Entradas con la etiqueta: cardona

Temps de fer llenya

Ja a mig setembre, amb un temps que recorda més el ple estiu  que l’entrada de la tardor, em vingut a Llorenç de Rocafort com cada any, per tal de fer melmelada de mores, cosa que va introduït la Tere fa una pila d’anys i continuem fent-la, amb una diferència que quan els pares eren vius, ells, dies abans ens en collien, amb una paciència infinita al fondo dels Perdigons, ara quan, arribem com diuen en català » lo més calent a l’aigüera«.

També una curiositat l’any passat no en vam fer, o sigui que no sempre podem fer-ho tot, quelcom s’ha de quedar pel camí.

En aquesta tasca sempre ens ajuda en Josep Subirà, amb la companyia de la Dolors i la Eli, que amb el seu gran acolliment ens sentim com a casa i tot es ple tendresa i bondat.

Actualment, les hem d’anar a collir de la primera a la última, però degut als cultius i a les intenses ensofatades per combatre les males herbes, també reben els esbarzers del voltant i desapareixen les mores.

El pare, ens va ensenyar a no desesperar i buscar altres esbarzers més llunyans o de trossos abandonats com el del meu veí de Les Pintades(antic terme de la Quadra de Mas Déu), que porta 40 anys abandonat, camí dels Omells de Na Gaia, que per cert a l’ Urgell tot i les grans sequeres n´hi han molt pocs que no es cultivin, però amb pocs ens conformem; els esbarzers creixen descaradament, la sequera no els afecta.

Quan érem petits, al temps de les mores, agafàvem un tija d’alguna herba llarga i vinga a enfilar mores, feia goig, quan arribaves al poble tothom s’enamorava del fruit.

Fa un mes i mig, vaig arribar de passar el mes de juliol a l’Alta Extremadura al poble de la meva dona i allí practicament la majoria des trossos estan abandonats (olivers/oliveres), tot i la gran quantitat d’aigua de que disposen, vostès no s’ho poden imaginar. No es questio d’aigua i jo sempre l’he enyorat per Llorens. Vostès diran, dons de que es qüestió ? ho deixo sense resposta….

Ametlles a punt de batzacar.

També és un temps molt bonic per passejar-te pels trossos per veure com estan els ametllers, les ametlles es un fruït  molt preuat,recordo que els pares s’hi esforçaven molt, no en quedaven cap al terra, i un cop netes, assecades al sol i classificades per classes, les guardaven, no tenien pressa per vendre-les, era com tenir un taló signat i garantitzat, vaja com un xec al portador.

Els cascalls son les ametlles que no arriben a madurar, sigui pel motiu que sigui, tenen el gra molt migrat i la clofolla no es separa, els pares els guardaven per a fer ametlles garapinyades; a casa encara en queda un sac que va deixar el nostre pare.

 

La primavera passada els vaig esporgar tots (mai ho havia fet, ja ho feien els pares), d’abans de la mort del pare, o sigui feia uns 5 anys que no s’havien esporgat i ja tocava.

La poca aigua que hi ha en el subsol no pot alimentar ametllers tant grans i aquests es moren; cal reduir les rames mitjançant una bona esporgada. Inocentment pensava que al setembre hi hauria una gran collita !, fins que els pagesos veterans i experts i savis de Llorenç em van dir que no, que l’any vinent sí que es notaria, confio en ells.

Tot s’ha de dir, abans , fent les coses com la vella pagesia, fer tota la collita d’ametlles era una història com la collita d’olives, com el segar, com la verema, tot costava  en el món de pagès, mai tenien un moment, recordo que quan la mare (acs) li demanava quelcom al pare, el pare sempre contestava – ho farem quan plogui !, o sigui aprofitaven un dia de destorb, sempre hi havia feina,

Collar de la mula, amb un sargit fet pel meu pare.

Cosir o apedaçar borrasses (tela grossera de cànem), sargir els sacs amb l’agulla saquera, apedaçar les sàrries, o arreglar l’albarda o arreglar unes aubarques/abarques,  treure les rodes del carro per posar-les llard (un greix especial), perquè rodessin be, vigilar els frens del carro, en fi era un mai acabar….

Paisatge típicament Urgellenc, Olivers grans i petits a primer terme, poden veure una mica de boscos només al cim de les muntanyes, o sigui que a l’Urgell tenim pocs boscos.

 

Els olivers petits que tenen un plàstic blanc al tronc, tenen deu anys, aqui en poso un a primera vista, són més alts que jo.

Estem molt aprop de l’hivern i cal fer llenya, a les cases dels pobles no sol haver-hi calefacció central i totes les cases funcionen amb estufes o llars de foc.

El pare portava llenya tot l’any,i la deixava a l’era, sobretot quan esporgava els ametllers i els olivers, ambdues cremen molt be.
Enguany junt amb el meu cosí Josep Pons, que porta un dels cognoms més antics del poble, hem anat al tros del Perdigó, passant per Vallbona de les monges, deixem a la dreta la pallissa de la Cristina Sais, la Cooperativa la l’Olivera i la font dels Serradells amb el bonic racó titulat Els Sentits Vallbona de les Monges de Minerva Sellés, tot un èxit, ho podran comprovar vostès mateixos si entren a l’enllaç que els acabo de facilitar.

Els sentits . Vallbona de les Monges

Passem pel terme de Vallbona perquè tenen molt bons camins, fins i tot molts bocins  asfaltats i a poc a poc passen pel pla el Tudons , el fondo de Sant Miquel i sense adonar-nos-en ja estem al Pla del Perdigó on farem llenya, per quan vingui el fred.

El Josep es un home molt hàbil e il.lusionat per fer hort amb el gota-gota,llaurar-lo, cuidar-lo, gaudir dels seus arbres fruiters, de donar un vol per l’era, que d’ ençà un temps fins i tot hi te un dipòsit per recollir aigua de pluja i mira poguer tirar alguna galleda d’aigua als ametllers i a algun que altre arbre fruiter,sempre es un plaer i un relax .

L’era es un lloc que si està molt be i porta bons records, es solejat i molt alt, la marinada hi toca de valent.

En Josep des de sempre que està enamorat del seu poble i terme i també de fer-se ell les coses com per exemple fer llenya. Aquí al Pla som veïns de cal Gené (Giné) de Llorens i del Joan Ramon Amenós.

El Ramon de cal Gené és una mica més gran que jo i sap totes les fites des tros i quan tinc dubtes ell m’ho aclareix.

  • Josep Pons molt animat

Aprofitant que tenim un grapat de pins que es van arrencar degut a un tifó considerable que va passar pel terme ara farà més de 10 anys, aprofitem la llenya, que a l’estufa crema molt be.

A pagès per petites que siguin les coses de la vida diària t’omplen el cor de goig,com veure com creixen els sembrats, veure si hi haurà collita d’olives, o d’ametlles, el caminar lentament pels camins i trossos, la Soledat, el silenci,el treball, les hores passen lentament i el dia es llarg, de vegades els únics canvis que veus durant el dia son els canvis de núvols.

Josep Capdevila, també animat

Be, amb una horeta vam tenir el remolc ple i llavors vam donar un vol pel bosc per si trobàvem algun rovelló o algun negret o també dit fredolic, res de res, encara que el sotabosc no estava sec, però igual li faltava un altre ram.

Ja que ens trobàvem al tros, vam donar un vol pels ametllers i de cop davant l’unic oliver que tenia el pare que no era arbequí, ells sempre li varen dir el sevillano, per les olives grosses que feia, que el pare les guardava amb sal, per fer els vermuts amb els forasters i convidats que venien a casa, o sigui per tal d’obsequiar-los, les arbequines les trobava massa petites; n’hi han però no moltes.

Aquesta foto contempla quasi totes les plantes de que parlo

Caminant pel pla, varem trobar a sota els marges plantes pròpies d’un tros conreat a mitges, el pare tenia els marges ben nets i recordo que quan érem petits, marge que queixa, marge que es tornava a fer, però això fa anys que va passar a millor vida, ara en tinc un grapat de caiguts i allí es queden.

Aquesta gran extensió de flor del Corpus, no toca dins del tros.

Fins i tot a la solana trobaríem al peu d’un ametller un romaní petitó però molt eixerit, no se perquè, ha de ésser al peu d’un jove ametller i no d’un oliver ?

Perpètua, Mançanilla, flor del Corpus. Helichrysum Stoechas De Candolle.

Les Plantes que trobem al voltant dels marges son : argelagues, romaní, timó o dit farigola, Perpètua o Mançanilla o flor del Corpus. (Helichrysum Stoechas De Candolle),

Camamil·la, broida femella, camamilla groga, camamilla blanca, camamilla de la Mola (a Maó), herba de Sant Joan, botja de Sant Joan, flor de Sant Joan, cordone i l’espigul.

Foto d’arxiu del Perdigó (Vallbona de les Monges). Un reboll a primea vista.

El dia no podia estar millor, i vam baixar cap al fondo de la finca, on hi ha una cabana de pedra seca, que tant orgullosos n’estaven els pares i que l’any del crac del   Ledman & Brothers (2008), van fer-ne el teulat nou, o sigui que si surt una tempesta,o una calamarsada, om si pot refugiar i estar aixopluc tranquilament.

Cabana tipica de l’Urgell, amb una conducció d’aigua al dipòsit per guardar l’aigua de pluja.

El tros tenia una altra cabana a la part més alta, perquè no tenien temps de baixar al fondo, actualment en total ruïna, només queden les parets. Vam estar guaitant els múltiples codonyers, que tant be anaven a la família per fer el codonyac (membrillo) per l’hivern, temps que no teniam fruita fresca, ni poguer-la comprar al poble; la família havia de tirar ma del que guardava, com pa amb codonyac de postres, les nous, les panses, les conserves de préssecs, ara tots desapareguts; quan el pare arribava amb la mula i carregades les sàrries de préssecs, la olor arribava abans de que el pare i la mula estesin davant de casa. Quines coses Déu meu ??

Carregant sacs d’ametlles,

Al bell mig de la vall veiem un gran noguer, i en front del noguer una gran figuera que sempre ha fet moltes figues que l’avia i després la mare les penjaven en un o dos ars i cada dia les posaven al sol per deshidratar-les i poguer-les menjar a l’hivern, pa amb figues.

Pa amb vi i sucre, pa amb oli i sucre, fins i tot a l’hivern a les novícies del monestir de Vallbona per esmorzar les donaven pa amb vi i sucre, les monges professes, només feien un àpat al dia de la tardor fins per setmana Santa.

Jo i la meva germana ens vam fer un tip de menjar per berenar pa amb vi i sucre i no vam sortir tocats .

El pare, ensofatant el gran noguer , que no li costava de pujar a dalt de l’arbre per tal d’ensofatar-lo, darrera seu es pot veure la gran figuera, que a principis de setembre poden trobar moltes figues i per cert molt bones.

 

El pare Sisquet Capdevila als 84 anys pujat a dalt del noguer per ensofatar-lo, cada 15 dies, per tenir nous per l’hivern.

Veien amb en Josep tot el gran fondo dels Perdigons em va confessar que feia tants anys que no l’havia vist que ja ho se´n recordava, ep !! jo tampoc, me’n recordo de la majoria de les partides de que es composa el nostre terme municipal, només diré les que no recordo o que mai hi he estat :

L’Astinclar, Comametlla, Comapregona, Comuncluat, Comunsaris, Convidal, Culroig, les Forques, Mallola,  Solans,Tornellet, sol no els trobaria; tothom coneix la partida on estan els trossos de casa seva.

Les Pintades per nosaltres i els de Vallbona son els Perdigons.

Amb el Josep tot tornant del tros del Perdigó parlàvem de que quan la tingui a casa la tallara a trossos més petits i després amb els tascons esberlarà els troncs amb un cop de maça, m’encanta perquè te recursos per tot, jo no recordo la vegada que vaig fer servir els tascons.

Portada la llenya , el meu cosí em va ajudar a fer un altre viatge per portar llenya del tros de Les Pintades, antic terme de La Quadra de Mas Déu, municipi de Vallbona de les Monges, o sigui que ni ell ni nosaltres passarem fred aquest hivern si anem a Llorenç es clar.

També es temps de collir raïms. Fa anys que el pare a arrencar la vida del fondo del Perdigó, actualment a casa tenim dos parres de moscatell, l’una a la parada de darrera la vila i l’altra a l’era, per cert dolcissima. Tots l’esperem amb candeletes, sort que el meu cunyat les rega, sinó no tindríem cap raïm.

Tros de l’era, al fons la gran pallissa

A l’era, vull dir a pocs metres del poble, cami del cementiri també hi tenim plantats sis noguers, que ja s’han fet grans des de l’any 2008, sembla que el terreny els agrada, si tinguéssim temps d’ensofatar-los tindríem un sac d’anous/nous, el pare, del noguer del Perdigó en recollia dos sacs, perquè cada 15 dies com he explicat abans, els ensofatava de maig a agost i tenia èxit. També cal dir que cada dos per tres i pasava amb la mare a collir-ne perquè sinó passen els porcs-senglars i se les mengen.

A l’era també tenim plantats un pomer reineta que enguany ha fet 4 pomes , un perer, un guindo garrafal que va venir de la Rioja, que no acaba de rutllar, no se si es per regar-lo massa o que,  un gran lledoner que al mig de l’era fa una ombra molt espessa tant necessaria en una zona de clima continental i cap a les 4 de la tarda quan arriba la marinada si està d’allò més be, va ser un encert plantar-lo, a Girona aprop dels masos, sempre en trobes un o dos, molt més grans que el nostre.

També hi han 7 ametllers, i tres figueres, dos de poca qualitat i la tercera  dita de la gota de la mel, bonissima, encara que el lloc on la va plantar el pare, no te massa terra per a créixer…l’esqueix li va regalar en Jaume Moncusi.

Joves de Llorenç d’excursió a Vallbona de les Monges, davant la impessionant porta romànica d’entrada a l’església del monesetir.

El llibre romàntic vers el 1850: el llibre de viatges.

També aquests dies hem compartit un foto històrica de la nostra juventud,una anada amb grup a Vallbona com sempre per la font dels Serradells, una excursió segura donç anava apartada de la carretera i veies el poble de Vallbona i el monestir des de dalt com ho va veure Antoni Aulestia y Pijoan( 1884) España, sus monumentos y artes.

Su naturaleza e história CATALUÑA por Don Pablo Piferrer y Don Francisco Pi Margall, quan es van posar de moda els llibres de viatges.
M’abelleix publicar el gravat més antic i únic que tenim del monestir de Vallbona de les Monges, es d’en Parcerises, el vaig veure per primera vegada al llegir QUINZE GENERACIONS D’UNA FAMILIA CATALANA (Quaderns Crema), del Dr. Martí del Riquer, quan parla de l’abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabaté, i més tard vaig poguer arribar a l’original que vaig escanejar de la col.lecció Recuerdos y Bellezas de España,editat entre el 1839 i 1841, el primer volum dels onze es dedicat a Catalunya,

litografia del monestir de Vallbona de’n Parcerises.

Els poso el següent escrit tret del llibre : El llibre com a obra d’art a la Catalunya vuitcentista (1850-1910). De  Pilar Velez i Vicente. Premi Fundació Güell 1988. Biblioteca de Catalunya. Barcelona. El llibre romàntic vers el 1850: el llibre de viatges.

Dins de la producció romàntica per excel.lència hi ha un tipus de llibre il.lustrat , de gran format, amb clara pretensió “ DE LUXE “, molt representatiu de l’època. Em refereixo al llibre de viatges, que nasqué al segle XVIII. Un dels vessants de la Il.lustració divuitesca fou el desitg de conèixer món nou, de traspassar fronteres, de cercar els orígens de la cultura europea , en un paradis perdut, que igual podia ser Grècia, itàlia o Espanya. Antoni Marí, en un article intitulat Viatge al Jardí de les Hespèrides, feu un sintetic i clar recorregut per aquest tipus de literatura i diu: “ El viatge a Espanya és un viatge al primitivisme. Espanya ofereix al romàntic l’encís d’una cultura medieval i l’exotisme de la civilització oriental.

La vida espanyola de la primera meitat del segle XIX gaudia d’una estructura social que als països europeus es considerava perduda… El viatger romàntic que viatja a la península ve a cercar el fonament original de totes les cultures romàntiques…. Espanya és considerada com la nació romàntica per excel.lència perquè conserva els costums, els hàbits, els codis de comportament, les tradicions i les llegendes que els romàntics, en llur país d’origen, han de cercar amb paciència i meticulositat científica.

Don Quijote representà, sobretot per als anglesos i alemanys, el prototipus de les qualitats romàntiques essencials: amant dels llibres i llegendes medievals, assumia en la seva persona l’ideal cavaller, enamorat idealment d’una dona, a la qual ofereix la seva gesta, i disposat sempre a lluitar a favor del dèbil i a enfrontar-se a la brivallada del poderós.

Un precursor d’aquest viatge romàntic fou Alexandre de Laborde, Conde de Laborde, que amb el seu VOYAGE PITTORESQUE ET HISTORIQUE EN ESPAGNE, comencat a publicar el 1806, inagurà aquest tipus de literatura relacionada amb Espanya i en concret amb Catalunya, car de les 339 planxes que il.lustren tota l’obra 143 corresponen als Països Catalans – Principat i País Valencià.

A partir dels anys trenta,aquest tipus de viatge es feu ja molt corrent, sobretot des de França, Anglaterra i Alemanya. Aquesta eufòria per redescobrir l’Espanya romàntica, també arriba a Catalunya en l’obra de RECUERDOS Y BELLEZAS DE ESPAÑA de Pau Piferrer, iniciada el 1839, Piferrer confegí els dos volums dedicats a Catalunya, el segón en morir ell l’acabà Pi i Margall. Parcerisa fou l’editor, promotor i gairebé l’únic il.lustrador dels onze volums dels Recuerdos que conclogué el 1872.

Espero que els hi agradi la litografia del monestir, així com els llibres dels que els parlo.

Per acabar només dir-los que el proper dia 28 d’octubre d’enguany  es procedirà a la benedicció de l’església de Llorenç de Rocafort a les 4 de la tarda.
Assistència lliure, no poso cap fotografia, perquè sigui una gran sorpresa tot l’esplendor del conjunt arquitectònic d’aquesta esglesia renaixentista, amb el sostre amb arcades gòtiques, els transportarà a l’època dels Cardona senyors d’aquestes terres i també en plena baronia de Vallbona.
Clar la sorpresa arriba, perquè tots tenim una imatge de com havia sigut, i en cap cas s’espera tanta bellesa, dins la simplicitat del císter.

Portalada de l’ església parroquial de Sant Abdól i Senen, antigament dedicada a Sta. Maria de Llorenç de Rocafort. Urgell.

Any de 1593,

Pep

TEMPS DE FER LLENYA

Ja a mig setembre, amb un temps que recorda més el ple estiu  que l’entrada de la tardor, em vingut a Llorenç de Rocafort com cada any, per tal de fer melmelada de mores, cosa que va introduït la Tere fa una pila d’anys i continuem fent-la, amb una diferència que quan els pares eren vius, ells, dies abans ens en collien, amb una paciència infinita al fondo dels Perdigons, ara quan, arribem com diuen en català » lo més calent a l’aigüera «. També una curiositat l’any passat no en vam fer, o sigui que no sempre podem fer-ho tot, quelcom s’ha de quedar pel camí. En aquesta tasca sempre ens ajuda en Josep Subirà, amb la companyia de la Dolors i la Eli, que amb el seu gran acolliment ens sentim com a casa i tot es ple tendresa i bondat.


 Actualment, les hem d’anar a collir de la primera a la última, però degut als cultius i a les intenses ensofatades per combatre les males herbes, també reben els esbarzers del voltant i desapareixen les mores. 


El pare, ens va ensenyar a no desesperar i buscar altres esbarzers més llunyans o de trossos abandonats com el del meu veí de Les Pintades(antic terme de la Quadra de Mas Déu), que porta 40 anys abandonat, camí dels Omells de Na Gaia, que per cert a l’ Urgell tot i les grans sequeres n´hi han molt pocs que no es cultivin, però amb pocs ens conformem; els esbarzers creixen descaradament, la sequera no els afecta. Quan érem petits, al temps de les mores, agafàvem un tija d’alguna herba llarga i vinga a enfilar mores, feia goig, quan arribaves al poble tothom s’enamorava del fruit. 

Primer pas fer fer la melmelada mores


Fa un mes i mig, vaig arribar de passar el mes de juliol a l’Alta Extremadura al poble de la meva dona i allí practicament la majoria des trossos estan abandonats (olivers/oliveres), tot i la gran quantitat d’aigua de que disposen, vostès no s’ho poden imaginar. No es questio d’aigua i jo sempre l’he enyorat per Llorens. Vostès diran, dons de que es qüestió ? ho deixo sense resposta…. 

Ametlles a punt de batzacar.


També és un temps molt bonic per passejar-te pels trossos per veure com estan els ametllers, les ametlles es un fruït  molt preuat,recordo que els pares s’hi esforçaven molt, no en quedaven cap al terra, i un cop netes, assecades al sol i classificades per classes, les guardaven, no tenien pressa per vendre-les, era com tenir un taló signat i garantitzat, vaja com un xec al portador.  Els cascalls son les ametlles que no arriben a madurar, sigui pel motiu que sigui, tenen el gra molt migrat i la clofolla no es separa, els pares els guardaven per a fer ametlles garapinyades; a casa encara en queda un sac que va deixar el nostre pare.


La primavera passada els vaig esporgar tots (mai ho havia fet, ja ho feien els pares), d’abans de la mort del pare, o sigui feia uns 5 anys que no s’havien esporgat i ja tocava.La poca aigua que hi ha en el subsol no pot alimentar ametllers tant grans i aquests es moren; cal reduir les rames mitjançant una bona esporgada. Inocentment pensava que al setembre hi hauria una gran collita !, fins que els pagesos veterans i experts i savis de Llorenç em van dir que no, que l’any vinent sí que es notaria, confio en ells. Tot s’ha de dir, abans , fent les coses com la vella pagesia, fer tota la collita d’ametlles era una història com la collita d’olives, com el segar, com la verema, tot costava  en el món de pagès, mai tenien un moment, recordo que quan la mare (acs) li demanava quelcom al pare, el pare sempre contestava – ho farem quan plogui !, o sigui aprofitaven un dia de destorb, sempre hi havia feina,

Collar de la mula, amb un sargit fet pel meu pare.


 cosir o apedaçar borrasses (tela grossera de cànem), sargir els sacs amb l’agulla saquera, apedaçar les sàrries, o arreglar l’albarda o arreglar unes aubarques/abarques,  treure les rodes del carro per posar-les llard (un greix especial), perquè rodessin be, vigilar els frens del carro, en fi era un mai acabar….

Paisatge típicament Urgellenc, Olivers grans i petits a primer terme, poden veure una mica de boscos només al cim de les muntanyes, o sigui que a l’Urgell tenim pocs boscos.

Els olivers petits que tenen un plàstic blanc al tronc, tenen deu anys, aqui en poso un a primera vista, són més alts que jo.


Estem molt aprop de l’hivern i cal fer llenya, a les cases dels pobles no sol haver-hi calefacció central i totes les cases funcionen amb estufes o llars de foc. El pare portava llenya tot l’any,i la deixava a l’era, sobretot quan esporgava els ametllers i els olivers, ambdues cremen molt be.

Enguany junt amb el meu cosí Josep Pons, que porta un dels cognoms més antics del poble, hem anat al tros del Perdigó, passant per Vallbona de les monges, deixem a la dreta la pallissa de la Cristina Sais, la Cooperativa la l’Olivera i la font dels Serradells amb el bonic racó titulat Els Sentits Vallbona de les Monges de Minerva Sellés, tot un èxit, ho podran comprovar vostès mateixos si entren a l’enllaç que els acabo de facilitar. 

Els sentits . Vallbona de les Monges


Passem pel terme de Vallbona perquè tenen molt bons camins, fins i tot molts bocins  asfaltats i a poc a poc passen pel pla el Tudons , el fondo de Sant Miquel i sense adonar-nos-en ja estem al Pla del Perdigó on farem llenya, per quan vingui el fred. El Josep es un home molt hàbil e il.lusionat per fer hort amb el gota-gota,llaurar-lo, cuidar-lo, gaudir dels seus arbres fruiters, de donar un vol per l’era, que d’ ençà un temps fins i tot hi te un dipòsit per recollir aigua de pluja i mira poguer tirar alguna galleda d’aigua als ametllers i a algun que altre arbre fruiter,sempre es un plaer i un relax . L’era es un lloc que si està molt be i porta bons records, es solejat i molt alt, la marinada hi toca de valent. En Josep des de sempre que està enamorat del seu poble i terme i també de fer-se ell les coses com per exemple fer llenya. Aquí al Pla som veïns de cal Gené (Giné) de Llorens i del Joan Ramon Amenós. El Ramon de cal Gené és una mica més gran que jo i sap totes les fites des tros i quan tinc dubtes ell m’ho aclareix.

Josep Pons molt animat


Aprofitant que tenim un grapat de pins que es van arrencar degut a un tifó considerable que va passar pel terme ara farà més de 10 anys, aprofitem la llenya, que a l’estufa crema molt be.
A pagès per petites que siguin les coses de la vida diària t’omplen el cor de goig,com veure com creixen els sembrats, veure si hi haurà collita d’olives, o d’ametlles, el caminar lentament pels camins i trossos, la Soledat, el silenci,el treball, les hores passen lentament i el dia es llarg, de vegades els únics canvis que veus durant el dia son els canvis de núvols.  

Josep Capdevila, també animat


Be, amb una horeta vam tenir el remolc ple i llavors vam donar un vol pel bosc per si trobàvem algun rovelló o algun negret o també dit fredolic, res de res, encara que el sotabosc no estava sec, però igual li faltava un altre ram.
 Ja que ens trobàvem al tros, vam donar un vol pels ametllers i de cop davant l’unic oliver que tenia el pare que no era arbequí, ells sempre li varen dir el sevillano, per les olives grosses que feia, que el pare les guardava amb sal, per fer els vermuts amb els forasters i convidats que venien a casa, o sigui per tal d’obsequiar-los, les arbequines les trobava massa petites; n’hi han però no moltes.

Aquesta foto contempla quasi totes les plantes de que parlo


 Caminant pel pla, varem trobar a sota els marges plantes pròpies d’un tros conreat a mitges, el pare tenia els marges ben nets i recordo que quan érem petits, marge que queixa, marge que es tornava a fer, però això fa anys que va passar a millor vida, ara en tinc un grapat de caiguts i allí es queden. 

Aquesta gran extensió de flor del Corpus, no toca dins del tros.


Fins i tot a la solana trobaríem al peu d’un ametller un romaní petitó però molt eixerit, no se perquè, ha de ésser al peu d’un jove ametller i no d’un oliver ?

Perpètua, Mançanilla, flor del Corpus. Helichrysum Stoechas De Candolle.


 Les Plantes que trobem al voltant dels marges son : argelagues, romaní, timó o dit farigola, Perpètua o Mançanilla o flor del Corpus. (Helichrysum Stoechas De Candolle), 


 Camamil·la, broida femella, camamilla groga, camamilla blanca, camamilla de la Mola (a Maó), herba de Sant Joan, botja de Sant Joan, flor de Sant Joan, cordone i l’espigul.

Foto d’arxiu del Perdigó (Vallbona de les Monges). Un reboll a primea vista.


El dia no podia estar millor, i vam baixar cap al fondo de la finca, on hi ha una cabana de pedra seca, que tant orgullosos n’estaven els pares i que l’any del crac del   Ledman & Brothers (2008), van fer-ne el teulat nou, o sigui que si surt una tempesta,o una calamarsada, om si pot refugiar i estar aixopluc tranquilament. 

Cabana tipica de l’Urgell, amb una conducció d’aigua al dipòsit per guardar l’aigua de pluja.


El tros tenia una altra cabana a la part més alta, perquè no tenien temps de baixar al fondo, actualment en total ruïna, només queden les parets. Vam estar guaitant els múltiples codonyers, que tant be anaven a la família per fer el codonyac (membrillo) per l’hivern, temps que no teniam fruita fresca, ni poguer-la comprar al poble; la família havia de tirar ma del que guardava, com pa amb codonyac de postres, les nous, les panses, les conserves de préssecs, ara tots desapareguts; quan el pare arribava amb la mula i carregades les sàrries de préssecs, la olor arribava abans de que el pare i la mula estesin davant de casa. Quines coses Déu meu ??

Carregant sacs d’ametlles,


Al bell mig de la vall veiem un gran noguer, i en front del noguer una gran figuera que sempre ha fet moltes figues que l’avia i després la mare les penjaven en un o dos ars i cada dia les posaven al sol per deshidratar-les i poguer-les menjar a l’hivern, pa amb figues.


El pare, ensofatant el gran noguer , que no li costava de pujar a dalt de l’arbre per tal d’ensofatar-lo, darrera seu es pot veure la gran figuera, que a principis de setembre poden trobar moltes figues i per  cert molt bones.


 pa amb vi i sucre, pa amb oli i sucre, fins i tot a l’hivern a les novícies del monestir de Vallbona per esmorzar les donaven pa amb vi i sucre, les monges professes, només feien un àpat al dia de la tardor fins per setmana Santa. 

El pare Sisquet Capdevila als 84 anys pujat a dalt del noguer per ensofatar-lo, cada 15 dies, per tenir nous per l’hivern.


Jo i la meva germana ens vam fer un tip de menjar per berenar pa amb vi i sucre i no vam sortir tocats .
Veien amb en Josep tot el gran fondo dels Perdigons em va confessar que feia tants anys que no l’havia vist que ja ho se´n recordava, ep !! jo tampoc, me’n recordo de la majoria de les partides de que es composa el nostre terme municipal, només diré les que no recordo o que mai hi he estat :
L’Astinclar, Comametlla, Comapregona, Comuncluat, Comunsaris, Convidal, Culroig, les Forques, Mallola,  Solans,Tornellet, sol no els trobaria; tothom coneix la partida on estan els trossos de casa seva.

Les Pintades per nosaltres i els de Vallbona son els Perdigons.


Amb el Josep tot tornant del tros del Perdigó parlàvem de que quan la tingui a casa la tallara a trossos més petits i després amb els tascons esberlarà els troncs amb un cop de maça, m’encanta perquè te recursos per tot, jo no recordo la vegada que vaig fer servir els tascons.
Portada la llenya , el meu cosí em va ajudar a fer un altre viatge per portar llenya del tros de Les Pintades, antic terme de La Quadra de Mas Déu, municipi de Vallbona de les Monges, o sigui que ni ell ni nosaltres passarem fred aquest hivern si anem a Llorenç es clar.
També es temps de collir raïms. Fa anys que el pare a arrencar la vida del fondo del Perdigó, actualment a casa tenim dos parres de moscatell, l’una a la parada de darrera la vila i l’altra a l’era, per cert dolcissima. Tots l’esperem amb candeletes, sort que el meu cunyat les rega, sinó no tindríem cap raïm.


Tros de l’era, al fons la gran pallissa

A l’era, vull dir a pocs metres del poble, cami del cementiri també hi tenim plantats sis noguers, que ja s’han fet grans des de l’any 2008, sembla que el terreny els agrada, si tinguéssim temps d’ensofatar-los tindríem un sac d’anous/nous, el pare, del noguer del Perdigó en recollia dos sacs, perquè cada 15 dies com he explicat abans, els ensofatava de maig a agost i tenia èxit. També cal dir que cada dos per tres i pasava amb la mare a collir-ne perquè sinó passen els porcs-senglars i se les mengen. A l’era també tenim plantats un pomer reineta que enguany ha fet 4 pomes , un perer, un guindo garrafal que va venir de la Rioja, que no acaba de rutllar, no se si es per regar-lo massa o que,  un gran lledoner que al mig de l’era fa una ombra molt espessa tant necessaria en una zona de clima continental i cap a les 4 de la tarda quan arriba la marinada si està d’allò més be, va ser un encert plantar-lo, a Girona aprop dels masos, sempre en trobes un o dos, molt més grans que el nostre.
 També hi han 7 ametllers, i tres figueres, dos de poca qualitat i la tercera  dita de la gota de la mel, bonissima, encara que el lloc on la va plantar el pare, no te massa terra per a créixer…l’esqueix li va regalar en Jaume Moncusi.

Joves de Llorenç d’excursió a Vallbona de les Monges, davant la impessionant porta romànica d’entrada a l’església del monesetir.


També aquests dies hem compartit un foto històrica de la nostra juventud,una anada amb grup a Vallbona com sempre per la font dels Serradells, una excursió segura donç anava apartada de la carretera i veies el poble de Vallbona i el monestir des de dalt com ho va veure Antoni Aulestia y Pijoan( 1884) España, sus monumentos y artes. Su naturaleza e história CATALUÑA por Don Pablo Piferrer y Don Francisco Pi Margall, quan es van posar de moda els llibres de viatges.
M’abelleix publicar el gravat més antic i únic que tenim del monestir de Vallbona de les Monges, es d’en Parcerises, el vaig veure per primera vegada al llegir QUINZE GENERACIONS D’UNA FAMILIA CATALANA (Quaderns Crema), del Dr. Martí del Riquer, quan parla de l’abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabaté, i més tard vaig poguer arribar a l’original que vaig escanejar de la col.lecció Recuerdos y Bellezas de España,editat entre el 1839 i 1841, el primer volum dels onze es dedicat a Catalunya,

litografia del monestir de Vallbona de’n Parcerises.


Els poso el següent escrit tret del llibre : El llibre com a obra d’art a la Catalunya vuitcentista (1850-1910). De  Pilar Velez i Vicente. Premi Fundació Güell 1988. Biblioteca de Catalunya. Barcelona.El llibre romàntic vers el 1850: el llibre de viatges. 
Dins de la producció romàntica per excel.lència hi ha un tipus de llibre il.lustrat , de gran format, amb clara pretensió “ DE LUXE “, molt representatiu de l’època. Em refereixo al llibre de viatges, que nasqué al segle XVIII. Un dels vessants de la Il.lustració divuitesca fou el desitg de conèixer món nou, de traspassar fronteres, de cercar els orígens de la cultura europea , en un paradis perdut, que igual podia ser Grècia, itàlia o Espanya. Antoni Marí, en un article intitulat Viatge al Jardí de les Hespèrides, feu un sintetic i clar recorregut per aquest tipus de literatura i diu: “ El viatge a Espanya és un viatge al primitivisme. Espanya ofereix al romàntic l’encís d’una cultura medieval i l’exotisme de la civilització oriental. La vida espanyola de la primera meitat del segle XIX gaudia d’una estructura social que als països europeus es considerava perduda… El viatger romàntic que viatja a la península ve a cercar el fonament original de totes les cultures romàntiques…. Espanya és considerada com la nació romàntica per excel.lència perquè conserva els costums, els hàbits, els codis de comportament, les tradicions i les llegendes que els romàntics, en llur país d’origen, han de cercar amb paciència i meticulositat científica. Don Quijote representà, sobretot per als anglesos i alemanys, el prototipus de les qualitats romàntiques essencials: amant dels llibres i llegendes medievals, assumia en la seva persona l’ideal cavaller, enamorat idealment d’una dona, a la qual ofereix la seva gesta, i disposat sempre a lluitar a favor del dèbil i a enfrontar-se a la brivallada del poderós. Un precursor d’aquest viatge romàntic fou Alexandre de Laborde, Conde de Laborde, que amb el seu VOYAGE PITTORESQUE ET HISTORIQUE EN ESPAGNE, comencat a publicar el 1806, inagurà aquest tipus de literatura relacionada amb Espanya i en concret amb Catalunya, car de les 339 planxes que il.lustren tota l’obra 143 corresponen als Països Catalans – Principat i País Valencià. A partir dels anys trenta,aquest tipus de viatge es feu ja molt corrent, sobretot des de França, Anglaterra i Alemanya. Aquesta eufòria per redescobrir l’Espanya romàntica, també arriba a Catalunya en l’obra de RECUERDOS Y BELLEZAS DE ESPAÑA de Pau Piferrer, iniciada el 1839, Piferrer confegí els dos volums dedicats a Catalunya, el segón en morir ell l’acabà Pi i Margall. Parcerisa fou l’editor, promotor i gairebé l’únic il.lustrador dels onze volums dels Recuerdos que conclogué el 1872.
Espero que els hi agradi la litografia del monestir, així com els llibres dels que els parlo. 
Per acabar només dir-los que el proper dia 28 d’octubre d’enguany  es procedirà a la benedicció de l’església de Llorenç de Rocafort a les 4 de la tarda.
Assistència lliure, no poso cap fotografia, perquè sigui una gran sorpresa tot l’esplendor del conjunt arquitectònic d’aquesta esglesia renaixentista, amb el sostre amb arcades gòtiques, els transportarà a l’època dels Cardona senyors d’aquestes terres i també en plena baronia de Vallbona.
Clar la sorpresa arriba, perquè tots tenim una imatge de com havia sigut, i en cap cas s’espera tanta bellesa, dins la simplicitat del císter.

Portalada de l’ església parroquial de Sant Abdól i Senen, antigament dedicada a Sta. Maria de Llorenç de Rocafort. Urgell.

Any de 1593,

Pep

CAL MAGI, CAL MARTI , CAL CANTO O EL CASTELL DELS CARDONA

Des que era un nen molt petit, que cal Cantó suposava tot un misteri per a mi i per tots els meus companys. ens hi colàvem per la part lateral de la casa.Era la primera vegada que veia cuartos de bany amb banyera i aigua corrent, llars de foc  de marbre a  totes les habitacions.  La vivenda noble de la casa estava reservada per la família Cantó, que per altre costat mai els vaig veure venir ni a passar un cap de setmana, per cert en aquells anys cinquanta i seixanta ningú parlava de tant de relax, tothom treballava fins al dissabte al migdia i poca broma i segons les collites també el diumenge, això sí, després d’ oir missa. La setmana anglesa va ser tot un èxit, però a pagès encara ha d’arribar.
Abans de continuar només dir-los que la història s’explica per passar a Llorens de Rocafort o de Vallbona, o Llorens a seques segons el mapa de P.Placide, ingenieur geographique. Paris 1792. Mapa tret del Seminari diocesà de Girona.


Qualsevol moviment de persones era motiu de tertúlia a la Creu de Llorens. Recordo que a peu pla de cal Canto hi vivia una família, penso que el noi es deia Ricardo i poca cosa més. Anys enrere els del poble que ja no hi son deien que hi havien viscut els de cal Perejaume, abans de fer la gran casa actual. Deia ser un gran cabalé ! Penso que es la casa més gran feta en temps de bonança econòmica, governant la Baronia de Vallbona l’Abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabater, que per altra banda, amb ella, es va fer tot l’aixample de Llorenç. Tot el que considerem fora muralla , les pallisses també ! La pregunta es on batien i on guardaven la palla abans d’ aquestes dades ? Un misteri !. Si mireu les llindes de les pallisses, totes són fetes sota el seu govern. Fou abadessa 32 anys; va demostrar grans dots de comandament i tenia el seu caràcter i en les seves cartes al seu germà de Barcelona el Marquès de Benavent, sempre parlava de la climatologia i que Déu l’havia posat en un racó de món.

Aquesta es la primera fotografia que conec de Llorens de Vallbona, vist per el que es coneix com darrera la Vila.

Llorens vers l’any 1900, ben diferent d’ara. Els fills del poble podeu analitzar els canvis. Tot s’ha de dir, els temps havien canviat, i ja començaven haver-hi entrades per darrera la Vila, començava a haver-hi confiança.
No hi ha cap document escrit sobre on estava el castell dels Cardona, si a la Roca la Bassa, que es podia considerar una roca encastellada o com podríem pensar estava al clos del petit poble de Llorens al costat de l’església com corresponia a l’edat mitjana, el clero i els nobles estan molt aprop. Penso que era  el lloc on ara formen les cases de Cal Cantó antiga casa Pons o casa del Magí, Cal Marti, totes aquestes cases podrien formar l’antic castell dels Cardona, tant modificat que no s’assembla en res a lo que era la fortalesa. De tot allò penso que només queda la gran arcada gòtica de la part de la façana que dona al darrera la vila. I ens pot donar informació la restauració de la nostra  església parroquial. De vegades la casa noble o castell i l’esglesia estaven comunicades. Déu dirà. 



El pergamí de donació inicial de Llorenç es la donació del vescomte Ramón de Cardona, el dia 11 de desembre de 1060, a favor de Gombau Joan i altres de la roca que es diu de Sant Llorenç, junt amb la seva quadra. Segueix una segona ofrena del mateix donant, del 15 de maig de 1076, a Gombau Joan i a la seva muller » de la roca ques diu de Sant Llorenç y de la quadra y de la capellania y ferraria y demés drets «, havent acceptat el vescomte la meitat del delme. Aquest dos pergamins es presten a considerar que el nom de Llorens prové del patronímic d’un sant, igual que Rocallaura; que la roca no és un simple promontori natural, sinó una penya fortificada i encastellada; que la quadra no és tampoc un simple corral de bestiar, sinó una extensió de terra, rodejada de fites, de vegades poblada i que pertany  a un amo.
L’existència d’una ferreria és rara i extraordinària, si tenim en compte que aquella època el manyà és considerat com un orfebre que forja les llances i les espases dels herois i els instruments de treball complicats dels pagesos. ( Les eines senzilles, se les feien ells mateixos).


» In nomine Domini Ego Reimundo Fulchoni vicecomite et Uxori mee nomine Ermessendis vicecomitissa… Per hac scriptura danacionis nostre donamus vobis ipsa Rocha que vocantur Sancti Laurentii cum sua quadra et sua Kapellania et sua ferreria cum montis et vallis cum pronis et planiciis …. «

Si tirem molt enrere, Llorens ja tenia una ferreria, i una capellania l’any 1076.

La documentació existent de Vallbona es molt anterior al monestir i a la vida eremítica  , d’ermitants i monàstica. Llorens es més antic que Vallbona com a poble.


  

Historicament Llorens era tot un tresor pels Cardona, era un lloc segur per portar els soldats ferits en les escabexines amb els musulmans o serrains,  dia si dia també muntaven al pla d’ Urgell. De tots es conegut que habitaven la Suda de Lleida també Saragossa i les muntanyes de Prades . Els soldats venien a refer-se i si era possible curar-se del cos i com no consol per l’ ànima.  Sempre per  tornar a incorporar-se al grup dels soldats casa  Cardona. Recordem que aquesta casa eren ben parents dels Anglesola i els Cervera.


 Al ser Llorens de les primeres elevacions considerables que es troben  vinguen de Bellpuig, dons donava una certa protecció . Tots sabem que en l’edat mitjana les esglésies i els castells estaven enlairats i junts, no es res d’estrafalari pensar que el senyors feudals tinguessin l’església al costat.



Molts dubten sobre si Llorens tenia castell o no ?, o simplement era una roca fortificada, coneguda modernament amb el nom de » la Roca de la Bassa «.
Durant segles la penya de la qual parlem fou el lloc d’on ha estat extreta la pedra per a la construcció  d’ habitatges i ara no dona a entendre, ni de lluny, les proporcions que devia tenir. 

D’ altres de les principals famílies del poble com: cal Mora, Cal Rafel, Cal Pere-Jaume, Cal Timoneda, Cal Pere ?
Veritables soterranis de cal Martí o de l’antic castell  dels Cardona ? mai ho sabrem. Jo penso que el castell no el formava només cal Cantó antiga casa Pons (Caterina  Pons 1678) i Jacint Martí 1602 , ambdós censalistes per al manteniment de la Parròquia, entre de Llorens.



El Llorens medieval no permetia tenir a dins la muralla a les pallisses i les eres, aquestes estaven extramurs i aprop o molt aprop del poble. Era important per guardar la palla, de la batuda,  que serviria pel menjar menjar de la mula o cavall o euga.Dalt tenim de esquerra a dreta les següents eres : cal Timoneda, l’antic cementiri de la vila, la pallissa i era del Domingo l’Elvira, l’era i la pallissa del nostre pare Sisquet Capdevila Pons, l’era i la pallissa de cal Bergadà i la foto no ens dona més de sí, però trobaríem a continuació l’era de cal Mora, de cal Gené i la de cal Martí, i la de cal Cantó i  si continuéssim la part més veïna de les muralles trobaríem l’era de cal Saltó i la de cal Cabalé. Més enllà ni han moltes més, però ja estan descrites en un altre article.

Parròquia de Llorenç antigament dedicada a Santa Maria, modernament a Sant Abdó i Sant Senen.

En el Llorens medieval, totes les cases tenien l’entrada principal per la plaça, encara que fos petita, o compartida com la de cal Bartomeu i cal Bori que ambdós entraven per la mateixa entrada i no podien tancar mai l’entrada. De nens ens hi amagàvem per jugar, era molt misteriosa i plena de racons.
Altres comunicacions entre dos cases  la trobem en un bonic arc ogival entre cal Bori (avui cal Claudio) i cal Saltó. Segurament si miréssim els soterranis de cal Bergadà trobaríem una comunicació amb la plaça per mitja de cal Quim o cal Cames. 

Llorenç vist des de la Roca la Bassa


Des de les obres fetes pel Sr. Cantó, el que possiblement fou el castell dels Cardona, quedà molt malmès i poca semblança a un castell, més aviat ens recorda a una casa senyorial. Jo penso que si era un castell aquest havia d’ocupar cal Cantó, i Cal Martí tot junt, fins i tot les parets de l’abadia, la pedra es de la millor del poble, sinó fixeu-vos-hi, que ben treballada, no caurà mai !.


El Magí i la seva família després de l’incendi de la teulada, no han parat de restaurar i millorar tota la casa, cosa que s’ha tingut de fer des de darrera la vila,perquè a la part més alta de Llorens, al costat mateix de l’Església no poden pujar les grans grues, els grans tràilers, les cuves de ciment i d’altres eines de difícil moviment,  sort que totes les cuves de formigó, grues, camions de bigues i tractors carregats d’obra van poguer anar i venir per la parada del nostre pare Sisquet Capdevila, sense cap pega, donada la  gran amistat des de sempre amb el  Camilo (a.c.s.) i la Tecla, més endavant amb el Magi i la seva esposa i fills. Cosa que tornariam a fer amb els ulls tancats.

Una restauració de tota la façana del darrera la vila. Tot s’ha de dir l’edifici ha quedat molt bonic, elegant i noble com mai havia estat. En una paraula restaurat amb molt bon gust.


Tota la restauració ,  dignifica el darrera la vila. Cal notar l’escut incrustat a la paret amb els cognoms Amenós-Capdevila, li dona un toc d’elegancia i bon gust. Quan es veu millor, es quan hom va de passeig cap a l’era de cal Xepe, llavors si ,es pot observar tota la grandesa d’aquest immens casalot , que en altre temps fou residencia de la família Cardona i temps avenir per donació fou propietat del Monestir de Vallbona. En èpoques de penúries les monges van vendre com tothom, primer es lo primer.
Enhorabona a la família Amenós-Capdevila per aquesta gran millora.
Explico tota aquesta història, perquè al viure al darrera la vila, a l’estiu, quan la gent (estiuejants) o turistes o gent dels pobles veïns per la festa major, venen a donar un tom , sempre es fan la mateixa pregunta, – aquest poble, era un poble medieval oi ? Sí, ho era ! i llavors aquest edifici que es veu era el castell ?, Sí !! donç no s’assembla en res !, però si que ha quedat molt ben restaurat, que bonic.  Hi viu el Magi la seva família oi ? Sí, ell i la seva família. Sobre la part d’entrada tothom te clar que la creu es la més monumental de Catalunya, l’església parroquial, la més antiga de la Ex-Baronia de Vallbona i després be, la visita a la part del nostre carrer , treien el cap a la parada dels ametllers i la mateixa pregunta sobre cal Magí, cal Martí o Cal Cantó ? 
 De cal Cantó els més joves ja no en parlen, ha passat a millor vida. Tot s’oblida. Jo només havia sentit a parlar de l’amiga del Sr. Canto la Sra. Margot. important cantant d’opera.
Els Cardona protectors del Monestir de Vallbona ens han deixat una gran història per explicar.L’any  1191, Guillem de Cardona cedí el castell i el terme de Llorens com a dot a la molt Il·lustre abadessa Ermessenda de Rubió i al monestir de Vallbona, en motiu d’una noia Cardona que vestí els hàbits de monja.

Bibliografia : La Baronia de Vallbona. de J.J.Piquer Jover, Cátedra de Cultura Catalana » Samuel Gili i Gaya «. Excma. Diputació de Lleida. 1981. Institut d’Estudis Ilerdencs.
Breu Història del Monestir de Vallbona. Episodis de la Història. Gener Gonzalvo i Bou. Primera Edició: octubre 2003. Rafael Dalmau. Editor. Barcelona 

Pep

LO RIU CORB, AL COMPLET. DEL VELL CIM DE LES MONTANYES DE SEGARRA TOT BAIXANT…

Benvolguda familia, benvoluts amics, coneguts i lectors d’aquest blog, que potser hauria de canviar l’anunciat i deixar només que parlaré del meu poble de Llorenç i dels demès que conformen la Vall del Corb; perquè cada dos per tres hi estic enganxat sigui d’una manera o d’una altra; toqui el que toqui hi anem a parar, seran les arrels ? Ben segur !  La història ens deixa al lloc on ens pertoca. Seguirem amb els records de les nostres contrades, que son molts.

Els marges tant nostres, actualment molts de caiguts con aquest. Noteu el canvi de la qualitat i el tamany de la pedra que el pagès va utilitzar. Tot s’aprofitva. Temps era temps. L’Urgell no s’enten sense marges. La pedra sempre ja sigut un tresor pels nostres avant-passats. Tot un art fer marges, Jo ne vist fer al meu pare i al germà de l’àvia, ep! jo els ajuda acostant pedres.

Per començar fa anys que dono voltes investigant els orígens de la cançó Lo Riu Corb, que des que era un nen la veia per casa i ja quasi a la meva vellesa m’ha passat pel cap ficar-mi de ple, investigant els autors sobre qui eren i el rastre que havien deixat darrera seu. Tant Mossèn Ramón Bergadà i Solà,  que ha deixat múltiples poesies, cançons i escrits sobre la nostra estimada Segarra i el músic Francesc Brunet i Recasens de Barcelona, encara que la mare era de Bellpuig i el pare d´Igualada; va ser  un gran compositor, mestre de capella de les Saleses del passeig de Sant Joan, gran pedagog, professor de classes pràctiques del seminari de Barcelona. Te una extensa  producció musical fins a 170 Opus. Vostès ja en coneixen uns quants com : A collî olives, Romeria a la Marededéu del Tallat, Himne a sant Francesc de Sales, Himne a la Marededéu del Claustre de Vallbona, El Cant de la Senyera  …… Entre les més populars Lo Riu Corb. 

Perpètua, Mançanilla, flor del Corpus. Helichrysum Stoechas De Candolle. A Llorens,  es troba a la vora dels camins.
La Perpètua es un mata perenne, ramosa, amb les tiges d’uns 2 pams d´alçària, rectes, les fulles molt estretes i blanques com la propia planta.

Escric aquestes ratlles, després d’haver donat una gran volta, uns quants km. passant pel Tallat, per Solivella, pel peu de la muntanya de Forès,  per dins de Rocafort de Queralt, després de veure uns sembrats molt verds, amb unes espigues grosses, que auguren una exel.lent collita. Aquests sembrats esplendorosos ja eren així des de LLorens de Rocafort; enguany segons tots els pagesos,  tindrem una gran collita. Els sembrats fan del nostre secà , un terreny dolç durant la primavera, on tot es possible.; ep ! la tardor també és molt romàntica , degut a la bonica gamma de colors que agafen les pampes dels ceps  al fondo del Maldanell.
Ja se que els pobles que configuren la Vall del Corb són molts, entre d’altres el meu Llorens, però me centrat només en els que trobem des que neix el Corb fins a que desapareix a Belianes. Resumint he seguit el recorregut de la cançó Lo Riu Corb i he deixat de banda la resta. M’ha arribat a l’ànima veure a Llorac mateix un rètol que diu Ruta del Cister i també als altres pobles com al Vilet.
 Lo Riu Corb, una vegada més,  és important per nosaltres, es alhora el gran punt de referència en aquests indrets; clar es la vall més rica de molts Km a la rodona, si tenen temps podran repassar l’ història de l’antiga baronia de Vallbona i veuran quants mal de caps i no pocs problemes els portava aquest  Corb a les Abadesses de Vallbona, molts pleits per l’aigua amb els altres senyors jurisdiccionals dels termes veïns , en poso alguns :

1749: El jurista Francesc Josa dóna algunes instruccions a Agnès de Cortit i de Colomina, abadessa de Vallbona, referides a la causa entre les viles de Bellpuig i Preixana, per l’intent dels primers, de derivar les aigües del riu Corb.

1752 : El comte d’ Oñate i duc de Sessa, comenta a Angès de Cortit i de Colomina, abadessa de Vallbona, algunes qüestions de la causa que sostenen les viles de Bellpuig i Preixana, per l’ús de l’aigua del riu Corb.

1797: Notes referides al conflicte entre el monestir de Vallbona, els regidors i particulars de Preixana i el duc de Sessa , per l’ús per al regatge, de l’aigua del riu Corb. El monestir ha signat diverses concòrdies amb el duc que no han satisfet els representants de la vila de Preixana, que pensen continuar el plet.

Segle XIX: El procurador del monestir de Vallbona aconsella el monestir sobre la intenció de Vallbona d’obrir una causa contra la vila de Rocafort de Vallbona, oposant-se a la construcció d’un molí per part del comú de Rocafort, car s’argumenta que el Monestir, des de temps immemorial, ha disposat lliurement de les aigües del riu Corb que transcorren pel terme de Rocafort de Vallbona.

 He de dir que mai s’esgota el tema i dona per molt, quan més endavant observem un mapa de pergamí medieval, parlarem extensament dels senyors jurisdiccionals que es repartien els termes sobre el diu Corb.  Em proposo que tots disfrutem, amb el riu i els pobles per a on passa, fins i tot Maldà que se’l mira de reüll. També la cançó Lo Riu Corb, amb permís de la Sra. Sole Torrent i Brunet, ens farà companyia a lo llarg del camí, la seva lletra que tots vostès coneixen i la seva música la devem als seus autors Mossèn Fco. Bergadà i Solà i de Francesc de P. Brunet Recasens, vells amics, per raons d’amistat i religió. Els dos els unien Vallbona i la casa pairal dels germans Bergadà a Llorens de Vallbona, ara de Rocafort, abans la Baixa Segarra i ara l’Urgell, ens hem d’adapar al destí imposat per la Generalitat de Catalunya.

L’any 2006  el director de l’orquestra La Principal de la Bisbal el gran músic Francesc Cassú i Jordi prolífic compositor i eminent músic junt  amb la seva esposa la soprano Salomé Petit i Boyero, gravaren unes estrofes de la cançó Lo Riu Corb, fins a Llorac i prou. Per cert la Sra. Petit em va comentar que la trovaba molt bonica, vaja exel.lent, cosa que em va alegrar moltissim. Dos anys més tard els mateixos Sr. Cassú i Sra.Petit la varen gravar sencera, amb gran alegria per part meva . Aquí va la cançó . Disfrutin mentre van recordan, saborejant, llegint i passejant pels pobles  de la Vall del Corb.
He de dir que als meus 63 anys mai havia estar a Rauric, ni Llorac, ni l’Albió, ni Savallà del Comtat, Montornès, Mas del Bon Dia. La resta de pobles de petit o de mes grandet si que hi havia estat. Un amic de cal Justo el Sr. Lluís Abarca i Médico i mossèn Daniel Barenys i Llauradó mi va portar siguen escolà, ens va dur al Santuari de la Bovera. Mai més i he tornat. No se perquè ?.

http://www.youtube.com/watch?v=cPr92LBDno8

Els escriuré  trossejada la popular cançó dita  Lo Riu Corb, a mesura que vagi passant per  cada poble des de Rauric fins a Belianes. Mantindré el català emprat per l’ autor. Disfrutint d’ella.

Del bell cim de les montanyas de Segarra tot baixant
quinas  córbas mes estranyas que fa´l riu saltironant.
Del bell cim de las montanyas de Segarra tot baixant,
quinas corbas mes estranyas que fa´l riu saltironant.
! Qué´s  bonich ! qués bonich, quan comença boi  a 
corre allá a Raurich !


Tot s’ha de dir, el Corb neix a 726 m. d’altitud , dins el municipi de Llorac a l’extrem sud-oriental de la Segarra. A Belianes canvia de direcció, va cap el nord.

A hores d’ara tots l’hem escoltat, perquè amb permís de la Sra. Sole Torrent Brunet la vaig penjar al YouTube en el seu moment. Han passat 6 anys i després de comentar-ho amb la família del compositor i amb el matrimoni Cassú-Petit  ho vam tirar endavant gravant la cançó de Lo Riu Corb al complet.

Perquè tots disfrutint d’aquesta vall, em fet un reportatge fotogràfic junt amb el meu fill Lluís, que és un exel.lent fotògraf, modèstia apart, de tots els pobles que parla la cançó, o sigui que serà llarg, però a tots ens interessarà fer un dolç passeig des del naixement allà a Rauric fins a Belianes , on mossèn Ramón Bergadà i Solà dona per acabada la cançó. Pels que no ho sàpiguem , mossèn Ramón era fill de Llorens de Rocafort i després d’una llarga trajectòria com a capellà de poble va arribar a canonge de la Seu Metropolitana de Tarragona.

Ple de salzers en sa vora 
¡ com hi cantan els  aucells!
¡ com s’hi mira la pastora
rodejada dels anyells !,
! Qué s ubach,!
¡ Qué s fresquivol, quan  decanta 
vers Llorach!



Al contemplar lo bonic que és aquest poblet, a un li entren ganes de quedar-si. Em va passar per  la memòria el personatge de la Sra. Isabel Llorac, propietària que havia sigut del castell de Biure a la Conca de Barberà; em vaig preguntar si el cognom que porta te algo que veure amb aquest poble, De totes maneres  els recomano llegir el llibre Abans que el temps ho esborri de Xavier Baladía. Records dels anys d’esplendor i bohèmia de la burgesia catalana. Editorial La Magrana.
Un Riu, molt poblat, trobem els poblets a tocar-tocar, a uns 2-3 km l’un de l’altre, i pels laterals també com : La sala de Comalats, Savallà del Comtat, Montornès, Conesa molt aprop, a aquest poblet amurallat i amb un call jueu com a Cervera i Santa Coloma de Queralt, els meus pares hi van tenir un amic el Sr. Duch, secretari que havia sigut  en altre temps de Vallbona de les Monges; una bellissima persona, va ajudar molt a la meva padrina en traduir i tramitar la documentació del meu tiet cremat a Mauthausen-Gusen, va ser molt complicat, però ell sempre ens va fer costat; la seva història es apassionant, home cultissim, amic dels seus amics i per damunt de tot honrat, només tenia una paraula i adorava la seva familia; durant molts anys va felicitar-nos el Nadal; esperàvem la seva felicitació perquè era feta per ell mateix, sempre amb poemes, o sigui una felicitació molt completa. Familia Duch-Amenós. Durant els hiverns vivien a Valls. Gràcies per tanta ajuda i companyia.
Pels canyars de les fondadas
lo veuréu d’açi d´allá,
els  pagesos ab aixades
sa corrent fan  decantá
l’ abundó;
Ve  del riu à las parades
d’ Albió.
Des del principi del naixement del Riu Corb a sota un marge a Rauric, la verdor es present i t’acompanya i t’impregna l´ànima de placidesa. A  Llorens de Rocafort  d’ ençà bon matí ja disfrutavem d’aquesta gran claror, aquest cel majestuós, quasi transgresor, amb el mateix cel blau tant propi de la Segarra. Un regal pels humans. No le vist en cap més lloc de Catalunya. Encara que tot s’ha de dir, jo he viatjat molt poc, sóc molt localista (algun dia en parlarem), per la qual cosa acceptaré si algú em diu que a les Guillaries el cel és igual de generós.
Quant sóc a dalt del poble de l’Albió, m’aturo al mirador. Senzillament impressionant la vista que hom te al davant, La Vall un lloc de pau, aquesta si respira tota l’estona. No trobo a ningú. Sembla que encara no es temps de turisme.  Des d’ aqui dalt om pot veure el majestuós i grandiós pont que travessa la Vall, camí de Conesa o de Vallfogona de Riu Corb.
Només de veure aquest grandiós pont, m’ha vingut a la ment les rovinades de casa nostra, i em va passar pel cap que aquí  deuen ser molt perilloses, sinó perquè un pot tant gran, per un riu amb tant poc cabal d’aigua ???? Segur que grandiós, per salvar-se  de les rovinades tant pròpies d’aquest pais. Es un espectacle, veure una rovinada, abans de que arribi, se sent una remor impressionant.
Sense volguer arribo al Balneari de Vallfogona, centre on la gent adinerada hi anava a estiuejar els mesos de juliol i agost. Ben mirat ara ja no estiuege ningú. Alguna vegada hi havia anat de molt petit amb el mossèn del poble, aprofitant l’excursió al Santuari de la Bovera. Era molt carateristic veure els senyors estiuejants passejar amb el seu barret característic. Be, aquí tot al voltant de la carretera es esplendorós , arbres gegants que donen molta ombra ja des d’ara.  Tot es verd, a un li dona ganes de quedar-se una setmana en aquest hotel Regina, per exemple. I alhora anar a prendre les aigües.
Pren les aygües saludables 
de la Puda y va baixant,
tot regant les abundables
hortalissas del voltant .
Sens destorb,
dona nom a Vallfogona
del Riu Corb.

El poble de Vallfogona el trobem més avall, a pocs Km.  Te molta fama precisament perquè està molt ben situat, un lloc on també tot es tranquil, fins i tot les campanes conviden a la oració cap a les 19,40′, cal dir que és vigília del diumenge..
Se molt poc d’aquest poble tant bonic i famós arreu de Catalunya. El seu Balneari li dona tot l’encant del món.Són molt coneguts els poemes i les aventures del Rector de Vallfogona.  Unes anècdotes interessants sobre Francesc Vicenç Garcia, el rector de Vallfogona; entre el gener  de 1608 i el 12 de març de 1621. Coneix i es relaciona amb Vallbona. Aquest període s’escau amb la més llarga permanència del rector a la parròquia i amb la màxima dedicació del poeta al tema segarrenc. Les altres estades a Vallfogona, d’on fuig sempre que pot, són relativament breus. L’introductor en el món social Vallboní fou sens dubte, el seu «intim i caríssim amic » fra Josep Barberà, confessor de les monges i abat de Santes Creus. El Sr. Piquer va fer l’anàlisi de les tres composicions poètiques dedicades nominalment a Vallbona i d’altres vuit que se li han d´atribuir, si esguardem la temàtica mongívola i local referent al monestir de la Segarra. Malgrat el caràcter atrevit i obscè de l’autor, les monges vallbonines, com a figures literàries, es mostren sempre virtuoses, prudents i devotes, sense caure mai en les llibertats que els atribuïa el bisbe Virgili de LLeida.  Els que queden malament són els clergues.Text. del Sr. J.J.Piquer.
Del rector de Pitalluga, cronista de la vida del Dr. Vicens Garcia rector de Vallfogona.

Tant remontas, Garcia, lo teu vol,
Que á ta ploma ninguna pot seguir
(Per més que l´énvejós vulla mentir)
Ara escrigas de goig, ara de dol.
Ab rahó se gloria l´nostre pol,
De véuret´, major astre axí lluír,
Y ab ta llum las mes claras obscurir,
Fente, en lo resplandor, unich y sol.
Voldria en alabar-te, alsar lo cant,
Segons lo que ton numen gran mereix:
Però que pot cantar un ignorant ?
De les virtuts que l´cel, donc hs, comparteix
En tu sol, comunicam´tant ó cuant;
Y veuràs com per tu lo meu cant creix.

Dr. Vicens  Garcia, Rector de Vallfogona. 
Com á platejada trena
descapdella sa corrent
i al Molí  «de la Cadena» 
va per darli moviment.
¿ Baixará?
baixará: diu tot mirantsel 
Guimerá.
Aprofito l’avinentesa, per demanar ajuda a qui sigui, a qui conegui a la persona. Es tracta d’un escrit que fa anys que tinc a les mans i que no se la història, si sé que és un bonic relat, en posaré un tros . El poso aquí no perquè pensi que es de Guimerà, sinó que segons el meu pensar, no deu ser lluny de les nostres comarques  Segarra-Urgell : A la meva tieta Carlota, en record d’una estona de suplència:
LA BIBLIOTECA:
Quina pau i, al mateix temps, quina alegria tranquil.la, confiada, és respirava dins de les velles pedres ! Al gran locutori, despullat de mobles, hi feia gairebé fred a pesar del sol roent que rebotia, flamejant, contra els murs exteriors. El claustre, tot just entrevist en entrar, dormia amarat en una  lluminositat color de mel  fonent-se damunt el verd  tendre de les plantes, on destacaven  com breus crits de joia, els rojos esclats d’alguna rosa mig oberta. 
Adriana hauria volgut poder prescindir de la clausura i, amb un llibre, estimat particularment, sota el braç, anar-se’n  a llegir sota les acollidores arcuacions romàniques, tan ben equilibrades, tan adients  a la meditació reposada, a la serenitat, a la pau.
Mentre pensava en el seu desitg irrealitsable, l’Adriana escoltava fragments de la conversa general, sense prestar-li massa atenció. La intimitat familiar havia estat trencada per l’arrivada d’uns forasters, i, com sempre en circunstàncies similars, la seva sociabilitat constantment en lluita amb una timidesa crónica, es replegava cap a la seguretat interior del silenci i de la  introspecció.  La tèbia pressió de la mà  de la tieta damunt la seva la déu eixir de la  campana de cristall on s’havia momentàniament aïllat……………………………………..

Signat a Cerdanyola un agost de …….. no es pot veure l’any.

Veu las runas de Vallsanta
la Bovera  al seu damunt; 
per sentir  l’aucell que canta
sembla´s para  á cada punt.
Plans avall
va regant de Ciutadilla 
l’ampla vall.

En temps de l’Abadessa Anna Maria de Castellví consta el 4 de maig de 1703 en unes alegacions jurídiques amb el duc de Sessa: Segons Vallbona, des de Ciutadilla fins a la peixera de pedra que es troba sota el Molí Fariner, dit el Molinet,  i des de dita peixera es desvia cap el terme de Sant Martí, torre de mossèn Iborra, la Sinoga, molins de Preixana, de Bellpuig, Aigües vives (que es prop de Sidamunt), Golmés, Castellnou, la Novella, etc., fins al Segre….. Segons el duc de Sessa…………


Quan es á  la carretera 
que de Targa va á Montblanch
clóu de sopte sa carrera
deixant aixut lo barranch.
¿ Queda cech
per no veure ni pintura
de Nalech ?


Per davall de la fondada
Lo Riu Corb torna á sortí
y perque sa torrentada
fassi aná mes d’un molí
va tan tort
que´l contempla retorcentse
Rocafort.

Sobre el poble de Rocafort mossén Joan  Freixenet l’any 1964, va publicar un amplissim treball sobre la vila, tocant els següents apartats: de la prehistoria i l’edat mitjana; ambientació a l’edat mitjana; formació del poble. L’any 1285, Senyoria de l’Abadessa de Vallbona sobre Rocafort, creixença del poble,; rivalitats veïnals;  el segle XIX; temps actual; estadistiques; l’esglesia parroquial; ampliació; el segon temple 1773; l’esglesia actual; el cementiri; peces artistiques; la situació eclesiastica; rectorologi; visites pastorals del Sr. Bisbe, apendix i final.

El Vilet, en el segle XVIII es deia Vilamanyanor, que ve de la contracció de vila magni honoris dels romans. Junt amb Llorenç de Vallbona, formava part del municipi de Rocafort de Vallbona. Encara me’n recordo quan el meu pare Sisquet Capdevila, junt amb dos homes més de Llorenç eren regidors de l’Ajuntament de Rocafort de Valllbona i anaven pel dret a peu i tornaven a les fosques quan acavaba el ple, Deu ni do de nit tornar cap a casa i cansats d’haver treballat tot el dia al camp. L’any 1972 els tres poblets es varen fusionar amb Sant Martí de Maldà i el conjunt li donaren el nom de Sant Martí de Riucorb. Actualment el Vilet és un poblet molt bonic, carregat d’història, net, ordenat, on sembla que no calen normes , es respira pau, molta pau.  Be val una visita sense pressa, i si pugués ser demanaria una visita guiada, degut  a la gran història del lloc. Com disfrutaria que m’expliquessin com anava el tema dels molins i sobretot el moli fariner que havia tingut molt de renom
Al contemplar-lo ens trasllada en el temps de la baronia de Vallbona, on per l’Abadessa aquest poblet si era molt important, tant pels seus molins, com pels seus regadius i cultius d’hortalisses, a part de les ametlles, l’oli i els cereals.
Tot seguit us poso un trosset de mapa de la zona, publicat a Paris el 1872 per P. Placide, ingénieur geographique a Paris. Disfrutint d’aquest poblet que es deia Vilamanyanor.
Fixeu-vos en aquest antic mapa, propietat del Seminari de Girona, el Vilet encara es trovaba per Vilmajor , abans Vilamanyanor. Potser que ja es digués Vilamanyanor, però els ajudans del geographe francès, apuntaven d’oida, Podeu trobar molts pobles amb faltes i alguns l’article enganxat amb el nom, com Lopoal, Lopalau,Val.Bona, Valdanel, Castel d’Azens.

¡ Qués bonich lo plá de terra
que´l Riu Corb rega després !
¡ quin contrast que fá ab la serra
y plantadas d’olivers !
tant propet
tot passant fa las delicias
del Vilet.


Sant Martí de Maldà sempre ens ha sigut molt  proper. De joves només  hi anavem per la festa major o be a jugar a futbol, pujats al damunt d’una carreta de tractor, normalment era de cal Timoneda.
El pare hi tenia parents i també recordo haver anat a Sant Martí a comprar a una botiga que tenien de tot, no em record del nom. A Sant Martí també hi vivia l’arxipestre. De Sant Martí són famoses les seves peregrinacions a la Mare de Déu del Tallat, conta la llegenda , que el poble ha de ser fora del terme municipal quan surt el sol. Sant Marti era de la família Cardona. L’ eminent músic Francesc Brunet Recasens hi va estrenar » O salutaris Hostia  «,  opus 49, bariton i harmónium l’any 1896.

Horta avall, lo riu s’arredra
perquè veu sortí un gegant,
un forçut gegant de pedra
damunt del Gardeny vessant.
¿Qui vull dir ?
Ton cloquer, ta centinella,
Sant Martí.

» In nomine Domini. Ego Raymundus Fulchonis, vicecomite, et uxore mee Ermesendis, vicecomitissa: Donatores sumus nos ad vobis Bernardus Amati et uxori tue Bellessendis et Raymundus Amati et uxore tue Majacendis emptores per istam scripturam donationis nostre donamus namque vobis ipsum castrum de Amallanill cum ipsa Rocha in quo resedicum suis terminis et pretinentiis, cum terras et boschos et garriciis et pratis, pasquis et agnis viasductibus et reductibus aquis aquorum, petras petrarum,………

Aquesta es la cara de Maldà que dona al riu Corb, però després també us posaré l’altra que a mi em dona més caliu i em te el cor robat. Potser que de petits quan anavem a col.legi a Maldà amb el Sr. Ramón Capell i Solsona, , feiem moltes excursióna cap a la part del fondo de Maldà, a fer berenades a la font Vella i a arrencar regaliz, les arrels de la qual planta anaven molt fondes. Ens va costar més d’un disgust. Semblava talment que tothom li explicava al mestre que feien la canalla a les migdiades.
Tot marxant lo riu ovira
la presencia de Maldà.
En Belianes l’Urgell mira
y s’espanta de passá….
Y alli’s fón
com ho fan totas las cosas 
d’ aquest món.



Aquest Maldà el tinc al cor, des de molt petit, quan hi anava a escola amb el Sr. Ramón Capell i Solsona un exel.lent méstre que ens va obrir una gran finestra al món de la cultura, de la civilitat, de la honradesa, de la religió, de cant gregoria i de les caramelles, de l’estudi, … en una paraula un home recte i honrat,  primer en si mateix i després amb nosaltres; va ser un be de Déu per tots nosaltres. Ens va fer uns ciutadans per sempre. En el rerefons de l´ànima ens van quedar gravades paraules com esforç, paciència, compasió pels més febles, ètica, disciplina, gaudir amb la feina ben feta, bondad, sentit comú, el compartir sempre, donar…  Tots li reconeixem la seva tasca pedagògica a l’escola rural de Maldà. El ministerio també li va reconeixer en atorgar-li la creu d’Alfonso X El Sabio. Mai tant ben merescuda.
Jo encara que el poble era només a 3 km. a l’hivern em quedava a dormir a cala Ramona, una gent encantadora que em van fer sentir com a casa; la casa estava al barri de Les Tres Creus. 
Perdoneu si he posat més fotos de Maldà que d’un altre poble, però mi vaig passar moltes hores al col.legi i això imprimeix caràcter. Aquest poble me’l estimo. Ep! el meu molt més. Ja està dit.
Un marge, que aguanta el pas del temps, és molt alt i sembla tirat amb un compàs i un pèndul. A Llorens és pot trobar de tot, sobretot marges.
Penso que parlant d’estimar el poble, si podeu i ho teniu a ma caldria llegir l’escrit de L’Angel Vilamajo i Farré, que és titula   » EL MEU MALDA «, Aquest bon escriptor, en sap molt, com m’agradaria coneixe´l ? pasareu una bona estona recordant la vostra/nostra tendra infància. Aqui va per tots vostès un troçet del seu escrit perquè disfrutint : 
» Maldà és un mestre, una escola. I dins de l’escola tota la plenitud d’uns anys que de bona gana tornaria a viure. Maldà va tenir una escola pels seus nens que començava amb una fila ben feta sota la mirada del sol net del matí. La cartera a l’esquena, la clenxa ben feta i els mesos de fred, la soqueta a la ma.
El mestre al davant i » bon dia » per començar. Però la lliçó durava  24 h. perquè junt amb el calidoscopi programa  d’aritmètica, geografia, ciències, cal.ligrafia, hi havia un marcat programa de vivències que havien de dur al carrer , a casa. Igual agafavem l’escombra que cantavem a 6 veus. I quan es va presentar l’ocasió els nens i les nenes de Maldà van guanyar el concurs comarcal de Doctrina. Molts encara funcionem amb reserves de combustible, d’aquells anys. L’escola vella ha tingut d’anar a terra; a les meves filles tot just els hi he pogut ensenyar les restes d’una pared, que va deixant caure la pellofa verd oliva de les pissarres i ja no distingeixo l´última frasse de caligrafia, que havia de dir més o menys » Debo trabajar para ser un hombre de provecho. Será bueno el que haga bien, no quien …. » De l’Angel Vilamajó i Farré.
  De Belianes, només puc parlar de la festa Major ( Sant Jaume) ; potser era la més important de la zona i tot s’ha de dir  hi havien noies molt boniques a l’entrada del poble i l’escapada pagava la pena.
He anat a Belianes més de gran que de jove. Primer perquè vaig fer la mili amb en Jaume Culleré, a Alcalà de Henares (CIR Nº 2) era temps en que la fraternitat ho era tot, ens ajudavem els uns amb els altres i miravem que cap català patis més del compta .L’amistat  ha durat tota la vida. L’altre amic es en Francesc Martí de Tàrrega, un amic que ho ha sigut tot per mi. una persona en qui confiar en moments dificils.
La foto es del Sr. Farmacèutic Josep Mª Gaya, al qual li agraeixo moltissim. Es una bellissima persona, un gran farmacèutic i un humanista, que dona bo d’escoltar-lo, sap moltes coses a part de formules magistrals.
No podem donar per acabat el passeig per la Vall, sense parlar-vos d’aquest important mapa:
Mapa del Riu Corp, que es troba al monestir de Vallbona, es una joia tot ell, es diferent de la realitat, el riu porta molta aigua i alhora hi ha molta vegetació al costat de la llera del riu , està ple de canals de regadiu, presses o pesqueres que aguantenl’aigua de regadiu o per fer anar més d’un moli, que per cert estava ple de molins.
En aquells anys un mapa així era quasi del tot necessari tenir-lo, dons sortien conflictes a diari pel tema de l’agiua entre els diferents senyors jurisdiccionals i la població.
Esta foto, la saqué jo de una exposición que hizo el Instituto de Estudios Ilergetas el año 2010 en Lleida, este pergamino es impresionante , esta hecho en tiempo de la Abadesa Estefania de Piquer en 1573, dejava las cosas muy claras, incluso el caudal del rio es exagerado, como todo, hasta hay mas arboles de la cuenta, solo para no perder de vista por donde discurre el rio. 


Lo guardan  las monjas de Vallbona. Sigue siendo un tesoro, aunque ya nadie se pelea por sus aguas; los tiempos han canviado. Estefania de Piquer fundo el municipio de Vallbona en 1573, fué la abadesa que le toco vivir las reformas del Concilio de Trento.

El titulo de la exposicion es Testimoni visual de les terres de Lleida a través del temps . Segles XIII – XIX.  Exposició Realitzada per L’ Institut d’Estudis Ilerdencs del 20 de febrer al 15 d’abril de 2009.

El paisaje tiene su encanto: aqui podemos ver el señor feudal a caballo y con un alcon en su brazo derecho senyal de señorio y poder, custodiado por solados delante i detrás.



Este rio és el mas importante en Km a la redonda. Su caudal es muy pobre y muy  limitado. Historicamente ha sido muy disputado. La Vall del Corb como la llamamos son unos escasos 10 Km donde el rio era disputado por muchos señores jurisdiccionales : Guimera por los marqueses de Ciutadilla, Nalec era propiedad del obispo de Vic, Rocafort de Vallbona y el Vilet propiedad del monasterio de Vallbona de les Monges, Sant Marti de Maldà propiedad de la  familia Cardona, y de Belianes hacia  Bellpuig era propiedad del Duc de Sessa.

Restes d’Eixaders, que ja no hi són.


 O sea muchos señores jurisdiccionales. De todas maneras, era el valle mas fertil en muchos Km a la redonda, y sigue siendolo, al pasar en coche yendo de Tàrrega a Vallbona se puede obsevar infinidad de cultivos, el principal la viña con marca y Denominación de origen ( COSTERS DEL SEGRE), en Vallbona hacen un vino blanco buenisímo en la finca LA OLIVERA, al lado mismo del monasterio, yo recuerdo como nació, una bonita y larga història que trata de un escolapio el padre Segura que se fué a vivir a Vallbona con un grupo de niños bordelains . La Pilar fué su mejor compañia, delante de tanta dificultat, no todo fué fàcil.


Los fundadores ya no estan, el padre Segura murió hace unos 30 años, con el mejor espiritu de servicio hacia los propios que formaban la Cooperativa y hacia los pueblos que el Sr. Arzobispo de Tarragona le encomendó . Primero siempre eran los niños, después el, y puedo decir que el era uno mas de la comunidad. Si ,tenia presente el mensaje evangelico: los ultimos seran los primeros.


Avui dia 8 de juny han vingut a Llorens els amics de la Vall del Corb, han cel.lebrat la seva assamblea, han caminat pel poble acompanyats pels veïns  i a l’església parroquial s’ha fet un concert de guitarra, molt interessant, feia anys que no en sentia cap i menys a l’esglesia del poble, on el concertista ens ha assegurat que te una molt bona acustica.


 Finalment ens han convidat a una tassa de xocolata , amb  coca, per cert tot bonissim.
Diumenge després d’anar a missa, han arribat els nostres fills amb les seves parelles i junts hem cel.lebrat el norantè aniversari del pare. Tots contentissims d’acompanyar-lo. Em menjat un exel.lent pastís fet pel Lluís, que li agraïm moltissim i el padrí també. Després del cafè hem anat a l’era a collir les cireres, per cert molt primerenques; Déu ni do per ser el primer any que n’ha fet el jove cirerer. Tot s’ha de dir el teniam tapat amb una xarxa, per por dels ocells .


Aquest cirerer me’l va regalar el meu amic Jaume Culleré de Belianes.
Fa molta estona que ens estem passejant per territori de la familia Cardona, emparentada amb els Cervera i els Anglesola. Llorenç també va ser de la familia Cardona, com consta en pergamins ja citats en aquest Blog.



Vull donar les gràcies a la Sra. Sole Torrent i Brunet pel gran acolliment que sempre he rebut d’ella i del seu espòs el Dr. René Collàs; gracies a ells poden estar en aquests moments disfrutant de la partitura original de Lo Riu Corb i de la seva música. Mil gràcies Sole. Encara més agraïment a Francesc  Cassú i Jordi i a Salómé Petit i Boyero per la vostra generositat. 

Pep.     



Bibliografia:

La Baronia de Vallbona (Notes d’estudi) per J.J. Piquer Jover, Catedra de cultura catalana  » Samuel Gili i Gaya «.
Obra musical de Francisco Brunet i Recasens (1861-1939) Editada per la Sra. Sole Torrent i Brunet.
Inventari de l’Arxiu del Monestir de Santa Maria de Vallbona. Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya. Direcció General del Patrimoni Cultural . Secretariat d’Arxivers Eclesiàstics de Catalunya.
Abaciologi de Vallbona. Història del monestir 1153/1990. Segona Edició. Vallbona de les Monges 1190.J.J.Piquer i Jover.
Poesias Jocosas y Serias del  célebre Dr. Vicens Garcia. Rector de Vallfogona. Nova edició, arreglada  sobre la feta en lo any 1820. BARCELONA. En la Estampa de Joseph Torner. 1840.


UN HORT, UN RACÓ, UN ALJUP, UNA HISTÒRIA EN MINIATURA

Per una persona,  que ha viatjat poquíssim, que mai ha travessat cap oceà , que tan sols ha  agafat un vaixell,  un parell de vegades a la vida , l’ una per anar a Mallorca, i l’altre per passejar-se entre les illes  Canàries, dos viatges amb avió a Praga, un a Colònia i  Aquisgran , una anada amb tren a Paris,  per visitar els impressionistes que es trobaven al Musée Jeu de Paume, (actualment al Musée d’ Orsay) , Notre Dame, La Cité, La Conciergerie, Les Invalides,Sacré coeur au cemitière de Montmartre , amb tot  els pintors, le Palais Chaillot, Le Sainte -Chapelle, La Sorbonne,  Le Palais Chaillot , Le Bois de Boulogne, Palais et  jardin u Luxembourg, Les jardin des Tuileries,  Saint Germain -des- Prés, que un cop conegut , jo mi hagués passat mitja vida passejant i badant la boca, és una meravella .

 Un altre viatge amb cotxe amb els fills per visitar la Bretanya de punta a punta,  anant tant sols d’ auberge de jeunnesse , des de la Rochelle fins a Saint-Maló, passant per Nantes,  Vannes, Lorient, Quimper, Presqu,ile de Crozon, Lannion, Treguier, Dinan, Le Fort de  la Latte, Dinard,

Calvari de Tronoen

 Escapada a Paris per disfrutar tots plegats  dels impressionistes i una escapada al park Astèrix-Obèlix molt important per tots nosaltres ;

Tornant a Paris, va anar a visitar entre d’altres llocs el Palais de la Découverte ( Musée parisien des sciencies depuis 1937 ), allí vam disfrutar molt, com podeu veure tots provan certs experiments de física.
Sempre m’ha sabut greu marxar de Paris sense haver anat  a conèixer el Marché aux Puces, els encants parisiencs. a Saint -Ouen molt aprop del divuitè arrondissement.

Palais de la Découverte, mussé parisien des sciencies. En Lluís i la Cristina experimentant i nosaltres també.

Amb la Tere em fet viatges per España de nord a sud i  d’est a oest, d’un extrem a l’altre,  molts a Salamanca i a l’alta Extremadura (Gata) aprop de Ciudad Rodrigo, terra de la Tere i com que Portugal es al costat mateix , doncs també em fet estades a la costa de l’Atlàntic i ja està. També  coneixem batant la provincia de Càceres com el Valle del Jerte, Las Hurdes, La Vera, Plasencia i Cáceres capital tot una meravella i alhora patrimoni de la humanitat. La resta han estat viatges per la Catalunya Vella i la Nova, o sigui  que sense cap mena de vergonya he de dir que sóc molt localista, mitja vida he estat sedentari per obligació, gràcies a l’exercici de la medicina, aïllat no geogràficament, sinó per la Llei, gairebé un ermità. Dins de tot també he estat un nòmada  i us diria que he viatjat més a la vora del foc al caliu de les brases que d’una altra manera. A aquestes alçades de la vida, ja dono per fets la majoria de viatges i he après a disfrutar amb petites sortides sobretot per l’estimada Garrotxa ,el Pla de L’Estany i per la Baixa Segarra, ara l’Urgell, la meva pàtria. No puc oblidar les desenes de vegades que he viatjat al Monestir de Montserrat, tant a peu, com en aeri, en el cremallera i en cotxe particular. Montserrat, per mi ,  ha estat un referent important, sempre ha estat una gran finestra oberta al món.
 En aquests moments he de dir, que no em moro per viatjar, no em treu la son, i no tinc res previst per  fer, que no sigui anar alguns caps de setmana a Sant Antoni de Calonge, gaudir de la pau davant el mar, llargues passejades per l’immens passeig que arriba fins a la punta del port de Palamós, i  després de dinar pujar a peu fins al poble de Calonge, per un camí que transita enmig de camps d’oliveres i conreus de cereals i horts molt ben cuidats i algun dia d’estiu anar a passar una estona amb els amics monjos de Solius . També és cert que la lectura sempre ha ocupat un lloc important en la meva vida, primer per motius professionals i segon per plaer, encara que no sóc un gran lector de literatura, ho és molt més la meva esposa Tere, ella si llegeix molt, gairebé cada dia un parell d’hores. Ah ! mai he perdut les ganes d’anar i tornar de Llorens sempre que calgui, són les petites arrels que em lliguen per sempre. També en alguna foto podran veure exel.lents postes de sol.
Us he de dir que sempre he tingut motius familiars per no viatjar, que i farem, tot va com va a la vida, no em sap greu i a més no ho anyoro; no vull deixar de dir que quan podia viatjar llavors no tenia recursos o havia d’estudiar. No és pot tenir tot a la vida !!
 Tampoc, tinc res en contra de la gent que viatja, al contrari m’encanta que els altres viatgin com el meu amic Dr. M. Fabré, cal llegir els seus dos viatges a Roma, el primer Viatge a Roma, no te desaprofitament, poden passar un dissabte a la tarde molt divertit sense sortir de casa;  el segon titulat Retorn a Roma és un caminar pels estrets carrers de Roma que porten a la plaça Campidoglio, al carrer dei Giubbonari, sense deixar la plaça Campo dei Fiori, un passeig amb família .
Els meus fills han viatjat molt i quan poden encara ho fan, considero que sempre ha sigut important, es veuen les coses d’una altra manera;  disfruto que m’expliquin, com són les ciutats i els països que han vist, i la seva gent; també us he de dir que mai he llegit el llibre de’n Pessoa, que es titula  El libro del Desasosiego, en el qual es burla dels viatges i de la gent que viatja. Segons m’han explicat , ve a dir ,  perquè anar  a la costa de l’Adriàtic a veure una posta de sol, si les postes de sol són boniques en qualsevol lloc, fins i tot des d’una finestra de casa. Si, als anys 60 en plena contracultura, vaig llegir el llibre de On the road, de Jack Kerouac, també he llegit els llibres de l’Espinàs com viatge per la Segarra, pel Pirineu de Lleida, per Extremadura i com no el Viatge a l’ Alcarria de Cela.

Llorens de Rocafort, viist per en Lluís Capdevila

Ara, ja grandet, em limito a conèixer els voltants de casa, cosa que no vaig fer de jove;  Llorens i les seves  rodalies , pobles de la Vall del Corb que com Belianes, Omells , Sant Martí de Maldà, el Vilet, Rocafort de Vallbona, Nalec, Guimerà. Vallgona de Riu Corb, Bellpuig, Verdú. L’Espluga Calva, Arbeca, Passanant, Forès. Mai he estat a L’ Albi, Els Omellons, Vinaixa, Albayés, Cervià, Senant, Blancafort, La Pobla de Cèrvoles.
He de confessar-vos que si , que em faria molta il.lusió anar a Montserrat i pujar amb el funicular a Sant Joan , guaitar les ruïnes que queden de l’ ermita de Sant Onofre i tot caminant pel cim arribar a Sant Jeroni i disfrutar de l’esplèndida vista que es veu segons l’amic Quim i tornar a Sant Joan a una bona hora. Al costat de’n Quim Estivill gran excursionista, que sense dir-ho massa,  ha caminat per tota Catalunya, jo sóc testimoni i una vegada el vaig acompanyar fins a l’ésglesia de Bestracà, alta Garrotxa, des d’on es contempla la vall d’Ormoier, per cert,  meravellosa . Serà tot un privilegi, fer aquesta excursió de les ermites de Montserrat, abans de que l’artrosi em deixi els genolls bloquejats i més adolorits.

Nalec,poble de la Vall del Corb, antigament pertanyia al bisbe de Vic

Tornant a Llorens, us he de parlar dels seus entranyables racons, que podríem dir que ja són història, quasi oblidats de la ma de Déu, però que perduren tossudament en el temps. El titol del present article ho diu tot » Un hort, un racó, un aljup, una història en miniatura «

Fixeu-vos, davant de la porta d’entrada a l’hortet, la natura hi ha fet creier un pi.





També , he de dir-los que és un hort de tarda, orientat a ponent, o sigui que el sol si pon cada dia, tot un luxe. No puc estar-me de dir-los que un hort així, ara i fa dos-cents anys sempre ha sigut un tresor a l’Urgell, la Baixa Segarra i a tot els llocs de baixa pluviositat. Hortet que alhora feia també la funció de jardí, un trosset per cada cosa, més auster impossible, amb poc en tenien prou.
Dissabte passat, veníem,  el pare, en Lluís i jo de fer una plantada de noranta oliveres molt jovenetes, d’un any de vida,  al tros de Les Pintades, terme de La Quadra de Mas Déu, antigament formava part de la baronia de Vallbona; les primeres 84 les vam plantar el mateix any  que va esclatar l’actual crisi, degut a la concessió de les hipoteques subprime als EE.UU, amb l’esfondrament de Wall Street i el crac del Lehman & Brothers. Amb el pare preferim plantar oliveres, cosa que  ens fa més feliços, que estar pendents dia si, dia també de les agències de qualificació com Standard & Poor’s, Moody’s i Fitch , que l’any 2008 no van saber anticipar-se a la crisi i alhora van ser responsables d’ haver donat bona nota a empreses a punt de fer fallida. Vostès també difrutarien veien aquests petits arbres que en pocs anys ens donaran el millor oli del món. L’oli arbequí extra verge.

Olivera plantada l’any del crac del Lehman  & Brothers.

Tornant de la feina feta i convençuts de que ja creixeran com han crescut els plantats a l’any 2008, vam passar per un tros ple d’oliveres centenàries amb uns marges molt ben fets i conservats i tota la finca molt ben cuidada, se’n veuen molt poques pel terme, es de cal Cabalé, una casa de Llorens.

Aqui podem veure els tros de la Vinya del Cabalé, tros d’oliveres molt ben cuidat i netissím.

Passada aquesta finca tant bonica i en plena  costa La Pera, ens van trobar amb la cabana del mateix nom, refeta , segons el pare es totalment de volta, fa anys va caure la mitat de la façana i l’amo la va refer, a consciència, jo era petit, i mai més ha tornat a caure, aquí la tenen. El nostre territori n’està ple de cabanes, però la veritat que moltes amb el teulat enfonsat o en ruïnes. Actualment no són útils pel pagès, donç quan treballa amb el tractor, va dins d’una cabina i tant si plou, com si fa fred o fa un fort temporal sempre està protegit.

L’Urgell està farcit de cabanes com aquesta, que eren molt necesaries per aixoplugar-se de la pluja i de la calamarsa; també si posaven els animals per resguardar-los de les altes temperatures d’aquests indrets, que per cert són molt freds a l’hivern i frescos a l’estiu sobretot a les tardes quan arriba la marinada.

Be,  dit això, segueixo amb el tema de l’article, feia temps que volia fer un reportatge d’aquest bonic racó,  ple de records i de vida per la gent gran com el meu pare i també per mi de quan era Jovenet. Es tracta de L’hort del Gallo, al Cul-Roig del Gallo,  aquesta família,  també hi tenien la pallissa i l’era; anys més tard també i van fer una bassa per recollir aigua que baixava pel camí i d’aquesta manera no haver de pujar tant amunt per abeurar els animals;  ara aquesta bassa esta coberta de terra. També i han altres Cul-roig  com el de cal Puça, cal Mora i cal Bergadà, si continuem camí avall arrivarem als Comunsaris de cal Mora i ca l’Andreu amb una bonica i gran cabana amb bassa inclosa.

LLiris com a úniques plantes de jardí, autòctons, donç fa més de 100 anys que estan aquí. Els mateixos els he vist en diferents cabanes, com la cabana de cal Damià al Perdigó, amb una cisterna.

Pels que no ho saben, cal Gallo era la casa abans de cal Ton. L’amo es deia Pep Capdevila, que va tenir tres fills: en Ramón, en Sisco i la Maria casada al Vilet. El Sisco el Gallo que tenia botiga al poble, va tenir tres fills: el Pep. en Lluís i la Mercè.

El pare recorda molt be, que quan era jove, aquesta familia venia molt sovint, perquè la finca esta molt aprop del poble. Tal com he dit abans era un tros molt complet, amb l’era, la pallissa, l’hortet, amurallat com podran veure, i dins el seu aljup per recollir l’aigua de pluja , vostès mateixos podran veure els grans solcs picats  a la roca, formant com dos canals, en una roca del damunt de l’aljup, curiosament encara funcionen, quines coses Déu meu ?, hem trobat l’aljup humit, penso que és l’aljup més petit que he conegut al meu poble de Llorens i molt ben conservat, hi caben uns quants milers de litres d’aigua. El considero tot un tresor, per lo que va aportar en el seu moment, i per l’història que te i que malgrat tot ha arribat fins als nostres dies, O sigui, vulguem o no l’aljup s’omple d’aigua quan plou, quan descarrega durant hores.  Lo mateix passa , a una gran roca de fora de l’hortet, però també amb una gran canal feta pels picapedrers locals porta l’aigua a l’aljup, o sigui que s’aprofita al màxim. Es tot un exemple d’aquest país auster, i sever, i amb molt baixa pluviositat. Guardar l’aigua ja va amb l’ADN d’un Urgellenc-Segarreta. L’aigua es imprescindible per tothom, però més èr  aquesta terra tant seca i molt valorada per la gent del poble i també per nosaltres. Poca broma.

Poden veure els dos solcs llaurats a la roca que van de dalt a baix i de fora cap a dintre i l’aigua que recullen degoteja cap a l’aljup que està a sota.

Si han llegit l’article » l’aljup en àrab, és diu algup « a hores d’ara, ja estan familiaritzats sobre aquest grans dipòsits de recollida d’aigua que ancestralment es feien servir a la Baixa Segarra i que tan útils eren, per recollir la poca aigua que queia .

Fixem-nos amb l’aljup i la canal de pedra que li condueix l’aigua de l’altra roca. El que passa es que ara , la conducció està embussada entre pedres , terra i plantes seques; tanmateix tampoc ha de portar aigua , ningú la necessita.

Aljup prou gran, pel petit hortet d’aquesta família, que ben segur era tot un tresor, puc afirmar sense por d’equivocar-me que d’aigua n’havien de tenir de sobres, apart de regar l’hort i d’ abeurar els animals.

Em pregunto qui de vostès no ha somiat mai en un racó com aquest ? Un hortet ple de romanticisme.
Després d’haver estat a la cartoixa de Valldemossa l’any 1976,  el que més em va cridar l’atenció va ser les cel.les dels monjos amb el seu hortet-jardí , en el qual cada cartoixà cultivaba herbes aromàtiques i hortalisses. Copiat del llibre d’Alexandre de Laborde » Le Voyage Pittoresque et Historique en Espagne «,  capitol: Retorn de Pollença a Palma …… Hi ha trenta-tres religiosos; cadascun  té tres petites cambres per a allotjar-se i un jardí en el qual cultiva flors i hortalissa. Els forasters són ben rebuts al monestir; hom els allotja i els nodreix durant tres dies; per estatjar-los hi ha un edifici molt còmode. L’església i el claustre són molt bells; i hom en treu tot el que cal per vestir i menjar: blat, oli, vi, fruita, hortalissa, i pel que fa als draps, es fabriquen en el monestir. La renda d’aquests religiosos, sobrepassa de molt llurs necessitats i totes les despeses; també fan moltes almoines a les famílies pobres i són generosos amb els qui treballen a llur casa.  Al Desierto Carmelita de San José de las Batuecas (fundat el segle XVI)  aquesta petita vall al sud de la provincia de Salamanca, només si troba aquest monestir, cap més altra edificació. Aprop si troba la Peña de Francia, on hi ha un santuari i monestir de dominics: aquesta montanya  està a una alçada de 1000 m i si podem alvirar els pobles de Las Batuecas, La Alberca Herguijuela, Madroñal, Sotoserrano, Monforte, Casas del Conde, Miranda …

Restes de la Quadra del Mas Déu, fins fa pocs anys hi va viure un ermità. Aquestes bardisses que veuen, ere un petit hort, que al costat encara hi te una gran cisterna, amb aigua suficient per regar l’hort i pels animals quan ni havien i per les persones. Lloc melancòlic, degut a la gran solitud e història .

Puc dir que aquest hortet del Gallo, s’assembla moltissim al dels cartoixans i també em ve a la memòria l’hortet de dins el recinte de La Quadra de mas Déu, amb la seva cisterna de bellíssimes pedres, i alhora úniques, tot en miniatura sense excepció, però per els tres exemples són a mida de l’home, tots fets amb grans treballs, cap ha sigut fàcil de fer; aquí està el mèrit; la vida dels quals no existiria sense l’aprofitament de l’aigua del cel.
.

També hi afegiria l’hortet de l’ermita de Sant Benet de Montserrat ,que tant ben dibuixat va fer  el Conde de Laborde quan va passar per aquí i va publicar en el llibre LE VOYAGE PITTORESQUE ET HISTORIQUE EN ESPAGNE . Ep !, jo mai i he pogut arribar, igualment d’aquesta construcció no en quede més que les ruïnes, el lloc més aprop on he arribat es al Pla dels Ocells. Ho deixo, perquè no tinc perdó de Déu. També he vist a distància l’ermita de Sant Dimes, cada ermita tenia el seu hortet.

Aquesta planta es de la família de les Boraginàcies, el seu nom es: ECHIUM VULGARE,L. i el nom vulgar : VIPERINA , viu a la vora dels camins , llocs àrids, camps, indrets pedregosos i secs; antigament s’havia fet servir per a combatre les mossegades de les serps. A Llorens n’està ple.

L’hortet del Gallo.
Estem a la primavera i com diu la meva esposa Tere, el primer color que apareix és el groc, però per damunt de tot domina un escandalós to verd, amb gallarets vermells i les flors blanques i rosades dels ametllers, com molt be saben a tots els nostres trossos hi han ametllers.

Després de la pujada, uns moments de descans amb el pare.
En aquests moments de pau, amb tota la calma del món, en aquest indret melancòlic i alhora ple d’austeritat, asseguts a la pared que fa de muralla a l’hortet, recorda que quan era un noi cada mati sortien del poble entre 30 o 35 entre carros i carretons amb l’arreu, o sigui uns camins molt freqüentats.
Abans de continuar explicant-vos cap a on es dirigien els grups de persones cada mati, vull repassar les partides del terme de Llorens de Rocafort : Alsina, Astinclar, Cau-gros, Collada, Comametlla, Comapregona, Comuncluat, Comunsaris, Convidal, Creueta, Culroig, Devall de la bassa, Fondo, Forques, Mallola, Perdigó, Pla del tres, Serra-fosca, Solans, Tornellet, Tossal gros i Vinya.




    El pare explica que quan anaven a treballar a la partida de l’Alsina és trovaben amb els de cal Gené, els de cal Roig, un mitjé de cal Cantó, els del Puça, de cal Mano, uns del Vilet, vaja una gentada .

Fixeu-vos quina pica tant ben feta, els  quatre costats eren de pedra picada, i al cap dels anys encara esta en molt bones condicions. Aquí i tiraven l’aigua per abeurar la mula i demès animals, queda mig amagada, però te el seu romanticisme. El temps tot ho conserva, però hi posa la seva pàtina verdosa sobre les pedres.

A ambdues roques podem veure uns solcs, que estan fets per orientar l’aigua de pluja vers una canal que porta l’aigua fins a l’aljup de dins l’hort. Als pins que teniu davant hom hi podeu veure vesc en castellà muérdago.

Sobre aquesta roca també es pot veure un solc picat a la pedra que recull l’aigua i l’encamina cap una canal que la portarà a l’aljup i així tindrem més aigua.

El pare està molt satisfet, de com ha anat el dia i no te cap por de la tempesta que s’acosta, al contrari, pensa que l’aigua li vindrà be, a les oliveres plantades. Quan torna cap a casa sempre està satisfet, ha fet tot el que ha pogut i demà serà un altre dia. Ah ! per la seva tranquil.litat els diré que gairebé no va ploure, molt de núvol però res.

Quan anaven a treballar a la partida de la Comametlla,  es trobaven amb l’oncle Bori, la tia Rosalia i padrina del meu pare, els de cal Cots, els de cala Milia, de cal Puça, els de Puigros que portaven l’hisenda del Laureano la Quica, el Ton del Perlo, padrí del Domingo l’Elvira. l’oncle Ton. O sigui mai estaven sols; Llorens era formiguer.

Des d’aquí dalt és veu un gran panorama, la vista allarga fins el prepirineu i des d’aquí dalt el cel es bellíssim.

Quan anaven a treballar cap la partida del Cau- gros, trobaven els de la Salvadora de Vallbona que portaven el cau-grós del Timoneda, els de cal Gené i els de casa que menaven el cau-grós de cal Perejaume. O sigui que per on anaves i trobaves gent.

L’Urgell camins d’eternitat.

Els dies que tocava anar cap a la partida dels Perdigons, és trobaven els de cal Damià, els de cal Sardà de Vallbona, el Pasqualet dels Omells, el Laureano la Quica, els de l’era el Queret, lo Berengué de Vallbona.

En Lluís Capdevila, valorant la llum, cosa molt important per les fotos.

Des de dalt la inmensa roca el meu fill Lluís, va poguer fer tot aquest impressionant reportatge, li agraeixo molt la seva exel.lent predisposició, tindrem un record únic per nosaltres i per tothom que li agradi el paisatge auster, server, rocós, sec, ple de groc, impressionant, que com diu la meva dona

el groc, és el primer color que surt a la natura a la primavera .  Fins i tot un hort a la deriva, te el seu encant,  però que la natura cuida i preserva a la seva manera, podriam dir amb tot el carinyo, i  tendresa possibles i han crescut una gran varietat de plantes silvestres, no diferents de les que hi han a fora, com argelagues, pins amb vesc ( viscum album), esbarzers, roure-reboll, espigol, romaní, timó o farigola (Thymus vulgaris) , .fonoll, gallarets, i fins i tot unes petites violetes en un racó i com a element botànic més present són els lliris encara que no se si blancs o violetes, penso que no hi podien faltar com es ben veritat que es troben al costat de moltes cabanes en el nostre terme, com la de cal Damià que jo recordi al Perdigó, ara d’un altre propietari.  Segur que uns altres ulls hi trobarien més plantes, jo no sóc expert en botànica ni molt menys. Segurament que a mesura que passin els dies aniran apareixen o florin d’altres plantes.

Amb aquesta foto del pare, en Lluís i jo donem per acabat aquesta curta escapada a aquest entranyable racó, que a tots ens ha agradat molt i al pare li ha dut records d’infantesa i junts hem repassat la història de la família de cal Gallo. Pels núvols que surten a les fotos, l’amenaça de pluja és real i comença a fer alguna gota.
Mentre estem en aquest lloc, em ve a la memòria quan eren petits, veniam tota la colla a menjar-nos la mona de Pasqua. enmig d’aquestes roques gegants.
Tot seguit cap a casa perquè el pare volia que el portessim a visitar un vell amic a Vallbona. Al passar per la Roca la Bassa el Lluís es va quedar per fer alguna foto de Llorens i del fondo.

Camp d’ametllers al darrera  la Vila, per cert molt ben cuidat pel nostre pare .

No és cap secret, més aviat és vox populii, que m’agrada anar a Vespres al monestir de Vallbona quan sóc a Llorens i sincerament hi vaig i m’agrada. Aquesta vegada com que el pare tenia intenció d’anar a passar una estona amb el seu estimat amic Josep Ayats , que recentment ha publicat un llibre titulat  Vivències d’un supervivent. El pare fa uns dies va acabar de llegir-lo i va quedar impressionat de lo molt que havia patit el seu amic i que tot hi haver passat molts dies fent marges de pedra seca a Vallbona, mai havia sortit el tema de la guerra civil i de les misèries de cadascún d’ells. Donç be un cop arreglats amb el Lluis vam marxar cap a Vallbona.

Vista del fondo de Llorenç, vist des de l’era de casa,  amb la bassa de cal Timoneda. Lluís Capdevila Martin.

Un cop a Vallbona varem deixar al pare a casa de Cal Manco i en Lluís i jo cap a vespres. Van trobar la porta de la entrada a l’església com tancada, només estava ajustada. A l’entrar totes les monges estaven al seu lloc , a l’altar hi havien dos ciris encesos. L’església estava en la penombra i només tènues lluns al cim de les monges al cor. Tot seguit la Mare abadessa Anna Mª Castellví entonà el Sigueu amb nosaltres Déu nostre………. i al Gloria al Pare , la gran reverencia de les monges, m’omple de respecte i m’adono de la importància del moment»; avui dia no es frequent viure i respirar lo que es sagrat… abans quan jo feia d’escolà practicament tot ho era i la gent ho vivia;quan portavem el Viàtic a un malalt, la gent que es trovaba pel carrer s’agenollava e inclinava el cap al pas del Santíssim.   Continuen les vespres, només hi ha una parella al nostre costat, al ser dissabte n’esperava alguna més. De reull només veiem les dos mans de la priora Glòria Noguer a l’organ, de lluny se sent una veu molt educada i angelical , sens dubte es la de germana Clara i la de la Gloria ; les monges psalm rera psalm continuen alçance i asseient-se com la cosa més natural del món, sense mandra, mai van de bòlit.  La lectura de l’Evangeli per part de la Mare Abadesa i el cant del Magnificat, i el cant de la Salve Regina , dona tota la solemnitat a l’ofici de vespres del dissabte. El Magnificat el trobo algo gran, que em posa els pels de punta al cantar totes les generacions em diran benaurada… També, reso i canto  molt a gust El Benedictus a l’hora de Laudes.
Entre molts de psalms van cantar:


Les noces del  gran Rei  


Un bon auguri em surt del cor,
dedico al rei el meu poema,
la meva llengua és àgil com una ploma d’escrivà.
Ets el més bell de tots els home,
exhalen gràcia els teus llavis,
Déu t’ha beneït per sempre.
Cenyeix-te l’espasa, valent,
vesteix-te de festa, cavaller victoriós,
per defensar la veritat,
i la justicia dels indigents.
Seran terribles els trets del teu arc.
El teu braç gloriós, amb les fletxes agudes,
encertarà l’enemic, es rendiran els pobles,
cauran acovardits els enemics del rei.
Que el teu tron, oh Déu, desafiï els segles,
i el teu ceptre reial sigui un ceptre just,
tu que estimes la justicia i no la maldat.
Preferint-te als teus companys, oh déu,
el teu Déu t’ha ungit amb perfums de festa;
la pols de mirra i àloes t’impregna el vestit.
Dels palaus de vori t’alegren les arpes,
la princesa t’espera enjoiada,
l’esposa et ve a la dreta, vestida amb or d’Ofir.
Escolta, filla, estiguis atenta,
oblida el teu poble i la casa del teu pare;
el rei està corprès de la teva bellesa.
És el teu Senyor; fes-li homenatge.
La ciutat de Tir ve amb els seus regals,
els pobles més rics busquen el teu favor.
Arriba la princesa tota  radiant,
el seu vestit és de brocats d’or,
guarnida amb brodats és conduïda al rei.
Arriba amb el seguicii de donzelles amigues;
conduïdes entre cants de festa,
s’ acosten al palau del rei.
En lloc dels teus pares tindràs els fills;
els nomenaràs governants per tot el país.
Vull fer perpètua  la memòria del teu nom.
Que els pobles et lloïn per sempre més.

I amb tota l’admiració del meu fill Lluís envers la comunitat i les pregàries, que acavaba de sentir i resar  es van acabar les vespres i amb una gran reverència al Santíssim van anar marxant les monges de dos. A ratos m’ha recordat la pel.licula El gran silencio, sobre la comunitat de cartoixans, són persones que han conseguit allo d’un altre món es possible. són austers i estan contents amb lo que tenen, ep !  les monges també, amb el somriure ho diuent tot, la seva pau es algo gran, poden comprovar-ho.
Estic content perquè era la primera vegada que el meu fill m’acompanyava a vespres; li agraeixo amb tota l’ànima.

Com podem veure les obres al monestir mai s’acaben, no em pregunto res, perquè segur que si es fà, es que la comunitat ho ha decidit i convé.

Al sortir de vespres, amb el meu fill van donar una volta pels voltants del monestir, miran les obres noves de l’hostatgeria, ja inagurada i la resta de la muralla de l’hort, que fins i tot i vam trobar un escut de l’abadesssa Blanca de Caldes o Calders, abadessa que va acabar la part gòtica del monestir.  La part de la vinya de l’Olivera, em va portar bons records sobretot del pare Josep Mª Segura, que amb tant de carinyo i entrega es va dedicar a pujar i consolidar la comunitat de l’Olivera. Si des del cel ho veu, ben segur que n’estarà ben orgullós. Llegir el llibre «Se de qui m’he refiat » escrit per en Josep Mª Farrés, bon amic del pare Segura, es un plaer, que t’ajuda a fer-te una idea de com va començar tot això de l’Olivera. Quan estavem cansats de voltar varen anar a recollir el pare i alhora vam saludar al matrimoni de cal Manco,  la Montserrat i en Josep.

Josep Ayats i Sisquet Capdevila, amics de sempre.

 Als tres sel’s veia contents, el meu pare ja feia dies que s’ho esperava, després d’haver llegit el llibre que ha escrit en Josep.

La pallisa dela nostra era, construïda en temps de l’abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabater.

Al tornar cap a Llorens, el pare al veure el sembrat de les Sorts, va estar content, era maco, podria ser que hi sortissim uns quants sacs de blat. En Lluís, li va oferir al pare un viatge per l’endemà  diumenge per tallar un centenar de canyes per l’hort, i així ho vam fer.
Tot tornant cap a Llorens encara ens resonen les veus delicades de la germana Clara i de la priora Gloria Noguer, de la mare abadesa  Anna Mª Casellví  i de les alltres monges com la de la Neus, que des de dalt al presbiteri le pogut veure prou be; tot es com un bàlsam de pau, prou necesari en aquests temps que corrent.

Una impressionant foto de’n Lluís Capdevila sobre lo fondo de Llorens i Maldanell. Sigui com sigui Llorens ja era un lloc privilegiat amb els Cardona i continua sent-ho.

A l’arribar a Cornellà, la Tere em tenia una sorpresa, m’havia tret un llibre de la bilbioteca : Vint-i-quatre hores de la vida d’un monjo. Pròleg de la Teresa Forcades, monja del monestir de Sant Benet de Montserrat. Helios. Viena Edicions. L’Autor del llibre es en Jean-Pierre Longeat. El millor regal.  Porto llegits el pròleg, la introducció, l’acollida, hi hagué un vespre i un matí, el cant dels salms, i la Lectio divina.  L’ entrada no pot ser millor per a nosaltres, que una monja benedictina Teresa Forcades, ens introdueixi en la vida d’aquells que de Ora et Labora, han fet la divisa de la seva vida. Jo disfruto amb aquest llibre i vostès també ho faran.  En temps de crisi trobem gent que estima als germans, alhora l’únic camí per a arribar a Déu; ells es dediquen a buidar-se per dins, i quedar-se només en lo Esencial per fer camí. Tot un tresor, com que són pobres, i porten una carga molt lleugera, tenen més temps per ser. Amb tot el que està caiguent, potser el seu model sigui un bon refugi fins i tot per a no creients.
No vull acabar sense recordar uns adagis  sobre el mes de maig: Pel maig, cada dia un raig. Al maig, aixís com vaig. Pel maig, lo bon pagès, de llaurar deu estar llest. Abans també deien que los ous de gallina postos al maig se conserven durant molt temps.
M’agrada veure tot el terme verd, no hi puc fer més. Ep ! també m’agrada el meu país a totes les estacions de l’any.
Esperem que les collites siguin ben bones, que prouta falta fa.
Ànims.

Bibliografia : Calendari Folklòric d’Urgell de Valeri Serra i Boldú. Bellpuig 1914.
 Ànims i per molts anys.

PASSEIG DE FESTA MAJOR

Feia anys que la nostra Festa Major  de Llorenç de Vallbona, no s’esqueia el 30 i 31 de juliol com Déu mana; sempre es canviaba per no coincidir amb les festes majors dels pobles veïns. Un tema de convivència que sempre es bo de respectar, perquè el territori petit com és no dona per dos festes el mateix cap de setmana; de poguer-se fer es poden fer, però el públic s’ha de partir i llavors l’ambient es més pobre. Enguany la veritat es que el ball de tarda del diumenge estava ple de gom a gom, gràcies als forasters, parents i amics, que omplien la pista del ball. De veritat que dona bo veure a un poble tant petit, tanta gent, encara que sigui per quatre hores.
La nostra festa se cel.lebra en honor als sants màrtirs  Abdó i Senen, també coneguts com Sant Nin i Sant Non, patrons de la pàrroquia i protectors dels hortalans. Per aquestes terres se sent a dir, referent als sants patrons dels pobles de la rodalia:

A Belianes, fou sant Jaume,
a Maldà, sant Agustí i
a Tàrrega, santes Espines
i a Sant Marti, sant Martí.

 A Banyoles també els tenen com a patrons de Terme a Sant Abdó i Sant Senen.
Encara que per temps antica Llorenç n’era titular Santa Maria, com la major part dels temples edificats per les monges cistercenques de Vallbona,

La millor foto que tinc de Llorenç i el seu entorn. Foto feta des de la Roca la Bassa, per en Lluís Capdevila

En dona testimoni la clau de volta d’una arcada gòtica de l’esglesia, la que està damunt del cor. Representa la Verge amb l’Infant i que a més porta a la mà la Rosa de Jericó, simbolisme que veiem fins a tres vegades al Cenobi de Vallbona. A la façana renaixentista  de l’església de Llorenç i podem veure enculpit al damunt de l’entrada  » AVE MARIA GRATIA PLENA DOMINUS «, i la campana mitjana es diu Maria Barbara,  el campanar es d’espadanya de tres finestrals. pensem que l’esglesia es de les més  velles dels pobles del votant , perquè les esglesies parroquials de Maldà, Vallbona, Omells de Na Gaia, Rocafort i Sant Marti de Maldà son renaixentistes, les primitives deien ser enderrocades per fer les actuals.

» In nomine Domini Ego Raimundo Fulchoni vicecomite et Uxori mee nomine Ermessendis vicecomitissa…. Per hac scriptura donacionis nostre donamus vobis  ipsa Rocha que vocantur Sancti Laurentii cum sua quadra et sua Kapellania et sua ferreria cum montis et  vallis cum pronis et planiciis…. »  

Es veu que tot això es antiquissim data de 1060 es una donació del vescomte RAMON DE CARDONA, a favor de Joan  Gumbau i d’altres de la roca que es diu de Sant Llorenç, junt amb la seva Quadra , Capellania i Ferreria i demès drets.



La roca no es un simple promontori natural, sinó una penya fortificada i encastellada; que la quadra no és  tampoc un simple corral de bestiar, sinó una extensio de terra.

Lo que queda de la Roca de la Bassa

Durant segles la roca de la qual parlem fou lloc  d’on ha estat extreta  la pedra per a la construcció de cases a Llorenç i ara no dona a entendre, ni de lluny, les proporcions que devia tenir aquesta roca gegant. Desde fa més d’un segle que l’existènica d’aquesta mola immensa és unida a un cas d’endemoniament, per part d’una dona , que amb un sol dit la volia traslladar al cim d’una teulada d’una casa del poble. El Sr. rector sempre li va donar a entendre que no ho fes. La dona va tenir seny, i mai ho va fer.



Era el primer dia de la festa Major, dia 30 de juliol de 2011, i per sorpresa van arribar la Maria i el Lluís , no vegeu la gran alegria dels avis, dels tiets , la Eli i de nosaltres mateixos. Vaja contentissims i després  de passar una bona estona saludant i parlant. Quan va arribar l’hora tots plegats ens van asseure a taula per saborejar un dinar de festa major, un dinar molt exquisit que ens va preparar la meva germana Dolors. Després d’una bona migdiada i un cafè, cafè de la màquina del tiet, vam decidir anar a caminar cap a l’era de cal  Xepe, la de cal Quim, la de cal Perlo i amunt cap a la Roca la Bassa. El cap vespre invitava a passejar, i tots ens va venir be. 

Amb la Maria, disfrutant d’un dolç paseig a la posta del sol i amb la frescor de la marinada, com vostès poden veure tots portem una peça de roba a les espatlles, es que aquest païs es fresc a l’estiu i fred a l’hivern.

Te molta importància el fet que Llorenç, que es un simple destacament dels Cardona situat a l’avantguarda del comtat de Manresa, tingui capellà i ferreria. Recordem que , malgrat de posseir una fundació monàstica, Vallbona no te capellà – el sacerdot Pere – fins pel juliol de 1157. 

La Roca la Bassa vista per tots cantons, aquesta llenya es del Joan de cala Milia, perquè està dins de la seva era.

L’existència d’una ferreria  es rara i extraordinària, si tenim en compte que aquella època el manyà és considerat com un orfebre que forja les llances i les espases dels herois i els instruments de treball complicats dels pagesos (Les eines senzilles, se les feien ells mateixos).

Crespinell rupestre (Sedum rupestre) 

El petit poblat de Llorenç, podia ésser un lloc d’avituallament on els ferits eren curats i rebien assistència espiritual – per això hi havia un capellà -, al mateix temps que els esmolaven les armes de tall, mentre que a la plana d’Urgell atacaven els serrraïns.

No tinc cap dubte que aquesta roca, era gegant i podia ser encastellada del tot, abans que la gent de Llorenç  li arranqués tota la pedra per fer les cases i les pallises del poble que es van fer en temps de l’Abadessa Mª  Teresa de Riquer i de Sabater, temps en que realment es va fer tot el creixament del Raval, del nostre carrer , del carrer de la Bassa, de cal Pere-jaume, cal Xepe, cal Mano i totes les de la carretera , excepte cal Xifré i cal Meca que són més antigues, i també totes les pallises de totes les eres del poble, que no són poques. Déu meu com havia de ser aquesta roca.

Cisterna de l’era de cal Quim, amb els seus safareig per rentar la roba, ara totalment en desús, potser  es la millor conservada , tota ella autèntica d’aquell temps; podriem dir que no en quede cap més d’aquestes caracteristiques aprop del poble, en el terme no ho puc assegurar perquè sóc un gran desconeixedor del territori.

En un poble com LLorenç situat a dalt d’un turó, guardar l’aigua de pluja era vital, cada casa tenia una cisterna, o aljup, dels  quals encara guardem els records de lo gran que era el de cal Timoneda, el de cal Perejaume al freginal, el de cal Bergadà inmens, que ens ha arribat fins als nostres dies, tots ells enterrats per donar-los -hi els seus propietaris altres usos, el de cal Tomaset , es l’únic que dona testimoni d’un passat on tot anava en serio i només es tenia el que es guardava i la gran cisterna de cal Mora davant de casa o sigui a l’era que porta el seu nom, i encara en bones condicions  i la de cal Cantó a l’hort de l’Abadia, ara totalment desapareguda; aprop o lluny del poble les families tenien una cisterna, moltes vegades lluny de casa com la cisterna de cal Rafelet que la tenien a l’era o la de cal Xepe,o cal Quim que també la teniem a l’era, en cap cas vol dir que a casa no en tinguessin una o dos. A LLorens guardar l’aigua de pluja sempre ha sigut importantissim.
Caminant cap a l’era de cal Xepe vam troba un esbarzer ( Rubus ulmifolius), i que en LLuis ja va trobar mores madures i les va donar a probar a la Maria, les va trobar molt bones. O sigui que al setembre tindrem mores per fer la melmelada, que farà la Tere amb molts ajudants.
Per acabar el passeig de Festa Major us poso una foto del nostre bosch, fixeu-vos l’encant que te, te un toc misteriós i respira molta pau, no cal que us ho digui, però cal al setembre podriem trobar-hi algun rovelló o alguna mucosa.



Be, la Festa Major va continuar amb les tres misses solemnes, la veneració de les relíquies dels sants patrons,el partit de fútbol (solters contra casats) , esmorzar popular,  la cantada d’habaneres, concert  a l’esglesia per la coral ARC de Sant Martí de Maldà (repertori de sardanes i un cant espiritual negre) i una sessió llarga de ball amb la Banda Sonora i el dilluns dia u d’agost , guerra de l’aigua i xocolatada preparada amb tot el carinyo del món  pel meu cunyat Josep Sobirà i la meva germana Dolors, que amb els anys que ho fan s’han convertit en uns experts en xocolatada pública.



Els va sortir tant bona, ho dic jo i ho diu la gent que la va probar i curiosament que ja tenen encarregada la de l’any vinent.
Com que convé saber on està situat Llorens , pels qui no ho sapiguin, aqui va un mapa de l’any catapum, però te el seu encant, historicament és per disfrutar, no es troba fàcilment aquest tresor. Us diré pel qui els convingui ; es pot trobar, al hall de la biblioteca del Seminari de Girona.
Podeu llegir LOPALAU, LOPOAL, Vª GRASSA,  CASTEL NOVO, V.N. DE BELLPUIG, PEDREGAL…



Mapa fet a Paris l’any 1792 per P. Placide, Ingenieur geografique. Fixeu-vos que al mapa, encara parla de Vilamajor (Vilet) Valdanel, Montesquiu,quan ja no existeix com a poble d’ençà molts anys.  Fa pocs dies que ha sigut publicat un llibre interessantissim que es titula  HISTORIA DE VALLBONA I DE LA VILA DE MONTESQUIU. Un territori i un poble a redós del Monestir. 
Fins la propera festa major si Déu vol.




Bibliografia: PIQUE I JOVER, J. J., La Baronia de Vallbona . Publicacions de l’Institut d’Estudis Ilerdencs. Lleida 1981.