Entradas con la etiqueta: fe

MORIR DIGNAMENT A CASA

Morir dignament a casa, tot un repte, pel moribund, per la família i la societat. Un discurs actual. Opinions en pro i en contra. Xerrada feta el juliol de 2015 a Girona, dins l’entorn del grup Mémora.
En primer lloc , encara que m’hagin presentat molt amablement, només sóc un metge de capçalera a poble , això si, volgudament de poble, per convicció. He de dir-los que de petit al meu poble Llorenç de Vallbona (Lleida), hi havia tres persones que admirava molt : el Sr. Ramon Capell (Mestre), el capellà mossèn Daniel Barenys i el metge Dr. Josep Maria Nolla, que anys a venir va ser president del nostre col.legi de metges de Girona, tots tres intensament exemplars. Penso que al admirar per tots igual, un servidor hagués pogut esdevenir un d’ells, però la elecció va ser per cuidar la salut de les persones.
Una qualitat meva, es que sempre he sigut   nòmada, des dels meus orígens a la Baixa Segarra, ara dit Urgell, passant  per molts pobles i acabant els meus dies aquí al Pla de L’Estany.
Ho dic, perquè he sigut un observador privilegiat de la vida dels pobles i del procés de morir. La manera de viure , de morir i viure el dol es diferent en cada comunitat.
El morir es produeix de maneres qualitativament molt diferents: el context social, la rapidesa, el lloc, l’edat, el tipus de malaltia (física o psíquica), la informació, el grau de lucidesa, la relació amb la família. Al final de tot, l’actitud adoptada configura formes de morir ben diferents.
De metge de poble, segur que tots en coneixen algun, a la llarga queda integrat en la vida, com un més de poble.
 A vegades els processos d’enmalaltir i de morir  son lents i això ens dona avantatge a l’hora de poguer assumir situacions com les de l’enunciat.
En el meu cas ,en l’ últim poble que m’he jubilat que es Cornellà del Terri, he pogut seguir la vida de la seva gent durant 23 anys, déu ni do. Sense voler i de la manera més natural el metge es fa una mica de cada família. Arribes a estimar-los i ells t´estimen més encara, es crea molta complicitat i arribes a ser un d’ells. Així, jo, ho he viscut . Això ajuda molt quan arriben moments difícils per les persones. El que he dit de la meva persona, també val per l’ infermera que fins i tot a ella li expliquen més confidències i vivències i també se la estimen molt. Cal dir que es una bona interlocutora.
El títol de la meva exposició, sembla molt innocent però te un for contingut .
En Miquel Martí i Pol, deia que no es fàcil enfrontar-se dignament amb la mort i segurament els metges que han vist morir moltes persones, ho saben més be que ningú. I abans de continuar li dono tota la raó. També em fa pensar cóm morien les persones anys passats, no m’atreveixo a dir indignament, perquè  els companys metges sempre s’han esforçat perquè el malalt morís com Déu mana, segons el llenguatge popular; o sigui mantenint una màxima dignitat fins allà on es possible, i una màxima esperança davant el progrés de la malaltia. També dic que he sigut testimoni d´alguna mort no tant digna i fins i tot algunes indignes.
 Anys enrere el metge actuava intentant curar, de vegades ho aconseguíem, però sempre consolàvem i aquest era el punt fort; procurava una mort discreta, amb el mínim patiment físic i psicològic.
 Recordo de petit a la Baixa Segarra que quan marxava de casa el Dr. Nolla ja em sentia mig curat. Al menys, pensava, ara ja no et pots morir, estava convençut que em curaria i aquesta confiança era  clau per mi.
Vivíem una mica aïllats. Les visites freqüents de dia i de nit al mas donaven serenitat, i pau al moribund i a la família.
Es va passar de morir  al mas de pagès o a la vila , per la mort a l’hospital, perquè sincerament la gent que es molt observadora veia que els hospitals oferien molts més mitjans, que a l’habitacio de casa seva . Es posava el metge contra les cordes per tal d’aconseguir un ingrés hospitalari.
Cal dir que les famílies van passar de treballar al camp o la granja al costat de casa a fer torns a la fàbrica; un tema a tenir en compte. No es podia cuidar el malalt com abans; a casa ja no hi convivien tres generacions.
Era l’any 1983 que veient la situació d’una  família vaig tramitar una baixa laboral amb el motiu següent: baixa a la mare per cuidar el seu fill de 8 anys afectat d’un tumor cerebral. Als pocs dies, vaig rebre una colossal amonestació per part de l’inspector. Era il.legal del tot i que no es repetís. Puc dir ,que vaig continuar fent baixes per cuidadors, perquè era de justícia social, encara que sempre vorejant la llei. Tema que a hores d’ara encara no està del tot sol.lucionat.
 L’altra cara de la moneda del  ingrés hospitalari era i encara es,  la pobresa de les relacions humanes en els últims moments . Aquestes esdevenen molt minses i el malalt estava i encara està moltes hores sol i es mort sol. La mort com un acte particular. Recordem que el néixer i el morir ho fem sols. Però l’infant quan neix l’espera una gran estructura d’acollida, no serà que desitgem el mateix al final de la vida ¿?? Segur que sí. En parlarem.
El meu pare ens volia a tots al seu costat.
El que més m’ha cridat l’atenció durant el meu exercici mèdic davant de la proximitat de la mort,  es que tant el malalt com els familiars, fan una petició :
Dr. No em deixi patir.
Dr. Que el meu marit no pateixi.
La resposta per part meva només es una. El cuidarem, estaré al seu costat, no patirà.
A vegades rebo una altra petició, part del malalt, no em torni a portar a l’hospital, “ vostè faci el que bonament pugui però deixin a casa. Després d’una llarga malaltia podríem dir que el malalt s’ha cansat de tantes i tantes visites, i a l’Hospital li han dit que apartin d’ara el portarà el seu metge de capçalera. El malalt: – doctor vol dir que aquests especilistes han acabat tots els cartutxos i ja no saben que fer amb mi ¿ Com pot pensar això ¿ doncs es l’unic que penso. -doctor jo sempre he confiat amb  vostè no m’abandoni i vingui’m a veure sempre que pugui , m’acompanyi ,no faci cas del meu caràcter,  de vegades em trobarà sol, entri per la porta del jardí ja la coneix, a casa tothom treballa “. Impressionant !
Cada dia la vida s’allarga més i malalties que fa pocs anys eren potencialment mortals a cur plaç, ara cada vegada la gent es mor més tard. A l’allargar-se la vida, la mort també s’allunya.  Ja no es freqüent la contemplació de moribunds. Resulta més fàcil oblidar-se de la mort en el dia a dia. Ara trobem joves de quasi 35 anys que mai han vist un familiar morint-se. 
Jo ,com he explicat fa uns moments, em quedo perplex que tant la família com el malalt em demanin sobretot : – que no pateixi !. Però jo sé i vostès també ho saben de la complexitat l’home i a poc a poc tot es va manifestant. Recordant el poeta Evgeni Evtushenko que diu en el seu poema Gent: … cadascú es únic, sol, ell sol, no ni ha cap altre que se li assembli. O sigui irrepetible. Ple de dignitat, que cal preservar en tot moment fins al final. Aquesta paraula ens acompanyarà tot el rato.
Caldria que la família també tingués en compta: la part moral, espiritual o religiosa que te un pes importantissim. La biografia (el relat de la seva vida ), ens mostra la seva interioritat i exterioritat,  també sortiran les relacions de tota mena, els amics, el capellà, el manyac, el notari, la família propera i la de lluny, els companys de la feina, els companys de la mili, els veïns del seu poble ; l’home i la dona tots volem ser feliços, fins a la fi, o sigui , fins a la mort. Així doncs , cal cuidar que el malalt es pugui anar acomiadant i d’aquesta manera evitar una mort social indesitjable.
Molt sovint en una visita rutinària el pacient m’ha fet unes peticions que no esperava com:
Doctor quan em vegi en perill de mort, portim el mossèn, perquè els de casa no ho faran, segur que no volen que m’espanti o pel sol fet de que ells no creuen.
– doctor diga-li a en Ramon el meu amic que encara que estiguin renyits amb l’hereu, jo penso en ell. Sempre ens vam ajudar en les feines del camp, i sempre ens hem fet molt, es ara que el meu fill ha renyit.
Sempre arriba el dia que hem de consensuar l’equip sanitari amb el pacient i la família la nostra tasca, com serà la nostra relació , assumint el que el pacient vol : morir dignament a casa. A partir d’aquest moment tot ha de ser molt clar, transparent, sincer, no dir paraules per quedar be,compte amb les promeses que d’entrada sabem que no les podrem complir, no dir el que el malalt vol sentir, no tenir pressa en les visites, asseure-s, quins horaris farem nosaltres. Tot ha de quedar consensuat i complir-ho. El pacient no te altra feina que esperar l’hora que li has dit que hi aniries.  En cap cas decepcionar al pacient.
Ara be en la casa, canvien les tornes, ja no es el nostre consultori on nosaltres manem i disposem de tot i es fa el que nosaltres diem; el malalt es mostra tal qual, diguem-ni sense careta i aquí trobem malalts de tota mena :exigents, i no exigents ; cal fer un vertader esforç per  tenir-ho en compta.
A vegades el malalt ens diu: -doctor, no s’esforçi tant que no tinc remei.
També els familiars estan tots angoixats , pel que està passant, a més et diuen nosaltres no hem vist mai morir a ningú ; i això els espanta i se senten trasbalsats. doctor, que em de fer ?
Clar, aquí a casa nostra no es parla gaire de la  mort , es com si ens posessin una vena als ulls. Es important saber que la gent ens morim.
Sovint , pensem que son els altres qui moren, jo no o com diu l’Eduard Punset : no esta escrit en lloc que jo m’hagi de morir. Quan tots sabem que l’home es un animal finit amb ànsies d’infinit . (Lluís Duch) . A vegades com que conec a les famílies, quan les coses es posen difícils, miro on son la mainada de la casa i si no els veig, pregunto per ells i la jove de la casa em respon : la meva germana s’els ha endut a Port – Aventura perquè no vegin tot això tant desagradable. O, han anat al cinema amb una amiga nostra perquè aquestes coses els poden traumatitzar.
Cal recuperar la cultura de la mort. Quan era un noi el pare, al meu poble quan es moria algú, al vespre quan arribava del tros es canviava i m’agafava de la ma i em portava a lo que deien ” vetllar el difunt “, i en aquella sala érem nens barrejats amb adults i entràvem i sortíem de l’habitació on estava el difunt. També ens portaven als funerals i enterraments , tots sabíem que la gent moria i veiem fer la fossa al terra i quan el colgaven , veiem tot el procés i el desconsol de la família.
Abans he dit que el pes de la religió era molt potent en aquells anys cinquanta i seixanta, jo feia d’escolà i es portava el viàtic al moribund. La gent pels carrers s’agenollava. El viàtic anava sota pal.li. La família i el propi malat quedaven molt consolats. Jo quan al voltant del llit se li cantaven les absoltes amb gregorià, era solemnissim i un cop acabada la ceremonia pensava “aquest home ha anat directe al cel “. Fixeu-vos de la importància dels ritus. Cosa que ara hem perdut i per acomiadar un difunt li hem de fer grans panegíric i més escrits dels familiars, dels amics, de vegades acompanyat d’un contrabaix o la música d’un violí, tot es poc per acompanyar el difunt com Déu mana. Jo recentment he enterrat als meus pares i també els he fet llargs escrits. Abans no es feien. curiós oi ?, aquest fet el professor Dr. Torralba ens ho podria explicar.
Tot aquest acompanyament al difunt , tots aquests ritus ajudàvem a la familía a fer una gran catarsi, ara ja no es viu el dol, ara es rep el condol al tanatori.
L’enyorat Dr. Jordi Gol i Gorina, deia que al costat del malalt es més important escoltar que parlar, més que donar consells es donar-se a un mateix i tenir temps. Quan el metge te temps per asseure’s al costat del malalt , aquest et fa revelacions insospitades anteriorment.
Al llarg dels anys he viscut una experiència molt estranya, i que m’impressiona, es el clima de silenci que es crea al voltant del moribund. Demanar la meva assistencia, perquè la mare fa dos dies que no parla. A l’ arribar al capçal del llit la vaig cridar pel seu nom en veu alta, ben alta, i sorpresa: resposta de la malalta – Doctor perquè crida tant, no sóc sorda ¿, es que la seva família m´han demanat que vingués perquè vostè feia dos dies que no parlava ¿. Sí, potser sí, però son ells que no em pregunten res. Impressionant oi ?
Recordo que fa molt anys tenia una dona amb un procés neoplàsic de mama avançat i la vaig anar a visitar a l’hora de dinar. Eren colla, menjaven carabassó arrebossat. Vaig demanar  permís per provar.lo i la pacient em va dir que només faltaria. El vaig trobar boníssim i li vaig fer explicit. La dona li va agradat el meu elogi i dirigint-se a la família digué : aquests mai han valorat el que he fet per ells.
Tot seguit van marxar a treballar i a soles li vaig dir : vol parlar de quelcom que mai n’hagi parlat amb ningú, i ella em diu sí, diguím :” abans de morir-me voldria aprendre a llegir i escriure, de petita a casa no teníem cèntims i no vaig anar a l’escola per tal d’ajudar als meus pares en les feines del camp “.
Puc dir que la pacient pocs dies abans de morir si sabia llegir i escriure el seu nom i quelcom més. Em moro feliç doctor. “ Curiós, no em moro en pau, sinó feliç ¡!!.
Recordo un altre pacient que a la mateixa pregunta, em va contestar m’estic morint consumit per estar renyit amb el meu veí. El pare no si parlava, “jo he estat 89 anys sense parlar.li i a hores d’ara no se quin mal va fer aquest bon home “, i jo voldria que entrés més còmodament al seu mas i no ho he fet per aquest perjudici d’anys.- Vol arreglar-ho? –m’encantaria, – dons li crido al notari. Després de firmar l’escriptura i a soles , l’home em va confessar que moria en pau després d’haver sol.lucionat in-extremis aquell llarg assumpte que no el deixava morir en pau.
Vaig atendre un pacient d’una ordre religiosa  i també vaig asseurem al seu costat sense presses i li vaig   preguntar si volia parlar de quelcom que no n’hagués parlat amb ningú: Sí,  tinc una llei de cosa que no em deixa en pau. em consumeix .”Fa molt anys que ensenyo matemàtiques a diferents cursos de batxillerat i mai el meu superior ma dit que ho feia be i que la comunitat esta orgullosa de mi, quan els alumnes sempre m’han felicitat”. Li faltava un reconeixament.  Fixeu-vos com pot patir l’ànima d’una persona. Abans de morir ho vam solucionar amb una visita preparada  a casa de la família del que era el seu superior.
Fixeu-vos, les últimes hores com son d´importants, cal vetllar al costat del malalt i que no se senti sol
Puc dir que cap dels casos exposats tenien dolor físic , aquest estava controlat, però l’anima patia.
Encara un exemple més , tenia al meu costat un home amb un procés terminal molt avançat i abans de començar un procés de sedació pal·liativa per combatre un patiment per símptomes refractaris i seguint els passos manats (OMC)  sobre Sedació Pal·liativa, en el darrer pas, recomana, que el pacient hagués satisfet les seves necessitats espirituals, socials i familiars. El pacient em va dir: “-tinc molta por que de tot el treball que he fet a la meva vida no quedi ni rastre, dintre de molt poc ningú es recordarà de mi, a més els meus mai m’han valorat ni escoltat , deien que sempre explicava  “batallitas “. Escolti , en les llargues xerrades que vostè i jo em tingut, les he escoltat des del principi i estic escrivint la seva vida, que són les seves memòries i quan l’acabi la regalaré als seus fills i nets, que li sembla ¿ l’home va plorar d’alegria i estava content, als pocs minuts va quedar sedat.
Encara una experiència més al voltant de la mort, estava cuidant un pacient de religió jueva, i la seva família havia marxat una setmana a l’estranger, quan el seu estat de salut va donar un tomb de 180º , arribant a un ofeg (dispnea) cada cop més important. Jo li vaig dir si volia que telefonés al seu rabí ; no el vam trobar i ell mateix em va dir – doctor -no em llegiria un parell de Psalms ? i així ho vaig fer. M’ho va agrair amb una mirada plena de tendresa i una encaixada de mans i al poc moria.
Segueixo parlant de les necessitats de l’ ànima.  Cosa important . Algun malalt que per la llarga relació, hi ha una amistat, dir-li vol que cridi al mossèn per si vostè vol fer-li alguna confidència i resar plegats. Sí cridi´l. Resultat, el malalt va passar-se una bona estona parlant i resant amb el mossèn i jo a les escales. Després quan van acabar el malalt m’ho va agrir moltissim. Dient: – estic en pau.
El que causa problemes a la persona no es la mort, sinó saber de la mort : por, neguit, angoixa, incertesa.
Tots em sentit a dir, que els animals no saben que moriran. Les persones ho sabem i això ens angoixa.
Humanament el néixer te futur, la mort no.
L´any 1987 els metges vam ser molt afortunats, va aparèixer el  llibre titulat  “ Terapèutica del pacient amb càncer terminal “ traduït de l’anglès
i amb una introducció del Dr. Pau Viladiu i Quemada, exel.lent metge, bon company i millor persona (e.p.d.), alguns dels aquí presents l’hem conegut. Deixa palès  que en aquest llibre trobarem tot allò que se’ns fa emocionalment difícil de comprendre i amb exquisida finura planteja infinitat de normes i consells pràctics. Traducció del Dr. Gomez i Batiste-Alentorn i d’altres metges del Servei d’Oncologia de l’Hospital de la Sta. Creu de Vic i metges de capçalera del CAP d’ Osona. Ens va donar coneixements molt avançats de com tractar el pacient amb càncer terminal i encara per nosaltres , es obra de consulta.
Ens hem de traslladar a l’any 1990 quan van crear-se el PADES, les seves inicials volen dir : programa atenció domiciliaria i equip de suport.  De cop i volta els metges de capçalera no estàvem sols, teníem una gran ajuda, amb metges e infermeres tècnicament i científicament molt preparats en el tema del dolor. Ens vam sentir afortunats i els pacients també . Érem nosaltres qui activàvem el PADES, pel motiu que creguéssim necessari . En cap cas volia dir que nosaltres els deixaven exclusivament a les seves mans. Compartíem els coneixements en be del malalt.
A mesura que han anat passant els anys ens hem apropat més i més a que les persones poguessin morir a casa seva, amb tota la dignitat del món.
I qui no voldria morir dignament a casa? Jo sí.
Per acabar recordo de quan eren petits a les familias resàvem el rosari i sempre acavabem amb un parenostre perquè tinguéssim una bona mort.
I que vol dir  una “ Bona Mort “ ?
Doncs be, segons la OMS :
-Morir a casa, amb les seves coses.
-Amb una agonia curta.
-Envoltat de la seva família.
-Amb el menor dolor físic i psíquic possible.
-Amb el consol de les seves conviccions religioses i culturals.
Dos relats : la família està tota junta al costat del pare ja moribund i el capellà l’està consolant , parlant-li de es trobarà de be a la casa del pare i el malalt li respon :
-desenganyis mossèn com a casa en lloc. Un exemple d’una bona mort,
-i l’altre que vaig viure , estan sols a l’habitació del moribund amb la seva esposa, al dir-li que el seu marit acabava de morir, potser la porta no estava ben tancada, i la família que estava a l’aguaït, vaig sentir la fresa de destapar una ampolla de cava. 
Per arribar a tenir una bona mort, primer necessàriament hem de passar per la malaltia, que pot ser curta o llarga i normalment a tranques i a barranques la passem a casa, llevat de breus ingressos i controls periòdics hospitalaris. Aquí entra la figura del cuidador ! El cuidador és la persona que assumeix per una llarga temporada (Alzehimer, …) les necessitats d’algú que no es val per a si mateix. La causa sol ser l’edat, problemes de salut (càncer, …) i minusvalia. Aquesta responsabilitat amb frequencia implica perdre la llibertat a poc a poc i un progressiu esgotament físic i psíquic.
A lo llarg del meu exercici mèdic, he vist cuidadors que són pitjors que la pròpia malaltia. Tot una creu pel malalt que reb els cuidados, i que alhora no pot prescindir d’ell. En general, sense cuidador no es pot morir dignament a casa. Per la qual cosa cal que cuidem al malalt i al cuidador.
Només afegir una reflexió, sobre com de cop i volta ens trobem un familiar que sense adonar-nos s’ha fet gran, podríem dir que tant la vellesa, com els problemes de salut ens agafen i de mica en mica empitjoren, fins a necessitar al cuidador.
Cada persona és única, cada família te la seva pròpia dinàmica, es el recull d’una llarga història, plena de matisos; però és igualment cert que totes les persones tenen moltes coses en comú i les famílies davant les mateixes situacions, poden reaccionar de formes diferents.
Els professionals preguntem sovint per les càrregues que suporten les famílies e intentem ajudar, junt amb els serveis socials, a la recerca de solucions, entenem les dificultats d’acceptació de la irreversibilitat de la malaltia i ajudem a posar els mitjans per facilitar el seu afrontament, però sovint oblidem investigar els aspectes positius que la malaltia comporta i es també estrany que algú espontaniament s’ apropi per dir-te el que te de bo la convivència amb l’adversitat.
Sovint els avis deixen anar sentencies: No es preocupi doctor que quan envellim, envellim, no es capfiqui. És un consol que et diguin això. Un familiar  et  diu : d’un temps ençà que veig l’avi que s’ha fet vell i no para de queixar-se de cansanci, de petites molèsties generals, de ciàtica, de que perd la carn a grapats, de que perd la memòria. Són un conjunt de problemes de salut que indiquen que la maquinària ja no funciona de la manera de que estàvem acostumats. De vegades, no són malalties, sinó xacres del motor que mou l’organisme. 
No pretendre suportar sols tota la càrrega, demaneu ajuda si hi han d’altres familiars, amics o veïns; organitzeu-vos amb la família, per a distribuir responsabilitats personals, materials i econòmiques. Apreneu a deixar lloc i a ser rellevats perquè altres col·laborin » es que no ho faran be ? «, confieu en els altres; recolzar-se en els altres no significa debilitat.
Ho deixo aquí per no allargar-me més, però cuidar es tot un art, que cal sortir-ne sense lesions…..
Per acabar vull llegir-los un poema escrit per l’estimat Dr. Pau Viladiu i Quemada del seu llibre  Más allá del laurel.
Aquest llibre es una visió personal sobre l’amistad, l’amor i la mort de qui per la seva professió, va poguer veure d’aprop i analitzar profundament aquests temes eterns.
Aquesta persona, es la primera que va introduir la Mort Digna en el col.lectiu de metges de capçalera de Girona, abans dels anys vuitanta; portant el seu company metge i jesuïta el pare Manel Cuyàs i Matas, gran professor a la facultat Borja en Teologia, Bioètica i Moral. Ens va dir que el que curava era el contacte físic amb el malalt. Recorden els més grans quan els metges per auscultar el torax posàvem l’oida sobre la pell , be va arribar un dia que per higiene , varem posar un mocador, més tard l’estetoscopi i actualment el fonendoscopi, o sigui cada cop més lluny del cos.
SUEÑO Y REALIDAD
Noche cerrada
Llena de amargura
Jirones oscuros
Limitan mi mirada.
¡ Que dulce y a la vez
que día mas triste 
¿ Y si sólo fuera un sueño ?
¿ Y si en verdad no existiese ?,
pero aquí tengo
jirones de tu piel, trozos
de aquella rota bandera.
Después, todo llanto,
Siento acaso miedo
de morir, de morir
muy solo
a menos que me acompañen
en el último de mis sueños.
Así diran en la iglesia:
murió de frio en el alma.
Alguien depositó
sobre su corazón
una rosa blanca.
 
                         Pau Viladiu Quemada
 
Pep

PAPA, DISFRUTA DEL CANSAMENT

Ja tornem a ser a casa, s’ha acabat la cinquantadosena peregrinacio de l’Esperança a Lourdes organitzada per l’Hospitalitat de Girona i presidida pel nostre bisbe Dr. Francesc Pardo i Artigas.  Hem tornat amb les piles ben carregades, allí hem viscut, conviscut, compartit amb els malalts, companys brancadiers, infermeres, personal sanitari, mossèns i els inseparables pelegrins, que ells donen molta vida al nostre entorn i ajuden en el que cal, per exemple en formar el cor de  cantors en les funcions religioses, que es de vital importància per la litúrgia i per damunt de tot ens fan companyia , parlen amb els malalts i també amb nosaltres i a poc a poc van forman part de la nostra gran familia. Pelegrins us estimem molt!


Com m’agrada veure a la vora del Gabe amb  el seu soroll/fressa caracteristic/a i la seva velocitat, (perdoneu a l’ Urgell, només tenim El Corb, i ens fa una mica bastant d’enveja), i sense volguer les estones son més plaents;  un malalt i dos pelegrins parlant dolçament, això ens omple de pau, o veure tres brancadiers amb dos malalts en una cafeteria prenent unes cerveses i explicant-se la vida i » miracles «, d’ençà la última vinguda a Lourdes; i també veure un grup important de joves asseguts sota els arbres del Accueil, tocant les  guitarres; o a primera hora del matí passant pels passadissos del Accueil donar-los els bons dies tot cantant, després de la pregaria de les set amb el bisbe i tot el personal de servei; tot ajuda a tenir un gran dia, que només de veure les seves cares, ja ho hauguren. Quan sento tocar les guitarres, sento al nostre estimat amic Cesc Rovira, la l’Enric de las Heras,  la Lali Valdivieso, i tants d’altres que tant em van ajudar a ser feliç. Mil gràcies a tots. La felicitat va començar per quelcom gratuid, amb poca cosa en teniam prou: Una cançó que recordo molt, i d’altres, però en poso un rosset, que cantava molt be, això que mai he sabut cantar:

Paff era un drac màgic
que vivia al fons del mar,
però sol s’avorria molt
i sortia a jugar.

Paff era un drac màgic
que vivia al fons del mar,
però sol s’avorria molt
i sortia a jugar.


Em tornat cap a casa, contents de veure que aquesta gran organització que es l’Hospitalitat de Lourdes de Girona, està alerta o en un  (stant-byte ) constant, per adonar-se sense perdua de temps de lo que el malalt necessita en qualsevol moment, sigui el que sigui. Dona bo, de mirar les cares pels passadissos dels brancadiers i les infermeres, cares alegres, que transmeten  el bon dia que Déu ens do , amb el seu somriure, mirada i manera de caminar; van disposats a tot, ajudar a rentar-se a vestir-se, a posar panyals als qui ho necessiten, a recordar la medicació i donar-la al que no ho controla, deixar mudats amb la seva credencial i el seu fular i la medalla de la diòcesi de Girona, i fins i tot el seu perfum, quan se’n van a esmorzar ja estan guapissims. A Lourdes temps no es igual a temps.


De bon mati, tots em sentit els cants i les paraules del bisbe, que no es deixa racó per adreçar una pregaria i unes paraules d’ànims a , malalts, infermeres, brancadiers, personal sanitari, en fi que a poc a poc ens anem posant al lloc millor per tal de mirar el més petit detall que pugui ajudar als nostres més necessitats. 
Sovint es bo entrar al menjador, perquè allí els trobem a tots i anar saludant als malalts que no havíem vist, per diferents motius : d’Aiguaviva, o de Tortellà, de Lloret, d’Olot, de l’Escala, de Tordera, de la Bisbal, de Biure, de Cornellà del Terri, de Vilademuls,  de Calonge, de Besalú, de Vilabertran, de Salt, Bescanó, d’Anglès, de Torroella de Montgrí, de la Canya, de Medinyà, de Vidreres, etc. El malalt s’emociona quan el saludas i li dius jo vaig estar de metge al seu poble fa molts anys, i això genera empatia i coneguts comuns, encara que allí et digui doctor , donç si que el recordo, però s’ha fet molt gran, valgam Déu te tots els cabells blancs  !! i es cert. També perque no dir-ho al menjador es fan moltes visites, més d’un  et diu: – doctor vol mirar-me els turmells, que penso que estan més inflats que ahir ???? i d’altres que no cal enumerar, la dedicació als altres es continua, així està escrit !
 Ep ! Això de passejar-se pel menjador, ho fa cada brancadier i infermera, parlar sobretot del malalt que tractes o portes, no explicar la nostra vida, pensar sempre que l’important es ell.
Per altra banda es un puntal de la Hospitalitat, acollir al malalt com si fos el mateix Crist !!! com no pot ser d’una altra manera.
Més d’una vegada el malalt m’ha dit , escolti aquestes són les meves vacances i les espero amb molta il.lusió. Aqui a Lourdes visc un trosset de cel a la terra.  Vostès mateixos, sense paraules.


Durant els dies que estem a Lourdes, ens dona temps de parlar molt, amb tothom que estigui allí; tothom te la seva per explicar, que si jo visc en un 6è pis i no tornaré a baixar al carrer fins la propera peregrinació. Un altra dona, si vull venir a Lourdes l’any vinent ja cal que estalvïi, deixaré d’anar a la perruqueria. Jo cuido els meus nets tot i l’edat que tinc, i si Déu vol i la salut m’acompanya tornaré a venir cap a Lourdes, sóc tant feliç aqui !! 
Pocs dies abans de començar la peregrinació vaig telefonar a dos brancadiers veterans, per  tal de saber si ens tornariem a trobar a Lourdes i els dos tot tristos em van comentar, que no vindrien, es trobaven envellits, cansats i cadascú amb la seva malaltia i als dos els feia algo que els companys brancadiers els haguessin de portar en un » xino «, quan ells sempre  (40 anys), havien ajudat en el trasllat, cuidar-los, que vol dir atendrels en el viatge i a Lourdes.
No és la primera vegada, però es repeteix, estimem, però no ens deixem estimar, després de tants anys d’anar a Lourdes, penso que  tots ens hi podem trobar; pot ser no es tant fàcil deixar-se estimar?
Jo,  seguin les instruccions de la nostra cap de l’equip mèdic, vaig acompanyar com a metge als pelegrins des de Girona fins al mateix santuari, de Lourdes,  un viatge molt dolç amb la Montse Agell responsable dels pelegrins. La Montse, si fa molt, dona tota mena d’explicacions, que es farà, activitats propies d’ells, hotels on estan, que poden fer en el temps lliure, en fi la Montse parla amb el cor, un cor que fa molts anys que estima Lourdes els seus pelegrins i els seus malalts. També deixa caure que s’espera d’ells, interessant; de moment comencem el sant Rosari que em convida a dir-lo a mitges; accepto sense pensar-m´ho, vinga i més anant cap a la casa de la Mare, tota pregaria paga la pena. 
Arribats a la missa de presentació a la Marededéu a la gruta, tot resplendeix, a més avui es la solemnitat del naixement de Sant Joan Baptista. Un cop començada la missa, comença a ploure, un xim-xim continu, els cants afloren meravellosament per la nostra coral sota la direcció del Sr. Lagares, que en sap molt i transmet entusiasme, i amb el mestre Cassú al armonium que en sap un niu, per això es considerat un mestre.  


Tot en tot ,estem a la glòria. Els brancadiers e infermeres no deixen de guaitar els malats i la gent jove reparteix, aigua fresca, un te, o bes a saber quina infusió calentona, la qüestió es que els malalts s’hidratin i apaguin la sed, perquè fa molta calor, a pesar de ploure i anar ben ennuvolat.


El bisbe ens emociona sempre que parla de la Marededéu, a més avui s’ha esplaiat amb la grandesa de Joan Baptista : Us ho asseguro : entre els nascuts de dona no hi ha ningú més gran que Joan, però el més petit en el Regne de Déu és més gran que ell…..
Un centurió tenia un servent que estava malalt …….


Arribats a l’hora de la comunió, mossèn Baburés demana quatre laics per donar la comunió als fidels. Aceptem , els quatre i vinga acompanyat d’una » umbrel.la blanca » ens  disposem a donar  » El Cos de Crist «. 


La veritat, erem molts i el bisbe disposava de pocs capellans per donar la comunió. L’endemà diumenge, van arribar tota una colla de mossèns per atendre els sagraments i la pastoral dels malalts.


Acabada la missa el bisbe donà un obsequi a tota la mainada que han vingut a Lourdes per primera vegada, enguany de Banyoles sols han estat trenta o tenta-dos, a més d’altres de les diferents delegacions de Girona. Els regala una medalla seva, que posa » Servir és estimar «. El Bisbe.   No tinc paraules, els joves van estar i encara estan contentissims.


Ep ! el dilluns després de la processó del Santissim, que no vam fer, perquè pensaven que plouria i es va suprimir el recorregut des de la Pradera i només es va fer per dins de la basílica, també ens va regalar la mateixa medalla a tot l’equip mèdic, cosa que ens va fer un gran honor i alhora una gran alegria, no esperàvem tant.

Sempre que podem fem una escapada al bureau de l’Equip Mèdic, per si convé i no deixar sol al company que atend i que fa urgències.  Gairebé sempre mentre hi han activitats, els professionals que solem trobar son el Dr. Turró i també el Dr. en Infermeria i Medicina en Jeroni Jurado d’Olot. En Jordi Turró te la virtut de fer-nos pensar i vinga qualsevol tema es pot exprimir fins a l’infinit i com que aquell dia no hi havia cap urgència ni pacient a qui atendre, i tot estava ordenat, vam sortir a parlar asseguts a l’entrada del bureau, de com havia evolucionat el món des de Galileu Galilei, Copernic, el Renaixement, la Revolució Francesa, la Terra el centre de l’univers, més tard el sol centre de l’ univers, també va sortir en Freud, Sartre, etc, fins a arribar a que l’home es paraula i aquí ja hi vam ser. Jo des de primer curs i tota la carrera que vaig tenir com a company al Dr. Ramón Gefaell (a.c.s.) que era nebot del que en altre temps havia sigut catedràtic d’Estètica de la Universitat de Barcelona, que va presentar la dimissió quan el franquisme va fer fora els catedràtics:  en Garcia Calvo i l’Aranguren, va escriure aquella famosa frasse a la pissarra » Etica sine Estetica, apaga y vamonos «, em va venir com l’anell al dit llegir-los el poema de José Maria Valverde :
Als 17 anys Jose Mª Valverde va escriure  Oración por nosotros los poetas, i diu en nom de tots els poetes  » Tú no nos das el mundo para que lo gocemos/Tú nos lo entregas para que lo hagamos palabra » . Poeta es entonces, el que hace del mundo palabra.

Em lliga perfectament amb el llibre homenatge al pare LLUIS DUCH de Montserrat » EMPARAULAR EL MÓN «.


ORACION POR NOSOTROS LOS POETAS :

Señor, ¿ qué nos darás en premio a los poetas ?

Mira, nada tenemos ni aún nuestra propia vida;

somos los mensajeros de algo que no entendemos,

Nuestro cuerpo lo quema una llama celeste;

si miramos, es sólo para verterlo en voz.


No podemos coger ni la flor de un vallado

para que sea nuestra y nada más que nuestra,

ni tendernos tranquilos en medio de las cosas,

sin pensar, a gozarlas en su presencia sólo.

Nunca sabremos cómo son de verdad las tardes,

libre de nuestra angustia su desnuda belleza;

jamás conoceremos lo que es una mujer
en sus profundos bosques donde hay que entrar callado.
Tú no nos das el mundo para que lo gocemos,
Tú nos lo entregas para que lo hagamos palabra.
Y después que la Tierra tiene voz por nosotros
nos quedamos sin ella, con sólo el alma grande ….

Y ves que por nosotros es sonora la vida.
Igual que por las piedras lo es el cristal del río.
Tú no has hecho tu obra para hundirla en silencio, 
en el silencio huyente de la gente afanosa;
para vivirla sólo, sin pararse a mirarla….
Por eso nos has puesto a un lado del camino
Con el único oficio de gritar asombrados.
En nosotros descansa la prisa de los hombres.
Porque sinó existieramos , , ¿ para que tantas cosas 
Inútiles y bellas como Dios ha creado,
tantos ocasos rojos, y tanto arbol sin fruta,
y tanta flor, y tanto pájaro vagabundo?
Solamente nosotros sentimos tu regalo
y te lo agradecemos en éxtasis de gritos.
Tú, sonries, Señor, sintiéndote pagado
con nuestro aplastamiento de  asombro y maravilla.
Esto que nos exalta sólo puede ser tuyo.
Sólo quien nos ha hecho puede asi desruirnos
en brazos de una llama tan cruel y magnífica.

… Tú que cuidas los pájaros que dicen tu mensaje,
guarda en la muerte nuestros cansados corazones;
dales paz, esa paz que en vida les negaste,
bórrales el doliente pensamiento sin tregua.
Tú nos darás en Ti el Todo que buscamos;
Nos darás a nosotros mismos, pues le tendremos
para nosotros solos, y no para cantarte.
                                        José Maria Valverde.
Be, puc dir que tots vam quedar bocabadats per la lectura d’aquest entranyable poema, segur que a vostès també els agradarà.
Tot seguit ja van anar arribant els malalts i demès personal per a sopar, vam quedar que ens trobarem algun dia per continuar parlant, però en la pau de Lourdes, ens han quedat molts de temes de filosofia al tinter, el Dr. Turró es un lince en aquest camp i el de la ètica i bioètica.

A Lourdes, tots anem carregats amb la motxilla ben plena, em refereixo a les persones, de la familia, coneguts, amics, algun que altre agnòstic que sabent que vinc a Lourdes d’ençà mesos, que em demanen doctor resi per mi a la Marededéu, resi pels dos fills que no tenen feina, resi per la meva soletad, resi perquè no perdi tant depressa la memòria, estic fent un alzheimer, i vet aqui que també els hem d’encomanar a la Verge Maria, resi perquè hi hagin més vocacions sacerdotals. Tot ho faré, falta que la Mare de Déu m’escolti !!


Als qui per la seva absència no ens han demanat res, com els meus pares els dos al cel siguin, els avis d’un costat i d’altre, dels oncles morts en la guerra civil i un mort en un camp de concentració i el gran  cremat a Mauthausen (Gusen), no puc deixar de resar per ells i també pels germans (bellissimes persones) de la meva mare d’Argelaguer, tots (e.p.d.). També reso per grans amics morts en plena juventud com Ramón Xifré, Ramón Bergadà, Dr. Ramón Gefaell  i la seva germana petita Pilar, i mossèn Pere-Lluís, El meu professor de bioquimica el Dr. Enric Concustell, que morí  tragicament d’un accident ferroviari ell i tot la seva familia encara que no em caigués gairé be, penso que en el seu interior no tot eren flors i violes. També del Dr. Suliguer, i per Josep Maria Boix-Masramón en «Zumm «tant anyorat, després de compartir moltes guardies al CAP Banyoles, enamorat de l´Urgell, li encantaven les cabanes dels nostres trossos. També per molts d’altres agnostics, però que van pel món amb bondat y em deixen la llibertat de resar per ells. També d’altres persones dels poblets de la Vall del Terri que no puc rebel.lar
Els amics són com els estels, no sempre els veus però saps que hi són. La vostra vida, de total dedicació als altres , ens honora, com veig també vosaltres amics brancadiers e infermeres, que no pareu, us admiro més encara, perquè em recordeu quan jo venia de brancadier als meus 18 o 19 anys, i admirava a tots els bancadiers grans,  que eren modèlics en apuntar-se a qualsevulla activitat i nosaltres anavem al seu darrera, com per exemple amb en F.X.Durà (a.c.s.), en Josep Santamaria, en Josep Maria Cullell i tant d’altres. Mil gràcies per tant d’exemple.
Alfred de Vigny té uns versos que no els he oblidat mai.

L’homme est un apprenti,            L’home és un aprenent,
la douleur est son maître.            el dolor és el seu mestre.
Et nul ne se connaît.                    I ningú no es coneix

Tant qu’il n’a pas souffert.           fins que no ha sofert.

Al sortir de l’Hotel Florida, veig una imatge auper tendra, el Dr. Jordi Turró , donant conversa molt animadament a una pelegrina/pelegrins que no veiem a la foto , segur que els posa al dia del sentit de Lourdes i d’altres dubtes que poden tenir i ben segur que ho fa en francès perquè ell domina varis idomes, ell disfruta donant consells practics i aclarint dubtes, es un gran humanista, nosaltres en tenim molta sort d’ell; caminar al seu costat es tenir com una assegurança.


Ens acompanya el nostre mossèn de Cornellà del Terri, mossèn Amic, que una setmana abans de marxar, ens fa regalar a tots els inscrits de Banyoles uns rosaris, i una creu. A Lourdes ell s’estava en el nostre hotel i sorpresa el dissabte pel migdia teniam a recepció el Full Parroquial del diumenge, de la nostra diòcesi de Girona. Com ens mima mossèn Amic,!!! tots l’estimem molt i li estem molt agraïts per tot el que fa per nosaltres a Lourdes i a les nostres parròquies del Pla de L’Estany, no se que fariem sense vostè. Ep ! a mossèn Marc Ferré sempre el tenim present en les nostres oracions, ell també es mereix tot.


Tota una delicadesa , molt propi d’ell que sempre es preocupa dels petits detalls que ens ajuden a ser feliços.
Moltes gràcies mossèn !!!!!!!!!

Poso aquesta foto perquè es molt ilustrativa de com es porta la Custòdia sota pali a Lourdes, aquesta foto correspont a l’any passat que portagonitzaven l’Hospitalitat d’Olot.


Una moments de grandesa es anar al darrera del Santissim en la prossessó Eucaristíca des de la Pradera fins a l’interior de la basílica Sant Pio X, un se sent molt petit, anar tanta estona contemplan el Sant dels Sants, i tota la gent que l’adora pel recorregut, de genolls al terra i inclinant el cap quasi fins a tocar el terra, quanta fe un pot veure i  viure. Em fa pensar en la cançó de Moustaki :
» Je ne sais pas où tu commences, tu ne sais pas où je finis » ( no se on comences, no saps on jo acabo ).
A l’arribar a la basílica de Sant Pio X, allí es fa quasi fosc i durant una bona estona s’adora al Santissim, amb la custodia al damunt l’altar, després es canta : Pange, lingua gloriosi corporis mysterium sanguini que pretiosi…..


Aquesta cerimonia em segueix posant la pell de gallina com quan era petit al poble de Llorens de Vallbona quan feia d’escolà, portava l’incenser i agenollats davant de Monument on reposava la custodia, i el poble cantava el  Tantum ergo Sacramentum, veneremur cernui … el mossèn posava tres culleradetes d’incens e incensava la custodia, quan s´acabava es tancava el santissim al sagrari, jo d’amagat ni tirava una cullerada més, perquè m’encantava que tota l’esglesia estigués inundada de perfum i fent quasi una certa boira; coses d’infancia, molt inofensiu,  però que disfrutavem a la nostra manera. Si feies anar més depressa el pendol de l’incenser, mes fum i més perfum. Encara ara, és un plaer entrar en una església romànica o gòtica i que façi olor a incens.
Recordo que el diumenge dia 25 de juny que vam fer la missa internacional. El dia abans al Bureau des Constatations Médicales el Docteur Alessandro de Franciscis, em va encomanar que acompanyés al cos facultatiu (metges, infemeres, dentistes, farmacèutics, etc…) de les peregrinacions de Murcia i de Castellón de la Plana i Opera Romana,  a  «la procession Eucharistique, du podium de la Praire a la Basilique Saint Pie X.» 


Així ho vam fer. A les 16,30 hores vaig començar a saludar al personal sanitari de totes les peregrinacions o sigui donant-los-hi la benvinguda a la processó. Vaig escollir per anar davant , o sigui darrera de la custodia i el pali,  dos metges de Murcia i dos de Castellón de la Plana, no en vaig trobar cap de la Opera Romana.

Només perquè es facin una idea del recorregut del Santissim sota pali, pels carrers i plaçes de Lourdes, fins a arribar a l’entrada de la basílica subterrània, on ja ens esperen tots els malalts d’ambdues pelegrinacions


I després dels cants propis de la litúrgia de la processó Eucaristica, que no paren en tot el recorregut i entre ells es canta en diferents llengües com en francès : C’est Jésus qui nous rassemble… i en español : Jesucristo nos reune, El es nuestro Salvador. Todos juntos como iglésia, somos cuerpo del Señor . Jesucristo nos reune El es nuestro Salvador. i axis caminant i cantant anem acompanyant al Santissim fins el moment de la benedicció dels malalts, que els metges tenim l’honor d’anar darrera seu tota la benedicció com molts , molt be han pogut veure a la foto anterior. La paraula es emocionant compartir la benedicció amb els malalts, va per tots, els que anem al darrera cada vegada que el Sr. Bisbe beneïx nosaltres ens fem el senyal de la creu.
A l´acabar la benedicció els vaig donar les gràcies a tots els metges, inermeres, farmaceutics, dentistes , directius de la seva Hospitalitat i a tot el  personal que ens van acompanyar i tot seguit el President de Murcia em va regalar la seva medalla, cosa que vaig agraïr moltissim.


Tot es molt emotiu, e vist molta gent plorar al darrera del Santissim, ep !! jo també.



Aquesta imatge val més que mil paraules, com poden veure aquestes quatre monges agenollades, veneren a la Marededéu de Lourdes, la distància no hi fa res; vaig quedar admirat de la llarga estona que van estar agenollades al damunt de l’asfalt, resant a la Verge, quanta tendresa i quanta fe !!!! Jo més d’una vegada també m’havia encomanat a la Verge des del mateix lloc, encara que menys estona; els metres no minven la conecció amb la Verge i el seu Fill. 


També et fa pessigolles a l’ànima veure un compay o companya resant o oferint lo millor d’ella a la Verge Coronada i un ram de flors; sense que ells et vegin, et recorda que tu no ho has fet perquè no tens temps o fins i tot a Lourdes vas de bòlit i no costa res, aquests detalls omplen la vida espiritual de cada persona; són aturades necessàries i que t’omplen de pau.
Ara estic anant d’una cosa a l’altra, perquè no m’agrada seguir tot el programa, si moments importants per tots nosaltres, per exemple el dissabte , després de la missa de presentació, vam anar tot el personal sanitari a presentar els nous companys metges, infermers, farmacètica al Dr. Alessandro de Franciscis que el le Médecin Permanent et Président du Bureau des Constatations Médicales i a la Sra. funcionaria que es la que ens inscriu, molt amablement i es ella qui ens recorda quan li debem del curs passat i alhora ens entrega la placa , diferent a cada  » estament » i posteriorment quan tot lliga ens ofereixen un piscolabis amb sucs de fruita de diferentes classes, galetes, cafè o cafè amb llet i el doctor De Franciscis confraternitza amb nosaltres, amb el seu atractiu italià i en francès, cosa que a ell li agrada i a nosaltres pla !

No em direu que els nens de la Farmacèutica Neus Domenech no hi donen un tot molt necessari al volant de tants acadèmics.


 Es tot un Genthelmen. 
Es ell qui cada any ens convida a resar a les 16 hores a la capella de Sant Cosme i Sant Damià i podem dir que acceptem amb tot el cor.
En la seva invitació posa » Venga numeroso «. i començem amb : le signe de la Croix, Mot d’accueil du president, Chant ; C’est jésus qui nous rassemble….
Lecture de l´Évangile, Meditation, Temps de Silence e Prière universelle.

I un any més em tingut la sort que ha sigut el nostre bisbe el Dr. Francesc Pardo qui ha presidit les pregaries i els cants. Ens omple de goig tot el que ens diu als equips sanitaris, en quan a » Servir es estimar «. Després ens fem una foto tots plegats, tots els que hem assistit, siguin d’on siguin, no se el motiu, però enguany només hem sigut el nostre grup.

Al sortir de la pregaria delpersonal sanitari a la sala sant Cosme i Snat Damià, amb el nostre bisbe i el Dr. de Franciscis-


A Lourdes tot passa volant, arribem plens d’alegria i contents de tornar compartir aquests dies a l’Accueil i en els hotels, jo cada any em toca amb la colla de Banyoles, persones alegres, somrients, servicials, ab bon rotllo del matí al vespre, a primera hora ja hi són a qualsevol hora també, a les pregaries de les set també, o sigui que el cansansi el deixen a casa i vinga, avui pot ser un gran dia.
Us confesaré un secret, jo em queixo molt sovint i diumenge dia 25 de juny a part de passar visita als malalts mati i vespre, de les activitats propies del diumenge, i d’acompanyar als sanitaris de Murcia i de Castellon de la Plana durant tota la processó  Eucharistique fins a la basílica subterrània i posterior benedicció amb la Custodia dels malalts, després vaig anar amb els nostres a la processó de les Torxes, fet que m’encanta i això d’anar resant el Rosari en diferents llengues es meravellós, com meravellosses son les cares dels malalts i pelegrins. 
Una cita segura es abans d’anar a dormir visitar a la Marededéu a la gruta, alli quasi a les fosques, diuen una misssa en francès. Allí trobes molts companys que fan el mateix, donar-li les gracies pel dia que s’està acavant. Quan em posava al llit a l’hotel Florida, eren cap a les 12,15 hores, el Dr. Turró dormia com un nen, vaig escriure un mail al meu fill petit, queixant-me del gran cansament i de mal d’esquena degut a l’hernia de L3 i sense tardar em va contestar : Pare, disfruta del cansament !!!!!, sense paraules, ho vaig complir, mai hagués esperat aquest consell. Mil gràcies Lluís.


Quan hi ha complicitat, quan estem en un moment de relax, mantinguent l’alerta per si decàs, podem arribar a parlar de tot, o simplement disfrutar de contemplar la nostra peregrinació i d’altres que no paren de passar. No digueu que tots plegats no fem una cara de pòtols místics que no padem amagar. l’Alex Gironell, en Pep Capdevila , la Mercè Pol i en Josep Maria Pagès. Ben segur que esperavem que anessin arrivan els brancadiers amb els xinos per a la foto oficial de la peregrinació. Dons be, vam arribar a parlar dels curanderos d’Olot sobretot de’n Caseca (e.p.d.) i de la manera de treballa de cadascun d’ells. Jo quan algú hi anava, l’escoltava el que volia dir-me, però no opinava.
Mentre anavem passant els minuts, se’ns va acostar una peregrina i ens va dir que tenir els peus cavus i si això podria tenir relació amb les neurones del cap ? Com que teniam un expert neuroleg vam deixar la iniciativa a ell, però deu ni do del suc que em vam treue. Pensem que algo de profit va treure la bona senyora, de la sabiduria del Dr. Gironell, però no del tot, es cosa dificil, i fer un diagnostic a la plaça de Lourdes, notser requereix algo més de silenci i intimitat.


Qui més qui menys tothom necessita portar aigua de Lourdes pels seus malalts que s’han quedat a casa, parents, coneguts i veïns, que ja l’esperen de totes totes. No us podeu imaginar l’alegria d’una ampolla d’aigua quan entres a una casa.

Aqui, tots estem carregant els autocars amb totes les maletes, cadires i acomiadaments necessaries. Aqui va l’adeu del Dr. Santiago Enrique Carbajo Martinez, que es pediatra de la Diocesi de Murcia, persona molt afable, entranyable i compromesa.
Se que em vaig comiadar de molts pocs companys de professió i de brancadiers e infermeres i molts d’altres. Perdoneu-me de cor. Em sap greu.

Momenets molt entranyables a Fondajau, lligant temes, no pot haver-hi cap error.


De tornada la junta em va donar una bona noticia, podràs tornar fins a  casa amb l’autocar nº 7 amb el Dr. Turró , la Dolors Lleall i Tulsà i en Ramón Bayona; i jo que fins el dia abans estava segur de tornar amb els pelegrins, autocar nº 17 .Un bon regal de tornada.

Son les 7,15 aproximadament del mati, tota la colla, esperant l’autobús per començar la peregrinació.


Al final , vaig fer de cap d’autocar de Banyoles a Cornellà, vaig tornar sans i estalvis a la Laura i a la Margarita Aumatell, varem baixar amb la plataforma, perfectament davant del bar El Capritx. Tots confiem tornar a Lourdes amb l’ajuda de Déu. Llàstima que un autocar dels nostres joves tornés a Banyoles cap a les quatre de la matinada, clar degut a tenir pana.
Com que ja era molt tard, no vaig poguer anar a veure a la meva neta i si ho vaig per l’endemà, l’havia anyorat molt i mira ara la podria abraçar i menjar-me-la a petons i junts disfrutar, per això va volguer baixar a l’hort a veure a l’avi, cosa que agraeixo moltissim. L’hort com poden veure està en bon estat i ha anat creixent, dona bo de veure’l.


Adéu-siau, al setembre ja us explicaré com ha anat l’hort i d’altres històries de la peregrinació.

Pep

LOURDES , ALGO CANVIA EN CADA COR.

Benvolguts amics, m’abelleix moltíssim, escriure quatre paraules uns mesos després d’arribar de la cinquantena peregrinació de l’Hospitalitat de la Marededéu de Lourdes de la diòcesi de Girona. Penso que ha de ser així, perquè les experiències viscudes en cap cas s’esborrin de la memòria. 
La veritat, es que no se per on començar, perquè lo meu es molt serio, podria ser quasi únic. Els  companys brancadiers, infermeres, peregrins, malalts, diplomats en infermeria, col.legues metges, mossèns ( aumôniers ), a tots,  els cridava la curiositat de que als meus 65 anys complerts , fos la segona vegada que anés a Lourdes. 


El fet obligava a donar explicacions, el punt blau de la tarja groga també em delatava, el nostre autocar de Banyoles portava dos punts blaus i tothom et deia que si era el primer any que anava a Lourdes, no ho podia amagar, però em vaig desfer en explicacions, ep !! en cap cas en va molestar ningú.
La primera vegada que vaig peregrinar tenia 19 anys i ho vaig fer amb la Hospitalitat de la Marededéu de Lourdes de Barcelona, recordo que el president era Ramón de Dalmases Villavechia, Marquès de Mura, i el vicepresident era José de Fontcuberta y de Casanova, Marquès de  Vilallonga no recordo ningú més de la junta d’aquells anys. Tot era molt diferent, recordo que la jerarquia de la Hospitalitat era molt respectada, des dels metges, brancadiers, infermeres, caps de vagó de tren, cap de sala, responsables de piscines, els mossens de cada sala » aumonier» , etc . Els companys brancadiers grans eren admirats i molt respectats pels joves, eren els nostres models on emmirallar.nos i algun dia arribar a ser com ells.


 La colla de joves procediam de l’entorn de Montserrat, cadascú a la seva manera, uns del món escolta, d’altres de les trobades de Sta. Cecilia i jo per mitja dels Oblats de Montserrat que en aquells anys, el president era el Sr. Joan Creus (a.c.s.) molt bona persona. Tot s’ha de dir vam ensopegar una peregrinació de l’Hospitalitat de Lourdes a Montserrat el maig de 1969, que més endavant em vaig assabentar que la patrocinava els propis Oblats Benedictins de Montserrat i junts els joves vam poguer participar com a voluntaris per primera vegada ,i vam veure d’aprop,  l´atenció, la ajuda, el carinyo, la empatia, la tendresa, la companyia per part de brancadiers i , infermeres, monjos grans i  joves com en Pius Tassies, Salvador Plans, Jordi Castanyer i altres i demès dirigents de l’Hospitatlitat que amb la seva actuació ens va il.lusionar en participar ja a la propera peregrinació a Lourdes. El germà Andreu M ª Soler (e.p.d.) era el responsable de les joventuts de la  Hospitalitat de Lourdes i ens va encoratjar en participar-hi i així ho vam fer.
Tinc molt bon record de » Les germanes Darderes de Barcelona «
Les Germanes Franciscanes Missioneres de la Nativitat de Nostra Senyora formen una congregació religiosa femenina dedicada a l’assistència sanitària a necessitats. Conegudes popularment com a Darderes, les seves germanes posposen al nom les sigles F.M.N.
La tasca de les darderes és, segons les constitucions: «promoure la glòria de Déu, santificant les seves ànimes i les dels seus pròxims, principalment a través de la cura dels malalts i l’ensenyança per a nenes». Es dediquen, doncs, a l’assistència a malalts i ancians i a l’ensenyament. L’atenció als malalts es fa especialment a domicili, però també en clíniques i establiments.
Al final de 2007, tenien 21 cases, amb 171 germanes a Espanya, Itàlia, Angola, Argentina, Uruguai i el Perú. La casa general és al carrer de Sors, 67, de Barcelona, a Gràcia.
Tot s’ha de dir, ens vam preparar en diferents trobades i reunions, pels nous brancadiers e infermeres. I així vam conèixer brancadiers grans com en Xavier Durà (a.c.s.) i en Josep Mª Collell i el farmacèutic Josep Mª Valls, bellísima persona i d’altres que ens van ensenyar la tasca que esperaven que féssim, els joves que assitiam per primera vegada . En Xavier Durà i en Josep Mª Collell també modèlics per a nosaltres, al seu costat vam aprendre l’esperit de l’ Hospitalitat.


 Les reflexions preparatives a Montserrat van ser tot un èxit per tots nosaltres. Aquí va un tros de la reflexió titulada : La Verge, en la teva vida de cristià . ( cinc pàgines ciclostilades, la lletra sempre era de color lila, com la present , tant pròpia d’aquells anys), també havíem fet reunions pre i post-peregrinació als locals del c/ Diputació nº 235,1r.1ra.


Recordo que ho vivíem amb una il.lusió mai vista, teniam moltes ganes d’anar-hi, puc dir que per part meva era la primera  acció altruista , a part de la jornada viscuda a Montserrat. 


Arrel d’aquesta peregrinació en van néixer moltes d’accions altruistes amb els malalts de la nostra diòcesi de Barcelona , que havíem conegut  a  Lourdes , com sortides a Badalona a Ca l’Arnús, Sant Celoni, Trobades de Sta. Cecilia, Castell de l’Areny (colònies), etc. Per trobar-nos d’una manera segura i efectiva ens vam aglutinar al  Centre de Catequesis de Joves al c/ Llúria  126. Situacions com que un malalt jove paraplègic, no tornés al carrer fins la propera peregrinació , va ser el motiu de fundar a quest grup sota la tutela dels monjos de Montserrat i d’un consiliari el mossèn F.Xavier Puigrafegut, que era secretari del bisbe Guix, els dos (a.c.s.)., que anys avenir va seguir al seu bisbe quan aquest el van nomenar bisbe de Vic. Se de cert que el va seguir per obediència, ell no hi hagués anat, el mossèn  fins a la mort va quedar incardinat amb el presbiteri de Barcelona, així consta en la seva esquela mortuòria . 
M’abelleix moltissim publicar aquesta carta de l’estimat mossèn, perquè el seu contingut es gran i ben segur que amb paciència l’entendreu i us ho fareu vostre.

Ell sempre estava estava apunt pels més febles, ho podreu comprovar llegint la resta de la carta.

Els joves de l’hospitalitat vam tenir molta sort d’estar al seu costat, de’ll vam aprendre a mirar al malalt com si fos el mateix Crist, ell ho vivia així i va deixar escrit en una carta manuscrita , que a hores d’ara ja l’heu llegida, … que nosaltres que encetaríem el nou mil.leni, miréssim de deixar un bon rastre i color d’Evangeli viu i testimonial en el nostre entorn. L’ Hospitalitat es va sentir molt honorada de tenir-lo dins seu, la gran tasca pastoral que va desenvolupar amb els malalts va donar molt de fruits. Un cop a Vic, no parava de visitar malalts, els seu temps lliure era pels altres. Quin cristià Déu meu, modèlic i exemplar del matí al vespre. S’alegrava tant que l’anessis a visitar, feia festa quan estava amb algú, amic conegut, ancià, no mirava mai el rellotge i sovint preguntava si de joves havia valgut la pena la catequesi amb els malalts de l’Hospitalitat ? Sempre li deia que sí, que no seriam els mateixos sense el servei als més necessitats. I ell se sentia cofoi.


El primer que fèiem a l’arrivar a Lourdes, era anar a presentar-nos a la Maradedeu a la gruta i cantar-li el Magnificat


La meva ànima magnifica el Senyor,
el meu esperit celebra Déu  que em salva,
perquè ha mirat la petitesa de la seva serventa.

Des d’ara totes les generacions
em diran benaurada,
perquè el Totpoder-os obra en mi meravelles.

El seu nom és sant, 
i l’amor que té als qui reuen en ell
s’ estén de generació en generció.

Les obres del seu braç són potents:
dispersa els homes de  cor altiu,
derroca els poderosos del soli
i exalta els humils.
Omple de béns els pobres,
i els rics se´n tornen sense res.

Ha protegit Israel, el seu servent,
com ho havia promès als nostres pares;
s’ha recordat del seu amor a Abraham
i a la seva descendència per sempre.

Glòria al pare, al Fill i a l’ Esperit Sant.
Com era al principi, ara i sempre
i pels segles dels segles . Amén.

Ep ! l’ Ave,  també, només faltaria.

Brancadier amb canguro, fixeu-vos que el terra es ven moll.

Fixeu-vos amb les cares bastant joves de les malaltes i del brancadier, que porte les bretelles tant necessàries en aquells anys, posades per si decàs calia portar una camilla on fos.  Als joves ens tenia corprès veure tanta joventut malalta i que viatjaven a Lourdes amb tanta fe i esperança; en cap cas vull dir que ara no, sinó que en aquest segon viatge he tingut moltes hores per parlar, contemplar, mirar, sentir peticions a la Verge…. compartir patiments de tota mena, etc… Estic convençut que l’esperit de peregrinar a Lourdes, el retrobament amb la Verge, la confiança, l´esperança i viure la fraternitat amb tota la comunitat que formem l’ Hospitalitat de Lourdes no ha canviat, es manté intacta.

Més cares joves, eren anys en que les malalties com la paràlisis infantil feia estralls i no parlem de la diabetis  i  esclerosis lateral amiotrofica,  i d’altres malalties de tota mena.


Recordo que hi havien moltes camilles, com mostra a la fotografia i tenia tot el sentit l’us de les bretelles, les tringlots ( eren carros de 4 rodes, amb amortidors, per al trasllat de malalts en camilla ), goutières,voitures, brancardage i la chaise, fèiem servei múltiples com a la gare, a les piscines per vestir i desvestir els malalts i tornant-nos un brancadier a cada costat, per fer la inmersió de la persona,segons normes,  previ res d’una oració que estava escrita en la paret davant del malalt , en sis llengües. Recordo que al final del meu servei, també els companys brancadiers em van fer tot el ritual del bany. Espiritualment ho necessitava.


 El nostre servei continuava  a l’explanada, a la grotte, a les sales, anar a l’estació de trens,  anar a Tarbes a lp’aeeroport a rebre malalts que arrivaben amb avió, viviam a la Popote, era el nostre refugi, a més no pagàvem. 
Si, he recordat sempre, l’intercanvi de medalles amb diferents Hospitalitats  d’España o d’altres països, tothom lluïa de medalles, coses de juventud, era una activitat constant i que no podies baixar la guàrdia, després a soles repassavem qui n’havia aconseguit més.


Recordo que cada brancadier tenia un full , amb totes les activitats que havia de participar, o sigui un full de serveis, on hi constaven les guàrdies nocturnes a les sales,  en aquells anys recordo molt be, que els canvis posturals estaven al ordre del dia, eren obligades per estalviar patiment als malalts. etc…
Em ve molt de gust posar-vos plans de Lourdes d’aquells anys de principis dels 70.



A la Popote ens trobaven brancadiers de tots cantons i sempre es respirava un ambient festiu, pels moments de descans ens estiràvem a les lliteres, pocs dormiam, sempre es tocaven guitarres i no faltaven els cants. Algo serio, ningú als 19 anys pensava en el cansansi, sempre ens dèiem ja descansarem en el tren de tornada i a Barcelona i així era. Tot s’ha de dir les ganes de viure i servir i divertir-nos estaven a flor de pell.


Recordo que la cerimònia que més m’impressionava era la benedicció dels malats amb la custodia sota el tàlem, en aquell temps lo sagrat es palpava i es respirava, ara cadascú s’ho ha de fer, be, poser exagero.


Les comunions eren inerminables, om pot veure les ombrel.les, que volia dir que allí dessota estava un sacerdot portant el  Santissim que es repartia en la comunió dels malalts.


Primer, evidentment eren els malalts, després els peregrins i en darrer lloc les infermeres i brancadiers.


 A la tornada a Barcelona, pels passadissos del tren al terra estava ple de joves dormint sense coixí, jo el primer, no el necessitàvem, arrivabem a Barcelona rebentats, però orgullosos d’haver compartit tant..Recordo que l’endemà ens reuniam en un pis, per parlar de Lourdes i de la peregrinació. Més Lourdes !!


Novament, cal mirar les cares tant joves dels malalts/malaltes de la peregrinació.
M’impressionava la devoció de la gent en tots els actes que es celebraven tant a la santa cova, com en la processó de les torxes, com en el via-crucis, com a les piscines, tothom resava per tots cantons.

Aquests plans de Lourdes son d’aquells anys.Quasi tot era en francès, libres de litúrgia, guies per Brancadiers, manuel du pèlerin, etc . Les instruccions, plans, orientacions, misses, oracions de toda mena en la procesó de les Antorxes.


Tot s’ha de dir, també era la primera vegada que sortia d’Espanya, en aquells anys estava de moda anar a Paris.  Més intens després del maig del 68 que tothom en parlava i que molts s’hi havien trobat, jo no , també era ser una mica progré anar a les trobades de Taizé amb el germà Roger (a.c.s.), molta gent hi anava, jo em vaig fer gran sense anar-hi. Sempre ho he anyorat. La vida et porta per camins insospitats i no hi ha alternativa.


Tota la colla de joves i una mica més grans vam dir que si a la primera, i al.la a apuntar-se al carrer Diputació, després d’assistir a alguna xerrada ja estàvem inscrits en la peregrinació del Tren de l’Esperança. Tots cap a Lourdes com a Brancadiers. Un cop a dalt del tren, la majoria en camilles, l’ambient era maquissim, la convivència,  saludar els malalts un a un i dir-los el teu nom i si els convenia algo que ens ho diguessin; anar de departament en departament i parlar amb gent de Sant Celoni, de Sans, de Badalona, amb el Sr. Arquebisbe i bisbe auxiliar, escoltar-los tot un plaer. També escoltar als caps o sigui brancadiers més grans i amb la seva experiència vam aprendre molt.

Parada de l’autocar a Cornellà del Terri. Som la Pilar, la Laura, la Paquita i jo , pel color del sol poden intuir que era molt matí.

Actualment fa anys que l’autocar ha substituït el tren, cal dir que amb 45 anys pel mig tot ha canviat del tot, la societat, l´Hospitalitat amb la seva manera de fer i la meva, també la medicina, ja no es veuen els grans amputats, ulcerats, paràlisis infantils, etc, que obligaven a l´us de la camilla, amb canvis posturals cada dos hores, nit i dia, era l’ únic camí perquè les úlceres curessin o dit d’una altra manera no es fessin més grosses e infectades. Ho tinc pressent des de llavors, les guàrdies de nit, eren mogudes pels canvis posturals dels malalts.



Ara en aquesta peregrinació a Lourdes, que l’Hospitalitat celebrada el cinquantè aniversari, el company Dr. Jordi Turro i Goula , em va convidar a apuntar-me i la veritat es que vaig acceptar la invitació amb un SI com una casa, el desitj es mantenia després de 45 anys. Van passar els mesos fins que un bon día vam quedar per anar a la parròquia de santa Maria del Turers a recollir el material necessari per la missió : acreditació, medalla, fular, sudadera, paravent, motxila i també un sobre amb totes les instruccions necesaries i a mes també una petita xerrada per part dels responsables de la delegació de Banyoles, per tal de com havíem d’actuar i comportar-nos amb les malalts, peregrins, companys . 



Ha sigut una peregrinació molt especial, celebrar les 50 aniversari es algo molt serio. El programa estava ple d’activitats per celebrar-ho, com una ballada de sardanes davant  de la Verge Coronada i una gran arrossada a la Foret amb una gran festa, amb aixecament de cents de globus .
A mi em van traslladar a la meva més tendra joventut a Barcelona. Referent a les sardanes en tocaven al matí a la Plaça de la catedral i per la tarda a la plaça de Sant Jaume, i les ballavem totes. Fins i tot participava en concursos de sardanes per tot Catalunya amb una colla sardanista del Poble Nou.


Després de tants anys de no anar-hi havia oblidat les grans distàncies que hi ha a Lourdes per traslladar-se d’un lloc a l’altre, tot el recinte es immens. Clar com que nosaltres viviam a la Popotte, teniam la residència al costat mateix de l’ Accueil i de la plaça i de tot.
He de dir, que la part nova em va sorprendre del tot, perquè a l’altre costat del riu Gave, jo que em recordi havia vist foret i xalets i prou i ara resulta que hi ha el gegant ACCUEIL, on resideixen els malalts els 4 dies d’estada a Lourdes,  sorpresa els autocars arriben a peu pla a l’ultim pis i des d’alli es traslladen els malalts amb ascensors als pisos de sota, ho vaig trobar perfecte.



Molts al tornar de la peregrinació de la primera peregrinación de Lourdes, ens vam apuntar a la secció de Visitadores de enfermos. era una sección de l’Hospitalitat de Barcelona que es dedicava a  anar a visitar els malalts abans de l´anada a Lourdes i després per parlar de com havia anat, i alhora veure les necessitats que podien tenir del día a día, fer-los companyia periódicament i en el fons perquè la peregrinació no acabés a l’estació de la Sagrera, cosa que tant els joven com els grans en preocupava  i molt.
A continuació m’abelleix posar-vos el calendari de la Hospitalitat, on especificava molt be, les jornades importants i també els dies que podiam anar a cada centre, hospital, institució com el Guttman i molts s’altres. Recordo que era una tasca molt gratificant.


Tornant a la nostra peregrinació del juny passat, vam anar tots amb autocars, cosa que jo no havia viscut, però he de dir que molt ben organitzada, tot previst, tothom amb la seva credencial al pit i cadascú a la tasca que tenia encomanada.

Vam parar ha dinar a mig camí en un poble que no recordo el nom i que l’ajuntament deixa el seu pavelló poliesportiu per que puguem dinar tots plegats, per aquest poble hi passa el canal del Midi.

El viatge va ser llarg, sort dels joves de l’autocar de gent de la Jonquera amb el Sr. Josep Caler de cap, vam cantar l’Ave de Lourdes amb tot el cor durant el camí, i quan vam albirar le Cahteau i la població de Lourdes, impressionant després de mes de 40 anys de no haver-hi anat.

Ah ! a l’autocar venia com a malalt un mossèn molt gran que ens va fer una llarga dissertació sobre la Marededéu, vaja com un sermó  .El mossèn es va mig mosquejar per què els joves xerraven molt al fons de l’autocar.

Aquests brancadiers de la Jonquera , que viatgen amb mi en el mateix autocar, porten una bonica historia al damunt, m’explicaven que de joves no anaven a Lourdes, sinó que es presentaven com a voluntaris a la estació de trens per ajudar  a fer els canvis de trens tant pesats en aquells anys. Increible, quantes vivències desconeixia ?

Després d’haver descansat, a dos quarts de nou ja estàvem  colocats, esperan la primera misa de presentació a la Mare de Déu, un inmens desplegament de servei, un dia radiant, preciós. Aquí ja vaig veure les primeres accions de servei dels nostres joves als malalts ofereint.los un got d’aigua, donçs el sol ja apretava en aquella primera hora del mati.

Hi han vivències que es repeteixen;  com una persona molt gran tirant d’un carro amb una persona  que sobrepassava el seu pes amb escreix, curiosament el voluntariat no te límit d’edat i la caritat no te hora com figura en un rellotge a Cité Secours , tot són petites lliçons d’amor al proïsme, i cadascú s’adona del que pot.
Un cop oïda la santa missa, ens vam traslladar tots cap a l’explanada de la Verge coronada, per escoltar i ballar sardanes.

Podiam veure a tots malalts, peregrins, brancadiers, infermeres, en fi tothom radiant per aquest preciós dia i per la ballada de sardanes, sense ni dir-ho es va formar una gran rodona o anella de sardanistes que als primers sons del flabiol van començar a puntejar la sardana. Molt emocionant.

Però a la poca estona, ja ni havien dos rotllanes, perquè ens molestavem els uns als altres, i abans d’acabar la primera sardana ja erem dos rotllanes

Gràcies Sr. Bisbe, vostè estava en tot, la seva presència ens animava i ens alegrava el dia.

Cares conegudes i estimades . Per molts anys.

La Laura de Cornellà del Terri, també disfrutava d’un bonic dia a l’ombra dels arbres, però no podia amagar la seva satisfacció, sempre que pot fa palès que li encanta anar a Lourdes i si troba d’allò més be . Gràcies Laura jo penso el mateix.
Escoltar amb el cel tant blau, tocar els diferents instruments per la cobla la Principal d’ Olot,com: el flabiol, el tible I, el tible II, la tenora I, la tenora II,  la trompeta I, la trompeta II, el trombó, el fiscorn I, el fiscorn II,  i el contrabaix,  va ser un somni i a més ballar les  sardanes al voltant de la verge Coronada, les anelles que formàvem les persones eren l’una dins l’altra, de tanta colla que erem.

.

El mateix dilluns 22 de juny , després de la primera missa i m’entre es tocaven les sardanes, els companys metges em van acompanyar a le Bureau des Constatations Médicales de Lourdes, per presentar.me al director i apadrinar-me tots plegats. Emocionant per tots costats. Que puc dir de l’acollida per part del seu director le Docteur Alessandro de Franciscis, médecin permanent et président du Bureau des Constatations Médicales  a Lourdes ? Tal com m’havia dit la Dra. Carmen de Castro, que era un italià simpatiquissim, empàtic com punt fort, acollidor i més, s’interessa per tot, al seu costat si està molt be. La Dra. de Castro em va presentar i li va explicar la meva història, la meva primera peregrinació a Lourdes fa uns 45 anys i l’ actual i a més li va ensenyar el meu Carnet de » Visitador de enfermos «,  tot una reliquia , que no se com ha arribat fins avui dia, donat per l’arquebisbat de Barcelona  (Palacio arzobispal) , sincerament va quedar meravellat de la petita història .

 Ens vam inscriure en un gran llibre d’inscripcions dels professionals sanitaris, on i figura totes les meves dades academiques i de colegiat del lloc d’origen i els avals dels companys metges, després em van donar el carnet de  L’Assoction Médicale Internationale de Lourdes i la placa, que hem de portar posada els metges e infermeres i dentistes que estem aquells dies de peregrinació. Nº de col.legiat 72087 del dia 22-6-15.

Tot seguit el Dr. De Franciscis ens va convidar per l’endemà dimarts a un Recontre de Pière pour les Soignants, a la capella del mateix pis anomenada de Sant Cosme i Sant Damià. Li vam acceptar la invitació. Vindrem !!! i tant que si.

Moment molt intim de pregaria pels  metges de diferents països que allí ens vam reunir, vam resar, vam cantar i vam escoltar la lectura de  l’Evangeli del dimarts , Mt 7,6.12-14.
Un cop finalitzada la pregaria, el Dr. De Franciscis ens va convidar a un refrigeri i posteriorment ens vam fer la foto tots junts. Molt contents i agraïts a ell i al bisbe d’Alexandria que ens va dirigir la pregaria i fer una entranyable reflexió. A Lourdes tot penetra a l’ ànima i s’acull de manera especial, tot queda i es reflexa en la vida de la gent. Tot respira fraternitat, germanor, igualtat. Iguals davant la Verge i el Senyor i també davant els companys malalts i peregrins, brancadiers, infermeres, sacerdots, bisbe, col.legues metges e infermeres , junta directiva de la nostra Hospitalitat de Girona.

No poso els noms, perquè tots sou prou coneguts, jo el més desconegut, però amb l’esperança de continuar venint a servir a la comunitat que formem l’Hospitalitat .
Cap al tard participació a la processó de les Torxes. Impressionant l’arribada de la processó a la l’ alçada dela Verge Coronada.

Jo , ja no recordava, o tenia molt lluny la meva darrera processó de les Torxes. Emocionant del tot, gran recolliment en tothom. L’espelma encesa dins del cartó protector amb les oracions escrites ayuda a resar i cantar i a demanar a la Verge.  Vam cantar el credo i la Salve Regina, i d’altres oracions que no recordo. El cel estava ben ennuvolat, vaig anar a l’Accueil a buscar draps verds per tapar a uns quans malalts que tenien fred.

El silenci era la norma, cadascú amb el seu fanalet encès, preparats per uns grans moments de pregaria davant la Verge de Lourdes.

A mesura que anaven arribant les diferents diòcesis de tot el món s’anaven situant a l’atri de la basílica, guardant un gran ordre. El mestre de cerimonies estava molt ocupat i no parava. Déu ni do de la seva activitat.

Ave, Ave, Ave Maria ! Ave, Ave, Ave Maria !
L’heure était venue,
où l’ airain sacré,
de sa voix connue,
annonçait l’ Ave.

No em direu que aquesta fotografia no us fa reflexionar. Tots i cadascun dels presents amb la seva petició a la Verge, jo també com no podia ser d’una altra manera. I plorant pels meus pares recent desapareguts i encomanat-los a la Mare de Deu de Lourdes.

També, a més dels pares, em vaig  recordar de tota la familia tant politica com la natural, vam encomanar els tiets morts post  guerra civil, i pels amics i malalts que jo conec i he tractat , que la Verge façi el que més els convingui a casdascú . Al costat hi havia dos  pelegrins francesos que resaven amb el Psalm XXII i jo mi faig  afegir en francès clar : Le Seigneur est món berger, rien ne saurait me manquer. Le Seigneur et mon berger, je ne manque de rien;  su de prés d’herbe fraîche il me fait reposer; vers les eaux du repos il me mène
pour y refaire mon âme. Il me guide par le juste chemin pour l’ amour de son nom; passeris-je un ravin de ténèbres, je ne crains aucun mal; près de moi ton bâton, ta  houlette sont la qui me consolent. Devant moi tu apprêtes una table face à mes adversaires; d’une onction tu me parfumes la tête et ma coupe déborde…… resar en una altra llengua es més lent i et recrees més en l’oració que estàs fent, es saboreija més a poc a poc la pregaria.
El matí del dia 23 de juny, vam acompanyar als malalts  al Via-Crucis que es va fer a la vora del riu Gave.

Era a  primera hora del matí i podem veure un sol molt dèbil. Aqui vaig presenciar la primera vivència de tendresa d’una malalta molt gran per consolar a una altra també molt gran, que estava desconsolada pel motiu que mai sabrem.

A corre-cuita va venir una infermera a consolar a la dona que vostès estan veien. Tendresa per tots costats; així hauria de ser la vida diaria a casa nostra, entre veïns, etc…..
Després ens vam traslladar tots a fer la foto general de la peregrinació de Girona.
Cal dir que l’espera va ser molt llarga, a més el sol cremava i molt, vam acabar amb les cares envermellides, jo portava un paraigües de pastor,  per si ploia i el vaig deixar a algun malalt que es refugiés a sota., també va servir pels brancadiers e infermeres del costat. Tots més morenos . Tot s’ha de dir la primera vegada que vaig anar a Lourdes va ploure cada dia.

Crec que no es fàcil organitzar tota aquesta multitud de persones.

Cal reconeixer que a l’ombra dels arbres si estava molt millor, però toca el que toca i la foto en comú es obligada pel record posterior. Ep ! jo també hi era !.
Després de dinar vam donar un passeig amb el Dr. Turró per el poble de Lourdes i va ser molt agradable i vaig aprendre dels coneixaments d’en Jordi i vam veure racons i monuments històrics i una escena molt tendra que ens va agradar molt.

Fixeu-vos el gosset apoiat amb les dos potes del davant a la barana de la finestra i no es cansava, quines coses oi ?

Si vaig reconeixer el carrer que quan erem joves sortiem de nit a fer un toc amb els companys brancadiers, pujada cap el chateau.

A les 5 de la tarda processó-Lloances eucaristiques  i benedicció del Santissim  Sagrament als malalts i discapacitats . Processó que va per tot el costat de la carretera direcció Pau, atravesa el riu Gave i per l’explanada entra a la basílica subterrania de St. Pio X on es procedeix a la benedicció dels malalts.

Els metges tenim l’honor d’acompanyar al Santissim , darrera els eclessiastics durant tota la processó, fins a la basílica Sant Pio X. Els que van davant nostre l’un es el bisbe emèrit de Griona Dr. Soler Perdigó a la dreta el cardenal  Carlos Amigo de Sevilla, a l’esquerra i va un abat no se de quina ordre ? Caputxins, o Carmelites ? algú m’ajudarà a aclarir-ho.
A baix a la basílica , al final de la cerimonia de benedicció, he de dir que em va impressionar per la seva solemnitat ,  devoció i  recolliment de tots els malalts, peregrins i cuidadors. Ho recordava a dalt a l’explanada.
A baix a la basílica vaig trobar  amb gran sorpresa meva, els amics Antonieta Vilà i en Josep Massegur de les Planes d’Hostoles, que van venir a veurem a proposit. També vam poguer parlar uns minuts amb el Dr. Pardo, el nostre bisbe.

La trobada va ser exel.lent, perquè  vam coincidir  bells amics com en Joan Torrentó amb l’Antonieta i en Josep Massegur  i jo, tots compartin l’esperit de Lourdes.

Ells són de l’Hospitalitat d´ençà molts anys i han anat a Lourdes moltes peregrinacions.
Aquesta nit em va tocar guardia a l’ Accueil, que vaig fer i que entre visita i visita vam compartir una estona de tertulia amb els brancadiers e infermeres de guardia, també vam fer un pica pica; que alguns veterans ja portaven des de Girona o des d’Olot.

 Amb el grup de guardia hi havia la germana de Sant Josep de Figueres Sor Maria del Carmen Traver Fresquet, molt bona persona, atenta, cuidadosa amb els malalts , acollidora amb tothom i sobretot amb una gran alegria al damunt. Tot un honor estar amb ella a Lourdes.
El dimecres dia 24 vaig sortir de guardia de nit a l ‘ Accueil. el dispesari medic el tenim al segon pis  St. Nicolas, però també ocupaven el tercer pis St. Jacques. La Dra. Susana Bosch em va ensenyar on podia esmorzar en el mateix pis, després tot seguit cap a la Missa Internacional a la Basílica Sant Pio X, tot acompanyant un malalt com tots els voluntaris, totes les mans eren necessaries.

 Per mi una jornada joiosa, perquè em costava recordar la ultima missa internacional a la basílica subterrania. Recordo que ens acompanyaven les seguents peregrinacions com: Sevilla presidida pel cardenal Amigo, la d’ Ourense, la de Murcia,

La missa la presidir el Cardenal de Sevilla Carlos Amigo Vallejo, junts amb el nostres bisbes el Dr. Pardo i el Dr. Soler Perdigó.

Cal notar el fular que tots els membres de la peregrinació de Girona porten al coll.

Aquesta missa internacional, la va presidir el Cardenal de Sevilla, va fer un gran sermó, sense llegir-lo.
Aquesta colla  formen la coral que canta en totes les misses i actes d’esbarjo  de l’estada a Lourdes.
Cal dir que tots son companys de la peregrinació de Girona. Ho fan d’allò més be, i canten amb tota l’ ànima.

Tots els cants molt ben preparats i cantants per la nostra coral, que a més de cantar  molt be, ens animaven a tots a seguir-los amb el ritme que imprimient a les cançons.

Al acabar la Santa missa, tots a dinar una gran paella a la Forêt.

Es respirava un gran ambient festiu i de germanor entre tots . Els 50 aniverari es notava per tot costats. Un gran esforç de tota la junta directiva perquè tot sortis d’allò més be.

Després del dinar relax en el gran prat i aixecada de globus i tertulia entre tots. Aqui vaig perdre el canguro, el vaig deixar en el xino que portava el malalt i no estava marcat amb el meu nom. Si portava una medalla de la diocesi de Girona.

Molt cap al tard, em va abellir anar a la gruta resar i a  donar les gràcies a la Verge, per tot el que havia compartit i viscut amb els malalts, peregrins  i companys i per acomiadar-me de la Marededéu, fins l’any vinent. Estaven dient missa i resaven: Je crois en Dieu, le Père tout-puissant, créateur du ciel et de la terre. Et en Jésus-Crist, son Fils unique, notre Seigneur, qui a été conçu du Saint-Esprit, est né de la Vierge Marie……. Al veure que era en francès i jo ja estava una mica cansat, vaig optar per centrar-me en la oració d’acció de gracies en un racó a les fosques…

Era ben fosc i fixeu-vos com són les coses, uns tornant i els altres venin i d’altre a fer un got d’aigua de la font abans d’anar a dormir, ens vam trobar una  colla tota curiosa, però no em discutireu que molt interessant, per molts motius; a aquelles hores, tots vam dir la nostra i fins i tot vam riure una bona estona., però a tots ens unia acabar el dia als peus de la Verge. No es pot amagar el cansansi del jornada en les nostres cares, encara que n´hi ha unes cuantes molt simpàtiques oi ? ; però la que més es filla de la Carme de Castro, esta fresca com una rosa i contenta.

El dia 25 de juny a les 9 del mati, anada la l’esglesia de Santa Bernardette per la celebració de la última missa abans de sortir de Lourdes.

Tots oloravem que l’estada a Lourdes arribava a la seva fi, penso que a més d’un no ens hagués importat quedar.nos dos dies més tots plegats.
Sota uns arbres , a la fresca vaig sentir un grup de pelegrins que resaven el Benetictus, o sigui el Cant de Zacaries :
Béni soit le Seigneur Dieu d’Israel: il visite et rachète son peuple.  Il nous suscite une force de salut dans la maison de David son serviteur comme il lá dit par la couche des saints, ceux d’autrefois, ses prophètes …… sempre m’ha agradat aquest cantic, la primera vegada que el vaig sentir va ser a Laudes al monestir de Montserrat, tenia 19 anys, sempre més m’ha acompanyat.

El sermó que va fer el Dr. Francesc Pardo, sobre les noces de Canáa, mai ho havia vist així, el Sr. Bisbe ens va fer veure que la mare de Déu va salvar la festa de les  noces,  dient als criats ……feu tot el que Ell us digui …



A l’acabar la missa,  van repartir un escrit per cada malalt que havien realitzat les més joven de la peregrinació, una 500 tarjetones. Com que es fea il.lusió tenir-ne un el Dr. Turró en va fotocopiar un a l’atzar  i vet-aqui el se continut; vostès mateixos, Déu ni do, del missatge que transmet sobre com son les nostres petits de la Hospitalitat de Girona

En Josep Caler i el seu company amb el braç enguixat i que ara no recordo el nom, brancadiers de la Jonquera porten una bonica historia al damunt, m’explicaven que de joves no anaven a Lourdes, sinó que es presentaven com a voluntaris a la estació de trens per ajudar  a fer els canvis , tant pesats en aquells anys. Increible, quantes vivències desconeixia ?

Aquesta foto esta feta just abans de marxar cap a Girona tot carregant els equipatges dels malalts i nostres. Moments de comiat per tothom, aqui degut a l’alegria que ens emportavem de Lourdes es va venir be fer-nos aquesa entranyable foto amb la Dra. Cora junt amb la seva mare, 

Bon viatge de tornada a Girona.
El viatge de tornada va ser relaxat per  tots, vam tenir temps de parlar, de cantar, de reflexionar sobre el que havia anat molt be, el que havia anat a mitjes i les faltes que tots fem, tot per tal de millorar la nostra atenció i cuidado vers el més m¡necessitat.
El Dr. Turró amb la seva armonica ens va fer passar moment quasi que ens recordaven quan erem escoltes i anavem de colònies o de campament, vaja casi vam reviure el foc de campanya, tant apreciat per mi i per molts.
Cadascú va porguer dir la seva, i pels que no s’atrevien vam passar seient per seient per tal de recollir les queixes o les lloances, de tot i ha a la vinya del Senyor. També vam parar a berenar en un petit poble a la vora del canal.
De nou a l’autocar, de tornada en els darrers km el Dr. Turró ens ho va fer passar d’ àllò més be, ens llegia endevinalles i vinga imaginació, si no ho encertavem, en deia que  vostè progressa adecuadament i per lo tant passa de curs.  o repetir curs si no n’encertavem cap, que era lo més frequent en mi; mai hagués pensat que les endevinalles donessin per tant. Tot s’ha de dir el que ho encertava més eran els joves.

De Mossèn Ramón Muntanyola, prebere.

Em ve de gust posar-vos l’Ave de mossèn Ramón Muntanyola, com a peça històrica.
Finalment vam cantar amb tot el cor l’ Ave de Lourdes, que ens va deixar molt bon gust de boca.
Tots tornavem amb la motxilla ben carregada de vivènvies viscudes, d’amor al proïsme, d’estimació als malals i de molts precs a la Verge, on cadascú ha posat a les seves mans les seves preocupacions, s’ha recordat dels seus pares ja difunts, de germans, de nets, de gent del poble que et deien doctor, sabem que va a Lourdes resi a la Verge per què el meu home es posi be, mai he estat ha Lourdes, peerò confio que la marededéu es recordarà de nosaltres si vostè prega  pels de casa, i moltes d’altres peticions de persones de fe, que confien en la protecció de la Verge de Lourdes. Hem resat per amics que ho necessiten, i senzillament ens hem passat hores a la gruta en silenci i meditant i més meditar, la nostra vida i tot el que volem canviar. Tornavem amb molts records de tendresa, cuidado, atenció, servei als més necessitats, somriure a dojo als company que feiem el mateix, estar al costat dels malalts, peregrins i de qui fos, fets que hem viscut sense volguer  com  d’amagat, només observant que passava al nostre entorn més proper; i també volguen, només faltaria.
A l’arribar a Banyoles i baixar de l’autocar, trobar gent  coneguda que et plantejaven una pregunta – jo sóc infermera, valdria per venir a Lourdes a cuidar malalts ?, jo sóc mestresa de casa, valdria per fer quelcom a Lourdes pels malalts ?, jo sóc perruquera podria venir l’any vinent amb vostès ? Clar que sí, tots som necessaries, tots som iguals, a Lourdes no hi ha categories, tots servim al més necessitat.
Be a tots moltes gràcies per tota la companyia que m’heu fet gràcies al Dr. Turró per haver-me animat a venir, gràcies a tota la directiva de l’Hospitalitat de Banyoles per els consells que vaig rebre abans de marxar i una vegada alli. Tots trobem l’Hospitalitat, impressionant es gran la solidaritat i la caritat que he descobert en tots vosaltres , Ah ! i sempre amb un somriure als llavis. Enhorabona a tota la junta directiva per la gran tasca  de coordinació i l’esperit de servei que respira.
 Una abraçada d’agraïment a tots els companys metges per la seva feina i companyia en cada moment. A la resta de personal de l’Hospitalitat la meva més gran consideració. Les gràcies a tots els malalts per tot el que he après d’ells.
La veritat es que aquesta ha sigut la meva segona vegada que he anat a Lourdes i m’hi hagués quedat més dies. Lourdes no cansa.
Abans d’acabar vull explicar, que a Lourdes hi ha una gran relació entre tota la gent que formem l’Hospitalitat i preguntant a alguns sobre el sentit de la seva vinguda a Lourdes, l’un deia que venia per solidaritat, l’altre per caritat, l’altre m’explicava que no creia en res, l’altre que venia perquè ja ho havia vist des de petit als seus pares, però que ell tenia una altra religió, un altre perquè vol ajudar als malalts perquè disfrutin en les seves vacances anuals, un altre perque si vinc a Lourdes puc viatjar, perquè d’altra manera no em mouria del poble, un altre perquè tinc fe en la Marededéu  i en el Crist, etc….. Be, després de compartir els quatre dies de peregrinació, a l’acomiadar-nos, queien algunes llàgrimes i les abraçades eren d’allò més càlides entre tots els que formem l’Hopitalitat de Lourdes de Girona. O sigui, era ben palès que algo havia canviat en el cor de cadascú. Deixem-ho aquí.
Agraïment a la Maite Pipó, en Josep Santamaria i en Cesc Rovira, companys de la meva primera peregrinació, per haver-me cedit material fotografic que tant bons records m’ha portat.

Pep