Entradas con la etiqueta: estimacio

PAPA, DISFRUTA DEL CANSAMENT

Ja tornem a ser a casa, s’ha acabat la cinquantadosena peregrinacio de l’Esperança a Lourdes organitzada per l’Hospitalitat de Girona i presidida pel nostre bisbe Dr. Francesc Pardo i Artigas.  Hem tornat amb les piles ben carregades, allí hem viscut, conviscut, compartit amb els malalts, companys brancadiers, infermeres, personal sanitari, mossèns i els inseparables pelegrins, que ells donen molta vida al nostre entorn i ajuden en el que cal, per exemple en formar el cor de  cantors en les funcions religioses, que es de vital importància per la litúrgia i per damunt de tot ens fan companyia , parlen amb els malalts i també amb nosaltres i a poc a poc van forman part de la nostra gran familia. Pelegrins us estimem molt!


Com m’agrada veure a la vora del Gabe amb  el seu soroll/fressa caracteristic/a i la seva velocitat, (perdoneu a l’ Urgell, només tenim El Corb, i ens fa una mica bastant d’enveja), i sense volguer les estones son més plaents;  un malalt i dos pelegrins parlant dolçament, això ens omple de pau, o veure tres brancadiers amb dos malalts en una cafeteria prenent unes cerveses i explicant-se la vida i » miracles «, d’ençà la última vinguda a Lourdes; i també veure un grup important de joves asseguts sota els arbres del Accueil, tocant les  guitarres; o a primera hora del matí passant pels passadissos del Accueil donar-los els bons dies tot cantant, després de la pregaria de les set amb el bisbe i tot el personal de servei; tot ajuda a tenir un gran dia, que només de veure les seves cares, ja ho hauguren. Quan sento tocar les guitarres, sento al nostre estimat amic Cesc Rovira, la l’Enric de las Heras,  la Lali Valdivieso, i tants d’altres que tant em van ajudar a ser feliç. Mil gràcies a tots. La felicitat va començar per quelcom gratuid, amb poca cosa en teniam prou: Una cançó que recordo molt, i d’altres, però en poso un rosset, que cantava molt be, això que mai he sabut cantar:

Paff era un drac màgic
que vivia al fons del mar,
però sol s’avorria molt
i sortia a jugar.

Paff era un drac màgic
que vivia al fons del mar,
però sol s’avorria molt
i sortia a jugar.


Em tornat cap a casa, contents de veure que aquesta gran organització que es l’Hospitalitat de Lourdes de Girona, està alerta o en un  (stant-byte ) constant, per adonar-se sense perdua de temps de lo que el malalt necessita en qualsevol moment, sigui el que sigui. Dona bo, de mirar les cares pels passadissos dels brancadiers i les infermeres, cares alegres, que transmeten  el bon dia que Déu ens do , amb el seu somriure, mirada i manera de caminar; van disposats a tot, ajudar a rentar-se a vestir-se, a posar panyals als qui ho necessiten, a recordar la medicació i donar-la al que no ho controla, deixar mudats amb la seva credencial i el seu fular i la medalla de la diòcesi de Girona, i fins i tot el seu perfum, quan se’n van a esmorzar ja estan guapissims. A Lourdes temps no es igual a temps.


De bon mati, tots em sentit els cants i les paraules del bisbe, que no es deixa racó per adreçar una pregaria i unes paraules d’ànims a , malalts, infermeres, brancadiers, personal sanitari, en fi que a poc a poc ens anem posant al lloc millor per tal de mirar el més petit detall que pugui ajudar als nostres més necessitats. 
Sovint es bo entrar al menjador, perquè allí els trobem a tots i anar saludant als malalts que no havíem vist, per diferents motius : d’Aiguaviva, o de Tortellà, de Lloret, d’Olot, de l’Escala, de Tordera, de la Bisbal, de Biure, de Cornellà del Terri, de Vilademuls,  de Calonge, de Besalú, de Vilabertran, de Salt, Bescanó, d’Anglès, de Torroella de Montgrí, de la Canya, de Medinyà, de Vidreres, etc. El malalt s’emociona quan el saludas i li dius jo vaig estar de metge al seu poble fa molts anys, i això genera empatia i coneguts comuns, encara que allí et digui doctor , donç si que el recordo, però s’ha fet molt gran, valgam Déu te tots els cabells blancs  !! i es cert. També perque no dir-ho al menjador es fan moltes visites, més d’un  et diu: – doctor vol mirar-me els turmells, que penso que estan més inflats que ahir ???? i d’altres que no cal enumerar, la dedicació als altres es continua, així està escrit !
 Ep ! Això de passejar-se pel menjador, ho fa cada brancadier i infermera, parlar sobretot del malalt que tractes o portes, no explicar la nostra vida, pensar sempre que l’important es ell.
Per altra banda es un puntal de la Hospitalitat, acollir al malalt com si fos el mateix Crist !!! com no pot ser d’una altra manera.
Més d’una vegada el malalt m’ha dit , escolti aquestes són les meves vacances i les espero amb molta il.lusió. Aqui a Lourdes visc un trosset de cel a la terra.  Vostès mateixos, sense paraules.


Durant els dies que estem a Lourdes, ens dona temps de parlar molt, amb tothom que estigui allí; tothom te la seva per explicar, que si jo visc en un 6è pis i no tornaré a baixar al carrer fins la propera peregrinació. Un altra dona, si vull venir a Lourdes l’any vinent ja cal que estalvïi, deixaré d’anar a la perruqueria. Jo cuido els meus nets tot i l’edat que tinc, i si Déu vol i la salut m’acompanya tornaré a venir cap a Lourdes, sóc tant feliç aqui !! 
Pocs dies abans de començar la peregrinació vaig telefonar a dos brancadiers veterans, per  tal de saber si ens tornariem a trobar a Lourdes i els dos tot tristos em van comentar, que no vindrien, es trobaven envellits, cansats i cadascú amb la seva malaltia i als dos els feia algo que els companys brancadiers els haguessin de portar en un » xino «, quan ells sempre  (40 anys), havien ajudat en el trasllat, cuidar-los, que vol dir atendrels en el viatge i a Lourdes.
No és la primera vegada, però es repeteix, estimem, però no ens deixem estimar, després de tants anys d’anar a Lourdes, penso que  tots ens hi podem trobar; pot ser no es tant fàcil deixar-se estimar?
Jo,  seguin les instruccions de la nostra cap de l’equip mèdic, vaig acompanyar com a metge als pelegrins des de Girona fins al mateix santuari, de Lourdes,  un viatge molt dolç amb la Montse Agell responsable dels pelegrins. La Montse, si fa molt, dona tota mena d’explicacions, que es farà, activitats propies d’ells, hotels on estan, que poden fer en el temps lliure, en fi la Montse parla amb el cor, un cor que fa molts anys que estima Lourdes els seus pelegrins i els seus malalts. També deixa caure que s’espera d’ells, interessant; de moment comencem el sant Rosari que em convida a dir-lo a mitges; accepto sense pensar-m´ho, vinga i més anant cap a la casa de la Mare, tota pregaria paga la pena. 
Arribats a la missa de presentació a la Marededéu a la gruta, tot resplendeix, a més avui es la solemnitat del naixement de Sant Joan Baptista. Un cop començada la missa, comença a ploure, un xim-xim continu, els cants afloren meravellosament per la nostra coral sota la direcció del Sr. Lagares, que en sap molt i transmet entusiasme, i amb el mestre Cassú al armonium que en sap un niu, per això es considerat un mestre.  


Tot en tot ,estem a la glòria. Els brancadiers e infermeres no deixen de guaitar els malats i la gent jove reparteix, aigua fresca, un te, o bes a saber quina infusió calentona, la qüestió es que els malalts s’hidratin i apaguin la sed, perquè fa molta calor, a pesar de ploure i anar ben ennuvolat.


El bisbe ens emociona sempre que parla de la Marededéu, a més avui s’ha esplaiat amb la grandesa de Joan Baptista : Us ho asseguro : entre els nascuts de dona no hi ha ningú més gran que Joan, però el més petit en el Regne de Déu és més gran que ell…..
Un centurió tenia un servent que estava malalt …….


Arribats a l’hora de la comunió, mossèn Baburés demana quatre laics per donar la comunió als fidels. Aceptem , els quatre i vinga acompanyat d’una » umbrel.la blanca » ens  disposem a donar  » El Cos de Crist «. 


La veritat, erem molts i el bisbe disposava de pocs capellans per donar la comunió. L’endemà diumenge, van arribar tota una colla de mossèns per atendre els sagraments i la pastoral dels malalts.


Acabada la missa el bisbe donà un obsequi a tota la mainada que han vingut a Lourdes per primera vegada, enguany de Banyoles sols han estat trenta o tenta-dos, a més d’altres de les diferents delegacions de Girona. Els regala una medalla seva, que posa » Servir és estimar «. El Bisbe.   No tinc paraules, els joves van estar i encara estan contentissims.


Ep ! el dilluns després de la processó del Santissim, que no vam fer, perquè pensaven que plouria i es va suprimir el recorregut des de la Pradera i només es va fer per dins de la basílica, també ens va regalar la mateixa medalla a tot l’equip mèdic, cosa que ens va fer un gran honor i alhora una gran alegria, no esperàvem tant.

Sempre que podem fem una escapada al bureau de l’Equip Mèdic, per si convé i no deixar sol al company que atend i que fa urgències.  Gairebé sempre mentre hi han activitats, els professionals que solem trobar son el Dr. Turró i també el Dr. en Infermeria i Medicina en Jeroni Jurado d’Olot. En Jordi Turró te la virtut de fer-nos pensar i vinga qualsevol tema es pot exprimir fins a l’infinit i com que aquell dia no hi havia cap urgència ni pacient a qui atendre, i tot estava ordenat, vam sortir a parlar asseguts a l’entrada del bureau, de com havia evolucionat el món des de Galileu Galilei, Copernic, el Renaixement, la Revolució Francesa, la Terra el centre de l’univers, més tard el sol centre de l’ univers, també va sortir en Freud, Sartre, etc, fins a arribar a que l’home es paraula i aquí ja hi vam ser. Jo des de primer curs i tota la carrera que vaig tenir com a company al Dr. Ramón Gefaell (a.c.s.) que era nebot del que en altre temps havia sigut catedràtic d’Estètica de la Universitat de Barcelona, que va presentar la dimissió quan el franquisme va fer fora els catedràtics:  en Garcia Calvo i l’Aranguren, va escriure aquella famosa frasse a la pissarra » Etica sine Estetica, apaga y vamonos «, em va venir com l’anell al dit llegir-los el poema de José Maria Valverde :
Als 17 anys Jose Mª Valverde va escriure  Oración por nosotros los poetas, i diu en nom de tots els poetes  » Tú no nos das el mundo para que lo gocemos/Tú nos lo entregas para que lo hagamos palabra » . Poeta es entonces, el que hace del mundo palabra.

Em lliga perfectament amb el llibre homenatge al pare LLUIS DUCH de Montserrat » EMPARAULAR EL MÓN «.


ORACION POR NOSOTROS LOS POETAS :

Señor, ¿ qué nos darás en premio a los poetas ?

Mira, nada tenemos ni aún nuestra propia vida;

somos los mensajeros de algo que no entendemos,

Nuestro cuerpo lo quema una llama celeste;

si miramos, es sólo para verterlo en voz.


No podemos coger ni la flor de un vallado

para que sea nuestra y nada más que nuestra,

ni tendernos tranquilos en medio de las cosas,

sin pensar, a gozarlas en su presencia sólo.

Nunca sabremos cómo son de verdad las tardes,

libre de nuestra angustia su desnuda belleza;

jamás conoceremos lo que es una mujer
en sus profundos bosques donde hay que entrar callado.
Tú no nos das el mundo para que lo gocemos,
Tú nos lo entregas para que lo hagamos palabra.
Y después que la Tierra tiene voz por nosotros
nos quedamos sin ella, con sólo el alma grande ….

Y ves que por nosotros es sonora la vida.
Igual que por las piedras lo es el cristal del río.
Tú no has hecho tu obra para hundirla en silencio, 
en el silencio huyente de la gente afanosa;
para vivirla sólo, sin pararse a mirarla….
Por eso nos has puesto a un lado del camino
Con el único oficio de gritar asombrados.
En nosotros descansa la prisa de los hombres.
Porque sinó existieramos , , ¿ para que tantas cosas 
Inútiles y bellas como Dios ha creado,
tantos ocasos rojos, y tanto arbol sin fruta,
y tanta flor, y tanto pájaro vagabundo?
Solamente nosotros sentimos tu regalo
y te lo agradecemos en éxtasis de gritos.
Tú, sonries, Señor, sintiéndote pagado
con nuestro aplastamiento de  asombro y maravilla.
Esto que nos exalta sólo puede ser tuyo.
Sólo quien nos ha hecho puede asi desruirnos
en brazos de una llama tan cruel y magnífica.

… Tú que cuidas los pájaros que dicen tu mensaje,
guarda en la muerte nuestros cansados corazones;
dales paz, esa paz que en vida les negaste,
bórrales el doliente pensamiento sin tregua.
Tú nos darás en Ti el Todo que buscamos;
Nos darás a nosotros mismos, pues le tendremos
para nosotros solos, y no para cantarte.
                                        José Maria Valverde.
Be, puc dir que tots vam quedar bocabadats per la lectura d’aquest entranyable poema, segur que a vostès també els agradarà.
Tot seguit ja van anar arribant els malalts i demès personal per a sopar, vam quedar que ens trobarem algun dia per continuar parlant, però en la pau de Lourdes, ens han quedat molts de temes de filosofia al tinter, el Dr. Turró es un lince en aquest camp i el de la ètica i bioètica.

A Lourdes, tots anem carregats amb la motxilla ben plena, em refereixo a les persones, de la familia, coneguts, amics, algun que altre agnòstic que sabent que vinc a Lourdes d’ençà mesos, que em demanen doctor resi per mi a la Marededéu, resi pels dos fills que no tenen feina, resi per la meva soletad, resi perquè no perdi tant depressa la memòria, estic fent un alzheimer, i vet aqui que també els hem d’encomanar a la Verge Maria, resi perquè hi hagin més vocacions sacerdotals. Tot ho faré, falta que la Mare de Déu m’escolti !!


Als qui per la seva absència no ens han demanat res, com els meus pares els dos al cel siguin, els avis d’un costat i d’altre, dels oncles morts en la guerra civil i un mort en un camp de concentració i el gran  cremat a Mauthausen (Gusen), no puc deixar de resar per ells i també pels germans (bellissimes persones) de la meva mare d’Argelaguer, tots (e.p.d.). També reso per grans amics morts en plena juventud com Ramón Xifré, Ramón Bergadà, Dr. Ramón Gefaell  i la seva germana petita Pilar, i mossèn Pere-Lluís, El meu professor de bioquimica el Dr. Enric Concustell, que morí  tragicament d’un accident ferroviari ell i tot la seva familia encara que no em caigués gairé be, penso que en el seu interior no tot eren flors i violes. També del Dr. Suliguer, i per Josep Maria Boix-Masramón en «Zumm «tant anyorat, després de compartir moltes guardies al CAP Banyoles, enamorat de l´Urgell, li encantaven les cabanes dels nostres trossos. També per molts d’altres agnostics, però que van pel món amb bondat y em deixen la llibertat de resar per ells. També d’altres persones dels poblets de la Vall del Terri que no puc rebel.lar
Els amics són com els estels, no sempre els veus però saps que hi són. La vostra vida, de total dedicació als altres , ens honora, com veig també vosaltres amics brancadiers e infermeres, que no pareu, us admiro més encara, perquè em recordeu quan jo venia de brancadier als meus 18 o 19 anys, i admirava a tots els bancadiers grans,  que eren modèlics en apuntar-se a qualsevulla activitat i nosaltres anavem al seu darrera, com per exemple amb en F.X.Durà (a.c.s.), en Josep Santamaria, en Josep Maria Cullell i tant d’altres. Mil gràcies per tant d’exemple.
Alfred de Vigny té uns versos que no els he oblidat mai.

L’homme est un apprenti,            L’home és un aprenent,
la douleur est son maître.            el dolor és el seu mestre.
Et nul ne se connaît.                    I ningú no es coneix

Tant qu’il n’a pas souffert.           fins que no ha sofert.

Al sortir de l’Hotel Florida, veig una imatge auper tendra, el Dr. Jordi Turró , donant conversa molt animadament a una pelegrina/pelegrins que no veiem a la foto , segur que els posa al dia del sentit de Lourdes i d’altres dubtes que poden tenir i ben segur que ho fa en francès perquè ell domina varis idomes, ell disfruta donant consells practics i aclarint dubtes, es un gran humanista, nosaltres en tenim molta sort d’ell; caminar al seu costat es tenir com una assegurança.


Ens acompanya el nostre mossèn de Cornellà del Terri, mossèn Amic, que una setmana abans de marxar, ens fa regalar a tots els inscrits de Banyoles uns rosaris, i una creu. A Lourdes ell s’estava en el nostre hotel i sorpresa el dissabte pel migdia teniam a recepció el Full Parroquial del diumenge, de la nostra diòcesi de Girona. Com ens mima mossèn Amic,!!! tots l’estimem molt i li estem molt agraïts per tot el que fa per nosaltres a Lourdes i a les nostres parròquies del Pla de L’Estany, no se que fariem sense vostè. Ep ! a mossèn Marc Ferré sempre el tenim present en les nostres oracions, ell també es mereix tot.


Tota una delicadesa , molt propi d’ell que sempre es preocupa dels petits detalls que ens ajuden a ser feliços.
Moltes gràcies mossèn !!!!!!!!!

Poso aquesta foto perquè es molt ilustrativa de com es porta la Custòdia sota pali a Lourdes, aquesta foto correspont a l’any passat que portagonitzaven l’Hospitalitat d’Olot.


Una moments de grandesa es anar al darrera del Santissim en la prossessó Eucaristíca des de la Pradera fins a l’interior de la basílica Sant Pio X, un se sent molt petit, anar tanta estona contemplan el Sant dels Sants, i tota la gent que l’adora pel recorregut, de genolls al terra i inclinant el cap quasi fins a tocar el terra, quanta fe un pot veure i  viure. Em fa pensar en la cançó de Moustaki :
» Je ne sais pas où tu commences, tu ne sais pas où je finis » ( no se on comences, no saps on jo acabo ).
A l’arribar a la basílica de Sant Pio X, allí es fa quasi fosc i durant una bona estona s’adora al Santissim, amb la custodia al damunt l’altar, després es canta : Pange, lingua gloriosi corporis mysterium sanguini que pretiosi…..


Aquesta cerimonia em segueix posant la pell de gallina com quan era petit al poble de Llorens de Vallbona quan feia d’escolà, portava l’incenser i agenollats davant de Monument on reposava la custodia, i el poble cantava el  Tantum ergo Sacramentum, veneremur cernui … el mossèn posava tres culleradetes d’incens e incensava la custodia, quan s´acabava es tancava el santissim al sagrari, jo d’amagat ni tirava una cullerada més, perquè m’encantava que tota l’esglesia estigués inundada de perfum i fent quasi una certa boira; coses d’infancia, molt inofensiu,  però que disfrutavem a la nostra manera. Si feies anar més depressa el pendol de l’incenser, mes fum i més perfum. Encara ara, és un plaer entrar en una església romànica o gòtica i que façi olor a incens.
Recordo que el diumenge dia 25 de juny que vam fer la missa internacional. El dia abans al Bureau des Constatations Médicales el Docteur Alessandro de Franciscis, em va encomanar que acompanyés al cos facultatiu (metges, infemeres, dentistes, farmacèutics, etc…) de les peregrinacions de Murcia i de Castellón de la Plana i Opera Romana,  a  «la procession Eucharistique, du podium de la Praire a la Basilique Saint Pie X.» 


Així ho vam fer. A les 16,30 hores vaig començar a saludar al personal sanitari de totes les peregrinacions o sigui donant-los-hi la benvinguda a la processó. Vaig escollir per anar davant , o sigui darrera de la custodia i el pali,  dos metges de Murcia i dos de Castellón de la Plana, no en vaig trobar cap de la Opera Romana.

Només perquè es facin una idea del recorregut del Santissim sota pali, pels carrers i plaçes de Lourdes, fins a arribar a l’entrada de la basílica subterrània, on ja ens esperen tots els malalts d’ambdues pelegrinacions


I després dels cants propis de la litúrgia de la processó Eucaristica, que no paren en tot el recorregut i entre ells es canta en diferents llengües com en francès : C’est Jésus qui nous rassemble… i en español : Jesucristo nos reune, El es nuestro Salvador. Todos juntos como iglésia, somos cuerpo del Señor . Jesucristo nos reune El es nuestro Salvador. i axis caminant i cantant anem acompanyant al Santissim fins el moment de la benedicció dels malalts, que els metges tenim l’honor d’anar darrera seu tota la benedicció com molts , molt be han pogut veure a la foto anterior. La paraula es emocionant compartir la benedicció amb els malalts, va per tots, els que anem al darrera cada vegada que el Sr. Bisbe beneïx nosaltres ens fem el senyal de la creu.
A l´acabar la benedicció els vaig donar les gràcies a tots els metges, inermeres, farmaceutics, dentistes , directius de la seva Hospitalitat i a tot el  personal que ens van acompanyar i tot seguit el President de Murcia em va regalar la seva medalla, cosa que vaig agraïr moltissim.


Tot es molt emotiu, e vist molta gent plorar al darrera del Santissim, ep !! jo també.



Aquesta imatge val més que mil paraules, com poden veure aquestes quatre monges agenollades, veneren a la Marededéu de Lourdes, la distància no hi fa res; vaig quedar admirat de la llarga estona que van estar agenollades al damunt de l’asfalt, resant a la Verge, quanta tendresa i quanta fe !!!! Jo més d’una vegada també m’havia encomanat a la Verge des del mateix lloc, encara que menys estona; els metres no minven la conecció amb la Verge i el seu Fill. 


També et fa pessigolles a l’ànima veure un compay o companya resant o oferint lo millor d’ella a la Verge Coronada i un ram de flors; sense que ells et vegin, et recorda que tu no ho has fet perquè no tens temps o fins i tot a Lourdes vas de bòlit i no costa res, aquests detalls omplen la vida espiritual de cada persona; són aturades necessàries i que t’omplen de pau.
Ara estic anant d’una cosa a l’altra, perquè no m’agrada seguir tot el programa, si moments importants per tots nosaltres, per exemple el dissabte , després de la missa de presentació, vam anar tot el personal sanitari a presentar els nous companys metges, infermers, farmacètica al Dr. Alessandro de Franciscis que el le Médecin Permanent et Président du Bureau des Constatations Médicales i a la Sra. funcionaria que es la que ens inscriu, molt amablement i es ella qui ens recorda quan li debem del curs passat i alhora ens entrega la placa , diferent a cada  » estament » i posteriorment quan tot lliga ens ofereixen un piscolabis amb sucs de fruita de diferentes classes, galetes, cafè o cafè amb llet i el doctor De Franciscis confraternitza amb nosaltres, amb el seu atractiu italià i en francès, cosa que a ell li agrada i a nosaltres pla !

No em direu que els nens de la Farmacèutica Neus Domenech no hi donen un tot molt necessari al volant de tants acadèmics.


 Es tot un Genthelmen. 
Es ell qui cada any ens convida a resar a les 16 hores a la capella de Sant Cosme i Sant Damià i podem dir que acceptem amb tot el cor.
En la seva invitació posa » Venga numeroso «. i començem amb : le signe de la Croix, Mot d’accueil du president, Chant ; C’est jésus qui nous rassemble….
Lecture de l´Évangile, Meditation, Temps de Silence e Prière universelle.

I un any més em tingut la sort que ha sigut el nostre bisbe el Dr. Francesc Pardo qui ha presidit les pregaries i els cants. Ens omple de goig tot el que ens diu als equips sanitaris, en quan a » Servir es estimar «. Després ens fem una foto tots plegats, tots els que hem assistit, siguin d’on siguin, no se el motiu, però enguany només hem sigut el nostre grup.

Al sortir de la pregaria delpersonal sanitari a la sala sant Cosme i Snat Damià, amb el nostre bisbe i el Dr. de Franciscis-


A Lourdes tot passa volant, arribem plens d’alegria i contents de tornar compartir aquests dies a l’Accueil i en els hotels, jo cada any em toca amb la colla de Banyoles, persones alegres, somrients, servicials, ab bon rotllo del matí al vespre, a primera hora ja hi són a qualsevol hora també, a les pregaries de les set també, o sigui que el cansansi el deixen a casa i vinga, avui pot ser un gran dia.
Us confesaré un secret, jo em queixo molt sovint i diumenge dia 25 de juny a part de passar visita als malalts mati i vespre, de les activitats propies del diumenge, i d’acompanyar als sanitaris de Murcia i de Castellon de la Plana durant tota la processó  Eucharistique fins a la basílica subterrània i posterior benedicció amb la Custodia dels malalts, després vaig anar amb els nostres a la processó de les Torxes, fet que m’encanta i això d’anar resant el Rosari en diferents llengues es meravellós, com meravellosses son les cares dels malalts i pelegrins. 
Una cita segura es abans d’anar a dormir visitar a la Marededéu a la gruta, alli quasi a les fosques, diuen una misssa en francès. Allí trobes molts companys que fan el mateix, donar-li les gracies pel dia que s’està acavant. Quan em posava al llit a l’hotel Florida, eren cap a les 12,15 hores, el Dr. Turró dormia com un nen, vaig escriure un mail al meu fill petit, queixant-me del gran cansament i de mal d’esquena degut a l’hernia de L3 i sense tardar em va contestar : Pare, disfruta del cansament !!!!!, sense paraules, ho vaig complir, mai hagués esperat aquest consell. Mil gràcies Lluís.


Quan hi ha complicitat, quan estem en un moment de relax, mantinguent l’alerta per si decàs, podem arribar a parlar de tot, o simplement disfrutar de contemplar la nostra peregrinació i d’altres que no paren de passar. No digueu que tots plegats no fem una cara de pòtols místics que no padem amagar. l’Alex Gironell, en Pep Capdevila , la Mercè Pol i en Josep Maria Pagès. Ben segur que esperavem que anessin arrivan els brancadiers amb els xinos per a la foto oficial de la peregrinació. Dons be, vam arribar a parlar dels curanderos d’Olot sobretot de’n Caseca (e.p.d.) i de la manera de treballa de cadascun d’ells. Jo quan algú hi anava, l’escoltava el que volia dir-me, però no opinava.
Mentre anavem passant els minuts, se’ns va acostar una peregrina i ens va dir que tenir els peus cavus i si això podria tenir relació amb les neurones del cap ? Com que teniam un expert neuroleg vam deixar la iniciativa a ell, però deu ni do del suc que em vam treue. Pensem que algo de profit va treure la bona senyora, de la sabiduria del Dr. Gironell, però no del tot, es cosa dificil, i fer un diagnostic a la plaça de Lourdes, notser requereix algo més de silenci i intimitat.


Qui més qui menys tothom necessita portar aigua de Lourdes pels seus malalts que s’han quedat a casa, parents, coneguts i veïns, que ja l’esperen de totes totes. No us podeu imaginar l’alegria d’una ampolla d’aigua quan entres a una casa.

Aqui, tots estem carregant els autocars amb totes les maletes, cadires i acomiadaments necessaries. Aqui va l’adeu del Dr. Santiago Enrique Carbajo Martinez, que es pediatra de la Diocesi de Murcia, persona molt afable, entranyable i compromesa.
Se que em vaig comiadar de molts pocs companys de professió i de brancadiers e infermeres i molts d’altres. Perdoneu-me de cor. Em sap greu.

Momenets molt entranyables a Fondajau, lligant temes, no pot haver-hi cap error.


De tornada la junta em va donar una bona noticia, podràs tornar fins a  casa amb l’autocar nº 7 amb el Dr. Turró , la Dolors Lleall i Tulsà i en Ramón Bayona; i jo que fins el dia abans estava segur de tornar amb els pelegrins, autocar nº 17 .Un bon regal de tornada.

Son les 7,15 aproximadament del mati, tota la colla, esperant l’autobús per començar la peregrinació.


Al final , vaig fer de cap d’autocar de Banyoles a Cornellà, vaig tornar sans i estalvis a la Laura i a la Margarita Aumatell, varem baixar amb la plataforma, perfectament davant del bar El Capritx. Tots confiem tornar a Lourdes amb l’ajuda de Déu. Llàstima que un autocar dels nostres joves tornés a Banyoles cap a les quatre de la matinada, clar degut a tenir pana.
Com que ja era molt tard, no vaig poguer anar a veure a la meva neta i si ho vaig per l’endemà, l’havia anyorat molt i mira ara la podria abraçar i menjar-me-la a petons i junts disfrutar, per això va volguer baixar a l’hort a veure a l’avi, cosa que agraeixo moltissim. L’hort com poden veure està en bon estat i ha anat creixent, dona bo de veure’l.


Adéu-siau, al setembre ja us explicaré com ha anat l’hort i d’altres històries de la peregrinació.

Pep

SOLIUS, CINQUANTA ANYS

Vaig conèixer aquesta comunitat de monjos, quan jo era metge d’Osor, el germà Felip (a.c.s.) ho era; la seva família en van animar a anar-lo a visitar a Solius, em van dir ben segur que estarà molt content i així va ser com vaig conèixer aquell monjo dolç,amb una certa timidesa, empàtic, amb un somriure molt monàstic, com els altres monjos, sabia escoltar i no mirava el rellotge, sí en algun moment t’havia de deixar sempre era per complir amb la regla de sant Benet. Així,durant anys demanava per ell, tots tenim algun monjo conegut a algun monestir, que ens serveix de referència i ens obre les portes sense més límits que els que marca la disciplina monàstica. El Cister això de la litúrgia de les hores ho porten sense cap esquerda i compleixen allò que els diu el fundador, no anteposar res a l’amor del Crist.

Són trenta anys de relació amb els monjos, després fa molts anys va venir el germà Albert Fontanet, bon monjo i millor persona, que també sempre m’ha fet els honors cistercencs quan truco a la porta. Contemplant el seu somriure t’arregla la mitat dels mals, quan el germà Josep et diu que el germà Albert Fontanet,  està enfeinat, es que no pot rebre, cap problema un amic ho ha d’entendre tot, només faltaria, un altre dia serà, ens quedarem a vespres.
Al germà Albert fa molts anys que li vaig deixat una gran col.lecció d’homilies de l’ Abat Cassià Maria Just, homilies ciclostilades amb tinta violeta, com tot lo d’aquell temps; (no existien les fotocopies, es feia un clixé a màquina d’escriure i després es traslladava a un rodet i vinga anar imprimint). Homilies que m’enviava el meu amic i monjo montserratí germà Pius Tassies.

 Be, va ser un encert, el germà Albert va disfrutar moltissim, vaja com jo. Aleshores un servidor les rebia i les guardava com un tresor, per mi , pels meus amics i per molta gent,el pare Abat Cassià era un referent, l’escoltàvem i l’estimàvem . Tinc una anècdota molt entranyable i pròpia del pare Cassià de quan jo tenia 19 anys.
Per la felicitació del Nadal el meu amic mossèn Josep Colomer, rector de Santa Cristina d’ Aro, de Solius, de Romanyà, Bell.lloc i d’alguna que altra església, no recordo totes, em va dir que el vint-i-u de gener els monjos feien una gran festa per cel.lebrar el cinquantè aniversari de la fundació de Solius. No hi podia faltar de cap manera i així ha sigut.

D’esquerra a dreta: el germà Albert Fontanet, el P. Enric Benito, l’Abat Edmon M. Garreta i P. Jordi Gibert al peu de les escales que donen pas al cami cap a l’església.


A casa nostra aprop de Vallbona de les Monges sempre hem tingut una estreta vinculació amb el Cister, començant per Vallbona, la mare era amiga de la que en altre temps fou abadessa del monestir Maria Mercè Nogareda i Espigol, filla de Santa Pau i la mare filla també de la Garrotxa a la serra de Mor, la Miana, les dos podien parlar del seu país i de les seves costums, perquè quasi eren veïnes i sovint hi anava, i s’interessava que feia el nen que era jo i com anaven les collites i la salut dels de casa i que feien per Girona.Anys a venir a casa nostra sempre han conservat una bonica amistat amb la comunitat. Els pares el diumenge a la tarda els agradava d’anar a visitar algun poblet de la Conca de Barberà, com Conesa, que hi vivia el seu estimat amic el Sr. Duch, que olim fou secretari de l’Ajuntament de Vallbona de les Monges, ell l’ ajudà a entendres amb el govern alemany sobre la mort del seu germà al camp de concentració de Gusen (Austria). Sempre més va quedar una exel.lent amistat, i molts estius li fèiem una visita. Una virtut del Sr. Duch es que mai acceptava res de ningú, ni un cafè, ni un got d’aigua. Després també altres pobles com Forès, Sarral,Santa Coloma de Queralt, l’Espluga de Francolí, el monestir de Poblet, l’ Albi, l’Espluga Calva. etc…

Comunitat actual amb el pare Mauro-Giuseppe Lepori, Abat General del Cister.


Després de saludar a l’Anna Bover, vaig entrar dins l’església, ja estava de gom a gom, quedaven poquíssimes cadires i va donar la casualitat que vaig asseurem a la part esquerre de l’església molt aprop de l’altar i al costat vaig trobar els únics laics de Poblet que assistien a la festa, eren  el Sr. Fernando Martí i Civit i la Teresa Morgades i Civit, em van fer una exel.lent companyia em van dir que eren pintors i decoradors des de 1921, i que també feia anys que treballaven pels monjos i els coneixin a tots, fins i tot havia pintat la sagristia nova amb grans embestides. Em van explicar moltes coses del monestir, es notava que l’han viscut i encara el viuen.

El pare Jaume Gabarró va aprofitar el temps assajant el cant d’entrada, el Salm responsorial, el cant de l’Al.leluia, el Crec en un Déu ens el vam saltar, per a ser molt conegut, tothom el sap, Cant de comunió, l’antífona mariana i els Goigs de Santa Agnès, Antifona :De la vostra santedat cantarem els  atractius. Escolteu-nos amb bondat, Mare de Déu de Solius.
Entre els màrtirs heroïna, farell  de puresa encès : Enfortiu la fe divina a Solius, oh santa Agnès……..
Com poden veure els monjos ens van mimar amb la calefacció perquè no passéssim fred.

Com que la majoria del public vam arribar gairebé una hora abans, jo vaig saludar entre d’altres persones al que fou el nostre rector de Cornellà l’estimat mossèn Josep Colomer ara rector d’aquesta església de Solius, no cal dir la gran alegria que junts vam compartir, recordant 18 anys d’estada a Cornellà junt amb l’Assumpció, que el va cuidar llargs anys (a.c.s.). Vaig conèixer el rector de la Cellera de Ter, mossèn Ramón Oller, que es parent de la Montserrat Oller (presidenta de l’Hospitalitat de Lourdes de Banyoles, que al mes de juny peregrinem junts amb la diòcesi de Girona)) i de’n Josep Hereu i Pons de Cornellà del Terri.

De cop, l’entrada, la processó dels monjos, mossèns, abats, priors, el nostre bisbe Dr. F. Pardo i l’Abat general del Cister pare Mauro-Giuseppe Lepori i més. Liturgicament els monjos de Solius van tirar la casa per la finestra. Solemnissim. Els cants també.El pare Jaume va donar tot el seu cor en la direcció dels cants . Donava bo escoltar; tot s’ha de dir, el cinquanta per cent dels assistents sabia molta música i cant, i això no sempre es dona.
Darrera meu tenia la mare de les germanes De Castro, ella sempre tant joiosa, com a Lourdes.

Lectura de l’evangeli pel diaca
 A més, el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp, el qual un home troba i ho amaga de nou; i ple de goig per això, va i ven tot el que té i compra aquell camp. També el Regne del cel és semblant al mercader que busca bones perles, i que, havent trobat una perla de gran preu, va ser i va vendre tot el que té i la compra.

Els poso el sermó que va fer el pare abat Mauro-Giuseppi Lepori, perquè tothom el pugui meditar, gaudir i fer-lo seu:

 50è Aniversari de la Fundació del Monestir de Solius Festa de Santa Agnès, 21 gener 2017 Lectures: Siràcida 51,1-12; 1 Corintis 1,26-31; Mateu 13,44-46 «Amb el Regne del cel passa com amb un tresor amagat en un camp. L’home que el troba el deixa amagat i, content de la troballa, se’n va a vendre tot el que té i compra aquell camp.» (Mt 13,44) Per què s’amaga un tresor? Certament, per protegir-lo i per no perdre’l. El propietari del tresor l’amaga perquè ningú no el trobi i el robi. És un tresor, quelcom molt valuós, i el qui el posseeix hi troba la seva joia, la seva seguretat, la seva esperança per al futur. Un tresor amagat és valuós perquè algú sap que el pot trobar, que el pot retrobar sempre per a gaudir-ne, per alegrar-se del seu valor. Aquí, però, Jesús parla d’un tresor del qual no coneixem el propietari. Qui ho sap, potser va morir abans de recuperar el tresor i deixar-lo als seus hereus. Notem també que el propietari del tresor i el propietari del camp no són la mateixa persona, altrament, de ben segur, no l’hauria pas venut a l’home que va trobar i amagar novament el tresor i anà per comprar-li el camp. El tresor de què ens parla Jesús és símbol del regne dels cels, i això vol dir sobretot que el qui va amagar el tresor en el camp és Aquell que està en els cels, és Déu, és el Pare nostre que està en el Cel. Déu ha posat quelcom de seu, quelcom d’Ell mateix en un camp que no posseeix directament, en un camp que els homes poden comprar i vendre entre ells. Déu ha amagat un tresor en allò que podem intercanviar entre nosaltres. Intercanviem camps, diner, treball, relacions, serveis, però també paraules, mirades, sentiments, i vet ací que al dessota de tots aquests «camps» Déu ha amagat un tresor inestimable, un tresor que val infinitament més que el camp, ho val tot, com la perla de la segona paràbola del nostre evangeli per la qual el comerciant no dubta ni un moment a vendre «tot el que tenia» per comprar-la. Per què Déu ha amagat quelcom de seu en el camp de la nostra humanitat? Per què no ha deixat el tresor a la vista de tothom, sobre el camp, per tal que tots el poguessin haver? Per què amagar-lo? Potser per a conservar-lo per a Ell mateix? Però, per quina raó hauria amagat en el món quelcom que estava en lloc segur en els Cels, allà on, diu encara Jesús, «res no s’arna ni es rovella, ni els lladres no hi entren a robar» (Mt 6,20)? Comprenem que Déu ha amagat el seu tresor en el nostre camp perquè el puguem trobar nosaltres; i l’ha amagat perquè és preciós i perquè el busquéssim. Déu ha volgut i vol que l’home cerqui el seu tresor i vol també que el trobi, i que, havent-lo trobat, el posseeixi, esdevingui propietat i fruïció de l’home. 2 Comprenem alhora que no hi ha cap altra activitat més important per a nosaltres que la recerca d’aquest tresor amagat per Déu en el camp de la nostra humanitat, de la nostra vida. En realitat, Déu no ha amagat en la nostra humanitat només quelcom de seu: s’hi ha amagat Ell mateix. Déu s’ha amagat en la terra del camp de la humanitat, del camp del temps, del camp d’allò que els homes tenen, fan, viuen. El tresor del regne dels cels que el Pare ha amagat en la humanitat és el Fill encarnat per obra de l’Esperit Sant. I s’hi ha amagat fins al punt de deixar-se consumir per la terra com una llavor colgada que mor per donar molt de fruit (cf. Jo 12,24). El camp de l’home esdevé camp de Déu; la criatura humana, en Maria, esdevé custodi del tresor del Do de Déu. I després de Maria, l’Església, els sants, els màrtirs com santa Agnès. Camps en els quals la nostra humanitat ha acollit el tresor amagat de la presència de Déu que salva el món. Un camp, per poder amagar un tresor, no cal que tingui valor en ell mateix. Cal només que sigui de terra, apte per a ser cavat, no ha de ser dur com una roca, ni massa cobert d’arbres, de cases o de monuments nobles. Cal que sigui solament humus, terra humil. El veritable problema de la humanitat és que molts s’acontenten dels tresors que produeixen o construeixen ells mateixos a la superfície del camp del món. El problema és que per al món, el tresor es troba a la superfície, és més, és la mateixa superfície, l’amplària, la quantitat de terra que es posseeix. El problema de l’home, de sempre i avui més que mai, és que no busca el tresor en profunditat, en la profunditat de la seva experiència humana, en la profunditat del seu cor. «Què en trauria l’home de guanyar tot el món si perdia la vida?» (Mt 16,26). De què li serveix a l’home guanyar espais sempre més grans de possessió i de poder, de plaer i de vanitat, si no cava a fons al centre de la seva vida per trobar el tresor de Déu, el tresor que és Déu? Jesús ens fa comprendre que guanyar Déu equival a guanyar la pròpia vida, perquè la vida de l’home, la vida plena i eterna de l’home, és el trobament amb Déu: «Gloria Dei vivens homo, la glòria de Déu és l’home vivent» —escriu sant Ireneu de Lió—, i hi afegeix: «vita autem hominis visio Dei, però la vida de l’home és la visió de Déu» (Adversus haereses, IV). El gran tresor que en Jesucrist hi ha amagat en el camp del món és el trobament amb Déu, el Rostre de Déu que hem de trobar, la Paraula de Déu que hem d’escoltar, el Cor de Déu que hem d’estimar. I no hi pot haver amor més gran per a la humanitat que anunciar la troballa d’aquest tresor en el camp de la nostra vida. No hi ha amor més gran per a la humanitat que el d’ajudar-nos a cercar i trobar el tresor amagat en la nostra vida, en la realitat que vivim, també i molt més encara quan la realitat sembla lletja, fatigosa, hostil. Aquesta és la gran i essencial vocació de qualsevol comunitat cristiana i especialment de qualsevol monestir. Un monestir, una comunitat monàstica, és un camp on el tresor amagat de Déu és sempre cercat i trobat. El monestir és el camp que es compra només perquè hi ha el tresor de Déu. 3 Sant Benet demana com a qualitat essencial de qualsevol candidat a la vida monàstica que «cerqui Déu de veritat» (RB 58,7), això és, que busqui el tresor, que el vulgui cercar sempre, i que no vingui a viure sobre el camp del monestir per fer hi cap altra cosa que no sigui això. Ben cert, al monestir hem de fer de tot, hem de treballar, guanyar-nos la vida, servir els germans, el poble de Déu, els pobres. Però som monjos quan en tot això vivim només per aquest tresor amagat en tota realitat, vivim només per trobar i estimar Crist en totes les coses, Crist en tots. «Que no anteposin res absolutament al Crist», crida sant Benet cap al final de la Regla (RB 72,11). L’únic tresor dels monjos és Jesús mateix. Cercar Jesús, trobar Jesús, acollir Jesús, escoltar Jesús, servir Jesús, adorar sempre Jesús, en tota circumstància, en tota persona. Per això, sobre el camp del monestir no hi hauria de créixer res, no s’hi hauria de construir res que pugui distreure’ns de la recerca del tresor de Déu. Si sobre aquest camp hi construïm palaus, fàbriques, monuments, carreteres asfaltades, qualsevol cosa que recobreixi la terra humil que sempre podem excavar per trobar el tresor, ja no serem més monjos, ja no serem una comunitat monàstica. El monjo que ja no viu en el monestir només per cercar en profunditat el trobament amb Crist, ja no és monjo, ja no és fidel a la seva crida, al testimoniatge, al «martiri», que ha de donar a l’Església i al món. Per això no ens hauria de fer mai por de ser petits, de ser pobres, de ser un pobre camp, un camp de terra humil, que sembla poc fèrtil. Perquè, com ens diu sant Pau, «Déu, per destituir els qui són alguna cosa, ha escollit els qui no valen per a res» (1 C 1,28). La fragilitat, paradoxalment, ens ajuda, perquè ens fa més atents i menys distrets respecte al tresor amagat en el nostre camp, ens fa més lliures per cercarlo, i per mostrar a tothom que la joia de la nostra vida, de la nostra comunitat, la joia per a tots és el tresor i no cap altra cosa. Per consegüent, estimadíssims Germans de Solius, si hem d’alegrar-nos d’alguna cosa en aquest jubileu de cinquanta anys «de la compra del camp» del vostre monestir, és precisament d’això, perquè durant aquests cinquanta anys heu viscut pel tresor que hi ha amagat, l’heu cercat, l’heu trobat, l’heu guardat, l’heu compartit i … continueu cercant-lo. El futur d’un monestir no és el camp, ans el tresor etern que s’hi guarda, i que mai no serà pres, perquè quan Déu es dóna, es dóna per sempre. Gràcies per la vostra fidelitat a cercar humilment Déu, preferint a tota altra cosa el tresor de la nostra vida, Jesucrist.
 Era tant l’interès de les paraules del pare Lepori, que la majoria de la gent tenia els ulls tancats, jo també vaig optar per tacar-los i escoltar i prou. Vostès, podran opinar després d’haver llegit el sermó.
Tots plegats vam cantar el Crec en un Déu… de mossèn Romeu.
Mai havia sentit cantar el credo, amb tanta energia i alegria.

 Els poso una fotografia de com estava de plena d’església en el dia de la seva festa «Sanctae Agnitis de Solius «.

 Al final vam cantar els goigs de santa Agnès. Tots hi trobarem cares conegudes.

Acaba la missa del cinquantè aniversari de la fundació de monestir de santa Maria de Solius, amb la procesó de sortida, es donava per acabada la part principal de la festa . La Creu ho presideix tot. A titol informatiu, tots els monestirs cistercencs tenen com a patrona a la Mare de Déu; i les esglésies que juridicament pertanyien al monestir també, a Llorens de Rocafort la primera clau de volta d’entrada a l’església es troba la Mare de Déu amb l’infant Jesús als braços i amb l’altra ma aguanta la Rosa de Jericó. 

A la sortida ens donaren de part de l’Ajuntament  » Solius. El terme agrícola de Santa Cristina d’Aro » un fulletó de la historia del terme de Solius.
Tot seguit , ens varem traslladar al claustre, que mai hi havia entrat i allí ens van obsequiar amb un piscolabis servit pel Ginjoler de Cornellà del Terri. 
A més al ploure, estar a sopluig ens va solucionar molta intendència personal i poguer gaudir del moment present.

Va ser un bon moment per parlar amb persones conegudes d’anys de compartir les vespres i la missa i de passar bones estones asseguts a les escales que pugen a l’església. Gent que si ens coneixiam i que quasi mai haviam intercanviat algunes paraules.
Es un bon moment, els monjos de Solius, quan s’han acabat les vespres o la missa, sempre surten a fora a saludar als fidels i a compartir una estona de conversa, cosa que sempre he agraït i se que va ben lligat amb l’hospitalitat i l’acolliment tant propi del Cister.

Tot cordialitat entre els monjos de casa, els de Poblet, els de Montserrat, monges de Vallbona, de Valldonzella, de Sant Pere de les Puelles, de Sant Benet de Montserrat, de Sant Josep de Girona el nostre bisbe Dr. F. Pardo, amb barret, l’abat de Poblet pare Octavi Vilà, també amb un barret verdós; ens acompanyaven  molts capellans, vaig saludar al mossèn de sant Antoni de Calonge, que es el que era el rector de Solius quan van arribar els  monjos l’any 1967, es diu Josep Lafont, jo, fa trenta anys que el veig a Sant Antoni els estius, canta molt be i acull tothom que va a la sagristia a saludar-lo. Parlant de barrets, jo també en portava, penso que ens protegia una mica de la pluja, que en certs moments queia i del fred.

Sota aquests xiprers hem compartir llargues tertúlies els mesos de juliol i agost, amb més d’un monjo de Montserrat que hi venen a passar uns dies de les seves vacances, el darrer en poguer saludar i compartir una mica d’història de Montserrat va ser el » jove » pare Daniel Codina, que no el vaig reconèixer fins al moment del sermó, al escapar-se-li un lleuger somriure. Tot passejant vam recordar les Trobades de Santa Cecília. Anys abans també havia vist el pare Odiló Planàs (e.p.d.) , un parell d’anys més tard al pare Maur Esteva Alsina, Abat general de l’ordre del Cister, passejant tranquilament per la carretera de Solius amb el germà Albert.

Abans de marxar ens varen obsequiar amb una estampa de la Marededéu de Solius i un bonic escrit al  dors i un fulletó cedit per l’Ajuntament de Santa Cristina d’Aro, titulat : Solius. El terme agrícola de Santa Cristina d’Aro.
Acomiadament amb fortes abraçades, enhorabones i felicitacions a tots plegats, i que puguem seguir compartint l’esperit del Cister durant molts anys.
L’endemà la premsa es feia ressò de la gran festa


Molt agraït

Pep


SANT BERNAT EN PLE MES D’AGOST

Es dilluns, 20 d’agost de 2012, festa de Sant Bernat, un gran sant i pare de monjos, Sant Bernat de Claravall. A Solius , Poblet, Vallbona de les Monges ho cel.lebren per tot lo alt, més haviat tiren la casa per  la finestra , el Sant be s’ho val i el seu eslògan Ora et Labora també, aquests monjos s’ho han pres en serio i no anteposen res a l’amor del Crist. Me’n vaig assabentar pel full dominical, o sigui al sortir de missa a Sant Antoni de Calonge, anunciaven la festa i asseguraven la presència del Sr. Bisbe.
 Entre els assistents més d’un em va dir el mateix. Ja se que recordar-se d’un Sant tant important i a més pare de l’Esglesia, només un dia a l’any es  ben poc, però no puc lluir de més, sóc molt limitat i no tinc present tot el santoral, encara que si que el porto des de molt petit incorporat al meu interior les festes litúrgiques de l’església. Els meus pensaments van primer pels malalts, que són els importants .També he de dir que amb la gent gran a la consulta, ens relacionem perfectament i sense cap mena de dubte, quan han de tornar de visita. Sí els dius torneu per Sant Miquel, queda clarissim, vindran; si ho canvies per Sant Cosme i Sant Damià també vindran, si comentes que seria bo veurens per Sant Martirià cap dubte, o per santa Teresa del Nen Jesús , no fallaran, o per tots Sants cap dubte o si els dius per Sant Andreu, no cal que s’ho apuntin, et iduen tranquil doctor (Tots Sants el primer i Sant Andre lo darrer) són els joves acompanyants que no s’aclareixen amb el santoral, i per ells parlar-los d’aquesta manera es un vertader  » lio «no se que ha passat, però tot gira molt de pressa i practicament això de les festes ha passat a millor vida. En la propera relació de festius  que s’observen a la cort eclesiastica de Girona no hi trobarem Sant Bernat, però tots saben que te una importància enorme dins l’Església Catòlica.

Constitutiones Synodales Dioecesis Gerunden, Illustrissimo et Reverendissimo Domino D. FR. Michaele Pontich.Episcopo Gerundensi  DC.LXXXXI.

Jo,  estic content,  al menys seguirem entenent-nos amb els avis, ells no tenen cap dubte sobre quan s’escauen les festes fins i tot saben quan es Cinquagesma (festa major de Sant Feliu de Pallarols )  o el diumenge de Quasimodo (Es el diumenge posterior a Pasqua » dominica in albis «. Amb les paraules llatines » quasi modo » començava l’introit de la missa del dia), o quan s’escau Sant Sebastià o Sta. Llúcia (Festa major de Palol de Revardit) o per Septuagèsima ( són les 9 setmanes abans de la Pasqua), o sigui el calendari litúrgic regia el curs del temps i també les feines del camp,  el canvi de les llunes també calia tenir-ho present ! Encara ara si consulteu el calendari del pagès fa referència constant a les llunes.

Tots els dies són bons per anar a Solius, primer a missa, i al cap d’una estona de parlar i saludar els monjos, hostes i persones conegudes , tot seguit comencen les Vespres. .

Els monjos van rebre al Sr, Bisbe i a tots els fidels vestits amb l’hàbit blanc i negre, estaven molt monàstics, jo diria que l’ hàbit festiu de Sant Bernat dona  més solemnitat a tots els oficis de la Comunitat.

Jo, aquesta ordre em te robat el cor, es seu lema Ora et Labora  es molt propi de gent que no vol ser en cap cas una carrega pels altres.. Tota la gent de l’Urgell ja em crescut amb el rerefons de l’ànima cistercenca, Penso que cap més ordre s´hagués pogut ajustar més en aquells terrenys de secà, mai es podrà pagar la feina feta per aquells monjos en terres acabades de conquerir. Ells de la necessitat en van fer virtut i fins aquí hem arribat. Una gran virtut seva es no posar-se mai mèrits en res.

El Sr. Bisbe, en tot moment va estar molt entranyable, cel.lebrant una missa pels seus, amb molt de carinyo pels monjos, ep ! per nosaltres també, però més per ells que ho havien deixat tot per seguir el Crist.Va fer una gran lloança als vots de pobresa, castedat i obediència, com a contrapunt a la deriva de  l’actual societat que ho vol tot per avui, sense esforç i que oblida els més necessitats i és dedica a cultivar el propi cos com a única meta. Hedonisme i punt. Sempre tenen present els  valors de la societat en que estan immersos i el missatge evangèlic el viuen nit i dia. … em desperto i encara estic amb Vós… La seva pobresa impressiona a propis i estranys.

Quan veig incensar l’altar, a la Creu i a la Marededéu durant l’inici de la missa, durant l’ofici de vespres o mentre es canta  el Benedictus a l’hora de Laudes, ho trobo molt be i comprenc la importància que te tot plegat en quan a adoració i respecte; però m’agradaria que algú m’expliques la base teològica de l’incens durant el Magnificat i durant el Benedictus ??? No és pot saber tot oi ?

El bisbe va fer una solemne crida a ser Llum i Sal per tots els que s’acostin a Solius. Jo puc dir que fa anys que ho són, només cal mirar la colla de fidels que ompliem l’esglesia, per veure que si que són llum per tots nosaltres. Aquella colla de joves que un dia van arribar a Solius, han dut la paraula de Déu més enllà d’aquest racó de món.

Les pregaries i els cants es van anar succeint fins a arribar a la consagració. Les veus de tots el monjos i més la del pare Jaume dona caliu i solemnitat a la litúrgia, sempre rica fins i tot pels que no creuen. L’església estava plena de gom a gom, una festa com aquesta no passa per alt.

 La missa va continuar fins  al moment tant entranyable de donar la pau de Crist. Ens la vam donar amb una forta abraçada amb l’Anna Bové que tenia al costat, i amb d’altres fidels. L’ambient festiu era palès. Fins la diputada al Parlament de Catalunya  Gloria Renom se la veia en pau i irradiava  pau i ens la va transmetre. La pau del Crist !  Estàvem en família, diguem-ne molt ben acompanyats.

Només vull fer esment de passada a la figura del pare Edmón  Garreta, molt vellet, però amb el cap clar, es recordava molt be, de quan amb la mare abadessa Frederica de Vallbona anaven amb cotxe a les reunions del capitul general de l’ordre, temps era temps i també molt més joves; el germà Albert en dona testimoni, explica que es trovaben a l’àrea de Montblanc. Ara em va assegurar que no surt, fa vida cent per cent contemplativa. Sempre veig mostres de carinyo vers ell per part dels seus germans monjos.
Vull agraïr per endavant el somriure que ens va dedicar el germà Albert des del seu lloc a l’altar, una vegada feta la gran reverència a la Creu. Si a Déu hi hem d’arribar per mitjà dels germans, veig que ell i la resta de monjos estan ben encarrilats i segur que Sant Bernat des del cel està orgullós d’ells.

Per acabar la missa tots vam cantar els goig del pare Sant Bernat, bisbe inclòs, com poden veure a la foto de dalt. Mai els havia cantat, no se perquè. La veritat és que no m’hagués molestat escoltar-los sencers. No se si mai s’han cantat o és que són molt llargs .

Tot s’ha de dir a la sortida vam compartir fotos i tertúlia amb amics que estiu rera estiu ens trobem a Solius, quines coses Déu meu ?, Com la Sra. Thomas de Barcelona, la Sra. Gloria Renom i el seu espòs, l’Anna tant  acollidora que ella sola fa els honors al que es troba mig perdut en el petit món de Solius. Va ser un plaer saludar al pare Prior, i el pare Jaume que pels anys que l’escolto sap molta música; aquests monjos són un niu de sabiduria i sota cada hàbit i ha un savi.He de dir que  de vista feia molts anys que els conec a tots, però com que sóc tímid, només em quedava amb el germà Albert que tot s’ha de dir te una paciència 100%  cistercenca. Més que agraït ! .Ara ficats a recordar, he de dir que el primer monjo que vaig tenir contacte l’any 1982 va ser el germà Albert i ell em va presentar al germà Felip (a.c.s.) fill d’Osor.. No puc passar per alt l’entranyable record al Sr Josep Manyer (a.c.s), que sempre ens recordava que —estimar es tota la LLei…. Anyorem la vostra bondat i el vostre model de vida, en una paraula el vostre tarannà cristià !. M’agradaria que us llegissiu l’entrevista publicada a la revista  de Girona nº 271 d’abril de 2012, publicada postmortem pel periodista Xavier Cortadellas . També hi ha una resposta a un escrit de Mossèn Ballarin al diari AVUI l’any 2008, que es titula L’ISLAM ,  una resposta plena  de seny i molt respectuós amb l’Islam com sempre, però posan els punt sobre les is, i cada cosa al seu lloc; cal tenir en compta que ell era un gran  ARABISTA i alhora independent. Una abraçada ben càlida per la Sra. Perpinyà!
 Una vivència que trobo d´allò més encertada a Solius es que quan acaba la missa els monjos surten a fora de l’església a parlar amb els hostes, fidels, forasters, encuriosits i demès persones com poden ser turistes que frequentent el monestir, només pel fet de saber que es Solius o qui són aquesta gent o tant sols per veure l’exposició de pessebres, sempre interessants o la natura que l’envolta.

Per què es puguin situar i no es perdin si van a conèixer aquests monjos cistercencs al Monestir de Solius.

He de dir que be farien els mossèns de les diferents parròquies, que a l’acabar la missa poguessin compartir una estona amb els seus fidels, i interessar-se pels seus problemes, de salut, econòmics, espirituals, o com van els fills, o senzillament tant sols pel plaer de compartir una estona,  etc. però ja se la resposta, no hi han capellans i els pocs que hi ha han de dir dos o tres misses cada dia festiu. Que ningú s’ho prengui malament, tant sols  ho deixo apuntat com un bon desitg. Jo els respecto i els estimo amb tots els seus defecte i qualitats. Són únics, ells ho han deixat tot , han renunciat a lo més fàcil i han optat per lo difícil, es passen la vida valorant i ajudant  i fent costat als qui no és res als ulls d’aquest món. Feina no gens fàcil en els temps que corren. Enhorabona monjos de Solius, de Poblet i monges de Vallbona, ep ! això també va pels mossèns. Ànims.

Litografia de’n Parcerises, del llibre Bellezas y Recuerdos de España (Catalunya)

Aquí va la litografia més antiga que existeix del monestir de Vallbona de les Monges, és pel pare Edmón Garreta, que ben segur que li portarà molt bons records.
També m’abelleix posar la foto d’uns joves monjos que van arribar de Poblet, a més d’un li pot agradar i alhora  també li portarà molt bons records.; més d’un estarà content de poguer contemplar aquesta foto.

Bon final de vacances a tots.
Aquesta fotografia de la Verge de la Sala Capitular de Vallbona també va per vostè pare Garreta.

Marededéu de la Misericordia de la sala capitular de Vallbona de les Monges.

El que te molts bens, ha de dedicar moltes hores a cuidar lo que te i el que te poc o res, pot dedicar tot el temps  a ser ell mateix i a escoltar , ajudar , consolar i estimar  als altres; te el seu encant no tinguin cap dubte. Poden probar-ho, he de dir que no és fàcil.   Ànims.
Una abraçada a la Comunitat de Vallbona en aquest dia tant important.
P/D : Hi ha un petit video d’un moment molt entanyable de les vespres, si puc el publicaré , però sino ja miraré com ho puc fer perquè el pugueu veure i disfrutar.

Pep.

ELL, MAI HO FARIA.

Estimats amics, aquesta es una bonica i antiga història. Us presento a un amic que fa onze anys que vivim junts. Ell va arribar a casa per sorpresa, el vam portar l’Oriol i la Marta una tarda d’hivern, era tant petit, que era una monada, per menjar-se´l, vaja una bola de pel, com poden veure, tot arrugat, li sobrava pell per tots cantons. Ell amb la seva manera de ser ens ha canviat la vida a tots. Per exemple, jo que era un caminador assidu de la volta a l’estany de Banyoles, dons fa onze anys que ja no la faig, al seu lloc anem junts a passejar pel bosc i camins de la ruta de soldats de Salamina  ( uns camins mig amagats, estrets, verdissims, amb  arbres grans, poc transitats, íntims, humits, evidentment amb plaques de molsa i amb molta pau, racons que conviden a disfrutar de l’entorn )  i com aquest detall, us en explicaria molts més. Però ell s’ha fet gran i nosaltres també i com que el fregadís fa el carinyo, donç que voleu que us digui, que l’estimem molt, sense volguer s’ha fet un més de la família, la veritat es que ens adora, a cadascun dels nens els estima diferent i quan arriben a casa els fa els honors que ell considera  que calen, es estricte en tot, ens vigila pas a pas , és un exel.lent guardià, tot soroll que esdevé al seu voltant el relaciona amb algo, si més no es posa en guàrdia i valora que cal fer; per tranquil.litat de tothom els he de dir que 90% de les vegades que s’aixeca ho encerta. Per cert es diu Antoine, els nens li van posar aquest nom, també es una llarga història que no tinc lloc per explicar-los-hi, si puc dir que el seu pare es deia Tomàs,  era tot un caràcter molt ell , independent, amb molta personalitat, un senyor feudal, evidentment de casa seva i el seu territori.


A cop d’ull poden veure que es tracta d’un Shar-pei autèntic, donç al fer-se gran la pell s’ha anat tibant i als onze anys, només li queda la cara de la seva raça, a l’antiga Xina eren molt apreciats com a gossos pastors.  Ell presenta un encreuament amb un pastor català , però que de les seves arrels shar-pei li queden la gran inteligencia, reconeix als nostres amics, i els dedica un intens moviment de la seva cua, mai pot amagar la seva al.legria, és sincer , li encanta jugar, te els seus estris preferits, que quan ve alguna visita a casa els ensenya com un tresor . Se sent amo de lo seu i sense cap dubte amb una sessió de de 1 minut d’abordar dona per acabada la sessió d’amenaça i llavors és converteix amb un encant i fins i tot et provoca per què juguis amb ell. Mai deixa de sorprendret amb els seus coneixements.


Li plau compartir el joc,  i juga sovint amb la seva cua, la vol aconseguir, però li costa mossegar-se-la, trenca la monotonia de la família i ens diverteix sempre que ens veu avorrits. Li encanta aprendre, se sap de memòria totes les cases que tenen o han tingut un gat durant els onze anys de viure a Cornellà; mai passa davant de la casa del meu Veí Manel sense entrar al jardí i veure si pot fer córrer algun gat, donç quan ell era jove, en Manel en podia tenir 5 0 6 , els gats sempre han  sigut la seva debilitat, encara que més d’una vegada li han ferit el nas, amb sang i tot, però mai ha escarmentat.
Com nosaltres ell te les seves debilitats, disfruta com un nen petit,  en mig dels sembrats, donant voltes en circunferències quan el blat te una certa alçada i li arriba a la panxa. Si ha plogut millor, surt ben moll . També disfruta descansant, com poden veure en aquesta foto.


He de dir-los que li encanta anar al camp o al bosc, no se’n sap estar, el troba a faltar; quan surt de casa ara i quan era petit sempre ho fa amb  molta força com si li anés la vida i deu ni do del que tira de la corda, fa anar de bòlit al que el porta; clar sap que molt be que li espera: el passeig sense anar lligat ! i això de la llibertat sempre ho ha valorat molt.


Des de sempre li ha agradat anar al davant meu, com si se sabés el camí , però te la delicadesa de girar el cap de tant en tant per si segueixo i si no em veu, dons torna corrent a buscar-me i només de veure’m torna a les seves. Amb tants anys clar que se sap el camí i tots els camins del terme, sap on és la font de can Sagnari ,  on des de petit si refrescava tirant-se a la bassa i bevia a galet  de la font, com una persona, tot un crac. 


l’abril de 2003 la Nadet , una col.lega meva ja el va inmortalitzar amb un oli, o sigui que des de molt petit que ja està en la galeria d’art de casa nostra. La seva mirada ens acompanya i ens dona seguretat, és pot confiar en ell.

Aquesta postura es la que adopta l’Antoine, jo en dic stand-by, ell observa el que fem, el que passa a casa, mira que tot estigui al seu lloc i que tot funcioni i no voltin estranys per la casa, talment com si fos el responsable de cuidar-nos i de que no ens passi res. Ell lladra a la mínima, coneix tot tipus de soroll, a casa hi han tres cotxes, i alhora davant de casa cada moment s’hi paren i aparquen tots els cotxes de les persones que estan malaltes i van al consultori; ell discerneix perfectament el cotxe de l’Oriol, després el de la Tere i com no el meu i mai s’equivoca, ho encerta sense veure´ls, es un  » casacarrabias «, quin oïda tant fi !,



El mimo que li fa l’Oriol, és de justícia, s’ho mereix, li encanta que l’abraçin i el minim, en una paraula  estima i es deixa estimar.


L’Antoine es cuida, cada dia pren les seves sessions de sol, hivern e estiu, canvia com canvia el sol, no cal que ningú li digui, i si el sol apreta molt ell es retira a l’hombra.


Com poden veure l’Antoine s’ho pren fil per randa, segur que aquests banys de sol deuen ser beneficiosos per la seva salut ; ho porta escrit en el seu ADN.


Ell aprofita qualsevol ocasió per apropar-se a qualsevol de la família, sempre et sorprèn amb la seva actitud, es un gos molt socialitzat.


Com poden veure ell sempre està present en totes les activitats i celebracions de la família, és un més, i clar a après que amb paciència es pot aconseguir que caigui algo de la taula, la veritat es que ens sorprèn la seva paciència davant l’olor del menjar; fins i tot posa cara de no haver trencat mai un plat.


L’antoine, la majoria del dia dorm i ho fa en qualsevol lloc, el que vostès estan veien és la postura que més li agrada, posar-se algo tou sota la mandíbula, i així si pot passar hores. 


Practicament, ell sempre està omnipresent en totes les reunions, està a l’aguaït del que passi o pugui passar al seu voltant ; mai se saps !!, no és vol perdre res, penso que si pogués parlar, ens diria com som cadascú de nosaltres, si som seriós, o poca-soltes, complidors, o uns frescos, si tenim paraula o no, si li agradaria menjar més sovint, o anar més al bosc, si ens veu ortodoxes o heterodoxes, si som gen de fiar o … espero que si que ho siguem , si l’estimem com ell ens estima, penso que te un bon concepte de nosaltres i està segur que mai l’abandonarem, amb això no s’equivoca. D’ençà onze anys que és un més de la família.



L’Antoine te els seus preferits, com tothom  i vulguem o no en Lluís ho és descaradament, s’ho ha guanyat amb els onze anys. Es ell que li ha posat les normes de comportament, és ell que la banyat des de que es a casa, tot s’ha de dir cada dia li costa més entrar a la banyera, ja te artrosi als malucs i segur que li fan mal. Eh! l’estimació per l’Oriol ja li ve de quan era petit, és ell i la Marta qui el vam portar per primera vegada. La definitiva el van dur l’Albert Costa i en Lluís, des d’aquest dia ja no va marxar.. L’Oriol durant aquests onze anys sempre la vist quasi cada dia i sempre li dedica una estona o fent-lo donar voltes a la taula del menjador, o fent-lo enfadar, l’Antoine li segueix el rotllo i dissimula i fa tot el que l’Oriol li fa fer, recordo que va l’Oriol qui el va entrenar a jugar a l’amagatall i sempre el descobreix s’amagui on s’amagui; el valora  i l’estima molt. Dinen junts i es precisament en aquesta hora  on l’Antoine li entra de cop la paciència i el canvi de cara. La cara adequada de no haver trencat cap plat, és la única per tal d’aconseguir algo de menjar .


Com que l’Oriol i la Marta viuen en un mas, de tant en tant  en Lluís i la Maria se’l enportent Ep ! la Tere i jo també i allí disfruta emprenyant als gatets , sort que els pares el tenen a ratlla, que si no ? Tot i les amenaces de la mare, l’Antoine no escarmenta i encara que sovint surt amb una esgarrapada al nas, no te por i hi torna. Els gats són la seva debilitat des de molt petit. Primer amb el gat de la nostra veïna la Maria (Llevadora ) i a continuació els gats del Manel, encara se’n recorda on s’amagaven fa 10 anys i després on s’amagaven els gats del carrer darrera de les jardineres del restaurant de Can Xapes. El millor restaurant  que he conegut amb una exel.lent  cuina i amb qualitat humana impressionant; tots ells amb gran empatia com la Carme, el Quim i l’àvia Fina; actualment ja fa temps que va tancar. L’ anyorem. Guardem un bon record d’aquells anys.


L’Antoine, al principi quan era petit, una vegada que havíem d’anar de viatge,  en Lluís  i jo el vam deixar a una guarderia a Sant Miquel de Campmajor , ens va doldre molt, perquè no es trobés tant sol li vam deixar una manta seva. Quan el vam recollir, gairebé no havia baixat d’una postada, ni havia menjat, ni gairebé begut, ni havia fet pipí, ni jugat amb d’altres gossos. Ens el vam endur i ens varem proposar no deixar-lo mai més , ho hem complert. Sí, amb uns moments d’ anomar-lo pel seu nom i acariciar-lo, ens va reconèixer i va fer el pipi més llarg de la seva vida. Quines coses tenen els animals oi ?  Tota una lliçó. Vam entendre que abandonar un animal era algo terrible. Segur que caminaria a la deriva, sense una meta i ja mai més ningú el cridaria pel seu nom. Es quedava sense saber qui era ell. Segur dins d’ell es plantejaria que és el que no ha fet be ? Ell es diria – si jo els estimava molt ?  i tindria tota la raó del món ! 


Abans us he dit que li encanta la família, és el seu tresor i nosaltres no sabriam passar sense ell. Abans us he parlat de que coneix tots els sorolls dels cotxes i és cert, però alhora en coneix molts més sap quin soroll fa el frigorífic quan periodicament s’engega, quan descongela, quin soroll fa quan algú li obra la porta, per agafar algo, el soroll de la porta d’entrada a casa, petits cops al pis inferior, o si algú obre la porta del garaig, és un expert en sorolls. Ell , de dia es passa llargues hores dormin, però de nit es el millor vigilant, és passa les nits amunt i avall, com fent la guàrdia es incansable. Analitza tot el que sent i ho contrasta per si pot considerar-se un perill.

Original de la Dra. Nadette Vinyamata, pediatra.

Tenia molt pocs mesos de vida, que la Nadet,  companya meva en l’art de curar,  li va dedicar un entranyable  dibuix en color , inmortalisant la seva mirada. Sempre li he estat agraït,  l’Antoine ja era així de jove, i encara ho he és.
              


Es un curiós empedreït, tot li fa gràcia, olora totes les plantes  i de vegades en menja, no sempre, ho fa quan no es troba be; curiosament sempre es la mateixa planta, ho deu portar inscrit en el seu ADN, perquè la seva mare no va tenir temps d’ensenyar-lo, donç com poden veure a les fotos del principi, era molt petitó quan el van apartar de la seva mare. Aquí estava mirant un porc-espí i tenia dubtes, sobre si fer-lo córrer o  deixar-lo estar ? li vaig aconsellar que passéssim de llarg.



Fins i tot reposa dolçament, diríem que amb pau, ell sense que ningú li demani va a la seva habitació a buscar-se la seva manta i se la col.loca per adormir-se, sota el cap. Ningú ho diria, però quasi cada dia somia una bona estona.



Aquest es el seu lloc preferit, sobretot a l’estiu, hi passa més corrent d’aire i a més és el lloc de rebre els forasters i  als de casa, a tots els dedica una bona lladrada, no se’n escapa ningú. A més dies fora de casa, més bronca i així anem tirant, te una memòria esplèndida, sembla que porta els comptes de les hores d’absència.
L’Antoine és un animal de costums, sap perfectament els seus horaris de passeig, de menjar, en quina habitació comença a prendre el sol, on s’ha de posar a les 12 del matí, a la tarda  o sigui després de dinar li toca un passeig i ell ho sap de sobres, està tant content , tant ! que se’n porta el ninot de roba a la boca, apa ! tots a passejar, a la seva edat no li fa cap mena de vergonya sortir al carrer mossegant el ninot. Al final li prenc, perquè a mi si em fa vergonya sortir al carrer amb el gos mossegant  el ninot de roba.
A casa si no sabéssim quan comencen les estacions de l’any, seguin els seus passos ho sabríem, cada estació te el seu lloc preferit i així va canviant primavera, estiu, tardor e hivern i mai enganya .


L’Antoine sempre fa honor als amics i forasters, no li costa res, posar-se al seu costat i fer-se’ls seus.
I tot s’ha de dir, que per no haver volgut mai un gos a casa, Déu ni do de lo amics que som, confiem mútuament , ell s’ho ha guanyat tot a pols, se que li preocupo i sempre que entro a casa em saluda efusivament i busca un joguet per fer-me jugar; potser , em veu estressat pels alts i baixos de la medicina ?per l’ incertesa dels temps presents ?  potser sí !. Ell tot s’ha de dir, es conforma amb molt poc : que l’estimin i la resta van vinguen sol .


He de dir, que l’Antoine es un gos valent, gairebé no te por de res, és atrevit i fica el cap en qualsevol forat per saber que hi ha dins, més d’un ensurt s’ha endut, però, sí te por, des de molt petit al veterinari, se sap el camí de memòria, i ja es veu perdut quan el fem pujar al cotxe . L’estona a la sala d’espera se li fa eterna, sempre vol marxar i mira que en Joan el mima i el tracte amb delicadesa, però és superior a les seves forces.
Cal que us digui el carinyo que te per la Maria , ella sempre li fa els honors que es mereix i l’acaricia llargament, fins que queda mig relaxat.


 Per acabar i sabent que em deixo moltes vivències al sac de la memòria,  els presento el que en altre temps fou el seu pare, un autèntic Shar-pei, és deia Tomàs; tots guardem un entranyable record d’ell, tot un personatge, amo dels seus dominis, que per cert eren amplissims i sovint els recorria sol, també molt atrevit. Recordo que més d’una ferida li van fer no se si altres gossos o algun porc-senglar.
Penso que hi ha publicat un llibre que es titula  «El cel dels gossos  » ,  hauré de buscar-lo, però tanta bondat no m’estranyaria que tingués un premi. He trobat una adreça que diu Tots els gossos van al cel , seguiré buscant.


M’oblidava la seva al.legria, també la mostra amb els seus sorollosos cops de cua, que se senten fins i tot des de les escales de casa, de vegades penso que ha de tenir agulletes.
M’he oblidar de dir-vos que Antoine  per Nadal fa 12 anys i precisament coincideix amb la reunió familiar a casa dels avis, enguany potser que sigui a Cornellà i  des de sempre esta sol, únicament amb la companyia de l’Albert, que el cuida, aquests dies. Clar respectant les tres sortides al dia, les costums son les costums i s’han de mantenir. L’Albert  ho fa . 
Per si decàs l’Antoine se sap molt be,  el que s’ha de fer cada dia, no s’oblida de res, fins i tot ens recorda  les nostres obligacions.
Quand anem pel carrer i em para algun pacient, que em vol explicar alguna malaltia  que no va be o preocupació d’algun familiar que no pot esperar, l’Antoine mai protesta, estigui el rato que estigui, ell amb tota la paciencia del món aguanta l’estona que façi falta , s’asseu i espera que s’acavi la trobada; aquesta actitut la te des de molt petit.
Una abraçada a la família, a l’Albert  per la seva paciència, amics , coneguts i amics dels gossos.
Cornellà del Terri 16 de juny de 2012.

Em permeto amb data de 27 d’abril de 2013, allargar una mica aquest article sobre l’Antoine, amb motiu de que ja te 13 anys i ja es un avi, pels ossos els anys passen volant i no te’n adones i ja li començen a sortir malalties, com l’artrosi dels malucs o dit en termes científics les articulacions coxofemorals, el pobre molts dies no sap com asseure’s, s’ho ha de pensar dos cops i a continuació fer-ho a poc a poc, després la Leismaniosi també fa estralls, el es medica d’ençà els 2 anys de vida, i gracies a no saltar-me en cap cas la medicació, ha arribat a vell. Que voleu que us digui, està adorable s’ha tornat més mimós i vol estar més al teu costat que només fa un any; ja no surt a caminar als matins i després de dinar de vegades quan estem a un Km. del poble ell mateix gira i enfila el camí cap a casa, cosa inèdita.

Ell, s’estima molt a la Maria, no li costa res asseures al seu costat i deixar-se acariciar per ella. Ell va repartint carinyo tot el dia. Està al tanto de tot el que es fa a casa i ho vigila tot; només li falta parlar.
El meu pare que durant molts anys va tenir gossos, i que els estimava molt, ha fet un escrit per l’antoine que el publico, perquè esta ple d’estimació vers ell, vostès mateixos:

L’Antoine mai ha sortit de Cornellà del Terri, be si ha sortit fins a Sant Antoni de Calonge i fins a Can Magot la casa on viuen la Marta i l’Oriol i la neta Mar, qeu el pare no vapoguer coneixer. 


El nostre pare Sisquet Capdevila i Pons, també el mimava molt i se’l estimava, aqui ho podeu veure, i ell es deixava acariciar, se sentia important.
Quan marxen queda al cuidado del nostre benvolgut amic Albert Costa, que l’Antoine l’estima com un més de la familia.


Aquest escrit la fet un avi de 90 anys, que tota la vida ha fet de pagès, però mai ha deixat de fer versos, molts, dedicats a la Mare de Déu del Tallat, de qui es un gran devot.Alhora ha omplert centes de pàgines. La seva debilitat es agafar un paper en blanc i començar a escriure; moltes vegades l’hem vist aixecar-se a les 6 del matí, perquè quan ens aixequen a les nou, ja trobem per sota la porta un escrit per a casdasqun dels membres de la familia i si hi ha algun foraster també li dedica unes linies, desitjan-li que es trobi be entre nosaltres i que disfruti del país i de la marinada. 

L’Antoine molt malaltó d’una articulació que de tant en tant li fa un vessament i li fa molt mal i li costa caminar. Sempre que pot es dona un bon bany de sol.


A la nostra mare, ni ha escrit un cada dia, cada dia una sorpresa, cada dia un nou desitg, cada dia dient-li que era la nineta dels deus ulls, ep ! encara ho és als 86 anys.


Festa de la Mare de Déu de Montserrat 2013.

Quan vam anar a Rocallaura de romeria a la Mare de Deu del Tallat, l’Antoine estava molt malalt, tant que no podia caminar , no menjava, vomitava, i estava molt trist, li costava baixar 4 escales per orinar, un turment per ell. Sort que el veterinari li va encertar el diagnostic i li va donar estreptomicina/penicilina 14 inyeccions i ara es troba la mar de be.


Es grandet , camí dels 14 anys, però se sent mimós i li encanta posar el cap a la falda de la Tere i així si passa molta estona. Estem molt contents de que s’hagi recuperat.
Ja estem a l’estiu, i a tranques i a barranques, va tirant. Sovint l’Oriol se’l emporta a Can Magot, on respira en plena natura i comparteix la vida amb 7 gats  i un gos que es diu Pancho, molt juguetó i atrevit, de vegades el fa enrrabiar, perquè aquest es molt jove.
Mireu  el Magazine de 23-6-13, l’article de la Lucía Etxabarria acaba  dient que . » Vivo confusa y asustada y cuando más conozco este país, mas quiero a mi perro «.
Ja estem a la trador, ha passat l’estiu sense ploure, trist per tota la pagesia, però més per  nosaltres a l’Urgell. Ara ja estem a 8 de desembre de 2013. La collita d’olives se’nanat a norris, els dies que podíem va ploure 4 dies seguits i ho vam deixar. Ara ens ho farà el Magi un un pagès com Déu mane, ja ens ha fet les ametlles i ara toca l’oli, esperem que aguanti.
Aquí va una foto del nostre Antoine anat de passeig al capvespre, a la posta de sol, com poden veure va tirant amb les seves pastilles contra la Lahismania


Amics meus tots anem tirant, tots amb pastilles, jo també. Es una meravella als dos ens van be i anem tirant. Tinc  molta sort d´ell, que m’obliga a caminar cada dia. Vivim l’un per l’altre, ens coneixem de sobres, tenim molta sort.
Més endavant us aniré informant si tenim sort de viure. Bona collita d’aulives als meus veïns de Llorens de Rocafort.

Dia 8 de gener de 2016. L’antoine ha mort ! tenia 15 anys.

Fa dies que esta malalt, amb vòmits, i singlots, però la gana no la va perdre fins la vigília de Reis  de 2016. S’eforçava per fer-nos contents i menjava tot el que li posàvem, tot no,el pinso no el volia, ni el quesito el caserio que mati i vespre li donàvem amb la medicació a dintre, no el volia, si menjava salchichas de Franfurk i li posàvem la medicació dintre. Al final dos dies abans de morir tampoc ho volia. Vaig optar per punxa-li la medicació que el veterinari havia prescrit pel dolor.
Si vostès repasen tot el llarg article del present bloc, ben segur que podran gaudir de la companyia que l’ Antoine ens ha fet a lo llarg de 15 Nadals, Ell tenia ben entès que era un gos de companyia i preferia estar dins la casa que al Jardí, sempre estirat als peus d’algú de la família com el Lluís que sempre el banyava i li tallava les ungles.

El carinyo era mutu, els dos es respectaven molt i certes coses nomes les aconseguia el Lluís posant-se serio, però s’ho deixava fer, i després sortia pel poble a donar el seu passeig tot guapo. Penso que ell em va passejar a mi durant els 15 anys.



Com li agradava donar un vol amb el Tio Pepe (Josep Sobirà), pels voltants del poble, junts durant anys van recórrer tots els carrers.



Com li agradava a l’Antoine anar » de colònies uns dies a Can Magot «, se sentia com a casa , encara que els gats el tenien molt preocupat i els feia corre o s’emportava alguna esgarrapada al morro. però allí tenia la companyia de tres gossos més i tot era una festa.
Ara ja un dia sense ell, ens costa acostumar-nos a la seva super presencia , tu anaves la water o a la cuina, o a l’habitació i l’Antoine t’acompanyava, sempre es feia present. Aquest estiu se’l va passar enter a l’apartament de Sant Antoni de Calonge, li encantava respirar l’aire de davant del mar des del cinquè pis, com li agradava anar donar voltes pels carrers del voltant, donç com hi havien molts gossos tot el rato olfatejava pi-pis i passejar-lo era fins i tot pessat perquè el passeig durava i molt; però ell disfrutava.
Como le gustava a mi sobrino Jesús Arias Martin, cuando venia todos los veranos a descansar y disfrutar del mar i de relajarse paseando a l’Antoine por el paseo y por los caminos de tierra que van hacia las urbanizaciones de detrás y el camino que se dirige hacia el monumento Canviar el món del Forun de les Cultures, cerca de Calonge. Ambos se compenetraban muchisimo.
Be li agraïm que ens hagi fet la vida agradable durant tants anys, li agraïm de vetllar per nosaltres nit i dia quan algú tocava a la porta, en el passeig diari  pel bosc si veia que jo em retrassava ell tornava darrera per veure que em passava.
La Mar es divertia quan et veia i si cridaves, es tronxava de riure, i tot menjar–se un iogurt estan lligada a la cadira ella  es torcia, aixecava les estovalles de la taula i et buscava, » el uauau » i si el veia somreia,
Mil gràcies per unir-nos a tots i de celebrar totes les festes al nostre costat.
Has marxat sense donar-nos feina, l’ últim dia et retiraves de nosaltres i anaves a descansar a racons mai vistos del jardi i devant de casa, però lluny de la família. Estaves molt  malalt. Sort que mitja hora abans de morir,  amb el morro va moure la porta per entrar al menjador i estirar-se. El vaig punxar, respirava depresa, amb una amiga li varem donar la ma aguantant la seva pota i així va morir. Ha sigut un gos molt estimat, tant que mai li hem dit gos, sinó Antoine.
Dono les gracies al nostre bon amic Albert Costa per haver-se cuidat tants caps de setmana i vacances i dies entre setmana de l’Antoine, de donar-li el menjar i la medicació per la Leismania, els dos es coneixien i quan veia al Costa corria a fer-li uns mimos i l’abordava volguent-li dir hola noi.  
També vull donar les gracies a l’Antonio Lopez Vazquez pels dies que la passejat i li ha donat menjar. Gracias Antonio por tu cariño hacia Antoine.
Encara més gracies a la família Balboa-Corominas per tanta complicitat amb l’Antoine, tots el mimaven, la Claudia també,  el cuidaven i el passejaven tot i més, anaven sovint a la font de l’esglesia de Sords.  Gràcies Juan per no haver-te descuidat mai de la medicació de l’Antoine, per això ha arribat a ser un avi. Moltes gràcies a tots. i com no donar les gràcies a la Mari del bar, que sempre que s’escapava m’avisava, també a la Gemma Ros, la que fou en altre temps la meva secretaria, l’estimava molt ,el mimava, l’acariciava,  estava al tanto d’ell i quan es presentava a la sala d’espera se’n cuidava de tancar-lo a les escales, després de fer-li un grapat de carantoines, també la tenia en consideració quan la trobava al sortir a donar un vol. Quan vam anar a viure a la casa actual,l’Antoine disfrutava tornant com distret cap el consultori, havia sigut 12 anys casa seva i la Gemma el feia tornar o em telefonava. Mil gràcies Gemma, tenim altres boniques històries , com un bon dia de l´estiu de 1999, vaig visitar a dos nens que els acompanyava el seu pare; després de visitar el més malalt, vaig anar a la meva taula per explicar-li al pare el diagnostic del seu fill i el pare abans d’escoltar-me, amonesta al seu altre fill que estava sota la meva taula dient: – nen deixa el gos del metge en pau ! i jo dic quin gos ? dons el seu que esta fet un cargol aqui als seus peus, vaig quedar sorprès del tot i la pregunta va ser cuanta estona porta ? ningu ho podia dir. El vaig fer sortir i el pare rapidament em digué, no el façi marxar que li queda molt be, dona caliu, i dona personalitat a un metge de poble;  això només ho veiem a les pel.-licules. De totes maneres el vaig fer marxar,   Tot molt tendre.
Com t’agradava que els petits del col.legi de Cornellà a l’hora del pati et cridessin pel teu nom  i al sortir si passaves per allí tots et volien acariciar-te les orelles i tu et deixaves amb una paciència infinita , mai vas  mossegar cap nen ni persona gran, ni tampoc espantar-lo.
Llegiré el llibre tots els gossos van al cel o un altre que diu » El cel dels gossos «, has complert tots els requisis de bondat, res de rencor, d’inocència, de tendresa, de simpatia amb els amos, i de menjar sempre tot el que li donàvem.Els gats del barri han hagut de correr molt aquests 15 anys. 
No vull acabar  sense donar les gràcies pels cuidados que durant 15 anys li ha donat el Sr. Joan Mariscot, exel.lent veterinari i millor mersona.
 L’ únic que hem deixat es tallar-te les ungles, no t’agradava gens ni mica, encara que t’ho fes el nostre fill petit i amic teu Lluís. 
Has fet honor a la teva raça.

Adéu Antoine. T’estimem.


Pep.