Entradas con la etiqueta: llorenç de rocafort

Temps de fer llenya

Ja a mig setembre, amb un temps que recorda més el ple estiu  que l’entrada de la tardor, em vingut a Llorenç de Rocafort com cada any, per tal de fer melmelada de mores, cosa que va introduït la Tere fa una pila d’anys i continuem fent-la, amb una diferència que quan els pares eren vius, ells, dies abans ens en collien, amb una paciència infinita al fondo dels Perdigons, ara quan, arribem com diuen en català » lo més calent a l’aigüera«.

També una curiositat l’any passat no en vam fer, o sigui que no sempre podem fer-ho tot, quelcom s’ha de quedar pel camí.

En aquesta tasca sempre ens ajuda en Josep Subirà, amb la companyia de la Dolors i la Eli, que amb el seu gran acolliment ens sentim com a casa i tot es ple tendresa i bondat.

Actualment, les hem d’anar a collir de la primera a la última, però degut als cultius i a les intenses ensofatades per combatre les males herbes, també reben els esbarzers del voltant i desapareixen les mores.

El pare, ens va ensenyar a no desesperar i buscar altres esbarzers més llunyans o de trossos abandonats com el del meu veí de Les Pintades(antic terme de la Quadra de Mas Déu), que porta 40 anys abandonat, camí dels Omells de Na Gaia, que per cert a l’ Urgell tot i les grans sequeres n´hi han molt pocs que no es cultivin, però amb pocs ens conformem; els esbarzers creixen descaradament, la sequera no els afecta.

Quan érem petits, al temps de les mores, agafàvem un tija d’alguna herba llarga i vinga a enfilar mores, feia goig, quan arribaves al poble tothom s’enamorava del fruit.

Fa un mes i mig, vaig arribar de passar el mes de juliol a l’Alta Extremadura al poble de la meva dona i allí practicament la majoria des trossos estan abandonats (olivers/oliveres), tot i la gran quantitat d’aigua de que disposen, vostès no s’ho poden imaginar. No es questio d’aigua i jo sempre l’he enyorat per Llorens. Vostès diran, dons de que es qüestió ? ho deixo sense resposta….

Ametlles a punt de batzacar.

També és un temps molt bonic per passejar-te pels trossos per veure com estan els ametllers, les ametlles es un fruït  molt preuat,recordo que els pares s’hi esforçaven molt, no en quedaven cap al terra, i un cop netes, assecades al sol i classificades per classes, les guardaven, no tenien pressa per vendre-les, era com tenir un taló signat i garantitzat, vaja com un xec al portador.

Els cascalls son les ametlles que no arriben a madurar, sigui pel motiu que sigui, tenen el gra molt migrat i la clofolla no es separa, els pares els guardaven per a fer ametlles garapinyades; a casa encara en queda un sac que va deixar el nostre pare.

 

La primavera passada els vaig esporgar tots (mai ho havia fet, ja ho feien els pares), d’abans de la mort del pare, o sigui feia uns 5 anys que no s’havien esporgat i ja tocava.

La poca aigua que hi ha en el subsol no pot alimentar ametllers tant grans i aquests es moren; cal reduir les rames mitjançant una bona esporgada. Inocentment pensava que al setembre hi hauria una gran collita !, fins que els pagesos veterans i experts i savis de Llorenç em van dir que no, que l’any vinent sí que es notaria, confio en ells.

Tot s’ha de dir, abans , fent les coses com la vella pagesia, fer tota la collita d’ametlles era una història com la collita d’olives, com el segar, com la verema, tot costava  en el món de pagès, mai tenien un moment, recordo que quan la mare (acs) li demanava quelcom al pare, el pare sempre contestava – ho farem quan plogui !, o sigui aprofitaven un dia de destorb, sempre hi havia feina,

Collar de la mula, amb un sargit fet pel meu pare.

Cosir o apedaçar borrasses (tela grossera de cànem), sargir els sacs amb l’agulla saquera, apedaçar les sàrries, o arreglar l’albarda o arreglar unes aubarques/abarques,  treure les rodes del carro per posar-les llard (un greix especial), perquè rodessin be, vigilar els frens del carro, en fi era un mai acabar….

Paisatge típicament Urgellenc, Olivers grans i petits a primer terme, poden veure una mica de boscos només al cim de les muntanyes, o sigui que a l’Urgell tenim pocs boscos.

 

Els olivers petits que tenen un plàstic blanc al tronc, tenen deu anys, aqui en poso un a primera vista, són més alts que jo.

Estem molt aprop de l’hivern i cal fer llenya, a les cases dels pobles no sol haver-hi calefacció central i totes les cases funcionen amb estufes o llars de foc.

El pare portava llenya tot l’any,i la deixava a l’era, sobretot quan esporgava els ametllers i els olivers, ambdues cremen molt be.
Enguany junt amb el meu cosí Josep Pons, que porta un dels cognoms més antics del poble, hem anat al tros del Perdigó, passant per Vallbona de les monges, deixem a la dreta la pallissa de la Cristina Sais, la Cooperativa la l’Olivera i la font dels Serradells amb el bonic racó titulat Els Sentits Vallbona de les Monges de Minerva Sellés, tot un èxit, ho podran comprovar vostès mateixos si entren a l’enllaç que els acabo de facilitar.

Els sentits . Vallbona de les Monges

Passem pel terme de Vallbona perquè tenen molt bons camins, fins i tot molts bocins  asfaltats i a poc a poc passen pel pla el Tudons , el fondo de Sant Miquel i sense adonar-nos-en ja estem al Pla del Perdigó on farem llenya, per quan vingui el fred.

El Josep es un home molt hàbil e il.lusionat per fer hort amb el gota-gota,llaurar-lo, cuidar-lo, gaudir dels seus arbres fruiters, de donar un vol per l’era, que d’ ençà un temps fins i tot hi te un dipòsit per recollir aigua de pluja i mira poguer tirar alguna galleda d’aigua als ametllers i a algun que altre arbre fruiter,sempre es un plaer i un relax .

L’era es un lloc que si està molt be i porta bons records, es solejat i molt alt, la marinada hi toca de valent.

En Josep des de sempre que està enamorat del seu poble i terme i també de fer-se ell les coses com per exemple fer llenya. Aquí al Pla som veïns de cal Gené (Giné) de Llorens i del Joan Ramon Amenós.

El Ramon de cal Gené és una mica més gran que jo i sap totes les fites des tros i quan tinc dubtes ell m’ho aclareix.

  • Josep Pons molt animat

Aprofitant que tenim un grapat de pins que es van arrencar degut a un tifó considerable que va passar pel terme ara farà més de 10 anys, aprofitem la llenya, que a l’estufa crema molt be.

A pagès per petites que siguin les coses de la vida diària t’omplen el cor de goig,com veure com creixen els sembrats, veure si hi haurà collita d’olives, o d’ametlles, el caminar lentament pels camins i trossos, la Soledat, el silenci,el treball, les hores passen lentament i el dia es llarg, de vegades els únics canvis que veus durant el dia son els canvis de núvols.

Josep Capdevila, també animat

Be, amb una horeta vam tenir el remolc ple i llavors vam donar un vol pel bosc per si trobàvem algun rovelló o algun negret o també dit fredolic, res de res, encara que el sotabosc no estava sec, però igual li faltava un altre ram.

Ja que ens trobàvem al tros, vam donar un vol pels ametllers i de cop davant l’unic oliver que tenia el pare que no era arbequí, ells sempre li varen dir el sevillano, per les olives grosses que feia, que el pare les guardava amb sal, per fer els vermuts amb els forasters i convidats que venien a casa, o sigui per tal d’obsequiar-los, les arbequines les trobava massa petites; n’hi han però no moltes.

Aquesta foto contempla quasi totes les plantes de que parlo

Caminant pel pla, varem trobar a sota els marges plantes pròpies d’un tros conreat a mitges, el pare tenia els marges ben nets i recordo que quan érem petits, marge que queixa, marge que es tornava a fer, però això fa anys que va passar a millor vida, ara en tinc un grapat de caiguts i allí es queden.

Aquesta gran extensió de flor del Corpus, no toca dins del tros.

Fins i tot a la solana trobaríem al peu d’un ametller un romaní petitó però molt eixerit, no se perquè, ha de ésser al peu d’un jove ametller i no d’un oliver ?

Perpètua, Mançanilla, flor del Corpus. Helichrysum Stoechas De Candolle.

Les Plantes que trobem al voltant dels marges son : argelagues, romaní, timó o dit farigola, Perpètua o Mançanilla o flor del Corpus. (Helichrysum Stoechas De Candolle),

Camamil·la, broida femella, camamilla groga, camamilla blanca, camamilla de la Mola (a Maó), herba de Sant Joan, botja de Sant Joan, flor de Sant Joan, cordone i l’espigul.

Foto d’arxiu del Perdigó (Vallbona de les Monges). Un reboll a primea vista.

El dia no podia estar millor, i vam baixar cap al fondo de la finca, on hi ha una cabana de pedra seca, que tant orgullosos n’estaven els pares i que l’any del crac del   Ledman & Brothers (2008), van fer-ne el teulat nou, o sigui que si surt una tempesta,o una calamarsada, om si pot refugiar i estar aixopluc tranquilament.

Cabana tipica de l’Urgell, amb una conducció d’aigua al dipòsit per guardar l’aigua de pluja.

El tros tenia una altra cabana a la part més alta, perquè no tenien temps de baixar al fondo, actualment en total ruïna, només queden les parets. Vam estar guaitant els múltiples codonyers, que tant be anaven a la família per fer el codonyac (membrillo) per l’hivern, temps que no teniam fruita fresca, ni poguer-la comprar al poble; la família havia de tirar ma del que guardava, com pa amb codonyac de postres, les nous, les panses, les conserves de préssecs, ara tots desapareguts; quan el pare arribava amb la mula i carregades les sàrries de préssecs, la olor arribava abans de que el pare i la mula estesin davant de casa. Quines coses Déu meu ??

Carregant sacs d’ametlles,

Al bell mig de la vall veiem un gran noguer, i en front del noguer una gran figuera que sempre ha fet moltes figues que l’avia i després la mare les penjaven en un o dos ars i cada dia les posaven al sol per deshidratar-les i poguer-les menjar a l’hivern, pa amb figues.

Pa amb vi i sucre, pa amb oli i sucre, fins i tot a l’hivern a les novícies del monestir de Vallbona per esmorzar les donaven pa amb vi i sucre, les monges professes, només feien un àpat al dia de la tardor fins per setmana Santa.

Jo i la meva germana ens vam fer un tip de menjar per berenar pa amb vi i sucre i no vam sortir tocats .

El pare, ensofatant el gran noguer , que no li costava de pujar a dalt de l’arbre per tal d’ensofatar-lo, darrera seu es pot veure la gran figuera, que a principis de setembre poden trobar moltes figues i per cert molt bones.

 

El pare Sisquet Capdevila als 84 anys pujat a dalt del noguer per ensofatar-lo, cada 15 dies, per tenir nous per l’hivern.

Veien amb en Josep tot el gran fondo dels Perdigons em va confessar que feia tants anys que no l’havia vist que ja ho se´n recordava, ep !! jo tampoc, me’n recordo de la majoria de les partides de que es composa el nostre terme municipal, només diré les que no recordo o que mai hi he estat :

L’Astinclar, Comametlla, Comapregona, Comuncluat, Comunsaris, Convidal, Culroig, les Forques, Mallola,  Solans,Tornellet, sol no els trobaria; tothom coneix la partida on estan els trossos de casa seva.

Les Pintades per nosaltres i els de Vallbona son els Perdigons.

Amb el Josep tot tornant del tros del Perdigó parlàvem de que quan la tingui a casa la tallara a trossos més petits i després amb els tascons esberlarà els troncs amb un cop de maça, m’encanta perquè te recursos per tot, jo no recordo la vegada que vaig fer servir els tascons.

Portada la llenya , el meu cosí em va ajudar a fer un altre viatge per portar llenya del tros de Les Pintades, antic terme de La Quadra de Mas Déu, municipi de Vallbona de les Monges, o sigui que ni ell ni nosaltres passarem fred aquest hivern si anem a Llorenç es clar.

També es temps de collir raïms. Fa anys que el pare a arrencar la vida del fondo del Perdigó, actualment a casa tenim dos parres de moscatell, l’una a la parada de darrera la vila i l’altra a l’era, per cert dolcissima. Tots l’esperem amb candeletes, sort que el meu cunyat les rega, sinó no tindríem cap raïm.

Tros de l’era, al fons la gran pallissa

A l’era, vull dir a pocs metres del poble, cami del cementiri també hi tenim plantats sis noguers, que ja s’han fet grans des de l’any 2008, sembla que el terreny els agrada, si tinguéssim temps d’ensofatar-los tindríem un sac d’anous/nous, el pare, del noguer del Perdigó en recollia dos sacs, perquè cada 15 dies com he explicat abans, els ensofatava de maig a agost i tenia èxit. També cal dir que cada dos per tres i pasava amb la mare a collir-ne perquè sinó passen els porcs-senglars i se les mengen.

A l’era també tenim plantats un pomer reineta que enguany ha fet 4 pomes , un perer, un guindo garrafal que va venir de la Rioja, que no acaba de rutllar, no se si es per regar-lo massa o que,  un gran lledoner que al mig de l’era fa una ombra molt espessa tant necessaria en una zona de clima continental i cap a les 4 de la tarda quan arriba la marinada si està d’allò més be, va ser un encert plantar-lo, a Girona aprop dels masos, sempre en trobes un o dos, molt més grans que el nostre.

També hi han 7 ametllers, i tres figueres, dos de poca qualitat i la tercera  dita de la gota de la mel, bonissima, encara que el lloc on la va plantar el pare, no te massa terra per a créixer…l’esqueix li va regalar en Jaume Moncusi.

Joves de Llorenç d’excursió a Vallbona de les Monges, davant la impessionant porta romànica d’entrada a l’església del monesetir.

El llibre romàntic vers el 1850: el llibre de viatges.

També aquests dies hem compartit un foto històrica de la nostra juventud,una anada amb grup a Vallbona com sempre per la font dels Serradells, una excursió segura donç anava apartada de la carretera i veies el poble de Vallbona i el monestir des de dalt com ho va veure Antoni Aulestia y Pijoan( 1884) España, sus monumentos y artes.

Su naturaleza e história CATALUÑA por Don Pablo Piferrer y Don Francisco Pi Margall, quan es van posar de moda els llibres de viatges.
M’abelleix publicar el gravat més antic i únic que tenim del monestir de Vallbona de les Monges, es d’en Parcerises, el vaig veure per primera vegada al llegir QUINZE GENERACIONS D’UNA FAMILIA CATALANA (Quaderns Crema), del Dr. Martí del Riquer, quan parla de l’abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabaté, i més tard vaig poguer arribar a l’original que vaig escanejar de la col.lecció Recuerdos y Bellezas de España,editat entre el 1839 i 1841, el primer volum dels onze es dedicat a Catalunya,

litografia del monestir de Vallbona de’n Parcerises.

Els poso el següent escrit tret del llibre : El llibre com a obra d’art a la Catalunya vuitcentista (1850-1910). De  Pilar Velez i Vicente. Premi Fundació Güell 1988. Biblioteca de Catalunya. Barcelona. El llibre romàntic vers el 1850: el llibre de viatges.

Dins de la producció romàntica per excel.lència hi ha un tipus de llibre il.lustrat , de gran format, amb clara pretensió “ DE LUXE “, molt representatiu de l’època. Em refereixo al llibre de viatges, que nasqué al segle XVIII. Un dels vessants de la Il.lustració divuitesca fou el desitg de conèixer món nou, de traspassar fronteres, de cercar els orígens de la cultura europea , en un paradis perdut, que igual podia ser Grècia, itàlia o Espanya. Antoni Marí, en un article intitulat Viatge al Jardí de les Hespèrides, feu un sintetic i clar recorregut per aquest tipus de literatura i diu: “ El viatge a Espanya és un viatge al primitivisme. Espanya ofereix al romàntic l’encís d’una cultura medieval i l’exotisme de la civilització oriental.

La vida espanyola de la primera meitat del segle XIX gaudia d’una estructura social que als països europeus es considerava perduda… El viatger romàntic que viatja a la península ve a cercar el fonament original de totes les cultures romàntiques…. Espanya és considerada com la nació romàntica per excel.lència perquè conserva els costums, els hàbits, els codis de comportament, les tradicions i les llegendes que els romàntics, en llur país d’origen, han de cercar amb paciència i meticulositat científica.

Don Quijote representà, sobretot per als anglesos i alemanys, el prototipus de les qualitats romàntiques essencials: amant dels llibres i llegendes medievals, assumia en la seva persona l’ideal cavaller, enamorat idealment d’una dona, a la qual ofereix la seva gesta, i disposat sempre a lluitar a favor del dèbil i a enfrontar-se a la brivallada del poderós.

Un precursor d’aquest viatge romàntic fou Alexandre de Laborde, Conde de Laborde, que amb el seu VOYAGE PITTORESQUE ET HISTORIQUE EN ESPAGNE, comencat a publicar el 1806, inagurà aquest tipus de literatura relacionada amb Espanya i en concret amb Catalunya, car de les 339 planxes que il.lustren tota l’obra 143 corresponen als Països Catalans – Principat i País Valencià.

A partir dels anys trenta,aquest tipus de viatge es feu ja molt corrent, sobretot des de França, Anglaterra i Alemanya. Aquesta eufòria per redescobrir l’Espanya romàntica, també arriba a Catalunya en l’obra de RECUERDOS Y BELLEZAS DE ESPAÑA de Pau Piferrer, iniciada el 1839, Piferrer confegí els dos volums dedicats a Catalunya, el segón en morir ell l’acabà Pi i Margall. Parcerisa fou l’editor, promotor i gairebé l’únic il.lustrador dels onze volums dels Recuerdos que conclogué el 1872.

Espero que els hi agradi la litografia del monestir, així com els llibres dels que els parlo.

Per acabar només dir-los que el proper dia 28 d’octubre d’enguany  es procedirà a la benedicció de l’església de Llorenç de Rocafort a les 4 de la tarda.
Assistència lliure, no poso cap fotografia, perquè sigui una gran sorpresa tot l’esplendor del conjunt arquitectònic d’aquesta esglesia renaixentista, amb el sostre amb arcades gòtiques, els transportarà a l’època dels Cardona senyors d’aquestes terres i també en plena baronia de Vallbona.
Clar la sorpresa arriba, perquè tots tenim una imatge de com havia sigut, i en cap cas s’espera tanta bellesa, dins la simplicitat del císter.

Portalada de l’ església parroquial de Sant Abdól i Senen, antigament dedicada a Sta. Maria de Llorenç de Rocafort. Urgell.

Any de 1593,

Pep

TEMPS DE FER LLENYA

Ja a mig setembre, amb un temps que recorda més el ple estiu  que l’entrada de la tardor, em vingut a Llorenç de Rocafort com cada any, per tal de fer melmelada de mores, cosa que va introduït la Tere fa una pila d’anys i continuem fent-la, amb una diferència que quan els pares eren vius, ells, dies abans ens en collien, amb una paciència infinita al fondo dels Perdigons, ara quan, arribem com diuen en català » lo més calent a l’aigüera «. També una curiositat l’any passat no en vam fer, o sigui que no sempre podem fer-ho tot, quelcom s’ha de quedar pel camí. En aquesta tasca sempre ens ajuda en Josep Subirà, amb la companyia de la Dolors i la Eli, que amb el seu gran acolliment ens sentim com a casa i tot es ple tendresa i bondat.


 Actualment, les hem d’anar a collir de la primera a la última, però degut als cultius i a les intenses ensofatades per combatre les males herbes, també reben els esbarzers del voltant i desapareixen les mores. 


El pare, ens va ensenyar a no desesperar i buscar altres esbarzers més llunyans o de trossos abandonats com el del meu veí de Les Pintades(antic terme de la Quadra de Mas Déu), que porta 40 anys abandonat, camí dels Omells de Na Gaia, que per cert a l’ Urgell tot i les grans sequeres n´hi han molt pocs que no es cultivin, però amb pocs ens conformem; els esbarzers creixen descaradament, la sequera no els afecta. Quan érem petits, al temps de les mores, agafàvem un tija d’alguna herba llarga i vinga a enfilar mores, feia goig, quan arribaves al poble tothom s’enamorava del fruit. 

Primer pas fer fer la melmelada mores


Fa un mes i mig, vaig arribar de passar el mes de juliol a l’Alta Extremadura al poble de la meva dona i allí practicament la majoria des trossos estan abandonats (olivers/oliveres), tot i la gran quantitat d’aigua de que disposen, vostès no s’ho poden imaginar. No es questio d’aigua i jo sempre l’he enyorat per Llorens. Vostès diran, dons de que es qüestió ? ho deixo sense resposta…. 

Ametlles a punt de batzacar.


També és un temps molt bonic per passejar-te pels trossos per veure com estan els ametllers, les ametlles es un fruït  molt preuat,recordo que els pares s’hi esforçaven molt, no en quedaven cap al terra, i un cop netes, assecades al sol i classificades per classes, les guardaven, no tenien pressa per vendre-les, era com tenir un taló signat i garantitzat, vaja com un xec al portador.  Els cascalls son les ametlles que no arriben a madurar, sigui pel motiu que sigui, tenen el gra molt migrat i la clofolla no es separa, els pares els guardaven per a fer ametlles garapinyades; a casa encara en queda un sac que va deixar el nostre pare.


La primavera passada els vaig esporgar tots (mai ho havia fet, ja ho feien els pares), d’abans de la mort del pare, o sigui feia uns 5 anys que no s’havien esporgat i ja tocava.La poca aigua que hi ha en el subsol no pot alimentar ametllers tant grans i aquests es moren; cal reduir les rames mitjançant una bona esporgada. Inocentment pensava que al setembre hi hauria una gran collita !, fins que els pagesos veterans i experts i savis de Llorenç em van dir que no, que l’any vinent sí que es notaria, confio en ells. Tot s’ha de dir, abans , fent les coses com la vella pagesia, fer tota la collita d’ametlles era una història com la collita d’olives, com el segar, com la verema, tot costava  en el món de pagès, mai tenien un moment, recordo que quan la mare (acs) li demanava quelcom al pare, el pare sempre contestava – ho farem quan plogui !, o sigui aprofitaven un dia de destorb, sempre hi havia feina,

Collar de la mula, amb un sargit fet pel meu pare.


 cosir o apedaçar borrasses (tela grossera de cànem), sargir els sacs amb l’agulla saquera, apedaçar les sàrries, o arreglar l’albarda o arreglar unes aubarques/abarques,  treure les rodes del carro per posar-les llard (un greix especial), perquè rodessin be, vigilar els frens del carro, en fi era un mai acabar….

Paisatge típicament Urgellenc, Olivers grans i petits a primer terme, poden veure una mica de boscos només al cim de les muntanyes, o sigui que a l’Urgell tenim pocs boscos.

Els olivers petits que tenen un plàstic blanc al tronc, tenen deu anys, aqui en poso un a primera vista, són més alts que jo.


Estem molt aprop de l’hivern i cal fer llenya, a les cases dels pobles no sol haver-hi calefacció central i totes les cases funcionen amb estufes o llars de foc. El pare portava llenya tot l’any,i la deixava a l’era, sobretot quan esporgava els ametllers i els olivers, ambdues cremen molt be.

Enguany junt amb el meu cosí Josep Pons, que porta un dels cognoms més antics del poble, hem anat al tros del Perdigó, passant per Vallbona de les monges, deixem a la dreta la pallissa de la Cristina Sais, la Cooperativa la l’Olivera i la font dels Serradells amb el bonic racó titulat Els Sentits Vallbona de les Monges de Minerva Sellés, tot un èxit, ho podran comprovar vostès mateixos si entren a l’enllaç que els acabo de facilitar. 

Els sentits . Vallbona de les Monges


Passem pel terme de Vallbona perquè tenen molt bons camins, fins i tot molts bocins  asfaltats i a poc a poc passen pel pla el Tudons , el fondo de Sant Miquel i sense adonar-nos-en ja estem al Pla del Perdigó on farem llenya, per quan vingui el fred. El Josep es un home molt hàbil e il.lusionat per fer hort amb el gota-gota,llaurar-lo, cuidar-lo, gaudir dels seus arbres fruiters, de donar un vol per l’era, que d’ ençà un temps fins i tot hi te un dipòsit per recollir aigua de pluja i mira poguer tirar alguna galleda d’aigua als ametllers i a algun que altre arbre fruiter,sempre es un plaer i un relax . L’era es un lloc que si està molt be i porta bons records, es solejat i molt alt, la marinada hi toca de valent. En Josep des de sempre que està enamorat del seu poble i terme i també de fer-se ell les coses com per exemple fer llenya. Aquí al Pla som veïns de cal Gené (Giné) de Llorens i del Joan Ramon Amenós. El Ramon de cal Gené és una mica més gran que jo i sap totes les fites des tros i quan tinc dubtes ell m’ho aclareix.

Josep Pons molt animat


Aprofitant que tenim un grapat de pins que es van arrencar degut a un tifó considerable que va passar pel terme ara farà més de 10 anys, aprofitem la llenya, que a l’estufa crema molt be.
A pagès per petites que siguin les coses de la vida diària t’omplen el cor de goig,com veure com creixen els sembrats, veure si hi haurà collita d’olives, o d’ametlles, el caminar lentament pels camins i trossos, la Soledat, el silenci,el treball, les hores passen lentament i el dia es llarg, de vegades els únics canvis que veus durant el dia son els canvis de núvols.  

Josep Capdevila, també animat


Be, amb una horeta vam tenir el remolc ple i llavors vam donar un vol pel bosc per si trobàvem algun rovelló o algun negret o també dit fredolic, res de res, encara que el sotabosc no estava sec, però igual li faltava un altre ram.
 Ja que ens trobàvem al tros, vam donar un vol pels ametllers i de cop davant l’unic oliver que tenia el pare que no era arbequí, ells sempre li varen dir el sevillano, per les olives grosses que feia, que el pare les guardava amb sal, per fer els vermuts amb els forasters i convidats que venien a casa, o sigui per tal d’obsequiar-los, les arbequines les trobava massa petites; n’hi han però no moltes.

Aquesta foto contempla quasi totes les plantes de que parlo


 Caminant pel pla, varem trobar a sota els marges plantes pròpies d’un tros conreat a mitges, el pare tenia els marges ben nets i recordo que quan érem petits, marge que queixa, marge que es tornava a fer, però això fa anys que va passar a millor vida, ara en tinc un grapat de caiguts i allí es queden. 

Aquesta gran extensió de flor del Corpus, no toca dins del tros.


Fins i tot a la solana trobaríem al peu d’un ametller un romaní petitó però molt eixerit, no se perquè, ha de ésser al peu d’un jove ametller i no d’un oliver ?

Perpètua, Mançanilla, flor del Corpus. Helichrysum Stoechas De Candolle.


 Les Plantes que trobem al voltant dels marges son : argelagues, romaní, timó o dit farigola, Perpètua o Mançanilla o flor del Corpus. (Helichrysum Stoechas De Candolle), 


 Camamil·la, broida femella, camamilla groga, camamilla blanca, camamilla de la Mola (a Maó), herba de Sant Joan, botja de Sant Joan, flor de Sant Joan, cordone i l’espigul.

Foto d’arxiu del Perdigó (Vallbona de les Monges). Un reboll a primea vista.


El dia no podia estar millor, i vam baixar cap al fondo de la finca, on hi ha una cabana de pedra seca, que tant orgullosos n’estaven els pares i que l’any del crac del   Ledman & Brothers (2008), van fer-ne el teulat nou, o sigui que si surt una tempesta,o una calamarsada, om si pot refugiar i estar aixopluc tranquilament. 

Cabana tipica de l’Urgell, amb una conducció d’aigua al dipòsit per guardar l’aigua de pluja.


El tros tenia una altra cabana a la part més alta, perquè no tenien temps de baixar al fondo, actualment en total ruïna, només queden les parets. Vam estar guaitant els múltiples codonyers, que tant be anaven a la família per fer el codonyac (membrillo) per l’hivern, temps que no teniam fruita fresca, ni poguer-la comprar al poble; la família havia de tirar ma del que guardava, com pa amb codonyac de postres, les nous, les panses, les conserves de préssecs, ara tots desapareguts; quan el pare arribava amb la mula i carregades les sàrries de préssecs, la olor arribava abans de que el pare i la mula estesin davant de casa. Quines coses Déu meu ??

Carregant sacs d’ametlles,


Al bell mig de la vall veiem un gran noguer, i en front del noguer una gran figuera que sempre ha fet moltes figues que l’avia i després la mare les penjaven en un o dos ars i cada dia les posaven al sol per deshidratar-les i poguer-les menjar a l’hivern, pa amb figues.


El pare, ensofatant el gran noguer , que no li costava de pujar a dalt de l’arbre per tal d’ensofatar-lo, darrera seu es pot veure la gran figuera, que a principis de setembre poden trobar moltes figues i per  cert molt bones.


 pa amb vi i sucre, pa amb oli i sucre, fins i tot a l’hivern a les novícies del monestir de Vallbona per esmorzar les donaven pa amb vi i sucre, les monges professes, només feien un àpat al dia de la tardor fins per setmana Santa. 

El pare Sisquet Capdevila als 84 anys pujat a dalt del noguer per ensofatar-lo, cada 15 dies, per tenir nous per l’hivern.


Jo i la meva germana ens vam fer un tip de menjar per berenar pa amb vi i sucre i no vam sortir tocats .
Veien amb en Josep tot el gran fondo dels Perdigons em va confessar que feia tants anys que no l’havia vist que ja ho se´n recordava, ep !! jo tampoc, me’n recordo de la majoria de les partides de que es composa el nostre terme municipal, només diré les que no recordo o que mai hi he estat :
L’Astinclar, Comametlla, Comapregona, Comuncluat, Comunsaris, Convidal, Culroig, les Forques, Mallola,  Solans,Tornellet, sol no els trobaria; tothom coneix la partida on estan els trossos de casa seva.

Les Pintades per nosaltres i els de Vallbona son els Perdigons.


Amb el Josep tot tornant del tros del Perdigó parlàvem de que quan la tingui a casa la tallara a trossos més petits i després amb els tascons esberlarà els troncs amb un cop de maça, m’encanta perquè te recursos per tot, jo no recordo la vegada que vaig fer servir els tascons.
Portada la llenya , el meu cosí em va ajudar a fer un altre viatge per portar llenya del tros de Les Pintades, antic terme de La Quadra de Mas Déu, municipi de Vallbona de les Monges, o sigui que ni ell ni nosaltres passarem fred aquest hivern si anem a Llorenç es clar.
També es temps de collir raïms. Fa anys que el pare a arrencar la vida del fondo del Perdigó, actualment a casa tenim dos parres de moscatell, l’una a la parada de darrera la vila i l’altra a l’era, per cert dolcissima. Tots l’esperem amb candeletes, sort que el meu cunyat les rega, sinó no tindríem cap raïm.


Tros de l’era, al fons la gran pallissa

A l’era, vull dir a pocs metres del poble, cami del cementiri també hi tenim plantats sis noguers, que ja s’han fet grans des de l’any 2008, sembla que el terreny els agrada, si tinguéssim temps d’ensofatar-los tindríem un sac d’anous/nous, el pare, del noguer del Perdigó en recollia dos sacs, perquè cada 15 dies com he explicat abans, els ensofatava de maig a agost i tenia èxit. També cal dir que cada dos per tres i pasava amb la mare a collir-ne perquè sinó passen els porcs-senglars i se les mengen. A l’era també tenim plantats un pomer reineta que enguany ha fet 4 pomes , un perer, un guindo garrafal que va venir de la Rioja, que no acaba de rutllar, no se si es per regar-lo massa o que,  un gran lledoner que al mig de l’era fa una ombra molt espessa tant necessaria en una zona de clima continental i cap a les 4 de la tarda quan arriba la marinada si està d’allò més be, va ser un encert plantar-lo, a Girona aprop dels masos, sempre en trobes un o dos, molt més grans que el nostre.
 També hi han 7 ametllers, i tres figueres, dos de poca qualitat i la tercera  dita de la gota de la mel, bonissima, encara que el lloc on la va plantar el pare, no te massa terra per a créixer…l’esqueix li va regalar en Jaume Moncusi.

Joves de Llorenç d’excursió a Vallbona de les Monges, davant la impessionant porta romànica d’entrada a l’església del monesetir.


També aquests dies hem compartit un foto històrica de la nostra juventud,una anada amb grup a Vallbona com sempre per la font dels Serradells, una excursió segura donç anava apartada de la carretera i veies el poble de Vallbona i el monestir des de dalt com ho va veure Antoni Aulestia y Pijoan( 1884) España, sus monumentos y artes. Su naturaleza e história CATALUÑA por Don Pablo Piferrer y Don Francisco Pi Margall, quan es van posar de moda els llibres de viatges.
M’abelleix publicar el gravat més antic i únic que tenim del monestir de Vallbona de les Monges, es d’en Parcerises, el vaig veure per primera vegada al llegir QUINZE GENERACIONS D’UNA FAMILIA CATALANA (Quaderns Crema), del Dr. Martí del Riquer, quan parla de l’abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabaté, i més tard vaig poguer arribar a l’original que vaig escanejar de la col.lecció Recuerdos y Bellezas de España,editat entre el 1839 i 1841, el primer volum dels onze es dedicat a Catalunya,

litografia del monestir de Vallbona de’n Parcerises.


Els poso el següent escrit tret del llibre : El llibre com a obra d’art a la Catalunya vuitcentista (1850-1910). De  Pilar Velez i Vicente. Premi Fundació Güell 1988. Biblioteca de Catalunya. Barcelona.El llibre romàntic vers el 1850: el llibre de viatges. 
Dins de la producció romàntica per excel.lència hi ha un tipus de llibre il.lustrat , de gran format, amb clara pretensió “ DE LUXE “, molt representatiu de l’època. Em refereixo al llibre de viatges, que nasqué al segle XVIII. Un dels vessants de la Il.lustració divuitesca fou el desitg de conèixer món nou, de traspassar fronteres, de cercar els orígens de la cultura europea , en un paradis perdut, que igual podia ser Grècia, itàlia o Espanya. Antoni Marí, en un article intitulat Viatge al Jardí de les Hespèrides, feu un sintetic i clar recorregut per aquest tipus de literatura i diu: “ El viatge a Espanya és un viatge al primitivisme. Espanya ofereix al romàntic l’encís d’una cultura medieval i l’exotisme de la civilització oriental. La vida espanyola de la primera meitat del segle XIX gaudia d’una estructura social que als països europeus es considerava perduda… El viatger romàntic que viatja a la península ve a cercar el fonament original de totes les cultures romàntiques…. Espanya és considerada com la nació romàntica per excel.lència perquè conserva els costums, els hàbits, els codis de comportament, les tradicions i les llegendes que els romàntics, en llur país d’origen, han de cercar amb paciència i meticulositat científica. Don Quijote representà, sobretot per als anglesos i alemanys, el prototipus de les qualitats romàntiques essencials: amant dels llibres i llegendes medievals, assumia en la seva persona l’ideal cavaller, enamorat idealment d’una dona, a la qual ofereix la seva gesta, i disposat sempre a lluitar a favor del dèbil i a enfrontar-se a la brivallada del poderós. Un precursor d’aquest viatge romàntic fou Alexandre de Laborde, Conde de Laborde, que amb el seu VOYAGE PITTORESQUE ET HISTORIQUE EN ESPAGNE, comencat a publicar el 1806, inagurà aquest tipus de literatura relacionada amb Espanya i en concret amb Catalunya, car de les 339 planxes que il.lustren tota l’obra 143 corresponen als Països Catalans – Principat i País Valencià. A partir dels anys trenta,aquest tipus de viatge es feu ja molt corrent, sobretot des de França, Anglaterra i Alemanya. Aquesta eufòria per redescobrir l’Espanya romàntica, també arriba a Catalunya en l’obra de RECUERDOS Y BELLEZAS DE ESPAÑA de Pau Piferrer, iniciada el 1839, Piferrer confegí els dos volums dedicats a Catalunya, el segón en morir ell l’acabà Pi i Margall. Parcerisa fou l’editor, promotor i gairebé l’únic il.lustrador dels onze volums dels Recuerdos que conclogué el 1872.
Espero que els hi agradi la litografia del monestir, així com els llibres dels que els parlo. 
Per acabar només dir-los que el proper dia 28 d’octubre d’enguany  es procedirà a la benedicció de l’església de Llorenç de Rocafort a les 4 de la tarda.
Assistència lliure, no poso cap fotografia, perquè sigui una gran sorpresa tot l’esplendor del conjunt arquitectònic d’aquesta esglesia renaixentista, amb el sostre amb arcades gòtiques, els transportarà a l’època dels Cardona senyors d’aquestes terres i també en plena baronia de Vallbona.
Clar la sorpresa arriba, perquè tots tenim una imatge de com havia sigut, i en cap cas s’espera tanta bellesa, dins la simplicitat del císter.

Portalada de l’ església parroquial de Sant Abdól i Senen, antigament dedicada a Sta. Maria de Llorenç de Rocafort. Urgell.

Any de 1593,

Pep

FUTBOL PER LA FESTA MAJOR

Publico aquesta foto que podria ben be ser de la festa Major de Llorenç de Rocafort de l’any 2006, quan jugar un partit de futbol de solters contra casats , a falta d’un alte equip d’un poble veí , feia més festa i omplia la tarda del primer dia . Des de petit que recordo el futbol a Llorenç, fins i tot em ve a la memòria una vegada que el Llorenç va jugar contra Rocafort de Queralt, hi varem anar amb el tractor de cal Timoneda, el portava el Salvador (e.p.d.).

Foto feta per en Lluís Capdevila
Vosaltres amics del meu poble, em podeu dir qui es aquest porter ? Els més joves no ho podeu saber, però potser els que ara teniu 55 anys potser el podreu reconèixer i dir-me quin jove es tracta ?
Llorenç cada any per la festa Major, que es el trenta i el,  trenta – u de juliol, celebrem la festa dels sants patrons sant Abdó i sant Senén, o també coneguts per sant Nin i sant Non, curiosament són els patrons del terme de Banyoles. 
Darrera d’aquesta històrica foto hi va una dedicatòria molt bonica que el meu fill petit dedica al seu germà l’Oriol.

NO EM DIRAN QUE NO ES UNA BONA REFLEXIO LA DEL LLUIS ?

Aquesta foto amb història, m’ha portat a una altra encara molt més històrica, i molt bonica perquè ens recordarà a tots persones del nostre poble, dels quals guardem molt bon record i que ja no hi són i que ens van deixar un bon rastre.


Si forcem una mica la memòria ens portarà bastants històries viscudes amb cadascú d’ells, perquè tots ells van viure molt lligats al poble, o perquè havien nascut a Llorenç, o i estaven casats , eren altres temps, on el poble estava ple de veins o sigui que practicament no hi havia cap casa buida.
Per acabar algú  d’aquest equip, ens podria recordar contra qui jugava el Llorenç ? i qui va guanyar ? i encara un detall més, que era la pared que surt al fons a la dreta ?, es tractava d’algun hort ? i de qui era ?.
Mil gràcies a qui ens pugui aportar una mica de llum, ja no cal dir de quin any es tractava.
No recordo si l’any 2007 va ser l’últim que es va jugar a futbol a Llorenç, ben be podria ser ! 
No tinc cap més foto de moment, si algú en tingués una altra la podriam afegir al present post.

Pep

Be, amb una rapidesa molt pròpia del Magí Amenós, dins les vint-i-quatre hores de la publicació, ja ens va treure de dubtes, aquest jove de la porteria es en David, fill del Costa.

Moltes gràcies Magí.

UN NIU D’UN PICOT, D’UN » PICA-PINOS » , D’UN «PAJARO CARPINTERO»

Aquest hivern per primera vegada he pogut anar a Llorenç de Rocafort, les vegades que he volgut, cosa no sempre fàcil per temes familiars i d’altres que no venen al cas. 
Mai havia esporgat els ametllers del tros del Perdigó que hi ha un grapat tant a la part alta de la solana tocant al tros de Sant Miquel de la família de cal Gene o Giné, que es molt llarg i gran, la part de la solana de darrera la cabana fins tot el racó i tot l’obac, es la primera vegada que els esporgo en persona, no cal dir que el pare ho va fer tota la vida. Sempre em penediré d’haver desaprofitat les moltes ocasions que coneixer més a fons el món de la pagesia que el pare m’oferia de tant en tant, alhora repetia una i una altra vegada on eren les múltiples fites que ens separen dels veïns, jo no vaig parar massa atenció, perquè sempre tenia dins meu, que el pare el tindria tota la vida i si ell ho sabia ja en tenia prou, però la fi sempre arriba i tot el que no has capit, ja no li pots tornar a preguntar. Cal escoltar sempre a tothom però sobretot a les persones de casa i les més grans; la tradició oral no es pot perdre. 


Al arribar al tros, i veure aquests ametllers florits, aquesta explosió, aquest lluïment, aquest engalanament dels ametllers, vaig quedar astorat, em vaig sentir molt petit, molt poca cosa, davant de tanta bellesa, admirat que en la natura tot es cumpleix fil per randa, no pasa res per alt, tot es admirable, com que cada classe ‘d’ametller floreix en temps diferent, com el primer color que surt a la natura es el groc i rapidament seguit del blanc, del lila, i així tota la gamma, com que en una mateixa finca els codonyers floreixin primer els de la part de la solana que de l’obac… tot va sucseint sense que l’ home i pugui fer res, tot al seu temps, que ne’s d’admirable la natura !! i els secles es repeteixen i sempre tornen acomençar.
Ben segur que els que viviu tot l’any aqui en aquest «jardí de la boira «, ja ho disfruteu de manera permanent i continua, una estació s’enganxa amb l’altra de la manera més natural del món; però pels que no tenim aquesta sort, ens meravellem una vegada més fins al punt de que jo em faig pesat, explicant el que es natural a Llorenç. Perdoneu, sóc així i ja a les portes dels 68 anys no puc canviar. 
El que us dic avui, ja us ho he dit moltes vegades, però com deia un gran mestre que vaig tenir a Maldà : repassar sempre és bo !!

Tros del Perdigó, la cabana al fons, es la part més de tota la finca, es el que en diem lo fondo. En primer terme un ametller florit.


També vaig esporgar tots els ametllers del tros de les Pintades, antic terme de la Quadra de Mas Déu, que havia sigut una granja medieval del monestir de Vallbona, i així encara figura els les escriptures de casa. En aquest punt he de donar les gràcies com sempre al meu estimat cunyat en Josep Subirà, que havent escoltat i vist com esporgava el Magí Amenós, em va aconsellar i ajudar a deixar tot aquest tros molt ben esporgat, ell, tot el que fa, ho fa a consciència i ho deixa inpecable. Mil gràcies Josep. 
Abans d’abandonar la part de la solana de Les Pintades, hem pogut albirar un pi ple de vesc » Viscum album «.


Quan vaig a l’altipla del Perdigó, sempre passo per Vallbona de les Monges, perquè tenen bocins de camí enquitranats i es millor pel cotxe i tot planejant fas cap a la part alta de la finca. Si vas per Llorenç, hi ha una llarga i forta pujada, que el Josep Ramon de cal Martí cuida molt be i manté els desguassos al dia, però perquè siguin efectius i l’aigua se’n vagi son molt alts i de vegades noto un fregadís a sota el Range-Rover i anant per Vallbona ho evito.
El dia vint-i-dos de febrer vaig trobar dos pelegrins que feien el Camí de Santiago o Camí de Sant Jaume, i aquest surt de Vallbona i ràpidament s’enfila amunt que cap a  la part alta, el que en diem el camí del Serradells , 

Aquesta fletxa groga, la trobarem cada 200 metres, fins davant de la catedral de Santiago de Compostela; no cal portar una guia.


tenen una bonica vista de la vall fins a les Creuetes ja en vista de Llorenç el meu poble, que el » Camino» passa silenciós pel mitg,es un poble medieval, no perdran ni deu minuts si entren a caminar per dins, veuran una vila que al cim de les portalades de les cases poden veure  esculpit l’any de fàbrica de la casa, el mil sis-cents i pico esta present en tres cases, i d’altres el mil set-cents setanta set i moltes de principis del  mil vuit-cents, la Creu de terme es la més altra de catalunya , be, baixant cap el fondo i recte cap a la solana, trobaran el  camí de Maldà indicat per les fletxes grogues, no te pèrdua; per un home que ha fet el Camino de Santiago/ Camí de Sant Jaume de Galicia es emocionant trobar-te amb pelegrins, que venien des de Tarragona, em van explicar que la primera etapa va des de Tarragona a Santes Creus, després de Santes Creus fins a Montblanc, i d’ aquí cap a Vallbona de les Monges i després fins a Castell Nou de Seana……

Vallbona de Les Monges, vinguent de Llorenç de Rocafort.


Aquests dies d’esporgar he pogut gaudir o be des del tros o des de casa meva a Llorenç, dels tocs de les campanes del monestir, se senten amb molta claredat,de molts Km. de distància, encara que no totes,  són els tocs litúrgics, com Maitines, Laudes, …… Vespres, Completes que el seu toc la gent de les contrades l’anomenen La Campana dels Perduts.

Lletra de mossèn Francisco Bergadà i Solà, que fou trenta anys capellà de les Monges.


Tinc molts motius per estar content i a part de que la nostra neta Mar ha fet tres anys i està molt guapa i pregunta molt, aprent, no li passa res per alt, somriu molt i sempre te iniciatives per jugar, l’altre motiu es que a Llorenç aquests primers mesos del 2018 han plogut molt segons el Ramon Moix que medeix amb el pluviòmetre trobem al gener 50 litres, al febrer 40 litres, al març 60 litres i fins avui dia 11 d’abril 45 litres més . Déu ni dó !!!! Els sembrats fan molt de goig. També en sortiran beneficiats els ametllers i els olivers.
Tot anant cap el Perdigó vaig trobar els camps , ja plens d’herbes noves, una molt cridanera al mitg de flors blanques, es la Muscari botryoides es lila.


Era el dia vint de febrer, tenia permís per cremar, i tenia moltes rames d’oliver per cremar en un bancal molt estret, aprop del camí i no tenia clar que el tractor hi pogués passar amb la màquina de triturar. Però una vegada llegit el permís concedit per l’Ajuntament de Vallbona, 

Permís de l’Ajuntament de Vallbona de les Monges per cremar.


quasi et passen les ganes de cremar, set posen els pels de punta i que Déu t’agafi confessat i sobretot que no canvii l’aire, si et passa quelcom sempre seràs culpable tot i tinguen permís.» Ja t’ho aviam dit «. L’aire canvia d’un moment a l’altre i compta !  molta prudència i seny i para de cremar si convé.

Cremant rames d’ oliver a l’obac del Perdigó.


 Però amb seny i 10 garrafes d’aigua i cavant una bona zona al voltant del foc, em vaig omplir de valor i vinga, serà molt, això sí,  vigilant que les flames no fossin més altres de tres metres, cosa no sempre controlable. Ah !! i quan dones el foc per acabat no pots marxar del tros sense que hi quedi una brasa encesa, vaja et lliguen pels….. ara entenc perquè la gent crema tant poc.

En primer terme una argelaga florida i un bonic romaní i la verdor dels sembrats del fondo del Perdigó.


El dia començava fred,però amb molt bona pinta. A més en primer terme l’argelaga florida ( Tojo) i el romaní i un bon sol que ja apuntava, assegurava  un bon dia per recollir els troncs d’ametller escampats pels bancals, i com que portava el moto-serra per esporgar encara una mica més, mai s’acaba del tot. El tros te un gran altiplà ple d’ametllers i 30 olivers de tres anys i 12 de 90 anys més o menys i molt de bosc amb pins caiguts de l’ultim tifó que hi va passar ara farà uns  14 anys, caminar pel mitg de la serra es practicament impracticable degut als grans pins caiguts i que barren el pas al més pintat, em sap greu perquè impedeix buscar bolets al seu temps (mucoses , negrets , rovellons…. )
Vaig sortir de casa amb el remolc perquè sabia que tenia troncs d’ametller tallats d’uns mesos abans i calia portar-los cap a casa, a més tinguen a casa foc a terra, tot i la calefacció central, es necessari una ajuda per estar be a la gran sala.


Llenya d’ametller cap a casa.


A l’ acabar de carregar aquests troncs d’ametller,vaig respirar una mica, perquè ja sóc gran i em canso; de cop i volta vaig sentir com un martileig molt insistent amb un període de un minut de descans, i torne-m’hi, semblava el soroll d’una ametrelladora i de cop vaig reconèixer que significava aquella fresa o soroll, com un » dejà vu «, de cop em vaig traslladar a quan tenia 13 anys, a la sort del Borràs, al fondo de Llorenç camí de Vallbona de les Monges,(sota l’hort de cala tia Agustina), tros que el pare, olim menava a cal Perejaume. Vaig tenir la sort de veure l’ocell, però no tenia prous coneixements per dir si es tractava d’un Picot garser petit (Dendrocopos minor), mitja o gros, o el picot Siríac,  o Dorsiblanc o Tridàctil o Negre, o  Verd ) Picus viridis),  o el Picot Cendrós (Picus canus). Em vaig afanyar per acostar-me cap o on sentia la fressa, però de cop com si l’ocell m’hagués vist i la feina de l’ocell es va acabar, esperant un millor moment. Vaig perdre el rastre i jo tenia altra feina per fer.
No us parlaré més del Picot, fins l’ultim dia de treball  al tros del Perdigó terme de Vallbona de les Monges. He estat  uns quants dies entre ametllers i caminant de punta a punta el tros vaig fer petits descobriments com que al costat d’un petit marge creixent junts una botja, una planta de timó que just comença a obrir-se i moltes argelagues, ara grogues 

Aquesta argelaga i romani han colonitat la finca, no hi han de ser, però la natura guanya el terreny que havia sigut seu.


i dintre d’uns dies trobarem la flor de sant Joan, aquesta al voltant d’una olivera, sembla que tinguin preferència per aquestes petites delicadeses. Jo en una altra part de la finca, o sigui al bancal de darrera de la cabana, he trobat en dos ocasions que just al costat de la soca de dos ametllers un bonic romaní que li fa molta companyia.

Al peu d’aquest jove ametller i creix ben generós un romaní, sense cap vergonya. L’hauria d’arrencar i no m’atreveixo, 

Aquests dies a part de treballar, m’he donat un tomb per tota la finca, que potser mai ho havia fet i si ho havia fet no m’enrecordava; he trobat un ametller empeltat de pruner al racó del Perdigó, però amb un petit disgust, la part d’ametller de l’arbre era mort, ara només ens queda esperar que surtin algunes prunes i valorar si s’ha salvat quelcom ???, en aquest racó de la finca hi he trobat codonyers ( Cydonia Oblonga) . Tot d’sa de dir als meus quasi 68 anys mai havia vist florir un codonyer, quines coses Déu meu? Que boniques que són les seves flors !!!!, com m’agradaria tenir mes fotos de com evolucionen i com seran dintre d’un mes.

Aquest codonyer es de l’Obac, menys hores de sol, i aquí n hi ha cap capullo obert.


 arbres antiquissims de la família de les Rosácees, tots tenen més de100 anys, el pare els va veure sempre plantats. Per primera vegada a la meva vida he presenciat la floració i per cert les flors son molt boniques, amb una particularitat que les que estan en la part de la solana, floreixen molt abans;

Codonyers de la Solana del Perdigó, com poden veure mot be, les flors estan ben obertes.


Continuament et quedes meravellat. Ha sigut una bonica observació, el poguer comparar el fet al mateix dia  .
Ara amb la gran poda que vaig fer de tots ells, i la pluja que hem tingut fins el moment present, pot haver-hi una gran collita, es impossible fer tants codonaycs (membrillos) . Els codonyers són molt olorosos, són oriünds del Pròxim Orient i que van ser introduïts a Europa fa uns 3.000 anys, repeteixo, podem tenir sort.
Ja què, acabem de parlar dels Codonyers , en castellà «Membrillero», jo guardo un bonic record, de un mesón de Puente la Reina (Camino de Santiago), que ens hi varem quedar a dormir, i pels passadissos hi havia caixes,i coves, carregats de codonys .Tota la casa estava perfumada, exclusivament tota. 
Al fondo del Perdigó, ni vaig esporgar uns cinc de quasi centenaris i a la part obaga uns 12 més de molt antics, o sigui enguany amb la gran esporgada, i les  pluges en podem collir molts kilograms de codonys, haurem de guardar-nos temps per fer la confitura i el dolç de codonyac, també temps per fer la melmelada de mora, que tant be li surt a la Tere, o sigui que si Déu vol ens espera un setembre molt ocupat. 
Recordo que un any que estava dins la cabana pintant les bigues, va parar un cotxe , van baixar dos homes i van carregar 3 caixes plenes de codonys. Jo no vaig dir res, eren dos i un servidor no està tant fort per enfrontar-se a dos joves. Alabat sigui Déu !!
Vull dir que com a metge hem fet servir tota la vida el codonyac per les seves qualitats astringents.

Una bona mata de romaní a una zona del marge que no te gaire humitat.


Dir que el racó del Perdigó es la part més oblidada d’aquest tros, està molt aïllat, degut a un cami molt deficient, i si lo fàcil queda per fer, molt més aquest racó. 


Hi he trobat quatre ametllers gegants morts, caiguts al mitg de la parada i que impedeixen totalment que un tractor o el meu cotxe amb el remolc hi pogués transitar i donar una volta. No m’ha quedat més remei que serrar-los, per tenir pas i que tot es vegi més ordenat, encara que ningú se’n adoni ni serveixi de moment per a res.

Fixeu-vos amb el color d’aquesta llenya d’ametller, que igual fa sis anys que està morta i abandonada al mitg de la finca i que no s’ha fet malbé , el que vull dir que l’ametller aguanta molt l’intempèrie, es durissim al tallar-lo i no es podreix i al foc crema molt be, amb molt poder calorific.


Quan era petit recordo que a mitg camí de la muntanya hi havia un aiguamoll, aquests dies encara hi vaig trobar el clot on naixia l’aigua, que curiós al cap de cinquanta anys ??. A veure si amb tantes pluges li tornem a veure.
En la memòria recordo que també trobàvem un altre altre aiguamoll a la part alta del tros de ant Miquel de cal Giné, tros que menava el germà de la meva padrina.



D’esquerra a dreta: unes petites botges, una petita mata de  timó que just està florint i més aprop una planta de 


El quid de la qüestió era afilerar totes les rames que jo mateix havia fet durant quinze dies d’ esporgar tants ametllers i que feien com 5 anys que ningú els havia arreglat gens ni mica, dons per motius que són prou evidents per la mort dels nostres estimats pares i jo encara exercir la medicina i no podia estar per tot.

Filera de rames d’oliver/olivera, resultat de esporgar-los, només en vaig fer uns 85 de grossos, la resta ho farem l’any vinent.


Tot estava deixat de la ma de Déu i tot estava escampat pel mitg del tros i calia ordenar-les per poguer enviar el tractor per triturar-les, feina necessària per què així pugui ser.

M’agrada posar-los aquest ametller que alhora guarda el fruit del setembre passat i que ja te flors noves, que seran el fruit d’enguany, si més no es bonic contemplar-ho.

En cap cas ja no m’oblidava de l’ocell que ja no em podia treure del cap.
Sempre mirant el tronc principal per si podia adivinar un niu de Picots o Pica-Pinos o » pajaro carpintero, però després d’esporgar-ne cap a quatre-cents entre els dos trossos, no en vaig veure cap, mala sort. Diria que podria ser més freqüent oi ?? donç no segur que aquest Picot deu fer també el niu en pins i d’altres arbres que desconec. Sí segons La Guia dels Ocells dels Països Catalans i d’Europa. Peterson.Mountfort-Hollon, també foraden pins aprop dels contreus , impressiona i crida l’atenció un fort » kri-kri-kri-kri-» tamborina i qui escolta queda absort per tanta feinada, fent el niu «

Una altre ametller, que trobem les ametlles de la collita pasada i les noves flors que esdevindran les noves ametlles.


Vaig alternant tot el que vaig trobant i que em meravella a mi, i que miro de que vostès també disfrutint de la natura i les seves curiositats que vaig trobant caminant per la finca.
Em costa molt per aquestes terres trobar algun niu de processionaria, cosa que a Girona en trobo moltissims, aquí n’he trobat un. Algú em dirà que n’hi han molts, jo no els trobo.


Quan un te el temps just , no està per anar a dinar a casa, i com que tota la vida vaig veure dinar el pare al tros arresserat al sol apoiat en una soca d’oliver o a la pared de qualsevol marge o de la cabana , un servidor fa el mateix; 



ben mirat guanyes quasi una hora de feina, i mentre dines, mires, observes , descanses i penses com deia de ser de dura la vida en els segles passats, els delmes i primicies que els nostres avantpassats havien de pagar al monestir de Vallbona, quan era baronia i ells vassalls,  també penso en els últims anys amb els pares i ara seguin alguns consells dels veïns del meu poble com el Joan de cala Milia m’aconsella sobre com esporgar els ametllers i segueixo el seu criteri, el Jordi de cal Mora que m’explica amb un somriure els kilos d’olives que ha fet enguany, confiant només amb les seves mans i amb el seu vibrador manual,i està orgullós i a la vora del foc m’ofereix una ratafia que a la Carme li surt molt bona ;  del Josep Maria de cala Adelaida, un pagès com Déu mana,ja grandet, però que ho sap tot, ha sigut un gran treballador del tros, un home que el camp ha sigut la seva vida i en sap un niu, només cal escoltar-lo com matinava el dia que havia de crema les rames d’esporgar, encara era de nit i ja cremava i deixava de fer-ho a l’hora d’esmorzar, per si decàs ,feia servir el seny, no hi havia normativa, també vam parlar del molí d’oli de la Vila que estava al costat dels rentadors de la sèquia, que encara hi son;  del Francisco Català que sap molt d’aquest món de la pagesia, com el seu pare (a.c.s.), m’agrada parlar amb ell; l’altre dia m’explicava sobre la collita d’olives d’aquest hivern passat, i em  deia – mai n’havia collit tantes (olives) , però mai n’havia deixat tantes a dalt dels olivers !!! comentari que segur que no tornaré a sentir, molt interessant;  del Magí que se li nota molt que es un enamorat de la feina d’aquest racó de món,el treball li omple la vida, el seu germà en Josep Ramon ens trobem a be al pla del Perdigó on hi te una molt bonica plantació d’olivers molt joves, que rega amb gota-gota quan pot i els cosetxa amb una màquina molt grossa ; o el trobo  des de fa anys, el dia de la Vetlla de Santa Maria a Montserrat (26 d’abril),  del Ramon de Cal Giné que sempre em te al tanto dels litres d’aigua que ha caigut, meticulós en les medicions, això em tranquil.litza, des de petit que amb els pares sempre em parlat del temps, cosa important a l’Urgell,  del Josep Maria de cal Mano que també se li escapa el somriure quan et dona consells i el trobes amb el tractor blau per aquests camins de Déu , el Josep de cal Xepe, que també sent i se li nota que li agrada anar al tros i tornar tard al poble com feia el meu pare (epd),i cada any ens torna a donar consells de com podar les parres que tenim a l’era .
He tingut la sort de poguer compartir la il.lusió de les obres que han fet la Minerva Sallés i en David Miró, acompanyats de’n Joan i la Teo; entre tots ho han deixat molt bonic, ben restaurat i li dona un toc romàntic al l’ unic carrer peatonal de Llorenç. Per molts anys a tots !!. 
També dona bo de trobar cami del cementiri a la Maria el Mano amb la Dolors de cal Giné fent el passeig diari, també algun dia he pogut trobar a la Marialba  de cal Timoneda, que sempre s’interessa per la meva familia i sempre em diu que tant troba a faltar el somriure de la mare Isabel (acs).
També trobo donant un tomb amb el seu gos a la Teo i al Joan de cala Milia, els dos em porten records del meu gos Antoine, que gracies a ell vaig caminar cada dia set Km, ell em va passejar a mi durant 15 anys, ara en fa tres que va morir, l’estimavem molt.
M’han quedat algunes persones per veure, potser perquè no hi són, o perquè arriben tard de treballar fora o perquè ja no poden sortir de casa. A tots una cordial salutació.
 Aquest dies a Llorenç hi havia un no parar de carregar aigua als dipòsits dels tractors i preguntant em van dir que era per matar les males herbes dels sembrats i també per ensofatar amb coure els olivers. Preguntar sempre aclareix dubtes.
 També em dona voltes de com continuarà tot això el dia que jo no hi siga ? Penso que la feina es farà potser millor amb els 8 tractors que hi han al poble. En fi Déu dirà, però a poc a poc tots anem marxant, espero que els meus fills amb el record dels seus avis, el seu exemple de cuidar els trossos i la meva petita dedicació, puguin seguir vigilant o fent o manant que es façin algunes feines perquè no tot quedi erm. Ben pensat que façin el que puguin . Amb el pas dels anys altres agafaran el relleu, ben mirat només som administradors de la terra durant una temporada i la història de les nostres hisendes (avantpassats),passarà a millor vida i amb pocs anys, suaument  caurà en l’oblit. Ep! en cap cas sóc pessimista, que quedi clar !


Tot descansant, em ve a la ment que al batzacar les ametlles, abans de posar les borrasses, el pare ens manava que pleguéssim les ametlles que hi haguessin al terra, després posar les borrasses i tapar les soques, després tots a batzacar i tornar a donar una volta per si alguna havia anat a parar a fora de les borrasses. Déu ni do !! El mateix recordo amb les olives, que primer es plegaven les que estaven al terra, després es posaven les borrasses, es posaven els bancs, es collien les bagues, que sempre van carregades d’olives, i es guardaven per les persones de la família que ja eren grandets i no podien pujar al banc.

Aquest foto es el banc, que en altre temps no molt llunya s’utilitzava per collir olives, a casa en teníem tres, encara que el pare sempre pujava dalt de l’oliver tot i tenir 88 anys, perquè el nen, que era jo, no caigués de l’arbre i no em trenqués cap os.


 Com ha canviat tot, ara les bagues no interessen per a res, al contrari, queden carregades d’olives, perquè el vibrador no transmet la força perquè caiguin. 

Moles italianes, propietat del moli de la família Català.


Ara es tallen totes al esporgar, cosa que he fet fa poquets dies, amb gran sentiment recordant als pares.



 No hi ha res  escrit, i caminant pel tros t’adones de feina que abans no l’havies vist i que aquell ametller mort cal tallar-lo perquè no molesti al tractor quan sembri el blat o l’ordi, que cal esporgar el grandiós noguer ( Jutglans regia) del mitg del fondo, perquè molesta a la cosetxadora quan es l’hora del batre.Si om vol collir nous s’ha d’ensofatar cada 15 dies a partir del mes de maig, cosa que no faig, el pare si que ho feia i per això sempre tenia nous per obsequiar-nos. Mai ho diriau, però en els temps presents, les nous se les mengen els porcs senglars, passen tota la colla dos vegades al dia i primer les xafen i després escolleixen l’aliment de dins, saben el que es fan.
El mateix ordre vaig seguir, a tot el tros de les Pintades, també vaig repassar uns 40 olivers joves, per tal d’esporgar-los una miqueta i de canviar-los les brides si era el cas, molts encara van lligats a les guies de ferro d’encofrar, per si decàs, ja les trauré algun dia, però es molt important que l’arbre creixi recte.

Cultiu i boscos estan a tocar, aquesta foto i l’anterior ens situen al cim d’un turó per no dir muntanyes que per aquestes terres de la Catalunya Nova no en tenim. Ametller històric de més de cent anys; a poc a poc  es van morint tots, no se perquè   han durat tant en una terra tant eixuta, 
Crida molt l’atenció veure el bosc tant aprop oi ?  Això és una realitat històrica a tota la baixa Segarra o ara dit l’ Urgell, tenim tants pocs boscos que no es pot arrencar cap reboll o roure o pi o romaní (romer) plantatge, o be orenga o espígul, o un timó,o una salvia, o una alzina per petita que sigui i  que invadeix la finca, els nostres avant- passats van arrebassar molta part dels boscos per tal de fer-los terra de conrreu, dels resultat d’aquesta llarga «acció «, només van quedar petits boscos al cim dels turons.
Us poso unes fotos per que pugueu observar del que us parlo: 


Si arribava d’hora a casa anava a l’era amb el moto-serra a tallar llenya d’ametller que el pare (acs) la tenia amuntegada d’ ençà més de 10 anys, per portar cap a casa i ordenar-la per no tenir-la a l’ intempèrie i que algú sense volguer se la emporti, pensant que no es de ningú, cosa que ja m’ha passat massa vegades, i si algú ha deixat la llenya a la nostra era, es perquè es nostra, això de pensar que està a la bona de Déu o abandonada es pensar molt. A Llorenç a totes les eres o quasi totes estan plenes de muntanyes de llenya.


Em situo l’ultim dia d’afilerar rames i encara fer anar el moto-serra per l’obac del Perdigó, abans d’anar a fer una ullada a Les Pintades on els meus amics doctors i professors universitaris Fabré i Capdevila van batzacar ametlles el darrer dia d’hivern, cosa que els va omplir d’alegria de pau i d’encant, mai ho havien fet, la Reina Capdevila diu que aquesta terra es tota una meravella i les ametlles també.

Petita collita d’ametlles al mes de febrer 2018, o sigui ben be fora de temporada, 


Be, s’ acaba l’article i encara no em parlat del Picot, donç be, al esporgar el darrer ametller de la tarda em vaig adonar que a sota la bifurcació hi havia un preciós forat rodó d’una família de Picots, la veritat no se de quin es tracta.

Els dos únics nius fets per un Picot, els dos estan fets en ametllers, curiositats de la vida ?, ja se que en fan en més tipus d’arbres, però un servidor no ha tingut tanta sort.


Oi que també hauriau estat contents vosaltres ?. Segur que sí, dons ara us el poso de més aprop, tot una bellesa de perfecció, de precisió i de saviesa en no equivocar-se de tronc. Ep ! greu error si l’ocell hagués escollit un de  més prim; va calcular molt be. El proper dia que hi torni cap a mig maig, miraré si treu el cap el Picot o la seva família si es que han nascut els petits.

Aquesta escorza d’ametller ja no l’oblidareu mai més oi ?


El tros del Perdigó està ple de Lledoners, en castellà ( Almez) Celtis australis. Des de molt petits que ens hem menjat el fruït, són dolços. Són arbres que els pagesos els fan servir per fer ombra,encara que de gegants com a Girona no en conec cap i per  fixar els marges , també tenen un valor diguem-ne ornamental i també per fer mànecs d’aixades o malls i el Lledoner d’Albarrasí, la seva fusta serveix per fer forcats, tartanes, i carros,… el de casa també per llenya pel foc a terra, encara que la gent de l’Urgell prefereix la llenya d’ametller i la d’oliver; les altres llenyes no estan en el seu pensament, com la del : pi, figuera, lledoner, tenen mala consideració com a llenya pel foc a terra.

No cal dir que es tracta de llenya d’oliver, ningú ho diria, però aquest oliver es centenari, fixeu-vos com està de consumit per dins.


Avui dia  , més que mai, s’han de fer grans esporgades, deixant l’oliver/olivera mig fotuda  o baldada, de lo molt tocada que la deixem, sembla que tardarà anys en recuperar-se, però al ser tant agraïda amb pocs mesos pot estar altra vegada en solfa i als tres anys donar les mateixes olives que abans de tocar-lo.

Llenya d’oliver per portar-la a casa per cremar-l a la llar de foc, o millor dit al foc a terra. Es ben be un tresor, que quan finalitza el dia la porto cap a casa amb el remolc.

El dia 19 de febrer primer dia d’esporgar d’aquest any 2018. Abans d’anar al tros, necessitàvem llenya per encendre el foc , perquè la casa estava glaçada i primer vaig anar a l’era a fer llenya menuda per tal de facilitar una bona flamerada de cop, puc dir que ho vam aconseguir. 
Després de dinar vaig començar a esporgar per la solana de Les Pintades, cosa molt necessària perquè amb el meu cotxe i remolc he d’atravessar la parada del meu veí de Rocallaura,el fill del Jaume Moix de cal Mano i no m’agrada trepitjar si ha plogut o està molt tendre,o sigui que ho vam fer abans de ploure i ho vam aconseguir.
Al vespre d’aquest primer dia ja no m’aguantava i mitja tarde vaig prendre un Ibuprofè 400, per treuren el mal del cos, que em feia mal tot, sincerament amb tan poques hores,vaig quedar baldat, maxacat, cansat, esgotat, em feien mal les articulacions metacarpo-falàngiques proximals, mitges i distals, em feia mal la columna cervical sobretot les vertebres Atles i Axis, les lumbars més la musculatura esquerra, fins i tot  els foramens intervertebrals i les facetes interapofisaries, les articulacions coxofemorals, més l’esquere, l’articulació del genoll esquerre ( femoro-tibial ), per les quals ja em medico amb el preparat  Condrosan, dos al dia, les articulacions de les espatlles, humero-genoidal i l’esterno-clavicular,també em feien mal les fibres de GORDON-BRODIE,  fins i tot els músculs Bessons amb el tendó d’Aquiles bilateral, i per colmo també em feia mal un neurinoma de Morton que tinc entre els dits del peu esquerre, amb tota la clínica que descriuen els llibres com el Farreres o el Harrison, fa anys que hauria de buscar una sol.lució, però? ; podria continuar relatant més grups musculars adolorits, però en quedaré amb el múscul tibial posterior de la cama esquerre al costat de l’ os fíbula , sense deixar de banda el malestar de la ungla encarnata del peu esquerre, que me la vaig operar l’octubre passat i no ha servit de res. 
Evidentment seguin aquella dita que diu ! el millor metge és un mateix » em vaig auto medicar , cosa que no s’ha de fer mai, sense permís del metge. Alternar l’Ibuprofè, paracetamol i algun nolotil d’amagat. Sense descuidar al vespre una bona dutxa d’aigua calenta, per relaxar la musculatura i millorar el dolor articular i la resta.
Tots vostès ja s’han fet una idea de com arribava a casa i llavors calia descarregar el remolc que cada dia portava ple de llenya d’ametller o d’oliver depenen  del tros, aquestes dos setmanes o més , he portat cada dia un remolc ple de llenya, i encara en falten, per acabar d’omplir espais buits de casa; a pagès tenir llenya a dins de casa es tot un tresor.
Honestament no he fet la feina que havia de fer, o volia fer, això només ho se jo. Sí, he deixat un rabassó al peu de cada oliver jovenet, per si plou es pugui omplir d’aigua i d’aquesta manera mimar els adults olivers , que tant han costat de pujar-los.
Be, m’he cansat molt, però he disfrutat com feia temps, m’he cansat molt, però he viscut molt, cosa que ningú m’ho pot treure i que potser cada vegada serà més dificil repetir-ho, no per falta de voluntat, sinó perquè el cos segueix el camí de la desfeta humana imparable, està escrit en el nostre ADN, l’home enmalalteix segur, ho he viscut en la meva vida de metge, primer dels altres i ara la meva. Ànims no puc maquillar res. 
 La Tere i jo a Llorenç no ens ha faltat res, em sigut feliços com feia temps. Hem gaudit del silenci, de la poca gent i de  com era el poble quan erem petits.
 L’ església restaurada o quasi restaurada del tot ens acompanya  i la pura veritat es que es molt bonica, es respira Cister per cada racó, que ben mirat no podia ser molt diferent de la fàbrica del monestir de Vallbona.

Església parroquial de Llorenç de Rocafort


Gaudiu d’aquestes arcades, que ens transporten a plena edat mitjana, ens acosten a la família Cardona propietària d’inmenses terres des d’Anglesola, Bellpuig, Llorenç, etc. Llorenç va ser poble molt abans de Vallbona i també vam tenir capellà molt abans de Vallbona, ho sigui que sense demanar-ho hem sigut uns privilegiats i encara ho som.
 Penso que encara veurem la nostra l’ església parroquial, a la ruta del Cister, que vindria molt be pujant de visitar el convent de Sant Bartomeu de Bellpuig o vinguen de visitar Verdú, poble medieval per exel.lencia i on va néixer sant Pere Claver; els dos camins han de passar per Llorenç abans de visitar el monestir femení més important de la Corona d’Aragó: Vallbona de les Monges. Seguirem parlant de pagesia i d’història, que ni ha per rato.
Tot està florit, però falta » la Colutea Arborescens» o espantallops, cami de les Pintades, quan jo era un nen, el pare cada dia, mentre duraba la plenitud dels fruits, al tornar cap a casa en tallava una rama al passar per la cabana de cal Perlo, jo l’esperava en candeletes; ja fa anys que ja no hi és ?, be, no ens quedarem sense.
Fins sempre,

Pep,



L’HOME DE DEU

Seguint amb la vida dels cristians dels segle XX o XXI, he d’afegir una vida més, he de parlar de l’escolapi Josep Maria Segura i Ferrer, que juntament amb la Pilar Valcarcel i uns nois deficients van començar a tirar endavant tot un projecte de vida comunitària a Vallbona de les Monges, sota el nom de L’OLIVERA. 

El poble de Vallbona de les Monges, al fons els terrenys de la Olivera. Foto feta des dels dipòsits de l’aigua municipal.


Jo ,vaig viure d’ a prop l’entorn de la posada en marxa de L’Olivera, al ser fill de Llorenç de Vallbona , també haver compartit pis al carrer Llúria 126 al Centre de Catequesis de Joves, (C.C.Joves), amb la F.E.R.E al costat, sobre l’any 1972-73 i perquè el pare Segura ajudava en les tasques pastorals al rector de Vallbona i Llorenç mossèn Francisco Huguet (1969-1980), quan aquest estava absent.El pare Segura, va ser qui va fer les exèquies del germà de la meva padrina Dolors l’oncle Lliberato (Llibert Pons Capdevila), encara em recordo del sermó que li va fer : tot i no ser un home de missa, li va dedicar una gran lloança, me´n recordaré tota la vida.
El Dr. Pont i Gol li va encomanar les parròquies de Sant Martí de Maldà, El Vilet i Nalec, això va suposar un nou ingrés per a la comunitat, a part de que aquests pobles estaven atesos pastoralment. O sigui que el pare Segura va ser rector de poble.

Part alta del poble de Llorenç de Rocafort, a l’esquerre l’ Abadia, on van viure el pare Segura, la Pilar i la resta de nois.
Al fons l’església parroquial, dedicada a Sta. Maria com posa en la façana AVE MARIA GRATIA PLENA DOMINUS, es de l’any 1593. Portalada d’entrada, d’estil plenament Renaixentista i seguint les proporcions clàssiques. Actualment totalment restaurada, havent recuperat la senzillesa del Cister.


A Llorenç guardem a més un grat record de la presència del pare Josep Maria Segura, de la Pilar i dels nois que mentre s’espavilaven a fer una vivenda per tota la comunitat a Vallbona als terrenys on estan encara, cada vespre baixaven tots a dormir a l’ Abadia (Rectoria) de Llorenç, o sigui que els pocs habitants que tenia i te Llorenç tots es coneixien, mai van tenir cap problema. Donaven vida al poble.

Foto feta des del principi de l’hort de les monges, just davant de l’ermita. Penso que va se l’ única propietat que els va quedar despres  de la Desamortització de Mendizabal (1836-1837).



Em plau escriure una mica ,  molt poc, perquè a ell, en Josep Maria no li hagués agradat gens ni mica, que ningú li atribuís cap mèrit ni  lloança, per petita que fos, per això no afegiré res del que ja s’ ha escrit d’ell en el llibre  «Se de qui m’he refiat «. Una vida dedicada als marginats. Editorial Claret.
Us recomano llegir el següent escric, entendreu moltes coses :



Aquest escrit, només explica la posta en marxa de l’Olivera, i les dificultats que es van trobant i que no van ser poques, el gran esforç de creixement que van suportar i sofrir tots  pegats i una gran acció de gràcies a tots els que des d’on sigui els van ajudar a tirar endavant el projecte de vida comunitària amb els deficients.


Només un detall: un diumenge d’estiu al sortir de missa a Llorenç de Vallbona, la meva mare (e.p.d.) al veure’l que anava tot tacat de dalt a baix, li va dir – pare Segura, si em deixa aquesta roba plena de taques, jo li rentaré i n’hi deixaré de neta del Sisquet (el meu pare) , i per la tarda ja estarà seca i planxada i el meu home li portarà tot caminant a Vallbona a la seva comunitat !. El pare Segura li va contestar – No gràcies ! – Isabel , no s’ho prengui malament, però els meus nois de l’Olivera també van tacats, tenim molts problemes per rentar la roba, jo no puc anar diferent que ells ! i amb un somriure es va acomiadar de la mare, tot agraint-li el gest.
La vida en comunitat deu ser com l’entenia el pare Segura, no tenir res com a propi i compartir-ho tot, fins i tot el anar ple de taques. 
Jo el considero un home de Déu.
Amb aquestes quatre ratlles no he afegit res del que era la norma de vida d’aquest home que ho va ser tot pels seus, endent pels seus els propis de l’Olivera i de les parròquies que tenia encomanades. 
L’Arquebisbe de Tarragona el Dr. Pont i Gol l’estimava molt. Els animo a Llegir el llibre escrit per un gran company seu en Josep Maria Farrés i Sabater » Se de qui m’he Refiat «, podran descobrir la santedat d’aquest escolapi, que va compartir la seva misericordia, la seva caritat, la seva fe,la seva il.lusió, la seva tendresa, els seus convenciments, la seva fortalesa que li venia d’Aquell que en Josep Maria es va refiar. Ell va cuidar la dels altres, no donant cap importància a la seva persona i salut, primer la comunitat. Em sembla que tot això respira evangeli per tots costats. Qui vulgui salvar la seva vida …
Una gran admiració, un model a seguir i una pregaria per l’anima de’n Josep Maria Segura.Rector que fou de Sant Martí de Maldà i del Vilet per encàrrec del Dr. Pont i Gol fins a la mort.


Josep Maria, quan passo pel cami que porta cap a la Font dels Serradells, tinc present el que ens vas transmetre i practicar. El Senyor que et te al seu costat et mimi, com tu vas cuidar i mimar als més petits que et vas trobar pel camí de la vida.
Una abraçada ben càlida, el dimarts Sant, que en aquells anys d’abans del Concili Vaticà II, feiem el Salpàs per cada casa.
Bona Setmana Santa a tots.

Pep

UNA FOTO AMB HISTÒRIA PER COMPLETAR

Rebuscant entre les meves múltiples caixes de records dels 70 dels 80, dels 90,….. sí molts papers, moltes cartes, moltes fotografies, ep ! no us feu il.lusions, en aquells anys no se’n feien gaires, deixem’ho amb unes quantes. Jo puc dir que tot i que el pare era de les persones del poble que primer va tenir una Kodak i en feia per encàrrec, en alguna festa de la parròquia com casaments o primeres comunions, o com la vinguda al nostre poble del bisbe auxiliar de Tarragona Dr. D. Laureano Castan Lacoma, i alguna altra dels avis de casa Pep i Dolores, amb la tia Agustina, la tia Rosalia, la tia Maria, l’oncle Lliberat, i també alguna amb la tieta Mercedes i l’oncle Sisco amb els nens, i alguna de la romeria a Rocallaura, fent jo d’escolà amb mossèn Ramon Blas, molt jovenet ell,de rector a Rocallaura, acompanyat de mossèn Daniel i mossèn Venanci Plana els dos (a.c.s.) etc. Mossèn Ramon fa uns 5 anys em va regalar un Liber Usualis, una meravella. 


Totes aquestes fotos són en blanc i negre, no recordo l’any que va arribar el color, ni tampoc el vull investigar, penso que les fotos ens poden dir l’any més o menys per l’edat de les persones que apareixen.
Eren temps que no es donava massa importància a les fotos, be alguna jove del poble sí que anava al darrera del pare perquè ni fes, i el pare li’n feia.
Recordo que el pare feia una foto i tardàvem nou mesos a veure-la,perquè fins que no estava tirat tot el carret, no el portava a Tàrrega a revelar i els nervis et podien menjar, però temps era temps i t’havies d’aguantar.
Fa pocs dies una persona filla de Llorenç, em preguntava qui vivia a Llorenç els anys 1960 ??? Quina pregunta, difícil d’explicar qui vivia a cada casa. Sovint a les persones ens ve l’anyorança i sense volgué repassem que ha sigut d’aquella gent que van pujar el poble i que nosaltres vam conèixer i ja no hi són.Fem un esforç de memòria, però ràpidament ens quedem empantanegats a l’anar casa per casa; les cares de la gent sens han esborrat de la memòria, i no hi podem fer res per relacionar-les.  La nostra mare Isabel Vila i Gallostra,  sí te una relació manuscrita de tota la gent que vivia a cada casa l’any que ella va arribar a Llorenç, era l’any 1946. Entre d’altres detalls deixa constància que el capellà era mossèn Marceli, l’alcalde en Jaime Capdevila, l’agutzil en Pau de Puig-gros i el metge el senyor Nolla.  Vaig adreçar a aquesta persona a consultar el meu Blog, que la llista esta publicada.



M’ha fet il.lusió trobar aquesta foto, que per la pinta de les persones que hi surten, mirant les seves cares, es pot deduir una certa felicitat o no ? , alhora penso que per ser jove, no cal fer cap esforç, hom es deixa portar i ja està, cap problema !
Un que miri per primera vegada aquesta foto pot pensar, que els passa per dins a aquesta bona gent ? Contents, allò que es diu contents, puc assegurar que si que se’ ls veu; perquè serà ??? No es cap misteri, no es trenquin el cap. Si dir que amb poc érem quasi feliços !
El que si que puc assegurar que cinc persones són de Llorenç i la serra del fons es la solana, que tant portem ficada a rerefons de la nostra ànima, gairebé la podriam dibuixar amb els ulls tancats, posar-li la masia al costat esquerre del camí que va cap el Vilet i a 


ma dreta una altra construcció que ara no recordo el nom; te la seva història.


Anant al gra, no sabem qui esta fent la foto, si puguessim parlar amb ell, potser ens explicaria, perquè havien pujat tota aquesta colla a dalt a Roca la Bassa, o l’era de cala Milia ? un obsequi a les tres noies de fora, un passeig de festa major ?, potser sí, perquè a Llorenç ensenyar la Roca la Bassa era tot un orgull, tothom del poble, de nou-vinguts, de convidats, de forasters, se´ls portava a pujar a la roca; tot s’ha de dir tenia i segueix tenin una vista privilegiada sobre la vall o lo que en diem lo fondo fins al Maldanell i una exel.lent vista del poble de Maldà i el prepirineu si es un dia clar.  També cal dir,que es el lloc més carregat d’història del nostre poble, sinó llegiu al Sr. J.J.Piquer Jover en el seu llibre  La Baronia de Vallbona. Lleida 1981, Excma. Diputació Provincial de Lleida. Institut d’Estudis Ilerdencs.

» In nomine Domini Ego Raimundo Fulchoni vicecomite et Uxori mee nomine Ermessendis vicecomitissa… Per hac scriptura donacionis nostre donamus vobis ipsa Rocha que vocantur Sancti Laurentii cum sua quadra  et sua Kapellania et sua ferreria cum montis et vallis cum pronis et planiciis…. «


Ens cal felicitar el fotògraf perquè la va centrar i va aconseguir uns somriures únics, la foto encara es bona després d’aproximadament 45 anys, que ja es dir.
Be, no se el nom de cap noia forastera de les que surten, ni d’on són, en aquell temps anar convidat a una festa major d’un poble veí o llunyà era un gran regal, donç permetia relacionar-se amb nois/noies que no coneixies de res, un gran atractiu per totes bandes. Els convidats revolucionaven la festa.
Jo recordo que de joves anàvem a festa major de Vallbona, de Maldà, de Belianes, dels Omells de Na Gaia, a Sant Martí no hi vaig anar mai o no me’n recordo.  Tots ens moriam de ganes per anar allí on fos. El pare recordo que molt serio deia quan marxàvem cap a les 4 de la tarda  cap als Omells – a les 12 de la nit a casa !!!. D’acord, la qüestió era marxar lo més aviat millor.
Ballàvem si teniam la sort de trobar una balladora, però de cop en el millor moment, com explicaves a aquella noia que havies de marxar cap a casa perquè el teu pare així ho manava ??? Molt difícil, però procuraves que ho entengués .
Cap a les 10 de la nit pel ball, vinga a parlar amb els companys de Llorenç per veure qui et faria companyia pel llarg camí a les fosques pel mig de serres , dreceres i viaranys. Ningú, ningú tenia pressa. Algun encara hi afegia un comentari com aquest: el teu pare, et te acollonit !!!. Va ànims i posar fil a l’agulla. Al arribar a l’última  llum del poble, m’asseia una estona per si passava algú que havia canviat d’opinió i se’n anava cap a Llorenç. Ningú, cames ajudeu-me, vinga a córrer pel camí, sense llunya, tot eren ombres que t’espantaven, i recordant allò que diu » qui canta els seus mals espanta » donç a cantar i ben fort, que llarg es feia el camí a les fosques, si em punxen no em surt sang.Al passar aprop d’una masia mig caiguda, en la tàpia hi havia una òliba que amb el seu cant caracteristic, xut, xut,xut, vaja com si et cridés, encara corries més. També les trobaves a les parets del cementiri del poble, quan tornaves tard, vaja fosc de la sort i encara teniam la sort de tenir el camí el Collet que pel costat del cementiri anava quasi planejant fins a arribar a la carretera; el vam perdre fa molts anys, canviant per sempre més la vida de la gent gran de poble, entre ells els meus pares, que ja no van tornar mai més a la sort.
Be, un cop a casa a esperar la propera festa major, per poguer ballar amb alguna noia, quines coses Déu meu ?
Be, no m’allargo més si algú dels meus amics, sap qui són aquestes 3 joves desconegudes i els seus noms i de quin poble eren i a quina casa de Llorenç estaven convidades, seria un detall que ens fes un resum; i si no és demanar massa també poden fer públic qui feia la foto .
També hi ha una llegenda sobre una dona que assegurava que amb la força d’un sol dit tirar la roca sencera sobre el taulat d’una casa del poble, però el rector sempre li va impedir cometre aquest despropòsit ( pàg.  24 del llibre La Baronia de Vallbona).
Pep

CAL MAGI, CAL MARTI , CAL CANTO O EL CASTELL DELS CARDONA

Des que era un nen molt petit, que cal Cantó suposava tot un misteri per a mi i per tots els meus companys. ens hi colàvem per la part lateral de la casa.Era la primera vegada que veia cuartos de bany amb banyera i aigua corrent, llars de foc  de marbre a  totes les habitacions.  La vivenda noble de la casa estava reservada per la família Cantó, que per altre costat mai els vaig veure venir ni a passar un cap de setmana, per cert en aquells anys cinquanta i seixanta ningú parlava de tant de relax, tothom treballava fins al dissabte al migdia i poca broma i segons les collites també el diumenge, això sí, després d’ oir missa. La setmana anglesa va ser tot un èxit, però a pagès encara ha d’arribar.
Abans de continuar només dir-los que la història s’explica per passar a Llorens de Rocafort o de Vallbona, o Llorens a seques segons el mapa de P.Placide, ingenieur geographique. Paris 1792. Mapa tret del Seminari diocesà de Girona.


Qualsevol moviment de persones era motiu de tertúlia a la Creu de Llorens. Recordo que a peu pla de cal Canto hi vivia una família, penso que el noi es deia Ricardo i poca cosa més. Anys enrere els del poble que ja no hi son deien que hi havien viscut els de cal Perejaume, abans de fer la gran casa actual. Deia ser un gran cabalé ! Penso que es la casa més gran feta en temps de bonança econòmica, governant la Baronia de Vallbona l’Abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabater, que per altra banda, amb ella, es va fer tot l’aixample de Llorenç. Tot el que considerem fora muralla , les pallisses també ! La pregunta es on batien i on guardaven la palla abans d’ aquestes dades ? Un misteri !. Si mireu les llindes de les pallisses, totes són fetes sota el seu govern. Fou abadessa 32 anys; va demostrar grans dots de comandament i tenia el seu caràcter i en les seves cartes al seu germà de Barcelona el Marquès de Benavent, sempre parlava de la climatologia i que Déu l’havia posat en un racó de món.

Aquesta es la primera fotografia que conec de Llorens de Vallbona, vist per el que es coneix com darrera la Vila.

Llorens vers l’any 1900, ben diferent d’ara. Els fills del poble podeu analitzar els canvis. Tot s’ha de dir, els temps havien canviat, i ja començaven haver-hi entrades per darrera la Vila, començava a haver-hi confiança.
No hi ha cap document escrit sobre on estava el castell dels Cardona, si a la Roca la Bassa, que es podia considerar una roca encastellada o com podríem pensar estava al clos del petit poble de Llorens al costat de l’església com corresponia a l’edat mitjana, el clero i els nobles estan molt aprop. Penso que era  el lloc on ara formen les cases de Cal Cantó antiga casa Pons o casa del Magí, Cal Marti, totes aquestes cases podrien formar l’antic castell dels Cardona, tant modificat que no s’assembla en res a lo que era la fortalesa. De tot allò penso que només queda la gran arcada gòtica de la part de la façana que dona al darrera la vila. I ens pot donar informació la restauració de la nostra  església parroquial. De vegades la casa noble o castell i l’esglesia estaven comunicades. Déu dirà. 



El pergamí de donació inicial de Llorenç es la donació del vescomte Ramón de Cardona, el dia 11 de desembre de 1060, a favor de Gombau Joan i altres de la roca que es diu de Sant Llorenç, junt amb la seva quadra. Segueix una segona ofrena del mateix donant, del 15 de maig de 1076, a Gombau Joan i a la seva muller » de la roca ques diu de Sant Llorenç y de la quadra y de la capellania y ferraria y demés drets «, havent acceptat el vescomte la meitat del delme. Aquest dos pergamins es presten a considerar que el nom de Llorens prové del patronímic d’un sant, igual que Rocallaura; que la roca no és un simple promontori natural, sinó una penya fortificada i encastellada; que la quadra no és tampoc un simple corral de bestiar, sinó una extensió de terra, rodejada de fites, de vegades poblada i que pertany  a un amo.
L’existència d’una ferreria és rara i extraordinària, si tenim en compte que aquella època el manyà és considerat com un orfebre que forja les llances i les espases dels herois i els instruments de treball complicats dels pagesos. ( Les eines senzilles, se les feien ells mateixos).


» In nomine Domini Ego Reimundo Fulchoni vicecomite et Uxori mee nomine Ermessendis vicecomitissa… Per hac scriptura danacionis nostre donamus vobis ipsa Rocha que vocantur Sancti Laurentii cum sua quadra et sua Kapellania et sua ferreria cum montis et vallis cum pronis et planiciis …. «

Si tirem molt enrere, Llorens ja tenia una ferreria, i una capellania l’any 1076.

La documentació existent de Vallbona es molt anterior al monestir i a la vida eremítica  , d’ermitants i monàstica. Llorens es més antic que Vallbona com a poble.


  

Historicament Llorens era tot un tresor pels Cardona, era un lloc segur per portar els soldats ferits en les escabexines amb els musulmans o serrains,  dia si dia també muntaven al pla d’ Urgell. De tots es conegut que habitaven la Suda de Lleida també Saragossa i les muntanyes de Prades . Els soldats venien a refer-se i si era possible curar-se del cos i com no consol per l’ ànima.  Sempre per  tornar a incorporar-se al grup dels soldats casa  Cardona. Recordem que aquesta casa eren ben parents dels Anglesola i els Cervera.


 Al ser Llorens de les primeres elevacions considerables que es troben  vinguen de Bellpuig, dons donava una certa protecció . Tots sabem que en l’edat mitjana les esglésies i els castells estaven enlairats i junts, no es res d’estrafalari pensar que el senyors feudals tinguessin l’església al costat.



Molts dubten sobre si Llorens tenia castell o no ?, o simplement era una roca fortificada, coneguda modernament amb el nom de » la Roca de la Bassa «.
Durant segles la penya de la qual parlem fou el lloc d’on ha estat extreta la pedra per a la construcció  d’ habitatges i ara no dona a entendre, ni de lluny, les proporcions que devia tenir. 

D’ altres de les principals famílies del poble com: cal Mora, Cal Rafel, Cal Pere-Jaume, Cal Timoneda, Cal Pere ?
Veritables soterranis de cal Martí o de l’antic castell  dels Cardona ? mai ho sabrem. Jo penso que el castell no el formava només cal Cantó antiga casa Pons (Caterina  Pons 1678) i Jacint Martí 1602 , ambdós censalistes per al manteniment de la Parròquia, entre de Llorens.



El Llorens medieval no permetia tenir a dins la muralla a les pallisses i les eres, aquestes estaven extramurs i aprop o molt aprop del poble. Era important per guardar la palla, de la batuda,  que serviria pel menjar menjar de la mula o cavall o euga.Dalt tenim de esquerra a dreta les següents eres : cal Timoneda, l’antic cementiri de la vila, la pallissa i era del Domingo l’Elvira, l’era i la pallissa del nostre pare Sisquet Capdevila Pons, l’era i la pallissa de cal Bergadà i la foto no ens dona més de sí, però trobaríem a continuació l’era de cal Mora, de cal Gené i la de cal Martí, i la de cal Cantó i  si continuéssim la part més veïna de les muralles trobaríem l’era de cal Saltó i la de cal Cabalé. Més enllà ni han moltes més, però ja estan descrites en un altre article.

Parròquia de Llorenç antigament dedicada a Santa Maria, modernament a Sant Abdó i Sant Senen.

En el Llorens medieval, totes les cases tenien l’entrada principal per la plaça, encara que fos petita, o compartida com la de cal Bartomeu i cal Bori que ambdós entraven per la mateixa entrada i no podien tancar mai l’entrada. De nens ens hi amagàvem per jugar, era molt misteriosa i plena de racons.
Altres comunicacions entre dos cases  la trobem en un bonic arc ogival entre cal Bori (avui cal Claudio) i cal Saltó. Segurament si miréssim els soterranis de cal Bergadà trobaríem una comunicació amb la plaça per mitja de cal Quim o cal Cames. 

Llorenç vist des de la Roca la Bassa


Des de les obres fetes pel Sr. Cantó, el que possiblement fou el castell dels Cardona, quedà molt malmès i poca semblança a un castell, més aviat ens recorda a una casa senyorial. Jo penso que si era un castell aquest havia d’ocupar cal Cantó, i Cal Martí tot junt, fins i tot les parets de l’abadia, la pedra es de la millor del poble, sinó fixeu-vos-hi, que ben treballada, no caurà mai !.


El Magí i la seva família després de l’incendi de la teulada, no han parat de restaurar i millorar tota la casa, cosa que s’ha tingut de fer des de darrera la vila,perquè a la part més alta de Llorens, al costat mateix de l’Església no poden pujar les grans grues, els grans tràilers, les cuves de ciment i d’altres eines de difícil moviment,  sort que totes les cuves de formigó, grues, camions de bigues i tractors carregats d’obra van poguer anar i venir per la parada del nostre pare Sisquet Capdevila, sense cap pega, donada la  gran amistat des de sempre amb el  Camilo (a.c.s.) i la Tecla, més endavant amb el Magi i la seva esposa i fills. Cosa que tornariam a fer amb els ulls tancats.

Una restauració de tota la façana del darrera la vila. Tot s’ha de dir l’edifici ha quedat molt bonic, elegant i noble com mai havia estat. En una paraula restaurat amb molt bon gust.


Tota la restauració ,  dignifica el darrera la vila. Cal notar l’escut incrustat a la paret amb els cognoms Amenós-Capdevila, li dona un toc d’elegancia i bon gust. Quan es veu millor, es quan hom va de passeig cap a l’era de cal Xepe, llavors si ,es pot observar tota la grandesa d’aquest immens casalot , que en altre temps fou residencia de la família Cardona i temps avenir per donació fou propietat del Monestir de Vallbona. En èpoques de penúries les monges van vendre com tothom, primer es lo primer.
Enhorabona a la família Amenós-Capdevila per aquesta gran millora.
Explico tota aquesta història, perquè al viure al darrera la vila, a l’estiu, quan la gent (estiuejants) o turistes o gent dels pobles veïns per la festa major, venen a donar un tom , sempre es fan la mateixa pregunta, – aquest poble, era un poble medieval oi ? Sí, ho era ! i llavors aquest edifici que es veu era el castell ?, Sí !! donç no s’assembla en res !, però si que ha quedat molt ben restaurat, que bonic.  Hi viu el Magi la seva família oi ? Sí, ell i la seva família. Sobre la part d’entrada tothom te clar que la creu es la més monumental de Catalunya, l’església parroquial, la més antiga de la Ex-Baronia de Vallbona i després be, la visita a la part del nostre carrer , treien el cap a la parada dels ametllers i la mateixa pregunta sobre cal Magí, cal Martí o Cal Cantó ? 
 De cal Cantó els més joves ja no en parlen, ha passat a millor vida. Tot s’oblida. Jo només havia sentit a parlar de l’amiga del Sr. Canto la Sra. Margot. important cantant d’opera.
Els Cardona protectors del Monestir de Vallbona ens han deixat una gran història per explicar.L’any  1191, Guillem de Cardona cedí el castell i el terme de Llorens com a dot a la molt Il·lustre abadessa Ermessenda de Rubió i al monestir de Vallbona, en motiu d’una noia Cardona que vestí els hàbits de monja.

Bibliografia : La Baronia de Vallbona. de J.J.Piquer Jover, Cátedra de Cultura Catalana » Samuel Gili i Gaya «. Excma. Diputació de Lleida. 1981. Institut d’Estudis Ilerdencs.
Breu Història del Monestir de Vallbona. Episodis de la Història. Gener Gonzalvo i Bou. Primera Edició: octubre 2003. Rafael Dalmau. Editor. Barcelona 

Pep

MEMORIA DE LA FESTA DELS REIS DE L’ANY 2007 I DEL 2008 A LLORENS DE ROCAFORT

Espero que tots plegats hagiu passat un molt bon Nadal i que l’any nou que acabem d’encetar sigui venturós i ple d’esperança en un món més humà. Felicitats a tots !!

Qui és aquest nen, que ja deu ésser tot un home ????
Tots els veïns de Llorenç recordem, que ses Magestats ens acompanyaven tota la missa , situats a dalt l’altar a la part esquerre, tradició que va durar anys. Donaven encara un to més festiu a la diada de Reis. Jo de petit mai havia vist els Reis, si sabia que existien, però quan els pares em treien a la finestra perquè els havien sentit passar, només s’escoltaven les campanetes que les seves cavalgadures portaven penjades al coll, amb molta sort podiam veure en la foscor la cua de l’animal de l’ últim Rei, que pujava per la costa de l’era de cal  Saltó, camí de l’era de cal Xepe, per encarar-se cap al fondo que els portaria a Maldà.


El pare, un cop el Sr. Alcalde havia donat la seva benvinguda a ses magestats els Reis Magcs d’ orient, llavors ell els llegia la seva benvinguda , que ara mateix podrem llegir la que va fer l’any 2007 i després la del  2008, l’any del crac econòmic de les hipoteques subprime o de les hipoteques basura, detectades ja l’estiu del 2006. 



Església parroquial de Sant Abdó i Senen de Llorens de Rocafort, en temps de la Baronia de Vallbona, totes les esglésies que pertanyien al Cister, tenien com a patrona a Sta. Maria, que avui dia 1 de gener celebrem la seva festa com a Mare de Déu. A la façana hi figura escrit Ave Maria gratia plena Dominus !!! i la primera clau de volta que es veu a dalt del cor, s´hi troba la Marededéu amb l’infant Jesus als braços amb la rosa de Jericó.


Foto del pare Sisquet Capdevila i Pons, després del parlament, i d’haver donant una càlida abraçada plena de carinyo a ses majestats.Són fotos d’arxiu, en cap cas són del propi any; repassar l’història sempre es bo.

Les Pintades, terme de la Quadra de Mas Déu del terme de Vallbona de les Monges






Després de la lectura el pare sempre els regalava , una ampolla de cava i un petit paquet de ametlles garrapinyades, que feia la mare Isabel , perquè al marxar si tenien un cuc a la panxa,  després de tantes hores de cabalgar i treballar , puguessin matar la gana.


Be, jo també mantinc els mateixos desitjos del meu pare (acs), ilusió, tendresa, admiració, esperança, alegria, i una molt bona acollida als Reis d’Orient, que cada any venen carregats de juguets pels nens i de bona voluntat pels no tant nens i grans.
Bon Any 2016 i molt bona festa dels Reis a Llorens i tot el món.

Pep

BON NADAL A TOTS ELS HOMES DE BONA VOLUNTAT

Estimada família, parents, amics i seguidors del meu blog; només quatre paraules per què si, perquè  us estimo i d’altres us aprecio moltissim sou entranyables veïns meus del meu poble de Cornellà del Terri, de Llorenç  de Vallbona i d’altres pobles que durant la meva vida he fet de metge, a tots molt BON NADAL  i un any 2016 ple de pau, que es el que tots els homes desitgem tenir pau, viure en pau i sobretot donar pau als que estan al teu voltant, cosa importantíssima. Perdoneu que no digui un any vinent molt feliç, perquè no seria correcte per part meva, perquè la felicitat només la podem reconèixer en la memòria com diu ( Tafalla). Segurament que tots tindrem petits moments de felicitat, aprofitem-los, perquè són un tresor en aquesta vida. Jo d’ençà que ha nascut la nostra neta MAR, que al contemplar els seus ullets, el seu somriure, la seva complicitat en tots nosaltres i al estirar els seus braçets perquè l’agafi, i juguem i intercanviem pessigolles, picades de mans, manetes, i comencem a fer ralet ralet a les seves mans, li diverteix veure el nostre gos Antoine ja amb 16 anys , riu quan passa pel costat, aixeca les estovalles de la taula per veure si està a sota, quan la tia renta els plats amb la aporta mig tancada de la cuina, ella es torça per veure-la. I lo mes maco del món es veure la immensa alegria que te quan veu a la seva estimada mare, la Marta ho es tot per ella i ella per la Marta, m’impressiona aquest refiar-se de la mare a totes a totes , ep ! i del pare també, no vull quedar-me curt, però es diferent. M’encantaria que aquest refiar-se durés tota una vida; es un desitg que sempre he volgut, alhora m’encantaria mantenir aquesta confiança cega en Déu nostre Senyor, que ha vegades trenco aquest refiar-me com els nens.
Aquests moments de felicitat omplen la meva vida i la dels  de casa; tots pendents d’aquesta joia. Que bonic es veure-la créixer dia a dia i els seus avenços, que no són pocs; penso que en aquestes festes gatejarà segur !!! i potser es posarà dreta, qui ho sap ?

Local social del poble de Llorenç als pocs mesos de la seva inaguració.

Aquests dies, que a les portes del Nadal, celebrem la festa de la Expectació al part de la Mare de Déu i estic a Llorenç de Vallbona , cal recordar que l’esglesia estava dedicada a la Verge Maria com totes les esglésies que pertanyien al Cister. a la façana  posa Ave Maria Gratia plena Dominus , es l’esglesia més antiga de la Ex-Baronia de Vallbona.

Mare de Déu de la bona Esperança o de la Cinta o de la O. Es un quadre preciós, es troba a Vic.

Em trobo aquí al poble per la petita collita d’olives , tot s’ha de dir fa més d’un més van caure la meitat de les olives, al tros es troben veritables catifes d’olives, fa molta pena. Esperem que la bacteria  Xilella Fastidiosa, no ens mati els olivers centenaris de casa nostra, segons noticies, la bacteria ja la tenim a la regió italiana d’ Apulia.
 Ja vaig intentar-ho fer, fa més d’un mes, però degut a la intensa boira pixanera d’aquells dies, no vam poguer collir. He de dir que Llorenç es un poble molt tranquil  pel carrer no es troba una ànima, tot el poble es com un balneari; es respira silenci,solitud,pau, i com element que delata que hi ha vida es el fum per les xemeneies o ensumanies com es diu aquí.  Quan es fa fosc tothom es tanca a casa a la vora del foc.
Ahir, tornant de la pallissa , a mitja tarda vaig trobar a dos persones i després de saludar-nos, vam comentar que falta molta gent al poble, qui ho vist i qui ho veu, en els tres  últims anys han mort unes  deu persones i els tres estàvem d’acord que no volta ningú. Tant solitari com Monblanquet.

No recordo quin diumenge de Rams es.


La conversa ens va portar a recordar tota aquesta gent que ja son absents, a més estan als volts de Nadal i segons el refraner que diu » per Nadal cada ovella al seu corral «, i vam sortir a parlar que al principi d’estrenar el local social, els dies que l’obrien eren suficients per omplir tres taules , dos que jugaven a cartes i els homes dedicats de ple a la  tertúlia, tant pròpia d’un diumenge per la tarda. Ràpidament em va portar a la ment aquesta foto que us poso al principi i que es obra del meu fill Lluís i que tothom la ha contemplada abastament en el local social.


Tots recordem els que falten, cadascun portava una gran història al damunt, de vegades plena de treball, de malalties, d’anyorança a familiars que van marxar per sempre per no tornar , familiars morts en la guerra civil, a pèrdua de la parella, de treball, d’ alegries, tristors, esperes i comiats i perquè no fantasies que mai es van poguer realitzar. També de fracassos, de llegendes que mai s’han esborrat, de viatges, de relacions humanes, de molts favors rebuts, d’ajudes quan la gent estava malalta, o d’ajudes en temps de les collites, o portar al metge a un veí, o deixar-li una ampolla de llet o d’oli perquè arribaven uns parents. D’agafar gent que anaven caminant de Bellpuig cap a Maldà, o fins LLorenç, o de gent que no tenia mitjans i anava a peu de Llorenç a Bellpuig, o la quantitat de favors que van fer els pares del Joan de cala Milia deixant entrar a l’entrada a la gent de Llorenç o els que venien a peu amb maletes des dels Omells de Na Gaia per tal d’agafar el cotxe de línia, per resguardar-se del fred de l’hivern, petites històries de relacions de nuviatges que no van arribar a port, o de rectors que van deixar bon record caminant de Vallbona a Llorenç per donar la extremauncio o portar el viàtic a qualsevol hora de la nit, ploguen o nevant. D’altres persones estimades que ajudaven a una veïna a canviar una cremallera dels pantalons, o de pentinar-se l’una a l’altra un dia de festa major, etc…. Quantes coses em deixo al tinter de la memòria i que ben segur son bons records per tots nosaltres, com l’Angeleta de cal Damià, quan no teniam infermera i ella posava les inyeccions per les cases, cosa que cal agrair-li.
Recordo que la padrina de casa tenia una capsa plena de cartes dels seus fills morts a la guerra, o del germà Francisco Pons que vivia a França a L´Auberge de la Mare aux Clercs a Mulcent,


de família escampada per la comarca,  Tarragona,Vilanova de Bellpuig o de lo  Palau d’Anglesola, o els familiars de la mama (acs) de Girona. Recordo que quan nevaba o feia dies de destorb la padrina treia la capsa a la vora del foc i vinga a repassar la història de la familia, guardava tant cartes com fotografies no gaire abundants en aquells anys.

Setembre de 2012, tornant del Perdigó, en plena collita de les ametlles

Les dos veïnes, dient que trobaven a faltar moltissim el somriure del pare i la mare i que ja no es igual i que donaven vida al poble, dons la mare no parava de casa a l’era o de casa a una altra casa a portar quelcom o a interessar-se per la seva salut. M’honora que em diguin això i per aquest motiu poso el seu somriure tornant de la ultima collita d’ametlles, l’any 2012. Ningú diria que apunt de pondres el sol estàvem rebentats de treballar, però sí molt contents de la feina feta.
Però també podem contemplar la cara d’altres persones estimades ja absentes i que recordant el seu nom, sempre estaran vives, aquesta es la missió de tots nosaltres, que no entrin el l’oblit. Esforcem-nos.


Ja estem a les acaballes de la collita d’olives 2015, els molins ja no obren cada dia, sinó dos dies o tres dies a la setmana, la feina grossa ja està feta, fa molts dies que no es posa la boira i no plou i això ha deixat treballar a tothom.
Dient, que enguany les olives donen un rendiment del 18% o fins i tot depèn de les partides arriben a donar el 22% o sigui que , per tranquilitat dels no entesos, un sac : uns 10 litres d’oli. Diuen que per Nadal l’oliva ja esta ben carregada d’oli. Una tradició diu, que si la oliva es morta dona un 4% més de rendiment perquè tot es oli, l’aigua ha volat.

Paisatgge tipicament Urgellenc, els sembrats estan sortin i el clima es de calor durant el dia, falten 4 dies per Nadal.


Un secret, que ja es pot dir, si el dia de Nadal voliam fer feliç al pare, calia espavilar-se i acompanyar-lo a missa. L’home al sortir se´l veia feliç, content, radiant, i feia anys que ens feiam una foto davant la portalada renaixentista de l’església de Llorenç i em va be de posar-la per  nosaltres i per vostès que se que també els plaurà.

Últim Nadal celebrat a l’església de Llorenç

En honor a l’estimada Tecla de cal Martí, que durant anys i panys va cuidar-se de d´0brir i tancar l’església parroquial del poble i de tot el que va convindre, de posar flors, parlar i cuidar la roba de la litúrgia. Tots us estem molt agraïts, per tot el que va fer i per lo bona persona que es. La Tecla te el cap molt clar, ahir vaig parlar una bona estona amb ella, junt amb la seva família. Per molts anys !!!!


Avui la lliturgia celebra el IV diumenge d’ Advent…. Maria  se  n’anà decididament a la Muntana, a la província de Judà; entrà a casa de Zacaries i saludà Elisabet……..
Abans d’acabar només dir que us anyorem molt, estimats pares !!!!
Ep ! els veins morts també els anyorem !
Be, res més, només desitjar-vos novament un BON NADAL 2015 i un millor any vinent 2016 per tots.

Pep