Entradas de la categoría: Personatges

Santa Llúcia molt freda a sant Aniol de Finestres

Una setmana de sants, el dilluns passat Sant Damas, sant Pare, fill d’Argelaguer, poble de la nostra mare (acs), ahir la Verge de Guadalupe, avui dia 13 de desembre Santa Llúcia, segons l’adagi , s’allarga el dia : Per Santa Llúcia un pas de pusa.

Tot pujant de Sant Gregori a les 10,30 h. el termòmetre del meu cotxe marcava 3º, sense variar ni a l’arribar al pla de Sant Joan; està fent un dia molt fred, un cel ennuvolat propi del mes en que estem,ens acompanya; la poca gent que he vist a la vora de la carretera a Font Sabeu, Llorà, Sant Martí de Llémena i algun al passar per l’alçada de les escoles de Sant Esteve de Llémena, tots anaven abrigats molt seriosament, amb gambuix i bufanda, el dia pintava dur.

Al passar pel revolt de can Riera, casa natal de la Nati Oliveras, de la Dolors i de la Dolça (epd), m’he aturat a fer una foto, perquè ens fessim una idea de com pintava el dia de la Santa.

Dilluns vinent dia 18, festa de la Marededéu de l’Esperança, o de la Cinta o de la Expectació al part, o de la O, per començar amb aqueixa vocal totes les antífones del Magnificat de les Vespres d’aqueixos dies.

Retaule de Santa Clara de Vic, on apareix la Mare de Déu de l’Esperança acompanyada d’un àngel amb un filacteri que diu que dintre de vuit dies la Marededéu parirà un Infant..

Aqui va la música de les segones vespres » In Festo Expectationis B.M.V. » Del prontuario del Cantollano Gregoriano, de 1799.

Noteu que l’antifona comença amb una O : O Virgo virginum, quó modò ….

Una visió que m’ha tret una vegada més la meva infantesa, i la meva vida ciutadà i de metge de poble, es la visió de sortir fum per les xemeneies començant pel Pla de Sant Joan, Sant Martí, Sant Esteve de Llémena i la pròpia Can Tura, aquest entranyable senyal vol dir que hi ha vida en els masos i cases; la veritat es que feia molt temps que no me’n adonava.

A l’arribar a Can Tura, en Pla, l’escriptor, deia que era una casa de pagès que feia menjars i realment jo la vaig conèixer així amb l’Andreu a vora del foc, amb la seva gota a tranques i a barranques i el tio Miquel atent com un nen a tot el que jo deia.

He anat a abraçar a la Nati i en Pepe, que es com estar a casa, mútuament una gran alegria, dons no ens aviam vist d’abans d’anar jo a Lourdes a finals de juny.

En Pepe intentava mirar-se la pressió arterial, sense resultat, dient-me que ben be no sabia el que li passava a l’aparell. Per sortir de subtes em provat unes quantes piles i cap era aprofitable.

Be, un altre moment serà. En Josep Serra i Plantés, estava a calent al santa-santorum de la casa, o sigui a l’habitació del costat de la cuina i allí reb les visites.

Quan hi era jo ha arribat l’Àngel Grabulosa, que per anys s’havia estat al mas el Castell, l’home te bon aspecte. A l’entrada de la casa que es el bar amb la seva històrica màquina de fer cafè, ja es començava a omplir de clients per resguardar-se del fred i viure la festa, però jo anava per oir la missa del dia de Santa Llúcia, en una paraula per celebrar la festa gran del poble de sant Aniol de Finestres.

La decoració nadalenca d’aquesta farola no desdiu gens amb el cel nuvolós, que augura fred.

Estem en un racó de món amb molta història, des de les Medes, al Santuari de Finestres, Sant Andreu de la Barroca, Sant Miquel de Bustins, Sant Esteve de Llémena, Sant Aniol on estem i d’altres oratoris i esglésies que mai hi he estat, formen un tresor molt valuós que l’alcalde Sr. Francesc Oliveras ho ha posat en un llibre titulat » Masos i Molins e Sant Aniol de Finestres; vida, records i transformació.

» Llibre recomanat per a tot tipus de persones ja fills, nets, o besnéts que fa anys van marxar dels masos i per altres persones dels voltants que estimin aquestes terres plenes de cingles i boscúries que m’esgarrifen , cada vegada que contemplo aquest paisatge o que llegeixo les primeres pàgines del llibre » En Josep de Costabella «, em posen els pels de punta; boscos desconeguts per mi, però estimats;

a la baixa Segarra no en tenim cap de semblant, i tampoc tenim cap cingle; les nostres muntanyes són turons de poca alçada. També son de bon llegir les excurssions escrites en la col.leció Pirineu Català. Guia Itinerari per Cesar August Torras. Volum VI : Comarca d’Olot, per exemple: Itinerari nº 43, Del Santuari de Finestres a l’Estació de les Planes, del Ferro-carril de Gerona a Olot.
Molt interessant, perquè es veuen masos, oratoris, ermites que encara estaven senceres, Any 1918.

Al arribar a peu al poble, que són dos cases i la rectoria, m’he trobat a la família de la Mercè Serra Serinyà antiga pacient meva, persona amb moltes qualitats, entre elles l’haver cuidat a tota la família política i el mosso en Met; totes conegudes per mi, persona molt treballadora i estimada pel poble de Riudellots de la Creu, si podia fer un favor el feia sense més, s’adonava de les necessitats dels veïns.

Mercè Serra , amb la Cecilia, l’Anna i un servidor.

La gent i els feligresos devots de Santa Llúcia, començaven a acostar-se cap a l’esglesia, tot pujant . jo agafat de la ma de la Mercè, així era més segura la pujada, al passar per davant de cal Sastre, vaig recordar molt a en Quim Batlle i la seva dona Conxita (acs) dos bellissimes persones i molt recordades per mi i molta gent degut que tota la vida havien tingut el conegut Hostal de cal Hosta.

Un preciós i gegant grèvol, amb tot el seu esplendor, aquest arbre el va plantar la Conxita, mare de la Salvadora Batlle de cal Hosta, es veu que el lloc li va agradar. Poca gent ha vist grèvols tant grans; jo només conec un de semblant a la porta de Can Tura.

A la plaça de l’església més gent coneguda, de Banyoles, de Les Planes d’Hostòles la Irene , el seu marit, la seva filla Alexandra, gent de Girona, etc,molts eren ex-pacients meus, de la meva època de metge de Les Planes d’Hostòles i Sant Aniol de Finestres, això si quasi tots jubilats, vaja com jo.

Com que feia molt de fred varen anar entrant a dins i un quart d’hora abans de començar la missa ja no s’hi cabia. Els devots de Santa Llúcia no paraven d’encendre espelmes a la santa confiant amb la seva protecció per prevenir i fins i tot per curar les moltes malalties de la vista; molt de respecte, ben mirat la fe mou muntanyes.
Mossèn Enric va començar la missa pròpia del dia , tant pedagògic som sempre.

Mossèn Enric Costa acompanyat d’un diaca

El sermó va ser molt planer, el que va dir ens va interessar a tots, no vaig sentir ni respirar a ningú i em va agradar , ens va dir moltes coses, entre alguna ens va deixar clar que tots hem de tenir una meta, una il.lusió, un convenciment , que ens ajudarà a ser feliços i a fer feliços als altres, un bon desitg i no deixar-nos arrastrar pel que fa la gent, no perdre el temps en coses inútils, que amb el pas dels anys seguiran essent inútils.

Va seguir amb el seu extens sermó i ens va dir que confiem amb els sants, i el que va demanar a Sta. Llúcia que apart de protegir-nos de la ceguera, ens obri molt els ulls del cor, per poguer veure més àmpliament els problemes que pateixen els nostres germans i que hi veiem més enllà del nostre nas. Ho vam entendre tot. Gràcies mossèn !!!

Durant la missa, van portar els cants un grup de dones del poble, que van donar un to més festiu a la missa . Vam passar a besar a la imatge de Sta. Llúcia gloriosa, amb el càntic dels goigs.

D’esquerra a dreta : Maria Cornellà del Correu, Salvadora Coma, Salvadora Batlle de cal Hosta, i la Dolors Oliveras la germana de la Nati de Can Tura.

l final de la missa ens van obsequiar amb dos cançons pròpies del Nadal, ho van fer molt be i van ser llargament aplaudides. Gràcies.
Jo també vaig encendre dos espelmes a la Santa per diferents intencions.
Al sortir de missa, no a sota el porxo, perquè no ploia, sinó al mig de la placeta on el fred es feia sentir, cap problema tothom anava abrigat, vam continuar les salutacions i petons i abraçades amb els amics i coneguts de sempre.

D’esquerra a dreta : L’anna o Nita de Can Sala, la Dolors de Can Tura, un servidor, la Maria de can Font i la seva jove Carme Cortals.

Tot seguit van baixar mes avall de ca l’Hosta on l’Ajuntament tenia el vermut preparat i on venien números, sortejaven un xai, un pernil i una caixa de cava, interessant; tothom amb la il.lusió de tornar cap a casa amb la sort al damunt.

Com molt be poden veure, la gent disfrutant d’un exel.lent vermout, fins i tot amb mol.luscs cuinats a Can Tura, segons informació, amb moltes més tapes i tot servit amb un cava fresquissim, servit pels regidors i alcalde deSant Aniol de Finestres, atents a tot el que podia faltar a la gent. L’altra part de persones estaven molt atentes al sorteix que s’estava fent. Per la roba que porta la gent i aquest cel tant gris, poden endevinar que feia fred oi ? Sí 3ºC

Com que no teníem pressa l’estona del vermut, va continuar amb preguntes sobre com anava la vida de cadascú, que es el que se sol fer quan fa molt que no et veus. Molts fills del poble, que fa anys van marxar es presentaven, dien jo vaig neixer al Salavedra o can Mitjana, jo cal Culubret, etc ; les arrels et lliguen per sempre més . També recordàvem els absents. A sant Aniol, entre la gent gran encara hom pot sentir les velles paraules, ara totalment en desús per la normativa com :

  • ull /uiera/
    ullal /uial/
    ovella /oveia/
    rellotge /reiotge/
    vell /vei/
    abella /abeia/
    vermell /vermei/
    palla /paia/
    gall /gai/
    fulla /fuia/
    al coll /alcoi/
    llavi /iavi/
    lluna /iuna/
    llet /iet/
    medalla /medaia/
    cavall /cavai/
    Al ieisme de la Garrotxa el tinc ficat al cor, era el parlar de la meva mare als seus divuit anys quan va casar-se amb el pare, els dos (e.p.d.).

Parlar amb l’alcalde Francesc Oliveras, sempre es un plaer i un pocura coneixements de totes les barriades i parròquies del municipi, que jo donava per molt petit i em va recordar que quan ell era un noi hi vivien unes 1600 persones, totes les masies estaven habitades i plenes de gent; temps era temps. Aqui estàvem esperant a la resta dels regidors per fer-nos una foto tots junts com a record final de la festa. Tot aquest consistori quan jo era metge del poble eren mainada.

Tot s’ha de dir, estaven recollint i ordenant totes les taules que havien servit pel vermut, i guardar el que no s’havia fet servir i tirar les deixalles.

D’esquerra a dreta : Joan Varderi i Vidal, en Pere Portules de ca l’Oriol, la Salvadora Coma, en Francesc Oliveras, en Josep Maria Triadú i l’Andreu Espígul.

Després de que la foto hagués quedat be, junts vam marxar a dinar a Can Tura. Acompanyats dels mossèns i d’un exel.lent foc, que donava caliu a un dia tant d’hivern com gelat. La companyia sempre necessària i exel.lent per gaudir sense pressa i el menjar pels qui conegueu Can Tura, no cal que us l´expliqui.

Tots teniam records per compartir. Començant per l’alcalde i els regidors vam anar desgranant les millores del poble, camins i esglésies. Tots estaven molt orgullosos de tenir totes les esglésies del municipi restaurades i que dona bo de visitar-les, la Barroca no la coneixeria em va assegurar l’Andreu Espígul, la de sant Esteve que ja la vaig visitar fa exactament un any, ha quedat impressionant, han sortit totes les velles pintures, ( em va agradar quan l’alcade em va dir que la rectoria de Sant Esteve era propietat de l’Ajuntament) , la de Sant Aniol està impecable, un romànic que junt amb l’encens que el mossèn va repartir al voltant de l’altar i que va deixar perfumada tota l’església, els fidels vam viure quelcom sagrat.Romànic tant propi d’aquesta Garrotxa,(el nostre romànic) que dona molta intimitat a la devoció, per la seva poquissima llum.

També vam parlar dels bonics i grandiosos porxos de totes les esglésies de la Vall del Llémena i encara els comunidors de Llorà, de Sant Martí i de Granollers de Rocacorba, i fins i tot sant Gregori en te un.

Tot aquest art sigui el romànic, els comunidors, els oratoris,els porxos els masos i molins i els seus pobles be val passar un dissabte per la Vall del Llémena , els seus habitants són molt hospitalaris i us trauran de qualsevol dubte. Tota la Vall està farçida de camins.
Quan estigueu cansats podeu dinar a Can Tura , restaurant al cap de la Vall.
L’alcalde ens va dir que tenen totes les rutes ben senyalitzades com aquesta que us poso

Vall del Llémena rutes

Be, la sobretaula va ser molt profitosa, interessant i bonica, tots vam poguer dir la nostra sense tocar la política, que ja te mèrit fins i tot vam prendre cafè, però sense la copa i el puro. L’Andreu em va convidar una vegada més a anar al Llapart que tenen una molt bona carretera des de Sant Esteve, encara em sembla impossible, donç jo havia anat a visitar a casa seva per Sant Climent d’Amer.

Abans de deixar-los, estiguin tranquils , en Josep Serra, tenia una pressió arterial aceptable, mentre dinàvem va enviar algún amic a comprar piles a Sant Esteve.

Una vegada més, Bones Festes a tots !, els meus estimats veins de Llorens de Rocafort també.

Ya hace dos mil años de la primera Navidad.
Su promesa de esperanza, nos invita a la bondad y a la plenitud como personas.
Un regalo espiritual que llena de sentido nuestra vida !
Maria de la O, te deseo una feliz fiesta de tu patrona, que hace muy pocos años no conocia.

Que seas muy feliz al lado de las personas queridas. La felicitación Navideña tambien va por ti. Un Abrazo.

Pep

Lampada dels anys de la Gauche Divine

Us vull parlar i alhora fer memòria d'una làmpada que  va dissenyar l'arquitecte José Antonio Coderch de Sentmenat,a finals dels cinquanta més o menys

El que si recordo d' aquells anys si om volia que se'n parlés entre els amics, calia regalar quelcom fet o dissenyat pels arquitectes propers a la Gauche Divine Antoni Bonet i Castellana, Federico Correa, Oscar Tusquets, Oriol Bohigas, Ricard Bofill, Juan Antonio Coderch, etc. ) era molt benvingut, el preu era prohibitiu al menys per a mi, be, tot era car, però sempre hi havia algo assequible a la teva butxaca, encara que fos unes setrilleres,estris casolans diversos o un pòster d'algun edifici del propi Coderch,  com el que es troba a la Barceloneta, o de'n Bofill, Walden 7  a Sant Just  Desvern.

Joan Bosch i Agustí

Penso que qui ens podria aportar molta història d'aquells anys es l'arquitecte Joan Bosch i Agustí, perquè ell si va viure de ple el temps la gent de la Gauche divine i a més era col.lega de tota aquesta colla d'arquitectes.
Només demanar-li i en poques hores ja , m'ha ha evocat molts records guardats a les golfes de la seva memòria; històries sobre companys seus que van dissenyar múltiples objectes i mobles, etc.

Ell ho titula així i m'agrada molt : ...aquells primers "sants" del disseny català que tant veneràvem.

Joan Bosch ha reculat en el temps perquè tots puguem gaudir; ens posa tot per ordre cronològic , diu que són els que més el varen colpir :

En Coderch,  amb el seu famós llum de fusta (DISA) que quan estava encès semblava que el foc brillés a dintre com ho feia dins de la seva primera llar de foc que va nomenar "Capilla", nom ben encertat.

  • En Bonet Castellana, que portava tot el prestigi d'haver treballat amb Le Corbusier. La seva cadira-silló de nom "Butterfly", totalment suggeridor de la seva forma, és d'una versatilitat i comoditat incomparables.

     

  • En Rafael Marquina, creador de la revolucionària setrillera que no goteja ni embruta la peça gràcies al seu broc, clau de la qual rep el nom palíndrom: "Broc corb". Al meu entendre (Joan Bosch) aquest és el millor disseny que ha fabricat Catalunya. Copiat, recopilat i mal copiat en milions de llocs del món. Des dels anys 80 va residir en el Pla de l'Estany.

 

L'André Ricard és un dissenyador més professional i sofisticat que va elaborar multitud de petits objectes quotidians. Va conèixer el Mas Casadevall (Serinyà), i va tenir el detall de dissenyar una gerra perquè la fessin en el Taller de Ceràmica del Mas i la poguessin vendre en la "Botigueta" que tenen tocant a l'aparcament

En Miquel Milá, nebot de qui va encomanar La Pedrera a Gaudí. Van coincidir a l' Escola d'arquitectura. És un veritable mestre del disseny d'aquest país amb aquella làmpada de peu tan ben estudiada, que s'encén i s'apaga estirant el cable i puja i baixa a voluntat amb racionals i senzills mecanismes manuals.

En Joan Bosch va tenir la delicadesa d'ensenyar-me les intal.lacions que formen el Mas Casadevall, acompanyats de la Magali, la seva filla que també ens va fer de guia per diferents dependències del centre. Es un bell racó, rodejat d' un immens camp verd, amb el rerefons de la Marededéu del Món al fons.

Gràcies Joan, no esperava tant, he gaudit i he après molt.

Maig del 68

Jo, recordo moltes vivències d'aquells anys, com el ressò dels  fets del maig del 68 a Paris, que tant s'ha publicat a La Vanguardia aquest passat més de gener i ahir diumenge 4 de febrer per en Joan de Sagarra, els sermons dels diumenges del pare Lluís Llimona o també conegut per "Jordi de Barcelona" als caputxins de Sarrià,eren compromesos i parlava amb molta llibertat d'esperit, les sis hores de cançó a Canet al setembre del setanta-u, el moviment contracultural a Barcelona, liderat entre d'altres per en Salvador Guasch i que en Lluís Carandell en la seva Guia Secreta de Barcelona (1974) , li dedica una gran lloança sobre el " Instituto de Potencial Humano "que va crear al Passeig de Santa Eulàlia 23 de Barcelona, una institució per al desenvolupament de la persona i de la comunitat i molt més que vostès poden llegir, també recordo en Lluís Racionero, en José Antonio de Villena en " La Revolución cultural" (Desafio de una juventud), la teologia de l'alliberament de Gustavo Gutiérrez 1972 Ediciones Sigueme (Salamanca) premi Príncep d'Astúries  (2003)  "opció preferencial pel pobre" i ha dos crits: el del pobre i el de la terra, les comunitats de base,les trobades de joves a Santa Cecília de Montserrat, el servei militar que tants bons amics vaig fer i que encara em duren com en Francesc de Martí fill de Verdú, i en Jaume Culleré de Belianes i d'altres com en Bori de Maldà i l'amic de cala Lliberata de Sant Martí, i com no, " molt lluny de mi ", la Gauche Divine i també aquesta làmpada, que en el seu moment no la podia comprar i no la vaig comprar, perquè no tenia un duro, però si me l'havia mirat i remirat moltes vegades. Després vaig deixar de pensar-hi, perquè a la vida hi havien altres coses i tasques a fer, totes més interessants que aquesta làmpada.

Segur que molts de vostès també la recorden o l'havien comprat.

Han hagut de transcórrer ni més ni menys que quaranta sis anys per tornar a reprendre la memòria i el fil per tornar-hi, perquè la seguim trobant molt bonica, intima, elegant,fins i tot romàntica, etc...

Recordo que a principis del 2014 a Barcelona no es trobava cap lampada com aquesta a la venda ni cap recanvi , aquests estaven exhaurits, possiblement els hereus l'havien deixat de fabricar ?? o sigui desencís , i resignació. Sí, una anècdota curiosa,  em van arribar rumors, de que antigament, els propietaris la feien al propi domicili, o sigui d'una manera molt casolana, vaja mai van necessitar un petit taller per muntar-la , les peces ja arribaven cadascuna del seu origen i tant sols calia muntar-la amb paciència i portar-les a les selectes botigues que la comercialitzaven.
Ràpidament, nosaltres tres, després de les indagacions i de lo poc que teníem, vam quedar que la construiríem des del  " no res " , a base d'enginy i paciència i cercar martingales per assegurar que les peces que faríem, encaixessin i l'estructura fos sòlida i duressin després de tant d'esforç. Vam imitar la làmpada, no per fer negoci, sinó tant sols pel plaer de tenir-la a casa després de tants anys.

Cosa curiosa pel novembre del mateix any Mínim li fa un homenatge titulat L'herència de Coderch .

La Vanguardia vint-i-cinc de novembre del dos mil catorze, dins l'apartat Cultura.

Una vista de l'exposició, amb una reproducció a escala gegant de la llum Disa,
dissenyada per Coderch

Agusti Bosch, el millor ebanista

En fi després de mesos, vam aprofitar una peça d'aquí una d'allà , en total tres peces del total de la làmpada i amb molt d'afecte per part del meu fill i de l'Agustí que es el millor ebenista que he conegut a la meva vida: home humil, senzill,moderat,valent, atrevit, enamorat de la seva feina, meticulós per defecte, pràctic, primmirat,investigador de nous materials, educadissim, empàtic, mai es posa cap mèrit, tinguen-los tots, escolta com a norma, mai te pressa quan te una persona al seu costat, tendre, amb un somriure que no molesta a ningú, orgullós d'haver escollit aquest ofici, que el va aprendre del seu pare i que mai l'ha donat per acabat,guarda molts records, per no dir tots, també molts  materials antics en prestatges des dels seus inicis, cada dia aprèn al nou,mai li han faltat les idees per fer, li agrada contemplar la feina com va avançant, pensa com millorar-la a  cada pas , tot ha de quadrar a casa seva, res a la improvització, poques vegades veu impossibles.

M'encanta la seva contemplació de l'obra acabada.

Seduït pel ciclisme, que el practica d'ençà molts anys.

En Lluís disfrutant de l'enginy de l'Agustí , per equilibrar les rodes de la bici.

Si fa bon temps surt amb una colla d'incondicionals amics i fan sortides llargues com: d'Anglès a Osor amb la furgoneta, després amb la bici cap a Sant Hilari Sacalm, i d'allí set km més fins al Pla de les Arenes i després baixar cap al Coll de Revell, cap Arbúcies, Hostalric, Riudarenes, Anglès i punt final. Durant anys ha fet 600 Km a la setmana, una altra excursió era anar a Sant Pere Pescador, L'Escala, Viladamat (80 km), i després de cada excursió esmorzen i tornen cap a casa reconfortat, relaxats i en pau, tot esperant la propera sortida. Al bon temps acostumen a fer-ho dos cops per setmana.
Però tot s'ha de dir, ell mateix com poden veure en la foto inferior ha dissenyat un estri per equilibrar al màxim les rodes.

Agusti Bosch ha dissenyat un estri per equilibrar al màxim les rodes.

Quan surt de casa, ho fa com un nen petit amb vestit nou o amb sabates noves,  ell te un plus afegit, surt amb la seva bicicleta amb la màxima seguretat, de que la màquina no li fallarà.
Em consta que també supervisa la d'algun company que no sap massa de mecànica, ho he vist ho fa com si fos la seva.
Continuo amb les seves múltiples qualitats : Es meravella de qualsevol moble que cau a les seves mans; quan dic moble, potser una columna tornejada a ma, un faristol, una caixa de fusta de cedre per guardar minerals o estris per anar de pesca, unes portes d'armari de noguer, una caixa de núvia, un cadira,  " enclavillada".

Un cadira, " enclavillada", o sigui feta en clàvies de fusta, s'aguanta anys i més anys i sense cap clau de ferro.........

                                                                                                         Tipus de fusta

Veien el nostre interès pel seu ofici, també ens va parlar dels tipus de fusta que havia treballar en el passat o treballava en el present com:
L' Oburu, fusta tropical d'Àfrica, que creix en llocs molt humits; la feia servir per a fer motllures dels mobles de menjador, les portes, pilastres, o sigui lo que la gent veu al mirar un moble.

El Faig, per fer taules, es treballa molt be, no desgasta les eines.

També feien servir el Castanyer que el compraven a Anglès, però aquest es corca a la perifèria.

Castanea sativa. Castanyer

El Pi de Flandes, es fa servir més en fusteria, però també es corca a les vores.

També ha treballat molt el Cedre, es una fusta perfumada, sobretot fent calaixos i les guies de les taules, aquest no es corca.

En època del seu pare treballaven l'Alzina per algunes peces dels carros.

Les eines del fuster es feien d'alzina.

També és un enamorat de la pesca, els poso una caixa d'estris necessaris per a sortir a qualsevol riu de muntanya o a marina .

Eines per a la pesca amb mosca

Fusters i Ebenistes Vells

T'explica moltes històries de com treballaven els fusters i ebenistes vells, tècniques i maneres de treballar la fusta ja totalment oblidades.

Te molt present una anècdota de jovenet : els ebenistes grans li deien que serrés una fusta, però pel mig de la línia marcada amb el llapis, poca broma, una línia de res, calia que xerrac passés per la mitat, recorda que calia ser un virtuós per exercir aquest bell ofici i la cosa no ha canviat,
Recorda que quan tenia disset anys va anar a treballa a Can Trull a la fàbrica, dins d'aquesta ja hi havia un taller de fusteria, en aquell moment havien a casa del Sr. M. Coromina, el fill de amo; al sortir de can Trull va anar a treballar a una fusteria a Sant Feliu de Guíxols, quedant aquesta gent molt agraïts per la seva finura en acabar les coses, fins i tot l'amo va enviar una carta felicitant als seus pares, de com havia treballat el noi

.L'Agustí recorda que el seu pare al tornar de la guerra va llogar la casa del costat de la Pia Almoina, museo de les pedres fins l'any 1970, tot seguit va fer el taller on estem i posteriorment la casa on viu l'Agustí  i la seva família. Fiu que el seu pare tenia molt bones mans.

D'aquesta en diu TUPI (1966)

Segons l'Agustí aquesta màquina de fer motllures, galses, etc... es una BAUERLE , es tot un tresor, des que la tenen (1966) , mai s'ha espatllat, ni s'ha hagut de fer cap reparació ni rectificació.

Veuen totes aquestes motllures ? Aquestes motllures son de la màquina

Dons segons l'Agustí, n'hi han moltes més en calaixos i penjades a les parets, i valen més les múltiples motllures que la pròpia màquina, que ja es dir.
Coneix qualsevol fusta, per envellida que sigui, sap quina es corca i quina no, quina s'esquerda i quina no, sap quina fusta és suau, sap quina s'endureix dins l'aigua, sap quina traurà xispes a la serra de cinta per la seva duresa, ho sap tot i això m'encanta. Hauriau de passejar per dins el seu taller per a disfrutar, totes les eines funcionen a la perfecció, tot està ben afilat i no hi ha cap màquina espatllada, encara que sigui vella; la majoria tenen molts anys, però n'està molt cofoi, no li fa falta més.
Dins la seva seguretat gaudeix com un nen.

Sancta sanctorum de l'Agustí.

En aquest petit o gran armari, hi guarda tots els estris necessaris per a ser un exel.lent ebenista, no hi falta de res, tot està a punt, les moltes broques que te, foraden amb precisió, no deixa res a l'atzar, no entén el desordre, es una gran qualitat que l'honora, en un ofici tant precís.

l'Agustí.

Mai envia una eina a afilar a fora, ho fa ell, amb tota delicadesa i finura, o sigui que quan necessita una eina, no ha de pensar en fer-li el tall de nou, ja està fet.

Puc dir que  hi ha dedicat la vida, no l'importa repetir alguna peça si no ha sortit be, sempre li he escoltat dir que de casa seva no ha sortit mai res defectuós, el moble porta la seva firma i aquests mobles seus poden figurar en actes notarials, vull dir en testaments, per la seva sobrietat i bellesa, vaja que són mobles per varies vides.

Els seus mobles són per passar de pares a fills i a nets , en te d'escampats per bona part d' Europa, un menjador complet a Moscou, quatre a Alemanya, i fins i tot a alguna república ex-soviètica com Kasachstan que hi va enviar un gran armari tot de fusta massissa , desmuntat i molt ben empaquetat, poca broma ! Està molt cofoi de lo que ha sortit de casa seva.

Estoig de fusta de cedre, fet per l'Agustí, fa molts any , mes de quinze, i a l'obrir-lo encara se sent l'olor de la fusta.

El seu prestigi ha arribat més enllà de la seva comarca i país, Enhorabona Agustí !

Tornant a la làmpada que es el motiu d'aquest post.

Vam tenir sort de les dos peces i una làmina de fusta que en Lluís va poguer comprar a Vinçon, no en quedava cap més ,  amb elles soles no podiam dissenyar la làmpada ni fer-la ( evidentment no disposàvem d'un plànol original ni res que si assemblés ); tot s'ha de dir, vam tenir la sort que una amiga del Lluís va despenjar la seva, del pis dels seus pares, perquè ens poguéssim sortir, entre tot sembla que la podrem fer, si ens en sortim farem quatre làmpades, dos per l'Agustí i dos pel Lluís. Imitant de lo que havia dissenyat l'il.lustre José Antonio Coderch de Sentmenat (1913-1984).

Tot un repte, la cosa anava per llarg i així va ser !! hi vam invertir molts mesos, per això als veurens i no sabiam on demanar les parts de la làmpada, xerràvem de moltes anècdotes mèdiques, o història local, de persones de Cornellà que havien sigut referents en les nostres vides de ciutadans, com per exemple el bon manyar-ferrer de Sords.

Una impressora 3D

Vam haver d'investigar-ho tot, del principi al final, buscar una empresa, que treballés amb una impressora 3D,i enviar-li la " corona circular negra gran i petita " amb els seus pinacles , en Lluís ho va haver de dissenyar les dos peces amb el programa d'autocad", una tasca molt laboriosa i entretinguda , aquesta empresa va ser : MZ3D, de Vergara, impressindible que l'interessat ho enviés  en format autocad; d'això fa quatre anys , deu ni do del preu que van costat les 8 peces grans i les 4 petites.

Tot s'ha de dir a Barcelona l'any 2014 no vam trobar cap làmpada arraconada en algun angle d'alguna botiga, si tres peces  amb aspecte d'envellides a Vinçon, del passeig de Gràcia, com he dit abans; evidentment en Lluís les va comprar, ja teníem quelcom.
De cop calia  buscar per tot el país, una empresa entesa en fusta que"  deixés passar la llum ", segons l'Agustí només podia ser Pi d' Oregó i que fessin làmines ben primes, i que no es trenquessin al tallar-les i al curvar-les,en fi tot un repte.

A més també calia,  buscar una empresa que ens fes els ferros que aguanten la part de plàstic, superior e inferior, on van ancorades les làmines, i també les petites rodones que uneixen els ferros,  tot un handicape .

Una altra que ens pintés de negre aquest petits ferros, perquè no es rovellessin i alhora fessin una mica de goig , ho deixo aquí, no vull que s'espantin.. etc. Tot això abans de començar el treball de camp, llarguissim i carregós i tot plegat per fer màxim quatre làmpades dos per casa i dos per  l' Agustí, tot s'aguantava en el desig, ho podíem considerar una qüestió d'honor per dos homes que havien viscut de lluny o d'aprop els anys de Gauche Divine, en aquells anys seixanta principis del setanta, l'Agustí ja havia vist aquesta làmpada a una botiga de mobles de Banyoles.
Tot el mèrit de remoure aquest record intens sobre aquesta làmpada el dec al meu fill Lluís, que en temps passats m'havia sentit a mi  parlar-ne; dons va ser ell el motor que ens va empènyer a mi i a l'Agustí a esbrinar si es podia fer.

Mentre no arribava el material, anàvem passant les estones, de tertúlia al seu taller, tot veient i valorant mobles ja fets, estil de la Provenza (Montpeller), mobles d'influència italiana, també mobles clàssics massissos, etc.  L'Agustí recorda que amb el seu fill varen anar a unes trenta fires del moble a Milà. També un plaer estar callat al seu costat i veure'l treballar en lo que estava fent en el moment  de la visita. Va ser tot un honor veure'l dissenyar i fer una escala de cargol sencera, se'n ha saber molt perquè al muntar-la tot quadri al milimetre i ajusti a la perfecció. Resultat final una meravella, només ho pot fer un gran ebenista.

Aquesta màquina tenim davant se'n diu fregadora de banda manual; l'Agustí recorda que la primera que va tenir se la va fer ell, les politges eren de fusta cosa mai oïda per mi, sempre les he vist de ferro, la plataforma per pujar i baixar una peça d'un moble es movia a munt o avall amb una manivela; res a veure amb aquesta que veuen tot es elèctric, cosa poc freqüent en ell, va dir-me que encara avui dia hi ha ebenistes que encara no la tenen, no pel preu, sinó que s'ha de tenir el pols i el punt d'apretar molt o poquet i .....si et passes, ja has llepat.

L'Agustí fa com vint-i-cinc anys que em va fer aquest faristol per posar el llibre Goya, Los Agua Fuertes, coneguts amb el nom de Caprichos y nota biográficas del autor,

per M. Seguí y Riera, Barcelona: Centro Editorial Artistico 10, Mendez Nuñez, 10. Any 1884.
Aquí tenim una màquina que l'Agustí l'anomena Copiadora-Fresadora, explica que ha treballat centes d'hores amb ella i mai l'ha deixat penjat.

" Salva la vida d'un cuc, pesca amb Mosca "

Com podeu llegir a la camiseta de l'Agustí que diu: " Salva la vida d'un cuc, pesca amb Mosca ", ell es un gran aficionat a la pesca amb mosca, fa com vint-i-cinc anys que en parlem, i m'ensenya un armari on hi guarda tots els estris per passar un dia al riu, l'equip es completissim, amb tot gaudeix  dels amics

L'Agustí ha dedicat més de 20 anys a la pesca amb mosca, amb el pas dels anys ho va canviar per la bicicleta. La vida obliga a fer aquests canvis.

Com he dit abans, llargs anys ha practicat la pesca amb mosca, cosa que no es fàcil,segons ell es tot un art, requereix gran habilitat i coneixement, de manera que la pesca amb mosca es considera pels seus fanàtics com un " art " o pesca " intel·lectual ". Aquest tipus de pesca és una de les més pures i desafiadores en què peix i home s'enfronten. - perquè hi han tants tipus de mosques a la natura ? No se que contestar !.

Perquè d'un moment a l'altre canvia el vent, o es posa núvol i de cop al damunt de l'aigua apareixen un estol de mosquits de color negre , o més vermellosos, o marronosos i si no canvies la mosca, no pesques res, la truita és intel.ligent.
L'Agustí explica una anècdota ben bonica: hi han pescadors veterans que a l'arribar al riu on van a pescar, caçen una mosca al vol i llavors esculleixen la mosca artificial a posar a la canya, per tal de confondre a les truites. Interessant i molt pràctic, però alhora l'Agustí ens dona uns consells:

Primer cal tenir en compta quin tipus de mosca vola? Si no volen mosques s'ha de posar una mosca fugada ; a l'hivern s'ha de fer servir aquesta mosca fugada.

La ninfa no està formada, mentre no poden volar i s'assequen les ales al damunt de l'aigua, son menjar per les truites.

La mosca adulta pont els ous sobre l'aigua.
També tenim la Mosca de Maig perquè solen sortir al maig. Aquí els poso una bona varietat de mosques, que poden servir per altre tipus de peix.

La mosca formiga a l'estiu.

Quan m'explica tota aquesta varietat considerable de mosques en el nostre entorn, quedo meravellat, perquè un servidor sempre ha estat acostumat a la mosca comú que molts tenim a casa.
Ben mirat , Déu ni do de la quantitat d'estris que estem veien en els diferents departaments de les caixes de l'Agustí, tot això dona entendre de que no es cosa fàcil.

Amb els seus amics anaven a pescar a la Cerdanya, concretament a Bellver de Cerdanya, a Vilallonga, a Setcases, fins i tot a algun tros de riu pujant a Vallter. Quan estava cansat escullia llocs més propers a casa com a Orfes, Vilert i Báscara, també sota el poble de la Cellera de Ter, on el riu és molt ample i hi van molta gent a fer pesca amb mosca.
L'Agusti explica que al Terri hi han carpes, bagres i barbs, curiosament les bagres es pesquen amb mosca.

L'Agusti ens explica que als matins a la taula del menjador de l'hotel els pescadors monten el seu torn fixat a la vora de la taula i allí confeccionen mitja dotzena de mosques una mica variades. Vista la petitesa de les mosques artificials cal fer servir el torn, sinó seria quasi impossible fer-ho tot amb les mans i que quedés ben fort.
Els fils de colors que estem veien dins la caixa, son útils perquè hi han mosques de tots colors i també el cos de la mosca pot ser de varis colors, normalment hi van unes espires de color vermell o d'altres.

L'Agustí també m'ensenya el carret de la canya que es tant bo, que el guarda en un estoig especial: el carret de la pesca de la mosca, el fil es de seda artificial en forma de " Cua de Rata ", vol dir en forma cònica. La Canya de grafit pesa uns 70 grams i al tirar-lo es brinca moltissim.
Una nota que diu molt a favor d'ell i dels seus amics, sempre tornaven el peix al riu !!!

Com a divertimento i ben lligat al que estem parlant, es interessant llegir: Los años Divinos, d'Oriol Regàs , any 2010 Edicions Destino i  " Gauche divine ", amb textos d'Oriol Regàs i Oliva Maria Rubio de l'any 2000, editat per Lunwerg Editores i Ministerio de Educación y Cultura.
Viure al costat d l'Agustí el desig de poguer portar a bon terme tot un somni, no tenia desperdici i de contemplar la seva cara amb aire de disfrutar amb una certa innocència, el que de lluny sabia que ho faria be.
No se com vam derivar altra vegada vers la pesca, la gran afecció de l'Agustí i va volguer ensenyar la canya i el carret.

la làmpada acabada

He començat amb la làmpada acabada perquè vostès se'n facin una idea, als anys setanta a Barcelona era  molt coneguda, des que va sortir, jo als meus 19 anys l'havia vist exposada i a la venda a una botiga de Vinçon del Passeig de Gràcia.

Amb l'homenatge  de Mínim a l'arquitecte, els hereus segur que hauran tornat a posar a la venda aquesta làmpada única des de la meva joventut, ara ja en tinc seixanta-vuit. No em diguin que no es maca ??, però potser que el conjunt sigui estètic, però hauran trobat els mateixos materials ?? Es un pregunta que em faig.

Noteu aquests petits departaments, quadriculats, plens de gom a gom de fustes i fustetes, de motlles i motllures i d'altres peces ben treballades i acabades com algun cim de taula massissa, que algun dia, van servir i potser serviran o no, per a recuperar mobles molt preuats,que fa molts anys es van dissenyar i fer,i deixar de fer, l'Agustí guardava la plantilla que li havia ajudat a tallar la peça i considerava que sempre es bo no perdre el rastre, mai se sap !.

Alhora tenia un petit estoc de cada peça, per poder-la muntar ràpidament si hi havia una altra comanda. Aquest sistema sempre li va donar resultat, encara que ell de manera simpàtica, diu en van sobrar, que hi farem !
El secret està en les altures del taller tal com poden veure,allí s'hi guarda quasi tota l' història de casa seva.

Tot el que pot semblar fàcil, en cap moment ho va ser, no perquè el meu amic Agustí no tingués idees, tot al contrari, la lentitud en part era deguda a que no trobàvem els materials adients  i com que no teniam pressa van optar per esperar i disfrutar de l'espera; i a poc a poc anar gaudint ara projectant com seran les puntes de les làmines de la futura làmpada , etc...

La il.lusió a tres bandes era al màxim, érem com nens petits,  que "voliam i no voliam arribar a final del projecte,o sí " i contruïr les quatre làmpades , això tant petit es va convertit en una odissea, vam tardar mesos en fer-les.
Ara sembla que em trobat una empresa a Igualada que podrà subministra-nos aquest pi americà d'Oregó transparent a la llum; dintre de 4 setmanes ens ho confirmaran, perquè el responsable està de viatge.

El temps anava passant i tot s'ha de dir, l'Agustí te tot el mèrit de cara a que tot arribés a bon port, ell anava pensant amb les tres peces que tenia i les que no tenia i  com es podria fer cadascuna d'elles.

La llarga sabiduria acumulada durant tots els anys de, feta  la seva professió, li van servir de molt.

Va fer la plantilla per a cada fulla de la làmpada.

Explica l'Agusti, que el que més li va costar de la construcció de la làmpada va ser tallar les làmines de fusta, era molt fàcil esquerdar-les o trencar-les.

Tot havia de ser molt precís i això obligava ha pensar com es farien les plantilles per poguer fer i tallar totes les làmines exactes i al mil.limetre; una feinada en fer tant sols les plantilles.

Al ser una làmina tant prima, la por a que s'esquerdessin era constant; com es tallarien ? no teníem motlles o encunys, que posant-los al cim de cada làmina, una premsa les deixés encunyades i les fes totes exactes i sense cap risc d'esquerdes, l'Agustí ho va fer manual.
Tot passant l'estona, i veien treballar a l'Agustí, li vaig preguntar per la màquina que estem veien, és una màquina que es diu màquina d'obrar combinada, pot fer forats, se li pot posar fresses, serres, etc. Actualment no la fa servir i per això hi han records de tota mena deixats al damunt.

Aquesta màquina fa molts anys que està amb ell, segons l'Agustí es un tresor, una filigrana de màquina, es Belga, amb ella ha fet molts peus de taula i també te la particularitat de fer taladres.
També te molt d'apreci a aquesta " Regruesadora " aprima la peça, tot el que tu vols ", la te des de l'any 1960, una gran màquina i que mai s'ha espatllat i funciona com el primer dia.

Encara te una altra màquina que es diu motllurera, que fa els montants de les portes a quatre cares, impressionant.
Tots els fusters i ebenistes que he conegut, a tots els falta alguna falange dels dits de la ma, es propi de l'ofici. Ep ! l'Agustí , després d'una llarga vida d'ebenista, te els dits totalment integres.

Amb l'ajuda de la làmpada que ens van deixar, l'Agustí va anar fent plantilles per poguer fer tots els components de que constava.

M'oblidava un instrument molt necessari per un ebenista que es la serra-cinta, per tallar gran taulons.

Reforç per els extrems de cada làmina .
Be, per sort va arribar el dia que ja totes les peces que havien fet fora del taller havien arribat : les rodones  de plàstic negre i els ferros, tot lo altre de fusta ja estava acabat feia dies, per part de l'Agustí.

Muntar-les va ser tot una festa, clar ho teniam tot. L'Agustí i el Lluís si van posar i vinga a veure si tot encaixava. Sorpresa tot encaixava la mar de be, cap equivocació en els forats de les làmines.

Primer de tot  i obligat era muntar la estructura interior de la làmpada, que aguantaria totes les làmines de fusta.

La primera va encaixar perfectament, de cop va pujar la autoestima dels dos i de retruc la meva, tot lo fet donava profit.

Jo sempre he ajudat a distància, diguem he sigut l'home dels encarrega, d'anar d'aqui cap allà, o sigui d'intendència i gran observador de tota l'història des del principi.

En Lluís també muntava la seva i per la cara veiem que està molt atent i alhora orgullós d'haver arribat a tenir-la.

Ja tenim la làmpada muntada i tots contents i satisfets.

Aquí teniu l'Agustí i en Lluís que des del principi van estar llançats a que la làmpada fos una realitat. Junts vam  acomplir un repte, que després de mesos va ser realitat l'any 2014.

Dono les gràcies a l'Agustí per tota la seva paciència i esforç en portar a terme aquest diguem-ne " somni " " de tres peces "  arribar a fer tota la làmpada, també agraïts a la amiga del Lluís que ens va deixar la seva làmpada, per poguer avançar i prendre mides. Els cos real en hores l'Agustí mai ens l'ha dit, molta generositat per part seva. Cosa que mai li podrem pagar. Mil gràcies i molt més que agraïts.

Diuen que tots els homes som el que som gràcies a l'ajuda dels altres. Tots ens realitzem en la mesura que  els demès són capaços de realitzar-se. Agustí està al teu costat es un aprenentatge continu com a persona i com ebenista, Déu ni do del que em après de tu.

Ben cordialment

Pep.

NAOKO NAKAMOTO «IN MEMORIAM» 中本尚子 «追悼»

Aquest article comença el dia de Tots Sants , dia 1 de novembre de l’any 2001, any que vam començar a anar a Girona a veure els pintors, cosa molt arrelada a casa nostra , d’ençà els anys que vaig tenir un intens contacte amb pintors d’Olot, com en Josep Pujol i Ripoll, l’escultora Rosa Serra, el pintor Xavier Carbonell (e.p.d.), en Joan Granados Llimona, en Clapera Mayà, i d’altres com en Benet Sarsanedas , siguen el metge de les Planes d’Hostoles i Sant Aniol de Finestres, poblacions molt lligades amb Olot per raons de mercat o de relació amb especialistes o amb l´ Hospital de Sant Jaume, etc. Com he dit abans, els nostres fills de molt jovenets que han vist pintors asseguts a casa nostra, raó pel qual van començar a estimar l’art i acompanyar-me aquest dia a la Fira del Dibuix i de la Pintura a Girona.

El primer en acompanyar-me va ser l’ Oriol, el meu fill gran i començat pels brocanters al cul de la lleona i davant de Sant Feliu, avançàvem fins a la Rambla  , i cap a la plaça Catalunya on per art de màgia vam conèixer a la jove pintora japonesa Naoko Nakamoto , simpàtica, amable, cordial, senzilla, riallera, segura desi mateixa, amb l’auto estima alta i després de parlar entre client i client, i d’explicar-nos un tros de la seva història, del salt d’ Osaka a Barcelona per tal d’estudiar art i sortir de l’anonimat i d’una societat una mica tancada i cuidado en bellugar-te sense permís del tutor o mestre.

 

Després d’un parell d’hores entre pitos i flautes, ens vam adonar que era una dona rebel i transgresora e inconformista . Es va fer palès que la seva vida estava plena d’emocions, amb un món interior riquíssim i no ens vam equivocar.
Vam començar per mirar dibuixos de persones i cares a llapis, vostès mateixos, tenia l’ofici ben après.

 

També dibuixos a color, algun guaix, algun oli sobre fusta, com els tres amics. i d’ altres, una curiositat sempre ens va costar decidir-nos el que comprar, perquè practicament  ens  agradava tot i ho haguéssim comprat tot.

El mateix dia , al veure que estava afincada a Barcelona d’ençà l’any 1973 o 74, li vaig proposar inocentment de pintar quelcom de Montserrat, o fer algun gravat  de  la Santa Cova o d’alguna ermita, com va fer al 1800 el jove Alexandre de Laborde.

Ara Montserrat, ja es casa seva

Em va respondre que era amiga del pare Josep C. Laplana, director del Museu de Montserrat (video), això em va sorprendre gratament, perquè jo estimo molt Montserrat des de jovenet. Em va dir que en un viatge al Japó li havia fet de traductora.

La empatia ens va enamorar, només acabats de conèixer. Al mourens per dins la seva immensa obra més enganxats quedavam i tot ho veiem tant ben fet, que semblava que el seu mon artístic era algo tant complet, que la feia única i realment era única.

Els personatges que tant enamoren a Naoko, els ha de buscar en locals en que el temps s’ha aturat i tot es atractiu per Naoko, que passarà tardes senceres observant les seves cares, que cada una porta tot un món ves a saber si de patiment o de soledat  o de fracàs, o d’ èxit, en fi cada cara es un bonic motiu per Naoko, fins i tot les antigues taules de marbre on es prenia un vermout o es jugava al mòmino, o a la manilla.

Abans de continuar vull deixar palès la pàgina d’art de La Vanguardia de l’any 1979, on parla entre d’altres de les tres amigues : la Naoko Nakamoto, l’Emilia Perucho i la Dolors Duro.

Relat de la Maria Angulo

Ella ens va dir que havia passat centes d’hores observant i prenent apunts en barris perifèrics de Barcelona, també li agradava dir » de los bajos fondos «.

foto de l’original per en Lluís Capdevila

Cada historia que ens explicava ens deixava bocabadats, com el fet de volguer vendre la seva obra ella mateixa, i veure i conèixer la cara dels compradors i saber i parlar amb ells com ens va passar a tots nosaltres a mesura que anaven passant els anys;  cada any teniam més ganes d’explicar-nos més vivències de les nostres vides, com vam arribar a que ens agradés l’ art, com vam aconseguir tenir l’obra que tenim, que sempre ens havia agradat aconseguir  l’obra directament a l’artista, i d’aquest fet, poguer conèixer-nos mútuament i tenir una bonica història de la compra de cada oli, dibuix, gravat, etc.

 

Estàvem d’acord, ella li agradava vendre cara a cara la seva obra i nosaltres comprar-la directament a l’artista. Sempre ho hem fet així i sempre ens ha enriquit mútuament, començant pels temps llunyans de quan era metge de Les Planes d’Hostòles i tenia Olot molt aprop i vaig conèixer la pintor Josep Pujol i Ripoll, en Joan Granados Llimona, en Congost, la Rosa Serra, en Rafel Griera, etc. i a Girona al gran pintor Josep Perpiña i Citoler , el qual te una exposició a la Fundació Valvi titulada Exposicions de Maduresa. Perpiñà . COP D’ULL_70.  De’ n Josep guardem una gran amistat. d’ençà uns 30 anys.

Un any, ja van ser tres, i la Naoko, encantada de tenir-nos a la família amb ella, en aquesta festivitat de Tots Sants a la Girona que ella tant estimava i que si trovaba tant a gust i que mai deixava d’assistir. En Lluís cada any li portava una cadira perquè pogués descansar de tant en tant, Donç vinguen  amb tren des de Barcelona, no podia de cap manera portar algo per asseure’s. També li portava un entrepà i dos cerveses. Ella ho agraïa moltissim.

Foto de l’original de casa fetaper lluís Capdevila

Abans he dit que començàvem la diada per la zona de brocanters i llibretes a la Lleona i davant de l’escalinata de Sant Feliu i jo personalment sempre acabava per comprar alguna llibre com el que poden veure al cim de la taula de la Naoko : SANT IGNACI A MONTSERRAT, per Dom Anselm Maria Albareda, l’any 1935, mes tard Cardenal Albareda.

Foto feta per en Lluís Capdevila Martin

Amb el temps amb la Naoko ens vam fer com de família, compartiam alegries, treballs, com era Barcelona als anys setanta en que ella va arribar, de la meva família pagesa a Llorenç de Rocafort , de la collita d’ametlles, de l’ordi i del blat i també la de les olives, li encantava que li parlés de l’Oli Arbequí, de la seva elaboració al molí, de com funcionava la Denominació d’ Origen Les Garrigues;  ens explicava que feia anys que en comprava pels voltants del mercat de Sant Antoni; disfrutava saborejant-lo.

D´ençà llavors sempre més li varem portar cada any, li encantava el sabor i el color com d’or.
Ella si tenia oportunista, ho explicava, que per les seves amanides i el pa amb tomàquet gastava aquest oli extra verge, fins i tot el dia que la vaig anar a visitar a l’Hospital del Sagrat Cor, em va recordar els pa amb tomàquet amb l’oli de les  Garrigues .
Cal dir que després de parlar amb ella anàvem a veure al pintor madrileny Jesús Roman Brovia, que es posava cada any a la part dreta abans d’entrar a la plaça del Vi.

Oli de Jesús Roman Brovia

Era amic de la Naoko que s’havien conegut a Madrid quan la Naoko havia exposat al Circulo Catalan feia uns 30 anys. Curiositats de la vida  i coses del destí enguany cap dels dos va venir a la Fira del dibuix i de la pintura de Girona. Abans d’ahir vigília dels Reis, vaig parlar amb ell, sobre el decés de la Nahoko, estava molt trist, perquè  la Naoko era com un osito de peluche que l’haguessis abraçada tot el dia !! Em va dir que la seva bondat l’impressionava ; em deia que cada any a l´acabar la fira, anava a veure-la i li comprava dos dibuixos. Segons en Brovia, considera a la Nahoko com una clàsica de l’art, que la seva obra era per sempre, mai passaria de moda i que en sabia molt.

A poc a poc ens anava explicant que l’art es com respirar, i que s’inspirava amb els avis , gent jubilada, viatjants, vagabunds que passaven per una bodega al poble Sec i jugaven a cartes o al domino i ella  s’inspirava mirant aquelles cares, que per ella ho eren tot, sobretot història. Prenia apunts i més apunts i entremig prenia alguna cervesa i ho explicava tant dolçament.

Estan amb ella, al seu stand, iniciavem converses, reflexions, explicacions sobre els gravats, perdó les estampes, com diu el professor Jordi Catafal, dibuixos, guaxos, olis, publicacions, edicions, cursos i cursests, estat anímic, preocupacions, etc…. i més temes, que eren del seu interès , agrat i del nostre . T’escoltava amb tota la empatia del món, com si tu haguessis sigut el més important en aquell moment; Ep ! això també ho fan els monjos benedictins de Montserrat .
Aqui va una bonica fotografia de l’Oriol i la Naoko, que dona a la reflexió; de que parlaran ?

Foto de l’original feta per en Lluís Capdevila
ë

El Professor Jordi Catafal, ens va dir que aquesta estampa, feta per la Naoko va guanyar el primer premi del concurs  Nadales de 1987, en l’ Escola d’arts i oficis de la Diputació de Barcelona.
Gairebé tota la seva obra son cares,m’encanta aquesta disposició a dibuixar lo més difícil de la persona , lo mes complicat. Ara recordo que l’any 2008  la Naoko em va regalar un llibret del Primer Simposio Internacional de Arte Contemporáneo, fet  a Torrecilla en Cameros ( La Rioja ) Fundación Beatriz Arbelo:

Ens explicava molt contenta de la bona relació amb el diari regió7 de Manresa, on molt sovint li publicaven entrevistes, o parlaven de la seva obra i els seus famosos gravats, que deixaven bocabadats a la gent de Manresa i enamoraven a tota la nostra família; sempre que teníem ocasió en compràvem.  Estimava Manresa, ella hi havia anat fa molts anys a una fira de pintors i artesans, també va realitzar una exposició de gravats.
També va fer la portada DE LES FESTES DEL BARRI PASSEIG I RODALIES per encàrrec de l’Ajuntament de Manresa.

Amb els anys es van afegir a la diada de Tots Sants de Girona les nostres joves la Marta i la Maria, elles també parlaven llargament amb la Naoko Hakamoto.

Relat de la Maria Angulo

Cada client que li comprava , era motiu d’un record, d’una conversa de l’any passat, que si aquesta parella els dos són mestres, que aquest home fa deu anys que em compra dibuixos pels 12 nebots que te i cada any fa el mateix regal, m’explica que es professor de la Universitat de Girona, etc…. tenia molta gent fidel a la seva persona i obra, que sobren les paraules. Cadascú ha de fer la seva valoració.

Foto feta per en Lluís Capdevila

Li encantava reviure els personatges quan any rera any acudien de nou a saludar-la i comprar el que fos; també li encantava que els seus companys pintors li compressin obra.

La Naoko quedava admirada de que cada vegada fóssim més família que l’anéssim a saludar i a comprar dibuixos o el que fos. Sempre, al ser jo metge, acavabem parlant de salut, pels diferents dolors que presentava la nostra amiga.

Foto de l’original feta per en Lluís Capdevila i Martin

Dibuix excepcional, propietat del meu fill petit.Tots ens l’haguessim quedat, però el Lluís se’l va quedar sense pensar gens ni mica.

Un terrisser, no sabem si de Verdú o de la Bisbal. Foto de Lluís  Capdevila

No recordo quin Tots Sants va ser, que ens va explicar l’ obra seva de feina molts anys, tot s’ha de dir la vam punxar perquè ens ho expliqués, ens agradava saber coses seves d’anys enrere . Ens va dir que li va fer molta il.lusió fer els dibuixos per il.lustrar L’Antologia Poètica de’n Joan Salvat-Papasseit, a cura de’n Josep Borrell. De la primera edició de l’any 1990. Editorial Barcanova, S.A.

També ens va explicar l’exposició que va fer a Saragossa a la sala Maria Isabel i  a la ciutat de Borja

Sala Vinçon al Passeig de Gràcia

Parlant del Lluís i de la Naoko, fa uns 5 anys a  Girona,  van sortir a parlar de que ella havia exposat a la La Sala Vinçon, amb el títol de Hipermerc´art . En aquells moments en Lluís treballava a Vinçon i quan s’havia de d’organitzar una exposició i participava plenament, fet pel qual coneixia molts artistes.  La Naoko li va encantar el fet.

Allí exposaven molts artistes, i pel preu que posaven,  tothom podia comprar obra i tenir art a casa seva.

Es interessant per què en aquests tarjetons retrobats pel Lluís , son historia pura  de tots aquests pintors, que Vinçon els va brindar una bona oportunista , que el gran públic de Barcelona els pogués  conèixer.

Es emocionant anar recordant i recuperant història de persones,  perquè la història ho recordi y que no si posi la pols al damunt. La Naoko havia sigut una gran experta com a dibuixant, pintora i gravadora.

Tot es poc per , recuperar els  seus inicis com artista i saber quins companys tenia a la Sala Vinçon. Segur que vostès en coneixeran més d’un pintor o escultor d’aquestes llistes.

Tots sabem que la dèria de la Naoko eren els avis, els buscava pel carrer asseguts a un banc prenent el sol,  grups de tertúlia en una plaça, a les tasques , bodegues del barri vell, » baixos fondos «, fins i tot al bar Zuric de Barcelona , com ho afirma el següent tarjetó d’una exposició seva feta al Japó. De totes maneres la pintura es preciosa.

Era molt interessant escoltar al Sr. Erik Rabinat, que la seva família te una parada de llibres antics al mercat de Sant Antoni, com explicava que els diumenges tenien la visita de la Naoko que s’interessava i buscava i comprava contes infantils.

El mercat de Sant Antoni, va ser durant molts anys el seu barri preferit.

No se, si te relació,   amb lo que ella explicava , quan les bodegues van començar a desapareixer al Poble Sec; era per  modernitzar-les ,  per tornar  obrir-les de nou, cosa que havia fet marxar per sempre els jubilats, passavolants i els avis i perdien tot l’encant per la Naoko.

Foto de Lluís Capdevila Martin

Em plau posar-vos, aquesta precioses fotos fetes per en Lluís Capdevila, d’una xocolatada que es fa fer alli, en l’època que s’estava tancant el mercat de Sant Antoni. El mercat i el seu entorn, era un lloc únic i molt entranyable per la Naoko Nakamoto i pel Lluís que hi va viure 10 anys.

Donat,  que les seves amigues s’havien casat  i tenien nens i calia  pintar-los, potser per això li picava la curiositat d’aquest món ple de tendresa, inocencia, curiositat…etc.

Foto feta dee l’original per en Lluís Capdevila

Ho va fer i quines cares tant boniques , oi que els agrada ? A mi moltissim. Ens agradaria saber els noms d’aquests infants, però això es tot un repte, potser si que algun dia ho sabrem. M’agradaria.

Penso que pintar nens es una bona opció. La Naoko després d’anar perdent avis, va trobar aquesta nova faceta, que li va donar molta vida i força, a més ho feia molt  be; una veritable experta en dibuixar la tendresa.

Foto feta per en Lluís Capdevila

Un bon  dia ens va enviar l’anunci de l’exposició que tenia al museo del monestir de Montserrat i que pensava que ens agradaria visitar.

Abadia de Montserrat . Catalunya. Spain. Foto de Lluís Capdevila

N’estava molt orgullosa, em va explicar l’història de com havien arribat la seva obra al Museo  de Montserrat.
El Pare Josep C. Laplana explica que tot va començar en la donació de l’ americà de Saint Louis Mark Moloney de l’any 1988, hi havia algunes obres de Naoko Nakamoto. Moloney va passar uns anys en diferents  ciutats d’ Europa i va comprar obres a diversos artistes contemporanis  amb els quals feia amistat. Abans de retornar al seu pais, el 1988, ho va donar al Museo de Montserrat.
Poc després el P. Laplana es posa en contacte amb Naoko, i es coneixen a Montserrat cap al 1990 aproximadament. Naoko va a Montserrat diverses vegades i dóna més  dibuixos i gravats per al Museo, es veuen de tant en tant i s’escriuen. La Naoko li fa saber sobre les seves exposicions, etc.
L’any 2000 el P. Laplana viatja convidat al Japó amb motiu de l’ exposició Picasso´s World of Children, en que el Museu de Montserrat hi presenta el quadre de Picasso  L’ Escolà (1896). Viatja amb la seva amiga Maite Ocaña, aleshores directora del Museo Picasso de Barcelona, i aprofita l’avinentesa per quedar amb la Naoko. És l´única vegada que es veuen al Japó.
Des d´aleshores  mantenien contacte més o menys habitual.
Van fer un intent  d’exposició individual a Montserrat que no va fructificar.
Sempre , i fins al final,  tal com ho va demostrar en moltes ocasions,  Montserrat ja va formar part de la seva vida.
A l’exposició col.lectiva d’ Obra Gràfica de l’Abadia de Montserrat Art d’ avantguarda i contemporani ( desembre 2009-maig 2010) es van exposar obres  de la Naoko; ella va venir  a veure-la  va estar molt  contenta.

 

尚子は彼女の作品がどうやってモンセラート美術館に辿り着いたかを語る時、とても誇らしげだった。
ジョゼップ・C・ラプラナ神父によると、1988年にセント・ルイスのマーク・モロニ―氏というアメリカ人によって何枚かの芸術作品がモンセラート美術館に寄贈され、その中に尚子の作品が数枚あったことが始まりだったという。モロニ―氏は数年間ヨーロッパの色々な都市に滞在し、様々な現代作家たちと交流を深め、彼らの作品を購入していた。そして、1988年、アメリカへ帰国する前にその作品をモンセラート美術館に寄贈したのである。
その後、ラプラナ神父は尚子と連絡を取り、1990年ごろにモンセラートで二人は知り合う。尚子はそれから何度もモンセラートを訪れ、美術館にデッサンや版画を何枚か寄贈している。そして二人は何度か再会し、その間文通も交わしている。尚子は神父に彼女の展覧会の通知を出したりもしている。
2000年にラプラナ神父は日本で開催される「ピカソ・ワールド・オブ・チルドレン」という展覧会に招待され訪日する。その展覧会にモンセラート美術館所蔵のピカソの»L’escolà (1896年)»という作品が出展されるためだ。神父はその当時のバルセロナピカソ美術館館長でもあり、友人でもあったマイテ・オカーニャと日本を旅する。そして、それを好機に日本で尚子と会う機会を得る。それが日本で二人が会った唯一の機会だった。
それ以降、二人は定期的に交流を交わしている。
モンセラート美術館での尚子の個展を試みるが、それは実らなかった。
このような様々な過程を辿りながら、モンセラートは常に、そして最後まで彼女の人生の一部になっていたのである。
モンセラート修道院の美術作品「アート・アヴァンガルダ・イ・コンテンポラニ―(前衛と現代美術)」(2009年12月から2010年5月)という共同展には尚子の作品が数点展示された。彼女は展覧会を訪れ、とても喜んでいたという。

She felt so proud about it and she told me the story about how her work had arrived to Montserrat Museum.
Father Josep C. Laplana says that everything started when, in 1988, the American Saint Louis Mark Moloney made a donation which included some artwork by Naoko Nakamoto. Moloney spent some years in different European cities and he bought a lot of artwork from different contemporary artists that ended up being his closest friends. Before coming back to his country, in 1988, he decided to donate this artwork to Monstserrat Museum.
Later on, Father Laplana gets in touch with Naoko and they meet in Montserrat in 1990 approximately. Naoko visits Montserrat in different occasions and donates some drawings and engravings to the Museum. From then on, they meet each other from time to time. Naoko always informs him about her exhibitions, etc.
In 2000, Father Laplana travels to Japan because he is invited to attend the exhibitionPicasso’s World of Children, in which Montserrat Museum presents the drawing L’Escolà by Picasso (1896). He travels with his friend Maite Ocaña, the former director of Picasso’s Museum in Barcelona, and they decide to meet Naoko there. That was the only time they saw each other in Japan.
From then on, they decide to stay in touch. They try to do an individual exhibition in Montserrat, but at the end it didn’t work out.  
Montserrat was an important part of her life. In fact, there was a collective exhibition in Abadia de Montserrat, called Art d’avantguarda i contemporani (Avant-guard and Contemporary Art) from December 2009 and May 2010 where some of Naoko’s Artwork were included. She attended the exhibition and seemed pleased and happy. 

Naoko confiava amb els ulls clucs amb el pare Josep C. Laplana, sempre que va parlar amb mí referent al Pare Laplana, ho feia amb molta admiració i respecte. Estava orgullosa d’haver-lo conegut i es considerava amiga seva.

 

Aquí va el llistat d’ artistes de l’exposició :

Al cap d’uns dies ens va arribar una carta des del Japó de la Naoko

Ella ens recordava si havíem anat a Montserrat a visitar l’exposició: Art d’avantguarda i contemporani.  Sincerament no hi havíem pogut anar-hi.

Els entorns de la Muntanya de Montserrat sempre van atreure a la nostra amiga Naoko, enamorada de tanta bellesa. Jo sempre li parlava de les ermites del cim de monestir, com Sant Dimas, Sant Onofre, La Santissima Trinitat, etc. i del monestir de Santa Cecilia, que de jove tantes vegades hi havia anat jo. Li encantava el relat ,de tot aquest món místic dels  ermitans. Ella al Japó va rebre les primeres lliçons d’español de mans d’un sacerdot catòlic, segons em van explicar les seves amigues Yosiko, Miky i Setsetsuko.  Admiració per tot el que rodeja el monestir de Montserrat .

Be,  mirem l’obra de la Naoko per on la mirem, quedem bocabadats de tanta profesionalitat, ella ja dominava la tècnica del gravat  quan va anar al costat del  professor Jordi Catafal i Rull , de l’Escola d’art La Industrial, abans escola d’art i oficis de la Diputació de Barcelona, el professor Catafal li va ensenyar alguna faceta més d’aquest interessant món dels gravats.
Aquí va un bonic, preciós  e interessant gravat fet amb la tècnica de punta seca,  que fa anys que li varem comprar a la Naoko.

Foto de l’original propietat de la nostra familia. Foto de Lluís Capdevila.

titulat : Des del Balcón, 2001, estampa que está publicad en el llibre El Grabado,  de Parramón Ediciones, S.A. en el capítol que va responsabilitzar-se la Naoko Nakamoto » El buril, la punta seca y la manera negra »  . referente a la estampa anterior diu : Punta seca. En esta estampa, los densos negros de las rebabas levantadas por la punta, se ven potenciados por un cepillado previo del papel antes de la estampación.

 

Es molt interessant llegir tot el capítol; ella,  quan parlàvem de gravats li brillaven els ulls. Alhora els valorava molt  i es notava a l’hora de vendre’ls, penso que són els gravats més cars que he comprat .
Un bon dia la Naoko va convidar als meus fills a anar a casa seva , i així veurien com era el seu estudi i taller on feia els gravats; en resum la veurien realitzar un gravat com Déu mana.

Foto de Lluís Capdevila

La veritat es que els meus fills en tenien moltes ganes, dons sempre l’han valorat molt i la consideraven una artista de dalt a baix.

Foto de Lluís Capdevila

Els meus fills , van disfrutar moltissim, es com si s’haguessin colat a les noces del segle. Veure treballar a la Naoko era algo inesperat i que no van perdre detall.

Foto de Lluís Capdevila

Les seves mans no paraven de polir i preparar la planxa per tal de fer el tiratge. Van veure en primera persona de la complexitat del gravat. La Naoko ho feia tot amb molta seguretat, vaja sense dubtes ,
amb la seguretat d’una experta en aquesta matèria.
Després de la seva mort, les seves amigues em van fer a cau d’orella un secret. » La Naoko no portava ningú al seu taller ª, o sigui que els seus fills poden considerar-se molt afortunats per haver compartit amb ella el sake i tots els passos per imprimir una estampa.  Estan molt agraïts i contents.

Tot s’ha de dir ells van aprofitar que la meva dona i jo feiam 25 anys del nostre casament i donat que a tots ens agradaven els gravats,  en volien comprar un i al cap de varies hores de veure treballar a la Nahoko, de parlar llargament, de veure el seu estudi, al final van comprar l’  important gravat que vostès ja han vist anteriorment, gravat molt complicat de fer i que ella n’era una experta. Ja es pot explicar aquest se l´havia guardat per a ella, en cap cas el pensava vendre. Li donem les gràcies.

Foto de l’original de Lluís Capdevila

Tots plegats vam gaudir de mirar i mirar molta obra d’ella, cosa que els meus fills van disfrutar moltissim. La conversa fluïa dolçament, anant d’un tema a l’altre..

Tot un món de sensacions en la seva pintura; es un mai acabar. La Nahoko mai va acabar els projectes, sempre en tenia dotzenes per començar; la creativitat era el seu fort.

Foto de l’Original de Lluís Capdevila

Tots els seus dibuixos son únics e irrepetibles. La seva història es única.
La Naoko  ens explicava que l’any 2004 va estar molt contenta de rebre l’encarreg de fer els dibuixos per la 11ª Temporada de Música i Dansa d’ Andorra la Vella.

 

La veritat es que va ser tot un èxit.
Queda molta història de la vida de l’artista Naoko, i penso com l’Eulàlia Massana,  que ella confiava a cada amic un tros d´ ella mateixa i en cap cas la seva totalitat. Cadascú sap facetes de la seva vida. Ella s’ha endut tot el seu món. La seva obra es immensa, va produir molts gravats, que en cap cas hem pogut veure´ls junts, donç  van ser venuts  i d´això fa molts anys.
No puc deixar de parlar d’aquesta pintora/gravadora/dibuixant que era la Naoko Nakamoto, sense posar-los una gran obra feta últimament i que ella n’estava molt orgullosa.
 Cal dir que surt una Naoko molt jove. Aquesta gran obra va estar exposada en una exposició  d’una galeria del Born, que ara ja no existeix.
El dia que vaig anar a visitar-la a l’ Hospital del Sagrat Cor, estava fent grullas, i me’n va regalar 6, li vaig preguntar com feia aquests diguem ocells tant petits. Em va contestar que amb els dits.. Després em va saber greu haver-li fet aquesta pregunta.

No em vaig atrevir a preguntar que significaven, doncs la Naoko parlava amb dificultat, degut a una candidiasi bucal, amb aftes a sota la llengua i per la resta del vestibul. Vaig demanar a la infermera que el metge s’ho mirés; ho va anotar.
Abans de continuar, vull posar-vos el significat de les grullas: Dono les gracies a la meva jove,  la Maria Angulo que em va explicar el seu significat. El poso perquè es prou important per a la vida de la Naoko i de qualsevol persona japonesa i a partir d’ara mateix també per nosaltres.
La Naoko tot i tenir la boca malament i que les aftes li feien mal, no va parar de somriure i parlar i de donar gracies continuament per la nostra amistat i amb els nens, que vaig veure que els apreciava de debò.

Una historia milenaria

¿Sabías que existe una antigua leyenda en Japón, “Senbazuru”, que dice que a cualquier persona que haga 1.000 grullas de papel le será concedido un deseo?
Ilustración antigua japonesaLas mil grullas de origami (papiroflexia en japonés) se convirtieron en un símbolo de la paz a causa de la historia de Sadako Sasaki (1943-1955), una niña japonesa que deseó curarse de su enfermedad producida por la radiación de la bomba atómica que cayó sobre Hiroshima. Tras el consejo de su amiga Chizuko, y mientras estaba en el hospital, decidió que haría 1.000 grullas de papel. Pensó que su deseo no sólo sería para curarse, sino también para que todo el mundo pudiera vivir en paz y no hubiera más guerras. Sadako no pudo superar su enfermedad y tampoco acabó de hacer todas las grullas (tuvo que detenerse en la 644). Pero Chizuko y muchos otros amigos llegaron a hacer las 1.000 grullas, que de esta forma, se convirtieron en un símbolo de la paz en todo el mundo.

Tradicionalmente, regalar grullas de papel se ha asociado con el hecho de querer desear salud, bienestar, felicidad y prosperidad. Se regalan, entre otros momentos, cuando nace un bebé, cuando una pareja se casa, cuando alguien está enfermo… o bien se pueden regalar a alguien que quieres o que es importante para ti.

Quan em va ensenyar aquests dibuixos ,que ella feia estan al llit, em van agradar tant, que li vaig demanar permís per fotografiar-los, em va dir que sí,només faltaria. Estava contenta, amb el seu somriure ella m’animava a mi ; puc dir que en la resposta al meu correu 10 dies després de Tots Sants contestat per mitjà de la Sra. Yosiko Takase, deia que esperava veurem a Girona la propera fira del dibuix. Cert !!! Sense paraules….

Cal notar que no esta signat per la Naoko

També em va explicar que li desapareixien els dibuixos que tenia, no em va dir si era en el centre sociosanitari de la Zona Franca o al Sagrat Cor i en va treure uns quans de sota els llençols, o sigui que els tenia amagats o com diuen en castella » a buen recaudo «

 

Cal notar que no esta signat per la Naoko

Donada l’experiència que els dibuixos li volaven o s’extraviaven va optar per no firmar-los, o sigui que ni han uns quants no molts en un bloc, que no estan signats. Si mantenen tota la bellesa de la Naoko Nakamoto, en sabia molt.

Cal notar que no esta signat per la Naoko

Si , un tresor tot i estar molt malalta, i amb el handicape de dibuixar estirada al llit, la Naoko dibuixar i mes dibuixar la feia seguir viva, reconeixia que ho necessitava o millor dit era la seva vida.

Cal notar que no esta signat per la Naoko

Un tresor que ella s’ha endut, i ara només podrem gaudir d’aquell somriure permanent en el nostre cor i  de l’obra que cadascú te a casa seva.

Foto de l’original de Lluís Capdevila

Parlant de l’obra feta, cal que façi esment al seu llarg curriculum, com múltiples exposicions individuals d’ençà el 1978, fins ara a tot España i al Japó. Va fer exposicions colectives a España, al Japó, Suiza, USA, Taiwan, Paris, fins l’actualitat. Que dir dels múltiples premis d’ençà 1983 per tot España; rebent l’any 2006 el primer premi de dibuix al Cercle Català  de Madrid. Cal tenir present l’altres colaboracions algunes ja explicades arteriorment i d’altres com a professora del curs » El dibujo y el grabado al natural » . La feina feta, es infinitament més gran, només vull deixar palès una part del seu llarg e interessant  curriculum.

No vull oblidar posar una vista de la seva volguda ciutat de Girona, que com molts sabem, mai va deixar de venir per aquesta diada.

Aquí va un escrit fet pel meu fill  petit Lluís Capdevila el dia de la seva mort.

Ara que és un fet que Naoko Nakamoto ja no està entre nosaltres, cosa que se’m fa molt difícil creure, al no haver-me despedit, crec que d’alguna manera molt directe amb la seva personalitat feia que cada any la família ens reuníssim aquell dia de Tots Sants a Girona, cosa gens fàcil,  era en part, per veure-la, per gaudir de la seva obra, per veure com somreia tan sols en veure’ns com ens anàvem apropant a la seva parada. 

今、中本尚子が我々から逝ってしまった。お別れを言えなかった僕には到底信じられないことだ。彼女の率直な個性が、毎年11月1日の万聖節の日にジローナで開催されるアートフェアーに、簡単にはまとまらない僕たち家族を何らかの形で集まらせていたんだと思う。僕たちは彼女に会うため、彼女の作品を堪能するため、そして、僕たち家族が彼女のセクションに近づいて行くのを見るなり僕たちに送った彼女の笑顔を見るために、毎年ジローナへ通った。

Foto feta per en Lluís Capdevila

 

Si!…crec que  la Naoko Nakamoto ja formava part de la nostra família. Quan ens trobàvem ens posàvem el dia de com havia anat l’any, que si el canell li donava problemes, que si ara pinta molts nens perquè les amigues en tenien, potser algun dels retrats que tenim a casa de nens són de la parella d’amics de la Naoko que ahir vam conèixer en el bar davant del tanatori, qui sap … que si el pis on viu no paren de fer obres, que si el company estava molt malalt… en fi, els darrers anys crec que no van ser gens fàcils per la pobre Naoko però tot i així mai la vaig veure minvar el seu somriure.
そうだ。中本尚子はもう僕たち家族の一員になっていたんだと思う。僕たちは会うとすぐにその一年がどうだったかを語り合った。手首が思うようにいかないとか、彼女の友人たちに子供ができるようになって最近は子供ばっかり描いてるとか、、、もしかしたら僕の家にある何枚かの子供のデッサンは、昨日、葬儀場の前のバルで知り合った尚子の友人夫婦の子供かもしれないな、、、今住んでいるアパートは工事ばかりしているとか、彼女の連れが重い病気だとか、、、とにかく、ここ数年はかわいそうに、尚子にとっては複雑な時期だったろうと思う。にもかかわらず、僕は彼女の笑顔に影が差すのを見たことがなかった。
La Naoko sempre em va transmetre tendresa des del primer dia, crec que disfrutava veien com nosaltres apreciàvem els seus dibuixos i gravats,  com ens barallàvem per qui es quedava quin i al final recompte, la pobre sempre ens va portar molt bé amb nosaltres. 

尚子は初めて会った時からいつも僕に優しくしてくれた。そして、僕たちが彼女のデッサンや版画に見とれているのや、誰がどの作品を買うか口論しているのを見るのを楽しんでいたんだと思う。最後には尚子はいつも僕たちに良くしてくれていた。

 

Just quan ahir em va trucar la seva amiga per dir-me que la Naoko havia mort estava a l’ordenador del menjador de casa i davant de la taula tinc el dibuix del nen en blanc i negre, sempre m’ha captivat aquesta mirada que te el nen del dibuix, mentre la Sra. Yosiko Takase m’ho explicava jo mirava aquest quadre i em queien les llàgrimes, i de sobte vaig apreciar clarament com la mirada d’aquest nen era un autoretrat de la seva pròpia mirada, la de la Naoko transparent, sincera i observadora. 

昨日、尚子が亡くなったと彼女の友人から電話があった時、僕は丁度、家のサロンのパソコンの前にいた。テーブルの前に少年を描いた尚子のデッサンがある。僕はいつもそのデッサンの少年の視線に惹きつけられていた。友人の佳子さんに尚子の死についての説明を聞いている間、僕はそのデッサンを見ていた。僕の頬に涙が流れた。そして突然、その少年の視線は尚子の、彼女自身の視線だということがはっきりと分かった。尚子の透明で率直で人をよく観察していた視線だ。

 

Com que ahir no sabíem si es faria cap tipus de cerimònia, vaig anar a caminar per la Vall de Sant Daniel i quan el camí arriba a dalt de tot del castell de Sant Miquel vaig fer un munt de pedres de gran a petita en mig de la natura, els  bolivians en diuen «apachita» tinc entès que la cultura japonesa dona molt valor a la natura com equilibri de l’ànima, per aquesta raó vaig pensar que seria una bonica forma de fer-li un petit homenatge i recordatori en un lloc molt especial per a mi.
昨日の時点ではまだ尚子の葬式ができるのかどうかわからなかったから、僕はサンダニエルの谷へ散歩に行って、道がサンミゲル城の頂上に達した所にある自然の中に大きい石から小さい石を次々と積んだ。ボリビア人はそれを「アパチータ」と呼ぶ。日本文化にとって自然は精神の調和にとても重要だと聞いている。だから僕の大切な場所で、尚子へのお別れを告げて思い出を残すのは良い考えだと思ったんだ
Monument en honor a la Naoko a la Vall de Sant Daniel, pujant cap els Angels
Curiosament no ha sigut fins a les hores abans de la mort que no vaig coneixer alguna persona més del seu entorn, i els altres en el moment de la cremació, tirar les cendres i en les dos posteriors exposicions preparades per la Sra. Yosiko Takase i el Sr. Jordi Catafal i Rull, primer a la galeria Aqua Fortis i l’altra en L’Escola d’Art La Industrial ; i mesos més tard hem congegut per mitja de The Ladies of Vallbona, una bonica història d’amistat amb el Sr. Joan Agut i Rico, explicada per mitjà de la seva filla Clara Agut Canyameres, més endavant més explicat.

Ella va viure de manera senzilla, humil, plena, gaudint del seu art, de l’amistat del pare Josep C. Laplana  monjo de l’Abadia de Montserrat i que tant orgullosa n´estava ella i de les cares de les persones i de la història que posseïen cadascuna d’ella, dels seus amics, de companys artistes com el pintor Paco Passe Ribas i la seva esposa que es coneixien des de la seva arribada a Barcelona, així com  de la Eulàlia Massana que juntes en plena joventut van compartir tristeses, alegries, angoixes, penes i que les va unir per sempre més, de la Emilia Perucho (escultora),

també molt amiga, la presència del Sr. Emo brocanter, de la noia del Bar  La Principal que es diu Lluna i el seu company Andrea Scafidi, amb una bonica bufanda de colors al coll, de’n Salvador Martinez, de’n Jordi Catafal i  Rull, i el seu amic que l’acompanyava el Sr. Josep Cambras i Riu, excel.lent encuadernador en el seu taller d’encuadernació de llibres,  de la Yosiko Takase i de la millor amiga japonesa de la Naoko la Sra. Setsuko Suzuki (Suzi) i la  japonesa Miki Kawamura la més jove i atenta de tots. De les estones al bar La Principal del c/. Sepulveda 186 cantonada Muntaner, al qual anava a llegir el diari per tal de relaxar-se.i assistia amb gust a les tertulies amb el seu amic Eduardo Margaretto Kohrmann, escriptor i biograf de Franco Battiato, i d’altres persones que no sabem el nom.

La Naoko,  al bar La Principal també va tenir relació amb el poeta cubà José Felix Leon, que durant una temporada va treballar amb ells. La Naoko a la punta de la barra, dibuixaba secrets en una llibreta, llegia diaris, i bebia Rioja. El seu somriure la feia única.

No puc deixar de parlar també d’una de les primeres persones que van fer amistad tant sols arribar a Barcelona es tracta del pintor Paco Passe Ribas, amistad que ha durat fins al final.

La Sra. Yosiko Takase aguanta obert el llibre on Naoko va dibuixar els darrers dibuixos, un un determinat lloc del bloc tots els assistents vam posar-li un escrit intim., em va agradar molt.

Aquesta foto es la del dia de la cerimònia de cremació al cementiri de Montjuïc, un dia radiant i de bon temps.

Com que diumenge dia 27 de desembre es van reunir els amics de sempre, més els que no havien pogut ser el dia de la cremació dons entre tots formem els seus amics aquí a Barcelona , més la Sra. Setsuko Suzuki (Suzi pels amics). També va estar present la Sra. Dolors Duro i el Sr. Mario,  i en Tomàs Vell un amic d’ençà temps passats.

 

Be, segur que ella que no va parar mai de somriure i de riure, li haurà agradat que els seus amics l’hagin acomiadat amb aquest bonic somriure de tots plegats i amb un petit brindis, com poden veure per les ampolles a la foto, per haver-la coneguda i per que descansi en pau. Naoko tots et portarem al cor !.
No puc continuar sense parlar de la interessant exposició que es va realitzar en la Galeria AQUA FORTIS,  del 10 al 24 de febrer de 2016. Exposició organitzada per el professor Jordi Catafall i Rull i la Sra. Yosico Takase i la propia galeria Aqua Fortis. Exposició que era del tot necesaria perquè els amics, clients, enamorats de les arts i públic en general poguessin contemplar l’obra de la gran artista Naoko Nakamoto per última vegada a Barcelona. Els seves estampes com la que estem veien són algo gran i únic, ningú com ella dominava la punta seca.

Aqui va una vista general del dia de la inaguració  a Aqua Fortis.

Aquesta Sra. amb el mocador blau cel es una de les millors amigues de la Naoko es diu Iku Furuyama.

Deixeu-me posar el gran dibuix que estava a la part esquerre de la exposició, on estaven els gravats, aquest diubix va ser cedit per aquests dies per l´ amic de’n  Jordi Catafal,   Sr. Josep Cambras i  Rius.
Es el dibuix més gran que he vist de la Naoko. Es una meravella, hom pot quedar bocabadat una bona estona.

El somriure de la Naoko presideix l’exposició, els ciris continuen el nostre record.

Déu ni do de la gentada que vam arribar a ser, molts amics, encara que per diferents circumstàncies no van poguer venir tots, i molts admiradors de la Naoko, gent enamorada dels seus gravats, i gent que no podia passar per alt acomidar-se de l’artista i persona  que fou important en la seva vida.

D’altres com el meu fill Lluís i van anar un altre dia dels que va durar la exposició.

A tothom que he parlat li ha agradat molt la part dels quadres de color, molt bonics els petits sobre tablex, vaja en general tothom està d’acord que era una artista molt completa.

El Sr. Jordi Catafal explicant a la Sra. Iku Furuyama la exposició.

El dia 26 de febrer de 2016 per la voluntat i el desitg exposat per la Naoko Nakamoto, els ultims dia de seva vida, a la seva gran amiga Sra. Yosiko Takase, que la seva obra fos entregada al pare Josep C. Laplana, pel Museo de Montserrat -Abadia de Montserrat, s’ha complert.

Tota l’obra s’ha entregat a l’equip tecnic del MDM.

Molta emoció i moltes  llàgrimes per part de tots en el moment d’arrencar la furgoneta destí a Montserrat. Ella ja fa dies que descansa en pau i des del cel deu está contenta de veure marxar la seva obra cap el seu estimat Montserrat.
Per desitg de la amiga de la Naoko, Miki Kawamura , li publiquem la seva carta de comiat, plena d’estimació:

La Naoko Nakamoto i la Miki Kawamura passejant pel Vallès i que més avall un pintor a passat a l’oli aquest tranquil passeig.

 

 

 

 

 

 

Abans d’acabar aquesta entranyable història, que per altra banda mai acabarà, vull posar-los l’important curriculum de la Naoko

 

Vull fer esment a un interessant hobby o passatemps de la Naoko, que era llegir mangas.
La foto de les pàgines del manga que els poso, correponen a un de preferit de Naoko i que la seva amiga Miki  Kawamura li va portar expresamente de Japó i que ella no va poguer arribar a llegir-lo…


Compartin un moment especial que es la floració dels ametllers per part de les dos amigues, Naoko Nakamoto i la Miki Kawamura.

Aquesta última foto d’aquest ametller florit, m’uneix molt a la Naoko, Miki, Yosico i Setsuko, perquè aquesta setmana he estat als trossos de casa nostra a Llorenç de Rocafort a l’Urgell i tots els ametllers estan florits, fins i tot he vist al moure una pedra, un ametller que tot just acabava de neixer; aqui el tenen.

Sembla que tots plegats no volguem que s’acavi mai amb la gran història de la nostra estimada Naoko, vull dir que el professor Jordi Catafal i Rull i amb la col.laborcio del Sr ..Ramón Serra i Masansalvador li van preparar una exposició de gravats d’homenatge a la Naoko Nakamoto del 4 al 30 d’abril de 2016; a Escola d’ Art La Industrial al c/. Comte d’ Urgell 187. 08036 Barcelona.

La exposició la presidia una bonica fotografia de la Naoko i sota un interessant escrit del Sr. Ramón Serra Masansalvador i a continuació de’n Jordi Catafal

 

 

EXPOSICIÓ DE GRAVATS

Foto de Masaki Kosakai

Naoko Nakamoto In Memoriam
Del 4 al 30 d’abril de 2016
A l’Escola d’Art La Industrial

NAOKO NAKAMOTO (1953-2015) “In memoriam”

Resulta difícil escriure sobre la Naoko. Resulta difícil pensar que ja no apareixerà qualsevol dia amb el seu somriure mig sorneguer, mig amable. Resulta difícil, i dolorós, pensar que ja no li podré oferir aquell esmorzar promès…però alhora ajuda a recordar-la i reforça la necessitat de retre-li l’homenatge que es mereix. I d’intentar explicar-vos com la recordo als qui no la coneixien per poder apropar-vos millor a aquesta antiga amiga a qui es dedica la present exposició.
Jo la vaig conèixer a l’escola, a l’aula de gravat, i la vaig anar retrobant al llarg dels anys, sempre sorprenent, sempre amb projectes nous. El darrer de què vàrem parlar va ser de la seva tasca com a traductora de haikus. Però sempre incansable observadora de la seva ciutat d’adopció, tot dibuixant una part de la seva realitat i una part dels seus habitants, de nosaltres mateixos i traduint-ho al seu llenguatge artístic tan peculiar. Sembla que visqués a cavall de la ciutat, sempre la ciutat, i el seu propi univers amb ulls sempre encuriosits i que cridaven l’atenció de com els tenia d’oberts.
Sovint havia pensat que la seva obra resultava poc japonesa i més vinculada al món occidental, no puc deixar de pensar en H. Daumier com a referent, però cada cop vaig anar pensant més en una barreja estranya de dues estètiques i, sobretot, en el seu propi món.
Sempre prenent apunts pels carrerons i voltants del Mercat de Sant Antoni i les seves obres plenes d’escenes de bars decrèpits, de vells, de persones desplaçades i alcohòliques però tractades d’una manera molt particular, desplaçades del món que les envolta, o tancades dins del seu propi univers; però mai derrotades, de fet sembla que acceptin el seu destí, la seva pròpia marginalitat, el seu anonimat, resignadament. Possiblement reflex de la pròpia personalitat de la Naoko.
Tot això ens porta a la qüestió d’intentar comprendre, i explicar, quina part de la seva obra és d’origen japonès, occidental i de l’aportació de la seva pròpia personalitat i les seves vivències. Pot ser que la seva peripècia vital ajudi a explicar alguns d’aquests aspectes. Recordo com explicava que se sentia presonera en el Japó dels seus primers anys i com va arribar a Europa a través del Transsiberià des de la seva Osaka nadiua. No sé el motiu pel qual va escollir restar a Barcelona, però hi degué trobar quelcom de proper que la va retenir. Malgrat un cert mal record de les seves vivències i mals records dels seus primers anys al Japó, mai va deixar d’estar en contacte amb els seus amics japonesos, tant amb els japonesos de Barcelona per als qui moltes vegades era un referent, com per als japonesos de pas per la ciutat per als qui feia el paper de traductora i els introduïa a la ciutat.
La seva dedicació i constància era indiscutiblement d’origen japonès, al mateix temps que el perfeccionisme i disciplina de treball, també el caràcter perfeccionista de la seva obra fins a l’extrem però amb un fals aire d’improvisat i inacabat, i aquells mons vaporosos que recreava dins dels quadres i dels seus gravats. La seva concepció de la vida ja em sembla molt més barcelonina, d’un determinat tipus de mentalitat occidental però, sobretot, la seva obra em sembla molt més original, molt més Naoko. Ja us he parlat de la seva estranya relació amb els seus personatges: la gent gran, la gent del carrer (o dels bars) sense més…i més recentment amb els nens, i la seva pròpia personalitat. Tot a la seva obra resulta tan personal que em porta a la pròpia autora. Dins dels seus retrats, sempre les figures, les persones, treu el nas una Naoko que podia aparèixer qualsevol dia amb el seu somriure, mig sorneguer, mig amable, a reclamar el seu esmorzar i ja no apareixerà en persona sinó que traurà el nas dins la seva obra.

Ramon Serra i Masansalvador

NAOKO NAKAMOTO » IN MEMORIAM «
中本尚子 «追悼»
Osaka 1953 – Barcelona 2015
Recordo molt bé la primera vegada que vaig contactar amb l’obra de Naoko Nakamoto, era el 1979 en una sala d’exposicions que l’Editora Nacional tenia al carrer Muntaner de Barcelona. Es tractava d’una sala molt lluminosa, amb parets blanques on destacaven les seves estampes. Abans que res, sorprenia que tant la temàtica com l’execució fossin tan poc orientals; aquella gravadora denotava conèixer molt bé les estampes de Rembrandt, les seves puntes seques brillaven amb llum pròpia i sobretot resultava molt evident que estimava i dominava molt els llenguatges del gravat.
Al cap d’uns anys, un amic comú em va presentar a la Naoko en la inauguració d’una de les seves exposicions i poc després, paradoxalment la vaig tenir d’alumna a l’Escola d’Arts i Oficis de la Diputació de Barcelona, on li vaig ensenyar alguna de les tècniques que ella desconeixia, com ara el gravat al sofre. Va ser en aquest període que vaig poder veure com aquell ser, més aviat menut i de poques paraules, era capaç de generar amb les seves mans unes planxes de coure tan carregades d’energia i alhora de bellesa.
L’any 1988, a proposta meva, va impartir un curs de punta seca i dibuix de model en la V edició de l’Escola d’estiu internacional de gravat de Calella, on va ensenyar a fer allò que ella coneixia tan bé, de tantes vegades que ho havia fet en aquells antres i tuguris on ella se sentia tan ben rebuda, gravar puntes seques directament davant de diferents models.
Sense voler restar importància a la resta de la seva producció pictòrica, dibuixística i d’obra gràfica, on els seus aiguaforts i maneres negres desprenen una gran bellesa, contemplar les seves puntes seques esdevé una emocionant experiència i és que són d’un nivell molt alt. Per aquells que comprenem i sabem de la seva dificultat i les característiques de la seva execució, ens emociona contemplar l’energia que desprenen les seves imatges, no n’hi ha prou amb saber dibuixar, cal viure cada una de les línies gravades i alhora dotar-les d’emoció i en això ella era una mestra. Estic molt convençut que la història li haurà de deixar un espai destacat quan es parli del gravat a Catalunya de finals dels segles XX i principis del XXI. Si no és així, tant se val, ja se sap que la història no sempre és justa.
A finals de 2015 la Naoko ens va deixar, però ens queda la seva meravellosa obra i el record del seu somriure brindant amb una copa de vi.
Jordi Catafal

Tota la colla d’amics, ja esperavem amb il.lusió poguer contemplar els gravats , perdó les Estampes, fetes per la Naoko l’any 1987. Hem de dir que tots vam gaudir de la finura, complexitar, de com podia fer gravats en negatiu i positiu i les zones depenombra que s’hi colava un raig de llum, que il.luminava les cares d’aquella gent dels » baixos fondos. Una perfecció que no ens cansem de mirar i contemplar.

Aqui la gent podriam dir que quasi be tots amics de la Naoko ens van reunir una vegada més per pensar amb ella, parlar d’ella i gaudir de la seva gran obra. Penso que aquesta vegada vam ampliar el grup de gent/amics i coneguts de la Naoko. Fins  i tot també pensem en d’altres que no van poguer venir com la Eulalia Massana, però que la vam tenir present.
Al vol per dir-ho d’alguna manera , van lograr que em permetessin una fotografia per adjuntar aqui, sobre tot d’una persona que va estar present en tots els actes finals al cementiri de Montjuic, però el temps just i quan t’adonaves, que volies parlar amb ell, ja havia desaparegut, home  molt reponssable, parlo de’n Josep Cambras i Rius; aqui va la foto dels dos amics .

Després de disfrutar de l’exposicio, sense pressa, tots ens vam traslladar a una sala d’un hotel aprop del carrer Paris, on tots junts vam poguer parlar, confraternitzar, compartir, fins i tot riure i brindar cadascu amb el que tenia al got,  per la nostra amistad i per la Naoko. Molt agraït per tot i per la feina ben feta per part dels responsables d’ organitzar aquesta important exposició.

Un dia, va venir a l’Escola l’ Art La IndustrialBTV a filmar l’exposició de gravats o estampes de la Naoko Nakamoto, amb la presentació i acompanyament de’n Jordi Catafal durant tota l’estona; dona bo escoltar-lo pel gran coneixament de l’artista.
Just o més o menys pels dies de la inaguració de la present exposicio i per mitja d’ aquest Blog The Ladies of Vallbona, va contactar amb mi una persona que es diu Clara Agut Canyameres, filla de’n Joan Agut i Rico, escriptor important i que va ser amic de la Naoko Nakamoto , la filla explica que el seu pare li havia parlat molt d’ella i que a casa seva te obra de la Naoko penjada. El Sr. Agut feia anys que no veia a la Naoko, però si de tant en tant, s’interesava per ella perquè no en sabia res. El Sr. Agut va morir l’any 2011. Us poso aquest link perquè pogueu entrar i disfrutar de la seva amplia i brillant bibliografia : http://www.lletrescatalanes.cat/ca/index-d-autors/item/agut-rico-joan.

 

La filla m’explica que va cedir el seu llegat a la Biblioteca de Catalunya i li van donar escanejats tots els seus dietaris; diu que  intentarà llegir-ne alguns a veure si troba,  l’època en que eren amics. Explica que sempre li va quedar la curiositat de saber de la Naoko. Estarem molt contents si podem datar quan es van conèixer. Tots els amics són importants.
La Naoko tenia grans amics, cosa que l’honora una vegada més. Ja ho dit i ho torno a dir, que la Naoko amb cada amic compratia pessics diferents de la seva vida. Gràcies Clara Agut per acostar-nos al teu pare.

Foto de l’original de Lluís Capdevila


Agreixo moltissim a la Sra. Yosiko Takase la traducció al japonès de la carta que el Lluís dedica a la Naoko en el dia de la seva mort i de la part importantissima de com comença la relació del pare Josep C. Laplana del monestir de Montserrat i Naoko Nakamoto.
Agraeïxo al meu fill Lluís Capdevila Martin, la qualitat que li ha donat a la presentació en general, però molt més el cuidado que ha tingut amb la fotografia del post.
Gràcies a Maria Angulo Fernandez per la traducció a l’anglès, de la part de coneixença i amistad amb el pare Josep C. Laplana.
Un gran agraïment al Josep Cambras per ensenyar-nos uns treballs finissims de la ornamentació dels lloms de llibres de bibliofils fets per la Naoko Nakamoto.

Aqui poden veure la seva firma de manera ben clara.

Una abraçada d’agraïment a tots els amics i amigues de la Naoko Nakamoto, per tanta tendresa fins el moment present.

Naoko, gràcies per la teva senzillesa, per disfrutar dels amics, de cuidar-los, de disfrutar amb les petites coses, com l’oli d’olives arbequines  dels pobles de la Vall del Corb i gràcies per aquest únic somriure que sempre et va acompanyar.

En honor a la nostra estimada amiga Naoko, poso més informació sobre ella i la seva inmensa obra, deixada per propia voluntad al Museo de Montserrat. El Propileu , ( Fòrum d’informació i de diàleg del Museo de Monserrat), en el numero del mes de juny propassat surt un bonic e interessant article, firmat pel director del Museo de Montserrat, el pare Josep C. Laplana i titulat El llegat de Naoko Nakamoto. Aqui els poso el link del butlleti del museo de Montserrat:

http://www.museudemontserrat.com/docs/el-propileu—18_756_ca.pdf

Una abraçada ben càlida a tothom que consulti el Blog , recordant a la Naoko Nakamoto. Les gràcies més explicites al pare Josep C. Laplana pel gran relat de la Naoko en aquest butlleti: Fòrum d’informació i de diàleg del Museo de Montserrat. 

Ja ens trobem passada la festa de Tots Sants,  tots sabeu que es d’important la Fira del Dibuix a Girona, la nostra amiga Naoko no deixava mai d’anar-hi, alli ensvam coneixer. Enguany per casualitat vam coincidir amb la companyia de la familia de la Sra. Yosiko Takase i tota la familia Capdevila.

Junts vam passejar per tota la Rambla , però especialment cap ell lloc on parava la Naoko, i alli vam poguer coneixer els comanys de parada.

Antoni Giramé de VIC i Josep C. Alonso d’Olot, feia molts anys que es coneixien i l’apreciaven molt. Els va encantar que hi anessim. Gràcies amics.
Tots plegats estavem molt contents de passar aquest matí de fires de Tots Sants junts, i disfrutar d’aquesta ciutat que tant va estimar la Naoko.

Foto de Lluís Capdevila

El dia no podia ser més esplèndid a Girona. Vam estar junts fins cap a les dos, després la resta de la meva familia van haver de marxar , portavem la petita Mar i aquesta havia de dinar i ja havia aguantat molt. Vam dinar i després vam continuar per la plaça del vi on també fa dos anys que no ve el pintor madrileny en Brovia, amic també de la Naoko. Fa dos anys que ja no el trobem.
Fa dos dies que la  gran amiga de la Naoko  L’Emilia Perucho, ha trobat un oli d’una Naoko molt jove, dels primers anys que va arribar d’Osaka, oli pintat pel pintor Tobella l’any 1978.

Gràcies Emilia per donar-nos a coneixer una mica més a la nostra amiga Naoko Nakamoto.
Una abraçada.
Aquest final d’any 2016,  ens han arribat unes boniques i entranyables paraules de la nostra estimadissima amiga Silvia Bermudez, des de Xile, sobre com recorda a la Naoko, que tantes fires va compartir amb ella a Girona. Paraules extretes d’un llarguissim e.mail que cada any ens envia per aquestes dades : 

Tant de bo tornem algun dia a comprar art als carrers de la Fira a Girona. I serà inevitable acordar-nos de Naoko, que tant va omplir els nostres cors i les nostres ànimes curioses i inquietes d’art i cultura amb la seva tan mestra forma, no només de crear meravelles, si no d’arribar a tocar els nostres cors amb el seu somriure i les seves suaus paraules. Un record en la seva memòria que vull compartir amb vosaltres.

Moltes gràcies  Silvia, la teva manera de recordar a la Naoko ens ha arribat al cor i a l’anima a més ho comparteixo totalment.

M’abelleix moltissim feu-se a ma , els cartells de l’exposició que avui dia 9 d’octubre de 2017 s’inagura a Tòkio sobre l’obra de la nostra estimadissima amiga Naoko Nakamoto. La noticia ens la enviada Josiko Takase, olim gran amiga de la Naoko.
Ens alegrem moltissim de tot l’esforç que ha suposat fer aquesta exposicó ,als seus amics del Japó, especialment per la Sra. Suzi.
Una abraçada per tots ells.


L’escrit sobre Naoko es de la seva amiga Suzi Suzuki i les dades biografiques també.


Us poso el link del Museo de Montserrat, on coneixereu una mica més de la història de Naoko Nakamoto, que el pare Josep C. Laplana ja la va publicar en un llarg article en el Propileu nº 18, en el qual no es deixa res, però mai se sap tot. Ara ha sortit plucicat El Propileu nº 21 , on ens parla llargament de Mark Moloney i la seva donació al Museo de Montserrat. La mort inesperada del Sr. Moloney empeny al pare Laplana a explicar-se sobre la seva  relació amb el Sr. Moloney.
Em plau posar-vos un link sobre l’homenatge que a Montserrat li han fet al pare Josep de Calasanç Laplana, després de 40 anys de director del Museo de Montserrat :
http://www.museudemontserrat.com/ca/el-museu/actualitat/4/homenatgealplaplanapels40anysdedirectordelmdm/1096.
També a La Vanguardia d’aquest diumenge dia 7 de setembre, Joan de Sagarra en la seva columna parlava de que es prenia el primer Jameson al bar La Principal i com m’ha recordat a la Naoko que ella també i anava :
«u glisses tes doigts / Par ma chemise entrouverte / Et poses sur ma peau / La paume de ta main…”. Eso cantaba, susurraba yo, el martes, 2 de octubre, al mediodía, en la terraza de La Principal. La Principal es un local, un bar centenario que se halla situado en la esquina de la calle Muntaner con Sepúlveda. Yo suelo sentarme justo en la esquina, frente al inicio de la calle Muntaner, y mientras me tomo mi primer Jameson (7,10 euros), antes de ir a almorzar a la Bodega Sepúlveda de la familia Solà, una de las mejores mesas de la ciudad, me entretengo mirando el segundo piso de la calle Muntaner número 4, concretamente la ventana de la izquierda, con la esperanza de que el amigo Terenci Moix se asome y al verme baje a tomarse una copa conmigo. Pero ya hace algunos años que Terenci no se asoma a la ventana. Entonces, dirijo la mirada hacia el edificio vecino al último domicilio de mi amigo, el que en los años de mi juventud fue el Emporium, una boîte, un cabaret en el que, con apenas veinte años, vi y escuché cantar por primera vez a Charles Trenet, Gilbert Bécaud, Jacques Brel y Charles Arnavour…»
El dia 7 de novembre vaig estar a Montserrat i vaig tenir present a la nostra amiga Naoko Nakamoto i la seva relació per sempre més amb el Museo de Montserrat con guarden tota la seva obra i al pare Josep de Calasanç Laplana el seu director , que ara es cumpleixen 40 anys al front del museo; per aquesta raó penjo el meravellós article que li dedica La Vanguardia el 12 de novembre de 2018, aqui us el poso sencer.
Abans encara una foto molt entranyable de la Naoko dibuixant al natural un músic, cosa que a ella li encantava, aquesta foto me la va passar el pintor de Vic, Antoni Giramé bon amic d’ella.

Interior de l’església d’Espinelves, per la fira de l’Avet

El padre Laplana cumple 40 años al frente del Museu de Montserrat

La Vanguardia, Lunes, noviembre 12º 2018: “El Museu de Montserrat está hecho sólo a base de donaciones”

Josep de C. Laplana, director del Museu de Montserrat

Pocos museos en el mundo tienen un director que haya celebrado 40 años en el cargo. Es el caso de Josep de Calasanç Laplana (Binèfar, 1943), que dirige el Museu de Montserrat desde 1978. Licenciado en Historia del Arte por la UB, es monje benedictino de Montserrat desde 1975 y ha vivido las distintas etapas de un museo que atesora grandes obras de la pintura catalana de los siglos XIX y XX, con algunas piezas excepcionales de Fortuny, Rusiñol, Casas, Dalí y también un Caravaggio.
¿Cómo resumiría esos 40 años al frente del museo?
Creado en 1963, el museo vivió una primera fase de continuidad aletargada, donde prácticamente sólo se atendían visitas, y yo mismo compaginaba el trabajo con la secretaría del abad Cassià Just. Pero en 1982 llega la donación de la colección Josep Sala y me doy cuenta de que lo fuerte del museo pasa a ser la pintura catalana. Fui a pedir consejo a quien había sido mi profesor, Alexandre Cirici Pellicer, y me dijo: ‘Usted es un medievalista y experto en arte antiguo, todo lo que le diga caerá como en un colador, hasta que tenga 10.000 fichas sobre pintura catalana no podremos hablar de tú a tú’. Empecé a hacer fichas, y las tengo aún aquí, pero él se murió antes. También empecé a estudiar a Rusiñol, una personalidad poliédrica y compleja. En los primeras años me ayudó mi amistad con Frederic-Pau Verrié, Joan Ainaud de Lasarte y Jaume Barrachina, entre otros. Y ya más tarde entraron Francesc Fontbona, Daniel Giralt Miracle y José Corredor Matheos en el consejo asesor… Vinieron nuevas donaciones, como caídas del cielo, de Xavier Busquets, y más tarde de Josefina Cusí y otras, y la colección se abrió a la modernidad. La gente no sabe que este es un museo hecho a base de donaciones, no de adquisiciones. El tercer gran paso vino con la ampliación del museo inaugurada en el 2004.
¿Cuáles son las últimas donaciones recibidas?
Cada semana tenemos propuestas de donaciones a las que tenemos que decir que no, también por una cuestión de espacio. Últimamente hemos recibido una obra muy bonita de Josep Obiols, unas de Joan Palà, que ahora están en la exposición de Ràfols Casamada y Maria Girona. Este verano nos llegó de un particular una pila bautismal románica, procedente del Pirineo. La colocaremos en un ábside de la iglesia de Santa Cecilia, pero antes tenemos que reforzar el parquet, debido a su peso. Y también hemos recibido una acuarela de Sean Scully…
Pero esa acuarela es suya, es la que sirvió para la portada del libro en edición única que le regalaron por sus 40 años al frente del museo.
Sí, pero todo lo mío es del museo, yo no tengo nada en propiedad.
Se había anunciado también una obra de Jaume Plensa.
Y es cierto, a principios de mayo, se instalará en el atrio de la basílica una escultura de cuatro metros de alto de Plensa. Es el rostro de una niña realizado con barras de acero, de modo que transparenta. Refleja el rostro de la hija de su fotógrafo y se llama Anna Maria, creo. Simultáneamente habrá una pequeña antológica de los dibujos de Plensa en el museo. De momento la escultura estará allí seis meses y es posible que se quede, pero es difícil que se quede en el atrio. Hay quien dice que no puede estar en la antesala de la iglesia. Hará falta un arsenal de artillería para contrarrestar este tipo de temores. Pero yo soy de los que creen, como decía Juan Pablo II, que la persona humana es la vía para llegar a Dios. Y tiene sentido la presencia de esa niña en la entrada de la iglesia.
¿Alguna otra novedad importante para los próximos meses?
Coincidiendo con una exposición en la Pedrera de Barcelona de la obra de artista norteamericano Bill Viola hemos llegado a un acuerdo con él, más bien con su esposa, porque él está enfermo, para que mientras se celebre podamos tener aquí uno de sus vídeos en un espacio del museo.
Al basarse sobre todo en donaciones, la colección debe de tener algunos vacíos: ¿qué otras obras le gustaría tener?
La pintura romántica de antes de Martí Alsina es más bien pobre. Y de los grandes pintores me gustaría tener dos o tres obras buenas de Tàpies y Miró, ya que tenemos piezas menores. Tampoco tenemos ningún cuadro de Joan Ponç. Y luego hay algún hueco puntual, incluso del noucentisme, no tenemos nada de Aragay. Tampoco de Llorenç Artigas.

NUEVOS PROYECTOS
En el 2019 se podrá ver una estatua de Plensa en el atrio de la basílica y un vídeo de Bill Viola
PENDIENTES DE LAS OBRAS
La ampliación está parada porque no hay ayudas ni del Estado ni de la Generalitat

¿Cuál es el proyecto de futuro del museo?
Tenemos pendiente una ampliación, pero no tenemos recursos. En Montserrat lo que prima es la basílica y la escolanía. El museo va detrás. Se hace lo que se puede. Cuando hubo las inundaciones y se hicieron obras se rehabilitaron espacios situados debajo de las plazas. Son 1.200 metros cuadrados que sólo hace falta pavimentar, iluminar, climatizar y conectar con el museo. Este espacio permitiría ubicar la colección arqueológica, procedente en buena parte de una donación de la antigua Banca Jover, las colecciones de tejidos coptos, las de cultura precolombina, oriental y polinesia.
¿No reciben ayuda pública?
Somos un museo de interés nacional, pero ni el Estado ni la Generalitat nos dan ninguna subvención. Lo que llega es para arreglar tejados y otras cosas del santuario. Ahora tendremos una ayuda de La Caixa para rehabilitar la entrada.
¿Está satisfecho con el numero de visitantes?
Oscilan entre 120.000 y 150.000, pero es poco si comparamos con los 2,2 millones de visitantes anuales en Montserrat. Sólo representa el 6%. El 70-75% de los visitantes del museo son extranjeros. Montserrat sigue siendo la Virgen y la montaña, y se encuentran con la sorpresa del arte.


Una abraçada a tots els seguidors del Blog i els que coneixien i estimaven a la Naoko Nakamoto.

Pep.

CAN TURA , UNA GRAN FAMILIA

Estimats amics, parlar de Can Tura, on jo vaig conèixer el vell Tura L’Andreu Serra fill de Mieres i la seva esposa la Maria Plantés filla de Can Plantés de Falgons i l’oncle Miquel persona entranyable de la casa, que en cap cas puc separar i amb qui he tingut més tracte per motiu de més juventud i de responsabilitat ha sigut amb en Josep Serra i Plantes i la seva esposa Nati Oliveras, filla de Can Riera allà mateix i la seva germana Dolça a qui van acollir a Can Tura en els últims anys de la seva vida, i ara també hi viu la Dolors la germana de la Nati que jo la vaig conèixer treballant amb la família  de Can Cadet ( una gran botiga, amb uns exel.lents embotits i millors persones ), de Les Planes d’Hostoles. Totes, bones famílies, plenes de valors per tots costats, on la hospitalitat estava assegurada i encara dura.

 

Tant es així que fins i tot l’escriptor Josep Pla si va trobar com a casa, o com el peix a l’aigua, només cal que llegeixin la part del llibre  Un petit món del Pirineu, pag. 353, Sant Aniol de Finestres, per adonar-se´n que en Pla va prendre molts apunts d’aquella Vall, d’aquell mas remença, d’aquell poble dispers, fins i tot dels capellans i d’aquella gent que formava la família de  Can Tura; al seu llibre tot està molt ben descrit, parli d’on parli, tot es exhaustiu, fins i tot de l’abundància d’aigua que surava del terra ella sola camí de Can Font. La família de Can Font , també eren fills de Mieres. Cada setmana hi anava a visitar l’àvia.

Tot s’ha de dir el municipi de Sant Aniol de Finestres es gran, però l’Ajuntament està a Sant Esteve de Llémena, les escoles també, el consultori municipal també, la farmaciola també, o sigui que el poble que dona nom al municipi no li queda practicament res més que la gent dels pocs masos habitats , l’església, el cementiri, la planta d’aigua de Sant Aniol i  Can Tura. Fa uns 20 anys encara hi havia obert el barber Joan Guàrdia  i cal Sastre de feliç record.

A la mitat dels anys vuitanta, jo hi anava els dilluns a passar visita a alguns masos que hi havien malalts i després a Can Tura em deixaven una taula al costat esquerre del bar, per  passar visita als pocs habitants de Sant Aniol, els uns perquè ja eren grans i d’altres perquè ja no conduïen i a més estaven contents que a Sant Aniol es passes consulta i es fessin receptes. Sempre trovaba persones de Les Planes que em necessitaven o malalts de Sant Esteve de Llémena o la gent de la Barroca o mainada de colònies de la Rectoria que pertanyia a la parròquia de Sant Josep de Girona i de Can Mitjanes, que es posaven malaltons. Era un punt de trobada per tots.

 

Can Tura sempre estava freqüentada per moltíssima gent de tota la província, gent de tota mena, viatjants la majoria, treballadors d’obres públiques, de carreteres, gent que venia a tallar bosc, a obrir camins per la muntanya que puja a Sta. Maria de Finestres, penso que  l’Albó d’ Anglès te una grandiosa propietat; parent d’en Joan Salavedra de Sant Esteve de Llémena que jo vaig conèixer, era fill de Mieres, parents o molt amics del Dr. Verdaguer (epd) i la seva família.

Dinar a Can Tura al menjador gran, al costat d´una  finestra, sentin la fressa de l’aigua del Llémena i sentin passar la tarde amb uns bons amics, es la millor experiència que podem fer qualsevol dia de la setmana , que el Pepe i la Nati tinguin obert. Amb la seguretat que el temps els passarà volant i possiblement s’hauran de quedar a berenar, no seria la primera vegada.

Si tenen la sort de gaudir d’una tempesta amb trons i llamps, seran afortunats i podran estar d’acord amb el que diu en Josep Pla en el seu llibre que parla àmpliament de Can Tura i d´aquesta meravellosa Vall del Llémena.
Tornant al tema dels camins necessaris per altra banda, per qualsevol activitat privada;  jo  per pujar a visitar el Pere (acs) de Costabella, havia de obrir i tancar unes 5 cercats amb les seves tanques, en cada recinte hi havia  una classe de vaques diferents, que en cap cas es podien barrejar amb les altres i mireu un servidor pagant els plats trencats, durant aquells mesos , va ser com uns exercicis espirituals.

Son tant coneguts aquests personatges a Can Tura que no els poso el seu nom; vostès mateixos.

Altra gent del Sr. Farroni de la companyia elèctrica, que tenien cura de la línia d’aquells poblets, que cada dos per tres en aquells anys , hi havia períodes d’absència de llum, a Can Tura estaven molt preparats, veterinaris, periodistes dels diaris de Girona, cuiners i propietaris  d’altres restaurants, pintors de la Garrotxa, del Gironès, de la Selva i del Pla de L’Estany, personal del jutjat d’Olot, que en aquells anys hi havia recordo un fiscal que es deia Capdevila, no érem parents, però si que era un virtuós del violí, grups d’amics amb moltes ganes de passar-ho be i de divertir-se amb tota la salsa del món; era la festa de Santa Llúcia de 2013, aquí teniu una instantània inmillorable, el guitarrista boníssim, el «cantaor» entregat en cos i ànima al cante, es notava que era un mestre en aquest art, ens van alegrar la festa major de Sant Aniol. Moltes gracies als dos. Algun dia m’agradaria saber els seus noms.

Grups de metges de les rodalies fins a Castellfollit de la Roca, famílies que celebraven que s’estimaven, grups de quintos que els venia be trobar-se un cop l’any, grups de capellans, grups de mestres de pobles, o el Sr. Josep Parals gran mestre i millor  persona, gent del poble veí de les Planes d’Hostoles, moltes parelles de les rodalies, passavolants , captaires, pobres, pòtols místics, gent vinguda a menys, nous rics, militars,  inspectors d’hisenda, inspectors de sanitat, tractants de bestiar, i uns  quants  romàntics que feien molts Km, tant sols, per viure unes hores d’un ambient familiar i càlid de Can Tura i gaudir dels caragols a la llauna que tant be feia i encara fa la Nati, etc….

Em ve de gust posar-vos el mas el Castell de Sant Aniol de Finestres, es autentic, no està restaurat, es propietat del Sr. Puigverd de Sant Feliu de Pallerols, hi venia  cada dia i vint-i-tres anys després i segueix vinguen.

Aquest també podria ben ser un mas remença i segur que no m’equivoco. No he vist recentment el mas de Costabella sota els cingles del santuari de Finestres, però potser que encara estigui igual de quan hi anava a visitar al Pere Torras (a.c.s.), o sigui que també podem veure un mas antiquissim..

Santuari de Santa Maria de Finestres, foto treta d’internet, no es meva.

M’encanten aquests masos tant grans, i com he dit abans sense restaurar, ja en queden pocs, però som afortunats de poguer contemplar aquest, em pregunto com ha pogut ser ? Aquest i tots els masos eren auto suficients , aquí podies trobar de tot, evidentment la llet, l’oli, es feien el pa, mataven el porc o els porcs, el gra per tenir farina, el blat de moro pel bestiar, les patates per tot l’any i els alls, assecaven les figues per l’hivern, guardaven les nous i les avellanes » el pa amb nous es boníssim «, tenien les pomes i les peres d’hivern, els tomàquets de penjar,  es feien el formatge, i no cal parlar de l’aviram, etc…. lo poc que faltava anaven a comparar-ho al mercat d’Amer. Quan jo hi era, quasi tothom anava a mercat a Olot, era més capital i potser trobaven més coses, tot s’ha de dir. Encara que algun guardava el dissabte per anar a mercat a Girona.

Germans Roca: Esteve i Joanet

Tinc moltes vivències de masos, primer perquè la mare (acs) hi va néixer i jo de petit hi havia viscut petites temporades, després com a metge vaig seguir visitant la gent gran al seu mas. Encara recordo quan a Can Terme , a la Barroca, un bon dia em van regalar mig pa, el van partir amb un gran ganivet de dos mànecs, impressionant, boníssim i va durar un grapat de dies. Recordo de petit al meu poble de la baixa Segarra, que el pa de la setmana el guardàvem a dins una gran tenalla ni havia de petites i parcialment vidriades que eren per a posar el porc en conserva  (tupina) per l’època del segar.

El curiós del cas, era que  tothom aprofitava Olot o Girona per a fer un bon esmorzar, ningú ho deixava de costat, feia més festa i es tornava a casa a l’hora de dinar.

L’aviram, sempre ha sigut important en un mas qualsevol, però tractant-se de Cant Tura sempre tenim lo millor de lo millor. Els que tingueu bona vista, podeu veure un gran camp després del galliner, verdós i amb un gran estri que serveix per regar a molts metres de distancia. Can Tura una gran casa de pagès. Al fons els grans cingles de costabella.

Durant molts anys, a aquest mas que fan dinars, com li agrada d’anomenar-se en Pepe, sempre he menjat la millor car i els millors caldos de gallina. Fixeu-vos quin aspecte mes saludable.

En cap cas sabria dir de quina classe són aquestes gallines.

Be, amb aquestes boniques vistes de l’aviram que crien a Can Tura , ja en tenen prou per pensar i saborejar el que trobaran.

Una petita distracció a l’hora de munyir les  vaques i aquestes  frisaven, greu senyal. Durant els anys que vaig ser el metge del municipi vaig trobar persones que mai havien marxat de la Vall del Llémena, les circunstàncies de la vida no ho van permetre; en aquells anys ningú o practicament ningú sortia del poble que no fos per anar al metge a Girona o a Olot o com he dit abans per anar a mercat a Amer.
Abans de continuar i ara que em parlat d’esmorçars, parlem del que es pot menjar a Can Tura: 

Començarem : menjant una amanida, acompanyada amb pernil de jabugo i embotits.
Després : El que la Nati cuini, els altres portin i en Pep vulgui.
Per postres:  recuit natural, gelats i fruite del temps.
Begudes a dojo acompanyades  d’un brut.

Aquesta es l’entrada oficial a Can Tura, tothom passa per aquí, encara que pels del país, sempre en trobem una altra per la banda del Llémena, que ja dona a mig Camí de la cuina.
Cal dir que Can Tura esta entre dos rius, el més cabalós el Llémena (ara Torrent de’n Sala ? ), que passa al costat mateix i a on esta connectat aquest Ariet, i a l’altra banda del Pla, on hi ha un pont que a la dreta es va al mas el Castell i a l’esquerre es puja cap al mas La Granada ,  Costabella i al santuari de Finestres,  doncs a sota el pont hi passa  la Riera de Les Medes; això si la major part de l’any esta sense aigua.
Jo quan vaig arribar, ja molts massos s’havien quedat sense masovers i els propietaris no volien invertir, es una llàstima perquè els boscos d’alzines i roures son una meravella. Mai hi he vist un incendi, però ja fa anys que el tema del carbó ma passar a millor vida. El Sr. Pere Sacrest  Dusol, es va vendre totes les masoveries, fins i tot Can Tura.

 

En aquest indret hi ha la peça que més m’atreu de Can Tura,  el vell Ariet, que no para de treballar i mitjançant un cert desnivell, envia aigua a Can Tura i fins i tot a la Rectoria de Sant Aniol. Tot un tresor ecològic d’aquell temps. Veure el tema més ampliat en el post d’ Un dinar al Siubès, d’aquest mateix blog. Mai anteriorment havia vist aquest artilugi tant interessant per tothom.

 

Pels que no els coneguin, cosa molt rara, aquí van en Josep Serra i la Nati Oliveras la seva esposa de tota la vida. Sempre han sigut l’ànima de la casa, no entendria can Tura sense ells. Ells i els seus pares em van acollir amb la màxima cordialitat des del primer dia. Em van assignar aquesta taula per a fer receptes i parlar amb la gent dels masos que volia consultar quelcom amb el metge. Ho vaig acceptar del del primer moment. Sant Aniol es un municipi, però tots els serveis estan a Sant Esteve de Llèmena.  Era l’any 1984. Altres temps en tots els aspectes. Tot s’ha de dir, el metge tenia tota la llibertat del món i podia passar consulta a l’hora que fos, sense cap mena de control per part de la seguretat social, això si havia de ser diària; tenia diversos col.legues que passaven visita a partir de les 10 de la nit, durant el dia tenien altres ocupacions familiars.

Rellotges com aquest o de caixa completa;  aquest es un bing-bang de casa nostra, toca els quarts i repeteix l’hora.

A molts els pot semblar estrany, però ja havia passat consulta en una bodega fora de servei al Perelló i havia vist altres metges passar visita en un bar a Girona i jo mateix també més d’una vegada havia fet consulta al cim d’una taula a la desapareguda Fonda Selga mentre dinava o sopava,  on també si hostatjaven molts viatjants de tot Catalunya. La Lola els tractava molt be, i en Jaume i la seva mare la Sra. Amparo també, tots si trovaben com a casa, jo també. La Fonda estava plena de pintura d’artistes consagrats i mai li van robar ni un. Alhora també molts rellotges de paret antics, que tots anaven adelantats un parell de minuts, o sigui que quan tocaven les 12 et podies preparar, la fonda es convertia en un concert. molts d’ells eren bing-bang, o sigui que tocaven els quarts i repetien les hores.

Can Tura pels qui no ho coneixen les seves parets estan plenes de vida, de molta pintura, d’escrits de periodistes de tota la premsa de Girona i Barcelona, ceràmiques dedicades, plaques de plata d’agraïments de persones i grups. Quadres de pintura dedicats pel darrera, fotografies d’amics , admiradors i excursionistes agraïts pel consell que sempre troben a Can Tura, tot això i més omplen les parets, i molts més records d’una vida entera dedicada a atendre als viatjants, estiuejants de la Vall i demès persones ja descrites anteriorment i sobretot la gent de casa. Aquesta família son únics amb donar, acollir, escoltar, aconsellar, fer companyia i perdre el temps amb el que pregunta i ben be no sap on va. Can Tura sempre ha sigut i encara es un refugi incomparable.

Collage original det per en Terri (acs)

Aquí teniu una de les famoses composicions de’n Terri, que mai vaig saber el seu nom complet; per aquells anys 85-86 eren molt presents amb  la seva esposa i filla .

Quan vaig marxar de metge titular cap a la nova plaça Cornellà del Terri, en Terri també   em va obsequiar amb un pergamí- diploma amb un fort contingut emocional, poema que sempre mes he guardat.

Aquest home que tragina amb el carretó , es el tio Miquel, no parava.

Les llargues estones d´hivern i d´ estiu amb en Pepe, sempre em repassat el passat de Sant Aniol, poble on ell va néixer i coneix millor, explicava que de petit feien excursions o anaven el dia de la festa a Bustins per Sant Miquel a l’ermita i també recorda a Les Medes que hi ha una ermita dedicada a Sant Julià, després també anaven a Sta. Maria de Finestres. Recorda el mossèn que el va batejar es deia Lluís Sureda, fill de Figueres. Després també recorda mossèn Ricard i l’últim mossèn que va viure a la rectoria de Sant Aniol, mossèn Lluís Canalies que hi va estar 2 ó 3 anys.
Fent memòria,  m’explicava que ell i la mainada del poble anaven a col.legi a les escoles de Sant Aniol i recorda una mestra que es deia Srta. Begoña i la última la Srta. Maria Angeles Almendro que vivia amb la seva mare.
Vam parlar del molí de Can Tura, segons en Josep Serra i Plantés, masover de la propietat des de tota la vida , explica que es el  més important de la vall del Llémena, ell recorda de petit que funcionava  perfectament, un salt d’aigua preciós. Una llàstima, tot ho deixem enrera.

Aquesta vista que tenia davant els vostres ulls, es el final de l’ embassament, o sigui alli sota el teulat hihavia el gran sal d’aigua que feia moure les moles, actualment  hi ha poca aigua, degut a la llarga sequía.

Des de Can Tura a Sant Gregori ni havia un grapat :

Molí de Can Tura, Molí del Molinot, Molí de Can Mitjanes, Molí del Clascar, molí de’n Camós, moli de’n Gloria, al Pla de Sant Joan el molí Peredalta, Molí del castell de Ginestar, un a Sant Gregori que no es recorda del seu nom. una dona filla d’Adri de  86 anys, me’n havia parlat feia pocs dies, i em deia que després de la guerra civil española, el seu pare amb el carro carregat de sacs de blat de moro, blat, ordi,  anava de nit a moldre el gra a Can Tura, molt amunt, però era l’unic que disposava de dos moles una molt fina, per fer el farro i l’altra més granelluda per moldre els altres  grans,   per fer el menjar de les vaques..

 

Paret on es pot veure les finestres del molí de Can Tura, finestres amb molta claror a dins, vol dir que el sostre ha caigut i la malesa ho va tapant com podem eure amb aquesta figuera.

Ell recorda de petit que també venien gent de Mieres, amb mules o cavalls amb les seves sàrries o albardes plenes de gra per moldre. Hi havia un salt d’aigua que feia anar el molí, se’n recorda molt be. Tenia molta vida i a més hi vivia una família. Els carros carregats de gra, s’amuntegavem davant del molí  i moltes hores d’espera. Calia tornar a casa amb tot el gra molgut.

Aquest important embassament te uns 200 metres de llarg i deu ni do de l’aigua que arribava a enmagatzemar, des de sota a can Tura ;  l’aigua que sobra al safareig, va canalitzada cap aquest embassament, o sigui sense gastar un duro podien fer anar el molí, del tot ecològic, també rentaven la roba en aquest safareig els masos de la zona; ben mirat hi caven moltes persones rentant; he de dir que està molt ben conservat i meravella pel seu temps.
Parlant de masos em va dir que La Granada, abans d’arribar a Costabella estava restaurat.

Aquesta creu davant la sortida de l’església de Sant Aniol de Finestres te un nom, com en diuen ???

Sempre arribava el moment de fer de metge, la gent anava arribant a fer receptes o a consultar quelcom que el preocupava i s’asseien al voltant de la taula que troben al entrar al restaurant a l’esquerra i l’ últim d’arribar sempre era el metge. Una consulta singular, tothom prenia un cafè, o un cafè amb llet, o un «carajillo» , o un cognac, una cervesa o una llimonada, una consulta subrealista del tot. Al començar la consulta sempre algú conegut de la barra deia poseu-li algo de beure al metge i així tots plegats començavem la consulta diguem-ne pública, mai més ben dit, sense cap mena de vergonya ni d’intimitat a més amb tota la colla de la barra que ja havien dinat i al sortir es prenien el cafè o lo que fos, ells , allargaven diguem-ne la sobretaula tant sols per seguir el » morbo » de  la » consulta mèdica » i no perdres detall del que es parlava, plantejava o sol.lucionava, tot era prou atractiu pel passavolant o qui fos. Ep! eren temps que d’altres companys també passaven visita enalgun racó d’algun bar prou conegut sota la acatual via del tren tots els dies de mercat, que eren els dissabtes, i no passava res.

L’enbassament de Can Tura per tenir aigua pel salt del molí ,  anant cap al molí de Can Tura. Les oques tenien net el lloc.

La majoria de vegades no sabiam per qui començar, perquè tot s’ha de comprendre, una mica de vergonya per ser el primer sempre hi era. De vegades ho solucionaven els de la barra del bar, senyalant amb un dit qui havia de ser el primer o aquella cantarella que diu : » pito, pito colorito, donde vas tu tan bonito por la acera verdadera pim, pam fuera »  i qui tocava el dit, donç ànims. Es broma, la majoria de vegades si se sabia qui era el primer, pel conte que els tenia, tothom anava al gra.
Dr. jo vinc per les receptes de la mare, per si ha de continuar  prenent els anisets ca mig matí?, però ja que sóc aquí volia parlar de que fa uns mesos tinc una llei de cosa, com una migranya que em va i em be i tristesa, no tinc ganes de fer res, vaig a treballar a la fàbrica perquè no tinc més remei,, sinó els de casa em butzinen;  però no hi aniria, que pot ser tot això? i si em donés una tanda de vitamines, o de ginseg ,  – a la meva cunyada li va anar be !!!
. Un del mostrador intervé: – doctor no li dongui voltes , a Palau Savardera hi ha una veïna que li passa el mateix i li va molt be el Seroxat !!, li han dit que això es una distímia, una mena de depressió  i resulta que li va molt be. Ep !!! el metge sóc jo i jo decidiré el que millor li convingui. Un altre de la barra intervé: sí però jo primer li faria uns anàlisis no sigui que tingui anèmia a les cames o pateixi del tiroides com el meu sogre, estava molt encosonit de feia mesos i miri  era el tiroides ? Increïble els consells que m’arrivaben a suggerir aquesta bona gent. No penseu que eren quatre gats, la barra estava plena de gent, molts viatjants i treballadors d’obres públiques, inspectors de diferetns ministeris, etc. Jo era nou al territori, res , feia una setmana que havia arribat i no entenia res de res i tot em suposava un veritable esforç sobretot llinguistic, però em vaig proposar aprendre.
Posim un altre cafè amb unes gotes de whisky,  deia un i un altre afegia  a mi també.  Be, de moment prenguis aquestes pastilles sense dir el nom i li demano uns anàlisis i dintre de 15 dies vingui a la consulta y podrem valorar tot i parlar del que calgui sense valoración del personal, no desitjable.

El següent també venia per receptes per l’avi, però aprofita per dir-me si li vull mirar la pressió perquè arterial, li dic que sí i vinga a fer les coses com Déu mana, No haurà pres café aquest mati.- no, no  m’agrada, resultat 130/80 mm Hg, doncs les pastilles que li vaig receptar fa 15 dies funcionen, clar i el no menjar sal ajuda molt. Sí doctor, però desenganyis, vaig trobar un home d’Hostalets de’n Bas, que pren  agua  de fulles d’olivera,  i explica que li ha  sigut la solució, després de provar tres tractaments amb pastilles: –  jo,  ho he provat i miri, ja estic be i jo que no m’ho creia- pensi doctor que a Sant Martí Sapresa,  Estanyol, St. Romà, Mas Llunes, fins a St. Dalmai, Aiguaviva, el Perelló fins i tot a Viloví d’Onyar  ho fa tothom i funciona. «Todo mi gozo en un pozo», jo que pensava que ho havia fet be ! l’altre em va retirar tot el possible mèrit. Que faig amb les seves pastilles ? donç vostè ja es major d’edat, si creu que l’aigua de fulles d’olivera es la solució doncs endavant probi de deixar-les. Quant torno ? – vostè mateix. Mentre estant jo pensava amb les milers de fulles d’olivera que  tinc a una finca de casa a Llorens de Rocafort, quasi em podria fer ric, i venent-les barates. Després pensava noi el negoci no es lo teu, lo teu es la medicina, deixem-ho pels arbolaris i la medicina alternativa.
Un passavolant fill de Rupit, en veu forta i clara afegeix : Un suc de remolatxa en dejú és una manera natural de controlar i millorar la tensió arterial tant la màxima com la mínima. impressionant els consells que la gent em donava i deixava caure enmig de la consulta. Cap problema.

Oli molt bonic de les escoles, cal Sastre i l’església de Sant Aniol de Finestres.

El següent, un home ja grandet, que explicava  dolor de ronyons, i que el seu pare ja n’ havia patit i que    li havien dit a Girona que ja venia de família. Un de la barra, l’aconsella que begui aigua de la font pudosa de Banyoles i diu: al meu germà li va anar molt be !, un altre contesta,  – la millor aigua la trobareu aquí a poble veí d’Amer, les seves aigües minero-medicinals carbòniques , van ser conegudes d’ençà  l’any 1884 i la Font Picant va ser declarada d’utilitat pública , perquè no la probes, no et costarà tant oi ?, encara que sempre hi ha cua per omplir garrafes. Un altre aquí present recomana anar a les Gavarres on hi ha una exel.lent font picant a Madremanya ; – i quan tinc dolor que he de fer doctor, diu el malalt ?- fàcil, es posi dins de la banyera amb aigua calenta; -no en tinc de banyera, be, sempre tindrà una dutxa oi? Sí, dons vinga el doll d’aigua ben calenta damunt del ronyo que li  fa mal i sempre tindrà a casa un paracetamol oi ?  donçs ànims se´n  pren un i entre tot millorarà i algun dia potser que a l’orinar a l’orinal senti un drink això serà la pedreta que produïa el dolor. Un treballador d’obres públiques que sempre es quedava a dinar , afegeix, home que provi la cua de cavall, que es la cua de caball vaig preguntar jo ?, inocent de mi ?  L’home va contestar : es fa aquí a la vora de l’Estany de Banyoles i va be per les pedres del ronyó ; com se prepara pregunta l’interessat i li explica, que curiós aquest home d’obres públiques i carreteres :
S’aprofiten els talls estèrils. Es recomana que únicament s’utilitzin les tiges que no tenen esporangis i són ramificades. S’han de recol·lectar a la primavera i solen dessecar-se al sol, emmagatzemant-los posteriorment en flascons hermèticament tancats per tal que no perdin les seves propietats. Carai si que en saps, home a casa fa anys que en guardem, patim de lo mateix.  Ja en parlarem, vinga anem per un altre pacient, Qui toca ?

Esglesia de Sant Aniol de Finestres al caure la tarde

Mira ara toca en  Bartomeu un home ja molt gran , encara que mai vaig saber la seva edat. Es de la família de la casa, home cordial, viu, amb una picardia innata, però alhora inocent del tot; fumava d’amagat algun caliqueño.
Sempre volia que li mirés la pressió arterial, però el verdader motiu de la consulta era si degut a les llagues que tenia a les cames podía beure  un got de vi menjant, o sigui que l’home  sempre em demandaba permis, perquè després si els  de casa seva el renyaven, deia el metge m’ha dir que en podía beure un got , i ho deia tot sonríen, volguen dir i ???…. Les ulceres, costaba molt de curar-les, perque ell mateix  s’ho remenaba i s’ho feia i desfeía i tenia el convenciment que si li tocada el sol i l’aire curaren abans. Es passava moltes hores a la fresca al vell molí, però el tenia netissim. En Bartomeu estava preocupat perquè tenia la minima més alta que la màxima ???. Quins problemes Déu meu.
Surten del menjador dos viatjans de ferreteria l’un de Malgrat i l’altre de Martorell i demanen un carajillo cada un i un puret, l’encenen i es posen a escoltar la marxa de la visita mèdica.

Una dona jove, d’uns 40 anys em pregunta que por fer els perellons ara que ja fa fred i li fan molt de mal, fins i tot m’ensenya dos dits que han reventat, assegura que pateix molt i que ho passa molt malament al tocar aigua freda. Comenta que tots els tractaments higienics i medicamentosos que ha fet han fracassat i està espantada. Porta uns guants especials. Sense deixar-me opinar,  un home que també estava a la barra amb una copa d’Aromes de Montserrat diu, – jo conec un remei contra els perellons que es fa servir al meu poble de Rupit i funciona, la meva mare sempre el recomanava a la gent del poble i si no recordo malament es així : agafar trossos de casco dels caballs quan els ferran, es fan coure amb oli d’oliva i untar els perellons ben calent dos cops al dia i si ni ha algun de rebentat cal sufregir  pell de serp, amb oli d’oliva i untar-los dos cops al dia. El silenci va omplir la sala com si hagués donat una lliçó magistral, fins i tot hi havia gent bocavadats i jo també, perquè ben mirat no tenia res miraculós per la malaltia : – Que faig , miri pot provar  de fer-ho, li portarà feina, perquè ara als pobles ja no hi han caballs per ferrar, sempre trobarà alguna hípica i vostè mateixa. Jo la derivo a un especialista de vascular perque ho te molt malament. Lo que vostè digui.

Un dia d’hivern entren dos homes, que pregunten si poden dinar, es veu que un amic seu de Biure d’Empordà , els ha recomanat l´hostal de Can Tura, i dit i fet. Com que no havien ni dit bona tarda, l’amo, en Pepe, els diu bona tarda i no contesten. – Es pot dinar o no ?, donç no, perquè aquí es valora molt l’educació i veig que vostès s’ho passen pel forro. Al final en Pepe els va dir que sí, però abans van demanar dos cerveses i com que estàvem passant visita, es van apuntar a escoltar i mirar. Un d’ells els més atrevit, va dir mai havia vist passar visita en una casa de pagès que fan menjars ? donç miri ara serà la primera vegada, li contestà un pacient de Cogolls que esperava el seu torn. Jo li podria fer una consulta doctor ? – miri, primer vostè no es d´aqui i segon faci el favor d’entrar a dinar ara que li han dit que sí, després si encara estic per aquí en podem parlar.

Qui toca ? – un servidor ! miri fa dos dies que tic mal de panxa i vòmits i escalfreds i diarrea !! No se a que pot ser degut ? un home de Santa Afra, em diu doctor aquest amic meu no es recorda que van anar a caçar bolets escarlets a Les Encies,  moixernons a  Les Medes, a la Barroca i van carregar i no només d’escarlets, sinó també : rossinyols, camassecs, etc…..   Dr. vol dir que amb tant de bolets no n’ha fet un gra massa i ara vinga mal de panxa. Es possible, però l’he de visitar, passi a dins. Després de l’exploració es va fer palès res de greu a més no havia consumit cap amanita muscaria ni res perillós.

Consell, un altre dia no s’atipi tant. Dieta i moderació. Si puja la febre o no cedeixen els vòmits o la diarrea m’avissin.

Va arribar un pastor que pasturava cap uns camps de Granollers de Rocacorba, i em diu que feia dies que es trobava xafat, i que tenia calfreds, un de la colla de la barra de cafè, cafè, copa i puro que diu, — clar si no treballessis  12 hores cada dia segur que es trobaria millor, a més, pastura en plena migdiada, butzinil doctor !!! Aquest home es ben liru !! A més aquests pastors beuen llet sense bullir, o sigui directament de les mamelles de les cabres. Si o no ? De vegades sí. Compta amb aquesta asseveració sobre la llet. Ho tindrem present.

 

La consulta anava avançant quan en uns moments de silenci sentim 4 persones que pujaven les escales, tot dient : quina olor de vaca que fa aquest restaurant, quina merda, no se si ens donaran menjar siguen dilluns ja tard ? Entrem hi ho sabrem. Molt bones , molt bones, l’entrada estava abarrotada de gent, gent que estava prenen el tercer cafè o el segon conyac i el segon puro i els pacients del poble , o sigui molta gent havia sentit els comentaris poc afortunats sobre Cant Tura. Ep ! l’amo, en Pepe Serra i Plantés també ho havia sentit. Jo vaig pensar Déu meu aquests ja han dinat.
Podem dinar ? en Pepe contesta senyors/senyores penso que amb aquesta olor de vaca no els faria profit, provin a Sant Esteve de Llémena a un restaurant que en diuen El Cabrit, potser que tinguin sort, sense dir ni gràcies van desapareixer .

Ve qui toca, jo,  un home ja entrat en anys, que tot esperant que li toqués s’estava prenent un carajillo. Miri doctor fa mesos que tinc cor agre, i fa uns tres mesos que tinc una pobresa de cor, que em te molt preocupat,  la meva dona em diu que no es res, que deixi el vi, el fumar, el cafè i que milloraria segur. La veritat , jo em vaig quedar «in albis», perquè mai havia sentit aquelles expressions, i li vaig dir , la seva esposa te raó, però no se si la pobresa de cor marxarà o no, potser que dintre de tres mesoss en tornem a parlar, la pobresa de cor te moltes causes. D’acord?

Safareig de Can Tura

Un jove, que feia rato que me’l mirava portada el cap embenat. Li vaig dir que que li havia  passat doncs, era molt aparatosos el vendatge !!  Ahir, vaig rebre una forta patacada al front, per part del veï que desenganxava una peça del tractor; o sigui que el cop va ser fort oi ? Sí. Anem a veure com està. Li trec el vendatge i oh sorpresa ? , -noi quin hematoma !! Sí, la veïna em va posar dos duros de plata i m’ho va embenar. Era tant aparatós que fins i tot a l’arribar els pares em van fer cataplasmes amb mantega i farina de Linaza . Després em van posar compreses humides de tintuta d’ Arnica rebaixada en agua . Que li sembla doctor ?, La qüestió es que no hi havien vingut ni  vòmits, ni vertigen, la visió era molt bona i no tenia mal de cap.  El morat i el bony havien millorat molt, el color de la pell ja no era negre.. Els duros no cal posar-los, ja han fet la seva funció; en quan a les cataplasmes i les ventoses podeu seguir dos dies més i plegar. Aquesta inflamació es curarà totalment en uns 15 dies; la natura per ella sola ho cura practicament tot.

Ja havien passat molts mesos d’aquella noia que estava afectada d’una depressió reactiva i ara li tocava a un jove  d’uns 16 anys fill Fogars de Tordera i que feia uns mesos que s’havien vingut tota la família per treballar a l’escorxador de Can Coma. Miri doctor tinc la cara i el dors de les dues mans plenes de berrugues ! – ràpidament agafa la paraula un pacient que espera torn assegut a la taula, doctor : – no s’ho prengui malament però esta escrit a casa, en un llibre de la iaia al cel sigui, o sigui que es molt vell i diu : cal comptar les berrugues una a una i agafar tants ginebrons com berrugues i anar a un lloc del bosc on mai més hi hagis de passar, enterrar-les sota una pedra i resar un parenostre a Sant Martí que et tregui aquest mal que et fa patir !!!. I jo que li anava a receptar un antiverrugas ??, noi no faràs res mal fet, pots probar-ho, però de vegades les berrugues se’n van de la mateixa manera que venen. Va tornar als mesos contentissim, totes fora. Per tranquilitat de tots vostès els he de dir que no es va posar l’Antiverrugues de la Farmàcia. Vostès mateixos.
Quan portava uns mesos a la Garrotxa vaig poguer comprovar que la gent confiava molt amb els » curanderos » , cosa que a la Baixa Segarra no n’havia sentit a parlar mai, la gent dels pobles confiaven a cegues amb el metge. Jo vaig  haver d’aprendre a conviure amb aquests senyors i evitar discussions inútils. No hi ha res pitjor que anar contra una creença, sempre tens les de perdre. Sempre acavabem parlant d’herbes medicinals , per part dels malalts, jo com que sempre hi he entès poc o molt poc, els deia que si l’avia recomanava aquesta o una altra herba que la prenguessin.
Be,continuem amb la visita, a la barra del bar no si cabia, allí ningú marxava i els cafès anaven a dojo.

Degut als comentaris dels altres, aliens a la consulta , la propia consulta durava molt, molta paciència.
Doctor , tinc pressa, abans de continuar no podria fer-li una consulta ? , si aquests senyors el diexen passar,  endavant donçs vinga : Dr. potser que la meva dona sigui neurastènica ? quin metge li ha diagnosticat ? cap, doncs qui diu que pateix aquesta malaltia ? la seva familia, els veïns, etc…. Miri si la seva esposa , se sent xafada, debil,  agotada, pot ser que li estigui esperant una depressió, però cal consultar a un psiquiatra, jo els ajudaré.
L’estona anava passant i un de la barra diu poseu-li un carajillo al metge, que pobre home està sec de tant parlar.

Rectoria de Sant Aniol de Finestres, fa anys que es dedica a Casa de Colònies.

El següent, i l’home estava callat, el veí que eren del mateix poble de les Encies, diu aquest ve per poagre, pateix molt ! Jo que mai havia sentit aquesta paraula vaig quedar sense saber que dir, el veí diu si doctor pateix molt i ja no suporta el pes dels llençols als dit gros de peu !. Ah ! llavors vaig deduir ràpid que es tractava d’un atac de gota i al fer-li treure el calçat tenia el dit gros envermellit i que no se’l deixava explorar. Queda molt malament que un metge no sàpiga el llenguatge del poble, els que no han sortit mai del poble es pensen que tothom parla igual. Un treballador de d’obres públiques diu perdoni que intervingui, però a la meva cunyada a Llambilles li van donar un remei que va ser oli en un llum, quin? donç miri cal agafar polpa de cassia fistula, oli rosat, oli d’ametlles dolçes, tot a parts iguales,, i fins que totes tres  quedin ben barrejades fins que el liniment que surti s´apliqui al dit del peu.

Vaig quedar sorprès de la quantitat de  remeis que sap la gent, jo d’entrada mai havia sentit a parlar d’oli rosat ni d’aquesta planta cassia fistula, de tot s’apren. De totes maneres jo li vaig demanar anàlisis d’àcid úric i li vaig donar colchicina i indometacina fins que cedís el dolor.
Que més, doctor, aquest no li dirà però ve perquè li varen cardar un susto al Bosc i està espantat i a més te cucs, l’home fa dies que no tira i no vol sortir de casa; a veure si te algun remei per ell ? Els cucs els eliminarem amb Mebendazol amb una dosi única, però el susto costarà mes.

Pared de Can Tura, on es poden veure molt diferents tipus de pedra en la seva construcció.

Era vigília de Cinquagesma, festa major de Sant Feliu de Pallerols, el Sr. Puigverd no hi era, va arribar una mare amb un noia d’uns 24 anys. Que li passa a aquesta jove tant trempada ?, la mare contesta – Tots els de casa pensem que te les defenses baixes, els nostres parents de Sta. Pau pensen igual i la nostra veïna també diu que aquesta noia te les defenses baixes, cada dos per tres te angines, refredats, sinusitis, mal d’orella, etc…  Be, em dic jo i com ho saben ? home doctor no cal ser massa llest per veure-ho. Donç jo sóc un pobre metge de poble i no se veure així pel damunt si aquesta jove, que d’entrada la veig sana , te les defenses baixes. Sense donar-li més voltes li farem anàlisis i ja veurem. La mare,  – jo se que hi ha  gent que els hi donen un parell de mesos  d´Inmunoferon càpsules i després una novena de  Ginkgo Biloba i els ha anat molt be. Ja en parlarem. Ara no li dona res ?  -miri d’entrada farem uns dies de d’un complexe vitamínic  .

Doctor afanyis que plou molt i em de marxar. De totes maneres la gent de la barra augmentava, tot i ser tard, això de la consulta donava per molt. Un home que vivia sol camí de la Canova, va dir a casa m’han dit que aquest color groc que tinc de la pell i als ulls,  serà que tinc el fel sobreeixit.  Home es possible, quants dies fa que està així, donç dos setmanes i perquè ha tardat tant en dir-mo ? – miri, un home de Sant Ferriol,, em va recomanar un remei molt bo que la seva mare el feia servir : Cal prendre un got d’aigua de romaní en dejú cada dia i vaja segur. Ho has provat, sí ! donç continues amb el color de la icterícia, o sigui que no ha funciona. Et derivo a un especialista del fetge urgent, moltes gràcies.
En la meva llarga vida de metge de poble, he après el nom de moltes herbes remeieres que feien servir les avies dels masos des de temps immemorials, i el curiós del cas que encara es fan servir, per exemple un home que s’havia donat un bon cop a la cara anterior de la cama on hi ha poca carn i fa molt d mal, em diu que si posa oli de cop, o també herba de sant Joan, o hiperic i que sempre li va be. El visito i em sembla que no es res més que un cop i prou. Segueixi amb el seu remei. Jo n’havia vist a la Baixa Segarra a la vora dels camins, però mai a casa n’haviam fet un ungüent.

També des de petit a Lleida, sabia de memoria l’Herba Caixalera , en castella BELEÑO i el nom oficial HYOSCYAMUS NIGER, tambe existeix  l’ Albus, però al meu poble no se’n fa.

Recordo que el pare (a.c.s.) de la grana de les càpsules dites » Barrets de Capellà » les feia bullir i davant d’un mal de queixal, els bafos d’aquestes llavors li milloraven el dolor del queixal.
De la meva joventut, recordo que entre tots els de casa, la padrina, el pare, la mare, sortien a l’ ús plantes que curaven com : Agram, que es diürètica, Cirerer de pastor, com a tónic cardiac, Espígul, com a astringent, Àrnica per les contusions i caigudes, Julivert  l’arrel es estimulant, Magraner: Púnica Granatum, les flors son astringents, a més és antihelmintica, efectiva contra la Solitària (Tenia) i els cucs, Aubí com expectorant, Card o Penical per la curació de les llagues de les caballeries, Ginebre del qual es fa la ginebra o gin, Herba prima , amb infusió com a diuretica i dissolvent de càlculs renals, Sàlvia, les seves fulles son astringents, Malví : Althaea Officinalis, xarop contra la tos, Olm, de l’escorza fresca s’obte un múcilag per suavitzar les irritacions de la pell i mucoses, Orenga, Pi, Corretjola ( Polygonum Aviculare ) Es depurativa, calma la set, es astringent i antihemorragica, especialment indicada per la orina sanguinolenta, Esbarzer com astringent, Creixems ( Nasturtium Officinale es considerada com antiescorbutica, depurativa i diurética ) Romaní, Sajolida, Ruda,  Vesc : Viscum Album, que tothom coneix del Nadal i el Timó o Farigola molt estès a la baixa Segarra

 

Estava acabant la consulta i de cop arriben uns d’un mas de Sant Aniol que havien anat a passar el dia a marina i vet aquí que el noi s’havia clavat pues d’eriç al taló ili feien molt de mal.  Siguen metge de Sant Martí Sapresa, vaig escoltar una dona molt gran i em va dir que per curar aquestes punxes calia posar-hi Ungüent de Trementina cada  12 hores i que aniria be. Vaig aprofitar per receptar-li i va anar be. Anys més tard vaig saber que de Trementina ni havia de moltes classes com la de Chio, de la Meca, de Bourdeos, d’ Estrasburg , de Venècia, del Canadà, etc….
Realment al no haver estudiat la farmacologia de les plantes, doncs sempre els hi he tingut un gran respecte i he fet servir substàncies ja comercialitzades a la farmàcia. Si, he fet servir durant el meu exercici de la medicina, formules magistrals com la següent, que encara que no sigui meva, us la poso. La vaig trobar dins d’un llibre de medicina de 1878.

Per acabar si posar-vos una formules actuals del meu us , com , pel Herpes Zòster:

Mentol crist 1% 
Hidrocortisona acetat 0,2%
Glicerina 15 g.
Aigua de Roses 15 g.

i una per la pruïja :

Acid Salicílic…………….. …..3 grs
Acid Tartàric…………………..3 grs
Midó…………………………….20 grs
Glicerolat de midó……….100 grs

Com tots vostès que hagin arribat fins aqui, han pogut contemplar que aquella » consulta «, on cadascú deia la seva, opinions estrafalaries,  comparació de l’estat de salut dels assistents, tothom la seva malaltia era pitjor, ningú es posava d’acord, allò era un vertader PSICODRAMA, i no em quedo curt.

Només em queda una gran gratitud a tota la família de Can Tura de Sant Aniol de Finestres que des del meu nomenament  com a Metge de Les Planes d’Hostòles i Sant Aniol, sempre vaig ser acollit amb la més gran cordialitat, jo i tota la meva família. Mil gràcies per tant. Les visites de metge a la sala del bar , van ser úniques,vam començar per fer receptes i vam acabar solucionant problemes de la gent. Curiosament mai ningú es va queixar de falta d’intimitat, el servei a les persones superava la normativa, quines coses Déu meu !!!!  He de dir que al vostre costat vaig ser molt feliç, Ep ! també al costat de tots els veïns de Sant Aniol i Sant Esteve de Llémena. Per acabar sempre tindré present la vostra hospitalitat, l’altruïsme i la bondat d’ aquesta casa.

Una abraçada Pepe i Nati.

Pep