Entradas con la etiqueta: igualtat

PAPA, DISFRUTA DEL CANSAMENT

Ja tornem a ser a casa, s’ha acabat la cinquantadosena peregrinacio de l’Esperança a Lourdes organitzada per l’Hospitalitat de Girona i presidida pel nostre bisbe Dr. Francesc Pardo i Artigas.  Hem tornat amb les piles ben carregades, allí hem viscut, conviscut, compartit amb els malalts, companys brancadiers, infermeres, personal sanitari, mossèns i els inseparables pelegrins, que ells donen molta vida al nostre entorn i ajuden en el que cal, per exemple en formar el cor de  cantors en les funcions religioses, que es de vital importància per la litúrgia i per damunt de tot ens fan companyia , parlen amb els malalts i també amb nosaltres i a poc a poc van forman part de la nostra gran familia. Pelegrins us estimem molt!


Com m’agrada veure a la vora del Gabe amb  el seu soroll/fressa caracteristic/a i la seva velocitat, (perdoneu a l’ Urgell, només tenim El Corb, i ens fa una mica bastant d’enveja), i sense volguer les estones son més plaents;  un malalt i dos pelegrins parlant dolçament, això ens omple de pau, o veure tres brancadiers amb dos malalts en una cafeteria prenent unes cerveses i explicant-se la vida i » miracles «, d’ençà la última vinguda a Lourdes; i també veure un grup important de joves asseguts sota els arbres del Accueil, tocant les  guitarres; o a primera hora del matí passant pels passadissos del Accueil donar-los els bons dies tot cantant, després de la pregaria de les set amb el bisbe i tot el personal de servei; tot ajuda a tenir un gran dia, que només de veure les seves cares, ja ho hauguren. Quan sento tocar les guitarres, sento al nostre estimat amic Cesc Rovira, la l’Enric de las Heras,  la Lali Valdivieso, i tants d’altres que tant em van ajudar a ser feliç. Mil gràcies a tots. La felicitat va començar per quelcom gratuid, amb poca cosa en teniam prou: Una cançó que recordo molt, i d’altres, però en poso un rosset, que cantava molt be, això que mai he sabut cantar:

Paff era un drac màgic
que vivia al fons del mar,
però sol s’avorria molt
i sortia a jugar.

Paff era un drac màgic
que vivia al fons del mar,
però sol s’avorria molt
i sortia a jugar.


Em tornat cap a casa, contents de veure que aquesta gran organització que es l’Hospitalitat de Lourdes de Girona, està alerta o en un  (stant-byte ) constant, per adonar-se sense perdua de temps de lo que el malalt necessita en qualsevol moment, sigui el que sigui. Dona bo, de mirar les cares pels passadissos dels brancadiers i les infermeres, cares alegres, que transmeten  el bon dia que Déu ens do , amb el seu somriure, mirada i manera de caminar; van disposats a tot, ajudar a rentar-se a vestir-se, a posar panyals als qui ho necessiten, a recordar la medicació i donar-la al que no ho controla, deixar mudats amb la seva credencial i el seu fular i la medalla de la diòcesi de Girona, i fins i tot el seu perfum, quan se’n van a esmorzar ja estan guapissims. A Lourdes temps no es igual a temps.


De bon mati, tots em sentit els cants i les paraules del bisbe, que no es deixa racó per adreçar una pregaria i unes paraules d’ànims a , malalts, infermeres, brancadiers, personal sanitari, en fi que a poc a poc ens anem posant al lloc millor per tal de mirar el més petit detall que pugui ajudar als nostres més necessitats. 
Sovint es bo entrar al menjador, perquè allí els trobem a tots i anar saludant als malalts que no havíem vist, per diferents motius : d’Aiguaviva, o de Tortellà, de Lloret, d’Olot, de l’Escala, de Tordera, de la Bisbal, de Biure, de Cornellà del Terri, de Vilademuls,  de Calonge, de Besalú, de Vilabertran, de Salt, Bescanó, d’Anglès, de Torroella de Montgrí, de la Canya, de Medinyà, de Vidreres, etc. El malalt s’emociona quan el saludas i li dius jo vaig estar de metge al seu poble fa molts anys, i això genera empatia i coneguts comuns, encara que allí et digui doctor , donç si que el recordo, però s’ha fet molt gran, valgam Déu te tots els cabells blancs  !! i es cert. També perque no dir-ho al menjador es fan moltes visites, més d’un  et diu: – doctor vol mirar-me els turmells, que penso que estan més inflats que ahir ???? i d’altres que no cal enumerar, la dedicació als altres es continua, així està escrit !
 Ep ! Això de passejar-se pel menjador, ho fa cada brancadier i infermera, parlar sobretot del malalt que tractes o portes, no explicar la nostra vida, pensar sempre que l’important es ell.
Per altra banda es un puntal de la Hospitalitat, acollir al malalt com si fos el mateix Crist !!! com no pot ser d’una altra manera.
Més d’una vegada el malalt m’ha dit , escolti aquestes són les meves vacances i les espero amb molta il.lusió. Aqui a Lourdes visc un trosset de cel a la terra.  Vostès mateixos, sense paraules.


Durant els dies que estem a Lourdes, ens dona temps de parlar molt, amb tothom que estigui allí; tothom te la seva per explicar, que si jo visc en un 6è pis i no tornaré a baixar al carrer fins la propera peregrinació. Un altra dona, si vull venir a Lourdes l’any vinent ja cal que estalvïi, deixaré d’anar a la perruqueria. Jo cuido els meus nets tot i l’edat que tinc, i si Déu vol i la salut m’acompanya tornaré a venir cap a Lourdes, sóc tant feliç aqui !! 
Pocs dies abans de començar la peregrinació vaig telefonar a dos brancadiers veterans, per  tal de saber si ens tornariem a trobar a Lourdes i els dos tot tristos em van comentar, que no vindrien, es trobaven envellits, cansats i cadascú amb la seva malaltia i als dos els feia algo que els companys brancadiers els haguessin de portar en un » xino «, quan ells sempre  (40 anys), havien ajudat en el trasllat, cuidar-los, que vol dir atendrels en el viatge i a Lourdes.
No és la primera vegada, però es repeteix, estimem, però no ens deixem estimar, després de tants anys d’anar a Lourdes, penso que  tots ens hi podem trobar; pot ser no es tant fàcil deixar-se estimar?
Jo,  seguin les instruccions de la nostra cap de l’equip mèdic, vaig acompanyar com a metge als pelegrins des de Girona fins al mateix santuari, de Lourdes,  un viatge molt dolç amb la Montse Agell responsable dels pelegrins. La Montse, si fa molt, dona tota mena d’explicacions, que es farà, activitats propies d’ells, hotels on estan, que poden fer en el temps lliure, en fi la Montse parla amb el cor, un cor que fa molts anys que estima Lourdes els seus pelegrins i els seus malalts. També deixa caure que s’espera d’ells, interessant; de moment comencem el sant Rosari que em convida a dir-lo a mitges; accepto sense pensar-m´ho, vinga i més anant cap a la casa de la Mare, tota pregaria paga la pena. 
Arribats a la missa de presentació a la Marededéu a la gruta, tot resplendeix, a més avui es la solemnitat del naixement de Sant Joan Baptista. Un cop començada la missa, comença a ploure, un xim-xim continu, els cants afloren meravellosament per la nostra coral sota la direcció del Sr. Lagares, que en sap molt i transmet entusiasme, i amb el mestre Cassú al armonium que en sap un niu, per això es considerat un mestre.  


Tot en tot ,estem a la glòria. Els brancadiers e infermeres no deixen de guaitar els malats i la gent jove reparteix, aigua fresca, un te, o bes a saber quina infusió calentona, la qüestió es que els malalts s’hidratin i apaguin la sed, perquè fa molta calor, a pesar de ploure i anar ben ennuvolat.


El bisbe ens emociona sempre que parla de la Marededéu, a més avui s’ha esplaiat amb la grandesa de Joan Baptista : Us ho asseguro : entre els nascuts de dona no hi ha ningú més gran que Joan, però el més petit en el Regne de Déu és més gran que ell…..
Un centurió tenia un servent que estava malalt …….


Arribats a l’hora de la comunió, mossèn Baburés demana quatre laics per donar la comunió als fidels. Aceptem , els quatre i vinga acompanyat d’una » umbrel.la blanca » ens  disposem a donar  » El Cos de Crist «. 


La veritat, erem molts i el bisbe disposava de pocs capellans per donar la comunió. L’endemà diumenge, van arribar tota una colla de mossèns per atendre els sagraments i la pastoral dels malalts.


Acabada la missa el bisbe donà un obsequi a tota la mainada que han vingut a Lourdes per primera vegada, enguany de Banyoles sols han estat trenta o tenta-dos, a més d’altres de les diferents delegacions de Girona. Els regala una medalla seva, que posa » Servir és estimar «. El Bisbe.   No tinc paraules, els joves van estar i encara estan contentissims.


Ep ! el dilluns després de la processó del Santissim, que no vam fer, perquè pensaven que plouria i es va suprimir el recorregut des de la Pradera i només es va fer per dins de la basílica, també ens va regalar la mateixa medalla a tot l’equip mèdic, cosa que ens va fer un gran honor i alhora una gran alegria, no esperàvem tant.

Sempre que podem fem una escapada al bureau de l’Equip Mèdic, per si convé i no deixar sol al company que atend i que fa urgències.  Gairebé sempre mentre hi han activitats, els professionals que solem trobar son el Dr. Turró i també el Dr. en Infermeria i Medicina en Jeroni Jurado d’Olot. En Jordi Turró te la virtut de fer-nos pensar i vinga qualsevol tema es pot exprimir fins a l’infinit i com que aquell dia no hi havia cap urgència ni pacient a qui atendre, i tot estava ordenat, vam sortir a parlar asseguts a l’entrada del bureau, de com havia evolucionat el món des de Galileu Galilei, Copernic, el Renaixement, la Revolució Francesa, la Terra el centre de l’univers, més tard el sol centre de l’ univers, també va sortir en Freud, Sartre, etc, fins a arribar a que l’home es paraula i aquí ja hi vam ser. Jo des de primer curs i tota la carrera que vaig tenir com a company al Dr. Ramón Gefaell (a.c.s.) que era nebot del que en altre temps havia sigut catedràtic d’Estètica de la Universitat de Barcelona, que va presentar la dimissió quan el franquisme va fer fora els catedràtics:  en Garcia Calvo i l’Aranguren, va escriure aquella famosa frasse a la pissarra » Etica sine Estetica, apaga y vamonos «, em va venir com l’anell al dit llegir-los el poema de José Maria Valverde :
Als 17 anys Jose Mª Valverde va escriure  Oración por nosotros los poetas, i diu en nom de tots els poetes  » Tú no nos das el mundo para que lo gocemos/Tú nos lo entregas para que lo hagamos palabra » . Poeta es entonces, el que hace del mundo palabra.

Em lliga perfectament amb el llibre homenatge al pare LLUIS DUCH de Montserrat » EMPARAULAR EL MÓN «.


ORACION POR NOSOTROS LOS POETAS :

Señor, ¿ qué nos darás en premio a los poetas ?

Mira, nada tenemos ni aún nuestra propia vida;

somos los mensajeros de algo que no entendemos,

Nuestro cuerpo lo quema una llama celeste;

si miramos, es sólo para verterlo en voz.


No podemos coger ni la flor de un vallado

para que sea nuestra y nada más que nuestra,

ni tendernos tranquilos en medio de las cosas,

sin pensar, a gozarlas en su presencia sólo.

Nunca sabremos cómo son de verdad las tardes,

libre de nuestra angustia su desnuda belleza;

jamás conoceremos lo que es una mujer
en sus profundos bosques donde hay que entrar callado.
Tú no nos das el mundo para que lo gocemos,
Tú nos lo entregas para que lo hagamos palabra.
Y después que la Tierra tiene voz por nosotros
nos quedamos sin ella, con sólo el alma grande ….

Y ves que por nosotros es sonora la vida.
Igual que por las piedras lo es el cristal del río.
Tú no has hecho tu obra para hundirla en silencio, 
en el silencio huyente de la gente afanosa;
para vivirla sólo, sin pararse a mirarla….
Por eso nos has puesto a un lado del camino
Con el único oficio de gritar asombrados.
En nosotros descansa la prisa de los hombres.
Porque sinó existieramos , , ¿ para que tantas cosas 
Inútiles y bellas como Dios ha creado,
tantos ocasos rojos, y tanto arbol sin fruta,
y tanta flor, y tanto pájaro vagabundo?
Solamente nosotros sentimos tu regalo
y te lo agradecemos en éxtasis de gritos.
Tú, sonries, Señor, sintiéndote pagado
con nuestro aplastamiento de  asombro y maravilla.
Esto que nos exalta sólo puede ser tuyo.
Sólo quien nos ha hecho puede asi desruirnos
en brazos de una llama tan cruel y magnífica.

… Tú que cuidas los pájaros que dicen tu mensaje,
guarda en la muerte nuestros cansados corazones;
dales paz, esa paz que en vida les negaste,
bórrales el doliente pensamiento sin tregua.
Tú nos darás en Ti el Todo que buscamos;
Nos darás a nosotros mismos, pues le tendremos
para nosotros solos, y no para cantarte.
                                        José Maria Valverde.
Be, puc dir que tots vam quedar bocabadats per la lectura d’aquest entranyable poema, segur que a vostès també els agradarà.
Tot seguit ja van anar arribant els malalts i demès personal per a sopar, vam quedar que ens trobarem algun dia per continuar parlant, però en la pau de Lourdes, ens han quedat molts de temes de filosofia al tinter, el Dr. Turró es un lince en aquest camp i el de la ètica i bioètica.

A Lourdes, tots anem carregats amb la motxilla ben plena, em refereixo a les persones, de la familia, coneguts, amics, algun que altre agnòstic que sabent que vinc a Lourdes d’ençà mesos, que em demanen doctor resi per mi a la Marededéu, resi pels dos fills que no tenen feina, resi per la meva soletad, resi perquè no perdi tant depressa la memòria, estic fent un alzheimer, i vet aqui que també els hem d’encomanar a la Verge Maria, resi perquè hi hagin més vocacions sacerdotals. Tot ho faré, falta que la Mare de Déu m’escolti !!


Als qui per la seva absència no ens han demanat res, com els meus pares els dos al cel siguin, els avis d’un costat i d’altre, dels oncles morts en la guerra civil i un mort en un camp de concentració i el gran  cremat a Mauthausen (Gusen), no puc deixar de resar per ells i també pels germans (bellissimes persones) de la meva mare d’Argelaguer, tots (e.p.d.). També reso per grans amics morts en plena juventud com Ramón Xifré, Ramón Bergadà, Dr. Ramón Gefaell  i la seva germana petita Pilar, i mossèn Pere-Lluís, El meu professor de bioquimica el Dr. Enric Concustell, que morí  tragicament d’un accident ferroviari ell i tot la seva familia encara que no em caigués gairé be, penso que en el seu interior no tot eren flors i violes. També del Dr. Suliguer, i per Josep Maria Boix-Masramón en «Zumm «tant anyorat, després de compartir moltes guardies al CAP Banyoles, enamorat de l´Urgell, li encantaven les cabanes dels nostres trossos. També per molts d’altres agnostics, però que van pel món amb bondat y em deixen la llibertat de resar per ells. També d’altres persones dels poblets de la Vall del Terri que no puc rebel.lar
Els amics són com els estels, no sempre els veus però saps que hi són. La vostra vida, de total dedicació als altres , ens honora, com veig també vosaltres amics brancadiers e infermeres, que no pareu, us admiro més encara, perquè em recordeu quan jo venia de brancadier als meus 18 o 19 anys, i admirava a tots els bancadiers grans,  que eren modèlics en apuntar-se a qualsevulla activitat i nosaltres anavem al seu darrera, com per exemple amb en F.X.Durà (a.c.s.), en Josep Santamaria, en Josep Maria Cullell i tant d’altres. Mil gràcies per tant d’exemple.
Alfred de Vigny té uns versos que no els he oblidat mai.

L’homme est un apprenti,            L’home és un aprenent,
la douleur est son maître.            el dolor és el seu mestre.
Et nul ne se connaît.                    I ningú no es coneix

Tant qu’il n’a pas souffert.           fins que no ha sofert.

Al sortir de l’Hotel Florida, veig una imatge auper tendra, el Dr. Jordi Turró , donant conversa molt animadament a una pelegrina/pelegrins que no veiem a la foto , segur que els posa al dia del sentit de Lourdes i d’altres dubtes que poden tenir i ben segur que ho fa en francès perquè ell domina varis idomes, ell disfruta donant consells practics i aclarint dubtes, es un gran humanista, nosaltres en tenim molta sort d’ell; caminar al seu costat es tenir com una assegurança.


Ens acompanya el nostre mossèn de Cornellà del Terri, mossèn Amic, que una setmana abans de marxar, ens fa regalar a tots els inscrits de Banyoles uns rosaris, i una creu. A Lourdes ell s’estava en el nostre hotel i sorpresa el dissabte pel migdia teniam a recepció el Full Parroquial del diumenge, de la nostra diòcesi de Girona. Com ens mima mossèn Amic,!!! tots l’estimem molt i li estem molt agraïts per tot el que fa per nosaltres a Lourdes i a les nostres parròquies del Pla de L’Estany, no se que fariem sense vostè. Ep ! a mossèn Marc Ferré sempre el tenim present en les nostres oracions, ell també es mereix tot.


Tota una delicadesa , molt propi d’ell que sempre es preocupa dels petits detalls que ens ajuden a ser feliços.
Moltes gràcies mossèn !!!!!!!!!

Poso aquesta foto perquè es molt ilustrativa de com es porta la Custòdia sota pali a Lourdes, aquesta foto correspont a l’any passat que portagonitzaven l’Hospitalitat d’Olot.


Una moments de grandesa es anar al darrera del Santissim en la prossessó Eucaristíca des de la Pradera fins a l’interior de la basílica Sant Pio X, un se sent molt petit, anar tanta estona contemplan el Sant dels Sants, i tota la gent que l’adora pel recorregut, de genolls al terra i inclinant el cap quasi fins a tocar el terra, quanta fe un pot veure i  viure. Em fa pensar en la cançó de Moustaki :
» Je ne sais pas où tu commences, tu ne sais pas où je finis » ( no se on comences, no saps on jo acabo ).
A l’arribar a la basílica de Sant Pio X, allí es fa quasi fosc i durant una bona estona s’adora al Santissim, amb la custodia al damunt l’altar, després es canta : Pange, lingua gloriosi corporis mysterium sanguini que pretiosi…..


Aquesta cerimonia em segueix posant la pell de gallina com quan era petit al poble de Llorens de Vallbona quan feia d’escolà, portava l’incenser i agenollats davant de Monument on reposava la custodia, i el poble cantava el  Tantum ergo Sacramentum, veneremur cernui … el mossèn posava tres culleradetes d’incens e incensava la custodia, quan s´acabava es tancava el santissim al sagrari, jo d’amagat ni tirava una cullerada més, perquè m’encantava que tota l’esglesia estigués inundada de perfum i fent quasi una certa boira; coses d’infancia, molt inofensiu,  però que disfrutavem a la nostra manera. Si feies anar més depressa el pendol de l’incenser, mes fum i més perfum. Encara ara, és un plaer entrar en una església romànica o gòtica i que façi olor a incens.
Recordo que el diumenge dia 25 de juny que vam fer la missa internacional. El dia abans al Bureau des Constatations Médicales el Docteur Alessandro de Franciscis, em va encomanar que acompanyés al cos facultatiu (metges, infemeres, dentistes, farmacèutics, etc…) de les peregrinacions de Murcia i de Castellón de la Plana i Opera Romana,  a  «la procession Eucharistique, du podium de la Praire a la Basilique Saint Pie X.» 


Així ho vam fer. A les 16,30 hores vaig començar a saludar al personal sanitari de totes les peregrinacions o sigui donant-los-hi la benvinguda a la processó. Vaig escollir per anar davant , o sigui darrera de la custodia i el pali,  dos metges de Murcia i dos de Castellón de la Plana, no en vaig trobar cap de la Opera Romana.

Només perquè es facin una idea del recorregut del Santissim sota pali, pels carrers i plaçes de Lourdes, fins a arribar a l’entrada de la basílica subterrània, on ja ens esperen tots els malalts d’ambdues pelegrinacions


I després dels cants propis de la litúrgia de la processó Eucaristica, que no paren en tot el recorregut i entre ells es canta en diferents llengües com en francès : C’est Jésus qui nous rassemble… i en español : Jesucristo nos reune, El es nuestro Salvador. Todos juntos como iglésia, somos cuerpo del Señor . Jesucristo nos reune El es nuestro Salvador. i axis caminant i cantant anem acompanyant al Santissim fins el moment de la benedicció dels malalts, que els metges tenim l’honor d’anar darrera seu tota la benedicció com molts , molt be han pogut veure a la foto anterior. La paraula es emocionant compartir la benedicció amb els malalts, va per tots, els que anem al darrera cada vegada que el Sr. Bisbe beneïx nosaltres ens fem el senyal de la creu.
A l´acabar la benedicció els vaig donar les gràcies a tots els metges, inermeres, farmaceutics, dentistes , directius de la seva Hospitalitat i a tot el  personal que ens van acompanyar i tot seguit el President de Murcia em va regalar la seva medalla, cosa que vaig agraïr moltissim.


Tot es molt emotiu, e vist molta gent plorar al darrera del Santissim, ep !! jo també.



Aquesta imatge val més que mil paraules, com poden veure aquestes quatre monges agenollades, veneren a la Marededéu de Lourdes, la distància no hi fa res; vaig quedar admirat de la llarga estona que van estar agenollades al damunt de l’asfalt, resant a la Verge, quanta tendresa i quanta fe !!!! Jo més d’una vegada també m’havia encomanat a la Verge des del mateix lloc, encara que menys estona; els metres no minven la conecció amb la Verge i el seu Fill. 


També et fa pessigolles a l’ànima veure un compay o companya resant o oferint lo millor d’ella a la Verge Coronada i un ram de flors; sense que ells et vegin, et recorda que tu no ho has fet perquè no tens temps o fins i tot a Lourdes vas de bòlit i no costa res, aquests detalls omplen la vida espiritual de cada persona; són aturades necessàries i que t’omplen de pau.
Ara estic anant d’una cosa a l’altra, perquè no m’agrada seguir tot el programa, si moments importants per tots nosaltres, per exemple el dissabte , després de la missa de presentació, vam anar tot el personal sanitari a presentar els nous companys metges, infermers, farmacètica al Dr. Alessandro de Franciscis que el le Médecin Permanent et Président du Bureau des Constatations Médicales i a la Sra. funcionaria que es la que ens inscriu, molt amablement i es ella qui ens recorda quan li debem del curs passat i alhora ens entrega la placa , diferent a cada  » estament » i posteriorment quan tot lliga ens ofereixen un piscolabis amb sucs de fruita de diferentes classes, galetes, cafè o cafè amb llet i el doctor De Franciscis confraternitza amb nosaltres, amb el seu atractiu italià i en francès, cosa que a ell li agrada i a nosaltres pla !

No em direu que els nens de la Farmacèutica Neus Domenech no hi donen un tot molt necessari al volant de tants acadèmics.


 Es tot un Genthelmen. 
Es ell qui cada any ens convida a resar a les 16 hores a la capella de Sant Cosme i Sant Damià i podem dir que acceptem amb tot el cor.
En la seva invitació posa » Venga numeroso «. i començem amb : le signe de la Croix, Mot d’accueil du president, Chant ; C’est jésus qui nous rassemble….
Lecture de l´Évangile, Meditation, Temps de Silence e Prière universelle.

I un any més em tingut la sort que ha sigut el nostre bisbe el Dr. Francesc Pardo qui ha presidit les pregaries i els cants. Ens omple de goig tot el que ens diu als equips sanitaris, en quan a » Servir es estimar «. Després ens fem una foto tots plegats, tots els que hem assistit, siguin d’on siguin, no se el motiu, però enguany només hem sigut el nostre grup.

Al sortir de la pregaria delpersonal sanitari a la sala sant Cosme i Snat Damià, amb el nostre bisbe i el Dr. de Franciscis-


A Lourdes tot passa volant, arribem plens d’alegria i contents de tornar compartir aquests dies a l’Accueil i en els hotels, jo cada any em toca amb la colla de Banyoles, persones alegres, somrients, servicials, ab bon rotllo del matí al vespre, a primera hora ja hi són a qualsevol hora també, a les pregaries de les set també, o sigui que el cansansi el deixen a casa i vinga, avui pot ser un gran dia.
Us confesaré un secret, jo em queixo molt sovint i diumenge dia 25 de juny a part de passar visita als malalts mati i vespre, de les activitats propies del diumenge, i d’acompanyar als sanitaris de Murcia i de Castellon de la Plana durant tota la processó  Eucharistique fins a la basílica subterrània i posterior benedicció amb la Custodia dels malalts, després vaig anar amb els nostres a la processó de les Torxes, fet que m’encanta i això d’anar resant el Rosari en diferents llengues es meravellós, com meravellosses son les cares dels malalts i pelegrins. 
Una cita segura es abans d’anar a dormir visitar a la Marededéu a la gruta, alli quasi a les fosques, diuen una misssa en francès. Allí trobes molts companys que fan el mateix, donar-li les gracies pel dia que s’està acavant. Quan em posava al llit a l’hotel Florida, eren cap a les 12,15 hores, el Dr. Turró dormia com un nen, vaig escriure un mail al meu fill petit, queixant-me del gran cansament i de mal d’esquena degut a l’hernia de L3 i sense tardar em va contestar : Pare, disfruta del cansament !!!!!, sense paraules, ho vaig complir, mai hagués esperat aquest consell. Mil gràcies Lluís.


Quan hi ha complicitat, quan estem en un moment de relax, mantinguent l’alerta per si decàs, podem arribar a parlar de tot, o simplement disfrutar de contemplar la nostra peregrinació i d’altres que no paren de passar. No digueu que tots plegats no fem una cara de pòtols místics que no padem amagar. l’Alex Gironell, en Pep Capdevila , la Mercè Pol i en Josep Maria Pagès. Ben segur que esperavem que anessin arrivan els brancadiers amb els xinos per a la foto oficial de la peregrinació. Dons be, vam arribar a parlar dels curanderos d’Olot sobretot de’n Caseca (e.p.d.) i de la manera de treballa de cadascun d’ells. Jo quan algú hi anava, l’escoltava el que volia dir-me, però no opinava.
Mentre anavem passant els minuts, se’ns va acostar una peregrina i ens va dir que tenir els peus cavus i si això podria tenir relació amb les neurones del cap ? Com que teniam un expert neuroleg vam deixar la iniciativa a ell, però deu ni do del suc que em vam treue. Pensem que algo de profit va treure la bona senyora, de la sabiduria del Dr. Gironell, però no del tot, es cosa dificil, i fer un diagnostic a la plaça de Lourdes, notser requereix algo més de silenci i intimitat.


Qui més qui menys tothom necessita portar aigua de Lourdes pels seus malalts que s’han quedat a casa, parents, coneguts i veïns, que ja l’esperen de totes totes. No us podeu imaginar l’alegria d’una ampolla d’aigua quan entres a una casa.

Aqui, tots estem carregant els autocars amb totes les maletes, cadires i acomiadaments necessaries. Aqui va l’adeu del Dr. Santiago Enrique Carbajo Martinez, que es pediatra de la Diocesi de Murcia, persona molt afable, entranyable i compromesa.
Se que em vaig comiadar de molts pocs companys de professió i de brancadiers e infermeres i molts d’altres. Perdoneu-me de cor. Em sap greu.

Momenets molt entranyables a Fondajau, lligant temes, no pot haver-hi cap error.


De tornada la junta em va donar una bona noticia, podràs tornar fins a  casa amb l’autocar nº 7 amb el Dr. Turró , la Dolors Lleall i Tulsà i en Ramón Bayona; i jo que fins el dia abans estava segur de tornar amb els pelegrins, autocar nº 17 .Un bon regal de tornada.

Son les 7,15 aproximadament del mati, tota la colla, esperant l’autobús per començar la peregrinació.


Al final , vaig fer de cap d’autocar de Banyoles a Cornellà, vaig tornar sans i estalvis a la Laura i a la Margarita Aumatell, varem baixar amb la plataforma, perfectament davant del bar El Capritx. Tots confiem tornar a Lourdes amb l’ajuda de Déu. Llàstima que un autocar dels nostres joves tornés a Banyoles cap a les quatre de la matinada, clar degut a tenir pana.
Com que ja era molt tard, no vaig poguer anar a veure a la meva neta i si ho vaig per l’endemà, l’havia anyorat molt i mira ara la podria abraçar i menjar-me-la a petons i junts disfrutar, per això va volguer baixar a l’hort a veure a l’avi, cosa que agraeixo moltissim. L’hort com poden veure està en bon estat i ha anat creixent, dona bo de veure’l.


Adéu-siau, al setembre ja us explicaré com ha anat l’hort i d’altres històries de la peregrinació.

Pep

EL SOL SURT PER A TOTHOM

Estimats, escric aquestes cuatre ratlles sobre aquesta exel.lent obra de  teatre , El Sol surt per a Tothom, dirigida pel rellevant actor-director Ricard Borràs, a fets consumats.  Lleida va disfrutar i un servidor va ser com colar-se al casament del segle. Des del primer dia que m’assabentaren que hauria de participar en l’obra, ja em vaig sentir afortunat.
Per continuar essent una persona agraïda, he de dir que tot el mèrit es del meu cunyat en Josep Subirà, pare de la meva neboda Eli, que tant estimem i que tant feliços ens ha fet a tots començan pels meus pares tots e.p.d. veritablement els va alegrar la seva vida i vellesa, un tresor.  L’Eli té paràlisi cerebral.

Escriure-ho abans potser no hagués sigut massa correcte, mai m’agradat que ningú xafi o pugui xafar un relat que potser molt bonic e interessant o fins i tot únic com aquest. Tot anava i encara va , sobre la coneguda Paralisi cerebral. 


L’obra està composta de les següents escenes : 

El pròleg de la Presidenta Sra. Mercè Batlle, coreografia, diagnòstic, invissivilitat, flash, xumet, sladium, familia, flash Javi Ariño, conte,  immigració, elaboracio tablet,  dialegs tablets, teatrillo, flash, superació i  desfilada.

Jo vaig debutar dins el tema de la familia, sóc el tiet de l’ Eli.

Jo vaig dir d’ella :
Fa anys que veig que tothom estima la meva neboda. Per què serà ?

Doncs no sé la resposta, perquè aquesta només la sap ella. Se que el seu somriure és autèntic. Te present a totes hores les persones que estima, recorda fets i esdeveniments que nosaltres ja no ens en recordem. Estima tots els regals que li fan, els gaudeix i els comparteix amb la gent que té al costat, està orgullosa dels seus. Quan està amb un amic o parent estàs cent per cent amb ell, avui dia, d’això se’n diu empatia. Viu el dia a dia amb tot el que comporta.
Sempre ens ha donat pau; una pau que ho omple tot. 
El seu somriure és transparent.
Bé, podria dir més qualitats i virtuts de la meva neboda, però……. deixem-ho aquí.
Ella és paralítica cerebral.

El suspens s’ha de mantenir intacte, fins al moment de la inaguració o sigui que ningú se’n ha anat de la llengua. A  hores d’ara, després que tothom ja sap que l’obra ha sigut un èxit; ho sabem perquè hi hem participat directament i l’hem vist i en els assatjos, a trossos , en cap cas completa fins el moment d’avui, ja vindrà , pels grans aplaudiemnts del públic. i per la prempsa en general i per TV3 que no parava de filmar ( va filmar l’obra integra ? o només flashos i preambuls, ja ho sabrem ).

El diari El Segre ho explicava tal com ho han pogut llegir, en el retall anterior del dia 24/X/16.

Moments abans de l’estreno i durant els primers moments del estreno tot aguantavem l’alè, però a mesura que anava avançant i que sortia be, van deixar de patir.

També pels parlaments dels nostres polítics, pel representant de la Generalitat a Lleida Sr. Ramón Farré, pel parlament de l’Alcalde de Lleida Àngel Ros, per la representant de la Diputació de Lleida, en absència del seu President, Sra. Rosa Pujol, i les paraules d’agraïment de la presidenta d’Aremi, Sra.  Mercè Batlle, escoltant les seves paraules, hom podia treure la conclusió que ho haviem fet be i que l’obra enviava un missatje clar a la societat primer de Lleida i després de la resta del Territori i al món sencer, sobre la paràlsi cerebral.

No sempre es parla de paràlisi cerebral, més  aviat si es pot s’aparca el tema i a » otra cosa mariposa «
aquests nens hi seran sempre…… l’obra no deixa  racó de la malaltia per tocar, estic molt agraït al R. Borràs per aquesta sintesi d’aquest amplissim món de la paràlisis cerebral. Jo des del primer dia he vist esforç i bon rotllo o bon humor, en l’equip directiu entregat i per extensió a tots els col.laboradors que potser alguns han quedat a l’hombra en l’anonimat ;   a aquests tota la meva cordialitat i més que agraït, mil gràcies…………………………………………………………………………………..

Hi ha un abans i un després sobre la paràlisi cerebral i discapacitats similars. Tots sabem més, fins i tot jo que sóc metge, he palpat d’ aprop tot aquest món tant ric en emocions positives. La tendresa, en que en Ricard Borràs ens ha presentat aquesta obra intimista i apassionant com diu el l’escrit que vareu trobar a cada seient de la Llotja. La paralisi cerebral es converteix en el fil conductor d’una obra innovadora, arriscada i sorprenent.  

Els recursos escènics acompanyen persones amb paràlisi cerebral que manifesten sensacions, experiències i inquietuds, convertint-se en actors de la seva pròpia vida. Una vista general de la platea del teatre , ple fins a rebossar, més de 1000 entrades venudes.

.Aquesta foto que es el final de tot, en que estavem tots molt contents i eufòrics, després de moltes dosis d’aplaudiments per part del públic, i que les nostres cares no podien estar més radiants, en Ricard Borràs , (junior), ens va fer aquest impressionant selfie , que ens deixa molt bon gust de boca a tots plegats. Aqui ja no ens en recordavem de les dificultats viscudes durant els assatjos. Ara tot es alegria i abraçades i petons i sonriures, amb fer-se l’ullet entre tots, caricies i petons entre tot el personal de l’obra, en fi molt d’esforç recompensat, molta complicitat entre tots, com m’agradava veure darrera del bastidors, quan una actor o un grupet acavaba i es retirava, en Borràs els abraçaba, dient-los nois ho heu fet molt be. Aquesta abraçada o paraules no tenen preu , a tots ens agrada que ens valorin i en Borràs no parava de fer-ho.

El claustre de la Seu Antiga de Lleida

El primer assaig el varen fer al pati del Centre Aremi i abans de continuar ,vull explicar que L’Associació Aremi, és una entitat que des de fa 40 anys atent a persones amb paràlisi cerebral i discapacitats similars. L’any 1976 , un grup de pares va lluitar, amb tots els mitjans possibles per fer realitat el somni de trobar una resposta per atendre les necessitats d’escolarització dels seus fills.
Actualment Aremi compta amb una escola, un centre ocupacional, una residència, una Fundació Tutelar i amb el servei d’assessorament a la comunitat Sirius-Aremi:

Des del principi vam ser :

Bibi, Idoia, Anna R, Maribel, Ares, Anna E. Annasse, Maria, Glòria, Ma Carmen, Adela, Marisa, mercè M., Alex, Genís, Ruth, Facundo, Vanessa, Joana, Marta A, Rafa, Teresa, Josito, Lourdes, Rassib, Núria, Dani, Wendy, Àngel, Julià,  Jaume, Mònica P, Marta, Pilar, Jesús, Mònica G, Javi, Belén, Agustí, Noemí,  Eli, Glòria, Maria José, Sandra,  Roger, Ninnie, Pere, José, Estther, Joan,  Edu, Victor, Juanjo, Javier,  Rosa, Enric, Miquel, Jordina, Lola, Mariví, Elisenda, Josep Maria, Neus, Josep,  Ma Carme, Liza, Marc,  Ricard,  Héctor, Mercè B, Ferran i Aleix. 
He de dir que ,  des del primer assaig, que vaig ser acollit amb la màxima cordialitat, per part de tots els que formen Aremi i nens, voluntaris, personal de la casa i per la junta directiva presidida per la Sra. Mercè Batlle i també pel director  de l’obra Ricard Borràs i la Liza.
Feia dies que estava en cos i ànima preparant el prego de la festa Major del poble de Palol de Revardit i no escoltava practicament ni les noticies de la televisió ni de la ràdio. Des que vaig saber que també m’hauria de mullar en l’ obra que estem parlant dons, encara he viscut més aillat, com si em preparés per lo més important , per algo transcendental, i realmenet la paralisi cerebral  s’ho mereix. 
Qualsevol notícia ens omplia de goig, de cop em van dir, es que aquell  migdia en Ricard Borràs i altres de la junta i alguns alumnes i personal que treballa a Aremi i de les SGAE i algun representant de l’Ajuntament, donaven una roda de prempsa,  


Els últims dies, pasaven per mitja de watssaps entre el Josep Subirà i jo, que si horaris de trens de l’ Ave, que si canvis de dia dels assatjos, que si canvi d’horari, si pots venir abans, en fi, res de l’altre món, però que si viviam cent per cent per  la bona marxa » El Sol surt per a Tothom «.

Tot hi tenir-hi la meva neboda des de gairebé els seus inicis, no hi havia entrat, sempre respectuós amb el tarannà de la casa. Ara si he vist el departament d’administració, de fisioterapia, les classes, les màquines que ajuden a  millorar l’aparell musculo-esqueletic de cada noi/noia, el menjador, les classes, el gran pati, instalacions de cuida, sala de relaxament, en fi m’he fet una idea d’on viuen i treballen els meus amics i amigues.
En tot el personal que m’he relacionat he pogut palpar : 
Generositat, tendresa, alegria, confinça, valentia, voluntat, positivitat, empatia, humilitat, igualtat, llum, somriures-rialles que convençent a qualsevol, cordialitat, entrega, implicació en la bona marxa del centre. 

Pels de fora, aqui va un interessant planol de Lleida una mica anticuat, però si es veuen apurats sempre us pot orientar .


Plànol del poble i castell de Lleida, amb els accessos , realitzat pels exèrcits espanyol i francès, sota les ordres del Duc d’Orleans durant el setge que va començar el 2-10-1707.

Em va passar per la ment que amb tots aquests valors que jo vaig palpar, no m’extranyava gens ni mica que aquell centre funcionés tant espectacularment i els mateixos valors els auguren un futur tant esperançador com el present que estem vivint.
Amplis esmorzars a primera hora del matí a una bodega molt antiga del carrer, Anselm Clavé, restaurant  El Galeó,  on el meu cunyat era molt ben rebut, pel seus propietaris Manolo i Mariví, amb una professionalitat mai vista.  Home, aquests esmorzars no abundent molt, però si agraden molt o moltissim. Després dels assatjos, també arribaven els dinars d’aquests d’una ran sobretaula, on encara seguiam parlant de l’impacte que tindria l´obra a la ciutat de Lleida, del repartiment de posters gegants pels centres civics de la ciutat del Segre, d’una campanya de difusió molt potent; d´altres maneras de publicitar l’obra, de mil ajudes que la ciutat de Lleida els concedia , amb això vaig poguer adonar-me de lo molt estimada i valorada que es AREMI a Lleida i provincia.

Aquesta imatge es entre bastidors, esperant per ordre tornar a sortir a escenari, la veritat es que la paciencia va ser tota una gran virtut de tots ells. Exemplars i jo admirat.
En el penúltim assaig en el cameri de la dreta de l’escenari o de l’esquerra depend com se miri, hi havia una petició curiosa, escrita a ma i amb llàpis, on els nois i noies i algun que altre voluntari, demanaven el seguent, perdoneu, però ho vaig trobar tant simpàtic que ho he de publicar; el que no se se es si es va cumplir , el dia de l’estrena anavem tant atavalats que no hi vaig pensar.

Los del camerin nº 2 : Volem fer una reclamació: 

1 – Volem pantalla per veure l’escenari.
2 – Pllanxa per la roba
3 – Penjadors
4 – Begudes a la càmara
5 – I, si voleu portar algo  de pica-pica, no us direm que no.

Be de la posta en escena final sabeu més vosaltres que jo mateix, espero en un dia no massa llunyà veure tota l’obra entera i poguer gaudir directament i completament de El sol surt per a tothom.
Un plaer i un honor haver-hos conegut a tots i haver compartit l’obra.
Una abraçada ben càlida a tots vosaltres i sobretot donar les gràcies al Ricard Borràs i la seva parella Liza i al seu fill, per laseva aportació musical.

També donar les gràcies a tota la junta directiva d’ Aremi, pel gran esforç fet, per que l’obra hagi sigut un èxit i per tota la feia de durant l’any. Sou únics. Un honor haver-ros conegut.
El tiet,

Pep


SANTIAGO UNA GRAN META , 2 DE JUNY DE 1999. DE BURGOS A PEU FINS A COMPOSTELA

 Un any abans , o sigui  el 1998, vaig decidir fer el » Camino de Santiago», animat per gent que l’havia fet i alhora havia sentit explicar la beatitud del camí, el mistèri que l’envolta, de la diversitat dels pelegrins, d’un món espiritual molt ric i present en cada moment, un camí iniciàtic, un camí ple d’hospitals de peregirns i esglésies romàniques, vaja un somni, guanyar el JUBILEO DE L’ESGLESIA el perdó dels pecats, vital  per un creient. Amb tot això de fons, vaig començar a preparar el » Camino», amb el vist-i-plau de la familia.

Us poso aquest mapa per què pugueu veure els itineraris d’entrenaments setmanals, tant la volta a l’Estany, com les pujades a Rocacorba, com les pujades als Angels i les caminades els dimarts al mati cap a Vilamari, Sant Esteve de Guielbes,Vilavenut, Galliners, Ollers, Orriols i de tornada cap a Cornellà del Terri. Dos vegades vaig pujar a peu fins a Sta. Mª de Biert a prop d’Adri, vaja a sota el Rocacorba mateix, un camí molt solitari a la vora del riu Revardit.

Els meus entrenaments van comenzar 9 mesos abans, entrenaments 5 dies a la setmana, donant una volta a l’estany de Banyoles, els dissabtes pujant caminant al Santuari dels Angels i el diumenge al mati des de Banyoles a peu al Santuari de Rocacorba i els dimarts al mati amb la motxil.la carregada amb 10 kg. de llibres a dins, anar a peu fins a Orriols i d’alli cap a Vilavenut i altra vegada cap a casa. Deixava el cotxe aparcat a Can Masonet i a les 13 hores a començar  a treballar i això durant al menys 6 mesos.

Dins el petit recinte del Santuari de Rocacorba, era diumenge , hi deien missa, la resta de la setmana està tancat.

Cosa curiosa , però ho he de dir ara, un cop acabat el camí, vaig assabentar-me que el «Camino de Santiago» ho dic en  castellà, perquè no em surt dir El camí de sant Jaume de Gal.licia, passa per Vallbona, Llorens, Maldà i pel fondo de Belianes i avall, cap a Bellpuig i a lo Palau d’Anglesola s’uneix amb el que ve de Barcelona, que passa per l’Abadia de Montserrat. Està marcat amb una fetxa groga, cada  200 metres, sense possibilitat de pèrdua, o sigui que sense cap mena de guia, hom pot arrivar a Compostela.

Aquesta dues senyals que indiquen el camí que cal seguir per arribar sense cap mena de dubtes a Santiago de Compostela, es troben a Les Creuetes, camí que va de Vallbona de les Monges a Llorens; es un plaer passejar-hi perquè a més de tocar-te tota l’estona la marinada, es un lloc privilegiat per observar la vall, o lo fondo com en diem aqui i el Monestir  de Vallbona de les Monges. Aquest camí neix a Tarragona ,.

He de dir que l’any 1998 el meu fill petit, junt amb un grup d’amics el va fer amb bicicleta també des de Burgos i va tornar d’allò més content i encara em va animar més.

fletxa que es troba just abans d’entrar a Maldà pel fondo baixant de Llorens de Rocafort.

 També em va ajudar la Tere, preparant les etapes en que partiem el cami, i el poble on havia de quedar-me a descansar tenin en compta que hi hagués alberg (de  la parròquia, de  l’Ajuntament o d’alguna organització caritativa, que també ni han), o sigui no deixar res a l’atzar; després Déu dirà, la realitat del camí es la que mana i marca el dia a dia.

Sota aquest pont passa el Camí de Santiago, baixa per  davan de cal Rafelet, atravessa Lo Fondo i per la Solana va baixant cap a Maldà i entra per la capella románica de Sant Pere.

ETAPES
________ 


Burgos……… Hornillos del Camino…………………………………………18  Km……………….Dia  2
Hornillos………….. Castrojeriz…………………………………………………20  Km……………….Dia  3
Castrojeriz……….. Fromista………………………………………………….. 23,5 Km……………..Dia  4
Fromista………….. Carrión de los Condes………………………………..22,5 Km……………. Dia  5
Carrión de los Condes………….Sahagún………………………………….32,3 Km……………..Dia  6
Sahagún…….. Mansilla de las Mulas……………………………………….36,0 Km……………..Dia  7
Mansilla de las Mulas………………León…………………………………….14,0 Km……………. Dia 8/9
León…………………Hospital de Orbigo………………………………………50,0 Km……………. Dia 10
Hospital de Orbigo………….. Astorga……………… ………………………12,0 Km……………. Dia 11
Astorga…………………………….Rabanal del Camino………………….. 20,5 Km……………. Dia 12
Rabanal del Camino…………Ponferrada………………………………… 31,5 Km……………. Dia 13
Ponferrada…………………….Villafranca del Bierzo…………………… 23    Km……………. Dia 14
Villafranca del Biero …….. O Cebreiro………………………………….. 28    Km……………. Dia 15
O Cebreiro……………………. Triacastela…………………………………..  23    Km……………. Dia 16
Triacastela……..Sarria (pasando por el Monasterio de Samos…  21    Km……………. Dia 17
Sarria………Puerto Marin……………………………………………………..  21,5 Km……………. Dia 18
Puerto Marin…………. Palas de Rey……………………………………….  23    Km……………. Dia 19
Palas de Rey…………… Arzua…………………………………………………  24,5 Km……………  Dia 20
Arzua……Monte del Gozo …………………………………………………….  35    Km……………  Dia 21

Aquesta es la credencial del pelegri, que d’alguna manera dona fe, que has passat per cada poble i quan arribes a  Santiago de Compostela , a les dependències de la Catedral et donen la famosa Compostela, per altra banda molt buscada per tothom., tant creients com no creients.


RELACIO DE MATERIAL NECESSARI PER FER » EL CAMINO DE SANTIAGO»


– UNA MOTXILA QUE S’ADAPTI BE A L’ESQUENA I AMB TANCA DE CINTURA
– PARAVENT
– CAPELINA
– SAC DE DORMIR ( EL MES PETIT POSSIBLE) MÉS UNA ESTORA PER POSAR-LA A       SOTA, PER NO SENTIR LA HUMITAT.
– QUATRE AGULLES D’ESTENDRE ROBA, SI NO LES PORTES ES DIFICIL PENJAR LA ROBA PER SECAR-LA.
– SABÓ PER RENTAT LA ROBA
– GEL DE DUTXA
– POLS DE TALC (IMPORTANT)
– AMPOLLA D’AIGUA DE 2 LITRES, HI HAN ETAPES QUE NO TROBES CAP FONT  NI     POBLE,
– PANTALONS (PODEN SER DELS QUE S’ESCURSSEN MITJAÇANT UNA CREMALLERA)
– BOTES DE SOLA GRUIXUDA
– SANDALIES DE TIRES, PER DESCANSAR QUAN UN ARRIBA A DESTÍ I ELS PEUS PODEN TRANSPIRAR.
– DOS PARELLS DE MITJONS DE FIBRA FREDA(CAL RENTAR-LOS CADA DIA)
– DOS CAMISETES
– DOS CALÇOTETS
– JERSEY PRIM
– GORRA DEL CAP
– PORTA DOCUMENTS TRANSPARENT, PER SI PLOU.
– TOVALLOLA NO MASSA GRAN
– PLASTICS PER TAPAR LES BOTES QUAN PLOU (PEUCS)
– IMPRESCINDIBLE UNA CAMARA FOTOGRAFICA.

Al passar per Fromista impressiona aquesta gegant construcció, un canal que et fa companyia durant molts Km.

El meu fill Lluís amb el seu camí de Santiago fet amb bicicleta amb els seus amics , sempe va ser un referent per mi, a partir de l’èxit del Lluís, vaig començar a preparar en seio El Camino. El Lluís va torar entusiasmadissim de tot el que havia viscut, Les fotos farlen per si soles i les poso intercalades amb les meves com un homenatge al seu pelegrinatge.

FARMACIOLA


1 –   Crema de corticoide (cremades del sol )
2 –   Crema anticongestiva  (encetadures) entre les cuixes.
3 –   Betadine per desinfectar petites ferides
4 –   Gases esterils
5 –   Fil i agulla ( per desinflar les butllofes)
6 –   Esperadrap de paper
7 –   Paracetamol 1 gr per la febre i el mal de cap
8 –   Ibuprofe com a antiinflamatori per les tendinitis i altres dolors musculars.
9 –   Benes
10 – Fortasec per la diarrea molt propia dels mesos de calor
11 – Tisores petites.
12 – Bossa de plàstic hermètica per possar – hi gel picat en cas d’agafar una tendinitis, cosa    frequent segons la meva experiència en el Camino.
13 – Un antihistaminic per les picades d’insectes, o be per alguna al.lergia a la pell que us pugui sortir.

Us poso tot això perquè ho sapigueu. Jo no vaig passar per aqui , vaig començar directament a Burgos.
Em sembla oportú començar pel final del camí, sensacions i reflexions que me trobat , experiències i decepcions, fracassos teus i d’atres pelegrins, situacions que poden endolçir el cami, i coses que mai s’han de fer. El respecte a l’altre es vital i mai volguer saber més del compta( No fer el cotilla), si vol, l’altre ja t’explicarà, són moltes hores de caminar junts, gent molt diversa, amb moltes maneres de pensar i de fer  diferents i creences diverses.
REFLEXIONS UN COP FET EL CAMI
Cadascú fa el Camí  per sentits diferents, l’un per fer montanbyte, l’altre per anar amb el seu caball, altres el fan en sentit espiritual fins i tot religiós (per tal de guanar el jubileu) , prometences que la gent fa, ni ha que fan el Camí per desconectar, altres per fer vacances,  «poden ser  molt econòmiques ?. Vaig trobar gent que no sabien explicar perquè feien el Camino ? Curiós oi? El món es molt complert.
Pel peu d’aquesta muralla de l’hort del Monestir de Vallbona de les Monges, entra el camino a Vallbona, cal saber que l’època medieval el camino sempre passava pels monestirs, eren llocs segurs i resguardats i al costat sempre hi havia algun hospital de pobres o de pelegrins.
El que no vull es ompliu-se el cap de dades tècniques ni monuments visitats ( gairebé no vaig fer turisme, no era la meva intenció) o hiastòries de terres desconegudes (inpartibus infidelium). Taqmpoc us voldria omplir el cap d’anecdotes més o menys gracioses, que expliquen el pelegrins o sents a dir al naturals del pais, com per exemple (la santa compaña), en un altre moment  si puc us explicaré quelcom de por que vaig passar caminant de nit, amb boira, amb gossos cridant i al costat d’un gallec.
Ja he dit que no aig fer el camí per tal de fer  turisme, lluny de mi, tampoc vaig fer el camí per tal de fer quelcom prodigiós, donçs mils de persones de diferents edats el fan, per exemple: matrimoni italià amb el seu gos, 3 matrimonis francesos de 75 anys, matrimoni amb un fill petit, i més exemples), en cap cas vaig fer el camí per desconectar.
Personalment no hauria sacrificat 21 dies de les meves vacances per fer una travessa i deixar sola a la família. 
Des de l’ultim any Sant 1993 que no parava de pensar de fer aquest peregrinatge d’anar a Compostela on hi la tomba de Sant Jaume. He de dir que quan tenia 19 anys ja vaig peregrinar amb l’Hospitalitat de Ntra. Senyora de Lourdes amb malalts, va ser una experiència molt enriquidora en plena juventut.
Als 50 anys anar a Compostela a peu i sol era un repte, per veure quines capacitats de subsistència tens, quins recursos interiors tens, com es la teva manera de relaconar-te amb els altres, ets prou espavilat per fer tot el que ha casa teva es superfacil, com fer-te el menjar, dutxar-te, rentar-te la roba ? i clar tot això fent les cues corresponents i més. No es fàcil, de vegades perds els nervis i et preguntes » que hace un chico como tu en un sitio como este ? «.

Curant pelegrins a Fromista

El Camí, encara que vagis sol, mai el fas sol, sempre apareix algún pelegri al teu costat, perquè tu enlenteixes el pas o perquè l’altre va més depressa. Cal dir que la companyia en moments de solitut sempre o gairebé sempre es benvinguda, ben mirat són moltes hores de caminar sol.
He de dir que no sóc un bon caminador, ho dic per animar-vos a fer el camí, si una persona com jo que m’he passat la vida enmig de llibres, biblioteques, consulta, visitant malalts, vosaltres segur que esteu molt més preparats que jo i ho podreu aconseguir.



Nosaltres tenim com a objectiu comú, caminar cada dia uns 25 Km. En la viada real la gent del nostre entorn tenen moltes més dificultats que no ve al cas enumerar, perquè tots sabem les nostres. Abans he dit que volia saber el que costa fer les petites coses de cada dia com: rentar la roba, fer cua per duxar-se, fer cua per fer-te el menjar, encara que sigui una anamnida o una crema de xampinyons, no trobar un caixer automàtic i la Visa convertir-se en res, arribar a un poble que no te cap botiga per comprar quelcom, que fer ? Com subsistir ? L’ austeritat es el senyal del camí, que no te res a veure amb la pobresa; podriem dir que es lo més oposat al confort. Confort que gaudim a casa nostra i es un perill, tralladar el nostre món al camí, greu error endur-te l’ordinador per conectar-te, el secador del cabell, diferents pinta-ungles, varies tarjetes per treure diners i que a l’hora de la veritat no han servit per res i haber de refiar-te d’un pelegri, que comparteixi amb tu un pa amb oli o mitja poma i uns cacauets i para de comptar. La bona voluntat  te molt de valor i s’agraeix.

Albergue de Hospital de Orbigo (León) 
Vaig sortir de casa confiat en arribar a Compostela amb força entrenament, molta voluntat i amb l’ajuda del Senyor. Cal força voluntat per imposar-se el propi ritme de caminar, a pesar del ritme del altres ( sovint temtador), el secret estat en veure quan cal parar , quan cal menjar, quan cal parlar amb el veí no deixar-se portar pels altres ( a mi la temptació hem va costr una tendinitis els dos darrers dies ).


Us donaré més consells dels que em van donar a mi ( fonte amb el paisatge i prou ) com a unic consell. Després d’acabar el Camí, cal  un bon calçat, bons mitjons (en cap cas » de quita y pon » o dit d’una altra manera  » no de todo a cien «; rentar la roba cada dia, dutxar-se, bon botiquí, saber fer la migdiada, anar a dormir d’hora, etc; molts estrangers portaven la Biblia a la motxila.
Puente del Paso Honroso de Hospital de Origo.
Realment el pelegrinatge a Santiago es una escola d’aprenentatge: de compartir, de solidaritat amb el qui pateix, cuidar als companys pelegrins, de paciència, de caritat, d’escoltat tot, les orelles atentes als missatges (Déu és gran).
Santa Maria la Blanca de Villarcazar de Sirga, de finales del siglo XII

 En Geraldo un home brasiler, estava molt agraït a Déu per la familia que tenia.  Tot t’ensenya, cada pelegrí, cada home, cada dona que tens al costat, el paisatge, només cal anar amb els ulls ben oberts.
Durant el Camí tens temps per moltes coses, escriure als familiars, als amics, temps per pensar, per meditar, etc.

Mansilla de las Mulas

Portava les etapes fetes, però …..  descansava quan tocava, comprava on podia, perdia el temps quan convenia, per fer costat a algú.  He de dir que no m’ agrada portar-ho tot ben organitzat, més haviat m’aburreix, s’ha de deixar quelcom a l’atzar. L’atzar  en aquest Camí em va donar moltes al.legries ( Monestir de Benedictines de Lleó ( vepsres, completes,missa, enquesta dels escolars de Lleó davant la catedral.
EL PELEGRINATGE

No vaig patir ni soletat geogràfica, ni personal, sempre vaig anar acompanyat amb algú, encara que desconegut.
Entrar i sortir de les ciutats tot un drama, soroll, naus industrials amb gossos, mal marcat, circulació de camions, por.

Dia del Corpus de Carrión de los Condes a Sahagun, etapa molt pesada, cansada.

Sempre trobes homes i dones encatadors i senzills amb qui parles i al passar pels pobles, algú al saber que ets pelegrí, et diuen » rece por mi al Apostol «. 
Vaig poguer veure en tot moment un respecte pel pelegrí, fins i tot em vaig sentir mimat , els cotxes s’apartaven perno molestar amb llur aire, et toquen la bocina per saludar-te.
L’experiència del paisatge. Els Paramós de Lleó són 150 Km. practicament plans, mes de 5 dies de marxa i tot són camps de cereals.



El repòs era importantissím, sempre que podia feia dos hores de migdiada i gairebé sempre a les 9 del vespre al llt ( encara amb sol) i a les 4,45 hores a terra, per començar a vestir-se i posar-te a caminar a les 5 hores, abans de la sortida del sol.
Només vaig fer turisme limitat a unes poques hores a Burgos, Carrión de los Condes, Frómista, Lleó, Astorga (Palau episcopal de’n Gaudí) Pontferrada, Samos i Santiago.
Sí, vaig curar molts pelegrins que tenien llagues o ampolles als peus i encetadures.
Una forta experiència es la pjada a l’Ocebreiro, acostumat a l’austeritat dels Páramos de Lleó, ara tot es molt vert i generós.


Els últims Km. amb fites cada 500 metres i la companyia d’eucaliptes et fan companyia, són els Km. més durs. El camí està ple de creus, aqui descansa el sacerdot que als 26 anys, un més després de cantar la seva primera missa, a dos dies de la meta.
Tenia il.lusió per acabar el Camino, molta per abraçar a l’Apostol, per resar per la gent que m’ho havia demanat, il.lusió per passar per la Porta Santa, que es estreta en comparació al Portico de la Gloria, per trobar a la Tere, al tio Dimas (a.c.s.) , a la tia Mari, a la cosina Elena de Avilés, per abraçar-me amb els companys peregrins de tot el Camino (21 dies ).
Els albergs de peregrins són un be de Déu a part de les 3 € de voluntat, tot és gratuït, gràcies als voluntaris que fan la feina i acullen al pelegri amb la màxima cordialitat , simpatia; tot ho fan per fer la estada agrable al pelegrí.

Palas del Rey un dia molt important per mi, hi ha una gran història per explicar.

El fet d’arribar a Santiago no només es qüestió de sort. La salut penja d’un fil tot el camí. El pelegrí està a l’aguaït  de qualsevol ensurt, està indefens i és molt feble; una petita infecció en una ungla del dit del peu, l’ungla que es clava , butllofes als peus, torcedures de turmells, caigudes, encetadures a les ingles, llagues a les espatlles produïdes pels tirants de les motxiles, tendinitis,etc… Qualsevulla d’aquestes coses et pot fer tornar a casa, sense arribar a la meta tant desitjada.
Hom pot trobar pelegrins que es el setè, o setzè viatge o vint-i-unè viatge. Penso que tindrà el Camino que la gent el repeteixi una i altra vegada.


Quan durant el camí trobes un pelegrí , una i una altra vegada, neixen llaços d’amistat, es tot un secret del Camino.
Tots els pelegrins estem orgullosos dels segells que ens van posar en la credencial ( parròquies, ajuntaments, barss, fondes, inclús trobes pelegrins que porten els seus segells amb el DNI i telèfon mòbil.
Quan acaba el Camino, després de moltes etapes algo notes que ha canviat en la vida de cada pelegri.

Esglesia de Santiago, els pelegrins que estaven malalts i no podien continuar cap a Compostela, obtenien la Indulgència plenaria del perdó dels seus pecats.
Ningú comença el camí per tornar-se’n enrera.
Cal esmentar el vertader esforç que fan els peregrins brasilenys, son tots molt pobres i demanen tots un crèdit de 3000€ sobe la seva casa, i els veus amb una fe que impressiona.

Fent cua de bon mati per recollir la Compostela
Abans de començar el camíi em vaig proposar escriure als meus pares, a la meva família, amics i així  ho vaig fer, però com més adelantava en el camino, menys temps tenia d’escriure, em passava moltes hores curan pelegrins.


Els pelegrins i els turistes són dos éssers de génere diferents…. els voluntaris se’n adonen; l’encarregat de l’alberg de Castrojeriz ,deia desesperat que hi havia pocs pelegrins i si molt de turistes.
Tothom, li queden ganes de repetir-lo, són també les coses que veus, vius i que no pots assimilar d’una passada.
Visita obligada que tot pelegri per tradició ha d’anar a Fisterra.