Entradas con la etiqueta: ametllers

UN NIU D’UN PICOT, D’UN » PICA-PINOS » , D’UN «PAJARO CARPINTERO»

Aquest hivern per primera vegada he pogut anar a Llorenç de Rocafort, les vegades que he volgut, cosa no sempre fàcil per temes familiars i d’altres que no venen al cas. 
Mai havia esporgat els ametllers del tros del Perdigó que hi ha un grapat tant a la part alta de la solana tocant al tros de Sant Miquel de la família de cal Gene o Giné, que es molt llarg i gran, la part de la solana de darrera la cabana fins tot el racó i tot l’obac, es la primera vegada que els esporgo en persona, no cal dir que el pare ho va fer tota la vida. Sempre em penediré d’haver desaprofitat les moltes ocasions que coneixer més a fons el món de la pagesia que el pare m’oferia de tant en tant, alhora repetia una i una altra vegada on eren les múltiples fites que ens separen dels veïns, jo no vaig parar massa atenció, perquè sempre tenia dins meu, que el pare el tindria tota la vida i si ell ho sabia ja en tenia prou, però la fi sempre arriba i tot el que no has capit, ja no li pots tornar a preguntar. Cal escoltar sempre a tothom però sobretot a les persones de casa i les més grans; la tradició oral no es pot perdre. 


Al arribar al tros, i veure aquests ametllers florits, aquesta explosió, aquest lluïment, aquest engalanament dels ametllers, vaig quedar astorat, em vaig sentir molt petit, molt poca cosa, davant de tanta bellesa, admirat que en la natura tot es cumpleix fil per randa, no pasa res per alt, tot es admirable, com que cada classe ‘d’ametller floreix en temps diferent, com el primer color que surt a la natura es el groc i rapidament seguit del blanc, del lila, i així tota la gamma, com que en una mateixa finca els codonyers floreixin primer els de la part de la solana que de l’obac… tot va sucseint sense que l’ home i pugui fer res, tot al seu temps, que ne’s d’admirable la natura !! i els secles es repeteixen i sempre tornen acomençar.
Ben segur que els que viviu tot l’any aqui en aquest «jardí de la boira «, ja ho disfruteu de manera permanent i continua, una estació s’enganxa amb l’altra de la manera més natural del món; però pels que no tenim aquesta sort, ens meravellem una vegada més fins al punt de que jo em faig pesat, explicant el que es natural a Llorenç. Perdoneu, sóc així i ja a les portes dels 68 anys no puc canviar. 
El que us dic avui, ja us ho he dit moltes vegades, però com deia un gran mestre que vaig tenir a Maldà : repassar sempre és bo !!

Tros del Perdigó, la cabana al fons, es la part més de tota la finca, es el que en diem lo fondo. En primer terme un ametller florit.


També vaig esporgar tots els ametllers del tros de les Pintades, antic terme de la Quadra de Mas Déu, que havia sigut una granja medieval del monestir de Vallbona, i així encara figura els les escriptures de casa. En aquest punt he de donar les gràcies com sempre al meu estimat cunyat en Josep Subirà, que havent escoltat i vist com esporgava el Magí Amenós, em va aconsellar i ajudar a deixar tot aquest tros molt ben esporgat, ell, tot el que fa, ho fa a consciència i ho deixa inpecable. Mil gràcies Josep. 
Abans d’abandonar la part de la solana de Les Pintades, hem pogut albirar un pi ple de vesc » Viscum album «.


Quan vaig a l’altipla del Perdigó, sempre passo per Vallbona de les Monges, perquè tenen bocins de camí enquitranats i es millor pel cotxe i tot planejant fas cap a la part alta de la finca. Si vas per Llorenç, hi ha una llarga i forta pujada, que el Josep Ramon de cal Martí cuida molt be i manté els desguassos al dia, però perquè siguin efectius i l’aigua se’n vagi son molt alts i de vegades noto un fregadís a sota el Range-Rover i anant per Vallbona ho evito.
El dia vint-i-dos de febrer vaig trobar dos pelegrins que feien el Camí de Santiago o Camí de Sant Jaume, i aquest surt de Vallbona i ràpidament s’enfila amunt que cap a  la part alta, el que en diem el camí del Serradells , 

Aquesta fletxa groga, la trobarem cada 200 metres, fins davant de la catedral de Santiago de Compostela; no cal portar una guia.


tenen una bonica vista de la vall fins a les Creuetes ja en vista de Llorenç el meu poble, que el » Camino» passa silenciós pel mitg,es un poble medieval, no perdran ni deu minuts si entren a caminar per dins, veuran una vila que al cim de les portalades de les cases poden veure  esculpit l’any de fàbrica de la casa, el mil sis-cents i pico esta present en tres cases, i d’altres el mil set-cents setanta set i moltes de principis del  mil vuit-cents, la Creu de terme es la més altra de catalunya , be, baixant cap el fondo i recte cap a la solana, trobaran el  camí de Maldà indicat per les fletxes grogues, no te pèrdua; per un home que ha fet el Camino de Santiago/ Camí de Sant Jaume de Galicia es emocionant trobar-te amb pelegrins, que venien des de Tarragona, em van explicar que la primera etapa va des de Tarragona a Santes Creus, després de Santes Creus fins a Montblanc, i d’ aquí cap a Vallbona de les Monges i després fins a Castell Nou de Seana……

Vallbona de Les Monges, vinguent de Llorenç de Rocafort.


Aquests dies d’esporgar he pogut gaudir o be des del tros o des de casa meva a Llorenç, dels tocs de les campanes del monestir, se senten amb molta claredat,de molts Km. de distància, encara que no totes,  són els tocs litúrgics, com Maitines, Laudes, …… Vespres, Completes que el seu toc la gent de les contrades l’anomenen La Campana dels Perduts.

Lletra de mossèn Francisco Bergadà i Solà, que fou trenta anys capellà de les Monges.


Tinc molts motius per estar content i a part de que la nostra neta Mar ha fet tres anys i està molt guapa i pregunta molt, aprent, no li passa res per alt, somriu molt i sempre te iniciatives per jugar, l’altre motiu es que a Llorenç aquests primers mesos del 2018 han plogut molt segons el Ramon Moix que medeix amb el pluviòmetre trobem al gener 50 litres, al febrer 40 litres, al març 60 litres i fins avui dia 11 d’abril 45 litres més . Déu ni dó !!!! Els sembrats fan molt de goig. També en sortiran beneficiats els ametllers i els olivers.
Tot anant cap el Perdigó vaig trobar els camps , ja plens d’herbes noves, una molt cridanera al mitg de flors blanques, es la Muscari botryoides es lila.


Era el dia vint de febrer, tenia permís per cremar, i tenia moltes rames d’oliver per cremar en un bancal molt estret, aprop del camí i no tenia clar que el tractor hi pogués passar amb la màquina de triturar. Però una vegada llegit el permís concedit per l’Ajuntament de Vallbona, 

Permís de l’Ajuntament de Vallbona de les Monges per cremar.


quasi et passen les ganes de cremar, set posen els pels de punta i que Déu t’agafi confessat i sobretot que no canvii l’aire, si et passa quelcom sempre seràs culpable tot i tinguen permís.» Ja t’ho aviam dit «. L’aire canvia d’un moment a l’altre i compta !  molta prudència i seny i para de cremar si convé.

Cremant rames d’ oliver a l’obac del Perdigó.


 Però amb seny i 10 garrafes d’aigua i cavant una bona zona al voltant del foc, em vaig omplir de valor i vinga, serà molt, això sí,  vigilant que les flames no fossin més altres de tres metres, cosa no sempre controlable. Ah !! i quan dones el foc per acabat no pots marxar del tros sense que hi quedi una brasa encesa, vaja et lliguen pels….. ara entenc perquè la gent crema tant poc.

En primer terme una argelaga florida i un bonic romaní i la verdor dels sembrats del fondo del Perdigó.


El dia començava fred,però amb molt bona pinta. A més en primer terme l’argelaga florida ( Tojo) i el romaní i un bon sol que ja apuntava, assegurava  un bon dia per recollir els troncs d’ametller escampats pels bancals, i com que portava el moto-serra per esporgar encara una mica més, mai s’acaba del tot. El tros te un gran altiplà ple d’ametllers i 30 olivers de tres anys i 12 de 90 anys més o menys i molt de bosc amb pins caiguts de l’ultim tifó que hi va passar ara farà uns  14 anys, caminar pel mitg de la serra es practicament impracticable degut als grans pins caiguts i que barren el pas al més pintat, em sap greu perquè impedeix buscar bolets al seu temps (mucoses , negrets , rovellons…. )
Vaig sortir de casa amb el remolc perquè sabia que tenia troncs d’ametller tallats d’uns mesos abans i calia portar-los cap a casa, a més tinguen a casa foc a terra, tot i la calefacció central, es necessari una ajuda per estar be a la gran sala.


Llenya d’ametller cap a casa.


A l’ acabar de carregar aquests troncs d’ametller,vaig respirar una mica, perquè ja sóc gran i em canso; de cop i volta vaig sentir com un martileig molt insistent amb un període de un minut de descans, i torne-m’hi, semblava el soroll d’una ametrelladora i de cop vaig reconèixer que significava aquella fresa o soroll, com un » dejà vu «, de cop em vaig traslladar a quan tenia 13 anys, a la sort del Borràs, al fondo de Llorenç camí de Vallbona de les Monges,(sota l’hort de cala tia Agustina), tros que el pare, olim menava a cal Perejaume. Vaig tenir la sort de veure l’ocell, però no tenia prous coneixements per dir si es tractava d’un Picot garser petit (Dendrocopos minor), mitja o gros, o el picot Siríac,  o Dorsiblanc o Tridàctil o Negre, o  Verd ) Picus viridis),  o el Picot Cendrós (Picus canus). Em vaig afanyar per acostar-me cap o on sentia la fressa, però de cop com si l’ocell m’hagués vist i la feina de l’ocell es va acabar, esperant un millor moment. Vaig perdre el rastre i jo tenia altra feina per fer.
No us parlaré més del Picot, fins l’ultim dia de treball  al tros del Perdigó terme de Vallbona de les Monges. He estat  uns quants dies entre ametllers i caminant de punta a punta el tros vaig fer petits descobriments com que al costat d’un petit marge creixent junts una botja, una planta de timó que just comença a obrir-se i moltes argelagues, ara grogues 

Aquesta argelaga i romani han colonitat la finca, no hi han de ser, però la natura guanya el terreny que havia sigut seu.


i dintre d’uns dies trobarem la flor de sant Joan, aquesta al voltant d’una olivera, sembla que tinguin preferència per aquestes petites delicadeses. Jo en una altra part de la finca, o sigui al bancal de darrera de la cabana, he trobat en dos ocasions que just al costat de la soca de dos ametllers un bonic romaní que li fa molta companyia.

Al peu d’aquest jove ametller i creix ben generós un romaní, sense cap vergonya. L’hauria d’arrencar i no m’atreveixo, 

Aquests dies a part de treballar, m’he donat un tomb per tota la finca, que potser mai ho havia fet i si ho havia fet no m’enrecordava; he trobat un ametller empeltat de pruner al racó del Perdigó, però amb un petit disgust, la part d’ametller de l’arbre era mort, ara només ens queda esperar que surtin algunes prunes i valorar si s’ha salvat quelcom ???, en aquest racó de la finca hi he trobat codonyers ( Cydonia Oblonga) . Tot d’sa de dir als meus quasi 68 anys mai havia vist florir un codonyer, quines coses Déu meu? Que boniques que són les seves flors !!!!, com m’agradaria tenir mes fotos de com evolucionen i com seran dintre d’un mes.

Aquest codonyer es de l’Obac, menys hores de sol, i aquí n hi ha cap capullo obert.


 arbres antiquissims de la família de les Rosácees, tots tenen més de100 anys, el pare els va veure sempre plantats. Per primera vegada a la meva vida he presenciat la floració i per cert les flors son molt boniques, amb una particularitat que les que estan en la part de la solana, floreixen molt abans;

Codonyers de la Solana del Perdigó, com poden veure mot be, les flors estan ben obertes.


Continuament et quedes meravellat. Ha sigut una bonica observació, el poguer comparar el fet al mateix dia  .
Ara amb la gran poda que vaig fer de tots ells, i la pluja que hem tingut fins el moment present, pot haver-hi una gran collita, es impossible fer tants codonaycs (membrillos) . Els codonyers són molt olorosos, són oriünds del Pròxim Orient i que van ser introduïts a Europa fa uns 3.000 anys, repeteixo, podem tenir sort.
Ja què, acabem de parlar dels Codonyers , en castellà «Membrillero», jo guardo un bonic record, de un mesón de Puente la Reina (Camino de Santiago), que ens hi varem quedar a dormir, i pels passadissos hi havia caixes,i coves, carregats de codonys .Tota la casa estava perfumada, exclusivament tota. 
Al fondo del Perdigó, ni vaig esporgar uns cinc de quasi centenaris i a la part obaga uns 12 més de molt antics, o sigui enguany amb la gran esporgada, i les  pluges en podem collir molts kilograms de codonys, haurem de guardar-nos temps per fer la confitura i el dolç de codonyac, també temps per fer la melmelada de mora, que tant be li surt a la Tere, o sigui que si Déu vol ens espera un setembre molt ocupat. 
Recordo que un any que estava dins la cabana pintant les bigues, va parar un cotxe , van baixar dos homes i van carregar 3 caixes plenes de codonys. Jo no vaig dir res, eren dos i un servidor no està tant fort per enfrontar-se a dos joves. Alabat sigui Déu !!
Vull dir que com a metge hem fet servir tota la vida el codonyac per les seves qualitats astringents.

Una bona mata de romaní a una zona del marge que no te gaire humitat.


Dir que el racó del Perdigó es la part més oblidada d’aquest tros, està molt aïllat, degut a un cami molt deficient, i si lo fàcil queda per fer, molt més aquest racó. 


Hi he trobat quatre ametllers gegants morts, caiguts al mitg de la parada i que impedeixen totalment que un tractor o el meu cotxe amb el remolc hi pogués transitar i donar una volta. No m’ha quedat més remei que serrar-los, per tenir pas i que tot es vegi més ordenat, encara que ningú se’n adoni ni serveixi de moment per a res.

Fixeu-vos amb el color d’aquesta llenya d’ametller, que igual fa sis anys que està morta i abandonada al mitg de la finca i que no s’ha fet malbé , el que vull dir que l’ametller aguanta molt l’intempèrie, es durissim al tallar-lo i no es podreix i al foc crema molt be, amb molt poder calorific.


Quan era petit recordo que a mitg camí de la muntanya hi havia un aiguamoll, aquests dies encara hi vaig trobar el clot on naixia l’aigua, que curiós al cap de cinquanta anys ??. A veure si amb tantes pluges li tornem a veure.
En la memòria recordo que també trobàvem un altre altre aiguamoll a la part alta del tros de ant Miquel de cal Giné, tros que menava el germà de la meva padrina.



D’esquerra a dreta: unes petites botges, una petita mata de  timó que just està florint i més aprop una planta de 


El quid de la qüestió era afilerar totes les rames que jo mateix havia fet durant quinze dies d’ esporgar tants ametllers i que feien com 5 anys que ningú els havia arreglat gens ni mica, dons per motius que són prou evidents per la mort dels nostres estimats pares i jo encara exercir la medicina i no podia estar per tot.

Filera de rames d’oliver/olivera, resultat de esporgar-los, només en vaig fer uns 85 de grossos, la resta ho farem l’any vinent.


Tot estava deixat de la ma de Déu i tot estava escampat pel mitg del tros i calia ordenar-les per poguer enviar el tractor per triturar-les, feina necessària per què així pugui ser.

M’agrada posar-los aquest ametller que alhora guarda el fruit del setembre passat i que ja te flors noves, que seran el fruit d’enguany, si més no es bonic contemplar-ho.

En cap cas ja no m’oblidava de l’ocell que ja no em podia treure del cap.
Sempre mirant el tronc principal per si podia adivinar un niu de Picots o Pica-Pinos o » pajaro carpintero, però després d’esporgar-ne cap a quatre-cents entre els dos trossos, no en vaig veure cap, mala sort. Diria que podria ser més freqüent oi ?? donç no segur que aquest Picot deu fer també el niu en pins i d’altres arbres que desconec. Sí segons La Guia dels Ocells dels Països Catalans i d’Europa. Peterson.Mountfort-Hollon, també foraden pins aprop dels contreus , impressiona i crida l’atenció un fort » kri-kri-kri-kri-» tamborina i qui escolta queda absort per tanta feinada, fent el niu «

Una altre ametller, que trobem les ametlles de la collita pasada i les noves flors que esdevindran les noves ametlles.


Vaig alternant tot el que vaig trobant i que em meravella a mi, i que miro de que vostès també disfrutint de la natura i les seves curiositats que vaig trobant caminant per la finca.
Em costa molt per aquestes terres trobar algun niu de processionaria, cosa que a Girona en trobo moltissims, aquí n’he trobat un. Algú em dirà que n’hi han molts, jo no els trobo.


Quan un te el temps just , no està per anar a dinar a casa, i com que tota la vida vaig veure dinar el pare al tros arresserat al sol apoiat en una soca d’oliver o a la pared de qualsevol marge o de la cabana , un servidor fa el mateix; 



ben mirat guanyes quasi una hora de feina, i mentre dines, mires, observes , descanses i penses com deia de ser de dura la vida en els segles passats, els delmes i primicies que els nostres avantpassats havien de pagar al monestir de Vallbona, quan era baronia i ells vassalls,  també penso en els últims anys amb els pares i ara seguin alguns consells dels veïns del meu poble com el Joan de cala Milia m’aconsella sobre com esporgar els ametllers i segueixo el seu criteri, el Jordi de cal Mora que m’explica amb un somriure els kilos d’olives que ha fet enguany, confiant només amb les seves mans i amb el seu vibrador manual,i està orgullós i a la vora del foc m’ofereix una ratafia que a la Carme li surt molt bona ;  del Josep Maria de cala Adelaida, un pagès com Déu mana,ja grandet, però que ho sap tot, ha sigut un gran treballador del tros, un home que el camp ha sigut la seva vida i en sap un niu, només cal escoltar-lo com matinava el dia que havia de crema les rames d’esporgar, encara era de nit i ja cremava i deixava de fer-ho a l’hora d’esmorzar, per si decàs ,feia servir el seny, no hi havia normativa, també vam parlar del molí d’oli de la Vila que estava al costat dels rentadors de la sèquia, que encara hi son;  del Francisco Català que sap molt d’aquest món de la pagesia, com el seu pare (a.c.s.), m’agrada parlar amb ell; l’altre dia m’explicava sobre la collita d’olives d’aquest hivern passat, i em  deia – mai n’havia collit tantes (olives) , però mai n’havia deixat tantes a dalt dels olivers !!! comentari que segur que no tornaré a sentir, molt interessant;  del Magí que se li nota molt que es un enamorat de la feina d’aquest racó de món,el treball li omple la vida, el seu germà en Josep Ramon ens trobem a be al pla del Perdigó on hi te una molt bonica plantació d’olivers molt joves, que rega amb gota-gota quan pot i els cosetxa amb una màquina molt grossa ; o el trobo  des de fa anys, el dia de la Vetlla de Santa Maria a Montserrat (26 d’abril),  del Ramon de Cal Giné que sempre em te al tanto dels litres d’aigua que ha caigut, meticulós en les medicions, això em tranquil.litza, des de petit que amb els pares sempre em parlat del temps, cosa important a l’Urgell,  del Josep Maria de cal Mano que també se li escapa el somriure quan et dona consells i el trobes amb el tractor blau per aquests camins de Déu , el Josep de cal Xepe, que també sent i se li nota que li agrada anar al tros i tornar tard al poble com feia el meu pare (epd),i cada any ens torna a donar consells de com podar les parres que tenim a l’era .
He tingut la sort de poguer compartir la il.lusió de les obres que han fet la Minerva Sallés i en David Miró, acompanyats de’n Joan i la Teo; entre tots ho han deixat molt bonic, ben restaurat i li dona un toc romàntic al l’ unic carrer peatonal de Llorenç. Per molts anys a tots !!. 
També dona bo de trobar cami del cementiri a la Maria el Mano amb la Dolors de cal Giné fent el passeig diari, també algun dia he pogut trobar a la Marialba  de cal Timoneda, que sempre s’interessa per la meva familia i sempre em diu que tant troba a faltar el somriure de la mare Isabel (acs).
També trobo donant un tomb amb el seu gos a la Teo i al Joan de cala Milia, els dos em porten records del meu gos Antoine, que gracies a ell vaig caminar cada dia set Km, ell em va passejar a mi durant 15 anys, ara en fa tres que va morir, l’estimavem molt.
M’han quedat algunes persones per veure, potser perquè no hi són, o perquè arriben tard de treballar fora o perquè ja no poden sortir de casa. A tots una cordial salutació.
 Aquest dies a Llorenç hi havia un no parar de carregar aigua als dipòsits dels tractors i preguntant em van dir que era per matar les males herbes dels sembrats i també per ensofatar amb coure els olivers. Preguntar sempre aclareix dubtes.
 També em dona voltes de com continuarà tot això el dia que jo no hi siga ? Penso que la feina es farà potser millor amb els 8 tractors que hi han al poble. En fi Déu dirà, però a poc a poc tots anem marxant, espero que els meus fills amb el record dels seus avis, el seu exemple de cuidar els trossos i la meva petita dedicació, puguin seguir vigilant o fent o manant que es façin algunes feines perquè no tot quedi erm. Ben pensat que façin el que puguin . Amb el pas dels anys altres agafaran el relleu, ben mirat només som administradors de la terra durant una temporada i la història de les nostres hisendes (avantpassats),passarà a millor vida i amb pocs anys, suaument  caurà en l’oblit. Ep! en cap cas sóc pessimista, que quedi clar !


Tot descansant, em ve a la ment que al batzacar les ametlles, abans de posar les borrasses, el pare ens manava que pleguéssim les ametlles que hi haguessin al terra, després posar les borrasses i tapar les soques, després tots a batzacar i tornar a donar una volta per si alguna havia anat a parar a fora de les borrasses. Déu ni do !! El mateix recordo amb les olives, que primer es plegaven les que estaven al terra, després es posaven les borrasses, es posaven els bancs, es collien les bagues, que sempre van carregades d’olives, i es guardaven per les persones de la família que ja eren grandets i no podien pujar al banc.

Aquest foto es el banc, que en altre temps no molt llunya s’utilitzava per collir olives, a casa en teníem tres, encara que el pare sempre pujava dalt de l’oliver tot i tenir 88 anys, perquè el nen, que era jo, no caigués de l’arbre i no em trenqués cap os.


 Com ha canviat tot, ara les bagues no interessen per a res, al contrari, queden carregades d’olives, perquè el vibrador no transmet la força perquè caiguin. 

Moles italianes, propietat del moli de la família Català.


Ara es tallen totes al esporgar, cosa que he fet fa poquets dies, amb gran sentiment recordant als pares.



 No hi ha res  escrit, i caminant pel tros t’adones de feina que abans no l’havies vist i que aquell ametller mort cal tallar-lo perquè no molesti al tractor quan sembri el blat o l’ordi, que cal esporgar el grandiós noguer ( Jutglans regia) del mitg del fondo, perquè molesta a la cosetxadora quan es l’hora del batre.Si om vol collir nous s’ha d’ensofatar cada 15 dies a partir del mes de maig, cosa que no faig, el pare si que ho feia i per això sempre tenia nous per obsequiar-nos. Mai ho diriau, però en els temps presents, les nous se les mengen els porcs senglars, passen tota la colla dos vegades al dia i primer les xafen i després escolleixen l’aliment de dins, saben el que es fan.
El mateix ordre vaig seguir, a tot el tros de les Pintades, també vaig repassar uns 40 olivers joves, per tal d’esporgar-los una miqueta i de canviar-los les brides si era el cas, molts encara van lligats a les guies de ferro d’encofrar, per si decàs, ja les trauré algun dia, però es molt important que l’arbre creixi recte.

Cultiu i boscos estan a tocar, aquesta foto i l’anterior ens situen al cim d’un turó per no dir muntanyes que per aquestes terres de la Catalunya Nova no en tenim. Ametller històric de més de cent anys; a poc a poc  es van morint tots, no se perquè   han durat tant en una terra tant eixuta, 
Crida molt l’atenció veure el bosc tant aprop oi ?  Això és una realitat històrica a tota la baixa Segarra o ara dit l’ Urgell, tenim tants pocs boscos que no es pot arrencar cap reboll o roure o pi o romaní (romer) plantatge, o be orenga o espígul, o un timó,o una salvia, o una alzina per petita que sigui i  que invadeix la finca, els nostres avant- passats van arrebassar molta part dels boscos per tal de fer-los terra de conrreu, dels resultat d’aquesta llarga «acció «, només van quedar petits boscos al cim dels turons.
Us poso unes fotos per que pugueu observar del que us parlo: 


Si arribava d’hora a casa anava a l’era amb el moto-serra a tallar llenya d’ametller que el pare (acs) la tenia amuntegada d’ ençà més de 10 anys, per portar cap a casa i ordenar-la per no tenir-la a l’ intempèrie i que algú sense volguer se la emporti, pensant que no es de ningú, cosa que ja m’ha passat massa vegades, i si algú ha deixat la llenya a la nostra era, es perquè es nostra, això de pensar que està a la bona de Déu o abandonada es pensar molt. A Llorenç a totes les eres o quasi totes estan plenes de muntanyes de llenya.


Em situo l’ultim dia d’afilerar rames i encara fer anar el moto-serra per l’obac del Perdigó, abans d’anar a fer una ullada a Les Pintades on els meus amics doctors i professors universitaris Fabré i Capdevila van batzacar ametlles el darrer dia d’hivern, cosa que els va omplir d’alegria de pau i d’encant, mai ho havien fet, la Reina Capdevila diu que aquesta terra es tota una meravella i les ametlles també.

Petita collita d’ametlles al mes de febrer 2018, o sigui ben be fora de temporada, 


Be, s’ acaba l’article i encara no em parlat del Picot, donç be, al esporgar el darrer ametller de la tarda em vaig adonar que a sota la bifurcació hi havia un preciós forat rodó d’una família de Picots, la veritat no se de quin es tracta.

Els dos únics nius fets per un Picot, els dos estan fets en ametllers, curiositats de la vida ?, ja se que en fan en més tipus d’arbres, però un servidor no ha tingut tanta sort.


Oi que també hauriau estat contents vosaltres ?. Segur que sí, dons ara us el poso de més aprop, tot una bellesa de perfecció, de precisió i de saviesa en no equivocar-se de tronc. Ep ! greu error si l’ocell hagués escollit un de  més prim; va calcular molt be. El proper dia que hi torni cap a mig maig, miraré si treu el cap el Picot o la seva família si es que han nascut els petits.

Aquesta escorza d’ametller ja no l’oblidareu mai més oi ?


El tros del Perdigó està ple de Lledoners, en castellà ( Almez) Celtis australis. Des de molt petits que ens hem menjat el fruït, són dolços. Són arbres que els pagesos els fan servir per fer ombra,encara que de gegants com a Girona no en conec cap i per  fixar els marges , també tenen un valor diguem-ne ornamental i també per fer mànecs d’aixades o malls i el Lledoner d’Albarrasí, la seva fusta serveix per fer forcats, tartanes, i carros,… el de casa també per llenya pel foc a terra, encara que la gent de l’Urgell prefereix la llenya d’ametller i la d’oliver; les altres llenyes no estan en el seu pensament, com la del : pi, figuera, lledoner, tenen mala consideració com a llenya pel foc a terra.

No cal dir que es tracta de llenya d’oliver, ningú ho diria, però aquest oliver es centenari, fixeu-vos com està de consumit per dins.


Avui dia  , més que mai, s’han de fer grans esporgades, deixant l’oliver/olivera mig fotuda  o baldada, de lo molt tocada que la deixem, sembla que tardarà anys en recuperar-se, però al ser tant agraïda amb pocs mesos pot estar altra vegada en solfa i als tres anys donar les mateixes olives que abans de tocar-lo.

Llenya d’oliver per portar-la a casa per cremar-l a la llar de foc, o millor dit al foc a terra. Es ben be un tresor, que quan finalitza el dia la porto cap a casa amb el remolc.

El dia 19 de febrer primer dia d’esporgar d’aquest any 2018. Abans d’anar al tros, necessitàvem llenya per encendre el foc , perquè la casa estava glaçada i primer vaig anar a l’era a fer llenya menuda per tal de facilitar una bona flamerada de cop, puc dir que ho vam aconseguir. 
Després de dinar vaig començar a esporgar per la solana de Les Pintades, cosa molt necessària perquè amb el meu cotxe i remolc he d’atravessar la parada del meu veí de Rocallaura,el fill del Jaume Moix de cal Mano i no m’agrada trepitjar si ha plogut o està molt tendre,o sigui que ho vam fer abans de ploure i ho vam aconseguir.
Al vespre d’aquest primer dia ja no m’aguantava i mitja tarde vaig prendre un Ibuprofè 400, per treuren el mal del cos, que em feia mal tot, sincerament amb tan poques hores,vaig quedar baldat, maxacat, cansat, esgotat, em feien mal les articulacions metacarpo-falàngiques proximals, mitges i distals, em feia mal la columna cervical sobretot les vertebres Atles i Axis, les lumbars més la musculatura esquerra, fins i tot  els foramens intervertebrals i les facetes interapofisaries, les articulacions coxofemorals, més l’esquere, l’articulació del genoll esquerre ( femoro-tibial ), per les quals ja em medico amb el preparat  Condrosan, dos al dia, les articulacions de les espatlles, humero-genoidal i l’esterno-clavicular,també em feien mal les fibres de GORDON-BRODIE,  fins i tot els músculs Bessons amb el tendó d’Aquiles bilateral, i per colmo també em feia mal un neurinoma de Morton que tinc entre els dits del peu esquerre, amb tota la clínica que descriuen els llibres com el Farreres o el Harrison, fa anys que hauria de buscar una sol.lució, però? ; podria continuar relatant més grups musculars adolorits, però en quedaré amb el múscul tibial posterior de la cama esquerre al costat de l’ os fíbula , sense deixar de banda el malestar de la ungla encarnata del peu esquerre, que me la vaig operar l’octubre passat i no ha servit de res. 
Evidentment seguin aquella dita que diu ! el millor metge és un mateix » em vaig auto medicar , cosa que no s’ha de fer mai, sense permís del metge. Alternar l’Ibuprofè, paracetamol i algun nolotil d’amagat. Sense descuidar al vespre una bona dutxa d’aigua calenta, per relaxar la musculatura i millorar el dolor articular i la resta.
Tots vostès ja s’han fet una idea de com arribava a casa i llavors calia descarregar el remolc que cada dia portava ple de llenya d’ametller o d’oliver depenen  del tros, aquestes dos setmanes o més , he portat cada dia un remolc ple de llenya, i encara en falten, per acabar d’omplir espais buits de casa; a pagès tenir llenya a dins de casa es tot un tresor.
Honestament no he fet la feina que havia de fer, o volia fer, això només ho se jo. Sí, he deixat un rabassó al peu de cada oliver jovenet, per si plou es pugui omplir d’aigua i d’aquesta manera mimar els adults olivers , que tant han costat de pujar-los.
Be, m’he cansat molt, però he disfrutat com feia temps, m’he cansat molt, però he viscut molt, cosa que ningú m’ho pot treure i que potser cada vegada serà més dificil repetir-ho, no per falta de voluntat, sinó perquè el cos segueix el camí de la desfeta humana imparable, està escrit en el nostre ADN, l’home enmalalteix segur, ho he viscut en la meva vida de metge, primer dels altres i ara la meva. Ànims no puc maquillar res. 
 La Tere i jo a Llorenç no ens ha faltat res, em sigut feliços com feia temps. Hem gaudit del silenci, de la poca gent i de  com era el poble quan erem petits.
 L’ església restaurada o quasi restaurada del tot ens acompanya  i la pura veritat es que es molt bonica, es respira Cister per cada racó, que ben mirat no podia ser molt diferent de la fàbrica del monestir de Vallbona.

Església parroquial de Llorenç de Rocafort


Gaudiu d’aquestes arcades, que ens transporten a plena edat mitjana, ens acosten a la família Cardona propietària d’inmenses terres des d’Anglesola, Bellpuig, Llorenç, etc. Llorenç va ser poble molt abans de Vallbona i també vam tenir capellà molt abans de Vallbona, ho sigui que sense demanar-ho hem sigut uns privilegiats i encara ho som.
 Penso que encara veurem la nostra l’ església parroquial, a la ruta del Cister, que vindria molt be pujant de visitar el convent de Sant Bartomeu de Bellpuig o vinguen de visitar Verdú, poble medieval per exel.lencia i on va néixer sant Pere Claver; els dos camins han de passar per Llorenç abans de visitar el monestir femení més important de la Corona d’Aragó: Vallbona de les Monges. Seguirem parlant de pagesia i d’història, que ni ha per rato.
Tot està florit, però falta » la Colutea Arborescens» o espantallops, cami de les Pintades, quan jo era un nen, el pare cada dia, mentre duraba la plenitud dels fruits, al tornar cap a casa en tallava una rama al passar per la cabana de cal Perlo, jo l’esperava en candeletes; ja fa anys que ja no hi és ?, be, no ens quedarem sense.
Fins sempre,

Pep,



L’HOME DE DEU

Seguint amb la vida dels cristians dels segle XX o XXI, he d’afegir una vida més, he de parlar de l’escolapi Josep Maria Segura i Ferrer, que juntament amb la Pilar Valcarcel i uns nois deficients van començar a tirar endavant tot un projecte de vida comunitària a Vallbona de les Monges, sota el nom de L’OLIVERA. 

El poble de Vallbona de les Monges, al fons els terrenys de la Olivera. Foto feta des dels dipòsits de l’aigua municipal.


Jo ,vaig viure d’ a prop l’entorn de la posada en marxa de L’Olivera, al ser fill de Llorenç de Vallbona , també haver compartit pis al carrer Llúria 126 al Centre de Catequesis de Joves, (C.C.Joves), amb la F.E.R.E al costat, sobre l’any 1972-73 i perquè el pare Segura ajudava en les tasques pastorals al rector de Vallbona i Llorenç mossèn Francisco Huguet (1969-1980), quan aquest estava absent.El pare Segura, va ser qui va fer les exèquies del germà de la meva padrina Dolors l’oncle Lliberato (Llibert Pons Capdevila), encara em recordo del sermó que li va fer : tot i no ser un home de missa, li va dedicar una gran lloança, me´n recordaré tota la vida.
El Dr. Pont i Gol li va encomanar les parròquies de Sant Martí de Maldà, El Vilet i Nalec, això va suposar un nou ingrés per a la comunitat, a part de que aquests pobles estaven atesos pastoralment. O sigui que el pare Segura va ser rector de poble.

Part alta del poble de Llorenç de Rocafort, a l’esquerre l’ Abadia, on van viure el pare Segura, la Pilar i la resta de nois.
Al fons l’església parroquial, dedicada a Sta. Maria com posa en la façana AVE MARIA GRATIA PLENA DOMINUS, es de l’any 1593. Portalada d’entrada, d’estil plenament Renaixentista i seguint les proporcions clàssiques. Actualment totalment restaurada, havent recuperat la senzillesa del Cister.


A Llorenç guardem a més un grat record de la presència del pare Josep Maria Segura, de la Pilar i dels nois que mentre s’espavilaven a fer una vivenda per tota la comunitat a Vallbona als terrenys on estan encara, cada vespre baixaven tots a dormir a l’ Abadia (Rectoria) de Llorenç, o sigui que els pocs habitants que tenia i te Llorenç tots es coneixien, mai van tenir cap problema. Donaven vida al poble.

Foto feta des del principi de l’hort de les monges, just davant de l’ermita. Penso que va se l’ única propietat que els va quedar despres  de la Desamortització de Mendizabal (1836-1837).



Em plau escriure una mica ,  molt poc, perquè a ell, en Josep Maria no li hagués agradat gens ni mica, que ningú li atribuís cap mèrit ni  lloança, per petita que fos, per això no afegiré res del que ja s’ ha escrit d’ell en el llibre  «Se de qui m’he refiat «. Una vida dedicada als marginats. Editorial Claret.
Us recomano llegir el següent escric, entendreu moltes coses :



Aquest escrit, només explica la posta en marxa de l’Olivera, i les dificultats que es van trobant i que no van ser poques, el gran esforç de creixement que van suportar i sofrir tots  pegats i una gran acció de gràcies a tots els que des d’on sigui els van ajudar a tirar endavant el projecte de vida comunitària amb els deficients.


Només un detall: un diumenge d’estiu al sortir de missa a Llorenç de Vallbona, la meva mare (e.p.d.) al veure’l que anava tot tacat de dalt a baix, li va dir – pare Segura, si em deixa aquesta roba plena de taques, jo li rentaré i n’hi deixaré de neta del Sisquet (el meu pare) , i per la tarda ja estarà seca i planxada i el meu home li portarà tot caminant a Vallbona a la seva comunitat !. El pare Segura li va contestar – No gràcies ! – Isabel , no s’ho prengui malament, però els meus nois de l’Olivera també van tacats, tenim molts problemes per rentar la roba, jo no puc anar diferent que ells ! i amb un somriure es va acomiadar de la mare, tot agraint-li el gest.
La vida en comunitat deu ser com l’entenia el pare Segura, no tenir res com a propi i compartir-ho tot, fins i tot el anar ple de taques. 
Jo el considero un home de Déu.
Amb aquestes quatre ratlles no he afegit res del que era la norma de vida d’aquest home que ho va ser tot pels seus, endent pels seus els propis de l’Olivera i de les parròquies que tenia encomanades. 
L’Arquebisbe de Tarragona el Dr. Pont i Gol l’estimava molt. Els animo a Llegir el llibre escrit per un gran company seu en Josep Maria Farrés i Sabater » Se de qui m’he Refiat «, podran descobrir la santedat d’aquest escolapi, que va compartir la seva misericordia, la seva caritat, la seva fe,la seva il.lusió, la seva tendresa, els seus convenciments, la seva fortalesa que li venia d’Aquell que en Josep Maria es va refiar. Ell va cuidar la dels altres, no donant cap importància a la seva persona i salut, primer la comunitat. Em sembla que tot això respira evangeli per tots costats. Qui vulgui salvar la seva vida …
Una gran admiració, un model a seguir i una pregaria per l’anima de’n Josep Maria Segura.Rector que fou de Sant Martí de Maldà i del Vilet per encàrrec del Dr. Pont i Gol fins a la mort.


Josep Maria, quan passo pel cami que porta cap a la Font dels Serradells, tinc present el que ens vas transmetre i practicar. El Senyor que et te al seu costat et mimi, com tu vas cuidar i mimar als més petits que et vas trobar pel camí de la vida.
Una abraçada ben càlida, el dimarts Sant, que en aquells anys d’abans del Concili Vaticà II, feiem el Salpàs per cada casa.
Bona Setmana Santa a tots.

Pep

PORTEM ELS OLIVERS I ELS AMETLLERS EN EL NOSTRE ADN

A lo millor ja n’esteu assabentats, de l’existència d’aquesta plaga mortal que es va escampant pel mediterrani, va començar al sur d’Itàlia i després les Balears com podem llegir en el seguent article.
Pels que hem crescut entremig d’olivers/oliveras i va la nostra vida, perquè aquesta bacteria la Xylella Fastidiosa no te tractament , i també afecta els ametllers ;  no vull continuar donant explicacions, perquè en aquest interessant article publicat avui dia de Sant Lluís i primer d’estiu no explica llargament.
La Vanguardia el dia 17/XI/15 ja va publicar un informe de l’Agencia Europea de Seguretat Alimentaria, que parlava d’aquesta bacteria :

El comité científico de salud vegetal de la Agencia Europea de Seguridad Alimentaria (EFSA, por las siglas en inglés) ha publicado (EFSA Journal 6 enero 2015) un informe en el que recomienda «la continuación e intensificación de la investigación y control del brote» de infección por  Xylella fastidiosa  detectado en Apulia, en el sureste de Italia. «Establecimiento y dispersión [de la Xylella fastidiosa] en la UE es muy probable; y las consecuencias se consideran importantes porque las pérdidas de rendimiento y otros daños serían altos y requieren medidas de control costosos», afirman los miembros de este comité científico.
La advertencia de los expertos de la EFSA es especialmente importante porque la X.fastidiosa amenaza a un gran número de plantas y cultivos, y porque el brote detectado en Apulia ha matado miles de olivos y demuestra que la amenaza se puede extender por todo el sur de Europa.
La desecación y muerte de olivos en Apulia fue detectada en 2010 pero hasta principios de 2014 no se publicó un estudio científico detallado en el que se confirmaba la presencia de X.fastidiosa en los árboles afectados. Según los autores del estudio publicado en Journal of Plants Phatology, se trataría del primer caso demostrado de invasión de esta bacteria en Europa.
El Parlamento Europeo aprobó el pasado mes de septiembre una resolución en la que se pide a la Comisión Europea la aprobación «de un programa de investigación y ayuda territorial adecuado, que incluya la futura rehabilitación de las zonas más afectadas» por la X.fastidiosa. Según el informe del Parlamento, hasta agosto del 2014, «la desecación rápida causada por la bacteria Xylella fastidiosa en los olivos de la región de Apulia ha afectado a 23.000 hectáreas, dañado 2.000 árboles y amenazado 600.000 olivos».
Una amenaza de grandes proporciones
Los expertos destacan que Xylella fastidiosa es una bacteria con un enorme potencial patógeno sobre gran número de plantas. Procedente de América, provoca varias enfermedades de importancia económica, principalmente en cultivos leñosos como olivos, viñas, cítricos, diversos frutales de hueso, café y ornamentales. El brote del sur de Italia afecta a olivos, almendros y adelfas.
Según informa EFSA (Autoridad Europea de Seguridad Alimentaria) el movimiento de plantas es la principal vía de entrada de esta bacteria, siendo la única vía para la propagación natural los insectos vectores, que pueden ser transportados por el viento a grandes distancias, principalmente cicadélidos y cercópidos, hemípteros chupadores que se alimentan del xilema.
La especificidad entre la bacteria y el vector suele ser muy baja, por lo que prácticamente cualquier especie de cicadélido o cercópido puede ser vector potencial de la bacteria. Los vectores, sin embargo, sólo actúan como dispersores eficientes a corta distancia. El principal riesgo de entrada de la bacteria en otros continentes es hoy en día el comercio y transporte de material vegetal infectado.
Primeras medidas de control
La principal medida de control fitosanitario debe ser extremar las precauciones en cuanto al comercio del material vegetal sensible y especialmente el procedente de zonas con presencia de la bacteria. Este material vegetal debe proceder siempre de productores oficialmente autorizados y con pasaporte fitosanitario en su caso. En estos momentos y por proximidad del foco detectado en Italia, debe cuidarse especialmente el origen y el estado fitosanitario de material vegetal sensible procedente de ese país. En cualquier caso, es fundamental comunicar inmediatamente a las autoridades de sanidad vegetal cualquier sospecha de la presencia de esta bacteria en Andalucía.
Una vez detectado un foco en el campo, los tratamientos químicos contra la bacteria o sus vectores no suelen ser efectivos. En estos casos es necesaria la eliminación de las plantas afectadas y la vegetación silvestre circundante que pueda actuar como hospedadora de la bacteria, así como establecer un programa de vigilancia en años sucesivos para intentar evitar el rebrote de la enfermedad.
Síntomas de la infección y daños en las plantas
La Xylella fastidiosa invade el xilema de la planta hospedadora. Su multiplicación en el interior de los vasos puede llevar a la obstrucción del flujo de savia bruta, principalmente agua y sales minerales. Los síntomas varían de unos hospedadores a otros. En algunos se corresponden con los síntomas típicos de estrés hídrico: marchitez o decaimiento generalizado y, en casos más agudos, la seca de hojas y ramas, y finalmente la muerte de toda la planta. En otros casos los síntomas se corresponden más a los provocados por ciertas deficiencias de minerales, como clorosis internervial o moteado en hojas.

Ver más información facilitada por la Junta de Andalucía y la Generalitat de Catalunya.

La Vanguardia el 3 de febrer d’enguany ja anunciava » Baleares prohibe la salida de vegetales para plantar » El évola de los Olivos».

LaVanguardia no-reply@milibris.com mitjançant amazonses.com 

13:40 (fa 14 minuts)
per a usuari
http://epaper.lavanguardia.com/share/article/313f9111-be4e-451a-8ccd-1c2c8f519686/c61e8c44-4b12-4d9b-ab36-02c7f67dc02b

La plaga mortal se expande

Temor en Baleares por los efectos de la bacteria ‘Xylella fastidiosa’, que obliga a talar los árboles

Los payeses de Baleares se preparan para hacer frente a uno de sus peores temores. Miles de árboles tendrán que ser talados. La propagación de la Xylella fastidiosa continúa imparable y los técnicos de la Unión Europea tienen claro que no hay otra solución para evitar que esta peligrosa plaga vegetal continúe su expansión por el archipiélago e incluso llegue a propagarse fuera de las islas. En Italia, la estricta normativa comunitaria obligó a arrancar más de dos millones de olivos afectados por el conocido como «ébola de los olivos». En Baleares, la bacteria se ha extendido con más fuerza y afecta también a almendros, cerezos y adelfas. De hecho, en pocos meses y tras la proliferación de casos positivos ya se han talado numerosos árboles, plantas y arbustos. Ahora, y tras una visita de un grupo de inspectores europeos, Govern y payeses no ocultan que la situación es mucho más grave de lo que parecía en un principio.
Aunque la delegación europea no emitirá un informe definitivo hasta dentro de unas semanas, las primeras impresiones no son buenas. Fuentes del ejecutivo autonómico reconocen las diferencias de criterio existentes para atajar la plaga. El Govern balear ha puesto en marcha un protocolo de contención. Es decir, se ha optado por intentar controlar la plaga y no erradicarla como exigen desde Bruselas En concreto, piden eliminar todos los árboles susceptibles de infección en un radio de 100 metros de un árbol ya infectado. Ello comportaría un impacto de grandes proporciones. Pese a las exigencias europeas, el Govern ha decretado el protocolo de contención durante un año en todo el archipiélago que ha sido declarado como zona afectada.
De momento, la plaga se concentra únicamente en Baleares, primera y única zona de España donde la bacteria ha sido localizada. Por eso, atendiendo a sus peculiares condiciones de insularidad, se ha extremado el control de importación y exportación vegetal en los puertos. No obstante, parece que los inspectores ya han comunicado su intención de dar un paso más, aun teniendo en cuenta que la tala masiva de árboles comportaría pérdidas millonarias para el sector primario.
En espera del pronunciamiento definitivo de la UE, la plaga avanza a un ritmo acelerado y cada día se detectan nuevos árboles infectados. El último, ayer mismo en la localidad de Sóller. Formentera es la única isla que, por el momento, parece haberse librado de la enfermedad.
En la actualidad no existe ningún tipo de tratamiento fitosanitario que permita erradicar esta bacteria. La única solución es arrancar el árbol y su posterior incineración. Una solución extrema que ha puesto en pie de guerra a los agricultores, que temen pérdidas millonarias si la plaga sigue ganando terreno al ritmo que lo ha hecho hasta la fecha. Así, tras el primer caso detectado hace ocho meses en un vivero de plantas ornamentales situado en Portocristo, la plaga se ha extendido hacia la zona central y sur de Mallorca. A su paso, además de los olivos, otras especies han dado positivo. Así, polígalas, acebuches y ciruelos han sido infectados. Además, la plaga ya se ha presentado en Eivissa y Menorca, aunque la incidencia es mucho menor. Aun así, la decisión final de la Unión Europea será de aplicación en el conjunto del archipiélago sin ningún tipo de excepción. Una circunstancia que podría alterar notablemente el paisaje natural de las islas.c

Bruselas pide eliminar los árboles que estén en un radio de cien metros de uno que ya esté infectado 

Aqui va tot el que hi ha i sabem, ànims ! i molta sort.
Pep

NAOKO NAKAMOTO «IN MEMORIAM» 中本尚子 «追悼»

Aquest article comença el dia de Tots Sants , dia 1 de novembre de l’any 2001, any que vam començar a anar a Girona a veure els pintors, cosa molt arrelada a casa nostra , d’ençà els anys que vaig tenir un intens contacte amb pintors d’Olot, com en Josep Pujol i Ripoll, l’escultora Rosa Serra, el pintor Xavier Carbonell (e.p.d.), en Joan Granados Llimona, en Clapera Mayà, i d’altres com en Benet Sarsanedas , siguen el metge de les Planes d’Hostoles i Sant Aniol de Finestres, poblacions molt lligades amb Olot per raons de mercat o de relació amb especialistes o amb l´ Hospital de Sant Jaume, etc. Com he dit abans, els nostres fills de molt jovenets que han vist pintors asseguts a casa nostra, raó pel qual van començar a estimar l’art i acompanyar-me aquest dia a la Fira del Dibuix i de la Pintura a Girona.

El primer en acompanyar-me va ser l’ Oriol, el meu fill gran i començat pels brocanters al cul de la lleona i davant de Sant Feliu, avançàvem fins a la Rambla  , i cap a la plaça Catalunya on per art de màgia vam conèixer a la jove pintora japonesa Naoko Nakamoto , simpàtica, amable, cordial, senzilla, riallera, segura desi mateixa, amb l’auto estima alta i després de parlar entre client i client, i d’explicar-nos un tros de la seva història, del salt d’ Osaka a Barcelona per tal d’estudiar art i sortir de l’anonimat i d’una societat una mica tancada i cuidado en bellugar-te sense permís del tutor o mestre.

 

Després d’un parell d’hores entre pitos i flautes, ens vam adonar que era una dona rebel i transgresora e inconformista . Es va fer palès que la seva vida estava plena d’emocions, amb un món interior riquíssim i no ens vam equivocar.
Vam començar per mirar dibuixos de persones i cares a llapis, vostès mateixos, tenia l’ofici ben après.

 

També dibuixos a color, algun guaix, algun oli sobre fusta, com els tres amics. i d’ altres, una curiositat sempre ens va costar decidir-nos el que comprar, perquè practicament  ens  agradava tot i ho haguéssim comprat tot.

El mateix dia , al veure que estava afincada a Barcelona d’ençà l’any 1973 o 74, li vaig proposar inocentment de pintar quelcom de Montserrat, o fer algun gravat  de  la Santa Cova o d’alguna ermita, com va fer al 1800 el jove Alexandre de Laborde.

Ara Montserrat, ja es casa seva

Em va respondre que era amiga del pare Josep C. Laplana, director del Museu de Montserrat (video), això em va sorprendre gratament, perquè jo estimo molt Montserrat des de jovenet. Em va dir que en un viatge al Japó li havia fet de traductora.

La empatia ens va enamorar, només acabats de conèixer. Al mourens per dins la seva immensa obra més enganxats quedavam i tot ho veiem tant ben fet, que semblava que el seu mon artístic era algo tant complet, que la feia única i realment era única.

Els personatges que tant enamoren a Naoko, els ha de buscar en locals en que el temps s’ha aturat i tot es atractiu per Naoko, que passarà tardes senceres observant les seves cares, que cada una porta tot un món ves a saber si de patiment o de soledat  o de fracàs, o d’ èxit, en fi cada cara es un bonic motiu per Naoko, fins i tot les antigues taules de marbre on es prenia un vermout o es jugava al mòmino, o a la manilla.

Abans de continuar vull deixar palès la pàgina d’art de La Vanguardia de l’any 1979, on parla entre d’altres de les tres amigues : la Naoko Nakamoto, l’Emilia Perucho i la Dolors Duro.

Relat de la Maria Angulo

Ella ens va dir que havia passat centes d’hores observant i prenent apunts en barris perifèrics de Barcelona, també li agradava dir » de los bajos fondos «.

foto de l’original per en Lluís Capdevila

Cada historia que ens explicava ens deixava bocabadats, com el fet de volguer vendre la seva obra ella mateixa, i veure i conèixer la cara dels compradors i saber i parlar amb ells com ens va passar a tots nosaltres a mesura que anaven passant els anys;  cada any teniam més ganes d’explicar-nos més vivències de les nostres vides, com vam arribar a que ens agradés l’ art, com vam aconseguir tenir l’obra que tenim, que sempre ens havia agradat aconseguir  l’obra directament a l’artista, i d’aquest fet, poguer conèixer-nos mútuament i tenir una bonica història de la compra de cada oli, dibuix, gravat, etc.

 

Estàvem d’acord, ella li agradava vendre cara a cara la seva obra i nosaltres comprar-la directament a l’artista. Sempre ho hem fet així i sempre ens ha enriquit mútuament, començant pels temps llunyans de quan era metge de Les Planes d’Hostòles i tenia Olot molt aprop i vaig conèixer la pintor Josep Pujol i Ripoll, en Joan Granados Llimona, en Congost, la Rosa Serra, en Rafel Griera, etc. i a Girona al gran pintor Josep Perpiña i Citoler , el qual te una exposició a la Fundació Valvi titulada Exposicions de Maduresa. Perpiñà . COP D’ULL_70.  De’ n Josep guardem una gran amistat. d’ençà uns 30 anys.

Un any, ja van ser tres, i la Naoko, encantada de tenir-nos a la família amb ella, en aquesta festivitat de Tots Sants a la Girona que ella tant estimava i que si trovaba tant a gust i que mai deixava d’assistir. En Lluís cada any li portava una cadira perquè pogués descansar de tant en tant, Donç vinguen  amb tren des de Barcelona, no podia de cap manera portar algo per asseure’s. També li portava un entrepà i dos cerveses. Ella ho agraïa moltissim.

Foto de l’original de casa fetaper lluís Capdevila

Abans he dit que començàvem la diada per la zona de brocanters i llibretes a la Lleona i davant de l’escalinata de Sant Feliu i jo personalment sempre acabava per comprar alguna llibre com el que poden veure al cim de la taula de la Naoko : SANT IGNACI A MONTSERRAT, per Dom Anselm Maria Albareda, l’any 1935, mes tard Cardenal Albareda.

Foto feta per en Lluís Capdevila Martin

Amb el temps amb la Naoko ens vam fer com de família, compartiam alegries, treballs, com era Barcelona als anys setanta en que ella va arribar, de la meva família pagesa a Llorenç de Rocafort , de la collita d’ametlles, de l’ordi i del blat i també la de les olives, li encantava que li parlés de l’Oli Arbequí, de la seva elaboració al molí, de com funcionava la Denominació d’ Origen Les Garrigues;  ens explicava que feia anys que en comprava pels voltants del mercat de Sant Antoni; disfrutava saborejant-lo.

D´ençà llavors sempre més li varem portar cada any, li encantava el sabor i el color com d’or.
Ella si tenia oportunista, ho explicava, que per les seves amanides i el pa amb tomàquet gastava aquest oli extra verge, fins i tot el dia que la vaig anar a visitar a l’Hospital del Sagrat Cor, em va recordar els pa amb tomàquet amb l’oli de les  Garrigues .
Cal dir que després de parlar amb ella anàvem a veure al pintor madrileny Jesús Roman Brovia, que es posava cada any a la part dreta abans d’entrar a la plaça del Vi.

Oli de Jesús Roman Brovia

Era amic de la Naoko que s’havien conegut a Madrid quan la Naoko havia exposat al Circulo Catalan feia uns 30 anys. Curiositats de la vida  i coses del destí enguany cap dels dos va venir a la Fira del dibuix i de la pintura de Girona. Abans d’ahir vigília dels Reis, vaig parlar amb ell, sobre el decés de la Nahoko, estava molt trist, perquè  la Naoko era com un osito de peluche que l’haguessis abraçada tot el dia !! Em va dir que la seva bondat l’impressionava ; em deia que cada any a l´acabar la fira, anava a veure-la i li comprava dos dibuixos. Segons en Brovia, considera a la Nahoko com una clàsica de l’art, que la seva obra era per sempre, mai passaria de moda i que en sabia molt.

A poc a poc ens anava explicant que l’art es com respirar, i que s’inspirava amb els avis , gent jubilada, viatjants, vagabunds que passaven per una bodega al poble Sec i jugaven a cartes o al domino i ella  s’inspirava mirant aquelles cares, que per ella ho eren tot, sobretot història. Prenia apunts i més apunts i entremig prenia alguna cervesa i ho explicava tant dolçament.

Estan amb ella, al seu stand, iniciavem converses, reflexions, explicacions sobre els gravats, perdó les estampes, com diu el professor Jordi Catafal, dibuixos, guaxos, olis, publicacions, edicions, cursos i cursests, estat anímic, preocupacions, etc…. i més temes, que eren del seu interès , agrat i del nostre . T’escoltava amb tota la empatia del món, com si tu haguessis sigut el més important en aquell moment; Ep ! això també ho fan els monjos benedictins de Montserrat .
Aqui va una bonica fotografia de l’Oriol i la Naoko, que dona a la reflexió; de que parlaran ?

Foto de l’original feta per en Lluís Capdevila
ë

El Professor Jordi Catafal, ens va dir que aquesta estampa, feta per la Naoko va guanyar el primer premi del concurs  Nadales de 1987, en l’ Escola d’arts i oficis de la Diputació de Barcelona.
Gairebé tota la seva obra son cares,m’encanta aquesta disposició a dibuixar lo més difícil de la persona , lo mes complicat. Ara recordo que l’any 2008  la Naoko em va regalar un llibret del Primer Simposio Internacional de Arte Contemporáneo, fet  a Torrecilla en Cameros ( La Rioja ) Fundación Beatriz Arbelo:

Ens explicava molt contenta de la bona relació amb el diari regió7 de Manresa, on molt sovint li publicaven entrevistes, o parlaven de la seva obra i els seus famosos gravats, que deixaven bocabadats a la gent de Manresa i enamoraven a tota la nostra família; sempre que teníem ocasió en compràvem.  Estimava Manresa, ella hi havia anat fa molts anys a una fira de pintors i artesans, també va realitzar una exposició de gravats.
També va fer la portada DE LES FESTES DEL BARRI PASSEIG I RODALIES per encàrrec de l’Ajuntament de Manresa.

Amb els anys es van afegir a la diada de Tots Sants de Girona les nostres joves la Marta i la Maria, elles també parlaven llargament amb la Naoko Hakamoto.

Relat de la Maria Angulo

Cada client que li comprava , era motiu d’un record, d’una conversa de l’any passat, que si aquesta parella els dos són mestres, que aquest home fa deu anys que em compra dibuixos pels 12 nebots que te i cada any fa el mateix regal, m’explica que es professor de la Universitat de Girona, etc…. tenia molta gent fidel a la seva persona i obra, que sobren les paraules. Cadascú ha de fer la seva valoració.

Foto feta per en Lluís Capdevila

Li encantava reviure els personatges quan any rera any acudien de nou a saludar-la i comprar el que fos; també li encantava que els seus companys pintors li compressin obra.

La Naoko quedava admirada de que cada vegada fóssim més família que l’anéssim a saludar i a comprar dibuixos o el que fos. Sempre, al ser jo metge, acavabem parlant de salut, pels diferents dolors que presentava la nostra amiga.

Foto de l’original feta per en Lluís Capdevila i Martin

Dibuix excepcional, propietat del meu fill petit.Tots ens l’haguessim quedat, però el Lluís se’l va quedar sense pensar gens ni mica.

Un terrisser, no sabem si de Verdú o de la Bisbal. Foto de Lluís  Capdevila

No recordo quin Tots Sants va ser, que ens va explicar l’ obra seva de feina molts anys, tot s’ha de dir la vam punxar perquè ens ho expliqués, ens agradava saber coses seves d’anys enrere . Ens va dir que li va fer molta il.lusió fer els dibuixos per il.lustrar L’Antologia Poètica de’n Joan Salvat-Papasseit, a cura de’n Josep Borrell. De la primera edició de l’any 1990. Editorial Barcanova, S.A.

També ens va explicar l’exposició que va fer a Saragossa a la sala Maria Isabel i  a la ciutat de Borja

Sala Vinçon al Passeig de Gràcia

Parlant del Lluís i de la Naoko, fa uns 5 anys a  Girona,  van sortir a parlar de que ella havia exposat a la La Sala Vinçon, amb el títol de Hipermerc´art . En aquells moments en Lluís treballava a Vinçon i quan s’havia de d’organitzar una exposició i participava plenament, fet pel qual coneixia molts artistes.  La Naoko li va encantar el fet.

Allí exposaven molts artistes, i pel preu que posaven,  tothom podia comprar obra i tenir art a casa seva.

Es interessant per què en aquests tarjetons retrobats pel Lluís , son historia pura  de tots aquests pintors, que Vinçon els va brindar una bona oportunista , que el gran públic de Barcelona els pogués  conèixer.

Es emocionant anar recordant i recuperant història de persones,  perquè la història ho recordi y que no si posi la pols al damunt. La Naoko havia sigut una gran experta com a dibuixant, pintora i gravadora.

Tot es poc per , recuperar els  seus inicis com artista i saber quins companys tenia a la Sala Vinçon. Segur que vostès en coneixeran més d’un pintor o escultor d’aquestes llistes.

Tots sabem que la dèria de la Naoko eren els avis, els buscava pel carrer asseguts a un banc prenent el sol,  grups de tertúlia en una plaça, a les tasques , bodegues del barri vell, » baixos fondos «, fins i tot al bar Zuric de Barcelona , com ho afirma el següent tarjetó d’una exposició seva feta al Japó. De totes maneres la pintura es preciosa.

Era molt interessant escoltar al Sr. Erik Rabinat, que la seva família te una parada de llibres antics al mercat de Sant Antoni, com explicava que els diumenges tenien la visita de la Naoko que s’interessava i buscava i comprava contes infantils.

El mercat de Sant Antoni, va ser durant molts anys el seu barri preferit.

No se, si te relació,   amb lo que ella explicava , quan les bodegues van començar a desapareixer al Poble Sec; era per  modernitzar-les ,  per tornar  obrir-les de nou, cosa que havia fet marxar per sempre els jubilats, passavolants i els avis i perdien tot l’encant per la Naoko.

Foto de Lluís Capdevila Martin

Em plau posar-vos, aquesta precioses fotos fetes per en Lluís Capdevila, d’una xocolatada que es fa fer alli, en l’època que s’estava tancant el mercat de Sant Antoni. El mercat i el seu entorn, era un lloc únic i molt entranyable per la Naoko Nakamoto i pel Lluís que hi va viure 10 anys.

Donat,  que les seves amigues s’havien casat  i tenien nens i calia  pintar-los, potser per això li picava la curiositat d’aquest món ple de tendresa, inocencia, curiositat…etc.

Foto feta dee l’original per en Lluís Capdevila

Ho va fer i quines cares tant boniques , oi que els agrada ? A mi moltissim. Ens agradaria saber els noms d’aquests infants, però això es tot un repte, potser si que algun dia ho sabrem. M’agradaria.

Penso que pintar nens es una bona opció. La Naoko després d’anar perdent avis, va trobar aquesta nova faceta, que li va donar molta vida i força, a més ho feia molt  be; una veritable experta en dibuixar la tendresa.

Foto feta per en Lluís Capdevila

Un bon  dia ens va enviar l’anunci de l’exposició que tenia al museo del monestir de Montserrat i que pensava que ens agradaria visitar.

Abadia de Montserrat . Catalunya. Spain. Foto de Lluís Capdevila

N’estava molt orgullosa, em va explicar l’història de com havien arribat la seva obra al Museo  de Montserrat.
El Pare Josep C. Laplana explica que tot va començar en la donació de l’ americà de Saint Louis Mark Moloney de l’any 1988, hi havia algunes obres de Naoko Nakamoto. Moloney va passar uns anys en diferents  ciutats d’ Europa i va comprar obres a diversos artistes contemporanis  amb els quals feia amistat. Abans de retornar al seu pais, el 1988, ho va donar al Museo de Montserrat.
Poc després el P. Laplana es posa en contacte amb Naoko, i es coneixen a Montserrat cap al 1990 aproximadament. Naoko va a Montserrat diverses vegades i dóna més  dibuixos i gravats per al Museo, es veuen de tant en tant i s’escriuen. La Naoko li fa saber sobre les seves exposicions, etc.
L’any 2000 el P. Laplana viatja convidat al Japó amb motiu de l’ exposició Picasso´s World of Children, en que el Museu de Montserrat hi presenta el quadre de Picasso  L’ Escolà (1896). Viatja amb la seva amiga Maite Ocaña, aleshores directora del Museo Picasso de Barcelona, i aprofita l’avinentesa per quedar amb la Naoko. És l´única vegada que es veuen al Japó.
Des d´aleshores  mantenien contacte més o menys habitual.
Van fer un intent  d’exposició individual a Montserrat que no va fructificar.
Sempre , i fins al final,  tal com ho va demostrar en moltes ocasions,  Montserrat ja va formar part de la seva vida.
A l’exposició col.lectiva d’ Obra Gràfica de l’Abadia de Montserrat Art d’ avantguarda i contemporani ( desembre 2009-maig 2010) es van exposar obres  de la Naoko; ella va venir  a veure-la  va estar molt  contenta.

 

尚子は彼女の作品がどうやってモンセラート美術館に辿り着いたかを語る時、とても誇らしげだった。
ジョゼップ・C・ラプラナ神父によると、1988年にセント・ルイスのマーク・モロニ―氏というアメリカ人によって何枚かの芸術作品がモンセラート美術館に寄贈され、その中に尚子の作品が数枚あったことが始まりだったという。モロニ―氏は数年間ヨーロッパの色々な都市に滞在し、様々な現代作家たちと交流を深め、彼らの作品を購入していた。そして、1988年、アメリカへ帰国する前にその作品をモンセラート美術館に寄贈したのである。
その後、ラプラナ神父は尚子と連絡を取り、1990年ごろにモンセラートで二人は知り合う。尚子はそれから何度もモンセラートを訪れ、美術館にデッサンや版画を何枚か寄贈している。そして二人は何度か再会し、その間文通も交わしている。尚子は神父に彼女の展覧会の通知を出したりもしている。
2000年にラプラナ神父は日本で開催される「ピカソ・ワールド・オブ・チルドレン」という展覧会に招待され訪日する。その展覧会にモンセラート美術館所蔵のピカソの»L’escolà (1896年)»という作品が出展されるためだ。神父はその当時のバルセロナピカソ美術館館長でもあり、友人でもあったマイテ・オカーニャと日本を旅する。そして、それを好機に日本で尚子と会う機会を得る。それが日本で二人が会った唯一の機会だった。
それ以降、二人は定期的に交流を交わしている。
モンセラート美術館での尚子の個展を試みるが、それは実らなかった。
このような様々な過程を辿りながら、モンセラートは常に、そして最後まで彼女の人生の一部になっていたのである。
モンセラート修道院の美術作品「アート・アヴァンガルダ・イ・コンテンポラニ―(前衛と現代美術)」(2009年12月から2010年5月)という共同展には尚子の作品が数点展示された。彼女は展覧会を訪れ、とても喜んでいたという。

She felt so proud about it and she told me the story about how her work had arrived to Montserrat Museum.
Father Josep C. Laplana says that everything started when, in 1988, the American Saint Louis Mark Moloney made a donation which included some artwork by Naoko Nakamoto. Moloney spent some years in different European cities and he bought a lot of artwork from different contemporary artists that ended up being his closest friends. Before coming back to his country, in 1988, he decided to donate this artwork to Monstserrat Museum.
Later on, Father Laplana gets in touch with Naoko and they meet in Montserrat in 1990 approximately. Naoko visits Montserrat in different occasions and donates some drawings and engravings to the Museum. From then on, they meet each other from time to time. Naoko always informs him about her exhibitions, etc.
In 2000, Father Laplana travels to Japan because he is invited to attend the exhibitionPicasso’s World of Children, in which Montserrat Museum presents the drawing L’Escolà by Picasso (1896). He travels with his friend Maite Ocaña, the former director of Picasso’s Museum in Barcelona, and they decide to meet Naoko there. That was the only time they saw each other in Japan.
From then on, they decide to stay in touch. They try to do an individual exhibition in Montserrat, but at the end it didn’t work out.  
Montserrat was an important part of her life. In fact, there was a collective exhibition in Abadia de Montserrat, called Art d’avantguarda i contemporani (Avant-guard and Contemporary Art) from December 2009 and May 2010 where some of Naoko’s Artwork were included. She attended the exhibition and seemed pleased and happy. 

Naoko confiava amb els ulls clucs amb el pare Josep C. Laplana, sempre que va parlar amb mí referent al Pare Laplana, ho feia amb molta admiració i respecte. Estava orgullosa d’haver-lo conegut i es considerava amiga seva.

 

Aquí va el llistat d’ artistes de l’exposició :

Al cap d’uns dies ens va arribar una carta des del Japó de la Naoko

Ella ens recordava si havíem anat a Montserrat a visitar l’exposició: Art d’avantguarda i contemporani.  Sincerament no hi havíem pogut anar-hi.

Els entorns de la Muntanya de Montserrat sempre van atreure a la nostra amiga Naoko, enamorada de tanta bellesa. Jo sempre li parlava de les ermites del cim de monestir, com Sant Dimas, Sant Onofre, La Santissima Trinitat, etc. i del monestir de Santa Cecilia, que de jove tantes vegades hi havia anat jo. Li encantava el relat ,de tot aquest món místic dels  ermitans. Ella al Japó va rebre les primeres lliçons d’español de mans d’un sacerdot catòlic, segons em van explicar les seves amigues Yosiko, Miky i Setsetsuko.  Admiració per tot el que rodeja el monestir de Montserrat .

Be,  mirem l’obra de la Naoko per on la mirem, quedem bocabadats de tanta profesionalitat, ella ja dominava la tècnica del gravat  quan va anar al costat del  professor Jordi Catafal i Rull , de l’Escola d’art La Industrial, abans escola d’art i oficis de la Diputació de Barcelona, el professor Catafal li va ensenyar alguna faceta més d’aquest interessant món dels gravats.
Aquí va un bonic, preciós  e interessant gravat fet amb la tècnica de punta seca,  que fa anys que li varem comprar a la Naoko.

Foto de l’original propietat de la nostra familia. Foto de Lluís Capdevila.

titulat : Des del Balcón, 2001, estampa que está publicad en el llibre El Grabado,  de Parramón Ediciones, S.A. en el capítol que va responsabilitzar-se la Naoko Nakamoto » El buril, la punta seca y la manera negra »  . referente a la estampa anterior diu : Punta seca. En esta estampa, los densos negros de las rebabas levantadas por la punta, se ven potenciados por un cepillado previo del papel antes de la estampación.

 

Es molt interessant llegir tot el capítol; ella,  quan parlàvem de gravats li brillaven els ulls. Alhora els valorava molt  i es notava a l’hora de vendre’ls, penso que són els gravats més cars que he comprat .
Un bon dia la Naoko va convidar als meus fills a anar a casa seva , i així veurien com era el seu estudi i taller on feia els gravats; en resum la veurien realitzar un gravat com Déu mana.

Foto de Lluís Capdevila

La veritat es que els meus fills en tenien moltes ganes, dons sempre l’han valorat molt i la consideraven una artista de dalt a baix.

Foto de Lluís Capdevila

Els meus fills , van disfrutar moltissim, es com si s’haguessin colat a les noces del segle. Veure treballar a la Naoko era algo inesperat i que no van perdre detall.

Foto de Lluís Capdevila

Les seves mans no paraven de polir i preparar la planxa per tal de fer el tiratge. Van veure en primera persona de la complexitat del gravat. La Naoko ho feia tot amb molta seguretat, vaja sense dubtes ,
amb la seguretat d’una experta en aquesta matèria.
Després de la seva mort, les seves amigues em van fer a cau d’orella un secret. » La Naoko no portava ningú al seu taller ª, o sigui que els seus fills poden considerar-se molt afortunats per haver compartit amb ella el sake i tots els passos per imprimir una estampa.  Estan molt agraïts i contents.

Tot s’ha de dir ells van aprofitar que la meva dona i jo feiam 25 anys del nostre casament i donat que a tots ens agradaven els gravats,  en volien comprar un i al cap de varies hores de veure treballar a la Nahoko, de parlar llargament, de veure el seu estudi, al final van comprar l’  important gravat que vostès ja han vist anteriorment, gravat molt complicat de fer i que ella n’era una experta. Ja es pot explicar aquest se l´havia guardat per a ella, en cap cas el pensava vendre. Li donem les gràcies.

Foto de l’original de Lluís Capdevila

Tots plegats vam gaudir de mirar i mirar molta obra d’ella, cosa que els meus fills van disfrutar moltissim. La conversa fluïa dolçament, anant d’un tema a l’altre..

Tot un món de sensacions en la seva pintura; es un mai acabar. La Nahoko mai va acabar els projectes, sempre en tenia dotzenes per començar; la creativitat era el seu fort.

Foto de l’Original de Lluís Capdevila

Tots els seus dibuixos son únics e irrepetibles. La seva història es única.
La Naoko  ens explicava que l’any 2004 va estar molt contenta de rebre l’encarreg de fer els dibuixos per la 11ª Temporada de Música i Dansa d’ Andorra la Vella.

 

La veritat es que va ser tot un èxit.
Queda molta història de la vida de l’artista Naoko, i penso com l’Eulàlia Massana,  que ella confiava a cada amic un tros d´ ella mateixa i en cap cas la seva totalitat. Cadascú sap facetes de la seva vida. Ella s’ha endut tot el seu món. La seva obra es immensa, va produir molts gravats, que en cap cas hem pogut veure´ls junts, donç  van ser venuts  i d´això fa molts anys.
No puc deixar de parlar d’aquesta pintora/gravadora/dibuixant que era la Naoko Nakamoto, sense posar-los una gran obra feta últimament i que ella n’estava molt orgullosa.
 Cal dir que surt una Naoko molt jove. Aquesta gran obra va estar exposada en una exposició  d’una galeria del Born, que ara ja no existeix.
El dia que vaig anar a visitar-la a l’ Hospital del Sagrat Cor, estava fent grullas, i me’n va regalar 6, li vaig preguntar com feia aquests diguem ocells tant petits. Em va contestar que amb els dits.. Després em va saber greu haver-li fet aquesta pregunta.

No em vaig atrevir a preguntar que significaven, doncs la Naoko parlava amb dificultat, degut a una candidiasi bucal, amb aftes a sota la llengua i per la resta del vestibul. Vaig demanar a la infermera que el metge s’ho mirés; ho va anotar.
Abans de continuar, vull posar-vos el significat de les grullas: Dono les gracies a la meva jove,  la Maria Angulo que em va explicar el seu significat. El poso perquè es prou important per a la vida de la Naoko i de qualsevol persona japonesa i a partir d’ara mateix també per nosaltres.
La Naoko tot i tenir la boca malament i que les aftes li feien mal, no va parar de somriure i parlar i de donar gracies continuament per la nostra amistat i amb els nens, que vaig veure que els apreciava de debò.

Una historia milenaria

¿Sabías que existe una antigua leyenda en Japón, “Senbazuru”, que dice que a cualquier persona que haga 1.000 grullas de papel le será concedido un deseo?
Ilustración antigua japonesaLas mil grullas de origami (papiroflexia en japonés) se convirtieron en un símbolo de la paz a causa de la historia de Sadako Sasaki (1943-1955), una niña japonesa que deseó curarse de su enfermedad producida por la radiación de la bomba atómica que cayó sobre Hiroshima. Tras el consejo de su amiga Chizuko, y mientras estaba en el hospital, decidió que haría 1.000 grullas de papel. Pensó que su deseo no sólo sería para curarse, sino también para que todo el mundo pudiera vivir en paz y no hubiera más guerras. Sadako no pudo superar su enfermedad y tampoco acabó de hacer todas las grullas (tuvo que detenerse en la 644). Pero Chizuko y muchos otros amigos llegaron a hacer las 1.000 grullas, que de esta forma, se convirtieron en un símbolo de la paz en todo el mundo.

Tradicionalmente, regalar grullas de papel se ha asociado con el hecho de querer desear salud, bienestar, felicidad y prosperidad. Se regalan, entre otros momentos, cuando nace un bebé, cuando una pareja se casa, cuando alguien está enfermo… o bien se pueden regalar a alguien que quieres o que es importante para ti.

Quan em va ensenyar aquests dibuixos ,que ella feia estan al llit, em van agradar tant, que li vaig demanar permís per fotografiar-los, em va dir que sí,només faltaria. Estava contenta, amb el seu somriure ella m’animava a mi ; puc dir que en la resposta al meu correu 10 dies després de Tots Sants contestat per mitjà de la Sra. Yosiko Takase, deia que esperava veurem a Girona la propera fira del dibuix. Cert !!! Sense paraules….

Cal notar que no esta signat per la Naoko

També em va explicar que li desapareixien els dibuixos que tenia, no em va dir si era en el centre sociosanitari de la Zona Franca o al Sagrat Cor i en va treure uns quans de sota els llençols, o sigui que els tenia amagats o com diuen en castella » a buen recaudo «

 

Cal notar que no esta signat per la Naoko

Donada l’experiència que els dibuixos li volaven o s’extraviaven va optar per no firmar-los, o sigui que ni han uns quants no molts en un bloc, que no estan signats. Si mantenen tota la bellesa de la Naoko Nakamoto, en sabia molt.

Cal notar que no esta signat per la Naoko

Si , un tresor tot i estar molt malalta, i amb el handicape de dibuixar estirada al llit, la Naoko dibuixar i mes dibuixar la feia seguir viva, reconeixia que ho necessitava o millor dit era la seva vida.

Cal notar que no esta signat per la Naoko

Un tresor que ella s’ha endut, i ara només podrem gaudir d’aquell somriure permanent en el nostre cor i  de l’obra que cadascú te a casa seva.

Foto de l’original de Lluís Capdevila

Parlant de l’obra feta, cal que façi esment al seu llarg curriculum, com múltiples exposicions individuals d’ençà el 1978, fins ara a tot España i al Japó. Va fer exposicions colectives a España, al Japó, Suiza, USA, Taiwan, Paris, fins l’actualitat. Que dir dels múltiples premis d’ençà 1983 per tot España; rebent l’any 2006 el primer premi de dibuix al Cercle Català  de Madrid. Cal tenir present l’altres colaboracions algunes ja explicades arteriorment i d’altres com a professora del curs » El dibujo y el grabado al natural » . La feina feta, es infinitament més gran, només vull deixar palès una part del seu llarg e interessant  curriculum.

No vull oblidar posar una vista de la seva volguda ciutat de Girona, que com molts sabem, mai va deixar de venir per aquesta diada.

Aquí va un escrit fet pel meu fill  petit Lluís Capdevila el dia de la seva mort.

Ara que és un fet que Naoko Nakamoto ja no està entre nosaltres, cosa que se’m fa molt difícil creure, al no haver-me despedit, crec que d’alguna manera molt directe amb la seva personalitat feia que cada any la família ens reuníssim aquell dia de Tots Sants a Girona, cosa gens fàcil,  era en part, per veure-la, per gaudir de la seva obra, per veure com somreia tan sols en veure’ns com ens anàvem apropant a la seva parada. 

今、中本尚子が我々から逝ってしまった。お別れを言えなかった僕には到底信じられないことだ。彼女の率直な個性が、毎年11月1日の万聖節の日にジローナで開催されるアートフェアーに、簡単にはまとまらない僕たち家族を何らかの形で集まらせていたんだと思う。僕たちは彼女に会うため、彼女の作品を堪能するため、そして、僕たち家族が彼女のセクションに近づいて行くのを見るなり僕たちに送った彼女の笑顔を見るために、毎年ジローナへ通った。

Foto feta per en Lluís Capdevila

 

Si!…crec que  la Naoko Nakamoto ja formava part de la nostra família. Quan ens trobàvem ens posàvem el dia de com havia anat l’any, que si el canell li donava problemes, que si ara pinta molts nens perquè les amigues en tenien, potser algun dels retrats que tenim a casa de nens són de la parella d’amics de la Naoko que ahir vam conèixer en el bar davant del tanatori, qui sap … que si el pis on viu no paren de fer obres, que si el company estava molt malalt… en fi, els darrers anys crec que no van ser gens fàcils per la pobre Naoko però tot i així mai la vaig veure minvar el seu somriure.
そうだ。中本尚子はもう僕たち家族の一員になっていたんだと思う。僕たちは会うとすぐにその一年がどうだったかを語り合った。手首が思うようにいかないとか、彼女の友人たちに子供ができるようになって最近は子供ばっかり描いてるとか、、、もしかしたら僕の家にある何枚かの子供のデッサンは、昨日、葬儀場の前のバルで知り合った尚子の友人夫婦の子供かもしれないな、、、今住んでいるアパートは工事ばかりしているとか、彼女の連れが重い病気だとか、、、とにかく、ここ数年はかわいそうに、尚子にとっては複雑な時期だったろうと思う。にもかかわらず、僕は彼女の笑顔に影が差すのを見たことがなかった。
La Naoko sempre em va transmetre tendresa des del primer dia, crec que disfrutava veien com nosaltres apreciàvem els seus dibuixos i gravats,  com ens barallàvem per qui es quedava quin i al final recompte, la pobre sempre ens va portar molt bé amb nosaltres. 

尚子は初めて会った時からいつも僕に優しくしてくれた。そして、僕たちが彼女のデッサンや版画に見とれているのや、誰がどの作品を買うか口論しているのを見るのを楽しんでいたんだと思う。最後には尚子はいつも僕たちに良くしてくれていた。

 

Just quan ahir em va trucar la seva amiga per dir-me que la Naoko havia mort estava a l’ordenador del menjador de casa i davant de la taula tinc el dibuix del nen en blanc i negre, sempre m’ha captivat aquesta mirada que te el nen del dibuix, mentre la Sra. Yosiko Takase m’ho explicava jo mirava aquest quadre i em queien les llàgrimes, i de sobte vaig apreciar clarament com la mirada d’aquest nen era un autoretrat de la seva pròpia mirada, la de la Naoko transparent, sincera i observadora. 

昨日、尚子が亡くなったと彼女の友人から電話があった時、僕は丁度、家のサロンのパソコンの前にいた。テーブルの前に少年を描いた尚子のデッサンがある。僕はいつもそのデッサンの少年の視線に惹きつけられていた。友人の佳子さんに尚子の死についての説明を聞いている間、僕はそのデッサンを見ていた。僕の頬に涙が流れた。そして突然、その少年の視線は尚子の、彼女自身の視線だということがはっきりと分かった。尚子の透明で率直で人をよく観察していた視線だ。

 

Com que ahir no sabíem si es faria cap tipus de cerimònia, vaig anar a caminar per la Vall de Sant Daniel i quan el camí arriba a dalt de tot del castell de Sant Miquel vaig fer un munt de pedres de gran a petita en mig de la natura, els  bolivians en diuen «apachita» tinc entès que la cultura japonesa dona molt valor a la natura com equilibri de l’ànima, per aquesta raó vaig pensar que seria una bonica forma de fer-li un petit homenatge i recordatori en un lloc molt especial per a mi.
昨日の時点ではまだ尚子の葬式ができるのかどうかわからなかったから、僕はサンダニエルの谷へ散歩に行って、道がサンミゲル城の頂上に達した所にある自然の中に大きい石から小さい石を次々と積んだ。ボリビア人はそれを「アパチータ」と呼ぶ。日本文化にとって自然は精神の調和にとても重要だと聞いている。だから僕の大切な場所で、尚子へのお別れを告げて思い出を残すのは良い考えだと思ったんだ
Monument en honor a la Naoko a la Vall de Sant Daniel, pujant cap els Angels
Curiosament no ha sigut fins a les hores abans de la mort que no vaig coneixer alguna persona més del seu entorn, i els altres en el moment de la cremació, tirar les cendres i en les dos posteriors exposicions preparades per la Sra. Yosiko Takase i el Sr. Jordi Catafal i Rull, primer a la galeria Aqua Fortis i l’altra en L’Escola d’Art La Industrial ; i mesos més tard hem congegut per mitja de The Ladies of Vallbona, una bonica història d’amistat amb el Sr. Joan Agut i Rico, explicada per mitjà de la seva filla Clara Agut Canyameres, més endavant més explicat.

Ella va viure de manera senzilla, humil, plena, gaudint del seu art, de l’amistat del pare Josep C. Laplana  monjo de l’Abadia de Montserrat i que tant orgullosa n´estava ella i de les cares de les persones i de la història que posseïen cadascuna d’ella, dels seus amics, de companys artistes com el pintor Paco Passe Ribas i la seva esposa que es coneixien des de la seva arribada a Barcelona, així com  de la Eulàlia Massana que juntes en plena joventut van compartir tristeses, alegries, angoixes, penes i que les va unir per sempre més, de la Emilia Perucho (escultora),

també molt amiga, la presència del Sr. Emo brocanter, de la noia del Bar  La Principal que es diu Lluna i el seu company Andrea Scafidi, amb una bonica bufanda de colors al coll, de’n Salvador Martinez, de’n Jordi Catafal i  Rull, i el seu amic que l’acompanyava el Sr. Josep Cambras i Riu, excel.lent encuadernador en el seu taller d’encuadernació de llibres,  de la Yosiko Takase i de la millor amiga japonesa de la Naoko la Sra. Setsuko Suzuki (Suzi) i la  japonesa Miki Kawamura la més jove i atenta de tots. De les estones al bar La Principal del c/. Sepulveda 186 cantonada Muntaner, al qual anava a llegir el diari per tal de relaxar-se.i assistia amb gust a les tertulies amb el seu amic Eduardo Margaretto Kohrmann, escriptor i biograf de Franco Battiato, i d’altres persones que no sabem el nom.

La Naoko,  al bar La Principal també va tenir relació amb el poeta cubà José Felix Leon, que durant una temporada va treballar amb ells. La Naoko a la punta de la barra, dibuixaba secrets en una llibreta, llegia diaris, i bebia Rioja. El seu somriure la feia única.

No puc deixar de parlar també d’una de les primeres persones que van fer amistad tant sols arribar a Barcelona es tracta del pintor Paco Passe Ribas, amistad que ha durat fins al final.

La Sra. Yosiko Takase aguanta obert el llibre on Naoko va dibuixar els darrers dibuixos, un un determinat lloc del bloc tots els assistents vam posar-li un escrit intim., em va agradar molt.

Aquesta foto es la del dia de la cerimònia de cremació al cementiri de Montjuïc, un dia radiant i de bon temps.

Com que diumenge dia 27 de desembre es van reunir els amics de sempre, més els que no havien pogut ser el dia de la cremació dons entre tots formem els seus amics aquí a Barcelona , més la Sra. Setsuko Suzuki (Suzi pels amics). També va estar present la Sra. Dolors Duro i el Sr. Mario,  i en Tomàs Vell un amic d’ençà temps passats.

 

Be, segur que ella que no va parar mai de somriure i de riure, li haurà agradat que els seus amics l’hagin acomiadat amb aquest bonic somriure de tots plegats i amb un petit brindis, com poden veure per les ampolles a la foto, per haver-la coneguda i per que descansi en pau. Naoko tots et portarem al cor !.
No puc continuar sense parlar de la interessant exposició que es va realitzar en la Galeria AQUA FORTIS,  del 10 al 24 de febrer de 2016. Exposició organitzada per el professor Jordi Catafall i Rull i la Sra. Yosico Takase i la propia galeria Aqua Fortis. Exposició que era del tot necesaria perquè els amics, clients, enamorats de les arts i públic en general poguessin contemplar l’obra de la gran artista Naoko Nakamoto per última vegada a Barcelona. Els seves estampes com la que estem veien són algo gran i únic, ningú com ella dominava la punta seca.

Aqui va una vista general del dia de la inaguració  a Aqua Fortis.

Aquesta Sra. amb el mocador blau cel es una de les millors amigues de la Naoko es diu Iku Furuyama.

Deixeu-me posar el gran dibuix que estava a la part esquerre de la exposició, on estaven els gravats, aquest diubix va ser cedit per aquests dies per l´ amic de’n  Jordi Catafal,   Sr. Josep Cambras i  Rius.
Es el dibuix més gran que he vist de la Naoko. Es una meravella, hom pot quedar bocabadat una bona estona.

El somriure de la Naoko presideix l’exposició, els ciris continuen el nostre record.

Déu ni do de la gentada que vam arribar a ser, molts amics, encara que per diferents circumstàncies no van poguer venir tots, i molts admiradors de la Naoko, gent enamorada dels seus gravats, i gent que no podia passar per alt acomidar-se de l’artista i persona  que fou important en la seva vida.

D’altres com el meu fill Lluís i van anar un altre dia dels que va durar la exposició.

A tothom que he parlat li ha agradat molt la part dels quadres de color, molt bonics els petits sobre tablex, vaja en general tothom està d’acord que era una artista molt completa.

El Sr. Jordi Catafal explicant a la Sra. Iku Furuyama la exposició.

El dia 26 de febrer de 2016 per la voluntat i el desitg exposat per la Naoko Nakamoto, els ultims dia de seva vida, a la seva gran amiga Sra. Yosiko Takase, que la seva obra fos entregada al pare Josep C. Laplana, pel Museo de Montserrat -Abadia de Montserrat, s’ha complert.

Tota l’obra s’ha entregat a l’equip tecnic del MDM.

Molta emoció i moltes  llàgrimes per part de tots en el moment d’arrencar la furgoneta destí a Montserrat. Ella ja fa dies que descansa en pau i des del cel deu está contenta de veure marxar la seva obra cap el seu estimat Montserrat.
Per desitg de la amiga de la Naoko, Miki Kawamura , li publiquem la seva carta de comiat, plena d’estimació:

La Naoko Nakamoto i la Miki Kawamura passejant pel Vallès i que més avall un pintor a passat a l’oli aquest tranquil passeig.

 

 

 

 

 

 

Abans d’acabar aquesta entranyable història, que per altra banda mai acabarà, vull posar-los l’important curriculum de la Naoko

 

Vull fer esment a un interessant hobby o passatemps de la Naoko, que era llegir mangas.
La foto de les pàgines del manga que els poso, correponen a un de preferit de Naoko i que la seva amiga Miki  Kawamura li va portar expresamente de Japó i que ella no va poguer arribar a llegir-lo…


Compartin un moment especial que es la floració dels ametllers per part de les dos amigues, Naoko Nakamoto i la Miki Kawamura.

Aquesta última foto d’aquest ametller florit, m’uneix molt a la Naoko, Miki, Yosico i Setsuko, perquè aquesta setmana he estat als trossos de casa nostra a Llorenç de Rocafort a l’Urgell i tots els ametllers estan florits, fins i tot he vist al moure una pedra, un ametller que tot just acabava de neixer; aqui el tenen.

Sembla que tots plegats no volguem que s’acavi mai amb la gran història de la nostra estimada Naoko, vull dir que el professor Jordi Catafal i Rull i amb la col.laborcio del Sr ..Ramón Serra i Masansalvador li van preparar una exposició de gravats d’homenatge a la Naoko Nakamoto del 4 al 30 d’abril de 2016; a Escola d’ Art La Industrial al c/. Comte d’ Urgell 187. 08036 Barcelona.

La exposició la presidia una bonica fotografia de la Naoko i sota un interessant escrit del Sr. Ramón Serra Masansalvador i a continuació de’n Jordi Catafal

 

 

EXPOSICIÓ DE GRAVATS

Foto de Masaki Kosakai

Naoko Nakamoto In Memoriam
Del 4 al 30 d’abril de 2016
A l’Escola d’Art La Industrial

NAOKO NAKAMOTO (1953-2015) “In memoriam”

Resulta difícil escriure sobre la Naoko. Resulta difícil pensar que ja no apareixerà qualsevol dia amb el seu somriure mig sorneguer, mig amable. Resulta difícil, i dolorós, pensar que ja no li podré oferir aquell esmorzar promès…però alhora ajuda a recordar-la i reforça la necessitat de retre-li l’homenatge que es mereix. I d’intentar explicar-vos com la recordo als qui no la coneixien per poder apropar-vos millor a aquesta antiga amiga a qui es dedica la present exposició.
Jo la vaig conèixer a l’escola, a l’aula de gravat, i la vaig anar retrobant al llarg dels anys, sempre sorprenent, sempre amb projectes nous. El darrer de què vàrem parlar va ser de la seva tasca com a traductora de haikus. Però sempre incansable observadora de la seva ciutat d’adopció, tot dibuixant una part de la seva realitat i una part dels seus habitants, de nosaltres mateixos i traduint-ho al seu llenguatge artístic tan peculiar. Sembla que visqués a cavall de la ciutat, sempre la ciutat, i el seu propi univers amb ulls sempre encuriosits i que cridaven l’atenció de com els tenia d’oberts.
Sovint havia pensat que la seva obra resultava poc japonesa i més vinculada al món occidental, no puc deixar de pensar en H. Daumier com a referent, però cada cop vaig anar pensant més en una barreja estranya de dues estètiques i, sobretot, en el seu propi món.
Sempre prenent apunts pels carrerons i voltants del Mercat de Sant Antoni i les seves obres plenes d’escenes de bars decrèpits, de vells, de persones desplaçades i alcohòliques però tractades d’una manera molt particular, desplaçades del món que les envolta, o tancades dins del seu propi univers; però mai derrotades, de fet sembla que acceptin el seu destí, la seva pròpia marginalitat, el seu anonimat, resignadament. Possiblement reflex de la pròpia personalitat de la Naoko.
Tot això ens porta a la qüestió d’intentar comprendre, i explicar, quina part de la seva obra és d’origen japonès, occidental i de l’aportació de la seva pròpia personalitat i les seves vivències. Pot ser que la seva peripècia vital ajudi a explicar alguns d’aquests aspectes. Recordo com explicava que se sentia presonera en el Japó dels seus primers anys i com va arribar a Europa a través del Transsiberià des de la seva Osaka nadiua. No sé el motiu pel qual va escollir restar a Barcelona, però hi degué trobar quelcom de proper que la va retenir. Malgrat un cert mal record de les seves vivències i mals records dels seus primers anys al Japó, mai va deixar d’estar en contacte amb els seus amics japonesos, tant amb els japonesos de Barcelona per als qui moltes vegades era un referent, com per als japonesos de pas per la ciutat per als qui feia el paper de traductora i els introduïa a la ciutat.
La seva dedicació i constància era indiscutiblement d’origen japonès, al mateix temps que el perfeccionisme i disciplina de treball, també el caràcter perfeccionista de la seva obra fins a l’extrem però amb un fals aire d’improvisat i inacabat, i aquells mons vaporosos que recreava dins dels quadres i dels seus gravats. La seva concepció de la vida ja em sembla molt més barcelonina, d’un determinat tipus de mentalitat occidental però, sobretot, la seva obra em sembla molt més original, molt més Naoko. Ja us he parlat de la seva estranya relació amb els seus personatges: la gent gran, la gent del carrer (o dels bars) sense més…i més recentment amb els nens, i la seva pròpia personalitat. Tot a la seva obra resulta tan personal que em porta a la pròpia autora. Dins dels seus retrats, sempre les figures, les persones, treu el nas una Naoko que podia aparèixer qualsevol dia amb el seu somriure, mig sorneguer, mig amable, a reclamar el seu esmorzar i ja no apareixerà en persona sinó que traurà el nas dins la seva obra.

Ramon Serra i Masansalvador

NAOKO NAKAMOTO » IN MEMORIAM «
中本尚子 «追悼»
Osaka 1953 – Barcelona 2015
Recordo molt bé la primera vegada que vaig contactar amb l’obra de Naoko Nakamoto, era el 1979 en una sala d’exposicions que l’Editora Nacional tenia al carrer Muntaner de Barcelona. Es tractava d’una sala molt lluminosa, amb parets blanques on destacaven les seves estampes. Abans que res, sorprenia que tant la temàtica com l’execució fossin tan poc orientals; aquella gravadora denotava conèixer molt bé les estampes de Rembrandt, les seves puntes seques brillaven amb llum pròpia i sobretot resultava molt evident que estimava i dominava molt els llenguatges del gravat.
Al cap d’uns anys, un amic comú em va presentar a la Naoko en la inauguració d’una de les seves exposicions i poc després, paradoxalment la vaig tenir d’alumna a l’Escola d’Arts i Oficis de la Diputació de Barcelona, on li vaig ensenyar alguna de les tècniques que ella desconeixia, com ara el gravat al sofre. Va ser en aquest període que vaig poder veure com aquell ser, més aviat menut i de poques paraules, era capaç de generar amb les seves mans unes planxes de coure tan carregades d’energia i alhora de bellesa.
L’any 1988, a proposta meva, va impartir un curs de punta seca i dibuix de model en la V edició de l’Escola d’estiu internacional de gravat de Calella, on va ensenyar a fer allò que ella coneixia tan bé, de tantes vegades que ho havia fet en aquells antres i tuguris on ella se sentia tan ben rebuda, gravar puntes seques directament davant de diferents models.
Sense voler restar importància a la resta de la seva producció pictòrica, dibuixística i d’obra gràfica, on els seus aiguaforts i maneres negres desprenen una gran bellesa, contemplar les seves puntes seques esdevé una emocionant experiència i és que són d’un nivell molt alt. Per aquells que comprenem i sabem de la seva dificultat i les característiques de la seva execució, ens emociona contemplar l’energia que desprenen les seves imatges, no n’hi ha prou amb saber dibuixar, cal viure cada una de les línies gravades i alhora dotar-les d’emoció i en això ella era una mestra. Estic molt convençut que la història li haurà de deixar un espai destacat quan es parli del gravat a Catalunya de finals dels segles XX i principis del XXI. Si no és així, tant se val, ja se sap que la història no sempre és justa.
A finals de 2015 la Naoko ens va deixar, però ens queda la seva meravellosa obra i el record del seu somriure brindant amb una copa de vi.
Jordi Catafal

Tota la colla d’amics, ja esperavem amb il.lusió poguer contemplar els gravats , perdó les Estampes, fetes per la Naoko l’any 1987. Hem de dir que tots vam gaudir de la finura, complexitar, de com podia fer gravats en negatiu i positiu i les zones depenombra que s’hi colava un raig de llum, que il.luminava les cares d’aquella gent dels » baixos fondos. Una perfecció que no ens cansem de mirar i contemplar.

Aqui la gent podriam dir que quasi be tots amics de la Naoko ens van reunir una vegada més per pensar amb ella, parlar d’ella i gaudir de la seva gran obra. Penso que aquesta vegada vam ampliar el grup de gent/amics i coneguts de la Naoko. Fins  i tot també pensem en d’altres que no van poguer venir com la Eulalia Massana, però que la vam tenir present.
Al vol per dir-ho d’alguna manera , van lograr que em permetessin una fotografia per adjuntar aqui, sobre tot d’una persona que va estar present en tots els actes finals al cementiri de Montjuic, però el temps just i quan t’adonaves, que volies parlar amb ell, ja havia desaparegut, home  molt reponssable, parlo de’n Josep Cambras i Rius; aqui va la foto dels dos amics .

Després de disfrutar de l’exposicio, sense pressa, tots ens vam traslladar a una sala d’un hotel aprop del carrer Paris, on tots junts vam poguer parlar, confraternitzar, compartir, fins i tot riure i brindar cadascu amb el que tenia al got,  per la nostra amistad i per la Naoko. Molt agraït per tot i per la feina ben feta per part dels responsables d’ organitzar aquesta important exposició.

Un dia, va venir a l’Escola l’ Art La IndustrialBTV a filmar l’exposició de gravats o estampes de la Naoko Nakamoto, amb la presentació i acompanyament de’n Jordi Catafal durant tota l’estona; dona bo escoltar-lo pel gran coneixament de l’artista.
Just o més o menys pels dies de la inaguració de la present exposicio i per mitja d’ aquest Blog The Ladies of Vallbona, va contactar amb mi una persona que es diu Clara Agut Canyameres, filla de’n Joan Agut i Rico, escriptor important i que va ser amic de la Naoko Nakamoto , la filla explica que el seu pare li havia parlat molt d’ella i que a casa seva te obra de la Naoko penjada. El Sr. Agut feia anys que no veia a la Naoko, però si de tant en tant, s’interesava per ella perquè no en sabia res. El Sr. Agut va morir l’any 2011. Us poso aquest link perquè pogueu entrar i disfrutar de la seva amplia i brillant bibliografia : http://www.lletrescatalanes.cat/ca/index-d-autors/item/agut-rico-joan.

 

La filla m’explica que va cedir el seu llegat a la Biblioteca de Catalunya i li van donar escanejats tots els seus dietaris; diu que  intentarà llegir-ne alguns a veure si troba,  l’època en que eren amics. Explica que sempre li va quedar la curiositat de saber de la Naoko. Estarem molt contents si podem datar quan es van conèixer. Tots els amics són importants.
La Naoko tenia grans amics, cosa que l’honora una vegada més. Ja ho dit i ho torno a dir, que la Naoko amb cada amic compratia pessics diferents de la seva vida. Gràcies Clara Agut per acostar-nos al teu pare.

Foto de l’original de Lluís Capdevila


Agreixo moltissim a la Sra. Yosiko Takase la traducció al japonès de la carta que el Lluís dedica a la Naoko en el dia de la seva mort i de la part importantissima de com comença la relació del pare Josep C. Laplana del monestir de Montserrat i Naoko Nakamoto.
Agraeïxo al meu fill Lluís Capdevila Martin, la qualitat que li ha donat a la presentació en general, però molt més el cuidado que ha tingut amb la fotografia del post.
Gràcies a Maria Angulo Fernandez per la traducció a l’anglès, de la part de coneixença i amistad amb el pare Josep C. Laplana.
Un gran agraïment al Josep Cambras per ensenyar-nos uns treballs finissims de la ornamentació dels lloms de llibres de bibliofils fets per la Naoko Nakamoto.

Aqui poden veure la seva firma de manera ben clara.

Una abraçada d’agraïment a tots els amics i amigues de la Naoko Nakamoto, per tanta tendresa fins el moment present.

Naoko, gràcies per la teva senzillesa, per disfrutar dels amics, de cuidar-los, de disfrutar amb les petites coses, com l’oli d’olives arbequines  dels pobles de la Vall del Corb i gràcies per aquest únic somriure que sempre et va acompanyar.

En honor a la nostra estimada amiga Naoko, poso més informació sobre ella i la seva inmensa obra, deixada per propia voluntad al Museo de Montserrat. El Propileu , ( Fòrum d’informació i de diàleg del Museo de Monserrat), en el numero del mes de juny propassat surt un bonic e interessant article, firmat pel director del Museo de Montserrat, el pare Josep C. Laplana i titulat El llegat de Naoko Nakamoto. Aqui els poso el link del butlleti del museo de Montserrat:

http://www.museudemontserrat.com/docs/el-propileu—18_756_ca.pdf

Una abraçada ben càlida a tothom que consulti el Blog , recordant a la Naoko Nakamoto. Les gràcies més explicites al pare Josep C. Laplana pel gran relat de la Naoko en aquest butlleti: Fòrum d’informació i de diàleg del Museo de Montserrat. 

Ja ens trobem passada la festa de Tots Sants,  tots sabeu que es d’important la Fira del Dibuix a Girona, la nostra amiga Naoko no deixava mai d’anar-hi, alli ensvam coneixer. Enguany per casualitat vam coincidir amb la companyia de la familia de la Sra. Yosiko Takase i tota la familia Capdevila.

Junts vam passejar per tota la Rambla , però especialment cap ell lloc on parava la Naoko, i alli vam poguer coneixer els comanys de parada.

Antoni Giramé de VIC i Josep C. Alonso d’Olot, feia molts anys que es coneixien i l’apreciaven molt. Els va encantar que hi anessim. Gràcies amics.
Tots plegats estavem molt contents de passar aquest matí de fires de Tots Sants junts, i disfrutar d’aquesta ciutat que tant va estimar la Naoko.

Foto de Lluís Capdevila

El dia no podia ser més esplèndid a Girona. Vam estar junts fins cap a les dos, després la resta de la meva familia van haver de marxar , portavem la petita Mar i aquesta havia de dinar i ja havia aguantat molt. Vam dinar i després vam continuar per la plaça del vi on també fa dos anys que no ve el pintor madrileny en Brovia, amic també de la Naoko. Fa dos anys que ja no el trobem.
Fa dos dies que la  gran amiga de la Naoko  L’Emilia Perucho, ha trobat un oli d’una Naoko molt jove, dels primers anys que va arribar d’Osaka, oli pintat pel pintor Tobella l’any 1978.

Gràcies Emilia per donar-nos a coneixer una mica més a la nostra amiga Naoko Nakamoto.
Una abraçada.
Aquest final d’any 2016,  ens han arribat unes boniques i entranyables paraules de la nostra estimadissima amiga Silvia Bermudez, des de Xile, sobre com recorda a la Naoko, que tantes fires va compartir amb ella a Girona. Paraules extretes d’un llarguissim e.mail que cada any ens envia per aquestes dades : 

Tant de bo tornem algun dia a comprar art als carrers de la Fira a Girona. I serà inevitable acordar-nos de Naoko, que tant va omplir els nostres cors i les nostres ànimes curioses i inquietes d’art i cultura amb la seva tan mestra forma, no només de crear meravelles, si no d’arribar a tocar els nostres cors amb el seu somriure i les seves suaus paraules. Un record en la seva memòria que vull compartir amb vosaltres.

Moltes gràcies  Silvia, la teva manera de recordar a la Naoko ens ha arribat al cor i a l’anima a més ho comparteixo totalment.

M’abelleix moltissim feu-se a ma , els cartells de l’exposició que avui dia 9 d’octubre de 2017 s’inagura a Tòkio sobre l’obra de la nostra estimadissima amiga Naoko Nakamoto. La noticia ens la enviada Josiko Takase, olim gran amiga de la Naoko.
Ens alegrem moltissim de tot l’esforç que ha suposat fer aquesta exposicó ,als seus amics del Japó, especialment per la Sra. Suzi.
Una abraçada per tots ells.


L’escrit sobre Naoko es de la seva amiga Suzi Suzuki i les dades biografiques també.


Us poso el link del Museo de Montserrat, on coneixereu una mica més de la història de Naoko Nakamoto, que el pare Josep C. Laplana ja la va publicar en un llarg article en el Propileu nº 18, en el qual no es deixa res, però mai se sap tot. Ara ha sortit plucicat El Propileu nº 21 , on ens parla llargament de Mark Moloney i la seva donació al Museo de Montserrat. La mort inesperada del Sr. Moloney empeny al pare Laplana a explicar-se sobre la seva  relació amb el Sr. Moloney.
Em plau posar-vos un link sobre l’homenatge que a Montserrat li han fet al pare Josep de Calasanç Laplana, després de 40 anys de director del Museo de Montserrat :
http://www.museudemontserrat.com/ca/el-museu/actualitat/4/homenatgealplaplanapels40anysdedirectordelmdm/1096.
També a La Vanguardia d’aquest diumenge dia 7 de setembre, Joan de Sagarra en la seva columna parlava de que es prenia el primer Jameson al bar La Principal i com m’ha recordat a la Naoko que ella també i anava :
«u glisses tes doigts / Par ma chemise entrouverte / Et poses sur ma peau / La paume de ta main…”. Eso cantaba, susurraba yo, el martes, 2 de octubre, al mediodía, en la terraza de La Principal. La Principal es un local, un bar centenario que se halla situado en la esquina de la calle Muntaner con Sepúlveda. Yo suelo sentarme justo en la esquina, frente al inicio de la calle Muntaner, y mientras me tomo mi primer Jameson (7,10 euros), antes de ir a almorzar a la Bodega Sepúlveda de la familia Solà, una de las mejores mesas de la ciudad, me entretengo mirando el segundo piso de la calle Muntaner número 4, concretamente la ventana de la izquierda, con la esperanza de que el amigo Terenci Moix se asome y al verme baje a tomarse una copa conmigo. Pero ya hace algunos años que Terenci no se asoma a la ventana. Entonces, dirijo la mirada hacia el edificio vecino al último domicilio de mi amigo, el que en los años de mi juventud fue el Emporium, una boîte, un cabaret en el que, con apenas veinte años, vi y escuché cantar por primera vez a Charles Trenet, Gilbert Bécaud, Jacques Brel y Charles Arnavour…»
El dia 7 de novembre vaig estar a Montserrat i vaig tenir present a la nostra amiga Naoko Nakamoto i la seva relació per sempre més amb el Museo de Montserrat con guarden tota la seva obra i al pare Josep de Calasanç Laplana el seu director , que ara es cumpleixen 40 anys al front del museo; per aquesta raó penjo el meravellós article que li dedica La Vanguardia el 12 de novembre de 2018, aqui us el poso sencer.
Abans encara una foto molt entranyable de la Naoko dibuixant al natural un músic, cosa que a ella li encantava, aquesta foto me la va passar el pintor de Vic, Antoni Giramé bon amic d’ella.

Interior de l’església d’Espinelves, per la fira de l’Avet

El padre Laplana cumple 40 años al frente del Museu de Montserrat

La Vanguardia, Lunes, noviembre 12º 2018: “El Museu de Montserrat está hecho sólo a base de donaciones”

Josep de C. Laplana, director del Museu de Montserrat

Pocos museos en el mundo tienen un director que haya celebrado 40 años en el cargo. Es el caso de Josep de Calasanç Laplana (Binèfar, 1943), que dirige el Museu de Montserrat desde 1978. Licenciado en Historia del Arte por la UB, es monje benedictino de Montserrat desde 1975 y ha vivido las distintas etapas de un museo que atesora grandes obras de la pintura catalana de los siglos XIX y XX, con algunas piezas excepcionales de Fortuny, Rusiñol, Casas, Dalí y también un Caravaggio.
¿Cómo resumiría esos 40 años al frente del museo?
Creado en 1963, el museo vivió una primera fase de continuidad aletargada, donde prácticamente sólo se atendían visitas, y yo mismo compaginaba el trabajo con la secretaría del abad Cassià Just. Pero en 1982 llega la donación de la colección Josep Sala y me doy cuenta de que lo fuerte del museo pasa a ser la pintura catalana. Fui a pedir consejo a quien había sido mi profesor, Alexandre Cirici Pellicer, y me dijo: ‘Usted es un medievalista y experto en arte antiguo, todo lo que le diga caerá como en un colador, hasta que tenga 10.000 fichas sobre pintura catalana no podremos hablar de tú a tú’. Empecé a hacer fichas, y las tengo aún aquí, pero él se murió antes. También empecé a estudiar a Rusiñol, una personalidad poliédrica y compleja. En los primeras años me ayudó mi amistad con Frederic-Pau Verrié, Joan Ainaud de Lasarte y Jaume Barrachina, entre otros. Y ya más tarde entraron Francesc Fontbona, Daniel Giralt Miracle y José Corredor Matheos en el consejo asesor… Vinieron nuevas donaciones, como caídas del cielo, de Xavier Busquets, y más tarde de Josefina Cusí y otras, y la colección se abrió a la modernidad. La gente no sabe que este es un museo hecho a base de donaciones, no de adquisiciones. El tercer gran paso vino con la ampliación del museo inaugurada en el 2004.
¿Cuáles son las últimas donaciones recibidas?
Cada semana tenemos propuestas de donaciones a las que tenemos que decir que no, también por una cuestión de espacio. Últimamente hemos recibido una obra muy bonita de Josep Obiols, unas de Joan Palà, que ahora están en la exposición de Ràfols Casamada y Maria Girona. Este verano nos llegó de un particular una pila bautismal románica, procedente del Pirineo. La colocaremos en un ábside de la iglesia de Santa Cecilia, pero antes tenemos que reforzar el parquet, debido a su peso. Y también hemos recibido una acuarela de Sean Scully…
Pero esa acuarela es suya, es la que sirvió para la portada del libro en edición única que le regalaron por sus 40 años al frente del museo.
Sí, pero todo lo mío es del museo, yo no tengo nada en propiedad.
Se había anunciado también una obra de Jaume Plensa.
Y es cierto, a principios de mayo, se instalará en el atrio de la basílica una escultura de cuatro metros de alto de Plensa. Es el rostro de una niña realizado con barras de acero, de modo que transparenta. Refleja el rostro de la hija de su fotógrafo y se llama Anna Maria, creo. Simultáneamente habrá una pequeña antológica de los dibujos de Plensa en el museo. De momento la escultura estará allí seis meses y es posible que se quede, pero es difícil que se quede en el atrio. Hay quien dice que no puede estar en la antesala de la iglesia. Hará falta un arsenal de artillería para contrarrestar este tipo de temores. Pero yo soy de los que creen, como decía Juan Pablo II, que la persona humana es la vía para llegar a Dios. Y tiene sentido la presencia de esa niña en la entrada de la iglesia.
¿Alguna otra novedad importante para los próximos meses?
Coincidiendo con una exposición en la Pedrera de Barcelona de la obra de artista norteamericano Bill Viola hemos llegado a un acuerdo con él, más bien con su esposa, porque él está enfermo, para que mientras se celebre podamos tener aquí uno de sus vídeos en un espacio del museo.
Al basarse sobre todo en donaciones, la colección debe de tener algunos vacíos: ¿qué otras obras le gustaría tener?
La pintura romántica de antes de Martí Alsina es más bien pobre. Y de los grandes pintores me gustaría tener dos o tres obras buenas de Tàpies y Miró, ya que tenemos piezas menores. Tampoco tenemos ningún cuadro de Joan Ponç. Y luego hay algún hueco puntual, incluso del noucentisme, no tenemos nada de Aragay. Tampoco de Llorenç Artigas.

NUEVOS PROYECTOS
En el 2019 se podrá ver una estatua de Plensa en el atrio de la basílica y un vídeo de Bill Viola
PENDIENTES DE LAS OBRAS
La ampliación está parada porque no hay ayudas ni del Estado ni de la Generalitat

¿Cuál es el proyecto de futuro del museo?
Tenemos pendiente una ampliación, pero no tenemos recursos. En Montserrat lo que prima es la basílica y la escolanía. El museo va detrás. Se hace lo que se puede. Cuando hubo las inundaciones y se hicieron obras se rehabilitaron espacios situados debajo de las plazas. Son 1.200 metros cuadrados que sólo hace falta pavimentar, iluminar, climatizar y conectar con el museo. Este espacio permitiría ubicar la colección arqueológica, procedente en buena parte de una donación de la antigua Banca Jover, las colecciones de tejidos coptos, las de cultura precolombina, oriental y polinesia.
¿No reciben ayuda pública?
Somos un museo de interés nacional, pero ni el Estado ni la Generalitat nos dan ninguna subvención. Lo que llega es para arreglar tejados y otras cosas del santuario. Ahora tendremos una ayuda de La Caixa para rehabilitar la entrada.
¿Está satisfecho con el numero de visitantes?
Oscilan entre 120.000 y 150.000, pero es poco si comparamos con los 2,2 millones de visitantes anuales en Montserrat. Sólo representa el 6%. El 70-75% de los visitantes del museo son extranjeros. Montserrat sigue siendo la Virgen y la montaña, y se encuentran con la sorpresa del arte.


Una abraçada a tots els seguidors del Blog i els que coneixien i estimaven a la Naoko Nakamoto.

Pep.