Entradas con la etiqueta: bellaterra

L´EXTRAORDINÀRIA MISSIÓ DEL DOLOR

Aquesta lliço magistral que ens dona el volgut professor Dr. Miquel Fabré en el seguent article, es la que mai em van donar a la facultat de medicina, tot i  agradar-me molt la fisiologia i tenir una exel.lent nota d’anatomia humana II, ha sigut a aquestes alçades de la vida (68) que me sumergit en la psicofisiologia del Dolor . Tot s’ha de dir que ambdós venin d’una exel.lent formació en bioquimica, histologia, fisiologia i anatomia i vam creixer i disfrutar amb noms com Andreas Vesalius amb el seu llibre De Humanis Corporis Fábrica, Librem Septem,  amb Giambattista Morgagni amb el seu llibre Desedibus, més d’una vegada havia desitjat que algún metge al final de la seva vida em regalés el De Humanis, que era molt demanar, encara que fos en facsimil  o anar un diumenge al mercat de Sant Antoni a visitar algun anticuari amb la inocencia de trobar-lo o que algun amic me’l portés del Marché aux Puces de Paris, que son Els Encants parisins,  més endavant també ens va seduir i portar de bòlid  René Théophile Laennec, que culminà amb la invenció de l’ estetoscopi, el primer  instrument per a explorar l’aparell cardiorespiratori  dels pacients.



 El món de Rudolf Virchow ens va captivar amb la seva obra Cellularpathologie.
En fi tot ens emocionava, i lluitavem per que totes les asignatures fossin importants; sempre n’hi havia de preferides, jo encara somio que no tinc aprobada la Farmacologia Clínica !!! .


Aquesta lliçó, que suara publico, està exposada no solsament per a metges, sinó per tota mena de llicenciatures o diplomatures, també la fem a ma perquè els curiosos, els savis, els estudiosos,  els intelectuals, els bretols inocents  i en general tothom que tingui us de raó  i puguin capir dins el seu cervell tota aquesta fastuosa presentació dels intringulis de les cinc menes de  receptors sensorials, adaptats a unes concretes categories energètiques, i puguin fruir durant l’estona que duri la seva lectura i posterior record.  Que gaudeixin d’aquesta magistral lliçó.


PSICOFISIOLOGIA DEL DOLOR.
 Dr. Miquel Fabré.
» S’ acaba de ser jove quan es comprenc que expressar un dolor ho deixa tot igual «. 
Cesare Pavese
Apunts d’Anatomia sobre els parells cranials.

Una de les quiditats més notòries i evidents de la vida, i per aquesta mateixa condició palmària i palesa menys comentada i més oblidada en la seva obvietat, és que la vida és una interrelació constant i dinàmica enfront el medi extern i, per tant, la determinació d’un medi intern.
Podríem esmerçar tot l’espai concedit a aquest escoli, i no en va, a considerar i discutir les moltes derivacions que es poden contemplar de l’existència d’un medi intern dinàmic en la relació vital, però ens haurem de centrar en l’insòlit, no per poc freqüent, sentiment del dolor, i, encara, bandejant la explosió vital del planeta, des de l’expressió unicel·lular a totes les formes multi, refusarem tota observació fora de la nostra espècie (Homo sapiens sapiens) si no és per il·lustrar algun comentari.
El dolor acompleix una important tasca biològica, ens informa que quelcom del medi intern no es desenvolupa com hauria de fer-ho. A voltes, és el medi extern qui compromet la dinàmica tranquil·litat del medi intern, i llavors també el dolor satisfà l’esmentat tresc informatiu, en el cuca-amaga entre el medi intern i el medi extern podem entendre l’extraordinària missió del dolor.
Això és cert per al dolor denominat agut i, tanmateix, per una particular habilitat del nostre medi intern, a voltes una percepció d’un incident en el desenvolupament d’un afer en el medi extern i prou llunyà del nostre medi intern ens duu a l’experiència del dolor. I encara a una ressonància amb el dolor d’altri. Encara hem de considerar que el dolor també es desferma en una compressió determinada del món, el solem denominar pena, que seria l’expressió interna (física) d’un dolor psíquic o patiment. Hauríem de concloure que el dolor és una experiència íntima desitjable, en tant que protectora, i conformadora.
La sensació dolorosa aguda permet prendre consciència d’una agressió i desfermar, àdhuc per mecanismes reflexos, la reacció necessària i adient per a defugir l’escomesa. Tots però, el temem i l’eludim. El dolor és desagradable, molt. Sovint, és amargant com la cuixa-barba, i sempre és així, mai no és agradós ni dolç (la desitgebilitat morbosa del dolor ens fa pensar més en una desestructuració de la ment humana, i només humana). La resposta positivista a la pregunta de per què ha d’ésser desagradable una funció biològica tant útil, és perquè així li fem cas, i modifiquem la conducta en favor de reparar l’agressió. No estem del tot segurs de compartir aquesta explicació, i no ens entusiasma d’adherir-nos-hi.
Hem de distingir, arribats en aquest punt, entre nocicepció, percepció del nociu, i patiment. La capacitat de l’organisme de reconèixer i detectar un estímul noïble àvol o malsà, és la percepció dolorosa, la nocicepció, el dolor. El patiment, és la conducta emocional assumida per cada individu enfront del dolor.
És a dir, hem d’acceptar dos components essencials en l’experiència dolorosa dins de la percepció sensorial, l’un discriminatiu i l’altre, afectiu. Centrat en aquest marc conceptual, el neurofisiòleg abraça la consideració del component discriminatiu com la capacitat per a identificar qualsevol situació lesiva a l’àmbit dels teixits somàtics o viscerals, i poder-la localitzar en el temps i l’espai, tot captant-ne la intensitat. Tanmateix, és el component afectiu qui definirà la resposta emocional, demés l’avaluació del perill, i la conducta assumida.
Es considera, la percepció sensorial, com de mena especial i general. En el primer grup, en la mena especial, s’inclouen les sensibilitats destinades a l’aportació d’informació específica del medi extern, són, en la nostre espècie, l’audició, la visió, l’olfacció i la gustació. En la segona mena, la general, cal distingir entre la sensibilitat general superficial, esteroceptiva, i la profunda o propioceptiva.
La sensibilitat esteroceptiva capta els estímuls que actuen en la superfície cutània, i ens donarien la sensació tàctil (grossera o fina, informa del contacte), la tèrmica (encara que siguin categories físiques inacceptables, ens assabenta del fred i de la calor), i la dolorosa que ens aporta els estímuls nociceptius.
La sensibilitat profunda inclou la propioceptiva, que recull les sensacions que provenen dels òrgans profunds, ossos, articulacions, músculs i fàscies; i l’enteroceptiva dita també visceral. A part d’aquesta observació elemental, caldria tenir en compte altres modalitats molt més complexes i virtuts de la nostra sensibilitat tàctil que fóra interessant abordar (la grafoestèsia, l’esteognòsia…) però és més convenient emfasitzar i subratllar la distinció entre la sensibilitat protopàtica, poc subtil i l’epicrítica, fina i descriminada.
Qualsevol tipus de sensibilitat que considerem, requereix d’uns receptors específics intransferibles que captin els estímuls originals modulats per uns òrgans accessoris que facin assumible l’estímul. L’estructura d’un receptor i, la configuració i la forma de l’òrgan que l’acompanya determina la mena d’energia a la qual respondrà.
Centrats com estem en el dolor, això també és d’aquesta manera, per bé que a voltes no trobem els esmentats òrgans accessoris i parlem de terminacions lliures. Unes fibres nervioses duran el senyal rebut vers la medul·la, i unes vies ascendents el conduiran fins als centres supraespinals (més amunt de l’espina o medul·la) des d’on, per diversos esglaons de conducció, arribarà fins l’escorça cerebral, on, sembla, la sensació dolorosa es farà conscient, serà integrada com dolor i despertarà per compromís de les estructures límbiques el component afectiu i emocional del dolor.
Aquesta esquematització ens duria a considerar en primer lloc l’estudi dels receptors cutanis del dolor i els seus òrgans, per descriure després les fibres aferents primàries, l’organització de la banya posterior o sensitiva de la medul·la, els fascicles ascendents, els centres nerviosos superiors i el desés a les estructures emocionals, bastant celebrades darrerament. No podrem abordar-los tots, ni tant sols fer-ne una aproximació correcta per algun, mes, cum granum salis, i per a fer-nos càrrec de l’extrema complexitat del camp on ens aproximem comentarem:
Receptors.
L’ésser humà disposa, bàsicament de cinc menes de receptors sensorials adaptats a unes concretes categories energètiques. De primer considerem els termoreceptors que reconeixen canvis tèrmics, canvis que tot i no ser ben bé de tot certs són categoritzats intel·lectualment i afectiva, i per escàndol d’estudiants de física ens fan dir expressions com “tenir o agafar fred” i ens fan refusar la sopa de galets massa freda.
Els mecanoreceptors, qui reconeixen les deformacions mecàniques degudes a la pressió suportada per l’òrgan receptor o per les cèl·lules veïnes. A aquests receptors els hi devem el tacte i l’oïda.
Els quimioreceptors, responsables de les sensacions olfactòries i gustatives, però que també responen a nivells inaceptables, en més o en menys, en el pH de la sang o en la seva concentració de diòxid de carboni, o a canvis un tant sobtats en l’osmolaritat dels líquids extracel·lulars del nostre organisme (es podria encetar aquí una catilinària encesa, i no gens estèril, referida al medi intern de l’organisme humà oposat al medi intern de les cèl·lules que el componen.)
Receptors electromagnètics que albergats en un òrgan denominat ull tapissen, en la nostra espècie, el cantó més extern de la retina i, en captar els fotons que hi arriben, filtrats, destriats i rebotits pels elements òptics de l’ull, ens permeten la visió. Tanmateix els trobem, aquests receptor electromagnètics, constituint la part noble d’un nucli important al bell mig de l’encèfal on no arriba cap fotó, parlem de la glàndula pineal, que en la cara dorsal del diencèfal dels vertebrats posa a prova tota explicació de què fan un grapat de fotoreceptors on no hi arriba mai la llum. ( Hi ha cultures molt arcaiques, aprofundides en la tradició de la interpelació del home en el món, que han intuït la presencia d’aquestes cèl·lules sensibles a la llum, en zones fosques del més íntim del nostre sistema nerviós central, i parlen del tercer ull, i n’expliquen possibles funcions sense, però, haver-ne fet cap determinació histològica.)
Finalment els nocireceptors, els quals receptors són específics per a reconèixer el dany tissular, sigui aquest reversible, o irreversible, sigui quina sigui la naturalesa de la lesió en un teixit, física o química. Si hi ha injuria tissular, són aquesta mena de receptors els encarregats de localitzar-la i d’informar-ne, no solen enquibir-se en cap òrgan i sovint són anomenats terminacions lliures.
Els diferents receptors són sensible només a la naturalesa de l’energia per a la qual han estat concebuts: un quimioreceptor és absolutament insensible a la llum, no hi ha la possibilitat que un fotoreceptor s’estimuli per un canvi tèrmic. Nogensmenys, els nocireceptors no s’estimulen si el contacte no representa una possible imminent lesió o una lesió efectiva tissular.
Podrem observar ací la primera paradoxa (n’hi ha tantes!). Cada sensor respon amb una extraordinària precisió i sensibilitat a una sola categoria energètica, donant-ne el senyal convenient. Si l’estímul al que és sotmès el receptor depassa el límits entesos de seguretat, el senyal esdevé dolorós sense la intervenció dels nocireceptors, que serien els especialistes en les sensacions doloroses. Un crit, un soroll desmesurat és molest, dolorós a l’oïda per estímul excessiu dels fonoreceptors, que són receptors de canvis de pressions o mecanoreceptors. La visió directa del Sol és dolorosa per la informació que prové dels fotoreceptors retinians. Es poden advertir dues maneres de produir l’estímul dolorós al nivell més perifèric, pels receptors especialitats, o bé pel sobreestímul dels diferents receptors.
Una característica especial dels diferents receptors sensorials és que, després d’ésser estimulats durant un cert temps, s’adapten a l’estímul rebut, i se saturen en el seu mester, això fa que no tinguem contínuament la sensació del cinyell que ens estreny, o el coll de la camisa lacerant-nos la pell, i que després d’una estona en una habitació d’ambient carregat, puguem flairar una flor sense ofendre’ns per la sentor de l’aire. (Els hedonistes ho saben prou bé, en netejar-se les papil·les gustatives cada mos que fa tres o quatre amb un mesurat glop espirituós.)
Segona paradoxa, això exposat darrerament no és pas així pels nocireceptors, que no cedeixen fàcilment en els dolorosos anuncis. Aquests receptors no s’adapten, o ho fan molt lentament, ja fa una hora que m’he cremat i encara em fa tant de mal! Se’m dirà que el teixit està lesionat, i respondré que si, que ja fa una hora que ho sé, i l’avís de la lesió no minva. El compromís emocianal que aquest fet provoca ha de ser estudiat amb delicadesa, (sobretot perquè és el meu gran dolor somàtic). No ens pot passar gens inadvertit la extraordinària complexitat del que acabem de referir, i ens ha de corprendre la certesa que només som al primer graó, a la pell.
Fibres nervioses.
Els diferents estímuls originats en els nociceptors es transmet a la medul·la pels nervis perifèrics, que formen fibres de diferent diàmetre i, per tant, de diferent velocitat de conducció. Les fibres nervioses són els axons de les cèl·lules. Els axons són una part de cèl·lula nerviosa que s’estén des del seu cos i que constitueix la via per on els senyals poden viatjar lluny, tan lluny com que han d’arribar a la medul·la.
Aquestes fibres nervioses, parts acurades de les neurones, per aconseguir més grans velocitats de conducció dels estímuls presenten uns complicats embolcalls lipídics produïts per cel·lules diferents a la neurona, aquest embolcall anomenat beina mielínica que, nova antilogia, és en les seves mancances, en els punts en que la beina despulla l’axó, per on més gran velocitat de conducció adquireix el nervi (són els denominats nòduls de Ramvier.).
Sembla que la única funció dels nervis perifèrics és transportar l’avís de l’estímul, i en l’aspecte que això modularien és només la velocitat de conducció. No en podem tenir la certesa. Hi ha teòrics que sostenen que si la primera modulació de la sensació dolorosa s’esdevé en el receptor sensorial, el nervi transmissor també hi deu dir la seva. No es sosté en lloc. Ni a favor ni en contra.
Banya posterior de la medul·la.
Així que arriben les fibres a la medul·la, n’ingressen en la part posterior, on segueixen un model citoarquirectònic laminat que Rexed, en una comunicació ja clàssica, el 1952 va sistematitzar i numerar en la medul·la del gat dels estrats I al X, amb l’alternància de cèl·lules mielíniques amb les que no ho són. Hi ha però una certa contesa i polèmica desfermada pel fer de no correspondre’s les troballes neuroanatòmiques amb les respostes neurofisiològiques.
Es considera, en general, que la làmina I està constituïda per cèl·lules que responen tan sols a estimuls nociceptius i es correspondrien amb cèl·lules de la làmina III, l’orientació i distribució d’aquestes cèl·lules difereix molt d’una espècie a una altra.
En les diverses làmines es troben diferents tipus de neurones que responen a estímuls nocius distints: tèrmics, de pressió, cutanis superficials … no podem estendre’ns més en aquestes consideracions anatomo-fisiològiques, però si volem reiterar la seva importància en la modulació de la sensació dolorosa, i més encara en la variabilitat observada d’espècie a espècie i també d’individu a individu.
En els primats sembla que seria la làmina I d’orientació retrògrada, el principal punt d’origen del axons que constitueixen el sistema espinotalàmic un dels sistemes que ascendiran l’avís d’estímul fins el tàlem contralateral a la regió postero-lateral, tot i que unes cèl·lules es projecten també a la formació reticular del tronc encefàlic.
Vies medul·lars ascendents, i encèfal.
La transmissió de la informació nociceptiva i, el que és més extraordinari, la modificació afectiva i emocional que es pugui esdevenir en el seu recorregut ascendent reivindica unes vies de conducció elaborades que posin en contacte la zona d’origen del impuls nerviós nociceptiu amb els centres superiors corresponents.
Tanmateix les estructures i funcions d’aquests centres encefàlics no presenten cap simplicitat, i les seves moltes interrelacions evoquen a unes ignotes intervencions afectives. Els fascicles espinotalàmics i espinoreticulars són els principals representants, en l’home, de les vies nociceptives amb una notable participació dels feixos espinomesencefàlics i espinocervicals, tots corren per la substància blanca medul·lar associats en un sol sistema mielínic, es compren la rapidesa de viatge de l’estímul com la característica pricipal d’aquest sistema que, per la seva localització topogràfica, rep el nom de sistema anterolateral.
El destí dels axons sembla ser principalment la formació bulbo-pontina del tronc i d’altres nuclis mesencefàlics, però no volem sobrecarregar les explicacions anatòmiques que sabem són feixugues i córrer el risc de perdre massa audiència, mes, no podem olvidar la projecció de totes les vies sensitives en l’escorça cerebral, per seguir després el camí vers el sistema límbic.
Tots aquests circuits modulen, implementen o silencien les sensacions rebudes i les valoren. I ara ens hauríem de inquirir: quan ens trenquem una costella, ens fa mal l’os o bé el cervell? Crec que pel que hem exposat de les interrelacions dels medis extern- intern la resposta és tots dos. I quan ens deixa l’amic, què ens fa mal? En aquest cas potser només el cervell, que a voltes dicta que faci mal el pit. L’experiència dolorosa física per un òbit, una estació mística o creadora no és refutada per ningú. Altra cosa és provar d’explicar-ho amb més concisió que quedar-nos amb la teoria del tot-és-u.
Voldríem esmentar alguna de les teories que intenten explicar com podria ser el model de funcionament, només les esmentarem i ens referirem a les que han rebut major nombre de defensors:
Teoria de l’especificitat. Proposa que un mosaic de nociceptors específics, localitzats en diferents teixits corporals, projecten els estimuls fins el centre específic encefàlic.
Teoria de la sumació. Suggereix la convergència de fibres transmisores, la sumació de les aferències aconsegueix la intensitat suficient per a esdevenir nociceptiva.
Teoria de la interacció sensorial. Planteja les diverses convergències en termes d’inhibicions en un sistema multisinàptic negatiu.
Teoria de la porta d’entrada. És la més original, i per tant la que més controvèrsies a despertat, proposa un seguit de sistemes de gallets o disparadors que activarien el control i la sensació del dolor.
Nombrosos i entortolligats trajectes neurals col·laterals, connexions, i circuits retrògrads fan molt complex l’estudi anatomo-fisiològic d’aquestes vies i centres, quines vies, quins centres, insistim, difereixen tant d’un grup biològic a un altre. Aquesta insistència és per emmarcar les consideracions que l’observació de l’enorme pressió evolutiva de que la vida a dut a terme en provar de depurar la sensació dolorosa, tant en la filogènia com en l’ontogènia, és més que gegantina, i, si considerem que hi ha altres estímuls de compliment inexcusable per a la vida, per a la conservació de l’espècie, la pervivença de l’individu i el seu tarannà en equilibri en el seu conjunt medi extern-intern i que culminen amb una obligada modificació de la seva conducta i que no són desagradables ni en el seu requeriment ni en el seu compliment, hem de concloure que la nostra visió i vivença del dolor està mancada d’una correcta intel·lectualització, o, per una desconeguda raó, només és la nostra manera de viure el dolor que ens duu a equivocar les relacions afectives que se’n puguin derivar.
La història de la malaltia, la seva explicació i els seus guariments, són la història de la humanitat quadrada en les diferents cultures. Tanmateix hem de considerar que forma part de la història, la posició humana enfront del dolor. La posició personal de l’individu afectat de dolor, i la posició social que determinat grup humà pren enfront del dolor, i encara més quan dictamina què és dolor, i que no ho és independentment del que pugui opinar la sensibilitat de l’organisme sotmès a una experiència dolorosa, i l’organisme que és disciplinat accepta aquest dictat social. No voldríem entrar a discutir, però ho hem almenys d’anunciar, que el dolor és socialment de diversa categoria moral, i fins ètica, i no solament per l’expressió popular en parlar de mal lleig, o mal dolent, sinó fins en determinacions vergonyants o laudables del dolor.
De tots és sabut que en diverses zones del planeta es perpetren entumits rituals enduridors d’indiferència estoica vers el dolor. Incisions i escares al rostre, les extremitats, el pit o els genitals, mutilacions o ablacions, evulcions, talls i amputacions que ens esgarrifen només de pensar-hi, i que poden ésser suportats amb indiferència i sense analgèsia pel neòfit sotmès al corresponent ritus iniciàtic.
Hem d’inferir que no els fa mal? El dolor sembla veure’s notablement afectat per l’aprenentatge, l’experiència, l’emoció i la cultura, i hem d’afegir per la motivació i més encara per l’atenció. Hi ha alguna d’aquestes categories psicològiques fàcilment abordable? A l’inici d’aquest treball parlàvem de la consideració del patiment aïllada del dolor i ací en podríem tenir una escletxa de consideració, anècdotes referides a tolerància dolorosa induïda per circumstàncies heroiques, místiques, creatives o esportives en coneixem tots i podríem recarregar l’article fent-hi referència, o esmentant tots els experiments duts a terme per provar d’objectivar científicament la sensació dolorosa a partir de la informació verbal del subjecte sotmès a estudi. No creiem que sigui un camí massa fructífer, menys quan els estudis de llei objectiva sobre el dolor són a l’abast de tothom. Amb tot, aquests estudis presenten un problema, un escull difícil de salvar, voldríem prevenir-nos contra la idea d’establir una equivalència entre categories sensorials i expressions unívoques. Les categories psicològiques de les sensacions nocives, fins i tot pensat només en les cutànies s’han desenvolupat independentment de les categories estructurals dels receptors i de les seves funcions.
Hi ha però una observació personal inèdita a l’entorn de l’expressió del dolor que voldríem referir tot i que transgredeix els límits d’espècie que ens hem imposat: ras i curt, hem sentit el crit de dolor d’un batraci (Xenopus laevis) qui per raons que no fan el cas, compartia terrari amb un belicós artròpode, (Auteuchus sacer). La granota fou mossegada per l’escarabat i va cridar.
Primera consideració: l’expressió del dolor no és una aristocràtica troballa dels animals dits superiors, hi ha un intent de socialització, de comunicació del dolor, que en aquest cas no és exclusiu d’un animal dit superior, sinó que és observat en un amfibi.
Segona consideració (més pedestre): com que l’anur mai no proferia cap queixa amb les nostres manipulacions i puntures, potser més doloroses que la mossegada del coleòpter, podríem inferir que tenia devoció per la tresca científica de la que formava part (la pitjor part) o, molt més probable, que era aterrida en les nostres mans i el pànic li bloquejava tota possibilitat de protesta envers el dolor físic, es sent com era el patiment molt superior. (No ho digueu a ningú que penso coses així de la possible existència del binomi del dolor i el patiment dels vertebrats, però no vaig l’únic científic de sentir i penar per la llagosta, Palinurus vulgaris queixant-se amb el frec de les banyes en ser immolada a la manera de Brillat-Savarin, pobre invertebrat saborós. En aquesta digressió, puc afegir que la granota em va despertar un patiment que va conduir a la seva alliberació en una badina amb categoria d’estanyol. Sense petó.)
En el punt en que som arribats i amb el convenciment que massa coses no podrem sentenciar referides al dolor i el patiment, i que per ara ens movem amb sagacitats, a causa del desconeixement del suport neurobiològic, cercaríem d’apropar-nos al coneixement per incerts camins més recolzats en la intuïció que en cap altre de les certeses certes. Hem de manifestar un cert desacord amb el vers introductori, tot i la seva bellesa i profunditat psicològica manifesta més un desalè que la negació del valor humà de la socialització del dolor.
No és el lloc de fer una crítica a la ciència ni al mètode que l’emparra, a més, no seria de cap originalitat. Però si tota la comunitat científica admet una observació, només una contraria a una llei per a derogar aquesta llei, hem de dir que l’observació del patiment i el dolor no és exclusiu dels vertebrats superiors. L’observació és bona, la interpretació peca de greus mancances, creiem, pot obrir diversos viaranys que esdevindran camins.
Proposem primerament un exhaustiu estudi de terreny semàntic on es recolzen les expressions de dolor, pena, patiment, mal i les seves relacions etimològiques, i ho podríem estendre a mots col·laterals de la situació de sofrença. Es podria cercar, en segon lloc, uns valor socials comuns de la manifestació del dolor contraposant-nos al poeta. Podríem encara, fer l’esforç de cercar el motiu evolutiu i biològic de la sensació desagradable que acompanya el dolor, sense haver de cercar en altres àmbits. Ens podem interrogar per què aquelles persones més desvalgudes, infants i vells, són qui pateixen dolors més difícils de tolerar (podríem dir cruels?) tot fent temps, per esperar respostes neurobiològiques més entenimentades on recolzar conceptes d’altra llei.

PAVESE, C. (1962) Il mestiere de vivere. Torino: Giulio Einaudi. Editore.


Oi que no ho sabien ?  Ep ! jo tampoc, ara un servidor com a metge m’haurien d’examinar i posar-me nota, vostès se’n salven; mentre ho puguin explicar ni ha prou. 

El professor Josep Maria Domenech en el seu despatx de la cátedra d’Anatomia Humana de la Universitat Autònoma de Barcelona en el campus de Bellaterra. Disfruteu de les fotos d’embrions, de la pared del fons; l’embriologia va ser la seva passió i ben cert ens la va encomanar a tots nosaltres.



El nostre agraïment al professor Dr. Josep Maria Domenech i Mateu, al qual li devem molt, ell, a l’inici del primer curs, ens va assegurar que tots seriem uns grans metges i no va escatimar esforços perque aprenguessim sense mesura, gaudin a la osteoteca aprenguen i dibuixan tot l’esquelet humà fins a saber-lo de memòria i amb els ulls tancats, a la sala d’incubadores , a la sala de disecció i a les seves espectaculars classes a la l’ aula L, que ens deixava embadalits explicant-nos els forats de la base del crani i el complicat os temporalis, va ser el millor professor de la nostra carrera. El Dr. Fabré també signa aquesta declaració, perquè ell estima amb veneració  al Dr. Domenech, Ep ! un servidor també.

Pep,

RAMON GEFAELL DE LA PEÑA » IN MEMORIAM «

Aquesta nit us he  de parlar del meu estimat amic Ramon Gefaell de la Peña, company des de primer curs de medicina a la Universitad Autònoma. Va ser l’alumne mes brillant de la meva promoció, tot, a cop de matricules d´honor , inteligència a dojo, una cosa mai vista, no tenia assignatures preferides, tot era prou interessant per aquest jove, enamorat de la medicina i per cert d’una jove molt bonica, ah ! m’oblidava i també del golf i de la música.

El Ramón de petitó ja prometia, era viu i espavilat com ell sol.
Tinc moltes coses per comentar, explicar, repassar, reviure, en resum una llarga història, que a pesar de la seva mort sobtada el passat dijous, encara continua i continuara molt viva, entre tots els que vam compartir tantes hores de classe i d’estudi , de divertimento molt variat; de vegades a costa d’ell mateix. En Ramon, ell sol era tot un món !

Publico aquesta auca, perquè en Ramon sempre, sempre la va trobar una bonica i entranyable història, era l’any 1981..

Avui dia 14 de febrer l’hem acomiadat al tanatori de Valldoreix, rodejat de molts d’amics i de la seva família. Puc dir que la sorpresa d’aquest decés i d’aquest dol, es el descobriment que en Ramon a pesar de les seves mancances tenia amics, un grapat, que mai va deixar de mimar, i de preocupar-se de cadascun de nosaltres, telefonant-nos de dia i també de nit , recordant el nostre aniversari, seguin la vida dels nostres fills, volia que conegués els seus amics i cosins com el cura romano, Pablo Gefaell Chamochin que està en el Vaticà , també volia que conegués en Juan ( Gianni com l’anomenava ell) Valverde i a la seva germana Clara Valverde, de la qual el nostre amic de carrera  Toni Griera em va regalar un llibre titulat : En Tránsito de Sueño en Sueño,  Cuatro años con los indios cri del norte de Quebec.  Colección Viajes. El Cobre Ediciones 2004 , que eren un tresor; tampoc no va parar fins que vaig escriure un e.mail amb la seva amiga Sònia Andilla, que a hores d’ara la plorat molt,  li encantava que als vespres li comentés els problemes o diagnòstics mèdics, si , els tenia resolts, s’emocionava i sinó ràpidament deixava anar un diagnòstic diferencial que encertava de ple i que valorés el pla a seguir, no volia imposar res. Li encantava saber com era la vida d’un metge de poble i recordo haver-li enviat una mostra, que li feia molta gràcia. Una visita al malalt a l’hort de la casa, fotos de la familia, fotos amb els meus pares, fotos amb la neta, fotos del poble de Cornellà del Terri, de Gata (poble de la Tere, alta Exremadura), de Llorens de Rocafort, el meu poble;  alguna foto del Dr. Josep Maria Domenech al seu grandiós despatx, amb les centes de caixes dels embrions al fons, etc. Jo també li demanava que m’enviés alguna foto d’ell amb l’Annika i alguna altra de la seva vida de quan era jove, de quan cantaven amb el seu grup, amb la seva familia, del golf, i sempre em contestava – Pep, ja sabes que no puedo, el dia que tenga impresora te las mandaré !!! i jo em callava, i em somreia per sota el nas, per no portar.li la contrària amb aquesta petitesa. Ell estava convençut de tot el que deia.
Al final vaig conseguir escriure amb en Juan Valverde, li vaig demanar si hi havia unes memòries del seu pare, em va contestar que no, molt amablement amb l’escrit que tenim a sota:

Jo, només sabia d’ell per en Ramón que no parava de parlar-ne i per ex-alumnes  del seu oncle, tots jubilats, que em parlavem molt be d’ell i aque els va canviar la vida i cada dia entraven a classe super il.lusionats per veure que els ensenyaria. També havia llegit la introducció que va fer al llibre de’n Comadira » Treballs perduts».

Es molt bonica aquesta indroducció que surt integra més avall, una meravella.. Me la he llegit un munt de vegades. Mira que vaig estar a casa dels Gefaell manta vegades i mai vaig coincidir amb Jose maria Valverde, com m’hagués agradat de coneixer-lo; en nostre també estimat company Josep Maria Via en parla llargament en l’article que li va escriure el dia del decés del Ramón

Tot lo que el Ramón estimava es repetia fins a fer-se pesat i en tornava a parlar i t’ho feia teu, si hagués sigut per ell mantindria un munt de correpondència amb la seva familia d’ Israel. Ah! va insistir dotzenes de vegades perquè aprengués a jugar a golf, no ho va aconseguir.

Pep Capdevila fent visitant un malalt al seu hort

No teniam conversa per Skipe, que no em parlés de l’Annika, la seva estimada Annika, es necessitaven l’un a l’altre. Quan traduïa The Lancet, tenia l’Annika estirada als seus peus llargues hores. Sense esperar, em preguntava que feia l’Antoine el nostre Sharpei que ens ha acompanyat durant 15 anys, i que en Ramon em manava que l’enfoqués amb la càmera i li deia paraules carinyoses.

En Ramón per Skipe les feia riure a les dos i jo vaig aprofitar l’inmens somriure de la Tere i la tia Mari, això només ho aconseguia el Ramón.

Sovint sentia parlar a la Tere i a la nostra tia Mari de 90 anys i també em feia girar la càmera per parlar amb elles i dir-les que estaven guapissimes; de vegades fins i tot parlaven de la lliga de futbol o d’algun plat culinari. Per Skipe es com si hagués viscut a casa, podiam veurens i parlar de tot . Veure la cara de l’amic sempre et porta pau i felicitat.

Fixeu-vos quina image tant tendra del Ramón, jugant amb l’Antoine. Això ho supera tot. El Ramón mai em va decepcionar.

 El Ramón estimava tots els gossos, els trobava encantadors, mai el van defraudar, cosa que els homes sí. De vegades estava fora de polleguera, quan algun veí de la seva escala de la Rambla del Celler, un poca solta, tractava l’Annika amb algun gest poc amical o despectiu, em trucava sulfurat. No es cap secret que va tenir algun problema amb algun veí.
Sempre parlava amb la nostra tia Mari que ja te 90 anys, i li deia que la veia molt guapa i que es cuidava molt, aquesta tendresa vers una persona gran ens commovia a tots, especialment a la tia que l’estimava i es preocupava d’ell. Quien le hará la comida preguntaba  ? Comentava :que cariñoso que es Ramón ! , se preocupa de mi ! A nadie le amarga un dulce, afegia la nostra tía.
  Una bonica història, una història que va començar l’any 1975., una història de debò. Es tracta de repassar una amistat que va començar d’una manera molt senzilla i a lo llarg dels anys puc dir que va ser una  intensa amistat, nomes trencada per la seva mort, mort que li ha arriba encara molt jove. En la meva introducció al present Blog The Ladies of Vallbona , deixo molt clar que parlaré dels meus amics oi ? donç aquí va la entranyable història de l’amistat de dos joves estudiants de medicina a la Universitat de Bellaterra. A La Vanguardia del dia 12-9-12 en la pàgina 30, assegurava  que la » UAB SE SITUA COMO LA  MEJOR UNIVERSIDAD DE ESPAÑA»,  La universidad Autonoma de Barcelona es la mejor universidad de España y la 176 en el mundo, según el Ranking mundial QS  que valora 2.500 centros en todo el mundo. 
Sincerament estic orgullós de la noticia, perquè els nostres primers anys de la nostra carrera van transcórrer en aquest Campus.

Diferents làmines sobre golf que li havia regalat el seu pare.

Campus per cert verdissim i grandiós, fins i tot massa gran, travessar-lo a peu costava un gran esforç. Tot s’ha de dir, en aquells anys hi havia molta vida i molt de trànsit humà de tota mena, qui anava a classe, alumnes que tant sols desitjaven donar-se una rebolcada amb una mossa per tenir un dia complet, qui anava a passar un dia de camp al campus, gent molt vario pinta, ningú demanava carnet per entrar, gent que hi trobava la mitja taronja, gent que es preparava intensament per quan arribés la fi de la dictadura i poguer ser algú politicament parlant , arribada  la democràcia; allò semblava una ciutat. . Una curiositat interessant, era que les noies anaven sense sostenidors, i la resta ja se la poden imaginar, era un atractiu més. Perdoneu que un dia com avui us parli d’aquestes petiteses.
 Cada dia hi havia enrenou, corregudes, escapades,  manifestacions, concerts de cantautors com en Raimón, en Lluís Llach, etc. ,xerrades clandestines de CCOO, del PSUC,  noticies fresques de l’Assamblea de Catalunya, vivies amb l’ai al cor, però ens donava vida, un valor afegit , sentíem que participàvem d´un  canvi que s’acostava i es veia com imparable, etc. Els furgons de policia dels grisos ja hi feien vida,  formaven part del paisatge.

Oli que havia heretat dels seus pares

He de dir , que em ve molt de gust o que m’abelleix moltissim presentar-los pels que no el coneixien al doctor Ramon Gefaell, un savi, home molt llest, impulsiu, estudiós , des del primer moment, per ell,  mai hi ha haver moment de descans i si ho feia, aprofitava  el temps per tocar la guitarra, que mai va deixar de tocar i que en sabia un niu, de jove va ser un crac amb el golf, s’ho va proposar i va arribar a ser campió d’España júnior.

RAMÓN GEFAELL. CAMPIÓ D’ESPANYA DE GOLF INFANTIL

Sempre veia els partits de futbol televisats i els comentava amb la Tere, la meva dona, que ella també se’ls mira i pot discutir de que  van les jugades. Pep, ahora no puedo estar por ti, ya sabes que sigo la liga y Tere tambien, deberias saberlo !

En Ramón no parava mai, fins hi tot va rodar una pelicula titulada  Rick’s Coffe , que vostès no sabien, amb el Dr. Jordi Cebrià Andreu ( Gorka pels amics ) ara e.p.d.,  en Josep Mª Caixés Vida (Truni pels amics) e.p.d. el Dr. Carles Perez Testor i en Victor Cabré i Segarra. En Ramón anava vestit de militar.  Davant dels meus dubtes en Ramón m’ho va aclarir amb el següent escrit :

Aqui tenim en Ramón en plena activitat filmica

» Sí, Pep !!, en Victor és l’amic de carrera de la Pilós, i amic meu, molt, també, ha estat ell qui em va dir lo d’en Gorka  d’avui, que no he pogut anar… Hem cantat junts sempre, i va ser ell qui va fer de ‘Victor Lazlo a la pel.licula de’n Carles Perez de Casablanca, a ón jo feia de ‘Capitaine Renaud’.. !! Quins temps.. però amb el Victor ens veiem encara, i va tocar amb mi al meu cinquanta cumple, que tú vas venir, te’n recordes ? (amb el grup de l’ Oriol, les meves germanes…) Em sap greu no haver pogut anar.hi avui, ¡ pobre Gorka ! però entre trucades legals, he pensat en ell moltíssim.. ¡Quina mala sort, tan jove !!   «

Ell i el Dr. Jordi Cebrià i Andreu, pels amics Gorka



Fa molt anys varem perdre en Truni als 40 anys, en Gorka als 50 anys, i ara en Ramón als 60 anys. Tots ens hem quedat  sense en Rick,  sense el Major Strasse ,  i ara sense el  capità Renaud.    
Lo curiós del cas, es que el Ramón em fa confessar en més d’una ocasió que ell mai havia vist la pel.licula que entre d’altres company va roda a sisè curs de medicina. Poso aquests fotogrames d’ell, que surt amb en els seus companys d’estudi i ja tots ( e.p.d. ).                                                                                                                                                                                                                  

Els tres nois Gefaell en plena actuació en l’aniversari del Ramón al bar «Hoyo 19 «a Sant Cugat del Vallès. Darrera d’ells hi han les germanes.

Presenciar una actuació de tots els fills Gefaell, et posava els pels de punta, en sabien i encara en saben molt, ho porten a la sang, ep !! les noies també; són una família irrepetible. M’agradaria saber si el tema del cantar i de la música ve de part del pare o de la mare ? Avui ho han tornat a demostrar amb tot el cor, però sense l’ajuda de la veu i acords de la seva guitarra.
Ara que estem parlant de cantar i de música, penso que el Ramón un any abans de matricular-se per fer medicina volia ser músic. Aqui va una bonica foto amb l‘Eduardo Laguillo a l’aeroport del Prat, quan aquest tornava de fer l’examen d’entrada a l’Escola Superior de Música de Viena.

Ramón Gefaell de la Peña  i Eduardo Laguillo molt joves.

He de dir, que sempre es posava tossut perquè jo aprengués a jugar al golf. Mil gràcies Ramon, però mai vaig tenir temps; tampoc vaig tenir temps d’anar caminant a la Torre Negra, ni de romeria a Sant Medir. He tingut altres tasques a la vida que m’han tingut molt entretingut. L´’unic joc que he après a la meva vida ha sigut el croquet, mai ha sigut un gran esport , però si,  molt entretingut; puc dir que el jugava bastant be ! ; de joves quan jugàvem al futbol i en sobrava un i aquest era jo, deien, ja us el donem, no es cap perill per ningú; sí vaig jugar al cinquillo i al dòmino i poca  cosa més. Duran molt anys de la infància de l’Oriol i el Lluis, vam esquiar per totes les estacions catalanes, del pirineu aragonès i per Ordino i el Pas de la Casa a Andorra, tots guardem molt bon record d’aquest esport. Be, el caminar sempre ha ocupat una part important en la meva vida. He fet molts Km.El viatge a peu més llarg ha sigut El Camino de Santiago, de Burgos a Santiago de Compostela, 500 Km. .Es pot llegir el post en aquest mateix Blog.

No puc deixar passar per alt, parlar de lo que explica en Carlos Barral, en el seu llibre Memorias, editat el 2001, on explica  en la pàgina 631 » Con un capital conseguido a base de diminutos créditos personales, mas un crédito de arranque que nos consiguió Toni Gefaell, el cuñado banquero de Jose María Valverde, nos instalamos en un pequeño apartamento, bastante sórdido, de la cabecera de la ronda de General Mitre, un apartamento que luego doblamos con el de enfrente, el del otro lado del rellano, en un piso alto del edificio …….
 Pels qui no em coneixen sóc fill de Llorenç de Rocafort, o de Vallbona, abans considerat la baixa Segarra, ara en diuen l’Urgell. No cal que repeteixi que m’agrada molt dir que era de la Baixa Segarra, però per molt que ho enyori, ja es aigua passada. Ho explico perquè la vida de pagès dels pares ja formava part de la vida del Ramón. Sempre parlant de les collites d’olives i de l’ oli de casa, de les collites del gra, etc.

El meu poble Llorens de Rocafort a l’Urgell, abans baixa Segarra.

El Ramón sempre volia conèixer com era el nostre poble i no paraven mai les preguntes sobre el clima, les seves costums, la seva gent. Jo li deia que el meu país es fred a l’hivern i fresc a l’estiu. La marinada ens ajuda moltissim a passar les tardes d’estiu, una meravella de vent, i a més no falla, molt puntual i  te la particularitat que  s’emporta  tots els  mosquits.

Raspa de collir olives.

Al Ramón li explicava que a mig novembre començàvem la collita d’olives, junt amb els pares que van estar al peu del canó fins la collita del 2012. Ell coneixia a la meva mare (a.c.s.).

Ultima etiqueta que varem fer per acompanyar l’oli de la collita del 2012 i darrera abans de la morts de la nostra mare Isabel.

La collita passada del 2015, vaig estar sol, acostumat a treballar tots tres o tots quatre i parlar mentre treballàvem o durant el dinar i la petita sobretaula, de l’historia de la família, de les consequències de la guerra civil española, dels veïns que ja estan absents,  dels mestres que havien passat pel poble de Llorenç. El pare també recordava els capellans que havien passat pel poble des de quan era petit; algun mossèn que va tenir el poble un cop acabada la guerra, no era gens evangèlic,  podria  tenir problemes amb sant Pere, per la seva dolenteria i poca misericordia. Que Déu l’hagi perdonat. També parlàvem del temps que venien els italians a comprar l’oli arbequí.

Valorar la varietat de colors que van adquirint les olives arbequines en el seu procés de maduració. La gota que porten cadascuna es degut a la boira permanent del país de la boira.

Treballàvem encara que fes fred, boira, vent, temporal, ens abrigàvem i feiam foc per escalfar-nos, tot per tal de no parar i poguer fer tota la collita. En Ramón, li encantava tot aquest relat i volia fotos. Des de principis de 2009 no li van faltar fotografies de la nostra vida camperola, que ell tant valorava.

El Ramón Gefaell era un jove molt intel.ligent, amb moltes ganes d’aprendre, venia a la facultat com si anés de festa, sense massa esforç, per no dir gens, li quedava tot. Penso que aquest noi igual hagués estudiat Ingenieria de canals, camins i ports, que telecomunicacions, o qualsevol llicenciatura, n’estic convençut. Res li feia por !. No el vaig sentir queixar-se mai de lo pesat de les classes, dels professors, dels exàmens que s’amuntegaven, de les pràctiques, que en teníem un grapat, d’hores als laboratoris, de repassos voluntaris, d’anar els dissabtes a dibuixar ossos a la osteoteca, o a mirar preparacions dels teixits del cos al microscopi, tot li venia com l’anell al dit, quin home Déu meu. etc.
Fins i tot sovint em donava consells, sobre que calia estudiar davant d’un examen, tenia un olfacte agudissim sobre ells temes perillosos que no eren gens fàcils i que calia dominar-los.

Interessant advertiment de l’amic Ramón, abans de l’examen d’Anatomia Humana del professor Dr. Josep Maria Domenech i Mateu, que molt estimava al Ramón.

Com per exemple el fons de sac de Douglas o el duodè-pancrees; resultat ,els dos vam treure un deu.
M’agrada posar la seva lletra, diu molt a favor seu. Amb paciència ho poden entendre, sobretot els estudiants de medicina o metges, o d’altres especialitats de ciències de la salut.

Dr. Gefaell aquesta base d’un fonendoscopi famosissim va per tu.

Moltes anècdotes a favor seu, però cal que consti que ja abans de començar primer curs de medicina, ja tenien , amb els seus amics un antre llogat a la carretera de Cerdanyola on anaven a estudiar en Ramón Gefaell, en Toni Griera i en Josep Maria Via, ja es feia palès la gran il.lusió que tenia/tenien per saber molta medicina, tot dibuixant les estructures dels aminoàcids a la pissarra que tenien a la sala; quants aminoàcids ? no se sabia, però se’ls aprenien de memòria segons en Toni, i no era maco això ? Quines coses Déu meu !! o sigui que quan van començar el primer curs ja coneixien el cicle de Krebs, la estructura de la duplicació de la molècula del ADN, de Watson i Crick, la biosíntesis de les proteïnes, l’ acetilcoenzima A, etc….
Els sis anys de medicina, no els puc resumir, perquè donaria per un altre post i avui es el comiat del nostre metge i amic. Be, ja hem cursat tots els cursos de medicina i pagant 5000 ptes en paper d’Estat, la Universitat ja ens considerava metges i ja podíem treballar o a fer oposicions o be a preparar el M.I.R. cosa important.

El Ramón com que tot ho feia en serio es va posar com un cosac a estudiar el M.I.R, per tal de poguer aconseguir la plaça de Medicina Nuclear a l’Hospital Vall d’Hebron i dit i fer, el primer, la plaça va ser per a ell.
Al Ramón sempre li va agradar molt la Cardiologia i en sabia molt, els electros no tenien cap secret per a ell. Els he posat en homenatge al Dr. Gefaell , la base d’un fonendoscopi antiquissim  i l ´aparell que es fan els cateterismes i el que es pot intervenir en les arteries i vàlvules cardíaques des de fora , admirable.

Jo també vaig fer el M.I.R,però al seu costat, quasi em fa vergonya comentar-ho, però a la meva edat ja ho puc dir, de 16.000 metges que ens vam presentar a tot España, vaig treure el nº 2895. Vaig treure plaça de dermatologia a Cordoba en Escola Professional, això volia dir que si podies fer  l’especialitat pero sense sou. No ho vaig poguer acceptar i em vaig dedicar a la meva gran vocació a ser metge de poble, metge d’APD.
Canviant de tema, un bon dia, explicant-li al Ramón que aquí al Pla de l’Estany plovia a manta i que tenia d’espabilar-me per entrar la roba, perquè no es mullés. En contesta amb aquesta picara solució :
Gracies, Pep, però no estenc mai la roba, perquè tinc una secadora meravellosa, des de fa ja deu anys, perquè no tinc terrassa a la part de servei de la casa.. Per una persona és còmode i fàcil, encara que suposo que més car, no ?. Aquí, de moment, fa bon dia.. ja s’espatllará.. ara us passaré la biblio de ahir a la nit, que estava llançat a traduir, i casi acabo amb la feina del cap de setmana !! Una abraçada a tots !!!
Cada dia enviava la bibliografia traduïda de l’anglès a :

Pep Capdevila Vila. Pitu Genolla, Joaquin Gefaell Lemonier, Alvaro, amigo, mentor e inspirador: alvaro Rubial Morell, Pilar Tornos Vall d’Hebron, Santi Aiguade V.H., Clara Valverde Gefaell, Pablo Gefaell, Primo-Vatic, Mariona Rossell i Carles Colomer, Cecilia Gefaell, Dolors Sabaté, Sonia Andilla, Susana Muñoz » Pianista «, Laura Lopez, mujer de Natxo.

Una cosa que no em vull saltar, tots plegats li devem molt a la germana del Ramón ,Teresa, ella va fer veritables esforços en el món de la informàtica , perquè tot el que el seu germà traduís de la literatura mèdica, o estudis que ell fes, pogués tenir continuïtat i servis per altres companys, amics e interessats en el món de la salut. Tinc correus que ho fan palès, fins i tot li demana a en Pitu si ell es capaç de visualitzar els correus que envia el seu germà, perquè el Pep no se’n surt. Molt divertit el correu, un altre dia el podem llegir.

Em permeto la llicencia de transcriure paraula per paraula un escrit (e.mail) enviat per la Teresa Gefaell:

Pep, te escribo en castellano porque me sale más fácil y me es más fácil expresarme. No es fácil ser bilingüe, cuando piensas en la lengua que te metieron de pequeño en el coco, aunque sepa hablar la lengua del país en el que vivo y esté orgullosa de ser catalana...
Después de esta salvedad, voy al grano…. 😉
Recibí tu email y cada día quiero tener un ratito para escribirte con calma. No solamente para responder a lo de tu hijo Lluis, sino para re-encontrarte, después de tantísimos años de casi ni vernos – (nos vimos en el cumple de Ramón-).
Contestar a veces no es tan sencillo como responder deprisa. Y leyendo los mails que me van rebotando Pilar y Ramón, se me acumulan los temas. Así que he estado dejando este email para cuando pudiese ordenar un poco tántas cosas…
Los recuerdos se me amontonan y todo va tan deprisa, que reorganizar esa etapa del «Barbas» en mi vida me cuesta más de lo debido. Perdona.


Yo también me acuerdo de tántos días en los que estábais en casa.
El «Cielos» (que era ese rubito  que siempre veía más lo negro que lo blanco)(mi madre le llamaba «Cielos-Qué-Horror), el «escuchimizao», palidillo y  patosete «Pitu«, que se cortaba con cualquier comentario que mi bruta familia le hacía. El guaperas «destartalao» del Toni, que destacaba por el físico, pero que flaqueaba en los estudios porque le iba más la juerga y las niñas que las enfermedades complicadas y las horas de papeles y coñazos teóricos….
Y tú… el «Barbas«, que eras campechano, divertido, guasón. Que no te cortabas aparentemente y que eras un poco el «catalizador» de ese grupillo tan heterogéneo que casi formabáis parte de nuestra familia….

Aparell d’inducció electromèdica, anomenat aparell MAGNETOFARADIC any 1880 ; emprat en alguns casos com a reanimador en els accidents anestèsics en cirurgia. JOSEPH GRAY & SON, SHEFFIELD, MAGNETIC INDICATOR. IMPROVET.


Todos parte de la vida de nuestro hermano Ramón. Ese tipo especial. Bruto, desordenado, despistado, descuidado…. Tan talentoso. Capaz de destacar en lo que le interesaba. Capaz de ser el mejor deportista. De ser el mejor músico. De ser el mejor estudiante de medicina. Con esa facilidad innata de hacer mejor que nadie y sin aparente esfuerzo, lo que se proponía realmente. Un hermano al que le resultaba fácil lo que a cualquiera de los demás nos pedía un esfuerzo grande. Y que era el más entusiasta, el más arrollador, el más contagioso. Y sin ponerse medallas. Solamente con su fuerza innata. Sin querer destacar. Solamente siendo….



Complicado describir a Ramón. Es una fuerza bruta de la naturaleza. Bastante irrepetible.
Y luego llegó el destino. Que a veces arrolla y machaca. Que juega duramente y cambia los rumbos en segundos. Una mierda que cuesta entender si no relativizas y reorganizas tu mente.
Ramón tuvo mala suerte y en nada, su vida se desmoronó. Todo. Su cráneo se despedazó. Su vida se fue al carajo. Estuvo muerto y se empeñó en plantarle cara otra vez a la vida. Mermado, sesgado, medio funcional. Patoso. Aniquilado en sus deseos. Pero firme siempre en sus convicciones. Forzando a sus neuronas a volver a conectarse en lo que es su esencia. Provocando conexiones imposibles para poder seguir demostrando lo que le importa y le es básico para ser feliz….
Pep… Siento este rollo, pero recuperarte pasa por revivir contigo todo ésto.

Pep Capdevila


Porque creo que eres de los pocos que pueden entender su grito y sus ganas de seguir. Y de daros lo que descubre cada día y que se queda en él si no puede compartirlo… Es tan fuerte, que es capaz de seguir estudiando pensando en que un día podrá derramarse y dar otra vez…. Sigue pensando que todo lo que va aprendiendo tiene sentido y puede aportar algo a la ciencia… 

Aparell d’inducció electromèdica, anomenat aparell MAGNETOFARADIC any 1880 ; emprat en alguns casos com a reanimador en els accidents anestèsics en cirurgia. JOSEPH GRAY & SON, SHEFFIELD, MAGNETIC INDICATOR. IMPROVET.


Tiene la voluntad de escribir con su mano patosa y su ojo bueno… Es alucinante. Aprende ahora a escribir en el ordenador y mandaros sus artículos, que cada día va traduciendo… Porque no va a darse por vencido. Porque el puto destino no puede con él. Y eso es un ejemplo de lucha que debería conocerse. Es agotador. Pero es una caña admirable. Se enfrenta a cualquier injusticia de una forma poco entendible para la sociedad, pero tremendamente lógica en cuanto le escuchas un poco. (….)

En fin… He escrito demasiado. Ya lo noto…;) Pero es que me has provocado con tántos mensajes que me han llegado de tántos lados… Lo siento.
Te seguiré hablando de Ramón otro día…. Porque queda historia ahí…  Y superar los paréntesis de golpe, no son cosa de un email ansioso para recuperar todo el pasado de golpe, como éste…
Teresa, nunca te he dado las gràcias por contarme este duro relato sobre Ramón. Mil gràcias.

Poso una vista del meu despatx particular , perquè tu sempre m’ho demanaves, volies fotos de tot el que ens rodejava als Capdevila-Martin, fins i tot també de la nostra neta Mar, que el proper més d’ abril farà un  any i a cada correu te’n posava una i tu disfrutaves enormement i li dedicaves paraules com: Mira que monissima la Mar, rient, com l’avi ( encara que se’m fa estrany tractar-te d’avi) deia en Ramón. Super carinyós amb la petita que mai va posar-se a la falda.

Foto del meu despatx particular, que el Ramón em va demanar.



Poso aquests retalls d’apunts, que se que t’agradaran, perquè d’embriologia en sabies un niu i d’Anatomia Humana vas treure una matricular  d’honor com jo, però amb la seguretat que la teva matricula pesava més que la meva. Totes les asignatures t’agradaven ,fins i tot la Histologia Humana, encara que al fer una passada de diapositives, no les encertessis totes, cosa estranya en tu; però tenies solucions per tot i no ho explico perquè el pobre guardia de seguretat, segur que li vas fer llàstima i et va obrir el departament, cosa que potser avui dia es del tot impossible; però tu ho aconseguies no se com ??. Després a les tres de la matinada et presentaves a casa nostra dient – pregunteu el que vulgueu ? i s’ho sabia a la perfecció, ens vas deixat bocabadats. Els Gefaell sou terribles. Tots ereu llestos, empollons, capaços de qualsevol esforç,  començant pels teus estimats pares Toni i Tereque (e.p.d.) i l’abuela dona cultisima, amb un gran » savoir faire «, sempre contenta i elegant. Recordo que a la Pilar (a.c.s.) li encantava acariciar-me la barba, la veritat que sempre li vaig permetre.


Les germanes del Ramón totes unes dones alliberades, modernes, inteligents i estudioses i que sabien viure els temps que corrient.Encara recordo com la Cecília ens va pintar en una porta d’armari , un abet ple de nanets de colors per les rames, UNA MERAVELLA ; moltes gràcies Cecilia ens va durar molts anys, fins que un pintor de » brocha gorda» el va enblanquinar d’esmalt blanc; no hi ha res per sempre.
Recordo amb quina alegria acolliau el vostre pare  en Toni quan tornava d’un viatge per Alemanya, que ens explicava tot dinant els monuments d’Aquisgran, Colonia, etc. El recordo com un home d’una inmensa cultura tot un gentelman; l’admirava !!! , no voldria equivocar-me, si no recordo malament tenia dos llicenciatures. Donava bo escoltar-lo.

En Ramón va acabar la llicenciatura amb moltes matricules d’honor i es va treure el MIR de manera brillant, la qual cosa li va permetre  estudiar Medicina Nuclear a la Vall d’Hebron: un cop acabada l’especialitat va treballar al centre del c/ Londres nº 6 expert en medicina nuclear. 


Al poc, va patir un accident de moto que el va deixar molts dies en coma i aquest fet li va partir la vida per la mitat. Tot i així, seguia sent un metge brillant i va aconseguir treballar de metge d’atenció primària , en la qual va exercir una llarga temporada a Montcada i Reixach. Sempre ha viscut a Sant Cugat . D’ençà el 2009 dedicat en cos i ànima a la traduccio de les revistes mèdiques de mes impacte del món.
Tot s’ha de dir, va ser la petita de la família , la Pilar que l’any 2009 va contactar amb mi, per mitja del correu electrònic, que ben be no se qui li va donar, però si era com podran llegir per demanar ajuda per cuidar del Ramón o Ramonet com ella li solia dir.

Plaça del monestir de Sant Cugat


Gràcies Pepito per implicarte tan ràpidament !!!!. El telèfon del Ramon es 660 23 8618. Ja saps que és molt tossut i que no serà fàcil convènce´l , però tu ja saps tractar-lo… Lo de la feina de les traduccions de la enciclopèdia de medicina ja t´ho explicara ell. Per Nadal ens va donar un «susto» i el van tenir que ingressar-lo perquè tenia el sucre a 300 !!!! i s´ofegava. Ara ha deixat  de fumar i sembla que està acollonit  , està fent bondat,però no sé si la dieta es correcta… Ve a casa meva cada setmana i li faig cuinetes sanes i equilibrades però cuan està sol no sabem que menja…. A més ha d´anar a fer-se un xequeo i que li mirin l´ull que el te fatal. Bé això és més o  menys el resum de la seva situació. Tu truca´l i ja veuràs com està. Compta perquè «miente más que habla»….. Un petó fort i gràcies de nou per la teva tendresa i el teu suport. Pilareta ( 23 de gener de 2009 ).
La Pilar em va proposar que els anàlisis el hi farà un amic seu metge que treballa a la Vall d’ Hebron que es diu Eduardo Diògenes, en Ramón me’n havia parlat d’ell. Donç jo m’ocuparia del seguiment de l’ull esquerre. Vaig trucar al nostre volgut amic Dr. Alvar Vilaplana, oftalmoleg i company de carrera, i millor persona. Li vaig explicar el problema de la vista del Ramón i de cop va dir : – Pep, tot el que us convingui, conteu amb mi ! L’Alvar te una clinica oftalmològica a Sabadell. El seu pare havia sigut professor nostre d’oftalmologia a l’hospital de Sant Pau.

Després de varies trucades telefòniques, vam quedar per anar amb el Dr. Vilaplana a Sabadell, el Toni Griera company nostre, també em va acompanyar. La infermera molt educada ens va dir que ens hauríem d’esperar una estona i ens va donar una saleta per nosaltres sols. Com que ens partíem de riure, recordant temps passats, no va tardar en traslladar-nos en una altra saleta més apartada del públic. L’Alvar li va fer una visita molt  completa i li va receptar unes gotes per minvar la pressió i una recomanació per fer una petita intervenció a la parpella inferior. Li va fer una carta de recomanació per un cirurja especialista en parpelles de la Teknon, després de donar-li-la, li va dir que li tornés, i me lava donar a mi, no fos que en Ramón tingués alguna butxaca de la gavardina foradada.
Amb aquesta visita va començar la gran activitat de traducció i continuïtat més intensa  de la nostra amistat que per un costat i per l’altre s’havia aparcat. La vida ens porta per camins insondables.

L’Antoine en plena juventud, sortia de casa i tothom el coneixia pel seu nom.

 La ment privilegiada com sempre  en tots els sentits; tornava a ser el Ramón de sempre, imparable, cada dia envia tres correus amb traduccions de temes mèdics rellevants. Cada dia es passa hores treballant-traduïnt articles de les revistes de més inpacte en el món i els remitents som un grupet  de metges privilegiats, a més de  biolegs, i moltes més professions interessades per les ciències de la salut, fins i tot un metge-capellà cosí seu, que en Ramón l’anomenava El cura romano, aquest es diu Pablo Gefaell Chamochin.


Resposta de Napoleó al Papa


 Tradueix del anglès sense diccionaris. Segueix sent el numero u. Ell va estudiar al Lycée Francés, o sigui que també domina el francès a la perfecció, podriam dir que es la seva llengua materna, tot un crac.Si escric alguna que altra paraula en francès, sempre em corretgeix les faltes amb un je,je,je. Res se li resisteix. Ramón et poso una carta en francès d’una resposta de l’Empereur a S.S. Le Pape, escrita al palau de la  30 ventôse an XIII ( 21 mars 1805). Això és al teu honor, per estar tant orgullós d’haver estudiat al Lycée Francés.



Els poso una de les tres traduccions :
____________________________ 

MEDICAL NEWS TODAY NEWS ALERT for February 7th 2014.

– BREAST CANER NEWS.
* La Proteina STAT1, involucrada en la defensa contra patógenos, y en la inhibición del desarrollo de tumores, cuando sus niveles están desequilibrados, produce ‘enfernedad’….

¡*!! Nueva Técnica Mamográfica (chequeo Digital, con contador de Fotones), ofrece una Gran Capacidad Diagnóstica adicional, de acuerdo al Estudio publicado ‘online’  de la revista ‘Radiology’..
 La técnica de contaje de fotones, es una Prometedora de la ‘Radiografía Directa’ (no computarizada), con un detector Exclusivo de Reducción de radiación sobrante dispersada y  del ‘ruido’, lo que permite una disminución de la Dosis, y es una prometedora herrienta del ‘chequeo’ ..
 en la Placa aterosclerótica

CANCER / ONCOLOGY NEWS.

* Visión del ‘porqué la incidenica de Cancer, aumenta con la Edad: ‘Interntonal Cancer Genome Consortium’, estudio en más de 10000 Genomas de Cancer..


 * La Nanomedicina, para combatir cánceres de sangre, y Aterosclerosis.. en las células de la sangre, -un ‘microchip’ recubierto de ‘células de pared de vaso sanguíneo’, revela cómo se acumulan las nanopartículas en la placa, En los pacientes con aterosclerosis.. lo que puede ocasionar AVCs y IAMs en la clínica.. ver..



* La vía Molecular de las células Neoplásicas, para ‘vencer’ la hipoxia                 -frecuente, en su medio-  (Ohio State University Compr. Ca. Center,                     -estudiando fármacos para revertir esa ‘resistencia’ tumoral a la falta de Oxígeno..-) ..
..las células del cancer,utilizan el aminoácido Glutamina -el más frecuente circulando libre en sangre-, cuando la falta e oxígeno, activa un Factor HIF1 (hipoxia-inducible 1..),que Modifica el uso de Glutamina, para energía y producción de lípidos, en la Proliferación Celular.. ! .. seguir..





¡*! Muy Diversas enermedades Inflamatorias, pueden verse Impactadas, con el Descubrimiwnto de una vía e Señalización.. – Virginia Commonwealth University Massey Cancer Center -, en la inflamación ESTÉRIL ,han s¡descubierto la vía de señal de activación del Factor 1 regulador del Interferón (IRF1). Aunque se ha visto que IL-1 (la interleulina 1),es de gran importancia induciendo su expresión,, y tiene un gran valor en esta inflamación estéril -CLAVE-.  Como IRF1, afecta al desarrollo de as enfermedades auto-inflamatorias, hy que apuntar . terapéuticamente, a la cascada, antes desconocida, de IL-1, que puede ser Clínicamente Importantísimo.. !



trofeus de golf del Ramón Gefaell, que sempre el varen acompanyar.

Em faig fixar que anant a passejar amb en  Ramón i l’Annika, en Ramón feia la tira de coses gratis amb la gent que es trobava com : preguntar que feia el seu fill, parlar amb un altre home que passejava un gos , tant guapo com l’Annika, i li donava consells, saludar a un grup de biciclistes que tornaven de la Torre Negra, fer caricies a una avia asseguda en un banc, donar l’hora quan una dona li va demanar, parlar amb 4 jubilats asseguts en un banc sobre el temps que faria, preguntar a un home que llegia La Vanguardia sobre com anava la lliga de futbol, i que li semblava el Gamper, 

El que aguanta el cartell groc es el meu fill Lluis, amb cara d’indignat.

Em ve de gust publicar aquest article de La Vanguardia » La nueva brecha generacional «, degut a que el Ramón invertia molts esforços en un altre món es possible , denunciant el canvi climàtic,degut a que les empreses no paren de cremar combustibles fòssils i la manca d’us de  les energies renovables.  Al teu comiat hi havia l’Arcadi Oliveras, persona importantissima i un activista del moviment 15 M, un home molt estimat i valorat per tots nosaltres, sobretot pel nostre fill Lluís.

CARDIOVASCULAR / CARDIOLOGY NEWS.
* Nanomedicina y MIcrochip en Aterosclerosis…bis…



*Predecir Episodios Cardiovasculares, en la Apnea del Sueño..-Toronto, en 10149 participantes-.. Aún en Estudio, con Polisomniografía…. Ver conclusiones, cuando finalice el Trabajo..



NOTAS:
* Muy baja tasa de Malignidad, en la coloniscopia, por Diverticulitis.. !



¡*!. Un gran paso para la Ciencia !: -ayer-. La joven Japonesa, Haruko Obokata, ,  con su equipo, del Japan National Institute Rike, colocando Células Adultas, en una solución ácida..
..  La Inmersión  de las células Adultas, en un medio ácido, ¡¡ puede cnseguir su Transformación al estado ¡¡ Embrionario !!  -publicado en ‘Nature’… La joven médico Japonesa, tras cinco años de trabajo, demuestra esta facilísima forma de conseguir lo que tanto tiempo, (..y ‘money’!), y trabajo ha costado !.. ¡Puede Revolucionar la Medicina Regenerativa..Se le denomina ‘Adquisición de Pluripotencia Inducida por el Estrés’-STAP in english’-…. ¡¡ Seguir !! (-‘Brigham &  Women’s Hospital’, Boston-)….ver el medio-solución, la acidez, y su comosición..

¡¡*!! Una Rápida Resolución de los Cambios Electrocardiográficos, en la Prueba de Esfuerzo, se Asoció a un ¡¡ PRONÓSTICO EXCELENTE !!..


En Ramón estima molt els animals i viu amb una gosseta anomenada Annika, que es un tresor per ell, se l’estima molt i ella també, viuen l’un per l’altre, entre traducció i traducció surten a fer llargues passejades i després més The Lancet i vinga a gaudir de la ciencia ell i nosaltres.
Sobre la grip A ens ha enviat un article traduit : 

http://www.who.int/influenza/human_animal_interface/avian_influenza/h5n1_research/faqs/en/#.UvCut7N2UpI.gmail 

WOLRLD HEALTH ORGANIZATION :

Pregunta1. ¿Qué es la gripe H5N1 ?

  H5N1es un virus de gripe que ocasina una enfermedad Respirtoria Severa y Muy Infecciosa, en pájaros.  Se llama ‘Gripe Aviar’.. Los casos humanos de H5N1 se producen Ocasionalemente, y aunque es difícil la transmisión Persona a Persona, cuando la gente se infecta, el Índice de Mortalidad es del 60% !


2. ¿ Cómo ha llegado hasta el hombre, el virus H5N1 ?
  Casi todos los casos , se han asociado al contacto cercano-directo con pájaros , vivos ó muertos, infectados, o a medioambientes contaminados conH5N1. El virus No infecta fácilmente a los humanos, y la transmisión persona a persona es Inusual. No hay Evidencia de que se pueda transmitir a personas, a partir de Comida, adecuadamente Preparada y Cocinada..



3. ¿ Porqué tanta Preocupación por H5N1 ?
  La infección humana H5N1, puede causar una enfermedad Severa, y con Elevada Mortalidd. Si el H5N1 Mutase, y se tornara Fácilmente Transmisible de persona a persona, Reteniendo su Capacidad  de causar una enfermedad Severa, Las Consecuencias Sanitarias serían Muy Serias..



4. ¿Porqué puede cambiar el virus H5N1 ?
    Los virus de Gripe sufren cambios genéticos Constantemente, y sería muy preoculante, que fuera de una Más Fácil Transmisión.. !



5. ¿ Cuáles son los Síntomas Humanos del H5N1 ?
    Pueden INcluir :
 – Fiebre ( a menudo elevada > 38 grados C), y malestar, Tos, Dolor de Garganta, y Musculares,. Otros síntomas precoces,  pueden incluir Dolor Abdominal, Torácico, y Diarrea.    La infección puede progrear Rápidamente, a una Patología Respiratoria Severa (por ej. Disnea, Taquipnea, Neumonía, SDRA, y con Cambios Neurológicos (alteración del Estado Mental, ó Crisis Comiciales)..




6.  ¿ Es Seguro Comer Pollo, y productos del corral, y otras aves salvajes ? 

    SÍ, es seguro ( si es bien preparada y cocinada, en ambos casos,  -por Encima de 70 grados,el virus muere..-.. Mantener una Buen Higiene siempre, Claro !



7. ¿ Cómo se Trata la Gripe aviar H5N1 Humana ?
    A menudo, se desarolla una Enfermedad Grave, y debe Tratarse Rápidamente en el Hospital, y puede requerir UCI.. La Disponibilidad deOSELTAMIVIR, puede reducir la Severidad, y Prevenir la Muerte, y DEBE USARSE en Todos los CASOS..



8. ¿ Hay disponible alguna Vacuna contra gripe Aviar H5N1 ?
    SE han Desarrollado Vcunas Candidatas, pero Aún No están Listas oara su us Globalizado..



9.  ¿ La Vacuna e gripe Estacional, ofrece Protección contra los virus H5N1 ?
    NO parece proteger contra estas cepas..



10. ¿ Cual es la Respuesta de la OMS ante le gripe H5N1 ?
    – Se está Trabajando cn los paises, para ayudar a detectarla, y en el manejo de los Casos. 
    –  La OMS, colabora con las Agencias Sanitarias, incluida la Animal OIF, las FAO, de la ONU..
    – El laboratorio Global de la OMS, el Sistema de Vigilancia y Respuesta Global contra la gripe  (GISRS), identifica y monitoriza los viirus Circulantes, y aconseja en los casos específicos.. 

vista de la platja de Sant Antoni de Calonge, des del nostre apartament.

Aquest e.mail esta escrit des del meu ordinador que em va demanar el Ramón, per això porta el meu nom, però era l’únic que teniam a Sant Antoni de Calonge. Em be de gust transcriure’l per vosaltres. Es molt bonic, us agradarà :

UNA HISTORIA DE AMOR

Safata d’entrada
x
Gefaell
x

josep Capdevila pepcapdevila@gmail.com

Fitxers adjunts9/8/11

per a ramontgefaellkarapicgefaellgefaell
Queridos , todos, sí hasta mi perra Annika. Han sido dos dias en Sant Antoni de Calonge, muy intensos, tanto, que cuesta explicar-lo. Ha havido de todo abrazos, sonrisas, largos saludos con gente que hacia 20 años que no havia visto. El Pep que es un lince, me provoco el primer encuentro que fué maravilloso, asi, como por azar, encontramos a primera hora de la mañana a la hermana de Pilós Nuria i a a Josep Mª  su esposo, una gran alegria de todo corazon

.

La Mariona Rossell i el Dr. Ramón Gefaell de la Peña, el nostre inolvidable amic.


Queridos, he descubierto que,  al cabo de tantos años, me siguen queriendo muchisimo, esto me llena el alma. Han sido dos dias , que han parecido una setmana, todo lleno de acontecimientos.

Hasta hemos tenido tiempo de bañarnos , claro Tere me ha colocado dos veces crema en la espalda para que no me quemara. Con Pep nos hemos bañado multiples veces. He saludado al ilusre Dr. Marius Foz ( Catedratico de Patologia General) esta hecho un niño de 82 años, con la misma vitalidad y claridad mental de siempre. Vaya un placer suyo y nuestro, para nostoros fué un gran professor  junto al Dr. Rey-Joly. Que mas voy a contaros que vosotros no sepais. Bueno algo sí La Tere cocina de coña. A su lado he aprendido cositas varias, que algun dia ya os sorprendere.
Yo les he soprendido con una macedonia excepcional, y no ha quedado nada, que curioso, estos Capdevila son peligrosos, comen como limas.

Otra sorpresa La Mariona Rosell, nos ha sorprendido con un gran regalo. OLI VERGE EXTRA DE LA PROPIEDAD DEL JAUME ROSELL. Todos maravillados del regalo,el primero el Pep, que ha agradecido un regalo único,porque nadie  regala aceite, (salvo el  a mi……, que vosotros ya sabeis..) .

Poble i monestir de Vallbona de les Monges


Pablo Gefaell algun dia ya probaras el aceite del  Pep , que por cierto es de sus tierras de al lado mismo del MONASTERIO DE  VALLBONA DE LES MONGES (CISTERCIENSE). El año pasado obtuvo en Mónaco el premio al mejor producto agricola Español) .
Un fuerte abrazo a todos y dentro de unas horas , regresamos a casa.
Ja me contareis.

Otro abrazo.

En Ramón, jo i el meu gos l’ Antoine, que el Ramón mimava moltissim.




















Un Gefaell preocupat per la energia renovable, inesgotable, neta, o sigui que no contamini.


Yo, es que no salgo de mi Asombro, de cómo el ser Humano está ‘Escondiendo la Cabeza debajo del Ala, ó Simplemente es un ‘Desastre’ !!.., y cada día igual, en cuanto salgo de la ‘Medicina’ y …., 


Poniendo en ‘Google’, ‘..

¿ What about the shift to Fusion Power instead of Oil, promised many years ago ?….


..se abren 30 páginas,  de unos ocho a diez ‘artículos’ cada una, de las más diversas Procedencias,..www.un.documents.net (2014) de ‘United Nations’, la ONU.., www.abc.net.av/news/…/green..need/5059296 (Jonathan Green,l periodista de ‘ABC’..,….y, por ejemplo……

www.bloomberg.com/2013/fusionwww.weform.org ..visión de las transiciones energéticas.., www.forbes.com..2013..finally.,’independence’,www.scientificamerican.com climate change..

….decenas, Centenares más !….

y títulos como..- a los que os ruego que tengais la paciencia de echar una ojeada-,..:


-‘The end of ‘Oil Age’ – Fin de la Era el Petróleo-,Essential Reading’-El fin del petróleo, lectura esencial-


– ‘The Relationship between Energy and Economy…la crisis viene de Aquí…


– Evidence that Oil limits are leading to limits to GDP Growth (los límites del petróleo nos llevan a los límites del crecimiento del producto interior bruto..) ..


– ‘Peak Oil is REAL’ and will stunt Economic Growth !….- El Zénit es Real, y se ‘cargará’ el Crecimiento Económico….,



……, y , siguen dale que  dale, produciendo, y ahora con el ‘fracking’, Millones de Barriles diarios….


/- ‘El Zenit del Petróleo y el Destino de la Humanidad’..artículo del Ingeniero Holandés, Hans Zendvliet.., ‘los datos son muy Preocuantes..yReales !’


..,..…cientos de títulos por el estilo, Sin Exagerar.., y, la Asociación Mundial de la Energía,        ..¡ Dando Largas !..


..en www.oildecline.com/news.htm -oct 2013-:

‘Estamos al Final del Petróleo, como lo conocemos’.. el Zenit del Petróleo, y lo que significará para el futuro, está yendo demasiado despacio, difícil de predecir con exactitud, y Muy Influenciado por la Economía y factores Políticos .. con el ‘fracking, seguiremos varios años, pero no muchos,  NO podrems ir tan lejos como hasta la SIGUIENTE GENERACIÓN !!!!..Jonathan Green, en ABC, dice..’la acción sobre el Clima, ¡ Debe ir Mas Allá de la Política, como la conocemos !.. ¡¡la Tragedia de la Conversación ‘local’, es el modo con el que Nuestros Políticos ‘del Cambio Climático’, operan, en un ‘Universo Paralelo’  a las Realidades Físicas a las que nos Enfrentamos……mucho más..


……….. y más, y más………


y, añado yo,..Increiblemente, seguimos pensando aquello de ‘como yo no puedo hacer Nada, ‘Ándeme yo caliente -mientras lo consiga calentar-, y ríase la gente’ (de momento, luego, Dios dirá..!)….   -incalificable-..


   Sin embargo, los Científicos de la Fusión Nuclear, ven en Esta, una Promesa Real (‘contenidos’, hasta por el propio Obama !, ahora..)..

..Sigue pasando, ahora, a pesar de todo.. ‘Gran Cambio’, con la ‘Fusión Fría’, que puede desembocar en una Revolución Enegética.. tb enwww.weforum.org y www. forbes.com  ..Nuevo Mundo.., y con la Fusión Nuclear caliente ‘Gadarache’…. Parece Real !!.. esperanza ?


No quiero que lo tomeis como Alarmismo, ni mucho menos, pero sí para meditar…


Apunts d’anatomia humana

Ramón, vull recordar, el teu oncle José Maria Valverde, que tu sempre me’n vas parlar i molt i mai el vaig coneixer en persona. També he de dir que durant aquests llargs anys de la nostra vida, d’altres persones me’n han parlat i molt i molt be, ex-alumnes d’ell com la Sra. Maria Angela Geli, catedratica de literatura Española i que em va regalar la enciclopedia sencera de la literatura universal feta per Marti de Riquer i Jose Maria Valverde, llegint al pare lluis Duch monjo de Montserrat, també he après molt del teu tio. Recordo molt be que als vols de la festa dels Reis, m’explicaves que els teus oncles Jose Maria i Pilar, arribaven a casa vostra carregats amb un feix de llibres per cada nevot. Impressionanat , mai ho havia sentit a dir!!! Un exel.lent regal, vist amb els anys, en aquells moments teniam el cap amb altres interessos, oi ?. La medicina per damunt de tot.  he de dir que m’ha enamorat més aquest gran professor i catedratic d’Estètica de la Universitat de Barcelona, que fa pocs dies vaig anar a la biblioteca de la Universitat de Barcelona a consultar la primera edicio del seu llibre Hombre de Dios (Salmos, Elegías y oraciones). Prólogo de Dámaso Alonso. Madrid 1945: vaig quedar meravellat del poema Oración por nosotros los poetas : Tu no nos das el mundo para que lo gozemos… 
 Ramón es tant bonica la presentació del llibre Papers privats d´en Comadira que m’abelleix molt posar-te-la aqui: 

» Carta a Narcís Comadira por y para sus Papers privats: Querido Comadira Papers privats me trae/ lo mejor de mi tiempo catalán, el paréntesis/de hermosa libertad en que hablé con vosotros,/con los <lletraferits>, inefable pandilla/ de poeta a poetas, ya no cátedro,cuando/por motivos que están , es la frase, en el ánimo/de todos, no podia teneros por alumnos,/ni falta que os hacia, en la oscura alma mater/en torno a aquellos góticos, si que vetustos claustros/como es fama que dijo cierto Rector Magnifico,/el Marqués de Carulla. Entonces en  lo abierto/  ya  pudimos hablar y leernos de veras./ A San Cugat veníais, (perdon, a Sant Cugat,/que no se den de baja algunos suscriptores /de la serie!). Al ocaso, sin exceder el número/legal de trece, y no por miedo a las denuncias,/ sino porque el trabajo del verso es para pocos./Aparecíais timidos, mas listos que el demonio,/y con queso y un trago de neo-Cariñena,/a fondo trabajábamos. Las conclusiones fueron/positivas y prácticas. Se aprobo mi propuesta/de restaurar el clásico < Instruir deleitando>./ nada de inspiración, sino arrimar el hombro/pero » cum grano salis «, y sin tomarse en serio./Por tanto, se podia proponer un programa/de ejercicios poéticos, con sus temas y formas,/y el verso serviria para tratar de todo,/para contar las cosas que pasan, discutirlas/y » cantar opinando» – que dijo Martín Fierro-./Y asi fue:, yo tendía, asombrado, el oído/a vuestras poesías, que leíais por turno/ -digo lo del oído, porque mi catalán/auditivo es mediocre, y tengo algún comienzo/o vocación de sordo. Además desconfio/sin motivo de muchos vocablos catalanes/cuando van en un verso, por ejemplo, » tardor»,/me resisto a que sea «otoño», por las buenas,/ y no alguna invención floral o » noucentista»./…Por cierto que era extraña la lectura bilingüe,/inocente y sin ánimos de entablar otro diálogo/a lo Riba-Ridruejo sobre el regionalismo,/sino porque nos gusta la poesía y la gente/ tal como es, como vive y como habla en su tierra./Yo aprendí mucho entonces. Por ejemplo, tus cartas/en verso, Comadira, -aparte de su tono/ anti-Brecht, despedante, y homenaje al viejo/Gabriel Ferrater, «monstruo en su laberinto»/o «Dante sin Florencia», como intuí una noche/viéndome en su alta mar lúcida de ginebras-,/son lo que hacia falta para pinchar los globos/ y ponernos a hablar y a canturrear de veras./ Tu andas por tu camino, con pocas ilusiones,/ avanzando de vuelta de todo -sin haber/ido, y eso es lo bueno; Juan de Mairena «dixit»-./ Y tu canción burlona, aunque en el fondo tierna, ahuyentarà a tu paso al duro bienpensante,/al burgés mas nefasto, al liberal con infulas/ de resistencialista. ( Una lección saqué/ después de cuarenta años de ingenuidad, es esta:/la clase dominante, nuestos dueños, no son/nada tontos; lo fingen/de puro listos porque/saben que ya han comprado la letra y el espiritu./ Y aunque a veces recelen de la gente de libros,/que podrian notarles el truco, estan a salvo;el intelectual, ! pobre!, sigue siempre en las nubes.) Pero vuelvo a tus versos: me excusarás que en ellos/ vaya hacia mi: me veo un poco en tus canciones,/como en la musiquilla que se pegó a unos años: veo un otoño suave y veo Barcelona/ con su neblina de humo, sentimental y opaca,/ por entre los tacaños chaflanes del Ensanche…/Quizá empiezo a ser viejo. Pasó mi  temporada/de libertad sublime. Incluso, estuve a punto/de meterme en el fuego por dejar la sarten:/quiero decir que estuve un tiempo entre los yankis./ Pero ahora he llegado, como diria Rilke,/ a la ultima casa de la última calle/de la ciudad final, de cara al Polo Norte,/ -no os alarméis, mas frio pasaba en Sant Cugat-,/y respiro horizonte, y, enseñando español/repaso lo pasado y lo nuestro. Y ahora/ -con un primer presagio de invierno de este cielo/tan castellano, claro, alto y profundo.- leo/ tus versos. Y te mando para todos, abrazos.
Publicat  en Un camí de compromís i de poesia. Recull de les conferencies de les jornades d’homenatge a Jose Maria Valverde. Centre cívic El Carmel.
Ramón estic molt orgullós de tot el que he llegit del teu tio, quin home tant gran, es una joia. No puc deixar de parlar-te del poema Oración por nosotros los poetas : Señor, ¿ qué nos darás en premio a los poetas? /Mira, nada tenemos ni aún nuestra propia vida;/somos los mensajeros de algo que no entendemos./Nuestro cuerpo lo quema una llama celeste:/si miramos, es solo para verterlo en voz. (continua). Es una meravella, vostès mateixos.

Dins d’aquest grup de «lletraferits» que parla Valverde també hi havia a part de’n Comadira, en Salvador Oliva, dons be,  per ampliar i coneixer millor aquest Oliva , fa 15 dies vaig comprar al metro de Barcelona en una parada que es deia LlibreSolidari, per 1 € el llibret Terres perdudes, editat per Quaderns Crema, segur que m’agradarà molt, a més saben part de l’història amb el teu oncle



No vull oblidar-me que el professor Dr. Josep Mª Domenech i Mateu, el valorava, i l’admirava com a alumne brillant, fins i tot li tenia molt de carinyo, i cada vegada que jo he anat a la càtedra de Bellaterra, sempre em preguntava per en Ramón, per l’ ilustre  Dr. Gefaell, com li agradava dir-li  i això fa palès una gran estimació per aquesta persona que va viure l’Anatomia Humana i l’Embriologia al cent per cent, clar amb matricula d’honor. Sempre estava pel departament ajudant al Dr. en les estufes d’embrions, vigilant les hores d’incubació i usant el microtom per fer els talls per estudiar amb profunditat els resultat de les intervencions fetes, i després dibuixar-les en làmines de cera i fer els muntatges. Ara, el Professor Josep Mª Domenech i Mateu, assebentat de la teva mort,  t’ envia una abraçada ben càlida i que et guardarà sempre més en la memòria. Ramón ja veus com l’ilustre professor s’ha emocionat molt en el teu decés i no oblida la persona tant brillant que erets. He pogut comprovar,  que  sempre t’ha estimat. Alumne, de la brillant primera promoció de metges segons el propi Dr. Domenech.


– Ramón Gefaell de la Peña..


Harto, ya de voces de ‘politiquillos’, ‘entendidos’ y ‘sabelotodos’ !!..(y de oir deformaciones de todo), posturas inútiles, ahora, con la que está cayendo,  opiniones ignorantes de medios de Comunicación, teóricamente enterados , y  sin decir nunca la verdad y con poca inquietud Objetiva Real..!,..

 .. Aparte de mi Bibliografía Médica diaria, estoy Recogiendo, ya desde hace meses ( un par de años, ya..), artículos -informes-opiniones, lo más Objetivas, Científicas y Fiables posibles ( NO Político-Económicas..) , -y de Los estratos Internacionales, Sociales  más diversos, -aunque científicamene, al menos, medianamente cultivados y solventes – , para intentar Sintetizar, sin Dramatismos, pero también sin Concesiones,..  la Situación de nuestra Casa, el Planeta Tierra, que la Especie Humana, de forma tan ‘Narcisista’ se ha erigido en su ‘Reina’ ,(cuando la lleva Destrozando, sin Reconocerlo, desde hace más de un Siglo y medio), aunque ‘medio a Sabiendas’ -valga la redundancia-, con el, ( y perdón), ‘Puto Petróleo’ ,  con sus Cargas ‘Mortales’ de Tóxicos Atmosféricos y para todo el Planeta, (y los intereses ‘Pecuniarios’, que hacen que nos llevemos ‘tan bien’, entre otras cosas..). De ahí que, de este tema, Ni se Hable, casi, para ‘no meneallo’, sino sólo de dólares, euros,  yenes, .., a ver cuál de ellos está más en crisis, del precio del ‘Oil’, y de ‘calentamiento global, como si fuese sólo la ‘Gripe del planeta’.. je, je,…… por no llorar !..  

  A modo de Muestras, os voy a presentar los dos últimos seleccionados, hoy, de gente Sana e Inteligente, pero ‘de a pie’, sin relaciones, ni intereses ‘sospechosos’, y que dicen la Verdad, aunque sea en parte..:


-..preguntando en Google, en castellano, : ‘2013, recursos Energéticos del Planeta.. ¿Crisis Económica ?’, salen varias ‘planas’ de entradas, entre las que he escogido,..

  ……….’La crisis Económica que asola a muchos paises, se inició en USA, en septiembre de 2008, debido a la crisis Crediticia e Hipotecaria del Sistema Financiero Americano, y llegó a Europa, al año siguiente..

…., pero, la Realidad es que detrás de esta situación Subyace una Grave Crisis Energética, Enmascarada y Silenciada por los medios, y los políticos’ -……

 –Alberto Rios Villacorta.,Dr.Ingeniero Industrial por la Universidad Carlos III de Madrid, ingeniero eléctrico, por el InstitutoPolitécnico de Bielorusia, Master en Energías Renovables, de la Unión Europea, y Profesor Internacional de Maestría en Gestión de la Energía.- .

Rambla del Celler de Sant Cugat, on tenia el pis el Ramón i el nostre l’edifici que fa cantonada el marronós, o sigui ben veins.

Pidiendo en Google: ‘2013 Energy Resources of the planet, is that a Financial- Economic crisis, or an Energetic one ?, otra vez, hojas de entradas.. entre ellas un pequeño ejemplo al azar..:    

Ramez Naam -Scientific American- 2013., ……….el Mundo está enfrentado 

a Retos de Recursos Naturales Increiblemente Serios,…….todos ellos agravados por una Demanda Perrmenentemente Creciente, de Agua, Alimentos y ENERGÍA, desde que comenzó, y que va aumentando -hasta que se doble en el 2050-..Y el Problema, es que hemos Agotado los Recursos de la Tierra, con el Incontrolado ‘Crecimiento Económico’, por el elevado Consumo y Polución, que deben Terminar..

…...es la síntesis de una Larga Serie de Opiniones Generales, desde ‘los límites de Crecimiento’, al ‘Pico’ de todas las Materias Energéticas..

   sigue, Naam : ‘la última Solución es la INNOVACIÓN, en Ciencia y Tecnología, en fuentes y Recursos Físicos, e Innovación También, en la Economía y el Consumo..’


..En Francia lo llaman ‘le Scénario de la Transition Énergétique’….y con muchisimos más ejemplos, que iré desarrollando estos días,..

..,porque como estamos prisioneros de esos miserables Politiquillos, y de la Deformación de la Realidad, y de las necesidades, que nos es Impuesta, -para ‘disimular sus incapacidades y miserias’-, pues no nos queda más remedio que ‘Constatarlo’, simplemente, o sea, el ‘derecho al pataleo’..PERO..

      

Interessant dibuix de temes mèdics, enmarcat i arraconat amb el vidre trencat. No se l’autor ?



ITER  Fusión Nuclear -Cooperación Internacional- (en marcha !!)

Emails :


Pero.., ‘voilà’ que hurgando en la Red, en algo que ya había oido y visto, encuentro..

‘ITER Newsline’: 

Unidos, China , la UE, Japón, Korea, la Federación Rusa y los USA, en la Lucha Energética Mundial!

-Entrrevista a Nobuo Tanaka, Director Ejecutivo de la IEA (Agencia Internacional de la Energía) dice: ‘Necesitamos una Revolución Energética Global‘ .

  ..La Agencia de la Energía, actúa como Consejera de la Política Energética, para los 27 paises miembros, con el fin de asegurar una Energía Viable, Fiable, Limpia,  Al Alcance para los Ciudadanos.. Fué fundada cuando se vivía la Crisis del Petróleo, de 1973-74, y actúa, ahora, para responder a las Emergencias..

  ..’No hay duda que Debemos Alcanzar el objetivo de un 50% de las Emisiones Actuales, lo que es un RETO FORMIDABLE ,que necesitará unaACCIÓN POLÍTICA INMEDIATA,  y una Transición TECNOLÓGICA a una Escala SIN PRECEDENTES !!!!.

  Si seguimos como hasta ahora, las Emisiones de CO2 se incrementarán un 130% en pocos años (45+/- , ..¡inviable!….)..

..Es Necesaria una Inversión ‘Billonaria'(en $) -‘Trillions’ en inglés, que un ‘billion’ son 1000 millones, y no un millón de millones, como para nosotros un billón-..


    ..La ‘FUSIÓN’ será uno de los Mayores Retos del Siglo XXI. Ofrece una Opción de Energía BENIGNA para el Ambiente del Futuro, sin ‘Robar’ sus fuentes a la Naturaleza, para futuras generaciones. Si bien, la Fusión se ha considerado, Históricamente, como una posibilidad a largo plazo, ahora , ha llegado Su Hora, con la Creación del Proyecto ITER..(y el ‘percal’ en el que estamos metidos)..


Aunque es Necesaria una Mayor Investigación y Desarrollo en los Materiales, y en la mejora de conceptos, ITER, podría ser el Último Gran Paso, entre loe ‘Experimentos de ‘Today &39’ y una ‘Planta de Reactor-Demostración’ ..

  Para apoyar el Desarrollo de la Fusión,  la IEA proporciona un Proyecto a los Nueve Programas Internacionales Mayores, colaboradores, que  llevan a cabo el Proyecto de Fusión, incluyendo Física, Tecnología, Materiales, Seguridad, Medio Ambiente y los aspectos Económicos y Sociales     ( Muy Importante el Cambio de Mentalidad, en el uso de una nueva Energía..) Ello permite a los Gobiernos interesados, y no integrantes, así como a otras Organizaciones, Unir las fuentes, y Estimular la Investigación, Desarrollo y Despliegue, en las áreas concretas de interés..


Fusión y Labs (de confinamiento Magnético):

 – AOITYA ( Tokomak-India)

 – ASDEX (Alemania)

 – DIII-D  (USA)

 – FT-2 (Rusia)

 – GOLEM (Rep. Checa)

 – HL-2A (China)

 – IGNITOR (Tokomak Ruso-Italiano)

 – JET (Gran Bretaña)

 – J-TEXT (China)

 – NOVA (Brasil)   

 – STOR-M (Canada)

 – T15 (Rusia)

 – TCV (Tokomak-Suiza)

 – TORE SUPRA(France)

 – JT-60SA ( Japón- en construcc.)   

 – Alcator (USA)

 – Compass(Chequia)

 – Fast HT-7U (China)

 – FTU (Italia) 

 – HBT-EP (USA)

 – HYBTOK-II (Japón)

– ISTTOK( Portugal )

 – 5T-60 (Japón)

 – KSTAR (Korea)

 – SST-1(Tokamak India, en constr.)

 – T-10 (Rusia)

 –TCA (Brasil)

 – TEXTOR (Alemania)

 –HT-7 (China)..

 – FTU (Italia)

 – HBT-EP (USA)

 – HYBTOK-II (Japón)

 – ISTTOK (Portugal)

 – 5T-60 (Japón )

 – SST-1 ( Tokamak -India.. en constr. )

 – T-10 (Rusia)

 – TCA (Brasil)

 – TEXTOR (Alemania)

 –HT-7 (China)
 – KTM ( en pruebas..Tokamak)

-Esféricos: : brasil 1; Japón 3; USA 4; Rusia 2; UK 1; Italia 1; China1  


-‘Stellarators’: Australia, Japón, España, USA(2)



-Invertido : Suecia, Italia, USA (2) 



INVESTIGACIÓN EN ENERGÍA DE FUSIÓN.
-Argentina (B.Aires); Armenia; Australia (5 centros); Austria (5 centros);
-Bélgica (7centros); Brasil (12centros); Bulgaria (2 centros); Canada (2 centros); Chile; China (4 centros); Chipre; Rep. Checa (4 centros); 
– Dinamarca ; 
-Estonia ; 
– Finlandia(5 centros); France (7 centros);
– Germany -Alemnania- (16 centros); Grecia (2 centros);
– Hungría (3 centros);
– India (4centros); Iran ; Irlanda (3 centros); Israel; Italia (10 centros);                – Japón (13 centros);
– Kazakhistán;
– Letonia (2 centros); Lituania; 
– Malasia; Malta ; México;
– Holanda (4 centros);
– Noruega (2 centros); 
– Polonia;
– Portugal (2 centros);
– Rumanía (2 centros); Rusia (7 centros);
. Eslovenia (3 centros); España (3 centros); 
– Suiza (2 centros);
– Turquía,
– Ukrania (2 centros); UK -gran bretaña-(13 centros); USA (39 centros de tres tipos diferentes..


ORGANIZACIONES INTERNACIONALES, 12 ..

En Ramón admirava la pintura que tenia el seu pare i que li havia tocat a ell, com aquest cuadre que va volguer el fotografiés, per tenir-lo controlat, perquè no en tenia cap de catalogat. com podeu veure els dits del Ramón apareixen a dalt aguantant l’oli.

Oli de l’herencia dels seus pares

                               De quadres en tenia uns quants més, però tots els tenia apoiats a la pared a lo llarg del passadis i li deia que es feien malbé, i que s’haurien de penjar a una certa altura. Però ell ja ho tenia be. Com la següent obra:

Igualment , provinent de la casa paterna

En Ramón sabia que els quadres eren molt bons vinguent del seu pare Toni Gefaell i que eren els que li havia tocat.
 Com poden veure l’amic Ramón no només l’interesa la medicina , sinó també que el nostre planeta duri molts anys, com poden veure sovint els polítics el treuen de polleguera, perquè no es prenen en serio el canvi climàtic.


Segons el Dr. Ciril Rozman només un home bo pot ser un bon metge. Amb en Ramón es dona la màxima del Dr. Rozman, es bo, generós, desprès, empàtic, simpàtic, dolç,  s’interessa per tot , ho deixa tot, si pot fer un favor el fa, no te res seu, capaç de fer sentir important al que te al costat, d’encomanar-te tota la seva il.lusió per la medicina i per qualsevol tema d’investigació, després la música, els animals, com la seva estimada Annika, la gossa preferida i la seva companya inseparable i després tot lo altre ah ! .
Cuida els amics com ningú. Sempre veia lo positiu de tot i de tots. S’emprenyava davant d’alguna injusticia.

Penso que els dibuixos son de la Cecilia

Ramón ben mirat no tenim cap foto junts a Bellaterra, erem tant feliços que no ens adonavem de inmortalitzar moments únics de les llargues hores per aquells indrets, aules, sala de disecció, passadissos, laboratoris, cafeteria, biblioteca i paratges autonomics, discutin amb el professor d’anatomia patologica perquè reclamaves un deu en lloc  d’un notable, parlant sense mirar el rellotge amb el professor Dr. Domenech sobre les anomalies del cor tipus Ostium Primum-Ostium Secundum, ens calia tenir content al bidell perquè ens deixes entrar a tothora a estudiar, fins i tot els diumenges i  durant la setmana Santa; ens calia disposar d’una màquina com aquesta com a mínim, però no en teníem cap,  tampoc la trobavem a faltar. Aqui va un entranyable record de la teva estimada família; la felicitació Nadalenca del 1986, per cert molt completa, qui la va fer,  mai  em vaig r recordar de preguntar-t´ho. Podia ser de la Cecília ?? La Tere pensa que sí.

Ens hem de conformar amb els records guardats en la memòria de tots nosaltres.
Toni, ja tens permís per ampliar aquesta gran e inmensa historia, tu vas compartir molt més amb en Ramón.
Ramón, avui has estat molt ben acompanyat en l’homenatge que tots plegats t’hem fet, fins i tot hi ha hagut parlaments de les persones de la teva família que t’estimaren i segueixent estimant-he , les paraules del Dani el fill de la teva germana Cecília, m’han arribat al cor. Ha quedat clar que tu estimaves les gossos, tots, sí , es cert totes les gosses que vas tenir et van  rascar totes les parets  del teu pis, ven mirat quedava lleig, però tu no li donaves importància, era pecata minuta, la questió es que l’Annika se sentis lliure en un pis, tingués de tot, no li faltes de res, sobretot  l’amor del Ramón.

Ramón con su queridissima Annika, »  ella lo era todo para el » .

Fa dos setmanes quan et vaig portar l’oli Arbequi Extra Verge de casa meva i que tu tant valoraves i estimaves i l’administraves amb comptagotes, per les torrades amb all del Pla de l’Estany que també et portava i que tant content et feia, cada nit sopaves el mateix sense cansar-te, el trobaves molt saludable, perquè canviar? ; a  mitja tarda ja tenies les 10 torrades preparades a la nevera, acompanyades  amb salmó, sempre lo mateix per sopar, ho vaig veure en múltiples ocasions, no variaves en tot l’any. No tinc res a dir.

Ep! la foto no es d’enguany, sinó del 2015

Avui he sentit que eres un gran cuiner, i me posat les mans al cap, perquè no t’hi he considerat mai, si has sigut molt bon metge i més qualitats, però cuiner , cuiner no, si t’has sapigut cuidar i molt. Per dinar també m’havies ensenyat el mateix preparat a la nevera a base de diferents verdures amb unes barretes rosades de marisc trosejades, la macedonia de postre t’encantava i el meló groc, que no recordo el nom també i me’l recomanaves.

Pep Capdevila i Ramón Gefaell, a la Rambla del Celler de Sant Cugat

Compta, no confondre el Harrison amb els llistins de la telefònica !!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!! podrien anar a parar a les escombreries i tindriem un greu problema !!!
Pitu, si em deixo algo, que suposo que si,  pots afegir-ho, ja tens tot el permís del món. Una abraçada i que et milloris, t’esperem algun dia per Barcelona amb la nostra comuna amiga la Mariona Rosell, d’acord ? Vinga anims.

En Ramón en els últims 7 mesos ens ha iniciat  en energia renovable, ara amb els infraroijos que emet la terra:

http://www.sciencedaily.com/releases/2014/03/140303154015.htm#.U2u-97ZGEuc.email 


 Ramón perdona’m,  dons de qualitats en tenies  moltes, més de les que dic en aquest escrit i d’anèctotes simpàtiques també un grapat, però això ho guardo per l’intimitat, no sigui que algun lector rigui a costa nostra. Tu, jo, els amics, i tot el teu entorn més pròxim em rigut molt, però sempre sanament; mai ens hem enrigut dels altres, nosaltres ja en teniam prou amb lo nostre.
El Ramón com a bon metge coneixia i assumia lo que Peter Skrabanek explicava : Puesto que la vida es una enfermedad universal de transmisión sexual y mortal de necesidad, vivirla con plenitud requiere un equilibrio entre el riesgo razonable y el no razonable. Cadascú ho podrà meditar.
Vull deixar constancia d’una petita reflexió que va fer un gran amic teu, que no cal dir el nom, i que ens va donar una lliçó a tots plegats; que hem hagut de païr, però ens ha ajudat a pensar en la vida que portem tots plegats:

Siento profundamente la «perdida» de Ramon.
Me pregunto si somos conscientes de que le perdimos hace mucho.
Y me pregunto en que medida cada uno de nosotros le abandono.
Seria bueno en esta hora aciaga pero luminosa para el alma de Ramon, que cada uno se hiciera esta reflexion: cuide de Ramon? Cuido solo de los afines? O mi corazon es solo generoso en la hora de la muerte, pero no lo es a la hora de vivir?
Si Ramon era un hombre con ese gran corazon, porque vivia como vivia.
Alguien estuvo alguna vez en su casa? Era terrorifico!
Disculpad estas palabras, pero me gustaria honrar al hombre con el que tantas veces disfrute cantando, diciendo que se merecio mas cuidado por todos nosotros.
Si solo cada uno de nosotros hubieramos cuidado un poquitito de Ramon, el no hubiera vivido en la tremenda soledad en la que vivia.
Existe ahora la posibilidad de hacerlo con los que quedamos.
ME APLICO TODO ESTO Y EN PRIMER LUGAR A MI MISMO.

Descansa en Paz, querido Ramon, pagaste con creces tu deuda!


http://www.goear.com/listen/f71e8b3/cambalache-joan-manuel-serrat


Una abraçada plena de carinyo i molt càlida per l’amic incondicional i pel metge més entusiaste que he conegut ! Bon viatge cap a l’eternitat, ben segur que amb la misericordia que tu vas practicar amb els altres, amb la mateixa t’acolliran a tu en el Regne del Cel. De llàgrimes ens n’han caigut moltes i no acabaran aquí. Tu querido primo Pablo Gefaell Chamuchin, médico y cura en el Vaticano, está totalmente de acuerdo conmigo, el ya te rezo el dia de tu muerte un In padarisum deducante angelis i otros psalmos i mas rezos….  Me consta que te queria mucho y no paraba de darme las gracias por estar a tu lado; Pablo, si que estuvo a tu lado noche y dia mediante Skipe, e.mails, trabajos cientificos y muchos cientos de medicina. Como le gustava hablar contigo !!! No teniais hora, increible. 
Així ho he vist jo, tothom por corretgir-me o escriure la seva, tot es prou vàlid. Penso que el parer d’altres persones dona més grandesa al nostre amic. 
Abans  d’acabar deixeu-me posar unes paraules escrites per la seva germana petita, Pilar (e.p.d.) el Nadal abans de morir, un agraïment impressionant, crec sinceramamente que no em mereixo tant, perquè per a mi no era cap mèrit, senzillament exercicia el meu ofici de viure que havia après de la meva família de Lleida.

Estimat Pep i familia:

Per nosaltres també feu part de una història familiar i no oblidarem mai aquell noi de barba llarga i sedosa ,amable,afable ,riatller,sensible,bon jan,bona persona,bon amic,bon metge,etc…En Pep, l´amic d´en Ramon, el que sempre tenía un sumriure i una paraula amable….
Gràcies , Pep per les teves paraules i per la teva estima cap 
aquesta família de bojos i descerebrats. Gràcies per la teva dedicació i paciència infinita. Gràcies pel teu somriure i les teves paraules sempre a punt i per la teva tendresa. Gràcies a tú i a la teva dona Tere, que sempre heu estat aqui. Per la amistat veritable sobren les paraules. Una abraçada enorme plena de tendresa  i agraïment en nom meu i de la meva família, de la que fa molt de temps, en feu part…..Bon Nadal i bon any, macos!

Pilar Gefaell de la Peña


No puc acabar sense escriure el poema de  Evgeni Evtusenko que m’ha acompanyat sempre i que dona a la reflexió, pels qui quedem:

No existeixen homes poc interessants.
Els seus destins cón com històries de planetes.
Cadascú és únic, soll, ell sol.
No n’hi ha cap altre que se li assembli.


I si algú ha viscut en silenci
feliç en el seu racó,
la seva propia insignificança 
l’ha fet interessant.


Cadascú te un món secret, molt seu,
on si amaga el millor instant
on si amaga l’hora més terrible,
però nosaltres no en sabem res.


I sí un home mort,
mort també la seva primera nevada,
i el seu primer petó i el primer convat,
sí tot s’ho emporta.


Sí, queden llibres i ponts,
màquimnes i teles de pintors
sí, moltes coses queden aquí,
però alguna se’n va.


Així es la llei d’aquest joc sense pietat.
Desapareixen mons, no persones.
Els homes, pecadors i terrenals, els recordem,
però en realitat  ¿que en sabiam d’ells ?


Que sabem dels nostres germans, dels nostres amics ?


Que sabem de la nostra estimada ?
fins i tot del nostre pare,
sabent’ho tot, no en sabem res.
Se’n va la gent, no la podem retornar
no podem fer reneixer els seus mons secrets.


I cada cop,
tinc ganes de cridar davant
d’aquesta impotència.


Ramón como te gustava que la gente, la  familia, i los amigos te quisieran, no pedias mas,  a este poco nunca quisiste renunciar.

Pep.

Estimat Ramón, com t’anyoro/com t’anyorem a casa, surts en moltes converses familiars i d’amics i també com no al col.legi de metges. Molt sovint faig gala de la teva inteligencia, de la teva sabiduria mèdica, acompanada del teu » ull clínic » , importantissim en un metge, de la teva manera de ser, de la teva tolerancia, de la teva modernitat i del teu seny i del teu amor a la humanitat entera, sinó no haguessis lluitat tant en els forums de les reds socials, per tenir un planeta millor. Ara publico l’últim teu adreçat a Greenpeace, en concret a una Sra. que es diu Raquel. El publico perquè quedi constancia:

Estimada Raquel, veo, que no soy el único que tiembla al pensar en las pocas posibilidades de la vida aeróbica en el Planeta, con la ‘brillante’ elección, y adopción, de las Energías Fósiles, pese a su Toxicidad progresive, ya Evidente, y a las Sensacionales Evoluciones Científico-Técnicas, en la Obrención Disponibilidad y Egiccia, de las Energías No-Emisoras, entre RenovablesTecnificadas, incluida Solar ‘desde espejos «Espaciales» ‘, (Orbitarios, fuera de la atmósfera), Maremotriz avanzada, Eólicas perfeccionedas, otras,.. pero echo de menos, por parte de Greenpeace, la No-Mención de la que puede que sea, el Futuro de Nuestra Energía, y la salvación de  la tecnología en muchos casos compatible con los motores ‘a energías fósiles, ‘, Pero LIMPIOS COMO UNA PATENA,a base de ‘Cold Fusion’ (también L-low, bajo- E -energy, energía,N-nuclear, R-reactions-reaciones-,(LENR),..

 como se llaman físicamene, y que ya funcionan, y Muy Bien !!, en Reactores Diversos ya diseñados y fabricados, NASA , al alimentados de Hidrógeno y Deuterio, variables en su Potencia, desde ‘caseros’, a ‘Fábricas’, ‘Coches, Aviones, Barcos’, y cualesquiera máquinas de la ‘Civilización Moderna (Salvo,Claaro, alimentar el ‘Negocio’ del Combustible (‘que tanta paz, bienestar, y fraternidad, ha aportado,para completar las’Virtudes’ de laespeie ‘Reina’…,  que no necesita, al fusionar hidrógeno y Deuterio,con la masa de átomos diversos, más pesados reactivos, una reacción que sólo produce Energía y vapor de Agua , pero,claro, como habría que  sacudir, ‘golpear’ y poco a poco ‘sustituiPir’ lasw Estructuras Económicas de ‘siempre’…,….
 ¡ ‘take it easy’ !, y no empujemos demasiado al Jeque, ni al Financiero de Wall Street, Moscou, Tokio, Beijing, Melbourne, Johannesburg, y a las   Grandes empresas de petróleo, gas y carbón, que  mueven  Bolsas, en el Mundo actual de intereses….,(aunque nos queden sólo Tres Años de ‘Reversibilidad’ teórica, antes de condenar al ‘Planeta Azul’, ¡¡¡¡ a dos generaciones vista, y no es broma !!!!
 ., que …:¡¿ antes el Dolar($) que la Vida ?! ..Eso Parece.. Señor, Inteligencia, pero,… ¡Más Egoismo y Avaricia !   

I la Sra. Raquel li contesta molt cordialment i li recomana que llegeixi certs estudis com : 


 Ho deixo a les seves mans.

Ramón , estimat des de primer curs de medicina, cada diumenge quan vaig a missa et dedico uns moments de silenci i pregaria, perquè se que el » Jefe » com tu li deies, t’estima i et te vora seu.


Només em volia acomiadar-me dient-te que La Vanguardia que és el diari que llegim a casa des del meu avi, i a més ho fem en castellà, per tradició. Ep ! tu saps que a casa eren d’esquerra i ens va costar carissim, dos tiets morts i molt de sofriment, però vaig tenir un méstre que el castellà ensel va ensenyar molt be, ep !! amb totes les excepcions i puc lluir que em sabia be, com l’accentuacio de les paaules agudes, les planes i les esdrujules  . Com les regles de puntuació:  La Coma, Punt i Coma, Punts Suspensius, Punt i Final, en fi no ho vaig oblidar mai i mai hagués pensat que em servís d’algo saber escriure un castellà correctissim; donç no va ser fins a sisè de medicina que en l’assignatura Història de la Medicina, el professor i catedràtic Dr. Felipe Cid ( e.p.d.) , tenia la mania de que si algú cometia alguna falta en el treball de final de carrera, l’enviava sense cap remordiment de conciencia a Setembre, ell partia de la base que un futur metge, havia d’escriure correctament. Jo vaig passar al juny. Amb el pas dels anys he sapigut per companys que van haver de repetir dos o més convocatories per poger aprobar l’assignatura d’Història de la Medicina.
Abans d’acabar només vull posar-te una mica al dia del que està passant aqui a la terra, sobre un personatge , del qual tu havies cantat moltes vegades les seves cançons, aqui va :

Estic content que a Bob Dylan, l’ultim Beat, contracultural i underground, li hagin donat el Nobel de Literatura, però de moment no el troben en lloc, curiós oi? i si no l’interessa que li donguin el Nobel i si no el va a recollir?. 
Per aquells anys m’encantava cantar cançons seves i de’n Leonard Cohen.

Tenia jo 19 anys, quan els que voliam ser  algo progres ( tu eres progre igual sense anaer a missa) , els diumenges anavem a missa als caputxins de Sarrià, a missa de 12 que la deia el pare Jordi  Llimona, els seus sermons eren molt critics amb la dictadura franquista, tant que de vegades teniam por que els  » Grisos a caball « ( policia del règim) , entressin a l’esglesia, encara que sabiam que pel Concordat ho tenien prohibit, això ens tranquilitzava de moment. Els  sermons del pare Llimona ens animaven a tots, era un risc que acceptavem. Al sortir de missa , moltes vegades la policia secreta, m’havien demanat el DNI, tant sols per fitxar  a gent d’esquerres que frequentavem aquella església i els sermons del pare Jordi Llimona.
Jo sempre em guardava 10 pessetes cada setmana que es el que valia pujar i baixar amb els trens de Sarrià des de la Plaça de Catalunya. Quan no tenia un duro hi pujava caminant, deu ni do de la pallissa de pujar i baixar, però tenies uns moments viscuts amb intensitat espiritual i perquè no dir-ho politica (al règim franquista li tocava ells collons) , a més tenies un relat per explicar al dilluns, que es coia als Caputxins de Sarrià i alhora també com anava l’Assamblea de Catalunya si havien detingut algún membre , algun es va escapar d’una forta detenció, per estar al dentista i arribar tard en alguna reunió. 
Altres que en formaven part:  Josep Benet, Lluis Maria Xirinachs, Jordi Carbonell, Pere Portabella, Agusti de Semir, Antonio Gutierrez Diaz, Rafel Ribo, Josep Andreu i Abelló, etx, sempre hi havien xibatassos i la policia s’enduia algú detingut i cap a la presó model. L’Assamblea de Catalunya estava sempre present en les nostres converses i d’altres tertulies d’intelectuals com ara a l’Ateneu Barcelonès o a la Peña La Punyalada, del paseig de Gràcia, i en molts d’altres cercles d’església (parròquies) Universitats, gent procedent dels boiescauts i del PSUC.
Be, va ser a aquesta esglesia que vaig sentir per primera vegada cantar Blowin’ in the wind. i cada diumenge el cantavem al final de la missa, a contes de cantar el Rosa d’Abril o alguna altra cançó piadosa.
El pare Llimona sempre va estar als ulls del franquisme, no per ser estimat, ni valorat sinó tot al revés. Va estar una temporada a Olot. Com a pensador seguia la linia de Pierre de Chardin, amb un pensament religiós sempre en recerca i amb hipòtesis agosarades.
També era mal vist per la curia de l’Arquebisbat de Barcelona pel Dr. Gonzalez Martin, que li va fer un » Ad Divinis «, pels seus escrits massa  avançats en les relacions prematrimonials. L’any 1970 li  varem prohibir donar classes a la facultat de Teologia de Catalunya.
Duran la meva vida, però més de més jove havia comprat els seguents llibres   d’ell : Sempre Nòmades (1970), Fe sense fronteres, Humans tanmateix, Viure 1996, aquest es l’ últim, que vaig  comprar.
Tot aquest llarg escrit tant sols per fer memòria de la part meva viscuda en relació a ROBERT ALLEN  ZYMMERMAN, , NOBEL DE LITERATURA i a la seva cançó : Blowin’ in the wind.
No paren de sortir noticices médiques i també d’altres, però ja se que no t’interessen:

Ramón a l’Hospital Clínic, no paren, son uns cracs en investigació, però també et poso noticies d’altres centres que se que estaries encantat.

Ramón aqui va una instantanea de tu primo Pablo Maria Gefaell de la Peña, » El cura Romano «. saludant al sant Pare Francisco.

En motiu de la clausura de l’any jubilar de la Misericordia .
Em consta que en Pablo sempre et te present en les seves oracions. T’estimem amic meu.


Una abraçada amic meu i que el Jefe et cuidi .

La nostra amiga Sònia Andilla, ha enviat una felicitació ben nadalenca i que m’ha agradat molt i se que t’agradarà, la deixo escrita : 

Un dia tota la gent d’un poble varen decidir anar a resar per fer que plogués, però només *un nen* va anar amb paraigües,
Això se’n diu *FE*

Quan llences un nadó a l’aire i riu és perquè està segur de què el tornaràs a agafar. Això se’n diu *CONFIANÇA*

Cada nit anem a dormir sense saber si ens tornarem a despertar però tot i amb això posem el despertador
Això se’n diu *ESPERANÇA*

Fem cada dia plans per demà sense saber el que el futur ens espera
Això es
*SEGURETAT*

Veiem el patiment del món i tot i amb això ens casem i tenim fills
Aixo és
*AMOR*

Hi havia un senyor que portava una samarreta que deia «No tinc 70 anys en tinc16 amb 54 anys d’experiència»,
Aixo se’n diu
*ACTITUD*

Aquests són els meus desitjos per vosaltres pel 2017

Aquesta nit m’ha arribat un enllaç de tot que s’ha adonat el periodista Carles Capdevila, enviat per l’amic i doctor Toni Griera i Lopez :
Es tant entranyable que no puc deixar de posar-lo aqui en el te racó amic Ramón, el teu racó en aquesta terra.

Del diari ARA
’16 coses que he après (i compartit) el 2016′, el resum de l’any de @CarlesCapde al @diariAra http://interactius.ara.cat/llistes/16-coses-que-he-apres-aquest-2016-carles-capdevila?utm_medium=social&utm_source=whatsapp&utm_campaign=especials-up

Estimat Ramón, com t’agradaria veure que fins i tot  el princep de Gales escriu i divulga sobre el canvi climàtic; ho deixo aqui perquè altres ho puguin seguir.
Un bell record per tu, sempre demano que el Jefe et cuidi i et mimi com tu ens vas mimar en vida a nosaltres.

Carlos de Gales divulga los retos del cambio climático

El libro, del que el príncipe es coautor, se publica este mes

Conocidassonlasinquietudesambientales del príncipe Carlos de Inglaterra. Es un amante de la arquitectura tradicional que respeta la campiña inglesa y en más de una ocasión ha hecho pública su preocupación por el cambio climático provocado por el hombre. Ahora ha dado un paso más y se ha convertido en coautor de un libro de la popular colección británica Ladybirdenelqueseabordanlosdesafíos y las soluciones para mitigar el calentamiento del planeta. El libro forma parte de una serie de publicaciones para adultos escrita con la estética de esta popular colección infantil, con el objetivo de explicar con sencillez asuntos complicados.
El libro, de 52 páginas, ha sido escrita en colaboración con el fundador de Amigos de la Tierra, TonyJuniper, ylaexpertaencambio climático Emily Shuckburgh.
La colección Ladybird se hizo popular en la década de 1960 y 1970 y más recientemente renovó su éxito con una gama de libros humorísticos para adultos. El príncipe Carlos de Gales ya fue coautor de un libro con Toni Juniper e Ian Skelly llamado Harmony: Una nueva manera de ver nuestro mundo y también escribió un libro para niños titulado El hombre viejo de Lochnagar.
Al comentar su colaboración con el príncipe, Juniper declaró: «Tuvimos que trabajar muy duro para asegurarnos de que cada palabra cumpliera su función, mientras al mismo tiempo trabajábamos con las imágenes para mostrar los asuntos que queríamos abordar». «Espero que el libro resista la prueba del tiempo». Editado por Penguin Books, será lanzadoel26deenero.»Existe elpeligro evidente de que esto no se tome en serio. Pero si el estilo y la información es correcta y comprensible, el nuevo libro de Ladybird podría ser justo lo que se necesita para transmitir el mensaje de que todo el mundo es necesario para combatatir el cambio climático», declaró Phillip Williamson, de la Facultad deCienciasAmbientalesdelaUniversidad East Anglia.
Benvolgut Ramón, una anoticia més, que publica La Vanguardia i que tu ja ho havies dit, la deixo colocada en aquest que es el teu racó entre nosaltres.  Et recordo cada dos per tres, sobretot els diumenges quan vaig a combregar.

Se buscan 500 mentores para ayudar a cien refugiados durante un año

Catalunya impulsa un plan de acogida para apoyar a los asilados cuando concluye la tutela estatal

Los voluntarios tendrán un papel relevante en el plan diseñado por la Generalitat para acompañar durante un año a los refugiados que hayan finalizado el programa de ayuda estatal, pero que todavía no hayan conseguido la plena autonomía y cuyos ingresos anuales durante los doce últimos meses sean inferiores a la renta mínima de inserción (RMI).
En esta iniciativa del Departament de Treball, Afers Socials i Famílies, presupuestada en un millón de euros para este 2017, los ciudadanos que ejerzan de mentores de los asilados tendrán la misión de ayudarlos en las gestiones básicas y en el establecimiento de vínculos sociales. La consellera Dolors Bassa explicó ayer que en una primera fase se necesitan 500 voluntarios para atender a 100 refugiados.
Durante los meses de febrero y marzo los candidatos podrán inscribirse en el portal de trámites de la Generalitat (treballiaferssocials.gencat.cat/programarefugi); de marzo a mayo se formarán y en junio ya debe estar en marcha la mentoría. Bassa lamentó ayer los incumplimientos del Estado, que, desde diciembre del 2015 y hasta la actualidad, sólo ha autorizado la llegada a España de 1.034 personas dentro de los acuerdos de reubicación, desde Italia y Grecia, y reasentamientos, desde los campos de Turquía y Líbano, y recordó que Catalunya puede acoger «lo antes posible a 4.500 personas».
La consellera indicó que Catalunya ha pasado de albergar a 28 refugiados del programa estatal a principios del 2016 a los 470 de ahora, cifra a la que se sumarán próximamente otros 20 que se prevé que se instalen en Girona.
El Programa Català de Refugi (PCR) presentado ayer se inspira en los modelos de integración socio-laboral implantados en Canadá, Quebec e Islandia, y también en las exitosas experiencias de mentoría con jóvenes extutelados, inmigrantes y jubilados desarrolladas por diferentes entidades del tercer sector en Catalunya. Los primeros 100 refugiados que podrán acogerse al PCR deberán llevar más de un año empadronados en Catalunya; tener ingresos inferiores a la RMI (oscila entre los 400 y los 655 euros en función del número de integrantes de una familia) y comprometerse a seguir un plan individual de actividad (PIA) que los lleve a conseguir la plena autonomía.

470 acogidosREFUGIADOSen el programa estatal en Catalunya

A cambio, se les garantiza durante un periodo máximo de un año la vivienda y una ayuda económica de entre 400 y 600 euros mensuales para comprar alimentos, ropa, medicamentos y hacer frente a todos los gastos derivados de la escolarización obligatoria.
Oriol Amorós, secretario de Igualtat, Migracions i Ciutadania, subrayó que el Programa de Refugi implica también a las entidades sociales, que apoyarán a los mentores, y a los ayuntamientos y consejos comarcales, que evaluarán el cumplimiento del PIA por parte de los beneficiarios. Cada tres meses se analizará cómo evoluciona cada persona y, en función de sus progresos, si alcanza la autonomía necesaria. Si, por el contrario, no cumple el PIA o no hace un uso correcto de los recursos recibidos, deberá abandonar el programa.
Durante este año, los cien refugiados aprenderán catalán y castellano, asistirán a las sesiones de orientación, formación e inserción laboral y participarán en las actividades que se consideren oportunas en cada caso para establecer vínculos con las personas de su entorno. Cada beneficiario contará con el apoyo del denominado grupo de acogida, integrado por entre tres y cinco mentores. Su papel es crucial, pues les ayudarán a la hora de efectuar todo tipo de trámites, en la búsqueda de trabajo y en la planificación del PIA.

UN MILLÓN DE PRESUPUESTO A cambio de cumplir un plan de actividades, los beneficiarios tendrán casa y gastos cubiertos LOS MENTORES Deberán superar una entrevista en la que se valorará disponibilidad, empatía e iniciativa

Las personas que quieran ser mentores deben superar una entrevista personal en la que se valorará la empatía, la iniciativa, saber escuchar, la disponibilidad (entre dos y cuatro horas a la semana) y la capacidad para potenciar las habilidades de los refugiados. Después, los seleccionados seguirán un curso.
Bassa reiteró que Catalunya está en disposición de acoger más personas que huyen de la guerra y que malviven en campamentos. «Disponemos de 1.250 plazas en pisos y otros recursos residenciales de 45 municipios», detalló la consellera, que también pidió al Gobierno que facilite la llegada de jóvenes universitarios y de 271 personas «especialmente vulnerables» que diferentes oenegés catalanas han detectado en campos de refugiados.

Avui a La Vanguardia ha sortit publicadala noticia de la elecció i nomenament per part del sant Pare Francesc del nou prelat de l’Opus Dei, ben mati ja he felicitat al teu cosi en Pablo Gefaell Chjamochin :
http://epaper.lavanguardia.com/reader/9e29045c-90d3-4f48-ab53-e27ecd1ca750
 Ramón se que aquesta noticia et faria pensar :

Expedientada una médica que denunció la precariedad laboral

El colegio de Segovia evalúa si las acusaciones de Lalanda crearon «alarma social»

En el mes de agosto, un artículo de una médico de urgencias se convirtió en trending topic (referencia destacada) en Twitter. Era una carta de despedida titulada «Querida explotación laboral: te dejo, no cuentes ya conmigo», de Mónica Lalanda, una doctora de urgencias con una experiencia laboral de 25 años, 16 de ellos en el Reino Unido además de máster en Ética Médica y Bioderecho, publicada en su blog Medicoacuadros.wordpress.com. En ella explicaba los motivos que la habían llevado a tomar la decisión de abandonar, que noeranotrosquelaelevadaprecariedad laboral y la situación de «esclavitud» en la que se encuentran los profesionales del Sistema Nacional de Salud.
De inmediato,se sumaron decenas y decenas de facultativos sumándose a la denuncia de Lalanda. Hace unos días, la propia doctora informaba que el Colegio de MédicosdeSegovialehabíaabierto un expediente por verter acusaciones «sin fundamento» y «crear alarma social». En el caso de que fallen en su contra, Mónica Lalanda podría ser sancionada con un año de inhabilitación.
Pero, ¿qué denunció esta médico en su carta de renuncia? En su misiva explicaba los motivos por los que había decidido renunciar a su contrato de guardias. «He renunciado a la explotación laboral sangrante y despiadada. He renunciado a la esclavitud de un sistema sanitario absurdo que trata a sus profesionales como basura. He renunciado al pisoteo de un jefe que, como tantos otros en la medicina española, maneja su servicio como si fuera su cortijo.

«QUERIDA EXPLOTACIÓN «La doctora denunció las condiciones laborales de los facultativos públicos ¿LIBERTAD DE EXPRESIÓN? La entidad colegial podría sancionarla con un año de inhabilitación

Un jefe que no lidera, sólo tiraniza. He renunciado a trabajar en un sistema con médicos de primera que vivenacostademédicosdesegunda. He renunciado a turnos de 24 horas sin derecho a descanso que ponen en peligro mi salud y la seguridad de mis pacientes. He renunciado a trabajar con excelentes profesionales que han ido olvidando lo que fue su orgullo personal y profesional y lo que fue su dignidad y ahora simplemente bajan las orejas con miedo»…
La misiva, retuiteada una y otra vez hasta en 10.000 ocasiones, no sentó bien a los compañeros del hospital general de Segovia en el que trabajaba Lalanda. De hecho, quincedíasdespuésdepublicarsu carta «el jefe de servicio de urgencias del hospital general de Segovia y otros 12 compañeros (de un total de 23 adjuntos) me denunciaron al colegio de médicos por sentirse despreciados y humillados por la entrada al blog. El colegio me abrió un expediente informativo en septiembre y se pidió a la comisión deontológica que evaluase mis opiniones en el blog», explica la doctora en otro artículo.
A primeros de enero, Mónica Lalanda recibió una misiva del Colegio de Médicos de Segovia notificando que la apertura de un expediente disciplinario al considerar que su denuncia puede ser objeto de una falta grave por haberse transgredido los artículos 37 y 38 del Código de Ética y Deontología médica «por las acusaciones vertidas contra el servicio de urgencias y sus miembros (…) y con la consiguiente alarma social que ha podido crear sobre el funcionamiento del servicio de urgencias de Segovia, sin fundamento, a tenor de sus publicaciones en prensa y redes sociales, teniendo en cuenta el poder de las mismas y el peso de la doctora Lalanda en los medios». La médico podría ser sancionada «con la suspensión del ejercicio profesional durante un año».
Nada más conocerse la apertura de este expediente, las redes sociales se volcaron en el apoyo a esta médico, que tal y como señala en su propio blog, y en el derecho que asiste a cualquier ciudadano a la libertad de expresión. Máxime cuando la denuncia de Lalanda se centraba en el Sistema de Salud en su conjunto y no en su caso particular, tal y como expone en su blog («la entrada quiso reflejar una situación que es común en nuestro sistema sanitario y que tiene su reflejo en miles de médicos en toda España, con una situación indigna, abusiva e irregular, temporal y de mala calidad». Una denuncia que fue compartida hasta por la Organización Médica Colegial (OMC), que incluso se hizo eco en su revista de la misiva de esta doctora.
Una abraçada el dia 28 de gener de 2017.
Estimat Ramón, espero i confio plenament que al cel estàs com el peix a l’aigua, ben segur que  els àngels disfruten amb els teus amplissims coneixaments de tota mena. A casa pensem molt amb tu, tots, els nens també. Ja et vaig dir que el nostre estimat Antoine (gos) va morir ara fa uns dos anys, ell em va cuidar a mi i sense volguer o volguent em va augmentar la meva salut amb les llargues caminades pels camins de » Soldados de Salamina «, que no vaig tenir temps d’ensenyar-te, ni les excavacions de la bòbila romana de Cornellà del Terri. Avui poso aqui un interessant article que se que t’agradarà, no per aprendre res que tu no sàpiguis, sinó per confirmar la teva manera d’entendre les relacions humanes, i l’alegria de viure que sempre t’acompanyava.
Cuando el médico se convierte en paciente:
_____________________________________ 

Cuando el médico se convierte en paciente

EL EPO TAJE

Hay doctores con dos carreras de medicina. La carrera vertical, que les permite ver la enfermedad como médicos, y la carrera horizontal que los inclina en la camilla donde recostados la viven como pacientes. Esta dualidad transforma la manera de entender la profesión, tal y como solía contar el doctor Albert Jovell. Su doble condición le convirtió en un acérrimo defensor de los derechos de los pacientes, y luchó por retornar parte de la humanidad a un oficio que la había perdido en beneficio de la tecnificación.
Pero la experiencia en primera persona con la enfermedad y el proceso de transformación de Jovell no son únicos. Ahora, tres médicos con puestos de responsabilidad en hospitales catalanes de referencia comparten su experiencia. La aparición súbita de una enfermedad les desplazó hacia el otro lado de su profesión, como pacientes. Estuvieron ingresados en sus centros sanitarios y fueron tratados por sus propios compañeros. Actualmente, una vez recuperados de sus dolencias, también reivindican a partir de la vivencia la esfera más humana de la medicina.
La primera historia se remonta a principios del año pasado, cuando alguien le «apagó la luz» al doctor Àlvar Agustí, director del Institut Respiratori del hospital Clínic. Hacía unos días que no se encontraba demasiado bien. Lo último que recuerda antes del fundido a negro es que se tumbó en una camilla para que un compañero de hospital le explorarse. «De repente me desperté en mi propia unidad de cuidados intensivos».
En aquel momento, su mujer estaba a su lado. Fue ella quien le contó que hacía treinta días que estaba ingresado allí. Alucinó, pero no contestó porque no podía responder. Ni siquiera podía cerrar los ojos. Estaba absolutamente inmóvil. Los médicos le explicaron que había sufrido de forma repentina el síndrome de Guillain-Barré. Aunque el trastorno es poco frecuente, Agustí lo conocía bien: «No hace falta que me digáis nada más», pensó en aquel mismo instante. Su cuerpo había empezado una batalla absurda consigo mismo que dejaba a las neuronas de su sistema nervioso periférico sin capacidad de transmitir señales.
«En cuestión de un minuto, incluso de treinta segundos, te cambia la vida: uno pasa de estar sano a ponerse enfermo», expresa con la certeza de quien lo ha vivido. Estuvo más de dos meses ingresado en su UCI. El primer día que se puso de pie, aún sin poder dar un paso, lo rodeaban ocho personas por si se caía al suelo. Luego estuvo un mes en el Instituto Guttmann, donde su esposa lo dejaba a las 10 de la mañana y lo recogía a las 5 de la tarde después de siete horas de ejercicios. «Allí era un privilegiado», recuerda al compararse con sus compañeros de rehabilitación.
La segunda metamorfosis de médico a paciente sucedió dentro de un escáner de rayos X. Concretamente en la misma máquina que el doctor Manel Escobar, director clínico de diagnóstico por la imagen del hospital Vall d’Hebron, utilizaba a diario para diagnosticar y hacer el seguimiento de pacientes con cáncer. Un lunes, posterior a un fin de semana con molestias, Escobar pidió a su técnico de radiología que le hiciera un escáner. Pero él mismo fue quien interpretó la fotografía donde apareció un cáncer de páncreas localmente avanzado. «Como radiólogo sabía exactamente ante qué estaba: uno de los cánceres con peor pronóstico». Le esperaba un tratamiento duro de quimioterapia, radioterapia y una cirugía muy agresiva para el abdomen. Ahora que lo ha superado quiere compartir su experiencia para inspirar esperanza en otros. «Creo que el aspecto psicológico de una enfermedad, cómo se siente un paciente y cómo le hacemos sentir los médicos, es fundamental para que el proceso de curación sea bueno».
A escala emocional no todo el mundo encara una enfermedad del mismo modo. El doctor Escobar iba al hospital conectado a una petaca que le subministraba quimioterapia durante 48 horas. «Yo iba a trabajar no porque fuera un héroe, hacía un esfuerzo porque psicológicamente para mí era vital sentir que estaba en el proceso de curación». El tumor se le había reducido mucho y, contento, bromeaba sobre su recuperación. De repente, un oncólogo joven le respondió: «Eso ya lo veremos». A pesar de que no lo dijera adrede, aquel comentario le dejó «absolutamente hundido», detalla del recuerdo.
En muchas ocasiones la falta de comunicación y de empatía con el paciente es algo que también echa en falta el doctor Domingo Escudero, el protagonista de la tercera historia. La enfermedad de este neurólogo, que fue jefe de servicio en el hospital Germans Trias i Pujol, jugó a la ambigüedad durante una temporada antes de conseguir el diagnóstico definitivo. Sufrió tres cuadros psicóticos en los años 2006, 2011 y 2014.
Amante de los casos clínicos y las enfermedades autoinmunes, desde el principio estuvo convencido del origen neurológico de los brotes. Incluso en un momento de lucidez apuntó en un papel: encefalitis autoinmune. Pero los psiquiatras le diagnosticaron un trastorno bipolar esquizofreniforme atípico. Su dolencia se movía en la frontera entre la psiquiatría y la neurología. Le recetaron una fuerte medicación psiquiátrica con unos efectos secundarios que le dificultaban hasta ponerse azúcar en el café sin derramarlo. Incluso le llegaron a atar con correas de contención en el hospital de Bellvitge, donde también estuvo ingresado.
«Tanta gente que me ha visto, tantas decisiones que han tomado sobre mi vida y nadie me ha llamado hasta hoy», dice desde el hospital Clínic, donde conoció al investigador que puso nombre a su enfermedad. Josep Dalmau, profesor de investigación Icrea en el instituto de investigación Idibaps, que por aquel entonces investigaba en la Universidad de Pensilvania (EE.UU.), vino a Barcelona a presentar una enfermedad neurológica autoinmune que había descrito hacía poco en la revista Annals of Neurology, la encefalitis autoinmune anti-NMDA. «¿Te suena de algo?», le preguntó un colega después de escuchar los síntomas.
Cuando Escudero tuvo el segundo brote, su mujer –también neuróloga– pidió que hicieran una prueba de líquido cefalorraquídeo a su marido con el artículo de Dalmau en la mano. El resultado fue positivo. Su enfermedad por fin tenía nombre, apellidos y tratamiento. «Me puse tan contento como si el Barça hubiese ganado la Champions», rememora. «En mi caso disponer de información fue una salvación, se acabó la incertidumbre». De tomar antipsicóticos pasó a los inmunosupresores, básicamente cortisona, para relajar su sistema inmunitario. La nueva terapia tenía menos efectos secundarios y una recuperación mucho más rápida que la que había tomado inicialmente.
 
Aqui Ramón pongo uno de tus interesantes correos, en los quales te cabreabas con los tuyos, con los que tenias mas cerca, te sulfuraba mucho todo el proceso para llegar a la independència, de 26/7/15 :

Lo malo, Gianni, es que con lo lumbreras que es el ‘Ignorante’, ‘facha iluminao’ de sonrisa sardónica ‘perdonavidas’, y cómo le siguen todos a una, ‘els mijans Catalans de Comunicació’ – per mí que amb les ferides encara sagnants del Franquisme i la seva reacció de Pánic, anti-PP, inútil, en aquest moment, i Imperdonable, perquè es posa en el mateix sac, i el mateix NIvell ‘d’odi Irracional a lo diferent’ (como en Alemania XX, vamos brrr !!..) –   , no acabo de ver claro que `te parezca Evidente, que no va a conseguir empujarnos al ‘pozo’ de una votacón Manipulada, en la que, siento ser tan ‘masquista  hombre de poca ftte’, pero no me termino de fiar ‘dels coleguis Mal Adoctrinats’, amb la Propaganda Contínua, – NO Per salvar al Planeta, Sino la  Comparativament INSIGNIFICANT ‘Anti-Espanyola’ Independentista, machacona , QUE  NO Entenc com Obama, suposo que informat, i Tota Europa Político-Económica i Científica, No l’Adverteixen de lo Estrambótic i Absurd de aquestes Demandes Utópiques e ñes actuals Circunstàncies de menaça VITAL al Planeta !!    ¡Que Dios nos coja Confesados !    
Ramón aqui et deixo la llarga editorial de La Vanguardia del diumenge passat dia 22-X-17: 

«President, posi les urnes»

>> VIENE DE LA PORTADA
El Consejo de Ministros solicita del Senado la aprobación de un paquete de medidas que, en su conjunto, suponen la suspensión de la autonomía de Catalunya, aunque el Estatut siga en vigor y el Parlament no resulte clausurado. El Gobierno de España quiere hacerse cargo por un periodo indeterminado de tiempo –un máximo de seis meses, supeditado al restablecimiento de la «normalidad y la convivencia»– de la gestión de la Generalitat, previo cese del presidente Carles Puigdemont, del vicepresidente Oriol Junqueras, y de todos los demás miembros del Consell Executiu. El Gobierno central asumirá la dirección de todas las áreas, departamentos, institutos y empresas públicas de la Generalitat a través de los correspondientes ministerios, y efectuará los nombramientos que estime oportunos para asegurarse el pleno control de la administración autonómica durante el tiempo que dure la aplicación del artículo 155. Las áreas de intervención preferente serán presidencia, finanzas, seguridad (Mossos d’Esquadra), informática y telecomunicaciones, y los medios de comunicación públicos (TV3 y Catalunya Ràdio). La primera medida que el Ejecutivo pide al Senado es la asunción por parte del presidente del Gobierno de la competencia para disolver el Parlament y convocar elecciones (artículo 56 y disposición transitoria segunda del Estatut), hasta ahora en manos del presidente de la Generalitat. Esta es la competencia clave en la crisis política en la que estamos inmersos. El Parlament no será disuelto –difícilmente podría hacerse tal cosa sin transgredir gravemente la Constitución–, pero también queda bajo control. La Cámara catalana no podrá aprobar ninguna ley o resolución que a priori se juzgue inconstitucional. El Gobierno se reserva el derecho de veto sobre sus iniciativas. Este paquete de medidas será aprobado con toda probabilidad el próximo viernes por el pleno del Senado con el apoyo del Partido Popular, el Partido Socialista Obrero Español y Ciudadanos, con el tácito aval de la Unión Europea, expresado estos últimos días con el apoyo explícito de sus principales dirigentes al Gobierno español.
Estamos ante la versión más dura del artículo 155 que cabía imaginar. No es la intervención «mínima» que hace unos días daban a entender algunos dirigentes del PSOE. Es una intervención completa de la autonomía catalana que afecta a la esencia misma de los pactos de 1977. Hace ahora cuarenta años, la Generalitat fue restablecida antes de la Constitución para asegurar la adhesión de la sociedad catalana al nuevo proyecto democrático español. Cuatro décadas después, el pacto está roto. El Gobierno central, y los partidos que en esta circunstancia le dan apoyo, consideran que ha sido roto por las instituciones catalanas al aprobar e impulsar una serie de medidas claramente inconstitucionales tendentes a la secesión. Los gobernantes catalanes y la actual mayoría parlamentaria consideran que el pacto quedó roto con la sentencia del Tribunal Constitucional sobre el Estatut en junio del 2010 y por la ausencia de diálogo político desde entonces. El pacto, en cualquier caso, está roto. Las drásticas medidas que propone el Gobierno dibujan un antes y un después. La Generalitat tal y como la hemos conocido estos últimos cuarenta años está en peligro. Nos hallamos ante un vertiginoso giro de la política española, cuyas repercusiones van más allá del estricto ámbito del autogobierno de Catalunya.
La situación es vertiginosa y el fondo de la cuestión no ofrece dudas. La independencia de bajo coste no existe. El relato según el cual Catalunya podía construir un Estado propio sin trauma alguno era falso. Desgraciadamente hubo personas de buena fe que se lo creyeron, pese a quienes les advertíamos en sentido contrario. La Unión Europea no ofrece ningún apoyo a la independencia catalana. Ningún país relevante del mundo, ni siquiera Rusia, está dispuesto a apostar en estos momentos por la desestabilización de España. La economía catalana ya está sufriendo las consecuencia del proyecto secesionista. Centenares de empresas están trasladando su sede social fuera de Catalunya. Los pedidos de la industria caen y los consumos disminuyen. La sociedad catalana vive sumida estos días en un estrés sin precedentes en las últimas décadas. Hay personas que comienzan a ver en peligro sus puestos de trabajo. Existe el riesgo de enfrentamiento civil. Ese peligro es real y debemos advertirlo. A este preocupante cuadro, se le suma ahora la versión más dura que podíamos imaginar del artículo 155. Para atajar la situación, el Gobierno propone la intervención total de la autonomía hasta nuevo aviso. Seis meses supeditados al regreso de la «normalidad».
La hora es grave y no podemos aplaudirla. No podemos aplaudirla porque el drama se podía haber evitado. En ningún lugar estaba escrito que la respuesta a la desgraciada tramitación del Estatut tuviese que ser la vía independentista. Podía haber sido una respuesta más abierta, más plural, más transversal, más unitaria, más reformista, más practicable y más atenta al variable marco político español. Así lo defendimos desde estas páginas en noviembre del 2009. Los gobernantes catalanes optaron abiertamente, tres años más tarde, por la vía soberanista, que dejaba fuera de cuadro a muchos catalanistas y a muchos ciudadanos sin filiación precisa interesados en un mejor acomodo de Catalunya en España. Desde noviembre del 2012, hace ya cinco años, la dinámica catalana quedó secuestrada por las posiciones más maximalistas, sin responsabilidades de gobierno (primero ERC, después la CUP). Defendemos la Constitución, no deseamos la ruptura con España, hemos criticado reiteradamente el quietismo del Gobierno español estos últimos años, hemos abogado siempre por la vía del pacto, pero no podemos aplaudir este momento triste, injusto e inquietante.
No nos resignamos, sin embargo. La dramática desactivación de la Generalitat aún puede ser evitada en los próximos días, si el presidente Carles Puigdemont opta por la inteligencia política. El autogobierno puede ser salvado si en los próximos días el presidente de la Generalitat, haciendo uso de sus funciones, disuelve el Parlament y convoca elecciones sobre la base de la legalidad vigente. Parar el reloj de la crisis institucional. Dar la palabra al pueblo, para que este decida qué rumbo tomar ante tan grave situación.
Apelamos desde aquí al patriotismo del presidente Puigdemont, que anoche se dirigió al país para expresar su indignación. Hay que defender la Generalitat. Hay que defender la institucionalidad catalana ganada con tantos sacrificios y esfuerzos. Hay que poner por delante de todo la estabilidad y el progreso económico, el bienestar y la tranquilidad de la gente. Todo un tiempo histórico está en peligro. «President, posi les urnes!».
Una abraçada amic Ramón , no saps com t’anyorem, sobretot als vespres quan tu obries l’ Skipe i començaves a emprenyar, i tots deiem es el Ramón vinga papa contesta. El teu sonriure i les teves paraules sempre molt benvingudes, per tots, els piropos que li tiraves a la Tere, dient-li guapa, li sentaven molt be i fins i tot a la tia Mari que llavors tenia 88 anys, la feies riure, quan ella quasi mai somriu. 


Per altra banda dir-te que des de la ultima collita d’olives que vam fer amb els pares l’any 2012, que no em tingut cap de tant bona, degut a les llargues sequeres que afecten tot el pais, però més l’Urgell o com abans en deia el meu pare , la Baixa Segarra. Ara no se ni com estan els arbres, al maig passat vaig haver de fer una destrossa d’oliveres, perquè es puguin fer amb el vibrador, nomési pot haver un sol tronc, sinó la màquinano treballa be i s’encarei molt les hores, i si esta tot preparat, va molt ràpid.
Una abraçada, més endavant ja t’explicaré com anem tirant els d’aquí abaix. 
Una abraçada amic meu.
Dia tretze demaig de dosmil divuit : Dr. Gefaell, estimat Ramón, no saps com t’anyoro, estaries molt orgullós que la universitat Autonoma de Barcelona, estigui al davant del rànking d’universitats, vaja com de les millors, t’ho dic perquè sempre me sentit orgullós d’haver-hi estudiat, encara que després del tercer curs els dos ens vam separar tu a l’Hospital de la Vall d’Hebron, amb el Dr. Guardia i el Dr. Ballabriga i jo a l’Hospital de Sant Pau, amb el teu estimat catedràtic de dermatologia Dr. Josep Maria de Moragas, que estiuejava junt a vosaltres a la platja de la Calma a Mallorca i amb el Dr. Verger Garau d’infeccioses, el Dr. Cesar Diaz Lopex de Reumatologia, el gran neuròleg Dr. Barraquer i encara amb el Dr. Solé Balcells, etc. no els puc enumerar tots, però si el Dr. Vilaplana oftalmòleg i pare dels nostres companys l’Alvar i en Dani embdos oftalmòlegs amb la clínica familiar a Sabadell i que en una ocasió en varen diagnosticar la ceguera total de l’ull esquerre.

http://epaper.lavanguardia.com/reader/8963a6e3-b24b-4514-b079-6d6820541534?origin=/la-vanguardia/la-vanguardia-castellano/2018-05-10 
Et poso un article publicat al Magazin de La Vanguardia d’avui dei a de L’Asenció del Senyor. 



Se que no t’agradarà, perquè tu i jo vam viure la grandesa de la Universitat, confiavam als els nostres professors com l’ilustre Dr. Amadeo Foz, catedratic de Microbiologia i assessor de la OMS,  cosi germà del també ilustre professor de Patologia General Dr. Marius Foz. Tota la colla vam viure amb vertader orgull ser universitaris, confiavem a ulls clucs amb el professorat i mai ens va passar pel cap que feien trampa com el Master de la Sra. Cifuentes, que tu no has conegut; li han regalat el master. Vam entrar a la Universitat com si ens haguessim colat al casament del segle, i estavem que no hi caviam de ser universitaris.
Estimat amic una abraçada siguis on siguis, espero que al cel, perquè estimaves a  tothom, erets generós, i no tenies res teu, be algo si, la guitarra i els llibres de medicina que a segon curs els vas oblidar tots al trenscatalans que varen viatjar fins a Rubí i tu tirante dels cabells un cop baixat del tren.
Una abraçada Ramón, ara sóc jo que toco la moral als nostres companys metges amb articles mèdics publicats a La Vanguardia. De moment no protesten. Em sap greu però a la Mariona Rossell no ni envio, potser ho intentaré, ella et recorda molt, com no pot ser d’una altra manera.

Hola estimat Ramón, no t’oblidem mai, sempre surts per qualsevol racó, o parlan amb la Mariona Rosell, o amb el Toni Griera o amb en Josep Maria Via, o amb el Dr. Pablo Gefaell Chamochin del Vaticà, estic segur que ja estaves informat, però m’agrada tornar-ho a dir. He aconseguit parlar amb el teu estimat company i amic Eduardo Lagillo, compositor i amic d’abans de començar la carrera de medicina i que em va dir que tu voliesser músic, però tenies subtes sobre si et guanyaries la vida ?
En fi ho deixo i ara vaig a incorporar una Contra de La Vanguardia que reflexa algunes alegries i també alguns patiments meus, o sigui que estic d’acord amb el patiment i les cirucunstacies adverses d’aquest bon doctor.
Abans de deixar-te només vull dir-te que des del dia 8 de juny que m’han elegit nou president de Càritas del Pla de l’Estany. Que de Déu m’ajudi. 

a Vanguardia, Lunes, junio 11º 2018: “Rompí las reglas cuando fui al funeral de una paciente”

Nací en Brighton y vivo en Londres. Me casé con James hace una semana y mañana nos vamos a las Seychelles de luna de miel. Estoy a la izquierda del centro. Me encanta la idea de que si te pones enfermo no importe cuánto dinero tienes en tu cuenta bancaria. Soy de familia judía, pero sin creencias

Por qué abandonó?
Me especialicé en obstetricia y ginecología. La sala de partos es el lugar más mágico de un hospital, el único en el que acabas con el doble de pacientes que con los que empiezas.
Un buen lugar entonces.
Sí, nunca olvidaré la primera vez que traje al mundo a un niño. Desgraciadamente, tampoco olvidaré la vez que lo perdí.
Eso forma parte del trabajo.
No era un ingenuo, sabía que la medicina pública es un trabajo muy duro, miles de horas pagadas por menos de lo que te cuesta el parquímetro del coche, es decir, debes compensar con tu trabajo y tu vida personal la infrafinanciación de las administraciones.
¿Con eso sí contaba?
Por desgracia, sí, y con tomar decisiones con una presión aterradora, y dar malas noticias a parientes angustiados, pero no calibré cuán grueso sería mi exoesqueleto emocional.
Y murió el niño en la sala de partos.
Y la madre acabó con una afectación neurológica. En ocasiones olvidamos que los médicos somos humanos y cometemos errores. Y pese a que no hice nada mal, las cosas salieron mal, y yo era el responsable. Me deprimí, no me había dado cuenta de lo humano que era.
Eso es bueno, ¿no?
Yo creo que sí, pero la cultura del mundo de la medicina es como la del ejército: si algo va mal, no importa, se trata de aguantar. No hablas con nadie de eso, lo dejas de lado, lo ignoras, como si no hubiera pasado.
Entonces usted no encajaba…
Hice muchas cosas que se supone que los médicos no deben hacer, rompí las reglas cuando fui al funeral de una paciente a la que vi todos los días durante meses, más que a mi familia.
Y su muerte le afectó.
Era una mujer mayor, tenía cáncer y murió. Se suponía que no debía afectarme, pero me sentía triste. Era encantadora, alegre, buena.
Pues yo querría un médico como usted.
Mi jefe me dijo: “¡Los médicos no van a los funerales! No vayas”. Fui de todos modos, por su familia, y eso marcó una diferencia.
Y envió una postal cursi a una madre…
Traje al mundo a su bebé muy prematuro. Cada día visitaba a ese bebé y fue la única persona a la que le hablé de mi trabajo, me abrí completamente, era mi consejero. Él obviamente no me respondía, pero cuando se fue a casa quise agradecérselo y mantener el contacto.
¿Usted qué cree que quiere el paciente?
Que el médico sea inteligente y experto, pero necesita afecto humano, sin comunicación no hay nada. El problema es que si el médico se implica demasiado, acaba emocionalmente afectado, que es lo que me sucedió a mí.
Quizás habría que contar con ello.
Por eso considero que debería haber un servicio de psicólogos para esos casos. En Gran Bretaña los médicos tienen la tasa más alta de suicidio de todas las profesiones.
¿Y entre los médicos no lo hablan?
El “no se habla de esto” es una cultura anticuada que se perpetúa. Cuando me ocurrió aquel hecho horrible, les dije a mis padres, a mi compañero y a mis amigos que dejaba la medicina, pero no el porqué. Los únicos que lo sabían eran los que estaban en la sala de partos conmigo.
Su válvula de escape era un diario.
En el que contaba las anécdotas divertidas de mi día a día en el hospital y que desempolvé cuando el gobierno conservador británico atacó a los médicos del sistema de salud pública.
Se declararon en huelga en el 2015.
Por las condiciones laborales, porque eso tiene impacto directo en la salud de los ciudadanos. Pero el gobierno mintió, dijo que los médicos iban a la huelga porque eran unos avariciosos.
Y usted publicó su diario.
Pensé que la gente vería muchas cosas buenas y malas, pero lo que seguro no verían es avaricia. Le aseguro que los médicos del Sistema Nacional de Salud británico son vocacionales.
¿Cómo es la relación entre compañeros?
Como no hay personal suficiente, pasas tanto tiempo en el hospital y a tal ritmo que parece que estés en una zona de guerra, y para sobrevivir hay que trabajar unidos. Vi mucho más a mis compañeros que a mi pareja. Tus amigos ya no cuentan contigo. De siete años pasé seis Navidades en el hospital.
La medicina privada es otra cosa.
Corremos el riesgo de que el sistema de salud pública en Gran Bretaña, y por lo que sé también en España, se convierta en el de EE.UU. Dígame, ¿cuánta gente en este país se ha declarado en quiebra debido a las facturas médicas? En EE.UU. es una de las primeras causas.
¿Peligra la sanidad pública?
Gravemente. Tenemos una carencia de 10.000 médicos y 40.000 enfermeros. Cada año hay un pequeño ajuste hacia la medicina privada, cuando nos queramos dar cuenta será demasiado tarde. Odio la idea de que algún día vayamos al hospital y antes de preguntarte qué te sucede te pidan la tarjeta de crédito.
Los médicos están abandonando el barco.
Fui el primero y fue insólito. Ahora muchos de mis compañeros lo dejan o se van a otros países.
Si tuviera que parir, ¿iría a la pública?
Sin duda, en la privada la moqueta es más bonita y si las cosas van bien, todo va bien, pero si se complican y necesitas una transfusión, en Gran Bretaña una clínica privada no tiene doce litros de sangre, te trasladan a la pública.

Un grito de socorro

Adam Kay es de ese tipo de personas a las que te gustaría tener por amigo, alegre y considerado. Colgó la bata de médico, y en el entre tanto para superar la tensión a la que están expuestos los facultativos en la pública, escribió un diario que se ha convertido en Esto te va a doler (Planeta), libro del año en Reino Unido, en el que con mucho humor va descubriendo los estragos de la crisis en la sanidad, cómo se forma un médico, cómo somos los pacientes y cómo es el día a día en un hospital. Las anécdotas más llamativas son las que se refieren a los objetos que la gente es capaz de insertarse en su cuerpo, pero detrás de su ironía hay una defensa de la profesión, una llamada a revisar sus principios y un grito de socorro. 

Etimat Ramón, estaràs contentissim , tot el que tu ja visualitzaves sobre les energies renovables, ja està arriban.  Et poso l’article d’avui dia 15 de juny de 2018 :

                         La Vanguardia, Viernes, junio 15º 2018: La UE acuerda que el 32% de la energía proceda de fuentes limpias en el 2030

La directiva europea gana ambición gracias al giro dado por España e Italia

El cambio de posición del Gobierno español ha sido determinante para alcanzar el acuerdo. Al pasar de las posiciones inmovilistas del anterior ministro, Álvaro Nadal, a las de máxima ambición de Teresa Ribera, se modificó el equilibrio interno entre los 28 estados.
Más aún cuando Italia también imprimió el mismo giro. Dos de los grandes se movieron y arrastraron a los demás. Según fuentes presentes en la negociación, estos cambios dieron más margen de maniobra a la presidencia búlgara del Consejo de Ministros que, en nombre de los estados, negoció la directiva sobre renovables con el Parlamento Europeo hasta las 4 de la madrugada del miércoles. Al final, el acuerdo fija un objetivo comunitario del 32% de las fuentes renovables respecto a la energía final consumida en el 2030, y establece una cláusula de revisión al alza en el 2023. El Europarlamento batalló para llegar a una meta del 35%, al valorar que los avances de las tecnologías limpias permitirán en cinco años plantearse metas más exigentes.
En el 2015 las renovables supusieron un 17% del total de la energía, y la UE va camino de conseguir el 20% fijado para el 2020.
Para el comisario europeo de Acción por el Clima y Energía, Miguel Arias Cañete, “este acuerdo es una victoria duramente ganada con nuestro esfuerzo para desbloquear el verdadero potencial europeo de la energía limpia”. El objetivo último es reducir las emisiones de gases invernadero al menos un 40% en el 2030 respecto a los niveles de 1990, para cumplir con el acuerdo de París, destinado a contener el calentamiento por debajo de un aumento de dos grados respecto a la temperatura en la época preindustrial.
Otro acuerdo importante ha sido prohibir el impuesto al sol en el autoconsumo (energía que no se vierte a la red), polémica carga que desincentiva la producción limpia. La norma establece que no se le podrá aplicar ninguna tasa o canon hasta diciembre del 2026. A partir de aquella fecha sólo podrá imponerse con condiciones; por ejemplo en instalaciones con una potencia superior a 25 kW. “El acuerdo consagra el derecho al autoconsumo, a generar, consumir, almacenar y vender el excedente de energía producida y el derecho a recibir una remuneración”, dijo José Blanco, ponente del Parlamento.
El pacto sitúa como objetivo lograr el 14% del carburante en el transporte proceda de energía renovable. No obstante, se reducirá progresivamente el empleo de aceite de palma para producir biocombustibles, hasta su prohibición en el 2030. Igualmente, se congela la producción europea de biocombustibles de primera generación (soja, maíz…) a los niveles que se alcancen en el 2020. Además, se fija un objetivo del 3,5% para los biocombustibles de segunda generación (los obtenidos a partir de cultivos que no compiten con el sistema alimentario, como por ejemplo la madera). En cambio, no hubo acuerdo en el objetivo sobre mejorar la eficiencia energética, donde las posiciones varían entre el 35% que exige el Parlamento y el 30% que ofrecen los estados. Habrá un nuevo intento este mes.
Los grupos ecologistas juzgaron insuficiente el acuerdo. “Me deja un sabor agridulce; pues no se cumple con el acuerdo de París. Pero me felicito de que hayamos puesto fecha de caducidad al aceite de palma en el transporte para 2030”, dijo el eurodiputado Florent Marcellesi, de Equo.
“Eliminar el impuesto al sol es una victoria de la ciudadanía. Desde hoy es más fácil liberarse del poder de las grandes eléctricas”, declaró Sara Pizzinato, experta de Greenpeace.
Trobava a faltar aquest correu enviat pel Ramón , uns mesos abans de la seva mort; el poso perquè que vostès/vosaltres vegin/vegeu la seva vitalitat i la seva capacitat d’emocionar-se de les coses senzilles de casa seva i de la nostra i com ens estimava i ens tenia presents a tots. Vostès/vosaltres mateixos ! Alhora faig palès la mort del pare del Pitu (13-8-18), company intim de carrera del Ramón i amic nostre (epd).

Ramon Gefaell <ramongefaell@gmail.com>
1/5/15
Estimadíssim Pep; no et pots imaginar l’enorme plaer que ha suposat per mi, el passeig per l’entorn vital diari, recopilatori, científic, instrumental (microscopi i llibres), i familiar (Antoine.., Mar -quina monada !!, em cau la baba a mí, que no soc família..!!- ), i les fotos, que son ara, (amb aquesta tecnología impensable fa cuatre díes), un vehicle de comunicació de imatge, inmediat i fidel , de les andances dels Capdevila-Martin, que em fa moltíssima il.lusió, i es una mica , com si estés a casa vostre ámb tú i tots, que per el que veig, segueixes igual, brillant com sempre, cada día, ( i més content que unes pascues amb la Mar, ara, je je !!).. 
  Jo, i l’Annika, a Sant Cugat, plé de capacitat i serenitat , net de tóxics i ben alimentat, Plé de feina tant Médica i Energètica, com culinaria, musical, llingüística, esportiva,… però preocupat, aixó sí, per el Pitu, i la seva família -m’en adono que el pare es va fent gran, i el seu cervell, també..  -cognició-,  i que el ‘puntal’ de la família eren, efectivament en Pitu  i la Antonia (mare, pobre)     que segueix aguantat el pes..
   En fí, que aquest cap de setmana, aniré comunicant amb tú – vosaltres.-.!  Pero que sápigues, company Dr., que Tú segueixes essent un Gran Puntal Científic i Personal de recolzament i reafirmació, per mí, en tot, i que coincidim en moltíssims aspectes de Opinió, i Apreciació, tant Professional, com Cutural , de Relació Humana, i de tonteríes agradables de cada día !!!!                         ¡¡ Una Abraçada Enorme !!.. fins demá


Pep

QUAN L’EMBRIÓ HUMÀ TÉ TRENTA-SET DIES DE VIDA, FA DEU MIL.LIMETRES DE LONGITUD CORONETA-CÒCCIX…

El darrer dia de l’any 2013, m’abelleix moltissim segui pensant en l’estimat professor Dr. Josep Mª Domenech i Mateu. Sempre he tingut present les seves paraules que ens va adreçar a la primera promoció a l’arribar a Bellaterra, la que seria per sempre més casa seva i per lligams acadèmics i d’afecte també la nostra.
Oi que el títol del present article us arriba a l’anima ? oi que us és familiar ? sobretot a molts companys que junts vam passar pel seu amplíssim despatx-estudi d’embrions, estufes, micròtoms, construccions dels talls amb cera,  que després ens aportava tota una gran lliçó sobre l’evolució d’un estadi a l’altre.
Em ve molt de gust publicar per tots vosaltres, els de la meva promoció i les posteriors l’entrada  del Dr. Domenech com a membre numerari de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya l’any 1996. Molts de vosaltres hi vareu ser presents, d’altres com jo no hi vaig poguer assistir, d’altres metges estaven escampats per Espanya, d’altres estaven en onegés com Metges sense Frontera, i molts d’altres senzillament no es van assabentar de l’acte. Va ser tant important en el seu moment que penso que tot ajuda a conèixer l’amplitud científica, professional i humana del Dr. Domenech. Ell que es va dedicar amb cos i ànima a la docència a la Universitat Autònoma de Barcelona, renunciant a la medicina privada on hagués pogut guanyar molts diners. A lo llarg de la seva amplia vida docent va donar més que rebre. Tots saben de bona tinta, que molts estris dels laboratoris d’embriologia eren pagats per ell i la seva família. A tots ens ve a la ment les centes de caixes de fusta que contenien els embrions estudiats per ell i enumerats amb les lletres D-I, D-II, D-III, ……i així fins a moltes caixes que folraven les parets del seu amplissim despatx, que ben aviat va resultar petit.

Qui no recorda paraules o noms dits pel Dr. Domenech com : Andreas Vesalio, Silvius, De Humanis Corporis Fabrica, Giambattista Morgagni amb el De Sedibus, Charles Darwin,  Gegenbaur, Ramón i Cajal, Braus, Buener i Benninghoff, Homus Faber, Leakey va trobar l’Austrolopitecus Pitecantropo, Ectodermo, Endodermo, Mesodermo,  Blástula, Disco embrionario, saco amniotico, Neuroectodermo, Placa neural, surco neural, Tubo neural, Somito, Notocorda, La Notocorda es el primer derivado del N. de Hensen, Partes del Somito: miotomo, dermatotomo y esclerotomo, de las diartrosis : artrodia, trocus o trocoide, condileoartrosis, silla de montar, trocleartrosis, enartrosis, articulacion subdeltoidea o segunda articulación del hombro de Deseze, el triangulo supraclavicular mayor o » coin d’amour «, os capitatum, os amatum, latisimus dorsi, ad modulum tridentis de Haler……

Tot l’article va encaminat a saber més de la vida i vocació del nostre amic Dr. Domenech, per la qual cosa tot company pot repassar la seva vida al seu costat durant dos anys o més ? cadascú ho sabrà, Penso que cada metge podria ampliar aquest petit article, però també podeu ampliar coneixements llegint un bonic article publicat a la revista LA PASTILLA » seguimos dando guerra Nº 14 » , publicada pels seus alumnes de l’any 2000 , és molt interessant i s’entenen moltes reflexions de la seva gran vocació i el perquè va optar per la docència i no per la medicina privada.

  El defineixen com a home de be i no s’equivoquen, encara que cadascú podria dir la seva, jo hi afegiria que és un gran humanista, un home lliure, que mai es va lligar a cap poder  i  va fer seu aquell refrany que diu » que el que només sap medicina, ni medicina sap » després de conèixer-lo i de llegir articles escrits per ell o per d’altres podem dir que també es un intelectual, escoltar-lo en parlaments seus de final de curs, com quan vam anar alguns alumnes al acabar la seva segona promoció a Bellaterra, escoltar-lo era un premi per l’ànima.

en el discurs dels nostres 25 anys a una sala de festes de Barcelona ens va deixar bocabadats i emocionats recordant en Maragall, Segarra, Espriu, etc….que orgullosos que estem de vostè estimat professor.

Per això, no tinc cap més remei que publicar el seu parlament d’entrada a la Reial  Acadèmia de Medicina de Catalunya, llegir-lo es un plaer per tots nosaltres. Alhora llegir també les paraules de benvinguda del Dr. Laporte ens aporta un Dr. Domenech enamorat de la embriologia, més proper a tot l’alumnat, més qualitats , més vida acadèmica del nostre doctor; el Professor per excel·lència.
 LLegir-lo us serà un plaer pel nostre cor. Els que ja l’haviau sentit en directe o llegit, perdoneu-me l’atreviment, però repassar sempre es bo.

Se que estaran contents de llegir els escrits els companys metges : Ramón Gefaell de la Peña, Maria Jesús Cornellana, en Pitu Genolla, la Margarita Bosch, en Ricard Bargués, en Dani i Alvar Vilaplana, en Miquel Santaló, Toni Griera, la Georgette Rectoret, Mª Teresa Codina Nesplé.l’ Agusti Barnadas, Josep Cánovas Gimenez, Josep Maria Coma, Miquel Fabré Carreras i molts més de la nostra colla, en aquests moments molt difícils enumera-los a tots sense córrer el risc de deixar-me’n una bona colla.

Al començar la nostra carrera a Bellaterra, ningú esperava tant. Entrar a la seva classe i esperar durant mitja hora , a veure qui seria aquell il.lustre Dr. Domenech ens tenia amb el cor a la ma. Fins que puntualment va arribar acompanyat del » mozo de la cátedra » el mozo, amb la seva barba no desdia gens ni mica de la seva  funció.

La primera classe va ser com, si ens haguessim colat a la boda del segle. Va ser quelcom gran, molt gran, viure en directe el seu debut, va ser  fins i tot fastuós. De cop em vaig sentir afortunat d’estar present en aquella aula.

Ens va assegurar que ell estava allí per oposició i que » nadie se llamara a engaño «, ell venia a treballar de debò i esperava el mateix de nosaltres.

Que el nostres problemes sempre serien els seus, només calia que visitessim el seu despatx, que a partir d’aquell moment sempre restaria obert per nosaltres i podriem parlar de tot, fins i tot revisar exàmens i alguna que altra vegada mirar les seves preparacions al microscopi, això ens feia sentir importants. Tot s’ha de dir quan portaves una estona ja no sabies si el que veies era ectodermo o mesodermo embrionari.

 Ah !!!!! i que tots nosaltres treuriem MATRICULA D’HONOR i que tots seriem uns grans metges; tot això va ser massa per nosaltres, ens va ser una injecció d’ànims tant gran, que no teníem paraules d’elogi vers el professor; l’aula sempre més va estar, «abarrotada», durant els dos anys que vam estar amb ell.

Sortien voluntaris per tot, per fer dissecció, per tenir ordenat el dipòsit de cadàvers, per tenir la osteoteca ordenada, per vigilar les estufes on s’incubaven els embrions de pollastre, en fi era una cátedra molt freqüentada i estimada, tots eran molt acollits en tot moment.

El Doctor Domenech estava a Bellaterra fins a altes hores de la matinada, fet conegut per estudiants, professors i pels usuaris de l’autopista; la seva finestra sempre estava il.luminada i la resta de l’edifici de la facultat restava a les fosques. Sempre tenies un cafè pagat. Ningú li tenia por, era un home més estimat que temut. Ja està dit.

Des del primer dia , ens va dir i al final de cada classe o tornava a repetir, si algun alumne s’havia quedat amb algun dubte, o » in albis » ell repetiria la classe. Doctores i doctors, sou testimonis que ho va fer moltes vegades, no aclaria dubtes, sinó que repetia la classe. Ho va fer molt be !!!

Només pel sol fet o només pel plaer de que nosaltres aprenguéssim i esdevinguessim uns grans metges. Quin home Déu meu !! No coneixia la mandra.

Durant molt de temps els alumnes teníem dubtes sobre si es quedava a dormir a Bellaterra o no ? o dit d’una altra manera si dormia o no ? Era com una llegenda. Al final sí dormia.

El » jefe » com carinyosament el nombràvem, tenia una absoluta indiferència pels horaris d’entrrada i sortida de lo estrictament » anatòmic», ……. inclús si et quedaves sense sopar, per tal de dissecar el plexe braquial, per contes d’anar a prendre un bocata a Bellaterra o a Cerdanyola, ho trobava normalissim , no li donava cap volta, quedar-se sense sopar no calia ni un comentari, tot per la ciència ! el saber be valia un o dos  sacrificis .


Així comença :

Quan l’embrió humà te trenta-set dies de vida, fa deu mil.limetres de longitud coroneta-còccix, i pertany a l’ estadi setze de la Carnegie, el seu cor ofereix la següent anatomia: ambdues aurícules estan separades tan sols pel septum primum, ja que el septum secundum encara no s’ha format; és ben evident el foramen primum que permet el pas de la sang de l’auricula dreta a l’aurícula  esquerra i es pot observar o no la formació del foramen secundum atès que aquest apareix en el transcurs dels estadis quinze al disset.  Els rodets endocardíacs aurículo-ventriculars anterosuperior i posteroinferior, encara que ben desenvolupats, no estan fusionats i, per tant, encara no podem parlar de septum intermedium. Els ventriculus i el bulbus cordis es comuniquen pel forat interventricular primari i en la paret luminal del conus cordis, s’aprecien els rodets bulbars o crestes conals dextrodorsal i sinistroventral, però no fusionades, per la qual cosa la llum del conus cordis  roman única en absència del septum conal. El troncus cordis ja ha donat lloc als seus derivats: part ascendent de l’aorta i tronc principal de l’artèria pulmonar. Aquesta és doncs, a grans trets, la morfologia interna que presenta el cor d’un embrió humà als trenta-set dies de vida ( Mall, 1912; Licata,1954; Vernall,1962;Cooper i O´Rahilly 1971; Domènech, 1986a). Ara bé, sens dubte, el fet més destacable pel que fa a l’objecte de la present exposició és  l’aparició d’un agregat cel.lular caudal al rodet endocardíac inferior i que per a nosaltres representa el primordi del sistema específic de la unio-àtrio-ventriuclar ( Domènech et al., 1990,1991,1993).

Continua amb :Morfogènesi del node àtrio-ventricular i del fascicle de His………

Discurs de benvinguda de l’Acadèmic numerari
JOSEP LAPORTE I SALAS:

        



Escoltar al Dr. Laporte i Salas es un plaer, primer per ser un eminent farmàcoleg i professor de la nostra universitat Autònoma de Barcelona i gran coneixedor del nostre estimat amic Dr. Domenech.

De la ma del Dr. Laporte ens hem adonat de la grandesa tant científica com humana del nostre estimat amic i professor Dr. Domenech.

Ens hem adonat de la gran quantitat de tesis doctorals que ha dirigits amb qualificació Cum Laude, li ha sigut concedides diverses ajudes i beques per paret de la CAICYT, del FISS i d’altres intitucions.
Oi que tots plegats hem sabut de premis, honors de tota mena i reconeixaments del nostre estimadissim Professor Dr. Josep Mª Domenech i Mateu que desconeixiam ?, 
Be, per nosaltres sempre ha sigut gran molt gran, no li calien els premis, nosaltres els de la primera promoció ja feia anys que li havíem donat un Cum Laude permanent, estàvem convençuts que arribar com el Dr. Domenech era el màxim que un metge podia arribar, n’estàvem ben convençuts. O sigui que nosaltres i molts altres metges ,si vam tenir un punt de referència a la nostra carrera i en la nostra vida de metges i de ciutadans, una persona a qui admirar e imitar i seguir durant la llarga vida acadèmica i després durant el llarg exercici de la medicina als nostres destins. Ell ha sigut un lider per moltes generacions de metges. Molt més que professor, ha sigut un MESTRE.
Una abraçada amics i disfruteu, sóc conscient que queda molt en el tinte, en cap cas ho faig volguent, sinó perquè jo també he perdut memòria. Perdoneu. Una abraçada ben càlida per vostè estimat Dr. Josep Mª Domenech i Mateu.
Pep.

PREGO DE LES FESTES DECENNALS DE LA MARE DE DEU DE LA CANDELA 2001

M’abelleix moltissim publicar, amb permís del il.lustre Dr. Josep Mª Domenech i Mateu, catedràtic d’Anatomia Humana a la Universitat Autònoma de Barcelona, el Pregó de les Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela de l’any 2001. El nostre estimat Professor amb majúscules, que tant ens va estimar, mimar, cuidar i sobretot engrescar en aquesta professió de metge. Segons ell la més entranyable professió del món. Ell ens va acollir en temps difícils amb la més gran cordialitat. La seva càtedra va ser d’entrada el nostre refugi, lloc on érem sempre ben rebuts, vaja com a casa. Sempre tenia la porta oberta per a tothom, tots hi érem ben rebuts i ens feia sentir importants; ens assegurava que tots  seriem uns grans metges…. Dirigia magistralment el Departament de Ciències Morfològiques: Anatomia i Embriologia. Vam aprendre molta anatomia i molta embriologia, vam ser molt afortunats. Portem l’embriologia en el rerefons de la nostra ànima. Estava obert nit i dia, ah !!!!!! els dissabtes també pel qui volgués anara fer pràctiques de dissecció , d’estudi de l’esquelet o com s’incuvaben els embrions a les estufes del departament o senzillament estudiar unes quantes hores, ell no mirava mai el rellotge i nosaltres quan estavem al seu costat tampoc, importava apendre sense parar; de vegades marxava i et demanava si a les 9 del vespre podries apagar l’estufa nº 2 perquè ja portava 120 hores d’incubació.
Publico  aquest document que fa anys que guardo, perquè tots plegats coneixem una mica millor l’aspecte humà de qui ens va contagiar a tots la vocació per la medicina. Penso que pot ser interessant per tothom , fins i tot pels qui no el coneixen, aquí va :


Valls, pertany a la comarca de l’Alt Camp. Te agregats: Picamoixons, Fontscaldes i Masmolets. Està situat a l’esquerra del riu Francolí.  Situat a 217 m d’altitud.

Produeix avellanes, vi, verdura i garrofes i molta fruita. Cria bestiar.

Te fabriques de teixits de llana, de generes de punt; adoberies; foneries, forns de calç. Fires tres cops a l’any. El primer dimecres d’agost, concurs de fruites del camp.

Cada primer dimecres de mes mercat de bestiar. Els dimecres i els dissabtes mercat general.

Parròquies dedicades a sant Joan, sant Antoni Abat, i la del Carme. La Festa Major es per sant Joan.
Festa extraordinària , cada deu anys (els acabats en 1), dedicada a la Mare de Déu de la Candela, Santuari de la Mare de Déu del Lledó. Ermita dedicada a  sant Llorenç.

De gener a març, menjada típica de calçots.


Be, bona lectura i a disfrutar tot plegats, amb la seguretat que tot el que diu el Dr. Domenech, no farà més que ampliar la bonhomia que sempre l’ha honorat.
Tot el que dic de Valls em quede curt, perquè Valls es molt més que el que he anat desgranant entre pàgina i pàgina. Sincerament ho he tret del Diccionari Nomenclàtor de pobles i poblats de Catalunya. 2ª edició. Editorial Aedos. Barcelona 1964.
Una abraçada a tots i cadascun dels companys metges de les 18 promocions que han passat per les aules del Professor Dr. Josep Mª Domenech i Mateu.
Moltes gràcies Dr.per tot el que va fer per nosaltres; però lo curiós del cas, es que mai ningú li va demanar que fes tant. Conti amb nosaltres, des del seu racó, ple de seny, llibertat i sabiduria i bondat.
Una abraçada ben càlida per vostè amic i professor. El seu tarannà humà i acadèmic el portarem al costat nostre tota la vida.

Pep Capdevila