Entradas con la etiqueta: Festa Major

FUTBOL PER LA FESTA MAJOR

Publico aquesta foto que podria ben be ser de la festa Major de Llorenç de Rocafort de l’any 2006, quan jugar un partit de futbol de solters contra casats , a falta d’un alte equip d’un poble veí , feia més festa i omplia la tarda del primer dia . Des de petit que recordo el futbol a Llorenç, fins i tot em ve a la memòria una vegada que el Llorenç va jugar contra Rocafort de Queralt, hi varem anar amb el tractor de cal Timoneda, el portava el Salvador (e.p.d.).

Foto feta per en Lluís Capdevila
Vosaltres amics del meu poble, em podeu dir qui es aquest porter ? Els més joves no ho podeu saber, però potser els que ara teniu 55 anys potser el podreu reconèixer i dir-me quin jove es tracta ?
Llorenç cada any per la festa Major, que es el trenta i el,  trenta – u de juliol, celebrem la festa dels sants patrons sant Abdó i sant Senén, o també coneguts per sant Nin i sant Non, curiosament són els patrons del terme de Banyoles. 
Darrera d’aquesta històrica foto hi va una dedicatòria molt bonica que el meu fill petit dedica al seu germà l’Oriol.

NO EM DIRAN QUE NO ES UNA BONA REFLEXIO LA DEL LLUIS ?

Aquesta foto amb història, m’ha portat a una altra encara molt més històrica, i molt bonica perquè ens recordarà a tots persones del nostre poble, dels quals guardem molt bon record i que ja no hi són i que ens van deixar un bon rastre.


Si forcem una mica la memòria ens portarà bastants històries viscudes amb cadascú d’ells, perquè tots ells van viure molt lligats al poble, o perquè havien nascut a Llorenç, o i estaven casats , eren altres temps, on el poble estava ple de veins o sigui que practicament no hi havia cap casa buida.
Per acabar algú  d’aquest equip, ens podria recordar contra qui jugava el Llorenç ? i qui va guanyar ? i encara un detall més, que era la pared que surt al fons a la dreta ?, es tractava d’algun hort ? i de qui era ?.
Mil gràcies a qui ens pugui aportar una mica de llum, ja no cal dir de quin any es tractava.
No recordo si l’any 2007 va ser l’últim que es va jugar a futbol a Llorenç, ben be podria ser ! 
No tinc cap més foto de moment, si algú en tingués una altra la podriam afegir al present post.

Pep

Be, amb una rapidesa molt pròpia del Magí Amenós, dins les vint-i-quatre hores de la publicació, ja ens va treure de dubtes, aquest jove de la porteria es en David, fill del Costa.

Moltes gràcies Magí.

ORELLETES FORA DE TEMPORADA

Hi han tradicions i costums que duren tota una vida. Jo des de petit que recordo la meva padrina Dolors que feia orelletes , les esperàvem en candeletes. Li sortien boníssimes. En feia moltes, ens duraven uns quants dies, perquè la meva germana i jo anàvem d’amagat a buscar-ne cada dos per tres. La padrina deia, quant s’hagin acabat Amén !!

Més endavant les feien juntes amb la mare. Fer orelletes es va convertir com una festa, com quasi tot el que es feia al petit poble de Llorens, com fer ametlles garampinyades, o quan arribava la setmana Santa s’anava al forn de cala tia Andreu a coure les Mones de Pasqua.

A Llorens els dolços que ens menjàvem sempre eren casolans, mai de compra; totes les famílies  se’ls feien – Per altra banda per comprar rebosteria calia anar a la veïna Tàrrega o a Bellpuig i clar era un enrenou, volia dir agafar el cotxe de línia al matí i no tornar fins al migdia, fos on fos.

També recordo que a casa es feien rostes de sta. Teresa, per cert bon´ssimes, sobretot acabades de fer, Peró aquestes sempre eren com a postres els diumenges. En aquell temps si algú et convidava a dinar, mai es deia que no; un dinar era un dinar, vaja tot un tresor. Per un entrepà fèiem un camí.

Tot s’ha de dir després de la padrina, la nostra mare Isabel Vila, em va aprendre tant que es va convertir en una experta de fer orelletes. Tots plegats esperàvem la Festa Major per menjar-ne. Durant l’any sempre la temptàvem a fer-ne, però ella ens deia que les orelletes només es fa en aquesta festa i prou. Tenia tota la raó del món. La mare n’ha fet durant 65 anys Déu ni do.

Recordo que l’any passat en plena collita d’olives, un bon dia després de portar les olives al molí de Sant Martí de Maldà, en LLuís en va dir : on cau l’Espluga Calba ?  – perquè m’ho preguntes?- he llegit a Internet que fan unes orelletes boníssimes !!. Dons com que a les 17,30 ja havíem entregat les olives al molí de la Cooperativa, amb la feina feta, ens vam encaminar cap a L’Espluga, els dos com nens.
A L’Espluga, poble medieval, molt silenciós, carrers solitaris, la poca gent que es veia , estaven dins d’un cafè, que per la col.locació de les cadires, haguéssim dit que estaven a punt de veure un partit de futbol. Les botigues estaven tancades. Vam preguntar que quan les obrien ? uns joves ens van dir que esperaven que la gent tornés del tros de collir olives !. Vam fer cua al carrer i anàvem donant la tanda a la gent que s’aplegava a la porta de la botiga, fins que va arribar l’amo; li vam comprar una capsa d’orelletes, no vam poguer resistir arribar a casa.  Per cert paga la pena un viatge a l’Espluga Calba, encara que sigui de nit. Ah!! el castell majestuós a mitja llum, deia ser molt important en el seu temps.

La setmana després d’anar a la festa de la Mare de Déu del Tallat, el Lluís es va informar, va anar a comprar el material necessari i mira junt amb la Maria i la Tere s’hi van posar ; com si ho haguessin fet de tota la vida.

A aquestes alçades de l’article, ja els puc dir que les he provades, hi estan boníssimes, torradetes i que es trenquen només mossegar-les; cal fer-ho d’amagat perquè el nostre gos no se’n enteri,perquè només que senti el cruixit que fan al trencar-les, ja el tenim al costat. No es pot fer res d’ amagat !!!!

Com poden veure l’assumpte va en serio i les orelletes van sortint amb molta cura i procurant que no es cremin i agafin el punt de cocció i molt torradetes.

Tretze de setembre de mil nou cents

Abans la majoria de famílies solien escriure les receptes culinàries i a casa de la Tere, el besavi dels meus fills, es dedicava a fer dolços i els anava a vendre pels pobles de la Sierra de Gata. Tenia el bon costum d’escriure tots el que sabia i feia. Tenim aquí davant un llibre preciós que gracies a la cura que ha tingut la nostra tia Mari, ha arribat integre als nostres dies. O sigui que el nostre fill Lluís te antecedents històrics escrits en el món de la pas teleria i rebosteria .  A més del llibre també han quedat una gran quantitat d’estris per fer tota classe de dolços.

El LLuís ens ensenya aquesta safata plega de petits panets, que no són més que futures orelletes. En aquests moments retirava la safata del forn ? no us se dir perquè.

Abans ja ne’m parlat extensament, mai es compraven dolços  ni de Cal Gallo ni de la botiga de cal Ton.
Els dolços es feien a casa i prou.  M’oblidava que quan s’acostava la festivitat  de Tots Sants, a casa recordo a la mare que es posava a fer tots els preparatius per fer els panellets. No recordo a la padrina de fer-ne, però si a la nostra mare. Any rera any posava un molinet de ratllar ametlles i mira alguna vegada mi havia posat jo a esmicolar ametlles o a ratllar ametlles que per cert, se’n necessitava moltes, dons els panellets de l’Urgell van carregats d’ametlla. Per això estan tant buscats i preuats.

No se com dir-ho però sempre els han sortit d’allò més bons, el pare i la mare uns dies abans de la festa, per mitja d’un recader ens enviaven allí on fossin una gran capsa de panellets. He de dir que no han fallat mai , ja els esperem en candeletes. Es consumeixen molt de pressa. Tothom passa pel costat de la capsa i n’agafa algun.

La complicitat de la Maria , la Tere i en LLuís ha sigut clau, perquè les orelletes arribessin a bon port; un de sol ,  sense una mica d’ajuda,  no se’n pot sortir. Ah ! excepte la nostra mare que sempre les va fer sola i tancada a la cuina.
Les orelletes només de veure-les estan per menjar-se-les.
Per la seva tranquil.litat, les hem provat diverses vegades i estan boníssimes.
No vull acabar sense posar-los una mica d’història de les orelletes i  la recepta que hem fet servir i d’on l’hem treta, perquè vostès les puguin fer i alhora disfrutar d’aquest dolç tant nostre.

Les orelletes són, sens dubte, la especialitat respostera més tradicional de la comarca de les Garrigues. Està estretament vinculada a l’oli d’oliva de les apreciades arbequines, el que transmet un aroma i un sabor d’allò més carecterístic. 

Història: 

Les  Garrigues, al sur de la província de Lleida, és una terra de aguts contrastos, de regadiu i secà, d’oliveres i ametllers , de bancals i molins d’oli, de Cabanes, de pobles de l’edat mitja, de jaciments prehistòricss i ancestrals tradicions i de castells milenaris. Però, sobretot es caracteritza  per unes gents sacrificades i sofertes, estretament vinculades a la terra. No es d’extranyar, per això, que les seves especialitats resposteres més emblemàtiques, com les orelletes estiguin molt relacionades amb el preuat “or líquit”,l’oli de oliva extra verge d’aquesta comarca del occident català. La elaboració d’aquest dolç s’ha mantingut artesanal des de l’edat mitja, i l’especialitat s’ha convertit en orgull i prestigi de les Garrigues. 

El viatger podrà saborejar les orelletes tant en les cases particulars com en les confiteries de la comarca i també en els més prestigiosos establiments de restauració, com el renombrat Carro Blanc, de les Borges Blanques un dels altars de la bona taula de tota la província de Lleida. 


Les orelletes són el prostre per excel·lència de la comarca i reposteria típica de les festes majors dels pobles, i es consumeixen en les quatre estacions  i a qualsevol hora del dia. S’eleboren de diferents formes, però la base primordial dels seus ingredients es l’oli , que deurà ser de la millor qualitat, es a dir, extra verge de la varietat arbequina, emblemàtica d’aquesta comarca, emparada per el Consell Regulador de la Denominació d’Origen Protegida Les Garrigues, la primera en crear-se per els olis en tot el país.


La present recepte li deguem  a Dolors Barrufau i Muntanyola, directora del Museu de l’Oli i el Món Rural de Castelldans. 


Ingredients:


– Farina Q.S. (Q.S. Vol dir Quantitat Suficient o al gust)– 3 Ous Sencers– 70g Sucre (Blanc)  – 5cl Anís – 5cl Licor estomacal (licor d’herves i anís) No se si la ratafia seria un?– 3 Pessics de sal– 650cl De llet sencera– 6g Matalahúga– 3g Cilantre / Coriandre– 1/2 Llimona– Oli D’olia extra verge d’Arbequina Q.S. (Q.S. Vol dir Quantitat Suficient o al gust)– 1/2 Baina Vainilla– 1/2 Paquet de sobres de Gaseosa

Elaboració:


El procés d’elaboració es desenvolupa en els següents passos: 


1- Es Posa a bullir la llet amb la matalahúga i el cilantre2- Després es passa tot per el colador, deixant-lo refrescar3- Seguidament possem els ous en un recipient i es procedeix a batre’ls, s’espolvoreja el sucre i s’amasa fins aconseguir una massa fina i homogènea4- Després s’afegeix la resta d’ingredients, mentre, s’agrega també la farina que admeti, fins que la pasta es desprengui fàcilment del recipient5- Quan considerem que està llesta la massa, haurem de deixar-la reposar durant una hora, i després procedirem  a tallar-la  en porcions de 30 a 50g  i donar forma de boles, que es deixaran reposar una altre hora submergits en oli d’olia d’arbequina extra verge 6- Transcurregut aquest temps, possarem les porcions sobre el marbre, estirant-los fins que quedin ben fins, i així haurem aconseguit les forma singular de l’orelletes.*De petit recordo a la meva iaia fer aquest pas estirant la massa sobre el rebes d’un plat, així agafaven aquesta forma concava tan característica de les orelletes. 7- Finalment es fregeixen a foc suau en oli d’oliva arbequina extra verge d’una en una, donar-li la volta molt ràpidament, ja que es cremen amb facilitat. 8- Un cop les treguem de la cassola tenim que deixar-les refredar sobre paper absorvent, espolvorejant amb sucre per sobre les orelletes al gust. Un cop fredes estan llestes per ser consumides. 

Aquesta recepta en concret ha estat treta d’aquest llibre que us poso tot seguit :

 El libro de la Repostería Tradicional. Escrit per Jesús Ávila Granados 
A la pàgina 136, Orelletes de Castelldans (Lleida)

No posem passar de llarg de les ametlles garapinyades de la mare, he de dir que sempre des de molt petit que li he vist fer, a casa sempre ni havien, per la qual cosa si venia algun foraster, se’n posava a la taula, se’n regalava la metge,la mossèn, al mestre, als parents que venien a veurens, als passavolants que  més aviat eren coneguts de la família, en fi era el dolç que  teníem més a mà. La mare n’ha fet a milers, no li costava res posar-s’hi i ja teníem un obsequi a l’abast per oferir a qui fos.

Un altre dolç fet a la cuina i al forn de casa. Gracies Mare per tants anys d’esforç incansable, per fer no solament orelletes, panellets, mones de Pasqua (com la de la foto )

ametllers garrampinyades i rostes de santa Teresa, sinó per cuidar de la família entera, des de sempre, per tirar endavant en moments difícils quan érem petits, ajudar al pare en totes les feines del camp i després cuidar l’Oriol i el LLuís sempre que estaven malalts, vingué infinitat de vegades a Sant Cugat, a les Les Planes i a Cornellà del Terri, mai tenia un no. Més que agraïts mare.

La mare sempre li ha agradat venir a Girona, les vegades que calia, era tornar als seus orígens a la Miana on va néixer.
Be, us he parlat d’orelletes fora de temps. Però s’ha donat d’aquesta manera. Penso que es una sort, que a casa nostra estigui assegurada aquesta tradició tant nostra i de l’Urgell o com deia el Sr. J.J. Piquer, la Baixa Segarra, a mi no em disgusta gens ni mica. Quan de petit em preguntaven d’on era? sempre contestava  – de Llorens de Rocafort, la Segarra,  partit judicial de Cervera, i arquebisbat de Tarragona, m’ho havien ensenyat així al col.legi i també a casa.

Avui el pare ha fet 90 anys. Per molts anys !!!, ja se que vostè està més que content d’haver-hi arribat i nosaltres també, ahir  vau adelantar una mica l’aniversari, al anar a beneir el tractor, celebrant la festivitat de sant Isidre,  les fotos parlen per si soles.

Va ser el pagès de més edat que va desfilar. Va obsequiar a tothom amb caramels.

Aquest dia va ser gran, perquè a més de beneir el tractor, feia 5 mesos que no el posava en marxa. Es va engegar a la primera. L´any passat va ploure i no ser possible beneir-lo.

Aquí van uns escrits de la canalla del poble. Valorin vostès mateixos.

Oi que també o firmaríem nosaltres ? Aquesta joventut son únics i diuen el que senten.

El nostre pare agraeix moltissim aquestes mostres d´afecte.

Gracies a tots per aquesta bonica festa a Llorens. Gracies als de casa per fer-ho possible.
Els pares, tots els diumenges i festes de guardar,  junts van a missa, amb les seves mangales corresponents com a punt d’apoio i junts un cop finalitzada tornen cap a casa. Així ho han fet durant 66 anys que porten de cassats.

Els pares, una vida junts.

Fins per la Festa Major  (30-31 de juliol Sant Abdó i Sant Senén, patrons nostres estimats. També coneguts vulgarment com sant Nin i sant Non

Pep.

PASSEIG DE FESTA MAJOR

Feia anys que la nostra Festa Major  de Llorenç de Vallbona, no s’esqueia el 30 i 31 de juliol com Déu mana; sempre es canviaba per no coincidir amb les festes majors dels pobles veïns. Un tema de convivència que sempre es bo de respectar, perquè el territori petit com és no dona per dos festes el mateix cap de setmana; de poguer-se fer es poden fer, però el públic s’ha de partir i llavors l’ambient es més pobre. Enguany la veritat es que el ball de tarda del diumenge estava ple de gom a gom, gràcies als forasters, parents i amics, que omplien la pista del ball. De veritat que dona bo veure a un poble tant petit, tanta gent, encara que sigui per quatre hores.
La nostra festa se cel.lebra en honor als sants màrtirs  Abdó i Senen, també coneguts com Sant Nin i Sant Non, patrons de la pàrroquia i protectors dels hortalans. Per aquestes terres se sent a dir, referent als sants patrons dels pobles de la rodalia:

A Belianes, fou sant Jaume,
a Maldà, sant Agustí i
a Tàrrega, santes Espines
i a Sant Marti, sant Martí.

 A Banyoles també els tenen com a patrons de Terme a Sant Abdó i Sant Senen.
Encara que per temps antica Llorenç n’era titular Santa Maria, com la major part dels temples edificats per les monges cistercenques de Vallbona,

La millor foto que tinc de Llorenç i el seu entorn. Foto feta des de la Roca la Bassa, per en Lluís Capdevila

En dona testimoni la clau de volta d’una arcada gòtica de l’esglesia, la que està damunt del cor. Representa la Verge amb l’Infant i que a més porta a la mà la Rosa de Jericó, simbolisme que veiem fins a tres vegades al Cenobi de Vallbona. A la façana renaixentista  de l’església de Llorenç i podem veure enculpit al damunt de l’entrada  » AVE MARIA GRATIA PLENA DOMINUS «, i la campana mitjana es diu Maria Barbara,  el campanar es d’espadanya de tres finestrals. pensem que l’esglesia es de les més  velles dels pobles del votant , perquè les esglesies parroquials de Maldà, Vallbona, Omells de Na Gaia, Rocafort i Sant Marti de Maldà son renaixentistes, les primitives deien ser enderrocades per fer les actuals.

» In nomine Domini Ego Raimundo Fulchoni vicecomite et Uxori mee nomine Ermessendis vicecomitissa…. Per hac scriptura donacionis nostre donamus vobis  ipsa Rocha que vocantur Sancti Laurentii cum sua quadra et sua Kapellania et sua ferreria cum montis et  vallis cum pronis et planiciis…. »  

Es veu que tot això es antiquissim data de 1060 es una donació del vescomte RAMON DE CARDONA, a favor de Joan  Gumbau i d’altres de la roca que es diu de Sant Llorenç, junt amb la seva Quadra , Capellania i Ferreria i demès drets.



La roca no es un simple promontori natural, sinó una penya fortificada i encastellada; que la quadra no és  tampoc un simple corral de bestiar, sinó una extensio de terra.

Lo que queda de la Roca de la Bassa

Durant segles la roca de la qual parlem fou lloc  d’on ha estat extreta  la pedra per a la construcció de cases a Llorenç i ara no dona a entendre, ni de lluny, les proporcions que devia tenir aquesta roca gegant. Desde fa més d’un segle que l’existènica d’aquesta mola immensa és unida a un cas d’endemoniament, per part d’una dona , que amb un sol dit la volia traslladar al cim d’una teulada d’una casa del poble. El Sr. rector sempre li va donar a entendre que no ho fes. La dona va tenir seny, i mai ho va fer.



Era el primer dia de la festa Major, dia 30 de juliol de 2011, i per sorpresa van arribar la Maria i el Lluís , no vegeu la gran alegria dels avis, dels tiets , la Eli i de nosaltres mateixos. Vaja contentissims i després  de passar una bona estona saludant i parlant. Quan va arribar l’hora tots plegats ens van asseure a taula per saborejar un dinar de festa major, un dinar molt exquisit que ens va preparar la meva germana Dolors. Després d’una bona migdiada i un cafè, cafè de la màquina del tiet, vam decidir anar a caminar cap a l’era de cal  Xepe, la de cal Quim, la de cal Perlo i amunt cap a la Roca la Bassa. El cap vespre invitava a passejar, i tots ens va venir be. 

Amb la Maria, disfrutant d’un dolç paseig a la posta del sol i amb la frescor de la marinada, com vostès poden veure tots portem una peça de roba a les espatlles, es que aquest païs es fresc a l’estiu i fred a l’hivern.

Te molta importància el fet que Llorenç, que es un simple destacament dels Cardona situat a l’avantguarda del comtat de Manresa, tingui capellà i ferreria. Recordem que , malgrat de posseir una fundació monàstica, Vallbona no te capellà – el sacerdot Pere – fins pel juliol de 1157. 

La Roca la Bassa vista per tots cantons, aquesta llenya es del Joan de cala Milia, perquè està dins de la seva era.

L’existència d’una ferreria  es rara i extraordinària, si tenim en compte que aquella època el manyà és considerat com un orfebre que forja les llances i les espases dels herois i els instruments de treball complicats dels pagesos (Les eines senzilles, se les feien ells mateixos).

Crespinell rupestre (Sedum rupestre) 

El petit poblat de Llorenç, podia ésser un lloc d’avituallament on els ferits eren curats i rebien assistència espiritual – per això hi havia un capellà -, al mateix temps que els esmolaven les armes de tall, mentre que a la plana d’Urgell atacaven els serrraïns.

No tinc cap dubte que aquesta roca, era gegant i podia ser encastellada del tot, abans que la gent de Llorenç  li arranqués tota la pedra per fer les cases i les pallises del poble que es van fer en temps de l’Abadessa Mª  Teresa de Riquer i de Sabater, temps en que realment es va fer tot el creixament del Raval, del nostre carrer , del carrer de la Bassa, de cal Pere-jaume, cal Xepe, cal Mano i totes les de la carretera , excepte cal Xifré i cal Meca que són més antigues, i també totes les pallises de totes les eres del poble, que no són poques. Déu meu com havia de ser aquesta roca.

Cisterna de l’era de cal Quim, amb els seus safareig per rentar la roba, ara totalment en desús, potser  es la millor conservada , tota ella autèntica d’aquell temps; podriem dir que no en quede cap més d’aquestes caracteristiques aprop del poble, en el terme no ho puc assegurar perquè sóc un gran desconeixedor del territori.

En un poble com LLorenç situat a dalt d’un turó, guardar l’aigua de pluja era vital, cada casa tenia una cisterna, o aljup, dels  quals encara guardem els records de lo gran que era el de cal Timoneda, el de cal Perejaume al freginal, el de cal Bergadà inmens, que ens ha arribat fins als nostres dies, tots ells enterrats per donar-los -hi els seus propietaris altres usos, el de cal Tomaset , es l’únic que dona testimoni d’un passat on tot anava en serio i només es tenia el que es guardava i la gran cisterna de cal Mora davant de casa o sigui a l’era que porta el seu nom, i encara en bones condicions  i la de cal Cantó a l’hort de l’Abadia, ara totalment desapareguda; aprop o lluny del poble les families tenien una cisterna, moltes vegades lluny de casa com la cisterna de cal Rafelet que la tenien a l’era o la de cal Xepe,o cal Quim que també la teniem a l’era, en cap cas vol dir que a casa no en tinguessin una o dos. A LLorens guardar l’aigua de pluja sempre ha sigut importantissim.
Caminant cap a l’era de cal Xepe vam troba un esbarzer ( Rubus ulmifolius), i que en LLuis ja va trobar mores madures i les va donar a probar a la Maria, les va trobar molt bones. O sigui que al setembre tindrem mores per fer la melmelada, que farà la Tere amb molts ajudants.
Per acabar el passeig de Festa Major us poso una foto del nostre bosch, fixeu-vos l’encant que te, te un toc misteriós i respira molta pau, no cal que us ho digui, però cal al setembre podriem trobar-hi algun rovelló o alguna mucosa.



Be, la Festa Major va continuar amb les tres misses solemnes, la veneració de les relíquies dels sants patrons,el partit de fútbol (solters contra casats) , esmorzar popular,  la cantada d’habaneres, concert  a l’esglesia per la coral ARC de Sant Martí de Maldà (repertori de sardanes i un cant espiritual negre) i una sessió llarga de ball amb la Banda Sonora i el dilluns dia u d’agost , guerra de l’aigua i xocolatada preparada amb tot el carinyo del món  pel meu cunyat Josep Sobirà i la meva germana Dolors, que amb els anys que ho fan s’han convertit en uns experts en xocolatada pública.



Els va sortir tant bona, ho dic jo i ho diu la gent que la va probar i curiosament que ja tenen encarregada la de l’any vinent.
Com que convé saber on està situat Llorens , pels qui no ho sapiguin, aqui va un mapa de l’any catapum, però te el seu encant, historicament és per disfrutar, no es troba fàcilment aquest tresor. Us diré pel qui els convingui ; es pot trobar, al hall de la biblioteca del Seminari de Girona.
Podeu llegir LOPALAU, LOPOAL, Vª GRASSA,  CASTEL NOVO, V.N. DE BELLPUIG, PEDREGAL…



Mapa fet a Paris l’any 1792 per P. Placide, Ingenieur geografique. Fixeu-vos que al mapa, encara parla de Vilamajor (Vilet) Valdanel, Montesquiu,quan ja no existeix com a poble d’ençà molts anys.  Fa pocs dies que ha sigut publicat un llibre interessantissim que es titula  HISTORIA DE VALLBONA I DE LA VILA DE MONTESQUIU. Un territori i un poble a redós del Monestir. 
Fins la propera festa major si Déu vol.




Bibliografia: PIQUE I JOVER, J. J., La Baronia de Vallbona . Publicacions de l’Institut d’Estudis Ilerdencs. Lleida 1981.