Entradas de la categoría: Pagesia

Temps de fer llenya

Ja a mig setembre, amb un temps que recorda més el ple estiu  que l’entrada de la tardor, em vingut a Llorenç de Rocafort com cada any, per tal de fer melmelada de mores, cosa que va introduït la Tere fa una pila d’anys i continuem fent-la, amb una diferència que quan els pares eren vius, ells, dies abans ens en collien, amb una paciència infinita al fondo dels Perdigons, ara quan, arribem com diuen en català » lo més calent a l’aigüera«.

També una curiositat l’any passat no en vam fer, o sigui que no sempre podem fer-ho tot, quelcom s’ha de quedar pel camí.

En aquesta tasca sempre ens ajuda en Josep Subirà, amb la companyia de la Dolors i la Eli, que amb el seu gran acolliment ens sentim com a casa i tot es ple tendresa i bondat.

Actualment, les hem d’anar a collir de la primera a la última, però degut als cultius i a les intenses ensofatades per combatre les males herbes, també reben els esbarzers del voltant i desapareixen les mores.

El pare, ens va ensenyar a no desesperar i buscar altres esbarzers més llunyans o de trossos abandonats com el del meu veí de Les Pintades(antic terme de la Quadra de Mas Déu), que porta 40 anys abandonat, camí dels Omells de Na Gaia, que per cert a l’ Urgell tot i les grans sequeres n´hi han molt pocs que no es cultivin, però amb pocs ens conformem; els esbarzers creixen descaradament, la sequera no els afecta.

Quan érem petits, al temps de les mores, agafàvem un tija d’alguna herba llarga i vinga a enfilar mores, feia goig, quan arribaves al poble tothom s’enamorava del fruit.

Fa un mes i mig, vaig arribar de passar el mes de juliol a l’Alta Extremadura al poble de la meva dona i allí practicament la majoria des trossos estan abandonats (olivers/oliveres), tot i la gran quantitat d’aigua de que disposen, vostès no s’ho poden imaginar. No es questio d’aigua i jo sempre l’he enyorat per Llorens. Vostès diran, dons de que es qüestió ? ho deixo sense resposta….

Ametlles a punt de batzacar.

També és un temps molt bonic per passejar-te pels trossos per veure com estan els ametllers, les ametlles es un fruït  molt preuat,recordo que els pares s’hi esforçaven molt, no en quedaven cap al terra, i un cop netes, assecades al sol i classificades per classes, les guardaven, no tenien pressa per vendre-les, era com tenir un taló signat i garantitzat, vaja com un xec al portador.

Els cascalls son les ametlles que no arriben a madurar, sigui pel motiu que sigui, tenen el gra molt migrat i la clofolla no es separa, els pares els guardaven per a fer ametlles garapinyades; a casa encara en queda un sac que va deixar el nostre pare.

 

La primavera passada els vaig esporgar tots (mai ho havia fet, ja ho feien els pares), d’abans de la mort del pare, o sigui feia uns 5 anys que no s’havien esporgat i ja tocava.

La poca aigua que hi ha en el subsol no pot alimentar ametllers tant grans i aquests es moren; cal reduir les rames mitjançant una bona esporgada. Inocentment pensava que al setembre hi hauria una gran collita !, fins que els pagesos veterans i experts i savis de Llorenç em van dir que no, que l’any vinent sí que es notaria, confio en ells.

Tot s’ha de dir, abans , fent les coses com la vella pagesia, fer tota la collita d’ametlles era una història com la collita d’olives, com el segar, com la verema, tot costava  en el món de pagès, mai tenien un moment, recordo que quan la mare (acs) li demanava quelcom al pare, el pare sempre contestava – ho farem quan plogui !, o sigui aprofitaven un dia de destorb, sempre hi havia feina,

Collar de la mula, amb un sargit fet pel meu pare.

Cosir o apedaçar borrasses (tela grossera de cànem), sargir els sacs amb l’agulla saquera, apedaçar les sàrries, o arreglar l’albarda o arreglar unes aubarques/abarques,  treure les rodes del carro per posar-les llard (un greix especial), perquè rodessin be, vigilar els frens del carro, en fi era un mai acabar….

Paisatge típicament Urgellenc, Olivers grans i petits a primer terme, poden veure una mica de boscos només al cim de les muntanyes, o sigui que a l’Urgell tenim pocs boscos.

 

Els olivers petits que tenen un plàstic blanc al tronc, tenen deu anys, aqui en poso un a primera vista, són més alts que jo.

Estem molt aprop de l’hivern i cal fer llenya, a les cases dels pobles no sol haver-hi calefacció central i totes les cases funcionen amb estufes o llars de foc.

El pare portava llenya tot l’any,i la deixava a l’era, sobretot quan esporgava els ametllers i els olivers, ambdues cremen molt be.
Enguany junt amb el meu cosí Josep Pons, que porta un dels cognoms més antics del poble, hem anat al tros del Perdigó, passant per Vallbona de les monges, deixem a la dreta la pallissa de la Cristina Sais, la Cooperativa la l’Olivera i la font dels Serradells amb el bonic racó titulat Els Sentits Vallbona de les Monges de Minerva Sellés, tot un èxit, ho podran comprovar vostès mateixos si entren a l’enllaç que els acabo de facilitar.

Els sentits . Vallbona de les Monges

Passem pel terme de Vallbona perquè tenen molt bons camins, fins i tot molts bocins  asfaltats i a poc a poc passen pel pla el Tudons , el fondo de Sant Miquel i sense adonar-nos-en ja estem al Pla del Perdigó on farem llenya, per quan vingui el fred.

El Josep es un home molt hàbil e il.lusionat per fer hort amb el gota-gota,llaurar-lo, cuidar-lo, gaudir dels seus arbres fruiters, de donar un vol per l’era, que d’ ençà un temps fins i tot hi te un dipòsit per recollir aigua de pluja i mira poguer tirar alguna galleda d’aigua als ametllers i a algun que altre arbre fruiter,sempre es un plaer i un relax .

L’era es un lloc que si està molt be i porta bons records, es solejat i molt alt, la marinada hi toca de valent.

En Josep des de sempre que està enamorat del seu poble i terme i també de fer-se ell les coses com per exemple fer llenya. Aquí al Pla som veïns de cal Gené (Giné) de Llorens i del Joan Ramon Amenós.

El Ramon de cal Gené és una mica més gran que jo i sap totes les fites des tros i quan tinc dubtes ell m’ho aclareix.

  • Josep Pons molt animat

Aprofitant que tenim un grapat de pins que es van arrencar degut a un tifó considerable que va passar pel terme ara farà més de 10 anys, aprofitem la llenya, que a l’estufa crema molt be.

A pagès per petites que siguin les coses de la vida diària t’omplen el cor de goig,com veure com creixen els sembrats, veure si hi haurà collita d’olives, o d’ametlles, el caminar lentament pels camins i trossos, la Soledat, el silenci,el treball, les hores passen lentament i el dia es llarg, de vegades els únics canvis que veus durant el dia son els canvis de núvols.

Josep Capdevila, també animat

Be, amb una horeta vam tenir el remolc ple i llavors vam donar un vol pel bosc per si trobàvem algun rovelló o algun negret o també dit fredolic, res de res, encara que el sotabosc no estava sec, però igual li faltava un altre ram.

Ja que ens trobàvem al tros, vam donar un vol pels ametllers i de cop davant l’unic oliver que tenia el pare que no era arbequí, ells sempre li varen dir el sevillano, per les olives grosses que feia, que el pare les guardava amb sal, per fer els vermuts amb els forasters i convidats que venien a casa, o sigui per tal d’obsequiar-los, les arbequines les trobava massa petites; n’hi han però no moltes.

Aquesta foto contempla quasi totes les plantes de que parlo

Caminant pel pla, varem trobar a sota els marges plantes pròpies d’un tros conreat a mitges, el pare tenia els marges ben nets i recordo que quan érem petits, marge que queixa, marge que es tornava a fer, però això fa anys que va passar a millor vida, ara en tinc un grapat de caiguts i allí es queden.

Aquesta gran extensió de flor del Corpus, no toca dins del tros.

Fins i tot a la solana trobaríem al peu d’un ametller un romaní petitó però molt eixerit, no se perquè, ha de ésser al peu d’un jove ametller i no d’un oliver ?

Perpètua, Mançanilla, flor del Corpus. Helichrysum Stoechas De Candolle.

Les Plantes que trobem al voltant dels marges son : argelagues, romaní, timó o dit farigola, Perpètua o Mançanilla o flor del Corpus. (Helichrysum Stoechas De Candolle),

Camamil·la, broida femella, camamilla groga, camamilla blanca, camamilla de la Mola (a Maó), herba de Sant Joan, botja de Sant Joan, flor de Sant Joan, cordone i l’espigul.

Foto d’arxiu del Perdigó (Vallbona de les Monges). Un reboll a primea vista.

El dia no podia estar millor, i vam baixar cap al fondo de la finca, on hi ha una cabana de pedra seca, que tant orgullosos n’estaven els pares i que l’any del crac del   Ledman & Brothers (2008), van fer-ne el teulat nou, o sigui que si surt una tempesta,o una calamarsada, om si pot refugiar i estar aixopluc tranquilament.

Cabana tipica de l’Urgell, amb una conducció d’aigua al dipòsit per guardar l’aigua de pluja.

El tros tenia una altra cabana a la part més alta, perquè no tenien temps de baixar al fondo, actualment en total ruïna, només queden les parets. Vam estar guaitant els múltiples codonyers, que tant be anaven a la família per fer el codonyac (membrillo) per l’hivern, temps que no teniam fruita fresca, ni poguer-la comprar al poble; la família havia de tirar ma del que guardava, com pa amb codonyac de postres, les nous, les panses, les conserves de préssecs, ara tots desapareguts; quan el pare arribava amb la mula i carregades les sàrries de préssecs, la olor arribava abans de que el pare i la mula estesin davant de casa. Quines coses Déu meu ??

Carregant sacs d’ametlles,

Al bell mig de la vall veiem un gran noguer, i en front del noguer una gran figuera que sempre ha fet moltes figues que l’avia i després la mare les penjaven en un o dos ars i cada dia les posaven al sol per deshidratar-les i poguer-les menjar a l’hivern, pa amb figues.

Pa amb vi i sucre, pa amb oli i sucre, fins i tot a l’hivern a les novícies del monestir de Vallbona per esmorzar les donaven pa amb vi i sucre, les monges professes, només feien un àpat al dia de la tardor fins per setmana Santa.

Jo i la meva germana ens vam fer un tip de menjar per berenar pa amb vi i sucre i no vam sortir tocats .

El pare, ensofatant el gran noguer , que no li costava de pujar a dalt de l’arbre per tal d’ensofatar-lo, darrera seu es pot veure la gran figuera, que a principis de setembre poden trobar moltes figues i per cert molt bones.

 

El pare Sisquet Capdevila als 84 anys pujat a dalt del noguer per ensofatar-lo, cada 15 dies, per tenir nous per l’hivern.

Veien amb en Josep tot el gran fondo dels Perdigons em va confessar que feia tants anys que no l’havia vist que ja ho se´n recordava, ep !! jo tampoc, me’n recordo de la majoria de les partides de que es composa el nostre terme municipal, només diré les que no recordo o que mai hi he estat :

L’Astinclar, Comametlla, Comapregona, Comuncluat, Comunsaris, Convidal, Culroig, les Forques, Mallola,  Solans,Tornellet, sol no els trobaria; tothom coneix la partida on estan els trossos de casa seva.

Les Pintades per nosaltres i els de Vallbona son els Perdigons.

Amb el Josep tot tornant del tros del Perdigó parlàvem de que quan la tingui a casa la tallara a trossos més petits i després amb els tascons esberlarà els troncs amb un cop de maça, m’encanta perquè te recursos per tot, jo no recordo la vegada que vaig fer servir els tascons.

Portada la llenya , el meu cosí em va ajudar a fer un altre viatge per portar llenya del tros de Les Pintades, antic terme de La Quadra de Mas Déu, municipi de Vallbona de les Monges, o sigui que ni ell ni nosaltres passarem fred aquest hivern si anem a Llorenç es clar.

També es temps de collir raïms. Fa anys que el pare a arrencar la vida del fondo del Perdigó, actualment a casa tenim dos parres de moscatell, l’una a la parada de darrera la vila i l’altra a l’era, per cert dolcissima. Tots l’esperem amb candeletes, sort que el meu cunyat les rega, sinó no tindríem cap raïm.

Tros de l’era, al fons la gran pallissa

A l’era, vull dir a pocs metres del poble, cami del cementiri també hi tenim plantats sis noguers, que ja s’han fet grans des de l’any 2008, sembla que el terreny els agrada, si tinguéssim temps d’ensofatar-los tindríem un sac d’anous/nous, el pare, del noguer del Perdigó en recollia dos sacs, perquè cada 15 dies com he explicat abans, els ensofatava de maig a agost i tenia èxit. També cal dir que cada dos per tres i pasava amb la mare a collir-ne perquè sinó passen els porcs-senglars i se les mengen.

A l’era també tenim plantats un pomer reineta que enguany ha fet 4 pomes , un perer, un guindo garrafal que va venir de la Rioja, que no acaba de rutllar, no se si es per regar-lo massa o que,  un gran lledoner que al mig de l’era fa una ombra molt espessa tant necessaria en una zona de clima continental i cap a les 4 de la tarda quan arriba la marinada si està d’allò més be, va ser un encert plantar-lo, a Girona aprop dels masos, sempre en trobes un o dos, molt més grans que el nostre.

També hi han 7 ametllers, i tres figueres, dos de poca qualitat i la tercera  dita de la gota de la mel, bonissima, encara que el lloc on la va plantar el pare, no te massa terra per a créixer…l’esqueix li va regalar en Jaume Moncusi.

Joves de Llorenç d’excursió a Vallbona de les Monges, davant la impessionant porta romànica d’entrada a l’església del monesetir.

El llibre romàntic vers el 1850: el llibre de viatges.

També aquests dies hem compartit un foto històrica de la nostra juventud,una anada amb grup a Vallbona com sempre per la font dels Serradells, una excursió segura donç anava apartada de la carretera i veies el poble de Vallbona i el monestir des de dalt com ho va veure Antoni Aulestia y Pijoan( 1884) España, sus monumentos y artes.

Su naturaleza e história CATALUÑA por Don Pablo Piferrer y Don Francisco Pi Margall, quan es van posar de moda els llibres de viatges.
M’abelleix publicar el gravat més antic i únic que tenim del monestir de Vallbona de les Monges, es d’en Parcerises, el vaig veure per primera vegada al llegir QUINZE GENERACIONS D’UNA FAMILIA CATALANA (Quaderns Crema), del Dr. Martí del Riquer, quan parla de l’abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabaté, i més tard vaig poguer arribar a l’original que vaig escanejar de la col.lecció Recuerdos y Bellezas de España,editat entre el 1839 i 1841, el primer volum dels onze es dedicat a Catalunya,

litografia del monestir de Vallbona de’n Parcerises.

Els poso el següent escrit tret del llibre : El llibre com a obra d’art a la Catalunya vuitcentista (1850-1910). De  Pilar Velez i Vicente. Premi Fundació Güell 1988. Biblioteca de Catalunya. Barcelona. El llibre romàntic vers el 1850: el llibre de viatges.

Dins de la producció romàntica per excel.lència hi ha un tipus de llibre il.lustrat , de gran format, amb clara pretensió “ DE LUXE “, molt representatiu de l’època. Em refereixo al llibre de viatges, que nasqué al segle XVIII. Un dels vessants de la Il.lustració divuitesca fou el desitg de conèixer món nou, de traspassar fronteres, de cercar els orígens de la cultura europea , en un paradis perdut, que igual podia ser Grècia, itàlia o Espanya. Antoni Marí, en un article intitulat Viatge al Jardí de les Hespèrides, feu un sintetic i clar recorregut per aquest tipus de literatura i diu: “ El viatge a Espanya és un viatge al primitivisme. Espanya ofereix al romàntic l’encís d’una cultura medieval i l’exotisme de la civilització oriental.

La vida espanyola de la primera meitat del segle XIX gaudia d’una estructura social que als països europeus es considerava perduda… El viatger romàntic que viatja a la península ve a cercar el fonament original de totes les cultures romàntiques…. Espanya és considerada com la nació romàntica per excel.lència perquè conserva els costums, els hàbits, els codis de comportament, les tradicions i les llegendes que els romàntics, en llur país d’origen, han de cercar amb paciència i meticulositat científica.

Don Quijote representà, sobretot per als anglesos i alemanys, el prototipus de les qualitats romàntiques essencials: amant dels llibres i llegendes medievals, assumia en la seva persona l’ideal cavaller, enamorat idealment d’una dona, a la qual ofereix la seva gesta, i disposat sempre a lluitar a favor del dèbil i a enfrontar-se a la brivallada del poderós.

Un precursor d’aquest viatge romàntic fou Alexandre de Laborde, Conde de Laborde, que amb el seu VOYAGE PITTORESQUE ET HISTORIQUE EN ESPAGNE, comencat a publicar el 1806, inagurà aquest tipus de literatura relacionada amb Espanya i en concret amb Catalunya, car de les 339 planxes que il.lustren tota l’obra 143 corresponen als Països Catalans – Principat i País Valencià.

A partir dels anys trenta,aquest tipus de viatge es feu ja molt corrent, sobretot des de França, Anglaterra i Alemanya. Aquesta eufòria per redescobrir l’Espanya romàntica, també arriba a Catalunya en l’obra de RECUERDOS Y BELLEZAS DE ESPAÑA de Pau Piferrer, iniciada el 1839, Piferrer confegí els dos volums dedicats a Catalunya, el segón en morir ell l’acabà Pi i Margall. Parcerisa fou l’editor, promotor i gairebé l’únic il.lustrador dels onze volums dels Recuerdos que conclogué el 1872.

Espero que els hi agradi la litografia del monestir, així com els llibres dels que els parlo.

Per acabar només dir-los que el proper dia 28 d’octubre d’enguany  es procedirà a la benedicció de l’església de Llorenç de Rocafort a les 4 de la tarda.
Assistència lliure, no poso cap fotografia, perquè sigui una gran sorpresa tot l’esplendor del conjunt arquitectònic d’aquesta esglesia renaixentista, amb el sostre amb arcades gòtiques, els transportarà a l’època dels Cardona senyors d’aquestes terres i també en plena baronia de Vallbona.
Clar la sorpresa arriba, perquè tots tenim una imatge de com havia sigut, i en cap cas s’espera tanta bellesa, dins la simplicitat del císter.

Portalada de l’ església parroquial de Sant Abdól i Senen, antigament dedicada a Sta. Maria de Llorenç de Rocafort. Urgell.

Any de 1593,

Pep

CAN TURA , UNA GRAN FAMILIA

Estimats amics, parlar de Can Tura, on jo vaig conèixer el vell Tura L’Andreu Serra fill de Mieres i la seva esposa la Maria Plantés filla de Can Plantés de Falgons i l’oncle Miquel persona entranyable de la casa, que en cap cas puc separar i amb qui he tingut més tracte per motiu de més juventud i de responsabilitat ha sigut amb en Josep Serra i Plantes i la seva esposa Nati Oliveras, filla de Can Riera allà mateix i la seva germana Dolça a qui van acollir a Can Tura en els últims anys de la seva vida, i ara també hi viu la Dolors la germana de la Nati que jo la vaig conèixer treballant amb la família  de Can Cadet ( una gran botiga, amb uns exel.lents embotits i millors persones ), de Les Planes d’Hostoles. Totes, bones famílies, plenes de valors per tots costats, on la hospitalitat estava assegurada i encara dura.

 

Tant es així que fins i tot l’escriptor Josep Pla si va trobar com a casa, o com el peix a l’aigua, només cal que llegeixin la part del llibre  Un petit món del Pirineu, pag. 353, Sant Aniol de Finestres, per adonar-se´n que en Pla va prendre molts apunts d’aquella Vall, d’aquell mas remença, d’aquell poble dispers, fins i tot dels capellans i d’aquella gent que formava la família de  Can Tura; al seu llibre tot està molt ben descrit, parli d’on parli, tot es exhaustiu, fins i tot de l’abundància d’aigua que surava del terra ella sola camí de Can Font. La família de Can Font , també eren fills de Mieres. Cada setmana hi anava a visitar l’àvia.

Tot s’ha de dir el municipi de Sant Aniol de Finestres es gran, però l’Ajuntament està a Sant Esteve de Llémena, les escoles també, el consultori municipal també, la farmaciola també, o sigui que el poble que dona nom al municipi no li queda practicament res més que la gent dels pocs masos habitats , l’església, el cementiri, la planta d’aigua de Sant Aniol i  Can Tura. Fa uns 20 anys encara hi havia obert el barber Joan Guàrdia  i cal Sastre de feliç record.

A la mitat dels anys vuitanta, jo hi anava els dilluns a passar visita a alguns masos que hi havien malalts i després a Can Tura em deixaven una taula al costat esquerre del bar, per  passar visita als pocs habitants de Sant Aniol, els uns perquè ja eren grans i d’altres perquè ja no conduïen i a més estaven contents que a Sant Aniol es passes consulta i es fessin receptes. Sempre trovaba persones de Les Planes que em necessitaven o malalts de Sant Esteve de Llémena o la gent de la Barroca o mainada de colònies de la Rectoria que pertanyia a la parròquia de Sant Josep de Girona i de Can Mitjanes, que es posaven malaltons. Era un punt de trobada per tots.

 

Can Tura sempre estava freqüentada per moltíssima gent de tota la província, gent de tota mena, viatjants la majoria, treballadors d’obres públiques, de carreteres, gent que venia a tallar bosc, a obrir camins per la muntanya que puja a Sta. Maria de Finestres, penso que  l’Albó d’ Anglès te una grandiosa propietat; parent d’en Joan Salavedra de Sant Esteve de Llémena que jo vaig conèixer, era fill de Mieres, parents o molt amics del Dr. Verdaguer (epd) i la seva família.

Dinar a Can Tura al menjador gran, al costat d´una  finestra, sentin la fressa de l’aigua del Llémena i sentin passar la tarde amb uns bons amics, es la millor experiència que podem fer qualsevol dia de la setmana , que el Pepe i la Nati tinguin obert. Amb la seguretat que el temps els passarà volant i possiblement s’hauran de quedar a berenar, no seria la primera vegada.

Si tenen la sort de gaudir d’una tempesta amb trons i llamps, seran afortunats i podran estar d’acord amb el que diu en Josep Pla en el seu llibre que parla àmpliament de Can Tura i d´aquesta meravellosa Vall del Llémena.
Tornant al tema dels camins necessaris per altra banda, per qualsevol activitat privada;  jo  per pujar a visitar el Pere (acs) de Costabella, havia de obrir i tancar unes 5 cercats amb les seves tanques, en cada recinte hi havia  una classe de vaques diferents, que en cap cas es podien barrejar amb les altres i mireu un servidor pagant els plats trencats, durant aquells mesos , va ser com uns exercicis espirituals.

Son tant coneguts aquests personatges a Can Tura que no els poso el seu nom; vostès mateixos.

Altra gent del Sr. Farroni de la companyia elèctrica, que tenien cura de la línia d’aquells poblets, que cada dos per tres en aquells anys , hi havia períodes d’absència de llum, a Can Tura estaven molt preparats, veterinaris, periodistes dels diaris de Girona, cuiners i propietaris  d’altres restaurants, pintors de la Garrotxa, del Gironès, de la Selva i del Pla de L’Estany, personal del jutjat d’Olot, que en aquells anys hi havia recordo un fiscal que es deia Capdevila, no érem parents, però si que era un virtuós del violí, grups d’amics amb moltes ganes de passar-ho be i de divertir-se amb tota la salsa del món; era la festa de Santa Llúcia de 2013, aquí teniu una instantània inmillorable, el guitarrista boníssim, el «cantaor» entregat en cos i ànima al cante, es notava que era un mestre en aquest art, ens van alegrar la festa major de Sant Aniol. Moltes gracies als dos. Algun dia m’agradaria saber els seus noms.

Grups de metges de les rodalies fins a Castellfollit de la Roca, famílies que celebraven que s’estimaven, grups de quintos que els venia be trobar-se un cop l’any, grups de capellans, grups de mestres de pobles, o el Sr. Josep Parals gran mestre i millor  persona, gent del poble veí de les Planes d’Hostoles, moltes parelles de les rodalies, passavolants , captaires, pobres, pòtols místics, gent vinguda a menys, nous rics, militars,  inspectors d’hisenda, inspectors de sanitat, tractants de bestiar, i uns  quants  romàntics que feien molts Km, tant sols, per viure unes hores d’un ambient familiar i càlid de Can Tura i gaudir dels caragols a la llauna que tant be feia i encara fa la Nati, etc….

Em ve de gust posar-vos el mas el Castell de Sant Aniol de Finestres, es autentic, no està restaurat, es propietat del Sr. Puigverd de Sant Feliu de Pallerols, hi venia  cada dia i vint-i-tres anys després i segueix vinguen.

Aquest també podria ben ser un mas remença i segur que no m’equivoco. No he vist recentment el mas de Costabella sota els cingles del santuari de Finestres, però potser que encara estigui igual de quan hi anava a visitar al Pere Torras (a.c.s.), o sigui que també podem veure un mas antiquissim..

Santuari de Santa Maria de Finestres, foto treta d’internet, no es meva.

M’encanten aquests masos tant grans, i com he dit abans sense restaurar, ja en queden pocs, però som afortunats de poguer contemplar aquest, em pregunto com ha pogut ser ? Aquest i tots els masos eren auto suficients , aquí podies trobar de tot, evidentment la llet, l’oli, es feien el pa, mataven el porc o els porcs, el gra per tenir farina, el blat de moro pel bestiar, les patates per tot l’any i els alls, assecaven les figues per l’hivern, guardaven les nous i les avellanes » el pa amb nous es boníssim «, tenien les pomes i les peres d’hivern, els tomàquets de penjar,  es feien el formatge, i no cal parlar de l’aviram, etc…. lo poc que faltava anaven a comparar-ho al mercat d’Amer. Quan jo hi era, quasi tothom anava a mercat a Olot, era més capital i potser trobaven més coses, tot s’ha de dir. Encara que algun guardava el dissabte per anar a mercat a Girona.

Germans Roca: Esteve i Joanet

Tinc moltes vivències de masos, primer perquè la mare (acs) hi va néixer i jo de petit hi havia viscut petites temporades, després com a metge vaig seguir visitant la gent gran al seu mas. Encara recordo quan a Can Terme , a la Barroca, un bon dia em van regalar mig pa, el van partir amb un gran ganivet de dos mànecs, impressionant, boníssim i va durar un grapat de dies. Recordo de petit al meu poble de la baixa Segarra, que el pa de la setmana el guardàvem a dins una gran tenalla ni havia de petites i parcialment vidriades que eren per a posar el porc en conserva  (tupina) per l’època del segar.

El curiós del cas, era que  tothom aprofitava Olot o Girona per a fer un bon esmorzar, ningú ho deixava de costat, feia més festa i es tornava a casa a l’hora de dinar.

L’aviram, sempre ha sigut important en un mas qualsevol, però tractant-se de Cant Tura sempre tenim lo millor de lo millor. Els que tingueu bona vista, podeu veure un gran camp després del galliner, verdós i amb un gran estri que serveix per regar a molts metres de distancia. Can Tura una gran casa de pagès. Al fons els grans cingles de costabella.

Durant molts anys, a aquest mas que fan dinars, com li agrada d’anomenar-se en Pepe, sempre he menjat la millor car i els millors caldos de gallina. Fixeu-vos quin aspecte mes saludable.

En cap cas sabria dir de quina classe són aquestes gallines.

Be, amb aquestes boniques vistes de l’aviram que crien a Can Tura , ja en tenen prou per pensar i saborejar el que trobaran.

Una petita distracció a l’hora de munyir les  vaques i aquestes  frisaven, greu senyal. Durant els anys que vaig ser el metge del municipi vaig trobar persones que mai havien marxat de la Vall del Llémena, les circunstàncies de la vida no ho van permetre; en aquells anys ningú o practicament ningú sortia del poble que no fos per anar al metge a Girona o a Olot o com he dit abans per anar a mercat a Amer.
Abans de continuar i ara que em parlat d’esmorçars, parlem del que es pot menjar a Can Tura: 

Començarem : menjant una amanida, acompanyada amb pernil de jabugo i embotits.
Després : El que la Nati cuini, els altres portin i en Pep vulgui.
Per postres:  recuit natural, gelats i fruite del temps.
Begudes a dojo acompanyades  d’un brut.

Aquesta es l’entrada oficial a Can Tura, tothom passa per aquí, encara que pels del país, sempre en trobem una altra per la banda del Llémena, que ja dona a mig Camí de la cuina.
Cal dir que Can Tura esta entre dos rius, el més cabalós el Llémena (ara Torrent de’n Sala ? ), que passa al costat mateix i a on esta connectat aquest Ariet, i a l’altra banda del Pla, on hi ha un pont que a la dreta es va al mas el Castell i a l’esquerre es puja cap al mas La Granada ,  Costabella i al santuari de Finestres,  doncs a sota el pont hi passa  la Riera de Les Medes; això si la major part de l’any esta sense aigua.
Jo quan vaig arribar, ja molts massos s’havien quedat sense masovers i els propietaris no volien invertir, es una llàstima perquè els boscos d’alzines i roures son una meravella. Mai hi he vist un incendi, però ja fa anys que el tema del carbó ma passar a millor vida. El Sr. Pere Sacrest  Dusol, es va vendre totes les masoveries, fins i tot Can Tura.

 

En aquest indret hi ha la peça que més m’atreu de Can Tura,  el vell Ariet, que no para de treballar i mitjançant un cert desnivell, envia aigua a Can Tura i fins i tot a la Rectoria de Sant Aniol. Tot un tresor ecològic d’aquell temps. Veure el tema més ampliat en el post d’ Un dinar al Siubès, d’aquest mateix blog. Mai anteriorment havia vist aquest artilugi tant interessant per tothom.

 

Pels que no els coneguin, cosa molt rara, aquí van en Josep Serra i la Nati Oliveras la seva esposa de tota la vida. Sempre han sigut l’ànima de la casa, no entendria can Tura sense ells. Ells i els seus pares em van acollir amb la màxima cordialitat des del primer dia. Em van assignar aquesta taula per a fer receptes i parlar amb la gent dels masos que volia consultar quelcom amb el metge. Ho vaig acceptar del del primer moment. Sant Aniol es un municipi, però tots els serveis estan a Sant Esteve de Llèmena.  Era l’any 1984. Altres temps en tots els aspectes. Tot s’ha de dir, el metge tenia tota la llibertat del món i podia passar consulta a l’hora que fos, sense cap mena de control per part de la seguretat social, això si havia de ser diària; tenia diversos col.legues que passaven visita a partir de les 10 de la nit, durant el dia tenien altres ocupacions familiars.

Rellotges com aquest o de caixa completa;  aquest es un bing-bang de casa nostra, toca els quarts i repeteix l’hora.

A molts els pot semblar estrany, però ja havia passat consulta en una bodega fora de servei al Perelló i havia vist altres metges passar visita en un bar a Girona i jo mateix també més d’una vegada havia fet consulta al cim d’una taula a la desapareguda Fonda Selga mentre dinava o sopava,  on també si hostatjaven molts viatjants de tot Catalunya. La Lola els tractava molt be, i en Jaume i la seva mare la Sra. Amparo també, tots si trovaben com a casa, jo també. La Fonda estava plena de pintura d’artistes consagrats i mai li van robar ni un. Alhora també molts rellotges de paret antics, que tots anaven adelantats un parell de minuts, o sigui que quan tocaven les 12 et podies preparar, la fonda es convertia en un concert. molts d’ells eren bing-bang, o sigui que tocaven els quarts i repetien les hores.

Can Tura pels qui no ho coneixen les seves parets estan plenes de vida, de molta pintura, d’escrits de periodistes de tota la premsa de Girona i Barcelona, ceràmiques dedicades, plaques de plata d’agraïments de persones i grups. Quadres de pintura dedicats pel darrera, fotografies d’amics , admiradors i excursionistes agraïts pel consell que sempre troben a Can Tura, tot això i més omplen les parets, i molts més records d’una vida entera dedicada a atendre als viatjants, estiuejants de la Vall i demès persones ja descrites anteriorment i sobretot la gent de casa. Aquesta família son únics amb donar, acollir, escoltar, aconsellar, fer companyia i perdre el temps amb el que pregunta i ben be no sap on va. Can Tura sempre ha sigut i encara es un refugi incomparable.

Collage original det per en Terri (acs)

Aquí teniu una de les famoses composicions de’n Terri, que mai vaig saber el seu nom complet; per aquells anys 85-86 eren molt presents amb  la seva esposa i filla .

Quan vaig marxar de metge titular cap a la nova plaça Cornellà del Terri, en Terri també   em va obsequiar amb un pergamí- diploma amb un fort contingut emocional, poema que sempre mes he guardat.

Aquest home que tragina amb el carretó , es el tio Miquel, no parava.

Les llargues estones d´hivern i d´ estiu amb en Pepe, sempre em repassat el passat de Sant Aniol, poble on ell va néixer i coneix millor, explicava que de petit feien excursions o anaven el dia de la festa a Bustins per Sant Miquel a l’ermita i també recorda a Les Medes que hi ha una ermita dedicada a Sant Julià, després també anaven a Sta. Maria de Finestres. Recorda el mossèn que el va batejar es deia Lluís Sureda, fill de Figueres. Després també recorda mossèn Ricard i l’últim mossèn que va viure a la rectoria de Sant Aniol, mossèn Lluís Canalies que hi va estar 2 ó 3 anys.
Fent memòria,  m’explicava que ell i la mainada del poble anaven a col.legi a les escoles de Sant Aniol i recorda una mestra que es deia Srta. Begoña i la última la Srta. Maria Angeles Almendro que vivia amb la seva mare.
Vam parlar del molí de Can Tura, segons en Josep Serra i Plantés, masover de la propietat des de tota la vida , explica que es el  més important de la vall del Llémena, ell recorda de petit que funcionava  perfectament, un salt d’aigua preciós. Una llàstima, tot ho deixem enrera.

Aquesta vista que tenia davant els vostres ulls, es el final de l’ embassament, o sigui alli sota el teulat hihavia el gran sal d’aigua que feia moure les moles, actualment  hi ha poca aigua, degut a la llarga sequía.

Des de Can Tura a Sant Gregori ni havia un grapat :

Molí de Can Tura, Molí del Molinot, Molí de Can Mitjanes, Molí del Clascar, molí de’n Camós, moli de’n Gloria, al Pla de Sant Joan el molí Peredalta, Molí del castell de Ginestar, un a Sant Gregori que no es recorda del seu nom. una dona filla d’Adri de  86 anys, me’n havia parlat feia pocs dies, i em deia que després de la guerra civil española, el seu pare amb el carro carregat de sacs de blat de moro, blat, ordi,  anava de nit a moldre el gra a Can Tura, molt amunt, però era l’unic que disposava de dos moles una molt fina, per fer el farro i l’altra més granelluda per moldre els altres  grans,   per fer el menjar de les vaques..

 

Paret on es pot veure les finestres del molí de Can Tura, finestres amb molta claror a dins, vol dir que el sostre ha caigut i la malesa ho va tapant com podem eure amb aquesta figuera.

Ell recorda de petit que també venien gent de Mieres, amb mules o cavalls amb les seves sàrries o albardes plenes de gra per moldre. Hi havia un salt d’aigua que feia anar el molí, se’n recorda molt be. Tenia molta vida i a més hi vivia una família. Els carros carregats de gra, s’amuntegavem davant del molí  i moltes hores d’espera. Calia tornar a casa amb tot el gra molgut.

Aquest important embassament te uns 200 metres de llarg i deu ni do de l’aigua que arribava a enmagatzemar, des de sota a can Tura ;  l’aigua que sobra al safareig, va canalitzada cap aquest embassament, o sigui sense gastar un duro podien fer anar el molí, del tot ecològic, també rentaven la roba en aquest safareig els masos de la zona; ben mirat hi caven moltes persones rentant; he de dir que està molt ben conservat i meravella pel seu temps.
Parlant de masos em va dir que La Granada, abans d’arribar a Costabella estava restaurat.

Aquesta creu davant la sortida de l’església de Sant Aniol de Finestres te un nom, com en diuen ???

Sempre arribava el moment de fer de metge, la gent anava arribant a fer receptes o a consultar quelcom que el preocupava i s’asseien al voltant de la taula que troben al entrar al restaurant a l’esquerra i l’ últim d’arribar sempre era el metge. Una consulta singular, tothom prenia un cafè, o un cafè amb llet, o un «carajillo» , o un cognac, una cervesa o una llimonada, una consulta subrealista del tot. Al començar la consulta sempre algú conegut de la barra deia poseu-li algo de beure al metge i així tots plegats començavem la consulta diguem-ne pública, mai més ben dit, sense cap mena de vergonya ni d’intimitat a més amb tota la colla de la barra que ja havien dinat i al sortir es prenien el cafè o lo que fos, ells , allargaven diguem-ne la sobretaula tant sols per seguir el » morbo » de  la » consulta mèdica » i no perdres detall del que es parlava, plantejava o sol.lucionava, tot era prou atractiu pel passavolant o qui fos. Ep! eren temps que d’altres companys també passaven visita enalgun racó d’algun bar prou conegut sota la acatual via del tren tots els dies de mercat, que eren els dissabtes, i no passava res.

L’enbassament de Can Tura per tenir aigua pel salt del molí ,  anant cap al molí de Can Tura. Les oques tenien net el lloc.

La majoria de vegades no sabiam per qui començar, perquè tot s’ha de comprendre, una mica de vergonya per ser el primer sempre hi era. De vegades ho solucionaven els de la barra del bar, senyalant amb un dit qui havia de ser el primer o aquella cantarella que diu : » pito, pito colorito, donde vas tu tan bonito por la acera verdadera pim, pam fuera »  i qui tocava el dit, donç ànims. Es broma, la majoria de vegades si se sabia qui era el primer, pel conte que els tenia, tothom anava al gra.
Dr. jo vinc per les receptes de la mare, per si ha de continuar  prenent els anisets ca mig matí?, però ja que sóc aquí volia parlar de que fa uns mesos tinc una llei de cosa, com una migranya que em va i em be i tristesa, no tinc ganes de fer res, vaig a treballar a la fàbrica perquè no tinc més remei,, sinó els de casa em butzinen;  però no hi aniria, que pot ser tot això? i si em donés una tanda de vitamines, o de ginseg ,  – a la meva cunyada li va anar be !!!
. Un del mostrador intervé: – doctor no li dongui voltes , a Palau Savardera hi ha una veïna que li passa el mateix i li va molt be el Seroxat !!, li han dit que això es una distímia, una mena de depressió  i resulta que li va molt be. Ep !!! el metge sóc jo i jo decidiré el que millor li convingui. Un altre de la barra intervé: sí però jo primer li faria uns anàlisis no sigui que tingui anèmia a les cames o pateixi del tiroides com el meu sogre, estava molt encosonit de feia mesos i miri  era el tiroides ? Increïble els consells que m’arrivaben a suggerir aquesta bona gent. No penseu que eren quatre gats, la barra estava plena de gent, molts viatjants i treballadors d’obres públiques, inspectors de diferetns ministeris, etc. Jo era nou al territori, res , feia una setmana que havia arribat i no entenia res de res i tot em suposava un veritable esforç sobretot llinguistic, però em vaig proposar aprendre.
Posim un altre cafè amb unes gotes de whisky,  deia un i un altre afegia  a mi també.  Be, de moment prenguis aquestes pastilles sense dir el nom i li demano uns anàlisis i dintre de 15 dies vingui a la consulta y podrem valorar tot i parlar del que calgui sense valoración del personal, no desitjable.

El següent també venia per receptes per l’avi, però aprofita per dir-me si li vull mirar la pressió perquè arterial, li dic que sí i vinga a fer les coses com Déu mana, No haurà pres café aquest mati.- no, no  m’agrada, resultat 130/80 mm Hg, doncs les pastilles que li vaig receptar fa 15 dies funcionen, clar i el no menjar sal ajuda molt. Sí doctor, però desenganyis, vaig trobar un home d’Hostalets de’n Bas, que pren  agua  de fulles d’olivera,  i explica que li ha  sigut la solució, després de provar tres tractaments amb pastilles: –  jo,  ho he provat i miri, ja estic be i jo que no m’ho creia- pensi doctor que a Sant Martí Sapresa,  Estanyol, St. Romà, Mas Llunes, fins a St. Dalmai, Aiguaviva, el Perelló fins i tot a Viloví d’Onyar  ho fa tothom i funciona. «Todo mi gozo en un pozo», jo que pensava que ho havia fet be ! l’altre em va retirar tot el possible mèrit. Que faig amb les seves pastilles ? donç vostè ja es major d’edat, si creu que l’aigua de fulles d’olivera es la solució doncs endavant probi de deixar-les. Quant torno ? – vostè mateix. Mentre estant jo pensava amb les milers de fulles d’olivera que  tinc a una finca de casa a Llorens de Rocafort, quasi em podria fer ric, i venent-les barates. Després pensava noi el negoci no es lo teu, lo teu es la medicina, deixem-ho pels arbolaris i la medicina alternativa.
Un passavolant fill de Rupit, en veu forta i clara afegeix : Un suc de remolatxa en dejú és una manera natural de controlar i millorar la tensió arterial tant la màxima com la mínima. impressionant els consells que la gent em donava i deixava caure enmig de la consulta. Cap problema.

Oli molt bonic de les escoles, cal Sastre i l’església de Sant Aniol de Finestres.

El següent, un home ja grandet, que explicava  dolor de ronyons, i que el seu pare ja n’ havia patit i que    li havien dit a Girona que ja venia de família. Un de la barra, l’aconsella que begui aigua de la font pudosa de Banyoles i diu: al meu germà li va anar molt be !, un altre contesta,  – la millor aigua la trobareu aquí a poble veí d’Amer, les seves aigües minero-medicinals carbòniques , van ser conegudes d’ençà  l’any 1884 i la Font Picant va ser declarada d’utilitat pública , perquè no la probes, no et costarà tant oi ?, encara que sempre hi ha cua per omplir garrafes. Un altre aquí present recomana anar a les Gavarres on hi ha una exel.lent font picant a Madremanya ; – i quan tinc dolor que he de fer doctor, diu el malalt ?- fàcil, es posi dins de la banyera amb aigua calenta; -no en tinc de banyera, be, sempre tindrà una dutxa oi? Sí, dons vinga el doll d’aigua ben calenta damunt del ronyo que li  fa mal i sempre tindrà a casa un paracetamol oi ?  donçs ànims se´n  pren un i entre tot millorarà i algun dia potser que a l’orinar a l’orinal senti un drink això serà la pedreta que produïa el dolor. Un treballador d’obres públiques que sempre es quedava a dinar , afegeix, home que provi la cua de cavall, que es la cua de caball vaig preguntar jo ?, inocent de mi ?  L’home va contestar : es fa aquí a la vora de l’Estany de Banyoles i va be per les pedres del ronyó ; com se prepara pregunta l’interessat i li explica, que curiós aquest home d’obres públiques i carreteres :
S’aprofiten els talls estèrils. Es recomana que únicament s’utilitzin les tiges que no tenen esporangis i són ramificades. S’han de recol·lectar a la primavera i solen dessecar-se al sol, emmagatzemant-los posteriorment en flascons hermèticament tancats per tal que no perdin les seves propietats. Carai si que en saps, home a casa fa anys que en guardem, patim de lo mateix.  Ja en parlarem, vinga anem per un altre pacient, Qui toca ?

Esglesia de Sant Aniol de Finestres al caure la tarde

Mira ara toca en  Bartomeu un home ja molt gran , encara que mai vaig saber la seva edat. Es de la família de la casa, home cordial, viu, amb una picardia innata, però alhora inocent del tot; fumava d’amagat algun caliqueño.
Sempre volia que li mirés la pressió arterial, però el verdader motiu de la consulta era si degut a les llagues que tenia a les cames podía beure  un got de vi menjant, o sigui que l’home  sempre em demandaba permis, perquè després si els  de casa seva el renyaven, deia el metge m’ha dir que en podía beure un got , i ho deia tot sonríen, volguen dir i ???…. Les ulceres, costaba molt de curar-les, perque ell mateix  s’ho remenaba i s’ho feia i desfeía i tenia el convenciment que si li tocada el sol i l’aire curaren abans. Es passava moltes hores a la fresca al vell molí, però el tenia netissim. En Bartomeu estava preocupat perquè tenia la minima més alta que la màxima ???. Quins problemes Déu meu.
Surten del menjador dos viatjans de ferreteria l’un de Malgrat i l’altre de Martorell i demanen un carajillo cada un i un puret, l’encenen i es posen a escoltar la marxa de la visita mèdica.

Una dona jove, d’uns 40 anys em pregunta que por fer els perellons ara que ja fa fred i li fan molt de mal, fins i tot m’ensenya dos dits que han reventat, assegura que pateix molt i que ho passa molt malament al tocar aigua freda. Comenta que tots els tractaments higienics i medicamentosos que ha fet han fracassat i està espantada. Porta uns guants especials. Sense deixar-me opinar,  un home que també estava a la barra amb una copa d’Aromes de Montserrat diu, – jo conec un remei contra els perellons que es fa servir al meu poble de Rupit i funciona, la meva mare sempre el recomanava a la gent del poble i si no recordo malament es així : agafar trossos de casco dels caballs quan els ferran, es fan coure amb oli d’oliva i untar els perellons ben calent dos cops al dia i si ni ha algun de rebentat cal sufregir  pell de serp, amb oli d’oliva i untar-los dos cops al dia. El silenci va omplir la sala com si hagués donat una lliçó magistral, fins i tot hi havia gent bocavadats i jo també, perquè ben mirat no tenia res miraculós per la malaltia : – Que faig , miri pot provar  de fer-ho, li portarà feina, perquè ara als pobles ja no hi han caballs per ferrar, sempre trobarà alguna hípica i vostè mateixa. Jo la derivo a un especialista de vascular perque ho te molt malament. Lo que vostè digui.

Un dia d’hivern entren dos homes, que pregunten si poden dinar, es veu que un amic seu de Biure d’Empordà , els ha recomanat l´hostal de Can Tura, i dit i fet. Com que no havien ni dit bona tarda, l’amo, en Pepe, els diu bona tarda i no contesten. – Es pot dinar o no ?, donç no, perquè aquí es valora molt l’educació i veig que vostès s’ho passen pel forro. Al final en Pepe els va dir que sí, però abans van demanar dos cerveses i com que estàvem passant visita, es van apuntar a escoltar i mirar. Un d’ells els més atrevit, va dir mai havia vist passar visita en una casa de pagès que fan menjars ? donç miri ara serà la primera vegada, li contestà un pacient de Cogolls que esperava el seu torn. Jo li podria fer una consulta doctor ? – miri, primer vostè no es d´aqui i segon faci el favor d’entrar a dinar ara que li han dit que sí, després si encara estic per aquí en podem parlar.

Qui toca ? – un servidor ! miri fa dos dies que tic mal de panxa i vòmits i escalfreds i diarrea !! No se a que pot ser degut ? un home de Santa Afra, em diu doctor aquest amic meu no es recorda que van anar a caçar bolets escarlets a Les Encies,  moixernons a  Les Medes, a la Barroca i van carregar i no només d’escarlets, sinó també : rossinyols, camassecs, etc…..   Dr. vol dir que amb tant de bolets no n’ha fet un gra massa i ara vinga mal de panxa. Es possible, però l’he de visitar, passi a dins. Després de l’exploració es va fer palès res de greu a més no havia consumit cap amanita muscaria ni res perillós.

Consell, un altre dia no s’atipi tant. Dieta i moderació. Si puja la febre o no cedeixen els vòmits o la diarrea m’avissin.

Va arribar un pastor que pasturava cap uns camps de Granollers de Rocacorba, i em diu que feia dies que es trobava xafat, i que tenia calfreds, un de la colla de la barra de cafè, cafè, copa i puro que diu, — clar si no treballessis  12 hores cada dia segur que es trobaria millor, a més, pastura en plena migdiada, butzinil doctor !!! Aquest home es ben liru !! A més aquests pastors beuen llet sense bullir, o sigui directament de les mamelles de les cabres. Si o no ? De vegades sí. Compta amb aquesta asseveració sobre la llet. Ho tindrem present.

 

La consulta anava avançant quan en uns moments de silenci sentim 4 persones que pujaven les escales, tot dient : quina olor de vaca que fa aquest restaurant, quina merda, no se si ens donaran menjar siguen dilluns ja tard ? Entrem hi ho sabrem. Molt bones , molt bones, l’entrada estava abarrotada de gent, gent que estava prenen el tercer cafè o el segon conyac i el segon puro i els pacients del poble , o sigui molta gent havia sentit els comentaris poc afortunats sobre Cant Tura. Ep ! l’amo, en Pepe Serra i Plantés també ho havia sentit. Jo vaig pensar Déu meu aquests ja han dinat.
Podem dinar ? en Pepe contesta senyors/senyores penso que amb aquesta olor de vaca no els faria profit, provin a Sant Esteve de Llémena a un restaurant que en diuen El Cabrit, potser que tinguin sort, sense dir ni gràcies van desapareixer .

Ve qui toca, jo,  un home ja entrat en anys, que tot esperant que li toqués s’estava prenent un carajillo. Miri doctor fa mesos que tinc cor agre, i fa uns tres mesos que tinc una pobresa de cor, que em te molt preocupat,  la meva dona em diu que no es res, que deixi el vi, el fumar, el cafè i que milloraria segur. La veritat , jo em vaig quedar «in albis», perquè mai havia sentit aquelles expressions, i li vaig dir , la seva esposa te raó, però no se si la pobresa de cor marxarà o no, potser que dintre de tres mesoss en tornem a parlar, la pobresa de cor te moltes causes. D’acord?

Safareig de Can Tura

Un jove, que feia rato que me’l mirava portada el cap embenat. Li vaig dir que que li havia  passat doncs, era molt aparatosos el vendatge !!  Ahir, vaig rebre una forta patacada al front, per part del veï que desenganxava una peça del tractor; o sigui que el cop va ser fort oi ? Sí. Anem a veure com està. Li trec el vendatge i oh sorpresa ? , -noi quin hematoma !! Sí, la veïna em va posar dos duros de plata i m’ho va embenar. Era tant aparatós que fins i tot a l’arribar els pares em van fer cataplasmes amb mantega i farina de Linaza . Després em van posar compreses humides de tintuta d’ Arnica rebaixada en agua . Que li sembla doctor ?, La qüestió es que no hi havien vingut ni  vòmits, ni vertigen, la visió era molt bona i no tenia mal de cap.  El morat i el bony havien millorat molt, el color de la pell ja no era negre.. Els duros no cal posar-los, ja han fet la seva funció; en quan a les cataplasmes i les ventoses podeu seguir dos dies més i plegar. Aquesta inflamació es curarà totalment en uns 15 dies; la natura per ella sola ho cura practicament tot.

Ja havien passat molts mesos d’aquella noia que estava afectada d’una depressió reactiva i ara li tocava a un jove  d’uns 16 anys fill Fogars de Tordera i que feia uns mesos que s’havien vingut tota la família per treballar a l’escorxador de Can Coma. Miri doctor tinc la cara i el dors de les dues mans plenes de berrugues ! – ràpidament agafa la paraula un pacient que espera torn assegut a la taula, doctor : – no s’ho prengui malament però esta escrit a casa, en un llibre de la iaia al cel sigui, o sigui que es molt vell i diu : cal comptar les berrugues una a una i agafar tants ginebrons com berrugues i anar a un lloc del bosc on mai més hi hagis de passar, enterrar-les sota una pedra i resar un parenostre a Sant Martí que et tregui aquest mal que et fa patir !!!. I jo que li anava a receptar un antiverrugas ??, noi no faràs res mal fet, pots probar-ho, però de vegades les berrugues se’n van de la mateixa manera que venen. Va tornar als mesos contentissim, totes fora. Per tranquilitat de tots vostès els he de dir que no es va posar l’Antiverrugues de la Farmàcia. Vostès mateixos.
Quan portava uns mesos a la Garrotxa vaig poguer comprovar que la gent confiava molt amb els » curanderos » , cosa que a la Baixa Segarra no n’havia sentit a parlar mai, la gent dels pobles confiaven a cegues amb el metge. Jo vaig  haver d’aprendre a conviure amb aquests senyors i evitar discussions inútils. No hi ha res pitjor que anar contra una creença, sempre tens les de perdre. Sempre acavabem parlant d’herbes medicinals , per part dels malalts, jo com que sempre hi he entès poc o molt poc, els deia que si l’avia recomanava aquesta o una altra herba que la prenguessin.
Be,continuem amb la visita, a la barra del bar no si cabia, allí ningú marxava i els cafès anaven a dojo.

Degut als comentaris dels altres, aliens a la consulta , la propia consulta durava molt, molta paciència.
Doctor , tinc pressa, abans de continuar no podria fer-li una consulta ? , si aquests senyors el diexen passar,  endavant donçs vinga : Dr. potser que la meva dona sigui neurastènica ? quin metge li ha diagnosticat ? cap, doncs qui diu que pateix aquesta malaltia ? la seva familia, els veïns, etc…. Miri si la seva esposa , se sent xafada, debil,  agotada, pot ser que li estigui esperant una depressió, però cal consultar a un psiquiatra, jo els ajudaré.
L’estona anava passant i un de la barra diu poseu-li un carajillo al metge, que pobre home està sec de tant parlar.

Rectoria de Sant Aniol de Finestres, fa anys que es dedica a Casa de Colònies.

El següent, i l’home estava callat, el veí que eren del mateix poble de les Encies, diu aquest ve per poagre, pateix molt ! Jo que mai havia sentit aquesta paraula vaig quedar sense saber que dir, el veí diu si doctor pateix molt i ja no suporta el pes dels llençols als dit gros de peu !. Ah ! llavors vaig deduir ràpid que es tractava d’un atac de gota i al fer-li treure el calçat tenia el dit gros envermellit i que no se’l deixava explorar. Queda molt malament que un metge no sàpiga el llenguatge del poble, els que no han sortit mai del poble es pensen que tothom parla igual. Un treballador de d’obres públiques diu perdoni que intervingui, però a la meva cunyada a Llambilles li van donar un remei que va ser oli en un llum, quin? donç miri cal agafar polpa de cassia fistula, oli rosat, oli d’ametlles dolçes, tot a parts iguales,, i fins que totes tres  quedin ben barrejades fins que el liniment que surti s´apliqui al dit del peu.

Vaig quedar sorprès de la quantitat de  remeis que sap la gent, jo d’entrada mai havia sentit a parlar d’oli rosat ni d’aquesta planta cassia fistula, de tot s’apren. De totes maneres jo li vaig demanar anàlisis d’àcid úric i li vaig donar colchicina i indometacina fins que cedís el dolor.
Que més, doctor, aquest no li dirà però ve perquè li varen cardar un susto al Bosc i està espantat i a més te cucs, l’home fa dies que no tira i no vol sortir de casa; a veure si te algun remei per ell ? Els cucs els eliminarem amb Mebendazol amb una dosi única, però el susto costarà mes.

Pared de Can Tura, on es poden veure molt diferents tipus de pedra en la seva construcció.

Era vigília de Cinquagesma, festa major de Sant Feliu de Pallerols, el Sr. Puigverd no hi era, va arribar una mare amb un noia d’uns 24 anys. Que li passa a aquesta jove tant trempada ?, la mare contesta – Tots els de casa pensem que te les defenses baixes, els nostres parents de Sta. Pau pensen igual i la nostra veïna també diu que aquesta noia te les defenses baixes, cada dos per tres te angines, refredats, sinusitis, mal d’orella, etc…  Be, em dic jo i com ho saben ? home doctor no cal ser massa llest per veure-ho. Donç jo sóc un pobre metge de poble i no se veure així pel damunt si aquesta jove, que d’entrada la veig sana , te les defenses baixes. Sense donar-li més voltes li farem anàlisis i ja veurem. La mare,  – jo se que hi ha  gent que els hi donen un parell de mesos  d´Inmunoferon càpsules i després una novena de  Ginkgo Biloba i els ha anat molt be. Ja en parlarem. Ara no li dona res ?  -miri d’entrada farem uns dies de d’un complexe vitamínic  .

Doctor afanyis que plou molt i em de marxar. De totes maneres la gent de la barra augmentava, tot i ser tard, això de la consulta donava per molt. Un home que vivia sol camí de la Canova, va dir a casa m’han dit que aquest color groc que tinc de la pell i als ulls,  serà que tinc el fel sobreeixit.  Home es possible, quants dies fa que està així, donç dos setmanes i perquè ha tardat tant en dir-mo ? – miri, un home de Sant Ferriol,, em va recomanar un remei molt bo que la seva mare el feia servir : Cal prendre un got d’aigua de romaní en dejú cada dia i vaja segur. Ho has provat, sí ! donç continues amb el color de la icterícia, o sigui que no ha funciona. Et derivo a un especialista del fetge urgent, moltes gràcies.
En la meva llarga vida de metge de poble, he après el nom de moltes herbes remeieres que feien servir les avies dels masos des de temps immemorials, i el curiós del cas que encara es fan servir, per exemple un home que s’havia donat un bon cop a la cara anterior de la cama on hi ha poca carn i fa molt d mal, em diu que si posa oli de cop, o també herba de sant Joan, o hiperic i que sempre li va be. El visito i em sembla que no es res més que un cop i prou. Segueixi amb el seu remei. Jo n’havia vist a la Baixa Segarra a la vora dels camins, però mai a casa n’haviam fet un ungüent.

També des de petit a Lleida, sabia de memoria l’Herba Caixalera , en castella BELEÑO i el nom oficial HYOSCYAMUS NIGER, tambe existeix  l’ Albus, però al meu poble no se’n fa.

Recordo que el pare (a.c.s.) de la grana de les càpsules dites » Barrets de Capellà » les feia bullir i davant d’un mal de queixal, els bafos d’aquestes llavors li milloraven el dolor del queixal.
De la meva joventut, recordo que entre tots els de casa, la padrina, el pare, la mare, sortien a l’ ús plantes que curaven com : Agram, que es diürètica, Cirerer de pastor, com a tónic cardiac, Espígul, com a astringent, Àrnica per les contusions i caigudes, Julivert  l’arrel es estimulant, Magraner: Púnica Granatum, les flors son astringents, a més és antihelmintica, efectiva contra la Solitària (Tenia) i els cucs, Aubí com expectorant, Card o Penical per la curació de les llagues de les caballeries, Ginebre del qual es fa la ginebra o gin, Herba prima , amb infusió com a diuretica i dissolvent de càlculs renals, Sàlvia, les seves fulles son astringents, Malví : Althaea Officinalis, xarop contra la tos, Olm, de l’escorza fresca s’obte un múcilag per suavitzar les irritacions de la pell i mucoses, Orenga, Pi, Corretjola ( Polygonum Aviculare ) Es depurativa, calma la set, es astringent i antihemorragica, especialment indicada per la orina sanguinolenta, Esbarzer com astringent, Creixems ( Nasturtium Officinale es considerada com antiescorbutica, depurativa i diurética ) Romaní, Sajolida, Ruda,  Vesc : Viscum Album, que tothom coneix del Nadal i el Timó o Farigola molt estès a la baixa Segarra

 

Estava acabant la consulta i de cop arriben uns d’un mas de Sant Aniol que havien anat a passar el dia a marina i vet aquí que el noi s’havia clavat pues d’eriç al taló ili feien molt de mal.  Siguen metge de Sant Martí Sapresa, vaig escoltar una dona molt gran i em va dir que per curar aquestes punxes calia posar-hi Ungüent de Trementina cada  12 hores i que aniria be. Vaig aprofitar per receptar-li i va anar be. Anys més tard vaig saber que de Trementina ni havia de moltes classes com la de Chio, de la Meca, de Bourdeos, d’ Estrasburg , de Venècia, del Canadà, etc….
Realment al no haver estudiat la farmacologia de les plantes, doncs sempre els hi he tingut un gran respecte i he fet servir substàncies ja comercialitzades a la farmàcia. Si, he fet servir durant el meu exercici de la medicina, formules magistrals com la següent, que encara que no sigui meva, us la poso. La vaig trobar dins d’un llibre de medicina de 1878.

Per acabar si posar-vos una formules actuals del meu us , com , pel Herpes Zòster:

Mentol crist 1% 
Hidrocortisona acetat 0,2%
Glicerina 15 g.
Aigua de Roses 15 g.

i una per la pruïja :

Acid Salicílic…………….. …..3 grs
Acid Tartàric…………………..3 grs
Midó…………………………….20 grs
Glicerolat de midó……….100 grs

Com tots vostès que hagin arribat fins aqui, han pogut contemplar que aquella » consulta «, on cadascú deia la seva, opinions estrafalaries,  comparació de l’estat de salut dels assistents, tothom la seva malaltia era pitjor, ningú es posava d’acord, allò era un vertader PSICODRAMA, i no em quedo curt.

Només em queda una gran gratitud a tota la família de Can Tura de Sant Aniol de Finestres que des del meu nomenament  com a Metge de Les Planes d’Hostòles i Sant Aniol, sempre vaig ser acollit amb la més gran cordialitat, jo i tota la meva família. Mil gràcies per tant. Les visites de metge a la sala del bar , van ser úniques,vam començar per fer receptes i vam acabar solucionant problemes de la gent. Curiosament mai ningú es va queixar de falta d’intimitat, el servei a les persones superava la normativa, quines coses Déu meu !!!!  He de dir que al vostre costat vaig ser molt feliç, Ep ! també al costat de tots els veïns de Sant Aniol i Sant Esteve de Llémena. Per acabar sempre tindré present la vostra hospitalitat, l’altruïsme i la bondat d’ aquesta casa.

Una abraçada Pepe i Nati.

Pep