Entradas con la etiqueta: familia

MORIR DIGNAMENT A CASA

Morir dignament a casa, tot un repte, pel moribund, per la família i la societat. Un discurs actual. Opinions en pro i en contra. Xerrada feta el juliol de 2015 a Girona, dins l’entorn del grup Mémora.
En primer lloc , encara que m’hagin presentat molt amablement, només sóc un metge de capçalera a poble , això si, volgudament de poble, per convicció. He de dir-los que de petit al meu poble Llorenç de Vallbona (Lleida), hi havia tres persones que admirava molt : el Sr. Ramon Capell (Mestre), el capellà mossèn Daniel Barenys i el metge Dr. Josep Maria Nolla, que anys a venir va ser president del nostre col.legi de metges de Girona, tots tres intensament exemplars. Penso que al admirar per tots igual, un servidor hagués pogut esdevenir un d’ells, però la elecció va ser per cuidar la salut de les persones.
Una qualitat meva, es que sempre he sigut   nòmada, des dels meus orígens a la Baixa Segarra, ara dit Urgell, passant  per molts pobles i acabant els meus dies aquí al Pla de L’Estany.
Ho dic, perquè he sigut un observador privilegiat de la vida dels pobles i del procés de morir. La manera de viure , de morir i viure el dol es diferent en cada comunitat.
El morir es produeix de maneres qualitativament molt diferents: el context social, la rapidesa, el lloc, l’edat, el tipus de malaltia (física o psíquica), la informació, el grau de lucidesa, la relació amb la família. Al final de tot, l’actitud adoptada configura formes de morir ben diferents.
De metge de poble, segur que tots en coneixen algun, a la llarga queda integrat en la vida, com un més de poble.
 A vegades els processos d’enmalaltir i de morir  son lents i això ens dona avantatge a l’hora de poguer assumir situacions com les de l’enunciat.
En el meu cas ,en l’ últim poble que m’he jubilat que es Cornellà del Terri, he pogut seguir la vida de la seva gent durant 23 anys, déu ni do. Sense voler i de la manera més natural el metge es fa una mica de cada família. Arribes a estimar-los i ells t´estimen més encara, es crea molta complicitat i arribes a ser un d’ells. Així, jo, ho he viscut . Això ajuda molt quan arriben moments difícils per les persones. El que he dit de la meva persona, també val per l’ infermera que fins i tot a ella li expliquen més confidències i vivències i també se la estimen molt. Cal dir que es una bona interlocutora.
El títol de la meva exposició, sembla molt innocent però te un for contingut .
En Miquel Martí i Pol, deia que no es fàcil enfrontar-se dignament amb la mort i segurament els metges que han vist morir moltes persones, ho saben més be que ningú. I abans de continuar li dono tota la raó. També em fa pensar cóm morien les persones anys passats, no m’atreveixo a dir indignament, perquè  els companys metges sempre s’han esforçat perquè el malalt morís com Déu mana, segons el llenguatge popular; o sigui mantenint una màxima dignitat fins allà on es possible, i una màxima esperança davant el progrés de la malaltia. També dic que he sigut testimoni d´alguna mort no tant digna i fins i tot algunes indignes.
 Anys enrere el metge actuava intentant curar, de vegades ho aconseguíem, però sempre consolàvem i aquest era el punt fort; procurava una mort discreta, amb el mínim patiment físic i psicològic.
 Recordo de petit a la Baixa Segarra que quan marxava de casa el Dr. Nolla ja em sentia mig curat. Al menys, pensava, ara ja no et pots morir, estava convençut que em curaria i aquesta confiança era  clau per mi.
Vivíem una mica aïllats. Les visites freqüents de dia i de nit al mas donaven serenitat, i pau al moribund i a la família.
Es va passar de morir  al mas de pagès o a la vila , per la mort a l’hospital, perquè sincerament la gent que es molt observadora veia que els hospitals oferien molts més mitjans, que a l’habitacio de casa seva . Es posava el metge contra les cordes per tal d’aconseguir un ingrés hospitalari.
Cal dir que les famílies van passar de treballar al camp o la granja al costat de casa a fer torns a la fàbrica; un tema a tenir en compte. No es podia cuidar el malalt com abans; a casa ja no hi convivien tres generacions.
Era l’any 1983 que veient la situació d’una  família vaig tramitar una baixa laboral amb el motiu següent: baixa a la mare per cuidar el seu fill de 8 anys afectat d’un tumor cerebral. Als pocs dies, vaig rebre una colossal amonestació per part de l’inspector. Era il.legal del tot i que no es repetís. Puc dir ,que vaig continuar fent baixes per cuidadors, perquè era de justícia social, encara que sempre vorejant la llei. Tema que a hores d’ara encara no està del tot sol.lucionat.
 L’altra cara de la moneda del  ingrés hospitalari era i encara es,  la pobresa de les relacions humanes en els últims moments . Aquestes esdevenen molt minses i el malalt estava i encara està moltes hores sol i es mort sol. La mort com un acte particular. Recordem que el néixer i el morir ho fem sols. Però l’infant quan neix l’espera una gran estructura d’acollida, no serà que desitgem el mateix al final de la vida ¿?? Segur que sí. En parlarem.
El meu pare ens volia a tots al seu costat.
El que més m’ha cridat l’atenció durant el meu exercici mèdic davant de la proximitat de la mort,  es que tant el malalt com els familiars, fan una petició :
Dr. No em deixi patir.
Dr. Que el meu marit no pateixi.
La resposta per part meva només es una. El cuidarem, estaré al seu costat, no patirà.
A vegades rebo una altra petició, part del malalt, no em torni a portar a l’hospital, “ vostè faci el que bonament pugui però deixin a casa. Després d’una llarga malaltia podríem dir que el malalt s’ha cansat de tantes i tantes visites, i a l’Hospital li han dit que apartin d’ara el portarà el seu metge de capçalera. El malalt: – doctor vol dir que aquests especilistes han acabat tots els cartutxos i ja no saben que fer amb mi ¿ Com pot pensar això ¿ doncs es l’unic que penso. -doctor jo sempre he confiat amb  vostè no m’abandoni i vingui’m a veure sempre que pugui , m’acompanyi ,no faci cas del meu caràcter,  de vegades em trobarà sol, entri per la porta del jardí ja la coneix, a casa tothom treballa “. Impressionant !
Cada dia la vida s’allarga més i malalties que fa pocs anys eren potencialment mortals a cur plaç, ara cada vegada la gent es mor més tard. A l’allargar-se la vida, la mort també s’allunya.  Ja no es freqüent la contemplació de moribunds. Resulta més fàcil oblidar-se de la mort en el dia a dia. Ara trobem joves de quasi 35 anys que mai han vist un familiar morint-se. 
Jo ,com he explicat fa uns moments, em quedo perplex que tant la família com el malalt em demanin sobretot : – que no pateixi !. Però jo sé i vostès també ho saben de la complexitat l’home i a poc a poc tot es va manifestant. Recordant el poeta Evgeni Evtushenko que diu en el seu poema Gent: … cadascú es únic, sol, ell sol, no ni ha cap altre que se li assembli. O sigui irrepetible. Ple de dignitat, que cal preservar en tot moment fins al final. Aquesta paraula ens acompanyarà tot el rato.
Caldria que la família també tingués en compta: la part moral, espiritual o religiosa que te un pes importantissim. La biografia (el relat de la seva vida ), ens mostra la seva interioritat i exterioritat,  també sortiran les relacions de tota mena, els amics, el capellà, el manyac, el notari, la família propera i la de lluny, els companys de la feina, els companys de la mili, els veïns del seu poble ; l’home i la dona tots volem ser feliços, fins a la fi, o sigui , fins a la mort. Així doncs , cal cuidar que el malalt es pugui anar acomiadant i d’aquesta manera evitar una mort social indesitjable.
Molt sovint en una visita rutinària el pacient m’ha fet unes peticions que no esperava com:
Doctor quan em vegi en perill de mort, portim el mossèn, perquè els de casa no ho faran, segur que no volen que m’espanti o pel sol fet de que ells no creuen.
– doctor diga-li a en Ramon el meu amic que encara que estiguin renyits amb l’hereu, jo penso en ell. Sempre ens vam ajudar en les feines del camp, i sempre ens hem fet molt, es ara que el meu fill ha renyit.
Sempre arriba el dia que hem de consensuar l’equip sanitari amb el pacient i la família la nostra tasca, com serà la nostra relació , assumint el que el pacient vol : morir dignament a casa. A partir d’aquest moment tot ha de ser molt clar, transparent, sincer, no dir paraules per quedar be,compte amb les promeses que d’entrada sabem que no les podrem complir, no dir el que el malalt vol sentir, no tenir pressa en les visites, asseure-s, quins horaris farem nosaltres. Tot ha de quedar consensuat i complir-ho. El pacient no te altra feina que esperar l’hora que li has dit que hi aniries.  En cap cas decepcionar al pacient.
Ara be en la casa, canvien les tornes, ja no es el nostre consultori on nosaltres manem i disposem de tot i es fa el que nosaltres diem; el malalt es mostra tal qual, diguem-ni sense careta i aquí trobem malalts de tota mena :exigents, i no exigents ; cal fer un vertader esforç per  tenir-ho en compta.
A vegades el malalt ens diu: -doctor, no s’esforçi tant que no tinc remei.
També els familiars estan tots angoixats , pel que està passant, a més et diuen nosaltres no hem vist mai morir a ningú ; i això els espanta i se senten trasbalsats. doctor, que em de fer ?
Clar, aquí a casa nostra no es parla gaire de la  mort , es com si ens posessin una vena als ulls. Es important saber que la gent ens morim.
Sovint , pensem que son els altres qui moren, jo no o com diu l’Eduard Punset : no esta escrit en lloc que jo m’hagi de morir. Quan tots sabem que l’home es un animal finit amb ànsies d’infinit . (Lluís Duch) . A vegades com que conec a les famílies, quan les coses es posen difícils, miro on son la mainada de la casa i si no els veig, pregunto per ells i la jove de la casa em respon : la meva germana s’els ha endut a Port – Aventura perquè no vegin tot això tant desagradable. O, han anat al cinema amb una amiga nostra perquè aquestes coses els poden traumatitzar.
Cal recuperar la cultura de la mort. Quan era un noi el pare, al meu poble quan es moria algú, al vespre quan arribava del tros es canviava i m’agafava de la ma i em portava a lo que deien ” vetllar el difunt “, i en aquella sala érem nens barrejats amb adults i entràvem i sortíem de l’habitació on estava el difunt. També ens portaven als funerals i enterraments , tots sabíem que la gent moria i veiem fer la fossa al terra i quan el colgaven , veiem tot el procés i el desconsol de la família.
Abans he dit que el pes de la religió era molt potent en aquells anys cinquanta i seixanta, jo feia d’escolà i es portava el viàtic al moribund. La gent pels carrers s’agenollava. El viàtic anava sota pal.li. La família i el propi malat quedaven molt consolats. Jo quan al voltant del llit se li cantaven les absoltes amb gregorià, era solemnissim i un cop acabada la ceremonia pensava “aquest home ha anat directe al cel “. Fixeu-vos de la importància dels ritus. Cosa que ara hem perdut i per acomiadar un difunt li hem de fer grans panegíric i més escrits dels familiars, dels amics, de vegades acompanyat d’un contrabaix o la música d’un violí, tot es poc per acompanyar el difunt com Déu mana. Jo recentment he enterrat als meus pares i també els he fet llargs escrits. Abans no es feien. curiós oi ?, aquest fet el professor Dr. Torralba ens ho podria explicar.
Tot aquest acompanyament al difunt , tots aquests ritus ajudàvem a la familía a fer una gran catarsi, ara ja no es viu el dol, ara es rep el condol al tanatori.
L’enyorat Dr. Jordi Gol i Gorina, deia que al costat del malalt es més important escoltar que parlar, més que donar consells es donar-se a un mateix i tenir temps. Quan el metge te temps per asseure’s al costat del malalt , aquest et fa revelacions insospitades anteriorment.
Al llarg dels anys he viscut una experiència molt estranya, i que m’impressiona, es el clima de silenci que es crea al voltant del moribund. Demanar la meva assistencia, perquè la mare fa dos dies que no parla. A l’ arribar al capçal del llit la vaig cridar pel seu nom en veu alta, ben alta, i sorpresa: resposta de la malalta – Doctor perquè crida tant, no sóc sorda ¿, es que la seva família m´han demanat que vingués perquè vostè feia dos dies que no parlava ¿. Sí, potser sí, però son ells que no em pregunten res. Impressionant oi ?
Recordo que fa molt anys tenia una dona amb un procés neoplàsic de mama avançat i la vaig anar a visitar a l’hora de dinar. Eren colla, menjaven carabassó arrebossat. Vaig demanar  permís per provar.lo i la pacient em va dir que només faltaria. El vaig trobar boníssim i li vaig fer explicit. La dona li va agradat el meu elogi i dirigint-se a la família digué : aquests mai han valorat el que he fet per ells.
Tot seguit van marxar a treballar i a soles li vaig dir : vol parlar de quelcom que mai n’hagi parlat amb ningú, i ella em diu sí, diguím :” abans de morir-me voldria aprendre a llegir i escriure, de petita a casa no teníem cèntims i no vaig anar a l’escola per tal d’ajudar als meus pares en les feines del camp “.
Puc dir que la pacient pocs dies abans de morir si sabia llegir i escriure el seu nom i quelcom més. Em moro feliç doctor. “ Curiós, no em moro en pau, sinó feliç ¡!!.
Recordo un altre pacient que a la mateixa pregunta, em va contestar m’estic morint consumit per estar renyit amb el meu veí. El pare no si parlava, “jo he estat 89 anys sense parlar.li i a hores d’ara no se quin mal va fer aquest bon home “, i jo voldria que entrés més còmodament al seu mas i no ho he fet per aquest perjudici d’anys.- Vol arreglar-ho? –m’encantaria, – dons li crido al notari. Després de firmar l’escriptura i a soles , l’home em va confessar que moria en pau després d’haver sol.lucionat in-extremis aquell llarg assumpte que no el deixava morir en pau.
Vaig atendre un pacient d’una ordre religiosa  i també vaig asseurem al seu costat sense presses i li vaig   preguntar si volia parlar de quelcom que no n’hagués parlat amb ningú: Sí,  tinc una llei de cosa que no em deixa en pau. em consumeix .”Fa molt anys que ensenyo matemàtiques a diferents cursos de batxillerat i mai el meu superior ma dit que ho feia be i que la comunitat esta orgullosa de mi, quan els alumnes sempre m’han felicitat”. Li faltava un reconeixament.  Fixeu-vos com pot patir l’ànima d’una persona. Abans de morir ho vam solucionar amb una visita preparada  a casa de la família del que era el seu superior.
Fixeu-vos, les últimes hores com son d´importants, cal vetllar al costat del malalt i que no se senti sol
Puc dir que cap dels casos exposats tenien dolor físic , aquest estava controlat, però l’anima patia.
Encara un exemple més , tenia al meu costat un home amb un procés terminal molt avançat i abans de començar un procés de sedació pal·liativa per combatre un patiment per símptomes refractaris i seguint els passos manats (OMC)  sobre Sedació Pal·liativa, en el darrer pas, recomana, que el pacient hagués satisfet les seves necessitats espirituals, socials i familiars. El pacient em va dir: “-tinc molta por que de tot el treball que he fet a la meva vida no quedi ni rastre, dintre de molt poc ningú es recordarà de mi, a més els meus mai m’han valorat ni escoltat , deien que sempre explicava  “batallitas “. Escolti , en les llargues xerrades que vostè i jo em tingut, les he escoltat des del principi i estic escrivint la seva vida, que són les seves memòries i quan l’acabi la regalaré als seus fills i nets, que li sembla ¿ l’home va plorar d’alegria i estava content, als pocs minuts va quedar sedat.
Encara una experiència més al voltant de la mort, estava cuidant un pacient de religió jueva, i la seva família havia marxat una setmana a l’estranger, quan el seu estat de salut va donar un tomb de 180º , arribant a un ofeg (dispnea) cada cop més important. Jo li vaig dir si volia que telefonés al seu rabí ; no el vam trobar i ell mateix em va dir – doctor -no em llegiria un parell de Psalms ? i així ho vaig fer. M’ho va agrair amb una mirada plena de tendresa i una encaixada de mans i al poc moria.
Segueixo parlant de les necessitats de l’ ànima.  Cosa important . Algun malalt que per la llarga relació, hi ha una amistat, dir-li vol que cridi al mossèn per si vostè vol fer-li alguna confidència i resar plegats. Sí cridi´l. Resultat, el malalt va passar-se una bona estona parlant i resant amb el mossèn i jo a les escales. Després quan van acabar el malalt m’ho va agrir moltissim. Dient: – estic en pau.
El que causa problemes a la persona no es la mort, sinó saber de la mort : por, neguit, angoixa, incertesa.
Tots em sentit a dir, que els animals no saben que moriran. Les persones ho sabem i això ens angoixa.
Humanament el néixer te futur, la mort no.
L´any 1987 els metges vam ser molt afortunats, va aparèixer el  llibre titulat  “ Terapèutica del pacient amb càncer terminal “ traduït de l’anglès
i amb una introducció del Dr. Pau Viladiu i Quemada, exel.lent metge, bon company i millor persona (e.p.d.), alguns dels aquí presents l’hem conegut. Deixa palès  que en aquest llibre trobarem tot allò que se’ns fa emocionalment difícil de comprendre i amb exquisida finura planteja infinitat de normes i consells pràctics. Traducció del Dr. Gomez i Batiste-Alentorn i d’altres metges del Servei d’Oncologia de l’Hospital de la Sta. Creu de Vic i metges de capçalera del CAP d’ Osona. Ens va donar coneixements molt avançats de com tractar el pacient amb càncer terminal i encara per nosaltres , es obra de consulta.
Ens hem de traslladar a l’any 1990 quan van crear-se el PADES, les seves inicials volen dir : programa atenció domiciliaria i equip de suport.  De cop i volta els metges de capçalera no estàvem sols, teníem una gran ajuda, amb metges e infermeres tècnicament i científicament molt preparats en el tema del dolor. Ens vam sentir afortunats i els pacients també . Érem nosaltres qui activàvem el PADES, pel motiu que creguéssim necessari . En cap cas volia dir que nosaltres els deixaven exclusivament a les seves mans. Compartíem els coneixements en be del malalt.
A mesura que han anat passant els anys ens hem apropat més i més a que les persones poguessin morir a casa seva, amb tota la dignitat del món.
I qui no voldria morir dignament a casa? Jo sí.
Per acabar recordo de quan eren petits a les familias resàvem el rosari i sempre acavabem amb un parenostre perquè tinguéssim una bona mort.
I que vol dir  una “ Bona Mort “ ?
Doncs be, segons la OMS :
-Morir a casa, amb les seves coses.
-Amb una agonia curta.
-Envoltat de la seva família.
-Amb el menor dolor físic i psíquic possible.
-Amb el consol de les seves conviccions religioses i culturals.
Dos relats : la família està tota junta al costat del pare ja moribund i el capellà l’està consolant , parlant-li de es trobarà de be a la casa del pare i el malalt li respon :
-desenganyis mossèn com a casa en lloc. Un exemple d’una bona mort,
-i l’altre que vaig viure , estan sols a l’habitació del moribund amb la seva esposa, al dir-li que el seu marit acabava de morir, potser la porta no estava ben tancada, i la família que estava a l’aguaït, vaig sentir la fresa de destapar una ampolla de cava. 
Per arribar a tenir una bona mort, primer necessàriament hem de passar per la malaltia, que pot ser curta o llarga i normalment a tranques i a barranques la passem a casa, llevat de breus ingressos i controls periòdics hospitalaris. Aquí entra la figura del cuidador ! El cuidador és la persona que assumeix per una llarga temporada (Alzehimer, …) les necessitats d’algú que no es val per a si mateix. La causa sol ser l’edat, problemes de salut (càncer, …) i minusvalia. Aquesta responsabilitat amb frequencia implica perdre la llibertat a poc a poc i un progressiu esgotament físic i psíquic.
A lo llarg del meu exercici mèdic, he vist cuidadors que són pitjors que la pròpia malaltia. Tot una creu pel malalt que reb els cuidados, i que alhora no pot prescindir d’ell. En general, sense cuidador no es pot morir dignament a casa. Per la qual cosa cal que cuidem al malalt i al cuidador.
Només afegir una reflexió, sobre com de cop i volta ens trobem un familiar que sense adonar-nos s’ha fet gran, podríem dir que tant la vellesa, com els problemes de salut ens agafen i de mica en mica empitjoren, fins a necessitar al cuidador.
Cada persona és única, cada família te la seva pròpia dinàmica, es el recull d’una llarga història, plena de matisos; però és igualment cert que totes les persones tenen moltes coses en comú i les famílies davant les mateixes situacions, poden reaccionar de formes diferents.
Els professionals preguntem sovint per les càrregues que suporten les famílies e intentem ajudar, junt amb els serveis socials, a la recerca de solucions, entenem les dificultats d’acceptació de la irreversibilitat de la malaltia i ajudem a posar els mitjans per facilitar el seu afrontament, però sovint oblidem investigar els aspectes positius que la malaltia comporta i es també estrany que algú espontaniament s’ apropi per dir-te el que te de bo la convivència amb l’adversitat.
Sovint els avis deixen anar sentencies: No es preocupi doctor que quan envellim, envellim, no es capfiqui. És un consol que et diguin això. Un familiar  et  diu : d’un temps ençà que veig l’avi que s’ha fet vell i no para de queixar-se de cansanci, de petites molèsties generals, de ciàtica, de que perd la carn a grapats, de que perd la memòria. Són un conjunt de problemes de salut que indiquen que la maquinària ja no funciona de la manera de que estàvem acostumats. De vegades, no són malalties, sinó xacres del motor que mou l’organisme. 
No pretendre suportar sols tota la càrrega, demaneu ajuda si hi han d’altres familiars, amics o veïns; organitzeu-vos amb la família, per a distribuir responsabilitats personals, materials i econòmiques. Apreneu a deixar lloc i a ser rellevats perquè altres col·laborin » es que no ho faran be ? «, confieu en els altres; recolzar-se en els altres no significa debilitat.
Ho deixo aquí per no allargar-me més, però cuidar es tot un art, que cal sortir-ne sense lesions…..
Per acabar vull llegir-los un poema escrit per l’estimat Dr. Pau Viladiu i Quemada del seu llibre  Más allá del laurel.
Aquest llibre es una visió personal sobre l’amistad, l’amor i la mort de qui per la seva professió, va poguer veure d’aprop i analitzar profundament aquests temes eterns.
Aquesta persona, es la primera que va introduir la Mort Digna en el col.lectiu de metges de capçalera de Girona, abans dels anys vuitanta; portant el seu company metge i jesuïta el pare Manel Cuyàs i Matas, gran professor a la facultat Borja en Teologia, Bioètica i Moral. Ens va dir que el que curava era el contacte físic amb el malalt. Recorden els més grans quan els metges per auscultar el torax posàvem l’oida sobre la pell , be va arribar un dia que per higiene , varem posar un mocador, més tard l’estetoscopi i actualment el fonendoscopi, o sigui cada cop més lluny del cos.
SUEÑO Y REALIDAD
Noche cerrada
Llena de amargura
Jirones oscuros
Limitan mi mirada.
¡ Que dulce y a la vez
que día mas triste 
¿ Y si sólo fuera un sueño ?
¿ Y si en verdad no existiese ?,
pero aquí tengo
jirones de tu piel, trozos
de aquella rota bandera.
Después, todo llanto,
Siento acaso miedo
de morir, de morir
muy solo
a menos que me acompañen
en el último de mis sueños.
Así diran en la iglesia:
murió de frio en el alma.
Alguien depositó
sobre su corazón
una rosa blanca.
 
                         Pau Viladiu Quemada
 
Pep

TOSSUDAMENT PAGESOS

Quan s’acosta el 5 de novembre o màxim el dia 25  que es santa Catalina, que com diu el refrany » molt freda o molt humida «, la gent dels nostres poblets de la Vall del Corb sense mandra i faci el temps que faci es posen a fer els preparatius per a començar a collí olives sense sorpreses .

Preparar les borrasses, que estiguin ben apedaçades i no s’escolin olives per algun forat no controlat, que les borrasses que fan de banderado portin les agulles per plavar-les al terra, que tinguem les dos barres obligatories, sinó impossible parar-lo als marges quan calgui, i sobretot demanar i encomanar-se a la Marededéu del Tallat perquè faci bon temps i que per damunt de tot no glaci; encara que enguany el dia 19 de novembre que vam començar el fang al calçat  es portava be, però el pare repeteix tota l’estona, si glace,? Déu no ho vulgui, sabren el que el bo,  el fang es fa insoportable i les borrasses costen d’arrossegar-les, tot es fa pessat i hom desitja que arrivi el final de la jornada. Per sort no ha glaçat cap dia, ho hem fet amb sol i sense ni una hora de boira, cosa infreqüent al nostre païs, en resum uns dies inmillorables.

El poso aquesta entranyable foto que durant anays ha sigut tal qual. Aqui poden veure al pare a dalt del tractor i la mare a peu al darrera, i el banc de collir olives al damunt del tractor. Era un canvi de tros del Perdigó a les Pintades, terme de la Quadra de Masdéu, antigament havia pertanyut al monestir de Vallbona, ara terme municipal de Vallbona de les Monges. Aquesta foto, forma part d’una colecció que va estar exposada al Palau Golferichs de Barcelona i que la va fer el nostre fill Lluís Capdevila i Martin.
El pare es el primer any que no ha fet servir el tractor per anar al tros; cada dia hem anat amb la nostra crysler i ha vingut encantat de la vida i la mare també.

Aqui va una foto de tota la colla el primer dia de començar a colli olives, que ben mirat som una multitud, perquè avui dia costa de veure quatre persones collint juntes, jo recordo quan si era frequent, dos o tres generacions collient juntes com a la foto seguent.

Ftografia propietat del Joan de cala Milia de LLorens de Rocafort

Avui dia, es veu homes  collint ells sols amb el tractor-vibrador, i tot s’ha de dir ells sols porten centes d’oliveres , diriem que mig terme, la tecnologia fa miracles.

Paisatge típic de l’Urgell, molt aprop dels Omells de Na Gaia, en el terme de la Quadra de Mas Déu.

Tot s’ha de dir en aquest petits poblets, de que s’anomena l’Urgell i els pobles que conformen la denominació d’origen Les Garrigues, són molt pètits com el meu poble de Llorens, Maldà, L’Espluga Calva, Rocafort de Vallbona, El Vilet, Cervià de les Garrigues, Albayés, Arbeca, Belianes, Sant Martí de Maldà, Vallbona de les Monges. tota la vida del poble gira en torn de la collita d’olives, als pobles les botigues, perruqueries, bars,  forns de pa o fleques com en diuen a Girona, farmàcies , esglésies tot s’obre quan la gent torna del tros. A L’Espluga Calva, també és així un bon dia després de deixar les olives a la coopertiva de Sant Martí de Maldà, vam anar a comprar orelletes i una botiga de cognom Gaya, va obrir a les 18 hores, cosa curiosa la gent al carrer feia cua, nosaltres també vam demanar qui era l’últim. Vam aprofitar per donar una volta al poble, tot i el fred que feia; veiem que a poc a poc anaven arrivan els tractors amb els paraigües, i collidors amb el seu cotxe amb alguns sacs que es deixen veure  al darrera. Els únics que estaven calentons eren una dotzena de  jubilats que estaven disposats a mirar un partit de futbol, tots afilerats i cosa excepcional, ningú feia la butifarra.

Just al marxar cap al tros, el pare s’adona que la temporada passada es va trencar una barra del «banderado» ( més tard ja els posaré una foto, perquè s’ entengui el que és ). La barra que estem fem es d’una cervera, fusta molt dura i densa, que ens convé.. Vostès saben que és una cervera ?? Coneixen el fruït que dona?

El pare i jo preparant una barra pel banderado.



Abans de continuar ens hauriem de traslladar a finals de setembre passat que feia mesos que no havia plogut i les olives estaven agafan un color ja blavos, saltan-se l’ampli ventall que ofereixen les olives arbequines i algunes ja s’arrugaven de lla sequera que patien. Per sort un mes abans de començar la collita, va començar a ploure i més ploure, i amb el pas dels dies els arbres que en tenien alguna, ho han agraït i s’han engreixat i hem obtingut olives de secà molt dignes i molt guapes, encara que molt poques. Ep ! sempre parlo sense regadiu gota a gota. sinó només per confiar amb la pluja del cel.

Segons el meu amic Zum, que te publicat el llibre Kineret, Allibereu els Salmistes. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Any 1988. Sovint explica que aquests camins de la Baixa Segarra  són camins d’eternitat.

Durant aquests dies que dura la collita, fins i tot l’església dispensa del precepta dominical, en be de l’aprofitament de la feina en el camp, que s’ha de fer sigui com sigui i sempre en uns mesos ja de fred, o boira com es dona a l’Urgell. Be el mossèn molt comprensiu ens va parlar en el primer diumenge de temporada del l’evangeli :  Aquells dies, després d’aquelles desgràcies, el sol s’enfosquirà, la lluna no farà claror, les estrelles aniran caient del cel i els estols que dominen alla dalt trontollaran…. 
i el seguent diumenge de temporada i últim de novembre, ens va parlar de la festivitat de Crist Rei. un sermó molt bonic i ple de tendresa vers el Senyor, que fugia quan el volien fer Rei. A l’església sempre ens veiem les mateixes cares, encara que els caps de setmana pot augmentar, perquè les cases de cap de setmana s’omplen buscan la pau i la tranquil.litat que ofereix el  poble.

La vida de pagès continua , a pesar de les pluges, del fort vent, de la gran humitat, fins i tot després de la pluja, que tant ben rebuda es a les nostres terres. Marxem cap al tros contents, però pensant que tot serà fan als peus.

Imatges com aquesta t’alegren el dia que estem a punt de començar.

El bon temps ens ha acomanyat del principi a fi, no em vist la boira, ni el vent, ni el dred. La natura ens ha deixat treballar tranquils del mati al vespre, això si, amb una mica d’humitat als arbres, que cap a les deu hores desapreixia, també cal dir que el vibrador feia caure les gotetes d’humitat que presentaven els olivers, si per casualitat et posaves a sota l’arbre, quedaves ben moll.

Fins i tot a ratos amb el pare ens escapaven al final del dia al bosch de la mateixa finca i junt amb el Lluís vam trobar amb gran il.lussió i sempre guiats per l’experiència del padrí  : Groguets : boletus Edulis,  Mocosa: richoloma columbetta, llenega a Barcelona, Negrets: Tricholoma Terreum, fredulics a barcelona i Rovellons: Lactarius Deliciosus, Pinatells a Girona.  Sincerament el que més il.lusió ens va fer al menys a mi va ser trobar les mucoses (llanegues), dons feia com més de 30 anys que no en trovaba; els estudis i posteriorment d’exercici de la medicina m’havien apartat molt d’aquest món tant entranyable i que sempre he portat a fons del cor i de  l’ànima.

Mucoses o llanegues del Perdigó.

El meu fill Lluís, va fer una gran troballa de rovellons gegants i tots sanissims, vaja espectaculars. A l’arribar a casa en Lluís els va cuiinar amb tanta finura que no en va quedar cap,

Els pares són gent que estimen intensament la seva feina de pagesos, als seus 90 anys el pare i els 86 la mare, no és conformen de quedar-se a casa i que facin la feina els joves; no , ells han d’estar en mig de l’ambient del collir olives del matí al vespre, faci el temps que faci i amunt i avall i fent les tasques propies del collí olives, al seu aire però sense parar.

La finca està molt aprop del poble dels Omells de Na Gaia, en el terme antiquissim de La Quadra del Mas Déu, en altre temps va pertanyer a l’Abadiat del Monestir de Valbona, era una granja cistercenca fins la desamortització de Mendizabal; ara pertany al terme municipal de Vallbona de Les Monges. La veritat es que es un gran territori tant  solitari com en temps de l’abadesa Maria Teresa de Gallart i de Grau, última abadessa jurisdiccional ;  pots estar tot el dia sense veure cap ànima ,ni cap pagès i molt menys turista,  ni tractor circulant perls seus camins, després de més de 150 anys continua sent un racó de món.

Desde dalt l’aixarmada de les Pintades es divisa tota la vall, en primer terme unes boniques olives arbequines.

A l’arribar al tros i veure aquestes olivers i l’impressionant paisatge, no costa gens posar-se a treballar, perquè sí, perquè tot respira pau i si a més no veus telediaris ni llegeixes diaris, donç el grau de benestar augmenta al màxim i un no es recorda ni de les agencies de qualificació de riscos ni dels polítics del nostre país, que tants mal de caps ens donen.

El dia es llarg i s’estira , dona molt de sí, i a més de treballar , encara ens sobra temps per parlar i fer un bon dinar asseguts al sol. La mare posa el «banderado», molt necessari en els marges, per tal que les olives no caiguen al terra, es perdria molt part de la collita.

Durant el collí olives tothom es queda a dina al tros, el dia es curt i no es pot anar a casa. Encara que el pare sempre ha optat per dinar tranquil i gaudir del que la mare posa a la fiambrera; en cap cas vol correr, diu que si s’aprofita el temps, ja ni ha prou.

Aquest bonic color de les olives arbequines, no sempre el veiem; l’any passat degut a la gran sequera,les olives van passar directament al color negre. A tots ens agrada veure aquesta varietat de colors als arbres i a les borrasses, són úniques.

Amb la nova tècnica del vibrador, que amb enguany ja serà la quarta temporada, calen borrasses molt grans, perquè les olives surten disparades i van a parar molt lluny. La part positiva es que un sol home fa molta feina; ha canviat del tot la tasca del collir.

Les mans del pare Sisquet Capdevila als 89 anys.

El pare als seus quasi 90 anys  mai perd el temps, i encara fa el que pot amb les rapes de tota la vida, com a la foto, netejan una rama que vam tallar perquè era massa alta. Ep ! la mare també. Ells porten la » batuta » del  que s’ha de fer en cada moment i nosaltres creiem ens deixem orientar i fem el que cal i així passa el dia, ple de carinyo i escoltant anem aprenent de la veu de l’experiència.

Codocnyers omnipresent a tots els trossos de la zona, aquí es el Perdigó de casa.

Duran les llargues hores a l’aire lliure ens acompanyen aquest bonics codonyers ( cydonia vulgaris ) per cert molt olorosos i també els noguers ( jutglans regia ) i les cerveres ( sorbus domestica ) que a aquestes alçades  junt amb els revolls, donen un color molt romàntic al paissatge urgellenc, que ens recorda ´mes que la tardor, l’hivern. També cal dir que els joves sembrats que tot just treuen el cap, i ens alegren la vista, donant a aquesta vall un to festiu i bonic, com poden veure en una foto que ja han trobat.

Tot collin, es inevitable que els pares es posin a recordar temps passats, quan tot es feia a ma,  amb el banc de collir olives, i una raspa ni havia prou, peces  imprescindibles en aquells  temps; a i les borrasses de roba, molt petitones i pessants.

Tant abans com ara de feina sempre n’hi ha hagut per tothom, el canvi de borrasses una activitat vital per no perdre el fruït. Tot s’ha de dir ara aquestes són quasi transparents i no pesen quasi res.

El pare tapant amb sacs la soca de l’olivera, perquè no s’escolin les olives.

Aqui està el resultat del profit que se’n treu de tapar les soques, més olives cap al sac. Penso que aquesta manera de fer durarà anys, perquè no tothom cull amb el paraigües enganxat al tractor i vibrador a l’hora, que per collir només tarda dos minuts per arbre, i es pot fer uns quants centenars d’olivers al dia.

La mare Isabel Vila carregant un banc de collir olives., foto antiga.

Be cada dia a l’arribar del tros al capvespre, toca portar les olives a Sant Martí de Maldà, fins fa dos anys el pare li agradava canviar-se i anar tots dos a entregar les olives, ara ja no pot, a més d’arribar cansat o molt cansat, tots els ossos li fan mal, li agrada més beure un got de llet i asseures al costat de l’estufa per tal d’estar calentet. O sigui que un moment emocionant es quan torno a casa i el pare pregunta quants kilos hem fet ?, jo li entrego el tiket de la bàscula i ell li agrada  dir una xifra , abans de mirar el tiket,  he de dir que s’equivoca de molt poc. Es la experiència d’anys.
Les converses a la cua de Sant Martí són sempre molt variades, evidentment sense fugir del tema principal que és l’oliva, però una questió que s’anava repetint es que els pagesos explicaven que ametller que es moria, plantaven un oliver, fins i tot més de dos pagesos deien que havien arrancat un tros d’ametllers i al seu lloc havien plantat olivers, aquests no es moren mai ; està probat !

Espectacle de la natura unes hores després de ploure.

La vida al petit poble de Llorens es molt tranquil.la, fins i tot plàcida, pots passejar per tots els carrers i no trobar ni una ànima, només veure el fum  que surt per les xemeneies, aquesta és l’unica senyal de vida cap al tard.

Llorenç de Vallbona anys  1873, mapa propietat de la familia Català.

No tenim cap botiga, ni cap bar, només un centre social on s’obre cap al tard tres dies a la setmana; si hom vol comprar algo cal anar a Maldà o a Belianes o a Bellpuig, ep! a Sant Martí també hi ha botiga .

La mare anant a retiro, després de jugar una estona a cartes al local social de llorens de Rocafort. Com poden veure poble molt solitari, i molt silenciós per diferents motius.

D’ença l’any 1873, podriem dir que el poble practicament no ha crescut gaire, potser dos cases ?, sí diria que dos cases, si que s’han restaurat una bona colla, però el poble manté l’estructura medieval amb alguna petita modificació.i cada dia menys habitants, actualment  ja hi ha carrers practicament buits del tot, com el rabal que entre setmana no hi viu ningú. i dintre de pocs anys molt més solitari.

Pels estudiosos poden observar que el Vilet se’n deia Vilamajor o Vilamanyanor i entre Llorens i Malda hihavia un altre terme que es diea Maldanell o segons aquest mapa Valdanel.

Al veure aquest dibuix potser el més antic que hi ha actualment del poble, em ve a la ment que el pare porte els cognoms més antics del poble com el Capdevila i el Pons, que el trobem per tots cantons en escriptures i en documents signats per l’Abadessa de Ferrer i de LLiure.

Al vespre a l’arribar del tros i després de portar les olives a Sant Martí de Maldà, ens fem una torrada al foc que ha encès la mare i escoltem la cançó  A collî Olives sencera que ens recorda com era el collí en aquells anys de primers del segle XX. Els d LLorens vam ser afortunats perquè sense els dos amics el compositor F. de P. Brunet Recasens i el nostre mossèn Francisco Bergadà i Solà fill de Llorens, mai haguessim tingut aquesta entrenyable cançó, que fa uns minuts vostès han pogut escoltar per delicadesa de la Sra. Soledad Torrent i Brunet; a la qual sempre li estarem ben agraïts . La cançó es llarga, però com que la torrada dura per molt i la conversa també, donç ànims. Amb aquests freds posar-hi all, també ajuda. Aquesta estona abans de sopar dona molt de caliu i pau a tots plegats en un poble ja tancat quan es fa fosc, per un foraster que es perd pel nostre poble pot tenir un problema, no trobar ningú per preguntar. L’acompanyaran les xemeneies fumejantes, la foscor, les llums tenues de l’enllumenat públic i una tranquil.litat mai vista ni viscuda.

Viscum Album, paràsit del pi,  molt extens a casa nostra.

Be, el dia trenta de novembre de 2012 vam donar per acabada la collita portant els últims 140 kilos al molí. Esperem que l’any vinent puguem gaudir d’una gran collita, gràcies a les importants pluges d’aquesta final de tardor.

Isabel Vila Gallostra i Sisquet Capdevila i Pons. Gràcies a Déu nostre senyor i a la Marededéu del Tallat els dos han viscut i gaudit d’ un llarg i dolç matrimoni; no sense treballs ni penes, ni peques, però sempre han tirat endavant i mai endarrera. La unió fa la força. L’amor que es tenen els ha fet forts per sempre. Només Déu dirà si aquesta ha sigut la última collita tots junts.

Tot s’ha de dir , el merit es només d’ells dos, el meus pares i els avis dels meus fills. Que de la manera més natural del món han sapigut transmetre l’estimació per les coses de la família, les feines del camp, les collites i com s’han de fer les feines del tros, cadascuna de la millor manera. Ells sempre els he vist  honestos ( quan erem mitjers de cal Perejaume despres de partir la collita d’ametlles del tros del Caugros 100 sacs per a cadascum i en sobrava un cabàs » 10 kilos » el pare també el partia, i a mi em sulfurava, perquè l’amo era riquíssim; de gran ho he entès. gràcies pare ! ), integres, persones de una sola paraula, decentes, solidaries amb al.legria,  el lema seu , el que no vulguis per tu no  vulguis per ningú, de petit recordo que cada dia al vespre quan arrivaba del tros cansat , anava a casa del veí a curar les llagues del Miquel de cal Miró (a.c.s.) jo quedava admirat, l’honor ha sigut el seu horitzó  i sempre els he vist dignissims en tot, han estimat la familia com clau de la seva vida i la mare sempre l’he vist compartir amb els veïns tot el que dona l’hort.

Les mans de la mare sorgint un forat de la borrassa temporada 2012, l´ última collita d’olives.

La mare sempre va estar al costat del seu estimat Sisquet, es va sentir estimada pels seus sogres, sobretot per la la padrina Dolores, que sempre la defensava fos on fos, la mare era una nena de 18 anys, quan va arribar a casa, ambdues s’estimaven molt. La mare ho va fer tot per casa, o sigui per la seva familia política, més endavant la seva propia per sempre.

La mare Isabel Vila Gallostra, asseguda al tros, acavant de menjar, abans de tornar-hi.

La mare al tornar del tros, en veu alta sempre donava gràcies a la Marededéu del Tallat pel bon dia que tots haviam tingut i resava una Avemaria i després aquesta oració que la va aprendre de petita a Argelaguer amb la seva estimada mare Caterina:

Sia vostra gran puresa
alabada eternament,
puix que Déu omnipotent
se complau en tal bellesa.
A Vós celestial princesa,
sagrada Verge Maria, 
us oferesc des d’aquest dia
l’ ànima, la vida , el cor.
Mirau-me amb ulls plens d’amor;
no em deixeu, no, Mare mia,

Mai he sentit el pare criticar a ningú del poble, i ens renyava si ho feiem ; deia si no pots dir be d’una persona calla ! Ell ha sigut així i mai s’ha torçit. Sempre a portat i encara porta els cognoms dels seus pares amb tota la dignitat del món.
El pare, als seus 90 anys encara te il.lusió per ensenyar com plantar com Déu mana les oliveres, i quan s’han de podar, tallar els llucs, fer les basses per si plou, puguin retenir una mica d’aigua tant escassa a les nostres terres de l’Urgell, moltes vegades li ha sortit be, per començar amb les últimes oliveres, que gracies a la seva experiència , constància i voluntat no se’n ha mort cap ni una , la veritat es que fan molt de goig. No pot passar un dia sense escriure, li encanta deixar coses escrites, ho hafet des de molt jve i te capses senseceres de versos i poemes de tots temes i colors.
Publico aquest article el dia 18 de desembre dia de la Mare de Déu de la Espectació i tambe de la Esperança o de la O , invocada com a patrona pels ganiveters i corredors de comerç, molt  singularment a Barcelona, Lleida, Blanes, Cadaqués, Cruïlles, la Batlloría i Olot; Sant Auxenci, bisbe i Sants Teòtim i Basilia.

O cel, doneu la rosada ! 
Núvol sens ombra, ploveu,
sobre tot no retardeu
eixa aigua tan desitjada;
sens’ella tot es secada,
tot erm, tristesa i horror.
Per vós, Mare d’Esperança,
logre perdó ‘ l pecador.

A Castelló de Farfanya, al sentir tocar la campana a l’hora de Vespres durant aquestos dies que precedeixen al Naixement de Jesús, van a fer la devoció de les jornades a la iglesia. Al sentir-la ja’n diuen que toca la campana de la O, per començar amb aqueixa vocal totes les antifones del Magnificat de les Vespres de aqueixos dies.

Marededéu de l’Esperança del museo episcopal de Vic.

En l’església de Sant Joan de Lleida, i  és devotament venerada la Mare de Déu de la O, que avui es festejada amb solemnes cultes. Presenten son altar guarnit de neules sense caragolar, i acabades les funcions se’n reparteix a tots los seus devots.
Aqui va l’etiqueta de l’oli destinat a la nostra família, i amics, es tant important el nostre oli que ben be es mereix una o dos etiquetes per presentar-lo, tot es poc. Jo us explicaré un petit secret, cada dia de l’any esmorzo pa amb oli de la nostra contrada.

Qui havia de dir que fora la última collita de la nostra estimada mare

Sempre acabo igual parlant de les bones estones fent cua per descarregar les olives, parlar amb els pagesos d’allà, sempre es gratificant, plaent i aprenc molt, són gent entesa en el tema de l’oli i dels olivers, del gota a gota  i de tot el que comporta cuidar-los i cullir-los i també lliçons sobre les noves tecnologies per collí olives. Tot es cosa d’experiència, no hi ha viaranys i els grans tenen la sabiduria de la pagesia.
De tant en tant el LLuís li va recuperar estris i guarniments que anys , molts anys enrera s’utilitzaven per posar a la mula. El pare els guarda a la pallissa i quan treu el tema de com treballaven abans, en Lluís li demana que li ensenyi algun guarniment i el pare li faltava poc per agafar-ne un i treure-li la pols com el que estan veient, amb una escombra feta botja, feta per ell mateix; cada any aprofitant un dia de destorb en feia mitja dotzena de noves, que sevien per escombrar el carrer o l’era durant la batuda, impresindible per totes les cases. D’aquesta peça se’n diu collar: Guarniment compost d’una anella de cuiro farcit de llana, subjecte per dos costellers de fusta, que posaven envoltant el coll de la mula que s’havia d’enganxar al carro, a l’es arreus,  o arades o a altres estris de treball; s’articula per mitja de vencills on s’enganxen els tirants i els argollans.

Be, moltes felicitats a les que fan la seva festa avui dia de la Marededéu de la Cinta, o de L’esperança o les Maria de la O.
Acabo com he començat, com vostès poden veure no canvio el titol de l’enunciat de l’article, ara estan convençuts de TOSSUDAMENT PAGESOS, i la festa continua, fins quan Déu vulgui. L´únic important es està enamorat de la teva feina i estimar-la. Els pares són així fidels a lo que els seus ulls ha vist de sempre. No saben com els envejo i estimo. Bona festa de l’expectació al part de la Marededéu.

Pessebre que fa el nostre pare a casa nostra de Llorens de Rocafort, fins i tot enguany després del collí olives.

Be, a tots vostès els desitjo lo millor en aquestes festes.

Pep

Bibliografia: 
Serra, Boldú Valeri, La Seu d’Urgell 1915, Bellpuig  Desembre de 1914. Seix & Barral, Herms. Barcellona.
Revista : Vinos y Restaurantes nº 92 Abril. www.vinosyrestaurantes.com. Hi ha un exel.lent article sobre l’oli arbequi-

ELL, MAI HO FARIA.

Estimats amics, aquesta es una bonica i antiga història. Us presento a un amic que fa onze anys que vivim junts. Ell va arribar a casa per sorpresa, el vam portar l’Oriol i la Marta una tarda d’hivern, era tant petit, que era una monada, per menjar-se´l, vaja una bola de pel, com poden veure, tot arrugat, li sobrava pell per tots cantons. Ell amb la seva manera de ser ens ha canviat la vida a tots. Per exemple, jo que era un caminador assidu de la volta a l’estany de Banyoles, dons fa onze anys que ja no la faig, al seu lloc anem junts a passejar pel bosc i camins de la ruta de soldats de Salamina  ( uns camins mig amagats, estrets, verdissims, amb  arbres grans, poc transitats, íntims, humits, evidentment amb plaques de molsa i amb molta pau, racons que conviden a disfrutar de l’entorn )  i com aquest detall, us en explicaria molts més. Però ell s’ha fet gran i nosaltres també i com que el fregadís fa el carinyo, donç que voleu que us digui, que l’estimem molt, sense volguer s’ha fet un més de la família, la veritat es que ens adora, a cadascun dels nens els estima diferent i quan arriben a casa els fa els honors que ell considera  que calen, es estricte en tot, ens vigila pas a pas , és un exel.lent guardià, tot soroll que esdevé al seu voltant el relaciona amb algo, si més no es posa en guàrdia i valora que cal fer; per tranquil.litat de tothom els he de dir que 90% de les vegades que s’aixeca ho encerta. Per cert es diu Antoine, els nens li van posar aquest nom, també es una llarga història que no tinc lloc per explicar-los-hi, si puc dir que el seu pare es deia Tomàs,  era tot un caràcter molt ell , independent, amb molta personalitat, un senyor feudal, evidentment de casa seva i el seu territori.


A cop d’ull poden veure que es tracta d’un Shar-pei autèntic, donç al fer-se gran la pell s’ha anat tibant i als onze anys, només li queda la cara de la seva raça, a l’antiga Xina eren molt apreciats com a gossos pastors.  Ell presenta un encreuament amb un pastor català , però que de les seves arrels shar-pei li queden la gran inteligencia, reconeix als nostres amics, i els dedica un intens moviment de la seva cua, mai pot amagar la seva al.legria, és sincer , li encanta jugar, te els seus estris preferits, que quan ve alguna visita a casa els ensenya com un tresor . Se sent amo de lo seu i sense cap dubte amb una sessió de de 1 minut d’abordar dona per acabada la sessió d’amenaça i llavors és converteix amb un encant i fins i tot et provoca per què juguis amb ell. Mai deixa de sorprendret amb els seus coneixements.


Li plau compartir el joc,  i juga sovint amb la seva cua, la vol aconseguir, però li costa mossegar-se-la, trenca la monotonia de la família i ens diverteix sempre que ens veu avorrits. Li encanta aprendre, se sap de memòria totes les cases que tenen o han tingut un gat durant els onze anys de viure a Cornellà; mai passa davant de la casa del meu Veí Manel sense entrar al jardí i veure si pot fer córrer algun gat, donç quan ell era jove, en Manel en podia tenir 5 0 6 , els gats sempre han  sigut la seva debilitat, encara que més d’una vegada li han ferit el nas, amb sang i tot, però mai ha escarmentat.
Com nosaltres ell te les seves debilitats, disfruta com un nen petit,  en mig dels sembrats, donant voltes en circunferències quan el blat te una certa alçada i li arriba a la panxa. Si ha plogut millor, surt ben moll . També disfruta descansant, com poden veure en aquesta foto.


He de dir-los que li encanta anar al camp o al bosc, no se’n sap estar, el troba a faltar; quan surt de casa ara i quan era petit sempre ho fa amb  molta força com si li anés la vida i deu ni do del que tira de la corda, fa anar de bòlit al que el porta; clar sap que molt be que li espera: el passeig sense anar lligat ! i això de la llibertat sempre ho ha valorat molt.


Des de sempre li ha agradat anar al davant meu, com si se sabés el camí , però te la delicadesa de girar el cap de tant en tant per si segueixo i si no em veu, dons torna corrent a buscar-me i només de veure’m torna a les seves. Amb tants anys clar que se sap el camí i tots els camins del terme, sap on és la font de can Sagnari ,  on des de petit si refrescava tirant-se a la bassa i bevia a galet  de la font, com una persona, tot un crac. 


l’abril de 2003 la Nadet , una col.lega meva ja el va inmortalitzar amb un oli, o sigui que des de molt petit que ja està en la galeria d’art de casa nostra. La seva mirada ens acompanya i ens dona seguretat, és pot confiar en ell.

Aquesta postura es la que adopta l’Antoine, jo en dic stand-by, ell observa el que fem, el que passa a casa, mira que tot estigui al seu lloc i que tot funcioni i no voltin estranys per la casa, talment com si fos el responsable de cuidar-nos i de que no ens passi res. Ell lladra a la mínima, coneix tot tipus de soroll, a casa hi han tres cotxes, i alhora davant de casa cada moment s’hi paren i aparquen tots els cotxes de les persones que estan malaltes i van al consultori; ell discerneix perfectament el cotxe de l’Oriol, després el de la Tere i com no el meu i mai s’equivoca, ho encerta sense veure´ls, es un  » casacarrabias «, quin oïda tant fi !,



El mimo que li fa l’Oriol, és de justícia, s’ho mereix, li encanta que l’abraçin i el minim, en una paraula  estima i es deixa estimar.


L’Antoine es cuida, cada dia pren les seves sessions de sol, hivern e estiu, canvia com canvia el sol, no cal que ningú li digui, i si el sol apreta molt ell es retira a l’hombra.


Com poden veure l’Antoine s’ho pren fil per randa, segur que aquests banys de sol deuen ser beneficiosos per la seva salut ; ho porta escrit en el seu ADN.


Ell aprofita qualsevol ocasió per apropar-se a qualsevol de la família, sempre et sorprèn amb la seva actitud, es un gos molt socialitzat.


Com poden veure ell sempre està present en totes les activitats i celebracions de la família, és un més, i clar a après que amb paciència es pot aconseguir que caigui algo de la taula, la veritat es que ens sorprèn la seva paciència davant l’olor del menjar; fins i tot posa cara de no haver trencat mai un plat.


L’antoine, la majoria del dia dorm i ho fa en qualsevol lloc, el que vostès estan veien és la postura que més li agrada, posar-se algo tou sota la mandíbula, i així si pot passar hores. 


Practicament, ell sempre està omnipresent en totes les reunions, està a l’aguaït del que passi o pugui passar al seu voltant ; mai se saps !!, no és vol perdre res, penso que si pogués parlar, ens diria com som cadascú de nosaltres, si som seriós, o poca-soltes, complidors, o uns frescos, si tenim paraula o no, si li agradaria menjar més sovint, o anar més al bosc, si ens veu ortodoxes o heterodoxes, si som gen de fiar o … espero que si que ho siguem , si l’estimem com ell ens estima, penso que te un bon concepte de nosaltres i està segur que mai l’abandonarem, amb això no s’equivoca. D’ençà onze anys que és un més de la família.



L’Antoine te els seus preferits, com tothom  i vulguem o no en Lluís ho és descaradament, s’ho ha guanyat amb els onze anys. Es ell que li ha posat les normes de comportament, és ell que la banyat des de que es a casa, tot s’ha de dir cada dia li costa més entrar a la banyera, ja te artrosi als malucs i segur que li fan mal. Eh! l’estimació per l’Oriol ja li ve de quan era petit, és ell i la Marta qui el vam portar per primera vegada. La definitiva el van dur l’Albert Costa i en Lluís, des d’aquest dia ja no va marxar.. L’Oriol durant aquests onze anys sempre la vist quasi cada dia i sempre li dedica una estona o fent-lo donar voltes a la taula del menjador, o fent-lo enfadar, l’Antoine li segueix el rotllo i dissimula i fa tot el que l’Oriol li fa fer, recordo que va l’Oriol qui el va entrenar a jugar a l’amagatall i sempre el descobreix s’amagui on s’amagui; el valora  i l’estima molt. Dinen junts i es precisament en aquesta hora  on l’Antoine li entra de cop la paciència i el canvi de cara. La cara adequada de no haver trencat cap plat, és la única per tal d’aconseguir algo de menjar .


Com que l’Oriol i la Marta viuen en un mas, de tant en tant  en Lluís i la Maria se’l enportent Ep ! la Tere i jo també i allí disfruta emprenyant als gatets , sort que els pares el tenen a ratlla, que si no ? Tot i les amenaces de la mare, l’Antoine no escarmenta i encara que sovint surt amb una esgarrapada al nas, no te por i hi torna. Els gats són la seva debilitat des de molt petit. Primer amb el gat de la nostra veïna la Maria (Llevadora ) i a continuació els gats del Manel, encara se’n recorda on s’amagaven fa 10 anys i després on s’amagaven els gats del carrer darrera de les jardineres del restaurant de Can Xapes. El millor restaurant  que he conegut amb una exel.lent  cuina i amb qualitat humana impressionant; tots ells amb gran empatia com la Carme, el Quim i l’àvia Fina; actualment ja fa temps que va tancar. L’ anyorem. Guardem un bon record d’aquells anys.


L’Antoine, al principi quan era petit, una vegada que havíem d’anar de viatge,  en Lluís  i jo el vam deixar a una guarderia a Sant Miquel de Campmajor , ens va doldre molt, perquè no es trobés tant sol li vam deixar una manta seva. Quan el vam recollir, gairebé no havia baixat d’una postada, ni havia menjat, ni gairebé begut, ni havia fet pipí, ni jugat amb d’altres gossos. Ens el vam endur i ens varem proposar no deixar-lo mai més , ho hem complert. Sí, amb uns moments d’ anomar-lo pel seu nom i acariciar-lo, ens va reconèixer i va fer el pipi més llarg de la seva vida. Quines coses tenen els animals oi ?  Tota una lliçó. Vam entendre que abandonar un animal era algo terrible. Segur que caminaria a la deriva, sense una meta i ja mai més ningú el cridaria pel seu nom. Es quedava sense saber qui era ell. Segur dins d’ell es plantejaria que és el que no ha fet be ? Ell es diria – si jo els estimava molt ?  i tindria tota la raó del món ! 


Abans us he dit que li encanta la família, és el seu tresor i nosaltres no sabriam passar sense ell. Abans us he parlat de que coneix tots els sorolls dels cotxes i és cert, però alhora en coneix molts més sap quin soroll fa el frigorífic quan periodicament s’engega, quan descongela, quin soroll fa quan algú li obra la porta, per agafar algo, el soroll de la porta d’entrada a casa, petits cops al pis inferior, o si algú obre la porta del garaig, és un expert en sorolls. Ell , de dia es passa llargues hores dormin, però de nit es el millor vigilant, és passa les nits amunt i avall, com fent la guàrdia es incansable. Analitza tot el que sent i ho contrasta per si pot considerar-se un perill.

Original de la Dra. Nadette Vinyamata, pediatra.

Tenia molt pocs mesos de vida, que la Nadet,  companya meva en l’art de curar,  li va dedicar un entranyable  dibuix en color , inmortalisant la seva mirada. Sempre li he estat agraït,  l’Antoine ja era així de jove, i encara ho he és.
              


Es un curiós empedreït, tot li fa gràcia, olora totes les plantes  i de vegades en menja, no sempre, ho fa quan no es troba be; curiosament sempre es la mateixa planta, ho deu portar inscrit en el seu ADN, perquè la seva mare no va tenir temps d’ensenyar-lo, donç com poden veure a les fotos del principi, era molt petitó quan el van apartar de la seva mare. Aquí estava mirant un porc-espí i tenia dubtes, sobre si fer-lo córrer o  deixar-lo estar ? li vaig aconsellar que passéssim de llarg.



Fins i tot reposa dolçament, diríem que amb pau, ell sense que ningú li demani va a la seva habitació a buscar-se la seva manta i se la col.loca per adormir-se, sota el cap. Ningú ho diria, però quasi cada dia somia una bona estona.



Aquest es el seu lloc preferit, sobretot a l’estiu, hi passa més corrent d’aire i a més és el lloc de rebre els forasters i  als de casa, a tots els dedica una bona lladrada, no se’n escapa ningú. A més dies fora de casa, més bronca i així anem tirant, te una memòria esplèndida, sembla que porta els comptes de les hores d’absència.
L’Antoine és un animal de costums, sap perfectament els seus horaris de passeig, de menjar, en quina habitació comença a prendre el sol, on s’ha de posar a les 12 del matí, a la tarda  o sigui després de dinar li toca un passeig i ell ho sap de sobres, està tant content , tant ! que se’n porta el ninot de roba a la boca, apa ! tots a passejar, a la seva edat no li fa cap mena de vergonya sortir al carrer mossegant el ninot. Al final li prenc, perquè a mi si em fa vergonya sortir al carrer amb el gos mossegant  el ninot de roba.
A casa si no sabéssim quan comencen les estacions de l’any, seguin els seus passos ho sabríem, cada estació te el seu lloc preferit i així va canviant primavera, estiu, tardor e hivern i mai enganya .


L’Antoine sempre fa honor als amics i forasters, no li costa res, posar-se al seu costat i fer-se’ls seus.
I tot s’ha de dir, que per no haver volgut mai un gos a casa, Déu ni do de lo amics que som, confiem mútuament , ell s’ho ha guanyat tot a pols, se que li preocupo i sempre que entro a casa em saluda efusivament i busca un joguet per fer-me jugar; potser , em veu estressat pels alts i baixos de la medicina ?per l’ incertesa dels temps presents ?  potser sí !. Ell tot s’ha de dir, es conforma amb molt poc : que l’estimin i la resta van vinguen sol .


He de dir, que l’Antoine es un gos valent, gairebé no te por de res, és atrevit i fica el cap en qualsevol forat per saber que hi ha dins, més d’un ensurt s’ha endut, però, sí te por, des de molt petit al veterinari, se sap el camí de memòria, i ja es veu perdut quan el fem pujar al cotxe . L’estona a la sala d’espera se li fa eterna, sempre vol marxar i mira que en Joan el mima i el tracte amb delicadesa, però és superior a les seves forces.
Cal que us digui el carinyo que te per la Maria , ella sempre li fa els honors que es mereix i l’acaricia llargament, fins que queda mig relaxat.


 Per acabar i sabent que em deixo moltes vivències al sac de la memòria,  els presento el que en altre temps fou el seu pare, un autèntic Shar-pei, és deia Tomàs; tots guardem un entranyable record d’ell, tot un personatge, amo dels seus dominis, que per cert eren amplissims i sovint els recorria sol, també molt atrevit. Recordo que més d’una ferida li van fer no se si altres gossos o algun porc-senglar.
Penso que hi ha publicat un llibre que es titula  «El cel dels gossos  » ,  hauré de buscar-lo, però tanta bondat no m’estranyaria que tingués un premi. He trobat una adreça que diu Tots els gossos van al cel , seguiré buscant.


M’oblidava la seva al.legria, també la mostra amb els seus sorollosos cops de cua, que se senten fins i tot des de les escales de casa, de vegades penso que ha de tenir agulletes.
M’he oblidar de dir-vos que Antoine  per Nadal fa 12 anys i precisament coincideix amb la reunió familiar a casa dels avis, enguany potser que sigui a Cornellà i  des de sempre esta sol, únicament amb la companyia de l’Albert, que el cuida, aquests dies. Clar respectant les tres sortides al dia, les costums son les costums i s’han de mantenir. L’Albert  ho fa . 
Per si decàs l’Antoine se sap molt be,  el que s’ha de fer cada dia, no s’oblida de res, fins i tot ens recorda  les nostres obligacions.
Quand anem pel carrer i em para algun pacient, que em vol explicar alguna malaltia  que no va be o preocupació d’algun familiar que no pot esperar, l’Antoine mai protesta, estigui el rato que estigui, ell amb tota la paciencia del món aguanta l’estona que façi falta , s’asseu i espera que s’acavi la trobada; aquesta actitut la te des de molt petit.
Una abraçada a la família, a l’Albert  per la seva paciència, amics , coneguts i amics dels gossos.
Cornellà del Terri 16 de juny de 2012.

Em permeto amb data de 27 d’abril de 2013, allargar una mica aquest article sobre l’Antoine, amb motiu de que ja te 13 anys i ja es un avi, pels ossos els anys passen volant i no te’n adones i ja li començen a sortir malalties, com l’artrosi dels malucs o dit en termes científics les articulacions coxofemorals, el pobre molts dies no sap com asseure’s, s’ho ha de pensar dos cops i a continuació fer-ho a poc a poc, després la Leismaniosi també fa estralls, el es medica d’ençà els 2 anys de vida, i gracies a no saltar-me en cap cas la medicació, ha arribat a vell. Que voleu que us digui, està adorable s’ha tornat més mimós i vol estar més al teu costat que només fa un any; ja no surt a caminar als matins i després de dinar de vegades quan estem a un Km. del poble ell mateix gira i enfila el camí cap a casa, cosa inèdita.

Ell, s’estima molt a la Maria, no li costa res asseures al seu costat i deixar-se acariciar per ella. Ell va repartint carinyo tot el dia. Està al tanto de tot el que es fa a casa i ho vigila tot; només li falta parlar.
El meu pare que durant molts anys va tenir gossos, i que els estimava molt, ha fet un escrit per l’antoine que el publico, perquè esta ple d’estimació vers ell, vostès mateixos:

L’Antoine mai ha sortit de Cornellà del Terri, be si ha sortit fins a Sant Antoni de Calonge i fins a Can Magot la casa on viuen la Marta i l’Oriol i la neta Mar, qeu el pare no vapoguer coneixer. 


El nostre pare Sisquet Capdevila i Pons, també el mimava molt i se’l estimava, aqui ho podeu veure, i ell es deixava acariciar, se sentia important.
Quan marxen queda al cuidado del nostre benvolgut amic Albert Costa, que l’Antoine l’estima com un més de la familia.


Aquest escrit la fet un avi de 90 anys, que tota la vida ha fet de pagès, però mai ha deixat de fer versos, molts, dedicats a la Mare de Déu del Tallat, de qui es un gran devot.Alhora ha omplert centes de pàgines. La seva debilitat es agafar un paper en blanc i començar a escriure; moltes vegades l’hem vist aixecar-se a les 6 del matí, perquè quan ens aixequen a les nou, ja trobem per sota la porta un escrit per a casdasqun dels membres de la familia i si hi ha algun foraster també li dedica unes linies, desitjan-li que es trobi be entre nosaltres i que disfruti del país i de la marinada. 

L’Antoine molt malaltó d’una articulació que de tant en tant li fa un vessament i li fa molt mal i li costa caminar. Sempre que pot es dona un bon bany de sol.


A la nostra mare, ni ha escrit un cada dia, cada dia una sorpresa, cada dia un nou desitg, cada dia dient-li que era la nineta dels deus ulls, ep ! encara ho és als 86 anys.


Festa de la Mare de Déu de Montserrat 2013.

Quan vam anar a Rocallaura de romeria a la Mare de Deu del Tallat, l’Antoine estava molt malalt, tant que no podia caminar , no menjava, vomitava, i estava molt trist, li costava baixar 4 escales per orinar, un turment per ell. Sort que el veterinari li va encertar el diagnostic i li va donar estreptomicina/penicilina 14 inyeccions i ara es troba la mar de be.


Es grandet , camí dels 14 anys, però se sent mimós i li encanta posar el cap a la falda de la Tere i així si passa molta estona. Estem molt contents de que s’hagi recuperat.
Ja estem a l’estiu, i a tranques i a barranques, va tirant. Sovint l’Oriol se’l emporta a Can Magot, on respira en plena natura i comparteix la vida amb 7 gats  i un gos que es diu Pancho, molt juguetó i atrevit, de vegades el fa enrrabiar, perquè aquest es molt jove.
Mireu  el Magazine de 23-6-13, l’article de la Lucía Etxabarria acaba  dient que . » Vivo confusa y asustada y cuando más conozco este país, mas quiero a mi perro «.
Ja estem a la trador, ha passat l’estiu sense ploure, trist per tota la pagesia, però més per  nosaltres a l’Urgell. Ara ja estem a 8 de desembre de 2013. La collita d’olives se’nanat a norris, els dies que podíem va ploure 4 dies seguits i ho vam deixar. Ara ens ho farà el Magi un un pagès com Déu mane, ja ens ha fet les ametlles i ara toca l’oli, esperem que aguanti.
Aquí va una foto del nostre Antoine anat de passeig al capvespre, a la posta de sol, com poden veure va tirant amb les seves pastilles contra la Lahismania


Amics meus tots anem tirant, tots amb pastilles, jo també. Es una meravella als dos ens van be i anem tirant. Tinc  molta sort d´ell, que m’obliga a caminar cada dia. Vivim l’un per l’altre, ens coneixem de sobres, tenim molta sort.
Més endavant us aniré informant si tenim sort de viure. Bona collita d’aulives als meus veïns de Llorens de Rocafort.

Dia 8 de gener de 2016. L’antoine ha mort ! tenia 15 anys.

Fa dies que esta malalt, amb vòmits, i singlots, però la gana no la va perdre fins la vigília de Reis  de 2016. S’eforçava per fer-nos contents i menjava tot el que li posàvem, tot no,el pinso no el volia, ni el quesito el caserio que mati i vespre li donàvem amb la medicació a dintre, no el volia, si menjava salchichas de Franfurk i li posàvem la medicació dintre. Al final dos dies abans de morir tampoc ho volia. Vaig optar per punxa-li la medicació que el veterinari havia prescrit pel dolor.
Si vostès repasen tot el llarg article del present bloc, ben segur que podran gaudir de la companyia que l’ Antoine ens ha fet a lo llarg de 15 Nadals, Ell tenia ben entès que era un gos de companyia i preferia estar dins la casa que al Jardí, sempre estirat als peus d’algú de la família com el Lluís que sempre el banyava i li tallava les ungles.

El carinyo era mutu, els dos es respectaven molt i certes coses nomes les aconseguia el Lluís posant-se serio, però s’ho deixava fer, i després sortia pel poble a donar el seu passeig tot guapo. Penso que ell em va passejar a mi durant els 15 anys.



Com li agradava donar un vol amb el Tio Pepe (Josep Sobirà), pels voltants del poble, junts durant anys van recórrer tots els carrers.



Com li agradava a l’Antoine anar » de colònies uns dies a Can Magot «, se sentia com a casa , encara que els gats el tenien molt preocupat i els feia corre o s’emportava alguna esgarrapada al morro. però allí tenia la companyia de tres gossos més i tot era una festa.
Ara ja un dia sense ell, ens costa acostumar-nos a la seva super presencia , tu anaves la water o a la cuina, o a l’habitació i l’Antoine t’acompanyava, sempre es feia present. Aquest estiu se’l va passar enter a l’apartament de Sant Antoni de Calonge, li encantava respirar l’aire de davant del mar des del cinquè pis, com li agradava anar donar voltes pels carrers del voltant, donç com hi havien molts gossos tot el rato olfatejava pi-pis i passejar-lo era fins i tot pessat perquè el passeig durava i molt; però ell disfrutava.
Como le gustava a mi sobrino Jesús Arias Martin, cuando venia todos los veranos a descansar y disfrutar del mar i de relajarse paseando a l’Antoine por el paseo y por los caminos de tierra que van hacia las urbanizaciones de detrás y el camino que se dirige hacia el monumento Canviar el món del Forun de les Cultures, cerca de Calonge. Ambos se compenetraban muchisimo.
Be li agraïm que ens hagi fet la vida agradable durant tants anys, li agraïm de vetllar per nosaltres nit i dia quan algú tocava a la porta, en el passeig diari  pel bosc si veia que jo em retrassava ell tornava darrera per veure que em passava.
La Mar es divertia quan et veia i si cridaves, es tronxava de riure, i tot menjar–se un iogurt estan lligada a la cadira ella  es torcia, aixecava les estovalles de la taula i et buscava, » el uauau » i si el veia somreia,
Mil gràcies per unir-nos a tots i de celebrar totes les festes al nostre costat.
Has marxat sense donar-nos feina, l’ últim dia et retiraves de nosaltres i anaves a descansar a racons mai vistos del jardi i devant de casa, però lluny de la família. Estaves molt  malalt. Sort que mitja hora abans de morir,  amb el morro va moure la porta per entrar al menjador i estirar-se. El vaig punxar, respirava depresa, amb una amiga li varem donar la ma aguantant la seva pota i així va morir. Ha sigut un gos molt estimat, tant que mai li hem dit gos, sinó Antoine.
Dono les gracies al nostre bon amic Albert Costa per haver-se cuidat tants caps de setmana i vacances i dies entre setmana de l’Antoine, de donar-li el menjar i la medicació per la Leismania, els dos es coneixien i quan veia al Costa corria a fer-li uns mimos i l’abordava volguent-li dir hola noi.  
També vull donar les gracies a l’Antonio Lopez Vazquez pels dies que la passejat i li ha donat menjar. Gracias Antonio por tu cariño hacia Antoine.
Encara més gracies a la família Balboa-Corominas per tanta complicitat amb l’Antoine, tots el mimaven, la Claudia també,  el cuidaven i el passejaven tot i més, anaven sovint a la font de l’esglesia de Sords.  Gràcies Juan per no haver-te descuidat mai de la medicació de l’Antoine, per això ha arribat a ser un avi. Moltes gràcies a tots. i com no donar les gràcies a la Mari del bar, que sempre que s’escapava m’avisava, també a la Gemma Ros, la que fou en altre temps la meva secretaria, l’estimava molt ,el mimava, l’acariciava,  estava al tanto d’ell i quan es presentava a la sala d’espera se’n cuidava de tancar-lo a les escales, després de fer-li un grapat de carantoines, també la tenia en consideració quan la trobava al sortir a donar un vol. Quan vam anar a viure a la casa actual,l’Antoine disfrutava tornant com distret cap el consultori, havia sigut 12 anys casa seva i la Gemma el feia tornar o em telefonava. Mil gràcies Gemma, tenim altres boniques històries , com un bon dia de l´estiu de 1999, vaig visitar a dos nens que els acompanyava el seu pare; després de visitar el més malalt, vaig anar a la meva taula per explicar-li al pare el diagnostic del seu fill i el pare abans d’escoltar-me, amonesta al seu altre fill que estava sota la meva taula dient: – nen deixa el gos del metge en pau ! i jo dic quin gos ? dons el seu que esta fet un cargol aqui als seus peus, vaig quedar sorprès del tot i la pregunta va ser cuanta estona porta ? ningu ho podia dir. El vaig fer sortir i el pare rapidament em digué, no el façi marxar que li queda molt be, dona caliu, i dona personalitat a un metge de poble;  això només ho veiem a les pel.-licules. De totes maneres el vaig fer marxar,   Tot molt tendre.
Com t’agradava que els petits del col.legi de Cornellà a l’hora del pati et cridessin pel teu nom  i al sortir si passaves per allí tots et volien acariciar-te les orelles i tu et deixaves amb una paciència infinita , mai vas  mossegar cap nen ni persona gran, ni tampoc espantar-lo.
Llegiré el llibre tots els gossos van al cel o un altre que diu » El cel dels gossos «, has complert tots els requisis de bondat, res de rencor, d’inocència, de tendresa, de simpatia amb els amos, i de menjar sempre tot el que li donàvem.Els gats del barri han hagut de correr molt aquests 15 anys. 
No vull acabar  sense donar les gràcies pels cuidados que durant 15 anys li ha donat el Sr. Joan Mariscot, exel.lent veterinari i millor mersona.
 L’ únic que hem deixat es tallar-te les ungles, no t’agradava gens ni mica, encara que t’ho fes el nostre fill petit i amic teu Lluís. 
Has fet honor a la teva raça.

Adéu Antoine. T’estimem.


Pep.

NADAL I SANT ESTEVE AL PAIS DE LA BOIRA

Enguany com fa molts i molts anys hem passat el Nadal a Llorens amb els avis, ja grandets i que valoren molt que la seva familia, passi aquests dies tant entranayables al seu costat. Per altra banda he de dir que no ens costa gens ni mica aquest estar junts, els nostres fills els primers.  LLorens  per aquestes dades pot esta cobert de boira, boira espesa ,propia d’aquestes terres de la baixa Segarra i del Pla d’Urgell, o trobar-ho tot gebrat com les imatges que els posaré a continuació, no es fàcil de veure-ho, però es dona cada any; aquesta imatge de la creu es de l’any 2009 i les altres també; enguany per Nadal feia un bon sol amb una temperatura molt agradable. L’escriptor Sisco Pasqual Greoles, te un llibre que es titula El jardí de la Boira, us el recomano pels que es vulguin iniciar en un interessant passeig per les terres de la Baixa Segarra i l’Urgell. Altres llibres seus són: Pas de Pardal, Les Bigues mestres, Perfum d’alfàbrega…

Oi que aquest paisatge fa més Nadal ?, clar que si i ens encanta escoltar cançons de Nadal com » La cançó del Breçol )

Mentres Maria breçava y vestía
són ros y tendre Fillet que no dorm,
per que no plore, ni en terra s’anyore,
dolça li canta dolceta cançó,
No plores, nó, Manyaguet de la Mare,
no plores, nó, que jo canto d’amor.
Cada gronxada’t daré una abraçada,
cada abraçada un besset amorós;
mes rosses trenes seràn tes cadenes,
niu y arcobeta les ales del cor.
¡ Que n’es de bella ta galta en poncella !
¡ Que’n són de dolços tos llavis en flor!
són una rosa que’ls meus han desclosa
sols per xuclarne la mel de l’amor.
Féuli, aurenetes, cançons d’amoretes;
feslí musica, gentil rossinyol;
si t’es poch fina ma falda de nina,
bàxen los Angels del Cel un breçol.

Sien ses ales glasser de tes gales,
síen sos braços coxins de ton còs;
jo per tos polsos ne etinch de més dolços,
pere embolcarte, les teles del cor.

Síen ta faxa, si’l Cel no te’n baxa,
quatre palletes de sèch poliol,
quatre palletes tot just floridetes
que’t servirien de faxa y llençol.
                                                 (Mossèn Cinto Verdaguer)

El nostre pare cada any fa el pessebre, fa tants anys que no recordo quan va començar a fer-lo, comença sempre quan acaba la colllita d’olives i llavors es dedica en cos i ànima a fer el pessebre, a recollir diferents plantes: timó, romaní, rames de pi, d’alzina i roure,  de vegades amb glans,  fins i tot i posa petits nius que troba abandonats pel bosch, alguns,  fins i tot te ous, rames d’olivera amb olives, pa de mixó que curiosament segueix creixent un cop arrencat del seu lloc i posat en el pessebre. Sorprenent oi?

Quan arrivem a casa la vigilia de Nadal,sempre trobem el pessebre fet i visitar-lo es com un ritual, ho fem de cop tots plegats, sense que ningú ens ho digui, serà perquè el pare ja hi te acostumats. Les cançons de Nadal fan tota la companyia del món, el pare i te posat un CD, que a l’encendre la llum ja es posa en marxa i mira la música t’acompanya durant tota la visita, no seria el mateix sense ella.

El Nadal fa anys que el passem junts a Llorens, cel.lebrant la » Nochebuena » amb un exel.lent sopar que prepara la Tere . La Dolors, en Josep, la Eli, el padri i l’iaia ja ens tenen la casa ben guarnida fins i tot el pi i llavors la Tere i la Eli l’acaben d’adornar amb tota mena de figures enguany la Maria ens n’ ha regalat unes fetes amb roba.

Després, obrim els regals que ens fem els uns als altres , i que a tots ens agrada. El pare ens fa un  carinyós i entranyable escrit un per un, sense deixar res per alt. Disfrutem d’estar junts, al caliu d’aquesta nit tant entranyable, amb la llar de foc ben encesa, sempre amb llenya d’ametller, es molt calorífica, fa la flama blavosa i no fa espurnes i si es possible a mitja nit veure la missa del Gall  del Vaticà. Un premi per l’esperit.; però hi han anys com enguany que els assumptes familiars s’allarguen, i llavors ens perdem la missa de Gall. Una llàstima..Sempre es pot veure en diferit a internet.

El dia de Nadal, anem tots a la missa del poble, el meu pare als seus 89 anys està molt orgullós dels seus i més que visquin amb ell la grandesa d’aquestes festes. El Nadal ens ha marcat per sempre més.

A BETHLEM
Anèm
a Bethlem,
a veure´l Messies:
anèm
a Bethlem,
y l’adorarèm.
Ses blanques manetes
petites com són,
sent tant petitetes
formaren lo món.
Ses galtes hermoses
són blanchs gessamins,
plantats entre roses,
per Angels divins.
Sos ulls que somriuen
y ploren d’amor,
jo no sé què diuen
que roben el cor.
Per qui vol besar hi
son llavi es de mel;
per qui vol entrar-hi
son cor es un cel.
Anèm
a Bethlem
a veure’l Messiés;
anèm
a Bethlem,
y l’adorarèm.
                                                           (Mossèn Cinto Verdaguer)
Olives arbeqines , fixeu-vos quina gamma de colors tant bonica

El dia de Sant Esteve, vam anar amb el Lluís, el pare i jo a la Cooperativa de Sant Martí de Maldà a buscar l’oli que ha sortit de la collita 2011. La veritat es que ens feia molta il.lusió, tot i saber de la pobra collita d’enguany, on més del 50% de les olives havien caigut al terra, i clar la Denominació d’Origen no permet plegar-les. S’ha de respectar la normativa. Però la filosofia del pare es, fer » l’oli pel gasto »  com diuent al meu poble. Importantíssim per qualsevol família. No parlem de negoci, parlem d’algo més entranyable, algo que va lligat a la familia. Tots estem més que orgullosos de tenir a la cuina uns quants litres d’oli de casa. Recordan sempre, tot el sacrifici que comporta fer la collita a mig novembre, la majoria dels dies amb un temps advers, que pot anar de la  boira intensa i ploranera, a fred, vent, pluja, fang, en fi la climatologia es molt variablle a la tardor i al començar l’hivern.

El pare fent els tràmits administratius per la recollida de l’oli que ha sortit, de la collita 2011. Tots l’esperem en candeletes. Es el millor oli del món sens dubte. Un oli carregat d’història per tots costats. Aquestes oliveres han sigut testimonis de molts esdeveniments, tenen tants anys que moltes segur que van viure en directe, quan va començar l’ època feudal als pobllets que configuraven la baronia de Vallbona, també van ser testimonis de quan Els tercios de Flandes caminaven per aquestes terres de l’Urgell camí  dels Paisos Baixos.   ( veure mapa del riu Corb del temps de l’abasessa Estefania de Piquer ) , uns camins de Rocafort, Nalec i Ciutadilla plens de soldats, o sigui molt frequentats, amb molta vida.

També testimonis de l’aplicació del Concili de Trento, amb totes les consequencies que tot això va portar a Vallbona i com no testimonis de molts pleits per l’ús de les aigues del riu Corb i les seves peixeres i molins, i moltes altres històries com les anades i vingudes del rector de Vallfogona al  monestir de Vallbona, etc.

Imatge molt segarreta, encara que estiguem a l’Urgell, molt aprop d´Omellls de Nagaia

 Enguany han sortit  pocs litres d’oli , però es el que hi ha i tots contents i disposats a  disfrutar-lo. El Dr. Fabré un gran entès en gastronomia ( escriiu en la Enciclopedia de gastronomia en » Dialogos de Besugos y Gorrinillos «, bon cuiner, bon metge i millor professor,  aprofita qualsevol moment per disfrutar d’aquest oli i ens explica com el fregits tenen més sabor amb aquest oli extra verge i també cru, un pa amb oli pot ser un esmorzar ideal. A casa seva quan arrivo amb oli, els seus fills i la seva esposa començen a llescar pa, només per gaudir-lo i saborejar-lo  sense més, sense cap acompanyant, pa amb oli  i prou tot recordan els temps de la collita i la cançó  A collî olives 

de Francesc P. Brunet Recasens. i  la lletra de Mossèn Ramón Bergadà i Sola fill de Llorens de Rocafort

El nostre oli regit per la Denominació D’origen Les Garrigues permet fins un grau d’acidesa. Però l’Oli Verge no  permet més de 0,5º i aquests  olis protegits per la  denomicació no sobrepassen els 0,2º d’acidesa.

 El fet d’agafar-lo tant aviat després d’acabar de molturar-lo es que te el gust molt afruitat i agrada molt al pal.ladar i a més el color es verdós molt bonic, que més tard el perd per passar a ser de color de l’or, també molt bonic a la vista i exel.lent al pal.ladar. Oli protector, poliinsaturat, augmenta les HDL.

Segur que aquest paisatge d’oliveres els agradarà, es molt de casa nostra. El periodista Lluís Foix anomena a aquests marges la catedral dels pobres. Quanta raó te, els nostres avantpassats i van deixar la pell fent-los i refent-los quan quien degut a les fortes pluges , que tot s’ha de dir són molt escasses.

Llorens de Rocafort o també dit de Vallbona, forma part de tots aquests  poblets que conformen la Vall del Corb, i dels seus trossos surt aquest oli tant i tant bo. Com podeu veure es un païs de secà, on les sequeres no són d’ara, enguany ha sigut tant forta que ens ha fet perdre més de mitja collita. Només ens queda confiar amb que la propera sigui una gran collita.

Collita 2011, escassa, degut a poques pluges que van caure.

La cançó de mossèn Ramón Bergadà , diu així : Són petites negres fines, són la joia de l’Urgell, les olives Arbequines fan un oli con d’or bell……… Però com vostès podem molt be observar, no es cert ! són d’una gran varietat de colors. Enguany pensavem que els veuriem, donada la gran sequera, però al final si hem disfrutat d’aquest ampli ventalls de colors.

 Llegint a mossèn Bergadà tot fa pensar que a lo millor era tradició collir les olives quan eren ben negres, pensant que l’oli era millor perquè eren madures oi que és possible ?

Espero que els agradi aquest racó de món. La Catalunya Nova te els seus encants. Un d’ells es aquest oli, la seva gent i els seus petits pobles medievals situats a dalt dels turons i a redós dels castells, com: Llorenç, Guimerà, Ciutadilla, Nalec, Rocafort, Maldà, Rocallaura, Omells de Na Gaia, Montblanquet, etc…Dono les gràcies a en Joan Nadal pel disseny de l’etiqueta.
Una abraçada per tots els seguidors del blog.