Entradas con la etiqueta: Can Tura

Santa Llúcia molt freda a sant Aniol de Finestres

Una setmana de sants, el dilluns passat Sant Damas, sant Pare, fill d’Argelaguer, poble de la nostra mare (acs), ahir la Verge de Guadalupe, avui dia 13 de desembre Santa Llúcia, segons l’adagi , s’allarga el dia : Per Santa Llúcia un pas de pusa.

Tot pujant de Sant Gregori a les 10,30 h. el termòmetre del meu cotxe marcava 3º, sense variar ni a l’arribar al pla de Sant Joan; està fent un dia molt fred, un cel ennuvolat propi del mes en que estem,ens acompanya; la poca gent que he vist a la vora de la carretera a Font Sabeu, Llorà, Sant Martí de Llémena i algun al passar per l’alçada de les escoles de Sant Esteve de Llémena, tots anaven abrigats molt seriosament, amb gambuix i bufanda, el dia pintava dur.

Al passar pel revolt de can Riera, casa natal de la Nati Oliveras, de la Dolors i de la Dolça (epd), m’he aturat a fer una foto, perquè ens fessim una idea de com pintava el dia de la Santa.

Dilluns vinent dia 18, festa de la Marededéu de l’Esperança, o de la Cinta o de la Expectació al part, o de la O, per començar amb aqueixa vocal totes les antífones del Magnificat de les Vespres d’aqueixos dies.

Retaule de Santa Clara de Vic, on apareix la Mare de Déu de l’Esperança acompanyada d’un àngel amb un filacteri que diu que dintre de vuit dies la Marededéu parirà un Infant..

Aqui va la música de les segones vespres » In Festo Expectationis B.M.V. » Del prontuario del Cantollano Gregoriano, de 1799.

Noteu que l’antifona comença amb una O : O Virgo virginum, quó modò ….

Una visió que m’ha tret una vegada més la meva infantesa, i la meva vida ciutadà i de metge de poble, es la visió de sortir fum per les xemeneies començant pel Pla de Sant Joan, Sant Martí, Sant Esteve de Llémena i la pròpia Can Tura, aquest entranyable senyal vol dir que hi ha vida en els masos i cases; la veritat es que feia molt temps que no me’n adonava.

A l’arribar a Can Tura, en Pla, l’escriptor, deia que era una casa de pagès que feia menjars i realment jo la vaig conèixer així amb l’Andreu a vora del foc, amb la seva gota a tranques i a barranques i el tio Miquel atent com un nen a tot el que jo deia.

He anat a abraçar a la Nati i en Pepe, que es com estar a casa, mútuament una gran alegria, dons no ens aviam vist d’abans d’anar jo a Lourdes a finals de juny.

En Pepe intentava mirar-se la pressió arterial, sense resultat, dient-me que ben be no sabia el que li passava a l’aparell. Per sortir de subtes em provat unes quantes piles i cap era aprofitable.

Be, un altre moment serà. En Josep Serra i Plantés, estava a calent al santa-santorum de la casa, o sigui a l’habitació del costat de la cuina i allí reb les visites.

Quan hi era jo ha arribat l’Àngel Grabulosa, que per anys s’havia estat al mas el Castell, l’home te bon aspecte. A l’entrada de la casa que es el bar amb la seva històrica màquina de fer cafè, ja es començava a omplir de clients per resguardar-se del fred i viure la festa, però jo anava per oir la missa del dia de Santa Llúcia, en una paraula per celebrar la festa gran del poble de sant Aniol de Finestres.

La decoració nadalenca d’aquesta farola no desdiu gens amb el cel nuvolós, que augura fred.

Estem en un racó de món amb molta història, des de les Medes, al Santuari de Finestres, Sant Andreu de la Barroca, Sant Miquel de Bustins, Sant Esteve de Llémena, Sant Aniol on estem i d’altres oratoris i esglésies que mai hi he estat, formen un tresor molt valuós que l’alcalde Sr. Francesc Oliveras ho ha posat en un llibre titulat » Masos i Molins e Sant Aniol de Finestres; vida, records i transformació.

» Llibre recomanat per a tot tipus de persones ja fills, nets, o besnéts que fa anys van marxar dels masos i per altres persones dels voltants que estimin aquestes terres plenes de cingles i boscúries que m’esgarrifen , cada vegada que contemplo aquest paisatge o que llegeixo les primeres pàgines del llibre » En Josep de Costabella «, em posen els pels de punta; boscos desconeguts per mi, però estimats;

a la baixa Segarra no en tenim cap de semblant, i tampoc tenim cap cingle; les nostres muntanyes són turons de poca alçada. També son de bon llegir les excurssions escrites en la col.leció Pirineu Català. Guia Itinerari per Cesar August Torras. Volum VI : Comarca d’Olot, per exemple: Itinerari nº 43, Del Santuari de Finestres a l’Estació de les Planes, del Ferro-carril de Gerona a Olot.
Molt interessant, perquè es veuen masos, oratoris, ermites que encara estaven senceres, Any 1918.

Al arribar a peu al poble, que són dos cases i la rectoria, m’he trobat a la família de la Mercè Serra Serinyà antiga pacient meva, persona amb moltes qualitats, entre elles l’haver cuidat a tota la família política i el mosso en Met; totes conegudes per mi, persona molt treballadora i estimada pel poble de Riudellots de la Creu, si podia fer un favor el feia sense més, s’adonava de les necessitats dels veïns.

Mercè Serra , amb la Cecilia, l’Anna i un servidor.

La gent i els feligresos devots de Santa Llúcia, començaven a acostar-se cap a l’esglesia, tot pujant . jo agafat de la ma de la Mercè, així era més segura la pujada, al passar per davant de cal Sastre, vaig recordar molt a en Quim Batlle i la seva dona Conxita (acs) dos bellissimes persones i molt recordades per mi i molta gent degut que tota la vida havien tingut el conegut Hostal de cal Hosta.

Un preciós i gegant grèvol, amb tot el seu esplendor, aquest arbre el va plantar la Conxita, mare de la Salvadora Batlle de cal Hosta, es veu que el lloc li va agradar. Poca gent ha vist grèvols tant grans; jo només conec un de semblant a la porta de Can Tura.

A la plaça de l’església més gent coneguda, de Banyoles, de Les Planes d’Hostòles la Irene , el seu marit, la seva filla Alexandra, gent de Girona, etc,molts eren ex-pacients meus, de la meva època de metge de Les Planes d’Hostòles i Sant Aniol de Finestres, això si quasi tots jubilats, vaja com jo.

Com que feia molt de fred varen anar entrant a dins i un quart d’hora abans de començar la missa ja no s’hi cabia. Els devots de Santa Llúcia no paraven d’encendre espelmes a la santa confiant amb la seva protecció per prevenir i fins i tot per curar les moltes malalties de la vista; molt de respecte, ben mirat la fe mou muntanyes.
Mossèn Enric va començar la missa pròpia del dia , tant pedagògic som sempre.

Mossèn Enric Costa acompanyat d’un diaca

El sermó va ser molt planer, el que va dir ens va interessar a tots, no vaig sentir ni respirar a ningú i em va agradar , ens va dir moltes coses, entre alguna ens va deixar clar que tots hem de tenir una meta, una il.lusió, un convenciment , que ens ajudarà a ser feliços i a fer feliços als altres, un bon desitg i no deixar-nos arrastrar pel que fa la gent, no perdre el temps en coses inútils, que amb el pas dels anys seguiran essent inútils.

Va seguir amb el seu extens sermó i ens va dir que confiem amb els sants, i el que va demanar a Sta. Llúcia que apart de protegir-nos de la ceguera, ens obri molt els ulls del cor, per poguer veure més àmpliament els problemes que pateixen els nostres germans i que hi veiem més enllà del nostre nas. Ho vam entendre tot. Gràcies mossèn !!!

Durant la missa, van portar els cants un grup de dones del poble, que van donar un to més festiu a la missa . Vam passar a besar a la imatge de Sta. Llúcia gloriosa, amb el càntic dels goigs.

D’esquerra a dreta : Maria Cornellà del Correu, Salvadora Coma, Salvadora Batlle de cal Hosta, i la Dolors Oliveras la germana de la Nati de Can Tura.

l final de la missa ens van obsequiar amb dos cançons pròpies del Nadal, ho van fer molt be i van ser llargament aplaudides. Gràcies.
Jo també vaig encendre dos espelmes a la Santa per diferents intencions.
Al sortir de missa, no a sota el porxo, perquè no ploia, sinó al mig de la placeta on el fred es feia sentir, cap problema tothom anava abrigat, vam continuar les salutacions i petons i abraçades amb els amics i coneguts de sempre.

D’esquerra a dreta : L’anna o Nita de Can Sala, la Dolors de Can Tura, un servidor, la Maria de can Font i la seva jove Carme Cortals.

Tot seguit van baixar mes avall de ca l’Hosta on l’Ajuntament tenia el vermut preparat i on venien números, sortejaven un xai, un pernil i una caixa de cava, interessant; tothom amb la il.lusió de tornar cap a casa amb la sort al damunt.

Com molt be poden veure, la gent disfrutant d’un exel.lent vermout, fins i tot amb mol.luscs cuinats a Can Tura, segons informació, amb moltes més tapes i tot servit amb un cava fresquissim, servit pels regidors i alcalde deSant Aniol de Finestres, atents a tot el que podia faltar a la gent. L’altra part de persones estaven molt atentes al sorteix que s’estava fent. Per la roba que porta la gent i aquest cel tant gris, poden endevinar que feia fred oi ? Sí 3ºC

Com que no teníem pressa l’estona del vermut, va continuar amb preguntes sobre com anava la vida de cadascú, que es el que se sol fer quan fa molt que no et veus. Molts fills del poble, que fa anys van marxar es presentaven, dien jo vaig neixer al Salavedra o can Mitjana, jo cal Culubret, etc ; les arrels et lliguen per sempre més . També recordàvem els absents. A sant Aniol, entre la gent gran encara hom pot sentir les velles paraules, ara totalment en desús per la normativa com :

  • ull /uiera/
    ullal /uial/
    ovella /oveia/
    rellotge /reiotge/
    vell /vei/
    abella /abeia/
    vermell /vermei/
    palla /paia/
    gall /gai/
    fulla /fuia/
    al coll /alcoi/
    llavi /iavi/
    lluna /iuna/
    llet /iet/
    medalla /medaia/
    cavall /cavai/
    Al ieisme de la Garrotxa el tinc ficat al cor, era el parlar de la meva mare als seus divuit anys quan va casar-se amb el pare, els dos (e.p.d.).

Parlar amb l’alcalde Francesc Oliveras, sempre es un plaer i un pocura coneixements de totes les barriades i parròquies del municipi, que jo donava per molt petit i em va recordar que quan ell era un noi hi vivien unes 1600 persones, totes les masies estaven habitades i plenes de gent; temps era temps. Aqui estàvem esperant a la resta dels regidors per fer-nos una foto tots junts com a record final de la festa. Tot aquest consistori quan jo era metge del poble eren mainada.

Tot s’ha de dir, estaven recollint i ordenant totes les taules que havien servit pel vermut, i guardar el que no s’havia fet servir i tirar les deixalles.

D’esquerra a dreta : Joan Varderi i Vidal, en Pere Portules de ca l’Oriol, la Salvadora Coma, en Francesc Oliveras, en Josep Maria Triadú i l’Andreu Espígul.

Després de que la foto hagués quedat be, junts vam marxar a dinar a Can Tura. Acompanyats dels mossèns i d’un exel.lent foc, que donava caliu a un dia tant d’hivern com gelat. La companyia sempre necessària i exel.lent per gaudir sense pressa i el menjar pels qui conegueu Can Tura, no cal que us l´expliqui.

Tots teniam records per compartir. Començant per l’alcalde i els regidors vam anar desgranant les millores del poble, camins i esglésies. Tots estaven molt orgullosos de tenir totes les esglésies del municipi restaurades i que dona bo de visitar-les, la Barroca no la coneixeria em va assegurar l’Andreu Espígul, la de sant Esteve que ja la vaig visitar fa exactament un any, ha quedat impressionant, han sortit totes les velles pintures, ( em va agradar quan l’alcade em va dir que la rectoria de Sant Esteve era propietat de l’Ajuntament) , la de Sant Aniol està impecable, un romànic que junt amb l’encens que el mossèn va repartir al voltant de l’altar i que va deixar perfumada tota l’església, els fidels vam viure quelcom sagrat.Romànic tant propi d’aquesta Garrotxa,(el nostre romànic) que dona molta intimitat a la devoció, per la seva poquissima llum.

També vam parlar dels bonics i grandiosos porxos de totes les esglésies de la Vall del Llémena i encara els comunidors de Llorà, de Sant Martí i de Granollers de Rocacorba, i fins i tot sant Gregori en te un.

Tot aquest art sigui el romànic, els comunidors, els oratoris,els porxos els masos i molins i els seus pobles be val passar un dissabte per la Vall del Llémena , els seus habitants són molt hospitalaris i us trauran de qualsevol dubte. Tota la Vall està farçida de camins.
Quan estigueu cansats podeu dinar a Can Tura , restaurant al cap de la Vall.
L’alcalde ens va dir que tenen totes les rutes ben senyalitzades com aquesta que us poso

Vall del Llémena rutes

Be, la sobretaula va ser molt profitosa, interessant i bonica, tots vam poguer dir la nostra sense tocar la política, que ja te mèrit fins i tot vam prendre cafè, però sense la copa i el puro. L’Andreu em va convidar una vegada més a anar al Llapart que tenen una molt bona carretera des de Sant Esteve, encara em sembla impossible, donç jo havia anat a visitar a casa seva per Sant Climent d’Amer.

Abans de deixar-los, estiguin tranquils , en Josep Serra, tenia una pressió arterial aceptable, mentre dinàvem va enviar algún amic a comprar piles a Sant Esteve.

Una vegada més, Bones Festes a tots !, els meus estimats veins de Llorens de Rocafort també.

Ya hace dos mil años de la primera Navidad.
Su promesa de esperanza, nos invita a la bondad y a la plenitud como personas.
Un regalo espiritual que llena de sentido nuestra vida !
Maria de la O, te deseo una feliz fiesta de tu patrona, que hace muy pocos años no conocia.

Que seas muy feliz al lado de las personas queridas. La felicitación Navideña tambien va por ti. Un Abrazo.

Pep

SANTA LLUCIA MOLT FREDA A SANT ANIOL DE FINESTRES

Una setmana de sants, el dilluns passat Sant Damas, sant Pare, fill d’Argelaguer, poble de la nostra mare (acs), ahir la Verge de Guadalupe, avui dia 13 de desembre Santa Llúcia, segons l’adagi , s’allarga el dia : Per Santa Llúcia un pas de pusa. Tot pujant de Sant Gregori a les 10,30 h. el termòmetre del meu cotxe marcava 3º, sense variar ni a l’arribar al pla de Sant Joan; està fent un dia molt fred, un cel ennuvolat propi del mes en que estem,ens acompanya;  la poca gent que he vist a la vora de la carretera a Font Sabeu, Llorà, Sant Martí de Llémena i algun al passar per l’alçada de les escoles de Sant Esteve de Llémena, tots anaven abrigats molt seriosament, amb gambuix i bufanda, el dia pintava dur. Al passar pel revolt de can Riera, casa natal de la Nati Oliveras, de la Dolors i de la Dolça (epd), m’he aturat a fer una foto, perquè ens fessim una idea de com pintava el dia de la Santa.

Can Riera

Dilluns vinent dia 18, festa de la Marededéu de l’Esperança, o de la Cinta o de la Expectació al part, o de la O, per començar  amb aqueixa vocal totes les antífones del Magnificat  de les Vespres  d’aqueixos dies.

 Retaule de Santa Clara de Vic, on apareix la Mare de Déu de l’Esperança acompanyada d’un àngel amb un filacteri que diu que dintre de vuit dies la Marededéu parirà un  Infant…

Aqui va la música  de les segones vespres » In Festo Expectationis B.M.V. » Del prontuario del Cantollano Gregoriano, de 1799.

Noteu  que l’antifona comença amb una O : O Virgo virginum, quó modò ….

Una visió que m’ha tret una vegada més la meva infantesa, i la meva vida ciutadà i de metge de poble, es la visió de sortir fum per les xemeneies començant pel Pla de Sant Joan, Sant Martí, Sant Esteve de Llémena i la pròpia Can Tura, aquest entranyable senyal vol dir que hi ha vida en els masos i cases; la veritat es que feia molt temps que no me’n adonava.
A l’arribar a Can Tura, en Pla, l’escriptor, deia que era una casa de pagès que feia menjars i realment jo la vaig conèixer així amb l’Andreu a vora del foc, amb la seva gota a tranques i a barranques i el tio Miquel atent com un nen a tot el que jo deia. He anat a abraçar a la Nati i en Pepe, que es com estar a casa, mútuament una gran alegria, dons no ens aviam vist d’abans d’anar jo a Lourdes a finals de juny. En Pepe intentava mirar-se la pressió arterial, sense resultat, dient-me que ben be no sabia el que li passava a l’aparell. Per sortir de subtes em provat unes quantes piles i cap era aprofitable. Be, un altre moment serà. En Josep Serra i Plantés, estava a calent al santa-santorum de la casa, o sigui a l’habitació del costat de la cuina i allí reb les visites. Quan hi era jo ha arribat l’Àngel Grabulosa, que per anys s’havia estat al mas el Castell, l’home te bon aspecte. A l’entrada de la casa que es el bar amb la seva històrica màquina de fer cafè, ja es començava a omplir de clients per resguardar-se del fred i viure la festa, però jo anava per oir la missa del dia de Santa Llúcia, en una paraula per celebrar la festa gran del poble de sant Aniol de Finestres. 

La decoració nadalenca d’aquesta farola no desdiu gens amb el cel nuvolós, que augura fred.

Estem en un racó de món amb molta història, des de les Medes, al Santuari de Finestres, Sant Andreu de la Barroca, Sant Miquel de Bustins, Sant Esteve de Llémena, Sant Aniol on estem i d’altres oratoris i esglésies que mai hi he estat, formen un tresor molt  valuós que l’alcalde Sr. Francesc Oliveras ho ha posat en un llibre titulat  » Masos i Molins e Sant Aniol de Finestres; vida, records i transformació. » Llibre recomanat per a tot tipus de persones ja fills, nets, o besnéts que fa anys van marxar dels masos i per altres persones dels voltants  que estimin aquestes terres plenes de cingles i boscúries que m’esgarrifen , cada vegada  que contemplo aquest paisatge o que llegeixo les primeres pàgines del llibre » En Josep de Costabella «, em posen els pels de punta;  boscos desconeguts per mi, però estimats;


a la baixa Segarra no en tenim cap de semblant, i tampoc tenim cap cingle; les nostres muntanyes són turons de poca alçada. També son de bon llegir les excurssions escrites en la col.leció Pirineu Català. Guia Itinerari per Cesar August Torras.  Volum VI : Comarca d’Olot, per exemple: Itinerari nº 43, Del Santuari de Finestres a l’Estació de les Planes, del Ferro-carril de Gerona a Olot.
Molt interessant, perquè es veuen masos, oratoris, ermites que encara estaven senceres, Any 1918. 
Al arribar a peu al poble, que són dos cases i la rectoria, m’he trobat a la família de la Mercè Serra Serinyà antiga pacient meva, persona amb moltes qualitats, entre elles l’haver cuidat a tota la família política i el mosso en Met; totes conegudes per mi, persona molt treballadora i estimada pel poble de Riudellots de la Creu, si podia fer un favor el feia sense més, s’adonava de les necessitats dels veïns. 

Mercè Serra , amb la Cecilia, l’Anna i un servidor. 

La gent i els feligresos devots de Santa Llúcia, començaven a acostar-se cap a l’esglesia, tot pujant . jo agafat de la ma de la Mercè, així era més segura la pujada, al passar per davant de cal Sastre, vaig recordar molt a en Quim Batlle i la seva dona Conxita (acs)  dos bellissimes persones i molt recordades per mi i molta gent degut que tota la vida havien tingut el conegut Hostal de cal Hosta. 

Un preciós i gegant grèvol, amb tot el seu esplendor, aquest arbre el va plantar la Conxita, mare de la Salvadora Batlle de cal Hosta, es veu que el lloc li va agradar. Poca gent ha vist grèvols tant grans; jo només conec un de semblant a la porta de Can Tura.


A la plaça de l’església més gent coneguda, de Banyoles, de Les Planes d’Hostòles la Irene , el seu marit, la seva filla Alexandra, gent de Girona, etc,molts eren ex-pacients meus, de la meva època de metge de Les Planes d’Hostòles i Sant Aniol de Finestres, això si quasi tots jubilats, vaja com jo.

Com que feia molt de fred  varen anar entrant a dins i un quart d’hora abans de començar la missa ja no s’hi cabia. Els devots de Santa Llúcia no paraven d’encendre espelmes a la santa confiant amb la seva protecció per prevenir i  fins i tot per curar les moltes malalties de la vista; molt de respecte, ben mirat la fe mou muntanyes.
Mossèn Enric va començar la missa pròpia del dia , tant pedagògic som sempre. 

Mossèn Enric Costa acompanyat d’un diaca


El sermó va ser molt planer, el que va dir ens va interessar a tots, no vaig sentir ni respirar a ningú i em va agradar , ens va dir moltes coses, entre alguna ens va deixar clar que tots hem de tenir una meta, una il.lusió, un convenciment , que ens ajudarà a ser feliços i a fer feliços als altres,  un bon desitg i no deixar-nos arrastrar pel que fa la gent, no perdre el temps en coses inútils, que amb el pas dels anys seguiran essent inútils. Va seguir amb el seu extens sermó i ens va dir que confiem amb els sants, i el que va demanar a Sta. Llúcia que apart de protegir-nos de la ceguera, ens obri molt els ulls del cor, per poguer veure més àmpliament els problemes que pateixen els nostres germans i que hi veiem més enllà del nostre nas. Ho vam entendre tot. Gràcies mossèn !!!
Durant la missa, van portar els cants un grup de dones del poble, que  van donar un to més festiu a la missa . Vam passar a besar a la imatge de Sta. Llúcia gloriosa, amb el càntic dels goigs.

D’esquerra a dreta : Maria Cornellà del Correu, Salvadora Coma, Salvadora Batlle de cal Hosta, i la Dolors Oliveras la germana de la Nati de Can Tura.

Al final de la missa ens van obsequiar amb dos cançons pròpies del Nadal, ho van fer molt be i van ser llargament aplaudides. Gràcies.
Jo també vaig encendre dos espelmes a la Santa per diferents intencions.
Al sortir de missa, no a sota el porxo, perquè no ploia, sinó al mig de la placeta on el fred es feia sentir, cap problema tothom anava abrigat, vam continuar les salutacions i petons i abraçades amb els amics i coneguts de sempre. 

D’esquerra a dreta : L’anna o Nita de Can Sala, la Dolors de Can Tura, un servidor, la Maria de can Font i la seva jove Carme Cortals.

Tot seguit van baixar mes avall de ca l’Hosta on l’Ajuntament tenia el vermut preparat  i on venien números, sortejaven un xai, un pernil i una caixa de cava, interessant; tothom amb la il.lusió de tornar cap a casa amb la sort al damunt.

Com molt be poden veure, la gent disfrutant d’un exel.lent vermout, fins i tot amb mol.luscs cuinats a Can Tura, segons informació, amb moltes més tapes i tot servit amb un cava fresquissim, servit pels regidors i alcalde deSant Aniol de Finestres, atents a tot el que podia faltar a la gent. L’altra part de persones estaven molt atentes al sorteix que s’estava fent. Per la roba que porta la gent i aquest cel tant gris, poden endevinar que feia fred oi ? Sí 3ºC.


Com que no teníem pressa l’estona del vermut, va continuar amb preguntes sobre com anava la vida de cadascú, que es el que se sol fer quan fa molt que no et veus. Molts fills del poble, que fa anys van marxar es presentaven, dien jo vaig neixer al Salavedra o can Mitjana, jo cal Culubret, etc ; les arrels et lliguen per sempre més . També recordàvem els absents. A sant Aniol, entre la gent gran encara hom pot sentir les velles paraules, ara totalment en desús per la normativa com :

ull   /uiera/
ullal  /uial/
ovella  /oveia/
rellotge  /reiotge/
vell  /vei/
abella  /abeia/
vermell  /vermei/
palla  /paia/
gall /gai/
fulla  /fuia/
al coll  /alcoi/
llavi  /iavi/
lluna  /iuna/
llet  /iet/
medalla /medaia/

cavall  /cavai/
Al ieisme de la Garrotxa el tinc ficat al cor, era el parlar de la meva mare als seus divuit anys quan va casar-se amb el pare, els dos (e.p.d.).


Parlar amb l’alcalde  Francesc Oliveras, sempre es un plaer i un pocura coneixements de totes les barriades i parròquies del municipi, que jo donava per molt petit i em va recordar que quan ell era un noi hi vivien unes 1600 persones, totes les masies estaven habitades i plenes de gent; temps era temps.  Aqui estàvem esperant a la resta dels regidors per fer-nos una foto tots junts com a record final de la festa. Tot aquest consistori quan jo era metge del poble eren mainada.

Tot s’ha de dir, estaven recollint i ordenant totes les taules que havien servit pel vermut, i guardar el que no s’havia fet servir i tirar les deixalles.

D’esquerra a dreta : Joan Varderi i Vidal, en Pere Portules de ca l’Oriol, la Salvadora Coma, en Francesc Oliveras, en Josep Maria Triadú i  l’Andreu Espígul.


Després de que la foto hagués quedat be, junts vam marxar a dinar a Can Tura. Acompanyats dels mossèns i d’un exel.lent foc, que donava caliu a un dia tant d’hivern com gelat. La companyia sempre necessària i exel.lent per gaudir sense pressa i el menjar pels qui conegueu Can Tura, no cal que us l´expliqui.  Tots teniam records per compartir. Començant per l’alcalde i els regidors vam anar desgranant les millores del poble, camins i esglésies. Tots estaven molt orgullosos de tenir totes les esglésies del municipi restaurades i que dona bo de visitar-les, la Barroca no la coneixeria em va assegurar l’Andreu Espígul, la de sant Esteve que ja la vaig visitar fa exactament un any, ha quedat impressionant, han sortit totes les velles pintures, ( em va agradar quan l’alcade em va dir que la rectoria de Sant Esteve era propietat de l’Ajuntament) , la de Sant Aniol està impecable, un romànic que junt amb l’encens que el mossèn va repartir al voltant de l’altar i que va deixar perfumada tota l’església, els fidels vam viure quelcom sagrat.Romànic tant propi d’aquesta Garrotxa,(el nostre romànic) que dona molta intimitat a la devoció, per la seva poquissima llum.  També vam parlar dels bonics i grandiosos porxos de totes les esglésies de la Vall del Llémena i encara els comunidors de Llorà, de Sant Martí i de Granollers de Rocacorba, i fins i tot sant Gregori en te un. Tot aquest art sigui el romànic, els comunidors, els oratoris,els porxos els masos i molins i els seus pobles be val passar un dissabte per la Vall del Llémena , els seus habitants són molt hospitalaris i us trauran de qualsevol dubte. Tota la Vall està farçida de camins. 
Quan estigueu cansats podeu  dinar a Can Tura , restaurant al cap de la Vall. 
L’alcalde ens va dir que tenen totes les rutes ben senyalitzades com aquesta que us poso


Be, la sobretaula va ser molt profitosa, interessant i bonica, tots vam poguer dir la nostra sense tocar la política, que ja te mèrit fins i tot vam prendre cafè, però sense la copa i el  puro. L’Andreu em va convidar una vegada més a anar al Llapart que tenen una molt bona carretera des de Sant Esteve, encara em sembla impossible, donç jo havia anat a visitar a casa seva per Sant Climent d’Amer.
Abans de deixar-los, estiguin tranquils , en Josep Serra, tenia una pressió arterial aceptable, mentre dinàvem va enviar algún amic a comprar piles a Sant Esteve.
Una vegada més, Bones Festes a tots !, els meus estimats veins de Llorens de Rocafort també. 
Ya hace dos mil años de la primera Navidad.
Su promesa de esperanza, nos invita a la bondad y a la plenitud como personas. 
Un regalo espiritual que llena de sentido nuestra vida !
Maria de la O, te deseo una feliz fiesta de tu patrona, que hace muy pocos años no conocia. Que seas muy feliz al lado de las personas queridas. La felicitación Navideña tambien va por ti. Un Abrazo.

Pep

CAN TURA , UNA GRAN FAMILIA

Estimats amics, parlar de Can Tura, on jo vaig conèixer el vell Tura L’Andreu Serra fill de Mieres i la seva esposa la Maria Plantés filla de Can Plantés de Falgons i l’oncle Miquel persona entranyable de la casa, que en cap cas puc separar i amb qui he tingut més tracte per motiu de més juventud i de responsabilitat ha sigut amb en Josep Serra i Plantes i la seva esposa Nati Oliveras, filla de Can Riera allà mateix i la seva germana Dolça a qui van acollir a Can Tura en els últims anys de la seva vida, i ara també hi viu la Dolors la germana de la Nati que jo la vaig conèixer treballant amb la família  de Can Cadet ( una gran botiga, amb uns exel.lents embotits i millors persones ), de Les Planes d’Hostoles. Totes, bones famílies, plenes de valors per tots costats, on la hospitalitat estava assegurada i encara dura.

 

Tant es així que fins i tot l’escriptor Josep Pla si va trobar com a casa, o com el peix a l’aigua, només cal que llegeixin la part del llibre  Un petit món del Pirineu, pag. 353, Sant Aniol de Finestres, per adonar-se´n que en Pla va prendre molts apunts d’aquella Vall, d’aquell mas remença, d’aquell poble dispers, fins i tot dels capellans i d’aquella gent que formava la família de  Can Tura; al seu llibre tot està molt ben descrit, parli d’on parli, tot es exhaustiu, fins i tot de l’abundància d’aigua que surava del terra ella sola camí de Can Font. La família de Can Font , també eren fills de Mieres. Cada setmana hi anava a visitar l’àvia.

Tot s’ha de dir el municipi de Sant Aniol de Finestres es gran, però l’Ajuntament està a Sant Esteve de Llémena, les escoles també, el consultori municipal també, la farmaciola també, o sigui que el poble que dona nom al municipi no li queda practicament res més que la gent dels pocs masos habitats , l’església, el cementiri, la planta d’aigua de Sant Aniol i  Can Tura. Fa uns 20 anys encara hi havia obert el barber Joan Guàrdia  i cal Sastre de feliç record.

A la mitat dels anys vuitanta, jo hi anava els dilluns a passar visita a alguns masos que hi havien malalts i després a Can Tura em deixaven una taula al costat esquerre del bar, per  passar visita als pocs habitants de Sant Aniol, els uns perquè ja eren grans i d’altres perquè ja no conduïen i a més estaven contents que a Sant Aniol es passes consulta i es fessin receptes. Sempre trovaba persones de Les Planes que em necessitaven o malalts de Sant Esteve de Llémena o la gent de la Barroca o mainada de colònies de la Rectoria que pertanyia a la parròquia de Sant Josep de Girona i de Can Mitjanes, que es posaven malaltons. Era un punt de trobada per tots.

 

Can Tura sempre estava freqüentada per moltíssima gent de tota la província, gent de tota mena, viatjants la majoria, treballadors d’obres públiques, de carreteres, gent que venia a tallar bosc, a obrir camins per la muntanya que puja a Sta. Maria de Finestres, penso que  l’Albó d’ Anglès te una grandiosa propietat; parent d’en Joan Salavedra de Sant Esteve de Llémena que jo vaig conèixer, era fill de Mieres, parents o molt amics del Dr. Verdaguer (epd) i la seva família.

Dinar a Can Tura al menjador gran, al costat d´una  finestra, sentin la fressa de l’aigua del Llémena i sentin passar la tarde amb uns bons amics, es la millor experiència que podem fer qualsevol dia de la setmana , que el Pepe i la Nati tinguin obert. Amb la seguretat que el temps els passarà volant i possiblement s’hauran de quedar a berenar, no seria la primera vegada.

Si tenen la sort de gaudir d’una tempesta amb trons i llamps, seran afortunats i podran estar d’acord amb el que diu en Josep Pla en el seu llibre que parla àmpliament de Can Tura i d´aquesta meravellosa Vall del Llémena.
Tornant al tema dels camins necessaris per altra banda, per qualsevol activitat privada;  jo  per pujar a visitar el Pere (acs) de Costabella, havia de obrir i tancar unes 5 cercats amb les seves tanques, en cada recinte hi havia  una classe de vaques diferents, que en cap cas es podien barrejar amb les altres i mireu un servidor pagant els plats trencats, durant aquells mesos , va ser com uns exercicis espirituals.

Son tant coneguts aquests personatges a Can Tura que no els poso el seu nom; vostès mateixos.

Altra gent del Sr. Farroni de la companyia elèctrica, que tenien cura de la línia d’aquells poblets, que cada dos per tres en aquells anys , hi havia períodes d’absència de llum, a Can Tura estaven molt preparats, veterinaris, periodistes dels diaris de Girona, cuiners i propietaris  d’altres restaurants, pintors de la Garrotxa, del Gironès, de la Selva i del Pla de L’Estany, personal del jutjat d’Olot, que en aquells anys hi havia recordo un fiscal que es deia Capdevila, no érem parents, però si que era un virtuós del violí, grups d’amics amb moltes ganes de passar-ho be i de divertir-se amb tota la salsa del món; era la festa de Santa Llúcia de 2013, aquí teniu una instantània inmillorable, el guitarrista boníssim, el «cantaor» entregat en cos i ànima al cante, es notava que era un mestre en aquest art, ens van alegrar la festa major de Sant Aniol. Moltes gracies als dos. Algun dia m’agradaria saber els seus noms.

Grups de metges de les rodalies fins a Castellfollit de la Roca, famílies que celebraven que s’estimaven, grups de quintos que els venia be trobar-se un cop l’any, grups de capellans, grups de mestres de pobles, o el Sr. Josep Parals gran mestre i millor  persona, gent del poble veí de les Planes d’Hostoles, moltes parelles de les rodalies, passavolants , captaires, pobres, pòtols místics, gent vinguda a menys, nous rics, militars,  inspectors d’hisenda, inspectors de sanitat, tractants de bestiar, i uns  quants  romàntics que feien molts Km, tant sols, per viure unes hores d’un ambient familiar i càlid de Can Tura i gaudir dels caragols a la llauna que tant be feia i encara fa la Nati, etc….

Em ve de gust posar-vos el mas el Castell de Sant Aniol de Finestres, es autentic, no està restaurat, es propietat del Sr. Puigverd de Sant Feliu de Pallerols, hi venia  cada dia i vint-i-tres anys després i segueix vinguen.

Aquest també podria ben ser un mas remença i segur que no m’equivoco. No he vist recentment el mas de Costabella sota els cingles del santuari de Finestres, però potser que encara estigui igual de quan hi anava a visitar al Pere Torras (a.c.s.), o sigui que també podem veure un mas antiquissim..

Santuari de Santa Maria de Finestres, foto treta d’internet, no es meva.

M’encanten aquests masos tant grans, i com he dit abans sense restaurar, ja en queden pocs, però som afortunats de poguer contemplar aquest, em pregunto com ha pogut ser ? Aquest i tots els masos eren auto suficients , aquí podies trobar de tot, evidentment la llet, l’oli, es feien el pa, mataven el porc o els porcs, el gra per tenir farina, el blat de moro pel bestiar, les patates per tot l’any i els alls, assecaven les figues per l’hivern, guardaven les nous i les avellanes » el pa amb nous es boníssim «, tenien les pomes i les peres d’hivern, els tomàquets de penjar,  es feien el formatge, i no cal parlar de l’aviram, etc…. lo poc que faltava anaven a comparar-ho al mercat d’Amer. Quan jo hi era, quasi tothom anava a mercat a Olot, era més capital i potser trobaven més coses, tot s’ha de dir. Encara que algun guardava el dissabte per anar a mercat a Girona.

Germans Roca: Esteve i Joanet

Tinc moltes vivències de masos, primer perquè la mare (acs) hi va néixer i jo de petit hi havia viscut petites temporades, després com a metge vaig seguir visitant la gent gran al seu mas. Encara recordo quan a Can Terme , a la Barroca, un bon dia em van regalar mig pa, el van partir amb un gran ganivet de dos mànecs, impressionant, boníssim i va durar un grapat de dies. Recordo de petit al meu poble de la baixa Segarra, que el pa de la setmana el guardàvem a dins una gran tenalla ni havia de petites i parcialment vidriades que eren per a posar el porc en conserva  (tupina) per l’època del segar.

El curiós del cas, era que  tothom aprofitava Olot o Girona per a fer un bon esmorzar, ningú ho deixava de costat, feia més festa i es tornava a casa a l’hora de dinar.

L’aviram, sempre ha sigut important en un mas qualsevol, però tractant-se de Cant Tura sempre tenim lo millor de lo millor. Els que tingueu bona vista, podeu veure un gran camp després del galliner, verdós i amb un gran estri que serveix per regar a molts metres de distancia. Can Tura una gran casa de pagès. Al fons els grans cingles de costabella.

Durant molts anys, a aquest mas que fan dinars, com li agrada d’anomenar-se en Pepe, sempre he menjat la millor car i els millors caldos de gallina. Fixeu-vos quin aspecte mes saludable.

En cap cas sabria dir de quina classe són aquestes gallines.

Be, amb aquestes boniques vistes de l’aviram que crien a Can Tura , ja en tenen prou per pensar i saborejar el que trobaran.

Una petita distracció a l’hora de munyir les  vaques i aquestes  frisaven, greu senyal. Durant els anys que vaig ser el metge del municipi vaig trobar persones que mai havien marxat de la Vall del Llémena, les circunstàncies de la vida no ho van permetre; en aquells anys ningú o practicament ningú sortia del poble que no fos per anar al metge a Girona o a Olot o com he dit abans per anar a mercat a Amer.
Abans de continuar i ara que em parlat d’esmorçars, parlem del que es pot menjar a Can Tura: 

Començarem : menjant una amanida, acompanyada amb pernil de jabugo i embotits.
Després : El que la Nati cuini, els altres portin i en Pep vulgui.
Per postres:  recuit natural, gelats i fruite del temps.
Begudes a dojo acompanyades  d’un brut.

Aquesta es l’entrada oficial a Can Tura, tothom passa per aquí, encara que pels del país, sempre en trobem una altra per la banda del Llémena, que ja dona a mig Camí de la cuina.
Cal dir que Can Tura esta entre dos rius, el més cabalós el Llémena (ara Torrent de’n Sala ? ), que passa al costat mateix i a on esta connectat aquest Ariet, i a l’altra banda del Pla, on hi ha un pont que a la dreta es va al mas el Castell i a l’esquerre es puja cap al mas La Granada ,  Costabella i al santuari de Finestres,  doncs a sota el pont hi passa  la Riera de Les Medes; això si la major part de l’any esta sense aigua.
Jo quan vaig arribar, ja molts massos s’havien quedat sense masovers i els propietaris no volien invertir, es una llàstima perquè els boscos d’alzines i roures son una meravella. Mai hi he vist un incendi, però ja fa anys que el tema del carbó ma passar a millor vida. El Sr. Pere Sacrest  Dusol, es va vendre totes les masoveries, fins i tot Can Tura.

 

En aquest indret hi ha la peça que més m’atreu de Can Tura,  el vell Ariet, que no para de treballar i mitjançant un cert desnivell, envia aigua a Can Tura i fins i tot a la Rectoria de Sant Aniol. Tot un tresor ecològic d’aquell temps. Veure el tema més ampliat en el post d’ Un dinar al Siubès, d’aquest mateix blog. Mai anteriorment havia vist aquest artilugi tant interessant per tothom.

 

Pels que no els coneguin, cosa molt rara, aquí van en Josep Serra i la Nati Oliveras la seva esposa de tota la vida. Sempre han sigut l’ànima de la casa, no entendria can Tura sense ells. Ells i els seus pares em van acollir amb la màxima cordialitat des del primer dia. Em van assignar aquesta taula per a fer receptes i parlar amb la gent dels masos que volia consultar quelcom amb el metge. Ho vaig acceptar del del primer moment. Sant Aniol es un municipi, però tots els serveis estan a Sant Esteve de Llèmena.  Era l’any 1984. Altres temps en tots els aspectes. Tot s’ha de dir, el metge tenia tota la llibertat del món i podia passar consulta a l’hora que fos, sense cap mena de control per part de la seguretat social, això si havia de ser diària; tenia diversos col.legues que passaven visita a partir de les 10 de la nit, durant el dia tenien altres ocupacions familiars.

Rellotges com aquest o de caixa completa;  aquest es un bing-bang de casa nostra, toca els quarts i repeteix l’hora.

A molts els pot semblar estrany, però ja havia passat consulta en una bodega fora de servei al Perelló i havia vist altres metges passar visita en un bar a Girona i jo mateix també més d’una vegada havia fet consulta al cim d’una taula a la desapareguda Fonda Selga mentre dinava o sopava,  on també si hostatjaven molts viatjants de tot Catalunya. La Lola els tractava molt be, i en Jaume i la seva mare la Sra. Amparo també, tots si trovaben com a casa, jo també. La Fonda estava plena de pintura d’artistes consagrats i mai li van robar ni un. Alhora també molts rellotges de paret antics, que tots anaven adelantats un parell de minuts, o sigui que quan tocaven les 12 et podies preparar, la fonda es convertia en un concert. molts d’ells eren bing-bang, o sigui que tocaven els quarts i repetien les hores.

Can Tura pels qui no ho coneixen les seves parets estan plenes de vida, de molta pintura, d’escrits de periodistes de tota la premsa de Girona i Barcelona, ceràmiques dedicades, plaques de plata d’agraïments de persones i grups. Quadres de pintura dedicats pel darrera, fotografies d’amics , admiradors i excursionistes agraïts pel consell que sempre troben a Can Tura, tot això i més omplen les parets, i molts més records d’una vida entera dedicada a atendre als viatjants, estiuejants de la Vall i demès persones ja descrites anteriorment i sobretot la gent de casa. Aquesta família son únics amb donar, acollir, escoltar, aconsellar, fer companyia i perdre el temps amb el que pregunta i ben be no sap on va. Can Tura sempre ha sigut i encara es un refugi incomparable.

Collage original det per en Terri (acs)

Aquí teniu una de les famoses composicions de’n Terri, que mai vaig saber el seu nom complet; per aquells anys 85-86 eren molt presents amb  la seva esposa i filla .

Quan vaig marxar de metge titular cap a la nova plaça Cornellà del Terri, en Terri també   em va obsequiar amb un pergamí- diploma amb un fort contingut emocional, poema que sempre mes he guardat.

Aquest home que tragina amb el carretó , es el tio Miquel, no parava.

Les llargues estones d´hivern i d´ estiu amb en Pepe, sempre em repassat el passat de Sant Aniol, poble on ell va néixer i coneix millor, explicava que de petit feien excursions o anaven el dia de la festa a Bustins per Sant Miquel a l’ermita i també recorda a Les Medes que hi ha una ermita dedicada a Sant Julià, després també anaven a Sta. Maria de Finestres. Recorda el mossèn que el va batejar es deia Lluís Sureda, fill de Figueres. Després també recorda mossèn Ricard i l’últim mossèn que va viure a la rectoria de Sant Aniol, mossèn Lluís Canalies que hi va estar 2 ó 3 anys.
Fent memòria,  m’explicava que ell i la mainada del poble anaven a col.legi a les escoles de Sant Aniol i recorda una mestra que es deia Srta. Begoña i la última la Srta. Maria Angeles Almendro que vivia amb la seva mare.
Vam parlar del molí de Can Tura, segons en Josep Serra i Plantés, masover de la propietat des de tota la vida , explica que es el  més important de la vall del Llémena, ell recorda de petit que funcionava  perfectament, un salt d’aigua preciós. Una llàstima, tot ho deixem enrera.

Aquesta vista que tenia davant els vostres ulls, es el final de l’ embassament, o sigui alli sota el teulat hihavia el gran sal d’aigua que feia moure les moles, actualment  hi ha poca aigua, degut a la llarga sequía.

Des de Can Tura a Sant Gregori ni havia un grapat :

Molí de Can Tura, Molí del Molinot, Molí de Can Mitjanes, Molí del Clascar, molí de’n Camós, moli de’n Gloria, al Pla de Sant Joan el molí Peredalta, Molí del castell de Ginestar, un a Sant Gregori que no es recorda del seu nom. una dona filla d’Adri de  86 anys, me’n havia parlat feia pocs dies, i em deia que després de la guerra civil española, el seu pare amb el carro carregat de sacs de blat de moro, blat, ordi,  anava de nit a moldre el gra a Can Tura, molt amunt, però era l’unic que disposava de dos moles una molt fina, per fer el farro i l’altra més granelluda per moldre els altres  grans,   per fer el menjar de les vaques..

 

Paret on es pot veure les finestres del molí de Can Tura, finestres amb molta claror a dins, vol dir que el sostre ha caigut i la malesa ho va tapant com podem eure amb aquesta figuera.

Ell recorda de petit que també venien gent de Mieres, amb mules o cavalls amb les seves sàrries o albardes plenes de gra per moldre. Hi havia un salt d’aigua que feia anar el molí, se’n recorda molt be. Tenia molta vida i a més hi vivia una família. Els carros carregats de gra, s’amuntegavem davant del molí  i moltes hores d’espera. Calia tornar a casa amb tot el gra molgut.

Aquest important embassament te uns 200 metres de llarg i deu ni do de l’aigua que arribava a enmagatzemar, des de sota a can Tura ;  l’aigua que sobra al safareig, va canalitzada cap aquest embassament, o sigui sense gastar un duro podien fer anar el molí, del tot ecològic, també rentaven la roba en aquest safareig els masos de la zona; ben mirat hi caven moltes persones rentant; he de dir que està molt ben conservat i meravella pel seu temps.
Parlant de masos em va dir que La Granada, abans d’arribar a Costabella estava restaurat.

Aquesta creu davant la sortida de l’església de Sant Aniol de Finestres te un nom, com en diuen ???

Sempre arribava el moment de fer de metge, la gent anava arribant a fer receptes o a consultar quelcom que el preocupava i s’asseien al voltant de la taula que troben al entrar al restaurant a l’esquerra i l’ últim d’arribar sempre era el metge. Una consulta singular, tothom prenia un cafè, o un cafè amb llet, o un «carajillo» , o un cognac, una cervesa o una llimonada, una consulta subrealista del tot. Al començar la consulta sempre algú conegut de la barra deia poseu-li algo de beure al metge i així tots plegats començavem la consulta diguem-ne pública, mai més ben dit, sense cap mena de vergonya ni d’intimitat a més amb tota la colla de la barra que ja havien dinat i al sortir es prenien el cafè o lo que fos, ells , allargaven diguem-ne la sobretaula tant sols per seguir el » morbo » de  la » consulta mèdica » i no perdres detall del que es parlava, plantejava o sol.lucionava, tot era prou atractiu pel passavolant o qui fos. Ep! eren temps que d’altres companys també passaven visita enalgun racó d’algun bar prou conegut sota la acatual via del tren tots els dies de mercat, que eren els dissabtes, i no passava res.

L’enbassament de Can Tura per tenir aigua pel salt del molí ,  anant cap al molí de Can Tura. Les oques tenien net el lloc.

La majoria de vegades no sabiam per qui començar, perquè tot s’ha de comprendre, una mica de vergonya per ser el primer sempre hi era. De vegades ho solucionaven els de la barra del bar, senyalant amb un dit qui havia de ser el primer o aquella cantarella que diu : » pito, pito colorito, donde vas tu tan bonito por la acera verdadera pim, pam fuera »  i qui tocava el dit, donç ànims. Es broma, la majoria de vegades si se sabia qui era el primer, pel conte que els tenia, tothom anava al gra.
Dr. jo vinc per les receptes de la mare, per si ha de continuar  prenent els anisets ca mig matí?, però ja que sóc aquí volia parlar de que fa uns mesos tinc una llei de cosa, com una migranya que em va i em be i tristesa, no tinc ganes de fer res, vaig a treballar a la fàbrica perquè no tinc més remei,, sinó els de casa em butzinen;  però no hi aniria, que pot ser tot això? i si em donés una tanda de vitamines, o de ginseg ,  – a la meva cunyada li va anar be !!!
. Un del mostrador intervé: – doctor no li dongui voltes , a Palau Savardera hi ha una veïna que li passa el mateix i li va molt be el Seroxat !!, li han dit que això es una distímia, una mena de depressió  i resulta que li va molt be. Ep !!! el metge sóc jo i jo decidiré el que millor li convingui. Un altre de la barra intervé: sí però jo primer li faria uns anàlisis no sigui que tingui anèmia a les cames o pateixi del tiroides com el meu sogre, estava molt encosonit de feia mesos i miri  era el tiroides ? Increïble els consells que m’arrivaben a suggerir aquesta bona gent. No penseu que eren quatre gats, la barra estava plena de gent, molts viatjants i treballadors d’obres públiques, inspectors de diferetns ministeris, etc. Jo era nou al territori, res , feia una setmana que havia arribat i no entenia res de res i tot em suposava un veritable esforç sobretot llinguistic, però em vaig proposar aprendre.
Posim un altre cafè amb unes gotes de whisky,  deia un i un altre afegia  a mi també.  Be, de moment prenguis aquestes pastilles sense dir el nom i li demano uns anàlisis i dintre de 15 dies vingui a la consulta y podrem valorar tot i parlar del que calgui sense valoración del personal, no desitjable.

El següent també venia per receptes per l’avi, però aprofita per dir-me si li vull mirar la pressió perquè arterial, li dic que sí i vinga a fer les coses com Déu mana, No haurà pres café aquest mati.- no, no  m’agrada, resultat 130/80 mm Hg, doncs les pastilles que li vaig receptar fa 15 dies funcionen, clar i el no menjar sal ajuda molt. Sí doctor, però desenganyis, vaig trobar un home d’Hostalets de’n Bas, que pren  agua  de fulles d’olivera,  i explica que li ha  sigut la solució, després de provar tres tractaments amb pastilles: –  jo,  ho he provat i miri, ja estic be i jo que no m’ho creia- pensi doctor que a Sant Martí Sapresa,  Estanyol, St. Romà, Mas Llunes, fins a St. Dalmai, Aiguaviva, el Perelló fins i tot a Viloví d’Onyar  ho fa tothom i funciona. «Todo mi gozo en un pozo», jo que pensava que ho havia fet be ! l’altre em va retirar tot el possible mèrit. Que faig amb les seves pastilles ? donç vostè ja es major d’edat, si creu que l’aigua de fulles d’olivera es la solució doncs endavant probi de deixar-les. Quant torno ? – vostè mateix. Mentre estant jo pensava amb les milers de fulles d’olivera que  tinc a una finca de casa a Llorens de Rocafort, quasi em podria fer ric, i venent-les barates. Després pensava noi el negoci no es lo teu, lo teu es la medicina, deixem-ho pels arbolaris i la medicina alternativa.
Un passavolant fill de Rupit, en veu forta i clara afegeix : Un suc de remolatxa en dejú és una manera natural de controlar i millorar la tensió arterial tant la màxima com la mínima. impressionant els consells que la gent em donava i deixava caure enmig de la consulta. Cap problema.

Oli molt bonic de les escoles, cal Sastre i l’església de Sant Aniol de Finestres.

El següent, un home ja grandet, que explicava  dolor de ronyons, i que el seu pare ja n’ havia patit i que    li havien dit a Girona que ja venia de família. Un de la barra, l’aconsella que begui aigua de la font pudosa de Banyoles i diu: al meu germà li va anar molt be !, un altre contesta,  – la millor aigua la trobareu aquí a poble veí d’Amer, les seves aigües minero-medicinals carbòniques , van ser conegudes d’ençà  l’any 1884 i la Font Picant va ser declarada d’utilitat pública , perquè no la probes, no et costarà tant oi ?, encara que sempre hi ha cua per omplir garrafes. Un altre aquí present recomana anar a les Gavarres on hi ha una exel.lent font picant a Madremanya ; – i quan tinc dolor que he de fer doctor, diu el malalt ?- fàcil, es posi dins de la banyera amb aigua calenta; -no en tinc de banyera, be, sempre tindrà una dutxa oi? Sí, dons vinga el doll d’aigua ben calenta damunt del ronyo que li  fa mal i sempre tindrà a casa un paracetamol oi ?  donçs ànims se´n  pren un i entre tot millorarà i algun dia potser que a l’orinar a l’orinal senti un drink això serà la pedreta que produïa el dolor. Un treballador d’obres públiques que sempre es quedava a dinar , afegeix, home que provi la cua de cavall, que es la cua de caball vaig preguntar jo ?, inocent de mi ?  L’home va contestar : es fa aquí a la vora de l’Estany de Banyoles i va be per les pedres del ronyó ; com se prepara pregunta l’interessat i li explica, que curiós aquest home d’obres públiques i carreteres :
S’aprofiten els talls estèrils. Es recomana que únicament s’utilitzin les tiges que no tenen esporangis i són ramificades. S’han de recol·lectar a la primavera i solen dessecar-se al sol, emmagatzemant-los posteriorment en flascons hermèticament tancats per tal que no perdin les seves propietats. Carai si que en saps, home a casa fa anys que en guardem, patim de lo mateix.  Ja en parlarem, vinga anem per un altre pacient, Qui toca ?

Esglesia de Sant Aniol de Finestres al caure la tarde

Mira ara toca en  Bartomeu un home ja molt gran , encara que mai vaig saber la seva edat. Es de la família de la casa, home cordial, viu, amb una picardia innata, però alhora inocent del tot; fumava d’amagat algun caliqueño.
Sempre volia que li mirés la pressió arterial, però el verdader motiu de la consulta era si degut a les llagues que tenia a les cames podía beure  un got de vi menjant, o sigui que l’home  sempre em demandaba permis, perquè després si els  de casa seva el renyaven, deia el metge m’ha dir que en podía beure un got , i ho deia tot sonríen, volguen dir i ???…. Les ulceres, costaba molt de curar-les, perque ell mateix  s’ho remenaba i s’ho feia i desfeía i tenia el convenciment que si li tocada el sol i l’aire curaren abans. Es passava moltes hores a la fresca al vell molí, però el tenia netissim. En Bartomeu estava preocupat perquè tenia la minima més alta que la màxima ???. Quins problemes Déu meu.
Surten del menjador dos viatjans de ferreteria l’un de Malgrat i l’altre de Martorell i demanen un carajillo cada un i un puret, l’encenen i es posen a escoltar la marxa de la visita mèdica.

Una dona jove, d’uns 40 anys em pregunta que por fer els perellons ara que ja fa fred i li fan molt de mal, fins i tot m’ensenya dos dits que han reventat, assegura que pateix molt i que ho passa molt malament al tocar aigua freda. Comenta que tots els tractaments higienics i medicamentosos que ha fet han fracassat i està espantada. Porta uns guants especials. Sense deixar-me opinar,  un home que també estava a la barra amb una copa d’Aromes de Montserrat diu, – jo conec un remei contra els perellons que es fa servir al meu poble de Rupit i funciona, la meva mare sempre el recomanava a la gent del poble i si no recordo malament es així : agafar trossos de casco dels caballs quan els ferran, es fan coure amb oli d’oliva i untar els perellons ben calent dos cops al dia i si ni ha algun de rebentat cal sufregir  pell de serp, amb oli d’oliva i untar-los dos cops al dia. El silenci va omplir la sala com si hagués donat una lliçó magistral, fins i tot hi havia gent bocavadats i jo també, perquè ben mirat no tenia res miraculós per la malaltia : – Que faig , miri pot provar  de fer-ho, li portarà feina, perquè ara als pobles ja no hi han caballs per ferrar, sempre trobarà alguna hípica i vostè mateixa. Jo la derivo a un especialista de vascular perque ho te molt malament. Lo que vostè digui.

Un dia d’hivern entren dos homes, que pregunten si poden dinar, es veu que un amic seu de Biure d’Empordà , els ha recomanat l´hostal de Can Tura, i dit i fet. Com que no havien ni dit bona tarda, l’amo, en Pepe, els diu bona tarda i no contesten. – Es pot dinar o no ?, donç no, perquè aquí es valora molt l’educació i veig que vostès s’ho passen pel forro. Al final en Pepe els va dir que sí, però abans van demanar dos cerveses i com que estàvem passant visita, es van apuntar a escoltar i mirar. Un d’ells els més atrevit, va dir mai havia vist passar visita en una casa de pagès que fan menjars ? donç miri ara serà la primera vegada, li contestà un pacient de Cogolls que esperava el seu torn. Jo li podria fer una consulta doctor ? – miri, primer vostè no es d´aqui i segon faci el favor d’entrar a dinar ara que li han dit que sí, després si encara estic per aquí en podem parlar.

Qui toca ? – un servidor ! miri fa dos dies que tic mal de panxa i vòmits i escalfreds i diarrea !! No se a que pot ser degut ? un home de Santa Afra, em diu doctor aquest amic meu no es recorda que van anar a caçar bolets escarlets a Les Encies,  moixernons a  Les Medes, a la Barroca i van carregar i no només d’escarlets, sinó també : rossinyols, camassecs, etc…..   Dr. vol dir que amb tant de bolets no n’ha fet un gra massa i ara vinga mal de panxa. Es possible, però l’he de visitar, passi a dins. Després de l’exploració es va fer palès res de greu a més no havia consumit cap amanita muscaria ni res perillós.

Consell, un altre dia no s’atipi tant. Dieta i moderació. Si puja la febre o no cedeixen els vòmits o la diarrea m’avissin.

Va arribar un pastor que pasturava cap uns camps de Granollers de Rocacorba, i em diu que feia dies que es trobava xafat, i que tenia calfreds, un de la colla de la barra de cafè, cafè, copa i puro que diu, — clar si no treballessis  12 hores cada dia segur que es trobaria millor, a més, pastura en plena migdiada, butzinil doctor !!! Aquest home es ben liru !! A més aquests pastors beuen llet sense bullir, o sigui directament de les mamelles de les cabres. Si o no ? De vegades sí. Compta amb aquesta asseveració sobre la llet. Ho tindrem present.

 

La consulta anava avançant quan en uns moments de silenci sentim 4 persones que pujaven les escales, tot dient : quina olor de vaca que fa aquest restaurant, quina merda, no se si ens donaran menjar siguen dilluns ja tard ? Entrem hi ho sabrem. Molt bones , molt bones, l’entrada estava abarrotada de gent, gent que estava prenen el tercer cafè o el segon conyac i el segon puro i els pacients del poble , o sigui molta gent havia sentit els comentaris poc afortunats sobre Cant Tura. Ep ! l’amo, en Pepe Serra i Plantés també ho havia sentit. Jo vaig pensar Déu meu aquests ja han dinat.
Podem dinar ? en Pepe contesta senyors/senyores penso que amb aquesta olor de vaca no els faria profit, provin a Sant Esteve de Llémena a un restaurant que en diuen El Cabrit, potser que tinguin sort, sense dir ni gràcies van desapareixer .

Ve qui toca, jo,  un home ja entrat en anys, que tot esperant que li toqués s’estava prenent un carajillo. Miri doctor fa mesos que tinc cor agre, i fa uns tres mesos que tinc una pobresa de cor, que em te molt preocupat,  la meva dona em diu que no es res, que deixi el vi, el fumar, el cafè i que milloraria segur. La veritat , jo em vaig quedar «in albis», perquè mai havia sentit aquelles expressions, i li vaig dir , la seva esposa te raó, però no se si la pobresa de cor marxarà o no, potser que dintre de tres mesoss en tornem a parlar, la pobresa de cor te moltes causes. D’acord?

Safareig de Can Tura

Un jove, que feia rato que me’l mirava portada el cap embenat. Li vaig dir que que li havia  passat doncs, era molt aparatosos el vendatge !!  Ahir, vaig rebre una forta patacada al front, per part del veï que desenganxava una peça del tractor; o sigui que el cop va ser fort oi ? Sí. Anem a veure com està. Li trec el vendatge i oh sorpresa ? , -noi quin hematoma !! Sí, la veïna em va posar dos duros de plata i m’ho va embenar. Era tant aparatós que fins i tot a l’arribar els pares em van fer cataplasmes amb mantega i farina de Linaza . Després em van posar compreses humides de tintuta d’ Arnica rebaixada en agua . Que li sembla doctor ?, La qüestió es que no hi havien vingut ni  vòmits, ni vertigen, la visió era molt bona i no tenia mal de cap.  El morat i el bony havien millorat molt, el color de la pell ja no era negre.. Els duros no cal posar-los, ja han fet la seva funció; en quan a les cataplasmes i les ventoses podeu seguir dos dies més i plegar. Aquesta inflamació es curarà totalment en uns 15 dies; la natura per ella sola ho cura practicament tot.

Ja havien passat molts mesos d’aquella noia que estava afectada d’una depressió reactiva i ara li tocava a un jove  d’uns 16 anys fill Fogars de Tordera i que feia uns mesos que s’havien vingut tota la família per treballar a l’escorxador de Can Coma. Miri doctor tinc la cara i el dors de les dues mans plenes de berrugues ! – ràpidament agafa la paraula un pacient que espera torn assegut a la taula, doctor : – no s’ho prengui malament però esta escrit a casa, en un llibre de la iaia al cel sigui, o sigui que es molt vell i diu : cal comptar les berrugues una a una i agafar tants ginebrons com berrugues i anar a un lloc del bosc on mai més hi hagis de passar, enterrar-les sota una pedra i resar un parenostre a Sant Martí que et tregui aquest mal que et fa patir !!!. I jo que li anava a receptar un antiverrugas ??, noi no faràs res mal fet, pots probar-ho, però de vegades les berrugues se’n van de la mateixa manera que venen. Va tornar als mesos contentissim, totes fora. Per tranquilitat de tots vostès els he de dir que no es va posar l’Antiverrugues de la Farmàcia. Vostès mateixos.
Quan portava uns mesos a la Garrotxa vaig poguer comprovar que la gent confiava molt amb els » curanderos » , cosa que a la Baixa Segarra no n’havia sentit a parlar mai, la gent dels pobles confiaven a cegues amb el metge. Jo vaig  haver d’aprendre a conviure amb aquests senyors i evitar discussions inútils. No hi ha res pitjor que anar contra una creença, sempre tens les de perdre. Sempre acavabem parlant d’herbes medicinals , per part dels malalts, jo com que sempre hi he entès poc o molt poc, els deia que si l’avia recomanava aquesta o una altra herba que la prenguessin.
Be,continuem amb la visita, a la barra del bar no si cabia, allí ningú marxava i els cafès anaven a dojo.

Degut als comentaris dels altres, aliens a la consulta , la propia consulta durava molt, molta paciència.
Doctor , tinc pressa, abans de continuar no podria fer-li una consulta ? , si aquests senyors el diexen passar,  endavant donçs vinga : Dr. potser que la meva dona sigui neurastènica ? quin metge li ha diagnosticat ? cap, doncs qui diu que pateix aquesta malaltia ? la seva familia, els veïns, etc…. Miri si la seva esposa , se sent xafada, debil,  agotada, pot ser que li estigui esperant una depressió, però cal consultar a un psiquiatra, jo els ajudaré.
L’estona anava passant i un de la barra diu poseu-li un carajillo al metge, que pobre home està sec de tant parlar.

Rectoria de Sant Aniol de Finestres, fa anys que es dedica a Casa de Colònies.

El següent, i l’home estava callat, el veí que eren del mateix poble de les Encies, diu aquest ve per poagre, pateix molt ! Jo que mai havia sentit aquesta paraula vaig quedar sense saber que dir, el veí diu si doctor pateix molt i ja no suporta el pes dels llençols als dit gros de peu !. Ah ! llavors vaig deduir ràpid que es tractava d’un atac de gota i al fer-li treure el calçat tenia el dit gros envermellit i que no se’l deixava explorar. Queda molt malament que un metge no sàpiga el llenguatge del poble, els que no han sortit mai del poble es pensen que tothom parla igual. Un treballador de d’obres públiques diu perdoni que intervingui, però a la meva cunyada a Llambilles li van donar un remei que va ser oli en un llum, quin? donç miri cal agafar polpa de cassia fistula, oli rosat, oli d’ametlles dolçes, tot a parts iguales,, i fins que totes tres  quedin ben barrejades fins que el liniment que surti s´apliqui al dit del peu.

Vaig quedar sorprès de la quantitat de  remeis que sap la gent, jo d’entrada mai havia sentit a parlar d’oli rosat ni d’aquesta planta cassia fistula, de tot s’apren. De totes maneres jo li vaig demanar anàlisis d’àcid úric i li vaig donar colchicina i indometacina fins que cedís el dolor.
Que més, doctor, aquest no li dirà però ve perquè li varen cardar un susto al Bosc i està espantat i a més te cucs, l’home fa dies que no tira i no vol sortir de casa; a veure si te algun remei per ell ? Els cucs els eliminarem amb Mebendazol amb una dosi única, però el susto costarà mes.

Pared de Can Tura, on es poden veure molt diferents tipus de pedra en la seva construcció.

Era vigília de Cinquagesma, festa major de Sant Feliu de Pallerols, el Sr. Puigverd no hi era, va arribar una mare amb un noia d’uns 24 anys. Que li passa a aquesta jove tant trempada ?, la mare contesta – Tots els de casa pensem que te les defenses baixes, els nostres parents de Sta. Pau pensen igual i la nostra veïna també diu que aquesta noia te les defenses baixes, cada dos per tres te angines, refredats, sinusitis, mal d’orella, etc…  Be, em dic jo i com ho saben ? home doctor no cal ser massa llest per veure-ho. Donç jo sóc un pobre metge de poble i no se veure així pel damunt si aquesta jove, que d’entrada la veig sana , te les defenses baixes. Sense donar-li més voltes li farem anàlisis i ja veurem. La mare,  – jo se que hi ha  gent que els hi donen un parell de mesos  d´Inmunoferon càpsules i després una novena de  Ginkgo Biloba i els ha anat molt be. Ja en parlarem. Ara no li dona res ?  -miri d’entrada farem uns dies de d’un complexe vitamínic  .

Doctor afanyis que plou molt i em de marxar. De totes maneres la gent de la barra augmentava, tot i ser tard, això de la consulta donava per molt. Un home que vivia sol camí de la Canova, va dir a casa m’han dit que aquest color groc que tinc de la pell i als ulls,  serà que tinc el fel sobreeixit.  Home es possible, quants dies fa que està així, donç dos setmanes i perquè ha tardat tant en dir-mo ? – miri, un home de Sant Ferriol,, em va recomanar un remei molt bo que la seva mare el feia servir : Cal prendre un got d’aigua de romaní en dejú cada dia i vaja segur. Ho has provat, sí ! donç continues amb el color de la icterícia, o sigui que no ha funciona. Et derivo a un especialista del fetge urgent, moltes gràcies.
En la meva llarga vida de metge de poble, he après el nom de moltes herbes remeieres que feien servir les avies dels masos des de temps immemorials, i el curiós del cas que encara es fan servir, per exemple un home que s’havia donat un bon cop a la cara anterior de la cama on hi ha poca carn i fa molt d mal, em diu que si posa oli de cop, o també herba de sant Joan, o hiperic i que sempre li va be. El visito i em sembla que no es res més que un cop i prou. Segueixi amb el seu remei. Jo n’havia vist a la Baixa Segarra a la vora dels camins, però mai a casa n’haviam fet un ungüent.

També des de petit a Lleida, sabia de memoria l’Herba Caixalera , en castella BELEÑO i el nom oficial HYOSCYAMUS NIGER, tambe existeix  l’ Albus, però al meu poble no se’n fa.

Recordo que el pare (a.c.s.) de la grana de les càpsules dites » Barrets de Capellà » les feia bullir i davant d’un mal de queixal, els bafos d’aquestes llavors li milloraven el dolor del queixal.
De la meva joventut, recordo que entre tots els de casa, la padrina, el pare, la mare, sortien a l’ ús plantes que curaven com : Agram, que es diürètica, Cirerer de pastor, com a tónic cardiac, Espígul, com a astringent, Àrnica per les contusions i caigudes, Julivert  l’arrel es estimulant, Magraner: Púnica Granatum, les flors son astringents, a més és antihelmintica, efectiva contra la Solitària (Tenia) i els cucs, Aubí com expectorant, Card o Penical per la curació de les llagues de les caballeries, Ginebre del qual es fa la ginebra o gin, Herba prima , amb infusió com a diuretica i dissolvent de càlculs renals, Sàlvia, les seves fulles son astringents, Malví : Althaea Officinalis, xarop contra la tos, Olm, de l’escorza fresca s’obte un múcilag per suavitzar les irritacions de la pell i mucoses, Orenga, Pi, Corretjola ( Polygonum Aviculare ) Es depurativa, calma la set, es astringent i antihemorragica, especialment indicada per la orina sanguinolenta, Esbarzer com astringent, Creixems ( Nasturtium Officinale es considerada com antiescorbutica, depurativa i diurética ) Romaní, Sajolida, Ruda,  Vesc : Viscum Album, que tothom coneix del Nadal i el Timó o Farigola molt estès a la baixa Segarra

 

Estava acabant la consulta i de cop arriben uns d’un mas de Sant Aniol que havien anat a passar el dia a marina i vet aquí que el noi s’havia clavat pues d’eriç al taló ili feien molt de mal.  Siguen metge de Sant Martí Sapresa, vaig escoltar una dona molt gran i em va dir que per curar aquestes punxes calia posar-hi Ungüent de Trementina cada  12 hores i que aniria be. Vaig aprofitar per receptar-li i va anar be. Anys més tard vaig saber que de Trementina ni havia de moltes classes com la de Chio, de la Meca, de Bourdeos, d’ Estrasburg , de Venècia, del Canadà, etc….
Realment al no haver estudiat la farmacologia de les plantes, doncs sempre els hi he tingut un gran respecte i he fet servir substàncies ja comercialitzades a la farmàcia. Si, he fet servir durant el meu exercici de la medicina, formules magistrals com la següent, que encara que no sigui meva, us la poso. La vaig trobar dins d’un llibre de medicina de 1878.

Per acabar si posar-vos una formules actuals del meu us , com , pel Herpes Zòster:

Mentol crist 1% 
Hidrocortisona acetat 0,2%
Glicerina 15 g.
Aigua de Roses 15 g.

i una per la pruïja :

Acid Salicílic…………….. …..3 grs
Acid Tartàric…………………..3 grs
Midó…………………………….20 grs
Glicerolat de midó……….100 grs

Com tots vostès que hagin arribat fins aqui, han pogut contemplar que aquella » consulta «, on cadascú deia la seva, opinions estrafalaries,  comparació de l’estat de salut dels assistents, tothom la seva malaltia era pitjor, ningú es posava d’acord, allò era un vertader PSICODRAMA, i no em quedo curt.

Només em queda una gran gratitud a tota la família de Can Tura de Sant Aniol de Finestres que des del meu nomenament  com a Metge de Les Planes d’Hostòles i Sant Aniol, sempre vaig ser acollit amb la més gran cordialitat, jo i tota la meva família. Mil gràcies per tant. Les visites de metge a la sala del bar , van ser úniques,vam començar per fer receptes i vam acabar solucionant problemes de la gent. Curiosament mai ningú es va queixar de falta d’intimitat, el servei a les persones superava la normativa, quines coses Déu meu !!!!  He de dir que al vostre costat vaig ser molt feliç, Ep ! també al costat de tots els veïns de Sant Aniol i Sant Esteve de Llémena. Per acabar sempre tindré present la vostra hospitalitat, l’altruïsme i la bondat d’ aquesta casa.

Una abraçada Pepe i Nati.

Pep

UN DINAR MOLT ENTRANYABLE AL MAS EL SIUBES DE LES PLANES D’HOSTOLES

Ahir divendres, el pintor i amic Benet Sarsanedas, em va convidar a dinar al mas El Siubés, propietat del seu germà gran, que el va comprar i l’ha restaurat , deixant-lo tal com era, un mas important de la Catalunya Vella. Aquest mas havia sigut propietat del Sr. Pere Sacrest pare de la Sra. Gloria Sacrest Recolons, el qual poseïa immenses propietats a la vall de Sant Aniol de Finestres, les Encies i Les Planes d’Hostoles on hi tenien i encara tenen una fàbrica de fil que es diu Filats Dusol; també hi tenia una casa modernista, a la qual jo havia visitat cada dissabte a la Sra. Gloria, durant 9 anys.

Era una persona d’una gran cultura, empàtica, acollidora, elegant per damunt de tot, amb un «saboir faire» excepcional, que la feia única, e irrepetible, tenia l’atractiu personal de les persones que han viscut un món cultíssim i han viatjat fora de les nostres fronteres. Qui no la recorda com una bellíssima persona plena de bondat i senzillesa ?

Amb la Sra. Gloria Sacrest Recolons, el dia del meu comiat  del poble de Les Planes d’Hostòles

Duran una bona temporada havia dissenyat moda per Bernar Perris de Paris, tenia molt de gust. S’interessava i sempre feia honor al convidat o a l’amic que l’anava a visitar, quan jo hi anava tenia el do de fer-me sentir important, poques vegades parlava d’ella i sí, et podia preguntar durant dos hores seguides sobre la meva vida de metge a les Planes, sempre volia que valorés els tractaments que li feia el seu metge de Barcelona Dr. Sans Sabrafen, eminent metge, les novetats dels avenços mèdics, les novetats que passava durant la setmana, noves exposicions de pintura d’Olot, que feia la gent de Can Tura, donç també aquest mas de Sant Aniol havia sigut propietat del seu pare Pere Sacrest i Dusol, que just olorar-se que el carbó anava de baixa per l’aparició del gas ciutat, es va vendre tota la inmensa propietat.

Casa de la Sra. Gloria Sacrest Recolons.

Per ampliar i capir coneixaments sobre aquest gran industrial que el Sr. Frederic Rahola propieitari del Suplemento Literario Ilustrado » EL AUTONOMISTA «, mes d’octubre de 1911, parlava de les tres qualitats del Sr. Sacrest: actividad, rectitud i afabilidad: Sencillo y bondadoso.
La Sra. Gloria sempre recordava de jove les anades a la matança del porc al más del seu pare El Siubès; en aquell temps hi vivien masovers tot l’any i tenien cura de tota la propietat amb 230 hectàrees de bosc, quasi res. Feien una festassa.

Hi anaven tota la família i amistats, evidentment la matança la feien els masovers. També m’explicava que el seu pare era molt amic de l’escriptor Josep Pla i que quan anava a per Anglaterra o algun altre viatge per Europa se l’ enduia; en Pla ho ha deixat escrit en el seu llibre  Un petit món del pirineu, on explica abastament com era la persona del Sr. Pere Sacrest i de tota l’activitat tèxtil i de gran propietari de Barcelona i de la Garrotxa.

Mapa fet a Paris per P.Placide. Ingénieur geographique. 1792

 

La Sra. Gloria em va explicar que quan era jove va ser padrina de la Campana de Sant Martí del Canigó, amb l’assitencia del Bisbe de Perpinyà Monsenyor  Juli Carsalade du Pont (1932), restabli l’ensenyament del Catecisme i la predicació en català. Organitzà els Jocs Florals del 1902; comprà les ruïnes de Sant Martí del Canigó i també adquirí Sant Miquel de Cuixà. Amb raó porta el titol de Bisbe dels Catalans. 



L’Autonomista encapçalava la portada amb el titol LA CAMPANA DEL CANIGO, i la fotografia d’una Senyoreta Gloria Sacrest Recolons com a Reina de les festes del Canigó. En el maeix article li dedicaven diferents poemes  com aquest :

MISSENYORA GLORIA SACREST


Missenyora Pavordesa,
glòria i carn feta ametller,
que teniu la cara encesa,
com mimosa pel febrer,
i sou Reina i Majorala,
de les valls del Canigó,
rutllant,  excelsa gala,
vostre esguard fatilladó.
Be us escau ésser Publilla
de Griselda i Flordeneu
amb la gràcia que us abilla
i l’encís que rumbegeu.
            Josep Mª  de Puig Surós

En aquesta diada encara li van dedicar altres poemes fets pels senyors Carles Grandó, Mossèn Bartomeu Barceló i Carles .
Ah ! la campana que es va retornar, es deia LA MARTINA,  que va estar desterrada durant un segle i mig a Olot.
La Sra. Gloria Sacrest era una persona molt amiga dels seus amics, gairebé cada cap de setmana, tenia hostes, la seva hospitalitat era molt gran, tots els seus amics se sentien com a casa, segons tantes vegades m’ho havien dit a mi. Eren rebuts amb la més gran cordialitat. Jo durant tants anys havia conegut al seu costat molta gent, entre altres a la seva institutriu, una bellisima persona, molt fina, super educada, tendra, s’interessava per tot, elegant, tenia pànic a les seves preguntes que en feia a la vora de la llar i davant de tots els convidats. calia anar en compta i ser asenyat en les explicacions, es deia Montserrat Garriga, era una persona meravellosa, catedràtica d’anglès i poseïa una gran cultura, segon em vaig assebentar el seu pare era adbocat, va ser un dels fundadors de Nestlé a Espanya.
A l’hivern de 1983 vaig coneixer  als germans Mir, Carlos (alt) i en Pedro (baix) també d’una gran cultura, en Pedro parlava anglès, francès, italià, rus, i portuguès; aquests germans eren a més molt entesos en òpera i em música clàsica,  també eren socis  d’una important empresa tèxtil que és deia  Viuda Tolrà,  que feien els millors » popelines » per a camises d’España.



Per les festes de Nadal , després del concert que cada any digiria mossèn Frederic Pujol, a l’ésglesia parroquial de Les Planes d’Hòstoles, per motius de salut, vaig ser demanat per la Sra. Glòria per atendre al Sr. Joaquin Castella, que després d’un ingrés rapidíssim a una clínica particular de Barcelona fou èxitus abans de fi d’any, m’hagués agradat molt coneixel , se’l veia un home amb molta cultura i afable.
Un dissabte de tardor, la Maria, majordoma de la Sra. Sacrest, em va telefonar que la senyora em volia veure; i tant aviat com vaig poguer hi vaig anar; estava acompanyada de dos senyors era un banquer francès que és deia Thierry Vernes, propietari de la Banca Vernes de França , tant acaudalat com els germans Rotchild, acompanyat d’un altre senyor amic seu molt alt i més gras , que va morir fa uns 4 anys aproximadament es deia Guy Schuster, nebot del famós Cardenal Schuster. Amb gran sorpresa meva, el Senyor Thierry Vernes ens va convidar a la Sra. Glòria i a mi,  a anar a passar un mes a la seva casa de Paris, que ho compartiriem amb uns 15 dies a l’altra casa que poseïa a Suïssa. Evidentment vaig dir que no; sempre m’ha sabut greu, però com diuen en castella » al hecho pecho «. Ara , 26 anys després hagués dit que sí.

No recordo quan va ser, però també un cap de setmana vaig coneixer a un amic del Sr. Tarradelllas que es deia  Manuel Ortinez, una persona elegantíssima i amb molta finura, educació, vaja tot un gentelmen. Anys a venir va escriure el llibre Una vida entre burgesos, que ben mirat són les seves memòries.La Sra. Glòria me’l va presentar com un home d’esquerres.
No mès tard, vaig conèixer en Joan Casanellas i la seva esposa.  El Sr. Casanellas va ser molt important dins Esquerre Republicana, va estar exiliat a Franca i Mèxic on tenia el Banc de la Propietat ; el règim franquista no el deixava tornar a España. També venia sovint per la casa dela Sra. Glòria el periodista Carles Sentís oncle de la  guapa Silvia Casablancas, a la que el net de l’Aga Kan li va proposar en matrimoni i ella no va acceptar.

Una tardor, asseguts aprop d’una sauna que la Sra. Glòria tenia aprop de la capella, en mig del jardí, i que el seu pare l’havia convertida en una petita vivenda, molt coquetona i acollidora;  vaig conèixer el joier Roca del passeig de Gràcia que és deia Rogelio, aquesta joieria més tard va ser venuda als joiers Tous de Manresa. Vull agraïr a l’amic CH.M.S l’ajut a fer memòria.
Trobant-me en el mas que tantes vegades n’havia sentit parlar a la gent de les Planes d’Hostòles i de Les Encies i a la propia Sra. Glòria Sacrest; ella recordava sovint que amb els seus pares anaven al mas Siubès a fer la matança del porc, deia que era una festassa per la seva familia i que el seu pare sempre portava convidats i passaven un dia esplèndid, disfrutaven de tot el que suposava la matança, de la llarga sobretaula, de l’entorn del mas, que puc dir que és únic i guardava tots aquests records en el seu cor de noia jove o joveníssima.

Tornant al Siubés, només d’arribar m’esperava el meu amic en Benet Sarsanedas, pintor consolidat a Barcelona i que a tots els de casa ens te el cor robat per la seva pintura impressionista ens agrada molt, es tot un artista. El conec des que vaig ser metge d’Anglès, junt amb en Jaume Selga propietari de la Fonda del seu nom, de vegades, als vespres per trencar la rutina del dia anàvem a Rupit a sopar a casa seva, on la seva esposa sempre ens atenia amb la més gran cordialitat. Un altre dia us parlaré de la vida de la Fonda Selga , i de la Sra. Amparo mare de’n Jaume Selga, tot un món aquesta fonda, aquí vaig conèixer en Joan Palau i Pla (a.c.s)
(traducció del meu amic Ramón Gefaell: Tu que vens a compartir la nostra lluny rossa, benvingut (Hola), però si la vols compartir per molt de temps…..?….que amb el teu cor no aporta res del món…
…. el que diuen les gents)

Vam dinar en un menjador petitet reservat, que hi tocava el sol, i si estava d’allò més be. Vam fer un bon dinar, uns caragols de primera, bonissims. Vam parlar de moltes coses, vam parlar de la nostra amistat de 30 anys, quasi res. Vam parlar de la última exposició de pintura que va fer a Sant Cugat del Vallès, de la seva estada al seminari, del qual guarda molt bons records, en parla molt be, i te amics d’aquell temps en Valenti Miserachs, que es organista de Santa Maria la Maggiore, en Rouaix, que no sabia que era capellà, si, havia estudiat català amb les seves famoses fitxes a la biblioteca pública ARUS del passeig de Sant Joan de Barcelona, ho recordo com si fos avui i el primer llibre que vaig llegir es diu Didac, Berta i la màquina de lliga boira, d’Emili Teixidor.

Vam continuar recordant les múltiples tardes al seu estudi del carrer d’Amargós de Barcelona i l’anada fa pocs dies amb el meu fill Lluís, que va quedà bocabadat quan li va regalar una obra seva i a més li va deixar escollir entre moltes, em va dir que un dia també ni regalaria una a l’Oriol, que estigui tranquil.

 

La vista que d’aqui es veu es esplèndida, espectacular, mai havia imaginat un campanar de Les Encies tant majestuós, i veure alla avall el poble de Les Planes i el Far i pel darrera es veu Granollers de Rocacorba i el propi Rocacorba. Un aire fresquet donava tot el romanticisme del món a aquell indret únic, el germà ens va convidar al dinar. Molt agraïts.

 

Al mostrador del bar m’he endut una grata sorpresa he vist propaganda de L’Hotel Can Garay de Les Planes d’Hostoles, jo vaig ser el metge dels pares d’aquest propietaris actuals, encara guardo una bonica carta d’ells, una joia d’avis, tot uns senyors, va ser un plaer ser el seu metge i amic.

i ara el revers de la única carta que em queda del matrimoni de Gan Garay de Les Planes d’Hostoles.

Per acabar ens vam despedir amb els dos germans Sarsanedas.

 De tornada cap a Cornellà del Terri vaig passar per Can Tura a saludar a en Pepe (Josep Serra i Plantés), el seu pare era fill de Mieras i  la seva mare era filla de can Plantés de Falgons ; la seva esposa Nati filla del poble de Sant Aniol i també la seva germana Dolça convalescent de la seva malaltia. No podia passar de llarg, donç durant 8 anys em van mimar, quan els dilluns anava a passar visita a Sant Esteve de Llémena, que era on hi havia l’ajuntament de Sant Aniol i per la gent de Sant Aniol, els de Can Tura em deixàvem la taula quadrada que hi ha quan s’entra al bar a l’esquerre i que te el sostre ple de pernils. Aquí feia la consulta, venien de can Font, del Castell, el Clusells, Can Riera, Cal Sastre que feien d’Hostal,  Can Plantés ( feien de barberia), Estanyol, La Faja, La Granada, El Llor (parents de cal Sastre) en Pere de  Costabella,  en  Lluís de Gustins, Gustins era un petit veïnat amb una capella, Can Bosch aprop de can Font, Conques i el Subiràs .
Aqui va un retrat meu del primer any que vaig ser nomenat metge de Les Planes d’Hostòles i Sant Aniol de Finestres.

Segons m’havia explicat el pare del Pepe a Sant Aniol hi havia hagut 90 masos oberts; ara en deuen quedar 7 o 8. El vell Tura, sempre el recordo a la vora del foc i allí feiem les llargues  xerrades sobre el que havia estat la seva vida. Encantador, donava bo d’escoltar.

Vista de Sant Aniol de Finestres feta l’any 1991

Sempre voltava per Can Tura el Sr. Puigvert de Sant Feliu de Pallerols que era el propietari del mas el  Castell, i tenia una fàbrica d’embotits a Sant Feliu de Pallarols, home fidel a les tardes a Can Tura, gran conversador i sabia un niu d’històries, estava molt orgullós dels seus fills.  No puc passar per alt al Sr. Terri, la seva esposa i la seva filla que durant molts anys els caps de setmana eren assidus a Can Tura, fins i tot ajudaven al menjador a servir taula a en Pepe. El Sr. Terri era encantador, bon conversador i d’una gran bonhomia; feia unes construccions meravelloses amb cromets troquelats antiquíssims, el resultat eren  uns » collages»del tot romàntics, com molt infantils, sempre molt bonics, a mi em transportava a records de la meva infància. Contemplant-los també si podia intuïr poesia, i més coses. El Sr. Terri a més sabia escriure i feia poemes com el que em va dedicar, el dia del meu comiat com a metge de Sant Aniol de Finestres. Em plau fer-lo públic i posar-vos-el, perquè vostès puguin gaudir de la finura d’aquest artista. Penso que estava afincat a Mataró.

També era present, mati, tarda i nit el Sr. Montaner propietari de la finca La Tayeda, S.A., on temps a venir es van fer tres perforacions de l’ actual aigua de Sant Aniol de Finestres, que més tard el Sr. Montaner s’ho va vendre a l’adbocat  Sr. Capdevila d’Olot i un altre soci , no se si el Sr. Feliu de Cendra.
En Josep Pla en parla llargament de la familia Tura, sobretot del vell Tura que deia que era un bon reclam per un restaurant, perquè era un gotós recalcitrant, això volia dir que es menjava be. Imprescindible llegir el seu llibre Un petit món del Pirineu. d’Edicions Destino. Obra completa. Volum XXVII. ;  jo  el vaig coneixer i tractar llargament, home acollidor, respectuós, recte, la seva paraula anava a missa,  per damunt de tot,  sabia escoltar i era  generós com a marca de la casa (e.p.d). Tots es van alegrar molt de veurem i jo també, la generositat de’n Pepe no te límits amb propis i estranys, des de sempre;  els seus pares ja eren així, mentre parlava amb ell, va regalar 6 gelats a uns nens que voltaven per fora de la casa.

Gegants de Les Planes d’Hostòles:  en Quel del Carro, Francesc Florentina, Pep Canova, Peric del Cos i Lluís Xiconic.

Ara que estem contemplant la entranyable foto amb els gegants de les Planes, em ve molt de gust publicar un tarjetó anunciant una pel.licula que es projectava al cinema Caseta, Domingo 6 de Febrero de 1949 a las 4. La veritat es que us parlo d’una data en la qual jo encara no havia nascut, o sigui que tot el que us diré ho he sentit durant els llargs anys de ser metge de Les Planes d’Hòstoles.

 

La veritat es que no se com va venir a parar a les meves mans aquest tarjetó tant entranyable com anunciant la pel.licula El  Hombre de Hierro. A la meva edad ja puc dir que s´c un fan de les pel.licules de l’oest.

Aquest cinema, mai el vaig veure funcionar, però si que me’n havien parlat. Havia sentit que el cine de la caseta l’havia portat en Miquel de cala Seca i la seva esposa Colometa, pot ser que no fos aquest any , però algo de cert deu tenir el que dic !. Després havia sentit parlar que el bar l’havia portat en Juan Usan (a.c.s.)  amb les seves filles ( la Juanita, la Teresa, la Conxita i la Maria. A tota la familia vaig tenir el gust i l’honor de tractar. La Maria practicament no m’enrecordo.
Segur que aquell any 1949 tenir cinema al poble era impressionant i segur que va tenir molt d’èxit.
Tornant a parlar de Can Tura, en Pepe pels amics o Josep Serra Plantés també pels amics, coneguts i per hisenda. Al acomiadar-nos, em va dir que ens esperava a tota la familia a dinar un diumenge. Vaig marxar com sempre amb aigua de Sant Aniol , diferents guisats de la casa i una forta abraçada d’en Pepe.
Sempre  tornarem, en aquesta casa de pagès que fa menjars. Aqui hi vaig coneixer molta gent no sols de la Garrotxa sinó de tota la província. Havia vist més d’una vegada enganxar un dinar amb el berenar i fins i tot la mateixa gent quedar-se a sopar.
M’oblidava d’una cosa, que es curiosa, al germà del Benet Sarsanedas el vaig conèixer a Can Tura, en Pepe me’l va presentar. Quines coses Déu meu ?

 

 

Aquest es el xalet que tenia el Sr. Pere Sacrest Dusol a Les Planes d’Hostoles, en el qual vaig anar cada dissabte sense faltar-ne cap durant vuit anys, a visitar a la Sra. Gloria Sacrest Recolons i els seus convidats com el Sr. Joaquin Castella molt expert en música i membre del cercle del Liceu, que tenia un dels primers negocis de records pels turistes a Lloret de Mar.
No puc deixar de parlar del mas el Siubès, sense dir, que fa , molts anys a Can Tura de Sant Aniol de Finestres, en Pepe em va presentar al germà d’en Benet Sarsanedas, quan tot just que començava a restarurar el mas Siubès, donç aqui va una foto d’aquell moment.

En aquest mateix racó, fa 22 anys vaig deixar de passar visita a la gent de Sant Aniol de Finestres.
El president Pujol, en una visita oficial al Municipi de Sant Aniol de Finestres, en concret per inaguar les aigües de Sant Esteve de Llemena, deia ser l’any 1990. En Paco Malagrida com alcalde i l’acompanyaven en Joan Colomer, en Francesc Romeu, en Joaquim Batlle, en Miquel Pont, l’Angel Torrent, en Pere Oliveras i penso que també hi anarva en Jaume Boix i en Juan Varderi i no se si en Florenci Torrent ? podria ser que si, però els anys ho esborren tot.

 

El president Pujol, gran coneixador de la comarca, em feia preguntes que em posava en perill la meva memòria. Es va interessar per la salut de la gent d’aquell partit mèdic i tot seguit, em va prenguntà,  si m’havia banyat al sallent del Molí dels Murris ? Be, honradament li vaig dir que no !, ell em va respondre ho haria de probar jo i la Marta quan eram joves hi feiem acampades. Per cert que fa en Claudi de la Pruenca ? i els de Fontanils com estan ? i els de la Clota ? qui porta la fonda de les Encies ? Quantes fonts coneix d’aquesta contrada, nomes li vaig dir : Les Fontiques, la de les Encies, la de la Pruenca, Sant Pelegri , La Canova, la de la Clota; ell me’n va dir algunes més. Coneix la Barroca, can Terme , el Llapart ? Si les conec, em va dir vostè és un home afortunat; aquests indrets són un tresort. Jo de petit ja els coneixia tots.

Un plaer parlar amb aquest president, va demostrar un gran coneixament de la terra. Aquest home realment coneix el pais, de petit deia ser boi-scut segur.
Sempre estaré agraït a la familia del Pepe i la Nati (Can Tura).  A l’acomiadar-me definitivament, en Pepe em va regalar un oli del gran artista Font Mateu,  que és una bonica vista , del mas Can Tura , el qual jo tantes vegades havia vist i viscut. Puc dir que no hi falta res, del que jo vaig viure, tots i cadascuns dels elements que jo i vostès vam viure durant molts anys. En Pepe i la Nati i han posat el seu segell inconfundible i únic. Sant Aniol es maco, fins i tot amb plena tempesta, amb trons i llamps.

 

Encara un record més per la gent que visitva al bar de Can Tura : Recordo que venia en LLuis de Bustins, del Castell ( l´Antoni, en Miquel i la Rosita ), De  Costabella ,  ( La Maria Torra, en Pere Torra i en Pere pare ) El mas era propietat del Dr.Candi Agusti i Trilla, fill d’Olot (1920), a Olot hi tenia una Clínica Odontològica AGUSTIN  (MÉDICOS-DENTISTAS) del c/ Sant Rafel 19.  que vivia al mas Castabella, sota el santuari de Sta. Maria de Finestres i es cuidava de Sant Aniol de Finestres com a metge d’ A.P.D (1943). va morir l’any 1963 . La Nati de Can Tura se’n recorda molt be, perquè ella era petita i esva luxar els ossos del turmell i la varen pujar al mas Costabella i recordaque el Dr. Candi li va posar una férula. Ara el mas continua sent de la familia d’Olot.
Les Planes Hostòles, després va venir el Dr. Salvador Oliveras i Ayats, fill del mas Morató  (Árgelaguer), poble de la meva mare Isabel Vila Gallostra (a.c.s.). va estar a Les Planes d’Hostoles tota la vida 42 anys. De la Talleda (Joan Serra i la Montserrat) de can Font els avis Narcis i Marina,Asumpcio,Joan i Jaume (ac..s.), Can Bassols, Can Sala en Miquel Batlle i l’Anna Massegur, a Can Tura recordo l’avi Andreu Serra, l’oncle Miquel la Maria Plantes Icart (a.c.s.) filla de Can Plantés de Falgons, la Nati, en Josep Serra ( en Pepe pels amics )Cal Satre en Joaquim Batlle i la Conxita Encesa, Cal Plantés (Barberia) en Joan Guardiola Saubi fill de Costabella, can Riera : en Tomas, la Maria i la Dolça tots (a.c.s.) i també vaig atendre cents de passavolants i forasters ,desconeguts o coneguts pels de Can Tura, allò era un ambient mig familiar o familiar per tots els que voltaven per can Tura i per la vall de La LLemnena, per cert molt petitona, i el que recordaré sempre son les tempestes assegut a Can Tura, al ser un home de secà, estimo tot el que està relacionat amb l’aigua, al meu poble de l’Urgell tot son cisternes i basses i algun pou però aquests son del segle passat. També em tenia el cor robat el petit traste que es deia  ariet  dissenyat pel ferrer Francesc Valenti de la plaça de Sant Esteve de Llemena per pujar aigua del riu cap a la casa , tant pel bestiar com per altres serveis. La seva particularitat residia en que no parava de pujar aigua i més aigua. L’Ariet, és un aparell que funciona a base d’un salt d’aigua, i que necessita vuit litres per a pujar-ne un.
Recordo anar a visitar a la casa de colònies Can Mitjana, plena de infants de provincies, també anava a visitar infants malalts a la casa de colònies La Rectoria de Sant Aniol de Finestres any 1988. Que per cert no tot eren flors i violes en la vida al camp;  aquest any hi ha haver una brot de gastroenteritis, que em va dur molta feina, però que va tenir un final feliç, amb inmillorable informe dels serveis territorials de Sanitat. Parlant de Sanitat o salut pública encara recordo els analisis que feiem als pous de: Ca l’Anna, pou del Sr. Valentí, pou del taller de’n Jaume Boix, també el pou de Can Boix, pou de Can Creu, Ca l’Hosta, Cal Cabrit, el pou de Can Badruna o Vedruna ?… i d’altres que no em recordo,  tots de Sant Estve de Llemena. Les discusions amb els propietaris eren freqüents, però amb bona voluntat sempre tiravem endavant.
L’any 1990 , o sigui l’any abans de marxar de metge cap a Cornellà del Terri el Sr. Montaner (a.c.s.) en va ensenyar els analisis de la tercera perforació de la Tayeda : Recordo que una analitica del laboratori OLIVER RODÉS , deia : » Se ha  comprobado la ausencia de metales tòxicos y no se han observado indicios de posible  contaminacion  inorgánica ni orgánica » .

L’home que tragina el carretó carregat d’userda es l’oncle Miquel (a.c.s.)

Vaig pensar que seria una aigua exel.lent pel consum humà. Aquesta aigua era tot un tresor i encara ho segueix sent, i la seva fama s’ha extès per arreu.
Anècdota molt especial:
Ahir tot visitant un pacient diabètic, al fer-li la exploració protocolaria: cor, vascular, tensió arterial, …. etc: al explorar-li la sensibilitat vibratòria, amb el diapasó que evidentment el vaig fer vibrar com Déu mana i a l’apoiar-lo a la última falange del dit gros del peu, li vaig – vosté que sent ? després de pensar-ho em contestà » UN LA SOSTINGUT » al veure la meva cara dubtosa afegi, be diguem que un  » SI BEMOL «, i jo sense poguer aguantar més em vaig posar a riure, però no jo sol, sinó també la infermera , una jove metgesa que havia aprobat el MIR, o sigui que la millor anècdota del dia; quines coses Déu meu ?, jo amb menys em conformava.  Quan me’ n recordo ric sol.

Adéu-siau.

Pep.