PAPA, DISFRUTA DEL CANSAMENT

Ja tornem a ser a casa, s’ha acabat la cinquantadosena peregrinacio de l’Esperança a Lourdes organitzada per l’Hospitalitat de Girona i presidida pel nostre bisbe Dr. Francesc Pardo i Artigas.  Hem tornat amb les piles ben carregades, allí hem viscut, conviscut, compartit amb els malalts, companys brancadiers, infermeres, personal sanitari, mossèns i els inseparables pelegrins, que ells donen molta vida al nostre entorn i ajuden en el que cal, per exemple en formar el cor de  cantors en les funcions religioses, que es de vital importància per la litúrgia i per damunt de tot ens fan companyia , parlen amb els malalts i també amb nosaltres i a poc a poc van forman part de la nostra gran familia. Pelegrins us estimem molt!


Com m’agrada veure a la vora del Gabe amb  el seu soroll/fressa caracteristic/a i la seva velocitat, (perdoneu a l’ Urgell, només tenim El Corb, i ens fa una mica bastant d’enveja), i sense volguer les estones son més plaents;  un malalt i dos pelegrins parlant dolçament, això ens omple de pau, o veure tres brancadiers amb dos malalts en una cafeteria prenent unes cerveses i explicant-se la vida i » miracles «, d’ençà la última vinguda a Lourdes; i també veure un grup important de joves asseguts sota els arbres del Accueil, tocant les  guitarres; o a primera hora del matí passant pels passadissos del Accueil donar-los els bons dies tot cantant, després de la pregaria de les set amb el bisbe i tot el personal de servei; tot ajuda a tenir un gran dia, que només de veure les seves cares, ja ho hauguren. Quan sento tocar les guitarres, sento al nostre estimat amic Cesc Rovira, la l’Enric de las Heras,  la Lali Valdivieso, i tants d’altres que tant em van ajudar a ser feliç. Mil gràcies a tots. La felicitat va començar per quelcom gratuid, amb poca cosa en teniam prou: Una cançó que recordo molt, i d’altres, però en poso un rosset, que cantava molt be, això que mai he sabut cantar:

Paff era un drac màgic
que vivia al fons del mar,
però sol s’avorria molt
i sortia a jugar.

Paff era un drac màgic
que vivia al fons del mar,
però sol s’avorria molt
i sortia a jugar.


Em tornat cap a casa, contents de veure que aquesta gran organització que es l’Hospitalitat de Lourdes de Girona, està alerta o en un  (stant-byte ) constant, per adonar-se sense perdua de temps de lo que el malalt necessita en qualsevol moment, sigui el que sigui. Dona bo, de mirar les cares pels passadissos dels brancadiers i les infermeres, cares alegres, que transmeten  el bon dia que Déu ens do , amb el seu somriure, mirada i manera de caminar; van disposats a tot, ajudar a rentar-se a vestir-se, a posar panyals als qui ho necessiten, a recordar la medicació i donar-la al que no ho controla, deixar mudats amb la seva credencial i el seu fular i la medalla de la diòcesi de Girona, i fins i tot el seu perfum, quan se’n van a esmorzar ja estan guapissims. A Lourdes temps no es igual a temps.


De bon mati, tots em sentit els cants i les paraules del bisbe, que no es deixa racó per adreçar una pregaria i unes paraules d’ànims a , malalts, infermeres, brancadiers, personal sanitari, en fi que a poc a poc ens anem posant al lloc millor per tal de mirar el més petit detall que pugui ajudar als nostres més necessitats. 
Sovint es bo entrar al menjador, perquè allí els trobem a tots i anar saludant als malalts que no havíem vist, per diferents motius : d’Aiguaviva, o de Tortellà, de Lloret, d’Olot, de l’Escala, de Tordera, de la Bisbal, de Biure, de Cornellà del Terri, de Vilademuls,  de Calonge, de Besalú, de Vilabertran, de Salt, Bescanó, d’Anglès, de Torroella de Montgrí, de la Canya, de Medinyà, de Vidreres, etc. El malalt s’emociona quan el saludas i li dius jo vaig estar de metge al seu poble fa molts anys, i això genera empatia i coneguts comuns, encara que allí et digui doctor , donç si que el recordo, però s’ha fet molt gran, valgam Déu te tots els cabells blancs  !! i es cert. També perque no dir-ho al menjador es fan moltes visites, més d’un  et diu: – doctor vol mirar-me els turmells, que penso que estan més inflats que ahir ???? i d’altres que no cal enumerar, la dedicació als altres es continua, així està escrit !
 Ep ! Això de passejar-se pel menjador, ho fa cada brancadier i infermera, parlar sobretot del malalt que tractes o portes, no explicar la nostra vida, pensar sempre que l’important es ell.
Per altra banda es un puntal de la Hospitalitat, acollir al malalt com si fos el mateix Crist !!! com no pot ser d’una altra manera.
Més d’una vegada el malalt m’ha dit , escolti aquestes són les meves vacances i les espero amb molta il.lusió. Aqui a Lourdes visc un trosset de cel a la terra.  Vostès mateixos, sense paraules.


Durant els dies que estem a Lourdes, ens dona temps de parlar molt, amb tothom que estigui allí; tothom te la seva per explicar, que si jo visc en un 6è pis i no tornaré a baixar al carrer fins la propera peregrinació. Un altra dona, si vull venir a Lourdes l’any vinent ja cal que estalvïi, deixaré d’anar a la perruqueria. Jo cuido els meus nets tot i l’edat que tinc, i si Déu vol i la salut m’acompanya tornaré a venir cap a Lourdes, sóc tant feliç aqui !! 
Pocs dies abans de començar la peregrinació vaig telefonar a dos brancadiers veterans, per  tal de saber si ens tornariem a trobar a Lourdes i els dos tot tristos em van comentar, que no vindrien, es trobaven envellits, cansats i cadascú amb la seva malaltia i als dos els feia algo que els companys brancadiers els haguessin de portar en un » xino «, quan ells sempre  (40 anys), havien ajudat en el trasllat, cuidar-los, que vol dir atendrels en el viatge i a Lourdes.
No és la primera vegada, però es repeteix, estimem, però no ens deixem estimar, després de tants anys d’anar a Lourdes, penso que  tots ens hi podem trobar; pot ser no es tant fàcil deixar-se estimar?
Jo,  seguin les instruccions de la nostra cap de l’equip mèdic, vaig acompanyar com a metge als pelegrins des de Girona fins al mateix santuari, de Lourdes,  un viatge molt dolç amb la Montse Agell responsable dels pelegrins. La Montse, si fa molt, dona tota mena d’explicacions, que es farà, activitats propies d’ells, hotels on estan, que poden fer en el temps lliure, en fi la Montse parla amb el cor, un cor que fa molts anys que estima Lourdes els seus pelegrins i els seus malalts. També deixa caure que s’espera d’ells, interessant; de moment comencem el sant Rosari que em convida a dir-lo a mitges; accepto sense pensar-m´ho, vinga i més anant cap a la casa de la Mare, tota pregaria paga la pena. 
Arribats a la missa de presentació a la Marededéu a la gruta, tot resplendeix, a més avui es la solemnitat del naixement de Sant Joan Baptista. Un cop començada la missa, comença a ploure, un xim-xim continu, els cants afloren meravellosament per la nostra coral sota la direcció del Sr. Lagares, que en sap molt i transmet entusiasme, i amb el mestre Cassú al armonium que en sap un niu, per això es considerat un mestre.  


Tot en tot ,estem a la glòria. Els brancadiers e infermeres no deixen de guaitar els malats i la gent jove reparteix, aigua fresca, un te, o bes a saber quina infusió calentona, la qüestió es que els malalts s’hidratin i apaguin la sed, perquè fa molta calor, a pesar de ploure i anar ben ennuvolat.


El bisbe ens emociona sempre que parla de la Marededéu, a més avui s’ha esplaiat amb la grandesa de Joan Baptista : Us ho asseguro : entre els nascuts de dona no hi ha ningú més gran que Joan, però el més petit en el Regne de Déu és més gran que ell…..
Un centurió tenia un servent que estava malalt …….


Arribats a l’hora de la comunió, mossèn Baburés demana quatre laics per donar la comunió als fidels. Aceptem , els quatre i vinga acompanyat d’una » umbrel.la blanca » ens  disposem a donar  » El Cos de Crist «. 


La veritat, erem molts i el bisbe disposava de pocs capellans per donar la comunió. L’endemà diumenge, van arribar tota una colla de mossèns per atendre els sagraments i la pastoral dels malalts.


Acabada la missa el bisbe donà un obsequi a tota la mainada que han vingut a Lourdes per primera vegada, enguany de Banyoles sols han estat trenta o tenta-dos, a més d’altres de les diferents delegacions de Girona. Els regala una medalla seva, que posa » Servir és estimar «. El Bisbe.   No tinc paraules, els joves van estar i encara estan contentissims.


Ep ! el dilluns després de la processó del Santissim, que no vam fer, perquè pensaven que plouria i es va suprimir el recorregut des de la Pradera i només es va fer per dins de la basílica, també ens va regalar la mateixa medalla a tot l’equip mèdic, cosa que ens va fer un gran honor i alhora una gran alegria, no esperàvem tant.

Sempre que podem fem una escapada al bureau de l’Equip Mèdic, per si convé i no deixar sol al company que atend i que fa urgències.  Gairebé sempre mentre hi han activitats, els professionals que solem trobar son el Dr. Turró i també el Dr. en Infermeria i Medicina en Jeroni Jurado d’Olot. En Jordi Turró te la virtut de fer-nos pensar i vinga qualsevol tema es pot exprimir fins a l’infinit i com que aquell dia no hi havia cap urgència ni pacient a qui atendre, i tot estava ordenat, vam sortir a parlar asseguts a l’entrada del bureau, de com havia evolucionat el món des de Galileu Galilei, Copernic, el Renaixement, la Revolució Francesa, la Terra el centre de l’univers, més tard el sol centre de l’ univers, també va sortir en Freud, Sartre, etc, fins a arribar a que l’home es paraula i aquí ja hi vam ser. Jo des de primer curs i tota la carrera que vaig tenir com a company al Dr. Ramón Gefaell (a.c.s.) que era nebot del que en altre temps havia sigut catedràtic d’Estètica de la Universitat de Barcelona, que va presentar la dimissió quan el franquisme va fer fora els catedràtics:  en Garcia Calvo i l’Aranguren, va escriure aquella famosa frasse a la pissarra » Etica sine Estetica, apaga y vamonos «, em va venir com l’anell al dit llegir-los el poema de José Maria Valverde :
Als 17 anys Jose Mª Valverde va escriure  Oración por nosotros los poetas, i diu en nom de tots els poetes  » Tú no nos das el mundo para que lo gocemos/Tú nos lo entregas para que lo hagamos palabra » . Poeta es entonces, el que hace del mundo palabra.

Em lliga perfectament amb el llibre homenatge al pare LLUIS DUCH de Montserrat » EMPARAULAR EL MÓN «.


ORACION POR NOSOTROS LOS POETAS :

Señor, ¿ qué nos darás en premio a los poetas ?

Mira, nada tenemos ni aún nuestra propia vida;

somos los mensajeros de algo que no entendemos,

Nuestro cuerpo lo quema una llama celeste;

si miramos, es sólo para verterlo en voz.


No podemos coger ni la flor de un vallado

para que sea nuestra y nada más que nuestra,

ni tendernos tranquilos en medio de las cosas,

sin pensar, a gozarlas en su presencia sólo.

Nunca sabremos cómo son de verdad las tardes,

libre de nuestra angustia su desnuda belleza;

jamás conoceremos lo que es una mujer
en sus profundos bosques donde hay que entrar callado.
Tú no nos das el mundo para que lo gocemos,
Tú nos lo entregas para que lo hagamos palabra.
Y después que la Tierra tiene voz por nosotros
nos quedamos sin ella, con sólo el alma grande ….

Y ves que por nosotros es sonora la vida.
Igual que por las piedras lo es el cristal del río.
Tú no has hecho tu obra para hundirla en silencio, 
en el silencio huyente de la gente afanosa;
para vivirla sólo, sin pararse a mirarla….
Por eso nos has puesto a un lado del camino
Con el único oficio de gritar asombrados.
En nosotros descansa la prisa de los hombres.
Porque sinó existieramos , , ¿ para que tantas cosas 
Inútiles y bellas como Dios ha creado,
tantos ocasos rojos, y tanto arbol sin fruta,
y tanta flor, y tanto pájaro vagabundo?
Solamente nosotros sentimos tu regalo
y te lo agradecemos en éxtasis de gritos.
Tú, sonries, Señor, sintiéndote pagado
con nuestro aplastamiento de  asombro y maravilla.
Esto que nos exalta sólo puede ser tuyo.
Sólo quien nos ha hecho puede asi desruirnos
en brazos de una llama tan cruel y magnífica.

… Tú que cuidas los pájaros que dicen tu mensaje,
guarda en la muerte nuestros cansados corazones;
dales paz, esa paz que en vida les negaste,
bórrales el doliente pensamiento sin tregua.
Tú nos darás en Ti el Todo que buscamos;
Nos darás a nosotros mismos, pues le tendremos
para nosotros solos, y no para cantarte.
                                        José Maria Valverde.
Be, puc dir que tots vam quedar bocabadats per la lectura d’aquest entranyable poema, segur que a vostès també els agradarà.
Tot seguit ja van anar arribant els malalts i demès personal per a sopar, vam quedar que ens trobarem algun dia per continuar parlant, però en la pau de Lourdes, ens han quedat molts de temes de filosofia al tinter, el Dr. Turró es un lince en aquest camp i el de la ètica i bioètica.

A Lourdes, tots anem carregats amb la motxilla ben plena, em refereixo a les persones, de la familia, coneguts, amics, algun que altre agnòstic que sabent que vinc a Lourdes d’ençà mesos, que em demanen doctor resi per mi a la Marededéu, resi pels dos fills que no tenen feina, resi per la meva soletad, resi perquè no perdi tant depressa la memòria, estic fent un alzheimer, i vet aqui que també els hem d’encomanar a la Verge Maria, resi perquè hi hagin més vocacions sacerdotals. Tot ho faré, falta que la Mare de Déu m’escolti !!


Als qui per la seva absència no ens han demanat res, com els meus pares els dos al cel siguin, els avis d’un costat i d’altre, dels oncles morts en la guerra civil i un mort en un camp de concentració i el gran  cremat a Mauthausen (Gusen), no puc deixar de resar per ells i també pels germans (bellissimes persones) de la meva mare d’Argelaguer, tots (e.p.d.). També reso per grans amics morts en plena juventud com Ramón Xifré, Ramón Bergadà, Dr. Ramón Gefaell  i la seva germana petita Pilar, i mossèn Pere-Lluís, El meu professor de bioquimica el Dr. Enric Concustell, que morí  tragicament d’un accident ferroviari ell i tot la seva familia encara que no em caigués gairé be, penso que en el seu interior no tot eren flors i violes. També del Dr. Suliguer, i per Josep Maria Boix-Masramón en «Zumm «tant anyorat, després de compartir moltes guardies al CAP Banyoles, enamorat de l´Urgell, li encantaven les cabanes dels nostres trossos. També per molts d’altres agnostics, però que van pel món amb bondat y em deixen la llibertat de resar per ells. També d’altres persones dels poblets de la Vall del Terri que no puc rebel.lar
Els amics són com els estels, no sempre els veus però saps que hi són. La vostra vida, de total dedicació als altres , ens honora, com veig també vosaltres amics brancadiers e infermeres, que no pareu, us admiro més encara, perquè em recordeu quan jo venia de brancadier als meus 18 o 19 anys, i admirava a tots els bancadiers grans,  que eren modèlics en apuntar-se a qualsevulla activitat i nosaltres anavem al seu darrera, com per exemple amb en F.X.Durà (a.c.s.), en Josep Santamaria, en Josep Maria Cullell i tant d’altres. Mil gràcies per tant d’exemple.
Alfred de Vigny té uns versos que no els he oblidat mai.

L’homme est un apprenti,            L’home és un aprenent,
la douleur est son maître.            el dolor és el seu mestre.
Et nul ne se connaît.                    I ningú no es coneix

Tant qu’il n’a pas souffert.           fins que no ha sofert.

Al sortir de l’Hotel Florida, veig una imatge auper tendra, el Dr. Jordi Turró , donant conversa molt animadament a una pelegrina/pelegrins que no veiem a la foto , segur que els posa al dia del sentit de Lourdes i d’altres dubtes que poden tenir i ben segur que ho fa en francès perquè ell domina varis idomes, ell disfruta donant consells practics i aclarint dubtes, es un gran humanista, nosaltres en tenim molta sort d’ell; caminar al seu costat es tenir com una assegurança.


Ens acompanya el nostre mossèn de Cornellà del Terri, mossèn Amic, que una setmana abans de marxar, ens fa regalar a tots els inscrits de Banyoles uns rosaris, i una creu. A Lourdes ell s’estava en el nostre hotel i sorpresa el dissabte pel migdia teniam a recepció el Full Parroquial del diumenge, de la nostra diòcesi de Girona. Com ens mima mossèn Amic,!!! tots l’estimem molt i li estem molt agraïts per tot el que fa per nosaltres a Lourdes i a les nostres parròquies del Pla de L’Estany, no se que fariem sense vostè. Ep ! a mossèn Marc Ferré sempre el tenim present en les nostres oracions, ell també es mereix tot.


Tota una delicadesa , molt propi d’ell que sempre es preocupa dels petits detalls que ens ajuden a ser feliços.
Moltes gràcies mossèn !!!!!!!!!

Poso aquesta foto perquè es molt ilustrativa de com es porta la Custòdia sota pali a Lourdes, aquesta foto correspont a l’any passat que portagonitzaven l’Hospitalitat d’Olot.


Una moments de grandesa es anar al darrera del Santissim en la prossessó Eucaristíca des de la Pradera fins a l’interior de la basílica Sant Pio X, un se sent molt petit, anar tanta estona contemplan el Sant dels Sants, i tota la gent que l’adora pel recorregut, de genolls al terra i inclinant el cap quasi fins a tocar el terra, quanta fe un pot veure i  viure. Em fa pensar en la cançó de Moustaki :
» Je ne sais pas où tu commences, tu ne sais pas où je finis » ( no se on comences, no saps on jo acabo ).
A l’arribar a la basílica de Sant Pio X, allí es fa quasi fosc i durant una bona estona s’adora al Santissim, amb la custodia al damunt l’altar, després es canta : Pange, lingua gloriosi corporis mysterium sanguini que pretiosi…..


Aquesta cerimonia em segueix posant la pell de gallina com quan era petit al poble de Llorens de Vallbona quan feia d’escolà, portava l’incenser i agenollats davant de Monument on reposava la custodia, i el poble cantava el  Tantum ergo Sacramentum, veneremur cernui … el mossèn posava tres culleradetes d’incens e incensava la custodia, quan s´acabava es tancava el santissim al sagrari, jo d’amagat ni tirava una cullerada més, perquè m’encantava que tota l’esglesia estigués inundada de perfum i fent quasi una certa boira; coses d’infancia, molt inofensiu,  però que disfrutavem a la nostra manera. Si feies anar més depressa el pendol de l’incenser, mes fum i més perfum. Encara ara, és un plaer entrar en una església romànica o gòtica i que façi olor a incens.
Recordo que el diumenge dia 25 de juny que vam fer la missa internacional. El dia abans al Bureau des Constatations Médicales el Docteur Alessandro de Franciscis, em va encomanar que acompanyés al cos facultatiu (metges, infemeres, dentistes, farmacèutics, etc…) de les peregrinacions de Murcia i de Castellón de la Plana i Opera Romana,  a  «la procession Eucharistique, du podium de la Praire a la Basilique Saint Pie X.» 


Així ho vam fer. A les 16,30 hores vaig començar a saludar al personal sanitari de totes les peregrinacions o sigui donant-los-hi la benvinguda a la processó. Vaig escollir per anar davant , o sigui darrera de la custodia i el pali,  dos metges de Murcia i dos de Castellón de la Plana, no en vaig trobar cap de la Opera Romana.

Només perquè es facin una idea del recorregut del Santissim sota pali, pels carrers i plaçes de Lourdes, fins a arribar a l’entrada de la basílica subterrània, on ja ens esperen tots els malalts d’ambdues pelegrinacions


I després dels cants propis de la litúrgia de la processó Eucaristica, que no paren en tot el recorregut i entre ells es canta en diferents llengües com en francès : C’est Jésus qui nous rassemble… i en español : Jesucristo nos reune, El es nuestro Salvador. Todos juntos como iglésia, somos cuerpo del Señor . Jesucristo nos reune El es nuestro Salvador. i axis caminant i cantant anem acompanyant al Santissim fins el moment de la benedicció dels malalts, que els metges tenim l’honor d’anar darrera seu tota la benedicció com molts , molt be han pogut veure a la foto anterior. La paraula es emocionant compartir la benedicció amb els malalts, va per tots, els que anem al darrera cada vegada que el Sr. Bisbe beneïx nosaltres ens fem el senyal de la creu.
A l´acabar la benedicció els vaig donar les gràcies a tots els metges, inermeres, farmaceutics, dentistes , directius de la seva Hospitalitat i a tot el  personal que ens van acompanyar i tot seguit el President de Murcia em va regalar la seva medalla, cosa que vaig agraïr moltissim.


Tot es molt emotiu, e vist molta gent plorar al darrera del Santissim, ep !! jo també.



Aquesta imatge val més que mil paraules, com poden veure aquestes quatre monges agenollades, veneren a la Marededéu de Lourdes, la distància no hi fa res; vaig quedar admirat de la llarga estona que van estar agenollades al damunt de l’asfalt, resant a la Verge, quanta tendresa i quanta fe !!!! Jo més d’una vegada també m’havia encomanat a la Verge des del mateix lloc, encara que menys estona; els metres no minven la conecció amb la Verge i el seu Fill. 


També et fa pessigolles a l’ànima veure un compay o companya resant o oferint lo millor d’ella a la Verge Coronada i un ram de flors; sense que ells et vegin, et recorda que tu no ho has fet perquè no tens temps o fins i tot a Lourdes vas de bòlit i no costa res, aquests detalls omplen la vida espiritual de cada persona; són aturades necessàries i que t’omplen de pau.
Ara estic anant d’una cosa a l’altra, perquè no m’agrada seguir tot el programa, si moments importants per tots nosaltres, per exemple el dissabte , després de la missa de presentació, vam anar tot el personal sanitari a presentar els nous companys metges, infermers, farmacètica al Dr. Alessandro de Franciscis que el le Médecin Permanent et Président du Bureau des Constatations Médicales i a la Sra. funcionaria que es la que ens inscriu, molt amablement i es ella qui ens recorda quan li debem del curs passat i alhora ens entrega la placa , diferent a cada  » estament » i posteriorment quan tot lliga ens ofereixen un piscolabis amb sucs de fruita de diferentes classes, galetes, cafè o cafè amb llet i el doctor De Franciscis confraternitza amb nosaltres, amb el seu atractiu italià i en francès, cosa que a ell li agrada i a nosaltres pla !

No em direu que els nens de la Farmacèutica Neus Domenech no hi donen un tot molt necessari al volant de tants acadèmics.


 Es tot un Genthelmen. 
Es ell qui cada any ens convida a resar a les 16 hores a la capella de Sant Cosme i Sant Damià i podem dir que acceptem amb tot el cor.
En la seva invitació posa » Venga numeroso «. i començem amb : le signe de la Croix, Mot d’accueil du president, Chant ; C’est jésus qui nous rassemble….
Lecture de l´Évangile, Meditation, Temps de Silence e Prière universelle.

I un any més em tingut la sort que ha sigut el nostre bisbe el Dr. Francesc Pardo qui ha presidit les pregaries i els cants. Ens omple de goig tot el que ens diu als equips sanitaris, en quan a » Servir es estimar «. Després ens fem una foto tots plegats, tots els que hem assistit, siguin d’on siguin, no se el motiu, però enguany només hem sigut el nostre grup.

Al sortir de la pregaria delpersonal sanitari a la sala sant Cosme i Snat Damià, amb el nostre bisbe i el Dr. de Franciscis-


A Lourdes tot passa volant, arribem plens d’alegria i contents de tornar compartir aquests dies a l’Accueil i en els hotels, jo cada any em toca amb la colla de Banyoles, persones alegres, somrients, servicials, ab bon rotllo del matí al vespre, a primera hora ja hi són a qualsevol hora també, a les pregaries de les set també, o sigui que el cansansi el deixen a casa i vinga, avui pot ser un gran dia.
Us confesaré un secret, jo em queixo molt sovint i diumenge dia 25 de juny a part de passar visita als malalts mati i vespre, de les activitats propies del diumenge, i d’acompanyar als sanitaris de Murcia i de Castellon de la Plana durant tota la processó  Eucharistique fins a la basílica subterrània i posterior benedicció amb la Custodia dels malalts, després vaig anar amb els nostres a la processó de les Torxes, fet que m’encanta i això d’anar resant el Rosari en diferents llengues es meravellós, com meravellosses son les cares dels malalts i pelegrins. 
Una cita segura es abans d’anar a dormir visitar a la Marededéu a la gruta, alli quasi a les fosques, diuen una misssa en francès. Allí trobes molts companys que fan el mateix, donar-li les gracies pel dia que s’està acavant. Quan em posava al llit a l’hotel Florida, eren cap a les 12,15 hores, el Dr. Turró dormia com un nen, vaig escriure un mail al meu fill petit, queixant-me del gran cansament i de mal d’esquena degut a l’hernia de L3 i sense tardar em va contestar : Pare, disfruta del cansament !!!!!, sense paraules, ho vaig complir, mai hagués esperat aquest consell. Mil gràcies Lluís.


Quan hi ha complicitat, quan estem en un moment de relax, mantinguent l’alerta per si decàs, podem arribar a parlar de tot, o simplement disfrutar de contemplar la nostra peregrinació i d’altres que no paren de passar. No digueu que tots plegats no fem una cara de pòtols místics que no padem amagar. l’Alex Gironell, en Pep Capdevila , la Mercè Pol i en Josep Maria Pagès. Ben segur que esperavem que anessin arrivan els brancadiers amb els xinos per a la foto oficial de la peregrinació. Dons be, vam arribar a parlar dels curanderos d’Olot sobretot de’n Caseca (e.p.d.) i de la manera de treballa de cadascun d’ells. Jo quan algú hi anava, l’escoltava el que volia dir-me, però no opinava.
Mentre anavem passant els minuts, se’ns va acostar una peregrina i ens va dir que tenir els peus cavus i si això podria tenir relació amb les neurones del cap ? Com que teniam un expert neuroleg vam deixar la iniciativa a ell, però deu ni do del suc que em vam treue. Pensem que algo de profit va treure la bona senyora, de la sabiduria del Dr. Gironell, però no del tot, es cosa dificil, i fer un diagnostic a la plaça de Lourdes, notser requereix algo més de silenci i intimitat.


Qui més qui menys tothom necessita portar aigua de Lourdes pels seus malalts que s’han quedat a casa, parents, coneguts i veïns, que ja l’esperen de totes totes. No us podeu imaginar l’alegria d’una ampolla d’aigua quan entres a una casa.

Aqui, tots estem carregant els autocars amb totes les maletes, cadires i acomiadaments necessaries. Aqui va l’adeu del Dr. Santiago Enrique Carbajo Martinez, que es pediatra de la Diocesi de Murcia, persona molt afable, entranyable i compromesa.
Se que em vaig comiadar de molts pocs companys de professió i de brancadiers e infermeres i molts d’altres. Perdoneu-me de cor. Em sap greu.

Momenets molt entranyables a Fondajau, lligant temes, no pot haver-hi cap error.


De tornada la junta em va donar una bona noticia, podràs tornar fins a  casa amb l’autocar nº 7 amb el Dr. Turró , la Dolors Lleall i Tulsà i en Ramón Bayona; i jo que fins el dia abans estava segur de tornar amb els pelegrins, autocar nº 17 .Un bon regal de tornada.

Son les 7,15 aproximadament del mati, tota la colla, esperant l’autobús per començar la peregrinació.


Al final , vaig fer de cap d’autocar de Banyoles a Cornellà, vaig tornar sans i estalvis a la Laura i a la Margarita Aumatell, varem baixar amb la plataforma, perfectament davant del bar El Capritx. Tots confiem tornar a Lourdes amb l’ajuda de Déu. Llàstima que un autocar dels nostres joves tornés a Banyoles cap a les quatre de la matinada, clar degut a tenir pana.
Com que ja era molt tard, no vaig poguer anar a veure a la meva neta i si ho vaig per l’endemà, l’havia anyorat molt i mira ara la podria abraçar i menjar-me-la a petons i junts disfrutar, per això va volguer baixar a l’hort a veure a l’avi, cosa que agraeixo moltissim. L’hort com poden veure està en bon estat i ha anat creixent, dona bo de veure’l.


Adéu-siau, al setembre ja us explicaré com ha anat l’hort i d’altres històries de la peregrinació.

Pep

Los comentarios están desactivados