el cotxe de línia al matí i no tornar fins al migdia, fos on fos.

També recordo que a casa es feien rostes de sta. Teresa, per cert bon´ssimes, sobretot acabades de fer, Peró aquestes sempre eren com a postres els diumenges. En aquell temps si algú et convidava a dinar, mai es deia que no; un dinar era un dinar, vaja tot un tresor. Per un entrepà fèiem un camí.

Tot s’ha de dir després de la padrina, la nostra mare Isabel Vila, em va aprendre tant que es va convertir en una experta de fer orelletes. Tots plegats esperàvem la Festa Major per menjar-ne. Durant l’any sempre la temptàvem a fer-ne, però ella ens deia que les orelletes només es fa en aquesta festa i prou. Tenia tota la raó del món. La mare n’ha fet durant 65 anys Déu ni do.

Recordo que l’any passat en plena collita d’olives, un bon dia després de portar les olives al molí de Sant Martí de Maldà, en LLuís en va dir : on cau l’Espluga Calba ?  – perquè m’ho preguntes?- he llegit a Internet que fan unes orelletes boníssimes !!. Dons com que a les 17,30 ja havíem entregat les olives al molí de la Cooperativa, amb la feina feta, ens vam encaminar cap a L’Espluga, els dos com nens.
A L’Espluga, poble medieval, molt silenciós, carrers solitaris, la poca gent que es veia , estaven dins d’un cafè, que per la col.locació de les cadires, haguéssim dit que estaven a punt de veure un partit de futbol. Les botigues estaven tancades. Vam preguntar que quan les obrien ? uns joves ens van dir que esperaven que la gent tornés del tros de collir olives !. Vam fer cua al carrer i anàvem donant la tanda a la gent que s’aplegava a la porta de la botiga, fins que va arribar l’amo; li vam comprar una capsa d’orelletes, no vam poguer resistir arribar a casa.  Per cert paga la pena un viatge a l’Espluga Calba, encara que sigui de nit. Ah!! el castell majestuós a mitja llum, deia ser molt important en el seu temps.

La setmana després d’anar a la festa de la Mare de Déu del Tallat, el Lluís es va informar, va anar a comprar el material necessari i mira junt amb la Maria i la Tere s’hi van posar ; com si ho haguessin fet de tota la vida.

A aquestes alçades de l’article, ja els puc dir que les he provades, hi estan boníssimes, torradetes i que es trenquen només mossegar-les; cal fer-ho d’amagat perquè el nostre gos no se’n enteri,perquè només que senti el cruixit que fan al trencar-les, ja el tenim al costat. No es pot fer res d’ amagat !!!!

Com poden veure l’assumpte va en serio i les orelletes van sortint amb molta cura i procurant que no es cremin i agafin el punt de cocció i molt torradetes.

Tretze de setembre de mil nou cents

Abans la majoria de famílies solien escriure les receptes culinàries i a casa de la Tere, el besavi dels meus fills, es dedicava a fer dolços i els anava a vendre pels pobles de la Sierra de Gata. Tenia el bon costum d’escriure tots el que sabia i feia. Tenim aquí davant un llibre preciós que gracies a la cura que ha tingut la nostra tia Mari, ha arribat integre als nostres dies. O sigui que el nostre fill Lluís te antecedents històrics escrits en el món de la pas teleria i rebosteria .  A més del llibre també han quedat una gran quantitat d’estris per fer tota classe de dolços.

El LLuís ens ensenya aquesta safata plega de petits panets, que no són més que futures orelletes. En aquests moments retirava la safata del forn ? no us se dir perquè.

Abans ja ne’m parlat extensament, mai es compraven dolços  ni de Cal Gallo ni de la botiga de cal Ton.
Els dolços es feien a casa i prou.  M’oblidava que quan s’acostava la festivitat  de Tots Sants, a casa recordo a la mare que es posava a fer tots els preparatius per fer els panellets. No recordo a la padrina de fer-ne, però si a la nostra mare. Any rera any posava un molinet de ratllar ametlles i mira alguna vegada mi havia posat jo a esmicolar ametlles o a ratllar ametlles que per cert, se’n necessitava moltes, dons els panellets de l’Urgell van carregats d’ametlla. Per això estan tant buscats i preuats.

No se com dir-ho però sempre els han sortit d’allò més bons, el pare i la mare uns dies abans de la festa, per mitja d’un recader ens enviaven allí on fossin una gran capsa de panellets. He de dir que no han fallat mai , ja els esperem en candeletes. Es consumeixen molt de pressa. Tothom passa pel costat de la capsa i n’agafa algun.

La complicitat de la Maria , la Tere i en LLuís ha sigut clau, perquè les orelletes arribessin a bon port; un de sol ,  sense una mica d’ajuda,  no se’n pot sortir. Ah ! excepte la nostra mare que sempre les va fer sola i tancada a la cuina.
Les orelletes només de veure-les estan per menjar-se-les.
Per la seva tranquil.litat, les hem provat diverses vegades i estan boníssimes.
No vull acabar sense posar-los una mica d’història de les orelletes i  la recepta que hem fet servir i d’on l’hem treta, perquè vostès les puguin fer i alhora disfrutar d’aquest dolç tant nostre.

Les orelletes són, sens dubte, la especialitat respostera més tradicional de la comarca de les Garrigues. Està estretament vinculada a l’oli d’oliva de les apreciades arbequines, el que transmet un aroma i un sabor d’allò més carecterístic. 

Història: 

Les  Garrigues, al sur de la província de Lleida, és una terra de aguts contrastos, de regadiu i secà, d’oliveres i ametllers , de bancals i molins d’oli, de Cabanes, de pobles de l’edat mitja, de jaciments prehistòricss i ancestrals tradicions i de castells milenaris. Però, sobretot es caracteritza  per unes gents sacrificades i sofertes, estretament vinculades a la terra. No es d’extranyar, per això, que les seves especialitats resposteres més emblemàtiques, com les orelletes estiguin molt relacionades amb el preuat “or líquit”,l’oli de oliva extra verge d’aquesta comarca del occident català. La elaboració d’aquest dolç s’ha mantingut artesanal des de l’edat mitja, i l’especialitat s’ha convertit en orgull i prestigi de les Garrigues. 

El viatger podrà saborejar les orelletes tant en les cases particulars com en les confiteries de la comarca i també en els més prestigiosos establiments de restauració, com el renombrat Carro Blanc, de les Borges Blanques un dels altars de la bona taula de tota la província de Lleida. 


Les orelletes són el prostre per excel·lència de la comarca i reposteria típica de les festes majors dels pobles, i es consumeixen en les quatre estacions  i a qualsevol hora del dia. S’eleboren de diferents formes, però la base primordial dels seus ingredients es l’oli , que deurà ser de la millor qualitat, es a dir, extra verge de la varietat arbequina, emblemàtica d’aquesta comarca, emparada per el Consell Regulador de la Denominació d’Origen Protegida Les Garrigues, la primera en crear-se per els olis en tot el país.


La present recepte li deguem  a Dolors Barrufau i Muntanyola, directora del Museu de l’Oli i el Món Rural de Castelldans. 


Ingredients:


– Farina Q.S. (Q.S. Vol dir Quantitat Suficient o al gust)– 3 Ous Sencers– 70g Sucre (Blanc)  – 5cl Anís – 5cl Licor estomacal (licor d’herves i anís) No se si la ratafia seria un?– 3 Pessics de sal– 650cl De llet sencera– 6g Matalahúga– 3g Cilantre / Coriandre– 1/2 Llimona– Oli D’olia extra verge d’Arbequina Q.S. (Q.S. Vol dir Quantitat Suficient o al gust)– 1/2 Baina Vainilla– 1/2 Paquet de sobres de Gaseosa

Elaboració:


El procés d’elaboració es desenvolupa en els següents passos: 


1- Es Posa a bullir la llet amb la matalahúga i el cilantre2- Després es passa tot per el colador, deixant-lo refrescar3- Seguidament possem els ous en un recipient i es procedeix a batre’ls, s’espolvoreja el sucre i s’amasa fins aconseguir una massa fina i homogènea4- Després s’afegeix la resta d’ingredients, mentre, s’agrega també la farina que admeti, fins que la pasta es desprengui fàcilment del recipient5- Quan considerem que està llesta la massa, haurem de deixar-la reposar durant una hora, i després procedirem  a tallar-la  en porcions de 30 a 50g  i donar forma de boles, que es deixaran reposar una altre hora submergits en oli d’olia d’arbequina extra verge 6- Transcurregut aquest temps, possarem les porcions sobre el marbre, estirant-los fins que quedin ben fins, i així haurem aconseguit les forma singular de l’orelletes.*De petit recordo a la meva iaia fer aquest pas estirant la massa sobre el rebes d’un plat, així agafaven aquesta forma concava tan característica de les orelletes. 7- Finalment es fregeixen a foc suau en oli d’oliva arbequina extra verge d’una en una, donar-li la volta molt ràpidament, ja que es cremen amb facilitat. 8- Un cop les treguem de la cassola tenim que deixar-les refredar sobre paper absorvent, espolvorejant amb sucre per sobre les orelletes al gust. Un cop fredes estan llestes per ser consumides. 

Aquesta recepta en concret ha estat treta d’aquest llibre que us poso tot seguit :

 El libro de la Repostería Tradicional. Escrit per Jesús Ávila Granados 
A la pàgina 136, Orelletes de Castelldans (Lleida)

No posem passar de llarg de les ametlles garapinyades de la mare, he de dir que sempre des de molt petit que li he vist fer, a casa sempre ni havien, per la qual cosa si venia algun foraster, se’n posava a la taula, se’n regalava la metge,la mossèn, al mestre, als parents que venien a veurens, als passavolants que  més aviat eren coneguts de la família, en fi era el dolç que  teníem més a mà. La mare n’ha fet a milers, no li costava res posar-s’hi i ja teníem un obsequi a l’abast per oferir a qui fos.

Un altre dolç fet a la cuina i al forn de casa. Gracies Mare per tants anys d’esforç incansable, per fer no solament orelletes, panellets, mones de Pasqua (com la de la foto )

ametllers garrampinyades i rostes de santa Teresa, sinó per cuidar de la família entera, des de sempre, per tirar endavant en moments difícils quan érem petits, ajudar al pare en totes les feines del camp i després cuidar l’Oriol i el LLuís sempre que estaven malalts, vingué infinitat de vegades a Sant Cugat, a les Les Planes i a Cornellà del Terri, mai tenia un no. Més que agraïts mare.

La mare sempre li ha agradat venir a Girona, les vegades que calia, era tornar als seus orígens a la Miana on va néixer.
Be, us he parlat d’orelletes fora de temps. Però s’ha donat d’aquesta manera. Penso que es una sort, que a casa nostra estigui assegurada aquesta tradició tant nostra i de l’Urgell o com deia el Sr. J.J. Piquer, la Baixa Segarra, a mi no em disgusta gens ni mica. Quan de petit em preguntaven d’on era? sempre contestava  – de Llorens de Rocafort, la Segarra,  partit judicial de Cervera, i arquebisbat de Tarragona, m’ho havien ensenyat així al col.legi i també a casa.

Avui el pare ha fet 90 anys. Per molts anys !!!, ja se que vostè està més que content d’haver-hi arribat i nosaltres també, ahir  vau adelantar una mica l’aniversari, al anar a beneir el tractor, celebrant la festivitat de sant Isidre,  les fotos parlen per si soles.

Va ser el pagès de més edat que va desfilar. Va obsequiar a tothom amb caramels.

Aquest dia va ser gran, perquè a més de beneir el tractor, feia 5 mesos que no el posava en marxa. Es va engegar a la primera. L´any passat va ploure i no ser possible beneir-lo.

Aquí van uns escrits de la canalla del poble. Valorin vostès mateixos.

Oi que també o firmaríem nosaltres ? Aquesta joventut son únics i diuen el que senten.

El nostre pare agraeix moltissim aquestes mostres d´afecte.

Gracies a tots per aquesta bonica festa a Llorens. Gracies als de casa per fer-ho possible.
Els pares, tots els diumenges i festes de guardar,  junts van a missa, amb les seves mangales corresponents com a punt d’apoio i junts un cop finalitzada tornen cap a casa. Així ho han fet durant 66 anys que porten de cassats.

Els pares, una vida junts.

Fins per la Festa Major  (30-31 de juliol Sant Abdó i Sant Senén, patrons nostres estimats. També coneguts vulgarment com sant Nin i sant Non

Pep.

TOSSUDAMENT PAGESOS

Quan s’acosta el 5 de novembre o màxim el dia 25  que es santa Catalina, que com diu el refrany » molt freda o molt humida «, la gent dels nostres poblets de la Vall del Corb sense mandra i faci el temps que faci es posen a fer els preparatius per a començar a collí olives sense sorpreses .

Preparar les borrasses, que estiguin ben apedaçades i no s’escolin olives per algun forat no controlat, que les borrasses que fan de banderado portin les agulles per plavar-les al terra, que tinguem les dos barres obligatories, sinó impossible parar-lo als marges quan calgui, i sobretot demanar i encomanar-se a la Marededéu del Tallat perquè faci bon temps i que per damunt de tot no glaci; encara que enguany el dia 19 de novembre que vam començar el fang al calçat  es portava be, però el pare repeteix tota l’estona, si glace,? Déu no ho vulgui, sabren el que el bo,  el fang es fa insoportable i les borrasses costen d’arrossegar-les, tot es fa pessat i hom desitja que arrivi el final de la jornada. Per sort no ha glaçat cap dia, ho hem fet amb sol i sense ni una hora de boira, cosa infreqüent al nostre païs, en resum uns dies inmillorables.

El poso aquesta entranyable foto que durant anays ha sigut tal qual. Aqui poden veure al pare a dalt del tractor i la mare a peu al darrera, i el banc de collir olives al damunt del tractor. Era un canvi de tros del Perdigó a les Pintades, terme de la Quadra de Masdéu, antigament havia pertanyut al monestir de Vallbona, ara terme municipal de Vallbona de les Monges. Aquesta foto, forma part d’una colecció que va estar exposada al Palau Golferichs de Barcelona i que la va fer el nostre fill Lluís Capdevila i Martin.
El pare es el primer any que no ha fet servir el tractor per anar al tros; cada dia hem anat amb la nostra crysler i ha vingut encantat de la vida i la mare també.

Aqui va una foto de tota la colla el primer dia de començar a colli olives, que ben mirat som una multitud, perquè avui dia costa de veure quatre persones collint juntes, jo recordo quan si era frequent, dos o tres generacions collient juntes com a la foto seguent.

Ftografia propietat del Joan de cala Milia de LLorens de Rocafort

Avui dia, es veu homes  collint ells sols amb el tractor-vibrador, i tot s’ha de dir ells sols porten centes d’oliveres , diriem que mig terme, la tecnologia fa miracles.

Paisatge típic de l’Urgell, molt aprop dels Omells de Na Gaia, en el terme de la Quadra de Mas Déu.

Tot s’ha de dir en aquest petits poblets, de que s’anomena l’Urgell i els pobles que conformen la denominació d’origen Les Garrigues, són molt pètits com el meu poble de Llorens, Maldà, L’Espluga Calva, Rocafort de Vallbona, El Vilet, Cervià de les Garrigues, Albayés, Arbeca, Belianes, Sant Martí de Maldà, Vallbona de les Monges. tota la vida del poble gira en torn de la collita d’olives, als pobles les botigues, perruqueries, bars,  forns de pa o fleques com en diuen a Girona, farmàcies , esglésies tot s’obre quan la gent torna del tros. A L’Espluga Calva, també és així un bon dia després de deixar les olives a la coopertiva de Sant Martí de Maldà, vam anar a comprar orelletes i una botiga de cognom Gaya, va obrir a les 18 hores, cosa curiosa la gent al carrer feia cua, nosaltres també vam demanar qui era l’últim. Vam aprofitar per donar una volta al poble, tot i el fred que feia; veiem que a poc a poc anaven arrivan els tractors amb els paraigües, i collidors amb el seu cotxe amb alguns sacs que es deixen veure  al darrera. Els únics que estaven calentons eren una dotzena de  jubilats que estaven disposats a mirar un partit de futbol, tots afilerats i cosa excepcional, ningú feia la butifarra.

Just al marxar cap al tros, el pare s’adona que la temporada passada es va trencar una barra del «banderado» ( més tard ja els posaré una foto, perquè s’ entengui el que és ). La barra que estem fem es d’una cervera, fusta molt dura i densa, que ens convé.. Vostès saben que és una cervera ?? Coneixen el fruït que dona?

El pare i jo preparant una barra pel banderado.



Abans de continuar ens hauriem de traslladar a finals de setembre passat que feia mesos que no havia plogut i les olives estaven agafan un color ja blavos, saltan-se l’ampli ventall que ofereixen les olives arbequines i algunes ja s’arrugaven de lla sequera que patien. Per sort un mes abans de començar la collita, va començar a ploure i més ploure, i amb el pas dels dies els arbres que en tenien alguna, ho han agraït i s’han engreixat i hem obtingut olives de secà molt dignes i molt guapes, encara que molt poques. Ep ! sempre parlo sense regadiu gota a gota. sinó només per confiar amb la pluja del cel.

Segons el meu amic Zum, que te publicat el llibre Kineret, Allibereu els Salmistes. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Any 1988. Sovint explica que aquests camins de la Baixa Segarra  són camins d’eternitat.

Durant aquests dies que dura la collita, fins i tot l’església dispensa del precepta dominical, en be de l’aprofitament de la feina en el camp, que s’ha de fer sigui com sigui i sempre en uns mesos ja de fred, o boira com es dona a l’Urgell. Be el mossèn molt comprensiu ens va parlar en el primer diumenge de temporada del l’evangeli :  Aquells dies, després d’aquelles desgràcies, el sol s’enfosquirà, la lluna no farà claror, les estrelles aniran caient del cel i els estols que dominen alla dalt trontollaran…. 
i el seguent diumenge de temporada i últim de novembre, ens va parlar de la festivitat de Crist Rei. un sermó molt bonic i ple de tendresa vers el Senyor, que fugia quan el volien fer Rei. A l’església sempre ens veiem les mateixes cares, encara que els caps de setmana pot augmentar, perquè les cases de cap de setmana s’omplen buscan la pau i la tranquil.litat que ofereix el  poble.

La vida de pagès continua , a pesar de les pluges, del fort vent, de la gran humitat, fins i tot després de la pluja, que tant ben rebuda es a les nostres terres. Marxem cap al tros contents, però pensant que tot serà fan als peus.

Imatges com aquesta t’alegren el dia que estem a punt de començar.

El bon temps ens ha acomanyat del principi a fi, no em vist la boira, ni el vent, ni el dred. La natura ens ha deixat treballar tranquils del mati al vespre, això si, amb una mica d’humitat als arbres, que cap a les deu hores desapreixia, també cal dir que el vibrador feia caure les gotetes d’humitat que presentaven els olivers, si per casualitat et posaves a sota l’arbre, quedaves ben moll.

Fins i tot a ratos amb el pare ens escapaven al final del dia al bosch de la mateixa finca i junt amb el Lluís vam trobar amb gran il.lussió i sempre guiats per l’experiència del padrí  : Groguets : boletus Edulis,  Mocosa: richoloma columbetta, llenega a Barcelona, Negrets: Tricholoma Terreum, fredulics a barcelona i Rovellons: Lactarius Deliciosus, Pinatells a Girona.  Sincerament el que més il.lusió ens va fer al menys a mi va ser trobar les mucoses (llanegues), dons feia com més de 30 anys que no en trovaba; els estudis i posteriorment d’exercici de la medicina m’havien apartat molt d’aquest món tant entranyable i que sempre he portat a fons del cor i de  l’ànima.

Mucoses o llanegues del Perdigó.

El meu fill Lluís, va fer una gran troballa de rovellons gegants i tots sanissims, vaja espectaculars. A l’arribar a casa en Lluís els va cuiinar amb tanta finura que no en va quedar cap,

Els pares són gent que estimen intensament la seva feina de pagesos, als seus 90 anys el pare i els 86 la mare, no és conformen de quedar-se a casa i que facin la feina els joves; no , ells han d’estar en mig de l’ambient del collir olives del matí al vespre, faci el temps que faci i amunt i avall i fent les tasques propies del collí olives, al seu aire però sense parar.

La finca està molt aprop del poble dels Omells de Na Gaia, en el terme antiquissim de La Quadra del Mas Déu, en altre temps va pertanyer a l’Abadiat del Monestir de Valbona, era una granja cistercenca fins la desamortització de Mendizabal; ara pertany al terme municipal de Vallbona de Les Monges. La veritat es que es un gran territori tant  solitari com en temps de l’abadesa Maria Teresa de Gallart i de Grau, última abadessa jurisdiccional ;  pots estar tot el dia sense veure cap ànima ,ni cap pagès i molt menys turista,  ni tractor circulant perls seus camins, després de més de 150 anys continua sent un racó de món.

Desde dalt l’aixarmada de les Pintades es divisa tota la vall, en primer terme unes boniques olives arbequines.

A l’arribar al tros i veure aquestes olivers i l’impressionant paisatge, no costa gens posar-se a treballar, perquè sí, perquè tot respira pau i si a més no veus telediaris ni llegeixes diaris, donç el grau de benestar augmenta al màxim i un no es recorda ni de les agencies de qualificació de riscos ni dels polítics del nostre país, que tants mal de caps ens donen.

El dia es llarg i s’estira , dona molt de sí, i a més de treballar , encara ens sobra temps per parlar i fer un bon dinar asseguts al sol. La mare posa el «banderado», molt necessari en els marges, per tal que les olives no caiguen al terra, es perdria molt part de la collita.

Durant el collí olives tothom es queda a dina al tros, el dia es curt i no es pot anar a casa. Encara que el pare sempre ha optat per dinar tranquil i gaudir del que la mare posa a la fiambrera; en cap cas vol correr, diu que si s’aprofita el temps, ja ni ha prou.

Aquest bonic color de les olives arbequines, no sempre el veiem; l’any passat degut a la gran sequera,les olives van passar directament al color negre. A tots ens agrada veure aquesta varietat de colors als arbres i a les borrasses, són úniques.

Amb la nova tècnica del vibrador, que amb enguany ja serà la quarta temporada, calen borrasses molt grans, perquè les olives surten disparades i van a parar molt lluny. La part positiva es que un sol home fa molta feina; ha canviat del tot la tasca del collir.

Les mans del pare Sisquet Capdevila als 89 anys.

El pare als seus quasi 90 anys  mai perd el temps, i encara fa el que pot amb les rapes de tota la vida, com a la foto, netejan una rama que vam tallar perquè era massa alta. Ep ! la mare també. Ells porten la » batuta » del  que s’ha de fer en cada moment i nosaltres creiem ens deixem orientar i fem el que cal i així passa el dia, ple de carinyo i escoltant anem aprenent de la veu de l’experiència.

Codocnyers omnipresent a tots els trossos de la zona, aquí es el Perdigó de casa.

Duran les llargues hores a l’aire lliure ens acompanyen aquest bonics codonyers ( cydonia vulgaris ) per cert molt olorosos i també els noguers ( jutglans regia ) i les cerveres ( sorbus domestica ) que a aquestes alçades  junt amb els revolls, donen un color molt romàntic al paissatge urgellenc, que ens recorda ´mes que la tardor, l’hivern. També cal dir que els joves sembrats que tot just treuen el cap, i ens alegren la vista, donant a aquesta vall un to festiu i bonic, com poden veure en una foto que ja han trobat.

Tot collin, es inevitable que els pares es posin a recordar temps passats, quan tot es feia a ma,  amb el banc de collir olives, i una raspa ni havia prou, peces  imprescindibles en aquells  temps; a i les borrasses de roba, molt petitones i pessants.

Tant abans com ara de feina sempre n’hi ha hagut per tothom, el canvi de borrasses una activitat vital per no perdre el fruït. Tot s’ha de dir ara aquestes són quasi transparents i no pesen quasi res.

El pare tapant amb sacs la soca de l’olivera, perquè no s’escolin les olives.

Aqui està el resultat del profit que se’n treu de tapar les soques, més olives cap al sac. Penso que aquesta manera de fer durarà anys, perquè no tothom cull amb el paraigües enganxat al tractor i vibrador a l’hora, que per collir només tarda dos minuts per arbre, i es pot fer uns quants centenars d’olivers al dia.

La mare Isabel Vila carregant un banc de collir olives., foto antiga.

Be cada dia a l’arribar del tros al capvespre, toca portar les olives a Sant Martí de Maldà, fins fa dos anys el pare li agradava canviar-se i anar tots dos a entregar les olives, ara ja no pot, a més d’arribar cansat o molt cansat, tots els ossos li fan mal, li agrada més beure un got de llet i asseures al costat de l’estufa per tal d’estar calentet. O sigui que un moment emocionant es quan torno a casa i el pare pregunta quants kilos hem fet ?, jo li entrego el tiket de la bàscula i ell li agrada  dir una xifra , abans de mirar el tiket,  he de dir que s’equivoca de molt poc. Es la experiència d’anys.
Les converses a la cua de Sant Martí són sempre molt variades, evidentment sense fugir del tema principal que és l’oliva, però una questió que s’anava repetint es que els pagesos explicaven que ametller que es moria, plantaven un oliver, fins i tot més de dos pagesos deien que havien arrancat un tros d’ametllers i al seu lloc havien plantat olivers, aquests no es moren mai ; està probat !

Espectacle de la natura unes hores després de ploure.

La vida al petit poble de Llorens es molt tranquil.la, fins i tot plàcida, pots passejar per tots els carrers i no trobar ni una ànima, només veure el fum  que surt per les xemeneies, aquesta és l’unica senyal de vida cap al tard.

Llorenç de Vallbona anys  1873, mapa propietat de la familia Català.

No tenim cap botiga, ni cap bar, només un centre social on s’obre cap al tard tres dies a la setmana; si hom vol comprar algo cal anar a Maldà o a Belianes o a Bellpuig, ep! a Sant Martí també hi ha botiga .

La mare anant a retiro, després de jugar una estona a cartes al local social de llorens de Rocafort. Com poden veure poble molt solitari, i molt silenciós per diferents motius.

D’ença l’any 1873, podriem dir que el poble practicament no ha crescut gaire, potser dos cases ?, sí diria que dos cases, si que s’han restaurat una bona colla, però el poble manté l’estructura medieval amb alguna petita modificació.i cada dia menys habitants, actualment  ja hi ha carrers practicament buits del tot, com el rabal que entre setmana no hi viu ningú. i dintre de pocs anys molt més solitari.

Pels estudiosos poden observar que el Vilet se’n deia Vilamajor o Vilamanyanor i entre Llorens i Malda hihavia un altre terme que es diea Maldanell o segons aquest mapa Valdanel.

Al veure aquest dibuix potser el més antic que hi ha actualment del poble, em ve a la ment que el pare porte els cognoms més antics del poble com el Capdevila i el Pons, que el trobem per tots cantons en escriptures i en documents signats per l’Abadessa de Ferrer i de LLiure.

Al vespre a l’arribar del tros i després de portar les olives a Sant Martí de Maldà, ens fem una torrada al foc que ha encès la mare i escoltem la cançó  A collî Olives sencera que ens recorda com era el collí en aquells anys de primers del segle XX. Els d LLorens vam ser afortunats perquè sense els dos amics el compositor F. de P. Brunet Recasens i el nostre mossèn Francisco Bergadà i Solà fill de Llorens, mai haguessim tingut aquesta entrenyable cançó, que fa uns minuts vostès han pogut escoltar per delicadesa de la Sra. Soledad Torrent i Brunet; a la qual sempre li estarem ben agraïts . La cançó es llarga, però com que la torrada dura per molt i la conversa també, donç ànims. Amb aquests freds posar-hi all, també ajuda. Aquesta estona abans de sopar dona molt de caliu i pau a tots plegats en un poble ja tancat quan es fa fosc, per un foraster que es perd pel nostre poble pot tenir un problema, no trobar ningú per preguntar. L’acompanyaran les xemeneies fumejantes, la foscor, les llums tenues de l’enllumenat públic i una tranquil.litat mai vista ni viscuda.

Viscum Album, paràsit del pi,  molt extens a casa nostra.

Be, el dia trenta de novembre de 2012 vam donar per acabada la collita portant els últims 140 kilos al molí. Esperem que l’any vinent puguem gaudir d’una gran collita, gràcies a les importants pluges d’aquesta final de tardor.

Isabel Vila Gallostra i Sisquet Capdevila i Pons. Gràcies a Déu nostre senyor i a la Marededéu del Tallat els dos han viscut i gaudit d’ un llarg i dolç matrimoni; no sense treballs ni penes, ni peques, però sempre han tirat endavant i mai endarrera. La unió fa la força. L’amor que es tenen els ha fet forts per sempre. Només Déu dirà si aquesta ha sigut la última collita tots junts.

Tot s’ha de dir , el merit es només d’ells dos, el meus pares i els avis dels meus fills. Que de la manera més natural del món han sapigut transmetre l’estimació per les coses de la família, les feines del camp, les collites i com s’han de fer les feines del tros, cadascuna de la millor manera. Ells sempre els he vist  honestos ( quan erem mitjers de cal Perejaume despres de partir la collita d’ametlles del tros del Caugros 100 sacs per a cadascum i en sobrava un cabàs » 10 kilos » el pare també el partia, i a mi em sulfurava, perquè l’amo era riquíssim; de gran ho he entès. gràcies pare ! ), integres, persones de una sola paraula, decentes, solidaries amb al.legria,  el lema seu , el que no vulguis per tu no  vulguis per ningú, de petit recordo que cada dia al vespre quan arrivaba del tros cansat , anava a casa del veí a curar les llagues del Miquel de cal Miró (a.c.s.) jo quedava admirat, l’honor ha sigut el seu horitzó  i sempre els he vist dignissims en tot, han estimat la familia com clau de la seva vida i la mare sempre l’he vist compartir amb els veïns tot el que dona l’hort.

Les mans de la mare sorgint un forat de la borrassa temporada 2012, l´ última collita d’olives.

La mare sempre va estar al costat del seu estimat Sisquet, es va sentir estimada pels seus sogres, sobretot per la la padrina Dolores, que sempre la defensava fos on fos, la mare era una nena de 18 anys, quan va arribar a casa, ambdues s’estimaven molt. La mare ho va fer tot per casa, o sigui per la seva familia política, més endavant la seva propia per sempre.

La mare Isabel Vila Gallostra, asseguda al tros, acavant de menjar, abans de tornar-hi.

La mare al tornar del tros, en veu alta sempre donava gràcies a la Marededéu del Tallat pel bon dia que tots haviam tingut i resava una Avemaria i després aquesta oració que la va aprendre de petita a Argelaguer amb la seva estimada mare Caterina:

Sia vostra gran puresa
alabada eternament,
puix que Déu omnipotent
se complau en tal bellesa.
A Vós celestial princesa,
sagrada Verge Maria, 
us oferesc des d’aquest dia
l’ ànima, la vida , el cor.
Mirau-me amb ulls plens d’amor;
no em deixeu, no, Mare mia,

Mai he sentit el pare criticar a ningú del poble, i ens renyava si ho feiem ; deia si no pots dir be d’una persona calla ! Ell ha sigut així i mai s’ha torçit. Sempre a portat i encara porta els cognoms dels seus pares amb tota la dignitat del món.
El pare, als seus 90 anys encara te il.lusió per ensenyar com plantar com Déu mana les oliveres, i quan s’han de podar, tallar els llucs, fer les basses per si plou, puguin retenir una mica d’aigua tant escassa a les nostres terres de l’Urgell, moltes vegades li ha sortit be, per començar amb les últimes oliveres, que gracies a la seva experiència , constància i voluntat no se’n ha mort cap ni una , la veritat es que fan molt de goig. No pot passar un dia sense escriure, li encanta deixar coses escrites, ho hafet des de molt jve i te capses senseceres de versos i poemes de tots temes i colors.
Publico aquest article el dia 18 de desembre dia de la Mare de Déu de la Espectació i tambe de la Esperança o de la O , invocada com a patrona pels ganiveters i corredors de comerç, molt  singularment a Barcelona, Lleida, Blanes, Cadaqués, Cruïlles, la Batlloría i Olot; Sant Auxenci, bisbe i Sants Teòtim i Basilia.

O cel, doneu la rosada ! 
Núvol sens ombra, ploveu,
sobre tot no retardeu
eixa aigua tan desitjada;
sens’ella tot es secada,
tot erm, tristesa i horror.
Per vós, Mare d’Esperança,
logre perdó ‘ l pecador.

A Castelló de Farfanya, al sentir tocar la campana a l’hora de Vespres durant aquestos dies que precedeixen al Naixement de Jesús, van a fer la devoció de les jornades a la iglesia. Al sentir-la ja’n diuen que toca la campana de la O, per començar amb aqueixa vocal totes les antifones del Magnificat de les Vespres de aqueixos dies.

Marededéu de l’Esperança del museo episcopal de Vic.

En l’església de Sant Joan de Lleida, i  és devotament venerada la Mare de Déu de la O, que avui es festejada amb solemnes cultes. Presenten son altar guarnit de neules sense caragolar, i acabades les funcions se’n reparteix a tots los seus devots.
Aqui va l’etiqueta de l’oli destinat a la nostra família, i amics, es tant important el nostre oli que ben be es mereix una o dos etiquetes per presentar-lo, tot es poc. Jo us explicaré un petit secret, cada dia de l’any esmorzo pa amb oli de la nostra contrada.

Qui havia de dir que fora la última collita de la nostra estimada mare

Sempre acabo igual parlant de les bones estones fent cua per descarregar les olives, parlar amb els pagesos d’allà, sempre es gratificant, plaent i aprenc molt, són gent entesa en el tema de l’oli i dels olivers, del gota a gota  i de tot el que comporta cuidar-los i cullir-los i també lliçons sobre les noves tecnologies per collí olives. Tot es cosa d’experiència, no hi ha viaranys i els grans tenen la sabiduria de la pagesia.
De tant en tant el LLuís li va recuperar estris i guarniments que anys , molts anys enrera s’utilitzaven per posar a la mula. El pare els guarda a la pallissa i quan treu el tema de com treballaven abans, en Lluís li demana que li ensenyi algun guarniment i el pare li faltava poc per agafar-ne un i treure-li la pols com el que estan veient, amb una escombra feta botja, feta per ell mateix; cada any aprofitant un dia de destorb en feia mitja dotzena de noves, que sevien per escombrar el carrer o l’era durant la batuda, impresindible per totes les cases. D’aquesta peça se’n diu collar: Guarniment compost d’una anella de cuiro farcit de llana, subjecte per dos costellers de fusta, que posaven envoltant el coll de la mula que s’havia d’enganxar al carro, a l’es arreus,  o arades o a altres estris de treball; s’articula per mitja de vencills on s’enganxen els tirants i els argollans.

Be, moltes felicitats a les que fan la seva festa avui dia de la Marededéu de la Cinta, o de L’esperança o les Maria de la O.
Acabo com he començat, com vostès poden veure no canvio el titol de l’enunciat de l’article, ara estan convençuts de TOSSUDAMENT PAGESOS, i la festa continua, fins quan Déu vulgui. L´únic important es està enamorat de la teva feina i estimar-la. Els pares són així fidels a lo que els seus ulls ha vist de sempre. No saben com els envejo i estimo. Bona festa de l’expectació al part de la Marededéu.

Pessebre que fa el nostre pare a casa nostra de Llorens de Rocafort, fins i tot enguany després del collí olives.

Be, a tots vostès els desitjo lo millor en aquestes festes.

Pep

Bibliografia: 
Serra, Boldú Valeri, La Seu d’Urgell 1915, Bellpuig  Desembre de 1914. Seix & Barral, Herms. Barcellona.
Revista : Vinos y Restaurantes nº 92 Abril. www.vinosyrestaurantes.com. Hi ha un exel.lent article sobre l’oli arbequi-

TRENTA VUIT RAONS PER A CONTINUAR PLANTANT OLIVERES ARBEQUINES I GAUDIR DEL MILLOR OLI DEL MÓN

Fa més de 40 anys un veí del pare, al veure´l plantar ametllers li va dir Sisquet no els veuràs grans ! El pare li va contestar, si altres no n’haguessin plantat tu no en tindries. El veí li va dir, noi, tens raó. El pare sempre explica que durant  els seus 89 anys, d’abres n’ha plantat més de 2000 entre ametllers i olivers; ah ! i sempre fent els clots a cops de magall i amb l’aixada, no com ara que ve una màquina i amb un minut et fa un clot d’un metre de profunditat, traient la pedra i sauló del fons i posant-hi terra bona del damunt, d’aquesta manera l’arbre arrela molt millor; ben diferent de temps passats.

Abans de continuar vull deixar una vista del paisatge en que creixent aquestes oliveres, no deixe de ser una paisatge típic urgellenc, amb  totes les seves característiques, que el fan únic.

Els ametllers es moren molt i s’han de tornar a replantar, per tal de tenir ametlles, no sabem perquè , encara que al tros del Perdigó al pla, hi ha mitja dotzena d’ametllers que son grandiosos i que el pare els ha vist grans tota la vida, no s’explica o sigui que ell ha optat per plantar olivers, els quals no es moren mai, segur ! A més són una meravella, aguanten l’adversitat, tant la sequera com el fret, com la falta de cuidados. Un veí, fa a prop de 40 anys que te la finca abandonada i tots els olivers estant vius; això si plens de molsa i amb moltes rames seques, molt de llucs a les soques i molta malesa al seu voltant, però vius. Amb una mica d’esforç, esporgant els arbres, llaurant, tallant els llucs i amb una mica d’adob, al proper any tornen a fer olives, increïble, però cert, és un arbre molt agraït.
Aquest petita olivera que veieu a dalt i que te un any de vida, una mica més que menys, amb 4 anys ja tindrà olives com les que veieu davant els vostres ulls. Un tresor !

Autèntiques olives arbequines

Aquest és el resultat, les olives que tenim ara davant dels ulls, fixeu-vos quina gama de colors tant bonics, així són les olives arbequines a mig novembre, el resultat serà el millor oli del món. Disfrutin d’ell ara i al seu temps poden anar a qualsevol molí o cooperativa dels pobles de la Vall del Corb.

Anem per les raons : 

1.  Perquè els grecs ja ens les van deixar a casa nostra.

2. Perquè hem nascut rodejats d’oliveres, no sabem ben be des de quan.

3. Perquè ben mirat, l’oli forma part del nostre ADN.

4. Perquè els nostres avantpassats més propers van viure rodejats d’elles i tanmateix  van   seguir plantant; el pare amb 89 anys  i la mare amb 85 estan encantats de seguir plantant oliveres, mantenen la il.lusió de  quant eren més joves..

5. Perquè les oliveres han sigut testimoni de molts esdeveniments.

Mapa fet per P. Placide ingenieur geographique. Paris  1792, Vallbona encara era baronia.


6. Perquè ens parlen de La Quadra de Mas Déu, de quan era un terme per si mateix i pertaneixia a l’Abadiat de Vallbona , on els nostres avantpassats van néixer en un territori independent dels reis de Catalunya, d’ençà Pere el Cerimoniós , que es va vendre la jurisdicció civil i criminal, mer i mixt imperi, alta i baixa jurisdicció, de tots els habitants de la baronia, pel preu de 22.000 sous, a la abadessa Saurena d’Anglesola (1379-1392). De cop i volta l’abadessa, es converteix en el centre del poder polític, religiós i cultural de la contrada. Vallbona és un » estat » dins d’un altre estat.

7. Perquè aquestes oliveres son quelcom seriós, ens expliquen tant que es impensable viure la nostra història sense elles.

8. Perquè sota seu molts han menjat, han patit, explicat històries de tota mena i molts hi han trencat la son » migdiada «.

9. Un oli que forma part de moltes receptes culinàries, no se quantes.

10. Perquè també forma part de molts remeis de les àvies, de curanderos, de metges i farmacèutics.



11. Perquè nosaltres som testimonis que les escriptures dels nostres avantpassats ja parlen d’un món únic.

12. Perquè de petits, ja sentíem que venien els italians a comprar-nos l’oli arbequí, això ens omplia d’orgull i alhora ens sentíem afortunats.

13. Perquè nosaltres els de la Baixa Segarra o com en diuen ara, l’Urgell,  l’oli està sempre present en les nostres vides.

14. Perquè per Llorens i d’altres pobles de la ex-baronia de Vallbona l’oli és un tema molt important.

15. Perquè  segons el premi atorgat,a l’oli «Cervus» de Cervià de les Garrigues l’any 2009 a Mònaco, fa honor a l’oli de denominació d’origen Les Garrigues. L’oli arbequí, al mapa de dalt, poden veure on es troba el poble de Cervià i el d’Arbeca i el de Llorens. Aquest premi honora a tota la denominació d’origen.

Foto del poble de Llorens de Rocafort, abans Llorens de Vallbona. Foto de’n Lluís Capdevila.

16. Perquè l’olivera és símbol de pau des de sempre.

17. Perquè és un arbre estimat i ben vist per totes les cultures del Mare Nostrum.

18. Perquè un ou ferrat amb aquest oli és quelcom  únic.

19. Perquè quan venen amics, sempre ens treu d’un compromís fent un pa amb tomàquet.

20. Perquè sempre podrem seguir fent torrades a la llar i l’oli li dona tot el sabor del món.

Perquè vostès ,puguin seguir, els pobles que conformen la Vall del riu Corb.

21. Per curar ferides i llagues de la pell.

22. Perquè els compositors i poetes puguin continuar fent cançons tant boniques com  A collî Olives, del mestre i compositor Francesc de P. Brunet Recasens i mossèn Ramon Bergadà i Solà.


23. Perquè pugui seguir il·luminant-nos de nit des d’un llum d’oli amb un bon ble.

24. Per untar els panys de les portes perquè no grinyolin.

25. Perquè sí,perquè  no sabríem passar sense ell.




26. Per mirar-lo dins una bonica ampolla i deixar la ment en blanc.

27. Perquè poguem seguir confitant el tocino (porc), posant-lo amb oli dins la tupina.

28. Perquè poguem continuar fent sabó casolà, que si es  fa servir amb aigua de pluja (dolça), deixa els cabells molt brillants, vaja tot un espectacle.

29. Per seguir fent » oli de cop «, tan apreciat per la gent del camp.

30. Perquè les persones que enyorin els remeis casolans puguin seguir el camí de les àvies d’abans i per exemple fer aquest remei per perellons : recepta molt antiga : prendràs una porció dels cascos de las bestias cuant les ferran, las faràs courer ab oli comú y untarne bent calent los perellons …

Del  remeis, que usaba, lo celebre Señor Vehí de la Péra, lo any 1845.


31. Per seguir fent oli d’arrel de carbesina.


32. Perquè l’església catòlica pugui seguir amb els Sants Olis: del Crisma, dels Catecumens, dels Malalts, de l’Ordre.

33. Perquè els pintors puguin seguir pintant a l’oli.

34.  Perquè al voltant d’un pa amb oli, pot canviar la teva vida.

35. L’oli uneix les persones.


36. Perquè tres generacions puguin gaudir una setmana junts rodejats de la boira, el fred ja el donem per descomptat. Disfrutant d’algun  dia de destorb pel mig i junts gaudir de la història de la família, del poble i de la comarca.

37. Perquè l’oli sempre ha donat per molt i és un bon tema de conversa als cafès dels pobles de Les Garrigues, fins i tot quan no hi ha collita.

38. Perquè és un plaer  quedar-se bocabadat guaitant l’ampli ventalls de colors de les olives arbequines a mig novembre, i fent cua enmig dels tractors carregats,  al molí-cooperativa de Sant Martí de Maldà.


Agraïments: Als meus estimats pares, pel seu exemple al llarg de tota la seva vida, a la família del compositor Brunet Recasens en especial a la seva neta Soledad Torrent i Brunet per la seva generositat, al meu amic Jaume Culleré Caimons de Belianes, amic d’ençà molts anys, al meu amic Dr. Miquel Fabré per la seva estimació a la nostra comarca i l’oli arbequí, tant present en les seves receptes culinàries. Agrair a la Reina Capdevila la correcció de l’article i a Pepe Iglesias, home cultíssim, exel.lent catador de vins, amb moltes publicacions a l’esquena , molts llibres publicats, molts premis literaris, expert en periodisme gastronòmic i  millor persona ; la seva increïble i fastuosa web: enciclopediadegastronomia.es , es per quedar-se meravellat i bocabadat, és algo gran.  Un brindis a ell per la  seva permanent valoració de l’oli arbequí. Veure els que els interessi la Revista Vinos y Restaurantes, podran passar una bona tarda de dissabte i de qualsevol dia de la setmana.

Aqui tenim les plantes Fel de Terra i el Dit de nostra Señora, de les  dos se’n treien receptes prou importants. De  la Digitalis Purpúrea, encar a se’n treu la Digoxina pel cor, actualment en ús.

Vostès mateixos, però ara que més d’un fa vacances, podrà  aprofondir en el tema del nostre oli, i de tots els enllaços que els proposo, que no són pocs; molta cultura a les nostres mans.

Llorens de Rocafort,  el territori més avançat de la familia Cardona, als límits amb els musulmans, que estaven a Lleida i  a les Montanyes de Padres. 



Bona Festa Major 2012 a tots els  veïns de Llorens de Rocafort. Festa dels sants patrons Abdó i Senen, vulgarment anomenats » Sant Nin i Sant Non «. Cal recordar que durant l’edat mitjana la patrona de la parròquia fou Sta. Maria, tema molt propi de la ordre del Císter; com a testimoni, la podem veure a la primera clau de volta al damunt del cor de la nostra església. Llorens, com altres pobles de la Vall del Corb, formava part de la Baronia de Vallbona.

La Verge amb el nen i la rosa de Jericó a la ma.


Cordialment.

Pep

Veure: Abaciologi de Vallbona. Història del Monestir 1153/1990. Segona Edició. Josep Joan Piquer  i Jover .

NADAL I SANT ESTEVE AL PAIS DE LA BOIRA

Enguany com fa molts i molts anys hem passat el Nadal a Llorens amb els avis, ja grandets i que valoren molt que la seva familia, passi aquests dies tant entranayables al seu costat. Per altra banda he de dir que no ens costa gens ni mica aquest estar junts, els nostres fills els primers.  LLorens  per aquestes dades pot esta cobert de boira, boira espesa ,propia d’aquestes terres de la baixa Segarra i del Pla d’Urgell, o trobar-ho tot gebrat com les imatges que els posaré a continuació, no es fàcil de veure-ho, però es dona cada any; aquesta imatge de la creu es de l’any 2009 i les altres també; enguany per Nadal feia un bon sol amb una temperatura molt agradable. L’escriptor Sisco Pasqual Greoles, te un llibre que es titula El jardí de la Boira, us el recomano pels que es vulguin iniciar en un interessant passeig per les terres de la Baixa Segarra i l’Urgell. Altres llibres seus són: Pas de Pardal, Les Bigues mestres, Perfum d’alfàbrega…

Oi que aquest paisatge fa més Nadal ?, clar que si i ens encanta escoltar cançons de Nadal com » La cançó del Breçol )

Mentres Maria breçava y vestía
són ros y tendre Fillet que no dorm,
per que no plore, ni en terra s’anyore,
dolça li canta dolceta cançó,
No plores, nó, Manyaguet de la Mare,
no plores, nó, que jo canto d’amor.
Cada gronxada’t daré una abraçada,
cada abraçada un besset amorós;
mes rosses trenes seràn tes cadenes,
niu y arcobeta les ales del cor.
¡ Que n’es de bella ta galta en poncella !
¡ Que’n són de dolços tos llavis en flor!
són una rosa que’ls meus han desclosa
sols per xuclarne la mel de l’amor.
Féuli, aurenetes, cançons d’amoretes;
feslí musica, gentil rossinyol;
si t’es poch fina ma falda de nina,
bàxen los Angels del Cel un breçol.

Sien ses ales glasser de tes gales,
síen sos braços coxins de ton còs;
jo per tos polsos ne etinch de més dolços,
pere embolcarte, les teles del cor.

Síen ta faxa, si’l Cel no te’n baxa,
quatre palletes de sèch poliol,
quatre palletes tot just floridetes
que’t servirien de faxa y llençol.
                                                 (Mossèn Cinto Verdaguer)

El nostre pare cada any fa el pessebre, fa tants anys que no recordo quan va començar a fer-lo, comença sempre quan acaba la colllita d’olives i llavors es dedica en cos i ànima a fer el pessebre, a recollir diferents plantes: timó, romaní, rames de pi, d’alzina i roure,  de vegades amb glans,  fins i tot i posa petits nius que troba abandonats pel bosch, alguns,  fins i tot te ous, rames d’olivera amb olives, pa de mixó que curiosament segueix creixent un cop arrencat del seu lloc i posat en el pessebre. Sorprenent oi?

Quan arrivem a casa la vigilia de Nadal,sempre trobem el pessebre fet i visitar-lo es com un ritual, ho fem de cop tots plegats, sense que ningú ens ho digui, serà perquè el pare ja hi te acostumats. Les cançons de Nadal fan tota la companyia del món, el pare i te posat un CD, que a l’encendre la llum ja es posa en marxa i mira la música t’acompanya durant tota la visita, no seria el mateix sense ella.

El Nadal fa anys que el passem junts a Llorens, cel.lebrant la » Nochebuena » amb un exel.lent sopar que prepara la Tere . La Dolors, en Josep, la Eli, el padri i l’iaia ja ens tenen la casa ben guarnida fins i tot el pi i llavors la Tere i la Eli l’acaben d’adornar amb tota mena de figures enguany la Maria ens n’ ha regalat unes fetes amb roba.

Després, obrim els regals que ens fem els uns als altres , i que a tots ens agrada. El pare ens fa un  carinyós i entranyable escrit un per un, sense deixar res per alt. Disfrutem d’estar junts, al caliu d’aquesta nit tant entranyable, amb la llar de foc ben encesa, sempre amb llenya d’ametller, es molt calorífica, fa la flama blavosa i no fa espurnes i si es possible a mitja nit veure la missa del Gall  del Vaticà. Un premi per l’esperit.; però hi han anys com enguany que els assumptes familiars s’allarguen, i llavors ens perdem la missa de Gall. Una llàstima..Sempre es pot veure en diferit a internet.

El dia de Nadal, anem tots a la missa del poble, el meu pare als seus 89 anys està molt orgullós dels seus i més que visquin amb ell la grandesa d’aquestes festes. El Nadal ens ha marcat per sempre més.

A BETHLEM
Anèm
a Bethlem,
a veure´l Messies:
anèm
a Bethlem,
y l’adorarèm.
Ses blanques manetes
petites com són,
sent tant petitetes
formaren lo món.
Ses galtes hermoses
són blanchs gessamins,
plantats entre roses,
per Angels divins.
Sos ulls que somriuen
y ploren d’amor,
jo no sé què diuen
que roben el cor.
Per qui vol besar hi
son llavi es de mel;
per qui vol entrar-hi
son cor es un cel.
Anèm
a Bethlem
a veure’l Messiés;
anèm
a Bethlem,
y l’adorarèm.
                                                           (Mossèn Cinto Verdaguer)
Olives arbeqines , fixeu-vos quina gamma de colors tant bonica

El dia de Sant Esteve, vam anar amb el Lluís, el pare i jo a la Cooperativa de Sant Martí de Maldà a buscar l’oli que ha sortit de la collita 2011. La veritat es que ens feia molta il.lusió, tot i saber de la pobra collita d’enguany, on més del 50% de les olives havien caigut al terra, i clar la Denominació d’Origen no permet plegar-les. S’ha de respectar la normativa. Però la filosofia del pare es, fer » l’oli pel gasto »  com diuent al meu poble. Importantíssim per qualsevol família. No parlem de negoci, parlem d’algo més entranyable, algo que va lligat a la familia. Tots estem més que orgullosos de tenir a la cuina uns quants litres d’oli de casa. Recordan sempre, tot el sacrifici que comporta fer la collita a mig novembre, la majoria dels dies amb un temps advers, que pot anar de la  boira intensa i ploranera, a fred, vent, pluja, fang, en fi la climatologia es molt variablle a la tardor i al començar l’hivern.

El pare fent els tràmits administratius per la recollida de l’oli que ha sortit, de la collita 2011. Tots l’esperem en candeletes. Es el millor oli del món sens dubte. Un oli carregat d’història per tots costats. Aquestes oliveres han sigut testimonis de molts esdeveniments, tenen tants anys que moltes segur que van viure en directe, quan va començar l’ època feudal als pobllets que configuraven la baronia de Vallbona, també van ser testimonis de quan Els tercios de Flandes caminaven per aquestes terres de l’Urgell camí  dels Paisos Baixos.   ( veure mapa del riu Corb del temps de l’abasessa Estefania de Piquer ) , uns camins de Rocafort, Nalec i Ciutadilla plens de soldats, o sigui molt frequentats, amb molta vida.

També testimonis de l’aplicació del Concili de Trento, amb totes les consequencies que tot això va portar a Vallbona i com no testimonis de molts pleits per l’ús de les aigues del riu Corb i les seves peixeres i molins, i moltes altres històries com les anades i vingudes del rector de Vallfogona al  monestir de Vallbona, etc.

Imatge molt segarreta, encara que estiguem a l’Urgell, molt aprop d´Omellls de Nagaia

 Enguany han sortit  pocs litres d’oli , però es el que hi ha i tots contents i disposats a  disfrutar-lo. El Dr. Fabré un gran entès en gastronomia ( escriiu en la Enciclopedia de gastronomia en » Dialogos de Besugos y Gorrinillos «, bon cuiner, bon metge i millor professor,  aprofita qualsevol moment per disfrutar d’aquest oli i ens explica com el fregits tenen més sabor amb aquest oli extra verge i també cru, un pa amb oli pot ser un esmorzar ideal. A casa seva quan arrivo amb oli, els seus fills i la seva esposa començen a llescar pa, només per gaudir-lo i saborejar-lo  sense més, sense cap acompanyant, pa amb oli  i prou tot recordan els temps de la collita i la cançó  A collî olives 

de Francesc P. Brunet Recasens. i  la lletra de Mossèn Ramón Bergadà i Sola fill de Llorens de Rocafort

El nostre oli regit per la Denominació D’origen Les Garrigues permet fins un grau d’acidesa. Però l’Oli Verge no  permet més de 0,5º i aquests  olis protegits per la  denomicació no sobrepassen els 0,2º d’acidesa.

 El fet d’agafar-lo tant aviat després d’acabar de molturar-lo es que te el gust molt afruitat i agrada molt al pal.ladar i a més el color es verdós molt bonic, que més tard el perd per passar a ser de color de l’or, també molt bonic a la vista i exel.lent al pal.ladar. Oli protector, poliinsaturat, augmenta les HDL.

Segur que aquest paisatge d’oliveres els agradarà, es molt de casa nostra. El periodista Lluís Foix anomena a aquests marges la catedral dels pobres. Quanta raó te, els nostres avantpassats i van deixar la pell fent-los i refent-los quan quien degut a les fortes pluges , que tot s’ha de dir són molt escasses.

Llorens de Rocafort o també dit de Vallbona, forma part de tots aquests  poblets que conformen la Vall del Corb, i dels seus trossos surt aquest oli tant i tant bo. Com podeu veure es un païs de secà, on les sequeres no són d’ara, enguany ha sigut tant forta que ens ha fet perdre més de mitja collita. Només ens queda confiar amb que la propera sigui una gran collita.

Collita 2011, escassa, degut a poques pluges que van caure.

La cançó de mossèn Ramón Bergadà , diu així : Són petites negres fines, són la joia de l’Urgell, les olives Arbequines fan un oli con d’or bell……… Però com vostès podem molt be observar, no es cert ! són d’una gran varietat de colors. Enguany pensavem que els veuriem, donada la gran sequera, però al final si hem disfrutat d’aquest ampli ventalls de colors.

 Llegint a mossèn Bergadà tot fa pensar que a lo millor era tradició collir les olives quan eren ben negres, pensant que l’oli era millor perquè eren madures oi que és possible ?

Espero que els agradi aquest racó de món. La Catalunya Nova te els seus encants. Un d’ells es aquest oli, la seva gent i els seus petits pobles medievals situats a dalt dels turons i a redós dels castells, com: Llorenç, Guimerà, Ciutadilla, Nalec, Rocafort, Maldà, Rocallaura, Omells de Na Gaia, Montblanquet, etc…Dono les gràcies a en Joan Nadal pel disseny de l’etiqueta.
Una abraçada per tots els seguidors del blog.

UNA TERRA ,SEMPRE PENDENT DE LES CONDICIONS CLIMATOLOGIQUES

» Con el corazon partio »  viuen la gent de l’Urgell i de la Baixa Segarra, aquests primers dies d’octubre,  on tothom està batzacant ametlles, es el pa nostre de cada dia,durant la tardor, uns fent correr les borrasses i d’altres el vibrador, conviuen dolçament els dos sistemes, encara, que predomina amb escreix el sistema mecànic.
 Fins i tot la prensa escrita, en parla llargament de la sequera d’aquestes terres, i donen per perduda la mitat de la collita d’olives.  Tot s’ha de dir i a mercat a Bellpuig, no hi ha grup de persones per petit que sigui, que no parli  del tema i que els ametllers fan pena a tots els trossos.  Lo curiós del cas  es que no plou com Déu mana d’ençà el passat mes d’abril.  Els ametllers se’ls veu tocadissims per la gran secada que pateixen, surten molts cascalls, els paguen més barats, però si aquests els bellugues ràpid,  se sent un soroll, vol dir que a dins hi ha l’ametlla, o sigui són autèntiques ametlles amb la clofolla externa enganxada al damunt, però poc atractives  a la vista. El pare les guarda per fer ametlles garampinyades,  per cert boníssimes.

Aquests primers dies d’octubre ha fet tanta calor que , que en el camp no veiem volar aquests ocells: tudons, puputs, aligots, caderneres, esparvers, mallaregues, tords, pigots verds, pigots abigarrats, merles, pardals, moixons, orenetes, garses, estornells, ducs, enganya-pastors, corbs, cap aguila perdiguera, roquerols, tampoc em vist volar cap alosa, griva, falsilla, ni mussols, ni òlibes, ni oriols ( oriolus, oriolus), cap pit-roig, en canvi si em vist caminar dos perdius adultes o sigui els progenitors perquè els petits des del juny que ja van sols. Pensem que es possible que al caure el sol i a l’arribar la frescor de la marinada cap a les 20,30 hores , tots aquests ocells surtin a volar, a caçar. a beure si es que poden trobar aigua, donç en tot el terme només hi ha una font i esta molt amagada. Jo, he omplert una cogulla excavada a una roca de la finca , perquè aquests ocells des del cel puguin veure brillar l’aigua i puguin baixar, encara que  penso que l’aprofitaran més els porcs-senglars, que no paren de voltar a totes hores, deixen un gran rastre.

Si no plou aviat els ametllers  poden morir.
Cada dia,  quan arribes al tros, veus els ametllers que fan pena,  i de reull , els olivers , amb poquissímes olives i aquestes poques estan acompanyades d’altres quasi  «microscòpiques» , que amb prou feines treuen el cap, vaja una  llàstima, et trenquen el cor.

Collita 2010 del tros de Les Pintades terme de La Quadra de Mas Déu.

 Vull recordar-los-hi que les olives arbequines de verdes passen a grogues i a tota la gamma de colors que són una meravella als nostres ulls. Ara degut a l’escassetat de pluges, les olives passen de verdes a blavoses  i ja veurem, com acabaran si en els propers dies no plou. Aquestes fotos que els poso són de la collita passada, o sigui de l’any 2010, segur que disfrutaran amb la seva varietat de colors.

No em diguin que no són un encant, millor dit un tresor, donç enguany ja no veurem aquest color. Vostès se’l quedin en el seu interior i ja no l’oblidaran mai més.

Una mostra més d’aquesta amplia gamma de colors de les olives arbequines, sense volguer fer-me pesat. Segons Mossèn Ramón Bergadà i Sola ….aquestes olives, són la joia de l’Urgell… L’oli extra verge de la comarca de Les Garrigues, es tant bo i amb tant poca acidesa, que l’any 2009, la cooperativa de Cervià de les Garrigues va tenir el premi al millor producte Español a Mónaco.

Foto feta a Llorens el 7 d’octubre 2011. Vostès mateixos. Sense paraules.

Feia anys que no veia aquesta imatge, tristissima, i que tal com pensa tothom, això no s’arregla encara que plogui en els propers dies. La collita esta perduda i la de 2012 molt tocada, donç els arbres els costarà recuperar-se.

Propera collita 2011

Una altra imatge, impactant.

Paisatge de marges de pedra seca i oliveres, molt tipic d’aquests pobles de l’Urgell.

El pare, ja abans del mes de juny, preveient el que podia passar i com que l’experiència val molt, va fer una bassa a cada olivera, per tal d’aprofitar l’aigua de pluja; no ha servit de res; les basses estan intactes. Ara entendran vostès que la gent de pagès estiguin amb » El corazon partio « , les dos collites més importants d’aquesta terra, perdudes. Costa consolar-se. A l’Urgell històricament sempre hi han hagut quatre collites: els cereals, les ametlles, la vinya i les olives. Si degut a la climatologia, fracasavent dos o tres de les quatre, sempre quedava algun euro per guanyar.
Tots saben que lo important es el clima, ( com diu la gent d’aqui, el que mana es el cel ) que plogui, perquè el regadiu de gota en gota , no fa tota la feina; només si les coses van be, potser colliràs un 25% més. En aquests moments la majoria de pagesos ja donen la collita per perduda..
Tampoc ens ajuda a l’optimisme que l’agència de qualificació de riscos FITCH, degrada dos punts els bons de l’estat Español. i també amb data d’avui dia 11/X/11 ha rebaixat  els punts a tres comunitats Autònomes españoles. Reconfortant, per no dir una altra cosa. I Trinchet  fins ahir president del BCE, adverteix de que la crisi es ya sistèmica; els metges aquesta paraula ens fa pànic, perquè saben que quan una malaltia es sistèmica afecta tot el cos i moltes vegades queda cronificada. I també encara una altra noticia Standar & Poor’s i Fitch , amb data a2/X/11 rebaixen la solvencia de la majoria dels bancs españols. La festa continua. Tant be que s’esta  a Llorens,amb el silenci i amb la companyia del vent i sense diaris
Fins i tot els arbres fruiters tampoc estan per bromes com les serves, normalment són més grosses.

Els codonyacs, també s’han quedat petits

L’Abadessa Maria-Teresa de Riquer i de Sabater ,  que governà el monestir i la baronia 34 anys i sempre que s’escrivia amb el seu germà Felip-Mariano  de Riquer, marquès de Benavent, que residia a Barcelona, en cada carta li feia referència sobre el clíma sec de Vallbona  i dels pobles que configuraven l’ Abadiat  i afegia que Déu l’havia posada en un racó de món . O sigui que les sequeres ja venen de molt lluny.
M’abelleix posar-vos aquesta foto de Vallbona, perquè ens ve de camí cap a la nostra finca del Perdigó » El Pla, o sigui la part més alta del tros «
Aquesta imatge es la primera que va veure Aulèstia, aquesta foto esta feta del camí que va de Llorens a Montblanquet.Evidentment que Aulèstia no va veure tantes cases, temps era temps i les coses aneven per un altre costat.
Antoni Aulestia i Pijoan , en el seu llibre ESPAÑA SUS MONUMENTOS Y ARTES-SU NATURALEZA E HISTORIA » CATALUÑA » per D. Pablo Piferrer y D. Francisco Pi Margall, amb notes de d’Aulestia de l’any 1884. Volum II. La primera vista que va tenir de Vallbona va ser des d’aqui dalt, cami que passa per Llorens i va cap a Montblanquet, o sigui que el cami passava per dalt la carena, no pel fondo. La carretera actual, va estar feta durant la dictadura de Primo de Ribera.
Referint-se entre la provincia de Tarragona i Lleida:  … Hay también entre estas dos provincias montes escarpados ; y apenas salvada hacia el mediodia su primera cordillera, vese ya en la hondanada el monasterio de Vallbona, cuyo torreón octógono, coronado de agujas y frontones de crestería y dominado por una baja pirámide central, se destaca apenas en el fondo pardusco de las montañas que  en torno suyo se levantan.
Está Vallbona en un valle triste y solitario cuyo silencio no turban más que de ve en cuando el sonido de las campanas y los cantos de las monjas; y es todo en él tan grave y tan solemne, que el hombre se acerca con respeto á sus muros y huella con temor la tierra, turbado por el eco misterioso que va dispertando cada uno de sus pasos. Unas pocas gradas abiertas entre dos bajos paredones en que crece el musgo, conducen a un patio (avui deu tractar-se de la plaça on hi ha la font) donde junto al templo hay cinco sepulcros del siglo XIII, lisos unos y adornados otros de escudos de armas….

Encara que ja la trobareu en algun altre apartat del Blog, em ve de gust posar-vos la única litografia antiga  de Vallbona (1846) és de’n Parcerises.
A l’hivern tornarem a parlar, espero que tinguem sort amb el tema de l’oli. Ja no parlo dels bolets, que penso que enguany no en veurem cap. Aquests dies d’en cel claríssim i d’un sol de justicia, no em vist practicament ningú, tal sols acompanyats pel silènci, el vent serè tot el dia i cap a l’hora de sopar arribava la marinada, tant estimada a casa nostra, vol dir que a partir d’aquell moment ja marxa la calor, però un altre regal que ens queda, són les olors de les plantes aromàtiques de casa nostra, que entre ametller i ametller , i molt a la vora dels camps de cultiu , les trobes al passar-li  les mans i et queden perfumades, pel timó , el  romaní,  la flor de Sant Joan ( Helichrysum stoechas), l’espigol, la sàlvia, la ruda, etc. intensament perfumades. El gran regal de les nostres terres.
Salvia
Veure J.J. Piquer Jover . Sobre flora y fauna de la Baja Segarra.
Veure J.J. Piquer i Jover, Abaciologi de Vallbona . Fundació Història i Art Roger de Bellfort.
Veure Marti de Riquer, Quinze generacions d’una família catalana. Quaderns crema. Any 2000.
Veure La Vanguardia del dissabte 8 d’octubre de 2011. Vivir.
Veure A. Aulèstia i Pijoan. España, sus monumentos y artes-su naturaleza e historia » Cataluña» Volumen II. Barcelona 1884. Editorial de Daniel Cortezo y Cia.

A COLLÎ OLIVES

Aquest llarg escrit que estic començant, es una bonica i llarga  recerca de la cançó A CULLÎ OLIVES ( OPUS 117 ), pràcticament en l’oblit de la memòria colectiva, (més endavant us diré perquè he parlat d’oblit), es tota una història resumida en un rajolí d’oli, que tots tant valorem i estimem. (Veure «Catalunya i els seus productes » Tàrrega març de 2010, de Teresita Daroca, Diplomada en Nutrició, treball premiat per l’obra social de la Caixa de Manresa).

 



( Amb data d’avui dia 14 de maig de 2011, amb l’ajuda de’n Josep Jou i Buch, em fet  i penjat aquest video al Youtube, sobre la cançó A COLLÎ OLIVES, llletra de Mossèn Ramón Bergadà i Sola i música del compositor F. de P. Brunet Recasens . Publiquen aquest video amb permís de la Sra. Mª Soledad Torrent Brunet hereva del músic i resident a Paris. Fins i tot amb permís del Sr. Francesc Cassú i Jordi , director de l’orquestra La Principal de la Bisbal, al piano i com a soprano la Sra. Salomé Petit i Boyero.

Aquesta cançó la va fer mossèn Ramón Bergadà i Solà (1920), jo amb el cor a la ma no tinc cap més mèrit que haver recuperat la cançó prou important per tots nosaltres fills de Llorenç i també per tots els ciutadans de la comarca de Les Garrigues.

Els personatges que hi intervenen són prou importants donada l’època que va succeir. Cal dir que aquests savis , amb una gran cultura són els germans Ramón i Francisco Bergadà, ambdós preberes, fills d’una familia ben arreglada de Llorens, amb un arbre genealògic que ens cal remuntar a 400 anys enrere i alhora, cosa del tot irrepetible, es que els cinc germans vius es feren religiosos, o sigui es consagraren a Déu.

L’altra persona que intervé és en Francesc de P. Brunet i Recasens, músic de Barcelona, amb arrels maternes a Bellpuig i paterns a Igualada (recordem que d’Igualada també són fills els músicolegs Josep Mª Gregori i en Jordi Savall,  a qui li acaven de donar el premi  Grammy, pel montatge musical sobre la Dinastía Borja. Església i poder al renaixament. 
Amb bona voluntat els dos tiren endavant aquesta bonica cançó, que tant ens lliga a tots els de la comarca de Les Garrigues i tot l’Urgell i que els més grandets l’han viscuda de dalt a baix, o dit d’una altra manera tal com diu la cançó. Tots portem la collita d’olives a dins del nostre cor, perquè senzillament era important per una casa de pagès  d’aquests pobles de la nostra comarca

Foto propietat de’n Joan Bergadà Ruera 

Una familia de Llorens de Vallbona a principis del segle XX(propietat d’ en Joan Bergadà i Ruera, el Joan de cala Milia de Llorens), una familia formada per tres generacions, fent les feines propies de la collita d’olives.
Des de petit, que a casa nostra, com a moltes cases del poble de Llorens, voltaven petits impresos amb poesia, cançons, pregaries e historia recuperada de la marededéu del Tallat i els miracles que va fer, etc.

totes elles fetes per mossèn Ramón Bergadà, que va ser rector de Rocallaura (d’ell es el cambril de la Marededéu), també va ser vicari de Cervià de les Garrigues, va estar a Ciutadilla, Falset, l’Albi, Constantí (han editat un diari seu, que es titula ESPIGOLANT), rector de les parròquies de la Purissima Sang i de Sant Francesc de Reus i Canonge de la Seu Metropolitana de Tarragona, fins a la seva mort el 26/1949.
La cançó A collî Olives sempre m’havia atret molt i pràcticament em sabia tota la lletra des de petit, la sabia de memòria, en aquell temps que no teníem ni ràdio ni televisió i disposavem de més temps per dedicar a altres coses, fins i tot a perdre el temps.
El llibre Espigolant me’l va regalar el meu amic Josep Foix, actual propietari de la casa pairal de cal Bergadà de Llorens.
Un hivern, parlant amb la Tecla Ruera de cal Martí, em va dir  que ella de joveneta al tros la cantava, amb la seva germana la Maria de cala Milia (a.c.s) i també la sap la Pepita Moncusí de cal Ton; clar això em va fer pensar, en que algú l’hi havia posat la música.  Tornant a llegir el diptic de la cançó a més de llegir el nom de mossèn Ramón Bergadà i figurava el de Francesc de P. Brunet Recasens com a músic. Qui era  aquest músic ?, però aqui va quedar.
Dies més tard vaig començar a investigar sense saber ven be per on, però donada la condició de prebere  de l’autor de la lletra, vaig començar primer per tots els seminaris de Catalunya, fins i tot l’Abadia de Montserrat i les Saleses de Barcelona, ningú coneixia al músic Brunet.

Decepcionat del tot; vaig continuar buscant i al Seminari de Girona  vaig tenir una grata sorpressa al trobar un llibre que va escriure Mn. Ramón Bergadà titulat  FRA ROMEU DEL COR DE JESUS (Reus 1933) una monografia dedicada als seus germans tots ells religiosos. Que curiós , que i feia a Girona ?, després pensant, resulta que acavada  la guerra civil espanyola, el bisbe de Girona era el Dr. Cartanyà fill de Vilavert del Camp i amb això en tenim prou, donç al mateix temps,  Mn. Francisco que havia sigut 32 anys capellà de les monges de Vallbona i després canonge de la Seu de Tarragona , ben segur que a Tarrragona  s’havien de fer amics amb el bisbe de Girona, i li va regalar el llibre; quan el vaig trobar , estava nou , com si ningú l’hagués estrenat.

El meu pare sempre em deia que els senyors canonges de cal Bergadà n’havien repartit un exemplar d’aquest llibre  a cada casa del poble; però el que passa amb els anys, es que tot canvia de lloc i acaba perdent-se i més si pel mig hi ha hagut una guerra. Be, ja tenim un llibre recuperat que parla de la història familiar de cal Bergadà i alhora també repassa una part de la història del poble des de l’any 1480 al 1933, repassar sempre es bo i a més s’apren.



(D’en Lluís Foix: …. les rengleres de marges que venen a ser com les catedrals dels pobres, dels artesans rurals…….)


La lliuta continua, tampoc coneixien cap obra del músic Brunet a la Casa de Cultura de Girona, a la Biblioteca de Catalunya, a l’Ateneu Barcelonès, aqui vaig trobar una monografia sobre el monestir de Vallbona, feta  per Mn. Francisco Bergadà i Solà, publicada per La Sociedad de Atracción se Forasteros, titulada El Real Monasterio Cisterciense de Sta. Maria de Vallbona de las Monjas molt interessant i completissima, encara que el Sr. J.J. Piquer digui que Mn. Francisco es un historiador de poca volada. Jo que en se molt poc, ja em serveix, evidenment la obra del Sr. Piquer es extenssissima i  imprescindible per qualsevol que vugui saber quelcom sobre el que va ser en altre temps La Baronia de Vallbona .
Un bon dia vaig tornar a telefonar a la biblioteca del Seminari de Barcelona, al ser el Sr. Brunet fill de Barcelona. Una jove molt atenta em va tornar a confirmar que no tenia res d’aquest músic, però que coneixia una persona que era possible que em pugués  ajudar, es diu Josep Mª Gregori i el trobarà a la Universitat Autonoma a  Bellaterra. A partir d’aquell dia les meves trucades a la Universitat es van multiplicar sense resultat, no estava de sort, trobar al Sr. Gregori va costar uns 10 mesos. Tot arriba , un dia vaig poguer contactar amb ell, em sentia un home afortunat. Després de presentar-me, em va dir que si que coneixia el compositor Brunet, i tot seguit em va dir que era un home amb sort, perquè la neta del compositor era viva, vivia a Paris i que en pocs dies venia a passar un mes a Barcelona, fins i tot em va donar el seu telèfon, fixeu-vos, com va girar la truita de cop i volta? Mai li agraïré prou.

Va arribar un dia que ens vam coneixer,(9-3-07) i tots plegats semblavem uns nens, illusionats com mai, encantats de que es donés aquesta trovada, semblava que no podia ser, ens vam presentar, saludar ella es diu Sole  i el seu marit René, metge com jo. Tot parlan la Sole, que es la neta del compositor  em va assegurar que fins aquell moment ningú s’havia interessat per l’obra del seu avi  i això em va omplir d’alegria i  de satisfacció. Va ser una tarda molt llarga, vam parlar sense parar de moltes coses, em va parlar dels seus records de petita, donç tenia una tia monja al monestir de Vallbona que es deia Donya Mercedes Brunet, de les berenades als estius a la creu de terme de Llorens, per cert única per la seva alçada i es d’una sola peça. dels viatges amb carro des de Bellpuig fins a Vallbona, de l’oli que el seu avi s’enduia del molí de Vallbona cap a Barceona.
De l’amistat del seu avi amb mossèn Francisco i Ramón Bergadà, en sabem ben poc, no ha quedat res de les llargues xerrades d’aquests homes tant erudits a redós de la creu de Llorens . Ningú ha deixat escrit de que parlaven, però ens ho podem imaginar, vistos els resutats tant fecunds que a hores d’ara tots podem

Llorenç de Vallbona vint-i-cinc de desembre de dos mil cinc, tota la meva família varem passar el Nadal a Llorenç amb els pares. Tot gebrat, com podem veure a la fotografía, Temperatura set graus sota cero. Apocs llocs podem veure aquest  espectacle de la natura.  No es troba ni una ànima pel carrer. Autor de la foto Josep Capdevila.



(Cal Bergadà, que fou la casa pairal de la familia Bergadà-Solà, situada al lloc més enblemàic de Llorens, vostès mateixos ). Vostès potser no reacorden una gebrada igual ? Quin any era ?
gaudir, de la extensa producció històrica, literaria i musical, com la cançó A COLLÎ OLIVES.
Després de comentar una mica la vida de la comunitat i de la restauració del monestir, passarem a parlar de l’obra musical del seu avi, que després de la guerra civil espanyola, en va quedar molt poca cosa; el corpus del Sr. Brunet constava de 170 opus. Déu ni do, però al ser un músic eminentment religiós, la majoria de la seva obra , va quedar destruïda durant la guerra.
Vaig parlar que buscava la partitura de la cançó A COLLÎ OLIVES, donç la lletra ja la tenia d’ençà molts anys. La Sole tota trista em va dir que la familia mai l’havia tingut, i  ni la coneixien.

Ja fosc ens van despedir  amb desitjos de tornar-nos a trobar ben aviat , quan tornessin a Barcelona.
Cap a casa sense la partitura D’ ACOLLÎ OLIVES.
Als pocs dies vaig rebre per correu la partitura original de la cançó LO RIU CORB  opus 70, per cert molt bonica i estrenada a Tàrrega el mes de novembre de l’any 1926 per l’Orfeó Nova Tàrrega.

Mapa fet a Paris  el 1792 La Catalogne par le P. Placide, Ingenieur geographe.

Durant els hiverns a Llorens,sempre he seguit repasant la història del monestir de Vallbona, el llibre més important es l’Abaciologi del Sr. Piquer i altres teballs publicats del Sr. Sans Travé, Sr. Gozalvo i Bou i d’altres, com el llibre Quince Generacions d’una familia catalana, del Dr. Martí de Riquer, molt interessant per tothom, que parla de l’Abadessa Mª Teresa de Riquer i de Sabater, la qual va governar el monestir durant 30 anys. Paga la pena repasar-ho, donç els de LLorens vam tenir més d’un malentès amb aquesta abadessa, llegir les seves cartes al seu germà de Barcelona el Marquès de Benavent Felip Mariano de Riquer i de Sabater,  te el seu encant; en totes elles sempre fa relació amb el clima de la baixa Segarra, quines coses oi ? nosaltres despres de 200 anys encara seguim parlant de la baixa pluviositat de casa nostra. Aquesta abadesa es la que va manar fondre «La campana dels perduts (1784)», es diu «Assumpció» i va ser fosa per Lluís i Adjutori mestres de Calaf. El llibre » Quince generacions d’una familia catalana » del Dr. Martí de Riquer en parla abastament, una meravella.
(Lletra manuscrita de mossèn Francisco Bergadà i Solà)
Junt amb la campana » Beneta «formen el conjunt de les dues campanes regulars , necessàries a tot cenobi cistercenc.
M’agradaria  que la coral de Sant Martí de Maldà que l’hivern passat ja van estrenar la cançó A COLLÎ OLIVES, estrenessin la cançó Lo Riu Corb.



Molt abans de saber qui era en F. Brunet , o sigui abans de coneixer la seva neta, no parava de llegir l’Abaciologi de J.J.Piquer, per tal de poguer recollir alguna noticia que em portés a aquest músic. Un bon dia vaig arrivar a el capitol d’efemèdires i records, on  l’any 1936 La Hispanic Society of Amèrica, publicà l’obra Rimas, que està encapçalada amb el poema The Ladies of Vallbona, de l’hispanista Archer M. Huntington, datat de l’any 1931, en el qual es dóna una visió romàntica de les nostres abadesses. Em va interesar el tema i amb la curiositat  de saber el contingut d’aquest poema,un bon dia, vaig telefonar a l’Arquebisbat de Tarragona, per demanar-los si em podien trobar el poema THE LADIES OF VALLBONA.  Me’l van enviar rapidíssim (agraït a laSra. Teresa Salort). Contentissim de tenir-lo, em vaig posar a saborejar-lo , el recomano per la seva bellesa, estudi exaustiu del Sr. Piquer tiutlat LES DAMES DE VALLBONA, versió, comentaris i notes d’un poema d’A.M. Huntington, traduit pel cultíssim poeta Marià Manent.
 En aquest treball el Sr. Piquer fa palès totes les persones que han contribuit a portar el nom de Vallbona més enllà del seu entorn. Tot seguit trobem el compositor Francesc de P. Brunet Recasens  que ha fet varies composicions com  Goigs de Ntra. Sra. del Claustre. Vallbona de les Monges, opus 3,  Hinme Vallboní opus 77

i també d’altres de la contrada com les anteriors que ja he descrit abans, també el Cantich de la Romeria a Ntra. Sra. del Tallat opus  57 i d’altres.

La primera vegada que vaig sentir a parlar d’Archer M. Huntington, va ser en la presentació del llibre Sorolla a Santa Cristina  de Sebastià Ruscalleda, Història del quadre » CATALUNYA» de la Hispanic Society of America de Nova York, el dia 23 de juliol de 1993 a Lloret de Mar, on hi havia el net de Sorolla, que em va dedicar el llibre que parla d’aquest quadre. Va ser el Sr. A.M. Huntington a Paris,el novembre de 1911, llavors president de la Hispanic Society qui va encarregar a Sorolla els olis sobre les diferents regions d’España per la decoració de la biblioteca de la instituació.
El 12-XII-2004 vaig anar a visitar el museo Sorolla, Paseo General Martinez Campos nº 37, 28010 – Madrid. El 2 de maig de 2009, dissabte, vam visitar la exposició a Barcelona de’n Sorolla al Museo  Nacional d’Art de Catalunya (MNAC)  que va ser la exposició més vista d’España.  Podem dir que Sorolla es un gran pintor, vam quedar ben enamorats , bocabadats, extasiats,de tota la seva immensa  obra. D’aqui ve que per titol del meu blog hagi escollit  THE LADIES OF VALLBONA, que ens uneix Vallbona amb un pintor tant admirat per mi i per tot el país.

Com tots sabeu el monestir de Vallbona de les Monges , va ser el monestir femeni més important de la Corona d’Aragó.
En plena collita d’olives a finals de novembre, feia un dia de temporal amb vent i pluja, boira , i el pare va dir que ho deixessim correr i que ens n’anessim a la vora del foc. Un cop a casa em va venir com un tir, que un lloc importantissim i ben aprop  de casa, podria trobar la partitura de la cançó A collî olives,  aquest lloc es deia Universitat de Cervera, Biblioteca Josep Finestres. Un cop a Cervera, la bibliotecaria, una exel.lent persona em va facilitar la feina moltissim, primer va consultar el sistema informàtic i rapidament em va dir que si, que aquesta partitura la tenien en el fons J.J.PIQUER JOVER. Al cap d’una estona d’obrir caixes, va apareixer amb gran alegria per part meva, realment era cert que la cançó tenia partitura.

 Molt amablement me la deixaren fotocopiar. També gairebé sense  volgué vaig trobar la revista SEGARRA editada a Maldà, encuadernada, i en el nº 47, el Sr. Iglesias Guizard,  mencionava que een el llibre d’honor del monestir de Vallbona el dia vint d’agost de mil nou-cents vint-i-sis signava el Sr. Francesc de P. Brunet Recasens. O sigui que de cop i volta comença a ploure noticies sobre de l’ilustre compositor , prou que han costat, però són tant benvingudes que em fan molt feliç.
Contentissim de la troballa, però em moria de ganes d’escoltar la cançó.Ara començava, la interrogació, de com gravar-la ?, primer per mi mateix, després perquè els de casa l’escoltessin i per les persones grans del meu poble i després perquè també li faria il.lusió a la Sra. Soledad Torrrent neta del compositor, que segons em va explicar s’havia fet gran sense escoltar la música del seu avi. Ella va escoltar per primera vegada  com sonava la múscia del seu avi  el 25 de setembre de l’any 2000, perquè tot ho havia guardat la seva tia,com un tresor intocable . Segons m’explicava , quan es va fer va càrreg de la herència  del seu avi (entenguis les partitures que quedaven) i en va enregistrar 14, entre elles: Sospirs opus 16, Lo Reyet opus 59, Lo mirall de la Pastora opus 65, Lo riu Corb opus 70, Lo cego d’Alhama opus 165, Arri, arri Cavallet,opus 85, Lo bon Jesuset, Cançó del Romaní opus 84, amb Carme Cusidor com a soprano i al piano amb Josep Surinyac.
En la segona trobada amb la Sole i en René els hi vaig regalar la partitura de la cancó A collî olives, no cal dir la il.lusió que els va fer i ells alhora em van regalalr la partitura del CANT DE LA SENYERA, Chor fàcil, per a tres veus d’home. Lletra de Mossèn Ramón Bergadà i Solà Pbre. Rector de Rocallaura. Dedicada al Rvnt D. Ramón Rovira Pbre. Director del «Orfeó» Josefí Santmartinench». Música de Fco. de Paula Brunet Recasens. Opus 69.

Aquest hivern en la collita d’olives en vaig regallar una fotocopia a la gent de l’Orfeó de Sant Martí de Maldà.
Un dia sense volguer i com caigut del cel ens vam trobar amb el músic i director de la Orquestra La Principal de la Bisbal, Sr. Francesc Cassú i Jordi i li vaig comentar les meves preocupacions i em va dir que m’ajudaria,, però necesitavem una soprano, i  va dir cap problema, la meva esposa es soprano, es diu Salomé Petit o sigui que ho farà amb molt de gust , només calia trobar un dia, i al cap de dos mesos es va donar el dia i es va grabar la cançó A collî olives, per cert preciosa i molt llarga, llarguissima, o sigui que el qui vulgui i te temps suficient per saborejar-la i reviure tot el que diu, al menys a mi em passa, perquè recordo de petit que tota la collita i elaboració de l’oli anava segons la cançó.
Clar, la pròxima visita que vam fer a casa dels esposos Soledad Torrent Brunet i el Dr. René Collas, els vaig regalar el CD amb la cançó gravada i vam fer una festassa, fins i tot va venir el seu germè de Tossa. Haviem fet el cim. Recuperar una cançó totalment perduda i a més grabada, prou iomportant com per celebrar-ho. L’hivern passat o sigui del 2009 la coral de Sanmarti de Maldà la va reestrenar i m’han assegurat que per la propera festa major de Llorens la cantaran a l’esglesia al final del concert.
 La  Sra.Soledad Torrent, i Brunet em va explicar que el seu avi el Sr. Brunet, va ser mestre de capella del monestir de les Saleses del Passeig de Sant Joan de Barcelona i professor de classes pràctiques del Seminari Conciliar de Barcelona.

La missa Auxilium Cristianorum , Opus 94 de F. Brunet, es va estrenar l’any 2009 a Lucena (Jaen) i la parella i van anar des de Paris, jo l’he escoltada i es una meravella, molt festiva, encomana la liturgia als fidels i que la visquin amb tota l’alegria ,evidentment en gregorià.
La familia Brunet  s’instal.la a Castellterçol a passar l’estiu  l’any 1936, sense imaginar  que s’hi quedarien tres anys, amb moltes privacions i mal de caps i la música deixada de costat totalment, res de res de composar . El Sr. Brunet va aprofitar el temps i va dibuixar totes les masies de Castellterçol, aqui va una.

La Sra. Sole Torrent ha titulat el llibre que ha escrit sobre el seu avi:
» UN MUSIC OBLIDAT « FRANCISCO BRUNET I RECASENS  1861-1939. BARCELONA  2006.
No puc acabar de parlar d’aquest important músic i la seva neta , sense parlar del seu espòs el Dr. René Collàs, nascut a St-Etienne el 1924, de la seva vida de metge s’ha passat 20 anys de metge a l’Àfrica treballant per Nacions Unides. Es una persona amb una immensa cultura, tot bondat, al seu costat si està molt be i es estimat per tots els seus, em meravella la seva serenitat . Ha escrit diversos llibres: LES CHEMINS RETROUVÉS, LES JOUTES À SEMÈNE, L’OTAGE BATTANGHI (PRESSES DE VALMY),PENSÉES GRAVES ET BURLESQUES (AUTOEDITION), PENSÉES LAPIDAIRES (AUTOÉDITION), AU SERVICE DU PRÉSIDENT, LE LIVRE DES MA MÈRE,ETC………




La parella formada per en René i la Sole, són encantadors i  estimen tant Vallbona i Llorens i el seu entorn com jo, fins i tot els dol moltissim que les pedres de La Quadra de Más Déu, volin o canviin de lloc; la infantesa de la Sole, va tanscorre fent múltiples berenades als estius des de Vallbona a la creu de Llorens, passant per la Font del Serradells i de com li agraden les ametlles , l’oi i el vi del pais. M’explicava que també frequentaven les altres fonts com la de Sant Ramón, la del Racolenjup i de la Pica on fa poc l’Ajuntament de Vallbona ha retirat el sarcofag gòtic orlat d’escuts que prové de l’església de Montesquiu . També anaven amb el seu avi a Rocallaura .
Aqui va la relació del Corpus del Sr. F.Brunet Recasens que consta de 170 opus

El germà de Mossèn Ramón, Mossèn Francisco Bergadà va ser 32 anys capellà del Monestir de Vallbona de les Monges, va estudiar a fons l’arxiu del cenobi i va fer dos publicacions d’una gran calatge una publicada a la Revista de Atracción de Forasteros de Barcelona i l’altra a la Revista Segarra que es publicava a Maldà, el seu director era  el Sr. Iglesias Guizard.

Vaig tenir contacte amb les monges Saleses de Salamanca (Monasterio de la Visitación c/ Dr. Torres  Villarroel 556-68, Telèfon 923.2212.91, CP 37005 Salamanca)  la seva superiora es diu Sor Isabel  de la Puente i no coneixien l’Himne a Sant Francesc de Sales , l’any passat van cel.lebrar el 400 aniversari, jo els vaig enviar la música de la cançó. Les seves germanes del monestir de Madrid si la coneixien..

Aquestes ametlles són del troç de Les Pintades terme de La Quadra de Mas-Déu.
Continuant amb l’oli, que es el que ens ocupa, vull recordar, el noms de les partides d’on surten les olives a Llorens de Vallbona:
Alsina, Astinclar,Cau-gros, Collada, Comametlla, Comapregona, Comunclat, Comunsaris, Convidal, Creueta, Culroig, Devall de la bassa, Fondo, Forques, Mallola, Perdigó, Pla del tres,
Serra-fosca, Solans, Tornellet, Tossal gros, Vinya.



Aquesta font com tots a aquestes alçades ja sabeu, està a la plaça del monestir de Vallbona, la varen fer picapedres locals, en temps de la última abasessa jurisdiccional Donya Isabel de Gallart i de Grau, parenta dels Riquer. Aquesta Abadessa com a últim acte jurisdiccional seu, va donar una font al raval, encara la podem anar a visitar, encara raja.
Falta una peça clau , per obtenir l’oli que són els esportins.

Aquest esportí,  també dit cofí , aquest es un cabàs pla, d’espart, com l’usat per a posar-hi l’oliva mòlta al temps de premsar-la ; el vaig portar de casa de la Tere de Gata, ells tenien un molí , en castellà Almazara compartien amb un altre soci i cosí seu, a Llorens ja fa anys que no en queda ni rastre. Recordo que aquests esportins s’omplien de pasta d’olives triturades, l’un al damunt de l’altre fins a fer una bona pila i llavors es posaven a dins d’un aparell hidraulic que anava compimint i començava a sortir un rojolí d’oli groc molt groc com un fil d’or.

La recepta del meu pare Sisquet sobre la conserva d’olives:
Un cop tenim les olives a casa, cal posar nou vasos d’aigua i un de sal de  la mesura. A l’arribar a la Cuaresma el dia de dijous sant o divendres sant , se treu l’aigua vella i es retiren les olives fetes malbé.

Amb l’oli ja a les mans acaba aquesta bonica història , que va començar en la busqueda de qui era aquest Brunet Recasens i ja veieu quin tresor d’home, de pare, d’avi, de compositor i d’amic, home enamorat de la seva familia, a la que va cuidar i mimar fins a l’extrem.

Aquesta història ens ha portat a coneixer molta més gent, com la comunitat de Saleses de Barcelona, la comunictat de Saleses de Salamanca que l’any passat van cel.lebarar el 400 aniversari del seu fundador Sant Francesc de Sales, (no oblidem que el Sr. Brunet els va fer l’himne per  l’aniversari anterior) cosa curiosa no en quedava cap ni ha Barcelona ni a Salamanca, sinó a les monges de Madrid, quines coses Déu meu ?, tot s’ha de dir el monestir de Barcelona del passeig de Sant Joan va ser cremat i amb ell totes les partitures, no queda rastre de res)

Sant Francesc de Sales, el fundador de les monges saleses.

 hem conegut al Sr. Josep Mª Gregori i Cifré, musicoleg de remon, també implicat amb la recerca de l’obra  del Sr. Brunet, gràcies a aquesta búsqueda em conegut el  bonic poema The Lladies of Vallbona i per motius ja explicats en un altre lloc, dona nom al meu Blog.
A partir d’avui tots podem respirar tranquils i saborejar l’oli extra verge de les nostres terres.

Per tots vostès un ramet de vesc (Viscum Album ), tant propi del temps de collir olives i tant present en els nostres pins de Llorens i molt present a la Fira de Sta. Llúcia per les festes del Nadal al Pla de la Catedral de Barcelona, per cert Déu ni do del seu preu.
Per acabar aqui va una bonica imatge dels meus pares Sisquet e Isabel que són els primers enamorats d’aquesta bonica història, de la qual se senten protagonistes any rera any i des del primer dia que canten la cançó A collî Olives, donç sí, van conèixer a l’autor de la lletra, Mossèn Ramón Bergadà i Solà,  Canonge de la Seu Metropolitana de Tarragona i fill de Llorenç.

El pare Sisquet Capdevila  i la Mare Isabel Vila els dos junts en plena collita olives 2010 a la tros de Les Pintades del terme de » La Quadra de Masdéu » de la qual ne’m parlat extensament en un altre article sobre aquesta antiga Granja Cistercenca medieval , la qual pertanyia a l’Abadiat de Vallbona  (Baronia) i que últimament ha sortit a la prensa, degut al seu estat d’abondo .

Els germans Bergadà i Solà  foren nomenats canonges de la Seu Tarragonina, primer Mossèn Ramón i va ser nomenat amb la dignitat de canonge mestrescola i més tard fou nomenat canonge Mossèn Francisco Bergadà que havia sigut 32 anys capellà de les monges. A LLorens tothom de l’edat del meu pare 88 anys els recorda com els sinyors canonges i res més .      
Un bon amic meu i ex-escolà de Montserrat m’ha regalat aquest bonic poema que tracte de l’Oli de l’Empordà, per cert molt estimat per totes les contrades de Girona i com que la nostra mare es filla de Girona donç he cregut oportú posar-lo

Poema de Joan Salses, músic i compositor i pianista

                        
El tema de l’oli, mai s’acaba i dona per molt en les nostres vides, per  la ºqual cosa», seguirem amb més notes.