Entradas con la etiqueta: catalunya nova

UNA VIDA ENTRE DOCTOR, SENYOR, I MOSSEN …

Escric aquest article als meus 66 anys, quasi a punt de complir-ne 67, Déu ni do.  Al primer poble de Girona que vaig exercir, érem quatre metges, i d’entrada als pocs dies d’exercici,  em va cridar l’atenció que entre els colegues, n’hi havia un que era tractat de senyor i els altres érem doctors. Sorprenent oi ?, no entenia res, senzillament em molestava que al company no li diguessin doctor. La veritat es que vaig tardar molts anys en descobrir-ho.  Tot pensant vaig recordar que abans als pobles,  hi havien set  senyors : el Sr. Manescal, Sr. Boticari, el Sr. Mestre, el Sr. Alcalde, si hi havia cuartel de la Guàrdia Civil, el Sergent també se’l tractava de senyor i el metge; el capellà tenia tracte de mossèn, que era més que senyor.
A la meva petita pàtria l’Urgell, sovint en viles una mica grans, se’ls podia veure jugant a cartes (manilla o al subhastat, al dòmino, etc. ) i parlant d’un munt de vivències, experiències, safareig per sobre de tot , política , de les obres que convenia al municipi i de l’estraperlo de la vila i del temps, sovint,  om , podia veure en el grup algun terratinent important de la població; curiosament quan dos o tres persones estaven juntes i t’acostaves a elles sempre parlaven del temps, quines coses oi ? donç si, un fet comprovat. El que s’ajuntessin » les autoritats » per parlar de les seves coses o per prendre el vermut al sortir de missa major , es donava a qualsevol poble de Catalunya i de Girona:  de la Selva, la Garrotxa interior, el Pla de l’Estany, el Gironès, etc…. a més,  la població ja ho donava com a normal, encara que aquesta pràctica no ha sigut mai de la meva devoció.

El Castell, mas remença. Propietat del Sr. Puigverd (a.c.s.).

Eren temps que encara el metge anava per aquests camins de Déu, per visitar una colla de  malalts molt envellits, que ja no sortien mai del mas, o d’altres amb una mala peça al teler, la gent encara vivia al mas, més aviat no havien deixat mai de viure al mas i cal dir que per un home,  fill de la Catalunya Nova, la Catalunya Vella era i és una sorpresa constant.

Aquesta Girona està farcida de masos, d’esglésies romàniques, de capelles i capelletes en mig del bosc,  i de monestirs escampats per tot el territori, ven be podriam dir que l’església no va deixar ni un pam del país sense ésser-hi present, cosa del tot admirable; la gent se sentia acompanyada, aconsellada no tant sols en la vertent espiritual, sinó també de la vida de cada dia i consolada en els moments difícils , que n’està ple. ; puc dir amb la veu ben alta que em passava moltes hores de mas en mas, moltes vegades havia visitat malalts que venien a peu, perquè eren temps de partits tancats i el seu metge vivia molt lluny.
Tenia un grup de persones grans que venien caminant durant 10 Km. i els visitava sense plantejar-me, si eren o no del peu » cupo » del seguro.

Sempre he estat admirat d’aquesta Garrotxa i no cal dir també del Pla de l´Estany, tot Girona es un tresor natural i artístic ,  una bellesa única. Una entranyable manera de ser de la gent d’aquests pobles del Pla de l’Estany, Garrotxa i la Selva;

 quan hi havia un malalt els familiars passaven per casa i et deien : – doctor quan pugui, passi a veure a l’ àvia, fa dies que te una llei de cosa, que ben be no sabem de que es tracta ?. – Que bonic per un metge : quan pugui passi !!, 

Ben diferent , de fa quasi dos anys que em vaig jubilar com a metge del servei públic  de salut, que per telefon et donaven el domicili, i al preguntar si era urgent, et contestaven : allà usted/ vostè mateix, es su problema/és el seu problema, corri/corra, res clar . Després un cop a domicili , res de res, era per a fer unes quantes receptes per l’avi…..tots treballaven i no havien tingut tems d’anar al CAP;  vostès mateixos, per sort encara dura la correcció i la cordialitat principalment.

Puc dir que la família ja t’esperava,  gairebé tothom sabia el dia i l’hora que hi aniries a visitar-los. ( Us recomano que us llegiu el Petit Príncep i ho entendreu).  Que hi anés el metge era com fer festa, s’alegraven de veuret, ràpidament et feien seure a taula per oferir-te un pa amb tomàquet amb embotit  de la matança del porc de la casa, feta els mesos de fred. Tot s’ha de dir, eren els propis avis o pater ,familias, qui ordenava que es servís quelcom al metge  ( abans de la visita ) i les dones de la casa s’ho prenien amb molta cura. Ningú et preguntava si tenies ganes de prendre quelcom ?, sinó que amb diligència paraven la taula. Em venen a la ment en aquest moment, avis i famílies entranyables de Sant Martí Sapresa, d’ Estanyol, d’ Osor, de la Barroca, de Cogolls, de Sant Aniol de Finestres, de les Medes, de Sant Esteve de Llémena, Sant Feliu de Pallerols, Sant Climent d’ Amer,  de Sant Iscle de Colltort, Sant Miquel de Pineda, les Encies i d’anar a convidat a algun aplec, tot eren atencions i més atencions, vaja quasi per quedar-se a aquella ermita. Ara que parlo d’aplecs, si algun dia visiteu el museo de Montserrat, veureu un oli sobre un aplec, es de l’avi  Berga,  ( Josep Berga i Boix) ; junt amb en Joaquim Vayreda i Vila, van fundar l’Escola  de pintura d’Olot, influenciada per la l’escola de Barbizon.

Una meravella de pintura i puc dir que, es tal qual l’avi Berga ho fa palès en aquest impressionant oli, tota la Garrotxa està farcida de diferents santuaris dedicats a la marededéu, des de  sempre hi ha  hagut molta devoció , des de petit que venia a passar els estius a la Garrotxa i estic convençut que aquesta zona gironina, molt més religiosa que el meu Urgell, abans Baixa Segarra.

Tota aquesta gentada formava la l’ Aplec de la marededéu no se d’ on, però si m’agradaria saber on es aquest indret. Es interessant fixar-se que , cada grup està enfeinat, a preparar el dinar de la festa, es troben un cop a l’any i s’expliquen mil coses , com a passat l’any, si l’hereu ha tingut fills, si el germà ha tornat del servei militar, si el noi que estudiava per capellà ja ha acabat la carrera i si ha cantat la primera missa, s’interessent per la família que fa anys que no veuen; el capellà  i el metge ,sovint i eren convidats.
Cada família guardava lo millor del porc per aquesta diada, les famílies tiraven la casa per la finestra.
Jo recordo molt be, quan el poble d’Argelaguer pujava en romeria a la marededéu del Guilar i l’oncle Pep , n’era l’ ànima d’aquesta peregrinació i també de que tot sortís lo millor possible, sobretot que no faltessin uns panets que se’n deien » ofrenes » i a més que tothom se’n pogués emportar un i l’arrossada gegant, per cert any rera any boníssima.

Al anar a peu a certs masos, de vegades una mica costa amunt, o carregosos d’anar-hi degut als camins no gaire nets o gens endreçats, els aiguats feien de les seves i el camí quedava intransitable, la gent ho sabia i la majoria de vegades t’ho compensava, amb escreix.

 Jo un bon dia pujant sota els cingles de Costabella, sota mateix del santuari de Santa Maria de Finestres, de cop vaig trobar aquestes  » cireres de pastor » com en diem a l’ Urgell, són cireres d’arboç oi ?, donç estaven super vermelles i madures, feien i encara fan un goig que et convidava a menjarte’n unes quantes, no m’imaginava el que passaria, un rato més tard . Vaig quedar com marejat, com begut i problemes per tornar cap a casa.

Impressionant marededéu, que Josep Pla tant be coneixia.

Una qüestió, que vull fer palès i que sempre em sorprenia,  era que a cada mas hi havia una capelleta amb la imatge de la Marededéu, ep ! encara avui dia, la marededéu ocupa un lloc preferent als masos, mai ningú es vendria la talla de la Verge, forma part de la família i es venerada per tots. Aquesta , com poden veure esta fotografiada fora de casa amb els arbres de fons, mai els amos l´havien deixat treure fora de casa, cosa que els ho agraeixo amb tot l’ ànima (el mas és remença amb tota seguretat) , antiquissíma, de l’ època dels Remences, molts masos d’aquestes terres garrotxines i del pla de l’Estany tenen una petita o gran capella com el Noguer de Segueró,

 o mas Geli de Sanct. Leocadie Dezterria, o El Sobirà de Sta. Creu , amb una bonica capella tota de mosaics blaus, a les Planes la primera casa anant cap a Cogolls, El LLover, el mas tenien una capelleta amb la mare de Déu dels Dolors (tenien un oncle canonge a Cuba ), tots aquests masos teníem la cambra del bisbe, el LLover la tenia, vol dir quelcom, jo l’he vista en tots els que us acabo d’anomenar, interessant per la gran solemnitat en que estava muntada, fins i tot el llum d’oli era noble; només la pols que hi havia al cim dels mobles delatava que el bisbe feia molts i molts anys que no se havia quedat a dormir.  Era curiós, però sempre ho he entès, temps era temps i el bisbe al fer la visita pastoral, per força s’havia de quedar a dormir al poble i normalment es quedava a la casa més rica. La seva dignitat l’obligava; i també el secretari i el patge, que no faltava mai, que ja formava part de la família del Bisbe.  Al principi de fer de metge a Girona em preguntava perquè el Sr. Bisbe tenia tantes i tantes habitacions escampades pels diferents masos i veïnats  ?  Com  m’hagués agradat tenir cambra digital en aquells anys, per poguer fer fotografies per l’història i a poguer-les mostar, però no en tenia.                                                                                                                                                                                                                                                  

 Aquestes capelles i esglesioles, denoten la gran religiositat d’aquestes terres, per mi molt estimades, la meva mare Isabel (a.c.s.) va néixer a la Miana (Serra de Mor) i va fer gran  a Argelaguer, al mas on vivien encara recordo que a la sala gran s’hi trobava una capella amb la marededéu dels Dolors.
Era tal la confiança amb el metge de capçalera, que no poques vegades, no poques tardes a l’eixida, que a aquella hora el sol ja havia girat, amb presència dels grans de la família, repassàvem els àlbums de fotos de la casa, amb una llimonada natural fresquissima ; el plaer era doble escoltar la història de la casa de la veu dels avis o tiets solters que per tot ni havia i contemplar les fotografies que no cal dir que eren de les primeres que es varen fer a la província; era una activitat que alhora repassaves també la història del poble, de la comarca i de la provincial. Meravellós, moments únics a les tardes d’estiu. També vull dir que a la Catalunya Nova no abunden les eixides, els temps eren molt difícils i els sarraïns estaven molt a la vora i dia si , dia també hi havien escaramusses, que pertorbaven la pau del territori i la gent vivia amb l’ai al cor. Només cal veure , que a quasi totes les cases que a partir dels anys 60 , van fer una petita finestra que la part baixa o sigui l’estable, o la cambreta (on es guardava l’ordi de la mula ) pugessin tenir llum i respirar una mica, els temps havien canviat.

Els poso aquestes flors, que durant anys anant a peu o amb cotxe m’he trobat pels camins.
A quedat clar que el metge, a poc a poc s’anava impregnant de la història de la casa i  es feia un d’ells. No era estrany que se’l convidés a noces d’algún fill o filla, a dinar un diumenge, a un aplec que assitia la família o a la posta de llarg d’una jove que acabava de complir els 18 anys, o fins i tot a viatjar o a passar unes vacances junts en algun lloc: recordo que,  un dissabte de tardor, la Maria, majordoma de la Sra. Sacrest, em va telefonar que la senyora em volia veure;  tant aviat com vaig poguer hi vaig anar; estava acompanyada de dos senyors l’ un era un banquer francès que és deia Thierry Vernes, propietari de la Banca Vernes de França , tant acaudalat com els germans Rotchild, acompanyat d’un altre senyor amic seu molt alt i més gras , que va morir fa uns 4 anys aproximadament,  es deia Guy Schuster, nebot del famós Cardenal Schuster. Amb gran sorpresa meva, el Senyor Thierry Vernes ens va convidar a la Sra. Glòria i a mi,  a anar a passar un mes a la seva casa de Paris, que ho compartiríem amb uns 15 dies a l’altra casa que poseïa a Suïssa. Evidentment vaig dir que no; sempre m’ha sabut greu, però com diuen en castella « al hecho pecho «. Ara , 26 anys després hagués dit que sí.
 Altres moments que el metge podia ser convidat a la matança del porc, que era tota una festa en tot aquesta amplissima Garrotxa.

I a poc a poc s’anava perden el nomenament de doctor per passar a dir-te Sr. Josep, que anys enrere era el normal. Jo recordo a companys meus dir-los senyor Joan, Senyor Àngel, …. A Cornellà mateix hi havia un metge molt estimat pel poble, que li deien Senyor Pepet. I a Sant Aniol de Finestres hi vivia un metge que exercia de dentista a Olot que va morir l’any 1963 i sempre va ser el Sr. Candi.

Des de sempre, hagi exercit on hagi exercit, molt sovint quan trucaves a la porta i aquesta era oberta, els avis et deien passi, passi , la porta està oberta, bon dia, passi mossèn, endavant ; els familiars ràpidament a corretgir l’avi, dient-li no, no es el mossèn, es el metge, es igual passi mossèn ????, això ho he trobat a totes les comarques abans esmentades, però sempre era amb gent molt gran, que quedi clar ! . Només em va passar pel cap consultar-ho amb diferents col.legues de tota la província i la resposta es : – a mi també em passa !!!  Penso que es deu tractar o no de quan fa pocs anys els metges anaven vestits amb levita ?  o senzillament un gran respecte vers el metge que s’iguala al del mossèn del poble, i davant d’aquest dilema, s’utilitza el tracte de mossèn. Després de jubilat, quan encara faig una visita de cortesia a algún mas, res ha canviat. Considero que es un tema d’estudi, que aquest fet es dongui per tota la província. Personalment no em molesta, ni li dedico dos minuts a que em tractin d’una altra manera, els avis si troben còmodes, donç res a dir. Recordo que a Anglès al pare del Dr. Àngel Vinyes  (e.p.d.) , era metge titular, sempre el tractaven de mossèn Ramón, jo no el vaig conèixer, tot explicat per la mateixa família.  El  fill del Sr. Ramón i colega meu (e.p.d.) tothom el tractava de Sr. Àngel . Tot un misteri.

Pep

Bibliografia

Una Història de la diòcesi de Girona. Josep Maria Marquès. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. 2007.

Afegeixo els comentaris i aclariments que ha aportat el Sr. Santi Arbós, però no el puc afegir a comentaris, perquè sortiria com escrit per mi i no es així:  

«En aquest cas, l’ús de ‘mossèn’ per referir-se a persones no relacionades amb el clergat deu ser un arcaisme que s’ha conservat en alguns llocs i segurament ja només en persones d’edat avançada, ja que antigament es feia servir aquest tractament també per gent amb un estatus social elevat. Així ho podem veure en l’entrada corresponent del Diccionari Català-Valencià-Balear: 

MOSSÈN m. 
|| 1. ant. Tractament que s’anteposava al nom o al títol de personatges de categoria social elevada (als sants, als prínceps, prelats, cavallers, clergues, graduats en Dret, etc.); cast. monseñor. Hauia gran devoció en servir mossèn Sent Johan, doc. a. 1379 (Miret Templers 430). Molt honorable mossèn Francesch Sagarriga, caualler, gouernador del regne de Mallorques, Codi Çagarriga 110. Lo advocat de la senyora Reyna, lo qual és a present mossèn Ramon Tolsa, doc. a. 1393 (Col. Bof. xli). Lo dit dia intrà en la present ciutat de Barchinona lo reverent mossèn Jacme, bisbe de Barchinona, Ardits, ii, 238. Curial és stat vencedor certament, e mossèn sant March, qui és leó, li ha ajudat, Curial, i, 30. Al molt honorable e de gran saviesa mossèn Jaques Cuer, argenter, doc. a. 1444 (Capmany Mem. ii, 249). Al molt magnífich mossèn lo comanador del dit loch, doc. a. 1452 (Miret Templers 574). Digau, mossèn Jaume Gaçull, molt afable, gentil caualler, ministre de pau, Proc. olives 465. a) S’usava també com a substantiu autònom, o sia, sense precedir al nom o títol de la persona. Mossèn molt magnífic e de molta saviesa, doc. a. 1479 (Capmany Mem. ii, 291).En els documents de l’antipapa Pedro de Luna trobam usat Mossèn de Barcelona, Mossèn de Tortosa, etc., amb el significat de «el bisbe de Barcelona», «el bisbe de Tortosa». Lo papa haja confiança del Mossèn de Tortosa… Lo papa deurà trasladar lo dit Mossèn de Tortosa al bisbat de València, doc. segle XV (ap. Puig Pedro de L., 454). 
|| 2. Títol que es conserva modernament aplicat al nom de clergues, sobretot si no són graduats. (Als graduats sol donar-se el tractament de doctor). He vingut a veure si hi era mossèn Pau, Vilanova Obres, xi, 74. També s’aplica als canonges i preveres graduats: Mossèn Jaume Collell, Roq. 7; Mossèn Alcover, Obrador Arq. lit. 50; Mossèn Miquel Costa, Barceló Poes. 7. a) S’usa en el català occidental com a substantiu autònom: lo Mossèn significa ‘el rector’ (Fraga, Pla d’Urgell). «Bon dia, Mossèn!»: bon dia, senyor rector!—b) Mossèn Serà: nom humorístic que es dóna als seminaristes mancats de disposició per als estudis.
    Fon.: musέn (or.); mosén (occ., val.); mosə́n (mall.); mosán (Pla d’Urgell); mósen (Maella, Aiguaviva, Valljunquera).
    Var. form.: mossènyer, mosseny, mosson.
    Etim.: reducció de mossènyer.»
Fes-ho servir com vulguis i en tot cas el mèrit gairebé exclusiu és de Mn. Alcover i de Francesc de Borja Moll i del munt de corresponsals arreu dels Països Catalans que els van permetre crear el DCVB, una joia dins de les llengües romàniques i més enllà.
Una abraçada i bon estiu,
Santi Arbós

UN HORT, UN RACÓ, UN ALJUP, UNA HISTÒRIA EN MINIATURA

Per una persona,  que ha viatjat poquíssim, que mai ha travessat cap oceà , que tan sols ha  agafat un vaixell,  un parell de vegades a la vida , l’ una per anar a Mallorca, i l’altre per passejar-se entre les illes  Canàries, dos viatges amb avió a Praga, un a Colònia i  Aquisgran , una anada amb tren a Paris,  per visitar els impressionistes que es trobaven al Musée Jeu de Paume, (actualment al Musée d’ Orsay) , Notre Dame, La Cité, La Conciergerie, Les Invalides,Sacré coeur au cemitière de Montmartre , amb tot  els pintors, le Palais Chaillot, Le Sainte -Chapelle, La Sorbonne,  Le Palais Chaillot , Le Bois de Boulogne, Palais et  jardin u Luxembourg, Les jardin des Tuileries,  Saint Germain -des- Prés, que un cop conegut , jo mi hagués passat mitja vida passejant i badant la boca, és una meravella .

 Un altre viatge amb cotxe amb els fills per visitar la Bretanya de punta a punta,  anant tant sols d’ auberge de jeunnesse , des de la Rochelle fins a Saint-Maló, passant per Nantes,  Vannes, Lorient, Quimper, Presqu,ile de Crozon, Lannion, Treguier, Dinan, Le Fort de  la Latte, Dinard,

Calvari de Tronoen

 Escapada a Paris per disfrutar tots plegats  dels impressionistes i una escapada al park Astèrix-Obèlix molt important per tots nosaltres ;

Tornant a Paris, va anar a visitar entre d’altres llocs el Palais de la Découverte ( Musée parisien des sciencies depuis 1937 ), allí vam disfrutar molt, com podeu veure tots provan certs experiments de física.
Sempre m’ha sabut greu marxar de Paris sense haver anat  a conèixer el Marché aux Puces, els encants parisiencs. a Saint -Ouen molt aprop del divuitè arrondissement.

Palais de la Découverte, mussé parisien des sciencies. En Lluís i la Cristina experimentant i nosaltres també.

Amb la Tere em fet viatges per España de nord a sud i  d’est a oest, d’un extrem a l’altre,  molts a Salamanca i a l’alta Extremadura (Gata) aprop de Ciudad Rodrigo, terra de la Tere i com que Portugal es al costat mateix , doncs també em fet estades a la costa de l’Atlàntic i ja està. També  coneixem batant la provincia de Càceres com el Valle del Jerte, Las Hurdes, La Vera, Plasencia i Cáceres capital tot una meravella i alhora patrimoni de la humanitat. La resta han estat viatges per la Catalunya Vella i la Nova, o sigui  que sense cap mena de vergonya he de dir que sóc molt localista, mitja vida he estat sedentari per obligació, gràcies a l’exercici de la medicina, aïllat no geogràficament, sinó per la Llei, gairebé un ermità. Dins de tot també he estat un nòmada  i us diria que he viatjat més a la vora del foc al caliu de les brases que d’una altra manera. A aquestes alçades de la vida, ja dono per fets la majoria de viatges i he après a disfrutar amb petites sortides sobretot per l’estimada Garrotxa ,el Pla de L’Estany i per la Baixa Segarra, ara l’Urgell, la meva pàtria. No puc oblidar les desenes de vegades que he viatjat al Monestir de Montserrat, tant a peu, com en aeri, en el cremallera i en cotxe particular. Montserrat, per mi ,  ha estat un referent important, sempre ha estat una gran finestra oberta al món.
 En aquests moments he de dir, que no em moro per viatjar, no em treu la son, i no tinc res previst per  fer, que no sigui anar alguns caps de setmana a Sant Antoni de Calonge, gaudir de la pau davant el mar, llargues passejades per l’immens passeig que arriba fins a la punta del port de Palamós, i  després de dinar pujar a peu fins al poble de Calonge, per un camí que transita enmig de camps d’oliveres i conreus de cereals i horts molt ben cuidats i algun dia d’estiu anar a passar una estona amb els amics monjos de Solius . També és cert que la lectura sempre ha ocupat un lloc important en la meva vida, primer per motius professionals i segon per plaer, encara que no sóc un gran lector de literatura, ho és molt més la meva esposa Tere, ella si llegeix molt, gairebé cada dia un parell d’hores. Ah ! mai he perdut les ganes d’anar i tornar de Llorens sempre que calgui, són les petites arrels que em lliguen per sempre. També en alguna foto podran veure exel.lents postes de sol.
Us he de dir que sempre he tingut motius familiars per no viatjar, que i farem, tot va com va a la vida, no em sap greu i a més no ho anyoro; no vull deixar de dir que quan podia viatjar llavors no tenia recursos o havia d’estudiar. No és pot tenir tot a la vida !!
 Tampoc, tinc res en contra de la gent que viatja, al contrari m’encanta que els altres viatgin com el meu amic Dr. M. Fabré, cal llegir els seus dos viatges a Roma, el primer Viatge a Roma, no te desaprofitament, poden passar un dissabte a la tarde molt divertit sense sortir de casa;  el segon titulat Retorn a Roma és un caminar pels estrets carrers de Roma que porten a la plaça Campidoglio, al carrer dei Giubbonari, sense deixar la plaça Campo dei Fiori, un passeig amb família .
Els meus fills han viatjat molt i quan poden encara ho fan, considero que sempre ha sigut important, es veuen les coses d’una altra manera;  disfruto que m’expliquin, com són les ciutats i els països que han vist, i la seva gent; també us he de dir que mai he llegit el llibre de’n Pessoa, que es titula  El libro del Desasosiego, en el qual es burla dels viatges i de la gent que viatja. Segons m’han explicat , ve a dir ,  perquè anar  a la costa de l’Adriàtic a veure una posta de sol, si les postes de sol són boniques en qualsevol lloc, fins i tot des d’una finestra de casa. Si, als anys 60 en plena contracultura, vaig llegir el llibre de On the road, de Jack Kerouac, també he llegit els llibres de l’Espinàs com viatge per la Segarra, pel Pirineu de Lleida, per Extremadura i com no el Viatge a l’ Alcarria de Cela.

Llorens de Rocafort, viist per en Lluís Capdevila

Ara, ja grandet, em limito a conèixer els voltants de casa, cosa que no vaig fer de jove;  Llorens i les seves  rodalies , pobles de la Vall del Corb que com Belianes, Omells , Sant Martí de Maldà, el Vilet, Rocafort de Vallbona, Nalec, Guimerà. Vallgona de Riu Corb, Bellpuig, Verdú. L’Espluga Calva, Arbeca, Passanant, Forès. Mai he estat a L’ Albi, Els Omellons, Vinaixa, Albayés, Cervià, Senant, Blancafort, La Pobla de Cèrvoles.
He de confessar-vos que si , que em faria molta il.lusió anar a Montserrat i pujar amb el funicular a Sant Joan , guaitar les ruïnes que queden de l’ ermita de Sant Onofre i tot caminant pel cim arribar a Sant Jeroni i disfrutar de l’esplèndida vista que es veu segons l’amic Quim i tornar a Sant Joan a una bona hora. Al costat de’n Quim Estivill gran excursionista, que sense dir-ho massa,  ha caminat per tota Catalunya, jo sóc testimoni i una vegada el vaig acompanyar fins a l’ésglesia de Bestracà, alta Garrotxa, des d’on es contempla la vall d’Ormoier, per cert,  meravellosa . Serà tot un privilegi, fer aquesta excursió de les ermites de Montserrat, abans de que l’artrosi em deixi els genolls bloquejats i més adolorits.

Nalec,poble de la Vall del Corb, antigament pertanyia al bisbe de Vic

Tornant a Llorens, us he de parlar dels seus entranyables racons, que podríem dir que ja són història, quasi oblidats de la ma de Déu, però que perduren tossudament en el temps. El titol del present article ho diu tot » Un hort, un racó, un aljup, una història en miniatura «

Fixeu-vos, davant de la porta d’entrada a l’hortet, la natura hi ha fet creier un pi.





També , he de dir-los que és un hort de tarda, orientat a ponent, o sigui que el sol si pon cada dia, tot un luxe. No puc estar-me de dir-los que un hort així, ara i fa dos-cents anys sempre ha sigut un tresor a l’Urgell, la Baixa Segarra i a tot els llocs de baixa pluviositat. Hortet que alhora feia també la funció de jardí, un trosset per cada cosa, més auster impossible, amb poc en tenien prou.
Dissabte passat, veníem,  el pare, en Lluís i jo de fer una plantada de noranta oliveres molt jovenetes, d’un any de vida,  al tros de Les Pintades, terme de La Quadra de Mas Déu, antigament formava part de la baronia de Vallbona; les primeres 84 les vam plantar el mateix any  que va esclatar l’actual crisi, degut a la concessió de les hipoteques subprime als EE.UU, amb l’esfondrament de Wall Street i el crac del Lehman & Brothers. Amb el pare preferim plantar oliveres, cosa que  ens fa més feliços, que estar pendents dia si, dia també de les agències de qualificació com Standard & Poor’s, Moody’s i Fitch , que l’any 2008 no van saber anticipar-se a la crisi i alhora van ser responsables d’ haver donat bona nota a empreses a punt de fer fallida. Vostès també difrutarien veien aquests petits arbres que en pocs anys ens donaran el millor oli del món. L’oli arbequí extra verge.

Olivera plantada l’any del crac del Lehman  & Brothers.

Tornant de la feina feta i convençuts de que ja creixeran com han crescut els plantats a l’any 2008, vam passar per un tros ple d’oliveres centenàries amb uns marges molt ben fets i conservats i tota la finca molt ben cuidada, se’n veuen molt poques pel terme, es de cal Cabalé, una casa de Llorens.

Aqui podem veure els tros de la Vinya del Cabalé, tros d’oliveres molt ben cuidat i netissím.

Passada aquesta finca tant bonica i en plena  costa La Pera, ens van trobar amb la cabana del mateix nom, refeta , segons el pare es totalment de volta, fa anys va caure la mitat de la façana i l’amo la va refer, a consciència, jo era petit, i mai més ha tornat a caure, aquí la tenen. El nostre territori n’està ple de cabanes, però la veritat que moltes amb el teulat enfonsat o en ruïnes. Actualment no són útils pel pagès, donç quan treballa amb el tractor, va dins d’una cabina i tant si plou, com si fa fred o fa un fort temporal sempre està protegit.

L’Urgell està farcit de cabanes com aquesta, que eren molt necesaries per aixoplugar-se de la pluja i de la calamarsa; també si posaven els animals per resguardar-los de les altes temperatures d’aquests indrets, que per cert són molt freds a l’hivern i frescos a l’estiu sobretot a les tardes quan arriba la marinada.

Be,  dit això, segueixo amb el tema de l’article, feia temps que volia fer un reportatge d’aquest bonic racó,  ple de records i de vida per la gent gran com el meu pare i també per mi de quan era Jovenet. Es tracta de L’hort del Gallo, al Cul-Roig del Gallo,  aquesta família,  també hi tenien la pallissa i l’era; anys més tard també i van fer una bassa per recollir aigua que baixava pel camí i d’aquesta manera no haver de pujar tant amunt per abeurar els animals;  ara aquesta bassa esta coberta de terra. També i han altres Cul-roig  com el de cal Puça, cal Mora i cal Bergadà, si continuem camí avall arrivarem als Comunsaris de cal Mora i ca l’Andreu amb una bonica i gran cabana amb bassa inclosa.

LLiris com a úniques plantes de jardí, autòctons, donç fa més de 100 anys que estan aquí. Els mateixos els he vist en diferents cabanes, com la cabana de cal Damià al Perdigó, amb una cisterna.

Pels que no ho saben, cal Gallo era la casa abans de cal Ton. L’amo es deia Pep Capdevila, que va tenir tres fills: en Ramón, en Sisco i la Maria casada al Vilet. El Sisco el Gallo que tenia botiga al poble, va tenir tres fills: el Pep. en Lluís i la Mercè.

El pare recorda molt be, que quan era jove, aquesta familia venia molt sovint, perquè la finca esta molt aprop del poble. Tal com he dit abans era un tros molt complet, amb l’era, la pallissa, l’hortet, amurallat com podran veure, i dins el seu aljup per recollir l’aigua de pluja , vostès mateixos podran veure els grans solcs picats  a la roca, formant com dos canals, en una roca del damunt de l’aljup, curiosament encara funcionen, quines coses Déu meu ?, hem trobat l’aljup humit, penso que és l’aljup més petit que he conegut al meu poble de Llorens i molt ben conservat, hi caben uns quants milers de litres d’aigua. El considero tot un tresor, per lo que va aportar en el seu moment, i per l’història que te i que malgrat tot ha arribat fins als nostres dies, O sigui, vulguem o no l’aljup s’omple d’aigua quan plou, quan descarrega durant hores.  Lo mateix passa , a una gran roca de fora de l’hortet, però també amb una gran canal feta pels picapedrers locals porta l’aigua a l’aljup, o sigui que s’aprofita al màxim. Es tot un exemple d’aquest país auster, i sever, i amb molt baixa pluviositat. Guardar l’aigua ja va amb l’ADN d’un Urgellenc-Segarreta. L’aigua es imprescindible per tothom, però més èr  aquesta terra tant seca i molt valorada per la gent del poble i també per nosaltres. Poca broma.

Poden veure els dos solcs llaurats a la roca que van de dalt a baix i de fora cap a dintre i l’aigua que recullen degoteja cap a l’aljup que està a sota.

Si han llegit l’article » l’aljup en àrab, és diu algup « a hores d’ara, ja estan familiaritzats sobre aquest grans dipòsits de recollida d’aigua que ancestralment es feien servir a la Baixa Segarra i que tan útils eren, per recollir la poca aigua que queia .

Fixem-nos amb l’aljup i la canal de pedra que li condueix l’aigua de l’altra roca. El que passa es que ara , la conducció està embussada entre pedres , terra i plantes seques; tanmateix tampoc ha de portar aigua , ningú la necessita.

Aljup prou gran, pel petit hortet d’aquesta família, que ben segur era tot un tresor, puc afirmar sense por d’equivocar-me que d’aigua n’havien de tenir de sobres, apart de regar l’hort i d’ abeurar els animals.

Em pregunto qui de vostès no ha somiat mai en un racó com aquest ? Un hortet ple de romanticisme.
Després d’haver estat a la cartoixa de Valldemossa l’any 1976,  el que més em va cridar l’atenció va ser les cel.les dels monjos amb el seu hortet-jardí , en el qual cada cartoixà cultivaba herbes aromàtiques i hortalisses. Copiat del llibre d’Alexandre de Laborde » Le Voyage Pittoresque et Historique en Espagne «,  capitol: Retorn de Pollença a Palma …… Hi ha trenta-tres religiosos; cadascun  té tres petites cambres per a allotjar-se i un jardí en el qual cultiva flors i hortalissa. Els forasters són ben rebuts al monestir; hom els allotja i els nodreix durant tres dies; per estatjar-los hi ha un edifici molt còmode. L’església i el claustre són molt bells; i hom en treu tot el que cal per vestir i menjar: blat, oli, vi, fruita, hortalissa, i pel que fa als draps, es fabriquen en el monestir. La renda d’aquests religiosos, sobrepassa de molt llurs necessitats i totes les despeses; també fan moltes almoines a les famílies pobres i són generosos amb els qui treballen a llur casa.  Al Desierto Carmelita de San José de las Batuecas (fundat el segle XVI)  aquesta petita vall al sud de la provincia de Salamanca, només si troba aquest monestir, cap més altra edificació. Aprop si troba la Peña de Francia, on hi ha un santuari i monestir de dominics: aquesta montanya  està a una alçada de 1000 m i si podem alvirar els pobles de Las Batuecas, La Alberca Herguijuela, Madroñal, Sotoserrano, Monforte, Casas del Conde, Miranda …

Restes de la Quadra del Mas Déu, fins fa pocs anys hi va viure un ermità. Aquestes bardisses que veuen, ere un petit hort, que al costat encara hi te una gran cisterna, amb aigua suficient per regar l’hort i pels animals quan ni havien i per les persones. Lloc melancòlic, degut a la gran solitud e història .

Puc dir que aquest hortet del Gallo, s’assembla moltissim al dels cartoixans i també em ve a la memòria l’hortet de dins el recinte de La Quadra de mas Déu, amb la seva cisterna de bellíssimes pedres, i alhora úniques, tot en miniatura sense excepció, però per els tres exemples són a mida de l’home, tots fets amb grans treballs, cap ha sigut fàcil de fer; aquí està el mèrit; la vida dels quals no existiria sense l’aprofitament de l’aigua del cel.
.

També hi afegiria l’hortet de l’ermita de Sant Benet de Montserrat ,que tant ben dibuixat va fer  el Conde de Laborde quan va passar per aquí i va publicar en el llibre LE VOYAGE PITTORESQUE ET HISTORIQUE EN ESPAGNE . Ep !, jo mai i he pogut arribar, igualment d’aquesta construcció no en quede més que les ruïnes, el lloc més aprop on he arribat es al Pla dels Ocells. Ho deixo, perquè no tinc perdó de Déu. També he vist a distància l’ermita de Sant Dimes, cada ermita tenia el seu hortet.

Aquesta planta es de la família de les Boraginàcies, el seu nom es: ECHIUM VULGARE,L. i el nom vulgar : VIPERINA , viu a la vora dels camins , llocs àrids, camps, indrets pedregosos i secs; antigament s’havia fet servir per a combatre les mossegades de les serps. A Llorens n’està ple.

L’hortet del Gallo.
Estem a la primavera i com diu la meva esposa Tere, el primer color que apareix és el groc, però per damunt de tot domina un escandalós to verd, amb gallarets vermells i les flors blanques i rosades dels ametllers, com molt be saben a tots els nostres trossos hi han ametllers.

Després de la pujada, uns moments de descans amb el pare.
En aquests moments de pau, amb tota la calma del món, en aquest indret melancòlic i alhora ple d’austeritat, asseguts a la pared que fa de muralla a l’hortet, recorda que quan era un noi cada mati sortien del poble entre 30 o 35 entre carros i carretons amb l’arreu, o sigui uns camins molt freqüentats.
Abans de continuar explicant-vos cap a on es dirigien els grups de persones cada mati, vull repassar les partides del terme de Llorens de Rocafort : Alsina, Astinclar, Cau-gros, Collada, Comametlla, Comapregona, Comuncluat, Comunsaris, Convidal, Creueta, Culroig, Devall de la bassa, Fondo, Forques, Mallola, Perdigó, Pla del tres, Serra-fosca, Solans, Tornellet, Tossal gros i Vinya.




    El pare explica que quan anaven a treballar a la partida de l’Alsina és trovaben amb els de cal Gené, els de cal Roig, un mitjé de cal Cantó, els del Puça, de cal Mano, uns del Vilet, vaja una gentada .

Fixeu-vos quina pica tant ben feta, els  quatre costats eren de pedra picada, i al cap dels anys encara esta en molt bones condicions. Aquí i tiraven l’aigua per abeurar la mula i demès animals, queda mig amagada, però te el seu romanticisme. El temps tot ho conserva, però hi posa la seva pàtina verdosa sobre les pedres.

A ambdues roques podem veure uns solcs, que estan fets per orientar l’aigua de pluja vers una canal que porta l’aigua fins a l’aljup de dins l’hort. Als pins que teniu davant hom hi podeu veure vesc en castellà muérdago.

Sobre aquesta roca també es pot veure un solc picat a la pedra que recull l’aigua i l’encamina cap una canal que la portarà a l’aljup i així tindrem més aigua.

El pare està molt satisfet, de com ha anat el dia i no te cap por de la tempesta que s’acosta, al contrari, pensa que l’aigua li vindrà be, a les oliveres plantades. Quan torna cap a casa sempre està satisfet, ha fet tot el que ha pogut i demà serà un altre dia. Ah ! per la seva tranquil.litat els diré que gairebé no va ploure, molt de núvol però res.

Quan anaven a treballar a la partida de la Comametlla,  es trobaven amb l’oncle Bori, la tia Rosalia i padrina del meu pare, els de cal Cots, els de cala Milia, de cal Puça, els de Puigros que portaven l’hisenda del Laureano la Quica, el Ton del Perlo, padrí del Domingo l’Elvira. l’oncle Ton. O sigui mai estaven sols; Llorens era formiguer.

Des d’aquí dalt és veu un gran panorama, la vista allarga fins el prepirineu i des d’aquí dalt el cel es bellíssim.

Quan anaven a treballar cap la partida del Cau- gros, trobaven els de la Salvadora de Vallbona que portaven el cau-grós del Timoneda, els de cal Gené i els de casa que menaven el cau-grós de cal Perejaume. O sigui que per on anaves i trobaves gent.

L’Urgell camins d’eternitat.

Els dies que tocava anar cap a la partida dels Perdigons, és trobaven els de cal Damià, els de cal Sardà de Vallbona, el Pasqualet dels Omells, el Laureano la Quica, els de l’era el Queret, lo Berengué de Vallbona.

En Lluís Capdevila, valorant la llum, cosa molt important per les fotos.

Des de dalt la inmensa roca el meu fill Lluís, va poguer fer tot aquest impressionant reportatge, li agraeixo molt la seva exel.lent predisposició, tindrem un record únic per nosaltres i per tothom que li agradi el paisatge auster, server, rocós, sec, ple de groc, impressionant, que com diu la meva dona

el groc, és el primer color que surt a la natura a la primavera .  Fins i tot un hort a la deriva, te el seu encant,  però que la natura cuida i preserva a la seva manera, podriam dir amb tot el carinyo, i  tendresa possibles i han crescut una gran varietat de plantes silvestres, no diferents de les que hi han a fora, com argelagues, pins amb vesc ( viscum album), esbarzers, roure-reboll, espigol, romaní, timó o farigola (Thymus vulgaris) , .fonoll, gallarets, i fins i tot unes petites violetes en un racó i com a element botànic més present són els lliris encara que no se si blancs o violetes, penso que no hi podien faltar com es ben veritat que es troben al costat de moltes cabanes en el nostre terme, com la de cal Damià que jo recordi al Perdigó, ara d’un altre propietari.  Segur que uns altres ulls hi trobarien més plantes, jo no sóc expert en botànica ni molt menys. Segurament que a mesura que passin els dies aniran apareixen o florin d’altres plantes.

Amb aquesta foto del pare, en Lluís i jo donem per acabat aquesta curta escapada a aquest entranyable racó, que a tots ens ha agradat molt i al pare li ha dut records d’infantesa i junts hem repassat la història de la família de cal Gallo. Pels núvols que surten a les fotos, l’amenaça de pluja és real i comença a fer alguna gota.
Mentre estem en aquest lloc, em ve a la memòria quan eren petits, veniam tota la colla a menjar-nos la mona de Pasqua. enmig d’aquestes roques gegants.
Tot seguit cap a casa perquè el pare volia que el portessim a visitar un vell amic a Vallbona. Al passar per la Roca la Bassa el Lluís es va quedar per fer alguna foto de Llorens i del fondo.

Camp d’ametllers al darrera  la Vila, per cert molt ben cuidat pel nostre pare .

No és cap secret, més aviat és vox populii, que m’agrada anar a Vespres al monestir de Vallbona quan sóc a Llorens i sincerament hi vaig i m’agrada. Aquesta vegada com que el pare tenia intenció d’anar a passar una estona amb el seu estimat amic Josep Ayats , que recentment ha publicat un llibre titulat  Vivències d’un supervivent. El pare fa uns dies va acabar de llegir-lo i va quedar impressionat de lo molt que havia patit el seu amic i que tot hi haver passat molts dies fent marges de pedra seca a Vallbona, mai havia sortit el tema de la guerra civil i de les misèries de cadascún d’ells. Donç be un cop arreglats amb el Lluis vam marxar cap a Vallbona.

Vista del fondo de Llorenç, vist des de l’era de casa,  amb la bassa de cal Timoneda. Lluís Capdevila Martin.

Un cop a Vallbona varem deixar al pare a casa de Cal Manco i en Lluís i jo cap a vespres. Van trobar la porta de la entrada a l’església com tancada, només estava ajustada. A l’entrar totes les monges estaven al seu lloc , a l’altar hi havien dos ciris encesos. L’església estava en la penombra i només tènues lluns al cim de les monges al cor. Tot seguit la Mare abadessa Anna Mª Castellví entonà el Sigueu amb nosaltres Déu nostre………. i al Gloria al Pare , la gran reverencia de les monges, m’omple de respecte i m’adono de la importància del moment»; avui dia no es frequent viure i respirar lo que es sagrat… abans quan jo feia d’escolà practicament tot ho era i la gent ho vivia;quan portavem el Viàtic a un malalt, la gent que es trovaba pel carrer s’agenollava e inclinava el cap al pas del Santíssim.   Continuen les vespres, només hi ha una parella al nostre costat, al ser dissabte n’esperava alguna més. De reull només veiem les dos mans de la priora Glòria Noguer a l’organ, de lluny se sent una veu molt educada i angelical , sens dubte es la de germana Clara i la de la Gloria ; les monges psalm rera psalm continuen alçance i asseient-se com la cosa més natural del món, sense mandra, mai van de bòlit.  La lectura de l’Evangeli per part de la Mare Abadesa i el cant del Magnificat, i el cant de la Salve Regina , dona tota la solemnitat a l’ofici de vespres del dissabte. El Magnificat el trobo algo gran, que em posa els pels de punta al cantar totes les generacions em diran benaurada… També, reso i canto  molt a gust El Benedictus a l’hora de Laudes.
Entre molts de psalms van cantar:


Les noces del  gran Rei  


Un bon auguri em surt del cor,
dedico al rei el meu poema,
la meva llengua és àgil com una ploma d’escrivà.
Ets el més bell de tots els home,
exhalen gràcia els teus llavis,
Déu t’ha beneït per sempre.
Cenyeix-te l’espasa, valent,
vesteix-te de festa, cavaller victoriós,
per defensar la veritat,
i la justicia dels indigents.
Seran terribles els trets del teu arc.
El teu braç gloriós, amb les fletxes agudes,
encertarà l’enemic, es rendiran els pobles,
cauran acovardits els enemics del rei.
Que el teu tron, oh Déu, desafiï els segles,
i el teu ceptre reial sigui un ceptre just,
tu que estimes la justicia i no la maldat.
Preferint-te als teus companys, oh déu,
el teu Déu t’ha ungit amb perfums de festa;
la pols de mirra i àloes t’impregna el vestit.
Dels palaus de vori t’alegren les arpes,
la princesa t’espera enjoiada,
l’esposa et ve a la dreta, vestida amb or d’Ofir.
Escolta, filla, estiguis atenta,
oblida el teu poble i la casa del teu pare;
el rei està corprès de la teva bellesa.
És el teu Senyor; fes-li homenatge.
La ciutat de Tir ve amb els seus regals,
els pobles més rics busquen el teu favor.
Arriba la princesa tota  radiant,
el seu vestit és de brocats d’or,
guarnida amb brodats és conduïda al rei.
Arriba amb el seguicii de donzelles amigues;
conduïdes entre cants de festa,
s’ acosten al palau del rei.
En lloc dels teus pares tindràs els fills;
els nomenaràs governants per tot el país.
Vull fer perpètua  la memòria del teu nom.
Que els pobles et lloïn per sempre més.

I amb tota l’admiració del meu fill Lluís envers la comunitat i les pregàries, que acavaba de sentir i resar  es van acabar les vespres i amb una gran reverència al Santíssim van anar marxant les monges de dos. A ratos m’ha recordat la pel.licula El gran silencio, sobre la comunitat de cartoixans, són persones que han conseguit allo d’un altre món es possible. són austers i estan contents amb lo que tenen, ep !  les monges també, amb el somriure ho diuent tot, la seva pau es algo gran, poden comprovar-ho.
Estic content perquè era la primera vegada que el meu fill m’acompanyava a vespres; li agraeixo amb tota l’ànima.

Com podem veure les obres al monestir mai s’acaben, no em pregunto res, perquè segur que si es fà, es que la comunitat ho ha decidit i convé.

Al sortir de vespres, amb el meu fill van donar una volta pels voltants del monestir, miran les obres noves de l’hostatgeria, ja inagurada i la resta de la muralla de l’hort, que fins i tot i vam trobar un escut de l’abadesssa Blanca de Caldes o Calders, abadessa que va acabar la part gòtica del monestir.  La part de la vinya de l’Olivera, em va portar bons records sobretot del pare Josep Mª Segura, que amb tant de carinyo i entrega es va dedicar a pujar i consolidar la comunitat de l’Olivera. Si des del cel ho veu, ben segur que n’estarà ben orgullós. Llegir el llibre «Se de qui m’he refiat » escrit per en Josep Mª Farrés, bon amic del pare Segura, es un plaer, que t’ajuda a fer-te una idea de com va començar tot això de l’Olivera. Quan estavem cansats de voltar varen anar a recollir el pare i alhora vam saludar al matrimoni de cal Manco,  la Montserrat i en Josep.

Josep Ayats i Sisquet Capdevila, amics de sempre.

 Als tres sel’s veia contents, el meu pare ja feia dies que s’ho esperava, després d’haver llegit el llibre que ha escrit en Josep.

La pallisa dela nostra era, construïda en temps de l’abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabater.

Al tornar cap a Llorens, el pare al veure el sembrat de les Sorts, va estar content, era maco, podria ser que hi sortissim uns quants sacs de blat. En Lluís, li va oferir al pare un viatge per l’endemà  diumenge per tallar un centenar de canyes per l’hort, i així ho vam fer.
Tot tornant cap a Llorens encara ens resonen les veus delicades de la germana Clara i de la priora Gloria Noguer, de la mare abadesa  Anna Mª Casellví  i de les alltres monges com la de la Neus, que des de dalt al presbiteri le pogut veure prou be; tot es com un bàlsam de pau, prou necesari en aquests temps que corrent.

Una impressionant foto de’n Lluís Capdevila sobre lo fondo de Llorens i Maldanell. Sigui com sigui Llorens ja era un lloc privilegiat amb els Cardona i continua sent-ho.

A l’arribar a Cornellà, la Tere em tenia una sorpresa, m’havia tret un llibre de la bilbioteca : Vint-i-quatre hores de la vida d’un monjo. Pròleg de la Teresa Forcades, monja del monestir de Sant Benet de Montserrat. Helios. Viena Edicions. L’Autor del llibre es en Jean-Pierre Longeat. El millor regal.  Porto llegits el pròleg, la introducció, l’acollida, hi hagué un vespre i un matí, el cant dels salms, i la Lectio divina.  L’ entrada no pot ser millor per a nosaltres, que una monja benedictina Teresa Forcades, ens introdueixi en la vida d’aquells que de Ora et Labora, han fet la divisa de la seva vida. Jo disfruto amb aquest llibre i vostès també ho faran.  En temps de crisi trobem gent que estima als germans, alhora l’únic camí per a arribar a Déu; ells es dediquen a buidar-se per dins, i quedar-se només en lo Esencial per fer camí. Tot un tresor, com que són pobres, i porten una carga molt lleugera, tenen més temps per ser. Amb tot el que està caiguent, potser el seu model sigui un bon refugi fins i tot per a no creients.
No vull acabar sense recordar uns adagis  sobre el mes de maig: Pel maig, cada dia un raig. Al maig, aixís com vaig. Pel maig, lo bon pagès, de llaurar deu estar llest. Abans també deien que los ous de gallina postos al maig se conserven durant molt temps.
M’agrada veure tot el terme verd, no hi puc fer més. Ep ! també m’agrada el meu país a totes les estacions de l’any.
Esperem que les collites siguin ben bones, que prouta falta fa.
Ànims.

Bibliografia : Calendari Folklòric d’Urgell de Valeri Serra i Boldú. Bellpuig 1914.
 Ànims i per molts anys.

CONTEMPLACIO D’UN PASSAT, QUE JA PRACTICAMENT NO QUEDA RES


Un dia qualsevol, cap al tard, sentia els de casa que deien, aquest vespre anirem a casa de la tia Rosalia a escoltar ràdio  Pirenaica, i vostès diran i què ?, ep !! en aquell temps no estava autoritzat tenir aparells de ràdio i menys escoltar ràdio Pirenaica. Quines coses Déu meu?
A l’arribar a la cuina de cal oncle Bori, posàvem unes cadires en front d’un armari, la tia Rosalia, germana del meu avi, l’obria i treia copes,  plats, soperes, etc, i obria un doble fons, on hi havia un vell aparell que funcionava, el que no recordo si era una la persona que l’escoltava i després ho explicava als altres. Be, podria tractar-se d´una ràdio de galena.Encara que la imatge de la ràdio de sota de cap manera pot correspondre a la que escoltavem, perquè d’entrada no hi havia càmeres en color, només és una ràdio que va existir i com que anava sense piles, donç funcionava nit i dia, tot l’any, una joia. 


 El silenci omplia la cuina, ningú parlava, perquè a més la ràdio s’havia d’escoltar baixíssim, per por a que algú ho sentís i ens denunciessin a la Guàrdia civil, que per cert eren temuts per la població, al menys a mi em feien por. Bé , no puc parlar gaire del contingut de la sessió radiofònica, el que feia atractiu tot allò era el misteri, la preparació, o sigui buscar la emisora amb tota la cura  del món, està com amagats i  la prohibició de lo que estàvem fent , amb la seguretat que fèiem algo mal fet i això s’anava repetin un cop per setmana i prou; clar fora de la família ni en parlàvem, ni amb els altres parents, estava claríssim.



La mare sempre m’ha explicat que jo vaig néixer en ple Pla Marshall que els americans ens donaven formatge enllaunat i llet en pols, que cada matí es repartia al col.legi. Aquesta ajuda a Llorenç es repartia a l’entrada de cal Miró una casa veïna. Donç be, alhora que jo havia de néixer(1949) a sota la finestra de casa hi havia una cua de dones preparades per recollir l’ajuda dels americans ;  poden imaginar-se a la pobra mare, quins moment va passar i la prudència que va haver de tenir, per no ser motiu de comentaris i de  tertúlia al vespre a la  creu de Llorenç.  No recordo quantes coses és repartien degut  al Pla Mr. Marshall, podrien ser algo més que llet i formatge. No se amb quin criteri és repartien.



També cal dir que era l’època de l’estraperlo i el racionament.  L’any 1952  és va liquidar  el règim de racionament que feia tretze anys  que durava; evidentment jo no en tinc cap record, tenia 3 anys. Aquesta cartilla de racionament que em va caure a les mans, quan jo era metge de Les Planes , que per altra banda era igual per » todo el territorio nacional «en el seu interior deixa palès la data de 1952. Aquesta cartilla, està nova per estrenar, deia pertànyer a una família acomodada, perquè te tots els cupons sencers, no en falta cap. També es cert que segons m’expliquen els pares, la gent de pagès sempre tenia més recursos en general que els de ciutat, al camp sempre es pot  trobar menjar, encara que sigui en forma de bolets, hortalissa, olives a l’hivern, conills o perdius, algun porc senglar o algun tudó o fruita, nous, ametlles, raïms, codonys, cerves, figues seques….en una paraula es pot subsistir i no morir-se- de gana.



Com aquests cupons de ACEITE, ni havia de AZUCAR, ARROZ, VARIOS, …..no se si algún altre. Ho preguntaré.
Tornant al Pla Marshall, no se quans anys va durar el repartiment de la llet en pols a les escoles, perquè a l’escola de Maldà Don Ramón encara en repartia l’any 1964; cosa curiosa ningú protestava i tots ens la bebiem, que curiós? o és que eren temps que ningú anava sobrat de res ?, més aviat es tractava d’això.



Els joves, per Llorenç , ens dedicàvem a escoltar i parlar del tema de l’estraperlo a la creu de Llorenç entre la gent gran , encara que no hi entenguéssim ben res. Clar tothom era expert en estraperlo, dèiem a Belianes la Guàrdia Civil ha detingut un cargament d’oli  ? carai ?, passat Sant Martí de Maldà han detingut un cargament de blat  ? noi ? , a Solivella han parat un carro ple d’ametlles!? mira ?, be mai arrivabem a cap conclusió per què no ho podiem comprovar, però sempre quedava per damunt de nosaltres la veu dels grans, com en tot.
Ara que explicat l’any exacte que van acabar els  racionaments; el racionament es feia a l’entrada de cal Miró els nostres veïns segons el meu pare.



A Llorenç tot girava al voltant de la pagesia. Del mati al vespre sempre, es treballava, es vivia , es pensava i respirava  tenin present la climatologia i  les collites. De bon mati, sortien un carro de cada casa i el soroll era carateristic, i augmentava a l’ajuntar-se  un grapat de carros pujant la costa de la bassa per anar cap al tros. Difícilment els carros s’avançaven els uns als altres. A Llorenç hi vivien moltes famílies, encara ningú havia emigrat i totes les cases per petites que fossin totes estaven plenes. Segons el pare quan era jove hi vivíen al poble unes 300 persones, la mare explica que quan va arribar a Llorens en va contar 202; Déu ni dó, ara que costa poc contar-los no m’atreveixo. Només dir, que hi ha algun carrer que durant la setmana no hi viu ningú.

Imatge de la nostra església de Llorenç de Rocafort, una de les esglésies més antigues dels pobles que formaven la baronia de Vallbona.  Antigament la patrona era Santa Maria com ho fa palès la clau de volta de l’església i més tard Sant Abdó i Sant Senen. Josep Capdevila i Vila.

 Als camps, a tots els racons hom podia veure famílies treballant i cantant, grups per tots cantons, la gent es quedava a menjar al tros i a les cabanes hom podia veure sortir fum pels les xemeneies i pels marges assoleiats dels solans, la gent feia bullir el tupi, jo ho recordo per escaldar les sopes o per escalfar l’arros o l’escudella o el caldo que portaven de casa o és feia allí. Després es menjava arrasserat al sol i be que si estava.

El pare dinant a l’hostal del sol, com fa quasi 80 anys. Sempre li ha agradat quedar-se a dinar al tros.; a l’hostal del sol com diu ell. Partida de Les Pintades molt aprop de Omells de Na Gaia.

Tothom contemplava que feien els veïns i mira uns arrabassaven, d’altres tallant esbarzers sota els marges, d’ altres refent marges caiguts, amb un covi i anar acostant les pedres que les robinades s’havien endut i  que els grans de cada casa sabient colocar-les de la manera més segura del món perquè a la propera robinada  lo se les endugués, d’altres fent llenya pel proper hivern,d’altres esporgant,  d’altres marcant les fites de nou del veí que llaurant sempre les movia de lloc, d’altres com el germà de la meva avia (oncle lliberato) fent carbó en els llocs on previament s’havia arrebassat, … etc. Com poden veure tothom esta a ocupat,  només es perdia el temps en dies de destorb… Per exemple, el pare durant anys el vaig veure apedaçar equest cabàs de goma, comprat a Tàrrega quan joera petit


Una vegada i clavava uns trossos de cuiro, d’altres es coisia el trencat amb filferro, els pares hi van fer la última collita d’ametlles i d’olives  de 2012, un cabàs per tota la vida, encara el tenim. Els estris a pagès havien dedurar quasi per sempre. Tot s’arreglava, poquesvegades es comprava de bell nou. Fins i tot el pare es recarregava els cartutxos de caçera.


Amb la seguent vista d’aquesta etiqueta, podriam dir que aqui comença nostra història, la història del que seria el poble de Llorens, temps a venir Llorens de Vallbona i més tard Llorens de Rocafort i …..

Tres paisatges molt intims del nostre estimat poble de Llorens de Rocafort. Josep Capdevila  i Lluís Capdevila Martín 2012.

El carro era una peça fonamental a  Llorenç i en general a per tot el territori, així com la mula.
Recordo que els carros els feia el carreter de Vallbona, era un gran ofici, un ofici molt complert., jo era petit però ja el tenia molt ben considerat, però si, era una peça clau a la baixa Segarra i per l’Urgell. Tothom tenia un carro.
A casa com a totes,  per anar a treballar al tros, s’hi anava amb el carro , perquè  les  terres estaven lluny de casa . Al carro, a part de les tasques propies del camp: portar les ametlles, les olives, portar fems als trossos,  també  servia per anar a recollir algun parents de Girona que baixava amb el tren a Bellpuig, o a l’era el Sord de Maldà, portar el menjar, el selló,(a Llorenç en diem silló), els estris, els sacs, les portadores si era l’època  del bremar, en fi indispenssable; i per tornar cap a casa sempre es portava un sac d’herba pels conills i un feix de brosta d’ametller i de freixa, també servia per portar la llenya del bosch per l’hivern .  Recordo que anar amb el pare al tros era com una festa, ell m’anava explicant de qui eren les finques que anàvem deixant a banda i banda del camí i d’aquesta manera anava interioritzant el territori i els seus propietaris.


 Jo recordo que sempre li preguntava com estava fet el  carro, quines fustes feien servir, si era molt complicat fer les rodes, en fi no parava de preguntar i el pare em contestava el que sabia, per exemple: referent a les fustes que es feien servir em deia : fusta de freixe, de xop, fusta de faig, fusta d’om, de roure , d’àlber, d’alzina, de Lledoner i alguna altra que no m’enrecordo.  Li preguntava ,de quina fusta esta fet el boto de la roda – el pare contestava de freixe de Girona, i els braços? de fusta de faig! i les baranes del carro – de fusta  d’om !, i els empostissats ? – de fusta de xop ! . En fi allò semblava un interrogatori ?, però la paciència del pare no te límits. També recordo que a l’època del batre i portar les garbes, si afegien uns estaquirots a les baranes on si podien clavar les garbes, per guanyar mes altura i aprofitar cada viatge cap a l’era. En fi el carro era imprescindible per la vida d’un pagès. També recordo que fins i tot hi havien carros bolquet !. També recordo que als carros si afegien veles de lona, per anar al mercat a Tàrrega , o per si plovia, i una llum evidentment  dins al fanal i anava una espelma encesa, calia pensar en tot.

D’aquesta roca s’ha tret molta pedra per fer les cases del poble de llorenç de Rocafort.

Un bonic i entranyable record es quan els pares i la padrina feien sabó al corral del darrera, ho recordo com una festa; posaven un perol d’aram i l’omplien amb olis ja fets servir de les tupines, trossos de cansalda, ossos de pernil, les cornes de la cansalada , olis de fregir i sofregir, etc, si posava sosa caustica com a alcalí  i és feia bullir varies vegades dins que quedava solidificat i separat de les impureses. Finalment quan era fred es talla amb pastilles com la present. Ep !, a casa el feiem servir per rentar la roba, i per ensabonar-nos el cos i rentar-nos el cap, que quedaven uns cabells molt brillants; tot s’ha de dir l’aigua era de cisterna o sigui de pluja , que a Llorens en diem «aigua dolça»  i la de pou, aigua crua.

Sabó casolà, recordo que si es feia servir aigua dolça o sigui aigua de pluja, feia molta espuma i deixava els cabells molt brillants.


Una altra imatge molt viva de Llorens, era que els homes els mesos d’estiu, després de sopar, sortien a parar la fresca a les escales de la Creu de Llorenç o cadascú al seu  carrer, al nostre carrer bufava la marinada i si estava d’allò més be, alguna nit fins i tot amb un jersey al damunt, ens reuníem una bona colla, els grans parlaven anècdotes del passat, coses de la guerra, refugiats que havien estat al poble, històries de mossos que vivien o havien viscut al poble, històries de milmanda, històries de capellans que havíem tingut a la parròquia de Llorenç i que alguns encara jo no havia nascut com : mossèn Pere Vallverdú i Culleré , fill de cal Flari de Maldà,  no va tenir la sort de coneixer la grandesa del cristianisme » El perdó » se’l va perdre, mai va entendre lo de perdonar setanta vegades set ,en resum home poc evangèlic segons la tradició oral que el meu pare va sentir dels seus pares (acabada la guerra civil, es  va decantar cap als qui l’havien guanyat).  M. Marcelino Martí, al 1939 M. Ramón Marimón, M. Josep Dalmau, M. Josep Serra i Ramón, M. Amenós i Berengué, M. Jordi Rosell i Farré del qual jo vaig ser escolà era l’any 1956, recordo que era ros, M. Daniel Barenys i Llauradó m’han dit que encara es viu,  home molt estricte en si mateix i amb els altres, molt bona persona, tenia dos nebots que els dos erem metges, el gran el coneixia i erem amics, era metge de poble  com jo i va morir fa uns 10 anys (a.c.s.), M. Pasqual Gasol, M. Francesc Huguet, , M. Francesc Vives i Pasqual el meu fill gran va fer la primera Comunió amb ell, va morir l’any 1992, també era conegut com a pare Romuald des de Poblet, M. Armand Carbonell i Bergés i de l’any 1998 al 2011 m. Pere-Lluís Ramón i Martori, recentment traspassat, ningú esperava la seva mort, el Senyor se’l ha endut massa jove feia poc que el Sr. Arquebisbe l’havia traslladat de parròquia, havia tornat a prop de casa seva, a Mont-Roig del Camp (a.c.s.);   com les colles de caçadors de fora que tenien el terme arrendat, gent que veina a fer carbó, o ramats amb el seu pastor, passants pel poble que arreglaven paraigües, que venien tupins, cocis, olles, caceroles, matalassers, cadiraires que treballaven la boga,sota el portal de cal Bergadà,  xarlatans que venien mantes, afiladors de ganibets, gitanos que compraven xatarra i que paraven davant de cala Milia, altres compraven pells de conills a canvi de betes i fils , etc…
.




Sovint se sentia pel poble algu que cridava …dones no hi ha res de feram per vendre ? es referia a conills, gallines, ous. 

Tenalla on es guardava l’oli de casa; poden veure-la totalment  restaurada, feta pels artesans passavolants. Per tranquil.litat de tots vostès, el pare explica que aguantava l’oli un cop arrenjada.

Aquests oficis, que precisament  eren ambulants, o sigui que anaven de poble en poble, oferint els seus serveis. Aquest que arreglaven les tenalles de ceràmica, cridaven:  Donesssss…….. s’adoben cocis, gibrells i paraigües, pots d’al.lumini i porcelana.
No poden oblidar els frares de les diferents ordres que passaven a demanar caritat, o per les germanetes dels pobres o per altres hospicis. També passaven misioners que ens passaven pel.licules de missions per si algun jove si volia apuntar o per entrar al seminari. Recordo la Santa Missió a Llorens com a algo excepcional i homes del nostre poble que havien anat a fer curssets de cristiandad o havien anat de Colores.
Una persona estimada al nostre carrer ,era l’Eusebi (a.c.s.) que sempre arrivaba fosc i negre del fondo , portava l’hort de cal Timoneda , arrivaba carrregat de melons i com que els regava, eren molt grans i bons, un resort a l’abast de pocs. Ell cada nit ens  partia un meló, i si no en feia prou, en començava un altre. L’Eusebi pels nens ho hagués donat tot, i nosaltres ens trobavem molt be al seu costat. Un home bo. L’estimavem. El pobre la mort de la seva estimada Hotensia li va partir el cor per sempre.
També recordo que el diumenge al sortir de missa anava a cal Perejaume a jugar al dómino amb el Sr. Jaume Timoneda Capdevila, aquest bon home  en sabia molt, fins i tot sabia les fitxes que jo tenia, em sorprenia amb un clatellot quan no tirava la fitxa que jo tenia i que hauria d’haver posat per llògica.  Quan la gent portava al damunt deu pessetes ell sempre en portava un feix; quan pagava la cervesa al cafè, es treia el paquet que igual hi portava 50.000 mil, tot plegat per pagar dos pessetes com a màxim, era tot un escàndol pels que passaven el diumenge amb una pesseta com jo i d’altres.  Era un home de costums fixos, també sabia fer el solitari. Recordo que en l’amplissima cuina en un racó hi havia una gran pica de pedra picada en la qual feien la budaga, la qual consistia en passar la roba neta per tal de blanquejar-la sobretot les camises o els llençols de cotó o de cànem. La veritat es que jo mai la vaig beure funcionar. 

Cal Perejaume, casa molt típica del païs, com poden comprovar, la part baixa de la casa no te finestres, eren temps molt insegurs per auestes rodalies de Vallbona, on per aquests anys governava la baronia l’Abadessa Mª Teresa de Riquer i de Sabater, temps de bonança perquè es va fer l’ampliació del poble fora muralles. Aquesta es la casa on i queda encara una pica per fer la bugada.

De jove i de gran sempre m’havia preguntat qui havia fet aquest escrit ? i com havia arrivat fins als nostres dies, després de més de 30 anys de democràcia ?  Aquest collir olives de 2011 un diumenge al sortir de misa tot esperant que la mare ens preparés el dinar el meu pare em va fer cinc cèntims sobre el tema: resulta que ell va ser l’autor, junt altres joves del poble, gent d’esquerres evidentment, que a l’acabar la guerra i a la entrada dels nacionals, els van obligar a escriure el que diu la llegenda. El pare, no va tenir cap més remei que fer-ho, tenia 17 anys, però ho va fer ple de faltes d’ortografía a propòsit,com una venjança sutil,  lo curiós del cas , es que mai ningú el va renyar per lo mal escrit que estava, ho van donar per bo. La cultura no va lligada a cap ideologia política.També el van obligar a d’altres treballls gratuïts per la comunicatat,pel sol fet d’haver sigut ell, els seus germans i els seus pares d’esquerres. Explica que , d’altres persones també van fer treballs per la » comunitat » de manera «altruïsta» .
 No es va poguer lliurar de la mili, tot i tenir els pares molt grans. En protestar a la Capitania de Lleida, li van dir que sí, que tenia raó, que segons la llei vigent , s’hauria de lliurar de la mili, però que el seu  poble el volia fora, Déu meu, quant d’ enuig envers un noi que ni havia fet la guerra. D’aquesta manera el pare es va passar 3 anys fora de casa, deixant els avis sols, perquè els dos germans seus havien mort l’un en camp de concentració de El Burgo de Osma i l’altre al camp de concentracio de Mauthausen-Gusen (Austria). Els avis ja grans van haver de tornar a treballar al camp, per tirar endavant la casa.

El nostre pare Sisquet Capdevila Pons , escrivint en el silenci i recolliment obligat.

El pare en els seus llargs 89 anys ha escrit molt i també molts poemes, històries del poble i de la nostra familia i de les Romeries a la Marededéu del Tallat. poemes dedicats a la Marededéu donant les gràcies per ajudar-nos a que tots estiguem units i d’haver superat totes les malalties i de tenir una salut de ferro. També el pare, no descansa d’escriure petites notes a tots nosaltres desitjant-nos lo millor pel dia que acavem de començar. Ha escrit centes de pàgines en la seva vida. Podriam dir que ha sigut un pagès que ha disfrutat de la lectura i de l’escriptura i que a ratos lliures ha fet de poeta. Moltes vegades penso que hauria sigut del pare si no hi hagués hagut la guerra civil i els  seus estimats germans grans no haguessin mort ? Evidentment no hi ha resposta. De totes maneres sempre l’hem vist feliç fent de pagès, ha disfrutat com ningú i encara ho fa als seus 89 anys, sempre l’hem vist enamorat de la seva feina, que sempre la fet be, no la pot fer d’una altra manera.
 Parlan del pare no puc més que posar un breu text del Libro del desasosiego de Fernando Pessoa, ( pàg. 122) que li escau com l’ anell al dit, és un home enamorat dels seus trossos i se sent afortunat de lo poc que te, que per altra banda és molt :
» La vida es para nosotros lo que de ella concebimos. Para el rústico para quien su propio campo lo es todo, ese campo es un imperio. Para el César cuyo imperio todavía le parece poco, ese imperio es un campo. El pobre posee un imperio; el grande pose un campo »  
De més jove recordo les famílies que van emigrar del poble anant cap a diferents llocs de Catalunya . Temps difícils els principis dels anys 1960. Han passat els anys i puc contemplar que la gent els ha costat vendre’s la casa i les terres, la majoria han aguantat i aguanten  Aquestes families ,sempre que poden tornen els caps de setmana, per les festes ( Festa  Major, Tots Sants, Nadal, Setmana Santa, etc….) Aquests veïns encara es troben lligats al poble, tot  i que les terres no els donguin ni un €, o estiguin completament ermes . El que te  terres o casa li queden lligams. Em pregunto com l’escriptor Cisco Pasqual Greoles , que tindràn aquestes arrels tant minses, però que ens lliguen per sempre més ??. Uns tenen les terres arrendades i d’altres se les cultiven ells mateixos,  però tothom estima el poble on va neixer.



Encara recordo que el pare i el germà de la meva àvia feien llenya serrant els pins amb aquesta gran serra, els dos un a cada punta i vinga tot el dia. Fer llenya era obligat per qualsevol pagès, el fred rigurós d’aquestes terres es real i cal tenir llenya de sobres per cubrir tots els mesos d’hivern. Tot s’ha de dir aquesta serra feia molta feina, alhora cal dir que no hi havia res més. Encara que no tota la llenya es feia amb aquesta serra, sinó que molta procedia d’esporgar els arbres ametllers i olivers. A casa, el pare sempre l’ha aprofitada, a més la llenya més apreciada es la d’ametller, que un cop a la llar de foc, aquesta no fa espurnes i fa una flama blavosa i escalfa molt. Fa anys que a la llar de foc només cremem llenya d’ametller, la de pi la guardem per l’estufa.

La mare Isabel Vila, la meva germana Dolors i jo mateix en un moment en que la mare ens explicava que darrera aquelles montanyes que estavem veien no gaire lluny hi havia d’haver el poble de Sant Miquel de la Miana i jo corretjia la orientació, sobre el terreny. Foto de Lluís Capdevila.

A casa, la nostra mare te una memoria exepcional, tant l’antiga com la recent, lo que passava a les terres de l’antic comtat de Besalú en les quals ella va neixer i va creixer, es recorda molt be de la seva infantesa Sant Miquel de la  Miana, poblet  situat a  la Serra de Mor, amb el seu riu el Juinyell, més tard a Argelaguer amb el seu riu Fluvià i l’entranyable Borró on tant sovint anaven a pescar fins i tot a les nits de juliol i agost, amb una llum de carburo i caminant hores riu amunt s’arrivaba aprop de a Sant Miquel de Coma de Roure i a Sant Miquel de Monteià, i la feina era per tornar cap a casa i les caminades cap a Sales de Llierca i a visitar els seus veïns d’Aimà, d’Espuella , Banyils, de Conques de Dalt i Conques d’Abaix, etc.



 El Borró neix al puig del Bassegoda (1370 m ) i , després de passar, engorjat, entre els cingles de Guitarriu i la Serra de Llorona, desemboca al seu  col.lector entre Argelaguer i Besalú.


La mare al casar-se amb el pare, donç va venir a viure a l’Urgell al petit poble de Llorenç i com no podia ser d’una altra  manera, la mare va fer molts esforços per adaptar-se a una societat molt tancada en si mateixa; donç poca gent havia sortit del poble, o com a molt havia anat al poble del costat o a mercat a Tàrrega. No oblidar que era considerada com a forastera. La mare els seus 18 anys complerts, parlava com sempre havia parlat amb el seu  » ieisme » el qual ,formava part de la seva vida. No cal dir que va ser motiu de moltes converses a les escales de la creu del poble. No totes carinyoses ni molt menys. 
 A tots vostès els he d’explicar que el ieisme o substitució del so de la ela doble/ll/ pel so de la /i/ catalana o de la /y/ espanyola. La ela doble ( si no porta un punt al mig ) s’ha de pronunciar amb un so palatal ben diferent de la /i/. Per tant, el ieisme és un fenòmen fonètic que constitueix en la despalatalització de la consonant lateral palatal /ll/ que s’articula com una aproximació medio palatal sonora ( i consonàntica ). En la llengua catalana el seu origen és en la interferència de l’espanyol o localment, del francès ( com a Sóller o a la Catalunya Nord ) i es troba difós per les zones i sectors socials i generacionals més espanyolitzats o afrancesats.
El ieisme no és admissible en una pronúncia catalana genuina, ni en la informal, perquè fa desaparèixer una caracteristica fonètica bàsica del català.
Exemples:
—————

ull  /uiera/
ullal  /uial/
ullera  /uiera/
cella  /ceia/
ovella  /oveia/
pallasso  /paiaso/
porcellana  /porceiana/
rellotge  /reiotge/
vell  /vei/
abella  /abeia/
vermell  /vermei/
palla  /paia/
estelles  /esteies/
gall  /gai/
fulla  /fuia/
full  /fui/
al coll  /alcoi/
llavi  /iavi/
milla  /miya/
lluna  /iuna/
call  /caia/
llet  /iet/
medalla  /medaia/
cavall  /cavai/.





Elsl nens guaiten una estància, que es o era una cova, on si quedaven els gitanos que estaven de pas pel poble, a dins fins i tot hi havia una menjadora pel caball, burro, euga, etc que que portessin i així es resguardaven de la fredorada de la nit. De nens ningú tenia valor d’acostar-si; en feien molt de respecte.

A casa vam tenir sort de la mare, van venir anys de males collites, grans sequeres pel territori i els diners que om esperava guanyar no arribavem. La mare ja va venir espabilada de Girona, als vespres havia anat a classes de costura i havia après el sistema Marti de » Corte y Confección «


Amb totes les ganes del món, es va posar a cosir per la gent del poble, va tenir la gran sort que tothom li encomanava la confecció de roba per la canalla, pantalons pels homes, tratges, vestits per les dones.



Fins i tot li encomanaven dels pobles del costat de Maldà i Vallbona. La veritat es que la mare ho feia molt be, i posava tot l’enteniment. Tot això ho feia a més a més d’ajudar en les feines de camp al pare; al costat del pare ho tenia tot, el Sisquet va ser l’amor de la seva vida i va durar fins als 86 anys. Hi han amors que duren anys i més anys i només s’acaben amb la mort.  Així és aquest..



També brodava petits dibuixos o inicials a les camises .



Recordo de petit anar sempre vestit per la mare, ella m’ho feia tot i a la meva germana també. Ja tenia 17 anys i mai havia escollit la roba que portava, confiava amb el gust de la mare, vaja mai m’havia plantejat el contrari.



Tenia una màquina de la marca Singer, que la feia anar de meravella i en treia molt de profit, fent vestits per homes, dones e infants. Tenia molt bona clientela.


 Fins i tot a anar a vendre roba pels pobles de la rodalia, amb molt d’èxit, fins i tot va vendre els mitjons que feien les monges del monestir de Vallbona. En una paraula, la mare va ser la gran emprenedora del seu temps. Els diumenges al matí tallava , pentinava i feia la permanent a les dones. Tot per què entrés un duro a casa. Li devem molt. Gràcies mare.

Any 1955-56


La seva simpatia, la seva tendresa, espontaneitat, el seu somriure, la seva bondat, la seva inocència la feien única. 
Aui va una llista exaustiva, lletra de la mare Isabel Vila ,  de la gent que vivia a Llorens de Vallbona l’any que la mare va arribar



Ella va posar un somriure  a un poble tancat en si mateix, encara que el seu parlar de la Garrotxa, el seu ieisme, li va portar molta crítica i mals de cap, se li enreient a les botigues del poble, pobra mare tenia 18 anys.

La Tere i la tia Mercè Masbernat i Pont al porxo del Guilar.


La mare sempre s’encomanava a la mare de Déu del Guilar, que la portava al cor. Recordo amb carinyo la festa del primer de maig de 1986, 12ª arrossada de germanor de la mare de Déu del Guilar. 


La Tere, la meva esposa, anys avenir arreglava de flors l’altar, que tant estimava l’oncle Pep de Can Xach germà de la mare (a.c.s.), la propia mare i tota la seva familía d’Argelaguer.


També recordo les berenades a la Roca la Bassa, que praticament era el lloc més aprop de Llorens, o a les Creuetes, a la Font dels Serradells a Vallbona, aquesta berenada ja es podia considerar quasi un premi, un luxe i quasi sempre acompanyats per la mestra o algúna persona gran, a les roques de darrera d’era de cal Rafelet, a l’era de les Bruixes, o a la Roca Sabata  o al Pla del Tres, on hi havia i encara hi una una esplèndida vista del fondo de Llorens i de Vallbona i a més la marinada es fa sentir amb força, per això de petits la mare o la padrina ens feia endur un jersey en ple més de juliol i agost, per si decàs – que curiós oi?
Fins i tot el festeig es feien, davant de tothom, o sigui que eren públics, les parelles, tenien molt poca intimitat, eren vigilats a totes hores, fins i tot per la canalla, que erem nosaltres, quan anaven passejant per la carretera i s’asseient a un roca de sota el cami del cementiri i alli festejaven una estona, nosaltres els vigilavem des de dalt. Déu meu, quin desastre !!! Tot s’ha de dir teniem poques distraccions, tot era motiu d’admiració, recordo que fins i tot quan alguna persona es penjava, i venia el forense a fer l’autopsia, tots els nens ens posavem al voltant, fins que ens feien fora, o quan enterraven algun difunt en una fossa, que sempre es feia de dos metres de profunditat, donç tots al voltant per no perdrens cap moment de l’enterrament i la seva liturgia, que era molt barroca i els capellans portaven dalmàtiques negres i tot era molt solemne , els vius quedaven reconfortats del tot amb les llargues pregàries i cants; sabien que el pare o el familiar s’havia salvat, o dit d’una altra manera havia anat al cel, molt important, després de tantes penes en aquesta vall de llàgrimes.

Els edificis a les afores de Llorens són les eres amb les seves pellisses.

Una altra cosa que ens divertida era participar a fer les bales de palla a les pallisses. Recordo que passat l’agost , venien uns homes que es dedicaven a anar de poble en poble a embalar palla, eren gent molt forta, treballaven tots a una i amb molta precisió. La màquina portava uns braços ,molt llargs i aquells homes si repenjaven , feien molta força, l’estri disposava d’ una cremallera que cada esforç quedava sense retorn. La màquina tenia una tapa de fusta molt pesada que prensava la palla que previament se li havia posat. Una vegada tota la palla ben comprimida, s’obria una porta lateral i es passaven uns filferros de punta a punta amb unes » agulles «per unes guies que portava el propi tap, eren dos passades de llarg i quatre de costat i una vegada tot lligat es treia la bala i al.la anem per una altra. La canalla ens ho passavem d’allò més be, encara que no podiem moure la màquina perquè es necesitava molta força, però si era molt entretingut. Aquells homes anavem a preu fet, i després de casa anaven a una altra i de poble en poble, clar la palla sempre ha tingut molt de valor, abans les bales pesaven 40 kilos eren rectangulars i ara són rodones es fan al camp i pesen 500 kilos.

El nostre pare Sisquet Capdevila Pons, ell porta al seu damunt dos dels cognoms més antics del poble de Llorens de Rocafort.


Recordo encara com alguns dies de destorb cap al tard el pare reutilitzava  cartutxos ja utilitzats i amb una paciència d’un sant els canviava el pistó, els posava drets i alhora i buidava una mesura de polvora sempre exacta, després i deixava caure un tap de cartró, que ja el venien fet i tot seguit el posava en aquesta màquina que teniu a la vista.


Llavors un cop fixat el cartutxo, es comenzava a donar voltes i mes voltes per anar reblant la punta del cartuxo i s’anava arrodonin i fent-se forta, fins al punt que aguantava el tap i evidentment la polvora i apa ja estava preparat per un nou tir, a un tudó o a un conill. El pare mai va anar a caçar perdius. Anava a la barraca. De vegades tornava a casa sense res, i llavors tots tristos, però ell mai tornava trist, mireu us he portat bolets, o sigui sempre girava la situacio en positiu. Únic. De vegades ens portava cireres de pastor….. 
La canalla ens fixavem com treballaven els que posaven el cul a les cadires de boga, tant que apreniem tot el procés: el secret era tenir la boga ben humida i així es podia treballar molt a gust. També veiem començar un covi de vimets, que els tallaven de dos arbres que hi havien al costat de la síquia del fondo, o sigui que la matèria prima la tenien ben aprop.
També quedavem enbadalits quan els gitanos posaven grapes a un coci esquerdat, molt laboriós, però quedava arreglat per sempre.Veure treballar al matalasser era tot un espectable, tant si refeia el matalàs com si el feia de bell nou, tot un art. Els matalassos quedaven perfectes, t’entraven ganes d’estiar-te.



Recordo amb carinyo que quan estavem malalts o ploia, o als hiverns que els dies eren curts al no tenir tele ni ràdio, sempre buscavem pels armaris i amagatalls de la casa algo per passar l’estona i recordo trobar díptics amb cançons escrites per Mossèn  Ramón Bergadà i Sola pbre, i més tard Canonge de la Seu de Tarragona, els primer que van caure a les meves mans van ser la cançó A collî olives, que de molt petitet me la vaig aprendre de memòria, sense saber com faria la música, deprés vaig trobar la canço Lo Riu Corb, a base de escriure-la un munt de vegades, me la vaig aprendre també de memòria. També del mateix autor teniem un llibre titulat Fra Romeu del Cor de Jesus. , que feia una exhaustiva introducció a la familia Bergadà a més d’una recopilació de cartes del germà de mossèn Ramón.  Fa uns 8 anys el vaig trobar nou al Seminari de Girona . Amb els anys em anat recuperant, gràcies a amics de Llorenç i al propi Josep Foix altres poemes com : Festeig, Davant de un altar dedicat al sagrat cor de Jesús, Lo lliri de Montblanch, La Nostra Joia (Poemet català), Al Amor de mos Amors (La Verge Santissima del Tallat), Rocallaura, El Maset, A la Patrona de la Segarra, Goigs en llaor de la Mare de Déu de Lloret (terme de Renau), Les medicines de l’Estevet i de l’Engracieta, Cant a la Senyera del Orfeó de Solivella, Cant de la processó de les Antorxes, Dos Himnes, Josefines, Goigs de Nostra Senyora dels Torrents, Montblanch al Cor de Déu,
Goigs en honor de Santa Anna,, Goigs en Llaor de la Sagrada Família; Jesus, Josep i Maria,

Esclopets que es posaven a les mans per no fer-se mal amb la falç.

El meu padri, Pep Capdevila i Pons, als hiverns estava suscrit a La Vanguardia, perquè el dia era molt curt i les nits molt llargues , li sobraven hores i disfrutava llegin a la vora del foc la premsa amb 4 dies de retard. Coleccionava les portades , llavors els diaris eren molt prims, teniem poques pàgines. Quan en tenia unes 50 les encuadernava ell mateix, va fer una bona col.lecció. De petits, aquestes portades eren la nostra distracció i consulta, perquè de llibres a casa ni havien molt pocs, recordo el llibre de com Resar lo Sant Rosari , editat per la Universitat de Cervera,


 i després els llibres d’anar al col.legi del meu pare i els seus germans,que eren els mateixos, no passaven de moda, que curiós entre ells s’estudiava un llibre editat a Girona l’any 1932 per Dalmau Carles, Pla, S.A. Editors i es titulava LLIÇONS DE COSES, hi han tres llibres ;  llibres de plantes i un llibre de diferents  mesures de pes: onces, lliures, terça, com es passava a kilograms



llibre de com escriure cartes a la novia, als pares, als fills, als parents, a l’Ajuntament, al capellà, cartes comercials, fer albarans, etc. també recordo una capsa de cartes que guardaven els padrins, on hi havien moltes cartes de parents, del germà de la padrina que estava de jardiner a Versalles, dels fills morts a la guerra, del meu pare quan feia la mili. etc, recordo que la padrina les llegia una i una altra vegada, sobretot si feia algun dia de destorb. 

Al principi d’aquest article parlo dels meus records i com que dels meus besavis no m’enrecordo, els poso , aqui,  al final de l’article  perquè s’ho mereixen i perquè  quedi constància, pels meus fills abans de que es perdi l’única foto que queda d’ell a casa. El és deia Antonio Capdevila Bordes i ella Rosa Pons Cristies, van tenir tres fills : Baldomer Capdevila Pons, Pep Capdevila Pons (el meu avi) i Rosalia Capdevila Pons.


Em sap greu als meus 62 anys haber retallat quan era un nen, tots els seguells d’aquelles bellísimes cartes, que fins i tot ni havien de Cuba on un parent hi havia fet la mili.

Arcades gòtiques de lo que queda de la Quadra de Mas Déu.



De petit la mare em feia acompanyar al Monestir de Vallbona per que li deixessin el boc per muntar a la cabra que teniem , ens el deixaven i al cap de uns dies el tornavem a Vallbona. Recordo que mai podiam veure una monja, sempre parlavem pel torn, vivien i encara i viuen en clausura.De quan era jovenet, només sabia el nom d’una monja es deia Donya  Maria Aurora, sense cognom. La mare també parlava amb la ex-abadessa Maria Teresa Nogareda i Espigol filla de Santa Pau ( La Garrotxa), disfrutaven de parlar al ser les dos filles de la Garrotxa.Ben segur que la mare era la única persona de Girona que vivia aprop seu. Recordo la seva amistat.
El pare els diumenges feia fotos, donç a Llorens penso que a part de la màquina Kodak del pare , potser no ni havia cap altra?.


El feia fotos aqui li demanava (clar pagant), com la Montserrat Foix i d’altres, o a la familia, o alguna en la romeria a la Mare de Déu del Tallat, o en la visita pastoral del bisbe auxiliar Don Laureano Castan Lacoma, en fi ni han moltes escampades pel poble i rodalies.


En aquell temps era tot una atracció fer de tant en tant alguna foto, per enviar a la familia o a algun amic o amiga. Tenia un problema, que la gent havia d’esperar per revelar el carret, que s’acabés, dons tenia 24 fotografies i això treia de pollaguera a algunes persones joves.





Si recordo que els meus pares em van ensenyar a ser respectuós amb tothom ( fins i tot amb el mossèn i amb la mestra/mestre i Déu mos en guard que digués al meu pare que el mestre  o el mossèn m’hagués pegat o senzillament renyat o amonestat ), a ser tolerant, educat, a compartir, a ser un bon veí, a demanar perdó les vegades que fes falta, encara que els altres no ho fessin, a no odiar a ningú , cosa no fàcil, a escoltar a la gent gran que eren els que  sabien i tenien experiència; a no criticar a ningú ( el meu pare mai l’he sentit fer-ho) , a jugar amb tots els nens, encara que algun  em compliqués la vida, a deixar asseure a una persona gran al cotxe de linea quan anavem al metge a Lleida o a mercat a Tàrrega, o a l’església, a ser compasiu, a encomanar-nos a Déu cada nit i a la Marededéu del Tallat i a resar el rosari en família cada vespre.
He de dir que vaig fer molts anys d’escolà amb diferents mossèns l’últim encara es viu és mossèn Daniel Barenys Llauradó.
 Si, vaig apendre a follar nius, a caçar serps, a campà (domesticar) una garsa, un mussol, i una cadernera, tots aquests aucells els tenia tancats a les golfes de casa; al sortir del col.legi anava a caçar llagostes per les garses, i caragols pels mussols. A ratos lliures anavem a arrencar regalèsia, a les sorts del fondo de Maldà, que més d’un disgust ens havia costat.

Maldà al fons

Mai vaig tenir un niu d’orenetes, roquerols o de falcilles ,a sota el teulat; ara als 62 anys en tenim quatre, contentissim.
Sóc concient que em deixo moltes vivències al tinté, però per altra banda també ho he tractat en altres articles d’aquest Blog. En fi, com poden veure una vida plena, que passava en pocs km 2  i els puc assegurar que erem feliços, practicament no ens faltava de res.Tothom s’ajudava i cadascú contribuïa a que la comunitat tirés endavant.  La veritat es que tampoc coneixiem altres coses, en aquells anys poca gent havia viatjat, i els que ho havíen fet , gairebé sempre era per motiu del servei militar o per malaltia.
Segur que junts sortirien moltes més vivències i records, el temps ho esborra tot i queda molt poquet. 
Si un dia d’hivern fent cua al molí, ens veiem podrem completar els records passats amb els meus amics i veïns del poble i de les rodalíes, viscuts en altres temps una mica llunyants . La vida passa volant.
Les pluges d’aquest mes d’abril ens han arreglat bastant els sembrats.


La baronia de Vallbona. J.J. Piquer Jover .
Els imprecisos límits de la Segarra. Guiu Sanfeliu.






UNA BELLESA INTERIOR, UN RELAX PER L’ANIMA I PEL COS. SANTA COLOMA DE QUERALT, BE VAL, UNA PLÀCIDA CAMINADA

Benvolguts amics, que als meus seixanta dos anys us parli de Santa Coloma de Queralt no te cap mèrit, donç la majoria de vostès ja fa anys que forma part de la seva vida. Jo no puc dir el mateix. Es la segona visita que faig a aquesta vila medieval on Dalmau de Queralt tenia el seus dominis i junt amb la seva muller , van  fer el regal més preuat a Sta. Coloma La Font de les Canelles,  es la segona vegada que quedo bocavadat per la seva bellesa  i potència, quanta aigua Déu meu, si la tinguessim al meu poble, seria de bon aprofitar, ep !! aqui segur que  també l’aprofiten pels safareig que hi han a tots els pobles i abeuradors d’animals i també pels horts, només faltaría, però penso mes encertadament que s’aprofita per a regar els horts, perquè lo d’abeurear animals ? ja no en queden i rentar la roba al safareig, ja ha passat a l’història fa molt anys, tant que he perdut el compta.

Ara actualment tots els ajuntaments, qui més qui menys han restaurat aquests safaretjos com un lloc a conservar, alli i passava mitja vida del poble i les dones si deixaven la pell rentant, penso que no era gens fàcil, a més el sabó per rentar la roba se’l feia cada familia, jo recordo que al corral de darrera casa, la padrina, la mare i el pare teniem un perol gran d’aram i l’omplien d’oli d’oliva que sobrava de fregir,  oli de tupina: ( lloc on es solia guardar confitat el porc. Conjunt  de trossos de carn de porc cuita i confitada en oli o llard), llardons, cansalada del porc, etc  i el posaven a bullir moltes hores amb sosa,  aquesta te aplicació detergent i blanquejant ; el residus quedaven a sota la pasta. Evidentment si es posava només oli verge nou i no s’aprofitava els olis vells, el sabó que sortia era una meravella.  La pasta del damunt havia de fer un granulat i la pasta com més blanca millor, sinó es donava, donç més foc i més hores de bullir.  per després deixar-lo arrefredar, per més tard partir-lo en múltiples pastilles  rectangulars de sabó, que amb aigua dolça (de pluja) feia molta espuma, donava bo . Aquest sabó tant es feia servir per rentar la roba com per rentar el cos i ensabonar els cabells, a més aquests quedaven molt brillants i molt sedosos.


Font de les Canelles a Sta. Coloma de Queralt
De tota la vida, sempre he agafat el camí més curt per anar d’un lloc a l’altre. Així d’ençà que l’Eix és va inagurar, vaig optar d’anar de Girona a Tàrrega  per aquest nou trajecte, que alhora em va portar a descobrir un mon interior que mai hagués albirat. Sí ,vaig descobrir Montfalcó Murallat, les Olugues, Estaràs, L’Aranyó,  Forejacs,  Malacara,  Moncortes de Segarra, Ossó de Sió,  Montpalau, Rocabertí, Santa Fe de Segarra, poble agregat  al municipi de Les Olugues, Sant Ramón (l’Escorial de la Segarra), Calaf on eren originaris la familia del Dr. Martí de Riquer, i que el seu avi, va creixer a la Torre de Bassols, es deia  Alexandre de Riquer va escriure entre d´altres lllibres Quan jo era noi, us el recomano.

A Calaf també si va fondre La Campana Grossa també coneguda al poble com La  Campana dels Perduts, del monestir  de Vallbona de les Monges, que se sent a més de disset  quilòmetres de distància, es diu : Maria Asumpte Beneta Barbara Orate pro novis…., Manada fer per la gran abadessa Mª Teresa de Riquer i de Sabater, la qual regí el cenobi durant 34 anys. La Campana fou fosa pels mestres Llohís i Atjutori de Calaf, l’any 1784 i  encara toca les hores litúrgiques al monestir després de tants anys.

Ara ,que portem 5 dies de boira intensa, que es molt fàcil perdres en aquest territori tant i tant solitari, sobretot pels de fora ( caçadors, excursionistes, buscadors de bolets, etc…quan a més de la presència de la boira,  es pont el sol, tot es complica; el so de la Campana es un consol i serveix per orientar-se i ens fa companyia .Tot s’ha de dir a la Catalunya Nova no hi han masies a qui trucar a la porta i preguntar.

També vaig passar i vaig entrar per primera vegada al poble d’Artés, on els pares de la meva estimada Mª Prat i tenien una casa. Després també vaig descobrir on vivia el meu gran amic Joan Palau i Pla, a Navarcles al costat de Manresa.

Alhora vaig contemplar la muntanya de Montserrat des d’un altre punt de vista que mai havia vist, tota la vida havia vist la montanya des de Martorell, ben diferent.
Abans de contiuar vull dir-vos els noms dels millors dibuixants i gravadors de França que Alexandre de Laborde havia contractat : a Langlois, a Legrand, a Dequevauviller, a Réville, a Malbeste, a Dutailly, a Lartigue i a quasi una vintena més, amb ell al davant.

Vaig descobrir que hi havia un petit poble que es diu Monistrolet, i un altre que es diu Rajadell amb un exel.lent restaurant que es diu Can Miliu.

Quan durant anys i panys haviem d’anar de Girona a Tarrega passant per Barcelona, anavem sense ni pensar-nos-ho directes a Tàrrega, mai o gairebé mai durant aquests anys haviem parat a Cervera, per visitar-la, si més no la Universitat que va manar construir Felip V i la resta de la vila medieval i el seu call jueu. Donç fins fa uns 10 anys ha sigut una gran desconeguda per mi. Ara la valoro com Déu mana. A més te una gran i exel.lent biblioteca que es diu Josep Finestres, molt ben atesa per la seva bibliotecaria i les seves ajudants . Segueixo. 
Mai m’havia passat pel cap anar des d’Igualada o des de La Panadella direcció a Santa Coloma de Queralt, coses de la vida, sóc comodo i raro, no hi ha cap més explicació , potser també es falta de curiositat, que també potser. Em sap greu, però ja està fet i ara només em queda recuperar el temps perdut i disfrutar de tanta bellesa d’aquest món interior i apartat de les principals vies.

Esglesia parroquial de  Sta. Coloma de Queralt.

 He de dir que és un bon o un inmillorable camí per anar a Vallbona de les Monges i Llorens. Un camí ple de bellesa, camps verds , amb els sembrats acabats de néixer. Inmensos camps. Com a curiositat no vaig veure oliveres en lloc, sí, als marges dels trossos, alguns ametllers ja grandets, però escassos. Després de Rocafort de Queralt tot canvia i disfrutarem de les vinyes, moltes vinyes, que ara a la tardor agafen un espectacular ventall de colors grocs, ocres,granatosos,marronosos;  més tard podrem tornar al tema.

Només d’entrar a la vila comtal, t’adones del seu passat gloriós i important. Ara pertany a la Conca de Barberà, jo la feia de la baixa Segarra però ? anys  enrera  va pertanyer a la Vegueria de Cervera, aquest mapa dona fe.

Aqui va aquest mapa fet a Paris per P. Placide, ingénieur geographique 1792. Santa Coloma de Queralt va pertanyer a la Vegueria de Cervera i més tard al » Corregimiento de Vilafranca « ; administrativament  correspon a Tarragona (Partit Judicial de Montblanch) , Bisbat de Vic .
Després de parar el cotxe i comprobar que ja no ploia, vaig contemplar ben sol, el lloc on rajen les 8 canelles de la font, no hi havia ningú més que jo . Ah ! sí, només uns senyors de neteja que em van avisar de que m’havia deixat les llums del cotxe obertes. Molt agraït. Contemplant les canelles com rajen, penso d’on pot sortir tanta aigua en un païs més haviat escàs, es un regal pels homes d’aquesta vila, un lloc per reposar l’ànima, romàntic per exel.lencia, dona pau i fins i tot hom pot passar l’estona llegint la premsa sense pressa, matar el temps, també és una bona opció en aquest indret., a més de llargues tertúlies que poden donar-se entre forasters,  amics de sempre i algun passavolant per no dir-li turista com jo, que en cap cas sóc un turista.
Potser que els 675 metres sobre el nivell del mar ajudin a tenir aquesta abundàcia d’aigua.
Al continuar caminant pel passeig de la Muralla vaig arribar al gran protal que dona a la plaça porxada, em va impressionar, per damunt de tot. vaig sentir el pes del món medieval de la vila, Déu ni do de lo important que debia ser aqueta vila. 
Portal del Sanou o de Cervera, majestuós , dona importància al conjunt medieval
La solitud de la vila era algo palpable, no voltava ningú a part d’aquest home que atravessava el portal i algú a dintre de les cuidades botigues compran sense cap mena de pressa i alhora parlant ben segur de com anava la salut, es curiós la salut ens interessa a tots, be,  segur que també parlaven o feien una mica safareig que es normal en un poble fins i tot al meu, penso que, on hi ha persones alli hi ha safareig. En un migdia que no hi ha massa personal per despatxar, dona per parlar sense fer mal a ningú, com: el meu marit aquesta setmana dorm demati i jo no puc fer soroll, el nen, tot el dia es fora de casa i quan surt de l’escola agafa el berenar amb una revolada i se’n va a jugar a la plaça  i l’avi passa desapercebut i gairebé se’n va tot el dia a la llar del jubilat o sota els porxos, no molesta pobre home. La dona li deu dir , jo quan tinc la feina feta de casa me’n vaig amb un grup de dones a passar l’estona, cussim, alguna fa pachword, una amiga sempre fa ganxet (tapetes) que després no sap a qui regalar-los, i una altra fa una banova de ganxet que ja porta 3 anys i es el cuento de mai acabar; també sense volguer es passa revista a les famílies del poble i com no de com és el sr. Rector nou i el Metge vell – pobre senyor Pepet, no se com s’ho feia abans, sempre anava a peu i mai deixava ningú per visitar, ara tot son presses per no arrivar enlloc, afegeix una dona que sembla que ja ho te tot fet. El que més m’impressiona de la compra a les botigues, es que ni la clienta ni la mestressa demostren cap mena de pressa, alli es va fent i quan s’acaba començem pel seguent i com diu el refrant » qui dies passa anys empeny » i així anar tirant fins a l’hora de tancar i a la tarda Déu dirà ? Ep ! tot això m’ho he inventat. Passa  a tots cantons fins i tot a Les Planes d’Hostòles (Garrotxa) , a Solsona i a Bellpuig ( el Pla d’Urgell). Anys enrera també haguessin parlat dels » quintos «, sobre si la quinta s’havia incorporat o no a files  ? el temps ho canvia tot.

Una meravella de pau i silenci, no vaig poguer saludar ningú , perquè a la plaça tornava a plovisquejar i mira, sol com un mussol, mirant la bonica vila comtal.

Em recorda les grans plaçes que si fan mercats, com la d’Amer, encara que molt més petita , la de Banyoles, també més petita, la de Sta. Pau, molt més petita, en fi una plaça es el centre de la vila i totes tenen el seu encant; encara podem trobar viles amb trossos de carrers porxats com a Besalú , Peratallada, es el centre de la vida social, on si fa de tot, ball, castellers, sardanes, jocs de tota mena, etc.

Fins  i tot vaig descubrir aquesta casa important, rica en el seu temps, no se si senyorial, pero poc li falta, encara avui dia es fa mirar, allo que diuen » quien tuvo retuvo «. Caminant i girant a l’esquerre arrivem a l’església de Santa Maria de Belloc, impressionant, gòtica ella, les tres vegades l’he trobat tancada. Mala sort. Vaig passar per sota l’ar del Vicari, segons posa en un retòl

Un vilatà em va dir que que l’església datava de  l’any 1330, i que és gòtica, i que ha dins hi han els sepulcres de Pere IV de Queralt  i de donya Alamanda de Rocaberti, Déu ni do de la importancia històrica d’aquest personatges ben nobles per tots costats. Com que segueix ploguen tampoc ens estenem en més història. Un altre dia serà. Li dono les gràcies i m’acomiado d’ell.
Continuant caminant penso que vaig estar aprop de Call jueu, que també ni ha un a Conesa, que li escau com ni pintat. Sempre m’ha impressionat Conesa,

La visita va seguir amb la mateia solitud com la vaig començar. Sense ni com saber-ho em vaig trobar davant del pati d’armes del castell o palau de Dalmau de Queralt Virrey de Catalunya, un pati generós

De front, es el palau senyorial dels Queralt, encara que per aquell temps, tot era seu, un senyor era amo de tot i a més molts eren jurisdiccionals, o sigui que tot estava ben lligat, no se si aquest era el cas ?
Els instants que em vaig passar en aquest gran pati d’armes, tranquil per damunt de tot i em va venir a la memòria que al monestir de Vallbona vam tenir una abadessa que es deia Geralda de Queralt (1282-1294)  i que va ser abadessa durant 12 anys. Pertanyia al tronc dels Queralt de Santa Coloma de Queralt. 
Vallbona també va tenir altres abadesses de la vora de casa com: els Timor,  els Copons, els Aleny, els Anglesola, els Altarriba, els Guimerà, Els Riquer de Lleida o de Calaf, els Rubió , els Boixadors i de més  aprop no conec cap més.. Els Vilafranca ja procedien de Tarragona.

A totes les viles i fins i tot en pobles no massa grans hi havia l’hospital de pobres i eren ateses aquestes persones sense mitjans per curar-se de les seves malalties. L’hospital  fou fundat el 1327 per la confraria de la Santa Creu.
Com que era tard i a casa m’esperaven per dinar, vaig donar la visista per finalitzada amb el propòsit de tornar ben aviat i recorrer tota la vila a peu i sense presses.
Vaig agafar la carretera direcció cap a Rocafort de Queralt, passant per Les Piles, Biure de Gaià, Vallespinosa, Vallverd i aprop de Rocafort de Queralt vaig començar a veure moltes vinyes, ja amb els pampols canviats de color, colors propis de la tardor.

La vinya sempre m’ha agradat, et fa companyia quan esperem l’hivern amb el seus colors tant variats  que tots coneixeu.

Oi que sí?
En contemplar aquests paisatges tant romantics em ve a la memòria unes paraules del llibre  Aplech de Sonets  d’Alexandre de Riquer, que diu aixi:

La brema saturada
per les pluges d’agost,
forsudament prempsada
fa regalims de most.

Al veure aquests paisatges tant idílics, no m’estranyaria que el pintor Lluís Roura de Girona ja hagués vingut a pintar-los. Si estic segur, perquè n’he vist una impressionant litografia d’ell de Montblanch, una meravella pels sentits, Montblanch es molt aprop d’aqui, segur que en Lluís Roura coneix tots aquests indrets, a més a ell , el tema de les vinyes li encanta,  aqui en teniu una mostra , un oli seu, fet l’any 1977, però penso que es més cap al priorat, no ho puc assegurar, però que es tracta de vinyes si, vostès mateixos.

Oli del pintor gironí Lluís Roura, autor d’una extenssissima obra i home incanssable i millor persona.

Vaja com més ens acostem a Rocafort de Queralt, més present són les vinyes, abans i despres.

Rocafort de Queralt

Jo la primera vegada que hi vaig estar tenia 14 anys, i varem anar a jugar a butbol, Llorens contra el Rocafort de Queralt i varem anar, tot l’equip i simpatitzants al damunt de la  carreta del tractor de la familía Timoneda de Llorens, conduits per l’expert conductor en Salvador (e.p.d.) Vam perdre, desgracia que es va afegir a la intensa i freda marinada que va bufar tota la tarda. Aquest es l’ únic record que tinc d’aquest poble que és  important per les seves bodegues de vi. Per seguir disfrutant de la vinya que millor que la CANÇÓ DE VEREMES de Josep Mª de Sagarra


Els ditets de la miyona
saben bellugar el falçó,
quan la vinya se n’adona
tota tremola  de por;
picapoll, pansa rodona,
vinet de la il.lusió.


Tot allò que el falçó trenca,
ho recull el cistelló;
ai, sarment escarladenca,
com t’esqueixen el mandó,
la garnatxa moradenca,
que és vi de molta dolçor !


Ai, la rabassa aclarida
t’hem sagnat de bo i millor!
Raïm, si al cep ets la vida,
al cup no et tenim un no.
Quina samal més farcida!
Quin trot més engrescador !


Vinya nostra veremada,
si et demanéssim perdó!
Quan siguis espampolada,
quan apreti la fredor
esperarem l’altra anyada,
amb el traguet del porró.

Deixan Conesa de costat, em vaig recordar que cada estiu hi veniem amb el pare a visitar al Sr. Duch, secretari que fou de l’Ajuntament de Vallbona de les Monges, una bellíssima persona, mai va defraudar ningú, les coses pel seu nom i tot clar, era una persona que sempre em va recordar al meu sogre Lino Martin que també fou secretari d’administració local, home molt recte amb tot i amb  tots, les coses només és podien fer be i prou. Recordo que la visita a Conesa es convertia en una festa, cel.lebrava que l’anessim aveure, feia mitja festa, s’al.legrava de que els meus pares Sisquet e Isabel l’anessim a visitar. Conesa es una meravella , tot el poble està amurallalt i també tenen un call jueu. Un poble bonic per visitar.
Camí cap a Rocallaura i Vallbona de les Monges vaig albirar dalt d’un turó el bonic poble de Forès, únic, aquest petit poble be val una visita qualsevol dia fins i tot un diumenge. Pels amants de la marinada, diria que es el millor  lloc .

Forès i el parc eòlic de la serra del Tallat.

Em dol , acommiadar-me de vostès i no parlar més de la vinya, ara que mi trovaba tant a gust i ens endolcia el paisatge. Aviat arribarem a la carretera comarcal que va cap a Tàrrega. Els deixo  amb l’ultima fotografia de les vinyes

Quan veig aquestes vinyes recordo que quan era petit a casa en tenien; em ve a la memòria , que cada  any el pare i el germà de l’àvia sempre hi estaven al damunt amb feina molt variada i començava per podar la vinya, alguns dirant també esporgar-la ( nosaltres només esporguem els ametllers i els olivers ), la resta no m’en  recordo. A l’arribar a Llorens de Vallbona, ens abraçem i descarreguen el cotxe, i  amb gran al.legria començem a explicar-nos coses, sobre els nens, la Tere, la tia Mari, com ha anat el viatge i li explico tot el camí passant per Santa Coloma de Queralt , Rocafort de Queralt, Les Piles, etc i el que més m’ha cridat l’atenció han sigut les enormes vinyes, que encara en aquest mes d’octubre, els quedaven algunes pampes de colors ocres, grocs i colors torrats, vaja un expectacle per la vista. Li explico que forçant la memòria de quan era un noi, si em recordo de coses de la vinya i de la berema, però que sóc incapaç d’explicar-ho.
 El pare com em veu perdut em dona un cop de ma, tirant de la seva exel.lent memòria i pràctica.

Sisquet Capdevila Pons, el meu pare.
El meu pare Sisquet Capdevila i Pons, m’explica el que ell feia a la vinya i encara fa en els ceps que te a l’era i a la parada del costat de casa:
Quan broten els ceps a l’abril es diexen creixer uns deu cm. Quan som a primers de maig, és te que ensofrar , amb sofre amb pols. Quan ha passat uns deu dies més, ja es pot comenzar a espampar (treure les fulles o les pampes que em diem per aquí), perquè passi l’aire i el mildiu ni afecti el cep.
Se treu la pampa fins el primer raïm de la sermen. ( la brocada te dos sermens) i tot el que surt fora d’aquestes dos sermens,si no te cap raïm es treu. (Sempre ha de quedar la brocada i camelloll).
Un cop s’hagin tret les pampes ja es pot ensofrar amb sulfat de coure (pedra blava). Si queda temps, s’escavalla tots els que hi hagin a cada sermen. Sempre es deixa un caball.
Segona ensofrada, quan els grans del raïm ja són com a cigrons. Sempre evitar ensofrar al migdia, al fort del sol. Les pampes es treuen màxim tot el mes de juny, perquè maduri més be el raïm.
L’última esofatada a mig juliol. Fa anys es feia abans de batre, i a darrers de juliol, es mira els ceps, si tenen cendrós (el cendrós fa malbé els grans) i si en tenen fer una última esofrada i a esperar la Brema.El pare diu que potser que ara a les grans extensions de vinya es fa diferent .

Després de les grans extensions de vinya que he vist  vinguent cap a Llorens i de tot el que m’ha explicat el meu pare, sobre els cuidados que necessita la vinya, m’abelleix molt posar-vos  el poema de LA BREMA d’ Alexandre de Riquer, del seu llibre Aplechs de Sonets: Les cullites i. Un Poema d’Amor:

LA BREMA

Les fresques cullidores alegres, enciseres,
a bell cop de falsó fan saltà´l gotim d’or,
y despullalt els ceps estesos a rengleres,
alsen totes alhora un càntich al Amor. 

Les grans panistres s’omplen, sobrixen les paneres,
la cullita promet generós esplendor:
el pa tou y’l bon vi fan l’hivern passador,
y enguany el vi madur fara les nits rialleres.

Els matxos, tots guarnits de plaques ben daurades,
carregan prop dels rengles fexugues rahimades,
y al sò dels picarols qu’ escampen l’ alegria,

van a buydà’en lo cup de la blanca masía
el fruyt qu’ acurullava les roges portadores,
y fent sardana esclafen les joves funyadores.

He agafat els plànols de l pag web de l’Ajuntament  Sta. Coloma de Queralt , perquè ho tingueu més fàcil de consultar per si voleu visitar la vila, que ve val una diumenge al mati o qualsevol  festiu.

Pocs llocs ofereixen tant atractiu com Santa Coloma de Queralt. Ara recordo que de cals jueus, a més ,  ni han a  Conesa, Cervera, Tàrrega i més llocs….a Girona tenim un call jueu que és una meravella d’intimitat.

EL TRASCOLAR


Ja ha fermentat el most y van per trascolà:
abaix, al uix del cup, han posat les canelles,
y raja un doll de vi que fa goig de mirà.
Dels grans vixells ventruts y de les botes velles


s’exahala la fortor de quan van ensofrà,
y’l perfum de vi verge tret de vinyes novelles,
Espitragats els mossos, ab riure franch y sà,
omplenen sota’l raig mesures a parelles,


trasbalsen el gran cup cap al antich vixell,
saborejant sovint el dols del vi novell.
Y’l catau negre, rònech, dela vella masia,


s’anima, plè de vida, ab xiscles de follia,
el celler silenciós, que dormirà tot l’any,
s’ha desvetllat peer rebre la cullita d’enguany.
                                                                              Alexandre de Riquer del seu llibre Aplech de Sonets.


TEULA DE L’ANY 1637 DEL TEULAT DE CAL BARTOMEU DE LLORENS. GOVERNAVA LA BARONIA DE VALLBONA L’ABADESSA LEOCADIA DE RICART I DE CARDONA (1631-1657)

Començo a escriure aquest blog, a petició dels meus fills Oriol i Lluís; com que em veuen escriure molt sovint , llarg correus als meus amics, pensen que tot això pot quedar escrit per la memòria de la família.
En aquest blog,escriuré records de la meva infantesa a Llorens de Vallbona, i del seu entorn, de la família de Llorens, també bonics records per les terres de Gata, els llargs estius passats allí, anecdotes dels diferents pobles que he passat fent de metge i  d’història dels termes que formaven l’Abadiat de Vallbona  i com no de la Vall del Corb (recordant l’ il·lustre periodista Lluís Foix que d’ençà molts anys escriu a La Vanguardia, fill de Rocafort de Vallbona, d’ell es el comentari de «massa història per un petit territori» i estic d’acord; només de contemplar un mapa del riu Corb de l’ època de l’Abadessa Arcangela de Copons (aproximadament , de l’any 1580), om pot veure que en 8 Km hi havien 4 senyors jurisdiccionals: el marquès de Ciutadilla, el bisbe de Vic a Nalec, l’Abadessa de Vallbona a Rocafort i el Vilet ( abans dit Vilamanyanor) i a Sant Martí de Maldà la família Cardona; ho sigui, un riu Corb molt aprofitat i discutit alhora, veure el Plet de l’aigua del riu Corb mogut  el 28 de setembre de 1272, entre el monestir de Vallbona d’una part i Ramon d’Anglesola, senyor de Bellpuig d’altra part, davant Andreu de Contijoc, assessor del Veguer de Montblanch, per el qual Vallbona pretén que ni Anglesola ni els seus vassalls puguin prendre l’aigua de la bassa del molí de la Torre, situat enfront a Belianes (veure el llibre de la Baronia de Vallbona del Sr. Piquer.  Per tots cantons trobem records d’èpoques passades, començant per una teula de l’any 1637, tal com diu el  títol , amb que encapçalo el present l’escrit.
Cal dir que se fill de Llorenç es tot un honor, pocs llocs per no dir poble perquè l’any 1157 era un simple destacament dels Cardona situat a l’avantguarda del comtat de Manresa, tenia capellà i ferreria, en le mateix temps Vallbona no tenia capellà. La existència d’una ferreria  és rara i extraordinària , si tenim en compte que aquella època el MANYÀ és considerat com un orfebre que forja les llances i les espases dels herois i els instruments de treball complicat dels agricultors. ( Les eines senzilles, se les feien ells mateixos) . El poblat de Llorenç podia ésser un lloc d’avituallament on els ferits eran curats i rebien assistència espiritual – per això hi havia un capellà -, al mateix temps que els esmolaven les armes de tall,, mentre que a la plana d’Urgell el serraïns atacaven. ( veure J.J. Pique Jover  » La baronia de Vallbona».

(Teula de l’època de l’abadessa LEOCADIA DE RICART I DE CARDONA (1631-1657, abadessa que va viure de ple la guerra dels Segadors )
Pot semblar una tonteria una teula, però donat que a Llorens no abunden dades  escrites sobre les llindes de les cases, si cal mencionar-ne alguna ben antiga, però no massa,  com Cal Gené 1626(la llinda ara no hi es degut a que es va treure per fer les obres de l’entrada, Cal Bergadà 1616, Cal Martí 1588, Cal Damià 1777 al costat de l’antiga casa de cal Llarch, cal Timoneda la portalada que dona davant de cal Damià data de l’any 1735 i després només ens queda com a data antiga, una teula, del  teulat de Cal Bartomeu (Pons antigament), el Tomaset del Bartomeu havia sigut batlle de Llorenç (actualment propietat de la família Capdevila Vila) ; en quan al pergamí més antic que fa referència a Llorens, data de l’Abadessa Dorotea de Ferrer i de Lliure (1604-1626).

Safareig públic de Llorens, molt senzill, però útil durant segles.

(Safareigs públics de Llorens, que perdurent tossudament a pessar dels anys, aqui les dones venien a rentar la roba; aprofitava l’aigua que baixava per la sèquia del fondo que venia de Vallbona,  i encara  m’enrecordo de les dones retant la roba .

Safareig de Rocallaura, deu ni do de la grandiositat i i lo ben fets que estan, aigua a dojo.


 S’ha d’entendre, tots els pobles de la baronia de Vallbona, estaven dalt d’un  turó a redós del castell i a les cases només hi havia cisterna d’aigua dolça i en algunes ni això, per la qual cosa es feia necesari aquest servei públic, que també hi es a Vallbona, encara que aquests són quasi de luxe, comparats amb els nostres.

Safareig del poble de Vallbona de les Monges, a la sortida pel cami direcció a Llorens.

Imatge més completa del safareig de Vallbona de les Monges.



Foto del safareig que està a la sortida del poble camí de Rocallaura, que s’alimenta del doll d’aigua que va donar la última Abadessa Jurisdiccional Maria Isabel de Gallart i de Grau al poble de Vallbona de les Monges

Hom pot veure el sobreixidor del safareig que va per regar els horts del costat

Com podeu veure abastament, aquests safareigs són de luxe, comparats amb el nostre de Llorenç, que gairebé no arriva a la categoria de safareig, perquè l’aigua mai estava quieta com els de Vallbona i Rocallaura, els de Maldà mai els he vist.



(Pica de pedra d’una sola peça, que en la meva juventut estava al costat del pou de la vila, ni havia tres com aquesta i l’aigua es treia del pou, però tinc dubtes si servien per abeurar les mules, matxos,  eugues i rucs o si també servien per rentar roba ?)
A Llorens tenim molts pocs documents antics escrits, els més antics els tenen a casa de cal Català o més conegut com Cal Timoneda, però on abundent més es al monestir de Vallbona de les Monges :
Trobem a Vallbona l’any 1762 que Agnès de Cortit i de Colomina, abadessa del monestir de Vallbona elegeix Josep Timoneda, veí de la vila de Llorenç de Vallbona, DELMER MAJOR DE LA PARROQUIA de Llorenç de Vallbona. Tres anys més tard el 1765 Natali Ortiz Lanzagorta, procurador del monestir de Vallbona,comunica a Josep Timoneda, pagès de la vila de Llorens de Vallbona i delmer major del monestir de Vallbona, que aquesta  vila no pot elegir una casa major delmera, per ésser una parròquia sugragània de Vallbona, on exerceix com a delmer major Roc Torremader, pagès de la vila de Vallbona, Natali Ortiz Lanzagorta.
Maria Teresa de Riquer i de Sabater, abadessa de Vallbona, e el batlle de la Quadra de Masdéu, juntament amb d’altres batlles de la baronia, convocats expressament per la seva senyora jurisdiccional, delimiten el terme de LA QUADRA DE MASDEU, d’acord amb els dictàmens d’alguns experts nomenants per a resoldre aquesta qüestió. Gaspar Cases i Ferer, notari de Tàrrega.
Abans de continuar vull posar uns petits apunts històrics i molt resumits del nostre poble:

Composició de l’amic J. Nadal
Us escric el text del que diu l’etiqueta, per millor lectura de tothom.
APUNTS D’HISTORIA SOBRE LLORENS DE VALLBONA

Pere de Bellvís a l’any 1181 i Pere de Pavia i Arnau i Ramón de Montrós a l’any 1193, cediren
a favor de Santa Mª i Monestir de Vallbonatots els bens i drets que tenien en el poble de Llorens i en el terme de Maldanell. El 1193 el Vescomte de Cardona cedeix tot el dret que tenia en el terme de Llorens a la Sra. Abadessa de Vallbona Dª Ermesenda de Rubió, que fou la segona de les abadesses i parenta del fundador Sant Ramón d’Anglesola. Amb l’abadessa Berenguera d’Anglesola i de Pinós (1359) a Llorens hi havien 10 cases i l’any 1787, governant la baronia de Vallbona l’abadessa Dª Mª Teresa de Riquer i de Sabater, segons  document que es conserva en l’arxiu diocesà de Tarragona, hi havia 20 cases que eren les següents : Pons (Biel)-Capdevila (Pere Jaume)-Martí Amenós-Saltó-
Bori-Pons (Bartomeu)-Capdevila (Llorigó)- Cots – Pons (Meca)-Pons (Damià) – Timoneda-
Capdevila (Cames) – Capdevila (Reyner) -Pons (Pobre de mi)- Bergadà – Capdevila (Mora) – Gené – Pons (Meca de fora) – Molí. 
L’any 1334, trobem una venda feta per Ramón Capdevila de Llorens.


Déu ni do,  de la nostra petita història. Totes les cases anteriorment esmentades, excepte Capdevila(Mora), Capdevila (Pere Jaume), Pons (Meca de fora) i el Moli, la resta totes estaven dins de muralla tancades a la plaça i s’entrava pel Portalet (entre cal Bergadà i cal Gené). Una nota interessant es que en l’escriptura de cal Bartomeu (Pons) explica que dona al carrer de la muralla, el seu gruix de la pared de la casa ens ho recorda. 
Foto feta per en LLuís Capdevila, dia de Sant Esteve a Llorens de Vallbona, encara que oficialment es més conegut per Llorens de Rocafort.
Llorens de Vallbona , vist des de la Roca la Bassa . Des d’aqui hom pot anar a fer una passejada fins a l’era de cal Quim on trobarem una bellissima cisterna, potser la única que queda sencera i que es tota una joia de les nostres terres, ben segur que ni deu haver alguna més però no la conec, aqui va:

Cisterna, on es guardava l’aigua de pluja, ( a Llorens en dien aigua dolça ), al costat , podeu veure uns safareig, per rentar la roba).

Cisterna de l’era de cal Quim de Llorens, actualment en desús, que no te cap utilitat.
Acabo aquest escrit amb unes paraules de no se quin autor, potser que sigui de mossèn Ballarin, però no ho recordo, si que em serveixen per recordar a qui no coneixen la nostra terra de com es:


En aquesta terra austera
d’horitzons esbalandrats,
de rostolls i guaretades
i Poblets de murs torrats,
de cisternes i de basses                  
d’aigua bona i d’abeurar,
de coscolls i farigola
d’aspra fulla i ressecats,
de camins esmunyedissos
plens de pols i pedregam…





( La mateixa cisterna de cal Quim , vista d’esquena, tot un joia del nostre poble  de Llorens )
A Llorens i ben segur que a molts altres pobles de l’Urgell i Baixa Segarra, per guardar l’aigua de la pluja  les families benestants al poble al seu freginal disposaven d’un ALJUP, tots recordarem el de cal Timoneda per la seva majestuositat, era el més gran de tots, impressionant,  el seguia el de cal Bergadà, també grandiós i  el de cal Perejaume entre la casa i l’era (el freginal),  i el de l’era de cal Pasqualet (que es aquesta foto que segueix,





 de tots ells es l´únic que hom encara pot veure les ruïnes deixades «a la bona de Déu» – «a la babalà», aquests aljubs tenien el seu encant, podien guardar mils de litres d’aigua, jo de petit recordo tots ells plens d’aigua. No se si a l’hort de cal Cantó (actualment es la pista i local social), també ni havia un aljub , que es possible que estigués cobert i recordo que li havien posat una bomba per treure l’agua per regar. El meu pare Sisquet Capdevila i Pons m’assegura que sempre hi va haver dos cisternes cobertes, que hi entrava l’aigua que baixava per la costa i més tard i van posar una bomba per treure l’aigua per regar l’hort. Al morir el Sr. Cantó ho va deixar en herencia pel Sr. Rector del poble; en aquests moments hi ha la pista per ballar en la festa major i el local social, que tant be fa al poble.



Al troç per guardar l’aigua de pluja que s’escolava pels camins o muntanya avall rebia el nom de bassa, encara recordo que amb el pare i ompliam els sellons per tenir aigua per beure en ple estiu. Encara recordo que a prop de les cabanes també si feien cogulles, però aquestes estaven fetes buidant la roca, i la seva capacitat per l’aigua era molt reduïda, hom pot veure encara les petites canals marcades a la roca, per orientar l’aigua de pluja cap a la cogulla (cogulla del Perdigó), també en bevien els ocells propis d’aquelles terres com: l’estornell, la falsilla, la garsa, la griva, la mallarenga que mai n’he vist cap, la merla, el mussol, l’òliba (en castellà lechuza), l’oreneta, l’oriol , el pardal , la perdiu, el pigot, el puput, els roquerols, els tords, els tudons que tant li agradaven al pare, i després tant tranquils beviam nosaltres i no passava res, que curiós oi? quines coses?, avui dia impossible d’entendre?

Dos cisternes a casa a Llorenç, l’una per les persones i l’altra pels animals, d’aigua de pluja, dons a dalt de la vila no hi havia aigua de pou. La poca que cau del cel s’ha de guardar. 

Freginal: Petit  camp encerclat que radica prop de la casa pairal, on s’acostumava cultivar farratge i altres aliments per a les bèsties)
Cogulla del fondo del Perdigó, on i beuen els ocells i conills i d’altres animals del bosch.



Aquest Cap de setmana del 12/13-3-11 a Llorens hem repassat amb els meus pares les cases de l’interior de la plaça del poble: Començant per dalt : Cal Cantó i a sota hi havia una altra casa que es deia Cal Racó (abans cal Perejaume) Cal Martí (Amenós) , L’Abadia on vivia el mossèn, forn del poble o de la vila de Llorens i al damunt la vivenda de la Senyoreta Mestra, a cal l’oncle LLiberato abans cal Gloria ( hi vivien el de cal Puça (Amenós), Cal Saltó, Cal Oncle Bori (Figueres) una vegada a dins l’entrada servia per les dos cases l’altra era cal Bartomeu, Cal Pasqualet (es deia Josep Capdevila Pons) que curiós igual que el meu avi, una filla la ROSITA (pubilla) es va casar amb l’hereu de cal Perlo Ramón Martí (pubill),  (la mare del Ramón Martí era de Rocafort, filla de cal Ventura), es van ajuntar les dos hisendes. L’era de cal Pasqualet tenia un  aljup, encara queden les restes , corral del tocino, cup del vi i l’era, el meu pare recorda que feien 800 sacs d’olives, i teniem dugues mules ; van tenir dos fills el Pepito (a.c.s.) i el Ramónque és viu i que mai més hem vist. L’actual l’hereu de cal Perlo es el fill del Pepito i que no coneixem.

Cogulla del terme de Llorenç , on es pot veure la regata feta a la roca, per tal de recollir com més aigua millor.  agafada del Blog de Llorenç.



 Actualment cal Pasqualet i viu en Joan Sallés i la Teo vinguts fa molts anys de Barcelona i que són uns exel.lents veïns i millor persones. Després  ve Cal Cots, també propietat de’n Joan Sallés, Cal Llarch, ara no hi es, es l’entrada al pati de’n Joan Sallés, deprés ve Cal Damià on hi vivien tres germans tots ells solters: La Radolfa, el Tonet i l’Angeleta que a mi em posava les inyecccions quan estava malalt, es deien Pons i Pons. Després be Cal Timoneda, ara familia Català, Cal Camés comprada per cal Xepe, Cal jaume el Rafel (oncle Jaume segons el meu pare o sigui ben parents, les dos cases modernament han format el que molts hem conegut per cala Càndida (a.c.s), després cal Magí heretat per cal Quim i es va fer tot una casa : Cal Quim  Timoneda de cognom, Cal Bergadà i Davant cal Gallo i Cal Mora les tres davant del Portalet que donava entrada al poble, -després cal Jan (hi viu en Francesc de Barcelona), Cala Quica Vella ( hi havia viscut la mare del padri del meu pare Rosa Cristies, Cal Coix Vell (Padrins de la Maria Bergadà).



( Disfruitin d’aquest aljup que resisteix tossudament el pas dels anys, es l’ultim que ens queda a Llorens, els altres ja fa temps que van entrar en desús i van ser colgats )
L’aigua en un pais tant sec com el nostre també la necesitem per  què els nostres arbres no pateixin i poguin creixer  i donar les collites que esperem com: els olivers, els ametllers, els presseguers, les pruneres, les serveres, 

Servera: Sorbus domestica.

(Servera: Sorbus domestica, quan esta madura, es bonissima, al nostre poble i rodalies ni han a tots els trossos ), i també,  figueres, encara que aquestes toleren molt be les  sequies.,els noguers, els codonyers que a cada tros ni ha un o dos o tres, els cirerers, etc.
També l’aigua de pluja l’esperen les plantes medicinals tant variades com perfumades en la comarca de l’Urgell com: l’Agram,  l’Arnica,  el Card o Penical, el Cirerer de Pastor, la Corretjola (es depurativa), els Creixems, la Didalera (porta digital), l’Esbarzer, l’Escanyavelles, l’Espigol, el Fonoll, Gallarets (Purgant), Ginebre, Herba Prima, Barrets de Capellà, Heura, Juliverd, Magraner, Lligabosch, Malva, Om (Olmo en castellà), Orenga, Ravenissa, Romaní, Ruda, Ruella, Salvia, Timó, Vesc ( Viscum Album)….i moltes d’altres.
Encara necessitem l’aigua per als alls, les cebes . el blat, la civada,  panís ( a Girona en diuen Blat de Moro),  els llegums com el cigró, la faba, els fesols , guixa, la llentia (encara que fa temps que no en veig cultivar), el pèsol, la veça, les trumfes o patates, els ceps amb totes les seves varietats.
Que ha les nostres terres ( Les Garrigues, el Segrià, el Pla d’Urgell i la Baixa Segarra ) i plou poc, ho sap tothom i ja ve de molt temps enrera; en el llibre Quinze generacions d’una família catalana el Dr. Martí de Riquer, explica que l’Abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabater, ja esqueixava de les sequeres de la Segarra, o sigui que aquest païs sempre hs sigut sec, i això es degut a que tot aquest territori semiàrid, està envoltat pels Pirineus i les serrelades costeres i l’altipla central i priven que arrivin els vents humits. Tenim llargs mesos de sequera i les pluges cón molt escases. Enguany al no ploure de l’abril fins al novembre, ens ha fet caure el 60% de les olives, feia llástima veure el terra negre, com una alfombra d’olives (llegir La Vanguardia del dia 8 d’octubre de 2011, titulat » La sequia disminuye las reservas y arruina el olivo».  Els que som de Llorens i d’aquelles comarques, saben de les temperatures extremes i de la gran oscil.lació tèrmica, els vents freds i eixuts que baixen del Pirineu, netegen  els cels d’aquestes comarques i ……  Llorens es un poble fred a l’hivern i fresc a l’estiu, costa d’entendre però es així, es frequent que a mitja tarda quan arriva la Marinada en ple estiu, hom hagi de posar-se un jersey a les espatlles.  

Creu de Terme de Terme de Llorens, que és el monment més important del poble. No  saben  res d’ella ni la data de construcció, només que es tracta d’una obra d’artesania anònima i única a Cataluna per la seva llargada ( 8,20 metres) molt austera, i sense elements de decoració; encara que al peu de la creu hi ha una llegenda que jo mai he pogut llegir i que darrerament ha estat publicada en el blog de Llorens. Foto de LLuís Capdevila.

El 1842 Llorenç encara era muncipi amb tots els drets. Els 1847 , es va incorporar al municipi de  Rocafort de Vallbona. L’any 1972 junt amb Rocafort, el Vilet forma un municipi amb Sant Marti del Riucorb.
Gràcies a la exel.lent memòria de la nostra mare Isabel Vila Gallostra , podem disfrutar del que ens ha descrit, amb una gran paciència el nom de les cases i la gent que i vivia en elles l’ any 1946:



Tots aquets records de la mare, venen dels primers temps a Llorens un cop casada, era molt joveneta, tal com la veieu a la foto de dalt, ara te 84 anys i segueix amb una memòria privilegiada.



Carrer del Sol : Cal Pep de l’ Andreu: Josep, Dolores, Francisco e Isabel. Cal Miró: Miquel, Marieta, Angeleta i Pilar. Cal Eusebio: Maria, Lola, Maria i Hortensia. Cal Peremano: Adelaida, Josep Mª, Maria. Cal Damià: Ramón, Marieta, Tonet, Radolfa, Angeleta.Cal Llarc Vell: Pasqual, Antonio, Rosita. Cal Bartomeu: Tomas i Marieta. Cal Bori: Ramón, Rosalia. Cal Saltó: Pere i la seva minyona Dolores. Cal Llierato: Mercè, Lliberato i Teresna. Cala Mestra: Donya Carme. Ramonet: Carme, Ramón, Juanito, Maria Carme criada. Cal Martí: Dolores. Cal Semi: Francisco,Dolores, Ramona, Maria. Cal Cantó: Margarita. Cal Coix Vell: ………….Cal Pauet de Puiggros: Maria , fill i filla. Cal Jan: José, Pura, Rosita. Cal Gené:  Ramón, Ramón, Rosita i  la criada i el mosso.Cal Gallo: Francisco, Mundeta, Ramón, Lluís i Cecilia. Cal Mora: Modesto, Mercè, Pepito, Juan, Lola, Jordi, Montserrat. Cal Andreu: Baldomero, Maria, Andreu, Elisa i Antonieta. Cala Munda:  Esteve, José, Rosita i Maria Mercè. Cal Gallo: Pau, Maria, Laureano, Teresina, Lola. Cal Ton:  Jaume, Pepita, Cecilia i Josefina. Cal Coix: Joan, Carme, Tonet, Juan, Maria. Cala Quica: Milia, Laureano. Cal Tomas:  Maria. Cal Ton del Perlo: Elvira, Juan, Paquita, Domingo, Mauri, Angelina i Nuria. Cal Roig: Francisco, Maria, Federico, Montserrat. Cal Sileta: Ramón,Remei, Jaime, Antonieta, Ramón, Lourdes, Anneta. Cal Puça:   José, Maria, Ramón, Cecilieta, Montserrat, Maria Antonieta. Cal Cabalé: José, Geronima, Pepito, Tonet, Ramón, Camila, Ramona, Pepita, Maria Pilar, Annita, Rosé. Cal Perló:  Victoria, Ramón, Rosita, Pepito, Ramón. Cal Rafelet: Cecilia, Ramón. Ramona, Roc, el mosso Vicente. Cal Xifré: José, Roseta, Ramón, Magdalena, Rosé. Cal Vit, Cal Meca, el Forn:  Jaime, Malena, Jaumet i Maria del Carme. Cala Milia:  Jaumet, Genoveva, Tonet, Maria, Ramón, Tecla. Cal Conde: Quim, madalena, Albert. Cal Perejaume:  Pepa, Jaime, Pepeta, Chepe:  Jaime, Pep, Pepa, Jaime, Eloi, Ramonet. Cal Mano:  José, José, Ramona, Jose Maria, jaime, Ramón. Silo: Pasqual, Ramona, Domingo, Sivina.  Cal Sebastià: Juan , José Mª, Carme. Cal Blasi: Ton, Agustina, Ramón , Rosita. Cal Timoneda:                                                                                                                                                                                                         Càndida, Maria, Francisco, Teresa,Francisco, Pepito, Llorens, Montserrat, Teresa, Rosé i Antonieta. Criades: Ramona i Jovita, mosso: Salvador que ens feia corre a tots i per la seva serietat li teniem por.
Cal Quim: Marieta, Ramón, Ramona, Quimet, Josep Mª, el mosso: Joaquim. Cal Bergadà:  Juan, Mundeta,José, Lola, José, Maria Dolors i el mosso . Segarreta: Maria Tofol, Mª Lourdes, Maria, Candida.



( Llorens de Rocafort, vista del poble per darrera la vila, fotografia de principis del segle XX).
La mare diu que tots aquests habitants vivien a Llorens quan ella va arribar l’any 1946, i Llorens en aquell temps formava part del municipi de Rocafort 






( Publiquem la cançó de » Lo Riu Corb » i ho penjem al Youtube am el degut permís de la Sra. Soledad Torrent i Brunet, hereva  del compositor F.P. Brunet  i Recasens i l’autorització del compositor i director de l’orquestra La Principal de la Bisbal, Sr. Francesc Cassú i Jordi i la soprano Sra. Salomé Petit i Boyero.
Sobre el riu Corb, el monestir de Vallbona te un mapa  de pergamí de l’època de l’abadessa Arcàngela de Copons ( 1580) . El mapa de Vallbona va ser publicat a Lleida per l’Institut d’Estudis Ilerdencs el 20 de febrer  de 2009; el títol de l’exposició es deia CARTOGRAFIA: TESTIMONI VISUAL  DE LES TERRES DE LLEIDA A TRAVÉS DEL TEMPS ( SEGLES XIII AL XIX).El mapa amida 68×256 cm, esta fet de tres pells enganxades o cosides, li manca el tros conflictiu que, passant pels Eixaders, va de Sant Martí a Preixana i Bellpuig. El pergamí està està dibuixat i acolorit a mà i, donada la indumentària i les armes de l’època els personatges que circulen pels camins es de principis del segle XVII.
El riu Corb neix a 726 m. d’altitut, a la font de Rauric, dins el municipi de LLORAC, a l’extrem sud-oriental de la Segarra. Pasa per Vallfogona de Riu Corb, Guimerà, Ciutadilla, Nalec, Rocafort de Vallbona, Vilet, Sant Martí de Maldà, Maldà, i a Belianes es fon en l’àrida planuria urgellenca. Es reconstrueix aprop de Bellpuig, atravessa els termes de Castellnou de Seana (poble de Sisco Pasqual Greoles, escriptor interessantissim ), el Poal, Linyola, Bellvis, Termens i Vilanova de la Barca, el riu desenboca al Segre després d’un recorregut de 57 Km.

En aquest trosset de mapa (1792), om pot veure, tres petits llogarets com: Montesquiu, Montblanquet i Glorieta. Tot seguit un mapa més modern on ja hi es Montesquiu.
No trobareu Montesquiu, perquè amb l’Abadiat d’Estefania de Piquer, després del concili de Trento, l’any 1573 dona la primera carta municipal de Vallbona; l’any 1575 a Vallbona hi han 25 familíes amb 121 veïns. Els habitans es van traslladar en massa a Valbona, per tal d’adequar el decret:Decretum de regularibus et monialibus.

 Partit Judicial de Cervera. Bisbat de Tarragona ( En aquells anys teniem el Cardenal Don Benjamin de Arriba y Castro i el seu bisbe auxiliar Don Laureno Castan Lacoma, que els dos per separat havien vingut a Llorenç a fer la visita pastoral). Comarca de la Segarra ara l’Urgell. La correspondència venia i encara i arriva per Bellpuig . La festa major el 30-31 de juliol, els patrons Sant Abdó i Sant Senen o també coneguts per Sant Nin i Sant Non patrons de la parròquia i  protectors dels hortalans.

Clau de volta de l’església de Llorens de Vallbona, la Marededéu amb  el nen i la rosa de Jericó  ( Rosa de Jericó: Planta herbàcia anual de la família de les crucíferes (Anastatica Hierochumtica), de fulles ovals i dentades, flors blanques en raïms petits i fruits en silícula)

 A l’època medieval n’era titular Santa Maria com en la major parts dels temples construïts per les monges cistercenques de Vallbona, tots podem veure en la clau de volta del damunt del cor » la Marededéu, el nen i la rosa de Gericó  a la ma, simbolisme que he vist fins a tres vegades al monestir  de Vallbona » i a la façana renaixentista de l’església de Llorens hi posa  » AVE MARIA GRATIA PLENA DOMINUS « i la campana mitjana  de Llorens es diu Maria Bárbara.

Foto molt interessant perquè ens permet veure cal Bergada gairebe sencera, els locals de cal Timoneda no estaven construïts.Es veuen perfectament les eres de cal Bergadà i de cal Perejaume.

No vull acabar sense recordar que l’any 1923 va esser enderrocat el forn comuncal, que era al lloc on es feien les reunions del poble i de l’ajuntament, per tal de posar-hi les escoles.
 La Bassa d’aigua recollida de la pluja. com a tants pobles  eixuts de la Segarra, s’usa per a beure fins a principis del segle passat. 

Camp de noguers ( Juglans regios L.)



A l’era de casa a part d’arbres fruiters variats i de noguers, al mig i ha un Lledoner ( Celtis Australis L),que en castellà se’n diu ALMEZ,  el fruit , el lledó , és comestible, però te un pinyol gros i poca carn;  són dolços i agradables, aqui no surt, però ja us posaré una foto.
A prop de la pallisa s’hi fan els JUSQUIAM NEGRE ( HYOSCYAMUS NIGER L.) 

Jusquiam , també en diuen Tabac de paret, Queixals de vella, gotets, herba queixalera, molt TOXICA.

Aqui us poso la planta quan ja es madura, a Llorens també en diuen Barrets de capellà, a dins i van les llavors.

El Jusquiam és molt tòxic i cal evitar pendre’n , els seus efectes són comparables a la belladona. Ningú n’ha de pendre’n. HYOSCYAMUS NIGER.


Agraeixo als meus fills la exel.lent idea de fer un Blog. Un altre dia us diré perquè vaig escollir el títol del meu Blog, només dir-vos que te el seu encant per mi. Em va costar molt descobrir el poema The Ladies of Vallbona, tota una llarga i bonica història; un dia en parlarem.

Calabruixa petita (Muscari  neglectum Guss.Marge anant cap a l’era de cal Quim

El Lluís i La Maria  han vingut a passar el cap de setmana a Cornellà del Terri. Han anat a dinar a casa de l’Oriol i la Marta Can Magot, també els han acompanyat uns amics de la Maria. Avui diumenge també estan amb ells, per  a clavar canyes per enfilar les tomaqueres. Ha plogut i no caldrà regar.

Adéu-siau.
      
Bibliografia: La Baronia de Vallbona. J.J. Piquer Jover. Lleida 1981. Institut d’estudis Ilerdencs.
Geografia de Catalunya. de Josep Lorman-Ignasi Planas. Editorial Claret.Barceloa 1987.
Els imprecisos límits de la Segarra. Sanfeliu i Rochet, Guiu.