Entradas con la etiqueta: les garrigues

TRENTA VUIT RAONS PER A CONTINUAR PLANTANT OLIVERES ARBEQUINES I GAUDIR DEL MILLOR OLI DEL MÓN

Fa més de 40 anys un veí del pare, al veure´l plantar ametllers li va dir Sisquet no els veuràs grans ! El pare li va contestar, si altres no n’haguessin plantat tu no en tindries. El veí li va dir, noi, tens raó. El pare sempre explica que durant  els seus 89 anys, d’abres n’ha plantat més de 2000 entre ametllers i olivers; ah ! i sempre fent els clots a cops de magall i amb l’aixada, no com ara que ve una màquina i amb un minut et fa un clot d’un metre de profunditat, traient la pedra i sauló del fons i posant-hi terra bona del damunt, d’aquesta manera l’arbre arrela molt millor; ben diferent de temps passats.

Abans de continuar vull deixar una vista del paisatge en que creixent aquestes oliveres, no deixe de ser una paisatge típic urgellenc, amb  totes les seves característiques, que el fan únic.

Els ametllers es moren molt i s’han de tornar a replantar, per tal de tenir ametlles, no sabem perquè , encara que al tros del Perdigó al pla, hi ha mitja dotzena d’ametllers que son grandiosos i que el pare els ha vist grans tota la vida, no s’explica o sigui que ell ha optat per plantar olivers, els quals no es moren mai, segur ! A més són una meravella, aguanten l’adversitat, tant la sequera com el fret, com la falta de cuidados. Un veí, fa a prop de 40 anys que te la finca abandonada i tots els olivers estant vius; això si plens de molsa i amb moltes rames seques, molt de llucs a les soques i molta malesa al seu voltant, però vius. Amb una mica d’esforç, esporgant els arbres, llaurant, tallant els llucs i amb una mica d’adob, al proper any tornen a fer olives, increïble, però cert, és un arbre molt agraït.
Aquest petita olivera que veieu a dalt i que te un any de vida, una mica més que menys, amb 4 anys ja tindrà olives com les que veieu davant els vostres ulls. Un tresor !

Autèntiques olives arbequines

Aquest és el resultat, les olives que tenim ara davant dels ulls, fixeu-vos quina gama de colors tant bonics, així són les olives arbequines a mig novembre, el resultat serà el millor oli del món. Disfrutin d’ell ara i al seu temps poden anar a qualsevol molí o cooperativa dels pobles de la Vall del Corb.

Anem per les raons : 

1.  Perquè els grecs ja ens les van deixar a casa nostra.

2. Perquè hem nascut rodejats d’oliveres, no sabem ben be des de quan.

3. Perquè ben mirat, l’oli forma part del nostre ADN.

4. Perquè els nostres avantpassats més propers van viure rodejats d’elles i tanmateix  van   seguir plantant; el pare amb 89 anys  i la mare amb 85 estan encantats de seguir plantant oliveres, mantenen la il.lusió de  quant eren més joves..

5. Perquè les oliveres han sigut testimoni de molts esdeveniments.

Mapa fet per P. Placide ingenieur geographique. Paris  1792, Vallbona encara era baronia.


6. Perquè ens parlen de La Quadra de Mas Déu, de quan era un terme per si mateix i pertaneixia a l’Abadiat de Vallbona , on els nostres avantpassats van néixer en un territori independent dels reis de Catalunya, d’ençà Pere el Cerimoniós , que es va vendre la jurisdicció civil i criminal, mer i mixt imperi, alta i baixa jurisdicció, de tots els habitants de la baronia, pel preu de 22.000 sous, a la abadessa Saurena d’Anglesola (1379-1392). De cop i volta l’abadessa, es converteix en el centre del poder polític, religiós i cultural de la contrada. Vallbona és un » estat » dins d’un altre estat.

7. Perquè aquestes oliveres son quelcom seriós, ens expliquen tant que es impensable viure la nostra història sense elles.

8. Perquè sota seu molts han menjat, han patit, explicat històries de tota mena i molts hi han trencat la son » migdiada «.

9. Un oli que forma part de moltes receptes culinàries, no se quantes.

10. Perquè també forma part de molts remeis de les àvies, de curanderos, de metges i farmacèutics.



11. Perquè nosaltres som testimonis que les escriptures dels nostres avantpassats ja parlen d’un món únic.

12. Perquè de petits, ja sentíem que venien els italians a comprar-nos l’oli arbequí, això ens omplia d’orgull i alhora ens sentíem afortunats.

13. Perquè nosaltres els de la Baixa Segarra o com en diuen ara, l’Urgell,  l’oli està sempre present en les nostres vides.

14. Perquè per Llorens i d’altres pobles de la ex-baronia de Vallbona l’oli és un tema molt important.

15. Perquè  segons el premi atorgat,a l’oli «Cervus» de Cervià de les Garrigues l’any 2009 a Mònaco, fa honor a l’oli de denominació d’origen Les Garrigues. L’oli arbequí, al mapa de dalt, poden veure on es troba el poble de Cervià i el d’Arbeca i el de Llorens. Aquest premi honora a tota la denominació d’origen.

Foto del poble de Llorens de Rocafort, abans Llorens de Vallbona. Foto de’n Lluís Capdevila.

16. Perquè l’olivera és símbol de pau des de sempre.

17. Perquè és un arbre estimat i ben vist per totes les cultures del Mare Nostrum.

18. Perquè un ou ferrat amb aquest oli és quelcom  únic.

19. Perquè quan venen amics, sempre ens treu d’un compromís fent un pa amb tomàquet.

20. Perquè sempre podrem seguir fent torrades a la llar i l’oli li dona tot el sabor del món.

Perquè vostès ,puguin seguir, els pobles que conformen la Vall del riu Corb.

21. Per curar ferides i llagues de la pell.

22. Perquè els compositors i poetes puguin continuar fent cançons tant boniques com  A collî Olives, del mestre i compositor Francesc de P. Brunet Recasens i mossèn Ramon Bergadà i Solà.


23. Perquè pugui seguir il·luminant-nos de nit des d’un llum d’oli amb un bon ble.

24. Per untar els panys de les portes perquè no grinyolin.

25. Perquè sí,perquè  no sabríem passar sense ell.




26. Per mirar-lo dins una bonica ampolla i deixar la ment en blanc.

27. Perquè poguem seguir confitant el tocino (porc), posant-lo amb oli dins la tupina.

28. Perquè poguem continuar fent sabó casolà, que si es  fa servir amb aigua de pluja (dolça), deixa els cabells molt brillants, vaja tot un espectacle.

29. Per seguir fent » oli de cop «, tan apreciat per la gent del camp.

30. Perquè les persones que enyorin els remeis casolans puguin seguir el camí de les àvies d’abans i per exemple fer aquest remei per perellons : recepta molt antiga : prendràs una porció dels cascos de las bestias cuant les ferran, las faràs courer ab oli comú y untarne bent calent los perellons …

Del  remeis, que usaba, lo celebre Señor Vehí de la Péra, lo any 1845.


31. Per seguir fent oli d’arrel de carbesina.


32. Perquè l’església catòlica pugui seguir amb els Sants Olis: del Crisma, dels Catecumens, dels Malalts, de l’Ordre.

33. Perquè els pintors puguin seguir pintant a l’oli.

34.  Perquè al voltant d’un pa amb oli, pot canviar la teva vida.

35. L’oli uneix les persones.


36. Perquè tres generacions puguin gaudir una setmana junts rodejats de la boira, el fred ja el donem per descomptat. Disfrutant d’algun  dia de destorb pel mig i junts gaudir de la història de la família, del poble i de la comarca.

37. Perquè l’oli sempre ha donat per molt i és un bon tema de conversa als cafès dels pobles de Les Garrigues, fins i tot quan no hi ha collita.

38. Perquè és un plaer  quedar-se bocabadat guaitant l’ampli ventalls de colors de les olives arbequines a mig novembre, i fent cua enmig dels tractors carregats,  al molí-cooperativa de Sant Martí de Maldà.


Agraïments: Als meus estimats pares, pel seu exemple al llarg de tota la seva vida, a la família del compositor Brunet Recasens en especial a la seva neta Soledad Torrent i Brunet per la seva generositat, al meu amic Jaume Culleré Caimons de Belianes, amic d’ençà molts anys, al meu amic Dr. Miquel Fabré per la seva estimació a la nostra comarca i l’oli arbequí, tant present en les seves receptes culinàries. Agrair a la Reina Capdevila la correcció de l’article i a Pepe Iglesias, home cultíssim, exel.lent catador de vins, amb moltes publicacions a l’esquena , molts llibres publicats, molts premis literaris, expert en periodisme gastronòmic i  millor persona ; la seva increïble i fastuosa web: enciclopediadegastronomia.es , es per quedar-se meravellat i bocabadat, és algo gran.  Un brindis a ell per la  seva permanent valoració de l’oli arbequí. Veure els que els interessi la Revista Vinos y Restaurantes, podran passar una bona tarda de dissabte i de qualsevol dia de la setmana.

Aqui tenim les plantes Fel de Terra i el Dit de nostra Señora, de les  dos se’n treien receptes prou importants. De  la Digitalis Purpúrea, encar a se’n treu la Digoxina pel cor, actualment en ús.

Vostès mateixos, però ara que més d’un fa vacances, podrà  aprofondir en el tema del nostre oli, i de tots els enllaços que els proposo, que no són pocs; molta cultura a les nostres mans.

Llorens de Rocafort,  el territori més avançat de la familia Cardona, als límits amb els musulmans, que estaven a Lleida i  a les Montanyes de Padres. 



Bona Festa Major 2012 a tots els  veïns de Llorens de Rocafort. Festa dels sants patrons Abdó i Senen, vulgarment anomenats » Sant Nin i Sant Non «. Cal recordar que durant l’edat mitjana la patrona de la parròquia fou Sta. Maria, tema molt propi de la ordre del Císter; com a testimoni, la podem veure a la primera clau de volta al damunt del cor de la nostra església. Llorens, com altres pobles de la Vall del Corb, formava part de la Baronia de Vallbona.

La Verge amb el nen i la rosa de Jericó a la ma.


Cordialment.

Pep

Veure: Abaciologi de Vallbona. Història del Monestir 1153/1990. Segona Edició. Josep Joan Piquer  i Jover .

NADAL I SANT ESTEVE AL PAIS DE LA BOIRA

Enguany com fa molts i molts anys hem passat el Nadal a Llorens amb els avis, ja grandets i que valoren molt que la seva familia, passi aquests dies tant entranayables al seu costat. Per altra banda he de dir que no ens costa gens ni mica aquest estar junts, els nostres fills els primers.  LLorens  per aquestes dades pot esta cobert de boira, boira espesa ,propia d’aquestes terres de la baixa Segarra i del Pla d’Urgell, o trobar-ho tot gebrat com les imatges que els posaré a continuació, no es fàcil de veure-ho, però es dona cada any; aquesta imatge de la creu es de l’any 2009 i les altres també; enguany per Nadal feia un bon sol amb una temperatura molt agradable. L’escriptor Sisco Pasqual Greoles, te un llibre que es titula El jardí de la Boira, us el recomano pels que es vulguin iniciar en un interessant passeig per les terres de la Baixa Segarra i l’Urgell. Altres llibres seus són: Pas de Pardal, Les Bigues mestres, Perfum d’alfàbrega…

Oi que aquest paisatge fa més Nadal ?, clar que si i ens encanta escoltar cançons de Nadal com » La cançó del Breçol )

Mentres Maria breçava y vestía
són ros y tendre Fillet que no dorm,
per que no plore, ni en terra s’anyore,
dolça li canta dolceta cançó,
No plores, nó, Manyaguet de la Mare,
no plores, nó, que jo canto d’amor.
Cada gronxada’t daré una abraçada,
cada abraçada un besset amorós;
mes rosses trenes seràn tes cadenes,
niu y arcobeta les ales del cor.
¡ Que n’es de bella ta galta en poncella !
¡ Que’n són de dolços tos llavis en flor!
són una rosa que’ls meus han desclosa
sols per xuclarne la mel de l’amor.
Féuli, aurenetes, cançons d’amoretes;
feslí musica, gentil rossinyol;
si t’es poch fina ma falda de nina,
bàxen los Angels del Cel un breçol.

Sien ses ales glasser de tes gales,
síen sos braços coxins de ton còs;
jo per tos polsos ne etinch de més dolços,
pere embolcarte, les teles del cor.

Síen ta faxa, si’l Cel no te’n baxa,
quatre palletes de sèch poliol,
quatre palletes tot just floridetes
que’t servirien de faxa y llençol.
                                                 (Mossèn Cinto Verdaguer)

El nostre pare cada any fa el pessebre, fa tants anys que no recordo quan va començar a fer-lo, comença sempre quan acaba la colllita d’olives i llavors es dedica en cos i ànima a fer el pessebre, a recollir diferents plantes: timó, romaní, rames de pi, d’alzina i roure,  de vegades amb glans,  fins i tot i posa petits nius que troba abandonats pel bosch, alguns,  fins i tot te ous, rames d’olivera amb olives, pa de mixó que curiosament segueix creixent un cop arrencat del seu lloc i posat en el pessebre. Sorprenent oi?

Quan arrivem a casa la vigilia de Nadal,sempre trobem el pessebre fet i visitar-lo es com un ritual, ho fem de cop tots plegats, sense que ningú ens ho digui, serà perquè el pare ja hi te acostumats. Les cançons de Nadal fan tota la companyia del món, el pare i te posat un CD, que a l’encendre la llum ja es posa en marxa i mira la música t’acompanya durant tota la visita, no seria el mateix sense ella.

El Nadal fa anys que el passem junts a Llorens, cel.lebrant la » Nochebuena » amb un exel.lent sopar que prepara la Tere . La Dolors, en Josep, la Eli, el padri i l’iaia ja ens tenen la casa ben guarnida fins i tot el pi i llavors la Tere i la Eli l’acaben d’adornar amb tota mena de figures enguany la Maria ens n’ ha regalat unes fetes amb roba.

Després, obrim els regals que ens fem els uns als altres , i que a tots ens agrada. El pare ens fa un  carinyós i entranyable escrit un per un, sense deixar res per alt. Disfrutem d’estar junts, al caliu d’aquesta nit tant entranyable, amb la llar de foc ben encesa, sempre amb llenya d’ametller, es molt calorífica, fa la flama blavosa i no fa espurnes i si es possible a mitja nit veure la missa del Gall  del Vaticà. Un premi per l’esperit.; però hi han anys com enguany que els assumptes familiars s’allarguen, i llavors ens perdem la missa de Gall. Una llàstima..Sempre es pot veure en diferit a internet.

El dia de Nadal, anem tots a la missa del poble, el meu pare als seus 89 anys està molt orgullós dels seus i més que visquin amb ell la grandesa d’aquestes festes. El Nadal ens ha marcat per sempre més.

A BETHLEM
Anèm
a Bethlem,
a veure´l Messies:
anèm
a Bethlem,
y l’adorarèm.
Ses blanques manetes
petites com són,
sent tant petitetes
formaren lo món.
Ses galtes hermoses
són blanchs gessamins,
plantats entre roses,
per Angels divins.
Sos ulls que somriuen
y ploren d’amor,
jo no sé què diuen
que roben el cor.
Per qui vol besar hi
son llavi es de mel;
per qui vol entrar-hi
son cor es un cel.
Anèm
a Bethlem
a veure’l Messiés;
anèm
a Bethlem,
y l’adorarèm.
                                                           (Mossèn Cinto Verdaguer)
Olives arbeqines , fixeu-vos quina gamma de colors tant bonica

El dia de Sant Esteve, vam anar amb el Lluís, el pare i jo a la Cooperativa de Sant Martí de Maldà a buscar l’oli que ha sortit de la collita 2011. La veritat es que ens feia molta il.lusió, tot i saber de la pobra collita d’enguany, on més del 50% de les olives havien caigut al terra, i clar la Denominació d’Origen no permet plegar-les. S’ha de respectar la normativa. Però la filosofia del pare es, fer » l’oli pel gasto »  com diuent al meu poble. Importantíssim per qualsevol família. No parlem de negoci, parlem d’algo més entranyable, algo que va lligat a la familia. Tots estem més que orgullosos de tenir a la cuina uns quants litres d’oli de casa. Recordan sempre, tot el sacrifici que comporta fer la collita a mig novembre, la majoria dels dies amb un temps advers, que pot anar de la  boira intensa i ploranera, a fred, vent, pluja, fang, en fi la climatologia es molt variablle a la tardor i al començar l’hivern.

El pare fent els tràmits administratius per la recollida de l’oli que ha sortit, de la collita 2011. Tots l’esperem en candeletes. Es el millor oli del món sens dubte. Un oli carregat d’història per tots costats. Aquestes oliveres han sigut testimonis de molts esdeveniments, tenen tants anys que moltes segur que van viure en directe, quan va començar l’ època feudal als pobllets que configuraven la baronia de Vallbona, també van ser testimonis de quan Els tercios de Flandes caminaven per aquestes terres de l’Urgell camí  dels Paisos Baixos.   ( veure mapa del riu Corb del temps de l’abasessa Estefania de Piquer ) , uns camins de Rocafort, Nalec i Ciutadilla plens de soldats, o sigui molt frequentats, amb molta vida.

També testimonis de l’aplicació del Concili de Trento, amb totes les consequencies que tot això va portar a Vallbona i com no testimonis de molts pleits per l’ús de les aigues del riu Corb i les seves peixeres i molins, i moltes altres històries com les anades i vingudes del rector de Vallfogona al  monestir de Vallbona, etc.

Imatge molt segarreta, encara que estiguem a l’Urgell, molt aprop d´Omellls de Nagaia

 Enguany han sortit  pocs litres d’oli , però es el que hi ha i tots contents i disposats a  disfrutar-lo. El Dr. Fabré un gran entès en gastronomia ( escriiu en la Enciclopedia de gastronomia en » Dialogos de Besugos y Gorrinillos «, bon cuiner, bon metge i millor professor,  aprofita qualsevol moment per disfrutar d’aquest oli i ens explica com el fregits tenen més sabor amb aquest oli extra verge i també cru, un pa amb oli pot ser un esmorzar ideal. A casa seva quan arrivo amb oli, els seus fills i la seva esposa començen a llescar pa, només per gaudir-lo i saborejar-lo  sense més, sense cap acompanyant, pa amb oli  i prou tot recordan els temps de la collita i la cançó  A collî olives 

de Francesc P. Brunet Recasens. i  la lletra de Mossèn Ramón Bergadà i Sola fill de Llorens de Rocafort

El nostre oli regit per la Denominació D’origen Les Garrigues permet fins un grau d’acidesa. Però l’Oli Verge no  permet més de 0,5º i aquests  olis protegits per la  denomicació no sobrepassen els 0,2º d’acidesa.

 El fet d’agafar-lo tant aviat després d’acabar de molturar-lo es que te el gust molt afruitat i agrada molt al pal.ladar i a més el color es verdós molt bonic, que més tard el perd per passar a ser de color de l’or, també molt bonic a la vista i exel.lent al pal.ladar. Oli protector, poliinsaturat, augmenta les HDL.

Segur que aquest paisatge d’oliveres els agradarà, es molt de casa nostra. El periodista Lluís Foix anomena a aquests marges la catedral dels pobres. Quanta raó te, els nostres avantpassats i van deixar la pell fent-los i refent-los quan quien degut a les fortes pluges , que tot s’ha de dir són molt escasses.

Llorens de Rocafort o també dit de Vallbona, forma part de tots aquests  poblets que conformen la Vall del Corb, i dels seus trossos surt aquest oli tant i tant bo. Com podeu veure es un païs de secà, on les sequeres no són d’ara, enguany ha sigut tant forta que ens ha fet perdre més de mitja collita. Només ens queda confiar amb que la propera sigui una gran collita.

Collita 2011, escassa, degut a poques pluges que van caure.

La cançó de mossèn Ramón Bergadà , diu així : Són petites negres fines, són la joia de l’Urgell, les olives Arbequines fan un oli con d’or bell……… Però com vostès podem molt be observar, no es cert ! són d’una gran varietat de colors. Enguany pensavem que els veuriem, donada la gran sequera, però al final si hem disfrutat d’aquest ampli ventalls de colors.

 Llegint a mossèn Bergadà tot fa pensar que a lo millor era tradició collir les olives quan eren ben negres, pensant que l’oli era millor perquè eren madures oi que és possible ?

Espero que els agradi aquest racó de món. La Catalunya Nova te els seus encants. Un d’ells es aquest oli, la seva gent i els seus petits pobles medievals situats a dalt dels turons i a redós dels castells, com: Llorenç, Guimerà, Ciutadilla, Nalec, Rocafort, Maldà, Rocallaura, Omells de Na Gaia, Montblanquet, etc…Dono les gràcies a en Joan Nadal pel disseny de l’etiqueta.
Una abraçada per tots els seguidors del blog.

UNA TERRA ,SEMPRE PENDENT DE LES CONDICIONS CLIMATOLOGIQUES

» Con el corazon partio »  viuen la gent de l’Urgell i de la Baixa Segarra, aquests primers dies d’octubre,  on tothom està batzacant ametlles, es el pa nostre de cada dia,durant la tardor, uns fent correr les borrasses i d’altres el vibrador, conviuen dolçament els dos sistemes, encara, que predomina amb escreix el sistema mecànic.
 Fins i tot la prensa escrita, en parla llargament de la sequera d’aquestes terres, i donen per perduda la mitat de la collita d’olives.  Tot s’ha de dir i a mercat a Bellpuig, no hi ha grup de persones per petit que sigui, que no parli  del tema i que els ametllers fan pena a tots els trossos.  Lo curiós del cas  es que no plou com Déu mana d’ençà el passat mes d’abril.  Els ametllers se’ls veu tocadissims per la gran secada que pateixen, surten molts cascalls, els paguen més barats, però si aquests els bellugues ràpid,  se sent un soroll, vol dir que a dins hi ha l’ametlla, o sigui són autèntiques ametlles amb la clofolla externa enganxada al damunt, però poc atractives  a la vista. El pare les guarda per fer ametlles garampinyades,  per cert boníssimes.

Aquests primers dies d’octubre ha fet tanta calor que , que en el camp no veiem volar aquests ocells: tudons, puputs, aligots, caderneres, esparvers, mallaregues, tords, pigots verds, pigots abigarrats, merles, pardals, moixons, orenetes, garses, estornells, ducs, enganya-pastors, corbs, cap aguila perdiguera, roquerols, tampoc em vist volar cap alosa, griva, falsilla, ni mussols, ni òlibes, ni oriols ( oriolus, oriolus), cap pit-roig, en canvi si em vist caminar dos perdius adultes o sigui els progenitors perquè els petits des del juny que ja van sols. Pensem que es possible que al caure el sol i a l’arribar la frescor de la marinada cap a les 20,30 hores , tots aquests ocells surtin a volar, a caçar. a beure si es que poden trobar aigua, donç en tot el terme només hi ha una font i esta molt amagada. Jo, he omplert una cogulla excavada a una roca de la finca , perquè aquests ocells des del cel puguin veure brillar l’aigua i puguin baixar, encara que  penso que l’aprofitaran més els porcs-senglars, que no paren de voltar a totes hores, deixen un gran rastre.

Si no plou aviat els ametllers  poden morir.
Cada dia,  quan arribes al tros, veus els ametllers que fan pena,  i de reull , els olivers , amb poquissímes olives i aquestes poques estan acompanyades d’altres quasi  «microscòpiques» , que amb prou feines treuen el cap, vaja una  llàstima, et trenquen el cor.

Collita 2010 del tros de Les Pintades terme de La Quadra de Mas Déu.

 Vull recordar-los-hi que les olives arbequines de verdes passen a grogues i a tota la gamma de colors que són una meravella als nostres ulls. Ara degut a l’escassetat de pluges, les olives passen de verdes a blavoses  i ja veurem, com acabaran si en els propers dies no plou. Aquestes fotos que els poso són de la collita passada, o sigui de l’any 2010, segur que disfrutaran amb la seva varietat de colors.

No em diguin que no són un encant, millor dit un tresor, donç enguany ja no veurem aquest color. Vostès se’l quedin en el seu interior i ja no l’oblidaran mai més.

Una mostra més d’aquesta amplia gamma de colors de les olives arbequines, sense volguer fer-me pesat. Segons Mossèn Ramón Bergadà i Sola ….aquestes olives, són la joia de l’Urgell… L’oli extra verge de la comarca de Les Garrigues, es tant bo i amb tant poca acidesa, que l’any 2009, la cooperativa de Cervià de les Garrigues va tenir el premi al millor producte Español a Mónaco.

Foto feta a Llorens el 7 d’octubre 2011. Vostès mateixos. Sense paraules.

Feia anys que no veia aquesta imatge, tristissima, i que tal com pensa tothom, això no s’arregla encara que plogui en els propers dies. La collita esta perduda i la de 2012 molt tocada, donç els arbres els costarà recuperar-se.

Propera collita 2011

Una altra imatge, impactant.

Paisatge de marges de pedra seca i oliveres, molt tipic d’aquests pobles de l’Urgell.

El pare, ja abans del mes de juny, preveient el que podia passar i com que l’experiència val molt, va fer una bassa a cada olivera, per tal d’aprofitar l’aigua de pluja; no ha servit de res; les basses estan intactes. Ara entendran vostès que la gent de pagès estiguin amb » El corazon partio « , les dos collites més importants d’aquesta terra, perdudes. Costa consolar-se. A l’Urgell històricament sempre hi han hagut quatre collites: els cereals, les ametlles, la vinya i les olives. Si degut a la climatologia, fracasavent dos o tres de les quatre, sempre quedava algun euro per guanyar.
Tots saben que lo important es el clima, ( com diu la gent d’aqui, el que mana es el cel ) que plogui, perquè el regadiu de gota en gota , no fa tota la feina; només si les coses van be, potser colliràs un 25% més. En aquests moments la majoria de pagesos ja donen la collita per perduda..
Tampoc ens ajuda a l’optimisme que l’agència de qualificació de riscos FITCH, degrada dos punts els bons de l’estat Español. i també amb data d’avui dia 11/X/11 ha rebaixat  els punts a tres comunitats Autònomes españoles. Reconfortant, per no dir una altra cosa. I Trinchet  fins ahir president del BCE, adverteix de que la crisi es ya sistèmica; els metges aquesta paraula ens fa pànic, perquè saben que quan una malaltia es sistèmica afecta tot el cos i moltes vegades queda cronificada. I també encara una altra noticia Standar & Poor’s i Fitch , amb data a2/X/11 rebaixen la solvencia de la majoria dels bancs españols. La festa continua. Tant be que s’esta  a Llorens,amb el silenci i amb la companyia del vent i sense diaris
Fins i tot els arbres fruiters tampoc estan per bromes com les serves, normalment són més grosses.

Els codonyacs, també s’han quedat petits

L’Abadessa Maria-Teresa de Riquer i de Sabater ,  que governà el monestir i la baronia 34 anys i sempre que s’escrivia amb el seu germà Felip-Mariano  de Riquer, marquès de Benavent, que residia a Barcelona, en cada carta li feia referència sobre el clíma sec de Vallbona  i dels pobles que configuraven l’ Abadiat  i afegia que Déu l’havia posada en un racó de món . O sigui que les sequeres ja venen de molt lluny.
M’abelleix posar-vos aquesta foto de Vallbona, perquè ens ve de camí cap a la nostra finca del Perdigó » El Pla, o sigui la part més alta del tros «
Aquesta imatge es la primera que va veure Aulèstia, aquesta foto esta feta del camí que va de Llorens a Montblanquet.Evidentment que Aulèstia no va veure tantes cases, temps era temps i les coses aneven per un altre costat.
Antoni Aulestia i Pijoan , en el seu llibre ESPAÑA SUS MONUMENTOS Y ARTES-SU NATURALEZA E HISTORIA » CATALUÑA » per D. Pablo Piferrer y D. Francisco Pi Margall, amb notes de d’Aulestia de l’any 1884. Volum II. La primera vista que va tenir de Vallbona va ser des d’aqui dalt, cami que passa per Llorens i va cap a Montblanquet, o sigui que el cami passava per dalt la carena, no pel fondo. La carretera actual, va estar feta durant la dictadura de Primo de Ribera.
Referint-se entre la provincia de Tarragona i Lleida:  … Hay también entre estas dos provincias montes escarpados ; y apenas salvada hacia el mediodia su primera cordillera, vese ya en la hondanada el monasterio de Vallbona, cuyo torreón octógono, coronado de agujas y frontones de crestería y dominado por una baja pirámide central, se destaca apenas en el fondo pardusco de las montañas que  en torno suyo se levantan.
Está Vallbona en un valle triste y solitario cuyo silencio no turban más que de ve en cuando el sonido de las campanas y los cantos de las monjas; y es todo en él tan grave y tan solemne, que el hombre se acerca con respeto á sus muros y huella con temor la tierra, turbado por el eco misterioso que va dispertando cada uno de sus pasos. Unas pocas gradas abiertas entre dos bajos paredones en que crece el musgo, conducen a un patio (avui deu tractar-se de la plaça on hi ha la font) donde junto al templo hay cinco sepulcros del siglo XIII, lisos unos y adornados otros de escudos de armas….

Encara que ja la trobareu en algun altre apartat del Blog, em ve de gust posar-vos la única litografia antiga  de Vallbona (1846) és de’n Parcerises.
A l’hivern tornarem a parlar, espero que tinguem sort amb el tema de l’oli. Ja no parlo dels bolets, que penso que enguany no en veurem cap. Aquests dies d’en cel claríssim i d’un sol de justicia, no em vist practicament ningú, tal sols acompanyats pel silènci, el vent serè tot el dia i cap a l’hora de sopar arribava la marinada, tant estimada a casa nostra, vol dir que a partir d’aquell moment ja marxa la calor, però un altre regal que ens queda, són les olors de les plantes aromàtiques de casa nostra, que entre ametller i ametller , i molt a la vora dels camps de cultiu , les trobes al passar-li  les mans i et queden perfumades, pel timó , el  romaní,  la flor de Sant Joan ( Helichrysum stoechas), l’espigol, la sàlvia, la ruda, etc. intensament perfumades. El gran regal de les nostres terres.
Salvia
Veure J.J. Piquer Jover . Sobre flora y fauna de la Baja Segarra.
Veure J.J. Piquer i Jover, Abaciologi de Vallbona . Fundació Història i Art Roger de Bellfort.
Veure Marti de Riquer, Quinze generacions d’una família catalana. Quaderns crema. Any 2000.
Veure La Vanguardia del dissabte 8 d’octubre de 2011. Vivir.
Veure A. Aulèstia i Pijoan. España, sus monumentos y artes-su naturaleza e historia » Cataluña» Volumen II. Barcelona 1884. Editorial de Daniel Cortezo y Cia.

A COLLÎ OLIVES

Aquest llarg escrit que estic començant, es una bonica i llarga  recerca de la cançó A CULLÎ OLIVES ( OPUS 117 ), pràcticament en l’oblit de la memòria colectiva, (més endavant us diré perquè he parlat d’oblit), es tota una història resumida en un rajolí d’oli, que tots tant valorem i estimem. (Veure «Catalunya i els seus productes » Tàrrega març de 2010, de Teresita Daroca, Diplomada en Nutrició, treball premiat per l’obra social de la Caixa de Manresa).

 



( Amb data d’avui dia 14 de maig de 2011, amb l’ajuda de’n Josep Jou i Buch, em fet  i penjat aquest video al Youtube, sobre la cançó A COLLÎ OLIVES, llletra de Mossèn Ramón Bergadà i Sola i música del compositor F. de P. Brunet Recasens . Publiquen aquest video amb permís de la Sra. Mª Soledad Torrent Brunet hereva del músic i resident a Paris. Fins i tot amb permís del Sr. Francesc Cassú i Jordi , director de l’orquestra La Principal de la Bisbal, al piano i com a soprano la Sra. Salomé Petit i Boyero.

Aquesta cançó la va fer mossèn Ramón Bergadà i Solà (1920), jo amb el cor a la ma no tinc cap més mèrit que haver recuperat la cançó prou important per tots nosaltres fills de Llorenç i també per tots els ciutadans de la comarca de Les Garrigues.

Els personatges que hi intervenen són prou importants donada l’època que va succeir. Cal dir que aquests savis , amb una gran cultura són els germans Ramón i Francisco Bergadà, ambdós preberes, fills d’una familia ben arreglada de Llorens, amb un arbre genealògic que ens cal remuntar a 400 anys enrere i alhora, cosa del tot irrepetible, es que els cinc germans vius es feren religiosos, o sigui es consagraren a Déu.

L’altra persona que intervé és en Francesc de P. Brunet i Recasens, músic de Barcelona, amb arrels maternes a Bellpuig i paterns a Igualada (recordem que d’Igualada també són fills els músicolegs Josep Mª Gregori i en Jordi Savall,  a qui li acaven de donar el premi  Grammy, pel montatge musical sobre la Dinastía Borja. Església i poder al renaixament. 
Amb bona voluntat els dos tiren endavant aquesta bonica cançó, que tant ens lliga a tots els de la comarca de Les Garrigues i tot l’Urgell i que els més grandets l’han viscuda de dalt a baix, o dit d’una altra manera tal com diu la cançó. Tots portem la collita d’olives a dins del nostre cor, perquè senzillament era important per una casa de pagès  d’aquests pobles de la nostra comarca

Foto propietat de’n Joan Bergadà Ruera 

Una familia de Llorens de Vallbona a principis del segle XX(propietat d’ en Joan Bergadà i Ruera, el Joan de cala Milia de Llorens), una familia formada per tres generacions, fent les feines propies de la collita d’olives.
Des de petit, que a casa nostra, com a moltes cases del poble de Llorens, voltaven petits impresos amb poesia, cançons, pregaries e historia recuperada de la marededéu del Tallat i els miracles que va fer, etc.

totes elles fetes per mossèn Ramón Bergadà, que va ser rector de Rocallaura (d’ell es el cambril de la Marededéu), també va ser vicari de Cervià de les Garrigues, va estar a Ciutadilla, Falset, l’Albi, Constantí (han editat un diari seu, que es titula ESPIGOLANT), rector de les parròquies de la Purissima Sang i de Sant Francesc de Reus i Canonge de la Seu Metropolitana de Tarragona, fins a la seva mort el 26/1949.
La cançó A collî Olives sempre m’havia atret molt i pràcticament em sabia tota la lletra des de petit, la sabia de memòria, en aquell temps que no teníem ni ràdio ni televisió i disposavem de més temps per dedicar a altres coses, fins i tot a perdre el temps.
El llibre Espigolant me’l va regalar el meu amic Josep Foix, actual propietari de la casa pairal de cal Bergadà de Llorens.
Un hivern, parlant amb la Tecla Ruera de cal Martí, em va dir  que ella de joveneta al tros la cantava, amb la seva germana la Maria de cala Milia (a.c.s) i també la sap la Pepita Moncusí de cal Ton; clar això em va fer pensar, en que algú l’hi havia posat la música.  Tornant a llegir el diptic de la cançó a més de llegir el nom de mossèn Ramón Bergadà i figurava el de Francesc de P. Brunet Recasens com a músic. Qui era  aquest músic ?, però aqui va quedar.
Dies més tard vaig començar a investigar sense saber ven be per on, però donada la condició de prebere  de l’autor de la lletra, vaig començar primer per tots els seminaris de Catalunya, fins i tot l’Abadia de Montserrat i les Saleses de Barcelona, ningú coneixia al músic Brunet.

Decepcionat del tot; vaig continuar buscant i al Seminari de Girona  vaig tenir una grata sorpressa al trobar un llibre que va escriure Mn. Ramón Bergadà titulat  FRA ROMEU DEL COR DE JESUS (Reus 1933) una monografia dedicada als seus germans tots ells religiosos. Que curiós , que i feia a Girona ?, després pensant, resulta que acavada  la guerra civil espanyola, el bisbe de Girona era el Dr. Cartanyà fill de Vilavert del Camp i amb això en tenim prou, donç al mateix temps,  Mn. Francisco que havia sigut 32 anys capellà de les monges de Vallbona i després canonge de la Seu de Tarragona , ben segur que a Tarrragona  s’havien de fer amics amb el bisbe de Girona, i li va regalar el llibre; quan el vaig trobar , estava nou , com si ningú l’hagués estrenat.

El meu pare sempre em deia que els senyors canonges de cal Bergadà n’havien repartit un exemplar d’aquest llibre  a cada casa del poble; però el que passa amb els anys, es que tot canvia de lloc i acaba perdent-se i més si pel mig hi ha hagut una guerra. Be, ja tenim un llibre recuperat que parla de la història familiar de cal Bergadà i alhora també repassa una part de la història del poble des de l’any 1480 al 1933, repassar sempre es bo i a més s’apren.



(D’en Lluís Foix: …. les rengleres de marges que venen a ser com les catedrals dels pobres, dels artesans rurals…….)


La lliuta continua, tampoc coneixien cap obra del músic Brunet a la Casa de Cultura de Girona, a la Biblioteca de Catalunya, a l’Ateneu Barcelonès, aqui vaig trobar una monografia sobre el monestir de Vallbona, feta  per Mn. Francisco Bergadà i Solà, publicada per La Sociedad de Atracción se Forasteros, titulada El Real Monasterio Cisterciense de Sta. Maria de Vallbona de las Monjas molt interessant i completissima, encara que el Sr. J.J. Piquer digui que Mn. Francisco es un historiador de poca volada. Jo que en se molt poc, ja em serveix, evidenment la obra del Sr. Piquer es extenssissima i  imprescindible per qualsevol que vugui saber quelcom sobre el que va ser en altre temps La Baronia de Vallbona .
Un bon dia vaig tornar a telefonar a la biblioteca del Seminari de Barcelona, al ser el Sr. Brunet fill de Barcelona. Una jove molt atenta em va tornar a confirmar que no tenia res d’aquest músic, però que coneixia una persona que era possible que em pugués  ajudar, es diu Josep Mª Gregori i el trobarà a la Universitat Autonoma a  Bellaterra. A partir d’aquell dia les meves trucades a la Universitat es van multiplicar sense resultat, no estava de sort, trobar al Sr. Gregori va costar uns 10 mesos. Tot arriba , un dia vaig poguer contactar amb ell, em sentia un home afortunat. Després de presentar-me, em va dir que si que coneixia el compositor Brunet, i tot seguit em va dir que era un home amb sort, perquè la neta del compositor era viva, vivia a Paris i que en pocs dies venia a passar un mes a Barcelona, fins i tot em va donar el seu telèfon, fixeu-vos, com va girar la truita de cop i volta? Mai li agraïré prou.

Va arribar un dia que ens vam coneixer,(9-3-07) i tots plegats semblavem uns nens, illusionats com mai, encantats de que es donés aquesta trovada, semblava que no podia ser, ens vam presentar, saludar ella es diu Sole  i el seu marit René, metge com jo. Tot parlan la Sole, que es la neta del compositor  em va assegurar que fins aquell moment ningú s’havia interessat per l’obra del seu avi  i això em va omplir d’alegria i  de satisfacció. Va ser una tarda molt llarga, vam parlar sense parar de moltes coses, em va parlar dels seus records de petita, donç tenia una tia monja al monestir de Vallbona que es deia Donya Mercedes Brunet, de les berenades als estius a la creu de terme de Llorens, per cert única per la seva alçada i es d’una sola peça. dels viatges amb carro des de Bellpuig fins a Vallbona, de l’oli que el seu avi s’enduia del molí de Vallbona cap a Barceona.
De l’amistat del seu avi amb mossèn Francisco i Ramón Bergadà, en sabem ben poc, no ha quedat res de les llargues xerrades d’aquests homes tant erudits a redós de la creu de Llorens . Ningú ha deixat escrit de que parlaven, però ens ho podem imaginar, vistos els resutats tant fecunds que a hores d’ara tots podem

Llorenç de Vallbona vint-i-cinc de desembre de dos mil cinc, tota la meva família varem passar el Nadal a Llorenç amb els pares. Tot gebrat, com podem veure a la fotografía, Temperatura set graus sota cero. Apocs llocs podem veure aquest  espectacle de la natura.  No es troba ni una ànima pel carrer. Autor de la foto Josep Capdevila.



(Cal Bergadà, que fou la casa pairal de la familia Bergadà-Solà, situada al lloc més enblemàic de Llorens, vostès mateixos ). Vostès potser no reacorden una gebrada igual ? Quin any era ?
gaudir, de la extensa producció històrica, literaria i musical, com la cançó A COLLÎ OLIVES.
Després de comentar una mica la vida de la comunitat i de la restauració del monestir, passarem a parlar de l’obra musical del seu avi, que després de la guerra civil espanyola, en va quedar molt poca cosa; el corpus del Sr. Brunet constava de 170 opus. Déu ni do, però al ser un músic eminentment religiós, la majoria de la seva obra , va quedar destruïda durant la guerra.
Vaig parlar que buscava la partitura de la cançó A COLLÎ OLIVES, donç la lletra ja la tenia d’ençà molts anys. La Sole tota trista em va dir que la familia mai l’havia tingut, i  ni la coneixien.

Ja fosc ens van despedir  amb desitjos de tornar-nos a trobar ben aviat , quan tornessin a Barcelona.
Cap a casa sense la partitura D’ ACOLLÎ OLIVES.
Als pocs dies vaig rebre per correu la partitura original de la cançó LO RIU CORB  opus 70, per cert molt bonica i estrenada a Tàrrega el mes de novembre de l’any 1926 per l’Orfeó Nova Tàrrega.

Mapa fet a Paris  el 1792 La Catalogne par le P. Placide, Ingenieur geographe.

Durant els hiverns a Llorens,sempre he seguit repasant la història del monestir de Vallbona, el llibre més important es l’Abaciologi del Sr. Piquer i altres teballs publicats del Sr. Sans Travé, Sr. Gozalvo i Bou i d’altres, com el llibre Quince Generacions d’una familia catalana, del Dr. Martí de Riquer, molt interessant per tothom, que parla de l’Abadessa Mª Teresa de Riquer i de Sabater, la qual va governar el monestir durant 30 anys. Paga la pena repasar-ho, donç els de LLorens vam tenir més d’un malentès amb aquesta abadessa, llegir les seves cartes al seu germà de Barcelona el Marquès de Benavent Felip Mariano de Riquer i de Sabater,  te el seu encant; en totes elles sempre fa relació amb el clima de la baixa Segarra, quines coses oi ? nosaltres despres de 200 anys encara seguim parlant de la baixa pluviositat de casa nostra. Aquesta abadesa es la que va manar fondre «La campana dels perduts (1784)», es diu «Assumpció» i va ser fosa per Lluís i Adjutori mestres de Calaf. El llibre » Quince generacions d’una familia catalana » del Dr. Martí de Riquer en parla abastament, una meravella.
(Lletra manuscrita de mossèn Francisco Bergadà i Solà)
Junt amb la campana » Beneta «formen el conjunt de les dues campanes regulars , necessàries a tot cenobi cistercenc.
M’agradaria  que la coral de Sant Martí de Maldà que l’hivern passat ja van estrenar la cançó A COLLÎ OLIVES, estrenessin la cançó Lo Riu Corb.



Molt abans de saber qui era en F. Brunet , o sigui abans de coneixer la seva neta, no parava de llegir l’Abaciologi de J.J.Piquer, per tal de poguer recollir alguna noticia que em portés a aquest músic. Un bon dia vaig arrivar a el capitol d’efemèdires i records, on  l’any 1936 La Hispanic Society of Amèrica, publicà l’obra Rimas, que està encapçalada amb el poema The Ladies of Vallbona, de l’hispanista Archer M. Huntington, datat de l’any 1931, en el qual es dóna una visió romàntica de les nostres abadesses. Em va interesar el tema i amb la curiositat  de saber el contingut d’aquest poema,un bon dia, vaig telefonar a l’Arquebisbat de Tarragona, per demanar-los si em podien trobar el poema THE LADIES OF VALLBONA.  Me’l van enviar rapidíssim (agraït a laSra. Teresa Salort). Contentissim de tenir-lo, em vaig posar a saborejar-lo , el recomano per la seva bellesa, estudi exaustiu del Sr. Piquer tiutlat LES DAMES DE VALLBONA, versió, comentaris i notes d’un poema d’A.M. Huntington, traduit pel cultíssim poeta Marià Manent.
 En aquest treball el Sr. Piquer fa palès totes les persones que han contribuit a portar el nom de Vallbona més enllà del seu entorn. Tot seguit trobem el compositor Francesc de P. Brunet Recasens  que ha fet varies composicions com  Goigs de Ntra. Sra. del Claustre. Vallbona de les Monges, opus 3,  Hinme Vallboní opus 77

i també d’altres de la contrada com les anteriors que ja he descrit abans, també el Cantich de la Romeria a Ntra. Sra. del Tallat opus  57 i d’altres.

La primera vegada que vaig sentir a parlar d’Archer M. Huntington, va ser en la presentació del llibre Sorolla a Santa Cristina  de Sebastià Ruscalleda, Història del quadre » CATALUNYA» de la Hispanic Society of America de Nova York, el dia 23 de juliol de 1993 a Lloret de Mar, on hi havia el net de Sorolla, que em va dedicar el llibre que parla d’aquest quadre. Va ser el Sr. A.M. Huntington a Paris,el novembre de 1911, llavors president de la Hispanic Society qui va encarregar a Sorolla els olis sobre les diferents regions d’España per la decoració de la biblioteca de la instituació.
El 12-XII-2004 vaig anar a visitar el museo Sorolla, Paseo General Martinez Campos nº 37, 28010 – Madrid. El 2 de maig de 2009, dissabte, vam visitar la exposició a Barcelona de’n Sorolla al Museo  Nacional d’Art de Catalunya (MNAC)  que va ser la exposició més vista d’España.  Podem dir que Sorolla es un gran pintor, vam quedar ben enamorats , bocabadats, extasiats,de tota la seva immensa  obra. D’aqui ve que per titol del meu blog hagi escollit  THE LADIES OF VALLBONA, que ens uneix Vallbona amb un pintor tant admirat per mi i per tot el país.

Com tots sabeu el monestir de Vallbona de les Monges , va ser el monestir femeni més important de la Corona d’Aragó.
En plena collita d’olives a finals de novembre, feia un dia de temporal amb vent i pluja, boira , i el pare va dir que ho deixessim correr i que ens n’anessim a la vora del foc. Un cop a casa em va venir com un tir, que un lloc importantissim i ben aprop  de casa, podria trobar la partitura de la cançó A collî olives,  aquest lloc es deia Universitat de Cervera, Biblioteca Josep Finestres. Un cop a Cervera, la bibliotecaria, una exel.lent persona em va facilitar la feina moltissim, primer va consultar el sistema informàtic i rapidament em va dir que si, que aquesta partitura la tenien en el fons J.J.PIQUER JOVER. Al cap d’una estona d’obrir caixes, va apareixer amb gran alegria per part meva, realment era cert que la cançó tenia partitura.

 Molt amablement me la deixaren fotocopiar. També gairebé sense  volgué vaig trobar la revista SEGARRA editada a Maldà, encuadernada, i en el nº 47, el Sr. Iglesias Guizard,  mencionava que een el llibre d’honor del monestir de Vallbona el dia vint d’agost de mil nou-cents vint-i-sis signava el Sr. Francesc de P. Brunet Recasens. O sigui que de cop i volta comença a ploure noticies sobre de l’ilustre compositor , prou que han costat, però són tant benvingudes que em fan molt feliç.
Contentissim de la troballa, però em moria de ganes d’escoltar la cançó.Ara començava, la interrogació, de com gravar-la ?, primer per mi mateix, després perquè els de casa l’escoltessin i per les persones grans del meu poble i després perquè també li faria il.lusió a la Sra. Soledad Torrrent neta del compositor, que segons em va explicar s’havia fet gran sense escoltar la música del seu avi. Ella va escoltar per primera vegada  com sonava la múscia del seu avi  el 25 de setembre de l’any 2000, perquè tot ho havia guardat la seva tia,com un tresor intocable . Segons m’explicava , quan es va fer va càrreg de la herència  del seu avi (entenguis les partitures que quedaven) i en va enregistrar 14, entre elles: Sospirs opus 16, Lo Reyet opus 59, Lo mirall de la Pastora opus 65, Lo riu Corb opus 70, Lo cego d’Alhama opus 165, Arri, arri Cavallet,opus 85, Lo bon Jesuset, Cançó del Romaní opus 84, amb Carme Cusidor com a soprano i al piano amb Josep Surinyac.
En la segona trobada amb la Sole i en René els hi vaig regalar la partitura de la cancó A collî olives, no cal dir la il.lusió que els va fer i ells alhora em van regalalr la partitura del CANT DE LA SENYERA, Chor fàcil, per a tres veus d’home. Lletra de Mossèn Ramón Bergadà i Solà Pbre. Rector de Rocallaura. Dedicada al Rvnt D. Ramón Rovira Pbre. Director del «Orfeó» Josefí Santmartinench». Música de Fco. de Paula Brunet Recasens. Opus 69.

Aquest hivern en la collita d’olives en vaig regallar una fotocopia a la gent de l’Orfeó de Sant Martí de Maldà.
Un dia sense volguer i com caigut del cel ens vam trobar amb el músic i director de la Orquestra La Principal de la Bisbal, Sr. Francesc Cassú i Jordi i li vaig comentar les meves preocupacions i em va dir que m’ajudaria,, però necesitavem una soprano, i  va dir cap problema, la meva esposa es soprano, es diu Salomé Petit o sigui que ho farà amb molt de gust , només calia trobar un dia, i al cap de dos mesos es va donar el dia i es va grabar la cançó A collî olives, per cert preciosa i molt llarga, llarguissima, o sigui que el qui vulgui i te temps suficient per saborejar-la i reviure tot el que diu, al menys a mi em passa, perquè recordo de petit que tota la collita i elaboració de l’oli anava segons la cançó.
Clar, la pròxima visita que vam fer a casa dels esposos Soledad Torrent Brunet i el Dr. René Collas, els vaig regalar el CD amb la cançó gravada i vam fer una festassa, fins i tot va venir el seu germè de Tossa. Haviem fet el cim. Recuperar una cançó totalment perduda i a més grabada, prou iomportant com per celebrar-ho. L’hivern passat o sigui del 2009 la coral de Sanmarti de Maldà la va reestrenar i m’han assegurat que per la propera festa major de Llorens la cantaran a l’esglesia al final del concert.
 La  Sra.Soledad Torrent, i Brunet em va explicar que el seu avi el Sr. Brunet, va ser mestre de capella del monestir de les Saleses del Passeig de Sant Joan de Barcelona i professor de classes pràctiques del Seminari Conciliar de Barcelona.

La missa Auxilium Cristianorum , Opus 94 de F. Brunet, es va estrenar l’any 2009 a Lucena (Jaen) i la parella i van anar des de Paris, jo l’he escoltada i es una meravella, molt festiva, encomana la liturgia als fidels i que la visquin amb tota l’alegria ,evidentment en gregorià.
La familia Brunet  s’instal.la a Castellterçol a passar l’estiu  l’any 1936, sense imaginar  que s’hi quedarien tres anys, amb moltes privacions i mal de caps i la música deixada de costat totalment, res de res de composar . El Sr. Brunet va aprofitar el temps i va dibuixar totes les masies de Castellterçol, aqui va una.

La Sra. Sole Torrent ha titulat el llibre que ha escrit sobre el seu avi:
» UN MUSIC OBLIDAT « FRANCISCO BRUNET I RECASENS  1861-1939. BARCELONA  2006.
No puc acabar de parlar d’aquest important músic i la seva neta , sense parlar del seu espòs el Dr. René Collàs, nascut a St-Etienne el 1924, de la seva vida de metge s’ha passat 20 anys de metge a l’Àfrica treballant per Nacions Unides. Es una persona amb una immensa cultura, tot bondat, al seu costat si està molt be i es estimat per tots els seus, em meravella la seva serenitat . Ha escrit diversos llibres: LES CHEMINS RETROUVÉS, LES JOUTES À SEMÈNE, L’OTAGE BATTANGHI (PRESSES DE VALMY),PENSÉES GRAVES ET BURLESQUES (AUTOEDITION), PENSÉES LAPIDAIRES (AUTOÉDITION), AU SERVICE DU PRÉSIDENT, LE LIVRE DES MA MÈRE,ETC………




La parella formada per en René i la Sole, són encantadors i  estimen tant Vallbona i Llorens i el seu entorn com jo, fins i tot els dol moltissim que les pedres de La Quadra de Más Déu, volin o canviin de lloc; la infantesa de la Sole, va tanscorre fent múltiples berenades als estius des de Vallbona a la creu de Llorens, passant per la Font del Serradells i de com li agraden les ametlles , l’oi i el vi del pais. M’explicava que també frequentaven les altres fonts com la de Sant Ramón, la del Racolenjup i de la Pica on fa poc l’Ajuntament de Vallbona ha retirat el sarcofag gòtic orlat d’escuts que prové de l’església de Montesquiu . També anaven amb el seu avi a Rocallaura .
Aqui va la relació del Corpus del Sr. F.Brunet Recasens que consta de 170 opus

El germà de Mossèn Ramón, Mossèn Francisco Bergadà va ser 32 anys capellà del Monestir de Vallbona de les Monges, va estudiar a fons l’arxiu del cenobi i va fer dos publicacions d’una gran calatge una publicada a la Revista de Atracción de Forasteros de Barcelona i l’altra a la Revista Segarra que es publicava a Maldà, el seu director era  el Sr. Iglesias Guizard.

Vaig tenir contacte amb les monges Saleses de Salamanca (Monasterio de la Visitación c/ Dr. Torres  Villarroel 556-68, Telèfon 923.2212.91, CP 37005 Salamanca)  la seva superiora es diu Sor Isabel  de la Puente i no coneixien l’Himne a Sant Francesc de Sales , l’any passat van cel.lebrar el 400 aniversari, jo els vaig enviar la música de la cançó. Les seves germanes del monestir de Madrid si la coneixien..

Aquestes ametlles són del troç de Les Pintades terme de La Quadra de Mas-Déu.
Continuant amb l’oli, que es el que ens ocupa, vull recordar, el noms de les partides d’on surten les olives a Llorens de Vallbona:
Alsina, Astinclar,Cau-gros, Collada, Comametlla, Comapregona, Comunclat, Comunsaris, Convidal, Creueta, Culroig, Devall de la bassa, Fondo, Forques, Mallola, Perdigó, Pla del tres,
Serra-fosca, Solans, Tornellet, Tossal gros, Vinya.



Aquesta font com tots a aquestes alçades ja sabeu, està a la plaça del monestir de Vallbona, la varen fer picapedres locals, en temps de la última abasessa jurisdiccional Donya Isabel de Gallart i de Grau, parenta dels Riquer. Aquesta Abadessa com a últim acte jurisdiccional seu, va donar una font al raval, encara la podem anar a visitar, encara raja.
Falta una peça clau , per obtenir l’oli que són els esportins.

Aquest esportí,  també dit cofí , aquest es un cabàs pla, d’espart, com l’usat per a posar-hi l’oliva mòlta al temps de premsar-la ; el vaig portar de casa de la Tere de Gata, ells tenien un molí , en castellà Almazara compartien amb un altre soci i cosí seu, a Llorens ja fa anys que no en queda ni rastre. Recordo que aquests esportins s’omplien de pasta d’olives triturades, l’un al damunt de l’altre fins a fer una bona pila i llavors es posaven a dins d’un aparell hidraulic que anava compimint i començava a sortir un rojolí d’oli groc molt groc com un fil d’or.

La recepta del meu pare Sisquet sobre la conserva d’olives:
Un cop tenim les olives a casa, cal posar nou vasos d’aigua i un de sal de  la mesura. A l’arribar a la Cuaresma el dia de dijous sant o divendres sant , se treu l’aigua vella i es retiren les olives fetes malbé.

Amb l’oli ja a les mans acaba aquesta bonica història , que va començar en la busqueda de qui era aquest Brunet Recasens i ja veieu quin tresor d’home, de pare, d’avi, de compositor i d’amic, home enamorat de la seva familia, a la que va cuidar i mimar fins a l’extrem.

Aquesta història ens ha portat a coneixer molta més gent, com la comunitat de Saleses de Barcelona, la comunictat de Saleses de Salamanca que l’any passat van cel.lebarar el 400 aniversari del seu fundador Sant Francesc de Sales, (no oblidem que el Sr. Brunet els va fer l’himne per  l’aniversari anterior) cosa curiosa no en quedava cap ni ha Barcelona ni a Salamanca, sinó a les monges de Madrid, quines coses Déu meu ?, tot s’ha de dir el monestir de Barcelona del passeig de Sant Joan va ser cremat i amb ell totes les partitures, no queda rastre de res)

Sant Francesc de Sales, el fundador de les monges saleses.

 hem conegut al Sr. Josep Mª Gregori i Cifré, musicoleg de remon, també implicat amb la recerca de l’obra  del Sr. Brunet, gràcies a aquesta búsqueda em conegut el  bonic poema The Lladies of Vallbona i per motius ja explicats en un altre lloc, dona nom al meu Blog.
A partir d’avui tots podem respirar tranquils i saborejar l’oli extra verge de les nostres terres.

Per tots vostès un ramet de vesc (Viscum Album ), tant propi del temps de collir olives i tant present en els nostres pins de Llorens i molt present a la Fira de Sta. Llúcia per les festes del Nadal al Pla de la Catedral de Barcelona, per cert Déu ni do del seu preu.
Per acabar aqui va una bonica imatge dels meus pares Sisquet e Isabel que són els primers enamorats d’aquesta bonica història, de la qual se senten protagonistes any rera any i des del primer dia que canten la cançó A collî Olives, donç sí, van conèixer a l’autor de la lletra, Mossèn Ramón Bergadà i Solà,  Canonge de la Seu Metropolitana de Tarragona i fill de Llorenç.

El pare Sisquet Capdevila  i la Mare Isabel Vila els dos junts en plena collita olives 2010 a la tros de Les Pintades del terme de » La Quadra de Masdéu » de la qual ne’m parlat extensament en un altre article sobre aquesta antiga Granja Cistercenca medieval , la qual pertanyia a l’Abadiat de Vallbona  (Baronia) i que últimament ha sortit a la prensa, degut al seu estat d’abondo .

Els germans Bergadà i Solà  foren nomenats canonges de la Seu Tarragonina, primer Mossèn Ramón i va ser nomenat amb la dignitat de canonge mestrescola i més tard fou nomenat canonge Mossèn Francisco Bergadà que havia sigut 32 anys capellà de les monges. A LLorens tothom de l’edat del meu pare 88 anys els recorda com els sinyors canonges i res més .      
Un bon amic meu i ex-escolà de Montserrat m’ha regalat aquest bonic poema que tracte de l’Oli de l’Empordà, per cert molt estimat per totes les contrades de Girona i com que la nostra mare es filla de Girona donç he cregut oportú posar-lo

Poema de Joan Salses, músic i compositor i pianista

                        
El tema de l’oli, mai s’acaba i dona per molt en les nostres vides, per  la ºqual cosa», seguirem amb més notes.