Entradas con la etiqueta: compartir

CRISTIÀ A POSTERIORI. » POC ES MOLT «

Lluc , escriu els Fets de Jesús, i després els Fets dels Apòstols. La nostra conversa eren retalls per a escriure els Fets dels cristians del s. XXI, des de les nostres contrades, en una diversitat tan enorme que passa pel P. Estanislau ermità de Montserrat, Santuari de Lourdes, el Pla de l’Estany …Tot això va sorgir d’un e.mail d’agraïment per part del pare F. Riera, d’una estona de companyia mentre sopava un saborós entrepà, després de la xerrada sobre l’Envangeli de Lluc a l’auditori de la parròquia de Sta. Maria dels Turers .
Dons , agafant la paraula al pare F. Riera s.j, dono pas a una vida, d’un cristià modèlic, es tracta d’un capellà de poble, amb una entrega total a la comunitat, on servia amb tota la devoció que el seu ministeri l’impregnava. Ell que ho havia deixat tot per amor al Crist, es va llençat de ple en el patiment dels homes, en la seva manera de ser, vaja va anar  a corre-cuita a  fer-se un més de les parròquies de Sant Aniol de Finestres, Sta. Esteve de Llémena i la Barroca, els problemes de la gent, eren els seus, tant com les alegries.Tenia ben entès que a Vós només si pot arribar per mitja dels germans, sense cap viarany.



Es tracta de : Mossèn Eugeni Serra i Sala, nascut a Vilafreser el 10 de juny de 1933. Va fer els estudis eclesiàstics al Seminari de Girona i fou ordenat prevere el 6 de juliol de 1958. Va exercir el ministeri primer com a vicari d’Hostalric. Del 1960 al 1961, Vicari de la parròquia de Sant Josep de Girona. Del 1961 al 1964, Regent de Sant Miquel de Cladells i Encarregat de Sant Pere Cercada. Del 1964 al 1971, 


Regent de Maià de Montcal i Ecònom de Segueró. Del 1971 al 1984 (13 anys), primer Regent i després Ecònom de Sant Martí de Llémena, Regent de Sant Esteve de Llémena i Ecònom de Granollers de Rocacorba, 

Porxo-comunidor de L’església de Granollers de Rocacorba.


Sant Aniol de Finestres i la Barroca. Del 1981 al 1984 fou nomenat arxipreste de l’Arxiprestat del Llémena. 


Porxo a la sortida de l’església de Sant Martí de Llémena.


 Des del 1984, Rector de Sant Climent Sescebes, Espolla, Mollet d’Empordà i Masarac. Del 1990 al 1994, arxipreste a l’Arxiprestat del Cap de Creus. Va morir a Girona el 17 de desembre de 2006 als 73 anys.


Això, ho trec ara , arrel d’haver sapigut la gran historia d’ aquest capella de poble, que al cap de onze anys de ser mort, s’ha trobat en un armari els tiquets de pagament mensual al » Regien Especial Agrario » Tesoreria General de la Seguridad Social, matrius que els hauria de tenir cada interessat i no els tenen . Com que no us puc posar cap matriu dels pagaments mensuals d’aquesta bona gent,  xafaria de ple, aquesta bonica història. 
 Perquè us feu una idea del resguard-matriu que es quedava el pagès us poso un exemple : un rebut de casa, clar la data no es la que toca, així sabreu de que es tracta:



Mossèn Eugeni pagava de la seva butxaca, el tiquets de cotització mensual, parlem de l’any 1974 (dos-centes pessetes), d’unes   família pobres del municipi de Sant Aniol de Finestres , cada més, durant molts anys, tants que ….. ……i que ells/elles mai ho van saber, i que a l’edat corresponen van cobrar i encara cobren la pensió, sense preguntar-se res, sense fer-se cap plantejament ni raonament, com si fos la obligació de la S.Social pagar-los, mai van pagar però cobren; quina sort oi?. 
Quin mèrit te mossèn Eugeni Serra …., que va estar més de 15  anys, del 1971-1986)  a Sant Esteve de Llémena i les altres dos parròquies, i que mai ho va dir a ningú i que segurament un cop a Sant Climent de Sescebes va haver de  continuar pagant en el més estricte anonimat, perquè sinó actualment no estarien cobrant la pensió.
Ara al cap de molts anys s’ha descobert i que em deixa trastocat, perquè això si que es cristianisme pur » el que faci la teva ma dreta que no ho sàpiga l’esquerra » o sigui que els interessats mai han sapigut res del gran favor que els va fer aquest mossèn, que per mi representa l’esperit de Jesús i em porta a les Benaurances. Aquest mossèn si que tenia entès l’evangeli del Senyor. Tot s’ha de dir en aquells anys 1975 ell, cobrava 3000.- pessetes cada mes.


 No se on vaig llegir, que un només es pot considerar cristià » a posteriori «.  Si ajudes algú i ho expliques als 4 vents, això no te cap mèrit, també ho fan els pagans. Segur que aquest mossèn de pagès que cobrava » quatre duros al mes «, ep ! és un dir, però no massa més, i que era pobre, o pobrissim, el poc que tenia ho va invertir i molt ben invertit. Com m’hagés agradat conèixer aquest mossèn, aquest home de Déu. Clar, els beneficiats mai li han pogut donar les gràcies, perquè no saben res de res;  que gran…… jo no se si hagués pogut seguir pagant aquesta quota mensual, a lo llarg de gairebé tota la seva vida.

Ho publico perquè es una història que desborda amor al proïsme per tots costats.


Tothom,  que ho explico queda meravellat. El mossèn mai ho va dir a ningú i se’n va anar a la casa del Pare sense fer-ho public. Vostès mateixos, sense paraules. Veieu com hi han homes d’església exemplars ? per sort ni han molts i n’he conegut encara més  !!!, la llista seria llarga. Sí , que en l’història , hi han hagut capellans poc evangèlics, però en conec més d’exemplars i que segueixen el Crist a ulls clucs.
 Estic convençut que els justos aguanten aquest món.


Els regidors de l’Ajuntament de Sant Aniol que vam dinar junts el dia de Santa Llúcia, em van dir que només d’arribar de mossèn el varen nomenar secretari de la càmera agrària de Sant Aniol de Finestres.
Expliquen, els que ara tenen seixanta anys , entre ells  l’alcalde de Sant Aniol Sr. Francesc Oliveras i Torrent, que es recorden que mossèn Eugeni Serra, va arribar conduint un cotxe Dos cavalls, turisme Citroën (sobre descapotable), destartalat. Aquests mateixos homes que llavors tenien 17 anys i anaven a classe d’extensió Agrària, van decidir i organitzar una colecta per tal de comprar un Diane 6 pel mossèn, ho van haver de fer en dos vegades perquè, a la primera no van reunir la quantitat necessària, el cotxe costava 80.000,- Ptes. assegurança inclosa. A la segona ho van aconseguir, tot una gran alegria per part del jovent de l’època. Ells i totes les famílies estaven orgullosos que el seu mossèn anés una mica vestit. Aquest cotxe va donar grans serveis a la gent de la Vall del Llémena, no solament al jovent.
El diumenge portava a la mainada al cine de la Caseta de Les Planes d’Hostoles. Els poso aquesta propaganda del cinema perquè la trobo única per ser un cinema de poble. Tot un luxe.


La veritat es que no se com va venir a parar a les meves mans aquest tarjetó tant entranyable com anunciant la pel.licula El  Hombre de Hierro. Només poso l’anunci de la pel.licula, perquè poca gent ha tingut a les mans una propaganda del cine de La Caseta .


Així ,van estrenar el cotxe,  amb la pel.licula BEN-HUR, que el mossèn amb tota la paciència del món  anava fent viatges cap a Les Planes, fins a 10 o més, vaja  els que van convindre.  Tothom estava content.
En quant a futbol, jugaven tots els poblets de la Vall, contra el Sant Gregori. Com anècdota dir que el mossèn de sant Martí de Llèmena, mossèn Dídac Faig i Vinyes, si jugava al futbol amb la sotana lligada a la cintura.
Puc dir que als meus 67 anys , he conegut capellans exemplars, modèlics, cent per cent evangèlics, persones que ja són santes, encara que l’església no els farà mai sants. Ep!!! també he conegut persones seglars amb una bondat que els feia dignes, d’admirar-los i d’imitar-los en fi , persones de tota mena, però el quid de la qüestió era que tots ells no donaven el que els sobrava, sinó lo que necessitaven per viure, des de les seves sabates, donades al carrer mateix, la seva roba, el seu llit i matalàs, el seu armari, la seva taula i quedar-se amb l’habitació buida i haver de dormir al terra, per amor a Aquell que tant estima als més pobres i germans: quan a un d’aquests petits ho féreu, a mi m’ho féreu. Veient aquest relat si poden dir ben alt que » La bondat aguanta aquest món «
. Gent que han portat les Benaurances al límit entre ells l’escolapi pare Josep Maria Segura, que va fundar la Olivera a Vallbona de lesMonges i que serà un més de la llista dels fets dels cristians del segle XXI. La llista serà llarguíssima.

Pep

SANT BERNAT EN PLE MES D’AGOST

Es dilluns, 20 d’agost de 2012, festa de Sant Bernat, un gran sant i pare de monjos, Sant Bernat de Claravall. A Solius , Poblet, Vallbona de les Monges ho cel.lebren per tot lo alt, més haviat tiren la casa per  la finestra , el Sant be s’ho val i el seu eslògan Ora et Labora també, aquests monjos s’ho han pres en serio i no anteposen res a l’amor del Crist. Me’n vaig assabentar pel full dominical, o sigui al sortir de missa a Sant Antoni de Calonge, anunciaven la festa i asseguraven la presència del Sr. Bisbe.
 Entre els assistents més d’un em va dir el mateix. Ja se que recordar-se d’un Sant tant important i a més pare de l’Esglesia, només un dia a l’any es  ben poc, però no puc lluir de més, sóc molt limitat i no tinc present tot el santoral, encara que si que el porto des de molt petit incorporat al meu interior les festes litúrgiques de l’església. Els meus pensaments van primer pels malalts, que són els importants .També he de dir que amb la gent gran a la consulta, ens relacionem perfectament i sense cap mena de dubte, quan han de tornar de visita. Sí els dius torneu per Sant Miquel, queda clarissim, vindran; si ho canvies per Sant Cosme i Sant Damià també vindran, si comentes que seria bo veurens per Sant Martirià cap dubte, o per santa Teresa del Nen Jesús , no fallaran, o per tots Sants cap dubte o si els dius per Sant Andreu, no cal que s’ho apuntin, et iduen tranquil doctor (Tots Sants el primer i Sant Andre lo darrer) són els joves acompanyants que no s’aclareixen amb el santoral, i per ells parlar-los d’aquesta manera es un vertader  » lio «no se que ha passat, però tot gira molt de pressa i practicament això de les festes ha passat a millor vida. En la propera relació de festius  que s’observen a la cort eclesiastica de Girona no hi trobarem Sant Bernat, però tots saben que te una importància enorme dins l’Església Catòlica.

Constitutiones Synodales Dioecesis Gerunden, Illustrissimo et Reverendissimo Domino D. FR. Michaele Pontich.Episcopo Gerundensi  DC.LXXXXI.

Jo,  estic content,  al menys seguirem entenent-nos amb els avis, ells no tenen cap dubte sobre quan s’escauen les festes fins i tot saben quan es Cinquagesma (festa major de Sant Feliu de Pallarols )  o el diumenge de Quasimodo (Es el diumenge posterior a Pasqua » dominica in albis «. Amb les paraules llatines » quasi modo » començava l’introit de la missa del dia), o quan s’escau Sant Sebastià o Sta. Llúcia (Festa major de Palol de Revardit) o per Septuagèsima ( són les 9 setmanes abans de la Pasqua), o sigui el calendari litúrgic regia el curs del temps i també les feines del camp,  el canvi de les llunes també calia tenir-ho present ! Encara ara si consulteu el calendari del pagès fa referència constant a les llunes.

Tots els dies són bons per anar a Solius, primer a missa, i al cap d’una estona de parlar i saludar els monjos, hostes i persones conegudes , tot seguit comencen les Vespres. .

Els monjos van rebre al Sr, Bisbe i a tots els fidels vestits amb l’hàbit blanc i negre, estaven molt monàstics, jo diria que l’ hàbit festiu de Sant Bernat dona  més solemnitat a tots els oficis de la Comunitat.

Jo, aquesta ordre em te robat el cor, es seu lema Ora et Labora  es molt propi de gent que no vol ser en cap cas una carrega pels altres.. Tota la gent de l’Urgell ja em crescut amb el rerefons de l’ànima cistercenca, Penso que cap més ordre s´hagués pogut ajustar més en aquells terrenys de secà, mai es podrà pagar la feina feta per aquells monjos en terres acabades de conquerir. Ells de la necessitat en van fer virtut i fins aquí hem arribat. Una gran virtut seva es no posar-se mai mèrits en res.

El Sr. Bisbe, en tot moment va estar molt entranyable, cel.lebrant una missa pels seus, amb molt de carinyo pels monjos, ep ! per nosaltres també, però més per ells que ho havien deixat tot per seguir el Crist.Va fer una gran lloança als vots de pobresa, castedat i obediència, com a contrapunt a la deriva de  l’actual societat que ho vol tot per avui, sense esforç i que oblida els més necessitats i és dedica a cultivar el propi cos com a única meta. Hedonisme i punt. Sempre tenen present els  valors de la societat en que estan immersos i el missatge evangèlic el viuen nit i dia. … em desperto i encara estic amb Vós… La seva pobresa impressiona a propis i estranys.

Quan veig incensar l’altar, a la Creu i a la Marededéu durant l’inici de la missa, durant l’ofici de vespres o mentre es canta  el Benedictus a l’hora de Laudes, ho trobo molt be i comprenc la importància que te tot plegat en quan a adoració i respecte; però m’agradaria que algú m’expliques la base teològica de l’incens durant el Magnificat i durant el Benedictus ??? No és pot saber tot oi ?

El bisbe va fer una solemne crida a ser Llum i Sal per tots els que s’acostin a Solius. Jo puc dir que fa anys que ho són, només cal mirar la colla de fidels que ompliem l’esglesia, per veure que si que són llum per tots nosaltres. Aquella colla de joves que un dia van arribar a Solius, han dut la paraula de Déu més enllà d’aquest racó de món.

Les pregaries i els cants es van anar succeint fins a arribar a la consagració. Les veus de tots el monjos i més la del pare Jaume dona caliu i solemnitat a la litúrgia, sempre rica fins i tot pels que no creuen. L’església estava plena de gom a gom, una festa com aquesta no passa per alt.

 La missa va continuar fins  al moment tant entranyable de donar la pau de Crist. Ens la vam donar amb una forta abraçada amb l’Anna Bové que tenia al costat, i amb d’altres fidels. L’ambient festiu era palès. Fins la diputada al Parlament de Catalunya  Gloria Renom se la veia en pau i irradiava  pau i ens la va transmetre. La pau del Crist !  Estàvem en família, diguem-ne molt ben acompanyats.

Només vull fer esment de passada a la figura del pare Edmón  Garreta, molt vellet, però amb el cap clar, es recordava molt be, de quan amb la mare abadessa Frederica de Vallbona anaven amb cotxe a les reunions del capitul general de l’ordre, temps era temps i també molt més joves; el germà Albert en dona testimoni, explica que es trovaben a l’àrea de Montblanc. Ara em va assegurar que no surt, fa vida cent per cent contemplativa. Sempre veig mostres de carinyo vers ell per part dels seus germans monjos.
Vull agraïr per endavant el somriure que ens va dedicar el germà Albert des del seu lloc a l’altar, una vegada feta la gran reverència a la Creu. Si a Déu hi hem d’arribar per mitjà dels germans, veig que ell i la resta de monjos estan ben encarrilats i segur que Sant Bernat des del cel està orgullós d’ells.

Per acabar la missa tots vam cantar els goig del pare Sant Bernat, bisbe inclòs, com poden veure a la foto de dalt. Mai els havia cantat, no se perquè. La veritat és que no m’hagués molestat escoltar-los sencers. No se si mai s’han cantat o és que són molt llargs .

Tot s’ha de dir a la sortida vam compartir fotos i tertúlia amb amics que estiu rera estiu ens trobem a Solius, quines coses Déu meu ?, Com la Sra. Thomas de Barcelona, la Sra. Gloria Renom i el seu espòs, l’Anna tant  acollidora que ella sola fa els honors al que es troba mig perdut en el petit món de Solius. Va ser un plaer saludar al pare Prior, i el pare Jaume que pels anys que l’escolto sap molta música; aquests monjos són un niu de sabiduria i sota cada hàbit i ha un savi.He de dir que  de vista feia molts anys que els conec a tots, però com que sóc tímid, només em quedava amb el germà Albert que tot s’ha de dir te una paciència 100%  cistercenca. Més que agraït ! .Ara ficats a recordar, he de dir que el primer monjo que vaig tenir contacte l’any 1982 va ser el germà Albert i ell em va presentar al germà Felip (a.c.s.) fill d’Osor.. No puc passar per alt l’entranyable record al Sr Josep Manyer (a.c.s), que sempre ens recordava que —estimar es tota la LLei…. Anyorem la vostra bondat i el vostre model de vida, en una paraula el vostre tarannà cristià !. M’agradaria que us llegissiu l’entrevista publicada a la revista  de Girona nº 271 d’abril de 2012, publicada postmortem pel periodista Xavier Cortadellas . També hi ha una resposta a un escrit de Mossèn Ballarin al diari AVUI l’any 2008, que es titula L’ISLAM ,  una resposta plena  de seny i molt respectuós amb l’Islam com sempre, però posan els punt sobre les is, i cada cosa al seu lloc; cal tenir en compta que ell era un gran  ARABISTA i alhora independent. Una abraçada ben càlida per la Sra. Perpinyà!
 Una vivència que trobo d´allò més encertada a Solius es que quan acaba la missa els monjos surten a fora de l’església a parlar amb els hostes, fidels, forasters, encuriosits i demès persones com poden ser turistes que frequentent el monestir, només pel fet de saber que es Solius o qui són aquesta gent o tant sols per veure l’exposició de pessebres, sempre interessants o la natura que l’envolta.

Per què es puguin situar i no es perdin si van a conèixer aquests monjos cistercencs al Monestir de Solius.

He de dir que be farien els mossèns de les diferents parròquies, que a l’acabar la missa poguessin compartir una estona amb els seus fidels, i interessar-se pels seus problemes, de salut, econòmics, espirituals, o com van els fills, o senzillament tant sols pel plaer de compartir una estona,  etc. però ja se la resposta, no hi han capellans i els pocs que hi ha han de dir dos o tres misses cada dia festiu. Que ningú s’ho prengui malament, tant sols  ho deixo apuntat com un bon desitg. Jo els respecto i els estimo amb tots els seus defecte i qualitats. Són únics, ells ho han deixat tot , han renunciat a lo més fàcil i han optat per lo difícil, es passen la vida valorant i ajudant  i fent costat als qui no és res als ulls d’aquest món. Feina no gens fàcil en els temps que corren. Enhorabona monjos de Solius, de Poblet i monges de Vallbona, ep ! això també va pels mossèns. Ànims.

Litografia de’n Parcerises, del llibre Bellezas y Recuerdos de España (Catalunya)

Aquí va la litografia més antiga que existeix del monestir de Vallbona de les Monges, és pel pare Edmón Garreta, que ben segur que li portarà molt bons records.
També m’abelleix posar la foto d’uns joves monjos que van arribar de Poblet, a més d’un li pot agradar i alhora  també li portarà molt bons records.; més d’un estarà content de poguer contemplar aquesta foto.

Bon final de vacances a tots.
Aquesta fotografia de la Verge de la Sala Capitular de Vallbona també va per vostè pare Garreta.

Marededéu de la Misericordia de la sala capitular de Vallbona de les Monges.

El que te molts bens, ha de dedicar moltes hores a cuidar lo que te i el que te poc o res, pot dedicar tot el temps  a ser ell mateix i a escoltar , ajudar , consolar i estimar  als altres; te el seu encant no tinguin cap dubte. Poden probar-ho, he de dir que no és fàcil.   Ànims.
Una abraçada a la Comunitat de Vallbona en aquest dia tant important.
P/D : Hi ha un petit video d’un moment molt entanyable de les vespres, si puc el publicaré , però sino ja miraré com ho puc fer perquè el pugueu veure i disfrutar.

Pep.

SANTIAGO UNA GRAN META , 2 DE JUNY DE 1999. DE BURGOS A PEU FINS A COMPOSTELA

 Un any abans , o sigui  el 1998, vaig decidir fer el » Camino de Santiago», animat per gent que l’havia fet i alhora havia sentit explicar la beatitud del camí, el mistèri que l’envolta, de la diversitat dels pelegrins, d’un món espiritual molt ric i present en cada moment, un camí iniciàtic, un camí ple d’hospitals de peregirns i esglésies romàniques, vaja un somni, guanyar el JUBILEO DE L’ESGLESIA el perdó dels pecats, vital  per un creient. Amb tot això de fons, vaig començar a preparar el » Camino», amb el vist-i-plau de la familia.

Us poso aquest mapa per què pugueu veure els itineraris d’entrenaments setmanals, tant la volta a l’Estany, com les pujades a Rocacorba, com les pujades als Angels i les caminades els dimarts al mati cap a Vilamari, Sant Esteve de Guielbes,Vilavenut, Galliners, Ollers, Orriols i de tornada cap a Cornellà del Terri. Dos vegades vaig pujar a peu fins a Sta. Mª de Biert a prop d’Adri, vaja a sota el Rocacorba mateix, un camí molt solitari a la vora del riu Revardit.

Els meus entrenaments van comenzar 9 mesos abans, entrenaments 5 dies a la setmana, donant una volta a l’estany de Banyoles, els dissabtes pujant caminant al Santuari dels Angels i el diumenge al mati des de Banyoles a peu al Santuari de Rocacorba i els dimarts al mati amb la motxil.la carregada amb 10 kg. de llibres a dins, anar a peu fins a Orriols i d’alli cap a Vilavenut i altra vegada cap a casa. Deixava el cotxe aparcat a Can Masonet i a les 13 hores a començar  a treballar i això durant al menys 6 mesos.

Dins el petit recinte del Santuari de Rocacorba, era diumenge , hi deien missa, la resta de la setmana està tancat.

Cosa curiosa , però ho he de dir ara, un cop acabat el camí, vaig assabentar-me que el «Camino de Santiago» ho dic en  castellà, perquè no em surt dir El camí de sant Jaume de Gal.licia, passa per Vallbona, Llorens, Maldà i pel fondo de Belianes i avall, cap a Bellpuig i a lo Palau d’Anglesola s’uneix amb el que ve de Barcelona, que passa per l’Abadia de Montserrat. Està marcat amb una fetxa groga, cada  200 metres, sense possibilitat de pèrdua, o sigui que sense cap mena de guia, hom pot arrivar a Compostela.

Aquesta dues senyals que indiquen el camí que cal seguir per arribar sense cap mena de dubtes a Santiago de Compostela, es troben a Les Creuetes, camí que va de Vallbona de les Monges a Llorens; es un plaer passejar-hi perquè a més de tocar-te tota l’estona la marinada, es un lloc privilegiat per observar la vall, o lo fondo com en diem aqui i el Monestir  de Vallbona de les Monges. Aquest camí neix a Tarragona ,.

He de dir que l’any 1998 el meu fill petit, junt amb un grup d’amics el va fer amb bicicleta també des de Burgos i va tornar d’allò més content i encara em va animar més.

fletxa que es troba just abans d’entrar a Maldà pel fondo baixant de Llorens de Rocafort.

 També em va ajudar la Tere, preparant les etapes en que partiem el cami, i el poble on havia de quedar-me a descansar tenin en compta que hi hagués alberg (de  la parròquia, de  l’Ajuntament o d’alguna organització caritativa, que també ni han), o sigui no deixar res a l’atzar; després Déu dirà, la realitat del camí es la que mana i marca el dia a dia.

Sota aquest pont passa el Camí de Santiago, baixa per  davan de cal Rafelet, atravessa Lo Fondo i per la Solana va baixant cap a Maldà i entra per la capella románica de Sant Pere.

ETAPES
________ 


Burgos……… Hornillos del Camino…………………………………………18  Km……………….Dia  2
Hornillos………….. Castrojeriz…………………………………………………20  Km……………….Dia  3
Castrojeriz……….. Fromista………………………………………………….. 23,5 Km……………..Dia  4
Fromista………….. Carrión de los Condes………………………………..22,5 Km……………. Dia  5
Carrión de los Condes………….Sahagún………………………………….32,3 Km……………..Dia  6
Sahagún…….. Mansilla de las Mulas……………………………………….36,0 Km……………..Dia  7
Mansilla de las Mulas………………León…………………………………….14,0 Km……………. Dia 8/9
León…………………Hospital de Orbigo………………………………………50,0 Km……………. Dia 10
Hospital de Orbigo………….. Astorga……………… ………………………12,0 Km……………. Dia 11
Astorga…………………………….Rabanal del Camino………………….. 20,5 Km……………. Dia 12
Rabanal del Camino…………Ponferrada………………………………… 31,5 Km……………. Dia 13
Ponferrada…………………….Villafranca del Bierzo…………………… 23    Km……………. Dia 14
Villafranca del Biero …….. O Cebreiro………………………………….. 28    Km……………. Dia 15
O Cebreiro……………………. Triacastela…………………………………..  23    Km……………. Dia 16
Triacastela……..Sarria (pasando por el Monasterio de Samos…  21    Km……………. Dia 17
Sarria………Puerto Marin……………………………………………………..  21,5 Km……………. Dia 18
Puerto Marin…………. Palas de Rey……………………………………….  23    Km……………. Dia 19
Palas de Rey…………… Arzua…………………………………………………  24,5 Km……………  Dia 20
Arzua……Monte del Gozo …………………………………………………….  35    Km……………  Dia 21

Aquesta es la credencial del pelegri, que d’alguna manera dona fe, que has passat per cada poble i quan arribes a  Santiago de Compostela , a les dependències de la Catedral et donen la famosa Compostela, per altra banda molt buscada per tothom., tant creients com no creients.


RELACIO DE MATERIAL NECESSARI PER FER » EL CAMINO DE SANTIAGO»


– UNA MOTXILA QUE S’ADAPTI BE A L’ESQUENA I AMB TANCA DE CINTURA
– PARAVENT
– CAPELINA
– SAC DE DORMIR ( EL MES PETIT POSSIBLE) MÉS UNA ESTORA PER POSAR-LA A       SOTA, PER NO SENTIR LA HUMITAT.
– QUATRE AGULLES D’ESTENDRE ROBA, SI NO LES PORTES ES DIFICIL PENJAR LA ROBA PER SECAR-LA.
– SABÓ PER RENTAT LA ROBA
– GEL DE DUTXA
– POLS DE TALC (IMPORTANT)
– AMPOLLA D’AIGUA DE 2 LITRES, HI HAN ETAPES QUE NO TROBES CAP FONT  NI     POBLE,
– PANTALONS (PODEN SER DELS QUE S’ESCURSSEN MITJAÇANT UNA CREMALLERA)
– BOTES DE SOLA GRUIXUDA
– SANDALIES DE TIRES, PER DESCANSAR QUAN UN ARRIBA A DESTÍ I ELS PEUS PODEN TRANSPIRAR.
– DOS PARELLS DE MITJONS DE FIBRA FREDA(CAL RENTAR-LOS CADA DIA)
– DOS CAMISETES
– DOS CALÇOTETS
– JERSEY PRIM
– GORRA DEL CAP
– PORTA DOCUMENTS TRANSPARENT, PER SI PLOU.
– TOVALLOLA NO MASSA GRAN
– PLASTICS PER TAPAR LES BOTES QUAN PLOU (PEUCS)
– IMPRESCINDIBLE UNA CAMARA FOTOGRAFICA.

Al passar per Fromista impressiona aquesta gegant construcció, un canal que et fa companyia durant molts Km.

El meu fill Lluís amb el seu camí de Santiago fet amb bicicleta amb els seus amics , sempe va ser un referent per mi, a partir de l’èxit del Lluís, vaig començar a preparar en seio El Camino. El Lluís va torar entusiasmadissim de tot el que havia viscut, Les fotos farlen per si soles i les poso intercalades amb les meves com un homenatge al seu pelegrinatge.

FARMACIOLA


1 –   Crema de corticoide (cremades del sol )
2 –   Crema anticongestiva  (encetadures) entre les cuixes.
3 –   Betadine per desinfectar petites ferides
4 –   Gases esterils
5 –   Fil i agulla ( per desinflar les butllofes)
6 –   Esperadrap de paper
7 –   Paracetamol 1 gr per la febre i el mal de cap
8 –   Ibuprofe com a antiinflamatori per les tendinitis i altres dolors musculars.
9 –   Benes
10 – Fortasec per la diarrea molt propia dels mesos de calor
11 – Tisores petites.
12 – Bossa de plàstic hermètica per possar – hi gel picat en cas d’agafar una tendinitis, cosa    frequent segons la meva experiència en el Camino.
13 – Un antihistaminic per les picades d’insectes, o be per alguna al.lergia a la pell que us pugui sortir.

Us poso tot això perquè ho sapigueu. Jo no vaig passar per aqui , vaig començar directament a Burgos.
Em sembla oportú començar pel final del camí, sensacions i reflexions que me trobat , experiències i decepcions, fracassos teus i d’atres pelegrins, situacions que poden endolçir el cami, i coses que mai s’han de fer. El respecte a l’altre es vital i mai volguer saber més del compta( No fer el cotilla), si vol, l’altre ja t’explicarà, són moltes hores de caminar junts, gent molt diversa, amb moltes maneres de pensar i de fer  diferents i creences diverses.
REFLEXIONS UN COP FET EL CAMI
Cadascú fa el Camí  per sentits diferents, l’un per fer montanbyte, l’altre per anar amb el seu caball, altres el fan en sentit espiritual fins i tot religiós (per tal de guanar el jubileu) , prometences que la gent fa, ni ha que fan el Camí per desconectar, altres per fer vacances,  «poden ser  molt econòmiques ?. Vaig trobar gent que no sabien explicar perquè feien el Camino ? Curiós oi? El món es molt complert.
Pel peu d’aquesta muralla de l’hort del Monestir de Vallbona de les Monges, entra el camino a Vallbona, cal saber que l’època medieval el camino sempre passava pels monestirs, eren llocs segurs i resguardats i al costat sempre hi havia algun hospital de pobres o de pelegrins.
El que no vull es ompliu-se el cap de dades tècniques ni monuments visitats ( gairebé no vaig fer turisme, no era la meva intenció) o hiastòries de terres desconegudes (inpartibus infidelium). Taqmpoc us voldria omplir el cap d’anecdotes més o menys gracioses, que expliquen el pelegrins o sents a dir al naturals del pais, com per exemple (la santa compaña), en un altre moment  si puc us explicaré quelcom de por que vaig passar caminant de nit, amb boira, amb gossos cridant i al costat d’un gallec.
Ja he dit que no aig fer el camí per tal de fer  turisme, lluny de mi, tampoc vaig fer el camí per tal de fer quelcom prodigiós, donçs mils de persones de diferents edats el fan, per exemple: matrimoni italià amb el seu gos, 3 matrimonis francesos de 75 anys, matrimoni amb un fill petit, i més exemples), en cap cas vaig fer el camí per desconectar.
Personalment no hauria sacrificat 21 dies de les meves vacances per fer una travessa i deixar sola a la família. 
Des de l’ultim any Sant 1993 que no parava de pensar de fer aquest peregrinatge d’anar a Compostela on hi la tomba de Sant Jaume. He de dir que quan tenia 19 anys ja vaig peregrinar amb l’Hospitalitat de Ntra. Senyora de Lourdes amb malalts, va ser una experiència molt enriquidora en plena juventut.
Als 50 anys anar a Compostela a peu i sol era un repte, per veure quines capacitats de subsistència tens, quins recursos interiors tens, com es la teva manera de relaconar-te amb els altres, ets prou espavilat per fer tot el que ha casa teva es superfacil, com fer-te el menjar, dutxar-te, rentar-te la roba ? i clar tot això fent les cues corresponents i més. No es fàcil, de vegades perds els nervis i et preguntes » que hace un chico como tu en un sitio como este ? «.

Curant pelegrins a Fromista

El Camí, encara que vagis sol, mai el fas sol, sempre apareix algún pelegri al teu costat, perquè tu enlenteixes el pas o perquè l’altre va més depressa. Cal dir que la companyia en moments de solitut sempre o gairebé sempre es benvinguda, ben mirat són moltes hores de caminar sol.
He de dir que no sóc un bon caminador, ho dic per animar-vos a fer el camí, si una persona com jo que m’he passat la vida enmig de llibres, biblioteques, consulta, visitant malalts, vosaltres segur que esteu molt més preparats que jo i ho podreu aconseguir.



Nosaltres tenim com a objectiu comú, caminar cada dia uns 25 Km. En la viada real la gent del nostre entorn tenen moltes més dificultats que no ve al cas enumerar, perquè tots sabem les nostres. Abans he dit que volia saber el que costa fer les petites coses de cada dia com: rentar la roba, fer cua per duxar-se, fer cua per fer-te el menjar, encara que sigui una anamnida o una crema de xampinyons, no trobar un caixer automàtic i la Visa convertir-se en res, arribar a un poble que no te cap botiga per comprar quelcom, que fer ? Com subsistir ? L’ austeritat es el senyal del camí, que no te res a veure amb la pobresa; podriem dir que es lo més oposat al confort. Confort que gaudim a casa nostra i es un perill, tralladar el nostre món al camí, greu error endur-te l’ordinador per conectar-te, el secador del cabell, diferents pinta-ungles, varies tarjetes per treure diners i que a l’hora de la veritat no han servit per res i haber de refiar-te d’un pelegri, que comparteixi amb tu un pa amb oli o mitja poma i uns cacauets i para de comptar. La bona voluntat  te molt de valor i s’agraeix.

Albergue de Hospital de Orbigo (León) 
Vaig sortir de casa confiat en arribar a Compostela amb força entrenament, molta voluntat i amb l’ajuda del Senyor. Cal força voluntat per imposar-se el propi ritme de caminar, a pesar del ritme del altres ( sovint temtador), el secret estat en veure quan cal parar , quan cal menjar, quan cal parlar amb el veí no deixar-se portar pels altres ( a mi la temptació hem va costr una tendinitis els dos darrers dies ).


Us donaré més consells dels que em van donar a mi ( fonte amb el paisatge i prou ) com a unic consell. Després d’acabar el Camí, cal  un bon calçat, bons mitjons (en cap cas » de quita y pon » o dit d’una altra manera  » no de todo a cien «; rentar la roba cada dia, dutxar-se, bon botiquí, saber fer la migdiada, anar a dormir d’hora, etc; molts estrangers portaven la Biblia a la motxila.
Puente del Paso Honroso de Hospital de Origo.
Realment el pelegrinatge a Santiago es una escola d’aprenentatge: de compartir, de solidaritat amb el qui pateix, cuidar als companys pelegrins, de paciència, de caritat, d’escoltat tot, les orelles atentes als missatges (Déu és gran).
Santa Maria la Blanca de Villarcazar de Sirga, de finales del siglo XII

 En Geraldo un home brasiler, estava molt agraït a Déu per la familia que tenia.  Tot t’ensenya, cada pelegrí, cada home, cada dona que tens al costat, el paisatge, només cal anar amb els ulls ben oberts.
Durant el Camí tens temps per moltes coses, escriure als familiars, als amics, temps per pensar, per meditar, etc.

Mansilla de las Mulas

Portava les etapes fetes, però …..  descansava quan tocava, comprava on podia, perdia el temps quan convenia, per fer costat a algú.  He de dir que no m’ agrada portar-ho tot ben organitzat, més haviat m’aburreix, s’ha de deixar quelcom a l’atzar. L’atzar  en aquest Camí em va donar moltes al.legries ( Monestir de Benedictines de Lleó ( vepsres, completes,missa, enquesta dels escolars de Lleó davant la catedral.
EL PELEGRINATGE

No vaig patir ni soletat geogràfica, ni personal, sempre vaig anar acompanyat amb algú, encara que desconegut.
Entrar i sortir de les ciutats tot un drama, soroll, naus industrials amb gossos, mal marcat, circulació de camions, por.

Dia del Corpus de Carrión de los Condes a Sahagun, etapa molt pesada, cansada.

Sempre trobes homes i dones encatadors i senzills amb qui parles i al passar pels pobles, algú al saber que ets pelegrí, et diuen » rece por mi al Apostol «. 
Vaig poguer veure en tot moment un respecte pel pelegrí, fins i tot em vaig sentir mimat , els cotxes s’apartaven perno molestar amb llur aire, et toquen la bocina per saludar-te.
L’experiència del paisatge. Els Paramós de Lleó són 150 Km. practicament plans, mes de 5 dies de marxa i tot són camps de cereals.



El repòs era importantissím, sempre que podia feia dos hores de migdiada i gairebé sempre a les 9 del vespre al llt ( encara amb sol) i a les 4,45 hores a terra, per començar a vestir-se i posar-te a caminar a les 5 hores, abans de la sortida del sol.
Només vaig fer turisme limitat a unes poques hores a Burgos, Carrión de los Condes, Frómista, Lleó, Astorga (Palau episcopal de’n Gaudí) Pontferrada, Samos i Santiago.
Sí, vaig curar molts pelegrins que tenien llagues o ampolles als peus i encetadures.
Una forta experiència es la pjada a l’Ocebreiro, acostumat a l’austeritat dels Páramos de Lleó, ara tot es molt vert i generós.


Els últims Km. amb fites cada 500 metres i la companyia d’eucaliptes et fan companyia, són els Km. més durs. El camí està ple de creus, aqui descansa el sacerdot que als 26 anys, un més després de cantar la seva primera missa, a dos dies de la meta.
Tenia il.lusió per acabar el Camino, molta per abraçar a l’Apostol, per resar per la gent que m’ho havia demanat, il.lusió per passar per la Porta Santa, que es estreta en comparació al Portico de la Gloria, per trobar a la Tere, al tio Dimas (a.c.s.) , a la tia Mari, a la cosina Elena de Avilés, per abraçar-me amb els companys peregrins de tot el Camino (21 dies ).
Els albergs de peregrins són un be de Déu a part de les 3 € de voluntat, tot és gratuït, gràcies als voluntaris que fan la feina i acullen al pelegri amb la màxima cordialitat , simpatia; tot ho fan per fer la estada agrable al pelegrí.

Palas del Rey un dia molt important per mi, hi ha una gran història per explicar.

El fet d’arribar a Santiago no només es qüestió de sort. La salut penja d’un fil tot el camí. El pelegrí està a l’aguaït  de qualsevol ensurt, està indefens i és molt feble; una petita infecció en una ungla del dit del peu, l’ungla que es clava , butllofes als peus, torcedures de turmells, caigudes, encetadures a les ingles, llagues a les espatlles produïdes pels tirants de les motxiles, tendinitis,etc… Qualsevulla d’aquestes coses et pot fer tornar a casa, sense arribar a la meta tant desitjada.
Hom pot trobar pelegrins que es el setè, o setzè viatge o vint-i-unè viatge. Penso que tindrà el Camino que la gent el repeteixi una i altra vegada.


Quan durant el camí trobes un pelegrí , una i una altra vegada, neixen llaços d’amistat, es tot un secret del Camino.
Tots els pelegrins estem orgullosos dels segells que ens van posar en la credencial ( parròquies, ajuntaments, barss, fondes, inclús trobes pelegrins que porten els seus segells amb el DNI i telèfon mòbil.
Quan acaba el Camino, després de moltes etapes algo notes que ha canviat en la vida de cada pelegri.

Esglesia de Santiago, els pelegrins que estaven malalts i no podien continuar cap a Compostela, obtenien la Indulgència plenaria del perdó dels seus pecats.
Ningú comença el camí per tornar-se’n enrera.
Cal esmentar el vertader esforç que fan els peregrins brasilenys, son tots molt pobres i demanen tots un crèdit de 3000€ sobe la seva casa, i els veus amb una fe que impressiona.

Fent cua de bon mati per recollir la Compostela
Abans de començar el camíi em vaig proposar escriure als meus pares, a la meva família, amics i així  ho vaig fer, però com més adelantava en el camino, menys temps tenia d’escriure, em passava moltes hores curan pelegrins.


Els pelegrins i els turistes són dos éssers de génere diferents…. els voluntaris se’n adonen; l’encarregat de l’alberg de Castrojeriz ,deia desesperat que hi havia pocs pelegrins i si molt de turistes.
Tothom, li queden ganes de repetir-lo, són també les coses que veus, vius i que no pots assimilar d’una passada.
Visita obligada que tot pelegri per tradició ha d’anar a Fisterra.