Entradas con la etiqueta: ametlles

SANT NARCIS I TOTS SANTS , FIRES DE GIRONA

Quan els pares, uns quatre dies abans de la diada de Tots Sants, enviaven des de casa nostra a Llorens de Rocafort o de Vallbona, per mitja del recader o més endavant per mitja de Correus, una paquet molt gros, amb una lletra claríssima sobre a qui s’havia d’entregar i amb l’adreça del remitent ben clara al dors, jo pensava que duraria tota la vida, sempre s’havia fet i en cap moment m’havia passat pel cap que un dia s’acabaria; que innocent oi ?. Sí ,una manera de viure que va durar tota una vida, es va acabar l’any 2013, que vam fer l’ultima collita d’ametlles , collita que la fèiem tots junts, quasi una festa.  


M’abelleix posar-los com era una tornada cap a casa després d’una intensa jornada al tros, batzacant ametlles. Si ens fixem pel somriure dels ocupants de la crysler, podriam dir que tornàvem cap a casa amb un grapat de kilos oi?, sí, és cert, però a la posta de sol, es l’hora de comentar com ha anat el dia i com que fins aquells anys,(abans que arribés el vibrador), era una activitat que afavoria el parlar sota l’ametller, dons déu ni do, del repàs que dia a dia fèiem a la nostra història (familiar, dels avantpassats, dels veïns i dels pobles veïns, dels tiets morts arrel de la guerra incivil española, dels oficis ambulants que passaven pel poble , com els cadiraires, que feien sota el pont de cal Bergadà els culs de bova de les cadires velles,(tota una història) o els que arreglaven paraigües, o gent que canviaven plom per ceràmica de tota classe, de capellans i mestres que haviam tingut, secretaris de l’ajuntament de Vallbona, curiosament no de Rocafort,potser perquè era el mateix (Senyor Duch) de parents de lluny i d’ aprop, dels que embalaven la palla, de les anades a peu del germà de la padrina al poble de  Pira a la Conca de Barberà, a no se que fer, dels matalassers que sovint passaven per tal de refer el matalàs,


 soldadors de peces d’aram, del estraperlo, perquè l’economia estava intervinguda per l’estat (1939-1954), de gent que passaven pels pobles comprant conills, gallines,ous, de la ex-baronia de Vallbona, del enigmàtic terme de la Quadra de Mas Déu, etc). En fi que treballar sota un ametller quatre o cinc persones, donava per molt. Encara que ara la realitat no s’assembla en res, jo vaig batzacar 4 dies sol després de la mort dels pares i tot es diferent, sol del mati al vespre i ja sempre més serà així; però pels trossos veïns tampoc se sent cap colla cantant o parlant mentre treballen. Si et fan companyiaels tirs dels caçadors, que no reciclen en absolut, per tots els trossos de casa, per no parlar dels altres , trobo montissims cartutxos buits abandonats.

mesura per omplir de perdigons i de polvora tots els cartutxos igual.


 Recordo quan el pare els diumenges per la tarda posava tota la paramenta al damunt la taula del menjador i vinga a tornar a fer nous aquells cartutxoss ja utilitzats, i això ho feien la majoria dels cazadors de les terres de Ponent, com els de la Garrotxa i el Pla de L’Estany.

Avui dia 4 de novembre de 2107 a plogut, feia tant que ho esperavem, ep! parlo del Pla de l’ Estany.


Parlant de la gran sèquia que estem patint a tot arreu, ja fa dies que hauríem de veure pagesos com els del dibuix de dalt, carregant ràpidament els tractors d’ userda o alfals, o melga, perquè de carros tirats per dos bous, ja no se’n veuen i vinga cap a casa perquè no es mulli o portar el ramat a corre-cuita cap al corral perquè estigui a aixopluc junt amb el pastor, la qüestió es que aquesta imatge no l’hem vist en molt mesos.


 El setembre,  permet fet de les teves, és un mes molt bonic, encara fa bon temps, el dia es llarg,  no hi ha humitat als ametllers, o sigui que facis el que facis cap problema. La calor es pot combatre amb aigua i una bona gorra o barret.

Mans del pare en Sisquet Capdevila, carregant el cabàs per tal d’ensacar les ametlles.

Pots començar a batzacar ben dematí, és una feina molt agraïda i s’espera tot el que tu vulguis; es un fruït que no es fa malbé.



Com que els pares sempre feien una bona esporgada als ametllers, donç per mica de be que es portés la climatologia , la collita estava gairebé garantida.

Collita d’ametlles al tros de Les Pintades, terme de La Quadra de Mas Déu. Vallbona de les Monges.


I a mesura que va augmentant el munt a les borrasses, cal anar ensacant i  fer viatges cap al tractor, així quan s’arriba al final de la jornada ja els tenim tots carregats.


Sí ha sigut un any amb pluges, no sec com enguany, les ametlles estan ben obertes com les que estan veient, o sigui que la clofolla se separa correctament de la ametlla, sinó és així tindriam molts cascalls, en els quals la pela no se separa , encara que dins tenen l’ametlla intacta, si les bellugues aprop de l’oïde sonen,; el pare els guardava tots, per casa, si us fixeu amb la foto que posaré, on els dos estem trencant ametlles, la majoria son cascalls.
Explico tot això , faig aquesta necessària volta, per tal d’arribar al dia que la família es posa d’acord per començar a fer els panellets.
Quan les ametlles arribaven a casa, calia esquetllar-les, abans ho fèiem a ma a l’entrada de casa i ja fa anys que el pare  ho feia amb una màquina, que en una hora feia tota la feina d’una tarda de dos persones; o sigui et deixa totes les ametlles netes, només caldrà posar-les a assecar al sol, per tal de deshidratar-les, una feinada pel qui no ho conegui, abans els carrers del poble estaven plens de borrasses plenes d’ametlles, però va arribar un moment que ja no es podia fer, perquè els pocs veïns que eren estaven a treballar fora i ningú vigilava les ametlles; després els pares les estenien a la terrassa de casa, cosa que donava més seguretat i no es veien.
D’ ametles com tothom en teníem de : Llargueta o Desmai, Marcona, Esperança i Mollar.


Quan els pares resolien que ja teníem proutes hores de sol, llavors començava la classificació de cada classe d’ametlla, feina que es feia a recer i molt plàcidament , durava molts dies. També tot classificant ametlles, donava peu a llargues tertúlies sobre infinitat d’anècdotes de la vida de pagès, que s’anaven presentant, com repassar el vocabulari de la vida rural,ja molt en desús, les feines de la vella pagesia que s’anaven perden, els vells oficis que junts haviam viscut al poble com l’ofici de carreter, que el pare sempre comentava que s’usava moltes fustes diferents com: L’alzina, fusta de faig, fusta de freixa de casa, fusta de lladoner  d’Albarrasí, fusta de freixa de Girona, fusta de roure del pais,  d’om , de plàtan de Lleida, fusta d’ àlber, etc… el pare coneixia molt be al carreter de Vallbona i moltes altres històries . En aquell temps cada casa tenia un carro, costaria de trobar-ne algun, han desaparegut, uns s’ha venut i d’altres s’han podrit a l’era o millor dit a 
l’ intempèrie.
Be, ja tenim moltes ametlles a casa, ara ja podem començar a partir-les per tal d’ obtenir-ne per fer tot el procés dels panellets. A casa meva n’he vist fer-ne sempre, així com les orelletes. 

fotod’arxiu, el pare i jo partint ametlles a Llorens de Vallbona

No vull passar per alt,que a casa nostra també al mes d’octubre s’ha fet el » membrillo » o codonyac, tant bo, a l’hivern com a postres quan et quedes a dinar al tros, si es fort millor, a la mare sempre li quedava ben fosc i molt fort, de vegades costava tallar-lo amb el ganivet.

Codonyac antiquissim del tros del Perdigó, terme de Vallbona de les Monges.

La mare en feia molts quilos, i tenia diferents llaunes-motllos, en forma de flor, de peix, de cor, etc…, quedaven molt ben presentats, mai en faltava a casa, fins i tot quan venia algun parent ni regalava algun.
 Sí, servien en primer lloc per fer panellets, encara es fan avui dia, uns quants si posa un tros de codonyac al mig.
Ja, tenim les ametlles i com el pare, em toca posar-me al soterrani a partir-les.


Després d’aquest pas en el més estricte anonimat, ningú recorda qui va partir les ametlles. Llavors passem a escaldar-les i treurels-hi la pell, perquè quedin blanques i un cop seques cal procedir a muntar el molinet, que es ben històric, perquè el pare (acs) explicava que sempre l’havia vist a casa seva, o sigui ja era de la meva padrina Dolors.


Déu sap d’on va sortir, però si dir, que en el procés de passar les ametlles per tal de fer-les quasi farina, aquestes no s’escalfen, i no deixen anar l’oli, que es una cosa indessitjable que apareix si es fa amb el turmix, segons l’expert del meu fill Lluís que ho va aprendre a l’escola Hofman de Barcelona. Nosaltres, amb tota la precaució les tenim fresques a la nevera, per més seguretat.

Aqui ja tenim la ametlla triturada, o sigui panellets 100% d’ametlla, a la venda de vegades hi troben petites quantitats de boniato o patata barrejats.

Tot seguit en Lluís ens explica el que ell i dos ajudants mes de la família han tirat endavant tot el procés dels panellets, durant el pont de Tots Sants.

Evidentment que perquè la cosa funcioni, cal una bona marxa a la cuina, no dic una cadena, però algo semblant, perquè quan el forn està en marxa i mantingui la temperatura, ben segur que cal seguir unes normes, que els altres t’ajuden a cumplir-lo.


Tots concentrats en lo que es important i no saltar-se cap element ni gram, ni especies com la vainilla i el cafè. La bàscula cal tenir-la aprop i amb piles. També puc dir que cada any fent-ho be, surten diferents. Ànims !!!!!

Massapà: 

500g de farina d’ametlla
250g de sucre glaç / sucre normal
2 ous


*Vam utilitzar 2,6kg de farina d’ametlla
*Han sortir 314 panellets
*Les peces de panellet haurien de pesar entre 12g i 15g cadascuna

* S’aconsella deixar reposar la massa de massapà la nit abans dins la nevera
La majoria de panallets coure’ls a 220º durant 6 minuts



Ingredients necessaris:

– 2,6 kg de farina d’ametlla
– 1 kg de sucre normal
– 700 g de sucre glaç
– 18 ous

– 100 g Avellanes torrades
– 150 g Ametlla granulada (per a decorar)
– 300 g Pinyons del país
– 40 g Avellanes deshidratades
– 18 g Cacau pur
– 15 g Cafè soluble
– 350 g Coco ratllat
– 2 Unitats de baines de Vainilla
– C.S. Cireres confitades
– C.S. Taronja confitada
– C.S Codony



12 Varietats:  
– Panellet de taronja confitada i revosada en cacau pur. (200 g massapà + C.S taronja
  confitada, tallada a talls molt petit)

– Panellet de vainilla (200 g de massapà 2 baines de vainilla)

– Panellets d’avellana (200 g farina d’ametlla + 100 g de farina d’avellana torrada, amb
  un detall d’ametlla deshidratada a sobre)

– Panellets de cirera confitada 200 g massapà + meitats de cireres confitades)

– Panellets de pinyons (400 g massapà + 10 g aproximadament de pinyons per panellet *un panellet sol estar sobre els 12 grams. Per tant caldria comprar    aproximadament 300 g de pinyons)

– Panellets d’ametlla (200 g de massapà + quantitat suficient d’ametlla granulat uns 150 grams) 


– Panellets d’ametlla clàssica (200 g de massapà + ametlla clavada vertical)

– Panellets de cafè (400 g de massapà + 15g de cafè soluble barrejat amb un rovell d’ou)

– Panellets de xocolata (200 g de massapà + 18g de cacau pur + rovell d’ou per fer la barreja)

– Panellet de coco (200 g de massapà + 150 g de coco ratllat + 50 g coco ratllat per revosar-lo per fora)


– Panellet de codony 200 g de massapà + quantitat suficient de codony)



* Rocas de Coco (Procedimiento)
Ingredientes: 
  • 200g Coco rallado
  • 200g Azúcar
  • 80g Clara de huevo
  • Mezclar los tres ingredientes en un bol
  • Una este lista la mezcla volcar en un cazo
  • Llevar al fuego si usamos inducción ( si usamos gas, debemos mezclar-lo al baño María)
  • Remover hasta lograr una consistencia pastosa, sin llegar a tostar el coco. (Técnica parecida a escaldar una pasta Choux) La masa debe formar una pelota y despegar-se de la pared del cazo. 
  • Una vez tengamos la masa lista, formar rocas sobre un Silpat, encima de una bandeja de horno. 
  • Precalentar el horno a 230ºC
  • Hornear 2 minutos
  • Abrir el horno, dar la vuelta a la bandeja y dejar 2 minutos más. 
  • Las puntas de las rocas deben dorar-se. 
Jo , figuro a la foto, perquè m’han convidat, però el mèrit es dels altres quatre.

Tots contents, perquè un any més a casa nostra s’ha pogut continuar amb la tradició de la família i del poble de Llorens de Rocafort.
Els panellets han sortit bonissims, ho diuen persones no de la família, o sigui ben neutrals. Tot un honor, a la mare també li sortien molt bons.
Ara continuem amb el mati de la festa de Tots Sants, a Girona ; celebren la Fira del Dibuix, que d’ençà anys tota la família hi assistim, és l’ únic dia a l’any que no cal dir a ningú dels de casa que anem a passar el matí a Girona.
Constitvtiones Synodales Diocesis Gerunden convocades pel Illustrissimo et Reverendissimo Episcopo Gervndensi D. Fr. Michaele Pontich


Feia una setmana que la Sra. Yosiko Takase , gran amiga de la nostra estimada Naohoko Nakamoto (a.c.s.), ens havia enviat un watssap dient que venien tota la família junt amb la Miki Kawamura, també olim amiga de la Naoko i que els feia il.lusió de trobar-nos. Rapidament vaig dir que  sí perquè l’alegria del retrobament a Girona ens abelleix a les dos families.Ens uneix l’esperit de la Naoko, carregat de bondat, d’empatia, de ganes de viure el moment present, de fer feliços als altres, de valorar i estimar l’art, autoexigent en tot, però molt amb la seva obra artistica, d’estimació als seus amics, de disfrutar de la vida en tots els seus aspectes, d’estimar Montserrat,  i d’estar cofoia de tenir un amic monjo al monestir, sovint en feia gala i ho explicava amb joia, a qui, sense pensar-s’ho va deixar la seva obra. El juny passat (2016), el Pare Josep de C.  Laplana li va dedicar un important i entranyable article en el fascicle El Propileu nº 18,   Just en celebrar el seu jubileu sacerdotal.

Aquí a les escales de Sant Feliu ens vam trobar amb la família de la Sra. Yosico, ella pensava que eren les escales de la catedral de Girona. Com que el Lluís mentre esperàvem, va decidir anar a fer una visita a casa de la seva amiga l’Espe Boada. Jo, per tal de començar la jornada a Girona, vaig convidar als nostres amics a visitar la basílica de Sant Feliu, ho van acceptar sense més. Tot pujant la solemne escalinata, els fills de la Sra. Yosiko es van fixar amb la pedra de les escales,


La van trobar maquíssima. Jo els vaig explicar que eren  Nummulites fossilitzats, es la pedra càlcaria de Girona , es un exl.lent material per a la construcció.En Santi,el seu pare, no va parar d’explicar detalls de l’església al seu fill, segle, estil, el perquè de les galeries laterals de la basílica i tant altes; del segle XIII-XIV. Tots bocabadats.

Foto del llibre Nocions d’Arqueologia Sagrada Catalana de Josep Gudiol i Cunill, Prev. Segona Edició .  Josep Porté. Llibreter. Barcelona. 

Tots, vam quedar meravellats una vegada més, els vaig explica que significava la umbrel.la groga a la dreta de l’altar. No ens vam poguer acostar més perquè estaven dient missa; tots ho van entendre, vam sortir per la porta que dona al costat mateix del pla on hi ha l’impressionant casa de l’arquitecte Masó. La van contemplar i els va agradar molt. Alli mateix van trucar al Lluís que estava a dintre amb l’Espe i vam quedar que nosaltres seguissim, que ja ens atraparia.Van baixar per la Pujada de sant Fèlix, carrer de Les Ballesteries. Abans d’arribar a la Carbonera, en un racó de la muralla vam trobar una colla de Puntaires, molt trempades i totes amb una interessant punta, fins i tot un parell, les estaven fen de dos colors, mai ho havia vist.


El passeig va ser plaent, perquè com que no teniam pressa ens vam poguer recrear amb la casa que venen juguets infantils tots molt curiosos e interessants, i molts oficis que es un plaer observar-los com treballen.


A poc a poc vam arribar a la joieria Quera , en Lluís ja ens esperava i vam renunciar fer una visita a la plaça de l’Oli i anar cap a l’escalinata de Sant Martí Sacosta, que per temps havia sigut dels jesuïtes, aquest passeig ja el vam fer l’any passat. 
Un cop arribats a la Rambla, de lluny estan vam veure la gran parada del pintor Corvus, ell no hi era, paciència !.


Tots els de casa, el LLuís el primer ens vam adonar que en Corvus havia portat moltíssima obra, vaja, mai n’haviem vist tanta.


En Lluís va ser el que més estona s’hi va passar i remenar, tot s’ha de dir a tota la família Capdevila-Martin ens agrada aquest bon pintor, que fa molts anys que el coneixem.


Penso al veure tanta obra, que alhora es un gaudi per la nostra vista, vaig pensar, aqui hi ha pocs clients, 

En Corvus en persona, pels qui no el coneixiau. Foto molt bonica, mai n’haviam aconseguit una tant espectacular.


acostumats a veure la seva obra amb dificultat, perquè sempre ha estat molt sol.licitat. Algo de crisi es respira en el tema de l’art.


Vam continuar caminant Rambla amunt con si haguessim de trobar-nos amb la parada de la Nahoko a la plaça de Catalunya, ho vam fer tants anys que ens costa veure que ja no hi serà mai més. Si vam trobar els seus dos companys de parada, que la van compartir molts anys; d’esquerre a dreta : El de l’esquerre es diu Antoni Giramé i es de Vic, i el de la dreta en Josep C. Alonso d’Olot. Ens han dit que ells també tenen algun dibuix de la Naoko, i que hi ha una forta crisi de l’art i es ven molt poc.


Fa dos anys que la Sra. Yosiko Takase i la Sra. Miki Kawamura, que venen a la Fira del dibuix i de la pintura de Girona en honor a la seva estimada amiga Naoko Nakamoto (e.p.d.) i també molt estimada i anyorada per la nostra família.

Aquesta foto entranyable per tots cantons, es un testimoni d’una bonica història, que volem que continui amb els dos amics pintors i tots nosaltres, a més aquesta foto va directa a l’altra gran amiga la Sr.a Setsuko Suzuki,que recentment li han fet una exposició al Japó i que ens ha portat un programa per a cadascú de nosaltres i que els hi poso a continuació, molt bonic tot plegat, des del cel la Naoko ha d’estar molt contenta.

Afegeix la llegenda

La Yosiko en el seu moment ens va fer saber de la exposició que els seus amics del Japó, inclosa a seva incondicional amiga Sra. Setsuko Suzuki li havien preparat.

També en el seu moment ho vaig comunicar al Museo de Montserrat perquè en tinguin coneixament.

Poso aquesta bonica fotografia de Girona, perquè a Naoko li encantava. Va venir sempre a la Fira del Dibuix i de la Pintura per  Tots Sants , fins al final.

M’encanten els teulats de Girona, des de la muralla també se’n veuen més.


En Lluís Es va assebentar que a la Copa, diferents entitats de Girona feien un concurs d’arrossades.

Mai hagués esperat tant, de la colla que ens va servir l’arròs, SALSA JOVE , eren molt bona gent, amables, molt acollidors, nosaltres pensavem menjar-nos el plat d’arròs drets, i mira asseguts amb mantell, un bon plat d’arròs, pa tou del dia, un got de vi pels qui en van volguer, postres fets per una senyora una mica gran, en fi no ens va faltar de res, AH! també ens van posar aigua envassada a manta.

Vam fer una llarga sobretaula, el temps i la companyia i convidava, al final ens vam aixecar perquè ja els joves del grup ja estaven desmontant tot el parament. Tot plegat ens va costar 3 € per persona, no es podia demanar més. Encara que els que van guanyar el premi no van ser ells. Però l’arròs els va sortir per llepar-se els dits.
Finalment per acomiadar-nos vam quedar que el proper any tornariam i que entremig fariam algun dinar amb els amics Josep Cambras i en Jordi Catafal a Barcelona.
No puc acabar l’escrit sense dir que a casa ja em fet conserva d’olives, unes amb sal, segons la tradició dels meus pares (a.c.s.): 
Recepta per confitar  les olives de : 1 a 9  ( una de sal per 9 d’aigua ) . Arribat el Dijous Sant s’ha de canviar l’aigua i es posa 0,5 de sal per 9 d’aigua i es posa una rama de timó o també coneguda per farigola, a cada pot  ).La conserva està assegurada més de 6 anys; evidentment s’inpregnen del gust de la farigola
Les altres les matem amb sosa càustica, foto que veiem a continuació.


i són per menjar-les amb 15 dies, després de treure la sosa, en rentades, llavors si posa grans d’alls pelats i orenga i vist i no vist ja es poden menjar i no hi ha mai proutes.
També en tenim de la mateixa classe però negres, aquestes els hi hem fet dos talls i els anem canviant l’aigua fins que ja no són amargues i llavors si posa pell de taronja, alls, vinagre, oli, etc…
Podem dir que diumenge passat va ploure una mica, molt necessari. Porto quasi 27 anys al Pla de l’Estany i no havia vist cap casa que enfonses el pou per manca d’aigua. Molta sequera fins i tot a la Catalunya Humida.
Esperem en candeletes poguer collir algunes olives per fer oli Arbequí Extra Verge, haviat ho sabrem.
Be, no podem deixar perdre les nostres arrels per petites que siguin
Bona tardor

Pep

QUAN LA FAMILIA POSAVA GAVADALS DE CONFIANÇA AMB EL METGE

Escric aquest post a punt de complir tres anys de la meva jubilació forçosa, vaja per  llei; per dir-me que s’havia acabat, m´ho van dir en una resolució de tres folis, només us poso el primer. Sempre he pensat que en altre temps havia de ser una persona important, per que m’haguessin de recordar un munt de lleis i articles que m’afectaven fins aquell moment; si hagués sabut que estava tant i tant protegit, potser alguna vegada hagués fet més el brètol i no ser tant babau, que mai ningú em demanava tant; altres ho van entendre en l’instant que van veure el seu nom publicat en el D.O.G o al B.O.E. Sincerament mai m’han agradat elsfuncionaris » vuelva usted mañana «, i per a ser metge de poble no vaig tenir cap més remei que fer oposicions i convertir.me en funcionari, encara que sempre he actuat com si no ho fos. En alguna excursió de metges jubilats ho hauré de preguntar quines tècniques/maneres/subterfugis, hi havien per fer 8 mesos de vacances cada any i treballar-ne 4, o com allargar els dies de lliure designació o que els Moscosos es multipliquessin sense despertar la alerta de l’CS. En fi lo passat ja ha passat i la vida continua.
 Ara ja fa tres anys que miro d’estar per la família cent per cent i d’avi molt més, la Mar s’ho mereix tot i amb ella al costat tots els ensurts fisícs, polítics, espirituals, i mundans són més suportables. El seu riure i somriure es transparent i ens encomana a tots, em transporta en altres temps aïmats de la meva memòria. 
Ara que no em mana ningú, be algú sempre et mana, ara si puc , dic sí a tot el que se’m demana, tant sigui la meva dona, els meus fills , els meus cunyats,nebots, veïns, l’Ajuntament,


 el col.legi públic de Cornellà del Terri, amb alguna xerrada sobre la circulació de la sang o 


sobre l’esquelet humà o a trobar dibuixos sobre l’aparell genital masculí i femení, o algun escrit per una revista sobre la tercera edat del Pla de l’Estany, o una xarla sobre «morir dignament a casa, o sobre com veig el Santuari de  Lourdes de quan jo era jove i ara de jubilat; en una paraula faig com els nuvis, que gairebé es diuen si a tot. 


Un servidor hagués treballat fins als setanta anys amb la mateixa il.lusió del meu primer dia, tot s’ha de dir va ser un cop fort, d’entrada pensava que estava de vacances i al cap de tres mesos em vaig adonar que jo no tornaria mai més, repeteixo un bon cop que ni fent un curs de Coaching per a jubilats es supera . Jo si recordo companys molt grandets de 70 anys treballant, sortint de nit i anant pels masos. Jo si recordo que vaig fer l’últim dia abans de ser metge. De bon matí em va telefonar el meu company  Josep Cánovas  em va dir » Pep, increïble però han sortit les paperetes de Història de la Medicina «, ara caldrà veure si hem tingut sort o no ; era la única que ens faltava a tots per poder donar per finalitzada la carrera que tant ens havia costat. Com a professor d’història de la Medicina Teniam al Catedràtic Dr. Felip Cid; després en parlaré. Vaig anar ràpid cap a recollir la papereta i em vaig sentir molt afortunat, posava Aprovat, (he de dir que els dos vam aprovar) no necessitava més, donç tots li teníem no por, sinó pànic al Dr. Cid, era un home retret, molt seriós i amb pinta d’home de llibres i intelectual, posat de pocs amics, la veritat es que per la llegenda que corria d’ell, practicament ningú se saltava les seves classes, tots el respectàvem més que no l’estimavem, així era. Ara em puc confessar, quan vaig haver aprovat la seva assignatura, vaig fer desapareixer el seu llibre, que m’ha dolgut tota la vida: ara visito llibreries per comprar-lo i no el trobo. Ho sento Dr. Cid. el vaig jutjar sense coneixe´l. Però un cop jubilat he descobert la seva grandesa com a metge, professor i com a poeta i escriptor. El temps i l’història que li va tocar viure no va ser gens fàcil. Un honor haver sigut alumne seu.
Gràcies al seu fill David que em va enviar el seu llibre titulat Obra poètica (1963-2006), Nova Carpeta, cosa que li agraeixo moltissim, gràcies a l’intervencio del meu estimat amic el pintor Benet Sarsanedas que viu i te l’estudi al poble de Darmos i a més gràcies a Antoni Clapés he arribat fins a ell, L’Anarquista Líric «, us recomano llegir el proleg de l’Obra poètica  feta per en Toni Clapés, he disfrutat molt perquè m’ha ajudat a conèixer de dalt a baix el que en altre temps fou el meu professor d’Història de la Medicina. També he disfrutat llegint : Vint poemes i un Càntic Desolat, Sonets del Zoo, i molts més…El Testament, que ara mateix us escric l’últim poema el XXIX : 

Sense notari ni testimonis
a la ciutat trenta-un de desembre,
dos mil, any del senyor amb minúscula,
he redactat aqueix testament,
aconsellat per crits i ferides.
Mentre espero impàvid el no-res,
signo amb la sang recent d’un poema.

 Un bon poeta Déu meu. Gràcies a la biblioteca de l’Ateneu Barcelonès que en sóc soci des que tenia 20 anys, vaig poguer llegir Memòries Inútils, que es el seu llibre de memòries tal com diu el seu títol, hom  gaudeix moltissim, moltes vivències, persones i llocs que també els he viscut jo, no tots ; he après molt, però el meu pobre català m’ha obligat a tenir tota l’estona al costat el Diccionari de la llengua catalana de la Enciclopèdia Catalana, el Dr. Cid, te un lèxic molt ric. Us adverteixo que es impossible comprar-lo, si el tenen companys seus de la Univeritat Autònoma de Barcelona, com el Dr. Marius Foz que fou professor nostre de Patologia General .



Sense deixar al professor Dr. Cid, ara es el moment de dir que l’any 2002 vaig comprar el llibre seu titulat  


Correspondència de Salvador Espriu. Editat per Perifèrics/ Debat, pel sol fet d’haver sigut professor meu i també vull fer palès perquè des de jovenet que he llegit i admirat a Salvador Espriu, encara l’admiro i em sabia de memòria el poema Assaig de Càntic en el temple :

Oh, que cansat estic de la meva
covarda, vella, tan salvatge terra,
i com m’agradaria allunyar-me’n,
nord enllà,
on diuen que la gent és neta
i noble, culta, rica, lliure,
desvetllada i feliç!
Aleshores, a la congregació, els germans dirien
desaprovant: “Com l’ocell que deixa el niu,
així l’home que se’n va del seu indret”,
mentre jo, ja ben lluny, em riuria
de la llei i de l’antiga saviesa
d’aquest meu àrid poble.
Però no he de seguir mai el meu somni
I em quedaré aquí fins a la mort.
Car sóc també molt covard i salvatge
i estimo a més amb un
desesperat dolor
aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria.
 
                                 Us recomano les cinquanta-tres primeres pàgines, que versen Sobre l’Home i el Poeta, paraules proemials entorn de l’Epistolari.


El primer dia que vaig fer d’usuari, o sigui allò de provar de asseures a l’altre costat, ep ! es un llibre que al principi de la reforma de l’atenció primària era obligat llegir-lo, encara que no em fes falta o sí, penso que actualment encara el fan llegir als joves MIR, resultat, les coses es veuen molt diferents. 
Al asseurem a fora,i ja sense la bata blanca, a la que molts anys havia sigut la meva sala d’espera, em va remoure els racons de la memòria. El meu metge estava fent una llarga visita i em va donar temps de pensar la meva vida solitària de metge rural, vaig pensar en el decret 84/85 de Reforma de l’Atenció Primària i el seu desplegament, que ens va canviar la vida a tots, deixeu-me dir a millor, sense parlar de la baixada considerable de la nòmina als metges e infermeres d’APD que ens integràvem a una ABS.  Els problemes de convivència no van tardar en aparèixer al CAP ,al ser una comunitat tant nombrosa, discrepàncies serioses amb  directors, que algun d’ells m’havia augmentat l’angoixa seriament, directrius i mes directrius, protocols i més protocols a seguir, la direcció per objectius, les correccions farmacològiques sobre la teva despesa desviada (massa gastós, i tothom se’n assabentava) , sort que les alegries del dia a dia superaven les penes i el que més m’ha omplert a la vida es que vaig ensopegar una època en que el metge de capçalera encara era l’escalf de la familia, el metge ho era tot per aquella gent que vivien allunyats en masos, sempre eres benvingut fos l’hora que fos. M’estimaven i em mimaven; cosa que sempre més he agraït i al cap de trenta cinc anys per la Garrotxa encara ens dura el record de nits assegut vora la llar de foc, amb un cafè-cafè de colador per no adormir-me tot esperant que l’ avi millorés  o fés un canvi en aquell edema agut de pulmó, que periodicament s’anaven repetint degut a la patologia cardíaca que patia.
Quan vaig acabar la carrera em vaig regalar a mi mateix el títol de Metge de Capçalera, era un títol que no existia, era una mica pompós, – i què ?  i ben cofoi que n’estava, és el que sempre havia volgut tenir.Tant a Girona capital com a tots cantons, sempre et preguntaven, quina especialitat tenia ? donç metge de capçalera una vegada més. El meu titol i el de tots els metges al acabar la carrera, només posava Licenciado en Medicina y Cirugia, sí , un cop arribat a metge , et llençaves a fer un examen de repàs de tot el que havies estudiat , se’n deia examen de Grau, si aprovaves, llavors s’ afegia al títol amb l’expressió següent: ( Amb Grau d’ Aprovat, Notable o d’Exel.lència), aquest últim, va ser el meu cas, sempre m’ha acompanyat i n’he estat molt cofoi. 
Aquest títol de Metge de Capçalera, en aquells anys no el donaven a cap facultat, anys avenir, em vaig treure el títol d’Especialista en Medicina Familiar i Comunitària; que servia per al mateix, però era més altisonant. Regirant una vegada més la memòria em venen a la ment paraules boniques que m’han dit els estudiants de medicina o talment metges amb el MIR a la butxaca tot esperant la plaça definitiva i vinguent al nostre centre per tal d’esbrinar que era això de l’Atenció Primària ? fins i tot havia tingut metges de rotatori enviats per la Facultat i fins i tot darrerament una jove estudiant de segon de medicina enviada per la Universitat de Girona, que es deia i encara es diu Mariona Teixidor i Camps, que ens va deixar testimoni escrit, només en reprodueixo un boçí i al peu de la lletra :



 « M’he adonat que el món de l’atenció primària és molt més interessant del que ens fan creure als estudiants. Tenim com a referència els hospitals, en canvi, el que primer utilitza la gent és el metge d’atenció primària i el seu equip. La gent explica les seves intimitats, i això, en un hospital no és tant freqüent. He conegut la part més humana de la medicina. Perquè al teu costat he pogut aprendre que a part de ser metge, primer ets humà.
He de confessar que la nit abans de començar les pràctiques em vaig adormir pensant en com seria la meva primera experiència dins d’aquest món i m’ha servit per veure que realment m’agradava allò que estava estudiant, perquè és molt diferent posar-se davant dels llibres que el dia a dia davant dels pacients.
També m’ha agradat molt la bona convivència entre vosaltres i que treballar en equip és bàsic ! M’ha soprès el que els pacients poden arribar a estimar el metge !
Els llibres són importants, però ho és molt més, una persona amb experiència. »  


Molt abans que la Mariona, pel nostre centre sanitari havien passat la Dra. Anna Bustins de tots coneguda i estimada, la Dra. Montse Figueras i Bajona, persona molt implicada amb els malalts, filles del poble la Dra. Rosa Coll i Jordà actualment Hematòleg del mateix tarannà bondadós i estudiós que  la Dra. Bustins, la Dra. Ester Oliva Poch, que ha fet l’especialitat de Radioterapia, il.lusionada com pocs sobre tota la medicina, la seva estada al nostre Centre Sanitari, va ser molt profitosa per nosaltres, deu ni do de la tendresa en que tractavent tots els malalts, quasi tots les havien vist jugar al carrer, estudiar , creixer i arribar academicament molt amunt a quedar admirats de que ja fossin metgesses, el temps passa volant. Ja que , jo les havia vist de petites al cole, a casa seva o pels carrers, anar a l’institut de Banyoles, també m’ omplien el cor de goig, tenir-les al meu costat. Posats a recordar, us he de parlar d’un jove que el varem veure neixer i jugar amb l’àvia Montserrat Bosc i la seva tia Sussi Padrosa i saltar despullat per damunt del «tresillo » al sortir del bany,sempre se’l veia feliç, siguent la nineta dels ulls de la seva iaia,  aquest nen que es diu Joan Padrosa , va acabar la carrera de metge entre nosaltres, va estudiar de valent ,va fer l’exàmen del M.I.R i va treure tant bona nota que va poguer escollir Medicina Interna a l’Hospital Clínic de Barcelona, era el que ell volia. Enhorabona Dr. Padrosa !!!


 Però abans de tirar endavant vull explicar l’estada del Dr. Joan Padrosa entre nosaltres al Centre Sanitari de Cornellà del Terri, al seu poble.



En Joan Padrosa i Pulido, en el seu últim curs de medicina, ens va demanar consentiment per fer una estada al nostre Centre Sanitari de Cornellà del Terri, adscrit a l’ Àrea Bàsica de Salut Banyoles. Amb el meu consentiment i el vist-i-plau de la que en altre temps fou la nostra directora Sra.Carme Grabuleda, en Joan va començar al nostre costat .

En Joan Padrosa, amb l’infermera Ingrid Quer i la metgessa Mónica Roca


 La seva estada va ser de tres setmanes completes, fent el mateix horari que el nostre equip d’Atenció Primària. Fent les mateixes tasques que nosaltres mateixos, posant´hi un gran interès en les activitats preventives de les malalties cròniques com la Diabetis, HTA, Obesitat, Tabac, Dislipemies, així com les tècniques que utilitzem per a dur a terme la consulta diària com electrocardiografia, valorant el que es un electro normal i el patològic amb les diferents variacions com HVE treballant els test de Cornell, Sokolov, Lewis, RS,tot tipus de  bloquejos, fibril·lació auricular aprenent a dosificar el Sintrom  fent les pautes corresponents. 
Valorant les espirometries, que en sabia molt, les dominava tant, que fins i tot jo mateix vaig afinar una mica més en el diagnòstic i valorant el que realmente tenia una MPOC, Asma, patrons restrictius , etc.


 fent la valoració dels peus diabètics. 

Buscant la Pressio arterial sistòlica de l’arteria braquial amb el doppler.


realització de l’index turmell/braç o index de Yao, que ens aporta molta informació del sistema arterial. 

Aqui explorant les arteries interdigitals dorsals


auscultació de l’aparell respiratori i cardíac, utilització del Doppler, acompanyant-me a fer domicilis pels masos , sortides d’urgencia a domicili, (un cas que podia haver acabat amb la mort o en una tetraplegia, gràcies a la Maria, en Joan i un servidor, va viure i surt de casa pel seus propis peus i podem parlar del que sigui,una alegria del dia a dia) o al carrer amb desfibrilador i equip d’oxigen, valoració i tractament de crisis d’angoixa, 

Aqui escoltant amb tota l’atenció i amb l’històrial del pacient obert.


coneixement total del programa ecap de l’ICS, treballar amb substàncies úniques i genèriques, he de dir que ell només treballava en genèrics, no coneixia cap marca comercial, ben diferent de quan nosaltres varem acabar, que era a l’inrevés. 


Als pocs dies d’estar amb nosaltres, la gent que no el coneixia, en parlava molt i be i jo més que content, els veïns de carrer encantats de la vida.

Aqui escoltant amb tota la seva empatia a la seva tia  i puc dir que molt assertiu. en el diagnòstic.


treballar el tabaquisme, elaboració d’informes de tota mena, derivació per via intranet de patologia urgent per tal de valorar càncer  de mama, de colon, SAOS, estudi de test per valorar Demències.



També el coneixement dels nostres programes de primària : ATDOM (atenció domiciliaria), SISDDAP ( estudi de demències), PISA cardiologia: insuficiència cardíaca avançada , estadi III, IV, PISA pneumologia: MPOC avançat, PCC (malaltia crònica avançada) , MACA: pronòstic de vida de 12-18 mesos, PADES ( malalts terminals a domicili ),  coneixement de la infermera  gestora de casos i també de la infermera clínica; contacte semanal amb la treballadora social i psicologa, ambdues residents al nostre centre un dia per setmana.

També revisions de resums d’articles científics en revistes d’alt impacte, així com estar al tanto del Butlleti de Farmaco-vigilància de Catalunya en aquest cas l’últim (enero-febrero 2014 ) tema COPALCHI.



L’alumne a sigut cuidadós en el seu vestit, una puntualitat exel.lent, fins i tot començant abans i acabant després de l’horari establert per l’ICS, en resum mai mirava el rellotge com els seus antecessors. Presentant un gran interès per aprendre i colaborar en totes les activitats. Veient en ell un home il.lusionat per la medicina, penso que ha encertat la seva professió. He de dir que ha arribat molt preparat de l’Hospital Clínic i jo personalment vaig aprendre molt veient-lo treballar i atenent als pacient amb tot el carinyo del món i  amb molta empatia per a tothom, però en especial per la gent gran. 
Aqui va la valoració de la seva estada entre  nosaltres per part de la nostra direcció del CAP.

Aquest certificat te dos pàgines, aquesta es la primera , la segona continua amb les mateixes bones notes.
Com poden llegir, les notes, fan honor a la dedicació de’n Joan i el seu aprenentatge; una valoraió completíssima.


 M’abelleix moltissim reproduïr el mail de’n Joan Padrosa:

Benvolgut doctor Capdevila,
Dius que he aconseguit començar a exercir al meu poble, però no ho he aconseguit jo, m’ho has permès tu. I t’ho agraeixo molt. T’agraeixo la confiança que m’has donat, el que m’ensenyes i com em sento de valorat. Sentir tot aquest suport m’ajuda a adonar-me que sé més del que em penso, que tinc ganes d’aprendre tant com pugui del molt que no sé i, sobretot, que m’encanta aquesta professió (o manera de viure).
Gràcies per l’oportunitat, fins demà,
Joan

I que dir d’aquest profund agraïment  ?

Joan, mil gràcies per aquestes boniques paraules que m’has dedicat, m’han arribat a l’ànima i són molt d’agraïr vinguent d’un company de professió. En Ciril Rozman de feliç memòria i que va ser un gran metge del teu hospital Clínic, va deixar escrit :  Només un home bo, pot ser un bon metge. ( Llegir La Contra del dilluns 11 d’abril de 2016 La Vanguardia: En Howard Gardner, neurocientifico, autor de la teoria de las inteligencias múltiples . Aprender es el único antídoto contra la vejez y yo lo tomo cada dia en Harvard con mis alumnos. ( Una mala persona no llega nunca a ser buen profesional )  . Tu ho ets, has heretat la bondat de casa teva, jo la disfruto des de fa 23 anys primer cuidant a l’àvia i després de la gran amistat amb el teu pare i tieta. Està garantit que ets ja un bon metge, només cal veuret treballar , com atents als pacient , les explicacións que dones i tota la teva iniciativa.
Per mantenir la ment fresca i aquesta il.lusió per diagnosticar malalties, l’ajuden molt el llegir cada dia, la música, sobretot el jazz i el rock, el cinema i anar a correr,
tot plegat li deixa la mentneta per a resoldre els complexos problemes mèdics.

Persona única per escoltar i compendre al pacient. No m’ importaria que es quedés entre nosaltres. Li desitjo un feliç final de carrera, joiós, tranquil, dolç i molt esperançat, a la Universitat de Barcelona.

Refriogeri de comiat d’en Joan Padrosa.



Vaig estudiar a partir del tercer curs de medicina a la gran i superba  obra arquitectònica de Domenech i Montaner, al entrar per primer dia a l’Hospital de la Sta. Creu i Sant Pau, vaig veure que amb sort viuria en una illa de pau els propers 4 anys, un pabellons modernistes que no enfarfegaven i ni cansaven, eren un relax per la vista i per l´ànima i alhora els seus carrers convidaven a passejar-se amb algun company que no li anava del tot be el curs, o cercant algun estudiant de la colla de Sabadell perquè et deixessin els apunts de classe, cosa no fàcil, però gràcies a la Dra. Margarida Bosch  ( estudiant brillant ), mai em van faltar, cosa que sempre més li he tingut present i sempre he guardar el record i l’agraïment; compartint d’altres problemes personals o acadèmics o de vegades algún professor volia el meu parer de com veia les pràctiques, o senzillament matant alguna hora caminant i distrutant dels seus jardins,  o prenent algun cafè amb algun alumne de cursos superiors, que per altra banda anaven molt segurs per la vida. Jo puc dir que gràcies al Dr. Ramón Gefaell de la Peña, que em portava els apunt de mèdica , quirurgica , psiquiatria, dermatologia,farmacologia, etc… estava molt informat, i alhora em donaven seguretat.  

Hospital de la Sta. Creu i Sant Pau, per nosaltres que hi vam estudiar era Sant Pau a seques.


L’Hospital de Sant Pau sempre ha sigut el meu refugi acadèmic , i d’amistat que m’han durat tota la vida i encara em duren, allí he fet cursos de reciclatge amb Reumatologia amb el Professor Dr. Cesar Diaz Lopez, de dermatologia amb el Professor Dr. José Maria de Moragas, i amb el Professor i Director del departament de dermatologia Dr. Agustí Alomar,cursos de doctorat amb el professor Dr. Cabero, i el molt estimat Dr.Xavi Noguera, tot un crac de la Dermatologia. Recordo amb afecte que un any per la fira de Sant Lluc van venir a Olot els Drs. Noguera i Alomar amb les seves esposes i van quedar admirats de la pintura de’n Xavier Carbonell (epd) i de les escultures de la Rosa Serra.


Aquell matí a la sala d’espera estava ben sol, cosa infrequent del tot, però sempre falla algún pacient i ….
Em va venir a la memòria que fa molt anys em van enviar d’un dia per l’altre a fer una xerrada a l’auditori de l’ajuntament de Banyoles sobre el càncer de colon i com que no hi havia cap més metge que tingués temps per fer-ho vaig dir que si. Al arribar em van donar una gran benvinguda, un gran acolliment per part de qui organitzava la trobada i li vaig demanar des d’on faria la xerrada i em va dir, que allò era una taula rodona sobre el melanoma; que no li han donat la invitació ? donç no !. En resum no m’havia preparat res de res sobre el melanoma. Erem tres ponents. Després d’escoltar a la primera,que ho va fer molt be, ella em va passar la paraula a mi i vaig haver de parlar improvisant tota la xerrada de dalt a baix.Ànims que Déu t’agafi confessat.Quan vaig acabar tenia la sensació haver-me tret un pes del damunt, be o malament ja estava. L’oncòleg ens va donar una lliçó molt clarificadora sobre el melanoma. Cosa curiosa del tot, l’endemà els organitzadors van anar al meu superior a felicitar-lo per la meva xerrada, molt agraït, però no m’ho mereixia. 
Finalment el meu metge, em va cridar i em va demanar les probes que feien falta per pulir el diagnòstic que ja intuïem els dos. No hi ha res més bonic i tranquilitzador que dos metges es posin d’acord amb el diagnostic i camí a seguir.
Un cop sortit del Centre Sanitari, els records em van continuar acompanyant i vet aqui que em va apereixer a la ment el dia que vam tancar el centre per reformar-lo, calia fer un despatx per la llevadora, que no en tenia i haviam de fer equilibris per poguer treballar tots plegats.Alhora calia fer un mostrador i arxius pels historials clínics, un lloc perque la persona que acollis a la gent tingués un lloc digne i ergonomicament com cal, que fins aquell moment no en tenia.


 Ben pensat la vida dona moltes voltes, la Lourdes i jo vam començar a treballar a Cornellà ben sols, a la sala d’espera teniam un talonari de números blaus i un altre de color rosa i la gent mateixa s’anava agafan la tanda, en un racó de la sala teniam una taula on la gent deixava les cartilles plenes de cartons retallats de medicaments, que a hores perdudes, després de sopar les havies de fer, perquè l’endemà ja les reclamaven. Nosaltres érem els nostres secretaris, agafàvem els encàrrecs, agafàvem el telèfon, obriam i tancàvem portes,  fora de l’horari de consulta els meus fills i dona també es feien un tip de baixar a  atendre a  la gent que acudia malalta.Tot s’ha de dir, els metges e infermeres d’APD, fèiem horari permanent tot l’any i per les tardes, a fer cèdules d’habitabilitat, inspeccions de bars, cases de colònies, piscines, col.legis, locals esportius, etc…informes sobre activitats classificades, sempre ajudats del farmacèutic titular i del veterinari titular.

Al mig nostre tenim a la Carme Reixach que durant molt de temps va ser la nostra auxiliar administrativa i els nostres ulls a la sala d’espera. Ella va portar molt be la seva tasca.Al poc temps de tenir-lo acabat, ja el vam convertir en polivalent, serviria per la llevadora, per la pediatra, els temps estaven canviant.Tot s’ha de dir, no hi haviem posat aigua ni una pica, es va haver de fer a posteriori.
Van passar els anys i va ser necessari fer una gran ampliació, perquè el metge que venia sol un dia a la setmana, va passar a venir dos i amb infermera i calia fer miracles per aconseguir dos despatxos buits, ja per exemple un dia vaig haver de passar a la tarda, ja en feia un dia, llavors en feia dos; tot sigui per la bona marxa del centre. De cop, va  deixar de venir la pediatra Dra. Nadette Vinyamata, que per cert l’ estimavem i encara l’estimem molt. 

Al parlar de la Nadette, em ve a la ment, l’afecte que ella tenia pels animals, llavors jo tenia un Scharpei que es deia Antoine, i ella l’acariciava sempre que es presentava l’ocasió, fins que un dia li va fer un dibuix que el va treure tal qual, vaja carregat de virtuts que no vull enumerar en aquest capvespre.


De la exel.lent ampliació, que es van tallar tots els arbres que podem veure fa un moment, jo personalment com molts altres persones, vaig volguer personalment deixar creier dos plançons que van sortir aprop de la pared dels veïns i mai els vaig deixar tallar, si podar-los, perquè s’anessin fent grans i així tindriam un testimoni dels arbres que en altre temps haviam tingut i que ens feien una gran ombra.


Disposant de dies lliures, vam aconseguir per part de l’Ajuntament que la Elisenda Turró (psicòleg) vingués  un dia a la setmana amb nosaltres.Amb el pas del temps vam adonar-nos que havia sigut una bona elecció. Al tenir a la vora la Vannesa (Treballadora Social)i la Elisenda, de cop van ser molt eficients , els informes i les consultes entre tots els professionals del centre, es despatxaven quasi al dia.


Junts vam viure la primera edició de L’ Index Farmacològic, l’any 1980, que rapidament es va convertir en un llibre únic amb molt d’èxit, un llibre que va razionalitzar la prescripció médica i que pel seu tamany el podies portar a la butxaca de la bata. Mai anava de guardia sense endur-mel. Jo guardo totes les edicions. Pel mateix any va apareixer el llibre Mitjans de diagnòstic en la medicina primària. Paga la pena llegir la Presentació que fa el Catedràtic de Patologia i Clínica Mèdiques Dr. Ciril Rozman, sobre la importancia de que la medicina primària estigui més dotada i millor formada tant en el pre-grau com en el post-grau, perquè els metges pugin desenvolupar la seva vida i la dels seus pacients amb més mitjans i convençut que molts problemes es poden resoldre a la primària . Al Dr. Gol també li devem que sugeris una comissió Directiva per la redacció del present llibre.


Vaig escollir exercir la medicina a Girona, terra de la meva mare, o sigui que he viscut una vida apartar de Barcelona, però mai he vogut renunciar anar un cop al mes a la capital comptal, anar unes hores a l’Ateneu Barcelonès que en sóc soci des dels meus vint anys; és com casa meva, i la de molts.


Era llavors un gran plaer anar a estudiar tot el cap de setmana i ho es encara ara, poguer disfrutar de la seva pau enmig del brogit de Barcelona, prendre una cerveza en mig del jardí romàntic amb un article de’n Foix , de’n Juliana o de l’Antoni Puigverd o llegint Un lloc entre els morts de Maria Aurèlia Campmany o qualsevol altre, tot plegat un premi per l’esperit. La patologia médica i quirúrgica s’estudiava a dalt a les grans sales, ben il.luminades i molt silencioses, veure estudiar als altres t’animava a no mouret de la cadira.


Puc dir sense massa vergonya, que realment sóc el soci desconegut, als  seixanta set anys ja no em coneix ningú d’aquells anys, els bibliotecaris estan jubilats, així com el personal d’oficines; Recordo que cada dia veia al Sr .Josep Maria Ainaud de Lasarte (epd)., ara quan hi vaig puc trobar a l’Ernest Maragall, ben acompanyat.


Recordo amb enyorança, anar els diumenges a donar un vol al mercat de sant Antoni, abans ni havia un altre que es deia mercat de Sta. Mònica que va tancar l’any 1967 (jo ja no el vaig conèixer) ,per la construcció del Metro Drassanes i  que es va traslladar  al carrer Diputació entre Aribau i Balmes,  darrera l’edifici de la Universitat. Encara que no tingués un duro sempre estalviava per poguer comprar algun llibre, de vegades trobaves, coses interessants, que de petit havia llegit, com  de J.Mª. Folch i Torres com per exemple  Les Formidables Aventures de Pere Fi, Biblioteca Patufet, per cinc pessetes, era l’any 1969,  quan l’any 1934 en valia 24, o sigui abans de la guerra española, impossible de comprar-lo a casa, els cèntims es necessitaven per altres coses. 
Tot es possible en un mercat de llibres, només és qüestió d’estar informat i conèixer els nostres gustos i ell nostres escriptors preferits i estar disposat a la sorpresa de que aparegui un  parell de llibres del que fou el gran periodista del Congrés dels Diputats, en LLuís Carandell: el meu fill Lluis me’n va trobar dos de molt bons, l’un Diccionario de la Españologia, i l’altre Celtiberia Show. Expendeduria : Lluis Carandell, Guadiana de Publicaciones 1970. Més viatges, més llibres, amb paciencia ens vam proposar trobar-ne més de’n Carandell, i em vam trobar com: Vivir en Madrid, Madrid al pie de la letra, Que pasa en Madrid.El Sow de sus señorias i Oriente Medio tiene la Palabra (19579. 
 En un viatge a Salamanca, sense buscar-lo en una llibreria de segona ma, vaig ensopegar amb un llibre d’ ell, titulat El dia mas feliz de mi vida. Memorias. Espasa , Bolsillo, 2000 ( sis euros); us el recomano, el divertimento està assegurat, si no el trobeu, jo us deixo el meu.
En una visita al mercat el dia 10-4-2006, el meu fill petit va trobar com caigut del cel un altre llibre de’n Carandell, una guia de Barcelona que quan jo me la volia comprar l’any 1974, no tenia un duro i valia  400 ptas. ho porta gravat al darrera del llibre, titulat Guia Secreta de Barcelona. Ara va costar 4 €.
Tinc una bona noticia d’ell va viatjar a Las Hurdes i ho va deixar retratat en un llibre : Los pueblos mas bellos de España. També va escriure sobre el Camino de Santiago i sobre la Via de la Plata. Us poso aquesta fabulosa vista, perquè està molt aprop de l’Alberca , de la Peña de Francia i en resum de Bejar.

Desierto Cartujano de San José de las Batuecas


 Be, normalment tornava cap a casa sense un duro, però més content que un ginjol , el llibre sota el braç i ben apretat per no perdre’l, com un gran tresor i  a la tarda a fer alguna activitat gratuïta com anar a ballar sardanes a la plaça de Sant Jaume, 


Cuadre del pintor Xavier Nogués. Barcelona 1873-1941, museo de Montserrat.


un gran encert, m´ho passava d’allò més be i arribava a casa contentissim, guardo un exel.lent record de tota la gent que vaig conèixer, tots ells em van alegrar la meva juventud; si tenia set , lo millor era aigua de l’aixeta, per cert fresquíssima.
Posats a pensar activitats que no necessitaves cap dispendi, era anar a veure el dia del Corpus, l’Ou com Balla, des de molt jove sempre em va cridar l’atenció com es podia mantenir l’ou donant voltes al cim del raig d’aigua, el podiam veure al gran pati del Museo de Frederic Marès, com poden veure meravellós.

A la casa de l’Ardiaca, davant de la capella de Santa Llúcia de la catedral de Barcelona.

Al cim del sortidor es pot veure molt be , l’ou blanc com balla, també, al pati del palau Reial de Catalunya.

Arxiu de la Corona d’Aragó-Palau del Lloctinent.


i també al propi claustre de la catedral de Barcelona, degut a la cua que sempre hi ha no hi entrava.

El més fàcil era el de l’Ateneu Barcelonès que no tenia cap dificultat en entrar i en asseurem i veure’l una bona estona, enmig de ciutadans que quedaven bocabadats-admirats de l’Ou com Balla i de tot l’entorn dels jardins romàntics al carrer de la Canuda, vaja enmig de la ciutat.
Els records et porten d’un lloc a l’altre com la tramuntana, recordo que el nostre estimat professor d’Anatomia Humana, Dr. Josep Maria Domenech, al qual tota la nostra promoció li devem molt i ell ens assegurava que molts treuriem matricula d’honor i que seriem grans metges, aquest bon auguri d’èxit i esperança ens va empènyer a estudiar al màxim , no sols la seva assignatura sinó també les altres. 


Mai ho havia dit en públic, el doctor a classe ens deia molts noms de músculs, de libres, de metges del renaixement, amb llatí, cosa que m’encantava i a més em venia molt a gust utilitzar-los per impressionar el meu entorn pròxim que no els hi quedava, per exemple, De Humanis Corporis Fábrica de Andreas Vesalius, De Sedibus de Giambattista Morgagni, en René Théophile Laennec després de l’auscultació mediata, acaba amb la fabricació de l’estetoscopi,  Os Trigonum de Bardelebeu, Inermedium Cruris, Jacobus Winslow, Conducte de Hunter, Ad modulos Tridentes de Haler, Falopio, Villemin ,Poupart, Conducto de Hunter, Ganglio de Cloquet, Os Capitatum, Os Hamatum, Samuel Sömmerring, Rudolf Virtchow en la seva Cellularpathologie, Andrés Du Laurens ens va deixar tot un llibre sobre la curació de la Tisis : De mirabilis sanandi vi solis Galliaee Regibus Christianissimis divinitus concessa liber unus. Et de stromorum natura, differentiis, causis, curatione, quae fit arte et industria medica. El Rei de França Enric IV cura als tisis o escrofulosos, el rei cristià tenia la costum de tocar els malalts en les quatre festes de l’any, per Pasqua, Pentecotes, Tots  Sants i Nadal.  El dia abans el Rei acudia a Vespres perquè Déu li fos propici i faborable. L’endemà després de confesar-se humil i devotament, oia missa i combregava. Solien assistir el lloc uns dos mils malalts….» El Rei cura la Tisis ? Sí , el Rei cura la Tisis per gràcia Divina «.  » El Rei et toca i Déu te cura «.Sort  que de tota aquesta història ens ha quedat un gravat  de  l’obra de A. Laurens » De mirabili strumas sanandi vi, etc… 1609 ). Arco de Douglas, Pilares de Uskov, Septum transversum, Hiato de Larrey, Aditus ad Antrum, Triangulo de Petit, Triangulo de Grynfelt, Trigono Lumbosacro de Bochdalecki, etc…

Història de la Tuberculosi de J. y A. Oriol Anguera


Amb aquest dibuix podem alvirar el naixement de la auscultació. » El fill de la posada descubreix la percusió «.
De Thomas Sydenhan arrel de les seves Observationes medicae. Cosa del tot interessant, a sisè curs en l’assignatura d’historia de la medicina, el Dr. Cid, a la seva manera ens va tornar a parlar com si mai ho haguessim sentit  del Desedibus, de llibre De Humanis Corporis Fábrica de Andreas Vesalius, ….de la Clorosis…. un munt de fets i personatges històrics, que s’han de saber si no vols semblars un ignorant.
Les grans zones obagues de les Planes que als hiverns cap a les quatre de la tarda ja no tocava el sol i el glaç de les curves  de la carretera que anava a Olot, m’omplien de mandra de mourem de casa, fos una reunió d’alguna xerrada sobre un cas clínico anar a visitar algun galeria d’art o el sopar d’un laboratori. Un bon dia ens va arribar la noticia que venia a Olot el metge Jordi Gol i Gorina, una persona important , modèlica i estimada, de sempre, venia a explicar-nos com hauriem de fer per tirar endavant el decret 84/85 de  la Reforma de l’Atenció Primaria de salut, que tantes hores hi havia invertit ell mateix i la Dra. Elena Ris. Tot ho explicava convençut i clar avui dia diriem que » venia be el que els altres havien de saber «; era un bon venedor, era tant clarificador que no quedaven dubtes. No puc oblidar el seu llibre El Metge de Capçalera, en un nou sistema de sanitari. (G.A.P.S.). i també El Centre de salut integrat. Base d’un nou sistema sanitari.també del mateix grup (G.A.P.S.). Ambdós ens van obrir els ulls, a un nou món d’atenció a les persones, un món imparable. També els puc deixar els dos llibres. Encara un altre del G.A.P.S. TITULAT El Medi Ambient i la Salut, com a primer redactor hi figura en Josep Maria Antó i Boqué (metge) a quin el gust de coneixer i apreciar.


Vista de la Vall d’Hostoles, la vall de Cogolls, que puja fins a Les Medes i molt aprop del mas Ventós, avui dia molt ben restaurat, es un hotel rural de luxe amb restaurant i espai de sobres pel relax del cos i l’ànima, està situat en plena zona volcànica de la Garrotxa. Poden fer llargues excursions fins a Santa pau.
Nosaltres just sortir el decret, ens varem reunir a l’Ajuntament de les Planes d’Hostoles els metges d’Amer , de Sant Feliu de Pallerols i un servidor, junt amb el nostre alcalde i els alcaldes de Sant Feliu i el d’Amer, per tal de demanar a l’ICS una Àrea Bàsica de Salut formada pels tres pobles que estic parlant, per raons geogràfiques, de comunicacions, i de funcionamen sanitari del moment present. Junts ho varem signar i enviar a la Conselleria, que estaven fent la planificació per tot Catalunya.
El Dr. Jordi Gol, aquella nit venia a explicar-nos APS BLOC GENERAL, feia poc de la publicació del Decret 84/85.
Després em vaig traslladar a Cornellà del Terri, i cap a l’any 95, em va canviar la vida; va començar la nova vida de metge d’una Àrea Bàsica de Salut, amb tot el que això va comportar per a mi i per a la nostra població. Tota una aventura, no sense un gran esforç, sobretot per la colla de metges d’ APD, que no veniem d’una Unitat Docent. Aqui va un document històric.


Seria l’any 1985, quan cap al tard, no d’amagat, perquè no hi havia cap motiu, però sí gairebé a les fosques van tocar el timbre de casa, al obrir eren els fills del pintor olotí Josep Pujol i Ripoll, venien per veure si aceptava ser el metge del seu pare, donç acabava de despatxar al seu metge de capçalera , el pintor mateix va proposar als seus fills que em diguessin si jo acceptava ser el seu metge.


Després de parlar-ne amb la Tere, l’endemà que varen tornar, vaig dir que sí i la relació va durar cinc anys, fins a la mort. El pintor Pujol era molt amic del President Terradellas, que es van conèixer a casa del Sr. Antoni Planagumà al poble d’ Ibry sur Seine a la periferique de Paris els anys de la postguerra. 

Gravat de’n Josep Pujol i Ripoll d’on vivia a Ibry sur Seine, On va coneixer a en Josep Terradeslles . Era on vivia en Toni Planagumà. Aquest gravat, mai el va editar, per en Pujol, guarava la planxa ben embolicada en un calaix de la seva taula.


També tenia una amistad fortissima amb l’escriptor Josep Pla, del qual me’n parlarva sovint i en Pla també li dedicava llargs elogis en el seu llibre » Homenots «.
Honestament, he de dir que els pensaments d’una vida, se m’amuntegaven i entraven i sortien d’una manera molt ràpida. Tots els metges, sempre hem portat a l’esquena l’esperit de servei vers als altres, sigui allà on sigui, moltes vegades a lo llarg de la meva vida de metge d’A.P.D. he atès  a gent , amb lipotimies a les misses, caigudes per 


taquicardia o arritmia també a les esglesies i en plena Fira de L’All,i per la festa de la Mare de Déu del Carme, fa molts anys;  de molts llocs, o fent cua a La Caixa, o esperant ser atès a l’Ajuntament del poble, de cop una dona cau al terra, va ser un infart de miocardi, encara es viva. També en a  les escales de la catedral de Girona i a l’entrada en un concert, en diversos partits de futbol els diumenges a Cornellà, dos crisis epileptiques i un infart en un partit de solters contra casats, o la platja, en plena revetlla de sant Joan a Cornellà o a Sant Antoni de Calonge, en fi ho deixo.
Ens ha tocat viure entregats a l’altre, ja no dic el proïsme, sinó a la població de nit i de dia, com mana el jurament hipocràtic, tant a la capçalera del llit, com en la cuneta d’una carretera qualsevol, com un accident en plena autovia o a la pared de l’hort com poden veure a lo foto de dalt, eren dos, el Xicu, bellissima persona , bon veí i gran boletaire (e.p.d.) amb els guants a les mans, era el que treballava, el pacient no cal dir qui era, i l’altre un veí de Cornellà que es va apuntar a fer-nos companyia, en un moment delicat… o per deixar constància per l’història local. En aquest precis moment em recordo molt de la Maria, (epd) esposa de’n Xicu, que ens netejava tot el centre Sanitari durant molts anys. Sempre amb bon humor, bondat, simpatia i a més tot netissim. Una abraçada d’agraïment Maria.
He fet moltissimes visites d’avis asseguts al pedrís de casa asseguts al sol, o a l’eixida del mas, que m’encanten les eixides de la Garrotxa o del Pla de l’Estany, on les families solien passar-hi les hores d’oci repasant una vegada més els albums familiars, veien les persones absents i estimades i d’altres que els dol que hi siguin, perquè ja fa anys es van separar, o de prendre la fresca amb una llimonada a la ma o una ratafia pròpia del mas; Hi han eixides més fresques que d’altres  com les enlairades de Pujals dels Pagesos o dels Cavallers, del veïnat de la Beguda i moltes d’altres.
En aquest capvespre serè i clarissim, revisc com si fos abans d’ahir la última collita d’ametlles de casa nostra a Llorens de Rocafort o de Vallbona, com millor ens meni la nostra història. Els pares Sisquet e Isabel ambdós (a.c.s.). Aqui tenim tota la colla, qui ho havia de dir, que seria la útima batzacada d’ametlles de la familia. A Llorens encara es temps de recollida d’ametlles al tros dels Perdigons, aquell darrer anys van cotitzar-se molt, van anar cares. Enguany no sabem el preu, però segur que no ens farem rics. El qui fa la foto es el nostre cunyat Josep Subirà i Sala fill de Bellpuig d’Urgell. Gràcies Josep per la teva ajuda des de fa molts anys. 


L’exercici mèdic m’ha ompler la meva vida, les families confiaven a cegues amb el metge,( eren temps que en les cases o masos hi vivien tres generacions)  practicament ningú sortia del poble per anar a l’Hospital d’Olot o al de Girona pel seu compta, sempre amb el vist i plau del metge del poble, amb qui tenien posada tota la confiança.
M’abelleix moltissim posar també un record de la ultima collita d’olives, un munt de records ens inunden el cor.


Jo també vaig viure una vida confiant amb la meva familia de Cornellà,Tere, Oriol i Lluis, els pares (a.c.s.) i els estimadissims Eli, Josep i Dolors, al seu costat ens em fet grans i ens estimem, ep ! la Mar ens fa brillar els ulls amb la seva gràcia, els seus petons i abraçades plenes d’ inocència.


Una abraçada a tots.  Només deixar palès que un munt de records s’han quedat arraconats i el balanç de les meves, relacions humanes,  històries, narracions, vivències,  i aventures són molt extenses, algún dia seguirem recordant wn aquest mateix Blog .


Avui es un gran dia per The Ladies of Vallbona.

Retall de La Vanguardia del dia 22 de novembre de 1998, d’una exposició de Sorolla a Barcelona.


Ah  ! Divendres la Fundació Hispanic Society of Amèrica va rebre el guardó Princesa d’Asturies, vaig escoltar els dos parlaments dels representants de la Hispanic i puc dir que em van agradar molt ; disfruteu-lo.

Pep.





UNA VEGADA MÉS A L’INTEMPERIE

No tenim temps de res, o de practicament res, els dies passen volant i curiosament la natura fa el seu camí i ens deixa sovint com a carallots. Perquè  sí, cada feina te el seu moment i ens diem allò que es tant tranquilitzador «No hi res que s’esperi tant com la feina « i així avança la primavera i ens espantem quan comencem a veure algun ametller florit, llavors recordem allò, Març, temps d’esporgar, Abril, carretejar la llenya del esporgar cap a casa i poca cosa més. Aquests bons consells de la cultura popular de la baixa Segarra , res de res; tot ho anem aparcant per un motiu o un altre,  el cuidado de la tia, que si talaiar a la petita Mar, que algun dolor lumbar que ens ronda a mi i a la meva dona,una estada de dos dies a Montserrat per la festa de la Marededéu,  en fi totes les ocupacions són bones per no anar cap a les terres de Ponent.Llorens de Rocafort, ara es considera de l’ Urgell, mi hauré d’adaptar o sinó sempre ens quedarà Llorens de Vallbona; que ningú s’enfadi. Ara amb veu baixa, pesa molt lo de la ex-baronia de Vallbona i la seva història oi que tinc raó ??? Be, ho deixo perquè cadascú tiri per allí on vulgui i si voleu podeu donar-ho per inoït. 
A casa nostra, hem arribat al més de maig practicament sense esporgar o podar, sí que algo haviam fet al passat mes de març amb el comando Serrano i el meu cunyat Josep, persones molt eficients en tot, per aquest motiu encara més bons companys de la feina d’esporgar. Molt hàbils amb la motoserra, però sobretot en voluntat d’ajudar, cosa que els ho agraeixo molt. 

Dos arcades gòtiques , que deuen ser les restes d’una important construcció medieval, de la que era l’antiga Quadra de Mas Déu, propietat de l’ Abadiat del monestir de Vallbona.


Vam començar de baix a dalt del tros de Les Pintades, terme de La Quadra de Mas Déu, municipi de Vallbona de les Monges a preparar la finca d’olivers/oliveras perquè tard o d’hora la pugui collir la màquina vibradora, i aquesta només admet un sol tronc. He dit tard o d’hora, però rectifico més d’hora que tard, els meus genolls que ja em fan mal, em fallaran, l’hernia que tinc a L3 donarà problemes i pot ser que sigui realitat una altra a L4, i tot això farà que no pugui o puguem ser tant atrevits per anar fent d’ajudant de pagès, perquè pagès, allò que es diu pagès no n’he sigut mai. Un pagès ha de saber molt, cosa que jo no sé.
Sempre he ajudat als meus pares, els dos ( e.p.d.) a fer les collites tant la d’ametlles com la d’aulives i quan s’acostava el temps de preparar l’hort, amb el pare anàvem ajudats del Lluis i un servidor amb la crysler voyager, que era molt gran, i que duia la vaca que ens havia servit sempre per anar a esquiar i carregar el material de tota la colla i ara ens serviria per carregar els feixos de canyes que haviam fet a la sort de més amunt, camí del monestir de Vallbona de les Monges.

El pare Sisquet Capdevila i Pons i un servidor fent canyes per l’hort.


 Aquesta setmana em vaig adonar, que tot i estan al costat mateix de la carretera, ningú les agafa, han perdut valor ? o tenim altres alternatives per enfilar les tamaqueres ?. Sí,  envejo els pagesos que saben fer empelt de canut, d’escudet i d’ d’agulla, o encara empelts de cep; sense tenir vinya, mai se sap. Ara es el moment de recordar que al tros del Perdigó, terme de Vallbona de les Monges tenim un parells d’ametllers empeltats de prunera clàudia 


Vostès em diran, no veiem cap pruna, ni cap ametlló ( quan l’ametllà es tendra, a Llorens li diem ametlló ). Te explicació : com que en el seu moment no es va esporgar tot l’arbre, dons ens em quedat » in albis «, esperem que l’any vinent puguem lluïr d’ambdues coses en el mateix arbre. Els entesos que són tots vostès, poden veure la presència de les dos diferents fulles oi ? .També trobem per totes les finques dels pares, ametllers que fan ametlles de tres classes : llargueta, marcona i mollar principalment; el pare ho feia per assegurar la collita, unes anaven més barates però en feien molts quilos i d’aquesta manera equilibrava la producció; trucos de la vella pagesia. Clar això també comportava més hores de classificació, però es feia en la pau de la llar, com a Girona fan l’espellonar el blat de moro.
El pare arribada l’ època del cosetxar, li agradava segar amb la seva dalla, a les vores de les parades , sota els marges, sota el gran noguer del Perdigó, sota els ametllers, sota els codonyers, sota la gran figuera,  sobretot si estava ple de cogula o sègol banyut ( és el sègol atacat per un clavíceps ) , el pare també l’arrencava i el llençava a una punta del tros, abans de que es pogués reproduïr.


Adjunto aquesta entranyable fotocomposició, feta per un amic i expert en aquestes arts del disseny i la creació , recordant a Machado» No hay camino, se hace camino al andar « «aquest home ho practica cada dia, es un savi, un home que l’interessa gairebé tot, culte, està enamorat de la vida i l’estima. M’ha fet aquest regal, que l’acepto de cor, m’encanta i es ell com em veu en aquest món, un home que te la debilitat d’apartar les ones electromagnètiques per tal d’esbrinar i alhora xafardejar, racons de la nostra història, que passa en la vida dels homes i dones  i procura recordar fets de tota mena, que no caiguin en l’oblit per insignificants que siguin i sapiguem que la contingencia en la nostra vida sempre hi es present, i tot allò que és, pot no ser, es lo contrari de lo que és necessari. Moltes gràcies Joan Bosch; ell es arquitecte.
Tornant a la feina de pagès, estem a finals  d’abril i ens em d’espabilar i tornar a agafar el toro per les banyes i esporgar doblement el que toca i les branques trencades per la gran nevada del passat abril i del tifó que va acompanyar tot seguit, una veritable destrossa en totes les finques, les nostres també.
Amb el que porten llegit, em parlat varies vegades de Vallbona de Les Monges i de la Quadra de Masdéu, dons em ve com  anell al dit. Aquesta setmana que avui dia vint-i-u acabàvem han donat el premi Princesa de Asturias a la Hispanic Society of América de Nova York. L’ Hispanic Society es una de les intitucions més representativa de la cultura española a Nova York. Ho te ben guanyat, feina feta  durant més de cent anys.

Hem de recordar que el fundador de l’Hispanic Society of América, fou Archer Milton Huntington, també es l’autor del poema The Ladies of Vallbona , que forma part del llibre Rimas, i que el va trobar la muller del gran historiador de Vallbona J.J. Piquer Jover. Estava en anglès i el va traduir en Marià Manent amb el nom de Les Dames de  Vallbona . Puc dir que es un poema bellisim; i que  Huntington el va regalar al Conde de Romanones, Don Alvaro de Figueroa  Torres,  cap del partit Lliberal, i tres vegades president del consell de ministres. Ens preguntem- Quin agraïment li devia a aquest senyor Romanones, o va ser pura cortesia  ??? , a aquestes alçades ens és igual, disfrutint de » Les Dames de Vallbona » en català, el trobaran , traduït per Marià Manent. Lali, ha tu que estimes tant Vallbona, t’agradarà més.
A hores d’ara estic orgullós d’haver escollit aquest titol pel meu Blog. Arirbar-hi va ser una bonica e interessant i llarga història. 
Resultat de la feina feta, la setmana pasada, molta llenya d’oliver i llenya d’ametller a la vora dels marges o be a la mateixa soca, esperant portar-la cap a l’era.
Aquesta setmana ens tocara cuidar la familia petita  d’olivers/oliveras, que estan plantats de l’any del crac de les hipoteques subprime, que Déu ens agafi confessats.
No vull acabar sense dir-los-hi que estic molt content del premi Cervantes al bisbe emèrit de Säo Félix do Araguaia (Brasil), Pere Casaldàliga, fill de Balsareny (1928) des de jovenet que ha sigut un referent per a mi i els meus amics Martí, Cesc, Lali i Miquel.
No és el millor premi, peerò benvingut sigui. Ell ja te el premi d’haver cuidat, mimat i estimat als seus, al ramat que vatenir confiat durant anys; ho va donar tot per ells. No va ser tant mimant ni estimat per la jerarquia catòlica, perquè,? sí,  ell havia entès l’Evangeli !!! Que més havia de fer per rebre un premi no metàlic, sinó un consol de germà per part de Roma ?, l’home sempre ha de ser consolat, ho necessitem. Ánims als que manen, que tothom trobi refugi al vostre costat i més al que ho ha deixat tot per amor al Crist !!!!!!!! .
Ah! he parlat d’ametlles i no vull pasar per alt a la mare, que tot i no sent d’aqui va aprendre de la padrina Dolores, com es feien les ametlles garrapinyades i sempre li van sortir molt bones, cap diferència amb la padrina (a.c.s.), fins i tot el Sr. Duch ex-secretàri de Vallbona de les Monges , les trobava molt bones.
Una abraçada

Pep

UNA TERRA ,SEMPRE PENDENT DE LES CONDICIONS CLIMATOLOGIQUES

» Con el corazon partio »  viuen la gent de l’Urgell i de la Baixa Segarra, aquests primers dies d’octubre,  on tothom està batzacant ametlles, es el pa nostre de cada dia,durant la tardor, uns fent correr les borrasses i d’altres el vibrador, conviuen dolçament els dos sistemes, encara, que predomina amb escreix el sistema mecànic.
 Fins i tot la prensa escrita, en parla llargament de la sequera d’aquestes terres, i donen per perduda la mitat de la collita d’olives.  Tot s’ha de dir i a mercat a Bellpuig, no hi ha grup de persones per petit que sigui, que no parli  del tema i que els ametllers fan pena a tots els trossos.  Lo curiós del cas  es que no plou com Déu mana d’ençà el passat mes d’abril.  Els ametllers se’ls veu tocadissims per la gran secada que pateixen, surten molts cascalls, els paguen més barats, però si aquests els bellugues ràpid,  se sent un soroll, vol dir que a dins hi ha l’ametlla, o sigui són autèntiques ametlles amb la clofolla externa enganxada al damunt, però poc atractives  a la vista. El pare les guarda per fer ametlles garampinyades,  per cert boníssimes.

Aquests primers dies d’octubre ha fet tanta calor que , que en el camp no veiem volar aquests ocells: tudons, puputs, aligots, caderneres, esparvers, mallaregues, tords, pigots verds, pigots abigarrats, merles, pardals, moixons, orenetes, garses, estornells, ducs, enganya-pastors, corbs, cap aguila perdiguera, roquerols, tampoc em vist volar cap alosa, griva, falsilla, ni mussols, ni òlibes, ni oriols ( oriolus, oriolus), cap pit-roig, en canvi si em vist caminar dos perdius adultes o sigui els progenitors perquè els petits des del juny que ja van sols. Pensem que es possible que al caure el sol i a l’arribar la frescor de la marinada cap a les 20,30 hores , tots aquests ocells surtin a volar, a caçar. a beure si es que poden trobar aigua, donç en tot el terme només hi ha una font i esta molt amagada. Jo, he omplert una cogulla excavada a una roca de la finca , perquè aquests ocells des del cel puguin veure brillar l’aigua i puguin baixar, encara que  penso que l’aprofitaran més els porcs-senglars, que no paren de voltar a totes hores, deixen un gran rastre.

Si no plou aviat els ametllers  poden morir.
Cada dia,  quan arribes al tros, veus els ametllers que fan pena,  i de reull , els olivers , amb poquissímes olives i aquestes poques estan acompanyades d’altres quasi  «microscòpiques» , que amb prou feines treuen el cap, vaja una  llàstima, et trenquen el cor.

Collita 2010 del tros de Les Pintades terme de La Quadra de Mas Déu.

 Vull recordar-los-hi que les olives arbequines de verdes passen a grogues i a tota la gamma de colors que són una meravella als nostres ulls. Ara degut a l’escassetat de pluges, les olives passen de verdes a blavoses  i ja veurem, com acabaran si en els propers dies no plou. Aquestes fotos que els poso són de la collita passada, o sigui de l’any 2010, segur que disfrutaran amb la seva varietat de colors.

No em diguin que no són un encant, millor dit un tresor, donç enguany ja no veurem aquest color. Vostès se’l quedin en el seu interior i ja no l’oblidaran mai més.

Una mostra més d’aquesta amplia gamma de colors de les olives arbequines, sense volguer fer-me pesat. Segons Mossèn Ramón Bergadà i Sola ….aquestes olives, són la joia de l’Urgell… L’oli extra verge de la comarca de Les Garrigues, es tant bo i amb tant poca acidesa, que l’any 2009, la cooperativa de Cervià de les Garrigues va tenir el premi al millor producte Español a Mónaco.

Foto feta a Llorens el 7 d’octubre 2011. Vostès mateixos. Sense paraules.

Feia anys que no veia aquesta imatge, tristissima, i que tal com pensa tothom, això no s’arregla encara que plogui en els propers dies. La collita esta perduda i la de 2012 molt tocada, donç els arbres els costarà recuperar-se.

Propera collita 2011

Una altra imatge, impactant.

Paisatge de marges de pedra seca i oliveres, molt tipic d’aquests pobles de l’Urgell.

El pare, ja abans del mes de juny, preveient el que podia passar i com que l’experiència val molt, va fer una bassa a cada olivera, per tal d’aprofitar l’aigua de pluja; no ha servit de res; les basses estan intactes. Ara entendran vostès que la gent de pagès estiguin amb » El corazon partio « , les dos collites més importants d’aquesta terra, perdudes. Costa consolar-se. A l’Urgell històricament sempre hi han hagut quatre collites: els cereals, les ametlles, la vinya i les olives. Si degut a la climatologia, fracasavent dos o tres de les quatre, sempre quedava algun euro per guanyar.
Tots saben que lo important es el clima, ( com diu la gent d’aqui, el que mana es el cel ) que plogui, perquè el regadiu de gota en gota , no fa tota la feina; només si les coses van be, potser colliràs un 25% més. En aquests moments la majoria de pagesos ja donen la collita per perduda..
Tampoc ens ajuda a l’optimisme que l’agència de qualificació de riscos FITCH, degrada dos punts els bons de l’estat Español. i també amb data d’avui dia 11/X/11 ha rebaixat  els punts a tres comunitats Autònomes españoles. Reconfortant, per no dir una altra cosa. I Trinchet  fins ahir president del BCE, adverteix de que la crisi es ya sistèmica; els metges aquesta paraula ens fa pànic, perquè saben que quan una malaltia es sistèmica afecta tot el cos i moltes vegades queda cronificada. I també encara una altra noticia Standar & Poor’s i Fitch , amb data a2/X/11 rebaixen la solvencia de la majoria dels bancs españols. La festa continua. Tant be que s’esta  a Llorens,amb el silenci i amb la companyia del vent i sense diaris
Fins i tot els arbres fruiters tampoc estan per bromes com les serves, normalment són més grosses.

Els codonyacs, també s’han quedat petits

L’Abadessa Maria-Teresa de Riquer i de Sabater ,  que governà el monestir i la baronia 34 anys i sempre que s’escrivia amb el seu germà Felip-Mariano  de Riquer, marquès de Benavent, que residia a Barcelona, en cada carta li feia referència sobre el clíma sec de Vallbona  i dels pobles que configuraven l’ Abadiat  i afegia que Déu l’havia posada en un racó de món . O sigui que les sequeres ja venen de molt lluny.
M’abelleix posar-vos aquesta foto de Vallbona, perquè ens ve de camí cap a la nostra finca del Perdigó » El Pla, o sigui la part més alta del tros «
Aquesta imatge es la primera que va veure Aulèstia, aquesta foto esta feta del camí que va de Llorens a Montblanquet.Evidentment que Aulèstia no va veure tantes cases, temps era temps i les coses aneven per un altre costat.
Antoni Aulestia i Pijoan , en el seu llibre ESPAÑA SUS MONUMENTOS Y ARTES-SU NATURALEZA E HISTORIA » CATALUÑA » per D. Pablo Piferrer y D. Francisco Pi Margall, amb notes de d’Aulestia de l’any 1884. Volum II. La primera vista que va tenir de Vallbona va ser des d’aqui dalt, cami que passa per Llorens i va cap a Montblanquet, o sigui que el cami passava per dalt la carena, no pel fondo. La carretera actual, va estar feta durant la dictadura de Primo de Ribera.
Referint-se entre la provincia de Tarragona i Lleida:  … Hay también entre estas dos provincias montes escarpados ; y apenas salvada hacia el mediodia su primera cordillera, vese ya en la hondanada el monasterio de Vallbona, cuyo torreón octógono, coronado de agujas y frontones de crestería y dominado por una baja pirámide central, se destaca apenas en el fondo pardusco de las montañas que  en torno suyo se levantan.
Está Vallbona en un valle triste y solitario cuyo silencio no turban más que de ve en cuando el sonido de las campanas y los cantos de las monjas; y es todo en él tan grave y tan solemne, que el hombre se acerca con respeto á sus muros y huella con temor la tierra, turbado por el eco misterioso que va dispertando cada uno de sus pasos. Unas pocas gradas abiertas entre dos bajos paredones en que crece el musgo, conducen a un patio (avui deu tractar-se de la plaça on hi ha la font) donde junto al templo hay cinco sepulcros del siglo XIII, lisos unos y adornados otros de escudos de armas….

Encara que ja la trobareu en algun altre apartat del Blog, em ve de gust posar-vos la única litografia antiga  de Vallbona (1846) és de’n Parcerises.
A l’hivern tornarem a parlar, espero que tinguem sort amb el tema de l’oli. Ja no parlo dels bolets, que penso que enguany no en veurem cap. Aquests dies d’en cel claríssim i d’un sol de justicia, no em vist practicament ningú, tal sols acompanyats pel silènci, el vent serè tot el dia i cap a l’hora de sopar arribava la marinada, tant estimada a casa nostra, vol dir que a partir d’aquell moment ja marxa la calor, però un altre regal que ens queda, són les olors de les plantes aromàtiques de casa nostra, que entre ametller i ametller , i molt a la vora dels camps de cultiu , les trobes al passar-li  les mans i et queden perfumades, pel timó , el  romaní,  la flor de Sant Joan ( Helichrysum stoechas), l’espigol, la sàlvia, la ruda, etc. intensament perfumades. El gran regal de les nostres terres.
Salvia
Veure J.J. Piquer Jover . Sobre flora y fauna de la Baja Segarra.
Veure J.J. Piquer i Jover, Abaciologi de Vallbona . Fundació Història i Art Roger de Bellfort.
Veure Marti de Riquer, Quinze generacions d’una família catalana. Quaderns crema. Any 2000.
Veure La Vanguardia del dissabte 8 d’octubre de 2011. Vivir.
Veure A. Aulèstia i Pijoan. España, sus monumentos y artes-su naturaleza e historia » Cataluña» Volumen II. Barcelona 1884. Editorial de Daniel Cortezo y Cia.