Entradas de la categoría: Oficis

EL ULTIMO SILLERO

Hace 45 años, que viajo en verano a Gata, cuando los niños eran pequeños y vivia mi suegro  Lino (e.p.d.), veniamos dos o tres veces al año , en todos los aspectos eran otros tiempos.

Fotografia de la villa de Gata tomada des del Rebentón, o sea la parte mas alta del pueblo.

Gata, pueblo de Tere,mi mujer,  situado en la Sierra de Gata, la qual forma parte del gran conjunto montañoso, constituido por : Somosierra, Guadarrama, Gredos, Peña de Francia, Sierra de Gata y la Sierra de la Estrella en Portugal. 
No todo el mundo tiene la suerte de pasar un mes en la Villa de Gata, situada en la alta Extremadura, justo donde dejamos Castilla y empieza la depresión. Una vez hemos abandonado Ciudad Rodrigo  y en el camino dejamos de lado las poblaciones del Bodón, Villas-Rubias i Robleda,  , de repente nos encontramos unos bosques grandiosos de robles, que en pleno invierno se cubren de escarcha y adoptan un aspecto de cuento de hadas. De pronto nos encontramos con rio Frio, lugar que invita a pararse , con varios abetos únicos y con terreno preparado para acampada, todo ello muy bonito con un paraje muy verde con una espléndida  piscina natural. Cerca del rio hay un merendero, donde en verano hacen comidas , bocadillos o lo que se tercie y tienen una sombria terraza para pasar el rato y refrescarse con una buena cerveza para luego  dar un paseo y bañarse sin olvidar que el agua está helada ; antes de reanudar el camino cuando estava permitido por la ley recogiamos piñas de un abeto muy singular, del qual desconozco su nombre, 


 todo es questión de fisfrutar de la naturaleza y del tiempo. 
A los pocos km, nos encontramos con un indicador que nos asegura que nos encontramos en Extremadura; de pronto un gran espectaculo, vemos la impresionante depresión delante de nuestros ojos , nos hallamos en el puerto de Perales, es un puerto que se sube o se baja, no es como la gran collada de Toses en Girona.

Muralla de Ciudad Rodrigo


Gata esta muy cerca de Ciudad Rodrigo, esta es sede episcopal y con un pasado glorioso, mantiene integras todas las murallas, la Ciudad esta llena de palacios o casas solariegas de nobles de la provincia (bastantes en venta), tambien llena de iglesias y de conventos cerrados a las 9 de la mañana y no era lunes, a lo mejor son de clausura o sin culto, bien por falta de religiosas/religiosos o de curas o porque la poblacion practicante ha disminuido mucho, en fin nos quedamos con las dudas y con las ganas de ver mas arte.

Algun edificio de tantos habria albergado algun internado de chicas de alguna orden religiosa como de las Teresianas, que nuestra tia Mari de 92 años havia estudiado con ellas.  Con mi cuñado tuvimos el privilegio de visitar las murallas, que estan intactas y las calles de Ciudad Rodrigo a primeras horas de la mañana, sin coches y sin personas, todo un relax a primeros de agosto. En medio del silencio con aire de vacaciones nos tomamos un helado, no en una heladeria como Dios manda, sinó un helado comercializado para el turismo; mientras se deritia iban llegando coches, la ciudad havia despertado y el poco turismo tambien.

Impresionante ventada lateral de la  catedral de Ciudad Rodrigo, de estilo renacentsta .


 La Catedral esta abierta escrupulosamente a la hora en punto y a mas, es de las pocas que he visitado que es gratis. Una maravilla, en la fachada lateral, encima del portico hay una coleccion de esculturas que quita el hipo.Sin duda se trata de los doce apóstoles.


muy vetusta,maravillosos retablos barrocos en las capillas laterales, me llamó la atención que el altar mayor no tenia retablo ?( igual le pasa a la catedral nueva de Salamanca), pero todo impecable,encontramos una puerta lateral que da acceso al coro de los canónigos, autentica obra de arte , lástima que no pude hacer fotos, por estar prohibidas. Hacia años que no veia un coro con una silleria  impresionante, pienso de nogal o de alguna madera noble.
Cuando veo una obra de arte así, pienso en nuestro monasterio de Vallbona de les Monges, que con una silleria i retablo de nogal gigantesco dedicado a la Purisima, fué totalmente quemado durante la guerra civil. Una lástima no valorar el arte. 

Puerta lateral que da al coro, llena de filigranas d’ebanisteria y de algun maestro tallador anónimo.


 se nota que la guerra civil no hizo ningun desperfecto. Al coger agua bendita de la pica para santiguarme, me di cuenta de una pesada y gran hucha metalica muy bien armada contra robos.

Hucha a la entrada de la catedral de Ciudad Rodrigo.

Pasamos de largo del museo del orinal.



Palacio del Conde de Alba de Yeltes. Reconstruido a comienzos del siglo XVIII sobre un palacio existente ya en el s. XVI. Pertenecia a los Nieto de Silva cuyos escudos se ven en la gran portada barroca de arco de medio  punto entre dos  olumnas. Fué tambien conocido como Palacio de Mctezuma . A mediados del s. XVIII se utilizó como cuartel.
No pretende ser un largo articulo, solo la narración de unas «vacaciones» en esta tipica villa extremeña que a lo largo de 45 años tambien es la mia y de varias mañanas soleadas que se acercaban a los 40º pero muy secas, quiero decir sin sudor y algunos ratos mas del pasado julio, con Justo Garcia Gonzalez , sillero de profesión y como no alguna que otra tertulia con encantadores jubilados entrados en años sentados en la sobra de una pared, pero con el poyo de canteria ardiendo o en alguna corriente de aire en el taller del mecanico Carlos, para hacer el dia mas llevadero y otros ratitos con algun venerable «tio»  regresaba  de su huerto camino de la Manforta y no quiero olvidarme de mi amigo Fausto Alfonso, cerero , un oficio que aprendió de niño y que practica a diario y el qual no tiene secretos. El admira a los grandes cereros catalanes como Roura, Cerabella, Velas Mariano, etc…

 Sin riesgo de equivocarme creo no es el primero y último sillero que conozco; tengo ligeros recuerdos de mi mas tierna infancia en mi pueblo de Llorenç de Vallbona, que periodicamente venia un hombre y las mujeres le llevaban las sillas con el hondón roto, para sustituirlo por uno de nuevo; se situava en la pared del puente de la casa Bergada que comunica la casa con el corral, el huerto con su gran aljup, hoy inexistente , otra palabra prestada del árabe. Saben ustedes lo que es un aljup ?? 
 Por eso, el presente articulo lo titulo por si acaso » El último sillero «

Calle del Rebentonito


Subí a sabiendas, por la calle del Rebentonito, con el proposito de encontrar, el taller de Justo abierto . Fuí afortunado, estaba trabajando en un sofá de anea, todas las maderas y palos estan torneados por el, con madera de pino del norte y pino gallego.


Tarea delicada la de tornear los palos, y hacer las filigranas todas iguales, y el mismo grosor, en fin un mundo. 


Todos los oficios tienen su encanto, si no hubieran existido los gremios tan potentes en Barcelona, Gaudí no hubiera podido realizar este esplendido  edificio El Capricho en Comillas, donde los artesanos tuvieron tanta importancia.

Manojo de anea o espadaña.


 La anea o tambien llamada  espadaña, crece en pantanos, acequias, charcos y en las orillas de los lagos,  la va a cortar al pueblo vecino de Moraleja, donde la misma agua del rio de san Blas se halla mas encharcada,  pues la anea no crece en las aguas transparentes y limpias de los rios de Gata, 

Portalón se su traller y en primera vista un sofá del cual el ha torneado todas las maderas.


La suerte me acompañó, Justo tenia la estructura o esqueleto del sofá acabado y estava empezando a trenzar la anea en catalán » balca «. Pueden ver que el sofá está aguantado por dos caballetes, para poder trabajar de manera ergonómica y evitar una contractura en la espalda.
Una curiosidad ,sofá es una palabra prestada del árabe, como almenara i aljup.


Justo trabaja siempre escuchando música, le entretiene, porque la major parte de las horas esta solo, poca gente transita por el Rebentonito, pienso que es de las calles mas tranquilas del pueblo. Su ultimo vecino que cada dia le hacia compañia falleció no hace mucho, explica que era soltero y su hermano tambien havia muerto, solo le quedaban parientes lejanos.


Curiosidad, Justo guarda la anea debajo del hondon que esta realizando, creo que de esta manera tiene material a mano para no parar, me cuenta que la anea tiene que estar mojada para poderla trabajar comodamente. Mientras trabaja nacen los temas de toda indole como el recuerdo de los silleros que en otro tiempo vivian de Gata : Celestino,Constancio, Mateo,Domingo y de un sillero que se llamava el tio Faustino,padre de Hilario tambien sillero y pariente de nuestras primas Macu y Pura. El tio Faustino forró la anea con hojas interiores de la mazorca de maiz, un trabajo muy laborioso, que sepamos nunca mas se ha hecho.

Silla con hondon de anea, forrada con hojas de mazorca de maiz, para hacerlo mas bonito y elegante.

Justo explica que el aprendió el oficio de su padre. A los doce años hizo la pequeña silla blanca que tienen a la vista. 

Llama la atención unos palitos de bolillo encima del hondón de la sillita.


Luego ,cuenta el que se fué a Bilbao con su padre y alli trabajó en la construccion de la nuclear de Lemoniz, hasta que una bomba  mató al ingeniero de Iberduero y esta paró las obras.
Recien casado y con la crisis de 1980, volvió a Gata a trabajar de sillero; explica que aprendió deshaciendo una vieja silla.


La observación de su taller, nos da luz a todo lo que Justo hace, aqui vemos dos sillas para dar de comer a los niños, que en Gata se llaman cigüeñas, en catalán «tronas» por cierto dan un gran servicio y con el paso de los años al verlas en la sosota, nos traen los mas tiernos recuerdos y pasan de padres a hijos sin estropearlas.
Mientras hablabamos, Justo seguia trabajando en su sofá y sin parar,la cosa iba avanzando sin remedio, trabaja hasta cansarse y luego sigue; me contó que para hacer un sofá tarda una semana completa ; comentó para quien era el sofá y que en dos dia tenia que estar terminado, el dueño no lo queria barnizado, eso si, ya lo havia pagado, cosa que el hombre reconoce que no le gusta . Justo es campechano, franco, esta enamorado de su oficio, es positivo, disfruta de tomar unas cervezas con sus amigos y cada dia va al huerto con un Quad muy deportivo , vaya no pasa inadvertido.



Justo explicando su oficio, es único, a mas se le nota que es un maestro sillero, el oficio no tiene secretos para el, lo resuelve todo. Me contó que la anea que estava usando para  este sofa, llevaba cortada en su taller mas de treinta años era de muy buena qualidad y en perfectas condiciones.

Torno antiguo, pero que funciona a la perfección . No le faltan elementos decorativ os en las paredes.


Preguntandole si al poner un palo en el torno, se sabia las medidas de memória y donde iban los adornos o las filigranas, dijo que si, aunque en un rincon del taller me ensenyo una chuleta con las medidas para hacer sofás , sillas, cigüeñas i bolillos, por si se le olvidan, aunque practicamente se lo sabe todo.



Me conto que ha hecho muchos bastoncitos de bolillo, todos con diferentes adornos y formas, a mas cada usaria o usuario tiene sus preferencias como por ejemplo en el tipo de madera a usar, las hay de pino, de brezo, encina, roble o de maderas duras y las mas  bonitas son las de olivo, porque su madera hace aguas y es muy dura.
Continua explicando que estuvo siete años trabajando en Suiza en la construcción, despues su mujer se puso enferma y volvieron a Gata, donde se ha quedado para siempre. Explica que no ve a su padre de noventa años des de hace cinco años y que vive en Cruces y quizas ete verano vaya a verlo.



Verlo trabajar es una gozada, contesta a todas las preguntas y no para, no se equivoca, tensa y aprieta los espacios, cuando a mi me parecia que no cabia ni una cuerda mas, el metia dos, o sea impecable.
La tranquilidad del lugar, la parra que proteje la entrada del sol abrasador del verano, el nulo tránsito de personas (los coches no caben) y la paz que se respira invita a la tertulia. Hablando de lo que va saliendo y añadiendo yo, todo lo que hecho de menos y que ha desaparecido, recuerdo que allà por los años setenta y cuatro, el sonido de un cuerno avisava a las familias que debian llevar las cabras al barrio de san Sebastian, para salir a pastar. Este era el pastor de la Villa o tambien conocido por el Villano, que era el encargado cada dia de sacarlas.
Aqui va una parte de un mapa de los gremios que habia en Barcelona, entre ellos  el de los silleros, en catalan » els cadiraires «. En la  Barcelona medieval los gremios tenian mucha importancia, tanto que en el ajuntamiento de Barcelona todavia existe el impresionante El saló de Cent, o salón de los cien gremios. 

Es una tercera parte del mapa de los gremios de Barcelona. Si amplian la foto podran ver  el gremio de los silleros.


Tambien recordamos a la mujer de Felicianito tocar la campana por las calles de la Villa,recorria el mismo trayecto que las procesiones. Al oscurecer salia a dar el paseo y los niños  corrian a darle un beso a la campana. La mujer que tocaba la campana, solia ser debido a una promesa.
Explica Justo que al toque  de la campana de las ánimas, los niños se retiravan de la calle y cree que las niñas tambien. 


 Justo, me cuenta que el último pastor de la Villa, fué Feli Salvador, su suegro de 90 años, todavia vivo y que cobrava  un duro al mes por cabra.

Al atardecer recuerdo que las cabras llegaban a la Villa y solas encontraban su casa, siempre me llamó la atención este hecho, los lugareños lo entendian, al llegar a casa se les daba un complemento y lo sabian.


Recordamos, que en tiempos de un cura que se llamava Don Luís, (e.p.d.) los hombres durante el sermón salian a fumar a la calle, siempre por la parte posterior de la iglesia y cuando el sr. cura acabava el sermón con una breve señal entravan los hombres, como si el sermón fuera solo para las mujeres.


Mientras tanto el hondon del sofá esta llegando a su final y todo ha de quedar perfecto. Tambien salió el tema de los quintos, o sea los muchachos en edad de cumplir el servicio militar. El dia de su fiesta el pueblo era suyo, nadie les podia amonestar ni quejar, si decidian cortar un pino, lo cortaban y lo trasladavan a la plaza, y lo plantaban, quizas era la fiesta mas importante del año. Tio Dimas tenia un comercio y por las mañanas leia el periodico y solia entrar una mujer mayor y siempre le decia lo mismo – Don Dimas, que dice la prensa , ya se han ido los quintos ??, lo pobre mujer pensava que un evento de tanta trascendencia en el pueblo la premsa tenia que hacerse eco !!! Mi  tio se partia de risa.

Último paso para tener el hondón acabado.


Mientras estaba acabando el sofa, tenia mis dudas de como es el paso final ? Como acaba ?
Pues escondiendo la parte restante de la cuerda de anea, en la parte inferior, bien empotrada, para que nunca se pueda deshacer.

Parte inferior del sofá.


Para hoy ya hay bastante, el sofá esta practicamente acabado, solo queda pulirlo por debajo y tambien por arriba, en una palabra dejarlo bonito y esto lo hara mañana, cuando esté acabado, entonces una foto quedará para la posteridad.
Me permito poner-les a Justo metido en la faena de hacer un hondón de una silla, durante el mes de agosto de 2017.



Este verano he venido dispuesto a disfrutar de la diferencia de las costumbres y manera de ser y de vivir de sus gentes. A favor suyo tengo que decir que viven muy intensamente , son alegres y se aprecian mucho los unos a los otros, el verano es tiempo que la gente vuelve a su pueblo y no paran de llegar gente y mas gente ,saludarse, abrazarse, besarse, preguntar los unos por los otros, explicarse como ha ido el ultimo año, como va el trabajo y cada dia se puede repetir la alegria del reencuentro, las calles estan llenas de tertulia. La familia es super importante, practicamente lo es todo, eh ! para mi también. Al mediodia todo el mundo sale a tomar unos vinitos con sus tapas que van incluidas en el precio de la consumición, y aprovechar para hablar ,se pasa revista a todo,la salud,  los estudios de los hijos, como van las parejas, como van los huertos, los naranjos, los tanjerinos, las parras, sobre la recoleccion de resina de los pinos, una nueva tarea, que solo un tiempo atrás no existia, me parece muy provechoso para el pueblo.

Este sistema de recoger la resina, solo lo havia visto en Cuellar.


 Como van las cofradias, cuando bajan a la Virgen del Puerto al pueblo ? , que dia se sube de romeria  a la ermita de San Blas ?, la gente de Gata es muy hospitalaria, casi siempre te invitan a un vinito . Los forasteros, rapidamente se encuentran como en su casa. Este mes de julio ha habido campamentos,todo el mes de julio,  con niños de casi toda España,viven y juegan en las calles y la plaza de la villa, los llevaba un fraile franciscano del convento de Cáceres, hombre de una gran válua con los jovenes, el se hacia uno mas del grupo y todos se lo pasaban la mar de bien. Para los baños disponen de dos piscinas naturales y una municipal.
Esta manera de ser de la gente de Gata es la mejor manera de socializarse , relacionarse con todos, convivir y vivir en paz.


Cada dia sobre las siete de la tarde he ido a caminar, por aquello de quien mueve las piernas mueve el corazón, o sea para mejorar la circulación de las piernas, a mi edad uno ya tiene varices y tambien para fortalecer la musculatura en general y mejorar el aspeto; reconozco que hacia mucha calor, pero al no sudar, pues con una buena gorra te hallas  protegido del sol y ánimos. Siempre he hecho la misma ruta, subir hacia el barrio del Rebenton, y saludar a unas señoras que ya estaban sentadas en la calle hacia los cuarteles y bajar por debajo del Tomillar hacia el parque infantil ; al passar por el taller de nuestro mecanico Carlos, encontraba al final de la nave, frente a un gran ventanal, con una vista espectacular sobre un mar de olivos, en el qual pasaba una buena corriente de aire y la tertulia era muy fluida entre  Mariano y Teodoro, los dos superan los ochenta años, ambos de familia y un servidor que me añadia, sobretodo para escuchar i aprender. Dos personas que vivieron su juventud en Gata y no paran de contar como era la vida en el pueblo . Mariano recuerda que con 15 años traia un paquete de café de 20 kilos a la espalda des de la frontera Portuguesa hasta Gata, igual que un hombre mayor. Las horas pasaban burlando los caminos donde podia estar la guardia civil, pues si los pillavan les quitava la carga y les ponian un multa muy seculenta

La majada de Patilla camino de las Brozas. (familia Duran)


Explica Mariano que en el termino de Gata havian 182 majadas  contadas una a una entre los dos y que al lado havia la casa del pastor y una corraleja para los chivos. En la puerta de la majada nunca faltava un castaño, aunque en la que tienen al frente hay dos pinos, tambien han pasado muchos años des de que ellos eran pequeños y todo hace pensar que el incendio que hubo hace unos 15 años, se podria haber quemado, si es que havia alguno.

Castaño, muy abundante en el termino de Gata.

Ambos recuerdan que en Gata havia llegado a tener 13.000 cabras.El municipio tenia muchas pastorias particulares,  sin las cabras no era posible tener leche ni queso, para alimentar a la familia. Como he dicho antes las cabras de cada familia que podian ser una o dos o tres, salian al campo con el pastor de la Villa, estas podrian ser unas 800, explican que en un tiempo havia habido dos pastores de la Villa.
Tambien hablamos sobre los vivos y los muertos, gente que yo havia conocido hace 45 años y que solo queda el recuerdo, pero es un buen oficio dar vida a personas  desparecidas, recordar es una obligacion que tenemos los vivos.
Luego continuava el paseo por la carretera nueva o de circunvalación, y podia observar huertos a ambdos lados de la carretera, llenos de higueras de toda clase, naranjos, limoneros, tanjerinos, de duragnos ( melocotones), algarrobos, etc….pasaba por debajo del huerto del que en otro tiempo fué boticario de la villa . Se que el clima de Gata es un clima mediterráneo y es normal ver los naranjos, los limoneros y tanjerinos, però no me esperaba los algarrobos.                                                                                                                 

Algarrobo con su fruto.


El algarrobo ( Ceratonia siliqua ) es de hoja perenne, de sombra densa, vive en terrenos secos y cerca del mar. Es un arbol muy valorado por sus frutos . Las algarrobas se utilizan como alimento del ganado,tambien se transforman en pienso. Una  vez maduras  son dulces y tienen un color de chocolate.  Recuerdo que cuando eramos niños entrabamos en una casa de nuestro pueblo que a las mulas le daban algarrobas como suplemento a la cebada y nos llevabamos unas cuantas para comernoslas.
Sus semillas son muy duras, antiguamente eran utilizadas como pesos de balanza por los joyeros y farmaceuticos.
El arbol puede llegar a vivir unos seiscientos años. En Barcelona se pueden ver al parque del Guinardó, en Montjuic i al Carmelo.                                                                                                                  

 No podia pasar de largo de la cereria de mi amigo Fausto Alfonso, profesional muy aventajado en el mundo de las velas y velones, para mi el mejor cerero de España, aunque el contesta que hay otros muy buenos como Roura en Girona, Cerabella en Barcelona, Velas Mariano,etc…..


Nunca havia sabido como se blanqueava la cera, pues sino se hiciera, las velas serian amarillas o marrones y en canvio las religiosas son blancas, aunque cada vez haya menos de cera cien por cien. Cuando yo era monaguillo todas eran de cera autentica. Fausto me explicó que la cera la hacen como birutas y la esparcen encima de una sábana y la exponen al sol y de vez en cuando la mantean una y otra vez hasta que queda blanca.

Si amplian la foto, en el fondo podran observar un monton de plantillas para hacer las velas de toda la vida.


Este arte no tiene secretos para el, es capaz de fabricar cirios artesanales de gran qualidad y de otras clases, les pongo estas plantillas de acero repletas de agujeros para la elaboración de cirios , velas i velones.
 Al fondo de la foto, si se amplia hay muchas mas.


Fábrica velas de masajes, velas para mundo esotérico, inciensos esotericos, velas olorosas, velas decorativas,velas artesanales, velones herbóreos y del poder, velones para rituales , velas flotantes, velas religiosas. etc……
La conversación con Fausto es muy agradable, porque siempre aprendo algo de este interesante mundo de las velas, a mas es un gremio antiquisimo. Con el fresquito de la nave, uno tiene casi pánico de salir a la calle a 40 grados, le compro unas velas como cada año y me despido de este Extremeño cien por cien.Ah ! le encanta tocar el saxo y se lo pasa muy bien.
Con mis cuñados voy descubiendo el rico mundo de los oficios y demas profesiones que havia antiguamente en Gata como  : Albarderos, Alfareros, Alpargateros, Apicultores, Albañiles, Chalanes, Barberos, Carpinteros, Cereros, Confiteros, Dulceros, Esparteros, Herreros, Hojalateros,Plateros, Oribes, Sastres, Médicos, Veterinario,Zapaterias, Farmacetico, Almazaras, Tenerias, Molinos de trigo, Tejidos, Posadas, Abogados,y alguna mas …. 
Este verano hemos vivido en el aspecto religioso la bajada de la Virgen del Puerto des de su ermita de San Blas  en procesión hasta la Villa de Gata, solo baja cada 4 años. La fuimos a esperar en la parte alta del pueblo llamada el Rebenton, por lo empinado de su calle y por que cuando llegas a la parte mas altas donde estan las tenadas estás exhausto y rebentado, claro para los no entrenados como yo.

En esta zona mas ancha , recibimos a la Virgen junto al obispo de Coria-Cáceres y al señor cura párroco de Gata y juntos en procesión llegamos a la iglesia para oir missa. 


A la mañana siguiente se celebro una missa en el mismo Rebentón, otra en la plaza de las Ordenes Militares y otra al barrio de Los Cuarteles.

En todos los oficios, procesiones i misas siempre vi una gran devoción a la Virgen del Puerto y todas las cofradias hizieron los honores acompañando a la Virgen por todo el pueblo. Des de aqui felicito al señor cura párraco por ser un hombre alegre, simpático, empático, y en la misa se le ve glorioso, cosa importante y en el sermón nunca se aparta del evangelio del Señor.
Durante este largo mes, he oido palabras, que solo se usan en Gata : Poyo, Agina, Jigo, Agüelo, Dorrera, Dagal, Maire, Capaceta, Jacha, Papeando, Sosota, Yesca, Destral …. Estas y muchas mas se hallan recopiladas en el Diccionario de las palabras usules que aún siguen hablándose en el dialecto de Gata, por Angel Solís. Un tesoro a guardar.
La Gata que yo conocí hace 45 años estava llena de esplendidos huertos con muchos frutales, camino de la Manforta o en la zona llamada la Madre del Agua, todo este amplisimo territorio lleno de manantiales que manan en qualquier poyo, que discurren por entre las peñas hacia el valle, y que antiguamente llenavan muchos estanques para regadio , por ejemplo de este grandioso huerto, hoy lleno de hierba.


Hoy dia como este hay muchos olvidados o cerrados con una verja, que pone de manifiesto que estan fuera de servicio. Si preguntamos a personas mayores, que conocen el termino municipal como la palma de la mano, te cuentan que el tio fulanito de tal …… que tenia este trozo de terreno hecho un vergel, murio hace cinco años y sus hijos viven en Navarra y….?,  como este ejemplo muchos mas.

Huerto en desuso, n por falta de agua, sinó por que ya nio interesa a nadie.


Una buena noticia, dando vueltas por estos caminos desde hace tres veranos he podido observar y vivir nuevos huertos que estan creciendo y muy bien cuidados, por los nuevos jubilados. He hablado con ellos y se sienten muy orgullosos de sus tomates, calabacines, berenjenas, pimientos, judias,
en fin se de que va todo esto, pues mi padre hizo huerto hasta los 88 años, la diferencia està que en Gata hay tanta agua que se inunda el huerto y las plantas nunca pasan sed, en canvio en el huerto de mi casa, mi padre siempre regó con el agua de la red publica de agua potable, a precio de agua potable, no tiene color.No tenemos una fuente en todo nuestro termino de Llorens de Vallbona, hemos crecido con algibes, o sea guardando el agua de lluvia des de siempre.  Felicidades a la gente de Gata por tanta agua gratuita.

Rio de san Blas, en el Puente la Huerta, termino de Gata, aqui es donde siempre nos hemos bañado


No quiero continuar con el suspense del sofá de anea del sillero Justo, una vez pulido, està para lucirlo en cualquier galeria, para disfrutar del sol de invierno y leer un buen libro o el periodico o para hacer serano con la familia i amigos.


Felicidades Justo por dejarme disfrutar de tu trabajo, y de este oficio ancestral, que practicamente ya no queda ni el apuntador, que la suerte te acompañe y puedas seguir dando vida al final de la calle del Rebentonito.
Sí, he disfrutado mucho de la diferencia.

Pep





LAMPADA, DELS ANYS DE LA GAUCHE DIVINE.

Us vull parlar i alhora fer memòria d’una làmpada que  va dissenyar l’arquitecte José Antonio Coderch de Sentmenat,a finals dels cinquanta més o menys. El que si recordo d’ aquells anys si om volia que se’n parlés entre els amics, calia regalar quelcom fet o dissenyat pels arquitectes propers a la Gauche Divine Antoni Bonet i Castellana, Federico Correa, Oscar Tusquets, Oriol Bohigas, Ricard Bofill, Juan Antonio Coderch, etc. ) era molt benvingut, el preu era prohibitiu al menys per a mi, be, tot era car, però sempre hi havia algo assequible a la teva butxaca, encara que fos unes setrilleres,estris casolans diversos o un pòster d’algun edifici del propi Coderch,  com el que es troba a la Barceloneta, o de’n Bofill, Walden 7  a Sant Just  Desvern.
 Penso que qui ens podria aportar molta història d’aquells anys es l’arquitecte Joan Bosch i Agustí, perquè ell si va viure de ple el temps la gent de la Gauche divine i a més era col.lega de tota aquesta colla d’arquitectes. 
Només demanar-li i en poques hores ja , m’ha ha evocat molts records guardats a les golfes de la seva memòria; històries sobre companys seus que van dissenyar múltiples objectes i mobles, etc. 
Ell ho titula així i m’agrada molt : …aquells primers «sants» del disseny català que tant veneràvem.
Joan Bosch ha reculat en el temps perquè tots puguem gaudir; ens posa tot per ordre cronològic , diu que són els que més el varen colpir :

En Coderch,  amb el seu famós llum de fusta (DISA) que quan estava encès semblava que el foc brillés a dintre com ho feia dins de la seva primera llar de foc que va nomenar «Capilla», nom ben encertat.



 En Bonet Castellana, que portava tot el prestigi d’haver treballat amb Le Corbusier. La seva cadira-silló de nom «Butterfly», totalment suggeridor de la seva forma, és d’una versatilitat i comoditat incomparables.


En Rafael Marquina, creador de la revolucionària setrillera que no goteja ni embruta la peça gràcies al seu broc, clau de la qual rep el nom palíndrom: «Broc corb». Al meu entendre (Joan Bosch) aquest és el millor disseny que ha fabricat Catalunya. Copiat, recopilat i mal copiat en milions de llocs del món. Des dels anys 80 va residir en el Pla de l’Estany.


L’André Ricard és un dissenyador més professional i sofisticat que va elaborar multitud de petits objectes quotidians. Va conèixer el Mas Casadevall (Serinyà), i va tenir el detall de dissenyar una gerra perquè la fessin en el Taller de Ceràmica del Mas i la poguessin vendre en la «Botigueta» que tenen tocant a l’aparcament. En Joan Bosch va tenir la delicadesa d’ensenyar-me les intal.lacions que formen el Mas Casadevall, acompanyats de la Magali, la seva filla que també ens va fer de guia per diferents dependències del centre. Es un bell racó, rodejat d’ un immens camp verd, amb el rerefons de la Marededéu del Món al fons.



En Miquel Milá, nebot de qui va encomanar La Pedrera a Gaudí. Van coincidir a l’ Escola d’arquitectura. És un veritable mestre del disseny d’aquest país amb aquella làmpada de peu tan ben estudiada, que s’encén i s’apaga estirant el cable i puja i baixa a voluntat amb racionals i senzills mecanismes manuals.

Gràcies Joan, no esperava tant, he gaudit i he après molt.

Jo, recordo moltes vivències d’aquells anys, com el ressò dels  fets del maig del 68 a Paris, que tant s’ha publicat a La Vanguardia aquest passat més de gener i ahir diumenge 4 de febrer per en Joan de Sagarra, els sermons dels diumenges del pare Lluís Llimona o també conegut per «Jordi de Barcelona» als caputxins de Sarrià,eren compromesos i parlava amb molta llibertat d’esperit, les sis hores de cançó a Canet al setembre del setanta-u, el moviment contracultural a Barcelona, liderat entre d’altres per en Salvador Guasch i que en Lluís Carandell en la seva Guia Secreta de Barcelona (1974) , li dedica una gran lloança sobre el » Instituto de Potencial Humano «que va crear al Passeig de Santa Eulàlia 23 de Barcelona, una institució per al desenvolupament de la persona i de la comunitat i molt més que vostès poden llegir, també recordo en Lluís Racionero, en José Antonio de Villena en » La Revolución cultural» (Desafio de una juventud), la teologia de l’alliberament de Gustavo Gutiérrez 1972 Ediciones Sigueme (Salamanca) premi Príncep d’Astúries  (2003)  «opció preferencial pel pobre» i ha dos crits: el del pobre i el de la terra, les comunitats de base,les trobades de joves a Santa Cecília de Montserrat, el servei militar que tants bons amics vaig fer i que encara em duren com en Francesc de Martí fill de Verdú, i en Jaume Culleré de Belianes i d’altres com en Bori de Maldà i l’amic de cala Lliberata de Sant Martí, i com no, » molt lluny de mi «, la Gauche Divine i també aquesta làmpada, que en el seu moment no la podia comprar i no la vaig comprar, perquè no tenia un duro, però si me l’havia mirat i remirat moltes vegades. Després vaig deixar de pensar-hi, perquè a la vida hi havien altres coses i tasques a fer, totes més interessants que aquesta làmpada.
Segur que molts de vostès també la recorden o l’havien comprat.

Han hagut de transcórrer ni més ni menys que quaranta sis anys per tornar a reprendre la memòria i el fil per tornar-hi, perquè la seguim trobant molt bonica, intima, elegant,fins i tot romàntica, etc… 
 Recordo que a principis del 2014 a Barcelona no es trobava cap lampada com aquesta a la venda ni cap recanvi , aquests estaven exhaurits, possiblement els hereus l’havien deixat de fabricar ?? o sigui desencís , i resignació. Sí, una anècdota curiosa,  em van arribar rumors, de que antigament, els propietaris la feien al propi domicili, o sigui d’una manera molt casolana, vaja mai van necessitar un petit taller per muntar-la , les peces ja arribaven cadascuna del seu origen i tant sols calia muntar-la amb paciència i portar-les a les selectes botigues que la comercialitzaven.
Ràpidament, nosaltres tres, després de les indagacions i de lo poc que teníem, vam quedar que la construiríem des del  » no res » , a base d’enginy i paciència i cercar martingales per assegurar que les peces que faríem, encaixessin i l’estructura fos sòlida i duressin després de tant d’esforç. Vam imitar la làmpada, no per fer negoci, sinó tant sols pel plaer de tenir-la a casa després de tants anys. 
Cosa curiosa pel novembre del mateix any Mínim li fa un homenatge titulat L’herència de Coderch . La Vanguardia vint-i-cinc de novembre del dos mil catorze, dins l’apartat Cultura.



En fi després de mesos, vam aprofitar una peça d’aquí una d’allà , en total tres peces del total de la làmpada i amb molt d’afecte per part del meu fill i de l’Agustí que es el millor ebenista que he conegut a la meva vida: home humil, senzill,moderat,valent, atrevit, enamorat de la seva feina, meticulós per defecte, pràctic, primmirat,investigador de nous materials, educadissim, empàtic, mai es posa cap mèrit, tinguen-los tots, escolta com a norma, mai te pressa quan te una persona al seu costat, tendre, amb un somriure que no molesta a ningú, orgullós d’haver escollit aquest ofici, que el va aprendre del seu pare i que mai l’ha donat per acabat,guarda molts records, per no dir tots, també molts  materials antics en prestatges des dels seus inicis, cada dia aprèn al nou,mai li han faltat les idees per fer, li agrada contemplar la feina com va avançant, pensa com millorar-la a  cada pas , tot ha de quadrar a casa seva, res a la improvització, poques vegades veu impossibles. 
M’encanta la seva contemplació de l’obra acabada.
Seduït pel ciclisme, que el practica d’ençà molts anys.

En Lluís disfrutant de l’enginy de l’Agustí , per equilibrar les rodes de la bici.


Si fa bon temps surt amb una colla d’incondicionals amics i fan sortides llargues com: d’Anglès a Osor amb la furgoneta, després amb la bici cap a Sant Hilari Sacalm, i d’allí set km més fins al Pla de les Arenes i després baixar cap al Coll de Revell, cap Arbúcies, Hostalric, Riudarenes, Anglès i punt final. Durant anys ha fet 600 Km a la setmana, una altra excursió era anar a Sant Pere Pescador, L’Escala, Viladamat (80 km), i després de cada excursió esmorzen i tornen cap a casa reconfortat, relaxats i en pau, tot esperant la propera sortida. Al bon temps acostumen a fer-ho dos cops per setmana.

Però tot s’ha de dir, ell mateix com poden veure en la foto anterior ha dissenyat un estri per equilibrar al màxim les rodes.

Quan surt de casa, ho fa com un nen petit amb vestit nou o amb sabates noves,  ell te un plus afegit, surt amb la seva bicicleta amb la màxima seguretat, de que la màquina no li fallarà.
Em consta que també supervisa la d’algun company que no sap massa de mecànica, ho he vist ho fa com si fos la seva.
Continuo amb les seves múltiples qualitats : Es meravella de qualsevol moble que cau a les seves mans; quan dic moble, potser una columna tornejada a ma, un faristol, una caixa de fusta de cedre per guardar minerals o estris per anar de pesca, unes portes d’armari de noguer, una caixa de núvia, un cadira,  » enclavillada», o sigui feta en clàvies de fusta, s’aguanta anys i més anys i sense cap clau de ferro………


Veien el nostre interès pel seu ofici, també ens va parlar dels tipus de fusta que havia treballar en el passat o treballava en el present com: 
L’ Oburu, fusta tropical d’Àfrica, que creix en llocs molt humits; la feia servir per a fer motllures dels mobles de menjador, les portes, pilastres, o sigui lo que la gent veu al mirar un moble.
El Faig, per fer taules, es treballa molt be, no desgasta les eines.
També feien servir el Castanyer que el compraven a Anglès, però aquest es corca a la perifèria.

Castanea sativa. Castanyer.


El Pi de Flandes, es fa servir més en fusteria, però també es corca a les vores.
També ha treballat molt el Cedre, es una fusta perfumada, sobretot fent calaixos i les guies de les taules, aquest no es corca.
En època del seu pare treballaven l’Alzina per algunes peces dels carros. Les eines del fuster es feien d’alzina. 
També és un enamorat de la pesca, els poso una caixa d’estris necessaris per a sortir a qualsevol riu de muntanya o a marina .

Eines per a la pesca amb mosca


T’explica moltes històries de com treballaven els fusters i ebenistes vells, tècniques i maneres de treballar la fusta ja totalment oblidades. 
Te molt present una anècdota de jovenet : els ebenistes grans li deien que serrés una fusta, però pel mig de la línia marcada amb el llapis, poca broma, una línia de res, calia que xerrac passés per la mitat, recorda que calia ser un virtuós per exercir aquest bell ofici i la cosa no ha canviat,
Recorda que quan tenia disset anys va anar a treballa a Can Trull a la fàbrica, dins d’aquesta ja hi havia un taller de fusteria, en aquell moment havien a casa del Sr. M. Coromina, el fill de amo; al sortir de can Trull va anar a treballar a una fusteria a Sant Feliu de Guíxols, quedant aquesta gent molt agraïts per la seva finura en acabar les coses, fins i tot l’amo va enviar una carta felicitant als seus pares, de com havia treballat el noi.L’Agustí recorda que el seu pare al tornar de la guerra va llogar la casa del costat de la Pia Almoina, museo de les pedres fins l’any 1970, tot seguit va fer el taller on estem i posteriorment la casa on viu l’Agustí  i la seva família. Fiu que el seu pare tenia molt bones mans.

D’aquesta en diu TUPI (1966)


Segons l’Agustí aquesta màquina de fer motllures, galses, etc… es una BAUERLE , es tot un tresor, des que la tenen (1966) , mai s’ha espatllat, ni s’ha hagut de fer cap reparació ni rectificació.
Veuen totes aquestes motllures ?

Aquestes motllures son de la màquina 


Dons segons l’Agustí, n’hi han moltes més en calaixos i penjades a les parets, i valen més les múltiples motllures que la pròpia màquina, que ja es dir.
Coneix qualsevol fusta, per envellida que sigui, sap quina es corca i quina no, quina s’esquerda i quina no, sap quina fusta és suau, sap quina s’endureix dins l’aigua, sap quina traurà xispes a la serra de cinta per la seva duresa, ho sap tot i això m’encanta. Hauriau de passejar per dins el seu taller per a disfrutar, totes les eines funcionen a la perfecció, tot està ben afilat i no hi ha cap màquina espatllada, encara que sigui vella; la majoria tenen molts anys, però n’està molt cofoi, no li fa falta més.
Dins la seva seguretat gaudeix com un nen.

Sancta sanctorum de l’Agustí.


En aquest petit o gran armari, hi guarda tots els estris necessaris per a ser un exel.lent ebenista, no hi falta de res, tot està a punt, les moltes broques que te, foraden amb precisió, no deixa res a l’atzar, no entén el desordre, es una gran qualitat que l’honora, en un ofici tant precís.



 Mai envia una eina a afilar a fora, ho fa ell, amb tota delicadesa i finura, o sigui que quan necessita una eina, no ha de pensar en fer-li el tall de nou, ja està fet.


Puc dir que  hi ha dedicat la vida, no l’importa repetir alguna peça si no ha sortit be, sempre li he escoltat dir que de casa seva no ha sortit mai res defectuós, el moble porta la seva firma i aquests mobles seus poden figurar en actes notarials, vull dir en testaments, per la seva sobrietat i bellesa, vaja que són mobles per varies vides.
Els seus mobles són per passar de pares a fills i a nets , en te d’escampats per bona part d’ Europa, un menjador complet a Moscou, quatre a Alemanya, i fins i tot a alguna república ex-soviètica com Kasachstan que hi va enviar un gran armari tot de fusta massissa , desmuntat i molt ben empaquetat, poca broma ! Està molt cofoi de lo que ha sortit de casa seva. 

Estoig de fusta de cedre, fet per l’Agustí, fa molts any , mes de quinze, i a l’obrir-lo encara se sent l’olor de la fusta.


El seu prestigi ha arribat més enllà de la seva comarca i país, Enhorabona Agustí !

Tornant a la làmpada que es el motiu d’aquest post.
Vam tenir sort de les dos peces i una làmina de fusta que en Lluís va poguer comprar a Vinçon, no en quedava cap més ,  amb elles soles no podiam dissenyar la làmpada ni fer-la ( evidentment no disposàvem d’un plànol original ni res que si assemblés ); tot s’ha de dir, vam tenir la sort que una amiga del Lluís va despenjar la seva, del pis dels seus pares, perquè ens poguéssim sortir, entre tot sembla que la podrem fer, si ens en sortim farem quatre làmpades, dos per l’Agustí i dos pel Lluís. Imitant de lo que havia dissenyat l’il.lustre José Antonio Coderch de Sentmenat (1913-1984). Tot un repte, la cosa anava per llarg i així va ser !! hi vam invertir molts mesos, per això als veurens i no sabiam on demanar les parts de la làmpada, xerràvem de moltes anècdotes mèdiques, o història local, de persones de Cornellà que havien sigut referents en les nostres vides de ciutadans, com per exemple el bon manyar-ferrer de Sords.
Vam haver d’investigar-ho tot, del principi al final, buscar una empresa, que treballés amb una impressora 3D,i enviar-li la » corona circular negra gran i petita » amb els seus pinacles , en Lluís ho va haver de dissenyar les dos peces amb el programa d’Autocat», una tasca molt laboriosa i entretinguda , aquesta empresa va ser : MZ3D, de Vergara, impressindible que l’interessat ho enviés  en format autocat; d’això fa quatre anys , deu ni do del preu que van costat les 8 peces grans i les 4 petites.
Tot s’ha de dir a Barcelona l’any 2014 no vam trobar cap làmpada arraconada en algun angle d’alguna botiga, si tres peces  amb aspecte d’envellides a Vinçon, del passeig de Gràcia, com he dit abans; evidentment en Lluís les va comprar, ja teníem quelcom. 
De cop calia  buscar per tot el país, una empresa entesa en fusta que»  deixés passar la llum «, segons l’Agustí només podia ser Pi d’ Oregó i que fessin làmines ben primes, i que no es trenquessin al tallar-les i al curvar-les,en fi tot un repte. A més també calia,  buscar una empresa que ens fes els ferros que aguanten la part de plàstic, superior e inferior, on van ancorades les làmines, i també les petites rodones que uneixen els ferros,  tot un handicape .
 una altra que ens pintés de negre aquest petits ferros, perquè no es rovellessin i alhora fessin una mica de goig , ho deixo aquí, no vull que s’espantin.. etc. Tot això abans de començar el treball de camp, llarguissim i carregós i tot plegat per fer màxim quatre làmpades dos per casa i dos per  l’ Agustí, tot s’aguantava en el desig, ho podíem considerar una qüestió d’honor per dos homes que havien viscut de lluny o d’aprop els anys de Gauche Divine, en aquells anys seixanta principis del setanta, l’Agustí ja havia vist aquesta làmpada a una botiga de mobles de Banyoles.
Tot el mèrit de remoure aquest record intens sobre aquesta làmpada el dec al meu fill Lluís, que en temps passats m’havia sentit a mi  parlar-ne; dons va ser ell el motor que ens va empènyer a mi i a l’Agustí a esbrinar si es podia fer.
Mentre no arribava el material, anàvem passant les estones, de tertúlia al seu taller, tot veient i valorant mobles ja fets, estil de la Provenza (Montpeller), mobles d’influència italiana, també mobles clàssics massissos, etc.  L’Agustí recorda que amb el seu fill varen anar a unes trenta fires del moble a Milà. També un plaer estar callat al seu costat i veure’l treballar en lo que estava fent en el moment  de la visita. Va ser tot un honor veure’l dissenyar i fer una escala de cargol sencera, se’n ha saber molt perquè al muntar-la tot quadri al milimetre i ajusti a la perfecció. Resultat final una meravella, només ho pot fer un gran ebenista.

L’Agustí fent un faristol,  pel llibre Caprichos de Goya


Aquesta màquina tenim davant se’n diu fregadora de banda manual; l’Agustí recorda que la primera que va tenir se la va fer ell, les politges eren de fusta cosa mai oïda per mi, sempre les he vist de ferro, la plataforma per pujar i baixar una peça d’un moble es movia a munt o avall amb una manivela; res a veure amb aquesta que veuen tot es elèctric, cosa poc freqüent en ell, va dir-me que encara avui dia hi ha ebenistes que encara no la tenen, no pel preu, sinó que s’ha de tenir el pols i el punt d’apretar molt o poquet i …..si et passes, ja has llepat.


L’Agustí fa com vint-i-cinc anys que em va fer aquest faristol per posar el llibre Goya, Los Agua Fuertes, coneguts amb el nom de Caprichos y nota biográficas del autor,

Escanejat d’un gravat autèntic fet per en M.Seguí y Riera 1884. » Ya tienen asiento » Nació Francisco de Goya y Lucientes el 30 de marzo de 1746 en Fuen de Todos, pequeña población de la província de Zaragoza.


per M. Seguí y Riera, Barcelona: Centro Editorial Artistico 10, Mendez Nuñez, 10. Any 1884. 
Aquí tenim una màquina que l’Agustí l’anomena Copiadora-Fresadora, explica que ha treballat centes d’hores amb ella i mai l’ha deixat penjat.


Com podeu llegir a la camiseta de l’Agustí que diu: » Salva la vida d’un cuc, pesca amb Mosca «, ell es un gran aficionat a la pesca amb mosca, fa com vint-i-cinc anys que en parlem, i m’ensenya un armari on hi guarda tots els estris per passar un dia al riu, l’equip es completissim, amb tot gaudeix  dels amics .

Aquest armari ,  només guarda tota la vestimenta, botes fins a mig cos, canyes especials de grafit, a dalt dos maletes amb tots els petits estris per pescar i construir-se ell mateix les mosques artificials, una meravella.

L’Agustí ha dedicat més de 20 anys a la pesca amb mosca, amb el pas dels anys ho va canviar per la bicicleta. La vida obliga a fer aquests canvis.


Com he dit abans, llargs anys ha practicat la pesca amb mosca, cosa que no es fàcil,segons ell es tot un art, requereix gran habilitat i coneixement, de manera que la pesca amb mosca es considera pels seus fanàtics com un » art » o pesca » intel·lectual «. Aquest tipus de pesca és una de les més pures i desafiadores en què peix i home s’enfronten. – perquè hi han tants tipus de mosques a la natura ? No se que contestar !.


Perquè d’un moment a l’altre canvia el vent, o es posa núvol i de cop al damunt de l’aigua apareixen un estol de mosquits de color negre , o més vermellosos, o marronosos i si no canvies la mosca, no pesques res, la truita és intel.ligent.
L’Agustí explica una anècdota ben bonica: hi han pescadors veterans que a l’arribar al riu on van a pescar, caçen una mosca al vol i llavors esculleixen la mosca artificial a posar a la canya, per tal de confondre a les truites. Interessant i molt pràctic, però alhora l’Agustí ens dona uns consells:
Primer cal tenir en compta quin tipus de mosca vola? Si no volen mosques s’ha de posar una mosca fugada ; a l’hivern s’ha de fer servir aquesta mosca fugada. 


La ninfa no està formada, mentre no poden volar i s’assequen les ales al damunt de l’aigua, son menjar per les truites. La mosca adulta pont els ous sobre l’aigua.
També tenim la Mosca de Maig perquè solen sortir al maig. Aquí els poso una bona varietat de mosques, que poden servir per altre tipus de peix.


La mosca formiga a l’estiu.


Quan m’explica tota aquesta varietat considerable de mosques en el nostre entorn, quedo meravellat, perquè un servidor sempre ha estat acostumat a la mosca comú que molts tenim a casa.
Ben mirat , Déu ni do de la quantitat d’estris que estem veien en els diferents departaments de les caixes de l’Agustí, tot això dona entendre de que no es cosa fàcil.


Amb els seus amics anaven a pescar a la Cerdanya, concretament a Bellver de Cerdanya, a Vilallonga, a Setcases, fins i tot a algun tros de riu pujant a Vallter. Quan estava cansat escullia llocs més propers a casa com a Orfes, Vilert i Báscara, també sota el poble de la Cellera de Ter, on el riu és molt ample i hi van molta gent a fer pesca amb mosca.
L’Agusti explica que al Terri hi han carpes, bagres i barbs, curiosament les bagres es pesquen amb mosca.


L’Agusti ens explica que als matins a la taula del menjador de l’hotel els pescadors monten el seu torn fixat a la vora de la taula i allí confeccionen mitja dotzena de mosques una mica variades. Vista la petitesa de les mosques artificials cal fer servir el torn, sinó seria quasi impossible fer-ho tot amb les mans i que quedés ben fort.
Els fils de colors que estem veien dins la caixa, son útils perquè hi han mosques de tots colors i també el cos de la mosca pot ser de varis colors, normalment hi van unes espires de color vermell o d’altres. 

Carret de la canya de la mosca, te forma de cua de rata, o sigui cònica.


L’Agustí també m’ensenya el carret de la canya que es tant bo, que el guarda en un estoig especial: el carret de la pesca de la mosca, el fil es de seda artificial en forma de » Cua de Rata «, vol dir en forma cònica. La Canya de grafit pesa uns 70 grams i al tirar-lo es brinca moltissim. 
Una nota que diu molt a favor d’ell i dels seus amics, sempre tornaven el peix al riu !!!
Com a divertimento i ben lligat al que estem parlant, es interessant llegir: Los años Divinos, d’Oriol Regàs , any 2010 Edicions Destino i  » Gauche divine «, amb textos d’Oriol Regàs i Oliva Maria Rubio de l’any 2000, editat per Lunwerg Editores i Ministerio de Educación y Cultura.
Viure al costat d l’Agustí el desig de poguer portar a bon terme tot un somni, no tenia desperdici i de contemplar la seva cara amb aire de disfrutar amb una certa innocència, el que de lluny sabia que ho faria be.
No se com vam derivar altra vegada vers la pesca, la gran afecció de l’Agustí i va volguer ensenyar la canya i el carret. 

Canya que pesa 80 grms, es de 

He començat amb la làmpada acabada perquè vostès se’n facin una idea, als anys setanta a Barcelona era  molt coneguda, des que va sortir, jo als meus 19 anys l’havia vist exposada i a la venda a una botiga de Vinçon del Passeig de Gràcia.

Estocatge múltiple


Amb l’homenatge  de Mínim a l’arquitecte, els hereus segur que hauran tornat a posar a la venda aquesta làmpada única des de la meva joventut, ara ja en tinc seixanta-vuit. No em diguin que no es maca ??, però potser que el conjunt sigui estètic, però hauran trobat els mateixos materials ?? Es un pregunta que em faig.

Com aquest racó, ni han molts, vertaders tresors d’història de la seva vida.


Noteu aquests petits departaments, quadriculats, plens de gom a gom de fustes i fustetes, de motlles i motllures i d’altres peces ben treballades i acabades com algun cim de taula massissa, que algun dia, van servir i potser serviran o no, per a recuperar mobles molt preuats,que fa molts anys es van dissenyar i fer,i deixar de fer, l’Agustí guardava la plantilla que li havia ajudat a tallar la peça i considerava que sempre es bo no perdre el rastre, mai se sap !. 

Stocatge al taller de l’Agusti


Alhora tenia un petit estoc de cada peça, per poder-la muntar ràpidament si hi havia una altra comanda. Aquest sistema sempre li va donar resultat, encara que ell de manera simpàtica, diu en van sobrar, que hi farem !
El secret està en les altures del taller tal com poden veure,allí s’hi guarda quasi tota l’ història de casa seva.

Aqui podem observar unes cims de taules que s’allarguen,



Tot el que pot semblar fàcil, en cap moment ho va ser, no perquè el meu amic Agustí no tingués idees, tot al contrari, la lentitud en part era deguda a que no trobàvem els materials adients  i com que no teniam pressa van optar per esperar i disfrutar de l’espera; i a poc a poc anar gaudint ara projectant com seran les puntes de les làmines de la futura làmpada , etc… 

Les coses si es fan be, surten be .

La il.lusió a tres bandes era al màxim, érem com nens petits,  que «voliam i no voliam arribar a final del projecte,o sí » i contruïr les quatre làmpades , això tant petit es va convertit en una odissea, vam tardar mesos en fer-les. 
Ara sembla que em trobat una empresa a Igualada que podrà subministra-nos aquest pi americà d’Oregó transparent a la llum; dintre de 4 setmanes ens ho confirmaran, perquè el responsable està de viatge.

Peça de plàstic, feta en impressora 3D.


El temps anava passant i tot s’ha de dir, l’Agustí te tot el mèrit de cara a que tot arribés a bon port, ell anava pensant amb les tres peces que tenia i les que no tenia i  com es podria fer cadascuna d’elles. 

Cada làmpada porta una peça d’aquestes , feta en una impressora 3D.                                            


La llarga sabiduria acumulada durant tots els anys de, feta  la seva professió, li van servir de molt.

Plantilles per la bona marxa de les làmines de la fusta d’Oregon.

Va fer la plantilla per a cada fulla de la làmpada.



Explica l’Agusti, que el que més li va costar de la construcció de la làmpada va ser tallar les làmines de fusta, era molt fàcil esquerdar-les o trencar-les.



Tot havia de ser molt precís i això obligava ha pensar com es farien les plantilles per poguer fer i tallar totes les làmines exactes i al mil.limetre; una feinada en fer tant sols les plantilles.


Al ser una làmina tant prima, la por a que s’esquerdessin era constant; com es tallarien ? no teníem motlles o encunys, que posant-los al cim de cada làmina, una premsa les deixés encunyades i les fes totes exactes i sense cap risc d’esquerdes, l’Agustí ho va fer manual.
Tot passant l’estona, i veien treballar a l’Agustí, li vaig preguntar per la màquina que estem veien, és una màquina que es diu màquina d’obrar combinada, pot fer forats, se li pot posar fresses, serres, etc. Actualment no la fa servir i per això hi han records de tota mena deixats al damunt.



 Aquesta màquina fa molts anys que està amb ell, segons l’Agustí es un tresor, una filigrana de màquina, es Belga, amb ella ha fet molts peus de taula i també te la particularitat de fer taladres. 
També te molt d’apreci a aquesta » Regruesadora » aprima la peça, tot el que tu vols «, la te des de l’any 1960, una gran màquina i que mai s’ha espatllat i funciona com el primer dia.


Encara te una altra màquina que es diu motllurera, que fa els montants de les portes a quatre cares, impressionant.
Tots els fusters i ebenistes que he conegut, a tots els falta alguna falange dels dits de la ma, es propi de l’ofici. Ep ! l’Agustí , després d’una llarga vida d’ebenista, te els dits totalment integres.


Amb l’ajuda de la làmpada que ens van deixar, l’Agustí va anar fent plantilles per poguer fer tots els components de que constava.

Més estocatges després de la serra-cinta.


M’oblidava un instrument molt necessari per un ebenista que es la serra-cinta, per tallar gran taulons.

Reforç per els extrems de cada làmina .
Be, per sort va arribar el dia que ja totes les peces que havien fet fora del taller havien arribat : les rodones  de plàstic negre i els ferros, tot lo altre de fusta ja estava acabat feia dies, per part de l’Agustí.

Veure al damunt d’aquesta làmina de fusta el ferro negre (3) que aguantaran tota l’estructura de la làmpada.


 Muntar-les va ser tot una festa, clar ho teniam tot. L’Agustí i el Lluís si van posar i vinga a veure si tot encaixava. Sorpresa tot encaixava la mar de be, cap equivocació en els forats de les làmines.



Primer de tot  i obligat era muntar la estructura interior de la làmpada, que aguantaria totes les làmines de fusta.


La primera va encaixar perfectament, de cop va pujar la autoestima dels dos i de retruc la meva, tot lo fet donava profit.


Podem veure com va creixent, s’havia fet d’allò més be.


Jo sempre he ajudat a distància, diguem he sigut l’home dels encarrega, d’anar d’aqui cap allà, o sigui d’intendència i gran observador de tota l’història des del principi.


En Lluís també muntava la seva i per la cara veiem que està molt atent i alhora orgullós d’haver arribat a tenir-la.


Ja tenim la làmpada muntada i tots contents i satisfets.
Aquí teniu l’Agustí i en Lluís que des del principi van estar llançats a que la làmpada fos una realitat. Junts vam  acomplir un repte, que després de mesos va ser realitat l’any 2014.
Dono les gràcies a l’Agustí per tota la seva paciència i esforç en portar a terme aquest diguem-ne » somni » » de tres peces »  arribar a fer tota la làmpada, també agraïts a la amiga del Lluís que ens va deixar la seva làmpada, per poguer avançar i prendre mides. Els cos real en hores l’Agustí mai ens l’ha dit, molta generositat per part seva. Cosa que mai li podrem pagar. Mil gràcies i molt més que agraïts. 
Diuen que tots els homes som el que som gràcies a l’ajuda dels altres. Tots ens realitzem en la mesura que  els demès són capaços de realitzar-se. Agustí està al teu costat es un aprenentatge continu com a persona i com ebenista, Déu ni do del que em après de tu. 
Ben cordialment
Pep.





Lampada dels anys de la Gauche Divine

Us vull parlar i alhora fer memòria d'una làmpada que  va dissenyar l'arquitecte José Antonio Coderch de Sentmenat,a finals dels cinquanta més o menys

El que si recordo d' aquells anys si om volia que se'n parlés entre els amics, calia regalar quelcom fet o dissenyat pels arquitectes propers a la Gauche Divine Antoni Bonet i Castellana, Federico Correa, Oscar Tusquets, Oriol Bohigas, Ricard Bofill, Juan Antonio Coderch, etc. ) era molt benvingut, el preu era prohibitiu al menys per a mi, be, tot era car, però sempre hi havia algo assequible a la teva butxaca, encara que fos unes setrilleres,estris casolans diversos o un pòster d'algun edifici del propi Coderch,  com el que es troba a la Barceloneta, o de'n Bofill, Walden 7  a Sant Just  Desvern.

Joan Bosch i Agustí

Penso que qui ens podria aportar molta història d'aquells anys es l'arquitecte Joan Bosch i Agustí, perquè ell si va viure de ple el temps la gent de la Gauche divine i a més era col.lega de tota aquesta colla d'arquitectes.
Només demanar-li i en poques hores ja , m'ha ha evocat molts records guardats a les golfes de la seva memòria; històries sobre companys seus que van dissenyar múltiples objectes i mobles, etc.

Ell ho titula així i m'agrada molt : ...aquells primers "sants" del disseny català que tant veneràvem.

Joan Bosch ha reculat en el temps perquè tots puguem gaudir; ens posa tot per ordre cronològic , diu que són els que més el varen colpir :

En Coderch,  amb el seu famós llum de fusta (DISA) que quan estava encès semblava que el foc brillés a dintre com ho feia dins de la seva primera llar de foc que va nomenar "Capilla", nom ben encertat.

  • En Bonet Castellana, que portava tot el prestigi d'haver treballat amb Le Corbusier. La seva cadira-silló de nom "Butterfly", totalment suggeridor de la seva forma, és d'una versatilitat i comoditat incomparables.

     

  • En Rafael Marquina, creador de la revolucionària setrillera que no goteja ni embruta la peça gràcies al seu broc, clau de la qual rep el nom palíndrom: "Broc corb". Al meu entendre (Joan Bosch) aquest és el millor disseny que ha fabricat Catalunya. Copiat, recopilat i mal copiat en milions de llocs del món. Des dels anys 80 va residir en el Pla de l'Estany.

 

L'André Ricard és un dissenyador més professional i sofisticat que va elaborar multitud de petits objectes quotidians. Va conèixer el Mas Casadevall (Serinyà), i va tenir el detall de dissenyar una gerra perquè la fessin en el Taller de Ceràmica del Mas i la poguessin vendre en la "Botigueta" que tenen tocant a l'aparcament

En Miquel Milá, nebot de qui va encomanar La Pedrera a Gaudí. Van coincidir a l' Escola d'arquitectura. És un veritable mestre del disseny d'aquest país amb aquella làmpada de peu tan ben estudiada, que s'encén i s'apaga estirant el cable i puja i baixa a voluntat amb racionals i senzills mecanismes manuals.

En Joan Bosch va tenir la delicadesa d'ensenyar-me les intal.lacions que formen el Mas Casadevall, acompanyats de la Magali, la seva filla que també ens va fer de guia per diferents dependències del centre. Es un bell racó, rodejat d' un immens camp verd, amb el rerefons de la Marededéu del Món al fons.

Gràcies Joan, no esperava tant, he gaudit i he après molt.

Maig del 68

Jo, recordo moltes vivències d'aquells anys, com el ressò dels  fets del maig del 68 a Paris, que tant s'ha publicat a La Vanguardia aquest passat més de gener i ahir diumenge 4 de febrer per en Joan de Sagarra, els sermons dels diumenges del pare Lluís Llimona o també conegut per "Jordi de Barcelona" als caputxins de Sarrià,eren compromesos i parlava amb molta llibertat d'esperit, les sis hores de cançó a Canet al setembre del setanta-u, el moviment contracultural a Barcelona, liderat entre d'altres per en Salvador Guasch i que en Lluís Carandell en la seva Guia Secreta de Barcelona (1974) , li dedica una gran lloança sobre el " Instituto de Potencial Humano "que va crear al Passeig de Santa Eulàlia 23 de Barcelona, una institució per al desenvolupament de la persona i de la comunitat i molt més que vostès poden llegir, també recordo en Lluís Racionero, en José Antonio de Villena en " La Revolución cultural" (Desafio de una juventud), la teologia de l'alliberament de Gustavo Gutiérrez 1972 Ediciones Sigueme (Salamanca) premi Príncep d'Astúries  (2003)  "opció preferencial pel pobre" i ha dos crits: el del pobre i el de la terra, les comunitats de base,les trobades de joves a Santa Cecília de Montserrat, el servei militar que tants bons amics vaig fer i que encara em duren com en Francesc de Martí fill de Verdú, i en Jaume Culleré de Belianes i d'altres com en Bori de Maldà i l'amic de cala Lliberata de Sant Martí, i com no, " molt lluny de mi ", la Gauche Divine i també aquesta làmpada, que en el seu moment no la podia comprar i no la vaig comprar, perquè no tenia un duro, però si me l'havia mirat i remirat moltes vegades. Després vaig deixar de pensar-hi, perquè a la vida hi havien altres coses i tasques a fer, totes més interessants que aquesta làmpada.

Segur que molts de vostès també la recorden o l'havien comprat.

Han hagut de transcórrer ni més ni menys que quaranta sis anys per tornar a reprendre la memòria i el fil per tornar-hi, perquè la seguim trobant molt bonica, intima, elegant,fins i tot romàntica, etc...

Recordo que a principis del 2014 a Barcelona no es trobava cap lampada com aquesta a la venda ni cap recanvi , aquests estaven exhaurits, possiblement els hereus l'havien deixat de fabricar ?? o sigui desencís , i resignació. Sí, una anècdota curiosa,  em van arribar rumors, de que antigament, els propietaris la feien al propi domicili, o sigui d'una manera molt casolana, vaja mai van necessitar un petit taller per muntar-la , les peces ja arribaven cadascuna del seu origen i tant sols calia muntar-la amb paciència i portar-les a les selectes botigues que la comercialitzaven.
Ràpidament, nosaltres tres, després de les indagacions i de lo poc que teníem, vam quedar que la construiríem des del  " no res " , a base d'enginy i paciència i cercar martingales per assegurar que les peces que faríem, encaixessin i l'estructura fos sòlida i duressin després de tant d'esforç. Vam imitar la làmpada, no per fer negoci, sinó tant sols pel plaer de tenir-la a casa després de tants anys.

Cosa curiosa pel novembre del mateix any Mínim li fa un homenatge titulat L'herència de Coderch .

La Vanguardia vint-i-cinc de novembre del dos mil catorze, dins l'apartat Cultura.

Una vista de l'exposició, amb una reproducció a escala gegant de la llum Disa,
dissenyada per Coderch

Agusti Bosch, el millor ebanista

En fi després de mesos, vam aprofitar una peça d'aquí una d'allà , en total tres peces del total de la làmpada i amb molt d'afecte per part del meu fill i de l'Agustí que es el millor ebenista que he conegut a la meva vida: home humil, senzill,moderat,valent, atrevit, enamorat de la seva feina, meticulós per defecte, pràctic, primmirat,investigador de nous materials, educadissim, empàtic, mai es posa cap mèrit, tinguen-los tots, escolta com a norma, mai te pressa quan te una persona al seu costat, tendre, amb un somriure que no molesta a ningú, orgullós d'haver escollit aquest ofici, que el va aprendre del seu pare i que mai l'ha donat per acabat,guarda molts records, per no dir tots, també molts  materials antics en prestatges des dels seus inicis, cada dia aprèn al nou,mai li han faltat les idees per fer, li agrada contemplar la feina com va avançant, pensa com millorar-la a  cada pas , tot ha de quadrar a casa seva, res a la improvització, poques vegades veu impossibles.

M'encanta la seva contemplació de l'obra acabada.

Seduït pel ciclisme, que el practica d'ençà molts anys.

En Lluís disfrutant de l'enginy de l'Agustí , per equilibrar les rodes de la bici.

Si fa bon temps surt amb una colla d'incondicionals amics i fan sortides llargues com: d'Anglès a Osor amb la furgoneta, després amb la bici cap a Sant Hilari Sacalm, i d'allí set km més fins al Pla de les Arenes i després baixar cap al Coll de Revell, cap Arbúcies, Hostalric, Riudarenes, Anglès i punt final. Durant anys ha fet 600 Km a la setmana, una altra excursió era anar a Sant Pere Pescador, L'Escala, Viladamat (80 km), i després de cada excursió esmorzen i tornen cap a casa reconfortat, relaxats i en pau, tot esperant la propera sortida. Al bon temps acostumen a fer-ho dos cops per setmana.
Però tot s'ha de dir, ell mateix com poden veure en la foto inferior ha dissenyat un estri per equilibrar al màxim les rodes.

Agusti Bosch ha dissenyat un estri per equilibrar al màxim les rodes.

Quan surt de casa, ho fa com un nen petit amb vestit nou o amb sabates noves,  ell te un plus afegit, surt amb la seva bicicleta amb la màxima seguretat, de que la màquina no li fallarà.
Em consta que també supervisa la d'algun company que no sap massa de mecànica, ho he vist ho fa com si fos la seva.
Continuo amb les seves múltiples qualitats : Es meravella de qualsevol moble que cau a les seves mans; quan dic moble, potser una columna tornejada a ma, un faristol, una caixa de fusta de cedre per guardar minerals o estris per anar de pesca, unes portes d'armari de noguer, una caixa de núvia, un cadira,  " enclavillada".

Un cadira, " enclavillada", o sigui feta en clàvies de fusta, s'aguanta anys i més anys i sense cap clau de ferro.........

                                                                                                         Tipus de fusta

Veien el nostre interès pel seu ofici, també ens va parlar dels tipus de fusta que havia treballar en el passat o treballava en el present com:
L' Oburu, fusta tropical d'Àfrica, que creix en llocs molt humits; la feia servir per a fer motllures dels mobles de menjador, les portes, pilastres, o sigui lo que la gent veu al mirar un moble.

El Faig, per fer taules, es treballa molt be, no desgasta les eines.

També feien servir el Castanyer que el compraven a Anglès, però aquest es corca a la perifèria.

Castanea sativa. Castanyer

El Pi de Flandes, es fa servir més en fusteria, però també es corca a les vores.

També ha treballat molt el Cedre, es una fusta perfumada, sobretot fent calaixos i les guies de les taules, aquest no es corca.

En època del seu pare treballaven l'Alzina per algunes peces dels carros.

Les eines del fuster es feien d'alzina.

També és un enamorat de la pesca, els poso una caixa d'estris necessaris per a sortir a qualsevol riu de muntanya o a marina .

Eines per a la pesca amb mosca

Fusters i Ebenistes Vells

T'explica moltes històries de com treballaven els fusters i ebenistes vells, tècniques i maneres de treballar la fusta ja totalment oblidades.

Te molt present una anècdota de jovenet : els ebenistes grans li deien que serrés una fusta, però pel mig de la línia marcada amb el llapis, poca broma, una línia de res, calia que xerrac passés per la mitat, recorda que calia ser un virtuós per exercir aquest bell ofici i la cosa no ha canviat,
Recorda que quan tenia disset anys va anar a treballa a Can Trull a la fàbrica, dins d'aquesta ja hi havia un taller de fusteria, en aquell moment havien a casa del Sr. M. Coromina, el fill de amo; al sortir de can Trull va anar a treballar a una fusteria a Sant Feliu de Guíxols, quedant aquesta gent molt agraïts per la seva finura en acabar les coses, fins i tot l'amo va enviar una carta felicitant als seus pares, de com havia treballat el noi

.L'Agustí recorda que el seu pare al tornar de la guerra va llogar la casa del costat de la Pia Almoina, museo de les pedres fins l'any 1970, tot seguit va fer el taller on estem i posteriorment la casa on viu l'Agustí  i la seva família. Fiu que el seu pare tenia molt bones mans.

D'aquesta en diu TUPI (1966)

Segons l'Agustí aquesta màquina de fer motllures, galses, etc... es una BAUERLE , es tot un tresor, des que la tenen (1966) , mai s'ha espatllat, ni s'ha hagut de fer cap reparació ni rectificació.

Veuen totes aquestes motllures ? Aquestes motllures son de la màquina

Dons segons l'Agustí, n'hi han moltes més en calaixos i penjades a les parets, i valen més les múltiples motllures que la pròpia màquina, que ja es dir.
Coneix qualsevol fusta, per envellida que sigui, sap quina es corca i quina no, quina s'esquerda i quina no, sap quina fusta és suau, sap quina s'endureix dins l'aigua, sap quina traurà xispes a la serra de cinta per la seva duresa, ho sap tot i això m'encanta. Hauriau de passejar per dins el seu taller per a disfrutar, totes les eines funcionen a la perfecció, tot està ben afilat i no hi ha cap màquina espatllada, encara que sigui vella; la majoria tenen molts anys, però n'està molt cofoi, no li fa falta més.
Dins la seva seguretat gaudeix com un nen.

Sancta sanctorum de l'Agustí.

En aquest petit o gran armari, hi guarda tots els estris necessaris per a ser un exel.lent ebenista, no hi falta de res, tot està a punt, les moltes broques que te, foraden amb precisió, no deixa res a l'atzar, no entén el desordre, es una gran qualitat que l'honora, en un ofici tant precís.

l'Agustí.

Mai envia una eina a afilar a fora, ho fa ell, amb tota delicadesa i finura, o sigui que quan necessita una eina, no ha de pensar en fer-li el tall de nou, ja està fet.

Puc dir que  hi ha dedicat la vida, no l'importa repetir alguna peça si no ha sortit be, sempre li he escoltat dir que de casa seva no ha sortit mai res defectuós, el moble porta la seva firma i aquests mobles seus poden figurar en actes notarials, vull dir en testaments, per la seva sobrietat i bellesa, vaja que són mobles per varies vides.

Els seus mobles són per passar de pares a fills i a nets , en te d'escampats per bona part d' Europa, un menjador complet a Moscou, quatre a Alemanya, i fins i tot a alguna república ex-soviètica com Kasachstan que hi va enviar un gran armari tot de fusta massissa , desmuntat i molt ben empaquetat, poca broma ! Està molt cofoi de lo que ha sortit de casa seva.

Estoig de fusta de cedre, fet per l'Agustí, fa molts any , mes de quinze, i a l'obrir-lo encara se sent l'olor de la fusta.

El seu prestigi ha arribat més enllà de la seva comarca i país, Enhorabona Agustí !

Tornant a la làmpada que es el motiu d'aquest post.

Vam tenir sort de les dos peces i una làmina de fusta que en Lluís va poguer comprar a Vinçon, no en quedava cap més ,  amb elles soles no podiam dissenyar la làmpada ni fer-la ( evidentment no disposàvem d'un plànol original ni res que si assemblés ); tot s'ha de dir, vam tenir la sort que una amiga del Lluís va despenjar la seva, del pis dels seus pares, perquè ens poguéssim sortir, entre tot sembla que la podrem fer, si ens en sortim farem quatre làmpades, dos per l'Agustí i dos pel Lluís. Imitant de lo que havia dissenyat l'il.lustre José Antonio Coderch de Sentmenat (1913-1984).

Tot un repte, la cosa anava per llarg i així va ser !! hi vam invertir molts mesos, per això als veurens i no sabiam on demanar les parts de la làmpada, xerràvem de moltes anècdotes mèdiques, o història local, de persones de Cornellà que havien sigut referents en les nostres vides de ciutadans, com per exemple el bon manyar-ferrer de Sords.

Una impressora 3D

Vam haver d'investigar-ho tot, del principi al final, buscar una empresa, que treballés amb una impressora 3D,i enviar-li la " corona circular negra gran i petita " amb els seus pinacles , en Lluís ho va haver de dissenyar les dos peces amb el programa d'autocad", una tasca molt laboriosa i entretinguda , aquesta empresa va ser : MZ3D, de Vergara, impressindible que l'interessat ho enviés  en format autocad; d'això fa quatre anys , deu ni do del preu que van costat les 8 peces grans i les 4 petites.

Tot s'ha de dir a Barcelona l'any 2014 no vam trobar cap làmpada arraconada en algun angle d'alguna botiga, si tres peces  amb aspecte d'envellides a Vinçon, del passeig de Gràcia, com he dit abans; evidentment en Lluís les va comprar, ja teníem quelcom.
De cop calia  buscar per tot el país, una empresa entesa en fusta que"  deixés passar la llum ", segons l'Agustí només podia ser Pi d' Oregó i que fessin làmines ben primes, i que no es trenquessin al tallar-les i al curvar-les,en fi tot un repte.

A més també calia,  buscar una empresa que ens fes els ferros que aguanten la part de plàstic, superior e inferior, on van ancorades les làmines, i també les petites rodones que uneixen els ferros,  tot un handicape .

Una altra que ens pintés de negre aquest petits ferros, perquè no es rovellessin i alhora fessin una mica de goig , ho deixo aquí, no vull que s'espantin.. etc. Tot això abans de començar el treball de camp, llarguissim i carregós i tot plegat per fer màxim quatre làmpades dos per casa i dos per  l' Agustí, tot s'aguantava en el desig, ho podíem considerar una qüestió d'honor per dos homes que havien viscut de lluny o d'aprop els anys de Gauche Divine, en aquells anys seixanta principis del setanta, l'Agustí ja havia vist aquesta làmpada a una botiga de mobles de Banyoles.
Tot el mèrit de remoure aquest record intens sobre aquesta làmpada el dec al meu fill Lluís, que en temps passats m'havia sentit a mi  parlar-ne; dons va ser ell el motor que ens va empènyer a mi i a l'Agustí a esbrinar si es podia fer.

Mentre no arribava el material, anàvem passant les estones, de tertúlia al seu taller, tot veient i valorant mobles ja fets, estil de la Provenza (Montpeller), mobles d'influència italiana, també mobles clàssics massissos, etc.  L'Agustí recorda que amb el seu fill varen anar a unes trenta fires del moble a Milà. També un plaer estar callat al seu costat i veure'l treballar en lo que estava fent en el moment  de la visita. Va ser tot un honor veure'l dissenyar i fer una escala de cargol sencera, se'n ha saber molt perquè al muntar-la tot quadri al milimetre i ajusti a la perfecció. Resultat final una meravella, només ho pot fer un gran ebenista.

Aquesta màquina tenim davant se'n diu fregadora de banda manual; l'Agustí recorda que la primera que va tenir se la va fer ell, les politges eren de fusta cosa mai oïda per mi, sempre les he vist de ferro, la plataforma per pujar i baixar una peça d'un moble es movia a munt o avall amb una manivela; res a veure amb aquesta que veuen tot es elèctric, cosa poc freqüent en ell, va dir-me que encara avui dia hi ha ebenistes que encara no la tenen, no pel preu, sinó que s'ha de tenir el pols i el punt d'apretar molt o poquet i .....si et passes, ja has llepat.

L'Agustí fa com vint-i-cinc anys que em va fer aquest faristol per posar el llibre Goya, Los Agua Fuertes, coneguts amb el nom de Caprichos y nota biográficas del autor,

per M. Seguí y Riera, Barcelona: Centro Editorial Artistico 10, Mendez Nuñez, 10. Any 1884.
Aquí tenim una màquina que l'Agustí l'anomena Copiadora-Fresadora, explica que ha treballat centes d'hores amb ella i mai l'ha deixat penjat.

" Salva la vida d'un cuc, pesca amb Mosca "

Com podeu llegir a la camiseta de l'Agustí que diu: " Salva la vida d'un cuc, pesca amb Mosca ", ell es un gran aficionat a la pesca amb mosca, fa com vint-i-cinc anys que en parlem, i m'ensenya un armari on hi guarda tots els estris per passar un dia al riu, l'equip es completissim, amb tot gaudeix  dels amics

L'Agustí ha dedicat més de 20 anys a la pesca amb mosca, amb el pas dels anys ho va canviar per la bicicleta. La vida obliga a fer aquests canvis.

Com he dit abans, llargs anys ha practicat la pesca amb mosca, cosa que no es fàcil,segons ell es tot un art, requereix gran habilitat i coneixement, de manera que la pesca amb mosca es considera pels seus fanàtics com un " art " o pesca " intel·lectual ". Aquest tipus de pesca és una de les més pures i desafiadores en què peix i home s'enfronten. - perquè hi han tants tipus de mosques a la natura ? No se que contestar !.

Perquè d'un moment a l'altre canvia el vent, o es posa núvol i de cop al damunt de l'aigua apareixen un estol de mosquits de color negre , o més vermellosos, o marronosos i si no canvies la mosca, no pesques res, la truita és intel.ligent.
L'Agustí explica una anècdota ben bonica: hi han pescadors veterans que a l'arribar al riu on van a pescar, caçen una mosca al vol i llavors esculleixen la mosca artificial a posar a la canya, per tal de confondre a les truites. Interessant i molt pràctic, però alhora l'Agustí ens dona uns consells:

Primer cal tenir en compta quin tipus de mosca vola? Si no volen mosques s'ha de posar una mosca fugada ; a l'hivern s'ha de fer servir aquesta mosca fugada.

La ninfa no està formada, mentre no poden volar i s'assequen les ales al damunt de l'aigua, son menjar per les truites.

La mosca adulta pont els ous sobre l'aigua.
També tenim la Mosca de Maig perquè solen sortir al maig. Aquí els poso una bona varietat de mosques, que poden servir per altre tipus de peix.

La mosca formiga a l'estiu.

Quan m'explica tota aquesta varietat considerable de mosques en el nostre entorn, quedo meravellat, perquè un servidor sempre ha estat acostumat a la mosca comú que molts tenim a casa.
Ben mirat , Déu ni do de la quantitat d'estris que estem veien en els diferents departaments de les caixes de l'Agustí, tot això dona entendre de que no es cosa fàcil.

Amb els seus amics anaven a pescar a la Cerdanya, concretament a Bellver de Cerdanya, a Vilallonga, a Setcases, fins i tot a algun tros de riu pujant a Vallter. Quan estava cansat escullia llocs més propers a casa com a Orfes, Vilert i Báscara, també sota el poble de la Cellera de Ter, on el riu és molt ample i hi van molta gent a fer pesca amb mosca.
L'Agusti explica que al Terri hi han carpes, bagres i barbs, curiosament les bagres es pesquen amb mosca.

L'Agusti ens explica que als matins a la taula del menjador de l'hotel els pescadors monten el seu torn fixat a la vora de la taula i allí confeccionen mitja dotzena de mosques una mica variades. Vista la petitesa de les mosques artificials cal fer servir el torn, sinó seria quasi impossible fer-ho tot amb les mans i que quedés ben fort.
Els fils de colors que estem veien dins la caixa, son útils perquè hi han mosques de tots colors i també el cos de la mosca pot ser de varis colors, normalment hi van unes espires de color vermell o d'altres.

L'Agustí també m'ensenya el carret de la canya que es tant bo, que el guarda en un estoig especial: el carret de la pesca de la mosca, el fil es de seda artificial en forma de " Cua de Rata ", vol dir en forma cònica. La Canya de grafit pesa uns 70 grams i al tirar-lo es brinca moltissim.
Una nota que diu molt a favor d'ell i dels seus amics, sempre tornaven el peix al riu !!!

Com a divertimento i ben lligat al que estem parlant, es interessant llegir: Los años Divinos, d'Oriol Regàs , any 2010 Edicions Destino i  " Gauche divine ", amb textos d'Oriol Regàs i Oliva Maria Rubio de l'any 2000, editat per Lunwerg Editores i Ministerio de Educación y Cultura.
Viure al costat d l'Agustí el desig de poguer portar a bon terme tot un somni, no tenia desperdici i de contemplar la seva cara amb aire de disfrutar amb una certa innocència, el que de lluny sabia que ho faria be.
No se com vam derivar altra vegada vers la pesca, la gran afecció de l'Agustí i va volguer ensenyar la canya i el carret.

la làmpada acabada

He començat amb la làmpada acabada perquè vostès se'n facin una idea, als anys setanta a Barcelona era  molt coneguda, des que va sortir, jo als meus 19 anys l'havia vist exposada i a la venda a una botiga de Vinçon del Passeig de Gràcia.

Amb l'homenatge  de Mínim a l'arquitecte, els hereus segur que hauran tornat a posar a la venda aquesta làmpada única des de la meva joventut, ara ja en tinc seixanta-vuit. No em diguin que no es maca ??, però potser que el conjunt sigui estètic, però hauran trobat els mateixos materials ?? Es un pregunta que em faig.

Noteu aquests petits departaments, quadriculats, plens de gom a gom de fustes i fustetes, de motlles i motllures i d'altres peces ben treballades i acabades com algun cim de taula massissa, que algun dia, van servir i potser serviran o no, per a recuperar mobles molt preuats,que fa molts anys es van dissenyar i fer,i deixar de fer, l'Agustí guardava la plantilla que li havia ajudat a tallar la peça i considerava que sempre es bo no perdre el rastre, mai se sap !.

Alhora tenia un petit estoc de cada peça, per poder-la muntar ràpidament si hi havia una altra comanda. Aquest sistema sempre li va donar resultat, encara que ell de manera simpàtica, diu en van sobrar, que hi farem !
El secret està en les altures del taller tal com poden veure,allí s'hi guarda quasi tota l' història de casa seva.

Tot el que pot semblar fàcil, en cap moment ho va ser, no perquè el meu amic Agustí no tingués idees, tot al contrari, la lentitud en part era deguda a que no trobàvem els materials adients  i com que no teniam pressa van optar per esperar i disfrutar de l'espera; i a poc a poc anar gaudint ara projectant com seran les puntes de les làmines de la futura làmpada , etc...

La il.lusió a tres bandes era al màxim, érem com nens petits,  que "voliam i no voliam arribar a final del projecte,o sí " i contruïr les quatre làmpades , això tant petit es va convertit en una odissea, vam tardar mesos en fer-les.
Ara sembla que em trobat una empresa a Igualada que podrà subministra-nos aquest pi americà d'Oregó transparent a la llum; dintre de 4 setmanes ens ho confirmaran, perquè el responsable està de viatge.

El temps anava passant i tot s'ha de dir, l'Agustí te tot el mèrit de cara a que tot arribés a bon port, ell anava pensant amb les tres peces que tenia i les que no tenia i  com es podria fer cadascuna d'elles.

La llarga sabiduria acumulada durant tots els anys de, feta  la seva professió, li van servir de molt.

Va fer la plantilla per a cada fulla de la làmpada.

Explica l'Agusti, que el que més li va costar de la construcció de la làmpada va ser tallar les làmines de fusta, era molt fàcil esquerdar-les o trencar-les.

Tot havia de ser molt precís i això obligava ha pensar com es farien les plantilles per poguer fer i tallar totes les làmines exactes i al mil.limetre; una feinada en fer tant sols les plantilles.

Al ser una làmina tant prima, la por a que s'esquerdessin era constant; com es tallarien ? no teníem motlles o encunys, que posant-los al cim de cada làmina, una premsa les deixés encunyades i les fes totes exactes i sense cap risc d'esquerdes, l'Agustí ho va fer manual.
Tot passant l'estona, i veien treballar a l'Agustí, li vaig preguntar per la màquina que estem veien, és una màquina que es diu màquina d'obrar combinada, pot fer forats, se li pot posar fresses, serres, etc. Actualment no la fa servir i per això hi han records de tota mena deixats al damunt.

Aquesta màquina fa molts anys que està amb ell, segons l'Agustí es un tresor, una filigrana de màquina, es Belga, amb ella ha fet molts peus de taula i també te la particularitat de fer taladres.
També te molt d'apreci a aquesta " Regruesadora " aprima la peça, tot el que tu vols ", la te des de l'any 1960, una gran màquina i que mai s'ha espatllat i funciona com el primer dia.

Encara te una altra màquina que es diu motllurera, que fa els montants de les portes a quatre cares, impressionant.
Tots els fusters i ebenistes que he conegut, a tots els falta alguna falange dels dits de la ma, es propi de l'ofici. Ep ! l'Agustí , després d'una llarga vida d'ebenista, te els dits totalment integres.

Amb l'ajuda de la làmpada que ens van deixar, l'Agustí va anar fent plantilles per poguer fer tots els components de que constava.

M'oblidava un instrument molt necessari per un ebenista que es la serra-cinta, per tallar gran taulons.

Reforç per els extrems de cada làmina .
Be, per sort va arribar el dia que ja totes les peces que havien fet fora del taller havien arribat : les rodones  de plàstic negre i els ferros, tot lo altre de fusta ja estava acabat feia dies, per part de l'Agustí.

Muntar-les va ser tot una festa, clar ho teniam tot. L'Agustí i el Lluís si van posar i vinga a veure si tot encaixava. Sorpresa tot encaixava la mar de be, cap equivocació en els forats de les làmines.

Primer de tot  i obligat era muntar la estructura interior de la làmpada, que aguantaria totes les làmines de fusta.

La primera va encaixar perfectament, de cop va pujar la autoestima dels dos i de retruc la meva, tot lo fet donava profit.

Jo sempre he ajudat a distància, diguem he sigut l'home dels encarrega, d'anar d'aqui cap allà, o sigui d'intendència i gran observador de tota l'història des del principi.

En Lluís també muntava la seva i per la cara veiem que està molt atent i alhora orgullós d'haver arribat a tenir-la.

Ja tenim la làmpada muntada i tots contents i satisfets.

Aquí teniu l'Agustí i en Lluís que des del principi van estar llançats a que la làmpada fos una realitat. Junts vam  acomplir un repte, que després de mesos va ser realitat l'any 2014.

Dono les gràcies a l'Agustí per tota la seva paciència i esforç en portar a terme aquest diguem-ne " somni " " de tres peces "  arribar a fer tota la làmpada, també agraïts a la amiga del Lluís que ens va deixar la seva làmpada, per poguer avançar i prendre mides. Els cos real en hores l'Agustí mai ens l'ha dit, molta generositat per part seva. Cosa que mai li podrem pagar. Mil gràcies i molt més que agraïts.

Diuen que tots els homes som el que som gràcies a l'ajuda dels altres. Tots ens realitzem en la mesura que  els demès són capaços de realitzar-se. Agustí està al teu costat es un aprenentatge continu com a persona i com ebenista, Déu ni do del que em après de tu.

Ben cordialment

Pep.

NAOKO NAKAMOTO «IN MEMORIAM» 中本尚子 «追悼»

Aquest article comença el dia de Tots Sants , dia 1 de novembre de l’any 2001, any que vam començar a anar a Girona a veure els pintors, cosa molt arrelada a casa nostra , d’ençà els anys que vaig tenir un intens contacte amb pintors d’Olot, com en Josep Pujol i Ripoll, l’escultora Rosa Serra, el pintor Xavier Carbonell (e.p.d.), en Joan Granados Llimona, en Clapera Mayà, i d’altres com en Benet Sarsanedas , siguen el metge de les Planes d’Hostoles i Sant Aniol de Finestres, poblacions molt lligades amb Olot per raons de mercat o de relació amb especialistes o amb l´ Hospital de Sant Jaume, etc. Com he dit abans, els nostres fills de molt jovenets que han vist pintors asseguts a casa nostra, raó pel qual van començar a estimar l’art i acompanyar-me aquest dia a la Fira del Dibuix i de la Pintura a Girona.

El primer en acompanyar-me va ser l’ Oriol, el meu fill gran i començat pels brocanters al cul de la lleona i davant de Sant Feliu, avançàvem fins a la Rambla  , i cap a la plaça Catalunya on per art de màgia vam conèixer a la jove pintora japonesa Naoko Nakamoto , simpàtica, amable, cordial, senzilla, riallera, segura desi mateixa, amb l’auto estima alta i després de parlar entre client i client, i d’explicar-nos un tros de la seva història, del salt d’ Osaka a Barcelona per tal d’estudiar art i sortir de l’anonimat i d’una societat una mica tancada i cuidado en bellugar-te sense permís del tutor o mestre.

 

Després d’un parell d’hores entre pitos i flautes, ens vam adonar que era una dona rebel i transgresora e inconformista . Es va fer palès que la seva vida estava plena d’emocions, amb un món interior riquíssim i no ens vam equivocar.
Vam començar per mirar dibuixos de persones i cares a llapis, vostès mateixos, tenia l’ofici ben après.

 

També dibuixos a color, algun guaix, algun oli sobre fusta, com els tres amics. i d’ altres, una curiositat sempre ens va costar decidir-nos el que comprar, perquè practicament  ens  agradava tot i ho haguéssim comprat tot.

El mateix dia , al veure que estava afincada a Barcelona d’ençà l’any 1973 o 74, li vaig proposar inocentment de pintar quelcom de Montserrat, o fer algun gravat  de  la Santa Cova o d’alguna ermita, com va fer al 1800 el jove Alexandre de Laborde.

Ara Montserrat, ja es casa seva

Em va respondre que era amiga del pare Josep C. Laplana, director del Museu de Montserrat (video), això em va sorprendre gratament, perquè jo estimo molt Montserrat des de jovenet. Em va dir que en un viatge al Japó li havia fet de traductora.

La empatia ens va enamorar, només acabats de conèixer. Al mourens per dins la seva immensa obra més enganxats quedavam i tot ho veiem tant ben fet, que semblava que el seu mon artístic era algo tant complet, que la feia única i realment era única.

Els personatges que tant enamoren a Naoko, els ha de buscar en locals en que el temps s’ha aturat i tot es atractiu per Naoko, que passarà tardes senceres observant les seves cares, que cada una porta tot un món ves a saber si de patiment o de soledat  o de fracàs, o d’ èxit, en fi cada cara es un bonic motiu per Naoko, fins i tot les antigues taules de marbre on es prenia un vermout o es jugava al mòmino, o a la manilla.

Abans de continuar vull deixar palès la pàgina d’art de La Vanguardia de l’any 1979, on parla entre d’altres de les tres amigues : la Naoko Nakamoto, l’Emilia Perucho i la Dolors Duro.

Relat de la Maria Angulo

Ella ens va dir que havia passat centes d’hores observant i prenent apunts en barris perifèrics de Barcelona, també li agradava dir » de los bajos fondos «.

foto de l’original per en Lluís Capdevila

Cada historia que ens explicava ens deixava bocabadats, com el fet de volguer vendre la seva obra ella mateixa, i veure i conèixer la cara dels compradors i saber i parlar amb ells com ens va passar a tots nosaltres a mesura que anaven passant els anys;  cada any teniam més ganes d’explicar-nos més vivències de les nostres vides, com vam arribar a que ens agradés l’ art, com vam aconseguir tenir l’obra que tenim, que sempre ens havia agradat aconseguir  l’obra directament a l’artista, i d’aquest fet, poguer conèixer-nos mútuament i tenir una bonica història de la compra de cada oli, dibuix, gravat, etc.

 

Estàvem d’acord, ella li agradava vendre cara a cara la seva obra i nosaltres comprar-la directament a l’artista. Sempre ho hem fet així i sempre ens ha enriquit mútuament, començant pels temps llunyans de quan era metge de Les Planes d’Hostòles i tenia Olot molt aprop i vaig conèixer la pintor Josep Pujol i Ripoll, en Joan Granados Llimona, en Congost, la Rosa Serra, en Rafel Griera, etc. i a Girona al gran pintor Josep Perpiña i Citoler , el qual te una exposició a la Fundació Valvi titulada Exposicions de Maduresa. Perpiñà . COP D’ULL_70.  De’ n Josep guardem una gran amistat. d’ençà uns 30 anys.

Un any, ja van ser tres, i la Naoko, encantada de tenir-nos a la família amb ella, en aquesta festivitat de Tots Sants a la Girona que ella tant estimava i que si trovaba tant a gust i que mai deixava d’assistir. En Lluís cada any li portava una cadira perquè pogués descansar de tant en tant, Donç vinguen  amb tren des de Barcelona, no podia de cap manera portar algo per asseure’s. També li portava un entrepà i dos cerveses. Ella ho agraïa moltissim.

Foto de l’original de casa fetaper lluís Capdevila

Abans he dit que començàvem la diada per la zona de brocanters i llibretes a la Lleona i davant de l’escalinata de Sant Feliu i jo personalment sempre acabava per comprar alguna llibre com el que poden veure al cim de la taula de la Naoko : SANT IGNACI A MONTSERRAT, per Dom Anselm Maria Albareda, l’any 1935, mes tard Cardenal Albareda.

Foto feta per en Lluís Capdevila Martin

Amb el temps amb la Naoko ens vam fer com de família, compartiam alegries, treballs, com era Barcelona als anys setanta en que ella va arribar, de la meva família pagesa a Llorenç de Rocafort , de la collita d’ametlles, de l’ordi i del blat i també la de les olives, li encantava que li parlés de l’Oli Arbequí, de la seva elaboració al molí, de com funcionava la Denominació d’ Origen Les Garrigues;  ens explicava que feia anys que en comprava pels voltants del mercat de Sant Antoni; disfrutava saborejant-lo.

D´ençà llavors sempre més li varem portar cada any, li encantava el sabor i el color com d’or.
Ella si tenia oportunista, ho explicava, que per les seves amanides i el pa amb tomàquet gastava aquest oli extra verge, fins i tot el dia que la vaig anar a visitar a l’Hospital del Sagrat Cor, em va recordar els pa amb tomàquet amb l’oli de les  Garrigues .
Cal dir que després de parlar amb ella anàvem a veure al pintor madrileny Jesús Roman Brovia, que es posava cada any a la part dreta abans d’entrar a la plaça del Vi.

Oli de Jesús Roman Brovia

Era amic de la Naoko que s’havien conegut a Madrid quan la Naoko havia exposat al Circulo Catalan feia uns 30 anys. Curiositats de la vida  i coses del destí enguany cap dels dos va venir a la Fira del dibuix i de la pintura de Girona. Abans d’ahir vigília dels Reis, vaig parlar amb ell, sobre el decés de la Nahoko, estava molt trist, perquè  la Naoko era com un osito de peluche que l’haguessis abraçada tot el dia !! Em va dir que la seva bondat l’impressionava ; em deia que cada any a l´acabar la fira, anava a veure-la i li comprava dos dibuixos. Segons en Brovia, considera a la Nahoko com una clàsica de l’art, que la seva obra era per sempre, mai passaria de moda i que en sabia molt.

A poc a poc ens anava explicant que l’art es com respirar, i que s’inspirava amb els avis , gent jubilada, viatjants, vagabunds que passaven per una bodega al poble Sec i jugaven a cartes o al domino i ella  s’inspirava mirant aquelles cares, que per ella ho eren tot, sobretot història. Prenia apunts i més apunts i entremig prenia alguna cervesa i ho explicava tant dolçament.

Estan amb ella, al seu stand, iniciavem converses, reflexions, explicacions sobre els gravats, perdó les estampes, com diu el professor Jordi Catafal, dibuixos, guaxos, olis, publicacions, edicions, cursos i cursests, estat anímic, preocupacions, etc…. i més temes, que eren del seu interès , agrat i del nostre . T’escoltava amb tota la empatia del món, com si tu haguessis sigut el més important en aquell moment; Ep ! això també ho fan els monjos benedictins de Montserrat .
Aqui va una bonica fotografia de l’Oriol i la Naoko, que dona a la reflexió; de que parlaran ?

Foto de l’original feta per en Lluís Capdevila
ë

El Professor Jordi Catafal, ens va dir que aquesta estampa, feta per la Naoko va guanyar el primer premi del concurs  Nadales de 1987, en l’ Escola d’arts i oficis de la Diputació de Barcelona.
Gairebé tota la seva obra son cares,m’encanta aquesta disposició a dibuixar lo més difícil de la persona , lo mes complicat. Ara recordo que l’any 2008  la Naoko em va regalar un llibret del Primer Simposio Internacional de Arte Contemporáneo, fet  a Torrecilla en Cameros ( La Rioja ) Fundación Beatriz Arbelo:

Ens explicava molt contenta de la bona relació amb el diari regió7 de Manresa, on molt sovint li publicaven entrevistes, o parlaven de la seva obra i els seus famosos gravats, que deixaven bocabadats a la gent de Manresa i enamoraven a tota la nostra família; sempre que teníem ocasió en compràvem.  Estimava Manresa, ella hi havia anat fa molts anys a una fira de pintors i artesans, també va realitzar una exposició de gravats.
També va fer la portada DE LES FESTES DEL BARRI PASSEIG I RODALIES per encàrrec de l’Ajuntament de Manresa.

Amb els anys es van afegir a la diada de Tots Sants de Girona les nostres joves la Marta i la Maria, elles també parlaven llargament amb la Naoko Hakamoto.

Relat de la Maria Angulo

Cada client que li comprava , era motiu d’un record, d’una conversa de l’any passat, que si aquesta parella els dos són mestres, que aquest home fa deu anys que em compra dibuixos pels 12 nebots que te i cada any fa el mateix regal, m’explica que es professor de la Universitat de Girona, etc…. tenia molta gent fidel a la seva persona i obra, que sobren les paraules. Cadascú ha de fer la seva valoració.

Foto feta per en Lluís Capdevila

Li encantava reviure els personatges quan any rera any acudien de nou a saludar-la i comprar el que fos; també li encantava que els seus companys pintors li compressin obra.

La Naoko quedava admirada de que cada vegada fóssim més família que l’anéssim a saludar i a comprar dibuixos o el que fos. Sempre, al ser jo metge, acavabem parlant de salut, pels diferents dolors que presentava la nostra amiga.

Foto de l’original feta per en Lluís Capdevila i Martin

Dibuix excepcional, propietat del meu fill petit.Tots ens l’haguessim quedat, però el Lluís se’l va quedar sense pensar gens ni mica.

Un terrisser, no sabem si de Verdú o de la Bisbal. Foto de Lluís  Capdevila

No recordo quin Tots Sants va ser, que ens va explicar l’ obra seva de feina molts anys, tot s’ha de dir la vam punxar perquè ens ho expliqués, ens agradava saber coses seves d’anys enrere . Ens va dir que li va fer molta il.lusió fer els dibuixos per il.lustrar L’Antologia Poètica de’n Joan Salvat-Papasseit, a cura de’n Josep Borrell. De la primera edició de l’any 1990. Editorial Barcanova, S.A.

També ens va explicar l’exposició que va fer a Saragossa a la sala Maria Isabel i  a la ciutat de Borja

Sala Vinçon al Passeig de Gràcia

Parlant del Lluís i de la Naoko, fa uns 5 anys a  Girona,  van sortir a parlar de que ella havia exposat a la La Sala Vinçon, amb el títol de Hipermerc´art . En aquells moments en Lluís treballava a Vinçon i quan s’havia de d’organitzar una exposició i participava plenament, fet pel qual coneixia molts artistes.  La Naoko li va encantar el fet.

Allí exposaven molts artistes, i pel preu que posaven,  tothom podia comprar obra i tenir art a casa seva.

Es interessant per què en aquests tarjetons retrobats pel Lluís , son historia pura  de tots aquests pintors, que Vinçon els va brindar una bona oportunista , que el gran públic de Barcelona els pogués  conèixer.

Es emocionant anar recordant i recuperant història de persones,  perquè la història ho recordi y que no si posi la pols al damunt. La Naoko havia sigut una gran experta com a dibuixant, pintora i gravadora.

Tot es poc per , recuperar els  seus inicis com artista i saber quins companys tenia a la Sala Vinçon. Segur que vostès en coneixeran més d’un pintor o escultor d’aquestes llistes.

Tots sabem que la dèria de la Naoko eren els avis, els buscava pel carrer asseguts a un banc prenent el sol,  grups de tertúlia en una plaça, a les tasques , bodegues del barri vell, » baixos fondos «, fins i tot al bar Zuric de Barcelona , com ho afirma el següent tarjetó d’una exposició seva feta al Japó. De totes maneres la pintura es preciosa.

Era molt interessant escoltar al Sr. Erik Rabinat, que la seva família te una parada de llibres antics al mercat de Sant Antoni, com explicava que els diumenges tenien la visita de la Naoko que s’interessava i buscava i comprava contes infantils.

El mercat de Sant Antoni, va ser durant molts anys el seu barri preferit.

No se, si te relació,   amb lo que ella explicava , quan les bodegues van començar a desapareixer al Poble Sec; era per  modernitzar-les ,  per tornar  obrir-les de nou, cosa que havia fet marxar per sempre els jubilats, passavolants i els avis i perdien tot l’encant per la Naoko.

Foto de Lluís Capdevila Martin

Em plau posar-vos, aquesta precioses fotos fetes per en Lluís Capdevila, d’una xocolatada que es fa fer alli, en l’època que s’estava tancant el mercat de Sant Antoni. El mercat i el seu entorn, era un lloc únic i molt entranyable per la Naoko Nakamoto i pel Lluís que hi va viure 10 anys.

Donat,  que les seves amigues s’havien casat  i tenien nens i calia  pintar-los, potser per això li picava la curiositat d’aquest món ple de tendresa, inocencia, curiositat…etc.

Foto feta dee l’original per en Lluís Capdevila

Ho va fer i quines cares tant boniques , oi que els agrada ? A mi moltissim. Ens agradaria saber els noms d’aquests infants, però això es tot un repte, potser si que algun dia ho sabrem. M’agradaria.

Penso que pintar nens es una bona opció. La Naoko després d’anar perdent avis, va trobar aquesta nova faceta, que li va donar molta vida i força, a més ho feia molt  be; una veritable experta en dibuixar la tendresa.

Foto feta per en Lluís Capdevila

Un bon  dia ens va enviar l’anunci de l’exposició que tenia al museo del monestir de Montserrat i que pensava que ens agradaria visitar.

Abadia de Montserrat . Catalunya. Spain. Foto de Lluís Capdevila

N’estava molt orgullosa, em va explicar l’història de com havien arribat la seva obra al Museo  de Montserrat.
El Pare Josep C. Laplana explica que tot va començar en la donació de l’ americà de Saint Louis Mark Moloney de l’any 1988, hi havia algunes obres de Naoko Nakamoto. Moloney va passar uns anys en diferents  ciutats d’ Europa i va comprar obres a diversos artistes contemporanis  amb els quals feia amistat. Abans de retornar al seu pais, el 1988, ho va donar al Museo de Montserrat.
Poc després el P. Laplana es posa en contacte amb Naoko, i es coneixen a Montserrat cap al 1990 aproximadament. Naoko va a Montserrat diverses vegades i dóna més  dibuixos i gravats per al Museo, es veuen de tant en tant i s’escriuen. La Naoko li fa saber sobre les seves exposicions, etc.
L’any 2000 el P. Laplana viatja convidat al Japó amb motiu de l’ exposició Picasso´s World of Children, en que el Museu de Montserrat hi presenta el quadre de Picasso  L’ Escolà (1896). Viatja amb la seva amiga Maite Ocaña, aleshores directora del Museo Picasso de Barcelona, i aprofita l’avinentesa per quedar amb la Naoko. És l´única vegada que es veuen al Japó.
Des d´aleshores  mantenien contacte més o menys habitual.
Van fer un intent  d’exposició individual a Montserrat que no va fructificar.
Sempre , i fins al final,  tal com ho va demostrar en moltes ocasions,  Montserrat ja va formar part de la seva vida.
A l’exposició col.lectiva d’ Obra Gràfica de l’Abadia de Montserrat Art d’ avantguarda i contemporani ( desembre 2009-maig 2010) es van exposar obres  de la Naoko; ella va venir  a veure-la  va estar molt  contenta.

 

尚子は彼女の作品がどうやってモンセラート美術館に辿り着いたかを語る時、とても誇らしげだった。
ジョゼップ・C・ラプラナ神父によると、1988年にセント・ルイスのマーク・モロニ―氏というアメリカ人によって何枚かの芸術作品がモンセラート美術館に寄贈され、その中に尚子の作品が数枚あったことが始まりだったという。モロニ―氏は数年間ヨーロッパの色々な都市に滞在し、様々な現代作家たちと交流を深め、彼らの作品を購入していた。そして、1988年、アメリカへ帰国する前にその作品をモンセラート美術館に寄贈したのである。
その後、ラプラナ神父は尚子と連絡を取り、1990年ごろにモンセラートで二人は知り合う。尚子はそれから何度もモンセラートを訪れ、美術館にデッサンや版画を何枚か寄贈している。そして二人は何度か再会し、その間文通も交わしている。尚子は神父に彼女の展覧会の通知を出したりもしている。
2000年にラプラナ神父は日本で開催される「ピカソ・ワールド・オブ・チルドレン」という展覧会に招待され訪日する。その展覧会にモンセラート美術館所蔵のピカソの»L’escolà (1896年)»という作品が出展されるためだ。神父はその当時のバルセロナピカソ美術館館長でもあり、友人でもあったマイテ・オカーニャと日本を旅する。そして、それを好機に日本で尚子と会う機会を得る。それが日本で二人が会った唯一の機会だった。
それ以降、二人は定期的に交流を交わしている。
モンセラート美術館での尚子の個展を試みるが、それは実らなかった。
このような様々な過程を辿りながら、モンセラートは常に、そして最後まで彼女の人生の一部になっていたのである。
モンセラート修道院の美術作品「アート・アヴァンガルダ・イ・コンテンポラニ―(前衛と現代美術)」(2009年12月から2010年5月)という共同展には尚子の作品が数点展示された。彼女は展覧会を訪れ、とても喜んでいたという。

She felt so proud about it and she told me the story about how her work had arrived to Montserrat Museum.
Father Josep C. Laplana says that everything started when, in 1988, the American Saint Louis Mark Moloney made a donation which included some artwork by Naoko Nakamoto. Moloney spent some years in different European cities and he bought a lot of artwork from different contemporary artists that ended up being his closest friends. Before coming back to his country, in 1988, he decided to donate this artwork to Monstserrat Museum.
Later on, Father Laplana gets in touch with Naoko and they meet in Montserrat in 1990 approximately. Naoko visits Montserrat in different occasions and donates some drawings and engravings to the Museum. From then on, they meet each other from time to time. Naoko always informs him about her exhibitions, etc.
In 2000, Father Laplana travels to Japan because he is invited to attend the exhibitionPicasso’s World of Children, in which Montserrat Museum presents the drawing L’Escolà by Picasso (1896). He travels with his friend Maite Ocaña, the former director of Picasso’s Museum in Barcelona, and they decide to meet Naoko there. That was the only time they saw each other in Japan.
From then on, they decide to stay in touch. They try to do an individual exhibition in Montserrat, but at the end it didn’t work out.  
Montserrat was an important part of her life. In fact, there was a collective exhibition in Abadia de Montserrat, called Art d’avantguarda i contemporani (Avant-guard and Contemporary Art) from December 2009 and May 2010 where some of Naoko’s Artwork were included. She attended the exhibition and seemed pleased and happy. 

Naoko confiava amb els ulls clucs amb el pare Josep C. Laplana, sempre que va parlar amb mí referent al Pare Laplana, ho feia amb molta admiració i respecte. Estava orgullosa d’haver-lo conegut i es considerava amiga seva.

 

Aquí va el llistat d’ artistes de l’exposició :

Al cap d’uns dies ens va arribar una carta des del Japó de la Naoko

Ella ens recordava si havíem anat a Montserrat a visitar l’exposició: Art d’avantguarda i contemporani.  Sincerament no hi havíem pogut anar-hi.

Els entorns de la Muntanya de Montserrat sempre van atreure a la nostra amiga Naoko, enamorada de tanta bellesa. Jo sempre li parlava de les ermites del cim de monestir, com Sant Dimas, Sant Onofre, La Santissima Trinitat, etc. i del monestir de Santa Cecilia, que de jove tantes vegades hi havia anat jo. Li encantava el relat ,de tot aquest món místic dels  ermitans. Ella al Japó va rebre les primeres lliçons d’español de mans d’un sacerdot catòlic, segons em van explicar les seves amigues Yosiko, Miky i Setsetsuko.  Admiració per tot el que rodeja el monestir de Montserrat .

Be,  mirem l’obra de la Naoko per on la mirem, quedem bocabadats de tanta profesionalitat, ella ja dominava la tècnica del gravat  quan va anar al costat del  professor Jordi Catafal i Rull , de l’Escola d’art La Industrial, abans escola d’art i oficis de la Diputació de Barcelona, el professor Catafal li va ensenyar alguna faceta més d’aquest interessant món dels gravats.
Aquí va un bonic, preciós  e interessant gravat fet amb la tècnica de punta seca,  que fa anys que li varem comprar a la Naoko.

Foto de l’original propietat de la nostra familia. Foto de Lluís Capdevila.

titulat : Des del Balcón, 2001, estampa que está publicad en el llibre El Grabado,  de Parramón Ediciones, S.A. en el capítol que va responsabilitzar-se la Naoko Nakamoto » El buril, la punta seca y la manera negra »  . referente a la estampa anterior diu : Punta seca. En esta estampa, los densos negros de las rebabas levantadas por la punta, se ven potenciados por un cepillado previo del papel antes de la estampación.

 

Es molt interessant llegir tot el capítol; ella,  quan parlàvem de gravats li brillaven els ulls. Alhora els valorava molt  i es notava a l’hora de vendre’ls, penso que són els gravats més cars que he comprat .
Un bon dia la Naoko va convidar als meus fills a anar a casa seva , i així veurien com era el seu estudi i taller on feia els gravats; en resum la veurien realitzar un gravat com Déu mana.

Foto de Lluís Capdevila

La veritat es que els meus fills en tenien moltes ganes, dons sempre l’han valorat molt i la consideraven una artista de dalt a baix.

Foto de Lluís Capdevila

Els meus fills , van disfrutar moltissim, es com si s’haguessin colat a les noces del segle. Veure treballar a la Naoko era algo inesperat i que no van perdre detall.

Foto de Lluís Capdevila

Les seves mans no paraven de polir i preparar la planxa per tal de fer el tiratge. Van veure en primera persona de la complexitat del gravat. La Naoko ho feia tot amb molta seguretat, vaja sense dubtes ,
amb la seguretat d’una experta en aquesta matèria.
Després de la seva mort, les seves amigues em van fer a cau d’orella un secret. » La Naoko no portava ningú al seu taller ª, o sigui que els seus fills poden considerar-se molt afortunats per haver compartit amb ella el sake i tots els passos per imprimir una estampa.  Estan molt agraïts i contents.

Tot s’ha de dir ells van aprofitar que la meva dona i jo feiam 25 anys del nostre casament i donat que a tots ens agradaven els gravats,  en volien comprar un i al cap de varies hores de veure treballar a la Nahoko, de parlar llargament, de veure el seu estudi, al final van comprar l’  important gravat que vostès ja han vist anteriorment, gravat molt complicat de fer i que ella n’era una experta. Ja es pot explicar aquest se l´havia guardat per a ella, en cap cas el pensava vendre. Li donem les gràcies.

Foto de l’original de Lluís Capdevila

Tots plegats vam gaudir de mirar i mirar molta obra d’ella, cosa que els meus fills van disfrutar moltissim. La conversa fluïa dolçament, anant d’un tema a l’altre..

Tot un món de sensacions en la seva pintura; es un mai acabar. La Nahoko mai va acabar els projectes, sempre en tenia dotzenes per començar; la creativitat era el seu fort.

Foto de l’Original de Lluís Capdevila

Tots els seus dibuixos son únics e irrepetibles. La seva història es única.
La Naoko  ens explicava que l’any 2004 va estar molt contenta de rebre l’encarreg de fer els dibuixos per la 11ª Temporada de Música i Dansa d’ Andorra la Vella.

 

La veritat es que va ser tot un èxit.
Queda molta història de la vida de l’artista Naoko, i penso com l’Eulàlia Massana,  que ella confiava a cada amic un tros d´ ella mateixa i en cap cas la seva totalitat. Cadascú sap facetes de la seva vida. Ella s’ha endut tot el seu món. La seva obra es immensa, va produir molts gravats, que en cap cas hem pogut veure´ls junts, donç  van ser venuts  i d´això fa molts anys.
No puc deixar de parlar d’aquesta pintora/gravadora/dibuixant que era la Naoko Nakamoto, sense posar-los una gran obra feta últimament i que ella n’estava molt orgullosa.
 Cal dir que surt una Naoko molt jove. Aquesta gran obra va estar exposada en una exposició  d’una galeria del Born, que ara ja no existeix.
El dia que vaig anar a visitar-la a l’ Hospital del Sagrat Cor, estava fent grullas, i me’n va regalar 6, li vaig preguntar com feia aquests diguem ocells tant petits. Em va contestar que amb els dits.. Després em va saber greu haver-li fet aquesta pregunta.

No em vaig atrevir a preguntar que significaven, doncs la Naoko parlava amb dificultat, degut a una candidiasi bucal, amb aftes a sota la llengua i per la resta del vestibul. Vaig demanar a la infermera que el metge s’ho mirés; ho va anotar.
Abans de continuar, vull posar-vos el significat de les grullas: Dono les gracies a la meva jove,  la Maria Angulo que em va explicar el seu significat. El poso perquè es prou important per a la vida de la Naoko i de qualsevol persona japonesa i a partir d’ara mateix també per nosaltres.
La Naoko tot i tenir la boca malament i que les aftes li feien mal, no va parar de somriure i parlar i de donar gracies continuament per la nostra amistat i amb els nens, que vaig veure que els apreciava de debò.

Una historia milenaria

¿Sabías que existe una antigua leyenda en Japón, “Senbazuru”, que dice que a cualquier persona que haga 1.000 grullas de papel le será concedido un deseo?
Ilustración antigua japonesaLas mil grullas de origami (papiroflexia en japonés) se convirtieron en un símbolo de la paz a causa de la historia de Sadako Sasaki (1943-1955), una niña japonesa que deseó curarse de su enfermedad producida por la radiación de la bomba atómica que cayó sobre Hiroshima. Tras el consejo de su amiga Chizuko, y mientras estaba en el hospital, decidió que haría 1.000 grullas de papel. Pensó que su deseo no sólo sería para curarse, sino también para que todo el mundo pudiera vivir en paz y no hubiera más guerras. Sadako no pudo superar su enfermedad y tampoco acabó de hacer todas las grullas (tuvo que detenerse en la 644). Pero Chizuko y muchos otros amigos llegaron a hacer las 1.000 grullas, que de esta forma, se convirtieron en un símbolo de la paz en todo el mundo.

Tradicionalmente, regalar grullas de papel se ha asociado con el hecho de querer desear salud, bienestar, felicidad y prosperidad. Se regalan, entre otros momentos, cuando nace un bebé, cuando una pareja se casa, cuando alguien está enfermo… o bien se pueden regalar a alguien que quieres o que es importante para ti.

Quan em va ensenyar aquests dibuixos ,que ella feia estan al llit, em van agradar tant, que li vaig demanar permís per fotografiar-los, em va dir que sí,només faltaria. Estava contenta, amb el seu somriure ella m’animava a mi ; puc dir que en la resposta al meu correu 10 dies després de Tots Sants contestat per mitjà de la Sra. Yosiko Takase, deia que esperava veurem a Girona la propera fira del dibuix. Cert !!! Sense paraules….

Cal notar que no esta signat per la Naoko

També em va explicar que li desapareixien els dibuixos que tenia, no em va dir si era en el centre sociosanitari de la Zona Franca o al Sagrat Cor i en va treure uns quans de sota els llençols, o sigui que els tenia amagats o com diuen en castella » a buen recaudo «

 

Cal notar que no esta signat per la Naoko

Donada l’experiència que els dibuixos li volaven o s’extraviaven va optar per no firmar-los, o sigui que ni han uns quants no molts en un bloc, que no estan signats. Si mantenen tota la bellesa de la Naoko Nakamoto, en sabia molt.

Cal notar que no esta signat per la Naoko

Si , un tresor tot i estar molt malalta, i amb el handicape de dibuixar estirada al llit, la Naoko dibuixar i mes dibuixar la feia seguir viva, reconeixia que ho necessitava o millor dit era la seva vida.

Cal notar que no esta signat per la Naoko

Un tresor que ella s’ha endut, i ara només podrem gaudir d’aquell somriure permanent en el nostre cor i  de l’obra que cadascú te a casa seva.

Foto de l’original de Lluís Capdevila

Parlant de l’obra feta, cal que façi esment al seu llarg curriculum, com múltiples exposicions individuals d’ençà el 1978, fins ara a tot España i al Japó. Va fer exposicions colectives a España, al Japó, Suiza, USA, Taiwan, Paris, fins l’actualitat. Que dir dels múltiples premis d’ençà 1983 per tot España; rebent l’any 2006 el primer premi de dibuix al Cercle Català  de Madrid. Cal tenir present l’altres colaboracions algunes ja explicades arteriorment i d’altres com a professora del curs » El dibujo y el grabado al natural » . La feina feta, es infinitament més gran, només vull deixar palès una part del seu llarg e interessant  curriculum.

No vull oblidar posar una vista de la seva volguda ciutat de Girona, que com molts sabem, mai va deixar de venir per aquesta diada.

Aquí va un escrit fet pel meu fill  petit Lluís Capdevila el dia de la seva mort.

Ara que és un fet que Naoko Nakamoto ja no està entre nosaltres, cosa que se’m fa molt difícil creure, al no haver-me despedit, crec que d’alguna manera molt directe amb la seva personalitat feia que cada any la família ens reuníssim aquell dia de Tots Sants a Girona, cosa gens fàcil,  era en part, per veure-la, per gaudir de la seva obra, per veure com somreia tan sols en veure’ns com ens anàvem apropant a la seva parada. 

今、中本尚子が我々から逝ってしまった。お別れを言えなかった僕には到底信じられないことだ。彼女の率直な個性が、毎年11月1日の万聖節の日にジローナで開催されるアートフェアーに、簡単にはまとまらない僕たち家族を何らかの形で集まらせていたんだと思う。僕たちは彼女に会うため、彼女の作品を堪能するため、そして、僕たち家族が彼女のセクションに近づいて行くのを見るなり僕たちに送った彼女の笑顔を見るために、毎年ジローナへ通った。

Foto feta per en Lluís Capdevila

 

Si!…crec que  la Naoko Nakamoto ja formava part de la nostra família. Quan ens trobàvem ens posàvem el dia de com havia anat l’any, que si el canell li donava problemes, que si ara pinta molts nens perquè les amigues en tenien, potser algun dels retrats que tenim a casa de nens són de la parella d’amics de la Naoko que ahir vam conèixer en el bar davant del tanatori, qui sap … que si el pis on viu no paren de fer obres, que si el company estava molt malalt… en fi, els darrers anys crec que no van ser gens fàcils per la pobre Naoko però tot i així mai la vaig veure minvar el seu somriure.
そうだ。中本尚子はもう僕たち家族の一員になっていたんだと思う。僕たちは会うとすぐにその一年がどうだったかを語り合った。手首が思うようにいかないとか、彼女の友人たちに子供ができるようになって最近は子供ばっかり描いてるとか、、、もしかしたら僕の家にある何枚かの子供のデッサンは、昨日、葬儀場の前のバルで知り合った尚子の友人夫婦の子供かもしれないな、、、今住んでいるアパートは工事ばかりしているとか、彼女の連れが重い病気だとか、、、とにかく、ここ数年はかわいそうに、尚子にとっては複雑な時期だったろうと思う。にもかかわらず、僕は彼女の笑顔に影が差すのを見たことがなかった。
La Naoko sempre em va transmetre tendresa des del primer dia, crec que disfrutava veien com nosaltres apreciàvem els seus dibuixos i gravats,  com ens barallàvem per qui es quedava quin i al final recompte, la pobre sempre ens va portar molt bé amb nosaltres. 

尚子は初めて会った時からいつも僕に優しくしてくれた。そして、僕たちが彼女のデッサンや版画に見とれているのや、誰がどの作品を買うか口論しているのを見るのを楽しんでいたんだと思う。最後には尚子はいつも僕たちに良くしてくれていた。

 

Just quan ahir em va trucar la seva amiga per dir-me que la Naoko havia mort estava a l’ordenador del menjador de casa i davant de la taula tinc el dibuix del nen en blanc i negre, sempre m’ha captivat aquesta mirada que te el nen del dibuix, mentre la Sra. Yosiko Takase m’ho explicava jo mirava aquest quadre i em queien les llàgrimes, i de sobte vaig apreciar clarament com la mirada d’aquest nen era un autoretrat de la seva pròpia mirada, la de la Naoko transparent, sincera i observadora. 

昨日、尚子が亡くなったと彼女の友人から電話があった時、僕は丁度、家のサロンのパソコンの前にいた。テーブルの前に少年を描いた尚子のデッサンがある。僕はいつもそのデッサンの少年の視線に惹きつけられていた。友人の佳子さんに尚子の死についての説明を聞いている間、僕はそのデッサンを見ていた。僕の頬に涙が流れた。そして突然、その少年の視線は尚子の、彼女自身の視線だということがはっきりと分かった。尚子の透明で率直で人をよく観察していた視線だ。

 

Com que ahir no sabíem si es faria cap tipus de cerimònia, vaig anar a caminar per la Vall de Sant Daniel i quan el camí arriba a dalt de tot del castell de Sant Miquel vaig fer un munt de pedres de gran a petita en mig de la natura, els  bolivians en diuen «apachita» tinc entès que la cultura japonesa dona molt valor a la natura com equilibri de l’ànima, per aquesta raó vaig pensar que seria una bonica forma de fer-li un petit homenatge i recordatori en un lloc molt especial per a mi.
昨日の時点ではまだ尚子の葬式ができるのかどうかわからなかったから、僕はサンダニエルの谷へ散歩に行って、道がサンミゲル城の頂上に達した所にある自然の中に大きい石から小さい石を次々と積んだ。ボリビア人はそれを「アパチータ」と呼ぶ。日本文化にとって自然は精神の調和にとても重要だと聞いている。だから僕の大切な場所で、尚子へのお別れを告げて思い出を残すのは良い考えだと思ったんだ
Monument en honor a la Naoko a la Vall de Sant Daniel, pujant cap els Angels
Curiosament no ha sigut fins a les hores abans de la mort que no vaig coneixer alguna persona més del seu entorn, i els altres en el moment de la cremació, tirar les cendres i en les dos posteriors exposicions preparades per la Sra. Yosiko Takase i el Sr. Jordi Catafal i Rull, primer a la galeria Aqua Fortis i l’altra en L’Escola d’Art La Industrial ; i mesos més tard hem congegut per mitja de The Ladies of Vallbona, una bonica història d’amistat amb el Sr. Joan Agut i Rico, explicada per mitjà de la seva filla Clara Agut Canyameres, més endavant més explicat.

Ella va viure de manera senzilla, humil, plena, gaudint del seu art, de l’amistat del pare Josep C. Laplana  monjo de l’Abadia de Montserrat i que tant orgullosa n´estava ella i de les cares de les persones i de la història que posseïen cadascuna d’ella, dels seus amics, de companys artistes com el pintor Paco Passe Ribas i la seva esposa que es coneixien des de la seva arribada a Barcelona, així com  de la Eulàlia Massana que juntes en plena joventut van compartir tristeses, alegries, angoixes, penes i que les va unir per sempre més, de la Emilia Perucho (escultora),

també molt amiga, la presència del Sr. Emo brocanter, de la noia del Bar  La Principal que es diu Lluna i el seu company Andrea Scafidi, amb una bonica bufanda de colors al coll, de’n Salvador Martinez, de’n Jordi Catafal i  Rull, i el seu amic que l’acompanyava el Sr. Josep Cambras i Riu, excel.lent encuadernador en el seu taller d’encuadernació de llibres,  de la Yosiko Takase i de la millor amiga japonesa de la Naoko la Sra. Setsuko Suzuki (Suzi) i la  japonesa Miki Kawamura la més jove i atenta de tots. De les estones al bar La Principal del c/. Sepulveda 186 cantonada Muntaner, al qual anava a llegir el diari per tal de relaxar-se.i assistia amb gust a les tertulies amb el seu amic Eduardo Margaretto Kohrmann, escriptor i biograf de Franco Battiato, i d’altres persones que no sabem el nom.

La Naoko,  al bar La Principal també va tenir relació amb el poeta cubà José Felix Leon, que durant una temporada va treballar amb ells. La Naoko a la punta de la barra, dibuixaba secrets en una llibreta, llegia diaris, i bebia Rioja. El seu somriure la feia única.

No puc deixar de parlar també d’una de les primeres persones que van fer amistad tant sols arribar a Barcelona es tracta del pintor Paco Passe Ribas, amistad que ha durat fins al final.

La Sra. Yosiko Takase aguanta obert el llibre on Naoko va dibuixar els darrers dibuixos, un un determinat lloc del bloc tots els assistents vam posar-li un escrit intim., em va agradar molt.

Aquesta foto es la del dia de la cerimònia de cremació al cementiri de Montjuïc, un dia radiant i de bon temps.

Com que diumenge dia 27 de desembre es van reunir els amics de sempre, més els que no havien pogut ser el dia de la cremació dons entre tots formem els seus amics aquí a Barcelona , més la Sra. Setsuko Suzuki (Suzi pels amics). També va estar present la Sra. Dolors Duro i el Sr. Mario,  i en Tomàs Vell un amic d’ençà temps passats.

 

Be, segur que ella que no va parar mai de somriure i de riure, li haurà agradat que els seus amics l’hagin acomiadat amb aquest bonic somriure de tots plegats i amb un petit brindis, com poden veure per les ampolles a la foto, per haver-la coneguda i per que descansi en pau. Naoko tots et portarem al cor !.
No puc continuar sense parlar de la interessant exposició que es va realitzar en la Galeria AQUA FORTIS,  del 10 al 24 de febrer de 2016. Exposició organitzada per el professor Jordi Catafall i Rull i la Sra. Yosico Takase i la propia galeria Aqua Fortis. Exposició que era del tot necesaria perquè els amics, clients, enamorats de les arts i públic en general poguessin contemplar l’obra de la gran artista Naoko Nakamoto per última vegada a Barcelona. Els seves estampes com la que estem veien són algo gran i únic, ningú com ella dominava la punta seca.

Aqui va una vista general del dia de la inaguració  a Aqua Fortis.

Aquesta Sra. amb el mocador blau cel es una de les millors amigues de la Naoko es diu Iku Furuyama.

Deixeu-me posar el gran dibuix que estava a la part esquerre de la exposició, on estaven els gravats, aquest diubix va ser cedit per aquests dies per l´ amic de’n  Jordi Catafal,   Sr. Josep Cambras i  Rius.
Es el dibuix més gran que he vist de la Naoko. Es una meravella, hom pot quedar bocabadat una bona estona.

El somriure de la Naoko presideix l’exposició, els ciris continuen el nostre record.

Déu ni do de la gentada que vam arribar a ser, molts amics, encara que per diferents circumstàncies no van poguer venir tots, i molts admiradors de la Naoko, gent enamorada dels seus gravats, i gent que no podia passar per alt acomidar-se de l’artista i persona  que fou important en la seva vida.

D’altres com el meu fill Lluís i van anar un altre dia dels que va durar la exposició.

A tothom que he parlat li ha agradat molt la part dels quadres de color, molt bonics els petits sobre tablex, vaja en general tothom està d’acord que era una artista molt completa.

El Sr. Jordi Catafal explicant a la Sra. Iku Furuyama la exposició.

El dia 26 de febrer de 2016 per la voluntat i el desitg exposat per la Naoko Nakamoto, els ultims dia de seva vida, a la seva gran amiga Sra. Yosiko Takase, que la seva obra fos entregada al pare Josep C. Laplana, pel Museo de Montserrat -Abadia de Montserrat, s’ha complert.

Tota l’obra s’ha entregat a l’equip tecnic del MDM.

Molta emoció i moltes  llàgrimes per part de tots en el moment d’arrencar la furgoneta destí a Montserrat. Ella ja fa dies que descansa en pau i des del cel deu está contenta de veure marxar la seva obra cap el seu estimat Montserrat.
Per desitg de la amiga de la Naoko, Miki Kawamura , li publiquem la seva carta de comiat, plena d’estimació:

La Naoko Nakamoto i la Miki Kawamura passejant pel Vallès i que més avall un pintor a passat a l’oli aquest tranquil passeig.

 

 

 

 

 

 

Abans d’acabar aquesta entranyable història, que per altra banda mai acabarà, vull posar-los l’important curriculum de la Naoko

 

Vull fer esment a un interessant hobby o passatemps de la Naoko, que era llegir mangas.
La foto de les pàgines del manga que els poso, correponen a un de preferit de Naoko i que la seva amiga Miki  Kawamura li va portar expresamente de Japó i que ella no va poguer arribar a llegir-lo…


Compartin un moment especial que es la floració dels ametllers per part de les dos amigues, Naoko Nakamoto i la Miki Kawamura.

Aquesta última foto d’aquest ametller florit, m’uneix molt a la Naoko, Miki, Yosico i Setsuko, perquè aquesta setmana he estat als trossos de casa nostra a Llorenç de Rocafort a l’Urgell i tots els ametllers estan florits, fins i tot he vist al moure una pedra, un ametller que tot just acabava de neixer; aqui el tenen.

Sembla que tots plegats no volguem que s’acavi mai amb la gran història de la nostra estimada Naoko, vull dir que el professor Jordi Catafal i Rull i amb la col.laborcio del Sr ..Ramón Serra i Masansalvador li van preparar una exposició de gravats d’homenatge a la Naoko Nakamoto del 4 al 30 d’abril de 2016; a Escola d’ Art La Industrial al c/. Comte d’ Urgell 187. 08036 Barcelona.

La exposició la presidia una bonica fotografia de la Naoko i sota un interessant escrit del Sr. Ramón Serra Masansalvador i a continuació de’n Jordi Catafal

 

 

EXPOSICIÓ DE GRAVATS

Foto de Masaki Kosakai

Naoko Nakamoto In Memoriam
Del 4 al 30 d’abril de 2016
A l’Escola d’Art La Industrial

NAOKO NAKAMOTO (1953-2015) “In memoriam”

Resulta difícil escriure sobre la Naoko. Resulta difícil pensar que ja no apareixerà qualsevol dia amb el seu somriure mig sorneguer, mig amable. Resulta difícil, i dolorós, pensar que ja no li podré oferir aquell esmorzar promès…però alhora ajuda a recordar-la i reforça la necessitat de retre-li l’homenatge que es mereix. I d’intentar explicar-vos com la recordo als qui no la coneixien per poder apropar-vos millor a aquesta antiga amiga a qui es dedica la present exposició.
Jo la vaig conèixer a l’escola, a l’aula de gravat, i la vaig anar retrobant al llarg dels anys, sempre sorprenent, sempre amb projectes nous. El darrer de què vàrem parlar va ser de la seva tasca com a traductora de haikus. Però sempre incansable observadora de la seva ciutat d’adopció, tot dibuixant una part de la seva realitat i una part dels seus habitants, de nosaltres mateixos i traduint-ho al seu llenguatge artístic tan peculiar. Sembla que visqués a cavall de la ciutat, sempre la ciutat, i el seu propi univers amb ulls sempre encuriosits i que cridaven l’atenció de com els tenia d’oberts.
Sovint havia pensat que la seva obra resultava poc japonesa i més vinculada al món occidental, no puc deixar de pensar en H. Daumier com a referent, però cada cop vaig anar pensant més en una barreja estranya de dues estètiques i, sobretot, en el seu propi món.
Sempre prenent apunts pels carrerons i voltants del Mercat de Sant Antoni i les seves obres plenes d’escenes de bars decrèpits, de vells, de persones desplaçades i alcohòliques però tractades d’una manera molt particular, desplaçades del món que les envolta, o tancades dins del seu propi univers; però mai derrotades, de fet sembla que acceptin el seu destí, la seva pròpia marginalitat, el seu anonimat, resignadament. Possiblement reflex de la pròpia personalitat de la Naoko.
Tot això ens porta a la qüestió d’intentar comprendre, i explicar, quina part de la seva obra és d’origen japonès, occidental i de l’aportació de la seva pròpia personalitat i les seves vivències. Pot ser que la seva peripècia vital ajudi a explicar alguns d’aquests aspectes. Recordo com explicava que se sentia presonera en el Japó dels seus primers anys i com va arribar a Europa a través del Transsiberià des de la seva Osaka nadiua. No sé el motiu pel qual va escollir restar a Barcelona, però hi degué trobar quelcom de proper que la va retenir. Malgrat un cert mal record de les seves vivències i mals records dels seus primers anys al Japó, mai va deixar d’estar en contacte amb els seus amics japonesos, tant amb els japonesos de Barcelona per als qui moltes vegades era un referent, com per als japonesos de pas per la ciutat per als qui feia el paper de traductora i els introduïa a la ciutat.
La seva dedicació i constància era indiscutiblement d’origen japonès, al mateix temps que el perfeccionisme i disciplina de treball, també el caràcter perfeccionista de la seva obra fins a l’extrem però amb un fals aire d’improvisat i inacabat, i aquells mons vaporosos que recreava dins dels quadres i dels seus gravats. La seva concepció de la vida ja em sembla molt més barcelonina, d’un determinat tipus de mentalitat occidental però, sobretot, la seva obra em sembla molt més original, molt més Naoko. Ja us he parlat de la seva estranya relació amb els seus personatges: la gent gran, la gent del carrer (o dels bars) sense més…i més recentment amb els nens, i la seva pròpia personalitat. Tot a la seva obra resulta tan personal que em porta a la pròpia autora. Dins dels seus retrats, sempre les figures, les persones, treu el nas una Naoko que podia aparèixer qualsevol dia amb el seu somriure, mig sorneguer, mig amable, a reclamar el seu esmorzar i ja no apareixerà en persona sinó que traurà el nas dins la seva obra.

Ramon Serra i Masansalvador

NAOKO NAKAMOTO » IN MEMORIAM «
中本尚子 «追悼»
Osaka 1953 – Barcelona 2015
Recordo molt bé la primera vegada que vaig contactar amb l’obra de Naoko Nakamoto, era el 1979 en una sala d’exposicions que l’Editora Nacional tenia al carrer Muntaner de Barcelona. Es tractava d’una sala molt lluminosa, amb parets blanques on destacaven les seves estampes. Abans que res, sorprenia que tant la temàtica com l’execució fossin tan poc orientals; aquella gravadora denotava conèixer molt bé les estampes de Rembrandt, les seves puntes seques brillaven amb llum pròpia i sobretot resultava molt evident que estimava i dominava molt els llenguatges del gravat.
Al cap d’uns anys, un amic comú em va presentar a la Naoko en la inauguració d’una de les seves exposicions i poc després, paradoxalment la vaig tenir d’alumna a l’Escola d’Arts i Oficis de la Diputació de Barcelona, on li vaig ensenyar alguna de les tècniques que ella desconeixia, com ara el gravat al sofre. Va ser en aquest període que vaig poder veure com aquell ser, més aviat menut i de poques paraules, era capaç de generar amb les seves mans unes planxes de coure tan carregades d’energia i alhora de bellesa.
L’any 1988, a proposta meva, va impartir un curs de punta seca i dibuix de model en la V edició de l’Escola d’estiu internacional de gravat de Calella, on va ensenyar a fer allò que ella coneixia tan bé, de tantes vegades que ho havia fet en aquells antres i tuguris on ella se sentia tan ben rebuda, gravar puntes seques directament davant de diferents models.
Sense voler restar importància a la resta de la seva producció pictòrica, dibuixística i d’obra gràfica, on els seus aiguaforts i maneres negres desprenen una gran bellesa, contemplar les seves puntes seques esdevé una emocionant experiència i és que són d’un nivell molt alt. Per aquells que comprenem i sabem de la seva dificultat i les característiques de la seva execució, ens emociona contemplar l’energia que desprenen les seves imatges, no n’hi ha prou amb saber dibuixar, cal viure cada una de les línies gravades i alhora dotar-les d’emoció i en això ella era una mestra. Estic molt convençut que la història li haurà de deixar un espai destacat quan es parli del gravat a Catalunya de finals dels segles XX i principis del XXI. Si no és així, tant se val, ja se sap que la història no sempre és justa.
A finals de 2015 la Naoko ens va deixar, però ens queda la seva meravellosa obra i el record del seu somriure brindant amb una copa de vi.
Jordi Catafal

Tota la colla d’amics, ja esperavem amb il.lusió poguer contemplar els gravats , perdó les Estampes, fetes per la Naoko l’any 1987. Hem de dir que tots vam gaudir de la finura, complexitar, de com podia fer gravats en negatiu i positiu i les zones depenombra que s’hi colava un raig de llum, que il.luminava les cares d’aquella gent dels » baixos fondos. Una perfecció que no ens cansem de mirar i contemplar.

Aqui la gent podriam dir que quasi be tots amics de la Naoko ens van reunir una vegada més per pensar amb ella, parlar d’ella i gaudir de la seva gran obra. Penso que aquesta vegada vam ampliar el grup de gent/amics i coneguts de la Naoko. Fins  i tot també pensem en d’altres que no van poguer venir com la Eulalia Massana, però que la vam tenir present.
Al vol per dir-ho d’alguna manera , van lograr que em permetessin una fotografia per adjuntar aqui, sobre tot d’una persona que va estar present en tots els actes finals al cementiri de Montjuic, però el temps just i quan t’adonaves, que volies parlar amb ell, ja havia desaparegut, home  molt reponssable, parlo de’n Josep Cambras i Rius; aqui va la foto dels dos amics .

Després de disfrutar de l’exposicio, sense pressa, tots ens vam traslladar a una sala d’un hotel aprop del carrer Paris, on tots junts vam poguer parlar, confraternitzar, compartir, fins i tot riure i brindar cadascu amb el que tenia al got,  per la nostra amistad i per la Naoko. Molt agraït per tot i per la feina ben feta per part dels responsables d’ organitzar aquesta important exposició.

Un dia, va venir a l’Escola l’ Art La IndustrialBTV a filmar l’exposició de gravats o estampes de la Naoko Nakamoto, amb la presentació i acompanyament de’n Jordi Catafal durant tota l’estona; dona bo escoltar-lo pel gran coneixament de l’artista.
Just o més o menys pels dies de la inaguració de la present exposicio i per mitja d’ aquest Blog The Ladies of Vallbona, va contactar amb mi una persona que es diu Clara Agut Canyameres, filla de’n Joan Agut i Rico, escriptor important i que va ser amic de la Naoko Nakamoto , la filla explica que el seu pare li havia parlat molt d’ella i que a casa seva te obra de la Naoko penjada. El Sr. Agut feia anys que no veia a la Naoko, però si de tant en tant, s’interesava per ella perquè no en sabia res. El Sr. Agut va morir l’any 2011. Us poso aquest link perquè pogueu entrar i disfrutar de la seva amplia i brillant bibliografia : http://www.lletrescatalanes.cat/ca/index-d-autors/item/agut-rico-joan.

 

La filla m’explica que va cedir el seu llegat a la Biblioteca de Catalunya i li van donar escanejats tots els seus dietaris; diu que  intentarà llegir-ne alguns a veure si troba,  l’època en que eren amics. Explica que sempre li va quedar la curiositat de saber de la Naoko. Estarem molt contents si podem datar quan es van conèixer. Tots els amics són importants.
La Naoko tenia grans amics, cosa que l’honora una vegada més. Ja ho dit i ho torno a dir, que la Naoko amb cada amic compratia pessics diferents de la seva vida. Gràcies Clara Agut per acostar-nos al teu pare.

Foto de l’original de Lluís Capdevila


Agreixo moltissim a la Sra. Yosiko Takase la traducció al japonès de la carta que el Lluís dedica a la Naoko en el dia de la seva mort i de la part importantissima de com comença la relació del pare Josep C. Laplana del monestir de Montserrat i Naoko Nakamoto.
Agraeïxo al meu fill Lluís Capdevila Martin, la qualitat que li ha donat a la presentació en general, però molt més el cuidado que ha tingut amb la fotografia del post.
Gràcies a Maria Angulo Fernandez per la traducció a l’anglès, de la part de coneixença i amistad amb el pare Josep C. Laplana.
Un gran agraïment al Josep Cambras per ensenyar-nos uns treballs finissims de la ornamentació dels lloms de llibres de bibliofils fets per la Naoko Nakamoto.

Aqui poden veure la seva firma de manera ben clara.

Una abraçada d’agraïment a tots els amics i amigues de la Naoko Nakamoto, per tanta tendresa fins el moment present.

Naoko, gràcies per la teva senzillesa, per disfrutar dels amics, de cuidar-los, de disfrutar amb les petites coses, com l’oli d’olives arbequines  dels pobles de la Vall del Corb i gràcies per aquest únic somriure que sempre et va acompanyar.

En honor a la nostra estimada amiga Naoko, poso més informació sobre ella i la seva inmensa obra, deixada per propia voluntad al Museo de Montserrat. El Propileu , ( Fòrum d’informació i de diàleg del Museo de Monserrat), en el numero del mes de juny propassat surt un bonic e interessant article, firmat pel director del Museo de Montserrat, el pare Josep C. Laplana i titulat El llegat de Naoko Nakamoto. Aqui els poso el link del butlleti del museo de Montserrat:

http://www.museudemontserrat.com/docs/el-propileu—18_756_ca.pdf

Una abraçada ben càlida a tothom que consulti el Blog , recordant a la Naoko Nakamoto. Les gràcies més explicites al pare Josep C. Laplana pel gran relat de la Naoko en aquest butlleti: Fòrum d’informació i de diàleg del Museo de Montserrat. 

Ja ens trobem passada la festa de Tots Sants,  tots sabeu que es d’important la Fira del Dibuix a Girona, la nostra amiga Naoko no deixava mai d’anar-hi, alli ensvam coneixer. Enguany per casualitat vam coincidir amb la companyia de la familia de la Sra. Yosiko Takase i tota la familia Capdevila.

Junts vam passejar per tota la Rambla , però especialment cap ell lloc on parava la Naoko, i alli vam poguer coneixer els comanys de parada.

Antoni Giramé de VIC i Josep C. Alonso d’Olot, feia molts anys que es coneixien i l’apreciaven molt. Els va encantar que hi anessim. Gràcies amics.
Tots plegats estavem molt contents de passar aquest matí de fires de Tots Sants junts, i disfrutar d’aquesta ciutat que tant va estimar la Naoko.

Foto de Lluís Capdevila

El dia no podia ser més esplèndid a Girona. Vam estar junts fins cap a les dos, després la resta de la meva familia van haver de marxar , portavem la petita Mar i aquesta havia de dinar i ja havia aguantat molt. Vam dinar i després vam continuar per la plaça del vi on també fa dos anys que no ve el pintor madrileny en Brovia, amic també de la Naoko. Fa dos anys que ja no el trobem.
Fa dos dies que la  gran amiga de la Naoko  L’Emilia Perucho, ha trobat un oli d’una Naoko molt jove, dels primers anys que va arribar d’Osaka, oli pintat pel pintor Tobella l’any 1978.

Gràcies Emilia per donar-nos a coneixer una mica més a la nostra amiga Naoko Nakamoto.
Una abraçada.
Aquest final d’any 2016,  ens han arribat unes boniques i entranyables paraules de la nostra estimadissima amiga Silvia Bermudez, des de Xile, sobre com recorda a la Naoko, que tantes fires va compartir amb ella a Girona. Paraules extretes d’un llarguissim e.mail que cada any ens envia per aquestes dades : 

Tant de bo tornem algun dia a comprar art als carrers de la Fira a Girona. I serà inevitable acordar-nos de Naoko, que tant va omplir els nostres cors i les nostres ànimes curioses i inquietes d’art i cultura amb la seva tan mestra forma, no només de crear meravelles, si no d’arribar a tocar els nostres cors amb el seu somriure i les seves suaus paraules. Un record en la seva memòria que vull compartir amb vosaltres.

Moltes gràcies  Silvia, la teva manera de recordar a la Naoko ens ha arribat al cor i a l’anima a més ho comparteixo totalment.

M’abelleix moltissim feu-se a ma , els cartells de l’exposició que avui dia 9 d’octubre de 2017 s’inagura a Tòkio sobre l’obra de la nostra estimadissima amiga Naoko Nakamoto. La noticia ens la enviada Josiko Takase, olim gran amiga de la Naoko.
Ens alegrem moltissim de tot l’esforç que ha suposat fer aquesta exposicó ,als seus amics del Japó, especialment per la Sra. Suzi.
Una abraçada per tots ells.


L’escrit sobre Naoko es de la seva amiga Suzi Suzuki i les dades biografiques també.


Us poso el link del Museo de Montserrat, on coneixereu una mica més de la història de Naoko Nakamoto, que el pare Josep C. Laplana ja la va publicar en un llarg article en el Propileu nº 18, en el qual no es deixa res, però mai se sap tot. Ara ha sortit plucicat El Propileu nº 21 , on ens parla llargament de Mark Moloney i la seva donació al Museo de Montserrat. La mort inesperada del Sr. Moloney empeny al pare Laplana a explicar-se sobre la seva  relació amb el Sr. Moloney.
Em plau posar-vos un link sobre l’homenatge que a Montserrat li han fet al pare Josep de Calasanç Laplana, després de 40 anys de director del Museo de Montserrat :
http://www.museudemontserrat.com/ca/el-museu/actualitat/4/homenatgealplaplanapels40anysdedirectordelmdm/1096.
També a La Vanguardia d’aquest diumenge dia 7 de setembre, Joan de Sagarra en la seva columna parlava de que es prenia el primer Jameson al bar La Principal i com m’ha recordat a la Naoko que ella també i anava :
«u glisses tes doigts / Par ma chemise entrouverte / Et poses sur ma peau / La paume de ta main…”. Eso cantaba, susurraba yo, el martes, 2 de octubre, al mediodía, en la terraza de La Principal. La Principal es un local, un bar centenario que se halla situado en la esquina de la calle Muntaner con Sepúlveda. Yo suelo sentarme justo en la esquina, frente al inicio de la calle Muntaner, y mientras me tomo mi primer Jameson (7,10 euros), antes de ir a almorzar a la Bodega Sepúlveda de la familia Solà, una de las mejores mesas de la ciudad, me entretengo mirando el segundo piso de la calle Muntaner número 4, concretamente la ventana de la izquierda, con la esperanza de que el amigo Terenci Moix se asome y al verme baje a tomarse una copa conmigo. Pero ya hace algunos años que Terenci no se asoma a la ventana. Entonces, dirijo la mirada hacia el edificio vecino al último domicilio de mi amigo, el que en los años de mi juventud fue el Emporium, una boîte, un cabaret en el que, con apenas veinte años, vi y escuché cantar por primera vez a Charles Trenet, Gilbert Bécaud, Jacques Brel y Charles Arnavour…»
El dia 7 de novembre vaig estar a Montserrat i vaig tenir present a la nostra amiga Naoko Nakamoto i la seva relació per sempre més amb el Museo de Montserrat con guarden tota la seva obra i al pare Josep de Calasanç Laplana el seu director , que ara es cumpleixen 40 anys al front del museo; per aquesta raó penjo el meravellós article que li dedica La Vanguardia el 12 de novembre de 2018, aqui us el poso sencer.
Abans encara una foto molt entranyable de la Naoko dibuixant al natural un músic, cosa que a ella li encantava, aquesta foto me la va passar el pintor de Vic, Antoni Giramé bon amic d’ella.

Interior de l’església d’Espinelves, per la fira de l’Avet

El padre Laplana cumple 40 años al frente del Museu de Montserrat

La Vanguardia, Lunes, noviembre 12º 2018: “El Museu de Montserrat está hecho sólo a base de donaciones”

Josep de C. Laplana, director del Museu de Montserrat

Pocos museos en el mundo tienen un director que haya celebrado 40 años en el cargo. Es el caso de Josep de Calasanç Laplana (Binèfar, 1943), que dirige el Museu de Montserrat desde 1978. Licenciado en Historia del Arte por la UB, es monje benedictino de Montserrat desde 1975 y ha vivido las distintas etapas de un museo que atesora grandes obras de la pintura catalana de los siglos XIX y XX, con algunas piezas excepcionales de Fortuny, Rusiñol, Casas, Dalí y también un Caravaggio.
¿Cómo resumiría esos 40 años al frente del museo?
Creado en 1963, el museo vivió una primera fase de continuidad aletargada, donde prácticamente sólo se atendían visitas, y yo mismo compaginaba el trabajo con la secretaría del abad Cassià Just. Pero en 1982 llega la donación de la colección Josep Sala y me doy cuenta de que lo fuerte del museo pasa a ser la pintura catalana. Fui a pedir consejo a quien había sido mi profesor, Alexandre Cirici Pellicer, y me dijo: ‘Usted es un medievalista y experto en arte antiguo, todo lo que le diga caerá como en un colador, hasta que tenga 10.000 fichas sobre pintura catalana no podremos hablar de tú a tú’. Empecé a hacer fichas, y las tengo aún aquí, pero él se murió antes. También empecé a estudiar a Rusiñol, una personalidad poliédrica y compleja. En los primeras años me ayudó mi amistad con Frederic-Pau Verrié, Joan Ainaud de Lasarte y Jaume Barrachina, entre otros. Y ya más tarde entraron Francesc Fontbona, Daniel Giralt Miracle y José Corredor Matheos en el consejo asesor… Vinieron nuevas donaciones, como caídas del cielo, de Xavier Busquets, y más tarde de Josefina Cusí y otras, y la colección se abrió a la modernidad. La gente no sabe que este es un museo hecho a base de donaciones, no de adquisiciones. El tercer gran paso vino con la ampliación del museo inaugurada en el 2004.
¿Cuáles son las últimas donaciones recibidas?
Cada semana tenemos propuestas de donaciones a las que tenemos que decir que no, también por una cuestión de espacio. Últimamente hemos recibido una obra muy bonita de Josep Obiols, unas de Joan Palà, que ahora están en la exposición de Ràfols Casamada y Maria Girona. Este verano nos llegó de un particular una pila bautismal románica, procedente del Pirineo. La colocaremos en un ábside de la iglesia de Santa Cecilia, pero antes tenemos que reforzar el parquet, debido a su peso. Y también hemos recibido una acuarela de Sean Scully…
Pero esa acuarela es suya, es la que sirvió para la portada del libro en edición única que le regalaron por sus 40 años al frente del museo.
Sí, pero todo lo mío es del museo, yo no tengo nada en propiedad.
Se había anunciado también una obra de Jaume Plensa.
Y es cierto, a principios de mayo, se instalará en el atrio de la basílica una escultura de cuatro metros de alto de Plensa. Es el rostro de una niña realizado con barras de acero, de modo que transparenta. Refleja el rostro de la hija de su fotógrafo y se llama Anna Maria, creo. Simultáneamente habrá una pequeña antológica de los dibujos de Plensa en el museo. De momento la escultura estará allí seis meses y es posible que se quede, pero es difícil que se quede en el atrio. Hay quien dice que no puede estar en la antesala de la iglesia. Hará falta un arsenal de artillería para contrarrestar este tipo de temores. Pero yo soy de los que creen, como decía Juan Pablo II, que la persona humana es la vía para llegar a Dios. Y tiene sentido la presencia de esa niña en la entrada de la iglesia.
¿Alguna otra novedad importante para los próximos meses?
Coincidiendo con una exposición en la Pedrera de Barcelona de la obra de artista norteamericano Bill Viola hemos llegado a un acuerdo con él, más bien con su esposa, porque él está enfermo, para que mientras se celebre podamos tener aquí uno de sus vídeos en un espacio del museo.
Al basarse sobre todo en donaciones, la colección debe de tener algunos vacíos: ¿qué otras obras le gustaría tener?
La pintura romántica de antes de Martí Alsina es más bien pobre. Y de los grandes pintores me gustaría tener dos o tres obras buenas de Tàpies y Miró, ya que tenemos piezas menores. Tampoco tenemos ningún cuadro de Joan Ponç. Y luego hay algún hueco puntual, incluso del noucentisme, no tenemos nada de Aragay. Tampoco de Llorenç Artigas.

NUEVOS PROYECTOS
En el 2019 se podrá ver una estatua de Plensa en el atrio de la basílica y un vídeo de Bill Viola
PENDIENTES DE LAS OBRAS
La ampliación está parada porque no hay ayudas ni del Estado ni de la Generalitat

¿Cuál es el proyecto de futuro del museo?
Tenemos pendiente una ampliación, pero no tenemos recursos. En Montserrat lo que prima es la basílica y la escolanía. El museo va detrás. Se hace lo que se puede. Cuando hubo las inundaciones y se hicieron obras se rehabilitaron espacios situados debajo de las plazas. Son 1.200 metros cuadrados que sólo hace falta pavimentar, iluminar, climatizar y conectar con el museo. Este espacio permitiría ubicar la colección arqueológica, procedente en buena parte de una donación de la antigua Banca Jover, las colecciones de tejidos coptos, las de cultura precolombina, oriental y polinesia.
¿No reciben ayuda pública?
Somos un museo de interés nacional, pero ni el Estado ni la Generalitat nos dan ninguna subvención. Lo que llega es para arreglar tejados y otras cosas del santuario. Ahora tendremos una ayuda de La Caixa para rehabilitar la entrada.
¿Está satisfecho con el numero de visitantes?
Oscilan entre 120.000 y 150.000, pero es poco si comparamos con los 2,2 millones de visitantes anuales en Montserrat. Sólo representa el 6%. El 70-75% de los visitantes del museo son extranjeros. Montserrat sigue siendo la Virgen y la montaña, y se encuentran con la sorpresa del arte.


Una abraçada a tots els seguidors del Blog i els que coneixien i estimaven a la Naoko Nakamoto.

Pep.