Entradas con la etiqueta: l’urgell

LO RIU CORB, AL COMPLET. DEL VELL CIM DE LES MONTANYES DE SEGARRA TOT BAIXANT…

Benvolguda familia, benvoluts amics, coneguts i lectors d’aquest blog, que potser hauria de canviar l’anunciat i deixar només que parlaré del meu poble de Llorenç i dels demès que conformen la Vall del Corb; perquè cada dos per tres hi estic enganxat sigui d’una manera o d’una altra; toqui el que toqui hi anem a parar, seran les arrels ? Ben segur !  La història ens deixa al lloc on ens pertoca. Seguirem amb els records de les nostres contrades, que son molts.

Els marges tant nostres, actualment molts de caiguts con aquest. Noteu el canvi de la qualitat i el tamany de la pedra que el pagès va utilitzar. Tot s’aprofitva. Temps era temps. L’Urgell no s’enten sense marges. La pedra sempre ja sigut un tresor pels nostres avant-passats. Tot un art fer marges, Jo ne vist fer al meu pare i al germà de l’àvia, ep! jo els ajuda acostant pedres.

Per començar fa anys que dono voltes investigant els orígens de la cançó Lo Riu Corb, que des que era un nen la veia per casa i ja quasi a la meva vellesa m’ha passat pel cap ficar-mi de ple, investigant els autors sobre qui eren i el rastre que havien deixat darrera seu. Tant Mossèn Ramón Bergadà i Solà,  que ha deixat múltiples poesies, cançons i escrits sobre la nostra estimada Segarra i el músic Francesc Brunet i Recasens de Barcelona, encara que la mare era de Bellpuig i el pare d´Igualada; va ser  un gran compositor, mestre de capella de les Saleses del passeig de Sant Joan, gran pedagog, professor de classes pràctiques del seminari de Barcelona. Te una extensa  producció musical fins a 170 Opus. Vostès ja en coneixen uns quants com : A collî olives, Romeria a la Marededéu del Tallat, Himne a sant Francesc de Sales, Himne a la Marededéu del Claustre de Vallbona, El Cant de la Senyera  …… Entre les més populars Lo Riu Corb. 

Perpètua, Mançanilla, flor del Corpus. Helichrysum Stoechas De Candolle. A Llorens,  es troba a la vora dels camins.
La Perpètua es un mata perenne, ramosa, amb les tiges d’uns 2 pams d´alçària, rectes, les fulles molt estretes i blanques com la propia planta.

Escric aquestes ratlles, després d’haver donat una gran volta, uns quants km. passant pel Tallat, per Solivella, pel peu de la muntanya de Forès,  per dins de Rocafort de Queralt, després de veure uns sembrats molt verds, amb unes espigues grosses, que auguren una exel.lent collita. Aquests sembrats esplendorosos ja eren així des de LLorens de Rocafort; enguany segons tots els pagesos,  tindrem una gran collita. Els sembrats fan del nostre secà , un terreny dolç durant la primavera, on tot es possible.; ep ! la tardor també és molt romàntica , degut a la bonica gamma de colors que agafen les pampes dels ceps  al fondo del Maldanell.
Ja se que els pobles que configuren la Vall del Corb són molts, entre d’altres el meu Llorens, però me centrat només en els que trobem des que neix el Corb fins a que desapareix a Belianes. Resumint he seguit el recorregut de la cançó Lo Riu Corb i he deixat de banda la resta. M’ha arribat a l’ànima veure a Llorac mateix un rètol que diu Ruta del Cister i també als altres pobles com al Vilet.
 Lo Riu Corb, una vegada més,  és important per nosaltres, es alhora el gran punt de referència en aquests indrets; clar es la vall més rica de molts Km a la rodona, si tenen temps podran repassar l’ història de l’antiga baronia de Vallbona i veuran quants mal de caps i no pocs problemes els portava aquest  Corb a les Abadesses de Vallbona, molts pleits per l’aigua amb els altres senyors jurisdiccionals dels termes veïns , en poso alguns :

1749: El jurista Francesc Josa dóna algunes instruccions a Agnès de Cortit i de Colomina, abadessa de Vallbona, referides a la causa entre les viles de Bellpuig i Preixana, per l’intent dels primers, de derivar les aigües del riu Corb.

1752 : El comte d’ Oñate i duc de Sessa, comenta a Angès de Cortit i de Colomina, abadessa de Vallbona, algunes qüestions de la causa que sostenen les viles de Bellpuig i Preixana, per l’ús de l’aigua del riu Corb.

1797: Notes referides al conflicte entre el monestir de Vallbona, els regidors i particulars de Preixana i el duc de Sessa , per l’ús per al regatge, de l’aigua del riu Corb. El monestir ha signat diverses concòrdies amb el duc que no han satisfet els representants de la vila de Preixana, que pensen continuar el plet.

Segle XIX: El procurador del monestir de Vallbona aconsella el monestir sobre la intenció de Vallbona d’obrir una causa contra la vila de Rocafort de Vallbona, oposant-se a la construcció d’un molí per part del comú de Rocafort, car s’argumenta que el Monestir, des de temps immemorial, ha disposat lliurement de les aigües del riu Corb que transcorren pel terme de Rocafort de Vallbona.

 He de dir que mai s’esgota el tema i dona per molt, quan més endavant observem un mapa de pergamí medieval, parlarem extensament dels senyors jurisdiccionals que es repartien els termes sobre el diu Corb.  Em proposo que tots disfrutem, amb el riu i els pobles per a on passa, fins i tot Maldà que se’l mira de reüll. També la cançó Lo Riu Corb, amb permís de la Sra. Sole Torrent i Brunet, ens farà companyia a lo llarg del camí, la seva lletra que tots vostès coneixen i la seva música la devem als seus autors Mossèn Fco. Bergadà i Solà i de Francesc de P. Brunet Recasens, vells amics, per raons d’amistat i religió. Els dos els unien Vallbona i la casa pairal dels germans Bergadà a Llorens de Vallbona, ara de Rocafort, abans la Baixa Segarra i ara l’Urgell, ens hem d’adapar al destí imposat per la Generalitat de Catalunya.

L’any 2006  el director de l’orquestra La Principal de la Bisbal el gran músic Francesc Cassú i Jordi prolífic compositor i eminent músic junt  amb la seva esposa la soprano Salomé Petit i Boyero, gravaren unes estrofes de la cançó Lo Riu Corb, fins a Llorac i prou. Per cert la Sra. Petit em va comentar que la trovaba molt bonica, vaja exel.lent, cosa que em va alegrar moltissim. Dos anys més tard els mateixos Sr. Cassú i Sra.Petit la varen gravar sencera, amb gran alegria per part meva . Aquí va la cançó . Disfrutin mentre van recordan, saborejant, llegint i passejant pels pobles  de la Vall del Corb.
He de dir que als meus 63 anys mai havia estar a Rauric, ni Llorac, ni l’Albió, ni Savallà del Comtat, Montornès, Mas del Bon Dia. La resta de pobles de petit o de mes grandet si que hi havia estat. Un amic de cal Justo el Sr. Lluís Abarca i Médico i mossèn Daniel Barenys i Llauradó mi va portar siguen escolà, ens va dur al Santuari de la Bovera. Mai més i he tornat. No se perquè ?.

http://www.youtube.com/watch?v=cPr92LBDno8

Els escriuré  trossejada la popular cançó dita  Lo Riu Corb, a mesura que vagi passant per  cada poble des de Rauric fins a Belianes. Mantindré el català emprat per l’ autor. Disfrutint d’ella.

Del bell cim de les montanyas de Segarra tot baixant
quinas  córbas mes estranyas que fa´l riu saltironant.
Del bell cim de las montanyas de Segarra tot baixant,
quinas corbas mes estranyas que fa´l riu saltironant.
! Qué´s  bonich ! qués bonich, quan comença boi  a 
corre allá a Raurich !


Tot s’ha de dir, el Corb neix a 726 m. d’altitud , dins el municipi de Llorac a l’extrem sud-oriental de la Segarra. A Belianes canvia de direcció, va cap el nord.

A hores d’ara tots l’hem escoltat, perquè amb permís de la Sra. Sole Torrent Brunet la vaig penjar al YouTube en el seu moment. Han passat 6 anys i després de comentar-ho amb la família del compositor i amb el matrimoni Cassú-Petit  ho vam tirar endavant gravant la cançó de Lo Riu Corb al complet.

Perquè tots disfrutint d’aquesta vall, em fet un reportatge fotogràfic junt amb el meu fill Lluís, que és un exel.lent fotògraf, modèstia apart, de tots els pobles que parla la cançó, o sigui que serà llarg, però a tots ens interessarà fer un dolç passeig des del naixement allà a Rauric fins a Belianes , on mossèn Ramón Bergadà i Solà dona per acabada la cançó. Pels que no ho sàpiguem , mossèn Ramón era fill de Llorens de Rocafort i després d’una llarga trajectòria com a capellà de poble va arribar a canonge de la Seu Metropolitana de Tarragona.

Ple de salzers en sa vora 
¡ com hi cantan els  aucells!
¡ com s’hi mira la pastora
rodejada dels anyells !,
! Qué s ubach,!
¡ Qué s fresquivol, quan  decanta 
vers Llorach!



Al contemplar lo bonic que és aquest poblet, a un li entren ganes de quedar-si. Em va passar per  la memòria el personatge de la Sra. Isabel Llorac, propietària que havia sigut del castell de Biure a la Conca de Barberà; em vaig preguntar si el cognom que porta te algo que veure amb aquest poble, De totes maneres  els recomano llegir el llibre Abans que el temps ho esborri de Xavier Baladía. Records dels anys d’esplendor i bohèmia de la burgesia catalana. Editorial La Magrana.
Un Riu, molt poblat, trobem els poblets a tocar-tocar, a uns 2-3 km l’un de l’altre, i pels laterals també com : La sala de Comalats, Savallà del Comtat, Montornès, Conesa molt aprop, a aquest poblet amurallat i amb un call jueu com a Cervera i Santa Coloma de Queralt, els meus pares hi van tenir un amic el Sr. Duch, secretari que havia sigut  en altre temps de Vallbona de les Monges; una bellissima persona, va ajudar molt a la meva padrina en traduir i tramitar la documentació del meu tiet cremat a Mauthausen-Gusen, va ser molt complicat, però ell sempre ens va fer costat; la seva història es apassionant, home cultissim, amic dels seus amics i per damunt de tot honrat, només tenia una paraula i adorava la seva familia; durant molts anys va felicitar-nos el Nadal; esperàvem la seva felicitació perquè era feta per ell mateix, sempre amb poemes, o sigui una felicitació molt completa. Familia Duch-Amenós. Durant els hiverns vivien a Valls. Gràcies per tanta ajuda i companyia.
Pels canyars de les fondadas
lo veuréu d’açi d´allá,
els  pagesos ab aixades
sa corrent fan  decantá
l’ abundó;
Ve  del riu à las parades
d’ Albió.
Des del principi del naixement del Riu Corb a sota un marge a Rauric, la verdor es present i t’acompanya i t’impregna l´ànima de placidesa. A  Llorens de Rocafort  d’ ençà bon matí ja disfrutavem d’aquesta gran claror, aquest cel majestuós, quasi transgresor, amb el mateix cel blau tant propi de la Segarra. Un regal pels humans. No le vist en cap més lloc de Catalunya. Encara que tot s’ha de dir, jo he viatjat molt poc, sóc molt localista (algun dia en parlarem), per la qual cosa acceptaré si algú em diu que a les Guillaries el cel és igual de generós.
Quant sóc a dalt del poble de l’Albió, m’aturo al mirador. Senzillament impressionant la vista que hom te al davant, La Vall un lloc de pau, aquesta si respira tota l’estona. No trobo a ningú. Sembla que encara no es temps de turisme.  Des d’ aqui dalt om pot veure el majestuós i grandiós pont que travessa la Vall, camí de Conesa o de Vallfogona de Riu Corb.
Només de veure aquest grandiós pont, m’ha vingut a la ment les rovinades de casa nostra, i em va passar pel cap que aquí  deuen ser molt perilloses, sinó perquè un pot tant gran, per un riu amb tant poc cabal d’aigua ???? Segur que grandiós, per salvar-se  de les rovinades tant pròpies d’aquest pais. Es un espectacle, veure una rovinada, abans de que arribi, se sent una remor impressionant.
Sense volguer arribo al Balneari de Vallfogona, centre on la gent adinerada hi anava a estiuejar els mesos de juliol i agost. Ben mirat ara ja no estiuege ningú. Alguna vegada hi havia anat de molt petit amb el mossèn del poble, aprofitant l’excursió al Santuari de la Bovera. Era molt carateristic veure els senyors estiuejants passejar amb el seu barret característic. Be, aquí tot al voltant de la carretera es esplendorós , arbres gegants que donen molta ombra ja des d’ara.  Tot es verd, a un li dona ganes de quedar-se una setmana en aquest hotel Regina, per exemple. I alhora anar a prendre les aigües.
Pren les aygües saludables 
de la Puda y va baixant,
tot regant les abundables
hortalissas del voltant .
Sens destorb,
dona nom a Vallfogona
del Riu Corb.

El poble de Vallfogona el trobem més avall, a pocs Km.  Te molta fama precisament perquè està molt ben situat, un lloc on també tot es tranquil, fins i tot les campanes conviden a la oració cap a les 19,40′, cal dir que és vigília del diumenge..
Se molt poc d’aquest poble tant bonic i famós arreu de Catalunya. El seu Balneari li dona tot l’encant del món.Són molt coneguts els poemes i les aventures del Rector de Vallfogona.  Unes anècdotes interessants sobre Francesc Vicenç Garcia, el rector de Vallfogona; entre el gener  de 1608 i el 12 de març de 1621. Coneix i es relaciona amb Vallbona. Aquest període s’escau amb la més llarga permanència del rector a la parròquia i amb la màxima dedicació del poeta al tema segarrenc. Les altres estades a Vallfogona, d’on fuig sempre que pot, són relativament breus. L’introductor en el món social Vallboní fou sens dubte, el seu «intim i caríssim amic » fra Josep Barberà, confessor de les monges i abat de Santes Creus. El Sr. Piquer va fer l’anàlisi de les tres composicions poètiques dedicades nominalment a Vallbona i d’altres vuit que se li han d´atribuir, si esguardem la temàtica mongívola i local referent al monestir de la Segarra. Malgrat el caràcter atrevit i obscè de l’autor, les monges vallbonines, com a figures literàries, es mostren sempre virtuoses, prudents i devotes, sense caure mai en les llibertats que els atribuïa el bisbe Virgili de LLeida.  Els que queden malament són els clergues.Text. del Sr. J.J.Piquer.
Del rector de Pitalluga, cronista de la vida del Dr. Vicens Garcia rector de Vallfogona.

Tant remontas, Garcia, lo teu vol,
Que á ta ploma ninguna pot seguir
(Per més que l´énvejós vulla mentir)
Ara escrigas de goig, ara de dol.
Ab rahó se gloria l´nostre pol,
De véuret´, major astre axí lluír,
Y ab ta llum las mes claras obscurir,
Fente, en lo resplandor, unich y sol.
Voldria en alabar-te, alsar lo cant,
Segons lo que ton numen gran mereix:
Però que pot cantar un ignorant ?
De les virtuts que l´cel, donc hs, comparteix
En tu sol, comunicam´tant ó cuant;
Y veuràs com per tu lo meu cant creix.

Dr. Vicens  Garcia, Rector de Vallfogona. 
Com á platejada trena
descapdella sa corrent
i al Molí  «de la Cadena» 
va per darli moviment.
¿ Baixará?
baixará: diu tot mirantsel 
Guimerá.
Aprofito l’avinentesa, per demanar ajuda a qui sigui, a qui conegui a la persona. Es tracta d’un escrit que fa anys que tinc a les mans i que no se la història, si sé que és un bonic relat, en posaré un tros . El poso aquí no perquè pensi que es de Guimerà, sinó que segons el meu pensar, no deu ser lluny de les nostres comarques  Segarra-Urgell : A la meva tieta Carlota, en record d’una estona de suplència:
LA BIBLIOTECA:
Quina pau i, al mateix temps, quina alegria tranquil.la, confiada, és respirava dins de les velles pedres ! Al gran locutori, despullat de mobles, hi feia gairebé fred a pesar del sol roent que rebotia, flamejant, contra els murs exteriors. El claustre, tot just entrevist en entrar, dormia amarat en una  lluminositat color de mel  fonent-se damunt el verd  tendre de les plantes, on destacaven  com breus crits de joia, els rojos esclats d’alguna rosa mig oberta. 
Adriana hauria volgut poder prescindir de la clausura i, amb un llibre, estimat particularment, sota el braç, anar-se’n  a llegir sota les acollidores arcuacions romàniques, tan ben equilibrades, tan adients  a la meditació reposada, a la serenitat, a la pau.
Mentre pensava en el seu desitg irrealitsable, l’Adriana escoltava fragments de la conversa general, sense prestar-li massa atenció. La intimitat familiar havia estat trencada per l’arrivada d’uns forasters, i, com sempre en circunstàncies similars, la seva sociabilitat constantment en lluita amb una timidesa crónica, es replegava cap a la seguretat interior del silenci i de la  introspecció.  La tèbia pressió de la mà  de la tieta damunt la seva la déu eixir de la  campana de cristall on s’havia momentàniament aïllat……………………………………..

Signat a Cerdanyola un agost de …….. no es pot veure l’any.

Veu las runas de Vallsanta
la Bovera  al seu damunt; 
per sentir  l’aucell que canta
sembla´s para  á cada punt.
Plans avall
va regant de Ciutadilla 
l’ampla vall.

En temps de l’Abadessa Anna Maria de Castellví consta el 4 de maig de 1703 en unes alegacions jurídiques amb el duc de Sessa: Segons Vallbona, des de Ciutadilla fins a la peixera de pedra que es troba sota el Molí Fariner, dit el Molinet,  i des de dita peixera es desvia cap el terme de Sant Martí, torre de mossèn Iborra, la Sinoga, molins de Preixana, de Bellpuig, Aigües vives (que es prop de Sidamunt), Golmés, Castellnou, la Novella, etc., fins al Segre….. Segons el duc de Sessa…………


Quan es á  la carretera 
que de Targa va á Montblanch
clóu de sopte sa carrera
deixant aixut lo barranch.
¿ Queda cech
per no veure ni pintura
de Nalech ?


Per davall de la fondada
Lo Riu Corb torna á sortí
y perque sa torrentada
fassi aná mes d’un molí
va tan tort
que´l contempla retorcentse
Rocafort.

Sobre el poble de Rocafort mossén Joan  Freixenet l’any 1964, va publicar un amplissim treball sobre la vila, tocant els següents apartats: de la prehistoria i l’edat mitjana; ambientació a l’edat mitjana; formació del poble. L’any 1285, Senyoria de l’Abadessa de Vallbona sobre Rocafort, creixença del poble,; rivalitats veïnals;  el segle XIX; temps actual; estadistiques; l’esglesia parroquial; ampliació; el segon temple 1773; l’esglesia actual; el cementiri; peces artistiques; la situació eclesiastica; rectorologi; visites pastorals del Sr. Bisbe, apendix i final.

El Vilet, en el segle XVIII es deia Vilamanyanor, que ve de la contracció de vila magni honoris dels romans. Junt amb Llorenç de Vallbona, formava part del municipi de Rocafort de Vallbona. Encara me’n recordo quan el meu pare Sisquet Capdevila, junt amb dos homes més de Llorenç eren regidors de l’Ajuntament de Rocafort de Valllbona i anaven pel dret a peu i tornaven a les fosques quan acavaba el ple, Deu ni do de nit tornar cap a casa i cansats d’haver treballat tot el dia al camp. L’any 1972 els tres poblets es varen fusionar amb Sant Martí de Maldà i el conjunt li donaren el nom de Sant Martí de Riucorb. Actualment el Vilet és un poblet molt bonic, carregat d’història, net, ordenat, on sembla que no calen normes , es respira pau, molta pau.  Be val una visita sense pressa, i si pugués ser demanaria una visita guiada, degut  a la gran història del lloc. Com disfrutaria que m’expliquessin com anava el tema dels molins i sobretot el moli fariner que havia tingut molt de renom
Al contemplar-lo ens trasllada en el temps de la baronia de Vallbona, on per l’Abadessa aquest poblet si era molt important, tant pels seus molins, com pels seus regadius i cultius d’hortalisses, a part de les ametlles, l’oli i els cereals.
Tot seguit us poso un trosset de mapa de la zona, publicat a Paris el 1872 per P. Placide, ingénieur geographique a Paris. Disfrutint d’aquest poblet que es deia Vilamanyanor.
Fixeu-vos en aquest antic mapa, propietat del Seminari de Girona, el Vilet encara es trovaba per Vilmajor , abans Vilamanyanor. Potser que ja es digués Vilamanyanor, però els ajudans del geographe francès, apuntaven d’oida, Podeu trobar molts pobles amb faltes i alguns l’article enganxat amb el nom, com Lopoal, Lopalau,Val.Bona, Valdanel, Castel d’Azens.

¡ Qués bonich lo plá de terra
que´l Riu Corb rega després !
¡ quin contrast que fá ab la serra
y plantadas d’olivers !
tant propet
tot passant fa las delicias
del Vilet.


Sant Martí de Maldà sempre ens ha sigut molt  proper. De joves només  hi anavem per la festa major o be a jugar a futbol, pujats al damunt d’una carreta de tractor, normalment era de cal Timoneda.
El pare hi tenia parents i també recordo haver anat a Sant Martí a comprar a una botiga que tenien de tot, no em record del nom. A Sant Martí també hi vivia l’arxipestre. De Sant Martí són famoses les seves peregrinacions a la Mare de Déu del Tallat, conta la llegenda , que el poble ha de ser fora del terme municipal quan surt el sol. Sant Marti era de la família Cardona. L’ eminent músic Francesc Brunet Recasens hi va estrenar » O salutaris Hostia  «,  opus 49, bariton i harmónium l’any 1896.

Horta avall, lo riu s’arredra
perquè veu sortí un gegant,
un forçut gegant de pedra
damunt del Gardeny vessant.
¿Qui vull dir ?
Ton cloquer, ta centinella,
Sant Martí.

» In nomine Domini. Ego Raymundus Fulchonis, vicecomite, et uxore mee Ermesendis, vicecomitissa: Donatores sumus nos ad vobis Bernardus Amati et uxori tue Bellessendis et Raymundus Amati et uxore tue Majacendis emptores per istam scripturam donationis nostre donamus namque vobis ipsum castrum de Amallanill cum ipsa Rocha in quo resedicum suis terminis et pretinentiis, cum terras et boschos et garriciis et pratis, pasquis et agnis viasductibus et reductibus aquis aquorum, petras petrarum,………

Aquesta es la cara de Maldà que dona al riu Corb, però després també us posaré l’altra que a mi em dona més caliu i em te el cor robat. Potser que de petits quan anavem a col.legi a Maldà amb el Sr. Ramón Capell i Solsona, , feiem moltes excursióna cap a la part del fondo de Maldà, a fer berenades a la font Vella i a arrencar regaliz, les arrels de la qual planta anaven molt fondes. Ens va costar més d’un disgust. Semblava talment que tothom li explicava al mestre que feien la canalla a les migdiades.
Tot marxant lo riu ovira
la presencia de Maldà.
En Belianes l’Urgell mira
y s’espanta de passá….
Y alli’s fón
com ho fan totas las cosas 
d’ aquest món.



Aquest Maldà el tinc al cor, des de molt petit, quan hi anava a escola amb el Sr. Ramón Capell i Solsona un exel.lent méstre que ens va obrir una gran finestra al món de la cultura, de la civilitat, de la honradesa, de la religió, de cant gregoria i de les caramelles, de l’estudi, … en una paraula un home recte i honrat,  primer en si mateix i després amb nosaltres; va ser un be de Déu per tots nosaltres. Ens va fer uns ciutadans per sempre. En el rerefons de l´ànima ens van quedar gravades paraules com esforç, paciència, compasió pels més febles, ètica, disciplina, gaudir amb la feina ben feta, bondad, sentit comú, el compartir sempre, donar…  Tots li reconeixem la seva tasca pedagògica a l’escola rural de Maldà. El ministerio també li va reconeixer en atorgar-li la creu d’Alfonso X El Sabio. Mai tant ben merescuda.
Jo encara que el poble era només a 3 km. a l’hivern em quedava a dormir a cala Ramona, una gent encantadora que em van fer sentir com a casa; la casa estava al barri de Les Tres Creus. 
Perdoneu si he posat més fotos de Maldà que d’un altre poble, però mi vaig passar moltes hores al col.legi i això imprimeix caràcter. Aquest poble me’l estimo. Ep! el meu molt més. Ja està dit.
Un marge, que aguanta el pas del temps, és molt alt i sembla tirat amb un compàs i un pèndul. A Llorens és pot trobar de tot, sobretot marges.
Penso que parlant d’estimar el poble, si podeu i ho teniu a ma caldria llegir l’escrit de L’Angel Vilamajo i Farré, que és titula   » EL MEU MALDA «, Aquest bon escriptor, en sap molt, com m’agradaria coneixe´l ? pasareu una bona estona recordant la vostra/nostra tendra infància. Aqui va per tots vostès un troçet del seu escrit perquè disfrutint : 
» Maldà és un mestre, una escola. I dins de l’escola tota la plenitud d’uns anys que de bona gana tornaria a viure. Maldà va tenir una escola pels seus nens que començava amb una fila ben feta sota la mirada del sol net del matí. La cartera a l’esquena, la clenxa ben feta i els mesos de fred, la soqueta a la ma.
El mestre al davant i » bon dia » per començar. Però la lliçó durava  24 h. perquè junt amb el calidoscopi programa  d’aritmètica, geografia, ciències, cal.ligrafia, hi havia un marcat programa de vivències que havien de dur al carrer , a casa. Igual agafavem l’escombra que cantavem a 6 veus. I quan es va presentar l’ocasió els nens i les nenes de Maldà van guanyar el concurs comarcal de Doctrina. Molts encara funcionem amb reserves de combustible, d’aquells anys. L’escola vella ha tingut d’anar a terra; a les meves filles tot just els hi he pogut ensenyar les restes d’una pared, que va deixant caure la pellofa verd oliva de les pissarres i ja no distingeixo l´última frasse de caligrafia, que havia de dir més o menys » Debo trabajar para ser un hombre de provecho. Será bueno el que haga bien, no quien …. » De l’Angel Vilamajó i Farré.
  De Belianes, només puc parlar de la festa Major ( Sant Jaume) ; potser era la més important de la zona i tot s’ha de dir  hi havien noies molt boniques a l’entrada del poble i l’escapada pagava la pena.
He anat a Belianes més de gran que de jove. Primer perquè vaig fer la mili amb en Jaume Culleré, a Alcalà de Henares (CIR Nº 2) era temps en que la fraternitat ho era tot, ens ajudavem els uns amb els altres i miravem que cap català patis més del compta .L’amistat  ha durat tota la vida. L’altre amic es en Francesc Martí de Tàrrega, un amic que ho ha sigut tot per mi. una persona en qui confiar en moments dificils.
La foto es del Sr. Farmacèutic Josep Mª Gaya, al qual li agraeixo moltissim. Es una bellissima persona, un gran farmacèutic i un humanista, que dona bo d’escoltar-lo, sap moltes coses a part de formules magistrals.
No podem donar per acabat el passeig per la Vall, sense parlar-vos d’aquest important mapa:
Mapa del Riu Corp, que es troba al monestir de Vallbona, es una joia tot ell, es diferent de la realitat, el riu porta molta aigua i alhora hi ha molta vegetació al costat de la llera del riu , està ple de canals de regadiu, presses o pesqueres que aguantenl’aigua de regadiu o per fer anar més d’un moli, que per cert estava ple de molins.
En aquells anys un mapa així era quasi del tot necessari tenir-lo, dons sortien conflictes a diari pel tema de l’agiua entre els diferents senyors jurisdiccionals i la població.
Esta foto, la saqué jo de una exposición que hizo el Instituto de Estudios Ilergetas el año 2010 en Lleida, este pergamino es impresionante , esta hecho en tiempo de la Abadesa Estefania de Piquer en 1573, dejava las cosas muy claras, incluso el caudal del rio es exagerado, como todo, hasta hay mas arboles de la cuenta, solo para no perder de vista por donde discurre el rio. 


Lo guardan  las monjas de Vallbona. Sigue siendo un tesoro, aunque ya nadie se pelea por sus aguas; los tiempos han canviado. Estefania de Piquer fundo el municipio de Vallbona en 1573, fué la abadesa que le toco vivir las reformas del Concilio de Trento.

El titulo de la exposicion es Testimoni visual de les terres de Lleida a través del temps . Segles XIII – XIX.  Exposició Realitzada per L’ Institut d’Estudis Ilerdencs del 20 de febrer al 15 d’abril de 2009.

El paisaje tiene su encanto: aqui podemos ver el señor feudal a caballo y con un alcon en su brazo derecho senyal de señorio y poder, custodiado por solados delante i detrás.



Este rio és el mas importante en Km a la redonda. Su caudal es muy pobre y muy  limitado. Historicamente ha sido muy disputado. La Vall del Corb como la llamamos son unos escasos 10 Km donde el rio era disputado por muchos señores jurisdiccionales : Guimera por los marqueses de Ciutadilla, Nalec era propiedad del obispo de Vic, Rocafort de Vallbona y el Vilet propiedad del monasterio de Vallbona de les Monges, Sant Marti de Maldà propiedad de la  familia Cardona, y de Belianes hacia  Bellpuig era propiedad del Duc de Sessa.

Restes d’Eixaders, que ja no hi són.


 O sea muchos señores jurisdiccionales. De todas maneras, era el valle mas fertil en muchos Km a la redonda, y sigue siendolo, al pasar en coche yendo de Tàrrega a Vallbona se puede obsevar infinidad de cultivos, el principal la viña con marca y Denominación de origen ( COSTERS DEL SEGRE), en Vallbona hacen un vino blanco buenisímo en la finca LA OLIVERA, al lado mismo del monasterio, yo recuerdo como nació, una bonita y larga història que trata de un escolapio el padre Segura que se fué a vivir a Vallbona con un grupo de niños bordelains . La Pilar fué su mejor compañia, delante de tanta dificultat, no todo fué fàcil.


Los fundadores ya no estan, el padre Segura murió hace unos 30 años, con el mejor espiritu de servicio hacia los propios que formaban la Cooperativa y hacia los pueblos que el Sr. Arzobispo de Tarragona le encomendó . Primero siempre eran los niños, después el, y puedo decir que el era uno mas de la comunidad. Si ,tenia presente el mensaje evangelico: los ultimos seran los primeros.


Avui dia 8 de juny han vingut a Llorens els amics de la Vall del Corb, han cel.lebrat la seva assamblea, han caminat pel poble acompanyats pels veïns  i a l’església parroquial s’ha fet un concert de guitarra, molt interessant, feia anys que no en sentia cap i menys a l’esglesia del poble, on el concertista ens ha assegurat que te una molt bona acustica.


 Finalment ens han convidat a una tassa de xocolata , amb  coca, per cert tot bonissim.
Diumenge després d’anar a missa, han arribat els nostres fills amb les seves parelles i junts hem cel.lebrat el norantè aniversari del pare. Tots contentissims d’acompanyar-lo. Em menjat un exel.lent pastís fet pel Lluís, que li agraïm moltissim i el padrí també. Després del cafè hem anat a l’era a collir les cireres, per cert molt primerenques; Déu ni do per ser el primer any que n’ha fet el jove cirerer. Tot s’ha de dir el teniam tapat amb una xarxa, per por dels ocells .


Aquest cirerer me’l va regalar el meu amic Jaume Culleré de Belianes.
Fa molta estona que ens estem passejant per territori de la familia Cardona, emparentada amb els Cervera i els Anglesola. Llorenç també va ser de la familia Cardona, com consta en pergamins ja citats en aquest Blog.



Vull donar les gràcies a la Sra. Sole Torrent i Brunet pel gran acolliment que sempre he rebut d’ella i del seu espòs el Dr. René Collàs; gracies a ells poden estar en aquests moments disfrutant de la partitura original de Lo Riu Corb i de la seva música. Mil gràcies Sole. Encara més agraïment a Francesc  Cassú i Jordi i a Salómé Petit i Boyero per la vostra generositat. 

Pep.     



Bibliografia:

La Baronia de Vallbona (Notes d’estudi) per J.J. Piquer Jover, Catedra de cultura catalana  » Samuel Gili i Gaya «.
Obra musical de Francisco Brunet i Recasens (1861-1939) Editada per la Sra. Sole Torrent i Brunet.
Inventari de l’Arxiu del Monestir de Santa Maria de Vallbona. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Direcció General del Patrimoni Cultural . Secretariat d’Arxivers Eclesiàstics de Catalunya.
Abaciologi de Vallbona. Història del monestir 1153/1990. Segona Edició. Vallbona de les Monges 1190.J.J.Piquer i Jover.
Poesias Jocosas y Serias del  célebre Dr. Vicens Garcia. Rector de Vallfogona. Nova edició, arreglada  sobre la feta en lo any 1820. BARCELONA. En la Estampa de Joseph Torner. 1840.


A COLLÎ OLIVES

Aquest llarg escrit que estic començant, es una bonica i llarga  recerca de la cançó A CULLÎ OLIVES ( OPUS 117 ), pràcticament en l’oblit de la memòria colectiva, (més endavant us diré perquè he parlat d’oblit), es tota una història resumida en un rajolí d’oli, que tots tant valorem i estimem. (Veure «Catalunya i els seus productes » Tàrrega març de 2010, de Teresita Daroca, Diplomada en Nutrició, treball premiat per l’obra social de la Caixa de Manresa).

 



( Amb data d’avui dia 14 de maig de 2011, amb l’ajuda de’n Josep Jou i Buch, em fet  i penjat aquest video al Youtube, sobre la cançó A COLLÎ OLIVES, llletra de Mossèn Ramón Bergadà i Sola i música del compositor F. de P. Brunet Recasens . Publiquen aquest video amb permís de la Sra. Mª Soledad Torrent Brunet hereva del músic i resident a Paris. Fins i tot amb permís del Sr. Francesc Cassú i Jordi , director de l’orquestra La Principal de la Bisbal, al piano i com a soprano la Sra. Salomé Petit i Boyero.

Aquesta cançó la va fer mossèn Ramón Bergadà i Solà (1920), jo amb el cor a la ma no tinc cap més mèrit que haver recuperat la cançó prou important per tots nosaltres fills de Llorenç i també per tots els ciutadans de la comarca de Les Garrigues.

Els personatges que hi intervenen són prou importants donada l’època que va succeir. Cal dir que aquests savis , amb una gran cultura són els germans Ramón i Francisco Bergadà, ambdós preberes, fills d’una familia ben arreglada de Llorens, amb un arbre genealògic que ens cal remuntar a 400 anys enrere i alhora, cosa del tot irrepetible, es que els cinc germans vius es feren religiosos, o sigui es consagraren a Déu.

L’altra persona que intervé és en Francesc de P. Brunet i Recasens, músic de Barcelona, amb arrels maternes a Bellpuig i paterns a Igualada (recordem que d’Igualada també són fills els músicolegs Josep Mª Gregori i en Jordi Savall,  a qui li acaven de donar el premi  Grammy, pel montatge musical sobre la Dinastía Borja. Església i poder al renaixament. 
Amb bona voluntat els dos tiren endavant aquesta bonica cançó, que tant ens lliga a tots els de la comarca de Les Garrigues i tot l’Urgell i que els més grandets l’han viscuda de dalt a baix, o dit d’una altra manera tal com diu la cançó. Tots portem la collita d’olives a dins del nostre cor, perquè senzillament era important per una casa de pagès  d’aquests pobles de la nostra comarca

Foto propietat de’n Joan Bergadà Ruera 

Una familia de Llorens de Vallbona a principis del segle XX(propietat d’ en Joan Bergadà i Ruera, el Joan de cala Milia de Llorens), una familia formada per tres generacions, fent les feines propies de la collita d’olives.
Des de petit, que a casa nostra, com a moltes cases del poble de Llorens, voltaven petits impresos amb poesia, cançons, pregaries e historia recuperada de la marededéu del Tallat i els miracles que va fer, etc.

totes elles fetes per mossèn Ramón Bergadà, que va ser rector de Rocallaura (d’ell es el cambril de la Marededéu), també va ser vicari de Cervià de les Garrigues, va estar a Ciutadilla, Falset, l’Albi, Constantí (han editat un diari seu, que es titula ESPIGOLANT), rector de les parròquies de la Purissima Sang i de Sant Francesc de Reus i Canonge de la Seu Metropolitana de Tarragona, fins a la seva mort el 26/1949.
La cançó A collî Olives sempre m’havia atret molt i pràcticament em sabia tota la lletra des de petit, la sabia de memòria, en aquell temps que no teníem ni ràdio ni televisió i disposavem de més temps per dedicar a altres coses, fins i tot a perdre el temps.
El llibre Espigolant me’l va regalar el meu amic Josep Foix, actual propietari de la casa pairal de cal Bergadà de Llorens.
Un hivern, parlant amb la Tecla Ruera de cal Martí, em va dir  que ella de joveneta al tros la cantava, amb la seva germana la Maria de cala Milia (a.c.s) i també la sap la Pepita Moncusí de cal Ton; clar això em va fer pensar, en que algú l’hi havia posat la música.  Tornant a llegir el diptic de la cançó a més de llegir el nom de mossèn Ramón Bergadà i figurava el de Francesc de P. Brunet Recasens com a músic. Qui era  aquest músic ?, però aqui va quedar.
Dies més tard vaig començar a investigar sense saber ven be per on, però donada la condició de prebere  de l’autor de la lletra, vaig començar primer per tots els seminaris de Catalunya, fins i tot l’Abadia de Montserrat i les Saleses de Barcelona, ningú coneixia al músic Brunet.

Decepcionat del tot; vaig continuar buscant i al Seminari de Girona  vaig tenir una grata sorpressa al trobar un llibre que va escriure Mn. Ramón Bergadà titulat  FRA ROMEU DEL COR DE JESUS (Reus 1933) una monografia dedicada als seus germans tots ells religiosos. Que curiós , que i feia a Girona ?, després pensant, resulta que acavada  la guerra civil espanyola, el bisbe de Girona era el Dr. Cartanyà fill de Vilavert del Camp i amb això en tenim prou, donç al mateix temps,  Mn. Francisco que havia sigut 32 anys capellà de les monges de Vallbona i després canonge de la Seu de Tarragona , ben segur que a Tarrragona  s’havien de fer amics amb el bisbe de Girona, i li va regalar el llibre; quan el vaig trobar , estava nou , com si ningú l’hagués estrenat.

El meu pare sempre em deia que els senyors canonges de cal Bergadà n’havien repartit un exemplar d’aquest llibre  a cada casa del poble; però el que passa amb els anys, es que tot canvia de lloc i acaba perdent-se i més si pel mig hi ha hagut una guerra. Be, ja tenim un llibre recuperat que parla de la història familiar de cal Bergadà i alhora també repassa una part de la història del poble des de l’any 1480 al 1933, repassar sempre es bo i a més s’apren.



(D’en Lluís Foix: …. les rengleres de marges que venen a ser com les catedrals dels pobres, dels artesans rurals…….)


La lliuta continua, tampoc coneixien cap obra del músic Brunet a la Casa de Cultura de Girona, a la Biblioteca de Catalunya, a l’Ateneu Barcelonès, aqui vaig trobar una monografia sobre el monestir de Vallbona, feta  per Mn. Francisco Bergadà i Solà, publicada per La Sociedad de Atracción se Forasteros, titulada El Real Monasterio Cisterciense de Sta. Maria de Vallbona de las Monjas molt interessant i completissima, encara que el Sr. J.J. Piquer digui que Mn. Francisco es un historiador de poca volada. Jo que en se molt poc, ja em serveix, evidenment la obra del Sr. Piquer es extenssissima i  imprescindible per qualsevol que vugui saber quelcom sobre el que va ser en altre temps La Baronia de Vallbona .
Un bon dia vaig tornar a telefonar a la biblioteca del Seminari de Barcelona, al ser el Sr. Brunet fill de Barcelona. Una jove molt atenta em va tornar a confirmar que no tenia res d’aquest músic, però que coneixia una persona que era possible que em pugués  ajudar, es diu Josep Mª Gregori i el trobarà a la Universitat Autonoma a  Bellaterra. A partir d’aquell dia les meves trucades a la Universitat es van multiplicar sense resultat, no estava de sort, trobar al Sr. Gregori va costar uns 10 mesos. Tot arriba , un dia vaig poguer contactar amb ell, em sentia un home afortunat. Després de presentar-me, em va dir que si que coneixia el compositor Brunet, i tot seguit em va dir que era un home amb sort, perquè la neta del compositor era viva, vivia a Paris i que en pocs dies venia a passar un mes a Barcelona, fins i tot em va donar el seu telèfon, fixeu-vos, com va girar la truita de cop i volta? Mai li agraïré prou.

Va arribar un dia que ens vam coneixer,(9-3-07) i tots plegats semblavem uns nens, illusionats com mai, encantats de que es donés aquesta trovada, semblava que no podia ser, ens vam presentar, saludar ella es diu Sole  i el seu marit René, metge com jo. Tot parlan la Sole, que es la neta del compositor  em va assegurar que fins aquell moment ningú s’havia interessat per l’obra del seu avi  i això em va omplir d’alegria i  de satisfacció. Va ser una tarda molt llarga, vam parlar sense parar de moltes coses, em va parlar dels seus records de petita, donç tenia una tia monja al monestir de Vallbona que es deia Donya Mercedes Brunet, de les berenades als estius a la creu de terme de Llorens, per cert única per la seva alçada i es d’una sola peça. dels viatges amb carro des de Bellpuig fins a Vallbona, de l’oli que el seu avi s’enduia del molí de Vallbona cap a Barceona.
De l’amistat del seu avi amb mossèn Francisco i Ramón Bergadà, en sabem ben poc, no ha quedat res de les llargues xerrades d’aquests homes tant erudits a redós de la creu de Llorens . Ningú ha deixat escrit de que parlaven, però ens ho podem imaginar, vistos els resutats tant fecunds que a hores d’ara tots podem

Llorenç de Vallbona vint-i-cinc de desembre de dos mil cinc, tota la meva família varem passar el Nadal a Llorenç amb els pares. Tot gebrat, com podem veure a la fotografía, Temperatura set graus sota cero. Apocs llocs podem veure aquest  espectacle de la natura.  No es troba ni una ànima pel carrer. Autor de la foto Josep Capdevila.



(Cal Bergadà, que fou la casa pairal de la familia Bergadà-Solà, situada al lloc més enblemàic de Llorens, vostès mateixos ). Vostès potser no reacorden una gebrada igual ? Quin any era ?
gaudir, de la extensa producció històrica, literaria i musical, com la cançó A COLLÎ OLIVES.
Després de comentar una mica la vida de la comunitat i de la restauració del monestir, passarem a parlar de l’obra musical del seu avi, que després de la guerra civil espanyola, en va quedar molt poca cosa; el corpus del Sr. Brunet constava de 170 opus. Déu ni do, però al ser un músic eminentment religiós, la majoria de la seva obra , va quedar destruïda durant la guerra.
Vaig parlar que buscava la partitura de la cançó A COLLÎ OLIVES, donç la lletra ja la tenia d’ençà molts anys. La Sole tota trista em va dir que la familia mai l’havia tingut, i  ni la coneixien.

Ja fosc ens van despedir  amb desitjos de tornar-nos a trobar ben aviat , quan tornessin a Barcelona.
Cap a casa sense la partitura D’ ACOLLÎ OLIVES.
Als pocs dies vaig rebre per correu la partitura original de la cançó LO RIU CORB  opus 70, per cert molt bonica i estrenada a Tàrrega el mes de novembre de l’any 1926 per l’Orfeó Nova Tàrrega.

Mapa fet a Paris  el 1792 La Catalogne par le P. Placide, Ingenieur geographe.

Durant els hiverns a Llorens,sempre he seguit repasant la història del monestir de Vallbona, el llibre més important es l’Abaciologi del Sr. Piquer i altres teballs publicats del Sr. Sans Travé, Sr. Gozalvo i Bou i d’altres, com el llibre Quince Generacions d’una familia catalana, del Dr. Martí de Riquer, molt interessant per tothom, que parla de l’Abadessa Mª Teresa de Riquer i de Sabater, la qual va governar el monestir durant 30 anys. Paga la pena repasar-ho, donç els de LLorens vam tenir més d’un malentès amb aquesta abadessa, llegir les seves cartes al seu germà de Barcelona el Marquès de Benavent Felip Mariano de Riquer i de Sabater,  te el seu encant; en totes elles sempre fa relació amb el clima de la baixa Segarra, quines coses oi ? nosaltres despres de 200 anys encara seguim parlant de la baixa pluviositat de casa nostra. Aquesta abadesa es la que va manar fondre «La campana dels perduts (1784)», es diu «Assumpció» i va ser fosa per Lluís i Adjutori mestres de Calaf. El llibre » Quince generacions d’una familia catalana » del Dr. Martí de Riquer en parla abastament, una meravella.
(Lletra manuscrita de mossèn Francisco Bergadà i Solà)
Junt amb la campana » Beneta «formen el conjunt de les dues campanes regulars , necessàries a tot cenobi cistercenc.
M’agradaria  que la coral de Sant Martí de Maldà que l’hivern passat ja van estrenar la cançó A COLLÎ OLIVES, estrenessin la cançó Lo Riu Corb.



Molt abans de saber qui era en F. Brunet , o sigui abans de coneixer la seva neta, no parava de llegir l’Abaciologi de J.J.Piquer, per tal de poguer recollir alguna noticia que em portés a aquest músic. Un bon dia vaig arrivar a el capitol d’efemèdires i records, on  l’any 1936 La Hispanic Society of Amèrica, publicà l’obra Rimas, que està encapçalada amb el poema The Ladies of Vallbona, de l’hispanista Archer M. Huntington, datat de l’any 1931, en el qual es dóna una visió romàntica de les nostres abadesses. Em va interesar el tema i amb la curiositat  de saber el contingut d’aquest poema,un bon dia, vaig telefonar a l’Arquebisbat de Tarragona, per demanar-los si em podien trobar el poema THE LADIES OF VALLBONA.  Me’l van enviar rapidíssim (agraït a laSra. Teresa Salort). Contentissim de tenir-lo, em vaig posar a saborejar-lo , el recomano per la seva bellesa, estudi exaustiu del Sr. Piquer tiutlat LES DAMES DE VALLBONA, versió, comentaris i notes d’un poema d’A.M. Huntington, traduit pel cultíssim poeta Marià Manent.
 En aquest treball el Sr. Piquer fa palès totes les persones que han contribuit a portar el nom de Vallbona més enllà del seu entorn. Tot seguit trobem el compositor Francesc de P. Brunet Recasens  que ha fet varies composicions com  Goigs de Ntra. Sra. del Claustre. Vallbona de les Monges, opus 3,  Hinme Vallboní opus 77

i també d’altres de la contrada com les anteriors que ja he descrit abans, també el Cantich de la Romeria a Ntra. Sra. del Tallat opus  57 i d’altres.

La primera vegada que vaig sentir a parlar d’Archer M. Huntington, va ser en la presentació del llibre Sorolla a Santa Cristina  de Sebastià Ruscalleda, Història del quadre » CATALUNYA» de la Hispanic Society of America de Nova York, el dia 23 de juliol de 1993 a Lloret de Mar, on hi havia el net de Sorolla, que em va dedicar el llibre que parla d’aquest quadre. Va ser el Sr. A.M. Huntington a Paris,el novembre de 1911, llavors president de la Hispanic Society qui va encarregar a Sorolla els olis sobre les diferents regions d’España per la decoració de la biblioteca de la instituació.
El 12-XII-2004 vaig anar a visitar el museo Sorolla, Paseo General Martinez Campos nº 37, 28010 – Madrid. El 2 de maig de 2009, dissabte, vam visitar la exposició a Barcelona de’n Sorolla al Museo  Nacional d’Art de Catalunya (MNAC)  que va ser la exposició més vista d’España.  Podem dir que Sorolla es un gran pintor, vam quedar ben enamorats , bocabadats, extasiats,de tota la seva immensa  obra. D’aqui ve que per titol del meu blog hagi escollit  THE LADIES OF VALLBONA, que ens uneix Vallbona amb un pintor tant admirat per mi i per tot el país.

Com tots sabeu el monestir de Vallbona de les Monges , va ser el monestir femeni més important de la Corona d’Aragó.
En plena collita d’olives a finals de novembre, feia un dia de temporal amb vent i pluja, boira , i el pare va dir que ho deixessim correr i que ens n’anessim a la vora del foc. Un cop a casa em va venir com un tir, que un lloc importantissim i ben aprop  de casa, podria trobar la partitura de la cançó A collî olives,  aquest lloc es deia Universitat de Cervera, Biblioteca Josep Finestres. Un cop a Cervera, la bibliotecaria, una exel.lent persona em va facilitar la feina moltissim, primer va consultar el sistema informàtic i rapidament em va dir que si, que aquesta partitura la tenien en el fons J.J.PIQUER JOVER. Al cap d’una estona d’obrir caixes, va apareixer amb gran alegria per part meva, realment era cert que la cançó tenia partitura.

 Molt amablement me la deixaren fotocopiar. També gairebé sense  volgué vaig trobar la revista SEGARRA editada a Maldà, encuadernada, i en el nº 47, el Sr. Iglesias Guizard,  mencionava que een el llibre d’honor del monestir de Vallbona el dia vint d’agost de mil nou-cents vint-i-sis signava el Sr. Francesc de P. Brunet Recasens. O sigui que de cop i volta comença a ploure noticies sobre de l’ilustre compositor , prou que han costat, però són tant benvingudes que em fan molt feliç.
Contentissim de la troballa, però em moria de ganes d’escoltar la cançó.Ara començava, la interrogació, de com gravar-la ?, primer per mi mateix, després perquè els de casa l’escoltessin i per les persones grans del meu poble i després perquè també li faria il.lusió a la Sra. Soledad Torrrent neta del compositor, que segons em va explicar s’havia fet gran sense escoltar la música del seu avi. Ella va escoltar per primera vegada  com sonava la múscia del seu avi  el 25 de setembre de l’any 2000, perquè tot ho havia guardat la seva tia,com un tresor intocable . Segons m’explicava , quan es va fer va càrreg de la herència  del seu avi (entenguis les partitures que quedaven) i en va enregistrar 14, entre elles: Sospirs opus 16, Lo Reyet opus 59, Lo mirall de la Pastora opus 65, Lo riu Corb opus 70, Lo cego d’Alhama opus 165, Arri, arri Cavallet,opus 85, Lo bon Jesuset, Cançó del Romaní opus 84, amb Carme Cusidor com a soprano i al piano amb Josep Surinyac.
En la segona trobada amb la Sole i en René els hi vaig regalar la partitura de la cancó A collî olives, no cal dir la il.lusió que els va fer i ells alhora em van regalalr la partitura del CANT DE LA SENYERA, Chor fàcil, per a tres veus d’home. Lletra de Mossèn Ramón Bergadà i Solà Pbre. Rector de Rocallaura. Dedicada al Rvnt D. Ramón Rovira Pbre. Director del «Orfeó» Josefí Santmartinench». Música de Fco. de Paula Brunet Recasens. Opus 69.

Aquest hivern en la collita d’olives en vaig regallar una fotocopia a la gent de l’Orfeó de Sant Martí de Maldà.
Un dia sense volguer i com caigut del cel ens vam trobar amb el músic i director de la Orquestra La Principal de la Bisbal, Sr. Francesc Cassú i Jordi i li vaig comentar les meves preocupacions i em va dir que m’ajudaria,, però necesitavem una soprano, i  va dir cap problema, la meva esposa es soprano, es diu Salomé Petit o sigui que ho farà amb molt de gust , només calia trobar un dia, i al cap de dos mesos es va donar el dia i es va grabar la cançó A collî olives, per cert preciosa i molt llarga, llarguissima, o sigui que el qui vulgui i te temps suficient per saborejar-la i reviure tot el que diu, al menys a mi em passa, perquè recordo de petit que tota la collita i elaboració de l’oli anava segons la cançó.
Clar, la pròxima visita que vam fer a casa dels esposos Soledad Torrent Brunet i el Dr. René Collas, els vaig regalar el CD amb la cançó gravada i vam fer una festassa, fins i tot va venir el seu germè de Tossa. Haviem fet el cim. Recuperar una cançó totalment perduda i a més grabada, prou iomportant com per celebrar-ho. L’hivern passat o sigui del 2009 la coral de Sanmarti de Maldà la va reestrenar i m’han assegurat que per la propera festa major de Llorens la cantaran a l’esglesia al final del concert.
 La  Sra.Soledad Torrent, i Brunet em va explicar que el seu avi el Sr. Brunet, va ser mestre de capella del monestir de les Saleses del Passeig de Sant Joan de Barcelona i professor de classes pràctiques del Seminari Conciliar de Barcelona.

La missa Auxilium Cristianorum , Opus 94 de F. Brunet, es va estrenar l’any 2009 a Lucena (Jaen) i la parella i van anar des de Paris, jo l’he escoltada i es una meravella, molt festiva, encomana la liturgia als fidels i que la visquin amb tota l’alegria ,evidentment en gregorià.
La familia Brunet  s’instal.la a Castellterçol a passar l’estiu  l’any 1936, sense imaginar  que s’hi quedarien tres anys, amb moltes privacions i mal de caps i la música deixada de costat totalment, res de res de composar . El Sr. Brunet va aprofitar el temps i va dibuixar totes les masies de Castellterçol, aqui va una.

La Sra. Sole Torrent ha titulat el llibre que ha escrit sobre el seu avi:
» UN MUSIC OBLIDAT « FRANCISCO BRUNET I RECASENS  1861-1939. BARCELONA  2006.
No puc acabar de parlar d’aquest important músic i la seva neta , sense parlar del seu espòs el Dr. René Collàs, nascut a St-Etienne el 1924, de la seva vida de metge s’ha passat 20 anys de metge a l’Àfrica treballant per Nacions Unides. Es una persona amb una immensa cultura, tot bondat, al seu costat si està molt be i es estimat per tots els seus, em meravella la seva serenitat . Ha escrit diversos llibres: LES CHEMINS RETROUVÉS, LES JOUTES À SEMÈNE, L’OTAGE BATTANGHI (PRESSES DE VALMY),PENSÉES GRAVES ET BURLESQUES (AUTOEDITION), PENSÉES LAPIDAIRES (AUTOÉDITION), AU SERVICE DU PRÉSIDENT, LE LIVRE DES MA MÈRE,ETC………




La parella formada per en René i la Sole, són encantadors i  estimen tant Vallbona i Llorens i el seu entorn com jo, fins i tot els dol moltissim que les pedres de La Quadra de Más Déu, volin o canviin de lloc; la infantesa de la Sole, va tanscorre fent múltiples berenades als estius des de Vallbona a la creu de Llorens, passant per la Font del Serradells i de com li agraden les ametlles , l’oi i el vi del pais. M’explicava que també frequentaven les altres fonts com la de Sant Ramón, la del Racolenjup i de la Pica on fa poc l’Ajuntament de Vallbona ha retirat el sarcofag gòtic orlat d’escuts que prové de l’església de Montesquiu . També anaven amb el seu avi a Rocallaura .
Aqui va la relació del Corpus del Sr. F.Brunet Recasens que consta de 170 opus

El germà de Mossèn Ramón, Mossèn Francisco Bergadà va ser 32 anys capellà del Monestir de Vallbona de les Monges, va estudiar a fons l’arxiu del cenobi i va fer dos publicacions d’una gran calatge una publicada a la Revista de Atracción de Forasteros de Barcelona i l’altra a la Revista Segarra que es publicava a Maldà, el seu director era  el Sr. Iglesias Guizard.

Vaig tenir contacte amb les monges Saleses de Salamanca (Monasterio de la Visitación c/ Dr. Torres  Villarroel 556-68, Telèfon 923.2212.91, CP 37005 Salamanca)  la seva superiora es diu Sor Isabel  de la Puente i no coneixien l’Himne a Sant Francesc de Sales , l’any passat van cel.lebrar el 400 aniversari, jo els vaig enviar la música de la cançó. Les seves germanes del monestir de Madrid si la coneixien..

Aquestes ametlles són del troç de Les Pintades terme de La Quadra de Mas-Déu.
Continuant amb l’oli, que es el que ens ocupa, vull recordar, el noms de les partides d’on surten les olives a Llorens de Vallbona:
Alsina, Astinclar,Cau-gros, Collada, Comametlla, Comapregona, Comunclat, Comunsaris, Convidal, Creueta, Culroig, Devall de la bassa, Fondo, Forques, Mallola, Perdigó, Pla del tres,
Serra-fosca, Solans, Tornellet, Tossal gros, Vinya.



Aquesta font com tots a aquestes alçades ja sabeu, està a la plaça del monestir de Vallbona, la varen fer picapedres locals, en temps de la última abasessa jurisdiccional Donya Isabel de Gallart i de Grau, parenta dels Riquer. Aquesta Abadessa com a últim acte jurisdiccional seu, va donar una font al raval, encara la podem anar a visitar, encara raja.
Falta una peça clau , per obtenir l’oli que són els esportins.

Aquest esportí,  també dit cofí , aquest es un cabàs pla, d’espart, com l’usat per a posar-hi l’oliva mòlta al temps de premsar-la ; el vaig portar de casa de la Tere de Gata, ells tenien un molí , en castellà Almazara compartien amb un altre soci i cosí seu, a Llorens ja fa anys que no en queda ni rastre. Recordo que aquests esportins s’omplien de pasta d’olives triturades, l’un al damunt de l’altre fins a fer una bona pila i llavors es posaven a dins d’un aparell hidraulic que anava compimint i començava a sortir un rojolí d’oli groc molt groc com un fil d’or.

La recepta del meu pare Sisquet sobre la conserva d’olives:
Un cop tenim les olives a casa, cal posar nou vasos d’aigua i un de sal de  la mesura. A l’arribar a la Cuaresma el dia de dijous sant o divendres sant , se treu l’aigua vella i es retiren les olives fetes malbé.

Amb l’oli ja a les mans acaba aquesta bonica història , que va començar en la busqueda de qui era aquest Brunet Recasens i ja veieu quin tresor d’home, de pare, d’avi, de compositor i d’amic, home enamorat de la seva familia, a la que va cuidar i mimar fins a l’extrem.

Aquesta història ens ha portat a coneixer molta més gent, com la comunitat de Saleses de Barcelona, la comunictat de Saleses de Salamanca que l’any passat van cel.lebarar el 400 aniversari del seu fundador Sant Francesc de Sales, (no oblidem que el Sr. Brunet els va fer l’himne per  l’aniversari anterior) cosa curiosa no en quedava cap ni ha Barcelona ni a Salamanca, sinó a les monges de Madrid, quines coses Déu meu ?, tot s’ha de dir el monestir de Barcelona del passeig de Sant Joan va ser cremat i amb ell totes les partitures, no queda rastre de res)

Sant Francesc de Sales, el fundador de les monges saleses.

 hem conegut al Sr. Josep Mª Gregori i Cifré, musicoleg de remon, també implicat amb la recerca de l’obra  del Sr. Brunet, gràcies a aquesta búsqueda em conegut el  bonic poema The Lladies of Vallbona i per motius ja explicats en un altre lloc, dona nom al meu Blog.
A partir d’avui tots podem respirar tranquils i saborejar l’oli extra verge de les nostres terres.

Per tots vostès un ramet de vesc (Viscum Album ), tant propi del temps de collir olives i tant present en els nostres pins de Llorens i molt present a la Fira de Sta. Llúcia per les festes del Nadal al Pla de la Catedral de Barcelona, per cert Déu ni do del seu preu.
Per acabar aqui va una bonica imatge dels meus pares Sisquet e Isabel que són els primers enamorats d’aquesta bonica història, de la qual se senten protagonistes any rera any i des del primer dia que canten la cançó A collî Olives, donç sí, van conèixer a l’autor de la lletra, Mossèn Ramón Bergadà i Solà,  Canonge de la Seu Metropolitana de Tarragona i fill de Llorenç.

El pare Sisquet Capdevila  i la Mare Isabel Vila els dos junts en plena collita olives 2010 a la tros de Les Pintades del terme de » La Quadra de Masdéu » de la qual ne’m parlat extensament en un altre article sobre aquesta antiga Granja Cistercenca medieval , la qual pertanyia a l’Abadiat de Vallbona  (Baronia) i que últimament ha sortit a la prensa, degut al seu estat d’abondo .

Els germans Bergadà i Solà  foren nomenats canonges de la Seu Tarragonina, primer Mossèn Ramón i va ser nomenat amb la dignitat de canonge mestrescola i més tard fou nomenat canonge Mossèn Francisco Bergadà que havia sigut 32 anys capellà de les monges. A LLorens tothom de l’edat del meu pare 88 anys els recorda com els sinyors canonges i res més .      
Un bon amic meu i ex-escolà de Montserrat m’ha regalat aquest bonic poema que tracte de l’Oli de l’Empordà, per cert molt estimat per totes les contrades de Girona i com que la nostra mare es filla de Girona donç he cregut oportú posar-lo

Poema de Joan Salses, músic i compositor i pianista

                        
El tema de l’oli, mai s’acaba i dona per molt en les nostres vides, per  la ºqual cosa», seguirem amb més notes. 

TEULA DE L’ANY 1637 DEL TEULAT DE CAL BARTOMEU DE LLORENS. GOVERNAVA LA BARONIA DE VALLBONA L’ABADESSA LEOCADIA DE RICART I DE CARDONA (1631-1657)

Començo a escriure aquest blog, a petició dels meus fills Oriol i Lluís; com que em veuen escriure molt sovint , llarg correus als meus amics, pensen que tot això pot quedar escrit per la memòria de la família.
En aquest blog,escriuré records de la meva infantesa a Llorens de Vallbona, i del seu entorn, de la família de Llorens, també bonics records per les terres de Gata, els llargs estius passats allí, anecdotes dels diferents pobles que he passat fent de metge i  d’història dels termes que formaven l’Abadiat de Vallbona  i com no de la Vall del Corb (recordant l’ il·lustre periodista Lluís Foix que d’ençà molts anys escriu a La Vanguardia, fill de Rocafort de Vallbona, d’ell es el comentari de «massa història per un petit territori» i estic d’acord; només de contemplar un mapa del riu Corb de l’ època de l’Abadessa Arcangela de Copons (aproximadament , de l’any 1580), om pot veure que en 8 Km hi havien 4 senyors jurisdiccionals: el marquès de Ciutadilla, el bisbe de Vic a Nalec, l’Abadessa de Vallbona a Rocafort i el Vilet ( abans dit Vilamanyanor) i a Sant Martí de Maldà la família Cardona; ho sigui, un riu Corb molt aprofitat i discutit alhora, veure el Plet de l’aigua del riu Corb mogut  el 28 de setembre de 1272, entre el monestir de Vallbona d’una part i Ramon d’Anglesola, senyor de Bellpuig d’altra part, davant Andreu de Contijoc, assessor del Veguer de Montblanch, per el qual Vallbona pretén que ni Anglesola ni els seus vassalls puguin prendre l’aigua de la bassa del molí de la Torre, situat enfront a Belianes (veure el llibre de la Baronia de Vallbona del Sr. Piquer.  Per tots cantons trobem records d’èpoques passades, començant per una teula de l’any 1637, tal com diu el  títol , amb que encapçalo el present l’escrit.
Cal dir que se fill de Llorenç es tot un honor, pocs llocs per no dir poble perquè l’any 1157 era un simple destacament dels Cardona situat a l’avantguarda del comtat de Manresa, tenia capellà i ferreria, en le mateix temps Vallbona no tenia capellà. La existència d’una ferreria  és rara i extraordinària , si tenim en compte que aquella època el MANYÀ és considerat com un orfebre que forja les llances i les espases dels herois i els instruments de treball complicat dels agricultors. ( Les eines senzilles, se les feien ells mateixos) . El poblat de Llorenç podia ésser un lloc d’avituallament on els ferits eran curats i rebien assistència espiritual – per això hi havia un capellà -, al mateix temps que els esmolaven les armes de tall,, mentre que a la plana d’Urgell el serraïns atacaven. ( veure J.J. Pique Jover  » La baronia de Vallbona».

(Teula de l’època de l’abadessa LEOCADIA DE RICART I DE CARDONA (1631-1657, abadessa que va viure de ple la guerra dels Segadors )
Pot semblar una tonteria una teula, però donat que a Llorens no abunden dades  escrites sobre les llindes de les cases, si cal mencionar-ne alguna ben antiga, però no massa,  com Cal Gené 1626(la llinda ara no hi es degut a que es va treure per fer les obres de l’entrada, Cal Bergadà 1616, Cal Martí 1588, Cal Damià 1777 al costat de l’antiga casa de cal Llarch, cal Timoneda la portalada que dona davant de cal Damià data de l’any 1735 i després només ens queda com a data antiga, una teula, del  teulat de Cal Bartomeu (Pons antigament), el Tomaset del Bartomeu havia sigut batlle de Llorenç (actualment propietat de la família Capdevila Vila) ; en quan al pergamí més antic que fa referència a Llorens, data de l’Abadessa Dorotea de Ferrer i de Lliure (1604-1626).

Safareig públic de Llorens, molt senzill, però útil durant segles.

(Safareigs públics de Llorens, que perdurent tossudament a pessar dels anys, aqui les dones venien a rentar la roba; aprofitava l’aigua que baixava per la sèquia del fondo que venia de Vallbona,  i encara  m’enrecordo de les dones retant la roba .

Safareig de Rocallaura, deu ni do de la grandiositat i i lo ben fets que estan, aigua a dojo.


 S’ha d’entendre, tots els pobles de la baronia de Vallbona, estaven dalt d’un  turó a redós del castell i a les cases només hi havia cisterna d’aigua dolça i en algunes ni això, per la qual cosa es feia necesari aquest servei públic, que també hi es a Vallbona, encara que aquests són quasi de luxe, comparats amb els nostres.

Safareig del poble de Vallbona de les Monges, a la sortida pel cami direcció a Llorens.

Imatge més completa del safareig de Vallbona de les Monges.



Foto del safareig que està a la sortida del poble camí de Rocallaura, que s’alimenta del doll d’aigua que va donar la última Abadessa Jurisdiccional Maria Isabel de Gallart i de Grau al poble de Vallbona de les Monges

Hom pot veure el sobreixidor del safareig que va per regar els horts del costat

Com podeu veure abastament, aquests safareigs són de luxe, comparats amb el nostre de Llorenç, que gairebé no arriva a la categoria de safareig, perquè l’aigua mai estava quieta com els de Vallbona i Rocallaura, els de Maldà mai els he vist.



(Pica de pedra d’una sola peça, que en la meva juventut estava al costat del pou de la vila, ni havia tres com aquesta i l’aigua es treia del pou, però tinc dubtes si servien per abeurar les mules, matxos,  eugues i rucs o si també servien per rentar roba ?)
A Llorens tenim molts pocs documents antics escrits, els més antics els tenen a casa de cal Català o més conegut com Cal Timoneda, però on abundent més es al monestir de Vallbona de les Monges :
Trobem a Vallbona l’any 1762 que Agnès de Cortit i de Colomina, abadessa del monestir de Vallbona elegeix Josep Timoneda, veí de la vila de Llorenç de Vallbona, DELMER MAJOR DE LA PARROQUIA de Llorenç de Vallbona. Tres anys més tard el 1765 Natali Ortiz Lanzagorta, procurador del monestir de Vallbona,comunica a Josep Timoneda, pagès de la vila de Llorens de Vallbona i delmer major del monestir de Vallbona, que aquesta  vila no pot elegir una casa major delmera, per ésser una parròquia sugragània de Vallbona, on exerceix com a delmer major Roc Torremader, pagès de la vila de Vallbona, Natali Ortiz Lanzagorta.
Maria Teresa de Riquer i de Sabater, abadessa de Vallbona, e el batlle de la Quadra de Masdéu, juntament amb d’altres batlles de la baronia, convocats expressament per la seva senyora jurisdiccional, delimiten el terme de LA QUADRA DE MASDEU, d’acord amb els dictàmens d’alguns experts nomenants per a resoldre aquesta qüestió. Gaspar Cases i Ferer, notari de Tàrrega.
Abans de continuar vull posar uns petits apunts històrics i molt resumits del nostre poble:

Composició de l’amic J. Nadal
Us escric el text del que diu l’etiqueta, per millor lectura de tothom.
APUNTS D’HISTORIA SOBRE LLORENS DE VALLBONA

Pere de Bellvís a l’any 1181 i Pere de Pavia i Arnau i Ramón de Montrós a l’any 1193, cediren
a favor de Santa Mª i Monestir de Vallbonatots els bens i drets que tenien en el poble de Llorens i en el terme de Maldanell. El 1193 el Vescomte de Cardona cedeix tot el dret que tenia en el terme de Llorens a la Sra. Abadessa de Vallbona Dª Ermesenda de Rubió, que fou la segona de les abadesses i parenta del fundador Sant Ramón d’Anglesola. Amb l’abadessa Berenguera d’Anglesola i de Pinós (1359) a Llorens hi havien 10 cases i l’any 1787, governant la baronia de Vallbona l’abadessa Dª Mª Teresa de Riquer i de Sabater, segons  document que es conserva en l’arxiu diocesà de Tarragona, hi havia 20 cases que eren les següents : Pons (Biel)-Capdevila (Pere Jaume)-Martí Amenós-Saltó-
Bori-Pons (Bartomeu)-Capdevila (Llorigó)- Cots – Pons (Meca)-Pons (Damià) – Timoneda-
Capdevila (Cames) – Capdevila (Reyner) -Pons (Pobre de mi)- Bergadà – Capdevila (Mora) – Gené – Pons (Meca de fora) – Molí. 
L’any 1334, trobem una venda feta per Ramón Capdevila de Llorens.


Déu ni do,  de la nostra petita història. Totes les cases anteriorment esmentades, excepte Capdevila(Mora), Capdevila (Pere Jaume), Pons (Meca de fora) i el Moli, la resta totes estaven dins de muralla tancades a la plaça i s’entrava pel Portalet (entre cal Bergadà i cal Gené). Una nota interessant es que en l’escriptura de cal Bartomeu (Pons) explica que dona al carrer de la muralla, el seu gruix de la pared de la casa ens ho recorda. 
Foto feta per en LLuís Capdevila, dia de Sant Esteve a Llorens de Vallbona, encara que oficialment es més conegut per Llorens de Rocafort.
Llorens de Vallbona , vist des de la Roca la Bassa . Des d’aqui hom pot anar a fer una passejada fins a l’era de cal Quim on trobarem una bellissima cisterna, potser la única que queda sencera i que es tota una joia de les nostres terres, ben segur que ni deu haver alguna més però no la conec, aqui va:

Cisterna, on es guardava l’aigua de pluja, ( a Llorens en dien aigua dolça ), al costat , podeu veure uns safareig, per rentar la roba).

Cisterna de l’era de cal Quim de Llorens, actualment en desús, que no te cap utilitat.
Acabo aquest escrit amb unes paraules de no se quin autor, potser que sigui de mossèn Ballarin, però no ho recordo, si que em serveixen per recordar a qui no coneixen la nostra terra de com es:


En aquesta terra austera
d’horitzons esbalandrats,
de rostolls i guaretades
i Poblets de murs torrats,
de cisternes i de basses                  
d’aigua bona i d’abeurar,
de coscolls i farigola
d’aspra fulla i ressecats,
de camins esmunyedissos
plens de pols i pedregam…





( La mateixa cisterna de cal Quim , vista d’esquena, tot un joia del nostre poble  de Llorens )
A Llorens i ben segur que a molts altres pobles de l’Urgell i Baixa Segarra, per guardar l’aigua de la pluja  les families benestants al poble al seu freginal disposaven d’un ALJUP, tots recordarem el de cal Timoneda per la seva majestuositat, era el més gran de tots, impressionant,  el seguia el de cal Bergadà, també grandiós i  el de cal Perejaume entre la casa i l’era (el freginal),  i el de l’era de cal Pasqualet (que es aquesta foto que segueix,





 de tots ells es l´únic que hom encara pot veure les ruïnes deixades «a la bona de Déu» – «a la babalà», aquests aljubs tenien el seu encant, podien guardar mils de litres d’aigua, jo de petit recordo tots ells plens d’aigua. No se si a l’hort de cal Cantó (actualment es la pista i local social), també ni havia un aljub , que es possible que estigués cobert i recordo que li havien posat una bomba per treure l’agua per regar. El meu pare Sisquet Capdevila i Pons m’assegura que sempre hi va haver dos cisternes cobertes, que hi entrava l’aigua que baixava per la costa i més tard i van posar una bomba per treure l’aigua per regar l’hort. Al morir el Sr. Cantó ho va deixar en herencia pel Sr. Rector del poble; en aquests moments hi ha la pista per ballar en la festa major i el local social, que tant be fa al poble.



Al troç per guardar l’aigua de pluja que s’escolava pels camins o muntanya avall rebia el nom de bassa, encara recordo que amb el pare i ompliam els sellons per tenir aigua per beure en ple estiu. Encara recordo que a prop de les cabanes també si feien cogulles, però aquestes estaven fetes buidant la roca, i la seva capacitat per l’aigua era molt reduïda, hom pot veure encara les petites canals marcades a la roca, per orientar l’aigua de pluja cap a la cogulla (cogulla del Perdigó), també en bevien els ocells propis d’aquelles terres com: l’estornell, la falsilla, la garsa, la griva, la mallarenga que mai n’he vist cap, la merla, el mussol, l’òliba (en castellà lechuza), l’oreneta, l’oriol , el pardal , la perdiu, el pigot, el puput, els roquerols, els tords, els tudons que tant li agradaven al pare, i després tant tranquils beviam nosaltres i no passava res, que curiós oi? quines coses?, avui dia impossible d’entendre?

Dos cisternes a casa a Llorenç, l’una per les persones i l’altra pels animals, d’aigua de pluja, dons a dalt de la vila no hi havia aigua de pou. La poca que cau del cel s’ha de guardar. 

Freginal: Petit  camp encerclat que radica prop de la casa pairal, on s’acostumava cultivar farratge i altres aliments per a les bèsties)
Cogulla del fondo del Perdigó, on i beuen els ocells i conills i d’altres animals del bosch.



Aquest Cap de setmana del 12/13-3-11 a Llorens hem repassat amb els meus pares les cases de l’interior de la plaça del poble: Començant per dalt : Cal Cantó i a sota hi havia una altra casa que es deia Cal Racó (abans cal Perejaume) Cal Martí (Amenós) , L’Abadia on vivia el mossèn, forn del poble o de la vila de Llorens i al damunt la vivenda de la Senyoreta Mestra, a cal l’oncle LLiberato abans cal Gloria ( hi vivien el de cal Puça (Amenós), Cal Saltó, Cal Oncle Bori (Figueres) una vegada a dins l’entrada servia per les dos cases l’altra era cal Bartomeu, Cal Pasqualet (es deia Josep Capdevila Pons) que curiós igual que el meu avi, una filla la ROSITA (pubilla) es va casar amb l’hereu de cal Perlo Ramón Martí (pubill),  (la mare del Ramón Martí era de Rocafort, filla de cal Ventura), es van ajuntar les dos hisendes. L’era de cal Pasqualet tenia un  aljup, encara queden les restes , corral del tocino, cup del vi i l’era, el meu pare recorda que feien 800 sacs d’olives, i teniem dugues mules ; van tenir dos fills el Pepito (a.c.s.) i el Ramónque és viu i que mai més hem vist. L’actual l’hereu de cal Perlo es el fill del Pepito i que no coneixem.

Cogulla del terme de Llorenç , on es pot veure la regata feta a la roca, per tal de recollir com més aigua millor.  agafada del Blog de Llorenç.



 Actualment cal Pasqualet i viu en Joan Sallés i la Teo vinguts fa molts anys de Barcelona i que són uns exel.lents veïns i millor persones. Després  ve Cal Cots, també propietat de’n Joan Sallés, Cal Llarch, ara no hi es, es l’entrada al pati de’n Joan Sallés, deprés ve Cal Damià on hi vivien tres germans tots ells solters: La Radolfa, el Tonet i l’Angeleta que a mi em posava les inyecccions quan estava malalt, es deien Pons i Pons. Després be Cal Timoneda, ara familia Català, Cal Camés comprada per cal Xepe, Cal jaume el Rafel (oncle Jaume segons el meu pare o sigui ben parents, les dos cases modernament han format el que molts hem conegut per cala Càndida (a.c.s), després cal Magí heretat per cal Quim i es va fer tot una casa : Cal Quim  Timoneda de cognom, Cal Bergadà i Davant cal Gallo i Cal Mora les tres davant del Portalet que donava entrada al poble, -després cal Jan (hi viu en Francesc de Barcelona), Cala Quica Vella ( hi havia viscut la mare del padri del meu pare Rosa Cristies, Cal Coix Vell (Padrins de la Maria Bergadà).



( Disfruitin d’aquest aljup que resisteix tossudament el pas dels anys, es l’ultim que ens queda a Llorens, els altres ja fa temps que van entrar en desús i van ser colgats )
L’aigua en un pais tant sec com el nostre també la necesitem per  què els nostres arbres no pateixin i poguin creixer  i donar les collites que esperem com: els olivers, els ametllers, els presseguers, les pruneres, les serveres, 

Servera: Sorbus domestica.

(Servera: Sorbus domestica, quan esta madura, es bonissima, al nostre poble i rodalies ni han a tots els trossos ), i també,  figueres, encara que aquestes toleren molt be les  sequies.,els noguers, els codonyers que a cada tros ni ha un o dos o tres, els cirerers, etc.
També l’aigua de pluja l’esperen les plantes medicinals tant variades com perfumades en la comarca de l’Urgell com: l’Agram,  l’Arnica,  el Card o Penical, el Cirerer de Pastor, la Corretjola (es depurativa), els Creixems, la Didalera (porta digital), l’Esbarzer, l’Escanyavelles, l’Espigol, el Fonoll, Gallarets (Purgant), Ginebre, Herba Prima, Barrets de Capellà, Heura, Juliverd, Magraner, Lligabosch, Malva, Om (Olmo en castellà), Orenga, Ravenissa, Romaní, Ruda, Ruella, Salvia, Timó, Vesc ( Viscum Album)….i moltes d’altres.
Encara necessitem l’aigua per als alls, les cebes . el blat, la civada,  panís ( a Girona en diuen Blat de Moro),  els llegums com el cigró, la faba, els fesols , guixa, la llentia (encara que fa temps que no en veig cultivar), el pèsol, la veça, les trumfes o patates, els ceps amb totes les seves varietats.
Que ha les nostres terres ( Les Garrigues, el Segrià, el Pla d’Urgell i la Baixa Segarra ) i plou poc, ho sap tothom i ja ve de molt temps enrera; en el llibre Quinze generacions d’una família catalana el Dr. Martí de Riquer, explica que l’Abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabater, ja esqueixava de les sequeres de la Segarra, o sigui que aquest païs sempre hs sigut sec, i això es degut a que tot aquest territori semiàrid, està envoltat pels Pirineus i les serrelades costeres i l’altipla central i priven que arrivin els vents humits. Tenim llargs mesos de sequera i les pluges cón molt escases. Enguany al no ploure de l’abril fins al novembre, ens ha fet caure el 60% de les olives, feia llástima veure el terra negre, com una alfombra d’olives (llegir La Vanguardia del dia 8 d’octubre de 2011, titulat » La sequia disminuye las reservas y arruina el olivo».  Els que som de Llorens i d’aquelles comarques, saben de les temperatures extremes i de la gran oscil.lació tèrmica, els vents freds i eixuts que baixen del Pirineu, netegen  els cels d’aquestes comarques i ……  Llorens es un poble fred a l’hivern i fresc a l’estiu, costa d’entendre però es així, es frequent que a mitja tarda quan arriva la Marinada en ple estiu, hom hagi de posar-se un jersey a les espatlles.  

Creu de Terme de Terme de Llorens, que és el monment més important del poble. No  saben  res d’ella ni la data de construcció, només que es tracta d’una obra d’artesania anònima i única a Cataluna per la seva llargada ( 8,20 metres) molt austera, i sense elements de decoració; encara que al peu de la creu hi ha una llegenda que jo mai he pogut llegir i que darrerament ha estat publicada en el blog de Llorens. Foto de LLuís Capdevila.

El 1842 Llorenç encara era muncipi amb tots els drets. Els 1847 , es va incorporar al municipi de  Rocafort de Vallbona. L’any 1972 junt amb Rocafort, el Vilet forma un municipi amb Sant Marti del Riucorb.
Gràcies a la exel.lent memòria de la nostra mare Isabel Vila Gallostra , podem disfrutar del que ens ha descrit, amb una gran paciència el nom de les cases i la gent que i vivia en elles l’ any 1946:



Tots aquets records de la mare, venen dels primers temps a Llorens un cop casada, era molt joveneta, tal com la veieu a la foto de dalt, ara te 84 anys i segueix amb una memòria privilegiada.



Carrer del Sol : Cal Pep de l’ Andreu: Josep, Dolores, Francisco e Isabel. Cal Miró: Miquel, Marieta, Angeleta i Pilar. Cal Eusebio: Maria, Lola, Maria i Hortensia. Cal Peremano: Adelaida, Josep Mª, Maria. Cal Damià: Ramón, Marieta, Tonet, Radolfa, Angeleta.Cal Llarc Vell: Pasqual, Antonio, Rosita. Cal Bartomeu: Tomas i Marieta. Cal Bori: Ramón, Rosalia. Cal Saltó: Pere i la seva minyona Dolores. Cal Llierato: Mercè, Lliberato i Teresna. Cala Mestra: Donya Carme. Ramonet: Carme, Ramón, Juanito, Maria Carme criada. Cal Martí: Dolores. Cal Semi: Francisco,Dolores, Ramona, Maria. Cal Cantó: Margarita. Cal Coix Vell: ………….Cal Pauet de Puiggros: Maria , fill i filla. Cal Jan: José, Pura, Rosita. Cal Gené:  Ramón, Ramón, Rosita i  la criada i el mosso.Cal Gallo: Francisco, Mundeta, Ramón, Lluís i Cecilia. Cal Mora: Modesto, Mercè, Pepito, Juan, Lola, Jordi, Montserrat. Cal Andreu: Baldomero, Maria, Andreu, Elisa i Antonieta. Cala Munda:  Esteve, José, Rosita i Maria Mercè. Cal Gallo: Pau, Maria, Laureano, Teresina, Lola. Cal Ton:  Jaume, Pepita, Cecilia i Josefina. Cal Coix: Joan, Carme, Tonet, Juan, Maria. Cala Quica: Milia, Laureano. Cal Tomas:  Maria. Cal Ton del Perlo: Elvira, Juan, Paquita, Domingo, Mauri, Angelina i Nuria. Cal Roig: Francisco, Maria, Federico, Montserrat. Cal Sileta: Ramón,Remei, Jaime, Antonieta, Ramón, Lourdes, Anneta. Cal Puça:   José, Maria, Ramón, Cecilieta, Montserrat, Maria Antonieta. Cal Cabalé: José, Geronima, Pepito, Tonet, Ramón, Camila, Ramona, Pepita, Maria Pilar, Annita, Rosé. Cal Perló:  Victoria, Ramón, Rosita, Pepito, Ramón. Cal Rafelet: Cecilia, Ramón. Ramona, Roc, el mosso Vicente. Cal Xifré: José, Roseta, Ramón, Magdalena, Rosé. Cal Vit, Cal Meca, el Forn:  Jaime, Malena, Jaumet i Maria del Carme. Cala Milia:  Jaumet, Genoveva, Tonet, Maria, Ramón, Tecla. Cal Conde: Quim, madalena, Albert. Cal Perejaume:  Pepa, Jaime, Pepeta, Chepe:  Jaime, Pep, Pepa, Jaime, Eloi, Ramonet. Cal Mano:  José, José, Ramona, Jose Maria, jaime, Ramón. Silo: Pasqual, Ramona, Domingo, Sivina.  Cal Sebastià: Juan , José Mª, Carme. Cal Blasi: Ton, Agustina, Ramón , Rosita. Cal Timoneda:                                                                                                                                                                                                         Càndida, Maria, Francisco, Teresa,Francisco, Pepito, Llorens, Montserrat, Teresa, Rosé i Antonieta. Criades: Ramona i Jovita, mosso: Salvador que ens feia corre a tots i per la seva serietat li teniem por.
Cal Quim: Marieta, Ramón, Ramona, Quimet, Josep Mª, el mosso: Joaquim. Cal Bergadà:  Juan, Mundeta,José, Lola, José, Maria Dolors i el mosso . Segarreta: Maria Tofol, Mª Lourdes, Maria, Candida.



( Llorens de Rocafort, vista del poble per darrera la vila, fotografia de principis del segle XX).
La mare diu que tots aquests habitants vivien a Llorens quan ella va arribar l’any 1946, i Llorens en aquell temps formava part del municipi de Rocafort 






( Publiquem la cançó de » Lo Riu Corb » i ho penjem al Youtube am el degut permís de la Sra. Soledad Torrent i Brunet, hereva  del compositor F.P. Brunet  i Recasens i l’autorització del compositor i director de l’orquestra La Principal de la Bisbal, Sr. Francesc Cassú i Jordi i la soprano Sra. Salomé Petit i Boyero.
Sobre el riu Corb, el monestir de Vallbona te un mapa  de pergamí de l’època de l’abadessa Arcàngela de Copons ( 1580) . El mapa de Vallbona va ser publicat a Lleida per l’Institut d’Estudis Ilerdencs el 20 de febrer  de 2009; el títol de l’exposició es deia CARTOGRAFIA: TESTIMONI VISUAL  DE LES TERRES DE LLEIDA A TRAVÉS DEL TEMPS ( SEGLES XIII AL XIX).El mapa amida 68×256 cm, esta fet de tres pells enganxades o cosides, li manca el tros conflictiu que, passant pels Eixaders, va de Sant Martí a Preixana i Bellpuig. El pergamí està està dibuixat i acolorit a mà i, donada la indumentària i les armes de l’època els personatges que circulen pels camins es de principis del segle XVII.
El riu Corb neix a 726 m. d’altitut, a la font de Rauric, dins el municipi de LLORAC, a l’extrem sud-oriental de la Segarra. Pasa per Vallfogona de Riu Corb, Guimerà, Ciutadilla, Nalec, Rocafort de Vallbona, Vilet, Sant Martí de Maldà, Maldà, i a Belianes es fon en l’àrida planuria urgellenca. Es reconstrueix aprop de Bellpuig, atravessa els termes de Castellnou de Seana (poble de Sisco Pasqual Greoles, escriptor interessantissim ), el Poal, Linyola, Bellvis, Termens i Vilanova de la Barca, el riu desenboca al Segre després d’un recorregut de 57 Km.

En aquest trosset de mapa (1792), om pot veure, tres petits llogarets com: Montesquiu, Montblanquet i Glorieta. Tot seguit un mapa més modern on ja hi es Montesquiu.
No trobareu Montesquiu, perquè amb l’Abadiat d’Estefania de Piquer, després del concili de Trento, l’any 1573 dona la primera carta municipal de Vallbona; l’any 1575 a Vallbona hi han 25 familíes amb 121 veïns. Els habitans es van traslladar en massa a Valbona, per tal d’adequar el decret:Decretum de regularibus et monialibus.

 Partit Judicial de Cervera. Bisbat de Tarragona ( En aquells anys teniem el Cardenal Don Benjamin de Arriba y Castro i el seu bisbe auxiliar Don Laureno Castan Lacoma, que els dos per separat havien vingut a Llorenç a fer la visita pastoral). Comarca de la Segarra ara l’Urgell. La correspondència venia i encara i arriva per Bellpuig . La festa major el 30-31 de juliol, els patrons Sant Abdó i Sant Senen o també coneguts per Sant Nin i Sant Non patrons de la parròquia i  protectors dels hortalans.

Clau de volta de l’església de Llorens de Vallbona, la Marededéu amb  el nen i la rosa de Jericó  ( Rosa de Jericó: Planta herbàcia anual de la família de les crucíferes (Anastatica Hierochumtica), de fulles ovals i dentades, flors blanques en raïms petits i fruits en silícula)

 A l’època medieval n’era titular Santa Maria com en la major parts dels temples construïts per les monges cistercenques de Vallbona, tots podem veure en la clau de volta del damunt del cor » la Marededéu, el nen i la rosa de Gericó  a la ma, simbolisme que he vist fins a tres vegades al monestir  de Vallbona » i a la façana renaixentista de l’església de Llorens hi posa  » AVE MARIA GRATIA PLENA DOMINUS « i la campana mitjana  de Llorens es diu Maria Bárbara.

Foto molt interessant perquè ens permet veure cal Bergada gairebe sencera, els locals de cal Timoneda no estaven construïts.Es veuen perfectament les eres de cal Bergadà i de cal Perejaume.

No vull acabar sense recordar que l’any 1923 va esser enderrocat el forn comuncal, que era al lloc on es feien les reunions del poble i de l’ajuntament, per tal de posar-hi les escoles.
 La Bassa d’aigua recollida de la pluja. com a tants pobles  eixuts de la Segarra, s’usa per a beure fins a principis del segle passat. 

Camp de noguers ( Juglans regios L.)



A l’era de casa a part d’arbres fruiters variats i de noguers, al mig i ha un Lledoner ( Celtis Australis L),que en castellà se’n diu ALMEZ,  el fruit , el lledó , és comestible, però te un pinyol gros i poca carn;  són dolços i agradables, aqui no surt, però ja us posaré una foto.
A prop de la pallisa s’hi fan els JUSQUIAM NEGRE ( HYOSCYAMUS NIGER L.) 

Jusquiam , també en diuen Tabac de paret, Queixals de vella, gotets, herba queixalera, molt TOXICA.

Aqui us poso la planta quan ja es madura, a Llorens també en diuen Barrets de capellà, a dins i van les llavors.

El Jusquiam és molt tòxic i cal evitar pendre’n , els seus efectes són comparables a la belladona. Ningú n’ha de pendre’n. HYOSCYAMUS NIGER.


Agraeixo als meus fills la exel.lent idea de fer un Blog. Un altre dia us diré perquè vaig escollir el títol del meu Blog, només dir-vos que te el seu encant per mi. Em va costar molt descobrir el poema The Ladies of Vallbona, tota una llarga i bonica història; un dia en parlarem.

Calabruixa petita (Muscari  neglectum Guss.Marge anant cap a l’era de cal Quim

El Lluís i La Maria  han vingut a passar el cap de setmana a Cornellà del Terri. Han anat a dinar a casa de l’Oriol i la Marta Can Magot, també els han acompanyat uns amics de la Maria. Avui diumenge també estan amb ells, per  a clavar canyes per enfilar les tomaqueres. Ha plogut i no caldrà regar.

Adéu-siau.
      
Bibliografia: La Baronia de Vallbona. J.J. Piquer Jover. Lleida 1981. Institut d’estudis Ilerdencs.
Geografia de Catalunya. de Josep Lorman-Ignasi Planas. Editorial Claret.Barceloa 1987.
Els imprecisos límits de la Segarra. Sanfeliu i Rochet, Guiu.