Entradas con la etiqueta: ametlles garrapinyades

UNA VEGADA MÉS A L’INTEMPERIE

No tenim temps de res, o de practicament res, els dies passen volant i curiosament la natura fa el seu camí i ens deixa sovint com a carallots. Perquè  sí, cada feina te el seu moment i ens diem allò que es tant tranquilitzador «No hi res que s’esperi tant com la feina « i així avança la primavera i ens espantem quan comencem a veure algun ametller florit, llavors recordem allò, Març, temps d’esporgar, Abril, carretejar la llenya del esporgar cap a casa i poca cosa més. Aquests bons consells de la cultura popular de la baixa Segarra , res de res; tot ho anem aparcant per un motiu o un altre,  el cuidado de la tia, que si talaiar a la petita Mar, que algun dolor lumbar que ens ronda a mi i a la meva dona,una estada de dos dies a Montserrat per la festa de la Marededéu,  en fi totes les ocupacions són bones per no anar cap a les terres de Ponent.Llorens de Rocafort, ara es considera de l’ Urgell, mi hauré d’adaptar o sinó sempre ens quedarà Llorens de Vallbona; que ningú s’enfadi. Ara amb veu baixa, pesa molt lo de la ex-baronia de Vallbona i la seva història oi que tinc raó ??? Be, ho deixo perquè cadascú tiri per allí on vulgui i si voleu podeu donar-ho per inoït. 
A casa nostra, hem arribat al més de maig practicament sense esporgar o podar, sí que algo haviam fet al passat mes de març amb el comando Serrano i el meu cunyat Josep, persones molt eficients en tot, per aquest motiu encara més bons companys de la feina d’esporgar. Molt hàbils amb la motoserra, però sobretot en voluntat d’ajudar, cosa que els ho agraeixo molt. 

Dos arcades gòtiques , que deuen ser les restes d’una important construcció medieval, de la que era l’antiga Quadra de Mas Déu, propietat de l’ Abadiat del monestir de Vallbona.


Vam començar de baix a dalt del tros de Les Pintades, terme de La Quadra de Mas Déu, municipi de Vallbona de les Monges a preparar la finca d’olivers/oliveras perquè tard o d’hora la pugui collir la màquina vibradora, i aquesta només admet un sol tronc. He dit tard o d’hora, però rectifico més d’hora que tard, els meus genolls que ja em fan mal, em fallaran, l’hernia que tinc a L3 donarà problemes i pot ser que sigui realitat una altra a L4, i tot això farà que no pugui o puguem ser tant atrevits per anar fent d’ajudant de pagès, perquè pagès, allò que es diu pagès no n’he sigut mai. Un pagès ha de saber molt, cosa que jo no sé.
Sempre he ajudat als meus pares, els dos ( e.p.d.) a fer les collites tant la d’ametlles com la d’aulives i quan s’acostava el temps de preparar l’hort, amb el pare anàvem ajudats del Lluis i un servidor amb la crysler voyager, que era molt gran, i que duia la vaca que ens havia servit sempre per anar a esquiar i carregar el material de tota la colla i ara ens serviria per carregar els feixos de canyes que haviam fet a la sort de més amunt, camí del monestir de Vallbona de les Monges.

El pare Sisquet Capdevila i Pons i un servidor fent canyes per l’hort.


 Aquesta setmana em vaig adonar, que tot i estan al costat mateix de la carretera, ningú les agafa, han perdut valor ? o tenim altres alternatives per enfilar les tamaqueres ?. Sí,  envejo els pagesos que saben fer empelt de canut, d’escudet i d’ d’agulla, o encara empelts de cep; sense tenir vinya, mai se sap. Ara es el moment de recordar que al tros del Perdigó, terme de Vallbona de les Monges tenim un parells d’ametllers empeltats de prunera clàudia 


Vostès em diran, no veiem cap pruna, ni cap ametlló ( quan l’ametllà es tendra, a Llorens li diem ametlló ). Te explicació : com que en el seu moment no es va esporgar tot l’arbre, dons ens em quedat » in albis «, esperem que l’any vinent puguem lluïr d’ambdues coses en el mateix arbre. Els entesos que són tots vostès, poden veure la presència de les dos diferents fulles oi ? .També trobem per totes les finques dels pares, ametllers que fan ametlles de tres classes : llargueta, marcona i mollar principalment; el pare ho feia per assegurar la collita, unes anaven més barates però en feien molts quilos i d’aquesta manera equilibrava la producció; trucos de la vella pagesia. Clar això també comportava més hores de classificació, però es feia en la pau de la llar, com a Girona fan l’espellonar el blat de moro.
El pare arribada l’ època del cosetxar, li agradava segar amb la seva dalla, a les vores de les parades , sota els marges, sota el gran noguer del Perdigó, sota els ametllers, sota els codonyers, sota la gran figuera,  sobretot si estava ple de cogula o sègol banyut ( és el sègol atacat per un clavíceps ) , el pare també l’arrencava i el llençava a una punta del tros, abans de que es pogués reproduïr.


Adjunto aquesta entranyable fotocomposició, feta per un amic i expert en aquestes arts del disseny i la creació , recordant a Machado» No hay camino, se hace camino al andar « «aquest home ho practica cada dia, es un savi, un home que l’interessa gairebé tot, culte, està enamorat de la vida i l’estima. M’ha fet aquest regal, que l’acepto de cor, m’encanta i es ell com em veu en aquest món, un home que te la debilitat d’apartar les ones electromagnètiques per tal d’esbrinar i alhora xafardejar, racons de la nostra història, que passa en la vida dels homes i dones  i procura recordar fets de tota mena, que no caiguin en l’oblit per insignificants que siguin i sapiguem que la contingencia en la nostra vida sempre hi es present, i tot allò que és, pot no ser, es lo contrari de lo que és necessari. Moltes gràcies Joan Bosch; ell es arquitecte.
Tornant a la feina de pagès, estem a finals  d’abril i ens em d’espabilar i tornar a agafar el toro per les banyes i esporgar doblement el que toca i les branques trencades per la gran nevada del passat abril i del tifó que va acompanyar tot seguit, una veritable destrossa en totes les finques, les nostres també.
Amb el que porten llegit, em parlat varies vegades de Vallbona de Les Monges i de la Quadra de Masdéu, dons em ve com  anell al dit. Aquesta setmana que avui dia vint-i-u acabàvem han donat el premi Princesa de Asturias a la Hispanic Society of América de Nova York. L’ Hispanic Society es una de les intitucions més representativa de la cultura española a Nova York. Ho te ben guanyat, feina feta  durant més de cent anys.

Hem de recordar que el fundador de l’Hispanic Society of América, fou Archer Milton Huntington, també es l’autor del poema The Ladies of Vallbona , que forma part del llibre Rimas, i que el va trobar la muller del gran historiador de Vallbona J.J. Piquer Jover. Estava en anglès i el va traduir en Marià Manent amb el nom de Les Dames de  Vallbona . Puc dir que es un poema bellisim; i que  Huntington el va regalar al Conde de Romanones, Don Alvaro de Figueroa  Torres,  cap del partit Lliberal, i tres vegades president del consell de ministres. Ens preguntem- Quin agraïment li devia a aquest senyor Romanones, o va ser pura cortesia  ??? , a aquestes alçades ens és igual, disfrutint de » Les Dames de Vallbona » en català, el trobaran , traduït per Marià Manent. Lali, ha tu que estimes tant Vallbona, t’agradarà més.
A hores d’ara estic orgullós d’haver escollit aquest titol pel meu Blog. Arirbar-hi va ser una bonica e interessant i llarga història. 
Resultat de la feina feta, la setmana pasada, molta llenya d’oliver i llenya d’ametller a la vora dels marges o be a la mateixa soca, esperant portar-la cap a l’era.
Aquesta setmana ens tocara cuidar la familia petita  d’olivers/oliveras, que estan plantats de l’any del crac de les hipoteques subprime, que Déu ens agafi confessats.
No vull acabar sense dir-los-hi que estic molt content del premi Cervantes al bisbe emèrit de Säo Félix do Araguaia (Brasil), Pere Casaldàliga, fill de Balsareny (1928) des de jovenet que ha sigut un referent per a mi i els meus amics Martí, Cesc, Lali i Miquel.
No és el millor premi, peerò benvingut sigui. Ell ja te el premi d’haver cuidat, mimat i estimat als seus, al ramat que vatenir confiat durant anys; ho va donar tot per ells. No va ser tant mimant ni estimat per la jerarquia catòlica, perquè,? sí,  ell havia entès l’Evangeli !!! Que més havia de fer per rebre un premi no metàlic, sinó un consol de germà per part de Roma ?, l’home sempre ha de ser consolat, ho necessitem. Ánims als que manen, que tothom trobi refugi al vostre costat i més al que ho ha deixat tot per amor al Crist !!!!!!!! .
Ah! he parlat d’ametlles i no vull pasar per alt a la mare, que tot i no sent d’aqui va aprendre de la padrina Dolores, com es feien les ametlles garrapinyades i sempre li van sortir molt bones, cap diferència amb la padrina (a.c.s.), fins i tot el Sr. Duch ex-secretàri de Vallbona de les Monges , les trobava molt bones.
Una abraçada

Pep

MEMORIA DE LA FESTA DELS REIS DE L’ANY 2007 I DEL 2008 A LLORENS DE ROCAFORT

Espero que tots plegats hagiu passat un molt bon Nadal i que l’any nou que acabem d’encetar sigui venturós i ple d’esperança en un món més humà. Felicitats a tots !!

Qui és aquest nen, que ja deu ésser tot un home ????
Tots els veïns de Llorenç recordem, que ses Magestats ens acompanyaven tota la missa , situats a dalt l’altar a la part esquerre, tradició que va durar anys. Donaven encara un to més festiu a la diada de Reis. Jo de petit mai havia vist els Reis, si sabia que existien, però quan els pares em treien a la finestra perquè els havien sentit passar, només s’escoltaven les campanetes que les seves cavalgadures portaven penjades al coll, amb molta sort podiam veure en la foscor la cua de l’animal de l’ últim Rei, que pujava per la costa de l’era de cal  Saltó, camí de l’era de cal Xepe, per encarar-se cap al fondo que els portaria a Maldà.


El pare, un cop el Sr. Alcalde havia donat la seva benvinguda a ses magestats els Reis Magcs d’ orient, llavors ell els llegia la seva benvinguda , que ara mateix podrem llegir la que va fer l’any 2007 i després la del  2008, l’any del crac econòmic de les hipoteques subprime o de les hipoteques basura, detectades ja l’estiu del 2006. 



Església parroquial de Sant Abdó i Senen de Llorens de Rocafort, en temps de la Baronia de Vallbona, totes les esglésies que pertanyien al Cister, tenien com a patrona a Sta. Maria, que avui dia 1 de gener celebrem la seva festa com a Mare de Déu. A la façana hi figura escrit Ave Maria gratia plena Dominus !!! i la primera clau de volta que es veu a dalt del cor, s´hi troba la Marededéu amb l’infant Jesus als braços amb la rosa de Jericó.


Foto del pare Sisquet Capdevila i Pons, després del parlament, i d’haver donant una càlida abraçada plena de carinyo a ses majestats.Són fotos d’arxiu, en cap cas són del propi any; repassar l’història sempre es bo.

Les Pintades, terme de la Quadra de Mas Déu del terme de Vallbona de les Monges






Després de la lectura el pare sempre els regalava , una ampolla de cava i un petit paquet de ametlles garrapinyades, que feia la mare Isabel , perquè al marxar si tenien un cuc a la panxa,  després de tantes hores de cabalgar i treballar , puguessin matar la gana.


Be, jo també mantinc els mateixos desitjos del meu pare (acs), ilusió, tendresa, admiració, esperança, alegria, i una molt bona acollida als Reis d’Orient, que cada any venen carregats de juguets pels nens i de bona voluntat pels no tant nens i grans.
Bon Any 2016 i molt bona festa dels Reis a Llorens i tot el món.

Pep

BATZEGAR PEL SETEMBRE

Una de les feines pròpies d’aquest mes d’octubre es el batzegar ametlles, una ocupació , molt agradable perquè com el collir olives es pot fer en família i dona molt de si, primer perquè es pot parlar i la jornada es més plaent i Segon pel bon temps que sol fer i encara que  els dies s’han escurçat molt, encara hi ha unes quantes hores de sol; la dita es certa » A finals d’agost a les set es fosc » el que no diu  es que sempre es dona per suposat que es hora vella, a pagès tota la vida s’ha anat a l’hora vella i no ha passat res.

Batzacant al solà de Les Pintades, terme de la Quadra de Mas Déu (Vallbona de les Monges).

La collita d’ametlles es pot retrassar tot el que es vulgui, l’ametller guarda a dalt de l’arbre les ametlles, o sigui que es pot batzegar fins i tot pel desembre, cosa que a casa no ha passar mai; però si que tot collint olives hom pot trobar un ametller oblidat enmig del olivers i mira ja tenim postres: pa amb ametlles es boníssim, ep ! i un traget de vi !!!, al camp sempre hi ha alguna sorpresa.

Les classes d’ametlles que tenim son: llarguetes o desmai, marcona, esperança i mollar.

La nostra mare Isabel Vila Gallostra, en plena recollida d’ametlles.


No pretenc explicar-vos del principi a la fi com es desenvolupa la collita, sinó que un cop tenim les ametlles collides, classificades per famílies i assecades al sol, després, o  be vendre-les o guardar-les, cadascú fa el que vol, les ametlles es guarden anys, avui dia tots aquests tràmits es redueixen al màxim.

El pare i la mare batzacant al tros del darrera la Vila.

Van del camp a la cooperativa, encara que el preu cau avall,  molt menys per kilo, però enguany nosaltres es el primer any que no ho farem després de tota una vida dels avis i del pare que ara te 90 anys complets.

El pare i jo partin ametlles que es una feina poc valorada i que ningú la te en compta. Les felicitacions de les ametlles garrapinyades sempre van ser per la mare. 

A casa tot la vida sempre s’han fet ametlles garrapinyades , torrades, o ratllades per fer panellets per tots sants o be per guarnir la mona de pasqua, o sigui que es imprescindible per nostra rebosteria de la baixa Segarra i Urgell i de retruc a tota la Catalunya Vella i Nova, ben mirat no se si ens be dels àrabs o que ? Trencar ametlles una feina obligada, o sigui que algú de la família ho ha de fer, sinó ?

Primer hom s’ha de passar unes quantes hores partint les ametlles, tasca necessària e imprescindible, sense la qual no es pot fer res. Ara que em toca a mi fer-ho, quan porto una hora partint em fa mal el canell, el colze, les mans, en fi he de descansar. El pare em diu que ell ho fa fet tota la vida, no una hora sinó quatre hores seguides, això durant seixanta anys set anys seguit.  Feina anònima totalment, ningú se’n adona ni ningú dona les gràcies a qui fa aquesta tasca tant amagada,pesada i monòtona ; el que sempre ha lluï ha sigut la nostra estimada mare (a.c.s.) que tothom li alabava les ametlles garapinyades, -son execel.lents, són bonissimes, que maques, que ben torrades, etc. això si la fama de la mama fent ametlles era prou coneguda arreu .

Enguany he trencat les ametlles perquè per primera vegada els panellets els faria en Lluís amb l’ajuda de la Maria; i no anirien de Lleida cap a Girona sinó al revés.

Durant molts i molts anys els pares ens han fet arribar puntualment els panellets per la festivitat » Omnium Santorum » a casa nostra Tots Sants.

La recepta dels panellets ja la vaig publicar en un article l’any passat, seria pessat tornar-la a escriure-la.
Enguany tot es diferent, és el primer any que no fem la collita tota la colla com tants d’anys. Les úniques ametlles que he collit , ho he fet jo sol.
Pares com us anyorem, vosaltres vau estar sempre a les verdes i a les madures, la vostra vida de pagès es va allargar fins als 88 anys, però el vostre amor va arribar fins a la mort, i el pare us va anyorar moltissim després de la seva mort, va patir molt, va ploar molt i us va recordar dia a dia fins a l’últim. Una abraçada als dos.

 Em sap greu haver de comprar-les tinguen-ne moltes de collita pròpia, sense les quals aquests panellets tant saborosos com bonics no els podríem fer; ni tampoc les mones de pasqua, tant nostres.

La resta de la collita, esperarà dalt dels ametllers, l’ametller sempre guarda el fruit,  he sentit que moltes vegades es cullen després de les aulives al desembre, encara que no hi estem acostumats, en aquest temps ja ens agrada tenir el fruit a casa. Avui dia 17 de novembre de 2013 es el segon dia que plou sense parar, després de mesos de no fer-ho. Saó que convenia a tots els arbres grans i petits; no plou mai a gust de tothom.
Enhorabona Lluís pels panellets.
Adéu-siau amics.

Pep