Entradas con la etiqueta: Llorens de Rocafort

L’ESTIU AMB ULLS DE FORASTER.

Espero  i desitjo que amb aquestes històries de Milmanda, ajudin a gaudir d’un bon estiu com ho va fer el nostre estimat Doctor Fabre fa molts anys, era l’estiu de 1993, el títol te molt de misteri : Estiu amb ulls de Foraster. Quan vagin llegint sabran perquè ho titula així, es un punyeter i s’adona de tot el que passa al seu entorn.

No ens equivocaríem si titulés aquesta foto, com dos pòtols pels carrers de Vilassar, degut a no tenir res més que fer i matar el temps, cosa que als dos ens agrada, sinó passegem, fem sobretaules de quatre hores i vinga, enreda que fa fort. A la taula d’aquesta encantadora família, un se li pot fer fosc sense haver acabat els postres. Be, el professor Fabré, home cultivat per damunt de tot, se li nota molt que va estudiar als Jesuïtes i va aprofitar el batxillerat. 

Ara els afegeixo un poquet de la meva persona, ja que totes les històries son escrites pel Dr. Miquel Fabré,

Un agraïment d’un grup de 50 nens d’una escola de Sant Vicents dels Horts, després d’haver-los visitat durant quinze dies al caure la tarde, a una casa de colònies de la Vall del Llémena, municipi de Sant Aniol de Finestres (Garrotxa). Com poden veure aquest Sr. Metge fet de filferro i folrat amb un fil verdós, va pagar totes visites,  les preocupacions i malalties d’aquests infants. Una vegada més Poc es molt. Em van donar el que tenien, qui dona el que te no està obligat a més.

Pel Dr. Fabré la vida es un drama, hi ha gent que veu sempre el got mig ple i d’altres mig vuit, i segons paraules seves – jo no veig ni el got, sobretot que no hi hagin dubtes. Un servidor no li  queda cap dubte, som amics des de la més tendra joventut i se que diu la veritat;erò dit això ell es capaç de trobar enmig de la tribulació d’aquest món, com l’home que està en un precipici, agafat a un branca, amb dos lleons que se’l volen cruspir, curiosament i en plena desesperació va trobar aquesta flor molt olorosa. Ell també troba flors per aquests món de Déu i ens les ofereix en forma  D’ Històries de Milmanda, L’estiu amb ulls de foraster : El poble i les mosqueps,  El poble i les maneres, El poble i la pluja, El poble i l’orgull, El guardià urbà, El poble i els noms, El poble i el temps, El poble i l’acromegàlia.
Algunes d’aquestes històries han sigut observades i viscudes i escrites a la Conca de Barberà, molt aprop de Llorenç de Rocafort, el meu poble i el nostre i el vostre. Ell es una persona que amb poc li canvia el rostre, la seva cara estava radiant batzacant ametlles al tros de Les Pintades, terme de La Quadra de Mas Déu del municipi de Vallbona de les Monges,  a primers d’abril, o veure esporgar els ametllers, ja florits . Llegiran més endavant : Les terres de ponent són seques, eixutes, de manera i de conreu. Les pluges, minses, i els posats escanyolits …. Aquesta primavera ha pogut veure com el nostre terme estava ben engalanat de verd, fins i tot esplendorós de tanta aigua caiguda. Be, només afegir que s’ha passat molts estius a Poblet, la qual cosa ens uneix molt sobre el que jo també estimo: El Tallat, Vallbona de les Monges, amb el seu monestir, el convent de Sant Bartomeu de Bellpuig, que és una joia o un bombó del gòtic tardà, el mausoleu de Ramon Folc III de Cardona-Anglesola, situat a la parroquia de Bellpuig,  també Verdú poble del nostre estimat amic Francesc de Martí i Sanahuja, amb tota la seva bonica i tendra història de Sant Pere Clave i el conjunt esplendorós de la sala gòtica de l’Abat Copons i no cal dir Vallfogona de Riu Corb i tota la vall entera.

Aquesta faula, el primer que me la va explicar va ser l’Abat de Montserrat Cassià Maria Just,  quan tenia 19 anys.

HISTÒRIES DE MILMANDA
                         L’ESTIU AMB ULLS DE FORASTER.
                                 EL POBLE I LES MOSQUES.
La saviesa del poble, mil·lenària, és sovint cobejadapel científic més incisiu i vigorós que veu de reüll com l’home senzill també ordeix explicacions conclusives a  les facècies que l’envolten, ja siguin naturals o pròpies de la tècnica.
L’home de ciència, que es preua de ser-ho, malfia de qualsevol enunciat que no satisfaci un seguit de requisits que, fil per randa, s’han de complir per explicar-nos un fet. D’altra banda, sovint es deixa engalipar, i a voltes, furtar, per qualsevol espavilat de cantonada que conegui el món.
L’home del poble,el pagès arrelatals solcs de la seva arada, que sap, sobretot,com s’estripa un terròs, malfia de tothom, i sempre, amb un roc a la faixa, pensa que li pinten la cigonya. Per contra és ingenu amb les explicacions venturoses, àdhuc fetilleres.
Aquest dia, el meu amic, bonhomiós, proper de paraula, i de la broma a cor què vols, va contar seriosament, amb aires d’estreller, que les mosquestan molestes i brunzidores senten paüra davant la presència de l’aigua suspesa en bosses de plàstic transparent.
El poble on passem l’estiu té un estrany esperit: Tots els arbres tenen dues o tres bosses de plàstic amb aigua, (que de primerels vailets petavena pedrades) i un reguitzell de brunzidores mosques arreu.


 

Tota pintura que hi ha en el present post, són originals de la colecció privada del Dr. Fabré.

EL  POBLE  I  LES MANERES.
Les relacions socials en un poble, no són més difícils o perverses que a ciutat. Són, només, més denses, tupides, àdhuc públiques, en el sentit de molt conegudes.
L’altre dia, a cal Bacallaner, on la Remei hi ven carn magra i cansalada, macarrons i galets, paper higiènic, pa de Vallclara. També de ‘Bimbo’, olives, tonyina seca, allsdel seu hort, i, fins i tot, bacallà; una gernació esperava, amb l’opiniódividida.
Els uns deien que la Remei feia molt ben fet. Refotre!Que aquestes coses valen el què són.
Els altres deienno què de repicari anar a processó, i que el taulell mai no es pot deixar.
Entre els que blasmen i els que aproven, jo, foraster, amb la profunda convicció que no ho puc entendre, i que si ho pregunto, a més, seré inconvenient.
I la botiga de gom a gom, i més que n’arriben, i s’hi queden en haver demanat la tanda, i s’afilien a un dels dos bàndols, i hi diuen la seva amb rotunditat.
Sento de lluny els comentaris, com les campanades lentes i ensopides. Sense res més bo a fer, miro els ciris penjats del ble, els ‘vermouts de la casa’, les llaunes de sardina,les boles de naftalina…
I amb això arriba, per fi, la Remei ! La marmanyera més agosarada li xerra a cremadent:
-“No te n’has estat d’anar a donar-los la condolença, oi?”. Amb gospires als ulls.
“Si, vès, torba’t ! S’ha de fer per estar arreu”.Que diu a corre-cuita la Remei tot cordant-se el davantal, i rubrica: – “Si és que no m’explico, ja m’enteneu. Qui toca, ara?.
 

Mostra de l’ obra del Dr. Fabré fins el 2002

EL  POBLE  I  LA  PLUJA.
Les terres de ponent són seques, eixutes, de manera i de conreu. Les pluges, minses, i els posats escanyolits. Hom, si brega,és de porta endins i manté, com qui no ho vol, les façanes florides. Del pou pregon, amb corriolasisevada, lleven aigües que no sadollen ni deixen cap cossi sobrer.
S’escau sempre, a mig agost, la processó amb el rés de l’aigua. Cap cap cofat, però hi ha una munió de mantellines negres,calades, fetes per fines mans menestrals. L’escarritx penitent, rar, es confon amb el burburigme del sadollat que tant li fa, però hi va.
La pesada imatge, sobre l’empostissat que no deixa els garranyics ni quan s’atura, ha de menester més una acurada repolicromia que la baldera passejada.
És capvespre, (les hores de calor no són bones per aplecs) de lluny, el flauteig d’un tòtil anuncia l’esdevenidor immediat apacible; no s’atura pas el xirigeigs dels grills. No plourà. Mes, plou! Quatre gotes, però plou. Increïble! Quatre gotes, això sí, poc que baixaran els eixidius.
Trintilleja la campana del mossèn amb renovellada vivor: Gràcies! I ara, potser ens caldrà córrer.
El comentari ensulsiat prové d’entre les ennegrides dents d’una velleta qualsevol. Totes les ànimes però, ho han pensat. Ningú no fa el gest d’assentir per bé que estan d’acord,i tots s’afanyen a cloure pregàries i tornar a cleda. Les quatre gotes no han xopat ni els roquets però han desfet el seguici.
Les bonomioses paraules d’en Tet, el flequer fenici, fan el contrapunt a la mala lluna de tots: -Fet i fet, l’oliva cau de l’arbre i l’avellana, com un gra d’arròs dins la clofolla, està perduda. Per això, que ja no ens ve de deu dies d’atendrela pluja, i que no remulli els forasters d’estiueig! Que altre aigua duen al poble.
Tampoc ningú no fa el gest d’assentir per que estant tots d’acord. I de quinamanera!


EL  POBLE  I L’ORGULL
Al poble on passem l’estiuhi ha, també, un personatge celebrat, és en Biel de ca la Calamanda, el ferrer. Homenot sorrut i curt de paraula. Sempre va fet un fetge i totes les arrugues del seu rostre es subratllen amb una definida línia negra, ho fa el sutge i el carbó, mes, pels ennegritsporus respira un no què de bondat, deuen ser els ulls, i el seu blanc, d’un blanc més blanc per la sutzura de la pell, i les gospires de l’esguard que venen directament del cor, i que semblen les que el seu mall fa saltar del ferro roig en picar-lo sobre l’enclusa.
Tota la forga del monestir veí del poble és obra seva. És notori com el ferro negre sobre la pedra poc colrrada pot ser tan recargolat i maliciósament serpejinós en les al·legories del mal, del món, dimoni i carn, i com n’és de recte i auster en els canelobres de culte, i, en els filats que tanquen la clausura.
Això li ha valgut, de primer, el reconeixement popular, despres sortir per la Tv i encara homenatges, per fi premis.
He volgut acostar-m’hi per a saludar-lo i felicitar-lo, però esquerp com és, fuig d’afalacs i xerrameques com de la glànola. M’ha fitat de dalt a baix, ha clavat les pupil·les en les meves i ha dit, sense moure els llavis:-Vós sou foraster!Però foraster de tota la vida, oi? (Hi ha dues menes de forasters, els forasters execrables i indignes d’atenció, i els forasters de tota la vida, d’inprobable integració rural però a qui es pot tenir en consideració.)
Després, va afegir just abans d’un cristal·lí repiqueteig de ferro contra ferro: -No sé pas per què em feliciteu, el meu sant és a finals de setembre, quan la verema. I l’enclusa sent el tintineig del mall, ritmat i musical.


EL GUÀRDIA URBÀ.
És la ironia dels pobles: El guàrdia urbà, baix, rabassut, gros i lluent, untat de suor i amb olor de cansalada, llardós com l’embutit al Sol, rep el malnom de ‘el Magre’.
El Magre és malcarat i geniüt com un solfista, i amb ell no si val a discutir. Val més no piular quan et renya per qualsevol nimiesa.Tot i que ell sempre en clava una al mall i l’altre a l’enclusa, es creu en la possessió exclusiva de la veritat, i detenta la patent de la raó.
Hi ha qui explica, en el poble, que ha estirat, tal com ho escric, les orelles a un despistat que va deixar el vehicle en la zona reservada per la fira del dijous.
Davant la seva voluminosa i llefardosa ira només ha ha una defensa esgrimible: El silenci capcot, cal ser humil com la pelfa.
Cofat amb una gorra de plat, és el seu orgull passejar-la sobre la closca colrada, i fer ben visible les lletres d’or que, al damunt de la visera diuen: POLICIA.
Hom explica també,al poble i fitant de reüll, amb recel, que el jorn que li varen concedir la gorra distintiva va córrer a casa seva per emprovar-se-la davant el mirall. I hom explica que se’l va sentir renegar des del carrer:
Aquests enzes de la capital,han escrit ‘Policia’a l’inrevés !! En llegir les lletres d’or a l’espill de casa seva.

EL  POBLE  I  ELS NOMS.
El llegat hagiològic d’un poble és una part indestriable de l’ànima del poble. Forma unitat amb la seva parla, els costums, l’íntima manera, en fi, d’entendre la vida. Això és palès a nivell d’ètnia, nació o llogarret: Hom se sap solidari amb un sentiment ancestral que ha de traginar de la generació precedent a la consegüent; i, els nous, no en són part aliena.
Així les Montserrats són legió a Catalunya, mes, les Claustres, només es troben a Solsona, i, Reus és farcit de Misericòrdies (Coia, o, Cori, en carrincló).
El poble on passem tot l’estiu l’ermita de la Trinitati es venera aquest Misteriamb pietat. Em va cridar prou l’atenció, en coneixer l’advocació trinitària del poble, no saber-ne cap, de vilatà,que es digués Trinitat. He preguntat, i tothom, jove o vell, em diu que és un nom pressiós, Trinitat,tant per a home com per a dona, però ningú no el lluu, i, el motiu d’aquesta mancança, vague i entortolligat, no l’he pogut desbrinar.
La resposta més concloent a la meva questa, però, m’ha arribat d’en Tet, el flequer, poca-solta senzill i taujà, de profundes i pregones conviccions fenícies:- “Ací, en comptes de Trinitat, ens estimaríem més que ens deixessin posar als nostres fills: Carquinyoli!”
Cal dir-vos que és el típic dolç del vilatge?

  
EL  POBLE   I   EL TEMPS
Anar a comprar a cal bacallaner és una festa. Un vertader regal a la vista i a l’enteniment despert. Això sí, has d’anar sobrat de temps, i, amb el rellotge a cal ferrer, peròl’estona s’escola entretinguda observant la insòlita varietat de mercaderies, que fan inversemblant el concepte d’inventari, i la il·lògica disposició d’aquestes en un espai de dimensions no massa generoses, fan sospitar amb la presència d’una intel·ligència bisbètica.
Repassar amb deteniment els angles, i els metres veïns als angles, de la botiga,i, associar a cada objecte un substantiu i un qualificatiu és feina llarga i feixuga com l’obra de la Seu, però ajuda a passar les interminables esperesde tanda, on dues persones davant teu poden deixar caure, pel cap baix, quaranta minuts.
No és que en els altres comerçosdel poble on passem l’estiu,s’espavilin més amb la feina, i enllesteixin la parròquia amb prestesa, no, i ca! Arreu costa arribar al taulell; però als altres,si més no, se’ls hi intueix un cert neguitper treure’s la feina de les orelles. No ho aconsegueixen pas. Però és que a cal bacallaner i a mans dels fills de la Remei, l’Abdó i el Senén, hom presencia la perpetració de l’occició del temps amb avolesa.
L’altre dia, entre els comentaris de l’excursió amb bicicleta i l’últim preu del vi de la cooperativa, (ni diuen ‘comprativa’) una corsecada forasterava clamar: Que teniu vedella?. El silenci, curt, fou més feixuc que l’espera. L’Abdó va alçar els ulls del socó on tallava, i va dir amb veu prou fonda per donar sentència: – No, senyora, no. Ací només matem bèstia noble,garrins i porcells.I, de sobte, tot mirant el que tenia entre mans, sota la mitjalluna, va afegir: – I pesquem, de tant en tant, algun bacallà.
Ningú no va riure, però fet i dit, varen morir cinc minuts més de lenta mort.

EL POBLE I L’ACROMEGÀLIA
L’acromegàlia és una malaltia del sistema endocrí, en que l’hormona del creixement, (GH), responsable de fer creixer els infants, fa la seva aparició funcional en l’adult, qui no pot creixer, però que veurà les seves partsanatòmiques més extremes(les parts acres) afectades d’un creixement desmesurat, desproporcionat, visible, i, sobre tot, fora de temps, car l’adult no ha de creixer. Això és, li creixerant les mans, els peus i la maixella inferiors d’una manera ostentosa. Sense ser una malaltiafraqüent no és rara, i, avui dia, no és greu, pot ser guarida, mes, allò que ha crescut no empetitirà.
Hem fet aquesta breu presentació fisio-patològica per què cal conèixer el cas del sabater, el senyor Sust, venerable vellet, coix, de dimensions corpòries prou notables. En el seu reduït catau amb immutable i perseverant olor de cola, encara es veu en Sust (crec que sóc l’únic que li diu senyor Sust) en Sust es veu més gran i omplidor de l’espai enxiquit de l’obrador, que farceix fins a enfarfegar.
Bon home immens, va patir l’esmentada malura de les glàndules endocrines quan encara era una malaltiamal emmanegada: les seves mans fan petitun sabatot del 43. La protuïda maixella, amb el prominenti gibós nas donen al Sr. Sust un aspecte d’ogre en totes les de la llei. Ell , però, és un bonàs i tothom se l’estima, mai s’ha enfadatper la solució del poble en manifestar l’absolut acolliment de l’estrafet, (monstruós?) sabater coix.
El Sr. Sust. En Sust, és per a tots els vilatans en Sustu.
Aquesta nomenclatura, aquesta forma d’esmentar, és vedada als forasters, no cal dir-ho.
La Conca de Barberà.
Estiu de mil nou-cents noranta tres.
Miquel Fabre.

Com que s’acosta la berbena de Sant Joan, si opten per quedar-se a casa, tindran quelcom per llegir i esbrinar moltes vivències d’aquest metge savi .
He de dir que es un honor per a mi que el Dr. Fabré esculli el meu Blog per donar a conèixer els seus escrits acumulats de molts anys enrera com aquest. Descobriran com un home crescut a l’Eixample Barcelonès, esbrina,pregunta, interpela, xerra a la gent de poble, fent-se ell mateix un més i aconsegueix que més d’un el veigi com l’homenot sorrut que es el ferrer , el consideri un foraster de tota la vida, però «…. d’improbable integració rural, però a qui es pot tenir en consideració «
Espero que al tornar de la peregrinació al Santuari de la Mare de Déu de Lourdes a finals de mes de juny, els pugui penjar quelcom més per refrescar una mica  la marinada, que, de per  sí,  ja es fresca a la ex-baronia deVallbona.
Una abraçada a la meva família, als meus parents, amics, veïns, coneguts i seguidors del Blog.

Pep

EL COLOR DE LES OLIVES ARBEQUINES OMPLE EL TERME

Per diferents motius, sobretot per diferents patologies familiars, que no havia anat a Llorens de Rocafort el meu estimat poble, d’ençà uns 6 mesos. La veritat es que m’enyorava i molt. Si vostès segueixen el meu Blog, sabran on vaig passar tot l’estiu a part d’anar a finals de juny a Lourdes amb l’Hospitalitat de Lourdes de la Diòcesi de Girona. 
L’última vegada que vaig estar a Llorens va ser el setze d’abril de dos mil disset, els ametllers estaven florits, amb el meu cunyat Josep Subirà i amb el comando Serrano , els germans Josep i Constàncio, els meus estimats parents del Palau d’Anglesola, molts encara en diuen Lo Palau a seques, es igual, ells sempre estan a l’aguaït del que pugui necessitar o menester i s’apunten ràpid, cosa que els ho agraeixo moltissim. 

La Catalogne, par le P.Placide, Ingénieur géographe. Paris 1792. A dalt de tot a la dreta trobareu escrit Lopalau i també Lopoal. 

El tema era posar la finca o el tros de Les Pintades antic terme de La Quadra de Mas Déu, al dia, que vol dir ? el pobre pare feia com cinc anys que entre pitos i flautes no l’havia esporgat de dalt a baix, sí que un bon dia tinguent a casa els seus nets Oriol i Lluís, se’ls va endur per ensenyar-los com esporgar un oliver, van quedar sorpresos que es tallés tantes rames.

El padrí Sisquet Capdevila, l’Oriol i en Lluís.


 Tots són olivers/oliveras i uns 30 ametllers de més de cinquanta anys. La qüestió o la feina que anàvem a fer, es deixar tots els olivers aptes per a ser collits amb vibrador que porta el tractor, no el manual, que per això no cal fer tanta destrossa.

Gran destrossa d’una olivera més que centenària, La modernitat i la necessitat ens porta a això. El color blau es sulfat de coure, que es posa en la cicatriu que hem deixat, per tal de que no entrint fongs i d’altres possibles bacteries.


La qual cosa requeria tallar l’oliver que tenia dos o tres troncs grossos, i deixar-ne un de sol, sap greu però ens fem grans i més aviat ja, algú ens haurà de collir les olives i es obligat ser conscient i fer el que vam fer. Si el pare ho hagués vist, hagués sigut un moment trist per ell, ell que les va cuidar i mimar tota la vida. Ep ! ell i la mare. Els dos s’estimaven molt aquest tros. Aquest es el tros que el pare l’any 2008 , l’any del crac econòmic de les Hipoteques subprime, va plantar dos-cents cinquanta olivers d’un any, que a hores d’ara ja medeixen gairebé de 170 a 200 cm.

Variat colorit de les aulives arbequines.


 Vull notar el blau que es sulfat de coure, perquè la gran ferida que ha sofert l’arbre no es contamini de fons i alhora no surtin tants de llucs; alhora al terra noteu grans troncs que eren del mateix oliver.

Com poden molt be  es tracta de troncs d’olivera molt vells i gruixuts.

 Resultat tones de llenya, que hi farem, a poc a poc l’anirem cremant.Es interessant després de tants mesos de no ser-hi, dons deixar-se caure pel poble i saludar i escoltar a la gent, primer s’estranyen que hagi tardat tant a anar-hi i segon el tema és la salut d’uns i altres, cosa importantíssima, perquè tots plegats estem penjats per un pel de cuca » fil de pescar » i si és trencar…?? i totes les famílies en passem de tots colors oi ? i el tercer són les olives, estem ja en plena temporada. Tres dies abans de sortir de Girona, ja m’havien arribat noticies com : 
Fondo de Les Pintades,molt aprop del poble Els Omells de Na Gaia. Al darrera a l’esquerre hi trobarem la casa del terme  de La Quadra de Mas Déu.


Parlant d’altre, aquí la gent, alguns pagesos ja comencen a collir olives. M’he interessat preguntant, i m’han dit que gràcies als 40 litres que van caure ara fa un mes i mig, que la collita s’ha pogut salvar, sinó ara haurien caigut totes les olives. Sembla que  a Llorens no hi havia plogut tant, però no per a que hi hagués mala collita. Ja et dic que molts pagesos han començat a collir, sobretot aquells que tenen trossos on hi ha caigut més aigua o bé han pogut regar els olivers. Tot s’ha de dir a Belianes ja fa dies que han començat, segur que la amb la marca Camins de Verdor, han de collir les aulives verdes, segur que aquí està l’encant de l’ èxit. Són protagonistes en 
 Josep Mª Escribà (de Cal Quetal), en Josep Ramon Morera (de Cal Morera, i actualment alcalde de Belianes) i en Francesc Bergadà (de Cal Xerep). Tot es fa en aquest molí nou, amb moderna tecnologia en pro d’obtenir un producte amb les màximes qualitats. Aquest molí està a les afores, no te pèrdua; qualsevol bordegàs que trobeu pel carrer us indicarà el camí del molinet tocant al poble i té com a nom d’empresa Bio-oleics Belianes SL; però el nom comercial ó marca és Camins de Verdor. Produeixen oli verge-extra, ecòlògic ó no, i tothom diu que és un oli tant bo, jo també l’he provat i comprat i realment es molt bo !
Jo el que cullo, el porto de tota la vida a la Cooperativa de Sant Martí de Maldà, el pare ja n’era soci i ara jo també.
Be la primera noticia que em va animar a sortir disparat cap a Llorens és que trobaré olives, donç cap a Llorens. Tot s’ha de dir el viatge no era per començar a collir olives, sinó fer-me una idea de l’estat de la qüestió i la feina que m’esperava la setmana entrant que si serà per fer feina.
Pel camí des del coll de la Portella cap a Sant Martí de Maldà, em vaig fixar als trossos de Nalec i Rocafort de Vallbona, que els olivers estaven carregats, que be, tant de bo a Llorens sigui igual.
Tirant enrere una mica, per l’Eix Transversal em va acompanyar una temperatura de – 3ºC, a Tàrrega just negatiu i a Llorens 5ºC a les 10,30h.  Un sol esplèndid, no es pot demanar més. Llorens de Rocafort ni es veia a ningú, com un poble solitari de dia i de nit, costa molt trobar algú pels carrers, a més si fa fred.
Just descarregar el cotxe, canviar-me i fer-me un entrepà , agafar alguns estris com el motoserra i vinga cap al tros.
Al passar pel primer que es diu El Perdigó, que es un tros molt bonic i que te de tot, però si molts ametllers, pocs olivers, sembrat, trossos de serra o bosc i una dotzena de codonyers molt antics, aquí volia arribar, dons la meva dona, em va dir que volia d’aquests codonys per fer  » codony » o » membrillo »  i vaig aturar-me i vinga a veure si en tenien.

Cydonia Vulgaris

Si hagués vingut un mes abans n’hi hauria trobat, jo que sé, pot ser uns 70 o 100, aquestes plantes són antiquíssimes, el pare va morir molt gran i sempre les havia vist, el que passe es que no s’esporgaven, i al voltant del tronc principal i creixien molt de plançons que xopaven i s’enportàven la poca aigua que hi pot haver en un marge; els codonyers sempre els plantaven als margens de pedra seca, zona molt difícil i semblaria més sequanera que la resta, Ep!! Els olivers i els ametllers també els hi plantaven, res a dir, si els vells així ho feien, es que quelcom sabien.

Són molt olorosos, si els poses en un cistell en un passadis de casa teva , ho perfumen tot, també ho fan les llimones, o les pomes. Tot això ho vaig gaudir fent el  Camí de Santiago a un petit hotel a Puente la Reina, que no recordo el nom.
De cop, només començar a caminar per la part obaga del tros, vaig veure un pi gegant que tallava el pas de dos bancals i no es podia passar, greu problema si hi anava el Magí a collí les olives o a batzacar. No tenia previst aquesta feina , però mi vaig posar sense pensar, calia  treures del davant el gran pi i vinga cop de motosierra i que Déu ens ajudi, destrossar aquest pi em va portar 3 hores, i després encara ordenar la llenya resultant petita i gran.


Sota la llenya hi ha un marge de pedra seca, que per coses de la vida, surt de la pedrera molt ben escantonada, quasi rectangular o quadrada, a més es una pedra molt dura, boníssima per fer cases. La casa de la meva germana a Llorens es d’aquesta classe de pedra.
Tot seguit vaig posar-me a podar els codonyers, que prouta falta els feia, esperem l’any vinent per tenir més collita. 

Al fons podem albirar la cabana de la finca o tros.


Un cop esporgat el primer, com molt be poden veure, es veu la cabana del tros, gairebé totes les finques tenien cabanes, actualment la majoria esta a terra, no fa falta. Els tractors tots porten una cabina, que porta calefacció i aire condicionat a l’estiu. Els que saben distingir la Catalunya Vella de la Nova, sabran que el territori de la Nova va ser conquerit als musulmans per Jaume I el Conqueridor o també conegut per Jaume I d’ Aragó, està enterrat al monestir de Poblet. El rei va confiar la repoblació del territori al Cister, home molt intel·ligent.
La Catalunya Nova està plena de castells (Maldà, Ciutadilla, Bellpuig d’ Urgell, L’Espluga Calva, Guimerà, Montblanc  a la Conca de Barberà, Malacara, Montcortés,La Curullada, Concabella, Les Olugues, Les Pallargues, Ratera,Castellmeià,…..   tant a la Segarra com a l’Urgell, en ple feudalisme, que ha LLorens de Vallbona va arribar al 1380 amb la compra per part de l’abadessa Saureneta D’Anglesola al rei Pere III El Cerimoniós la jurisdicció sobre els seus dominis per 20.000 sous, obtinguent la jurisdicció civil i criminal, l’alta i baixa , el Mer i Mixt imperi, convertint-se Vallbona en un domini Senyorial, així els nostres avantpassats passaven a ser vassalls de l’Abadessa que alhora ostentava el títol de baronessa. 

Una part important d’un molí d’oli, que funcionava quan jo era petit i que ara forma part decorativa de la Cooperativa de Sant Martí de Maldà, on ens molturen les nostres olives.

Tot el poble estava vivint al voltant del castell del senyor feudal, ell a canvi els protegia.Temps era temps i les epidèmies feien estralls a tot Europa i la doctrina cristiana havia eliminat l’esclavatge, regnava la teoria de l’Amor i afirmava que dels humils serà el regne de cels i que li serà més difícil a un ric salvar se que un camell passar pel forat d’una agulla; calia resignar a l’oprimit, sobre valorar als pobres, la reducció de les castes ….. aquesta ètica ho capgira tot i tot està empapat de l’apropament a Déu.
Ara dit això , comprendran que a la vora del poble hi havia molt poques finques , sinó pensin en Montfalcó Murallat, on totes les cases tenien les finques lluny per força, a Llorens igual i així tots els pobles medievals de la zona.

Muralla del poble de Montfalcó Murallat.


Aquestes obertures a la pròpia muralla són molt modernes, els temps passats no estaven per orgues. Totes les façanes de les cases donaven dins dels carrers.

Aqui davaant seu tenen els dos brocals de la cisterna comunitària per guardar tota l’aigua de pluja. També tenen el forn Comunal, igual que al meu poble de Llorens que l’any  1923 fou enderrocat, encara coservem el pou de la vila, a més a cada casa hi ha una cisterna o dos, a casa en tenim una per les persones i una altra per aigua pels animals. Això ere en altre temps, actualment serveixen per tenir bones reserves d’aigua pel que pugui ser.

o a Llorens mateix que vivien closos a la plaça del poble, totes les cases donaven a la plaça, jo de molt petit recordo cases molt petites, que anys avenir es varen derruir, fins i tot recordo que dos cases compartien una sola entrada ;fins i tot les eres per batre , totes estaven situades fora del poble, per motius obvis .

Mapa de Llorens de Vallbona fet l’any 1873. Dins aquest tosset de mapa, a la dreta poden observar un camp petit sembrat de creus, era l’antic cementiri del poble, o sigui al darrera de la pallisa del Domingo l’Elvira (epd) Mapa propietat de la família Català.


Torne-mi, la majoria dels trossos estan lluny del nucli urbà i cal tenir una cabana, per protegir-se de les inclemències del temps, per protegir-se d’una possible calamarsada, per guardar en altre temps, la mula durant les calorades de l’estiu i també per qualsevol succés que podia passar, o per quedar-se a dormir al tros si era necessari o tant sols per fer la migdiada, que amb el pare la fèiem. 
Cap a les tres de la tarda, vaig pujar cap a la solana del tros, que trobem bosc i un altiplà d’ametllers, no els havia vist des de feia 6 mesos i no s’havia si hi trobaria ametlles o no.Els esporgats , uns setanta  al mes de març de dos mil setze,  tot i la gran sequera estan carregats, no cal dir que em fa molta il.lusió, es tot un premi , es una bonica experiència. Be, estan al pla, vaig veure que l’ únic oliver que no es arbequí, sinó » sevillano», n’està carregat, l’any passat no en tenia cap.

Oliver dit » Sevillano » pels meus pares, és únic a la finca.

Olives molt grosses, el pare les feia servir per posar en sal i guardar-les per a fer el vermut quan venia algun parent, foraster o amic a casa. 

Olives «sevillanes» posades en conserva  amb un brot de farigola pel nostres pares Sisquet e Isabel (acs).

Enguany, la Tere en farà uns quants pots, per fer honor a la tradició de casa; que important son les tradicions que em mamat de petits i que algo ens anima a continuar fent.
També ja posats vaig repassar els olivers/oliveres petites que junt amb el meu cunyat Josep Subirà vam plantar ara fa dos anys d’uns 50, encara s’aguanten uns 35, tot i no ploure. Al no tenir herba per menjar els conills, llebres i d’altres rosegadors trenquen el plàstic en que estan envolts per seguretat i presenten aquesta imatge …..

Una olivera de tres anys, que els animals li han arrencat la protecció de plàstic que els posem a tots.


Dels olivers vius més d’un 50% estan trencats, caldrà repassar-los tots i posar-ne de nous, es una lluita contra la natura, a veure qui guanya !!! Quan els animals no tenen res per menjar la pell de les oliveres es molt atractiva, el problema surt quan menjant, menjant li donen la volta a la tija, llavors l’arbre es mort.
També vaig aprofitar per posar algunes brides als olivers que havien crescut un pam, per si be una ventada i els trenca; les brides aguanten l’arbre a la canya americana, que aguanta molt; més endavant caldrà substituir-les per ferros d’encofrar de la construcció.
Ja era cap a les cinc de la tarda , es feia tard, i vaig decidir, que ja tocava retirar-me, quan marxo del Pla, sempre torno a casa per Vallbona, el camí es molt bo i hi han bocins asfaltats. Em vaig aturar a contemplar el racó que la parella en Joan Miró i la Minerva Sallés, han fet, titulat Els Sentits, sempre m’ha atret aquest nom, molt ben trobat.

Fixeu-vos cada quadrat es una planta aromàtica ( timó o farigola, sàlvia, orenga, romaní…. ) potser no són les que dic, però crec que no estic gaire lluny.

A Vallbona, al costat de la Font dels Serradells. Desde darrera d’aquest gran vidre, es poden observar i fer boniques fotos a moltes classes d’aucells, que per altra banda mai veuriam.


Be, no hi vull afegir res més, perquè vostès mateixos poden fer-se una idea entrant al seu Blog, que ja trobaran enllaçat més amunt.

Quan torno cap a casa sempre passo per la casa de la Cristina Sais una pallissa molt ben restaurada i  que la te molt acollidora, no sempre hi es, però si i és asseures i parlar una estoneta amb ella, sempre te’n vas carregat en pau.
Ens traslladem altre cop a Llorens al cap de 5 dies, aquesta vegada si que és per collir les aulives, era el dia 21 de novembre de dos mil disset, temps que amb els pares sempre estàvem situats en plena collita. La tarde d’aquest primer dia a Llorens va servir per situar-me, que vol dir, com esta l’estat de l’opinió i a més buscar el estris necessaris per poguer treballar dignament l’endemà, que vindria a ajudar-me el meu cunyat Josep Subirà, cosa que mai li podré agrair prou. Be, vaig córrer a buscar el vibrador , la bateria, les borrasses, les arpes, l’aixada, el banderado , i els seus pals, tot una història que em porta a pensar amb la nostra estimada mare Isabel; carregar el motoserra, combustible, oli, les ulleres, els sacs per guardar les aulives, i evidentment dos gorres pel cap, per evitar els copets de les aulives quan cauen.
Al anar trobant les eines, em va venir a la memòria que la bateria feia dos anys que ningú l’havia carregat, perquè l’any passat no varem collir olives; em va entrar remordiments de consciencia i la vaig portar a l’amic mecànic Ninyet de Sant Martí de Maldà, mecànic i home de confiança del meu pare, per revisar-la i així el dimecres no tinguéssim un gros ensurt . La va posar connectada a un artilugi i li va donar que encara es podia salvar, tant sols calia posar-la tota la nit a carregar, així ho vaig fer, i sort, per què una bateria grossa per treballar tot el dia val molts euros . 

Troncs d’ametller, una fusta exel.lent i molt bonica i que al foc crema molt i molt be.


Un cop a casa, vaig preparar llenya d’ametller, per encendre la llar de foc, perquè la casa estava molt freda,  i que a part de donar escalfor fa companyia.
També vaig preparar el remolc, que mai havia estrenat, una meravella vist al final.

Carrer que antigament estava fora de la muralla, al engrandir-se Llorens de Vallbona en temps en que governava la baronia l’abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabater, (avantpassada del Dr. Martí de Riquer), el poble va conèixer un creixement impensable, que encara es l’actual distribució de carrers i des de llavors poques cases noves si han fetes.


Llorens es un poble molt despoblat i solitari la majoria d’hores del dia, pels carrers costa trobar-se algú i ja no parlem de quan es fa fosc, llavors ja impossible, només es veuen algunes cases traient fum per les xemeneies, donant senyals de vida. Llorens no te cap botiga ni cafè, només un centre social que és el lloc on si fan les activitats dels veïns quan s’ha de reunir pel motiu que sigui.
Es forasters que s’aturen al poble, només els queda disfrutar de  la Creu de Terme, que es una joia i que ens ha acompanyat fins a l’actualitat. Duran molt de temps pensàvem que era única a Catalunya en alçada, però, 

Creu de Terme de Llorens de Rocafort, una meravella i algo mai vist, encara que n’havia existit una altra com podran llegir després.

en trobem una de semblant( olim fotografiada el 1936 i que ja no esta dempeus)  a Torrefeta  (municipi de Torrefeta i Florejacs) : la Creu del Fossar, alçada no inferior a 8 metres, està entre les més altes de Catalunya. ( veure el llibre Història Gràfica de la Segarra, editat pel Consell Comarcal de la Segarra i el Centre Municipal de Cultura, sota la direcció de Max Turull i Rubinat. Primera edició 2001. 
El foraster que camina pel clos del poble, sense buscar-la es troba amb l’esglesia parroquial que data de 1593, la més antiga de la ex-baronia de Vallbona; façana  d’estil renaixentista i com totes les del Cister estava dedicada a Santa Maria, al cim de la portalada està escrit » AVE MARIA GRATIA PLENA DOMINUS «, també està escrit el nom de Maria a la Campana mitjana.  Interior goticorenaixentista contruïda entre els segles XIII i XIV. També en la primera clau de volta al entrar a l’església hi ha la imatge de la Marededéu amb el nen Jesús i amb l’altra ma aguanta la Rosa de Jericó.

» In nomine Domini Ego Raimundo Fulchoni vicecomite et  Uxori mee nomine Ermessendis vicecomitissa…Per hac scriptura donacionis nostre donamus vobis ipsa Rocha que vocantur Santi Laurentii ……


He de dir que el fet religiós a Llorens ve de l’any 1060 en temps de Ramón Folc I de Cardona, vescomte de Cardona, que va fer donació de la Roca de Sant Llorens, de la capellania i de la ferreria a Joan Gombau. Actualment 2/XII/17 està practicament restaurada, però no es pot visitar.
Ja estem al dimecres a les 9 del matí, amb moltes ganes de collir les primeres aulives de la nostra collita. El Josep, el meu cunyat va ser molt puntual i vinga cap a la pallissa a treure el remolcador i cap a casa a carregar-lo amb tots els estris, que no són pocs. A la pallissa al apartar coses per sortir, varem descobrir un munt de rateres, cosa que jo recordo, que el pare les parava i sempre teniam algun conill o tudó per menjar, perquè el que es criava al corral de casa gallines, conills i ous eren per vendre’ls.

Rateres


 El pare li va costar tenir permís d’armes, degut a ser fill d’una família d’esquerres. Temps era temps i l’estraperlo feia estralls (1939-1954), el raccionament de productes de primera necessitat anava molt controlat i que Déu t’ajudes. Aquí va una fotografia d’una pàgina d’aquests butlletins, també hi havia sucre, oli, etc…. 

Abastecimientos y Transportes. Colección de Cupones de Racionamiento. Primer Semestre de 1952

Seguim, ens posem en marxa cap al pla del Perdigó, terme de Vallbona de les Monges. Es un pla on hi han sobretot ametllers, però hi  ha una filera d’ olivers, uns vint, són molt vells, però d’ençà tres anys que amb el meu cunyat em vam plantar uns cinquanta d’un any, en sobreviuen uns quaranta.

El meu cunyat Josep Subirà, enplena activitat amb el vibrador a les mans, al Pla del Perdigó


Vam ensopegar un dia molt assoleiat i molt clar, no feia fred i ja poden veure el meu cunyat Josep Subirà en plena activitat amb el vibrador que ja el va comprar el pare (acs).
Podem dir sense causar cap problema que en Josep era la primera vegada que feia anar aquest instrument relativament modern de collí aulives, cosa que fins fa uns set anys haviam fet amb la raspa clàssica de tota la vida.

Raspa clàsica de collir aulives.


El problema de la raspa es que cadascú necessitava la seva, si algú se la deixava a casa donç problema al canto, no podia treballar en tot el dia, només li quedava la feina de canviar borrasses i ensacar.

Si parem atenció om pot veure que junt amb les aulives s troben molts brots d’oliver, perquè el vibrador després te molt d’inssistir, perquè l’oliva esta molt agafada a l’arbre, a la fi es trenca el brot , cosa indesitjable.


A mesura que  passen les hores el munt d’aulives augmenta i comença a fer goig, el treball te això, el munt ens anima a seguir. Mentre en Josep fa anar el vibrador un servidor, talla llucs o xupadors de les soques, perquè poguem estendre be les borrasses i perquè aquestes no deixin perdre cap oliva.
Arriba la una i toca dinar, els dos som  previsors i ens portem un entre pa , ens asseiem en un marge de l’únic bancal que hi ha en aquesta zona tant bonica del tros, molt ben acompanyats pel sol. Tot seguit hi tornem, el pare sempre volia descansar una hora, i que ningú li menés la pressa.

Recollir de tant en tant, així les borrasses no pessen tant i a més arribar al vespre amb els sacs plens es ideal.


Quan les borrasses es fan pesades d’arrossegar, cal ensacar, per quan arribi el final de la tarde i es façi bosc, ja tenir la feina feta i marxar cap a casa. Be, amb el Josep vam acabar la part alta del tros, només ens vam deixar l’oliver » Sevillano «, per no barrejar-lo amb les arbequines.
Al arribar a casa cansats i xafats, el més plaent es endressar els estris, carregar la bateria pel funcionament del vibrador, posar llenya al foc, encendre’l, i fer una torrada amb un all rascat, oli de casa i menjar-te-la al costat del foc, es tot un plaer i un relax. Un foc generós escalfa tot el saló, i amb una mica d’ajuda de la calefacció ni ha prou.
Tot sopant vaig escoltar el Temps, important per saber com anirà l’endemà, be, bon dia i bon sol.
El dimecres, el Google  assegura que tindrem un bon dia i vinga cap al tros de les Pintades, els de Vallbona en diuen Els Perdigons, cap problema. Sabia que calia anar pels 300 olivers petits que ara tenen nou anys i ja medeixen la majoria 180 d’alçada alguns més de dos metres i gairebé tots carregats d’aulives.

Aquesta olivera es molt jove te nou anys.


Sembla que aquests olivers joves es carreguen, i fan molt de goig, i s’han de collir a ma perquè ni el vibrador manual ni el de tractor si poden posar, els farien malbé; dons la raspa de tota la vida.
Aquí es un bon moment per a repassar Trenta-vuit raons per a seguir plantant oliveres arbequines. 
Un pagès ,amic meu i gran propietari, em va aconsellar, davant el dubte de com collir aquests petits olivers, de  que lo millor era penjar un paraigües de pastor obert i vinga sense parar i totes les aulives cauen a dins.

Elsistema del paraigües es fantàstic per collir arbres jovenets.


A hores d’ara puc dir que fer  tres-cents olivers amb el paraigües va ser un encert i un descans pel cos. L’ última vegada que els vaig collir, ho vaig fer amb una borrassa, pesadissim i se´n perdien moltes.

Arbequines de luxe


Els dies són tant curs, que lo normal es quedar-se a menjar al tros, assegut al sol, a un bon recer d’un marge o de la cabana i fins i tot el menjar més senzill es un plaer. Menjant contemplant un gran oliver, ben carregat d’aulives es tot un espectacle, rodejat de silenci, la majoria dels dies no sents ningú, de vegades un tractor de lluny o el tir d’un cassador; quan era petit sentia cantar als pares i també colles de persones veïnes, els cants eren habituals i sinó la mare recitava de memòria poesies religioses que havia après a doctrina a la Miana. 

Cabana del tros del Perdigó, terme de Vallbona de les Monges. Noteu al damunt del meu cap una canal que serveix per guardar l’aigua de pluja, un tresor impagable en una terra eixuta del tot.

   Com he dit abans, cada oliver de nou anys va acompanyat d’una barra de ferro d’encofrar d’uns dos metres, i d’aquesta manera puja recte i alhora protegida dels vents, que poden trencar-te la planta.

Troncs d’ oliver/olivera, oi que es bonica aquesta fusta ?


Sempre que hom va al tros, a de portar una motoserra, per si de càs ; tant pots necessitar-la per tallar una olivera com es el cas de la de la foto del damunt , com per tallar un o varis ametllers que es morts , els ametllers aguanten poc la sequera; el meu pare (acs), no es cansava de dir que ell havia plantat molts ametllers durant la seva vida, i que també se’n havien moltissims.
El dijous, vaig decidir pujar al pla de les Pintades, per tal d’observar com estaven els joves olivers i si s’escaia collir-los. Així va ser, els petits n’estaven carregats; també en vaig trobar alguns de morts, la veritat es que ja ho esperava degut a la gran sequera. 

Cabàs de l’època del meu padrí Pep, el pare sempre el va veure a casa. Abans tot s’apedaçava i tot havia de durar, jo encara el faig servir.


 Feia molts mesos que no em passejava per aquest pla, que per cert m’agrada molt. Les ametlles no estaven batzacades, perquè jo no li havia donat l’ordre al Magí. Així que em sobrava temps abans de dinar i ?….com que portava borrasses, les vaig estendre i amb moltes ganes mi vaig ficar, aprofitant el pal del xerrac, vinga a fer caure ametlles, la veritat es que eren llarguetes i grosses, un em va portar a l’altre i en vaig fer 5 ametllers, resultat dos sacs d’ametlles, contentissim.
            


Després de dinar al sol, vaig continuar treballant al fondo, que també hi han uns 30 olivers joves i també feien goig.
Al vespre, al arribar a casa, sense perdre temps, perquè ja es feia fosc i després i han massa cues al molí que alhora es cooperativa, cap a Sant Martí amb set sacs d’olives, més content que un gínjol.

Quan vaig arribar a Sant Martí de Maldà, hi havia uns 6 cotxes i dos tractors petits per descarregar; això es tenir molta sort, perquè si enganxes un amb una carreta de cinc mil quilos per descarregar, estàs llest. Be, dona bo anar parlant amb els homes que ja conec d’ençà anys, gent cada cop més grans, també trobo a falta cares, que ja no vindran més. Allí enmig del fred repassem, les experiències d’anys passats, gent agraïda a algun consell mèdic mestre guardava la cua, gent que estimava al meu pare, amics que haviam fet la mili junts, veïns del poble de Llorens de Rocafort, gent de la Coral del poble, etc…
Cosa curiosa tots els de la cua estàvem jubilats, el futur no canviarà, molts quedarem sense continuïtat.
A l’arribar a casa, com sempre  aparcar be el remolc, fer foc, enyorar els pares, sopar sol acompanyat de les flames del foc i com es costum escoltant les noticies i el temps, per estar alerta per l’endemà. Al poc adormit al sofà, del cansament, del dolor de les articulacions, etc….. això si amb molta pau i felicitat de tenir la sort de poguer-ho fer, en una paraula seguir la tradició de casa. En cap cas per guanyar diners, sinó per mantenir això tant no res que són les arrels d’un.
Em vaig aixecar a les sis del mati, per tal d’esquetllar ametlles, o sigui treure la clofolla que envolta l’ametlla.

Amb aquesta foto ho entendran molt be, queda clarissim, arriben del tros  tal com veuen a la part dreta de la foto i han d’acabar com les veuen al cabàs. Després s’han d’ estendre al sol. El pare feia servir durant els últims anys una màquina que era molt efectiva, li treia la pela » la clofolla» i les ametlles ja sortien netes, només calia classificar-les per : llargueta o desmai , marcona, mollar, i esperança, El secret de classificar-les es perquè al moment de vendre-les es pagaven més.

Aquesta estesa d’ametlles data del passat, era el mes de setembre, i es passaven tres dies al sol. Això ho feien el pare Sisquet Capdevila i la mare Isabel Vila, ells ho feien tot be, seguin la tradició centenaria a la comarca. Ara aquesta imatge es impossible de trobar-la. Va del tros al majorista. La veritat aquesta activitat no se com se sustitueix tècnicament. Algun dia ho sabrem.

Com que li costava aixecar el dia, em vaig dedicar a investigar o a ordenar. El pare tenia un gros tronc que jo sempre havia vist sota les botes de vi de casa, o sigui abaix al celler i com que fa anys que no tenim vi, donç a poc a poc es va buidant tot i quedava aquest gros tronc. Vaig decidir tallar-lo a trossos per cremar-lo al foc. D’entrada el motoserra li costava i treia xispes de foc, de lo dur que era.
Aquí va una interessant imatge:

Fixeu-vos quanta teia te en el seu interior, increïble, si es dediquen a bigues, aguanten tres-cents anys o més, o sigui que mai es corquen.
Fa uns 15 anys el pare va trossejar dos bigues enteres de pi i sorpresa en l’interior va trobar la sorpresa.

Bigues resinoses de pi, d’uns 300 anys d’antiguitat i que han crescut a la part de la solana i han de ser d’anys. El cor de la biga  de color marró (teia) crema amb molta facilitat. Asclant aquests troncs, es fan petites estelles per encendre el foc. Són un tresor que no te preu,  costa trobar-ne com aquestes.

A tots els trossos trobem alguna Servera ( Sorbus domestica ), el terme n’està farcit, sobretot es  troben als marges.

Servera


Recordo de petit que el pare les agafava en el seu moment oportú i les posava al damunt de palla, quan maduraren que era en ple hivern, ens les menjàvem de postres, eren dolces, vaja boníssimes. A pagès a la botiga no venien fruita tot l’any sinó que a l’hivern no en tenien i les famílies només tenia el que es guardava com : figues seques, nous, ametlles, pomes i peres d’hivern, codonyats, 
conserves de préssecs, de prunes, etc.
Cada viatge cal aprofitar-lo per portar a més de les eines i els sacs de les aulives collides, la llenya feta dies enrere o del dia i cap a casa, podria portar el doble del que porto, però val més així i poguer viatjar segur.

Com a anècdota dir que no he trobat cap dia de gebre ni de boira, es un país que un dia o un altre es dona, gairebé ja hi contes; vaig ser un home afortunat.
El dissabte, no vaig perdre el temps i amunt i avall , ara un oliver gros, ara un de trencat per la nevada de l’hivern passat i que no havia vist, en fi repassar sempre es bo i clar vaig continuar tallant moltes rames, moltes plenes d’olives i que calia collir-les i així ho vaig fer fins a dos quarts de sis que ja es feia fosc, cap a casa per continuar esquellant els dos sacs d’ametlles, per deixar-les ben netes .

La fabricació de la Campana gran, cal situar-la a la segona meitat del segle XVI, per diferents raons, la principal és la decoració classicista.


El diumenge vaig anar a missa que degut a la restauració total de la nostra església, la fem a un local de l’Ajuntament. Puc dir que l’església ha quedat molt be, tant sols entres, vaja només en llum natural que entre pel finestral de la façana, es respira un ambient 100% cistercenc, tot es pedra, el terra hi havien dos zones de ciment, s’han tret, ara tot es de pedra. Quina sort que tenim els de Llorens de Rocafort o de Vallbona, l’història ens  afavoreix, ara tant sols falta la il.luminació i ja estarà.

Notem que a la part de dalt pteresenta una inscripció epigràfica en lletra gòtica, que recorre el perimetre:
CRISTUS PREVA…..
 El text està sumament decorat, amb fulles i fullatges al voltant de les lletres.
L’embelliment  d’aquesta campana és fastuós.

Com que no tinc cap foto recent de l’església de Llorens, us poso una foto (detall) de la preciosa campana gran que tenim, també dedicada a la mare de Déu, en un lloc posa AVE MARIA. A la part alta del templet posa » O MATER DEO » que traduït : Oh Mare de Déu.
Ara es el moment de recordar que la campana grossa de Vallbona va ser fosa a Calaf i porte els escut nobles de l’Abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabater. La nostra no sabem on es va fondre, però si es molt maca .
  

Campana grossa, O MATER DEO. Medeix 55 x 64 cm.


Disfrutin d’aquesta joia.El campanar te tres campanes.
A missa érem poquets per no dir el nombre, però si faltés no seria el mateix, ens faltaria l’alè de la paraula de Déu, que de boca del nostre volgut mossèn Joan Costa, sap a la pau de Crist. 
El diumenge vam venir els meus estimats Josep, Dolors, i la Eli a passar el diumenge amb mi; cosa que agraeixo moltissim, evidentment la meva germana portava el dinar fet, volia dir un gran dinar. Mentre esperàvem el dinar el meu cunyat i jo vam anar a arreglar una gotera, que queia al cim d’una grossa biga, que aguanta la mitat del teulat. la pallisa data del temps de l’Abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabater, a la qual li devem l’expansió de tot el poble i també de les eres de batre amb les seves grans pallisses al voltant del poble. El que em pregunto, es- on batien la gent abans de que es fessin les pallisses ? o tot eren pallers a l’intempèrie, coberts de fang d’argila, com jo molt be vaig conèixer quan era un noi, un dubte que ens quedarà per sempre. També vam canviar els taulons del banc que hi ha sota el lledoner de l’era, estaven podrits i ningú si podia asseures tranquil.lament o a prendre el sol a l’hivern o a l’ombra a l’estiu i disfrutar de la marinada. Al Pla de l’Estany i a la Garrotxa a totes les cases de pagès hi ha un lledoner, em pregunto – perquè servien a part de fer ombra ? o es que creixen per tot arreu sense necessitat de plantar-los ?, per mi ja forma part de l’entorn del món de pagès; a més m’encantent, de petit em menjava els lladrons (negres).
 El dinar un plaer tant pel menjar com per la companyia.
Tot dinant vam recordar als nostres pares (acs), i la nostra infància, que la recordem plena de carinyo i tendresa per part dels pares i de la padrina Dolors, i molts records de la vella pagesia, de la qual guardem molts estris i records.




El dilluns vint-i-set em vaig quedar tot el dia al Perdigó, collint olives, les últimes que jo podia fer amb les mans.
El vibrador no es podia fer servir perquè les aulives estan molt unides amb l’arbre i no cauen, caldrà esperar a partir de mig desembre i ja ho veurem; al terra no se’n troba ni una, ben al revés que la temporada passada on hi trobaves veritables catifes d’aulives. Com sempre vaig dinar al tros, ben arrecerat, una pau inmensa, no sens ningú. L’aventatge de tenir ametllers, es quan hom es deixa les postres a casa, 
semre queden ametlles dalt l’arbre i amb una canya o un altre tronc colpejant l’ametller cauen i mira les trenques i amb pa, son bonissimes igual que les nous.

Nota curiosa, a dins l’ ametlla tenia dos fruits, s frequent trobar-ne.


Al vespre cap al molí de Sant Martí i tornar a fer una llarga cua, amb una mica més de fred, la cosa anava lenta per tenir pana la màquina de pesar, però amb paciència i la tertúlia dels pagesos vam poguer arribar a descarregar i acomiadar-me fins l’any vinent.
Des del dissabte de la setmana passada que tenia que portar les ametlles que el meu veí del Perdigó m’havia collit amb el vibrador i calia portar-les a Verdú, poble on va neixer Sant Pere Claver, el Sr. Josep Maria Guiu tenia problemes i tampoc podia el dilluns, jo el dimarts marxava cap a Girona. Com sempre una trucada al meu amic Francesc de Martí de Tàrrega i fill de Verdú,que coneix mitja comarca i molt més la gent Verdú, bon amic i millor persona; amics des de la mili, em va dir que sinó el trobava, que li deixés el remolt carregat amb les ametlles a Tàrrega i me’l entregaria ell, cap problema. Mai veu cap problema en lloc, sempre ha sigut un home de solucions.


Al final ho vaig poguer solucionar el dimarts a les nou del matí amb el Sr. Josep Maria Guiu. Home molt amable.
L’endemà, calia recollir vesc per casa i pinyes i una mica de molsa pel pessebre.

Llorens de Rocafort també conegut per Llorens de Vallbona

Be, només desitjar-los unes Bones Festes de Nadal i un any vinent ple d’alegria i de servei als que tenim a la vora.
Sempre,

Pep.



Bibliografia.

Investigaciónes sobre flora y fauna de la Baja Segarra. J.J.Piquer Jover..
La Baronia de Vallbona per J.J. Piquer Jover. Institut d’Estudis Ilerdencs. Lleida 1981.
L’Art de l`Època del Renaixement a Llorenç (Sant Martí de Riicorb, per Joan Yeguas i Gassó. 
Història de la Tisis. Oriol Anguera.
Breu Història del Monestir de Vallbona. Gener Gonzalvo i Bou. Episodis de la HistòriaRafael  Dalmau , Editor, Barcelona 2003.
Història Gràfica de la Segarra. Editada sota la Direcció de Max Turull Rubinat, Primera edició desembre de 2001. Centre Municipal de Cultura de Cervera i Consell Comarcal de la Segarra.i d’altres col.laboradors…..
Els anys de l’estraperlo . F. Cabana. Proa.
Vallbona. Guia Espiritual i Artística. J.J.Piquer i Jover. Impremta Saladrigues de Bellpuig, 1983.

LA SENZILLESA DELS PASTORS

Amics meus, durant aquestes diades , molts testimonis del Nadal ens acompanyen: l’ espelma, llum del món que tots anhelem; la fulla de grèvol, bellesa natural, signe de trascendència, la campana de l’església repica, senyal de comunitat i poble; l’Estel ens guia  i ens acompanya talment com als pastors de Betlem.


Les cançons i els missatges propis d’aquestes dades, expressen allò més noble, allò més preuat.
Un present ens recorda els dons més elevats, la generositat d’esperit, l’estimació.
En el pessebre, rememorem els moments més pregons del misteri de Nadal.

Pessebre fet pel Sisquet Capdevila i Pons  (a.c.s.), ( familia Capdevila-Vila ) 


El pessebre ens porta desde la senzillesa dels pastors,  a la innocencia dels infants, als records de la gent gran, a la il.lusió de tots plegats, quan encara escrivim la carta als Reis Mags d’ Orient, aquells que ja es divisen a dalt la carena, amb el seu bagatge de presents simbòlics i amb molta estimació.
Molt bon Nadal per a tots ! i un any 2017 ple de felicitat, i molta pau.

Pep


Vull afegir un comentari, tret de Francesc Riera, sj :

Si només tinguéssim Mateu : no podríem fer pessebre, no tindríem  pastors, ni cant dels àngels… com posa Lluc.
Si només tinguéssim Lluc : no faríem Reis, ni posaríem l’estel, ni celebraríem els Innocents… com narra Mateu.

RESTAURACIO DE L’ESGLESIA PARROQUIAL DE LLORENÇ DE ROCAFORT

Totes les esglesies que pertaneixien al Cister estaven dedicades a la Maerededéu, per això a la façana de l’esglesia de Llorens hi figura com eslogan AVE MARIA GRATIA PLENA DOMINUS,



en honor a la Marededéu,i només d’entrar novament si aixequem els ulls ara, sense el cor, tornarem a veure a la Marededéu en la primera clau de volta. la restauració començada aquesta setmana en que se celebra  de Sant Blai ; trobem la clau de volta que dona fe del que dic. Trobem a la Marededéu amb el nen Jesús als braços i portan la rosa de Jericó.  Quan d’honor a la Marededéu oi ? El Cister era així i segueix sent així . a les hores liturgiques sempre hi ha present El Magnificat, que ha Vallbona, dona bo d’escoltar-lo a les vespres.

a la façana figura com a data de construcció 1593


Ara amb la demolició del cor, que sempre ha sigut una cosa sobreposada, podren gaudir i lluir d’aquesta clau de volta, potser la més important de la nostra esglesia parroquial i que ens lliga amb la nostra història  amb el monestir de Vallbona, per sempre més.
Troben que el castell i terme de Llorenç fou concedit a la comunitat de Vallbona el 8 de febrer de 1182 pel noble Pere de Bellvís, amb motiu de fer-se familiar del monestir.
Penso que tots vam tenir molta sort de que la nostra senyora jurisdiccional fos l’Abadessa del Monestir de Vallbona.  L’Abadessa Saureneta d’ Angesola ( 1379-1392), degut a la compra de l’alt i baix imperi, l’alta i baixa jurisdicció, la jurisdicció civil i criminal al rei Pere el Cerimoniós, per 20.000 sous. Tots els habitants de la Baronia vam passar de cop a ser vassals de l’ Abadessa i alhora,  Baronesa de Vallbona, començan pels nostres avantpassats la edat mitjana.
pasaren els anys i en temps de l’abadessa Arcàngela de Copons ( 1576-1601), aquesta abadesa en cumpliment de les reformes manades pel Papa Gregori XIII, del Concili de Trento , del decret de Pius V, ordena que a Vallbona s’observi clausura  i que no s’admeti novicies ni professes si no votin clausura 1580.Governà vint-i-cinc anys el monestir. Una curiositat d’aquesta abadessa, es una concòrdia feta amb el duc de Cessa, relativa al rec de les aigües del Corb, per part de Preixana, Rocafort i el Vilet.
No puc continuar sense posar-los un fragment d’una reunió de la universitat de llorens amb l’Abadessa Copons que figura en aquest escrit.

Arxiu històric de l’Arquebisbat de Tarragona. 


Només es un pensament, però segur que van estar molt millor que si haguessin estat sota la jurisdicció dels comtes de Guimerà.

Teula de l’època de l’abadessa Leocàdia de Ricart i de Cardona ( 1631-1657)


Tirant molt enrera, a part de les llindes de les portes de Llorenç de Vallbona, permeteu-me no dir de Rocafort, donç estem ficats de ple en l’època dels Cardona i aquests estimaven molt el monestir.  No hi ha massa lindes d’aquesta data; Fa uns anys el meu pare i el paleta fent de vell nou la taulada de cal Portumeu o Bartomeu , casa antiquissima del poble, l’escriptura porta que dona a la muralla . Vostès mateixos.  Temps era temps. Van trobar aquesta teula, que ni falta un tros, però suficient per veure la data de 1637, època en que governava la baronia de Vallbona, la ilustre Sra. Leocadia de Ricart i de Cardona (1631-1657),governa durant  26 anys. Durant la guerra dels Segadors, la Universitat de Vallbona va fer un censal de  150 lliures a favor del monestir, per a pagar l’ordi dels cavalls que estaven allotjats en el poble.



La rodalia de la Vall del Corb es veié molt afectada pels allotjaments i amb ells pels desordres i malifetes de la soldadesca. Vallbona fou un oasis de Pau  (J.J.Piquer i Jové).

Església construïda sota el govern de l´Abadessa Arcàngela de Copons ( 1576-1601)


Aquesta vista de l’esglesia, de la petita entrada a cal Cantó, abans casa Pons i ara cal Magí i encara al costat cal Martí. Aquesta vista només fa 40 anys no s’hagués pogut fer, perquè en aquesta petita plaçeta, es van enderrocar dos cases, propietat de la familia Català, que l’una es deia cal Coix Vell i l’altra es deia cala Pepa, i per això ara poden recular molt l’objectiu de càmara fotografica i tenim aquesta bonica  joia arquitectonica a la vista.Entre l’església i les cases, on podem veure ell bonic llorer o llor, aquí, hi havia una petita porta que donava a  l’hort de l’abadia o ultimament jardí, que era ni més ni menys que el primitiu fossar (109 m2.), on si enterraven els morts a l’edat mitjana; més tard ja en parlarem.

Abans de continuar vull donar les gràcies als meus veïns per la seva voluntat  i esforç en moure tots els sants , bancs, altars, i moltes altres coses, perquè es pugui dur a terme la esperada restauració del temple parroquial.


Aquesta altar penso que el van regalar els Srs. Canonges Bergadà, a lo millor al retirar els altars darrera o a sota descobrim lleltres o pedres treballades amb inscripcions que ens ajuden a agafar el fil de la nostra història, si més no a ampliar el que ja coneixem.


Tot es possible, al repicar una esglesia tant antiga, com descobrir la gran arcada al damunt de la pica baptismal, que va ser clausurada i el sostre abaixat al fer el cor i posar la barana, va canviar tot, o es que van pensar que amb 4 capelles ja en tenien prou o es que van pensar que no calien tant sants i que amb els sants patrons Sant Abdó i sant Senén ja en tenien prou !  Mai ho sabren del cert !. M’adono de quin enrenou va ser construïr el cor, penso que el mateix que desmontar-lo.


Veien la petita capelleta on sempre s’ha batejat i pensar que aqui dins  ens hi ficavem tots, escolants , el mossèn, els padrins, el pare, la mare es quedava a casa , tots erem pocs per a que sortís un bon cristià , amb les paraules del mossèn quasi adreçades al padrí i pare de la criatura : Credis in Deum Patrem omnipotentem, Creatorem caeli & terrae ? Credo.
Credis in Jefum Crisftum Filium ejus unicum, Dominum nostrum, natum & paffum: Credo.
Credo in Spiritum Fanctum, fanctam ecclefiam Catholicamm, Sanctorum communionem, remiffionem peccatorum, carnis refurrectionem, vitam aeternam: Credo.
Al final el sacerdot convençut de les respostes dels pares i padrins, es quedava tranquil que aquell infant seria educat en la fe Catòlica i deia les paraules rituals perquè el nadó quedés batejat per sempre : Ego te baptizo in nomine Patris, Filij, Spiriitus fancti.



Apa el noi ja era fill de Déu i tots contentissims cap al carrer, que alli  esperava la canalla per tal de festejar la festa tirant confits abundament. L’ocasió s’ho valia. i si llegim a Valeri Serra a La Vanguardia explica sobre els batetjos : Una de las mas típicas  es la anotación de todo cuanto ocurre en los bautizos. En la comitiva  de padrinos y demás acompañantes que llevan el recién nacido a la iglesia, figuran al frente unas niñas llevando unos canarios de vidrio y una toalla, que el sacerdote usa después del bautizo.
Las comadronas del pueblo están atentas para saber que tal se portan los padrinos, puesto que estos pagan un tributo a la Virgen del Rosario, depositando una limosna en la azafata que presentan las mayoralías.. Luego de aventadas las campanas para festejar el ingreso  en la iglesia de un nuevo cristiano, tocan tantas batalladas, como sueldos hayan dado de limosna.
Acto seguido las administradoras de la Virgen van a visitar a la madre del bautizado y es costumbre que a esta visita asista su hijo colocado encima de la cama, con todas las galas con que vino a la parroquia, de las cuales en manera alguna se despoja hasta tanto  que su madre recibió la visita y ofreció una limosna a Mria Santísima. Las mayoralías colocan  luego la azafata en la mesa donde se sirve el refresco a los que fueron al bautizo, terminado lo cual se levanta la comadrona y pide por si; no con  formula propia como en Bovera, donde donde se levanta y dicetendiendo la mano entre el padrino y madrina: » Se me rompió la cinta del delantal», celos que saben a donde va la indirecta, le dan sus honorarios,
Es costumbre echar confites, almendras u otra fruta seca, desde el balcón de la casa toda la chiquillería del pueblo, para que participe del fausto suceso. (3-9-31).
Els darrers anys que de neixament n’hi han hagut poquets, ha servit per guardar les bombones de gas butà, per escalfar l’església durant les misses de cada diumenge o altres cerimònies com enterros, batetjos, visites pastorals, reunions…..

Com tots vosaltres, ningú havia vist l’ésglesia dalt abaix, al menys jo no. Els homes que estic veien a aquestes fotos, penso que alguns haviam fet d’escolans, al menys el Claudio oi que sí ! Clar tota la vida del poble passava aqui dins, abans he comentat un bateix, clar que  era el primer  en la vida d’un cristià. després ja anavem fent grans i al vespre molts anaven a fer la visita al Santissim , resar el rosari, o a encomanar-se a Déu i a la Marededéu. recordo que l’església estava oberta mati i tarda, o sigui sempre que es volia, es podia entrar a ressar. una de les primeres oracions que vaig aprendre va ser :

Sia vostra gran puresa
alabada eternament,
puix que Déu omnipotent
es complau en tal bellesa.
A Vós celestial Princesa,
sagrada Verge Maria,
us oferesc des d’aquest dia
l´ànima, la vida, el cor.
Mirau-me amb ulls plens d’amor;
! no em deixeuu, no, Mare mia !

M’encanta l’alegria dells meus veïns de Llorenç

No se,  si era del mes de Maria o no; es igual, però aquesta oració em porta a recordar un grapat que em va ensenyar la padrina Dolors i la mare Isabel les dos (a.c.s.); i també els diferents mossens que vam tenir i que estimaven molt Llorens. Ara que parlem de mossens, no recordo amb quin vaig fer la primera comunió; però diria que amb mossèn Jordi Rossell.
Repasem els mossens que ha tingut la parròquia de Llorens aquest segle XX i principis del XXI :

1906-191     Isidro Grau
1913            Pio  (Crivillé   ? )  costa de llegir la signatura
1913            Alejandro Ossó
1915            Antonio Escalé
1925            Francisco Vives
1931            Bartolomé Tomás (contemporani dels germans Bergadà )
1934-1936  Pedro Vallverdú
1939            Marcelino Martí
1939            Ramon Marimón
1945            José Dalmau
1945            Marcelino Martí
1952            José Serra Ramon
1954            (J.?) Amenós Berengué
1956            Jordi Rossell Farré
1960            Daniel Barenys Llauradó (a.c.s.)
1968            Pasqual Gasol
1969            Francesc Huguet

1981            Pasqual Gasol
1986-1992  Francesc Vives i Pascual ( conegut com a Pare Romuald des                     de Poblet )  mort al desembre 1992
1993            Armand Carbonell i Bergés
1998 -2011 Pere-LLuís Ramon i Martori (a.c.s.)


Mossèn Joan Costa, el nostre rector.



 A partir de l’any 2011 i actualment  mossèn Joan Costa, que s’ha fet un de nosaltres. Bonica foto i bonica companyia al darrera els sants patrons de la parròquia de Llorens sants Abdó i Senen.
Abans de continuar , no vull que passi per alt la persona del pare Josep Maria Segura, escolapi, junt amb d’altres persones van fundar la comunitat anomenada l’Olivera a Vallbona. El Dr. Pont i Gol, arquebisbe de Tarragona, perquè la petita comunitat tingués una minima font d’ingressos, nomena ( 14-X-76 )  al pare Josep Mª Segura , Sch. P., Ecònom de la parròquia Sant Martí de Maldà, i encarregat  Nalec i El Vilet i de manera espontània suplia les mancances dels mossèns de la vora de Vallbona, com Llorenç si convenia. Donava classes als Escolapis de Tàrrega. Tot ingrés, per petit que fos, ajudava al grup. Aquest nomenament va sortir publicat al Butlleti oficial de l’Arquebisbat de Tarragona el dia 18 de setembre de l’any 1976.  ( Interessant llegir la carta que ell mateix va escriure als feligresos de Sant Martí, Nalec i El Vilet).

Litografia de Parcerissa any 1846. Monestir de Vallbona de les Monges. Es la unica imatge antiga, que tenim del monestir de Vallbona.

Recordo que era l’any 1978 , en un escrit seu mecanografiat feia una llarga reflexió sobre el progrés de  l’ Olivera; el Pare Segura proposava no tenir res com a propi, sinó compartir-ho tot. Tenia interes en obrir les portes de la petita comunitat per tal d’integrar gent del poble de Vallbona i agraïa l’acolliment que des de sempre van rebre del Manuel en Manu i la Carme.  L’any 1978 hi vivien en l’Olivera: en Pim, Joan, Ramón, Jordi, Alfonso, Carmina José, Leonor, Joan, Josep Mª, i Pilar. Tot per felicitar i esperar  la Pasqua  de 1978.
Recordo que la nostra mare Isabel (a.c.s.)  s’oferia a rentar-li la roba que portava, perquè tenia més d´una taca i ell li deia que no i afirmava : – els meus de l’Olivera també van tacats, jo no puc ser diferent – moltes gràcies Isabel.
He de ser sincer, des de la seva mort no estic al dia de l’Olivera n´hi dels seus progressos tant humans com econòmics;  si que en sento  parlar des de Girona dels seus èxits , me’n alegro moltissim. Sí, que estic orgullós del seu prestigi en tots els aspectes , dels bons vins que fan, i del seu cava,  dos cops que he anat al Celler de Can Roca a dinar i les dos vegades m’han servit vi blanc de l’Olivera de Vallbona com una primicia, i reconec que ho es. Per molts anys.

 El pare Segura va oficiar l’enterro de l’oncle Lliberato, germà de la meva padria Dolors Pons (e.p.d.). Ens apreciavem mutuament. 
El pare Segura el considero un home sant. Només cal llegir el llibre » Se de qui  m’he refiat. Editorial Claret any 1990. Vostès mateixos. Llàstima que morís tant jove !!!



Aquesta bonica volta del cor, a mi em trasllada al segle XIV- XV, molt interessant, per unes cuantes cases van fer una bonica esglesia, tot una joia. L’any 1359 Llorens tenia 10 cases i l’any 1787, segons un document que es conserva a l’arxiu diocesà de Tarragona, hi havia 20 cases : Pons (Biel) – Capdevila (Pere Jaume) – Martí Amenós – Saltó – Bori – Pons (Bartomeu) . Capdevila (Llorigó) – Cots – Pons (Meca) – Pons (Damià) – Timoneda – Capdevila (Cames) – Capdevila (Reyner) – Pons (Pobre de mi ) – Bergadà – Capdevila (Mora) – Giné – Pons (Meca de fora) – Molí.


 Després ens portarà problemes amb les abadesses, perquè Llorens no tenia un capellà fixo i els de Llorens com que eren molt religiosos n’exigien un de fixo i estable . Còpia d’una carta del llibre del Sr. J.J.Piquer,  que la prelada adreça al Vicari general de Tarragona sobre la questió del vicari de Llorenç, que els veïns  volen que sigui » perpetuo y estable» En aquesta època el vicari esmentat residia a Vallbona i els de Llorenç no es consideraven ben servits. Sembla que l’arquebibe els feia costat i estaven molt envalentonats, fins al punt de formular amenaces a l’abadesa. Llegint la cronica de l’abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabater, filla de Lleida, trobem un escrit en el resum del segle XVIII  que diu : Les mostres d’insubordinació dels subdits , les trobem l’any 1773, quan els veïns de Llorenç obtenen el suport de l’arquebisbe de Tarragona, per tal d’exigir al cenobi un vicari fix, resident a la parròquia i amenaçen dient que aquesta demanda era el darrer acte d’ urbanitat que l’abadessa rebia dels vassalls. 



Resultat van haver de fer una casa pel mossèn, clar fins llavors els sagraments s’administaven desde Vallbona. També se li va haver de donar un hort, al fondo on estaven tots els horts un darrera l’altre; de Vallbona cap a Llorens i pel costat de l’obac on passava la siquia que en aquell temps sempre portava aigua:
Hort de ca l’Andreu, de cala Milia, de cal Roig, cal Sileta, cal Ton, cal Pere el Mano, Domingo l’Elvira, cal Coix, hort del capellà, Magdalena  del Forn, Hort de cal Quim ( tenia una nòria, que hi lligaven el ruc i aquest donant voltes treia aigua del pou propi), cal Mano, cal Gallo, no confondre amb el Sico el Gallo, cal Bori, cal Blasi, Saltó, cal Jan, cal Cabalé i més avall cal Xepe. 
Els horts aprop del Molí eren: Portomeu, Damià, Rafelet, Martí, Cantó, Mora, Pusa.


Però els problemes amb els de Llorenç continuen; comença en aquest abadiat, » el plet de la llenya » que els regidors de Vallbona sostenen contra el monestir. Sínicia amb una exposició historica de Jaume Pasqual sobre el dret que te el cenobi d’allenyar en terres de Vallbona, Llorenç i la Quadra de Mas Déu. Diu  que, com que en el terme de Vallbona escassejaven les llenyes, l’abasessa manà que anessin a allenyar a Llorenç i que els veïns ho impediren, prenent els forners la llenya tallada i les destrals 1781. El problema residia que  en el forn de les monges s’hi coïa el pa dels veïns, fins que l’abadessa Riquer cap al final del seu regim donà permís per que el poble en pogués tenir un.
 L’antic règim va durar fins a l’abadessa Maria Teresa de Gallart i de Grau, ultima abasessa jurisdiccional. On l’ultim acte senyorial vaser donar una font al barri del Rabal.

La nau medeix 14 m de llarg per 5 d’ample.

Restaurar una esglesia, es algo gran, serio, no es dona cada 100 anys, sinó que pot passar 10 generacions i que no es torni a tocar, per això al buidar l’església parroquial, o sigui l’església que va veurer neixer  com a minim 1o generacions dels nostres avantpassats, potser em quedo curt ? Molta història del nostre poble ha passat dins aquests murs. Parlant de reformes, dins de l’església el nostre pare que va viure 91 anys, siguent molt jovenet segur que va veure fer els nous altars de marbre un cop passada la guerra, en les diferents capelles i a l’altar major, però mai en va parlar, com a modificació va veure treure la trona des d’on el capellà abans del Concili Vatica II, feia els sermons i resava el sant Rosari i en la vetlla Pasqual cantava el pregó: L’ Exultet angélica turba…


La pujada al cor, que estem veien per última vegada, perquè se’n va a terra. Fixeu-vos la pedra que ben colocada sota la llum i la mènsula, o entre la mènsula i la porta de pujada al cor. Aqui ven be podriam trobar que hi haguès una altra capella, ben probable, que s’aprifités la buidor de la capella per a fer pujar l’escala i girar cap al cor. Quantes sorpreses ? M’agradaria saber a quina època es van posar de moda els cors ? No se si ho sabren algun dia .A la dreta de la imatge hi havia la pica amb aigua beneïda per agafar-la al entrar i sortir de l’esglesia.


Recordo que quan deixavem de fer d’escolans, la màxima il.lusió era pujar a dalt del cor, on hi havien els cantors a part dels homes , jo recordo el cor ben abarrotat d’homes. Els homens ocupaven els espais més aprop de la sortida, sota el cor i ultims bancs i dalt del cor; no se perquè però així era. 


Qui no recordara cantar les epistoles meravellosament be pels  grans cantors al cor de Llorens, que feien les delicies dels veïns, i forasters en les fetes assenyalades . El pare recordava els següents :


Pau del Gallo,i el Modest de cal Mora en sabien molt , dos de cal Giné , els dos es deien igual Ramón Bergadà, Pep de l’Emilia, germà de l’Adelaida i de la Dolors del Martí i de la Genoveva mare de la Tecla, en Ramonet del Bergadà germà del Josep. el Pepito de cal Mora, l’Albert Xifré , en Jaume Timoneda de cal Ton, en Jaume Capdevila (Sileta), en Roc Figueres, pot ser que m’oblidi d’algú, en demano disculpes d’entrada; i cantaven en llatí, ep! molt de mèrit; ho feien molt be. Tenien a la seva disposició un grapat de llibres, segons consta : 

– Un antifonari,
– Un missal,
– Un Officium defunctorum
– Una colecció de goig : de Sant Abdó i Senén, del Dolors, de Sant Josep, del     Roser, de Sant Pau, del Sagrat Cor de Jesús, de la Mare de Déu del Tallat,      etc…



El cant popular que la gent cantava amb tota la força, amb tot l’entusiasme,i l’ ànima era el Crec en un Déu.


L’altre era el Salve Regina i també els cants del Via-Crucis


A mi com escolà em posaven la pell de gallina, sobretot als funerals de tres capellans, allò era solemnissim i pensanva talment que el difunt ja anava al cel directe, quan cantaven el Pfalmus 129: De Profundis clamavi ad te Domine: Domine exaudi vocem meam.
i encara el Canticum B. Mariae Virginis: Magnificat anima mea Dominum: et exultavit fpiritus meus in Deo Falutari meo ….
Ho escric en llatí, perquè tot ho viviam amb llatí , des del principi al final. confiavam amb aquell idioma misteriós, però que ens acostava a Deu. Lo que era sagrat es palpava. no com ara, que tu t’ho has de fer, sinó ….. costa viure moments que siguin sagrats. Perdoneu-me !! Es un esforç personal.


Recordan a l’estimat i valorat mossèn Daniel Barenys (a.c.s.) que volia totes les respostes de la missa en un correcte llatí, si al respondre colocaves una i en lloc d’una o, la mirava que et dedicava et deixava fulminat. Recordo que l’escolà que primer ho va aconseguir, a dir les primeres respostes d’inici de la missa correctament va ser el meu cosí Josep Pons i Cos.No era fàcil :
Ad Deum, qui laetificat juventutem meam/ Quia tu es Deus, fortitudo mea: quare me repulisti et quare tristis incedo dum afligit me inimicus ?….. i més, però no les poso per no allargar-me.
Confiteur Deo omnipotenti, beatae Mariae semper virgini, Beato Michaeli Arcangelo, Eato Joanni Baptistae, sanctis Apostolis Petro et Paulo, omnibus Sanctis et Tibi Pater, quia peccavi nimis cogitatione, erboet opere; mea culpa, mea culpa, mea máxima culpa.  Ideo precor beatam Mariam semper Virginem …
Ho va saber tot, no només el Confiteur. Jo que vaig fer molts anys d’escolà, recordo quasi tot, però abans d’acabar la missa el mossen llegia l’ últim evangeli, aquest estava en una sacra, tot l’any exposat a l’altar al costat esquerre; una altra al mig i la tercera sacra a la dreta.


D’aquesta època recordo que el dilluns sant sortiam els escolans amb el mossèn a fer el Salpas, anavem casa per casa i el mossèn feia els seus resos i tiraba un pessic de sal barrejada amb aigua beneïda a les portadales o dintells de la casa. La gent li donava normalment ous i fruits secs.

Capella baptismal de tota la vida, petitona que no hi cabia ningú. Damunt seu estava amagada aquesta  impressionant capella.


De la petita capella baptismal, em passat a una gran capella, que es va destrossar en temps passats. Ara que la podem veure restaurada es una meravella igual que l’altra que en temps passat en deiem de Cal Bergadà.
La foto seguent que els poso,es l’entrada a la sacistia, te el seu encant perquè d’altra manera no quedaria cap constància, podeu veure el selló o silló per tenir aigua fresca a ma pel mossèn i de retruc pels escolans, també podem veure un artilugi que feia l’escolà turiferari, que va trobar un bon penjador per deixar l’incenser.



 Com tots els que estan contemplant aquesta entrada , tapat per la porta hi ha el rotllo o roda harmònica amb campanetes de diferents sonoritats, que normalment estava a la sacristia, encara que a d’altres esglesies les he vist a l’altar major. Els escolans posavem a donar voltes al rotllo quan s’entonava el glòria in ecxelsis Deo, i també el Dissabte Sant o Vigilia Pasqual; també l’escolà tocava la seva campaneta al llevar a Déu a la missa. També era costum de tocar la campana grosa del campanar, que estava lligada pel batall en una corda que arribava a la part baixa de l’església i quan hi havia escolans la feiam sonar en la consagració, després més endavant ho feia qualsevol veí que estigués aprop de la corda. A Girona a la catedral les campanes van omplir el cel de Girona amb una gran alegria en el moment de cantar el Glòria en la missa de la Vetlla Pasqual.


La sacristia va ser una part important del nostre món d’escolans, aquí hi passava tot, més » estirades d’orelles » que alavances, si pel poble haviem fet una malesa, ja tremolavem per si li havien dit o » chivatat» al mossèn, aqui es guardaven els calzes, les patenes, les canadelles, les creus d’altar o les processionals, els canalobres, les bacines, l’ encenser o com en diem a Llorenç incenser, el tàlem i una ombrel.la per portar el viatic, la Vera Creu, o les reliquies dels sants patrons, els missals, faristol, un tenebrari de fusta amb 13 ciris, que després del Concili va passar a millor vida cap a l’abadia, les crismeres, petenes i tota la roba liturgica que usava el mossèn que era diferent per cada temps liturgic.
Llegint a Valeri Serra i Boldú diu de Llorenç,  que hi ha una particularitat en l´esglesia, que les dones, totes es col.loquen abaix i els homens a dalt del cor, perquè tots són cantors. Increible !!
Quan més m’ho miro més content estic de posar a la vista totes aquestes venerables pedres, que formen part de la nostra vida i de tants veïns i parents que ens han  precedit en la fe. Com em recorda les claus de volta gòtiques del claustre, i sala capitular del monestir de Vallbona. Disfrutarem molt quan estigui acabada. 


Penso que a la part esquerre de l’església que dona a cal Magí o cal Cantó, sembla com diu mossèn Bergadà es la casa més antiga del poble de Llorenç, abans es deia casa Pons, dons encara podem tenir una sorpresa que  trobem una porta tapiada que comuniqués amb l’antic castell. A Girona a l’església de Ravòs del Terri, el cos de guardia del castell passaven sempre per dalt del cor, per continuar  la vigilancia de la muralla. No seria res d’estrany. Ja ho veurem ?

Els nostres sants, Déu ni do dels que tenim.


Al veure per part vostra anar traslladan  imatge per imatge , fins a veure-les totes juntes aqui en aquesta sala; m’ha vingut a la ment la vila d’Olot capital de la Garrotxa i celebre per la seva industria de sants. A Olot hi han hagut sempre molts pintors i bons, els d’ara no, però els ja molt grandets o ja difunts havien treballat pintant sants, ens sabien molt i tenien  fama per tot España. Terra de la meva mare; no m’estranyaria gens ni mica que alguns d’ells sinó tots fossin fets a Olot.En Marian Vayreda, era un pintor natzarè amant de la pintura hagiogràfica, es a dir de la vida dels sants. Ell estava molt lligat al taller d’imatgeria de l’Art Cristià; d’on han sortit milers de sants des del 1880 en què es va fundar. D’ell es el cuadre Combregar a muntanya, de vegades també es coneix pel Viatic.

Antic altar de cal Timoneda. Ara desmontat, el mossèn ens explica que ja estava en males condicions i patien cada any quan despenjaven la creu el divendres sant.


A mi de petit, l’altar que més m’agradava era l’altar de cal Timoneda, amb els  seus sants i la gran creu, que any rera any el Francisco Català (a.c.s.) s’encarregava de portar-la tot el via-crucis de divendres sant; jo des de molt petit que sembre el vaig admirar i que no es cansés. En Francisco una bona pesona. Donç m’agradava perque era l’única que hi entrava el sol i donava uns matisos que ajudaven a la devoció i a resar en un ambient de pau.



Davant nostre troben un nixol, excavat al mur, que es troba en moltes esglésies i que servia per posar o be la llàntia d’oli per illuminar al Santissim o per posar patenes, canadelles, o calzes per dir la santa missa.
Encara que comprenc que en la restauració  que s’està fent ara, de treure tota la pedra, aquest altar ja no tingui cap mena d’utilitat i sigui retirat, per raons arquitectoniques i d’estetica, i no  diria gens en una església tant antiga, l’església parrroquial més antiga de la ex-baronia de Vallbona; així com d’altres altars que actualment disposa l’església del poble. Nou look per una esglesia única.


Des de petit sempre ha sigut la capella de cal Timoneda. Jo, durant molts anys vaig veure la capella totalment ocupada, vaja plena a vessar només pels membres de la familia Català. Per dies com la festa major del poble no hi cavien.



Sota aquesta volta vaig viure la meva primera comunió, vestit de mariner, la mare em va fer el tratje, en aquells anys ningú anava vestir de carrer, s’entenia que era un dia gran ( 15-V-63 ) , o com mossèn Jordi Rossell en deia , que era el dia més feliç de la nostra vida: rebre l’ hostia consagrada, la primera comunió ; els nens portavem un devocionari a les mans, que de vegades tel deixava el retratista per fer la foto, o algú que ja en tenia. A mi me’l van deixar una familia amiga, era petit les tapes eres de nacar grabades, pero segons el pare, era molt car i només servia per un dia. 


 Recordo que la festa era cent per cent religiosa, perquè de regals no en circulaven, o no se’n esperava, o sigui que era ben cert allò de Déu te façi bo ! i només quedava la joia de d’aquest dia i que ja per sempre podies anar a combregar com els grans, clar, previ examen de conciencia i si convenia confessió, sota greu perill. 
Guardo una foto de la comunio de la meva germana, que no trobo, però si que puc dir que esta entre mig de mossèn Venanci i mossèn Daniel Barenys, ambdos en pau descansin.


Dels casaments si que m´en recordo, perquè era tot un aconteixament, no el dia donat, sinó que tres diumenges abans es donaven les amonestacions de manera pública, perquè en cap cas hi hagués cap dubte. El capellà i afegia si algú sap algun inconvenient que no es pugui celebrar aquest matrimoni , que amb santa llibertat ho comuniqui. Tot aclarit.
El dia del casament, un cop dit el si i beneit el matrimoni, les majorales sortien a la porta del temple a parar el cordó i demanar una caritat per la Verge del Roser.


Recordo que en aquesta capella que esta dedicada a la Maredéu del Roser, si feia el monument el dijous Sant pel mati, un cop fet l’esmorzar, totes les dones anaven de bolit per portar els millors domassos, les millors flors, la catifa més bonica, els ciris mes ostentosos, els canelobres de plata, e de metall de bronze o de color de coure lluent. Tot per fer l’altar més bonic que el poble veí, les millors estovalles amb un pam de punta,algo mai vist, ben almidonades, el trafec ere frenetic, tot havia de quedar centrat, pulit, sense pols, vaja un no viure, les dones d’aqui cap allà, la canalla pel mig i algun home gran amb la força necessaria per si convenia moure algun banc pesat. 

Monument pel dijous Sant permanent a l’esglesia de Segueró aprop de Maià de Montcal, pujant cap al santuari de la Marededéu del MOnt i el monestir de Sous.  Preciós, mai n’havia vist cap, sempre havia vist que es montaven i es desmontave.


Així quedava muntat un monument amb el sagrari buït, que despres de la missa In Cena Domini ,  on una antifona diu : Mandatum novum do vobis … i una altra antifona  diu : » Un nou manament us dono…. una altra Antifona diu: Ubi càritas et amor, Deus ibi est. La liturgia assegura que on hi caritat i amor, alli hi ha Déu…. si portaria el Santissim sota pali,clar tothom agenollat, amb incens, i entonant el Pange Lingua, gloriosi Corporis myserium. Una vegada arribada la processó davant del monument, el sacerdot deixava el copó al damunt de l’altar i agenollat l’incensava mentre el poble cantava el Tantum ergo Sacramentum, venerémur cérnui, et antiquum documentum…..  i després el santissim es posava dins del sagrari i es tancava, i feiam doble genuflexio i ens retiravem, després es despullaven tots els altars, fins i tot amb un llençol morat gran es tapava tot l’altar major, també despullavem tots els altres altars, i cubriam els sant amb una funda morada i llavors començava la vetlla per torns, ens agenollavem en reclinatoris folrats de vellut granatós i en silenci o resan amb un devocionari a les mans. Sempre erem dos, excepte que fins amitja nit teniama altres persones que venien a resat. 
Puc dir que aquella cerimonia es palpava i es vivia lo sagrat, no hi havia cap dubte de res, allò de estimeu-se els uns als altres era un manament en tota la regla. De joves disfrutavem perquè era la manera de sortir de casa a mitja nit, i tampoc explicavem quin era exactament el nostre torn.

Segons ho recordo jo i tothom ho pot llegir a l’article de La Vanguardia de 11/9/31 per Valeri Serra i Voldú, gran amic de cal Timoneda, parla …al atardecer los vecinos se congregant en la casa del difunto, al objeto de cantar las Absoltas o responsos, y luego, para después de cenar, a la hora en que se aplica por el eterno descanso de su alma, el rezo de las tres partes del Santo Rosario, acabado la familia hace passar entre los concurrentes un porrón o porrones para que bebasn un trago de cino. Velan el difunto los mas proximos vecinos ademas de los parientes y la colación que se sirve consiste en figues i aiguardent. Entre els psalms que es cantaven hi havia : Psalm 50, després el Liberame Domine, In paradisum, Benedictus Dóminus Déus Israel …,
Segueix el Sr.  Valeri… un home de cada casa va a l’enterro : Al dia siguiente no falta nadie al sepelio la asistencia de una persona al menos de cada casa. Ninguna trata de rehuir la obligación, porque en todas esta bien arraigada la caridad y todos la practican pensando: Avui per a tu i demà per a mi.


Que bonic que queda aquest sostre del damunt de l’altar.  Sota aquests arcs de creueria, s’han confirmat dotzenes de persona entre elles jo mateix, molta gent si ha casat i s’ha oficiat moltes misses Corpore in sepulto, amb aquelles cerimonies de tres capellans.  Clar, volia dir un cert estatus social, no tothom ho podía pagar. Recordó que com escolà ho vivía en directe i tant sols recordo lo ben vestist que anaven els mossens i a fora l’església, a la porta,

Al damunt de l’entraa hi posa la data de 1593.


  es cantava el Liberame Domine de morte aeterna….. i el Psalm 129 : De profundis clamavi ad te Domine… el Pater  nofter ….. en silenci…. 


Abans als pobles no existien els cementiris, existien els fossars on s’enterraven els difunts, primer al costat mateix de l’església, fins i tot a Llorenç tenim un parell d’enterraments dins l’esglesia, deprés es van traslladar fora muralla,com  podem veure el el mapa que poso a continuació.

Aqui podem veure un petit tros sembrats de creus que medeix 115 m2. esta darrera de la pallissa del Domingo l’Elvira (a.c.s.).I tot seguit tot el poble junt amb el mossèn acompanyaven el feretre a peu cap al cementi, tres homes per cada costat el portaven, anava per rigurós torn pels homes de les cases, també anave per torn fer el clot al terra per enterrar el difunt. Jo era un nen de 5 o 6 anys quan va morir el meu padrí Pep i tinc pocs records d’ell, sí que recordo el clot on està enterrat en el fossar del cementiri actual i els plors del meu pare.


Aqui tenim la foto de la part del darrera del cementiri que es deia Els Llimbs : Lloc o estat que alguna tradició atorga a les ànimes dels qui moren sense bateig i sense haver comès pecats. Atès que tenen el pecat original heretat d’ Adam i Eva, no poden entrar al cel. Alsllimbs no hi ha penes i s’hi troba un estat de felicitat natural. En el llenguatge popular es diu que algú està als llimbs quan està completament absent o distret.


Fa molts anys que no he vist enterrar cap infant. Possiblement podria ser degut que ara els cementiris són municipals i tothom hi te dret a ser enterrat. Jo quan era petit havia vist moltes vegades enterrar-hi un nen, la caixa era blanca, em feien molta llàstima,molt trist.



Quan més net veig aquests arcs gotics, més aprop em trasllado, més facil ho relaciono amb el monestir de Vallbona, o sigui amb el Cister, perque aquest gòtic es molt auster, no hi ha cap luxe ni adorno a les mensules on surten els nervis, tota l’església original es austera, molt austera. Manté l’esperit del cister. Penso que el luxe decoratiu més gran el la clau de volta on hi ha esculpida la Marededéu amb el nen jesús i a l’altra ma aguantant la Rosa de Gericó, al frontispici de la entrada romanica del monestir de Vallbona també veiem la Marededéu.



L’historiador J.J. Piquer i Jové si que estaria content de veure aquesta bellisssima esglesia de Llorens, ell que tant estimava el poble i la seva història; en cap cas s’hagués imaginat tanta bellesa, a pesar de que sigui diferent del temps en que la van construir. L´home sempre fa canvis.


Tant pocs veïns van fer una joia, Déu ni do de lo maca que es la nostra esglesia.
Com la anem veien, ens passa pel cap que cada generació ha fet de les seves en aquestes parets, costa imaginar i valorar perquè s’anaven fent capelles . Tots ens adonem que la qualitat de les pedres no es manté a tota l’esglesia, veiem aquesta qualitat a les parets de l’ abadia oi ? sí, però dins l’església veiem parets que ven be podien ser de marge de qualsevol tros !!! Quines coses oi ? Penso que al principi tota l’esglesia , totes les pedres tenien la mateixa qualitat i estaven ben picades, però ves a saber que va passar. Si veiem la capella de l’altar de cal Bergada, veiem unes pedres picades grans, boniques, úniques, vaja de luxe oi ? penso que sí que la familia Cardona va edificar una petita joia, que a pesar de tot, encara en queda molt per poguer imaginar-nos la resta. Temps era temps. Ara ens toca disfrutar de lo que ens queda que es molt, Un sostre de luxe, que ben il.luminat serà l’enveja dels pobles de lal Vall del Corb i de més lluny. Al final potser haurem de fer una visita guiada, no se sap mai.
Aquesta eglésia tenia molt poca llum, perquè encara es pot veure per la part esquerre que dona a casa del Magí no es pot fer cap obertura ni abans ni ara. La qual cosa només podiam conseguir llum per la façana, on trobem una gran obertura gens propia d’aquells anys i després al damunt de la porta d’e

ntrada al cor, om pot veure la resta d’una finestra romànica escapçada, que donava una poca llum a l’església. La capella de cal Timoneda era la que aportava més llum al conjunt, però tot fa pensar que va ser algo modern, no de sempre.
La gent a l’esglesia pujava amb llums d’oli, cadascú el seu; a més tota l’esglesia esta iluminada amb llums d’oli a part dels ciris, que no sempre se’n trovaben sobretot en temps de guerres.

En aquest tros es on es va fer més destrossa.es va liquidar una capella, segur de bona qualitat com la de cal Bergadà, per fer les escales de pujada al cor. i alhora van destrossar la petita finestra romanica per fer l’entrada al cor, al fons una finestra en una pared primissima. Aquesta porta ara s’ha de tapar, perquè ja no te cap sentit i reforçara molt tot el conjunt del sostre i de l’arcada del costat. Aquell temps ningú demanava l’opinio a Patrimoni, ni consulta a un arquitecte, el mestre d’obres era el que manava i la gent ja en tenia prou. A Vallbona al damunt del claustre, si van contruir dos pisos sense arquitecte, en època de l’abadessa Donya LLuisa de Dalmau y de Fals (1815-1843), només assessorada pel confesor del monestir , que ell mateix va fer els planos i vadirigir l’obra. Impressionant oi ? però cert !!!. Amb aquesta construcció l’abadessa va ser la responsable de enderrocar tots els edificis medievals, gotics del damunt dels claustre, on les families nobles hi tenien petits palauets.
Fa pocs anys es varen tirar a terra tots els pisos dels tres costats del claustre.L’abadessa Lluisa de Dalmau havia convertit el cenobi en un vulgar convent ple de passadissos i habitacions. 

Aquesta capella s’ha conservat com es va fer al segle XV, totes les pedres senceres, es impressionant.


Ahir al vespre, el nostre mossèn Joan Costa, ens va convocar per tal d’informar-nos de tot el que s’havia fet fins ahir mateix i de les sorpreses que han aparegut i de les dificultats que s’han anat troban. A la reunió estavem quasi tot el poble, lo maco es que van venir molts matrimonis, això ajuda el sentit de parròquia, va ser bonic, a més les veus femenines cal tenir-les en compta. La supressió del cor ha donat una perspecciva de grandiossitat a l’esgleia, i al estar la pedra neta, netissima, tot el més bonic, des d’abaix es veu la preciosa clau de volta on es fa honor a la Marededéu, que ja l’hem vist al principi sense restaurar, ara lluix amb tot l’esplendor. a esquerre ha aparegut una gran capella de les mateixes caracteristiques que la del » Cal Bergadà «. Aquesta capella que hi teniem la pica baptismal, guardava durant anys i més anys un secret, al seu damunt va apareixer una gran capella amb unes peces uniques al sostre de la volta, aquesta capella també es repetia al costat de pujar al cor, tot fet malve tant sols per fer el cor, que en principi era més gran, ho podem veure amb les vigues de ferro. 


La capella del Roser, les cates que s’han fet, fan palès al darrera del guix un pupurri de pedres de mala qualitat, igualment a la capella del antic confessionari o també on teniam l’armonium, igulament pedra petita i mal posada , en fi que no es pot repicar pe tal de lluir pedres tant boniques com la que em trobat enles altres capelles ja explicades. Aquestes d’hauran de pintar i ja està. L’altar de Cal timoneda , s’ha desmontat del tot, amb permis de la familia ens vaeplicar el mossen. S’ha trobat a l’esquerre una gran columna de pedra molt ben treballada, i la resta de pedra de marge, però penso que rejuntat pot quedar molt decent. Ep! que bonic que és que tothom pugui dir la seva? Això és un procés participatiu.


El Ramón Moix de cal Giné ens va parlar que al restaurar una esglesia la normativa obliga a fer una porta per entrar i sortir minusvalids, o també els difunts del nostre poble i això es faria o ampliant on ara i han les escales que pugen a l’ antic cor o una altra possibilitat es per la capella de cal timoneda, s’ha depensar la solució que sigui més assenyada així com la que donguin permís el bisbat. Sobre treure l’altar major, hi va haber opinions en pro i en contra. Ara faran una cata darrera de la imatge del sagrat cor, per explorar com esta al darrera ???? hi han capelletes antigues ? o tot esta destrossat a cops de mall ?
Ens van explicar que les parts molt destrossades el picapedrer va venir per tal de valorar la seva reconstrucció i que tot es pot fer. Tornarà avenir i posaran en marxa entre d’altres si la clau de volta que es va trencat in ilo tempore, es fara nova o es deixara com està ?. 
Penso que fins avui s’ha fet una molt bona feina, i la gent vam marxar cap a casa ben ilusionats per tal com queda. Enhora bona als qui se’n cuiden a tots i també al paleta. Tot es fa en fi de be.
Em va agradar les preguntes que anave fent la Cecilia la esposa del Claudio sobre diferents usos d’estrits i politjes del sostre de l’esglesia, molt interessant, no sempre li vaig aportar llum, encara que un ferro en forma d’ocell de la portalada de la capella del Roser , diuen que si era per pujar i baixar un llum d’oli clar.


Aqui dintre passava la vida del poble fidel, tant fos pel més de Maria pel maig, que la senyora mestra ens portava cada dia a resar el maig de Maria, interrumpin la classe, o per la setmana santa que resavem el via-crucis on hi assistia tot el poble, mossèn Daniel baixava a peu des de Vallbona, ep! en cap cas vull dir que els altres mossens no ho fessin.


En l’esglesia a més feiem la doctrina, per preparar-nos per la primera comunió.
També era lloc on en temps passats es feia la Santa Missió, on tot el poble hi assistia, venien uns missioners de la casa de Misssió de Banyoles; van ser mossèn Venanci Plana (cosi de la mare) i mossèn Jordi Carreras, els dos van dormir i menjar  a casa tota la setmana.
Van ser anys que molts homes van anar a cursets de colores a Tarragona:

De colores se visten los campos 

En la primavera, 


De colores, 

De colores son los pajaritos 

Que vienen de afuera, 


De colores, 

De colores es el arcoiris 

Que vemos lucir, 


Y por eso los grandes amores 

De muchos colores me gustan a mi, 


Y por eso los grandes amores 

De muchos colores me gustan a mi, 


Y por eso los grandes amores 

De muchos colores me gustan a mi. 


Canta el gallo, 

Canta el gallo con el 

Quiri, quiri, quiri, quiri, qui 


La gallina, 

La gallina con el 

Cara, cara, cara, cara cara 


Los polluelos, 

Los polluelos con el 

Pio, pio, pio, pio, pi 


Y por eso los grandes amores 

De muchos colores me gustan a mi, 


Y por eso los grandes amores 

De muchos colores me gustan a mi, 


Y por eso los grandes amores 

De muchos colores me gustan a mi.



Recordo que els homes tornaven trasbalssats i als vespres s’omplia l’esglesia d’homes que anaven a fer la visita al Santissim.

Recordo que quan era molt petit va venir a Llorens la Mare de Déu de Fàtima, vam fer una gran festa.


La nostra església també va viure de ple el Concili Vatica II, i com que s´havia de dir la missa de casa el públic, es va haber de fer una obra important , tallar la gran llosa de pedra de  l’altar, i posar-lo al mig de l’altar, així el mossèn ja cumpliria amb la nova liturgia del Concili. Els escolans i també els fidels vam haver de deixar el llatí que tant ens havia costat aprendre de memòria per sempre.

Les visites pastorals dels nostres bisbes han transcurrient aqui dins, previ passeig  pel poble i anar a domicili a visitar malalts, si convenia .
De la meva memòria tinc present la visita del Cardenal de Tarragona Don Benjamin de Arriba y Castro, després de Don Laureano Castan Lacoma, després del Dr. Pont i Gol, que mentre anavem pujant cap a l’església des de la carretera, dons es va fixat amb la bonica creu de terme, se la va estan mirant un rato i també es va fixar en la font que hi ha adosada a l’arc de cal Bergadà. Un home del poble li diu Sr. Arquebisbe, aquesta es la pica per donar de beure als animals ! i el Dr. Pont i Gol fill de Bellpuig, li va constastar, segur que volia dir » es la pica per abeurar els animals ! oi ?  Sí Sr. Arquebisbe.


L´altra visita pastoral la va fer el Sr. Arquebisbe Dr. Lluís Martinez Sitach, el dia 9 de febrer de 2002, la Benvinguda o presentació de l’ assemblea , la va fer el nostre pare Sisquet Capdevila i Pons a la missa de 7 del vespre, deia lo següent :


Benvolgut Sr. Arquebisbe,

Vós sou el nostre Pare i Pastor i ens feu present a Jesucrist ressuscitat que saluda els seus deixeble amb el gest de la pau donant-los  el Seu Esperit . Avui en aquesta assemblea, després d´haver celebrat l’ eucaristia, volem obrir-nos una mica el nostre cor perquè ens encoratgeu pel camí de l’ Evangeli i poguem ser llum en la fosca de tantes persones del nostre món.

Som una de les comuniats més petites del nostre arxiprestat, però que volem celebrar la nostra fe amb tota l’alegria que puguem . Molts procurem no faltar mai a la crida del Senyor  cada diumenge a trobar-nos  amb Ell i amb els germans. Em va costat una mica, i  encara costa,    preparar-nos les lectures del dia per proclamar-les a l’església.També intentem  anar portant les coses de la parròquia entre tots, i ens n’ anem sortint a poc a poc. Som una bona colla que estem subscrits als llibrets de la Missa de cada dia, i ens ajuda en la pregaria i en el seguiment de Jesús.
Els dimarts ens trobem per la pregaria vespertina de L`Església, i escoltar les lectures del dia. També aprofitem per a fer els nostres comentaris. Ens va bé, trobar-nos des de la fe.
Com a cristians intentem viure la nostra fe en la família, en el treball i arreu amb discreció i silenci; però el Senyor sap prou el qué necessitem i com el nostre cor no es voldria apartar mai d’ell.                                                                                        

En cada visita pastoral el Sr. Arquebisbe, signava els llibres seguent : el d’ obits, de casaments, de batetjos i de tant en tant demanaven un inventari de tots els bens de la parròquia.Un record més, tots sabem el vincle de la familia Bergadà amb aquesta església parroquial. Mossèn Francisco Bergadà i Solà va ser capellà de les monges de Vallbona durant 32 anys i mossèn Ramón Bergadà i Sola capellà de Rocallaura, l’Albi i Constanti i finalment canonge de la Seu Metropolitana de Tarragona. Poeta i escriptor. D’ell son els Goigs dels  sants Abdó i Senent, patrons de la nostra parròquia i adbocats dels hortalans.



Tothom a Llorenç se sap la lletra dels goigs dels sants que es canten per la diada de la festa Major.


Historicament també ens aporten costums i tradicions, que sempre es bo re repassar.
De mossèn Ramón també es la lletra de la cançó A collî olives, música del compositor Francisco de P. Brunet Recasens, mestre de capella de Les Saleses del passeig de sant Joan de Barcelona.

Aquesta foto te tot l’encant, sembla que estem espiant que veiem per un forat, donç veiem els inicis d’aquesta joia que va començar quan la familia Cardona senyorejava totes aquestes terres. Aquesta familia eren parents dels Anglesola, del Senyor de Bellpuig el duc de Cessa, i de la dels Cervera. No em trec del cap una joia així per menys de 20 cases. I picar tota aquesta pedra?, això va ser com una petita catedral relacionat amb el lloc d’aquest racó de món com deia l’abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabater al seu germà el marquès de Benavent. Tot s’ha de dir Llorens a aquesta abadessa li deu tota la ampliació de cases i pallises fora de la plaça on viu el Claudio i el Joan i la Teo i cal Gené. Sinó només cal mirar les llindes de les portes de cal Timoneda i la nostra, ambdues fetes durant el govern d’aquesta Abadessa-baronesa.
Encara molts de vostès i jo mateix recordo la Santa Missió de Llorens, que van venir a fer-la Mossèn Jodi i mossèn Magrinyà, ambdos missioners  de la casa de missió de Banyoles, poc després també la van fer a Belianes, però en aquest cas va venir mossen Venanci Planai …. un altre mossèn que no recordo.
Va ser una setmana religiosament molt intensa, rosaris de l’aurora, misa, xerrades,, mati i tarda , res del sant Rosari i al vespre ora santa cada dia. Confessions quasi permanents. Instenssissim, la gent responia, jo era molt petit.


Aqui a la parròquia tots de petits vam veure mossens que , vam ser molèlics per nosaltres, bones persones, gent amb vocació, la seva vida era un exemple per nosaltres, gent disciplinada, que baixaven de Vallbona al matí per la missa i a la tarda pel rosari o pel via-crucis. Homes que sempre han sigut referents, gent que ho van deixar tot per amor al Crist.Alguns que cumplient fil per randa lo que diu Jesús: lo que dongui la ma dreta, que no ho sàpiga l’esquerra, algun altre capellà mai, no ho va entendre. Dubto que hagués aprofitat l’Evangeli, dubto que hagués sigut un bon pastor d’ànimes. Dubto que hagués sigut un bon exemple pels fidels. A la vinya del Senyor hi ha de tot.



No em diran que aquestes arcuacions d’aquests nervis que aguanten la volta, no son maques. Ara no se com s’ho poden fer els paletes per substituir aquesta clau de volta, trencada de fa molts anys, jo sempre le vist trencada i tinc 66 anys. Si traba tot el sistema, com s’aguantarà tot, quan se substitueixi la peça trencada per la nova? un misteri, algun dia ens ho hauran d’explicar. Quedarà millor , més estetic, encara que la nova clau no estigui decorada amb filigranes com les altres.























Restauració de la capella dita historicament de cal Timoneda, aquesta capella per fora te molt bones pedres picades, com poden veure; se´n diu el fosar, o hort o jardí del rector, amb la seva cisterna, que jo sempre recordo a l´Angeleta de cal Damià treure aigua. 



Tot s’ha de dir, que maques que queden les pedres de marge rejuntades.


Per fora , com podem veure, aquestes parets son de pedra molt bona, o sigui molt ben picada, ben diferent de dins a la capella, que a la foto del damunt ho podem veure.



Aquesta cara tots la tenim ficada en la ment, la recordem des de petits oi ? No se sap qui es, tot un misteri !, jo penso que ben be podria ser un reconeixament de la familia Moncada al mestre d’obres que va bastir la fàbrica de l’esglesia, havia de ser un bon mestre d’obres i vista la restauració, podem assegurar que en sabia molt, quines pedres tant ben tallades a tots cantons,al sostre de l’església, els sostres de les capelles, quines pedres tant grans i tant polides. 

Si ja esta decidit que en aquesta paret es farà la entrada per minusvalids i pels feretres que la normativa contempla, cap problema, però cal traslladar aquesta cara a un altre lloc o fer la porta d’entrada més enllà. 



Entenc que de cap manera s’hagi pogut conservar la antiga cisterna, se que el pas per aqui es necesari per fer la porta per donar l’entrada pels minusvàlids i feretres. Perdoneu tot el que he escrit, però sóc un romantic; els desitjos no sempre es poden cumplir. Però perdoneu-me una petitaexplicació sobre el tema de l’aigua de quan erem petits i que en la meva vida ha sigut imortantissim.

 L’aigua es essencial per l’esser humà i pels animals de tot arreu, sense aigua no hi ha vida; però per nosaltres els de Llorens era vital, si no tenies cisterna calia anar cada dia al pou de la vila a abeurar els animals i portar.ne per les persones, per rentar-se, per beure, per cuinar, etc… amb cantis a les sàrries de la mula i també calia baixar al fondo on es rentava la roba als rentadors de pedra per on passava la síquia o sèquia que baixava de Vallbona. Jo he viscut en altres llocs de la geografia catalana i l’aigua no es cap problema, ni ha a dojo i ple de rius, rierols, fonts, estany i pous. 
Ara ,tot el que he dit no s’ajusta a la realitat del poble de Llorenç, ja es historia; l’aigua surt tota la que vulguen a l’obrir l’aixeta de la cuina o de la dutxa o a les fonts del poble.


Cada diumenge a la tarda baixava el mossèn de Vallbona a dir el rosari, cosa curiosa hi anava tothom, petits i grans. El mossèn s’agenollava en un reclinatori al costat dret de l’altar i vinga : Ave Maria, gratia plena, Dominus tecum.

Benedicta tu in mulieribus, et benedictus fructus ventris tui. Jesus.
Domine, labia mea aperies.
Et os meum annuntiabit laudem tuam.
Deus, in adiotorium meum intende.
Domine, ad adiuvandum me festina…….. i vinga a passar els misteris del dia i les corresponents avemaries.  Les llargues lletanies també en llatí. i després l’acció de gràcies :
 Infinites gràcies us donem sobirana Princesa, dels favors que tots els dies rebem de vostra   generosa mà:  vulgueu, Senyora, tenir-nos ara i sempre sota vostra protecció i empar, i per a més obligar-vos us saludem amb una Salve.


Tret del llibre Dels Miracles de Ntra. Senyora del Roser y del modo de dir lo Rosari . Dirigit a la Soberna Reyna dels Angels , la Immaculada Verge maria, Mare y especial Patrona de la Ordre Sagrada de Predicadors.
Imprès a la Universitat de Cervera; por Real Cédula de Su Magestad expedida en Balsain 1718. 



Vull afegir que era costum molt antiga entre els cristians el repetir moltes vegades una mateixa oració o jaculàtoria amb la qual l’ ànima sembla experimentar especial gust per originar pietosos afectes. Sant Domenec de Guzman, en estar encarregat de predicar contra l’heretgia Albinesa,  volent promoure una devoció a Maria Santíssima, que es pogués fer popular, propagà el culte dels misteris o passos principals de la viada de Jesús i la seva Mare, i interposa, entre la meditació de tals escenes, el res de l’oració dominical i la repetició dels mots de l’ Arcàngel en l’ Anunciació.




Mirem com ho mirem , ens agradi o no, la història ho deixa molt clar que la nostra vida d’ença mes de 700 anys ha anat lligada amb el monestir de Vallbona i mirant la restauració i lo bonic que quede, em trasllado ràpidament a l’edat mitjana i a repassar tot aquest petit món que tant ens lliga a tots nosaltres.
Ho he tret d’un document de l’inventari de l’arxiu del monestir :
En data 29 de  desembre de 1251, Jaume I, rei d’Aragó i comte de Barcelona, dóna al monestir de Vallbona, i a la seva abadessa, Eliarda d’Anglesola, tots els delmes en pa i en qualsevol fruit, de les viles i termes e Sarreal, Cabra, Forés, Anguera, Savallà i Conesa. També els concedeix cent cafissos de blat de ls vila d’ Almenara, i els hi dona la vila i terme de l’Espluga Calva, en franc alou. El monestir podrà mantenir batlles en aquestes possessions, a fi de poder cobrar les rendes.


No podem culpar a ningú per haver destrossat aquesta arcada que estem veient, temps era temps i no era obligatori demanar permis a les institucions per fer obres, encara que destrossessin part important de l’arquitectura de l’església; tot es movia amb bona fe i la estética no comtava, vaja no es tenia en comte. penso que aquest gran desgavell que tenim davant, un cop restaurat quedarà molt be, i confio amb els ulls clucs. Es veu perfectament com el cor era molt mes gran i coses de la vida o per guerres o ves a saber el que, el cor es  va fer més petit i calia fer una altra distribució i no cal donar massa explicacions per veure com ho van fer. La gràcia està en que tot aqust pupurri, amb l’assessorament del Sr. Arquitecte, pugui quedar arreglat sense desfer l’ història d’aquest única construcció de la ex-baronia de Vallbona.



De l’esglesia sortia cada perimer diumenge de maig la peregrinació a la Marededéu del Tallat. Sortiam el mossèn i els escolans amb la creu processional al davant i vinga, tots cap a Rocallaura. Només sortir de l’esglesia ja començavem el sant Rosari i canavem totes les avemaries, recordo que passavem Vallbona cantant , un cop passat ja descansavem fins al peu de Rocallaura. On esmorzavem i tornavem a formar la processó i amunt cap al poble a dalt un repla ens esperava el Sr. Rector, en aquest cas mossèn Ramón Blas i Batet que donava a besar la veracreu al nostre mossèn que en aquest cas es mossèn Venanci Plana, cosi de la mare (acs). Hem de dir que el jove Mossèn Ramon Blas, te una veu molt educada i canta molt be el gregorià, en la inaguració del Concili ProvincialTarraconense, ell era el que entonava les Lletanies dels Sants , quan la processó dels participants al Concili presidits per l’arquebisbe Dr. Ramón Torrella entrava a la catedral de Tarragona.

L’altre sacerdot és el jove mossèn Daniel Barenys recentment difunt.
Ara per la peregrinació a Rocallaura on hi ha la Marededéu, la gent s’aplega a les escales de la creu de terme i allí si ajunta el mossen i vinga a caminar .


Bonica foto, veig la mare, que tant li agradava anar a peu a Rocallaura i ho va fer fins als 84 anys, n’estava molt orgullosa i era molt devota de la Marededéu del Tallat. Recordo que quan tornava a casa em telefonava i em deia he caminat com els joves. Mai va estar malalta dels ossos, una gran sort, el papa anava amb el tractoret cap a Les Pintades (terme de la Quadra de Mas Déu) i ella a peu, i tornava a peu, mai amb el tractor.


Drets a l’alçada del cementiri de Vallbona de les monges, era l’any 2008.


Quines pedres tant maques i molt ben rejuntades. Ara  tornem a parlar d’història i novament hem de recorrer als documents de l’arxiu del monestir.
L’esglesia de Llorenç ja estava feta any 1545, el rei Carles I, rei d’Aragó i comte de Barcelona, a través del seu lloctinent, Juan Fernandez Manrique de Lara, protegeix el monestir de Vallbona, amb tots els seus termes, castells, viles, llocs i vassalls, amb la seva jurisdicció civil i criminal, i a totsels forns, molins, rendes, arrendaments i delmes. També pren sota la seva protecció a tots els batlles, oficials, advocats, nuncis, procuradors, arrendadors, collectors i sindics del monestir, així com tots els béns mobles i immobles de Vallbona.
Déu ni do, no s’ha deixat res.


Com escolà que vaig ser durant anys, recordo les processons pels carrers del poble per demanar que plogués i curiosament ploïa.

Els poso aquesta infantil processó, perquè en els meus arxius no en tinc cap de quan jo era escolà.


També recordo que quan erem sobretot als mesos que calia segar, o beremar i el cel s’ennegria de mala manera, amb el mossèn revestit i amb la veracreu pujavem al campanar a amonestar a la tempesta perque fugís. També recordo que a casa posavem darrera els vidres de la finestra un panet beneït de Rocallaura i una espelma d’acompanyar el santissim el dijous sant al monument, i am la padrina resavem :

SANT MARC, SANTA CREU, SANTA BARBARA NO ENS DEIXEU, SANTA BARBARA VA PEL CAMP VESTIDA DE BLANC, VESTIDA DE NEGRE, JESUS QUE LLAMPEGUE. ( LLEIDA )

SANT PERE DE ROMA
SANT PAU DE NARBONA
SANT NARCIS DE GIRONA,
SANT COSME I SANT DAMIA
GLORIOS SANT CEBRIA
SANT MARC, SANTA CREU, SANTA BARBARA NO ENS DEIXEU I SI ENS DEIXEU, DEIXEU-NOS AL CEL, AL COSTAT DE SANT MIQUEL. ( GIRONA ).


Com han pogut llegir, tothom s’encomana als sants, però cada lloc, te el seu, però tots eren en ús i s’hi confiava amb els ulls clucs.




Felip  I de Catalunya-Aragó.comte de Barcelona, a través del seu lloctinent, Fernando de Toledo, virrei de Catalunya, protegeix el monestir de Vallbona, amb tots els seus termes, castells, viles i llocs i bens, tot protegint amb el seu guiatge reial el seus batlles, procuradors, advocats , jutges, notaris, metges, cirurjans, majorals, pastors, servents i a d’altres ooficials i vassalls del monestir….»
Perdoneu si us canso, però l’home no pot viure sense explicar o narrar històries, i clar aquesta restauració em porta per camins de recordar tot el que ha suposat l’església de Llorenç en la nostra/meva vida, una llarga història.
No recordo des de quan que el nostre pare el Sisquet Capdevila i Pons (a.c.s.) pujava a llegir les lectures de la missa dels diumenges, però ho feia tot decidit i amb aquell doll de veu tant seu, que mossèn Pere-Lluís li tancava em micro.


Pujava cap a l’altar caminant tot depressa, quan li preguntaven perquè, contestava que era per no caure. Ho va fer sempre, i ens va donar tot l’exemple del món, ell es creia que tots formen la comunitat de creiens, i sols no sóm parròquia. Encara recordo de petit que cada nit, hivern e estiu, cansant o no, cada vespre resavem el Rosari.
Jo alguna vegada he explicat i més d’una he deixat escrit, que en la meva vida he tingut molts referents, de mestres, de mossens, de professors universitaris, de persones modeliques del nostre poble i d’altres llocs. Un dia ho explicava a un joven llicenciat i ell em va contestar que no guardava cap bon record de cap mestre ni cap professor i menys de cap capellà, continuava el jove, jo només tinc com a referent el Google, em vaig quedar sense paraules, vostès mateixos. Que tingui sort !!!!. Els temps estan canviant.


No ho se, espero que algú m’ho rebati o em digui que no es cert, però penso que al ser l’església de Llorens molt fosca i per tots costats, pensem en dos-cents anys enrera o més, la foscor era gran i el temple en els oficis nocturns necessitava llum, no n´hi havia prou amb la llàntia del Santissim que aquesta recordo de petit que cremava tot l’any. Penso que des d’aquest ocellot de ferro, amb una corda pujaven una aranya de ferro forjat amb uns quans ciris encessos i ven enlaire podien donar una mica de claror al temple.


Avui mateix m’han aclarit la funció d’aquet ocell, des de l’Arxiu Diocesà de Girona, cosa que d’entrada els agraeixo moltissim : L’ ocell és una grua coronada; servia per sostenir una llàntia, les quals estaven dins l’església per il.luminar o bé davant del Santíssim on hi havia de cremar sempre un llum. Amb les dues politges es pujava i baiava amb un cordill que solia estar lligat amb un sortint al costat de la paret per omplir-lo d’oli quan calia. Potser que actualment estigui canviat de la seva ubicació original….Cal tenir en compta que es en aquesta capella i no en una altra que el Dijous Sant si construïa el monument, que els grans tots recordem.Però mirat des d’un altre punt de vista, la situació actual, es al vell mig de la nau , ho dic per si servia per iluminar. 
Ara que estem vivin l’any de la Misericordia, ben be les podriam repassar: Aquestes són catorze, set de corporals i set d’espirituals.

Les set corporals són:
– Donar de menjar al qui te fam.
– Donar beure al qui te set.
– Vestir al qui està nu.
– Visitar malalts i presos.
– Hostatjar als pelegrins.
– Redimir els captius.
– Enterrar els morts.

Les 7 espirituals són :

– Ensenyar a l’ignorant.
– Donar bon consell a qui el necessita.
– Corretgir el qui s’erra.
– Consolar el qui està tris i desconsolat.
– Perdonar les injuries per amor de Déu
– Sofrir amb paciència les flaqueses i les molesties del proïsme.
– Pregar a Déu pels vius i pels morts.


Només de veure totes aquestes pedres tant ben treballades, pensem que eren temps que una església era un lloc sagrats i calia fer-la ben digna i que durés tota la vida. i aquella gent així ho van fer, i amb aquesta restauració te tota la pinta de durant 500 anys més. Segur.
Aprofito l ‘ avinentesa per acompanyar en el sentiment al contructor-restaurador de la nostra església per la mort del seu pare. Una abraçada. També vull dir-li que esta fen una bona feina de restauració en l´església parroquial. Treballa molt be. Enhorabona.



Aquesta foto i l’anterior són molt boniques, questa porta entreoberta, amb aquesta miqueta de llum li dona un to molt intim. Qua voleu que us digui m’agrada molt sense el cancell o paravent, tot llueix més. Penso que amb el clima del nostre poble, fred a l’hivern i fresc a l’estiu, si que caldrà posar alguna contraporta potser de vidre, que es podrà veure tot l’interior tot i estar tancada. Tenim una església per ensenyar, tot una joia del gòtic.


Aquesta es una bona noticia per tots nosaltres, serà una manera d’acabar dignament les parets de l’església, que s’han trobat parets pitjors que un marge , sobretot a la capella de la marededéu del Carme. Quina llàstima de parets, costa comprendre com va ser possible que durant anys i més anys estiguessim en falç.



Quan s’hagi obert el compte bancari ja el publicarem.
Seguim amb les fotos de la restauració.  Quina llàstima de pared ? Lluny de les que hem estat acostumats de dins la primitiva ‘església, com la capella de cal Bergadà , per exemple i la resta de pareds, que no han estat malmeses. Ho sigui  pedra original.





Déu ni do, de la mala qualiat d’aquetes petites pedres, que només s’aguantaven pe la gruixuda capa de guix; fins i tot hi ha un troç de pared al fons a l’esquerre que es de tàpia; les pareds de tàpia són molt propies de l’ Urgell.


Per fer capelles es va fer de tot i més, i de qualsevol manera, l’assumpte era obrir forats en aquesta gran pared feta de blocs enormes de pedra picada i molt ben picada. Noteu com per asseurar la volta es van fer servir rajols de ceramica. Aquesta era la capella del confessionari, on de petits ens confesavem i com a punt final el sacerdot deia aquelles paraules que et deixaven nou, Déu t’havia perdonat, el dia també era més bonic : Indulgentiam, abfolutionem, & remiffionem peccatorum tuorum tribuat tibi omnipotens & mifericors Dominus. Amen.
  Ego te abfolvo ab omnibus cenfuris, & peccatis tuis, in nomine Patris +  & Filij, & Spiritus fancti. Amen. 


A la part esquerre de l’arcada hi havia incrustada la trona, no sabria dir quans anys fa que la van arrencar. La Trona servia per predicar i per cantar l’ Evangeli o L’ Exultet del Dissabte Sant, les veiem mencionades en tots els segles, encara que ens es impossible entrar en molts detalls, sobre les seves formes més antigues. Les trones es feren de pedra, d’alabastre, de fusta i es guarnien amb varietat  d’ornaments i escultures. La nostra sempre va ser de lo més senzilla i era de fusta. A la catedral de Girona, la trona esta penjada en una columna, molt alta; ho sé, perquè una setmana santa em va tocar llegir la primera lectura de la Vetlla Pasqual , que es Del Gènesi, sobre la Creació del món : Al començament, Déu creà el cel i la terra. La terra era deserta i buida, i les tenebres eren damunt la faç de l’abisme i l’Esperit de Déu s’estenia sobre les aigües……



En aquest racó tota la vida hi va haver la llantia del Santissim, que cremava nit i dia tot l’any, mai l’havia vist apagada, anava amb oli fet al poble. No recordo l’any que va deixar de funcionar. Però en l’època antiga eren de vidre, tirats per tre cadenetes i enganxats en un ferro que sortia de la paret.


Aquesta fotografia, en que veiem la  «capella baptismal» restaurada, es possible que no es pugui tornar a fer,quan es restauri el lloc des de on s’ha fet. Com tots sabem aquesta gran capella no s’assembla en res amb la capelleta que fins fa 4 dies hi havia.


Cada dia que passa es un no viure, anem de sorpresa en sorpresa, fixeu-vos quin tresor tenim a la vista ! la capella on hi havia la pila baptismal, encara podem veure la base, quina grandesa tenia aquesta església en el segle XV i XVI, que ben feta, que sòlida, una església per mil anys. Cal observar que abans aquesta capella entrant a l’esquerre, havia sigut altar, ho delata la zona picada a la pedra per tal d’ apoiar la pedra de l’altar. Cuanta història deixem enrera ? Mai ho sabren.
Em ve a la ment un element que sempre estava a l’altar, eren les sacres, que eren tres i estaven tot l’any al damunt de l’altar. La de l’esquerre, hi havia escrit l’ Evangeli de Sant Joan, la de la dreta el » lababo » o sigui el res que feia el sacerdot quan es rentava les mans i la del mig posava : El Glòria in excelsis, el credo i les paraules de la consagració.



Aquesta capella de la Mare de Déu del Roser i la del costat que es la del confessionari i també de l’armonium, estan fetes amb els peus, molt mala construcció, ja han vist les pedres. No es fàcil la seva restauració, però ens hem de deixar aconsellar pels que en saben. Penso que aquestes parets tant delicades, quedaran prou be, després de la inervenció. No entenc el motiu de tant deficient construcció. O,potser va coincidir en anys de males collites i que ningú estigués disposat en fer donatius importants. Tot es posible. A la nostra edat tots els nascuts a Llorens tenim records d’anys de males collites.
                                                                                                                                                                              

                   
Com que estic posat a recordar, degut a remoure totes aquestes parets, he de parlar de les crismeres que tenia el mossèn, aquestes contenien els Sants Olis, que servien en el baptisme, per la confirmació, per la extrema-unció, per la ordenació i en certes consagracions o benediccións de campanes, encara que això mai ho vaig veure en les tres últimes.

        
Repassant la història de casa nostra amb el monestir de Vallbona, trobem que Agnès de Cortit i de Colomina, Abadessa del monestir de Vallbona, elegeix Josep Timoneda, veí de la vila de Llorenç de Vallbona, Delmer Major de la parròquia de Llorenç de Vallbona.


Això fou el mateix  l’any 1765, governant la baronia, l´Abadessa Agnès de Cortit i de Colomina, a la darreria se li atribueix el do de profecia i morí en olor de santedat. En l’arxiu de Vallbona es troba un document  signat per  Natali Ortiz Lanzagorta, procurador del monestir de Vallbona, comunica a Josep Timoneda, pagès de la vila de Llorenç de Vallbona i Delmer major del monestir de Vallbona, que aquella vila no pot elegir una casa major delmera, per ésser una parròquia sufragània de Vallbona, on exerceix com a delmer major Roc Torremader, pagès de la vila de Valbona.
La restauració de les capelles laterals, continua, amb les primeres pedres que ha fet el picapedrer, necessaries, per donar la forma a la primitiva forma que havia de tenir com la perfecció de la capella baptismal o de la capella impecable de la dreta, on hi havia hagut l’altar dels senyors canonges de cal Bergadà.



Aquestes pedres tallades a mida i necessaries per donar un acabament digne a totes les cantonades, que en altre temps foren trencades a cops de mall .



Aqui tenim una fotografia de la campana gran de Llorenç, es una meravella, età plena de filigranes i amb l’escut de la Mare de Déu amb el nen amb braços; tant pròpia del Cister. La llegenda esta feta amb unes boniquess, elegants i majestuoses lletres gotiques.


Aquesta campana es una joia, una meravella, ben be podria estar fosa a Calaf, com la campana dels perduts de Vallbona; les dos podrien estar fetes per ordre de l’Abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabater. Ja en parlarem.



Aquestes campanes han repicat, de moltes manere diferents, primer en els funerals i enterraments un toc molt trist i solemne , que anaven tocant tant al entrar el cadàver a l’església com al sortir i fins a l’arribada al cementiri.


 Jo, ho vaig poguer viure fa escassament un any en l’enterro del nostre pare Sisquet. En el repic en la vigilia, que anunciava la festivitat del dia vinent, repic especial si hi havia foc, repic especial quan el sacerdot portava el Viatic a un malalt o moribund, aquest durava fins que el Santissim tornés a l’església , repic de bateig, repic pels casaments.etc….


Recordo que l’any 2009 vaig tenir un accident de cotxe abans de Valladolid que em va obligar a quedar-me a Salamanca quasi un més per recuperar-me de les fractures i contusions. A mesura que millorava, i siguent necessari que caminés per enfortir les cames, vaig anar a visitar una exposició a la Catedral de Salamanca anomenada IERONIMUS ( www.ieronimus.com ). Alli vaig llegir que l’any 1684 hi havien cinquanta tocs de campana diferents :

Cuando sale el Viatico de la Catedral para auxiliar a los enfermos tañe la campana grande y repican las pascualejas, tocan de 3 en 3 hasta que el Santisimo vuelve a la Catedral.

Cuando muere el rey buestro señor o la reina se toca como cuando muere un Prebendado.


I així fins a descriure els cinquanta tocs diferents, impressionant oi ?


P. Croiset, de la Companyia de Jesús. Paris 1846. Llibreria de A. Bouret y Morel, calle Eperón, nº 6

Ja que la vida espiritual continua en cadascú de nosaltres tot i tenir l’església daltabaix, els poso això, per gaudir i reflexionar les paraules del  Papa Francesc :

SER FELIÇ

________

– Ser feliç es no tenir por del propis sentiments.

– És saber parlar de si mateix.
– És tenir coratge per sentir un «no».
– És tenir seguretat per rebre una crítica encara que sigui injusta.
– És besar als fills, mimar els pares, tenir moments poètics amb els amics,
   encara que ells ens fereixin.
– Ser feliç és deixar viure a la criatura lliure, alegre i simple, que viu dins de         cada un de nosaltres.
– És tenir maduresa per dir-me que vaig equivocat.
– És tenir gosadia per dir » perdoneu «
– És tenir sensibilitat per expresar » et necessito».
– És tenir capacitat per dir t’estimo. !
– Que la teva vida es torni un jardi d’oportunitats per a ser feliç.
– Que en les teves primaveres siguis amant de l’alegria.
– Que en els teus hiverns siguis amant de la saviesa.
– I que, quan t’equivoquis en el camí, comencis de nou.
– Doncs així seràs més apassionat per la vida.
– I descubriràs que ser feliç no és tenir una vida perfecta.
– Sinó utilitzar les llàgrimes per regar la tolerància.
– Utilitza les perdues per refinar la paciencia .
– Utilitza les falles per esculpir la serenitat.
– Utilitza el Dolor per lapidar el plaer.
– Usar els obstacles per obrir les finestres de la intel.ligència
– Mai desisteixis…..
– Mai   desisteixes de les persones que estimes.
– Mai desisteixis de ser feliç. ja que la vida és un espectacle imperdible.
                                  


Estem a l’any 1805, a Vallbona tenim una altra abadessa la molt ilustre Maria Ignàsia de Castellví i de Pontarró. Trobem a l’arxiu una carta de Romualdo Mon y Velarde, arquebisbe de Tarragona, comunica al monestir de Vallbona la seva satisfacció per haver-se concedit als vicaris de Llorenç i de Vallbona, unes assignacions de 300 i 400 lliures, respectivament, amb habitació, camp de llaurança i hort.


Bona diada de San Josep, bon diumenge de Rams.
Continuarà, ara només estem en el parèntesi de la Setmana Santa, que ja se que tothom aprofitarà per descansar, gaudir i resar i fer una estona de companyia a algú que sapiguem que està sol i cadascú a la seva parròquia seguir la passió i mort de Nostre Senyor Jesucrist.


Dono les gràcies a tot el poble de Llorens pel seu entusiasme en dur a terme aquesta important restauració de la nostra església parroquial. Les gràcies també a mossén Joan Costa per la seva il.lusió en el projecte i també al Ramón Moix i a jordi Moix per el seguiment de la restauració in situ i també  fotogràfic del  dia a dia, i  gràcies a aquesta constància surten publicades les fotos al Blog de Llorenç i al The Ladies of Vallbona, i d’aquesta manera poguer disfrutar en la distància de les parts restaurades . Puc dir que he rebut trucades de persones que fa anys que són fora de Llorenç ,dient-me que estan meravellades de la bonica església que està quedant. Les arrels continuen i ens lliguen per sempre més, les arrels mouen montanyes com la fe. Ànims !!!
Bona Pasqua a tots els veïns de Llorens de Rocafort, als que en altre temps també ho foren i a tots els amics i coneguts que segueixen el present Blog. A Girona ha arribat la noticia de la gran Vetlla Pasqual que vareu celebrar a Llorenç , tots plegats amb els amics de la Olivera, amb uns veïns de Tàrrega, de Barcelona, de Tarragona i amb la gent d’ altres pobles del voltant i amb la presencia de dos jesuïtes, que varen animar a tothom. Com m’hagués agradat ser a Llorenç !! Esperem un altre any, si Déu vol.


Tenim l’oportunitat de fer present els veïns de cada casa que un dia o tots van estar en aquesta esglesia. La mare l’any que va arribar a Llorenç feliçment casada amb el pare, va trobar que l’alcalde era en Jaume Capdevila, l’ agutzil en Pau de Puiggros, el metge el senyor Nolla i el capellà, mossén Marceli Martí. Era l’any 1946 i ara us deixo escrit el que la mare Isabel Vila, va deixar escrit casa per casa quanta gent hi habitava:
A la Masia 5 persones, cal Pusa 6, cal Cabalé 11, cal  perlo 4 i un mosso, cal Rafalet 4 i un mosso,  cal Xifré 5, el Forn 4, cala Milia 6, cal Conde 3, cal Sileta 8 i un mosso, cal Roig 4, cala Elvira 7, cal Tomas 1, cala Quica 2, cal Coix 5, cal Ton 4, cal Gallo 5, cala Munda 5, ca l’ Andreu 5, cal Mora 7 mosso i criada,  Pep del Gall 6, cal Gené 3 i un mosso, Pep del Pusa 3, Cal Piggros 4, cal Coix vell ….., cal Semi 4, Cal Martí 1, cal Cantó 1, cal Lliberato  3, cal Saltó 1 i una criada, cal Bori 2, cal Bartomeu 2, cal Coix…., cal Damià 5, cal Pep de l’ Andreu 4, cal Miró 4, cal Eusebio 5, cal Peremano 4, cal Blasi 4, cal Sebastià4, cal Silo 4, cal mano 6, cal Xepe 6, cal Perejaume 3, cal Timoneda 11 amb un mosso i dos criades, cal Quim 4 i un mosso, cal Bergadà 6 i un mosso.


Pas a pas anem quedant admirats de la feina feta. Em pregunto on eren els picapedres al cap de tants anys d’haver fet una església tant brillant i tant ben picada. Eren a la guerra ? o estaven fent un altre monestir o reformes a Vallbona hi l’ Abadessa necessitava tots els picapedres del seu terme.


Bona idea, d’on han sortit les pedres d’aquest altar ?, o es que ja hi eren a sota el marbre de l’altar ??

Et, de cop els veïns de Llorenç van rebre aquesta del nostre mossèn, que ens anunciava la visita pastoral de l’ Arquebisbe de Tarragona:



També , tot restaurant la nostra església perquè no recordar la visita del nostre estimat Sr. Arquebisbe de Tarragona  el Dr. Jaume Pujol, el passat 13 de febrer de 2015.


Text que vaig llegir aquest dia, dont-li la benvinguda a la nostra parròquia de Sant Abdó i Sant Senen.

Benvingut Sr. Arquebisbe en la seva visita pastoral a aquesta parròquia de Llorens de Rocafort, sota el patronatge de Sant Abdó i Sant Senen, abans Sta. Maria com ho indica la clau de volta de l’arcada del cor , la inscripció de la campana mitjana i  l’AVE MARIA GRATIA PLENA de la façana del temple
 Des que mossèn Joan ens ho va anunciar aquest passat més de gener la seva visita, ja l’esperavem amb il.lusió.
Per la nostra petita comunitat , es un fet prou rellevant que vostè estigui aquest capvespre entre nosaltres. Estem contents, seguramente que ho pot intuir en les nostres cares.
Jo, en nom de tots li dic novament benvingut com a pare i pastor, que es com el veiem i el sentim.
No se massa de vostè, però si se que es molt proper a la gent, es cordial ,fa costat als malalts i te un tracte preferente amb els minusvàlids, que estima i valora la familia, estima els seus capellans i que disfruta i s’ho passa be entre els pagesos i les seves vides i tot el que comporta la vida camperola. Es una bona noticia pel nostre poble.
Es troba rodejat de familias pageses, com no podria ser d’una altra manera. Aquí aquest capvespre estarà com a casa i nosaltres ja ens sentim els seus amics.
Els pocs que som hem crescut amb referents que en un lloc tant petit o era el mestre o el mossèn. Dos persones claus.
Uns quants aquí presents vam apendre molt de mossèn Daniel,fa poc traspassat,(a.c.s), ell ens va ensenyar a estimar la vida, a ser uns bons cristians, a resar ,  rectitut i disciplina, pel dia a dia, que ens ha servit de molt . Però el curiós del cas, es que la disciplina començava per ell mateix, com lo més normal del món, sense posar-se cap mèrit i això ens tenia intrigats i alhora admirats.
Actualment ja esperem el diumenge per escoltar el sermó de mossèn Joan,quan baixa de l’altar amb el missal a les mans, un lleuger somriure a la boca, ens agafa la curiositat del que ens dirà? Sempre ens sorpren, sempre planer i dolç al explicar l’evangeli del Senyor i amb ell em entès que l’estimar es tota la llei . Ens esforçem dia a dia per seguir el que ens diu i ens aconsella , sempre ens arriba al cor, no se com s’ho fa ¿ i em quedo aquí per no allargar-me innecessariament, no sense abans dir-li que també estem orgullosos de la nostra creu de terme, que vostè  ha hores d’ara ja ha contemplat.
Escoltarem amb tota l’anima les seves paraules, que ben segur que ens reconfortaran i ens animaran per deixar un bon rastre i color d’evangeli en el nostre entorn.

Rebi abans de començar la santa missa una abraçada ben càlida de tots els feligresos aquí presents.



No cal dir que el Dr. Pujol va passar un bon capvespre entre nosaltres. Nosaltres també Sr. Arquebisbe.

 Com tots seguim dia a dia la acurada restauració de tots i cadascun dels racons on el temps i sobretot la ma de l´home havia malmès, temps era temps i ara gràcies a la il.lusió de tots i cadascun dels que tenim les arrels a Llorenç, que ben mirat som un grapat, tot anirà endavant. Avui a aquesta hora del vespre ha arribat per correu la carta del nostre mossèn que ens explica d’una manera planera tot els pasos i diners gastats fins el moment present i que els donem per ben gastats, donada la bellesa del temple, del nostre temple. 
Aqui va la carta perquè allà on estiguem poguem fer els nostres donatius a la conta corrent que hi figura a la carta.


Que  bonic que queda , amb la pintura de cuina que s’hi havia posat anys enrera, fins i tot ara donaria bo, fer de guia els diumenges i festes de guardar al turisme que pogués venir a visitar-nos i a gaudir de les creuetes d’ogiva del sostre, són d’una elegancia que et treu la respiració, sobries com tota l’església original que està sortin. Tot te la firma del Cister. Decoració la mínima expresió, tot és llis, ni fulles, ni fruits esculpits a les mènsules, ni en lloc. L’unic decoratiu el la clau de volta del cim de l’altar i la primera  just al entrar a l’església, amb la Verge Maria i el nen Jesús esculpits. No hi pot haver distraccions per la ment.


Per tal de fer-nos una idea de cuantes capelles hi havien, de com eren els altars, segur que si llegissim l’ inventari de com era l’eglésia l’any 1924, ens obriria els ulls als interrogants que ara mateix tenim; penso que la guerra civil ho va capgirar tot.


Amb tot el que anem trobant, podem veure que al principi es va fer una esglesia molt sòlida, a conciència i austera, segons els cànons del cister,  vaja per sempre i no van barrejar cap material que no fos la pedra. Anys a venir, es va reventar parets i es van obrir noves capelles , sense tenir gens en compta la estètica del temple, tot era igual. Tots ho hem pogut veure en les parets esquerres de l’ església, pedra dolentissima, pitjor que molts marges del terme, que no cauran mai; -em pregunto que va passar a Llorens, ? Van ser anys de molta pobresa, per males collites, ? que pasava al poble de Llorenç, que ni es podia contractar ni un senzill picapedrer ??. No ho sabrem mai ! 
Be, a aquestes altures de restauració, sí podem dir que no s’hi a trobat cap porta que comuniqués l’església amb el suposat castell dels Cardona o cal Cantó, ara cal Magí.



Pep





Bon dia després el tercer diumenge de Pasqua…. recordeu de que anava l’Evangeli….. Pere m’estimes més que aquests ?……li arriba a dir fins a tres vegades….. per acabar dient-li  » Segeuix-me «.
Be, tot reflexionant les paraules de Jesús comtemplades en aquest Evangeli ens em quedat sense diners, sense un duro o dit com Déu mana sense un Euro .

ES68 2100 9046 9602 0001 6517 

És a nom de l’ Arquebisbat de Tarragona.


Ho poso en vermell, perquè es vegi més, jo ja confio amb la gent del meu poble, però en vermell es possible que ho vegin els de la Conca de Barberà, el Pla d’Urgell, la veïna Tàrrega, els de l’ Albi o esperem que també ho puguin llegir a Barcelona, a la capital de la terra ferma , Girona i Tarragona, i la gent que estima el poble i la seva església i estan desperdigats per petits poblets de tota la geografia i que poc o molt colaboraran en aquesta restauració que tant be esta sortin. Anims !!!!! fins i tot als que estan en plena frontera amb França, al Pas de la Casa a Andorra i que porten el cognom Capdevila, als que viuen al Pla de l’ Estany o a Besalú, a la Franja de Ponent, o fins a la terra Alta, alguns de Tivisa, o de Darmús, que coneixen Llorens, fins i tot els de Sant Cugat del Vallès, que tenen un monestir que es una joia, i els que disfruten en aquests moments d’una bona col.locació en alguna multinacional, també va per aquests. 
Be, jo també ho demano a la maredeDéu del Tallat, que estigui amb nosaltres i ens ajudi dins de lo que bonament ella pugui.

Tenim l’església tancada, en espera de millors temps. Mentre estant,  ja em celebrat la Romeria a la Mare de Déu del Tallat, que la vam fer junt amb la parròquia de Maldà, ens va dir la missa mossèn Borges.

També em celebrat la festa de L’ascensió del Senyor el 8 de maig i diumeng vinent serà la festa de la Pentecosta.
Be, estimats amics i seguidors del Blogs dels meus veïns de Llorenç de Rocafort, ja ha passat la festa de la Pentecosta i de la Santissima Trinitat, i l’any no para i les festes van caiguent.
Abans de demanar quelcom, us poso un tros de pergamí de l’abadessa Dorotea de Ferrer i de Lliure, ( Vallbona 1604-1626).


Demano per mi mateix i per tots els que tinguin les arrels al antiquissim poble de Llorens i que estimem l’església parroquial més antiga de la Ex-Baronia de Vallbona, que tots hem pogut disfrutar de la seva restauració i de com està quedan per mitjà de les fotos que ens han anat arriban dia a dia, durant mesos; ara voldria que algú ens digués fins ara quans Euros estan recollits, i així ben segur que ens animarem per continuar donant. Si em de confiar que tot ens ho donaran les institucions polítiques estem arreglats. Confiem amb nosaltres mateixos i en alguna ànima caritativa, que en contes d’anar de vacances al Carib, al balneari de Vallfogona, o al sud de França, façi un donatiu a la parròquia i no oblidem  l’Arquebisbat de Tarragona.

 Ànims !!!!!
Pep.
Be, avui dia de Sant Lluís, ha començat l’estiu, avui fa anys vaig acabar els 500 Km. del camí de Santiago ( o de Sant Jaume), que un any després també el va els va fer mossèn Pere-Lluis (e.p.d), i d’altres pelegrins que no sabem.
Fa un dia d’estiu preciós aqui al Pla de L’Estany , segur que a Llorenç de Rocafort també. Segur que ja hi deuen haver molts rostolls. Déu ser un any de molt bona collita amb lo que ha arribat a ploure.
Per fi, he rebut noticies dels donatius de llorenç el meu poble on vaig neixer,  deu ni do del que ha costat; encara que per multiples raons estigui empadronat a Cornellà del Terri, m’estimo com el primer aquesta racó de món.
Que lluny queda la carta signada el passat més de març, on ens explicaven tot el que s’havia fet i els pocs diners que quedaven i lo molts que encara es necessiten. La carta donava el comta corrent i deia que ja teniam 50 €; be gràcies als donatius d’unes families,  ja en tenim 4.581,50 €.  tan sols han passat 3 mesos, ja falta menys; quan només teniam 50 € no pensava arribar tant lluny. Vinga ànims i paciència.
Us vull explicar una faula de l’anyorat pare Miquel Estradé, en altre temps monjo de Montserrat, ara (a.c.s.) .
Deia que un bon dia que nevaba, una mallarenga li va preguntar al tudó, perquè aquest es l’ocell més savi del bosc. Escolta tudó quan pesa un floc de neu ?, donç menys que res; perquè m’ho preguntes ?. Mira, fa uns dies, quan de cop va començar a nevar, jo em trobava passant la tarde desvagat en una rama d’un abet, i com que no tenia res millor a fer, vaig començar a comtar les volves i curiosament quan vaig arrivar a la que feia 999.999 va trencar-se la rama i tu dius que pesa menys que res ?.
D’aquesta curta faula podem treure una conclusió si en la vida fossim capaços de donar un somriure més, una abraçada més, un consell més, una encaixada de mans més, un consòl més, un cuidado més, donar una caritat més, potser ajudariem a fer més coses en aquest món. Generosament en fem moltes que són gratuites, sinó mireu tots plegats . Qui ho havia de dir que arribariem a la suma d’Euros que tenim ? Penso que n’arribaran molts més. Jo demà marxo cap a Lourdes, amb la pelegrinació del Bisbat de Girona, a cuidar malalts i sans i posaré en practica una altra oració del pare Estradé, que ell humilment deia que no era seva:
» Cada dia us demano, Senyor, que escolteu les pregàries d’aquells qui m’encomanaran a Vos. Ho necesito, perquè jo no puc confiar en res meu. Així com jo he arribat a vós pels meus germans, és igualment a través d’ells que vós i els vostres dons m’arriben. Vos sou gratuitat; són gratuitat els germans. Aquest doble misteri de gratuitat és l´única cosa que pot véncer, o  guarir el meu egoïsme i transformar-lo en agraïment radical. Això, voldria no només pensar-ho, ni només dir-ho o escriure-ho, sinó que ho voldria viure profundament. Quina colla d’anys, però, no m’ha costat arribar a la fe en aquella dialèctica gratuitament/agraïment, que m’agradaria que em sostingués tota la vida !  Que els anys que em quedin abans de la darrera crida siguin per a reforçar-la i viure-la amb cor joiós » 
Afegia el pare Miquel, – oi que tampoc us costaria res de fer-la , aquesta pregària ?.
Us asseguro que a Lourdes pregaré a la Marededéu per tots els pocs veïns de Llorens, que us dongui a cadascú lo que més desitjeu.
Bona festa a tots els Lluïsos.
Be ja he tornat de Lourdes, us animo si alguna vegada, la vida us ho permet, no dubteu en anar-hi. Tot un món de sofriment i de fe, i d’esperança, tot va agafat de la ma. Cada pelegrinació es diferent, les persones malaltes, els cuidadors (brancadiers, infermeres, personal sanitari, personal d’intendència….), les emocions, els somriures, les abraçades, les encaixades de mans, les complicitats adquirides en el servei als altres, tot conta a Lourdes i el perdó com a punt fort. Enguany es l’Any de la Misericordia, el lema es : MISERICORDIOSOS COM EL PARE, tots , sans i malalts hem guanyat el jubileo.
Tots el podem guanyar fins i tot al santuari del Tallt , o la Bovera o al santuari del Miracle a Solsona. Paga la pena, tots els pecats ens s,on perdonats.


L’ únic que no canvia el la Mare De Déu, ella està plena de tendresa, traspua fidelitat, ella es el nostre consol que prouta falta ens fa, es el retrobament amb la Mare, tot dia tenim a la ment El magnificat,

Vaig desitjar, des de Lourdes estan, estar assegut a la missa de Llorenç, per escoltar les paraules de mossèn Joan Costa, perquè es un evangeli molt dur, i el nostre mossèn diu que Jesús va en serio, que no es fàcil i als seus ,els exigeix el cent per cent.  Acaba dient que cal seguir-lo des d’ara mateix,  si es mira enrera no serveixes pel Regne de Déu. I no els promet res, només exigència des d’ara mateix. 
Ja m’explicareu com se´n va sortir mossèn Joan, tinc molt d’interès.


Ara us poso els gràfics que m’han enviat des de Llorenç, perquè junts reflexionem fins on hem d’arribar per deixar l’esglesia , o sigui la nostra parròquia amb cara i ulls.

sz


Ànims , ja falta menys, de mica en mica s’anirà omplint, tant de bo, que les institucions també ens ajudin. L’altre document no el puc publicar, perquè està en format pdf i només admet jpg. Ja ho arreglarem quan tingui el tecnic adequat al costat.
Una abraçada a tots.

MOLT BONA FESTA MAJOR DEL NOSTRE POBLE.
HISTORICAMENT LA NOSTRA PATRONA HA ESTAT SANTA MARIA; COM ES MOSTRE EN LA PRIMERA CLAU DE VOLTA, I LA SALUTACIO A LA PORTALADA. DESPRES EN L’EPOCA DEVOCIONAL, PASSA A SER  SANT ABDO I SANT SENEN, O TAMBE CONEGUTS PER SANT NIN I SANT NON.

He de donar l’enhorabona a qui han preparat l’esglesia per poguer celebrar l’ofici de festa major, amb tota la dignitat que ja ofereix l’església sense acabar de restauració. Tot s’ha de dir també hi estarem més fresquets.
Penso que enguany omplirem l’església i fins i tot  cantar els goigs sonarà millor.


Per aquests dies de descans, que són les merescudes vacances, disfrutariau llegint l’article del Sr. Joan Yeguas Gassó, de Castellnou de Seana, titulat : L’Art de l’ època del Renaixement a llorens. Trobareu molta més història de la que espereu, aquest historiador es un crac; jo que m’he llegit la nostra història amb els llibres del Sr. J.J. Piquer i Jover, he après molt, en una paraula he disfrutat , està molt ben fet i explica moltes coses del nostre poble i de tots els pobles que varen formar la baronia de Vallbona.
Anant pel món he trobat moltissimes persones que no tenen poble on anar per la festa major, i ben be no salben res de les seves arrels, ep ! nosaltres sí , saben d’on venim i tenim clars els nostres inicis, estem orgullosos d’aquest petit poble que va tenir capellà (kapellania) i ajuntament  (Universitat ), propi abans que Vallbona. 
Que ningú s’ho prengui malament.

Sepultura de Pere Capdevila , mori-i- de marts 1624.


http://joanyeguas.blogspot.com.es/2016/06/art-de-lepoca-del-renaixement-llorenc.html.

Com que encara esteu a temps a fer donacións per continuar la restauració d’aquesta important obra d’art, que es la nostra església parroquial, feu-les !!!, i tots podrem recomanar a algun conegut, turista o familiar que una visita guiada a la nostra església,  paga la pena.  L’ història sempre ens ajuda a reconstruir com va començar la nostra història.

Campana grossa, decorada amb tot luxe de detalls, és una primcia, una meravella tenir-la. Es més anetiga que la campana dels perduts del monestir de Vallbona.


Com molt be, ha escrit el nostre estimat veï de Rocafort de Vallbona i periodista Lluis Foix, » molta història per un petit territori «. dons tot això, ens ha d’animar a fer un petit pas, perquè  torni a la l’esplendor que tenia l’any 1593.


Bona Festa a tots, ens veurem, si Déu vol.
Des de Llorens m’envien un escrit amb les donacions i que el passat dia 7 de febrer van començar de nou les obres, no puc estar més content, al final serà una realitat la total restauració de la nostra església.


Aqui va l’altre document que he rebut sobre donacions:

APORTACIONS A LES OBRES DE LA PARROQUIA DE  LLORENÇ

      JOSEP CAPDEVILA VILA
      FAMILIA PALLÀS-MORERA
      DOLORS CAPDEVILA VILA
      M. CARMEN SAHUN XIFRE
      CAL MANO
      M. TERESA POYUELO PONS
      SANT ISIDRE 2016………………………  81,50€
      CAL GINÉ
      CA LA MONTSSERRAT
      SANT CRISTOFOL 2016……………….. 121,05€
      Mª ROSA PONS COS
      FESTA MAJOR 2016……………………. 50,00€
      ARQUEBISBAT DE TARRAGONA……. 8000,00€
      INSTITUT D’ESTUDIS ILERDENCS…… 30079,75€
      AJUNTAMENT DE SANT MARTI…….. 6000,00€
      PARROQUIA DE LLORENÇ……………. 10000,00€
– INSTITUT D’ESTUDIS ILERDENCS…… 20000,00€
L’ORDRE DELS DINERS NO CORRESPONT AMB L’ORDRE DE LES PERSONES DONANTS, I ALGUNES DONACIONS SON ANÓNIMES.
      3000,00€
      300,00€
      50,00€
      600,00€
      50,00€
      300,00€
      81,50€
      100,00€
      1000,00€  
      121,05€
      300,00€
      100,00€
      100,00€
      100,00€
      50,00€
      200,00€

            TOTAL APORTACIONS 6452,55€
  
Espero que molt aviat poguem disposar de fotografies de les obres, sempre ens ajuden a valorar els que estem lluny.
Pep….

El dia 9 de setembre estavem quasi tota la familia a Llorenç i aquest diumenge al sortir de missa, junt amb el meu fill i la petita Mar, ens varen ensenyar l’església, sense cap mena de pressa. Tot ens va agradar molt, fins i tot la nostra neta va disfrutar donat-li voltes a la rodeta, que abans estava a la sagristia i ara llueix posada dins l’església. Jo en el meu record d’escolà, l’havia fet servir molt, sempre dins d’una solemnitat litúrgica, com el dia de Pasqua, el Corpus, la missa de festa major, etc…
Ens va agradar molt, està guapissima, i no ho dic ara que ja s’han acabat les obres, sinó perquè tots vostès poden comprobar-ho personalment i tot seguit entrar en aquest blog i fer-se una idea de com era la nostra església d’abans; hi han moltes fotografies. Sincerament no te color, i  quina meravella, rapidament ens omplirà d’orgull, quan estem dins sense dir res les parets ens traslladen de cop i volta l’època dels Cardona, senyors d’aquestes terres i d’altres com tot Bellpuig, Anglesola, Cervera, Cardona,…etc. Per aquests anys el Cister ja feia anys que estava instal.lat a Vallbona i d’ença el rei Pere El Cerimoniós que es va vendre l’alt i baix imperi a la Abadessa Saureneta d’ Anglesola (1380), de tots els seus dominis, de cop el monestir de Vallbona es convertia en un domini feudal. Així els 1200  habitants de la baronia, passaven a ser vassalls de la prelada, era l’inici de la vida feudal a Vallbona.
No poso cap fotografia de l’esglesia totalment restaurada, perquè sigui motiu d’una gran sorpresa el dia 28/10/18. Vostès podran fer les seves fotos, que ben segur que les faran.


Aqui publico la carta que ens ha adreçat el nostre rector, mossèn Joan Costa, fent-nos palès l’acabament de les obres i ens convida a fer dissabte de tota l’església.
Confio que el dia de la benedicció de l’església serem una multitud de fills de Llorenç que l’esglesia es quedarà petita i s’hauran d’instal.lar cadires a fora. Serà una tarda per recordar.
Us afegeixo la última nota feta per mossèn Joan explicant el com s’organitza el diumenge dia de la benedicció de l’església parroquial (restaurada).


Una abraçada


Pep.


Bibliografia:

El Cister.  El patrimoni de la  col.leccio Nissaga, num. 14 monestirs catalans a la Corona d’Arago, Joan Fuguet Sans i Carme Plaza Arqué. 1998.
Dades referents al Monestir de Vallbona de les Monges, extrets dels documents inèdits que  obren en son riquissim Arxiu.
Breu Història del Monestir de Vallbona. Gener Gonzalvo i Bou . Rafael Dalmau editor. Barcelona 2003.
L’Art de l’Època del Renaixement a Llorenç de Rocafort (Sant Martí de Riucorb) per Joan Yeguas i Gassó. Conservador del Departament de Renaixement i Barroc del Museu Nacional d’Art de Catalunya. 
Inventari de l’ Arxiu del Monestir de Santa Maria de Vallbona. Isabel Navascués, Carme Bello, Gener Gonzalvo. Direcció General del Patrimoni Cultural Serei d’Arxius. Secretariat d’Arxivers Eclesiàstics de Catalunya. Departament de Cultura. Generalitat de Catalunya. Barcelona 1992.
Nocions d’Arqueologia Sagrada Catalana. Josep Gudiol i Cunill, Prev. Segona Edició . Josep Porté Llibreter. Imprès a Vic en la Tipogafia Balmesiana el dia primer de setembre de mil noucents trenta u.
El Monestir de Santa Maria de Vallbona. Història, Monaquisme i Art. Josep Maria Sans i Travé. Pagès Editors. lleida 2010.
Abaciologi de Vallbona. Historia del Monestir 1153/1990, Segona Edició. Impremta Altés . Barcelona 1990. Fundacio d’Història i Art Roger de Bellfort.
Baronia de Vallbona,  Catedra de Cultura Catalana » Samuel Gili i Gaya» Excma. Diputació Provincial de Lleida. Institut d’Estudis Ilerdencs. Lleida 1981. j.J. Piquer Jover.
Procedents i orígens del monestir de Santa Maria de Vallbona (1154-1185)- Josep Maria Sans i Travé. Pagès Editors. Lleida 2002.
Catecisme a la Llar. Unió Espiritual de Mares Catòliques al Servei de Crist 1955. 2ª Edició. Barcelona.
Hem perdut l’Oremus de Salvador Alsius. Edicions La Campana. Barcelona 1999.
Fra Romeu del Cor de Jesús 1869-1932, Monografia dedicada als meus germans M. Iltre Dr. Francesc Bergadà i Solà, Pvre. Canonge de la Seu Metropolitana de Tarragona. Tipografia Montserrat. Reus- 1933.
Legendarium. Guia per les llegendes de la Ruta del Cister. Domènec Ribes mateu.  Llibres de L’Index. Barcelona 2005.

SANT FRANCESC DE SALES

Bon diumenge a tothom, avui es la festa de Sant Francesc de Sales, el nostre pare Sisquet Capdevila se’n deia. Un gran sant , pels qui els agradi llegir la seva biografia.


El pare va fer sel servei militar a diferents llocs, un d’ells va ser destinat a Sant Ferriol,ermita i alli hi va passar uns quants mesos, vigilant els maquis que no es colessin per França i l’entrada cap a España pel riu Borró. que tots coneixeu.
El Borró és un riu de Catalunya, afluent pel marge esquerre del Fluvià. Neix als peus del puig de Bassegoda pel seu vessant sud-oriental, i va a parar al Fluvià, entre Argelaguer i Besalú després d’uns 14 quilòmetres de curs. Gran part del seu recorregut es troba dins l’espai protegit de l’Alta Garrotxa. El seu curs sol estar sec.
El municipi de Sant Ferriol, està format per tots aquets petits poblets, tots molt dispersos, però plens d’història:

  • Ausiñá2
  • Farás
  • Juiñá
  • La Miana
  • Almor
  • El Torn
  •  Alli la única distracció que tenien els soldats, era baixar al ball dels diumenges a Besalú i allí el pare va coneixer a la mare una jove , molt jove, potser massa, perquè quan es van casar feia 18 anys.

    Partitura feta pel músic Francesc de P. Brunet Recasens, mestre de capella de Les Saleses de Bacelona.
    Aquest músic va estar molt relacionat amb el nostre veï de llorens de Vallbona, mossèn Fco Bergadà i Solà, capellà que fou de lesmonges de Vallbona durant 32 anys.

    Arrel de que el nuviatge va arribar a bon port i es van cassar a l’esgésia parroquial de Sales de Llierca, el pare sense persar-ho també es va canviar el sant. Arrel de llavors, sempre més va fer la festa per Sant Francesc de Sales i que ningú s’ho prengui malament. 
    Aquest es el mapa on es podria trobar el poble de Sales de llierca, molt aprop de Besalú, però no el trobo, ni Tortellà, sí Argelaguer que es on va viure la mitat de la joventud la meva mare.

    Mapa fet a Paris l’any 1792 pel Pare Placide, Ingenieur Geographique.


    Avui celebre la seva festa les monges Saleses de Barcelona i Salamanca.
    Pare el vostre sant el viviau ple de joia i mai us saltaveu la missa, clar que no hi faltés la corbata; feia més festa.
    Que passeu una bona diada en companyia de la mare i dels avis de cada costat i dels germans absents i  tots els vostres avantpassat i que la Misericordia de Déu us acompanyi sempre.
    Pep.

    CONSELLS DEL SISQUET CAPDEVILA I PONS DE CARA A FER EL PESSEBRE

    Després de fer el pessebre d’ encà el 1958, enguany serà el primer Nadal sense el pessebre del pare, l’any passat va ser l’últim que vam disfrutar tots junts, no hi havia visita a casa que per les festes del Nadal, no demanés anar a fer una visita al pessebre del Sisquet. El pare no es feia pregar, se sentia cofoi  i vinga cap a  la volta  medieval de cal Portumeu o Bartomeu, com vulguin.

    L’havia ensenyat centes de vegades, sempre una vegada més, una explicació més, un somriure més, una estona més , una xerrada més al peu del pessebre, cada racó li portava un record i recordava on havia anat a buscar els nius dels arbres o com s’ho havia fet per aconseguir , plomes d’ocells per posar dins del niu, fins i tot en algun d’ells hi havia els ous, sempre acompanyat de música nadalenca per fer més bonica l’estona de contemplació del naixement de l’infant Jesús; mai anava a dormir sense anar a passar un rato al pessebre a pesar del fred dels dies de Nadal. Quantes fulles havia escrit recordant la construcció del pessebre, any rera any. Cada any era com si comencés de nou, el pessebre tenia vida pròpia.

    Aquí va un escrit seu, sobre totes les plantes que utilitzaba per construir el pessebre, es una llarga llista que si mes no es curiós llegir-la i fins i tot por ser útil, pels enamorats dels pessebres.

    Aquest escrit el va fer el pare l’ últim any de la seva vida.

    El pare quan donava per finalitzada la collita d’olives, prou important al nostre poble Llorens, de l’antiga baronia de Vallbona, es posava a buscar la molsa, les diferents plantes, rames d’arbustes, etc..com diu en l’escrit seu de » puño y letra «,  per poguer fer el pessebre, important per ell.

    El nostre pare va morir als 91 anys complers

    Mai faltava el Vesc ( Viscum Album ), feia més  Nadal.
    Mai començàvem la » Nochebuena » sense fer una visita de tota la família junta al pessebre.

    Recordo que per casa havien passat dotzenes de persones  de diferents pobles de la rodalia, fins i tot de Bellpuig i per descomptat la família que venia de Girona o de Barcelona, que tant estimava el pare.
    Be, ja estem al primer diumenge d’Advent, a quatre dies del Nadal, ja podem començar a pensar com serà el nostre pessebre i com adornarem la casa. Felicitats Andreu Moix pel teu sant, Les ciutats ja estan engalanades i fan molt de goig.
    Al nostre estimat pare a l’any de la seva mort. Mare, us  recordem i estimem.

    Pep.

    LA GENT DEL COTO DE LLORENS DE ROCAFORT I ELS SEUS DINARS

    A casa , recordo que el pare els diumenges anava a missa al monestir de Vallbona, a la missa primera, per tal de poguer aprofitar el matí del diumenge, anant de cacera. Deixava l’escopeta al cancell de l’esglesia, oïa missa i tot seguit de camí cap al terme de Llorens; tal vegada en aquells anys el coto no existia i tothom  podia sortir a caçar, o potser si i una de les clàusules era que els fills del poble podien caçar només els diumenges ? han passat molts anys i els racons de la memòria es van buidant. Tot es possible.Recordo que entre setmana també es caçava però sense escopeta, tot treballant al tros, parava trampes als punts de pas de conills i recordo que eren molt efectius.
    El pare mai va anar  a caçar travessant els camps de conrreu o rostolls o guarets, sinó que anava a la barraca ( aquesta es feia amb rames de pi, que et cobrient del tot i només hi havia alguna obertura per disparar), o sigui que amagat tot el matí i si es parava algun tudó a la branca d’un pi que tingués a la vista, no solia fallar, estava orgullós de la seva punteria.

    Aquesta era la seva escopeta preferida, heretada del seu pare, el meu padrí Pep, que alhora segons la corretja, havia servit pels Somatens Armats de Catalunya, que ben segur el padrí com a cap de família n’havia format part, almenys així ho havia sentit a dir a casa des de temps antic.
    Els somatens tenien el seu reglament igual per tot Catalunya, que regulava de dalt a baix tota la organització i comandaments.

    Als pobles estaven manats per un Cabo de Distrito y Pueblo , i usaven la següent distinció.

    El personal civil que formava el Somaten, no tenia uniforme, però si que se’ls considerava com agents de l’ autoritat i eren molt respectats per la població.

    Fa uns 30 anys alternava la cacera amb aquesta altra escopeta d’un sol canó i n’estava molt content.
    En els últims 28 anys va fer servir una escopeta de dos canons feta a Eibar i comprada a les Planes d’Hostoles .

    De molt petit record que el pare posava aquest estri fixat a una punta de la taula de la cuina, i reciclava tots els cartutxos que disparava, o sigui que canviava el pistó o també anomenada càpsula fulminant, l’omplia de pólvora amb perdigons i el tapava , donant voltes amb aquest estri. Sempre ho feia aprofitant els dies de destorb, dies de molta boira, pluja o temporal .

    Aquesta feina la solien fer més caçadors i gracies a reciclar per estalviar, també el camp estava més net. En l’actualitat se’n trobe a grapats al terra i com que son de plàstic, tardaran en reciclar-se per si sols. Fa anys que tinc fotos de grups de cartutxos al terra.

    Com tots sabeu, el pare li agradava molt escriure i emparaular tot el que passava al petit poble de Llorens de Rocafort, ha deixat cents d’escrits i de poemes fets a la Mare de Déu del Tallat en la Romeria anyal del poble, o de festes majors, o de benvinguda als Reis d’ Orient, o dels dinars que feien els caçadors del Vedat Privat de Llorens.

     Ell sempre li venia be, adreçar unes paraules per agrair o per felicitar als que visitaven el poble com en la Visita Pastoral del Sr. Arquebisbe de Tarragona, o en altres esdeveniments de tota mena, com canvis d’alcalde donant-li la benvinguda, o com en el tema que ens ocupa avui;

     també,  després dels dinars a Rocallaura el dia del romiatge a la Marededéu del Tallat, o el dia de la visita dels Reis d’Orient al local social. O en qualsevol reunió del poble per celebrar qualsevol festa o assumpte. Tenia molta memòria. Ha deixat molts poemes, però com ell deia molts no estaven escrits.
    Dono les gràcies a la nostra cosina Mª Rosa Pons per les fotos dels grups.

    Tenim molts parlaments d’anys passats saludant a la gent que formava el coto privat de caça com el següent.

    Nomes he trobat aquest petit parlament, però en va escriure molts més.

    Tot per petit que sigui fa història, la nostra història.
    Fins aviat si Déu vol,

    Pep

    UN MARGE DE PEDRA SECA DINS DE LA VILA

    Amics, potser no te cap interés per ningú que no sigui de Llorens de Rocafort, però un marge de pedra seca es una obra d’art, sinó llegiu en Lluis Foix el nostre estimat periodista fill de Rocafort de Vallbona, ell te pàgines dedicades als marges i cabanes d’aquest racó de món, que es el nostre.
    Tots sabeu de marges més que jo; però jo si he viscut de petit el que suposava caure un marge fos a on fos. Jo m’enrecordo que al fondo del Perdigó, al bell mig, cada pocs anys queia el mateix marge i mira que el pare i l’oncle Lliberato, germà de la padrina,  el desenrrunaven i el feien de bell nou, començant amb uns bons fonaments i de doble cara per donar-li més consistència i per si decàs torna a baixar robina pel fondo; la robina es molt propia dels fondos de l’Urgell i no es que baixi cada any Déu mos enguard, sinó molt de tant en tant, jo mateix no recordo l’últim any que vaig veure aquest espectacle de la natura.

    Aquest marge segons el meu pare Sisquet Capdevila i Pons (a.c.s.) i el va fer el Pasqual del Silo, pare del Joan de cal Sebastià (a.c.s.) . Aquest marge impecablement fet i fet a consiencia perquè durés tota una vida, puja un pel inclinat de punta  a punta i com poden veure amb pedres escollides i està rematat amb la bonica barana del segle XX.

    Pels qui no ho sapiguen, aguanta el freginal (farraginal) de cal Timoneda. Es tracta d’un bonic jar

    di dins la vila. Un racó molt romantic, potser el més romantic, bonic, pensat i dissenyat per un expert en jardins, amb passadissos per donar un tomb sense enfangar-se si havia acabat de ploure, amb una glorieta allargada on poguer gaudir d’una certa frescor els mesos d’estiu sobretot pels matins encara que bufés el serè i poguer llegir La Vanguardia amb dos dies de retard,  per les tardes ja no calia perquè haviat arrivaba el vent de marinada, la qual cosa significa que s’ha acabat la calor del dia.

    O sigui, que som d´un racó de món on l’aire és molt sec, fresc a l’estiu i fred a l’hivern, potser no s’entendrà però és així  .

    Dins d’aquest recinte, sense anar més lluny hi havia un gran aljup, potser el més gran  del poble, que s’omplia de l’aigua de pluja, que baixava per la costa procedent de la Roca la Bassa, cami dels Omells de Na Gaia; època  en que abundaven els aljups al vessant de la montanya de Llorens; eren diposits que guardaven l’aigua de la pluja; aquesta no es podia perdre i calia guardar-la, era tot un tresor per nosaltres els fills de Llorens de Vallbona o de Rocafort.
    Parlant de guardar l’aigua, el poble també tenia una bassa en comú, a dalt la Roca la Bassa, una gran bassa, on de petit recordo que la gent hi abeurave els animals, segons Piquer Jover , diu que aquesta aigua fins a principis del segle XX s’usà per a beure la població, abans de que moltes cases tinguessin cisterna.
     Al terme de Llorens, no tenim fonts i l´única que tenim no es del nostre terme. Si anem fondo amunt direcció cap a Rocallaura, trobem aigua abundant, com la que van trobar les monges fa 8 segles, les nombroses fonts del municipi de Vallbona, l’aigua del Balneari de Rocallaura,

    avui dia en ple funcionament; un balneari únic, per qui vol fer salut és el lloc  ideal pel cos i per l’esperit,  amb la Font del LLobet a l’altre cantó de la carretera i que nosaltres hi anavem a dinar quan el poble de Llorens feia la peregrinació a la Marededéu del Tallat ( recordo que el propietari Sr. Vilanova ,l’envasava amb el nom  d’Agua de Rocallaura ) i després a  Rocallaura la Font Vella, font que mai s’ha quedat estroncada, segons puc llegir al llibre publicat per la familia Moix-Bergadà l’ any 2008 a Rocallaura, familia molt estimada per nosaltres. La Sra. Francisca Bergadà i Sans, va ser la nostra mestra quan erem petits a Llorens de Vallbona.
    Llegir article monografic meu en aquest bloc, sobre els aljups de Llorens.


    Aquesta foto del nostre pare, portan un carretó carregat amb dos cabassos de llenya d’ametller, te el seu encant; diu molt del pare, perquè sempre ha tornat a casa de nit, quan ja tothom estava a casa, ell encara tardava una bona estona a arribar, això ho va fer sempre,  primer amb la mula i el carro, després amb el tractor i com poden veure també a peu des de més a prop, o sigui que aquest dia se li havia fet fosc i ja estaven les llums del poble enceses. Venia de l’era, a 200 metres de casa.

    Sisquet Capdevila Pons, el petit de tres germans

    En cap moment passava res, només que la mare patia al fer-se fosc, i no sentir el soroll del tractor ; ell retornava cap a casa sense cap mena de pressa, amb la seva cara de felicitat i sempre com si hagués sigut el millor dia del món . Mai va anyorar anar a passar un rato al local social.
    Parlant de marges de pedra seca, els millors a dins del poble sempre han sigut els de la familia Català, , que estaven ben fets i han aguantat fins els nostres dies, excepte el de cami de cal Mano que fa anys que està caigut.

    No voldria acabar sense posar-vos un link que us portarà a l’article Al poble estimat de Vallbona, 
    que podreu llegir i disfrutar ; trobareu gent coneguda i estimada per vosaltres i que han deixat un bon rastre,  tant humà com ciutadà, ells van viure la vida en plenitud.

    Per últim un entrañable récord pel nostre bon veí i millor  persona Francisco Català i Berenguer ( a.c.s.) , del qual guardem  records de tota mena, ell va estimar el seu poble i sempre va volguer que anés endavant i mai es va cansar de donar prestigi a la vila. Home amb una gran cultura , lector incansable i respectuós amb tothom i modèlic. La familia per ell ho era tot. Pagès avançat en el seu moment. Enòleg prestigiós, que tota la comarca consultava quan arribava la berema, els seus consells i bon criteri eren benvinguts, el seu prestigi arribava fins al terme de  Verdú, l’Espluga Calva i a tots els pobles de la ex-baronia de Vallbona.
     Sempre sabia resoldre dubtes sobre els escriptors de la provincia com en Valeri Serra i Boldú, J. Iglesias Guizard de Maldà o del poeta de Belluig Ramón Saladrigues i del seu amic l’historiador J. J. Piquer Jover i dels llibres publicats que parlessin de la Vall del Corb, sobretot de la història del monestir de Vallbona. En Francisco ens ha deixat un bon rastre, i sobretot el seu seny.

    Pep

    EL PESSEBRE DE CASA NOSTRA

    Estimats parents, amics, coneguts i forasters. Sí, vull parlar-vos del pessebre que durant anys i panys ha fet el pare, amb l’admiració de la nostra estimada mare e.p.d. No podria tirar enrere, no ho encertaria si volgués dir-vos quan fa que el pare fa pessebre a sota una de les voltes més antigues del poble medieval de Llorenç (Cal Portumeu) que segons les escriptures dona al carrer de la muralla , amb això ho dic tot. Les pareds medeixen 90 cm. quasi res, donen sensació de seguretat i ens porten a temps difícils per tots. Llorenç no estava per orgues, els musulmans estaven a les montanyes de Prades. El Llorenç medieval com Déu mana esta tancat a la plaça, i totes les cases i donaven, Excepte les que es van fer en temps de l’abadesa Riquer com cal Perejaume, cal xepe, cal mano i totes les cases que seguien els camins que sortien de Llorenç. Aquest pessebre esta fet sota una volta medieval de cal Portomeu o Bartomeu o que tenia sortida per la blaça junt amb cal Bori, o sigui que entre dos cases compartien una entrada; això es del meu record.

    Abans d’arribar a aquest pessebre, recordo que el pare va passar per múltiples llocs i racons de casa; però si que he de dir que quan va poguer aconseguir aquest racó de la casa, ja mai més el va deixar.

    El pare mai ha tingut cap problema per fer el pessebre, les idees han anat per davant, sempre ha sigut molt creatiu. A pesar de la feina sempre va mantenir la il.lusió  el desitg per fer el pessebre. Un gran pessebre com vostès poden observar. Mai acabava la temàtica, ben segur que no li feia cap basarda fer-lo gran, el pessebre creixi amb els anys i també creixia la nostra admiració per tanta bellesa i tendresa.

    De sempre el pare començava a viure el pessebre dos mesos abans, o potser el portava al cor tot l’any ? potser sí. Recordo que aprofitant les llargues hores passades al tros fent la collita d’olives, anava recollint plantes com l’argelaga, brots de romaní, una rama d’arboç que no abunda a l’Urgell, però sempre he vist una planta a la finca del Perdigó a la part obaga,

    també no hi falta rames d’oliver amb olives amb les seves borrasses a sota, farigola, vesc, rames d’alzina, pa de moixó, algun niu d’algun ocell abandonat, alguna vegada amb ous….

    Només d’entrar a la volta medieval on està fet el pessebre, om pot veure un cel molt estrellat, amb l’estrella que esta aturada al damunt mateix de la cova on ha nascut  » el rei del cel «, » un infant ens és nat !, Un pessebre amb tanta pau dona per la contemplació, aquest exercci el pare la fet moltes vegades, s’ha passat hores escoltant Adestes fidelis, el noi de la mare, santa nit, el desembre congelat, el petit vailet, la mare de Déu, anem pastors a Betlem…. mai anava a visitar el pessebre sense posar en marxa el casset i llavors , després de sopar es passava un quart d’hora contemplant el naixement del Senyor.

    Un pessebre que om hi podies contemplar dels de l’anunciació als pastors, el naixement de l’Infant, l’àngel aguantant la cinta del Glòria in exelcis Deo,  el rabadà amb els seu ramat, els corrals on guardaven els xais o cordés o bens, amb les seves parets, el palau d´Herodes, els reis mags d’orient amb els seus patges, figures de tota mena , camins molt transitats, amb molta activitat, o sigui que el Senyor s’havia de sentir molt ben acompanyat en el pessebre del papa.

    Com li agradava al nostre pare/avi de que els seus nets els hi agradés el seu pessebre. Ells sempre li han fet honor, ep! els grans també. Penso que per aquest pessebre hi ha passat molta gent de la comarca, tant a Bellpuig, com a d’altres poblets de la rodalia els veïns sabien que el Sisquet era un pessebrista important. En els darrers anys, ya grandet no el desfeia, sinó que el guardava tot l’any i pels volts de Nadal refeia la molsa i els arbres molt secs i el pa de moixó i el vesc, que tant propi es dels nostres boscos.

    El pare quan estava al davant del nen Jesús el veis admirat com un nen, resava com un nen, sempre ha mantingut la mirada de nen, amb tota la innocència  del mon que l’acompanyat des de jove fins als més de 90 anys.

    El pessebre per ell sempre era nou, l’ensenya amb orgull i n’estava cofoi, per ell era una festa fer el pessebre any rera any. A més a més sempre n’ha fet un altre per la seva estimada neta Eli a casa seva, era en miniatura, però bonic com ell sol i cada any diferent, sempre era així. La tendresa de Déu sempre li hem vist en la seva manera de viure i conviure.

    Com poden veure  en aquest pessebre hi ha molta flora, tota de les nostres sorrers i camins, hi podem trobar:

    rebolls, pi , olivera, cerves, arboç, Alzina, ginebre, lliris del camp , romer, timó, espigol, escursiada, bufalaga, xiprés, cirers, , arbre blanc com el de l’estany de Banyoles, caragols, coretgines,  quatre classes de molsa: molsa blanca , molsa una mica groga, molsa de 10 cm de gruix, així com els diferents nius com el de cadernera que es construit amb molta finura, el xeret, el ros, el del cubacho i el de griba.

    Com podeu veure amb aquestes fotos, si és un pessebre molt poblat i amb molta activitat, el nen Jesús mai està sol, sinó molt distret.
    Enguany, el pessebre, està ben sol , sense llums i sense els » villancicos que tanta companyia havien fet al pare i a les persones que el visitàvem i amb més pols o molta pols. Aquests dieis abans del Nadal, quan feiem  el petit pessebre de casa a Cornellà, el pare anava pensant amb el seu, en el qual tenia molta llibertat al tenir molts m2, i jo poc  més  d’un m2. El pare tota l’estona opinant, jo posaria el cagané aqui, o aquestes masies allà i els reis  miran cap aqui, etc…… l’expreriència del que ho ha fet tota la avida.

    El pare i tota la familia els desitjem un Bon Nadal i millor any vinent 2014.

    Disfrutin del pessebre; de totes maneres tots els pessebres tenen el seu encant i tendresa, mai he vist un pessebre que hi falti el misteri de Déu.

    Pep

    LO TOCH DE » L’ORACIÓ DELS PERDUTS «

    Des de sempre, a Llorens quan fa marinada se senten els tocs de les campanes del monestir; només està a dos Km. De nit impressiona sentir aquest tot de la campana monastica , sobretot si hi ha boira, que no es veu res de res i no t’orientes, s’ha d’haver viscut per explicar-ho; amb llum de dia costa orientar-se si la boira es espessa, donç posem’hi a més la foscor de la nit. L’unic que pot orientar al caminanat, o peregrí perdut o desorientat es sentir aquest toc i poder orientar-se en la foscor. Des de Llorens sentim tots els tocs monàstics i el poble li va posan noms diferents dels que li diuen les monges, d’això ja parlo de molts anys enrera. Al toc de maitines a principis del segle passat, la gent del poble li deien  lo fandango.
    De petit sentir als vells parlar, de la campana dels perduts em posava els pels de punta; era costum explicar històries a la vora del foc quan les nits eren molt llargues o beels mesos d’estiu al parar la fresca al carrer. Donava lloc a esplaiar-se en les sotides que feien els somatens armats de Catalunya, de l’estaperlo molt abundat a casa nostra, de pobres que passaven a demanar caritat i que no veien mai més, de mossos d’Arbeca que bucaven feina  a Llorens, perquè el consideraven un poble ric, d’històries de Milmanda, de la gent que es trobava a cap hora vinguent a peu dels Omells de Na Gaia a buscar el cotxe de linia a Llorens de caçadors furtius que caçaven amb la fura. històries de maquis, de gent que s’havia de casar d’amagat perquè la dona havia queedat embarasada i ningú ho podia veure, en fi per les orelles d’un nen tot era molt interessant.

    Abans de pasar-vos els apunts de mossèn Francisco Bergadà i Sola, vull començar per escriure les paraules que el Dr. Martí de Riquer, escriu al seu llibre » Quinze generacions d’una familia catalana » . Es important situar a qui feu construïr aquesta importantissima campana que encara la podem contemplar i escoltar avui dia, encara que  restaurada. Fou fosa a Calaf l’any per LLohis y Atjutori mestres de Calaf any 1784 .
    » Maria Teresa de Riquer i de Sabater, fou abadessa de Vallbona trenta-quatre anys, car morí quan en tenia vuitanta-nou, el 10 de gener del 1802. Fou un llarg regiment durant el qual l’abadessa Riquer dugué a terme obres i reconstruccions al monestir, com la gran portalada, datada el 1775; el retaule major, decidat a l’Assumpta (1797), cremat l’any 1936, i altres millores i restauracions. Encara hi resta la campana grossa, dita popularment «» la campana dels perduts » , que se sent a més de disset quilòmetres de distància …..». La inscripció  que porta la campana es : MARIA ASUMPTE BENETA BARBARA ORATE PRO NOVIS,. IESUS CHS REX GLORIE VENIT YN PASE. A FULGURA TEMPESTATE LIBERA NOS DOMINE. MUY ITI SA DA MARIA THERESA DE RIQER Y DE SABATER. ABSA DEL RE MONASTERIO DE VALLBONA. ME FEU LLOHIS Y ATJUTORI MESTRES DE CALAF ANY 1784.
    Ja he dit abans que desde Llorens la sentim, però avui ho preguntat a Maldà i no l’havien sentit mai; no se que pensar ? però si el Dr. Martí de Riquer ho diu, penso que en te coneixament del fet.

    Dibuix de Parcerissa 1846. Aquesta litografia es importantissima, perquè anteriorment no ens queda cap testimoni de com era el monestir de Vallbona. Fixeu-vos on era la escala en aquell any, actualment esta en un altre lloc, que tots coneixem.

    Lo toch de » l’oració dels perduts » :

    Aqueix es lo nom popular que’l pais de la baixa Segarra, done a un dels tochs mes solemnes del Monastir de Vallbona. La tradició que es la vida dels pobles constituhint y perpetuant sa història sens necessitat de llibres, sab donar a coses y fets, per altra  part insignificants considerats aisladament, tota la importancia que´s mereixen si´s  miren baix lo prisma de costum o tradició regional; y es perque en si mateixos tenen una poesia inimitable y natural y respiren un cert ayre de respecte y misteri que fa que-s gravin en lo cor del poble formant com si diguessim part integral de la seva propia vida.

    Tal succeheix ab lo toch de referencia que no es altre que´l toch d´ànimes que tot l’any, entrada ja la nit,
    senyala les monges d’aquest Monastir al retirarse á les seves celdes respectives, pro que’l poble y´ls habitants del encontorn l’anomenen vulgarmen ab lo dictat de » toch de l’oració dels perduts » nom molt apropiat si´s considera la situació  topografica del Monastir y l’influencia que sobre sos antichs vassalls tenie en los passats sigles.

    Edificat lo MOnastir en los temps mitjevals en l´aspra comarca de la baixa Segarra solcada de valls tortuoses y rodejada de serres coronades de boscos seculars, se compren facilment que serie un lloch despoblat, sens camins practicables y molt apta pel reculliment y oració. Allí s’hi ibterbà lo noble  penitent Ramón de Anglesola pera pendre possessió del antich territori de Colobres cedit per lo compte de Barcelona Ramón Berenguer IV, ab lo fi de que s’hi alces un MOnastir dedicat a Sta. Maria y a la orde del Cister  ( Cistells en documents antichs ). Les filles dels nobles cavallers de nostra terra catalana li donaren lo contingent, contant ben prompte en son claustre lo numero respectable de 150 monges. La obra de Déu per una part, que no es altrausa segons la Regla de Sant Benet que l’oració vocal y mental, la salmodia, les lectures de les colacions dels P.P. del desert, los examens de conciència, les vigilies y mortificacions y per altra lo treball de mans, han sigut sempre practicades en aquest Monastir desde sa fundació, imbuhint l’esperit d’aquestes virtuts als primitius habitants de aquesta comarca, qui atrets per l’influència d’aquesta Orde monastica eminentment contemplativa  s’acolliren baix la seva sombra benefactora, fundatse uns aumentantse altres dels pobles que després en lo temps formaren la celebre e historica Baronia del Monastir.




    Es tal l’importancia que´l Monastir de Vallbona done á la obra de Déu, que li dedique la major part del dia y anuncie sempre los seus diferents actes ab toch de campana alçada; pro lo més solemnial y´l que ha quedat més fixat en la memoria dels habitants de la rodalia, es lo que ells anomenen lo toch de » l’oració dels perduts «.



    En efecte, tot l’any, pro d’un modo especial al ivern qüant la nit ab ses sombres se exten com un mantell portant lo silenci y.l repós al moviment del dia, la monja d’obediencia que està de setmana, a quarts de 10 del vespre, passant sola per la part del claustre de les difuntes, se dirigeix á la iglesia que resta solitaria y plena de sombres agegantades per la debil llum de la llantia del Sagrament y del llantió que porte per companyia y no sentintse altra manifestació de vida que´l  can típich del óliba en lo cimal del gòtich cimbori, toque acompassadament y de tres en tres, nou, que en aquelles hores de quietut se  senten á llargues hores de distancia multiplicantles lo ressó de fondalada en fondalada, avisant als habitants dels antichs pobles de la Baronia perque recordin a unir sos prechs  als de les religioses que en aquells instans mediten en ses celdes ab un De profundis lo misteri de la mort enviant á Déu la ultima oració de misericordia en sufragi dels fidels difunts, y al propi temps perquè serveixi de guia als vianants que de retorn a ses llars se troben esmaperduts y desorientats en aquestes encontrades per la espessó de la boyra e les sombres de la nit; toch que com un angel de la guarda, els porte la pau al cor y als llabis l’expressió d’agrahiment en favor d’un Monastir que tant se desvetlle per ells.

    Firmat : F.B. Pvre.

    He conservat el lèxic de la escriptura de l’autor, cosa que te un gran atractiu, donç així escrivien els nostres avis i la gent de Llorens.

    Bibliografia: Notícies del Gremi de Campaners Valencians. Número 13 – València – març 2001.
                         Quinze generacions d’una família catalana. Dr. Martí de Riquer. Quaderns Crema .
                         Barcelona 2000.

    Pep.