Entradas con la etiqueta: llorens

LLORENS DE ROCAFORT O DE VALLBONA, ON LA CANALLA SON FELIÇOS I LES POSTES DE SOL, SON UNIQUES.

Estimats amics, m’agrada molt fer fotos, però tot s’ha de dir n’he après del meu fill Lluís, ell sí que en sap i molt. Gràcies a la fotografia recordem moments íntims, moments de la nostra juventud, de la parròquia de quan vam fer la primera comunió o confirmació, o del festeig, o de com era la vida al nostre estimat poble de Llorens els anys seixanta, que ens banyavem a les basses del fondo de Llorens com la de cal Timoneda que en tenien tres i molt grans, la de cal Rafelet o la de cal Martí, era el no va mas, ens sentiem afortunats i quasi únics, erem més transgresors que a Vallbona i n’estavem contents,en una foto que tinc del bany d’estiu al fondo, surt la Teresina de Cal Saltó, la Montserrat de cal Bergadà, la Dolors de cal Gené, la Dolors Capdevila, la meva germana, la Pura Amenós germana del Claudio i de nois sembla que pugui veure el Ramón  Moix, el Claudio Amenós i un petit Juan Ramón de cal Martí.

Amb poca cosa erem quasi feliços. Els estius a Llorens eren d’allò més divertit. Practicament ningú sortia del poble per anar a estiuejar a un altre poble o balneari, si se sortia era per anar al metge a Lleida o a Tàrrega o s’anava un parell o tres de dies a casa d’algun parent i cap a casa.
En aquell temps costava molt tenir fotografies, ni havien però contades, cada familia en tenia unes poques, potser del casament, o alguna del viatge de nuvis, o d’una processó del Corpus, o d’un germà que treballava de jardiner al Palais de Versailles, o  la típica de l’escola feta davant d’un mapa d’ España o d’un grup de exercicis de cristiandad o de colores, com se deia aquell temps, en fi les fotos no abundaven. A casa recordo que la padrina tenia una capsa, que allí s’hi guardaven les fotos i també les cartes dels germans o demès cosins que vivien lluny i quan feia algun dia de destorb, a la vora del foc,  tots plegats miravem i remiravem fotos i clar anaven acompanyades de comentàris, en resum era la pròpia història familiar en estar pur;  jo per exemple no tinc cap foto estudiant medicina, quines coses Déu meu, temps era temps. He parlat amb d’altres companys i em diuen el mateix. L’era digital ho ha capgirat  tot i ara amb el mòbil tot està a la nostre abast ; fins i tot ens costa disposar de molta memòria per guardar-les. El resultat es que els avis mai les veuen, estan dins l’ordinador i ….. ? no tenim temps, …..padrí ja les veurem quan plogui o un dia de festa..
Fa pocs dies buscan, buscan vaig trobar unes fotos fetes pel Lluís Capdevila, el meu fill i eren d’una festa Major de Llorens de fa unes 8 0 9 anys no se la data, però entre elles n’he trobat una que es molt bonica i diu molt a favor de les dos nenes que amb el temps han arribat a ser unes dones.

No se, de quin estiu es tracta, pero potser que algú prim mirat de Llorens i amb bona memòria ens pugui dir de quin any es tracta , el cartell de la festa major del darrera,  pot ajudar molt.
Aquestes dos noies, són ni més ni menys l’Alba Leon de Cal Timoneda i la  Sandra  Lozano de cala Milia. Sí , s’han fet grans, i educades, i simpàtiques i empàtiques, i cordials, i alegres, amb seny, que respecten a tothom, sobretot a la gent gran i saluden quan van pel carrer. S’estan fent bones ciutadanes.
 Estimaven molt al Sisquet Capdevila i Pons ( e.p.d.) el nostre pare i ell també les estimave i acceptava la seva companyia al carrer de casa quan l’anaven a visitar i interesar-se  de com anava, posaven una nota fresca a la seva vida. Mil gràcies Sandra i Alba. S’han fet grans i sapiguen que la millor qualitat que poden tenir es la bondad, siguent bones persones es poden presentar a qualsevol lloc. Algún dia arrivaran a tenir molts estudis i junt amb la seva bondad, tindran les portes obertes del món del treball. Per molts anys a les dos i que puguem disfrutar moltes festes majors amb vosaltres. A  Llorens som molt afortunats de tenir-vos.
Si apareixen en el futur alguna nova foto de joves del poble, ja les publicaré, paciència i prou.

Una abraçada ,

Pep

LOS TERRATENIENTES DEL PUEBLO DE VALLBONA

Benvolguts amics, encara que un hagi llegit, i rellegit i a voltes ha sigut una rata de biblioteca, i no donar mai res per poca cosa, sinó que tot document escrit es una peça que ens pot portar llum sobre la nostra petita història o gran segon el periodista Lluis Foix; també ens pot donar a  coneixer els usos i costums del nostre poble medieval de Llorens, alhora altres sorpreses, sempre boniques, increibles, interessants o desconegudes per mi.

Fa dos hiverns repassan escriptures d’uns amics de Llorens en una d’elles, el notari de Les Borges Blanques describia la finca o el tros de la seguent manera :

……… lindante a oriente con tierras de Ramón Bergadá, a medio dia con tierras del Camino de la Solana, a poniente con tierras de D. José Pons, y los terratenientes del pueblo de Vallbona de las Monjas y á norte con tierras de ……… ( 7-3-1871)

Jo, sorprès perquè pensava que l’any mil vuit-cents setanta-u, ja no hi havien terratinents a les nostres terres, donç mireu quina sorpresa ? los terratenientes del pueblo de Vallbona de las Monjas……. 


Els poso un planol de l’època, perquè vostès puguin disfrutar i alhora els ajudi a pensar i aportar una mica de llum sobre quins podien ser aquests terratinents del nostre poble veï. Lo facil seria pensar que no fossin les monges, però en aquest any la desamortització de Mendizabal ja havia fet estralls, o sigui que no podien ser les monges. Tot un misteri, si em perdoneu, Si algú pot aportar els seus coneixaments ho agraïré moltissím. Estaran d’acord que el tema dona per pensar oi ?


Aqui va un trosset d’història dels trossos de Llorens de l’any 1873, encara que no te res a veure amb el tema dels terratinents del poble de Vallbona de les Monges, però si es del mateix temps, es 
de la familia Català. Si, poden veure com es conegut per tothom de Llorens que està ple del cognom Capdevila, o sigui que pocs anys enrera a cada casa i havia un Capdevila, només cal repassar l’història notarial del nostre petit poble . En el llibre La Baronia de Vallbona del Sr .J.J Piquer Jover en parla abastament dels cognoms medievals de Llorens i el Capdevila ja era present en el selge XIV.


Una mica de paisatge urgellenc i com no podia ser menys una foto de Llorens.



Bona nit a tots, tot esperan les pluges d’aquest cap de setmana, que prouta falta fan, a Girona va núvol des del migdia.

UNA TERRA ,SEMPRE PENDENT DE LES CONDICIONS CLIMATOLOGIQUES

» Con el corazon partio »  viuen la gent de l’Urgell i de la Baixa Segarra, aquests primers dies d’octubre,  on tothom està batzacant ametlles, es el pa nostre de cada dia,durant la tardor, uns fent correr les borrasses i d’altres el vibrador, conviuen dolçament els dos sistemes, encara, que predomina amb escreix el sistema mecànic.
 Fins i tot la prensa escrita, en parla llargament de la sequera d’aquestes terres, i donen per perduda la mitat de la collita d’olives.  Tot s’ha de dir i a mercat a Bellpuig, no hi ha grup de persones per petit que sigui, que no parli  del tema i que els ametllers fan pena a tots els trossos.  Lo curiós del cas  es que no plou com Déu mana d’ençà el passat mes d’abril.  Els ametllers se’ls veu tocadissims per la gran secada que pateixen, surten molts cascalls, els paguen més barats, però si aquests els bellugues ràpid,  se sent un soroll, vol dir que a dins hi ha l’ametlla, o sigui són autèntiques ametlles amb la clofolla externa enganxada al damunt, però poc atractives  a la vista. El pare les guarda per fer ametlles garampinyades,  per cert boníssimes.

Aquests primers dies d’octubre ha fet tanta calor que , que en el camp no veiem volar aquests ocells: tudons, puputs, aligots, caderneres, esparvers, mallaregues, tords, pigots verds, pigots abigarrats, merles, pardals, moixons, orenetes, garses, estornells, ducs, enganya-pastors, corbs, cap aguila perdiguera, roquerols, tampoc em vist volar cap alosa, griva, falsilla, ni mussols, ni òlibes, ni oriols ( oriolus, oriolus), cap pit-roig, en canvi si em vist caminar dos perdius adultes o sigui els progenitors perquè els petits des del juny que ja van sols. Pensem que es possible que al caure el sol i a l’arribar la frescor de la marinada cap a les 20,30 hores , tots aquests ocells surtin a volar, a caçar. a beure si es que poden trobar aigua, donç en tot el terme només hi ha una font i esta molt amagada. Jo, he omplert una cogulla excavada a una roca de la finca , perquè aquests ocells des del cel puguin veure brillar l’aigua i puguin baixar, encara que  penso que l’aprofitaran més els porcs-senglars, que no paren de voltar a totes hores, deixen un gran rastre.

Si no plou aviat els ametllers  poden morir.
Cada dia,  quan arribes al tros, veus els ametllers que fan pena,  i de reull , els olivers , amb poquissímes olives i aquestes poques estan acompanyades d’altres quasi  «microscòpiques» , que amb prou feines treuen el cap, vaja una  llàstima, et trenquen el cor.

Collita 2010 del tros de Les Pintades terme de La Quadra de Mas Déu.

 Vull recordar-los-hi que les olives arbequines de verdes passen a grogues i a tota la gamma de colors que són una meravella als nostres ulls. Ara degut a l’escassetat de pluges, les olives passen de verdes a blavoses  i ja veurem, com acabaran si en els propers dies no plou. Aquestes fotos que els poso són de la collita passada, o sigui de l’any 2010, segur que disfrutaran amb la seva varietat de colors.

No em diguin que no són un encant, millor dit un tresor, donç enguany ja no veurem aquest color. Vostès se’l quedin en el seu interior i ja no l’oblidaran mai més.

Una mostra més d’aquesta amplia gamma de colors de les olives arbequines, sense volguer fer-me pesat. Segons Mossèn Ramón Bergadà i Sola ….aquestes olives, són la joia de l’Urgell… L’oli extra verge de la comarca de Les Garrigues, es tant bo i amb tant poca acidesa, que l’any 2009, la cooperativa de Cervià de les Garrigues va tenir el premi al millor producte Español a Mónaco.

Foto feta a Llorens el 7 d’octubre 2011. Vostès mateixos. Sense paraules.

Feia anys que no veia aquesta imatge, tristissima, i que tal com pensa tothom, això no s’arregla encara que plogui en els propers dies. La collita esta perduda i la de 2012 molt tocada, donç els arbres els costarà recuperar-se.

Propera collita 2011

Una altra imatge, impactant.

Paisatge de marges de pedra seca i oliveres, molt tipic d’aquests pobles de l’Urgell.

El pare, ja abans del mes de juny, preveient el que podia passar i com que l’experiència val molt, va fer una bassa a cada olivera, per tal d’aprofitar l’aigua de pluja; no ha servit de res; les basses estan intactes. Ara entendran vostès que la gent de pagès estiguin amb » El corazon partio « , les dos collites més importants d’aquesta terra, perdudes. Costa consolar-se. A l’Urgell històricament sempre hi han hagut quatre collites: els cereals, les ametlles, la vinya i les olives. Si degut a la climatologia, fracasavent dos o tres de les quatre, sempre quedava algun euro per guanyar.
Tots saben que lo important es el clima, ( com diu la gent d’aqui, el que mana es el cel ) que plogui, perquè el regadiu de gota en gota , no fa tota la feina; només si les coses van be, potser colliràs un 25% més. En aquests moments la majoria de pagesos ja donen la collita per perduda..
Tampoc ens ajuda a l’optimisme que l’agència de qualificació de riscos FITCH, degrada dos punts els bons de l’estat Español. i també amb data d’avui dia 11/X/11 ha rebaixat  els punts a tres comunitats Autònomes españoles. Reconfortant, per no dir una altra cosa. I Trinchet  fins ahir president del BCE, adverteix de que la crisi es ya sistèmica; els metges aquesta paraula ens fa pànic, perquè saben que quan una malaltia es sistèmica afecta tot el cos i moltes vegades queda cronificada. I també encara una altra noticia Standar & Poor’s i Fitch , amb data a2/X/11 rebaixen la solvencia de la majoria dels bancs españols. La festa continua. Tant be que s’esta  a Llorens,amb el silenci i amb la companyia del vent i sense diaris
Fins i tot els arbres fruiters tampoc estan per bromes com les serves, normalment són més grosses.

Els codonyacs, també s’han quedat petits

L’Abadessa Maria-Teresa de Riquer i de Sabater ,  que governà el monestir i la baronia 34 anys i sempre que s’escrivia amb el seu germà Felip-Mariano  de Riquer, marquès de Benavent, que residia a Barcelona, en cada carta li feia referència sobre el clíma sec de Vallbona  i dels pobles que configuraven l’ Abadiat  i afegia que Déu l’havia posada en un racó de món . O sigui que les sequeres ja venen de molt lluny.
M’abelleix posar-vos aquesta foto de Vallbona, perquè ens ve de camí cap a la nostra finca del Perdigó » El Pla, o sigui la part més alta del tros «
Aquesta imatge es la primera que va veure Aulèstia, aquesta foto esta feta del camí que va de Llorens a Montblanquet.Evidentment que Aulèstia no va veure tantes cases, temps era temps i les coses aneven per un altre costat.
Antoni Aulestia i Pijoan , en el seu llibre ESPAÑA SUS MONUMENTOS Y ARTES-SU NATURALEZA E HISTORIA » CATALUÑA » per D. Pablo Piferrer y D. Francisco Pi Margall, amb notes de d’Aulestia de l’any 1884. Volum II. La primera vista que va tenir de Vallbona va ser des d’aqui dalt, cami que passa per Llorens i va cap a Montblanquet, o sigui que el cami passava per dalt la carena, no pel fondo. La carretera actual, va estar feta durant la dictadura de Primo de Ribera.
Referint-se entre la provincia de Tarragona i Lleida:  … Hay también entre estas dos provincias montes escarpados ; y apenas salvada hacia el mediodia su primera cordillera, vese ya en la hondanada el monasterio de Vallbona, cuyo torreón octógono, coronado de agujas y frontones de crestería y dominado por una baja pirámide central, se destaca apenas en el fondo pardusco de las montañas que  en torno suyo se levantan.
Está Vallbona en un valle triste y solitario cuyo silencio no turban más que de ve en cuando el sonido de las campanas y los cantos de las monjas; y es todo en él tan grave y tan solemne, que el hombre se acerca con respeto á sus muros y huella con temor la tierra, turbado por el eco misterioso que va dispertando cada uno de sus pasos. Unas pocas gradas abiertas entre dos bajos paredones en que crece el musgo, conducen a un patio (avui deu tractar-se de la plaça on hi ha la font) donde junto al templo hay cinco sepulcros del siglo XIII, lisos unos y adornados otros de escudos de armas….

Encara que ja la trobareu en algun altre apartat del Blog, em ve de gust posar-vos la única litografia antiga  de Vallbona (1846) és de’n Parcerises.
A l’hivern tornarem a parlar, espero que tinguem sort amb el tema de l’oli. Ja no parlo dels bolets, que penso que enguany no en veurem cap. Aquests dies d’en cel claríssim i d’un sol de justicia, no em vist practicament ningú, tal sols acompanyats pel silènci, el vent serè tot el dia i cap a l’hora de sopar arribava la marinada, tant estimada a casa nostra, vol dir que a partir d’aquell moment ja marxa la calor, però un altre regal que ens queda, són les olors de les plantes aromàtiques de casa nostra, que entre ametller i ametller , i molt a la vora dels camps de cultiu , les trobes al passar-li  les mans i et queden perfumades, pel timó , el  romaní,  la flor de Sant Joan ( Helichrysum stoechas), l’espigol, la sàlvia, la ruda, etc. intensament perfumades. El gran regal de les nostres terres.
Salvia
Veure J.J. Piquer Jover . Sobre flora y fauna de la Baja Segarra.
Veure J.J. Piquer i Jover, Abaciologi de Vallbona . Fundació Història i Art Roger de Bellfort.
Veure Marti de Riquer, Quinze generacions d’una família catalana. Quaderns crema. Any 2000.
Veure La Vanguardia del dissabte 8 d’octubre de 2011. Vivir.
Veure A. Aulèstia i Pijoan. España, sus monumentos y artes-su naturaleza e historia » Cataluña» Volumen II. Barcelona 1884. Editorial de Daniel Cortezo y Cia.

LES MORES DEL TALLAT

Fa molts anys que a casa nostra, a Llorenç de Vallbona, al segon cap de setmana de setembre fem melmelada de mores. La iniciativa la te la Tere, amb l’ajuda dels nostres pares ,Sisquet e Isabel, que dies abans ja van collint mores pels voltants de Llorenç i pels trossos de casa Les Pintades, El Perdigó, Les Sorts, La Parada del costat de casa, en fi alli on hi hagi un esbarzer amb mores, alli cal anar-hi i molt més enguany que degut a les altes temperatures i a la baixa pluviositat, les mores quasi eren inexistents i si en trovabes, eren molt petites i quasi seques; els pares estaven preocupats perquè altres anys n’havien recollides moltes més. Ep ! la tia Mari cada any ajuda i supervisa les llargues hores de cocció de les mores, vigilant en tot moment el procés, aqui tothom te ocupacions; ningú es pot distreure.

Foto feta per en Lluís Capdevila

El dia 10/9/11, després de passar un parell d’hores a les Sorts del Fondo camí de Vallbona de les Monges, per recomanació de la mare i que ja n’havia collit dos dies abans,  i com podeu veure a la foto, Déu ni do le lo guapes que eren,però en pocs esbarzers i després de repassar la part obaga de les sorts, vam decidir per iniciativa del pare, anar al Tallat, que per la festa de la Marededéu , n’havia vist .

I no es maca aquesta foto ?, unes quantes mores be valen una escalada .

Estan aquí dalt de la serra del Tallat, que la veritat feia uns 5 anys que no hi havia pujat, em va venir a la memòria tot els poemes, cançons, i treballs històrics fets per Mossèn Ramón Bergadà i Solà, rector que fou de Rocallaura, com  La Memòria Històrica de la Miraculosa Imatge de Ntra. Sra. del Tallat . Tarragona 1900. Us poso només la introducció:

 Imprès a la Tipografia de F. Aris y fill. Any 1900.

Gràcies al llibre ROCALLAURA de M.Moix, F. Bergadà i A. Moix i A. Moix. sabem que es diu Hostal del Manta.
Llorens de Vallbona, patria de Monssèn Ramón Bergadà. Foto feta per en LLUIS CAPDEVILA, L’any 2009.
Colutea arborescens L. de la familia de les Papilionàcies.  En català Bufa llop, Esclafidors, Espantallops, Espeteeguers. En castellà : Espantalobos, Espantazorras, Fresnillo loco.

Mossèn Ramón Bergadà pels que no ho sapiguen va fer el cambril de la Marededéu del Tallat  a Rocallaura.

Antic hostal del Tallat, dit Hostal del Manta, Rocallaura. (Vallbona de les Monges)

Aqui, en les quatre parets que queden de l’antic Hostal del Tallat, lloc de pas pels que anaven camí de la Conca de Barberà , cap a Solivella, Blancafort, Montblanc….ens vam quedar. Anavem amb la Maria, en Lluís i el pare, Déu ni do de les que vam collir.

Sisquet Capdevila Pons, el nostre pare i avi.


Com podeu veure tots enfeinats, collin mores, ningú s’estavia més d’una punxada dels esbarzers, com diu el pare, o sigui normal acabar amb els dits tocats.


Ja se, que ho sabeu, que al Tallat i ha un important parc eòlic, es un bon lloc, donç i toca molt el vent , sobretot la marinada. Aquesta foto dona fe que les mores són del Tallat. La veritat es que va ser una sort , creure al pare, vam poguer collir les necesaries per fer la melmelada. 




Durant les quasi dos hores i mitja que hi van ser, només vam trobar un grup de caballistes que segons ens van dir venien de Blancafort, totes molt simpatiques, alegres i animades. No se el destí final, però ben be podia ser dinar al balneari de Rocallaura.




Fa mig any que busco el nom d’aquest arbust, que el conec i el recordo des de molt petit. Quan era la primavera el pare sempre al capvespre me’n portava un ram, que el trobava aprop de la cabana de cal Perlo de Llorens, (el propietari es deia Ramón Martí, la seva mare era de Rocafort de Vallbona, filla de cal Ventura) , anat cap al Perdigó, apretaves aquestes bosses o globos i petaven com un petart i era molt divertit. Si algú sap el nom vulgar o científic d’aquest arbust, agraïria que m’ho diguessin.



Són tants els records d’aquest lloc, que no tinc valor de continuar, sense posar-vos la cançó amb la lletra original de Mossèn Ramón Bergadà i Solà, la música del compositor Francesc de P. Brunet i Recasens, Cantich de la Romeria a Ntra. Sra. del Tallat. Vull fer notar que el càntic que es canta actualment a la Marededéu no es l’ orignal de Mossèn Ramón, sinó que un altre de diferent. Encara que la música es conserva la original del músic Brunet. Aquest bon músic, fou un tresor de persona, i també de compositor, de professor, de músic, d’avi, de pare, d’amic, la guerra civil española li va partir la vida de compositor per la meitat, que era la principal i a Castellterçol va viure amb la seva famlia com va poguer; això si ,va dibuixar al llapis totes les masies . La familia te un album editat,que es una meravella.



Per la comarca  les fulles d’ esbarzer ( Rubus ulmifolius ) es couent i l’aigua seveix com a astringent.



Parlant de plantes medicinals la nostra comarca te: l’Agram, el card o penical, Aubi (Populus Alba) l’escorza serveix com a tònic i les seves gemmes com a espectorant. També tenim l’Espigol, el Fonoll, l’Herba Prima, el Lligabosch, l’Om que suavitza les irritacions de pell i mucoses… etc.





Aquest trosset de mapa pertany a d’un altre ben complet fet a Paris l’any 1772 per P. Placide, Ingénieur Geographe, que es troba al hall de la biblioteca  del Seminari Diocesà de Girona. El mapa es de tot el territori del Principat de Catalunya. Hom pot veure, els pobles de Llorens, Val Bona, Montesquiu (ja no existia com a poble en aquest any), M.Blanquet, N. S. de Tallat, Omells de Nagaia. Segur que disfrutareu cercant pobles d’aquestes terres i a tots us portaran molts records.



Hom pot veure Rocallaura al fons.
Tot collin les últimes mores ens adonem que ja són un quart de tres de la tarda i pleguem.




Mai m’havia adonat de les restes de l’hostal del Tallat. Per altra banda no trobo cap data històrica d’aquest hostal. Només se que el Santuari era propietat del Monestir de Poblet, fins la desamortització de Mendizabal.




No  puc acabar sense posar  aquesta vista del Santuari, on es veu la part vella i la part restaurada



Trobant-nos aqui al Tallat, repassant el mapa d’aquest trosset de païs, m’ha  vingut a la memòria, veien els pobles de Llorac i Robinat, el llibre de’n Xavier Baladia » Abans que el temps ho esborri »  Records dels anys d’esplendor i bohèmia de la burgesia catalana. Per cert molt ben escrit i que ens aporta una visió sociologia completissima del seu temps.Un llibre per disfrutar. LLegint  tot l’esplendor viscut pels personatges de la novela, m’ha vingut a la ment la meva amiga (a.c.s.) Sra Glòria Sacrest Recolons, bellisíma persona , elegant a més no poguer, educadíssima,  respectuosa amb tothom , recordo que venia a Les Planes d’Hostòles amb la seva institutriu, persona ja molt velleta però d’una exquisita cultura. La senyora Glòria s’emocionava amb valors com amistat, que sempre va cultivar, fins a l’extrem , també li abellien les persones educades com ella mateixa. La Sra. Gloria, va viure tot el  glamur del món a Barcelona i a tot arreu on ella es movia. Jo només la vaig tractar a les Planes d’Hostòles, siguent un honor per a mi. Em va deixar, a part de la seva amistat, moltes hores de vivències de la seva vida a Barcelona i a Suïssa i al Liceu de Barcelona amb els seus amics, com el President Tarradellas, el senyor Ortinez, el Sr. Castella, el Marquès de Comillas, l’actriu Mari Sampere, etc…. També vam passar moltes hores parlant de l’amistat que unia el seu pare amb en Josep Pla.

Paisatge de Les Pintades terme de la Quadra de Mas Déu; molt aprop dels Omells de Na Gaia.


Per acomiadar-me us he de dir que ja portem dotze anys d’experiència  amb la melmelada de MORES i amb aquest tretze. La Tere de molt joveneta, va veure com a casa seva, la seva mare i la seva tia Mari en feien.El seu avi feia dolços i els anava a vendre pels pobles veïns. La noia s’hi fixava i com podeu veure encara li dura.  D’aquesta melmelada de mores, només se que porta moltes hores de cocció i molt de sucre, o sigui ingredients 100% naturals.





Llorenç de Vallbona segon diumenge de setembre de 2011.