Entradas de la categoría: Costums

MORIR DIGNAMENT A CASA

Morir dignament a casa, tot un repte, pel moribund, per la família i la societat. Un discurs actual. Opinions en pro i en contra. Xerrada feta el juliol de 2015 a Girona, dins l’entorn del grup Mémora.
En primer lloc , encara que m’hagin presentat molt amablement, només sóc un metge de capçalera a poble , això si, volgudament de poble, per convicció. He de dir-los que de petit al meu poble Llorenç de Vallbona (Lleida), hi havia tres persones que admirava molt : el Sr. Ramon Capell (Mestre), el capellà mossèn Daniel Barenys i el metge Dr. Josep Maria Nolla, que anys a venir va ser president del nostre col.legi de metges de Girona, tots tres intensament exemplars. Penso que al admirar per tots igual, un servidor hagués pogut esdevenir un d’ells, però la elecció va ser per cuidar la salut de les persones.
Una qualitat meva, es que sempre he sigut   nòmada, des dels meus orígens a la Baixa Segarra, ara dit Urgell, passant  per molts pobles i acabant els meus dies aquí al Pla de L’Estany.
Ho dic, perquè he sigut un observador privilegiat de la vida dels pobles i del procés de morir. La manera de viure , de morir i viure el dol es diferent en cada comunitat.
El morir es produeix de maneres qualitativament molt diferents: el context social, la rapidesa, el lloc, l’edat, el tipus de malaltia (física o psíquica), la informació, el grau de lucidesa, la relació amb la família. Al final de tot, l’actitud adoptada configura formes de morir ben diferents.
De metge de poble, segur que tots en coneixen algun, a la llarga queda integrat en la vida, com un més de poble.
 A vegades els processos d’enmalaltir i de morir  son lents i això ens dona avantatge a l’hora de poguer assumir situacions com les de l’enunciat.
En el meu cas ,en l’ últim poble que m’he jubilat que es Cornellà del Terri, he pogut seguir la vida de la seva gent durant 23 anys, déu ni do. Sense voler i de la manera més natural el metge es fa una mica de cada família. Arribes a estimar-los i ells t´estimen més encara, es crea molta complicitat i arribes a ser un d’ells. Així, jo, ho he viscut . Això ajuda molt quan arriben moments difícils per les persones. El que he dit de la meva persona, també val per l’ infermera que fins i tot a ella li expliquen més confidències i vivències i també se la estimen molt. Cal dir que es una bona interlocutora.
El títol de la meva exposició, sembla molt innocent però te un for contingut .
En Miquel Martí i Pol, deia que no es fàcil enfrontar-se dignament amb la mort i segurament els metges que han vist morir moltes persones, ho saben més be que ningú. I abans de continuar li dono tota la raó. També em fa pensar cóm morien les persones anys passats, no m’atreveixo a dir indignament, perquè  els companys metges sempre s’han esforçat perquè el malalt morís com Déu mana, segons el llenguatge popular; o sigui mantenint una màxima dignitat fins allà on es possible, i una màxima esperança davant el progrés de la malaltia. També dic que he sigut testimoni d´alguna mort no tant digna i fins i tot algunes indignes.
 Anys enrere el metge actuava intentant curar, de vegades ho aconseguíem, però sempre consolàvem i aquest era el punt fort; procurava una mort discreta, amb el mínim patiment físic i psicològic.
 Recordo de petit a la Baixa Segarra que quan marxava de casa el Dr. Nolla ja em sentia mig curat. Al menys, pensava, ara ja no et pots morir, estava convençut que em curaria i aquesta confiança era  clau per mi.
Vivíem una mica aïllats. Les visites freqüents de dia i de nit al mas donaven serenitat, i pau al moribund i a la família.
Es va passar de morir  al mas de pagès o a la vila , per la mort a l’hospital, perquè sincerament la gent que es molt observadora veia que els hospitals oferien molts més mitjans, que a l’habitacio de casa seva . Es posava el metge contra les cordes per tal d’aconseguir un ingrés hospitalari.
Cal dir que les famílies van passar de treballar al camp o la granja al costat de casa a fer torns a la fàbrica; un tema a tenir en compte. No es podia cuidar el malalt com abans; a casa ja no hi convivien tres generacions.
Era l’any 1983 que veient la situació d’una  família vaig tramitar una baixa laboral amb el motiu següent: baixa a la mare per cuidar el seu fill de 8 anys afectat d’un tumor cerebral. Als pocs dies, vaig rebre una colossal amonestació per part de l’inspector. Era il.legal del tot i que no es repetís. Puc dir ,que vaig continuar fent baixes per cuidadors, perquè era de justícia social, encara que sempre vorejant la llei. Tema que a hores d’ara encara no està del tot sol.lucionat.
 L’altra cara de la moneda del  ingrés hospitalari era i encara es,  la pobresa de les relacions humanes en els últims moments . Aquestes esdevenen molt minses i el malalt estava i encara està moltes hores sol i es mort sol. La mort com un acte particular. Recordem que el néixer i el morir ho fem sols. Però l’infant quan neix l’espera una gran estructura d’acollida, no serà que desitgem el mateix al final de la vida ¿?? Segur que sí. En parlarem.
El meu pare ens volia a tots al seu costat.
El que més m’ha cridat l’atenció durant el meu exercici mèdic davant de la proximitat de la mort,  es que tant el malalt com els familiars, fan una petició :
Dr. No em deixi patir.
Dr. Que el meu marit no pateixi.
La resposta per part meva només es una. El cuidarem, estaré al seu costat, no patirà.
A vegades rebo una altra petició, part del malalt, no em torni a portar a l’hospital, “ vostè faci el que bonament pugui però deixin a casa. Després d’una llarga malaltia podríem dir que el malalt s’ha cansat de tantes i tantes visites, i a l’Hospital li han dit que apartin d’ara el portarà el seu metge de capçalera. El malalt: – doctor vol dir que aquests especilistes han acabat tots els cartutxos i ja no saben que fer amb mi ¿ Com pot pensar això ¿ doncs es l’unic que penso. -doctor jo sempre he confiat amb  vostè no m’abandoni i vingui’m a veure sempre que pugui , m’acompanyi ,no faci cas del meu caràcter,  de vegades em trobarà sol, entri per la porta del jardí ja la coneix, a casa tothom treballa “. Impressionant !
Cada dia la vida s’allarga més i malalties que fa pocs anys eren potencialment mortals a cur plaç, ara cada vegada la gent es mor més tard. A l’allargar-se la vida, la mort també s’allunya.  Ja no es freqüent la contemplació de moribunds. Resulta més fàcil oblidar-se de la mort en el dia a dia. Ara trobem joves de quasi 35 anys que mai han vist un familiar morint-se. 
Jo ,com he explicat fa uns moments, em quedo perplex que tant la família com el malalt em demanin sobretot : – que no pateixi !. Però jo sé i vostès també ho saben de la complexitat l’home i a poc a poc tot es va manifestant. Recordant el poeta Evgeni Evtushenko que diu en el seu poema Gent: … cadascú es únic, sol, ell sol, no ni ha cap altre que se li assembli. O sigui irrepetible. Ple de dignitat, que cal preservar en tot moment fins al final. Aquesta paraula ens acompanyarà tot el rato.
Caldria que la família també tingués en compta: la part moral, espiritual o religiosa que te un pes importantissim. La biografia (el relat de la seva vida ), ens mostra la seva interioritat i exterioritat,  també sortiran les relacions de tota mena, els amics, el capellà, el manyac, el notari, la família propera i la de lluny, els companys de la feina, els companys de la mili, els veïns del seu poble ; l’home i la dona tots volem ser feliços, fins a la fi, o sigui , fins a la mort. Així doncs , cal cuidar que el malalt es pugui anar acomiadant i d’aquesta manera evitar una mort social indesitjable.
Molt sovint en una visita rutinària el pacient m’ha fet unes peticions que no esperava com:
Doctor quan em vegi en perill de mort, portim el mossèn, perquè els de casa no ho faran, segur que no volen que m’espanti o pel sol fet de que ells no creuen.
– doctor diga-li a en Ramon el meu amic que encara que estiguin renyits amb l’hereu, jo penso en ell. Sempre ens vam ajudar en les feines del camp, i sempre ens hem fet molt, es ara que el meu fill ha renyit.
Sempre arriba el dia que hem de consensuar l’equip sanitari amb el pacient i la família la nostra tasca, com serà la nostra relació , assumint el que el pacient vol : morir dignament a casa. A partir d’aquest moment tot ha de ser molt clar, transparent, sincer, no dir paraules per quedar be,compte amb les promeses que d’entrada sabem que no les podrem complir, no dir el que el malalt vol sentir, no tenir pressa en les visites, asseure-s, quins horaris farem nosaltres. Tot ha de quedar consensuat i complir-ho. El pacient no te altra feina que esperar l’hora que li has dit que hi aniries.  En cap cas decepcionar al pacient.
Ara be en la casa, canvien les tornes, ja no es el nostre consultori on nosaltres manem i disposem de tot i es fa el que nosaltres diem; el malalt es mostra tal qual, diguem-ni sense careta i aquí trobem malalts de tota mena :exigents, i no exigents ; cal fer un vertader esforç per  tenir-ho en compta.
A vegades el malalt ens diu: -doctor, no s’esforçi tant que no tinc remei.
També els familiars estan tots angoixats , pel que està passant, a més et diuen nosaltres no hem vist mai morir a ningú ; i això els espanta i se senten trasbalsats. doctor, que em de fer ?
Clar, aquí a casa nostra no es parla gaire de la  mort , es com si ens posessin una vena als ulls. Es important saber que la gent ens morim.
Sovint , pensem que son els altres qui moren, jo no o com diu l’Eduard Punset : no esta escrit en lloc que jo m’hagi de morir. Quan tots sabem que l’home es un animal finit amb ànsies d’infinit . (Lluís Duch) . A vegades com que conec a les famílies, quan les coses es posen difícils, miro on son la mainada de la casa i si no els veig, pregunto per ells i la jove de la casa em respon : la meva germana s’els ha endut a Port – Aventura perquè no vegin tot això tant desagradable. O, han anat al cinema amb una amiga nostra perquè aquestes coses els poden traumatitzar.
Cal recuperar la cultura de la mort. Quan era un noi el pare, al meu poble quan es moria algú, al vespre quan arribava del tros es canviava i m’agafava de la ma i em portava a lo que deien ” vetllar el difunt “, i en aquella sala érem nens barrejats amb adults i entràvem i sortíem de l’habitació on estava el difunt. També ens portaven als funerals i enterraments , tots sabíem que la gent moria i veiem fer la fossa al terra i quan el colgaven , veiem tot el procés i el desconsol de la família.
Abans he dit que el pes de la religió era molt potent en aquells anys cinquanta i seixanta, jo feia d’escolà i es portava el viàtic al moribund. La gent pels carrers s’agenollava. El viàtic anava sota pal.li. La família i el propi malat quedaven molt consolats. Jo quan al voltant del llit se li cantaven les absoltes amb gregorià, era solemnissim i un cop acabada la ceremonia pensava “aquest home ha anat directe al cel “. Fixeu-vos de la importància dels ritus. Cosa que ara hem perdut i per acomiadar un difunt li hem de fer grans panegíric i més escrits dels familiars, dels amics, de vegades acompanyat d’un contrabaix o la música d’un violí, tot es poc per acompanyar el difunt com Déu mana. Jo recentment he enterrat als meus pares i també els he fet llargs escrits. Abans no es feien. curiós oi ?, aquest fet el professor Dr. Torralba ens ho podria explicar.
Tot aquest acompanyament al difunt , tots aquests ritus ajudàvem a la familía a fer una gran catarsi, ara ja no es viu el dol, ara es rep el condol al tanatori.
L’enyorat Dr. Jordi Gol i Gorina, deia que al costat del malalt es més important escoltar que parlar, més que donar consells es donar-se a un mateix i tenir temps. Quan el metge te temps per asseure’s al costat del malalt , aquest et fa revelacions insospitades anteriorment.
Al llarg dels anys he viscut una experiència molt estranya, i que m’impressiona, es el clima de silenci que es crea al voltant del moribund. Demanar la meva assistencia, perquè la mare fa dos dies que no parla. A l’ arribar al capçal del llit la vaig cridar pel seu nom en veu alta, ben alta, i sorpresa: resposta de la malalta – Doctor perquè crida tant, no sóc sorda ¿, es que la seva família m´han demanat que vingués perquè vostè feia dos dies que no parlava ¿. Sí, potser sí, però son ells que no em pregunten res. Impressionant oi ?
Recordo que fa molt anys tenia una dona amb un procés neoplàsic de mama avançat i la vaig anar a visitar a l’hora de dinar. Eren colla, menjaven carabassó arrebossat. Vaig demanar  permís per provar.lo i la pacient em va dir que només faltaria. El vaig trobar boníssim i li vaig fer explicit. La dona li va agradat el meu elogi i dirigint-se a la família digué : aquests mai han valorat el que he fet per ells.
Tot seguit van marxar a treballar i a soles li vaig dir : vol parlar de quelcom que mai n’hagi parlat amb ningú, i ella em diu sí, diguím :” abans de morir-me voldria aprendre a llegir i escriure, de petita a casa no teníem cèntims i no vaig anar a l’escola per tal d’ajudar als meus pares en les feines del camp “.
Puc dir que la pacient pocs dies abans de morir si sabia llegir i escriure el seu nom i quelcom més. Em moro feliç doctor. “ Curiós, no em moro en pau, sinó feliç ¡!!.
Recordo un altre pacient que a la mateixa pregunta, em va contestar m’estic morint consumit per estar renyit amb el meu veí. El pare no si parlava, “jo he estat 89 anys sense parlar.li i a hores d’ara no se quin mal va fer aquest bon home “, i jo voldria que entrés més còmodament al seu mas i no ho he fet per aquest perjudici d’anys.- Vol arreglar-ho? –m’encantaria, – dons li crido al notari. Després de firmar l’escriptura i a soles , l’home em va confessar que moria en pau després d’haver sol.lucionat in-extremis aquell llarg assumpte que no el deixava morir en pau.
Vaig atendre un pacient d’una ordre religiosa  i també vaig asseurem al seu costat sense presses i li vaig   preguntar si volia parlar de quelcom que no n’hagués parlat amb ningú: Sí,  tinc una llei de cosa que no em deixa en pau. em consumeix .”Fa molt anys que ensenyo matemàtiques a diferents cursos de batxillerat i mai el meu superior ma dit que ho feia be i que la comunitat esta orgullosa de mi, quan els alumnes sempre m’han felicitat”. Li faltava un reconeixament.  Fixeu-vos com pot patir l’ànima d’una persona. Abans de morir ho vam solucionar amb una visita preparada  a casa de la família del que era el seu superior.
Fixeu-vos, les últimes hores com son d´importants, cal vetllar al costat del malalt i que no se senti sol
Puc dir que cap dels casos exposats tenien dolor físic , aquest estava controlat, però l’anima patia.
Encara un exemple més , tenia al meu costat un home amb un procés terminal molt avançat i abans de començar un procés de sedació pal·liativa per combatre un patiment per símptomes refractaris i seguint els passos manats (OMC)  sobre Sedació Pal·liativa, en el darrer pas, recomana, que el pacient hagués satisfet les seves necessitats espirituals, socials i familiars. El pacient em va dir: “-tinc molta por que de tot el treball que he fet a la meva vida no quedi ni rastre, dintre de molt poc ningú es recordarà de mi, a més els meus mai m’han valorat ni escoltat , deien que sempre explicava  “batallitas “. Escolti , en les llargues xerrades que vostè i jo em tingut, les he escoltat des del principi i estic escrivint la seva vida, que són les seves memòries i quan l’acabi la regalaré als seus fills i nets, que li sembla ¿ l’home va plorar d’alegria i estava content, als pocs minuts va quedar sedat.
Encara una experiència més al voltant de la mort, estava cuidant un pacient de religió jueva, i la seva família havia marxat una setmana a l’estranger, quan el seu estat de salut va donar un tomb de 180º , arribant a un ofeg (dispnea) cada cop més important. Jo li vaig dir si volia que telefonés al seu rabí ; no el vam trobar i ell mateix em va dir – doctor -no em llegiria un parell de Psalms ? i així ho vaig fer. M’ho va agrair amb una mirada plena de tendresa i una encaixada de mans i al poc moria.
Segueixo parlant de les necessitats de l’ ànima.  Cosa important . Algun malalt que per la llarga relació, hi ha una amistat, dir-li vol que cridi al mossèn per si vostè vol fer-li alguna confidència i resar plegats. Sí cridi´l. Resultat, el malalt va passar-se una bona estona parlant i resant amb el mossèn i jo a les escales. Després quan van acabar el malalt m’ho va agrir moltissim. Dient: – estic en pau.
El que causa problemes a la persona no es la mort, sinó saber de la mort : por, neguit, angoixa, incertesa.
Tots em sentit a dir, que els animals no saben que moriran. Les persones ho sabem i això ens angoixa.
Humanament el néixer te futur, la mort no.
L´any 1987 els metges vam ser molt afortunats, va aparèixer el  llibre titulat  “ Terapèutica del pacient amb càncer terminal “ traduït de l’anglès
i amb una introducció del Dr. Pau Viladiu i Quemada, exel.lent metge, bon company i millor persona (e.p.d.), alguns dels aquí presents l’hem conegut. Deixa palès  que en aquest llibre trobarem tot allò que se’ns fa emocionalment difícil de comprendre i amb exquisida finura planteja infinitat de normes i consells pràctics. Traducció del Dr. Gomez i Batiste-Alentorn i d’altres metges del Servei d’Oncologia de l’Hospital de la Sta. Creu de Vic i metges de capçalera del CAP d’ Osona. Ens va donar coneixements molt avançats de com tractar el pacient amb càncer terminal i encara per nosaltres , es obra de consulta.
Ens hem de traslladar a l’any 1990 quan van crear-se el PADES, les seves inicials volen dir : programa atenció domiciliaria i equip de suport.  De cop i volta els metges de capçalera no estàvem sols, teníem una gran ajuda, amb metges e infermeres tècnicament i científicament molt preparats en el tema del dolor. Ens vam sentir afortunats i els pacients també . Érem nosaltres qui activàvem el PADES, pel motiu que creguéssim necessari . En cap cas volia dir que nosaltres els deixaven exclusivament a les seves mans. Compartíem els coneixements en be del malalt.
A mesura que han anat passant els anys ens hem apropat més i més a que les persones poguessin morir a casa seva, amb tota la dignitat del món.
I qui no voldria morir dignament a casa? Jo sí.
Per acabar recordo de quan eren petits a les familias resàvem el rosari i sempre acavabem amb un parenostre perquè tinguéssim una bona mort.
I que vol dir  una “ Bona Mort “ ?
Doncs be, segons la OMS :
-Morir a casa, amb les seves coses.
-Amb una agonia curta.
-Envoltat de la seva família.
-Amb el menor dolor físic i psíquic possible.
-Amb el consol de les seves conviccions religioses i culturals.
Dos relats : la família està tota junta al costat del pare ja moribund i el capellà l’està consolant , parlant-li de es trobarà de be a la casa del pare i el malalt li respon :
-desenganyis mossèn com a casa en lloc. Un exemple d’una bona mort,
-i l’altre que vaig viure , estan sols a l’habitació del moribund amb la seva esposa, al dir-li que el seu marit acabava de morir, potser la porta no estava ben tancada, i la família que estava a l’aguaït, vaig sentir la fresa de destapar una ampolla de cava. 
Per arribar a tenir una bona mort, primer necessàriament hem de passar per la malaltia, que pot ser curta o llarga i normalment a tranques i a barranques la passem a casa, llevat de breus ingressos i controls periòdics hospitalaris. Aquí entra la figura del cuidador ! El cuidador és la persona que assumeix per una llarga temporada (Alzehimer, …) les necessitats d’algú que no es val per a si mateix. La causa sol ser l’edat, problemes de salut (càncer, …) i minusvalia. Aquesta responsabilitat amb frequencia implica perdre la llibertat a poc a poc i un progressiu esgotament físic i psíquic.
A lo llarg del meu exercici mèdic, he vist cuidadors que són pitjors que la pròpia malaltia. Tot una creu pel malalt que reb els cuidados, i que alhora no pot prescindir d’ell. En general, sense cuidador no es pot morir dignament a casa. Per la qual cosa cal que cuidem al malalt i al cuidador.
Només afegir una reflexió, sobre com de cop i volta ens trobem un familiar que sense adonar-nos s’ha fet gran, podríem dir que tant la vellesa, com els problemes de salut ens agafen i de mica en mica empitjoren, fins a necessitar al cuidador.
Cada persona és única, cada família te la seva pròpia dinàmica, es el recull d’una llarga història, plena de matisos; però és igualment cert que totes les persones tenen moltes coses en comú i les famílies davant les mateixes situacions, poden reaccionar de formes diferents.
Els professionals preguntem sovint per les càrregues que suporten les famílies e intentem ajudar, junt amb els serveis socials, a la recerca de solucions, entenem les dificultats d’acceptació de la irreversibilitat de la malaltia i ajudem a posar els mitjans per facilitar el seu afrontament, però sovint oblidem investigar els aspectes positius que la malaltia comporta i es també estrany que algú espontaniament s’ apropi per dir-te el que te de bo la convivència amb l’adversitat.
Sovint els avis deixen anar sentencies: No es preocupi doctor que quan envellim, envellim, no es capfiqui. És un consol que et diguin això. Un familiar  et  diu : d’un temps ençà que veig l’avi que s’ha fet vell i no para de queixar-se de cansanci, de petites molèsties generals, de ciàtica, de que perd la carn a grapats, de que perd la memòria. Són un conjunt de problemes de salut que indiquen que la maquinària ja no funciona de la manera de que estàvem acostumats. De vegades, no són malalties, sinó xacres del motor que mou l’organisme. 
No pretendre suportar sols tota la càrrega, demaneu ajuda si hi han d’altres familiars, amics o veïns; organitzeu-vos amb la família, per a distribuir responsabilitats personals, materials i econòmiques. Apreneu a deixar lloc i a ser rellevats perquè altres col·laborin » es que no ho faran be ? «, confieu en els altres; recolzar-se en els altres no significa debilitat.
Ho deixo aquí per no allargar-me més, però cuidar es tot un art, que cal sortir-ne sense lesions…..
Per acabar vull llegir-los un poema escrit per l’estimat Dr. Pau Viladiu i Quemada del seu llibre  Más allá del laurel.
Aquest llibre es una visió personal sobre l’amistad, l’amor i la mort de qui per la seva professió, va poguer veure d’aprop i analitzar profundament aquests temes eterns.
Aquesta persona, es la primera que va introduir la Mort Digna en el col.lectiu de metges de capçalera de Girona, abans dels anys vuitanta; portant el seu company metge i jesuïta el pare Manel Cuyàs i Matas, gran professor a la facultat Borja en Teologia, Bioètica i Moral. Ens va dir que el que curava era el contacte físic amb el malalt. Recorden els més grans quan els metges per auscultar el torax posàvem l’oida sobre la pell , be va arribar un dia que per higiene , varem posar un mocador, més tard l’estetoscopi i actualment el fonendoscopi, o sigui cada cop més lluny del cos.
SUEÑO Y REALIDAD
Noche cerrada
Llena de amargura
Jirones oscuros
Limitan mi mirada.
¡ Que dulce y a la vez
que día mas triste 
¿ Y si sólo fuera un sueño ?
¿ Y si en verdad no existiese ?,
pero aquí tengo
jirones de tu piel, trozos
de aquella rota bandera.
Después, todo llanto,
Siento acaso miedo
de morir, de morir
muy solo
a menos que me acompañen
en el último de mis sueños.
Así diran en la iglesia:
murió de frio en el alma.
Alguien depositó
sobre su corazón
una rosa blanca.
 
                         Pau Viladiu Quemada
 
Pep

Temps de fer llenya

Ja a mig setembre, amb un temps que recorda més el ple estiu  que l’entrada de la tardor, em vingut a Llorenç de Rocafort com cada any, per tal de fer melmelada de mores, cosa que va introduït la Tere fa una pila d’anys i continuem fent-la, amb una diferència que quan els pares eren vius, ells, dies abans ens en collien, amb una paciència infinita al fondo dels Perdigons, ara quan, arribem com diuen en català » lo més calent a l’aigüera«.

També una curiositat l’any passat no en vam fer, o sigui que no sempre podem fer-ho tot, quelcom s’ha de quedar pel camí.

En aquesta tasca sempre ens ajuda en Josep Subirà, amb la companyia de la Dolors i la Eli, que amb el seu gran acolliment ens sentim com a casa i tot es ple tendresa i bondat.

Actualment, les hem d’anar a collir de la primera a la última, però degut als cultius i a les intenses ensofatades per combatre les males herbes, també reben els esbarzers del voltant i desapareixen les mores.

El pare, ens va ensenyar a no desesperar i buscar altres esbarzers més llunyans o de trossos abandonats com el del meu veí de Les Pintades(antic terme de la Quadra de Mas Déu), que porta 40 anys abandonat, camí dels Omells de Na Gaia, que per cert a l’ Urgell tot i les grans sequeres n´hi han molt pocs que no es cultivin, però amb pocs ens conformem; els esbarzers creixen descaradament, la sequera no els afecta.

Quan érem petits, al temps de les mores, agafàvem un tija d’alguna herba llarga i vinga a enfilar mores, feia goig, quan arribaves al poble tothom s’enamorava del fruit.

Fa un mes i mig, vaig arribar de passar el mes de juliol a l’Alta Extremadura al poble de la meva dona i allí practicament la majoria des trossos estan abandonats (olivers/oliveres), tot i la gran quantitat d’aigua de que disposen, vostès no s’ho poden imaginar. No es questio d’aigua i jo sempre l’he enyorat per Llorens. Vostès diran, dons de que es qüestió ? ho deixo sense resposta….

Ametlles a punt de batzacar.

També és un temps molt bonic per passejar-te pels trossos per veure com estan els ametllers, les ametlles es un fruït  molt preuat,recordo que els pares s’hi esforçaven molt, no en quedaven cap al terra, i un cop netes, assecades al sol i classificades per classes, les guardaven, no tenien pressa per vendre-les, era com tenir un taló signat i garantitzat, vaja com un xec al portador.

Els cascalls son les ametlles que no arriben a madurar, sigui pel motiu que sigui, tenen el gra molt migrat i la clofolla no es separa, els pares els guardaven per a fer ametlles garapinyades; a casa encara en queda un sac que va deixar el nostre pare.

 

La primavera passada els vaig esporgar tots (mai ho havia fet, ja ho feien els pares), d’abans de la mort del pare, o sigui feia uns 5 anys que no s’havien esporgat i ja tocava.

La poca aigua que hi ha en el subsol no pot alimentar ametllers tant grans i aquests es moren; cal reduir les rames mitjançant una bona esporgada. Inocentment pensava que al setembre hi hauria una gran collita !, fins que els pagesos veterans i experts i savis de Llorenç em van dir que no, que l’any vinent sí que es notaria, confio en ells.

Tot s’ha de dir, abans , fent les coses com la vella pagesia, fer tota la collita d’ametlles era una història com la collita d’olives, com el segar, com la verema, tot costava  en el món de pagès, mai tenien un moment, recordo que quan la mare (acs) li demanava quelcom al pare, el pare sempre contestava – ho farem quan plogui !, o sigui aprofitaven un dia de destorb, sempre hi havia feina,

Collar de la mula, amb un sargit fet pel meu pare.

Cosir o apedaçar borrasses (tela grossera de cànem), sargir els sacs amb l’agulla saquera, apedaçar les sàrries, o arreglar l’albarda o arreglar unes aubarques/abarques,  treure les rodes del carro per posar-les llard (un greix especial), perquè rodessin be, vigilar els frens del carro, en fi era un mai acabar….

Paisatge típicament Urgellenc, Olivers grans i petits a primer terme, poden veure una mica de boscos només al cim de les muntanyes, o sigui que a l’Urgell tenim pocs boscos.

 

Els olivers petits que tenen un plàstic blanc al tronc, tenen deu anys, aqui en poso un a primera vista, són més alts que jo.

Estem molt aprop de l’hivern i cal fer llenya, a les cases dels pobles no sol haver-hi calefacció central i totes les cases funcionen amb estufes o llars de foc.

El pare portava llenya tot l’any,i la deixava a l’era, sobretot quan esporgava els ametllers i els olivers, ambdues cremen molt be.
Enguany junt amb el meu cosí Josep Pons, que porta un dels cognoms més antics del poble, hem anat al tros del Perdigó, passant per Vallbona de les monges, deixem a la dreta la pallissa de la Cristina Sais, la Cooperativa la l’Olivera i la font dels Serradells amb el bonic racó titulat Els Sentits Vallbona de les Monges de Minerva Sellés, tot un èxit, ho podran comprovar vostès mateixos si entren a l’enllaç que els acabo de facilitar.

Els sentits . Vallbona de les Monges

Passem pel terme de Vallbona perquè tenen molt bons camins, fins i tot molts bocins  asfaltats i a poc a poc passen pel pla el Tudons , el fondo de Sant Miquel i sense adonar-nos-en ja estem al Pla del Perdigó on farem llenya, per quan vingui el fred.

El Josep es un home molt hàbil e il.lusionat per fer hort amb el gota-gota,llaurar-lo, cuidar-lo, gaudir dels seus arbres fruiters, de donar un vol per l’era, que d’ ençà un temps fins i tot hi te un dipòsit per recollir aigua de pluja i mira poguer tirar alguna galleda d’aigua als ametllers i a algun que altre arbre fruiter,sempre es un plaer i un relax .

L’era es un lloc que si està molt be i porta bons records, es solejat i molt alt, la marinada hi toca de valent.

En Josep des de sempre que està enamorat del seu poble i terme i també de fer-se ell les coses com per exemple fer llenya. Aquí al Pla som veïns de cal Gené (Giné) de Llorens i del Joan Ramon Amenós.

El Ramon de cal Gené és una mica més gran que jo i sap totes les fites des tros i quan tinc dubtes ell m’ho aclareix.

  • Josep Pons molt animat

Aprofitant que tenim un grapat de pins que es van arrencar degut a un tifó considerable que va passar pel terme ara farà més de 10 anys, aprofitem la llenya, que a l’estufa crema molt be.

A pagès per petites que siguin les coses de la vida diària t’omplen el cor de goig,com veure com creixen els sembrats, veure si hi haurà collita d’olives, o d’ametlles, el caminar lentament pels camins i trossos, la Soledat, el silenci,el treball, les hores passen lentament i el dia es llarg, de vegades els únics canvis que veus durant el dia son els canvis de núvols.

Josep Capdevila, també animat

Be, amb una horeta vam tenir el remolc ple i llavors vam donar un vol pel bosc per si trobàvem algun rovelló o algun negret o també dit fredolic, res de res, encara que el sotabosc no estava sec, però igual li faltava un altre ram.

Ja que ens trobàvem al tros, vam donar un vol pels ametllers i de cop davant l’unic oliver que tenia el pare que no era arbequí, ells sempre li varen dir el sevillano, per les olives grosses que feia, que el pare les guardava amb sal, per fer els vermuts amb els forasters i convidats que venien a casa, o sigui per tal d’obsequiar-los, les arbequines les trobava massa petites; n’hi han però no moltes.

Aquesta foto contempla quasi totes les plantes de que parlo

Caminant pel pla, varem trobar a sota els marges plantes pròpies d’un tros conreat a mitges, el pare tenia els marges ben nets i recordo que quan érem petits, marge que queixa, marge que es tornava a fer, però això fa anys que va passar a millor vida, ara en tinc un grapat de caiguts i allí es queden.

Aquesta gran extensió de flor del Corpus, no toca dins del tros.

Fins i tot a la solana trobaríem al peu d’un ametller un romaní petitó però molt eixerit, no se perquè, ha de ésser al peu d’un jove ametller i no d’un oliver ?

Perpètua, Mançanilla, flor del Corpus. Helichrysum Stoechas De Candolle.

Les Plantes que trobem al voltant dels marges son : argelagues, romaní, timó o dit farigola, Perpètua o Mançanilla o flor del Corpus. (Helichrysum Stoechas De Candolle),

Camamil·la, broida femella, camamilla groga, camamilla blanca, camamilla de la Mola (a Maó), herba de Sant Joan, botja de Sant Joan, flor de Sant Joan, cordone i l’espigul.

Foto d’arxiu del Perdigó (Vallbona de les Monges). Un reboll a primea vista.

El dia no podia estar millor, i vam baixar cap al fondo de la finca, on hi ha una cabana de pedra seca, que tant orgullosos n’estaven els pares i que l’any del crac del   Ledman & Brothers (2008), van fer-ne el teulat nou, o sigui que si surt una tempesta,o una calamarsada, om si pot refugiar i estar aixopluc tranquilament.

Cabana tipica de l’Urgell, amb una conducció d’aigua al dipòsit per guardar l’aigua de pluja.

El tros tenia una altra cabana a la part més alta, perquè no tenien temps de baixar al fondo, actualment en total ruïna, només queden les parets. Vam estar guaitant els múltiples codonyers, que tant be anaven a la família per fer el codonyac (membrillo) per l’hivern, temps que no teniam fruita fresca, ni poguer-la comprar al poble; la família havia de tirar ma del que guardava, com pa amb codonyac de postres, les nous, les panses, les conserves de préssecs, ara tots desapareguts; quan el pare arribava amb la mula i carregades les sàrries de préssecs, la olor arribava abans de que el pare i la mula estesin davant de casa. Quines coses Déu meu ??

Carregant sacs d’ametlles,

Al bell mig de la vall veiem un gran noguer, i en front del noguer una gran figuera que sempre ha fet moltes figues que l’avia i després la mare les penjaven en un o dos ars i cada dia les posaven al sol per deshidratar-les i poguer-les menjar a l’hivern, pa amb figues.

Pa amb vi i sucre, pa amb oli i sucre, fins i tot a l’hivern a les novícies del monestir de Vallbona per esmorzar les donaven pa amb vi i sucre, les monges professes, només feien un àpat al dia de la tardor fins per setmana Santa.

Jo i la meva germana ens vam fer un tip de menjar per berenar pa amb vi i sucre i no vam sortir tocats .

El pare, ensofatant el gran noguer , que no li costava de pujar a dalt de l’arbre per tal d’ensofatar-lo, darrera seu es pot veure la gran figuera, que a principis de setembre poden trobar moltes figues i per cert molt bones.

 

El pare Sisquet Capdevila als 84 anys pujat a dalt del noguer per ensofatar-lo, cada 15 dies, per tenir nous per l’hivern.

Veien amb en Josep tot el gran fondo dels Perdigons em va confessar que feia tants anys que no l’havia vist que ja ho se´n recordava, ep !! jo tampoc, me’n recordo de la majoria de les partides de que es composa el nostre terme municipal, només diré les que no recordo o que mai hi he estat :

L’Astinclar, Comametlla, Comapregona, Comuncluat, Comunsaris, Convidal, Culroig, les Forques, Mallola,  Solans,Tornellet, sol no els trobaria; tothom coneix la partida on estan els trossos de casa seva.

Les Pintades per nosaltres i els de Vallbona son els Perdigons.

Amb el Josep tot tornant del tros del Perdigó parlàvem de que quan la tingui a casa la tallara a trossos més petits i després amb els tascons esberlarà els troncs amb un cop de maça, m’encanta perquè te recursos per tot, jo no recordo la vegada que vaig fer servir els tascons.

Portada la llenya , el meu cosí em va ajudar a fer un altre viatge per portar llenya del tros de Les Pintades, antic terme de La Quadra de Mas Déu, municipi de Vallbona de les Monges, o sigui que ni ell ni nosaltres passarem fred aquest hivern si anem a Llorenç es clar.

També es temps de collir raïms. Fa anys que el pare a arrencar la vida del fondo del Perdigó, actualment a casa tenim dos parres de moscatell, l’una a la parada de darrera la vila i l’altra a l’era, per cert dolcissima. Tots l’esperem amb candeletes, sort que el meu cunyat les rega, sinó no tindríem cap raïm.

Tros de l’era, al fons la gran pallissa

A l’era, vull dir a pocs metres del poble, cami del cementiri també hi tenim plantats sis noguers, que ja s’han fet grans des de l’any 2008, sembla que el terreny els agrada, si tinguéssim temps d’ensofatar-los tindríem un sac d’anous/nous, el pare, del noguer del Perdigó en recollia dos sacs, perquè cada 15 dies com he explicat abans, els ensofatava de maig a agost i tenia èxit. També cal dir que cada dos per tres i pasava amb la mare a collir-ne perquè sinó passen els porcs-senglars i se les mengen.

A l’era també tenim plantats un pomer reineta que enguany ha fet 4 pomes , un perer, un guindo garrafal que va venir de la Rioja, que no acaba de rutllar, no se si es per regar-lo massa o que,  un gran lledoner que al mig de l’era fa una ombra molt espessa tant necessaria en una zona de clima continental i cap a les 4 de la tarda quan arriba la marinada si està d’allò més be, va ser un encert plantar-lo, a Girona aprop dels masos, sempre en trobes un o dos, molt més grans que el nostre.

També hi han 7 ametllers, i tres figueres, dos de poca qualitat i la tercera  dita de la gota de la mel, bonissima, encara que el lloc on la va plantar el pare, no te massa terra per a créixer…l’esqueix li va regalar en Jaume Moncusi.

Joves de Llorenç d’excursió a Vallbona de les Monges, davant la impessionant porta romànica d’entrada a l’església del monesetir.

El llibre romàntic vers el 1850: el llibre de viatges.

També aquests dies hem compartit un foto històrica de la nostra juventud,una anada amb grup a Vallbona com sempre per la font dels Serradells, una excursió segura donç anava apartada de la carretera i veies el poble de Vallbona i el monestir des de dalt com ho va veure Antoni Aulestia y Pijoan( 1884) España, sus monumentos y artes.

Su naturaleza e história CATALUÑA por Don Pablo Piferrer y Don Francisco Pi Margall, quan es van posar de moda els llibres de viatges.
M’abelleix publicar el gravat més antic i únic que tenim del monestir de Vallbona de les Monges, es d’en Parcerises, el vaig veure per primera vegada al llegir QUINZE GENERACIONS D’UNA FAMILIA CATALANA (Quaderns Crema), del Dr. Martí del Riquer, quan parla de l’abadessa Maria Teresa de Riquer i de Sabaté, i més tard vaig poguer arribar a l’original que vaig escanejar de la col.lecció Recuerdos y Bellezas de España,editat entre el 1839 i 1841, el primer volum dels onze es dedicat a Catalunya,

litografia del monestir de Vallbona de’n Parcerises.

Els poso el següent escrit tret del llibre : El llibre com a obra d’art a la Catalunya vuitcentista (1850-1910). De  Pilar Velez i Vicente. Premi Fundació Güell 1988. Biblioteca de Catalunya. Barcelona. El llibre romàntic vers el 1850: el llibre de viatges.

Dins de la producció romàntica per excel.lència hi ha un tipus de llibre il.lustrat , de gran format, amb clara pretensió “ DE LUXE “, molt representatiu de l’època. Em refereixo al llibre de viatges, que nasqué al segle XVIII. Un dels vessants de la Il.lustració divuitesca fou el desitg de conèixer món nou, de traspassar fronteres, de cercar els orígens de la cultura europea , en un paradis perdut, que igual podia ser Grècia, itàlia o Espanya. Antoni Marí, en un article intitulat Viatge al Jardí de les Hespèrides, feu un sintetic i clar recorregut per aquest tipus de literatura i diu: “ El viatge a Espanya és un viatge al primitivisme. Espanya ofereix al romàntic l’encís d’una cultura medieval i l’exotisme de la civilització oriental.

La vida espanyola de la primera meitat del segle XIX gaudia d’una estructura social que als països europeus es considerava perduda… El viatger romàntic que viatja a la península ve a cercar el fonament original de totes les cultures romàntiques…. Espanya és considerada com la nació romàntica per excel.lència perquè conserva els costums, els hàbits, els codis de comportament, les tradicions i les llegendes que els romàntics, en llur país d’origen, han de cercar amb paciència i meticulositat científica.

Don Quijote representà, sobretot per als anglesos i alemanys, el prototipus de les qualitats romàntiques essencials: amant dels llibres i llegendes medievals, assumia en la seva persona l’ideal cavaller, enamorat idealment d’una dona, a la qual ofereix la seva gesta, i disposat sempre a lluitar a favor del dèbil i a enfrontar-se a la brivallada del poderós.

Un precursor d’aquest viatge romàntic fou Alexandre de Laborde, Conde de Laborde, que amb el seu VOYAGE PITTORESQUE ET HISTORIQUE EN ESPAGNE, comencat a publicar el 1806, inagurà aquest tipus de literatura relacionada amb Espanya i en concret amb Catalunya, car de les 339 planxes que il.lustren tota l’obra 143 corresponen als Països Catalans – Principat i País Valencià.

A partir dels anys trenta,aquest tipus de viatge es feu ja molt corrent, sobretot des de França, Anglaterra i Alemanya. Aquesta eufòria per redescobrir l’Espanya romàntica, també arriba a Catalunya en l’obra de RECUERDOS Y BELLEZAS DE ESPAÑA de Pau Piferrer, iniciada el 1839, Piferrer confegí els dos volums dedicats a Catalunya, el segón en morir ell l’acabà Pi i Margall. Parcerisa fou l’editor, promotor i gairebé l’únic il.lustrador dels onze volums dels Recuerdos que conclogué el 1872.

Espero que els hi agradi la litografia del monestir, així com els llibres dels que els parlo.

Per acabar només dir-los que el proper dia 28 d’octubre d’enguany  es procedirà a la benedicció de l’església de Llorenç de Rocafort a les 4 de la tarda.
Assistència lliure, no poso cap fotografia, perquè sigui una gran sorpresa tot l’esplendor del conjunt arquitectònic d’aquesta esglesia renaixentista, amb el sostre amb arcades gòtiques, els transportarà a l’època dels Cardona senyors d’aquestes terres i també en plena baronia de Vallbona.
Clar la sorpresa arriba, perquè tots tenim una imatge de com havia sigut, i en cap cas s’espera tanta bellesa, dins la simplicitat del císter.

Portalada de l’ església parroquial de Sant Abdól i Senen, antigament dedicada a Sta. Maria de Llorenç de Rocafort. Urgell.

Any de 1593,

Pep

Santa Llúcia molt freda a sant Aniol de Finestres

Una setmana de sants, el dilluns passat Sant Damas, sant Pare, fill d’Argelaguer, poble de la nostra mare (acs), ahir la Verge de Guadalupe, avui dia 13 de desembre Santa Llúcia, segons l’adagi , s’allarga el dia : Per Santa Llúcia un pas de pusa.

Tot pujant de Sant Gregori a les 10,30 h. el termòmetre del meu cotxe marcava 3º, sense variar ni a l’arribar al pla de Sant Joan; està fent un dia molt fred, un cel ennuvolat propi del mes en que estem,ens acompanya; la poca gent que he vist a la vora de la carretera a Font Sabeu, Llorà, Sant Martí de Llémena i algun al passar per l’alçada de les escoles de Sant Esteve de Llémena, tots anaven abrigats molt seriosament, amb gambuix i bufanda, el dia pintava dur.

Al passar pel revolt de can Riera, casa natal de la Nati Oliveras, de la Dolors i de la Dolça (epd), m’he aturat a fer una foto, perquè ens fessim una idea de com pintava el dia de la Santa.

Dilluns vinent dia 18, festa de la Marededéu de l’Esperança, o de la Cinta o de la Expectació al part, o de la O, per començar amb aqueixa vocal totes les antífones del Magnificat de les Vespres d’aqueixos dies.

Retaule de Santa Clara de Vic, on apareix la Mare de Déu de l’Esperança acompanyada d’un àngel amb un filacteri que diu que dintre de vuit dies la Marededéu parirà un Infant..

Aqui va la música de les segones vespres » In Festo Expectationis B.M.V. » Del prontuario del Cantollano Gregoriano, de 1799.

Noteu que l’antifona comença amb una O : O Virgo virginum, quó modò ….

Una visió que m’ha tret una vegada més la meva infantesa, i la meva vida ciutadà i de metge de poble, es la visió de sortir fum per les xemeneies començant pel Pla de Sant Joan, Sant Martí, Sant Esteve de Llémena i la pròpia Can Tura, aquest entranyable senyal vol dir que hi ha vida en els masos i cases; la veritat es que feia molt temps que no me’n adonava.

A l’arribar a Can Tura, en Pla, l’escriptor, deia que era una casa de pagès que feia menjars i realment jo la vaig conèixer així amb l’Andreu a vora del foc, amb la seva gota a tranques i a barranques i el tio Miquel atent com un nen a tot el que jo deia.

He anat a abraçar a la Nati i en Pepe, que es com estar a casa, mútuament una gran alegria, dons no ens aviam vist d’abans d’anar jo a Lourdes a finals de juny.

En Pepe intentava mirar-se la pressió arterial, sense resultat, dient-me que ben be no sabia el que li passava a l’aparell. Per sortir de subtes em provat unes quantes piles i cap era aprofitable.

Be, un altre moment serà. En Josep Serra i Plantés, estava a calent al santa-santorum de la casa, o sigui a l’habitació del costat de la cuina i allí reb les visites.

Quan hi era jo ha arribat l’Àngel Grabulosa, que per anys s’havia estat al mas el Castell, l’home te bon aspecte. A l’entrada de la casa que es el bar amb la seva històrica màquina de fer cafè, ja es començava a omplir de clients per resguardar-se del fred i viure la festa, però jo anava per oir la missa del dia de Santa Llúcia, en una paraula per celebrar la festa gran del poble de sant Aniol de Finestres.

La decoració nadalenca d’aquesta farola no desdiu gens amb el cel nuvolós, que augura fred.

Estem en un racó de món amb molta història, des de les Medes, al Santuari de Finestres, Sant Andreu de la Barroca, Sant Miquel de Bustins, Sant Esteve de Llémena, Sant Aniol on estem i d’altres oratoris i esglésies que mai hi he estat, formen un tresor molt valuós que l’alcalde Sr. Francesc Oliveras ho ha posat en un llibre titulat » Masos i Molins e Sant Aniol de Finestres; vida, records i transformació.

» Llibre recomanat per a tot tipus de persones ja fills, nets, o besnéts que fa anys van marxar dels masos i per altres persones dels voltants que estimin aquestes terres plenes de cingles i boscúries que m’esgarrifen , cada vegada que contemplo aquest paisatge o que llegeixo les primeres pàgines del llibre » En Josep de Costabella «, em posen els pels de punta; boscos desconeguts per mi, però estimats;

a la baixa Segarra no en tenim cap de semblant, i tampoc tenim cap cingle; les nostres muntanyes són turons de poca alçada. També son de bon llegir les excurssions escrites en la col.leció Pirineu Català. Guia Itinerari per Cesar August Torras. Volum VI : Comarca d’Olot, per exemple: Itinerari nº 43, Del Santuari de Finestres a l’Estació de les Planes, del Ferro-carril de Gerona a Olot.
Molt interessant, perquè es veuen masos, oratoris, ermites que encara estaven senceres, Any 1918.

Al arribar a peu al poble, que són dos cases i la rectoria, m’he trobat a la família de la Mercè Serra Serinyà antiga pacient meva, persona amb moltes qualitats, entre elles l’haver cuidat a tota la família política i el mosso en Met; totes conegudes per mi, persona molt treballadora i estimada pel poble de Riudellots de la Creu, si podia fer un favor el feia sense més, s’adonava de les necessitats dels veïns.

Mercè Serra , amb la Cecilia, l’Anna i un servidor.

La gent i els feligresos devots de Santa Llúcia, començaven a acostar-se cap a l’esglesia, tot pujant . jo agafat de la ma de la Mercè, així era més segura la pujada, al passar per davant de cal Sastre, vaig recordar molt a en Quim Batlle i la seva dona Conxita (acs) dos bellissimes persones i molt recordades per mi i molta gent degut que tota la vida havien tingut el conegut Hostal de cal Hosta.

Un preciós i gegant grèvol, amb tot el seu esplendor, aquest arbre el va plantar la Conxita, mare de la Salvadora Batlle de cal Hosta, es veu que el lloc li va agradar. Poca gent ha vist grèvols tant grans; jo només conec un de semblant a la porta de Can Tura.

A la plaça de l’església més gent coneguda, de Banyoles, de Les Planes d’Hostòles la Irene , el seu marit, la seva filla Alexandra, gent de Girona, etc,molts eren ex-pacients meus, de la meva època de metge de Les Planes d’Hostòles i Sant Aniol de Finestres, això si quasi tots jubilats, vaja com jo.

Com que feia molt de fred varen anar entrant a dins i un quart d’hora abans de començar la missa ja no s’hi cabia. Els devots de Santa Llúcia no paraven d’encendre espelmes a la santa confiant amb la seva protecció per prevenir i fins i tot per curar les moltes malalties de la vista; molt de respecte, ben mirat la fe mou muntanyes.
Mossèn Enric va començar la missa pròpia del dia , tant pedagògic som sempre.

Mossèn Enric Costa acompanyat d’un diaca

El sermó va ser molt planer, el que va dir ens va interessar a tots, no vaig sentir ni respirar a ningú i em va agradar , ens va dir moltes coses, entre alguna ens va deixar clar que tots hem de tenir una meta, una il.lusió, un convenciment , que ens ajudarà a ser feliços i a fer feliços als altres, un bon desitg i no deixar-nos arrastrar pel que fa la gent, no perdre el temps en coses inútils, que amb el pas dels anys seguiran essent inútils.

Va seguir amb el seu extens sermó i ens va dir que confiem amb els sants, i el que va demanar a Sta. Llúcia que apart de protegir-nos de la ceguera, ens obri molt els ulls del cor, per poguer veure més àmpliament els problemes que pateixen els nostres germans i que hi veiem més enllà del nostre nas. Ho vam entendre tot. Gràcies mossèn !!!

Durant la missa, van portar els cants un grup de dones del poble, que van donar un to més festiu a la missa . Vam passar a besar a la imatge de Sta. Llúcia gloriosa, amb el càntic dels goigs.

D’esquerra a dreta : Maria Cornellà del Correu, Salvadora Coma, Salvadora Batlle de cal Hosta, i la Dolors Oliveras la germana de la Nati de Can Tura.

l final de la missa ens van obsequiar amb dos cançons pròpies del Nadal, ho van fer molt be i van ser llargament aplaudides. Gràcies.
Jo també vaig encendre dos espelmes a la Santa per diferents intencions.
Al sortir de missa, no a sota el porxo, perquè no ploia, sinó al mig de la placeta on el fred es feia sentir, cap problema tothom anava abrigat, vam continuar les salutacions i petons i abraçades amb els amics i coneguts de sempre.

D’esquerra a dreta : L’anna o Nita de Can Sala, la Dolors de Can Tura, un servidor, la Maria de can Font i la seva jove Carme Cortals.

Tot seguit van baixar mes avall de ca l’Hosta on l’Ajuntament tenia el vermut preparat i on venien números, sortejaven un xai, un pernil i una caixa de cava, interessant; tothom amb la il.lusió de tornar cap a casa amb la sort al damunt.

Com molt be poden veure, la gent disfrutant d’un exel.lent vermout, fins i tot amb mol.luscs cuinats a Can Tura, segons informació, amb moltes més tapes i tot servit amb un cava fresquissim, servit pels regidors i alcalde deSant Aniol de Finestres, atents a tot el que podia faltar a la gent. L’altra part de persones estaven molt atentes al sorteix que s’estava fent. Per la roba que porta la gent i aquest cel tant gris, poden endevinar que feia fred oi ? Sí 3ºC

Com que no teníem pressa l’estona del vermut, va continuar amb preguntes sobre com anava la vida de cadascú, que es el que se sol fer quan fa molt que no et veus. Molts fills del poble, que fa anys van marxar es presentaven, dien jo vaig neixer al Salavedra o can Mitjana, jo cal Culubret, etc ; les arrels et lliguen per sempre més . També recordàvem els absents. A sant Aniol, entre la gent gran encara hom pot sentir les velles paraules, ara totalment en desús per la normativa com :

  • ull /uiera/
    ullal /uial/
    ovella /oveia/
    rellotge /reiotge/
    vell /vei/
    abella /abeia/
    vermell /vermei/
    palla /paia/
    gall /gai/
    fulla /fuia/
    al coll /alcoi/
    llavi /iavi/
    lluna /iuna/
    llet /iet/
    medalla /medaia/
    cavall /cavai/
    Al ieisme de la Garrotxa el tinc ficat al cor, era el parlar de la meva mare als seus divuit anys quan va casar-se amb el pare, els dos (e.p.d.).

Parlar amb l’alcalde Francesc Oliveras, sempre es un plaer i un pocura coneixements de totes les barriades i parròquies del municipi, que jo donava per molt petit i em va recordar que quan ell era un noi hi vivien unes 1600 persones, totes les masies estaven habitades i plenes de gent; temps era temps. Aqui estàvem esperant a la resta dels regidors per fer-nos una foto tots junts com a record final de la festa. Tot aquest consistori quan jo era metge del poble eren mainada.

Tot s’ha de dir, estaven recollint i ordenant totes les taules que havien servit pel vermut, i guardar el que no s’havia fet servir i tirar les deixalles.

D’esquerra a dreta : Joan Varderi i Vidal, en Pere Portules de ca l’Oriol, la Salvadora Coma, en Francesc Oliveras, en Josep Maria Triadú i l’Andreu Espígul.

Després de que la foto hagués quedat be, junts vam marxar a dinar a Can Tura. Acompanyats dels mossèns i d’un exel.lent foc, que donava caliu a un dia tant d’hivern com gelat. La companyia sempre necessària i exel.lent per gaudir sense pressa i el menjar pels qui conegueu Can Tura, no cal que us l´expliqui.

Tots teniam records per compartir. Començant per l’alcalde i els regidors vam anar desgranant les millores del poble, camins i esglésies. Tots estaven molt orgullosos de tenir totes les esglésies del municipi restaurades i que dona bo de visitar-les, la Barroca no la coneixeria em va assegurar l’Andreu Espígul, la de sant Esteve que ja la vaig visitar fa exactament un any, ha quedat impressionant, han sortit totes les velles pintures, ( em va agradar quan l’alcade em va dir que la rectoria de Sant Esteve era propietat de l’Ajuntament) , la de Sant Aniol està impecable, un romànic que junt amb l’encens que el mossèn va repartir al voltant de l’altar i que va deixar perfumada tota l’església, els fidels vam viure quelcom sagrat.Romànic tant propi d’aquesta Garrotxa,(el nostre romànic) que dona molta intimitat a la devoció, per la seva poquissima llum.

També vam parlar dels bonics i grandiosos porxos de totes les esglésies de la Vall del Llémena i encara els comunidors de Llorà, de Sant Martí i de Granollers de Rocacorba, i fins i tot sant Gregori en te un.

Tot aquest art sigui el romànic, els comunidors, els oratoris,els porxos els masos i molins i els seus pobles be val passar un dissabte per la Vall del Llémena , els seus habitants són molt hospitalaris i us trauran de qualsevol dubte. Tota la Vall està farçida de camins.
Quan estigueu cansats podeu dinar a Can Tura , restaurant al cap de la Vall.
L’alcalde ens va dir que tenen totes les rutes ben senyalitzades com aquesta que us poso

Vall del Llémena rutes

Be, la sobretaula va ser molt profitosa, interessant i bonica, tots vam poguer dir la nostra sense tocar la política, que ja te mèrit fins i tot vam prendre cafè, però sense la copa i el puro. L’Andreu em va convidar una vegada més a anar al Llapart que tenen una molt bona carretera des de Sant Esteve, encara em sembla impossible, donç jo havia anat a visitar a casa seva per Sant Climent d’Amer.

Abans de deixar-los, estiguin tranquils , en Josep Serra, tenia una pressió arterial aceptable, mentre dinàvem va enviar algún amic a comprar piles a Sant Esteve.

Una vegada més, Bones Festes a tots !, els meus estimats veins de Llorens de Rocafort també.

Ya hace dos mil años de la primera Navidad.
Su promesa de esperanza, nos invita a la bondad y a la plenitud como personas.
Un regalo espiritual que llena de sentido nuestra vida !
Maria de la O, te deseo una feliz fiesta de tu patrona, que hace muy pocos años no conocia.

Que seas muy feliz al lado de las personas queridas. La felicitación Navideña tambien va por ti. Un Abrazo.

Pep

MI VUELTA A LOURDES

Aqui va el meu article publicat al  Bulletin de L’Association Médicale de Notre-Dame de Lourdes (A.M.I.L.). Organe Officiel du » Bureau des Constatations Médicales «. Novembre 2017. Nº 340 . Editat en castellà.


Empiezo por mandar un abrazo a todos los médicos, farmacéuticos, enfermeros, dentistas y estudiantes; a todo el personal del Bureau des Constatations Médicales de Lourdes, especialmente al doctor Alessandro de Franciscis, Médico permanente del Bureau des Constatations Médicales.

El que presenta este artículo es médico de la Hospitalidad de Girona (Cataluña, España)!

El año 2015 tuvo lugar mi primera peregrinación a Lourdes como médico, tenía yo entonces 65 años. Sin embargo, a los 19 años también viajé a Lourdes en calidad de ‘brancardier’ formando parte de la peregrinación de la archidiócesis de Barcelona, han pasado 46 años entre ambas peregrinaciones.

El Dr. de Franciscis me pidió que escribiera este artículo para el Bulletin de l’Association Médicale Internationale de Notre-Dame de Lourdes después de escuchar a nuestra directora del equipo médico -doctora Carmen de Castro- que estava relatando mi pequeña experiencia sobre Lourdes.

Mi primer contacto con la Hospitalidad de Barcelona fue a través de los monjes de Montserrat, desde siempre el monasterio ha sabido atraer a grupos de jóvenes: los Encuentros de santa Cecilia – estilo Taizé- , jóvenes procedentes de las comunidades de base, oblatos benedictinos, boys scouts, cristianos por el socialismo, grupos de animación de parroquias de Barcelona, etc. Todos con el punto común del cristianismo.

Los monjes sabían aglutinar a estos jóvenes y de ahí salió la idea de nuestra primera peregrinación con enfermos al monasterio de Montserrat. Desde entonces esta peregrinación continua viva bajo la dirección de la Hospitalidad de Barcelona.

Este fue nuestro primer contacto con enfermos, peregrinos y voluntarios, un mundo tan desconocido para la mayoría de nosotros. SIn ninguna formación en la mobilización de los enfermos pero llenos de ilusión y de servicio, nuestro objetivo era la ayuda y la entrega total en los trabajos donde podíamos ser útiles. En todo momento nuestro trabajo era variado:  limpiar las mucosidades, servir comidas, acercar los enfermos a misa o al confesionario, a la procesión de antorchas, pasear por las plazas de Montserrat… etc. I llegado el día de la despedida los abrazos se repartían con emoción a todos, enfermos y sanos. Adiós y hasta pronto!

Con grandes camiones empezaba el transporte de enfermos hacia el valle, en Monistrol y de allí, en tren continuaba el viaje hacia los diferentes destinos. La solidaridad total entre monjes y jóvenes era palpable, subir las camillas, el material, los enfermos, todo. A menudo el hábito de los monjes era una dificultad para llevar a cabo este gran trabajo pero los monjes tenían sus astucias, sus trucos; conseguían atarse los hábitos a la cintura y así menearse a gusto. El ejemplo de los antiguos brancardiers, enfermeros, médicos y peregrinos continua grabado en nuestros corazones y de ahí nacieron amistades sinceras que siguen muy vivas entre nosotros.

A partir de esta experiencia ya no podía haber excusas y así salió la propuesta de ir en peregrinación a Lourdes el año siguiente. En la Hospitalidad nos proporcionaron formación sobre el mundo del dolor, todavía conservo las hojas de color malva ciclostiladas de aquellos años sesenta. Y, que a decir verdad, nos fueron muy útiles.

Y llegó el día de nuestra partida hacia Lourdes con la convicción de que íbamos acompañados de una protección especial. El viaje se hacía en tren, esto nos procuraba una gran convivencia entre todos, sin embargo un gran inconveniente se presentaba en Port- Bou donde teníamos que cambiar de tren y trasladar a los enfermos, las camillas, el material… Todo! Al caer la tarde llegábamos por fin a nuestro destino, cansados pero muy felices; nadie quería mostrar su fatiga ante aquella visión de Lourdes, que fue extraordinaria. Todo un mundo de amor y de entrega se abría ante nuestros ojos.

En la foto, enfermos sobre camillas en la explanada, una imagen que me impresionó entonces. Había mucho dolor entre los enfermos, amputaciones, lesiones ulcerosas que exigían curas muy especializadas, cambios de posturas para aliviar dolores, etc. Contínuamente nosotros estábamos dispuestos a todo: servicio de piscinas, descarga de trenes que llegaban de toda Europa, ir al aeropuerto de Tarbes, guardias nocturnas… Nos sentíamos útiles y llenos de alegría. Recuerdo nuestra vida en la Popote donde en lugar de dormir sacábamos nuestras guitarras y cantábamos sin parar, el cansancio lo escondíamos, ya recuperaríamos el sueño perdido al llegar a casa!

No hay que decir que nuestra estancia en Lourdes tuvo como único objetivo estar al servicio de la Hospitalidad y todo lo que ella representaba, y añadir que nunca tuvimos tiempo de visitar la cuiudad. Cuando terminaba nuestro trabajo nos dirigíamos a la Gruta, ahora me doy cuenta de las horas que pasé allí rezando ante la Virgen. Y esto me lleva a otro recuerdo de mis años de estudio y de internado donde sólo podía visitar a mis padres dos veces al año y, naturalmente, la soledad y la nostalgia me invadían. Antes de acostarme me iba a la iglesia, allí confiaba a la Virgen mis miedos, mis deseos y pedía con fervor la fuerza para aprobar los exámenes. Afortunadamente mis plegarias fueron escuchadas.

De regreso a Barcelona teníamos que acompañar a los enfermos a sus casas. Una furgoneta con su chófer y dos brancardiers nos ayudaban en este gran trabajo. Preguntábamos a los enfermos: ‘En qué piso vive?’. A lo que un joven nos respondió: ‘En el septimo!’ Sin ascensor, podeis imaginar que no fue fácil. Fuerza, ánimo y arriba! Una vez en su casa me atrevo a preguntar a su madre:  ‘Cuando podrá salir  de nuevo?’, – ‘Cuando pueda volver a Lourdes!’, esta fue su respuesta. Mi compañero y yo nos miramos consternados.

La constatación de que los enfermos vivían en una gran soledad nos hizo reaccionar y, bajo la dirección de los monjes de Montserrat, un grupo de brancardiers y de enfermeras emprendimos una especie de voluntariado del corazón. A menudo era el domingo cuando íbamos a buscar a los enfermos a sus casas, les llevábamos a misa, al cine o sencillamente era el paseo por el parque y una buena conversación. Al principio yo creía que era un servicio que les hacíamos, después de años descubrí que eran ellos quienes nos lo hacían a nosotros, ellos contribuyeron a modelar nuestro estilo adulto para siempre. Además esta experiencia tuvo también otra consecuencia positiva, fue la creación de un grupo de catequesis de jóvenes; además algunos de nosotros nos integramos en el grupo de «Visitadores de enfermos» de la propia Hospitalidad.

En Lourdes, recuerdo una frase-eslogan que me marcó profundamente: ‘Charité n’a pas d’heure’ ( La Caridad no tiene horario) y nos la creímos de verdad. El grupo del qual os he hablado estuvo activo durante tres años después, motivos y caminos diversos nos llevaron a unos y otros por senderos disitintos.

Y aquí estoy de nuevo después de 45 años de mi primera experiencia. La familia ha crecido y hemos podido cuidar a nuestros mayores que ya no estan con nosotros. Un médico compañero me ofreció la posibilidad de volver a Lourdes después de tanto tiempo! Acepté inmediatamente. Y por motivos diversos, sobre todo recuerdos gratificantes. La Virgen en primer lugar.

Con el mismo servicio a flor de piel de antaño vuelvo de nuevo a Lourdes, como no podía ser de otra manera. El agradecimiento sin interrupción de los enfermos, de los peregrinos y de los amigos es el mejor regalo, y esto no falta en Lourdes. Así los humanos se sienten bien pagados. A veces, tambien en Lourdes, encontramos a gente sin delicadeza, que olvidan dar las gracias y eso duele; afortunadamente son una minoría.

Las cosas esenciales no han cambiado, continuan intactas aunque yo no sea el más indicado para decirlo. La diferencia entre estos años me han hecho valorar muchos aspectos: los servicios, el clero, la liturgia, los centros de Acogida maravillosos, el entorno natural, todo ello conlleva trabajos y esmeros impagables por parte de todos. También he notado mejoras sensibles entre los enfermos y sus dolencias, es cierto que la medicina ha hecho enormes progresos.

Mis pensamientos, en un cierto desorden, me traen visiones diversas: las piscinas, los espacios exteriores donde tiene lugar el Via- Crucis, las plegarias en la iglesia Santa Bernadette -impresionante!- con el altar cubierto por una inmensa lona. Ahí empieza la procesión y la bendición de los enfermos, veo también el pabellón en el prado, el bosque… todo me parece mejor.

En un momento de descanso tenemos tiempo de charlar entre los compañeros de la Hospitalidad. Cada uno tiene sus motivos para haber venido, unos dicen por solidaridad, otros porque ‘me gusta dedicar unos días de vacaciones a los demás’, otros afirman que no son creyentes pero el deber de ayudar a los más vulnerables es más fuerte que todo, algunos vienen por tradición familiar, los hay quienes se manifiestan ateos o cristianos culturales, los agnósticos y otros. Todos llenos de entrega y abnegación hacia los más necesitados. Me llevo un gran recuerdo de estos compañeros, los he visto siempre dispuestos a dar el mejor servicio a los enfermos, siempre con la sonrisa en los labios.

Llega el último día de la peregrinación, las últimas horas… cada uno con su estilo de vida, con su modo de pensar, que vivamos en Lourdes o en otras partes. Hay que despedirse, adiós o hasta la próxima peregrinación. Entre los abrazos sinceros he notado algo profundo que había cambiado en nuestros corazones y que soy incapaz de verbalizar, algo que me ha emocionado. Estoy seguro de una cosa: LA ALEGRIA DE LA MISION ha sido cumplida.

En el autocar de regreso a Girona hay tiempo para las experiencias vividas, cada uno cuenta la suya. Yo explico el encuentro con el joven enfermo de Barcelona a mis 19 años, aquel cuya madre nos dijo que no volvería a salir a la calle hasta la próxima peregrinación a Lourdes. A mi lado una señora mayor empieza a llorar y, al preguntarle la causa de sus làgrimas: ‘Me ocurre lo mismo que a este joven que nos cuenta, no bajaré a la calle hasta que vuelva a Lourdes el año que viene. Son mis vacaciones’. Reflexiono y pienso que afortunadamente Lourdes nos abraza y nos acoge a todos.

Reitero mi abrazo cordial a todo el personal del Bureau des Constatations Médicales, igualmente para usted Dr. A. de Franciscis. Esperando la próxima peregrinación donde podremos cantar de nuevo juntos: C’est Jésus qui nous rassemble, ( Es Jesús quien nos reúne). 


Je commence par embrasser les médecins, les pharmaciens, les infirmiers, les dentistes, les étudiants et tout le personnel du Bureau des Constatations Médicales de Lourdes, spécialement le docteur Alessandro de Franciscis, Médecin Permanent du Bureau des Constatations Médicales.
Celui qui présente cet article est médecin de l’Hospitalité de Girona, en Catalogne (Espagne).
Le Dr. De Franciscis m’a demandé d’écrire cet article pour le Bulletin de l’Association Médicale Internationale de Notre-Dame de Lourdes après avoir écouté notre directrice de l’équipe médicale -doctoresse Carmen de Castro- qui était en train de raconter ma petite histoire, mon expérience sur Lourdes.
Mon premier contact avec l’Hospitalité de Barcelone fut à travers les moines de Montserrat, ils ont toujours attiré des groupes de jeunesse: les Rencontres de Sainte Cécile -style Taizé-, jeunes provenant des communautés de base, scouts, chrétiens pour le socialisme, groupes de loisirs des paroisses de Barcelone, etc. tous ensemble ayant le point commun du christianisme. Les moines savaient agglutiner la jeunesse, c’est ainsi que nous avons préparé et vécu notre premier pèlerinage avec des malades au monastère de Montserrat. Dès lors ce pèlerinage est bien vivant et continue sous la direction de l’Hospitalité de Barcelone.
Ce fut donc notre premier contact avec des malades, des pèlerins et des volontaires, un monde bien inconnu pour la plupart de nous. Sans aucune formation dans la mobilisation des malades mais le coeur plein d’entrain et de service, notre objectif visait au dévouement et à l’aide totale dans le tâches où il fallait. Nous nous efforcions à l’hygiène générale, à nettoyer les mucosités, à servir des repas, à amener les malades à la messe, au confessionnel, à la procession des torches, aux petites promenades sur les places de Montserrat… etc. Finalement le moment de se quitter arrivait, les étreintes aux malades et aux gens sains, échanger des adresses et se dire au revoir. Ensuite, avec de gros camions, commençait le transfert des malades vers la vallée, à Monistrol et de là, par train le voyage continuait vers les différentes destinations. Solidarité totale entre moines et jeunes pour monter les brancards, les malades, le matériel, tout. Parfois l’habit des moines devenait un handicap pour tout ce grand mouvement, pourtant ils avaient l’astuce de nouer leurs habits à la ceinture. J’avoue que des amitiés sincères sont nées de ces rencontres, qu’elles demeurent toujours, et l’exemple reçu  des infirmiers, des malades et des pèlerins continue bien gravé sur nos coeurs.
A partir de cette expérience il n’y aurait plus d ‘excuses, la ferveur continuait et nous nous sommes proposés d’aller en pèlerinage à Lourdes l’année suivante. A plusieurs séances et de la part des moines, nous avons vécu une préparation adéquate pour la rencontre avec Lourdes, la Vierge et tout ce qui concerne le sanctuaire. Et c’est dans le siège de l’Hospitalité de Barcelone que nous avons approché le monde de la douleur, je garde encore des feuilles cyclostylées à l’encre mauve des années soixante. Elles nous ont été  très utiles.
Ainsi donc nous sommes partis vers Lourdes bien entourés d’une protection spéciale. Le voyage se faisait par train, toutefois un gros inconvénient se présentait à Port-Bou où il fallait changer de train avec le grand déplacement que cela comportait: transfert des malades, des brancards, de matériel, etc. Le soir tombant Lourdes apparaissait finalement à nos yeux, extraordinaire et personne ne voulait faire voir sa fatigue car tout un monde d’amour de de don de soi s’ ouvrait à nos coeurs.
Ci-joint une photo des malades sur des brancards sur l’explanade qui m’a bien frappée alors. J’ai pu constater beaucoup de souffrance parmi les malades, des amputations, des lésions ulcéreuses,  tout cela impliquait des surveillances attentives et toute sorte de soins surtout la nuit, il fallait savoir aider à changer les postures des malades…  etc. A tout moment nous étions aux ordres des infirmières, des médecins et du personnel attaché au pèlerinage, sans oublier non plus le prêtre responsable.



Notre groupe était disposé à tout: gardes nocturnes, service des piscines, décharge des trains qui venaient de toute l’Europe, des services aussi à l’aéroport de Tarbes, quelle joie de se sentir utiles! Et les bons souvenirs de la Popote où, au lieu de dormir, on sortait nos guitares et on chantait sans arrêt, la fatigue on la cachait, à notre retour on pourrait bien rattraper le sommeil perdu. Nous étions au service de l’Hospitalité et tout ce que’elle représentait cela faisait que nous n’avions même pas le temps d ‘aller en ville. Après notre travail à côté des malades nous allions prier à la Grotte, je réalise à présent les heures que j’ai passées devant la Vierge. Il me vient aussi à l’esprit le souvenir de mes années d’études et d’internat marquées par la solitude et la nostalgie… je ne pouvais visiter mes parents que deux fois par an! Avant de me coucher je me dirigeais à l’église et je confiais à la Vierge mes peurs, mes désirs, et je demandais vivement la force pour réussir mes examens. Heureusement mes prières ont été bien exaucées.
De retour à Barcelone il fallait accompagner les malades chez eux. Une petite camionnette avec un chauffeur et deux brancardiers aidaient à tout ce gran travail. Nous demandions aux malades: ‘A quel étage faut-il vous monter?’ Voilà qu’un jeune homme nous a répondu: ‘Au septième!’ Sans ascenseur, ça n’a pas été facile. Courage, énergie, en haut! Une fois que nous avons déposé le malade j’ai demandé à sa maman: ‘Quand est-ce qu’il pourra aller en promenade de nouveau?’ -‘Quand il retournera à Lourdes!’ nous a-t-elle répondu. Mon copain et moi sommes restés consternés.



La constatation que les malades souffraient d’une énorme solitude nous a fait réagir, et de nouveau sous la direction des moines de Montserrat, un groupe de brancardiers et d’infirmières avons entrepris une sorte de volontariat du coeur. C’était souvent le dimanche, on allait chercher les malades à leur maison, on les accompagnait à la messe, au cinéma ou simplement il s’agissait d’une petite promenade amicale et de la bonne conversation. Au début je croyais que c’était un service que nous rendions aux malades, après des années j’ai compris que c’étaient eux qui nous le rendaient. Ainsi Ils ont contribué à façonner notre allure d’adultes ce qui nous a marqué pour toujours. A partir de ces expériences il s’est formé un groupe de catéchistes de jeunes. Il faut ajouter aussi que certains d’entre nous avons adhéré aux «Visiteurs des malades» dans l’Hospitalité. L’héritage de Lourdes continuait.



«Charité n’a pas d’heure», cette phrase- slogan m’a fortement marquée et nous l’avons fait nôtre. Le groupe dont je parle a duré trois ans, après, des motifs et des chemins divers nous ont menés les uns les autres par des voies différentes.
Quarante-cinq ans se sont déjà écoulés depuis les premiers témoignages que je viens de vous raconter, la famille a grandi et nous nous sommes aussi occupés à avoir soin de nos aînés lesquels malheureusement nous ont déjà quittés. Un copain médecin m’a offert la possibilité de retourner à Lourdes depuis si longtemps! Et j’ai accepté tout de suite. Les motifs bien divers, surtout des souvenirs gratifiants. La Vierge en premier lieu.


Après 45 ans j’arrive de nouveau à Lourdes avec le même service à fleur de peau d’antan, il ne pouvait pas être autrement. Le remerciement sans interruption des malades, des pèlerins et des amis est le meilleur cadeau. Les reconnaissances ne manquent pas à Lourdes et les humains se sentent bien payés. Parfois, même à Lourdes, il y a des gens sans délicatesse qui oublient de dire merci et cela fait mal. Heureusement c’est une minorité.




A vrai dire les choses essentielles n’ont pas changé à Lourdes, elles continuent intactes même si je ne suis pas le plus indiqué à l’affirmer. La différence entre ces longues années m’ont permis de mieux valoriser les services, le clergé, la liturgie, les Accueils merveilleux, l’entourage naturel. Tout cela comporte des soins impayables de la part de tous. J’ai remarqué aussi de notables améliorements en ce qui concerne les malades et leurs souffrances, c’est vrai que la médecine a considérablement avancé. Mes souvenirs -dans un certain désordre- me font revivre les piscines, les espaces extérieurs où se déroule le Chemin de la Croix, les prières à l’église sainte Bernadette – impressionnante- et son auttel couvert par un énorme damas. C’est de là qui part la procession et la bénédiction des malades, je revois aussi le pavillon à multiples usages sur la prairie, la fôret, bref, tout est sensiblement meilleur.

Dans des moments de détente on avait le temps de bavarder avec les copains de l’Hospitalité, chacun de nous exprimait ses motifs par lesquels nous étions venus à Lourdes. Les uns disaient par solidarité, d’autres parce que ‘j’aime dédier quelques jours de mes vacances aux autres’, certains affirmaient qu’ils n’étaient pas croyants mais le devoir d’aider les plus vulnérables l’emportait, enfin d’autres se disaient athées ou bien chrétiens culturels, il y avaient ceux qui venaient par tradition familiale, les agnostiques, etc… Tous ensemble pleins de dévouement et de don de soi envers les plus nécessiteux. Je garde un grand souvenir de mes collègues, je les ai vus à n’importe quelle heure, toujours prêts à rendre service aux malades, le sourire aux lèvres. A Lourdes j’ai découvert la grandeur des petites choses, les détails, les étreintes, les caresses, le sourire et, par dessus tout, faire en sorte que l’être humain se sente important et lui témoigner qu’il compte pour nous.


Le dernier jour du pèlerinage arrive, les dernières heures… chacun avec son allure, son style de vie, sa façon de penser, que l’on habite à Lourdes ou ailleurs. C’est l’heure de se quitter, des ‘au revoir’ et ‘au prochain pèlerinage’. Au moment des étreintes sincères j’ai senti que quelque chose de profond avait changé dans nos coeurs, je suis incapable de le verbaliser, toutefois ça m’a réellement ému. Je suis sûr d’une chose: LA JOIE DE LA MISSION A ETE ACCOMPLIE.
Nous sommes dans l’aurocar de retour à Girona, chacun raconte ses expériences sur Lourdes. A mon tour je raconte la mienne à l’âge de 19 ans, la rencontre avec le jeune homme qui ne descendrait plus dans la rue jusqu’au prochain pèlerinage à Lourdes. A mes côtés une femme âgée commence à pleurer et, en lui demandant la cause de ses larmes: ‘Il m’arrive de même qu’à votre jeune homme, je ne descendrai plus dans la rue jusqu’au prochain pèlerinage à Lourdes l’année prochaine. Ce sont mes vacances’. Heureusement Lourdes nous embrasse et nous accueille tous.



J’envoie de nouveau une étreinte cordiale à tout le personnel du Bureau des Constatations Médicales et de même pour vous, docteur Alessandro de Franciscis. En attendant le prochain pèlerinage où nous chanterons encore: C’EST JESUS QUI NOUS RASSEMBLE!


 

ELS VALORS ? UN TEMA CONTRAVERTIT, TENIR REFERENTS UNA ESTUPIDESA ??

Començo el present post, havent ja celebrat la gran festa de Sant Bernat patró del Cister, a Vallbona de les Monges, a Poblet i aqui al monestir de Solius, tots han tirat la casa per la finestra; és la seva Festa Major. L’any passat va presidir la santa missa en nostre volgut i estimat bisbe emèrit Dr. Carles Soler Perdigó, que amb el seu xorro de veu, ningú trenca el són i tot el que diu penetra molt endis, a més tractant-se d’un gran sant; enguany la comunitat de monjos de Solius van estar acompanyats pel Dr. Francesc Pardo, bisbe molt proper i els seus sermons son algo serio i sempre són una liçó per l’ ànima. 
L’estiu va passant per camins molt calurosos i alhora polsegosos, tant com al meu Urgell, penso que tot Catalunya està carregada de pols, i l’herba verda no llueix en lloc, ni per les terres de Calonge, ni de Forallac, ni per Peratallada, ni per Monells, ni per Sant Pol aprop de la Bisbal, tot està sec. 


Aqui podem veure alzines sureres a Sant Pol.
Al visitar ahir a mitja tarda l’esglesia de Peratallada per cert preciosa, única, començan per la façana i el seu campanar.


Al veure aquesta joia arquitectònica tots vam quedar bocabadats i al posar un  euro per la il.luminació, vam poguer veure la gran església que si amaga, un tresor arquitectònic que fa honor a Peratallada. La pregunta es, perquèl’església estaa fora del recinte amurallat i tant desprotegida ?? Mai o he entès. 

però tot parlant que passem una gran sequera, va venir  com l’anell al dia que aquesta església de Peratallada tingués un Comunidor o Reliquier al cim de l’absis de l’església, majetuós, carregat de simbolisme i molt útil durant segles, per exorcitar als elements, perquè desistis la tempesta o aquell cel ben negre que auguraba clarament una  gran  calamarssada que xafaria les collites de cereals, o la vinya o tot el que el pagès esperava per passar l’any, el pagès sempre ho ha tingut tot sota el cel. Sempre ha hagut de confiar amb Déu i la natura, tot !


A part de la meva familia i amics, també hi havia altres turistes, que mai havien sentit a parlar dels Comunidors, els vaig donar quatre nocions i m’ho van agraïr  i em van dir que se’n anaven cap a Canapost, per cert molt interessant. Tot l’ Empodanet es interessant.



Be, no es tracta de donar una volta per aquestes terres, que si que vam fer i molt a gust i  vam disfrutant a dojo,  sinó que el tema va per un altre costat ben diferent. Quan vas en colla, es gairebé com les sobretaules , d’un tema te’n vas a un altre i un altre; el seguent es molt interessant, o a lo millor es interessant només per a mi.
La història es remonta a quatre anys enrera quan encara feia de metge rural o de capçalera o de familia, perquè ningú tingui cap mena de dubte sobre aquesta forma d’anomenar el metge generalista. Ja han passat les vacançes i estem a prop de sant Miquel, la sala d’espera plena de gom a gom, amb moltes visites forçades més les urgencies que no conten. més el senyor alcalde que vol parlar amb mi d’una tema de salut pública, cosa sempre important, més un parell de mossos d’esquadra que venen de part de sa Senyoria el jutge de Girona per parlar d’un cas de dèu anys enrera, en fi tot plegat , t’obligava a estar amb els cinc  sentits permanentment.
Anem al pacient que ja tenia assegut a dins del despatx, puc dir que era un home d’uns trenta anys, alt, ulls blaus, ros amb rinxols, i amb lleuger estrabisme que no l’afaboria gaire, però deixem l’estrabisme en pau, jove de paraula fàcil, en principi sel veia educat, ben posat , i d’entrada em va tirar en cara que anava retrassat, be, no m’ho  vaig prendre malament perquè tenia raó. – Vam anar al gra, per no perdre més temps, el portava cap a mi unes taques petitetes negretes als llavis que el preocupaven:
El vaig visitar i li vaig trobar a més les mateixes taques pigmentades fosques a la mucosa del bestivul bucal, a més dels llavis. Tot seguit li vaig dir que segur que es tractava d’una malaltia rara, anomenada Sindrome de Peutz-Jeghers,  que a més es manifestava amb presència de polips  escampats pel tot el tub digestiu. Els pòlips son Hamartomes.
Vaig continuar explicant, el pacient posava cara de circunstàcia com si allò que li deia fos algo que no estava massa estudiat o que li explicava a mitjes. Be seguim: es tracta d’una malaltia hereditaria produïda per una mutacio  d’un gen en el cromosoama 19. El Trastorn s’hereda segons un patró autosòmic dominant, per lo qual els fills d’un pacient afectat pel sindrome tenen un 50% de probabilitats de patir la malaltia independenment del sexe .  Va dir-me que en seguiriam parlant, però que ja no tenia més temps i tenia altres consultes per fer. Em va dir si sabia algunes acivitats per tal de socialitzar-se,  perquè s’havia fet gran estudiant dos carreres i dos masters. Tot parlant de llargs estudis, jo vaig treure el tema dels referents, li vaig dir – home, tu deus ser un d’aquests éssers afortunats , deus tenir molts referents ??? – Que vol dir referents ? llavors li vaig posar uns exemples que es van donar en mi. El mossen del meu poble era un home just, el meu mestre era un home exigent en si mateix i amb els altres, els meus pares , pesones justes i ètiques, el seu exemple de vida em durarà sempre; amics més grans que jo, em van ajudar a configurar la meva personalitat adulta, una bibliotecaria, que al tancar la bilioteca ens donava les primeres clases amb català, quan en Franco encara era viu, o ssigui d’amagat, persona modèlica i que ens contagiava les ganes d’estudiar, i que era molt important saber. diferents professors de l’Universitat Autònoma, sobretot l’ estimat Dr. Josep Mª Domenech que al primer dia de classe ens va assegurar que tots seriem uns grans metges, ens ho vam creure i ens va anar be, tota la meva promoció li devem molt. Un altre mossen que va ser secretari del bisbe de Vic Dr. Guix, un cristià modèlic i millor persona, el Sr. Capell, mestre que creia en la instrucció de la canalla, com a eina de cultura, disfrutava que els altres aprenguessin, i n’estava orgullós. Persones de la ma edat plens de seny i que irradiaven bondat i predicaven el que feien, consequents, fins anar a la presó per defensar l’ ojecció de conciència en quan a negar-se a fer el servei militar; persones que donaven el poc que tenien als imigrans acabats d’arribar, etc. Tots ells han sigut i segueixen sent grans refeerents a la meva vida. El jove em va contestar que jo era un romàntic, que ell no guardava cap bon record de cap mestre , ni professor que hagués passat per la seva vida, tots deixaven caure el seu rotllo i se’n anaven i sempre igual i tampoc guardava cap bo record d’altres persones de la societat civil. Ell em va asseguar que l’unic referent que tenia era el Google. Amics meus vostès mateixos. Jo li vaig desitjar que tingués èxit a la vida i ànims per seguir vivint  sol ben sol, es possible, però dificil. Jo sóc el que sóc gràcies als referents que me anat trobant a la vida i els valors que ells m’han donat i que he fet meus. De vegades a la sala d’espera, havia dit als meus malalts que tenien sort de tenir un metge amb valors i referents, que sense ells no seria el mateix metge. A Lourdes de jove vaig  aprendre la joia de servir, que m’ha acompanyat tota la vida, encara ara a Lourdes segueixo aprenent dels malalts i pelegrins, el la millor escola de servei.

SANT ABDO I SANT SENEN, SANT NIN I SANT NON, PATRONS DEL HORTALANS

A Llorens de Rocafort ahir van acabar de celebrar la Festa major, en honor als sants patrons Sant Abdó i Sant Senen, olim també patrona Santa Maria, com totes les esglésies que pertanyien a l’ordre del Cister, però a l’època devocional promocionada pels Austries, a tota España s’estengué la costum de tenir Sants Locals, dels primers segles del cristianisme , encara que fossin llegendaris,  per totes les parròquies s’anaren introduïn  com a Llorens .  Per exemple a Besalú tenen a Sant Prim i Felicià. A Vallbona tenen com a patrons els Sant Metges, Sant Cosme i Sant Damià, però a la façana en un racó hi diu església dedicada a Sta. Maria, i així a tots els pobles del nostre païs.

Carrer de Montfalcó Murallat

Tot baixant per l’Eix per l’Eix Transversal, un cop passat Calaf , i llegir els noms de Torà, Castellfollit de Riubregós, Calonge de Segarra, Sant Ramon, sembla que ja estàs a casa. Fa anys que al passar per sota el petit poblet de Montfalcó Murallat, li explico a la meva dona com són de bonics els seus carrers, fins i tot tenen forn i cisterna de la Vila, això em recorda el meu poble de Llorens, que teniam el mateix, el pou encara es de la Vila, l’altre amb el pas del temps ha desaparegut. Be, algun dia haurem d’aparcar el cotxe i visitar aquest poble tant romàntic. Tot mirant les seves muralles, penso que les coses havien d’anar maldades en aquells anys.

Be, ja estàvem veien el castell de Maldà, que ens va venir a la ment arribar-nos fins a l’ Espluga Calba ( 10 Km) a comprar orelletes, tant pròpies d’aquelles terres i que a la mare Isabel (a.c.s.) li sortien molt bones, ho havia après de la padrina Dolores; o sigui molt pròpies de dia de Festa Major, per tal d’obsequiar als que s’acostaven a casa i a la pròpia família.

Aquí teniu l’Espluga Calba, molt interior, és un poble ple d’història , però no és de pas, si ha d’anar. En altre temps va ser dels dominis del Monestir de Vallbona, abans de formar-se la baronia. ( 1251-1350) , era considerada una forasteria.
Venen unes orelletes  molt bones,  si un te sort. Perquè ningú faci el viatge envà com nosaltres, els poso l’horari :

Ara, a casa les fa el nostre fill Lluís, ajudat per la Maria i la Tere, però no sempre, de vegades falte algún ajudant i …  ; la veritat es que li surten bonissimes.

Un dels moments que vivim amb més intensitat es la missa de Festa Major, tothom que pot, hi va, des de sempre, no sembla Festa Major, al menys per mi, si nó vaig a missa i així moltes persones del nostre petit poble de Llorens.

Després de la missa, es canten els goigs dels sants patrons, fets per mossèn Ramón Bergadà i Solà, en altre temps canonge de la Seu Metropolitana de Tarragona.

Aquí va una foto molt entranyable dels fidels que érem a la missa dedicada als sants patrons el dissabte dia 30 de juliol de 2016. Tot preparant la foto, hi havia algun comentari sobre – ens quedarem torrats ?  Be, no ho tinc en compta, ja que tenien raó, la temperatura era molt alta cap a les 11 del matí.  De totes maneres, el sol picava més regant els olivers al Pla del Perdigó. Be tothom se sent de lo seu.
A casa feia 3 anys que no celebràvem la festa, degut a la mort dels pares.
La Festa dura 3 dies, dissabte , diumenge i el dilluns que es considerat el dia del gos.
Aquests dies són bonics, perquè ens trobem amb vells amics, vells coneguts, parents i veïns dels pobles de la  Vall del Corb, fins i tot antics companys de l’escola de la Srta. Maria Teresa Ribera, de Don Ramón o també dit Sr. Capell. De la Srta. Pilarin, de la Srta. Fca. Bergadà, etc. Tot passa pel sedàs de la memòria. Recordar sempre es bo !! També ens recordem de persones que no han tornat mai més, persones estimades i valorades per tots, persones que haviem crescut junts, jugat junts i les anyorem,  a veure si l’any vinent alguna fa cap i la podem abraçar amb tota la cordialitat del món.
A Llorens si troba be tothom, fins i tot els músics.
També una petita conversa amb el mossèn Josep Sendra, més conegut sobre el mossèn de cal Damià.
Home molt interessant per la seva gran cultura e interessat , per l’història del nostre poble, per l’antiga baronia de Vallbona, per tota la Vall del riu Corb (la Bovera, Vall Santa, etc. Ell em va explicar amb molt de carinyo i paciència tots els signes de la porta de casa seva, i jo li vaig explicar història de Llorens i que a Cal Damià porta non dels cognoms més antics del nostre poble el Pons. Be tampoc era un dia per enrrollar-se amb la història d’un poble medieval, que les dades de les llindes de les cases no fan honor ben be als inicis del poble, que es remunta molt més enllà ( 1060). Resumint, penso que tots plegats sabem molt poc d’aquest bon home, diria que és un gran artista, a part de mossèn. Temps al temps.
Curiosament també vam parlar del cognom Capdevila i consta documentalment a l’Arxiu de l’Arquebisbat de Tarragona, molts Capdevila, per cert també antiquissim (1421) trobem un Capdevila  molt curiós escrit així : Antonius Cap de Villa, de Llorenç (1597) ho considero un error de qui redacta el testament, en temps de l’Abadessa Arcàngela de Copons ( 1576-1601), que visqué noranta anys.
Ho vam deixar aquí, perquè estava a punt de començar a actuar l’artista Xema Solé i Solà , amb els seva màgia i monòlegs. L’artista ens va fer passar un final de tarda boníssim, ens va distreure, i ens va divertir, però sobretot ens va fer riure i molt, jo i la meva dona ens vam partir de riure. Es ca ficar molt amb el tema mèdic, dona per molt, es un mai acabar, ho se d’aprop. També veia riure molt a d’altres veïns de Llorenç.

Aquest artista va posar una nota de bon humor a la nostra festa. Moltes gràcies Xema.
Es va fer un sopar al local de la Cooperativa de Llorens, van ser molta colla, com cada any es va sortejar un pernil.
El diumenge vall de tarda, on no vaig poguer trobar amics de Maldà ni de Vallbona, ni de Belianes com altres  anys, a poc a poc tot va canviant. Si em van venir a saludar dos companys que haviam
En la missa del dilluns, que es l’ últim dia de festa major es dedica als fidels difunts i es prega per ells, sobretot pels últims, com el nostre pare Francisco Capdevila i Francisco Català ( e.p.d.).

Em plau posar una foto antiga en honor als difunts del poble, (a.c.s.).

El pare Sisquet Capdevila Pons,  l’any 2003, que es va celebrar la Festa Major el dia 18 de Juliol per algun motiu, i  ens va dir :

De veritat que el temps passa volant i el tenim que aprofitar, perquè sempre esta curtejant, es lo que a mi m’està passant, per recollir unes paraules, per un gran dia poguer manifestar l’apreci , la estimació per tots vosaltres que tinc acumulat en el meu interior.
Per a tots, grans i petits del nostre poble, dels familiars que estan vivint fora, amb aquestes arrels fermes i arrelades a la nostra terra, als amics que també estan participant dels pobles veïns de tots els quatre punts cardinals, os dono la benvinguda a aquesta festa Major. Una abraçada d’amor, amistat, d’armonia i de pau, que sempre repeteixo cada vegada que os tinc de parlar en alguna ocasió.
Avui sento una alegria extraordinària al ser la inauguració en tanta resplendor de les autoritats civils i eclesiàstiques d’aquest magnific local social, amb la benedicció del nostre estimat mossèn Pere-Lluís ; en l’apertura de nostra esperada Festa major. Any tras any esperem poguer-nos reunir en aquest sopà de germanor : e intercalar les nostres mirades, els nostres somriures, aquest any en doble ració .
Sisquet el vostre veï.


Be, la festa va ser ben completa, per a tots; Al Blog de Llorens, teniu un exel.lent reportatge fotogràfic fet pel Santi. Gràcies Santi Arbós.
També al ser dies de trobar vells amics o amistats des de molt petit, deixeu-me posar una foto de dos vells amics; puc dir que s’estimaven molt.

Jaume Moncusi i Sisquet Capdevila

Fins l’any vinent si Déu vol.

Pep

DINAR DE LA MARATO DE TV3 A CAN FONT, ORGANITZAT PEL CASAL DEL JUBILAT

Tot va començar el dia que la presidenta del casal del jubilat Sra. Claudia Palomo i el vicepresident Sr. Joan Poch, van venir a casa meva, per tal de convidar-me a fer la xerrada del tema de la Marató 2014: Les malalties del cor . 

Les malalties del cor, enteses com els trastorns que afecten l’òrgan principal de l’aparell circulatori, van causar durant el 2011 la mort de 13.000 persones a Catalunya. Dins d’aquest grup de malalties, les cardiopaties isquèmiques – l’infart i l’angina de pit – són les que més morts provoquen, en molts casos de manera sobtada, i representen la primera causa d’insuficiència cardíaca i de pèrdua de qualitat de vida dels pacients.
Amb la  seva cordialitat amb van convencer i asseguts al menjador de casa els vaig dir que sí, donat que  arrel de la meva jubilació tinc temps.
Rapidament em vaig posar a preparar el tema motiu de la Marató 2014. Vaig demanar ajuda a la cardioleg Dra. Georgia Sarquella Brugada de Sant Joan de Deu, que l’havia conegut els anys que havia fet guardies al CAP BESALU i també ella m’havia fet una baixa meva, d’un accident a la neu fa molts anys. Deixant un grat record entre els pacients i companys del nostre Consultori Local de Cornella del Terri


Arribat el dia de la Marató, jo no sabia qui em presentava, ho tenien ben guardat. Misteri fins minuts abans de començar ; quan vaig veure pujar a l’escenari a la Dra. Ester Oliva, em vaig endur una gratissima alegria, es per mi una gran metgessa i millor persona. La Dra. Oliva esta fent l’especialitat en radioteràpia a l’Hospital Trueta de Girona. El temps que va pasar al meu costat va ser una exel.lent companya, mai tenia pressa per acabar, ho compartiem tot fins i tot els domicilis i en general les tasques de coordinació amb la treballadora social i la psicoleg. Necesitaria molt d’espai per explicar-vos el seu curriculum. Es un honor tenir a Cornellà del Terri un esplet tant complet de metges  fills del poble.
M’abelleix moltissim posar el text que ella va escriure sobre la meva persona :

Hola, bon migdia. Gràcies per haver-me convidat a fer aquesta presentació. Als alcaldes de Cornellà del Terri i Palol de Revardit els senyors Salvador Coll i Jordi Xargay, al regidor de salut el Dr. Josep Maria Pla, la presidenta del Casal de Jubilats la senyora Clàudia Palomo, als membres de la junta i tots els socis que ens acompanyeu en aquesta trobada per col·laborar amb la Marató. I disposats a adquirir molta més informació gràcies a l’exposició que ens farà el Dr. Capdevila.


Tot i que el ponent d’aquesta xerrada no necessita presentació, ja que tots el coneixem sobradament, al haver estat el nostre metge durant més de vint anys.


El Doctor Josep Capdevila i Vila va néixer el 18 de Novembre de 1949 en petit poble de la comarca de l’Urgell, Llorens de Rocafort o altrament conegut com a Llorens de Vallbona per la proximitat amb el monestir de Vallbona de les Monges. Un poble molt bonic del que ens va descobrint les relíquies a través del seu blog d’internet. Va estudiar medicina a la Universitat Autònoma de Barcelona on es va llicenciar el 1981. I posteriorment es va especialitzar en Medicina Familiar i Comunitària i en Medicina del Treball.

Després d’un periple per varis pobles de la província de Girona: Angles, Bescano, les Planes d’Hostoles. I un cop aprovades les oposicions, ell i la seva muller, la Tere, es van instal·lar al nostre poble, convertint-se des del setembre del 1991 en el metge d’Assistència Pública Domiciliaria, el que es coneixia com a titular, dels municipis de Cornellà del Terri i Palol de Revardit. Plaça que ha ocupat, amb molt d’orgull, fins fa pocs dies.
Jo personalment fora dels quatre refredats i grips de rigor, he procurat visitar l’ambulatori tant poc com he pogut. Però és que el nostre metge no el pots trobar només al consultori, sinó que el pots saludar anant a comprar pa,  al sortir de missa, passejant el gos (l’Antuant) o veient com els seus fills, l’Oriol i en Lluís, porten l’abre del maig durant la festa major. Jo vaig tenir la sort, de poder ser una observadora, de primera línia, de la seva feina, quan vaig estar aprenent amb ell durant tres mesos. Us he de dir que va ser un privilegi, tant per mi com per les meves predecessores, l’Anna Bustins, la Montse Figueres i la Rosa Coll, poder realitzar aquestes petites pràctiques abans d’incorporar-me definitivament al món hospitalari, tant per l’equip que hi ha a l’ambulatori (la Maria, la Gemma, entre d’altres), com per tots els pacients que vàrem visitar.
Durant aquells mesos vàrem repassar el que comporta el jurament hipocràtic (que és el jurament que fan el metges en el moment de la graduació per a determina certes conductes per a poder exercir correctament la professió), vaig començar a fer anar el programa informàtic i el de les receptes electròniques. Però sobretot vaig aprendre a tractar amb els pacients i els seus familiars. A que hi ha visites que duren dos minuts i altres mitja hora. Que és important el que es diu, però sobretot el que no es diu, ja sigui per vergonya, per desconeixença o per no saber posar-li un nom. Que és important anar a visitar un pacient al domicili, quan aquest no es pot desplaçar, però encara és més imprescindible no rebutjar el got d’aigua que t’ofereix el cuidador/a i escoltar allò que et vulgui dir; tot i que tu ja només penses en el dinar que t’està esperant a casa.
Entrant en la matèria que avui ens ha reunit aquí. Tots sentim per les notícies dels diaris i la televisió, els grans avenços que fa la ciència en tots els àmbits, i també, es clar, en el de les malalties cardíaques (cateterismes, stents, by-pass, cèl·lules mare, etc). Però com en tantes altres patologies, el treball més important i transcendental és el de la prevenció i el del control dels pacients de risc que es fa des dels CAPS. Mirant tensions, auscultant i fent electrocardiogrames. I és que no us podeu arribar a imaginar les hores que ens vàrem arribar a passar llegint els electrocardiogrames, calcul·lant tots els paràmetres necessaris per a poder determinar si hi ha una hipertròfia de la paret, detectant les arrítmies o calculant el risc d’infart segons el Regicor. I és que un metge no pot deixar mai d’estudiar ni d’aprendre noves tècniques ja sigui fer un taponament nasal o posar una sonda nasogàstrica. Mai se sap quan un dels teus pacients ho necessitarà.   
Així doncs aquí us deixo amb el Doctor Capdevila per a que ens il·lustri a tots sobre les malalties del cor i com prevenir-les.

 

Salut i bona festa a tothom.
Doctor Capdevila li cedeixo la paraula. 

No cal dir que tot el que va dir la Dra. Ester Oliva em va arribar a l’ànima i li agraeixo en lo que val. Jo sí que puc dir que la seva estada va ser profitosa per tots, principalment per jo mateix, perquè tenir 8 hores al dia una jove metgesa acabada de sortir de la facultat de medicina i amb molt bones notes es una sort; puc dir sense cap mena de vergonya que vaig apendre molt d’ella, sap molta medicina i està enamorada de la seva professió, plena d’il.lusió i amb una empatia que la fa molt propera al qui pateix. Em consola tenir una metgesa tant estudiosa al nostre poble. Aviat serà Especilista en Radioteàpia. Per molts anys .

Be, jo si que no els reproduiré la meva xerrada que ja la va escoltar tothom, però si que felicito a totes les persones pel seu interès en aprendre sobre les malalties del Cor que tard o d’hora ens afecten a tots. He de donar les gràcies per la seva col.laboracio al Dr. Joan Pla Bartrina per les seves dots pedàgogiques a l’hora de passar per les taules a explicar com funciona un cateter controlat a distància, quan es belluga per les arteries coronàries i entre les vàlvules del cor. També va ser alliçonador ensenyar en una maqueta les diferents etaqpes en que evoluciona una arteriosclerosis, o sigui com es van taponant de colesterol els vasos sanguiinis.
Després de dinar he de dir que la Presidenta del Casal del Jubilat Sra. Claudia Palomo em va dedicar unes boniques paraules d’agraïment i que van ser molt entranyables per la meva persona. També em nom de tots em va fer un obsequi, que vaig agraÏr moltissim.
Tot seguit el Sr. Alcalde Salvador Coll em va fer un llarg parlament glosant els anys que he estat el metge del poble i com treballava durant aquets 23 anys. També em va fer a mà un escrit aprobat pel Ple de l’Ajuntament de Cornellà del Terri i signat per l’Alcalde i el Secretari Municipal i que tot seguit reprodueixo.

Molt agraït pel contingut del present certificat i pel parlament de l’Alcalde i de tot el Consistori de Cornellà del Terri i gràcies a tot el poble de Cornellà del Terri pel carinyo i estimació durant tants anys.

Molt agraït a tothom per tanta consideració.
Una forta abraçada.

Pep 

QUI CUIDA AQUEST CEP DEL TERME DE LLORENS DE ROCAFORT ?

Des de molt petit, que sempre he vist just al damunt d’un marge de pedra, aquest cep.  No recordo mai haver vist raïms, i molt menys haver-ne agafat en dies de calor tant sols per refrescar la boca. Lo curiós del cas es que en tot el tros és únic, perquè tot està ple d’olivers i per cert molt ben cuidats, costa veure una finca que faci tant de goig ?. Preguntat el meu pare , que  està a punt de complir els 91 anys, i em diu que ell sempre ha vist aquest únic cep. També em diu que sí , que fa raïms panssers i que l’amo, quan es el moment els recull. També pensa que aquest cep es va salvar de la fil·loxera.

Al salvar-se de la fil·loxera i s’ha fet molt resistent a les altres plagues i està preparat per resistir llargues sequeres sense morir-se; i aguanta tot i més. Déu sap els anys que te !!!

Diria acertadament que te un amo, que el cuida i el mima, alguns cops a l’any està per ell, sense cap dubte. El propietari, sincerament penso que no espera res, potser espera i desitja que no es mori ; potser o tal vegada li porta grats records de la seva infantesa, o dels seus pares, que junts anaven a aquesta finca a treballar; potser que a l’amo li recordi quan tal vegada la finca era tot plantada de vinya, encara que ho dubto, perquè si ho estava, que podria estar-ho, els olivers son centenaris, segur !, també podria donar-se el cas de que fos moda plantar entremig dels olivers alguna  filera de ceps i al marge també.

Hom pot veure a tots els trossos del terme, els marges ben aprofitats, a tots hi  han ametllers, olivers i algun cep plantat . Quan era petit havia vist arrabassar trossos de bosc i fer marges que aguantessin la terra; allí si plantaven tots aquests arbres.

servera d’un marge qualsevol, si es deixen madurar estan bonissimes.

 Ah ! sense oblidar les serveres i les figueres, els codonyers, que la mare a.c.s. tota la vida va fer «membrillos» bonissims, fins i tot quan estaven secs estaven ens els menjavem de postres al tros.

Codonyer del tros del Perdigó terme de Vallbona de les Monges.

 els cirerers, els presseguers, les pruneres al racó de la solana. es un ametller empeltat de pruner, la Tere li surt una melmelada bonissíma.

 que també estaven als marges i encara hi estan els pocs que queden.

Be per acabar , vostès que són entesos en la matèria de podar la vinya, poden observar que la feina està molt ben feta, segons el meu pare, perfecta, o sigui que sí que l’amo cuida aquest cep amb tot el carinyo i expertesa. Segur que vist així ens sobreviurà a tots.
Vinguen dels Perdigons a prop de la cabana de cal Perlo om pot trobar aquesta planta, que tant feliços ens feia quan érem petits, perquè a l’apretar-los contra les mans petaven molt  fort. Com que no tenien per comprar petards artificials, aquests erene una meravella. El temps jo jubila tot. Ara ja no tenen cap interès per la canalla, que ja tenen iPots o iPhone o tablets.

Pregunta pels ciutadans de Llorenç de Rocafort i algún que altre veï de les rodalies o gent que practica l’esport, –  on es troba aquest cep, més que centenari ?

Disfruteu d’aquest grabat fet a Paris l’any 1846. P. J. Croiset de la Companyia de Jesús ( Societatis Jiessus). Paris Libreria de A. BOURET Y MOREL, calle Éperon, nº 6. Una meravella.
Bona setmana Santa 2014 a tots.
Pep.

TEMPS DE MISSIONS 1958 A LLORENS DE ROCAFORT

Els més grans, si més no els que tenen la meva edad, encara tindran present la santa missió predicada a Llorens l’any 1958, Els temps eren preconciliars i nungú ho sabia, i abans que el temps ho esborri del tot, que Déu ni do de lo esborrat que està, perquè si sóc fidel a la veritat fa molt i molts anys que no he sentit parlar de la santa missió ni a la Creu de Llorens, queja no és el que era, ni en el local social, ni al sortir de missa, que sempre si queden un grup de feligresos a fer petar la xerrada, sobretot els germans Josep Mª i Ramón Moix.

Ningú esperava que el Papa Joan XXIII l’any 1959 convoqués el concili Vaticà II. Quines coses Déu meu ?

No se com aquest escrit del pare, sobre la santa missió del nostre poble, per cert molt malmès pel pas del temps, ha pogut arribar fins als nostres dies , tot una sort.

Llorens de Vallbona, per aquells anys, tenia uns 200 habitants. Es troba a 471 m. d’altitud, entre els turons del Xifrer i de Maldanell i a la part obaga de la carretera de Bellpuig a Rocallaura.
Tots els pobles abans esmentat eren de la baronia de Vallbona i de la vegueria de Montblanch.

En aquells anys Llorenç  junt amb Rocafort i el Vilet, que l’any 1972, va quedar agregat a Sant martí de Maldà . Llorens, es denominat » Llorens de Vallbona», no pas tan sols perquè havia pertangut a la seva baronia, sinó per diferenciar-lo de Llorenç de Montgai i de Llorenç del Penedès i perquè la qualificació de Llorenç de Vallbona es mol antiga.

Be, res més, espero que alguns pogueu fer memòria dels fets i de persones que surten en l’escrit com mossèn Jordi Rossell, que ja deu ser molt vellet i nosaltres deu ni do dels anys que portem al damunt.

Pep

CANTORS DEL COR DE L’ESGLESIA PARROQUIAL DE LLORENS

Jo, des de molt petit que considerava els cantors del cor de l’esglesia de Llorens, com a persones importants, dignes d’admiració i que realment donaven solemnitat i  dignitat a l´ofici religiós fos misa, funerals, vespres d’algun sant, o funcions com el Via Crucis, processóns, o cant d’Absoltes de difunts al peu del llit del difunt ( jo era escolà, i quan acabaven de cantar les absoltes, pensava dins meu: aquest home ha anat al cel !, o cants d’enterrament, com : Miserere mei Déus. Liberame, Dóminee de morte aeterna.  In paradísum dedúcant te Angeli.  Benedicus Dóminus Déus Israel. Ego sum resurréctio et víta. De profúndis clamávi  ad te Dómine ( aquest psalm 129 em posava la pell de gallina siguent ja escolà)

Jo vaig fer molts anys d’escolà i tot el que dic ho vam viure al cent per cent. Recordo amb molt de carinyo com cantava el Josep Mª Moix de cala Adelaida, el Jaume Capdevila de cal Sileta, cantant les epistoles a la perfecció, també recordo molt per una veu solemne el Ramón de cal Giné.
No cal dir que tots els cants eren en llatí ; excepte algun cant com el Crec en un Déu de LL. ROMEU Pvre. o un altre que es deia Cristo venç, Cristo regna, Cristo impera de´n Jacint Verdaguer i de LL. Romeu. o els cants del Via-Crucis que eren també en català com:  Verònica compassiva / aixuga el front sagrat / de la sang, pols i saliva / amb que jo l’he profanat. Per vostra Passió sagrada adorable Redentor perdoneu altra vegada aquest pobre pecador.

El pare recorda  grans cantors al cor de Llorens, que feien les delicies dels veïns, i forasters com :
Pau del Gallo, Modest de cal Mora en sabien molt , dos de al Giné , els dos es deien igual Ramón Bergadà, Pep de l’Emilia, germà de l’Adelaida i de la Dolors del Martí i de la Genoveva mare de la Tecla, en Ramonet del Bergadà germà del Josep. el Pepito de cal Mora, l’Albert Xifré , en Jaume Timoneda de cal Ton, en Roc Figueres, pot ser que m’oblidi d’algú, en demano disculpes d’entrada.

No recordem si mai hi havia hagut algun cantor de les seguents cases. Si algún veí de Llorens ho sap, cap problema ho corretgim i arreglat. Els noms de les cases són els seguents:  cal  Chifré, cal Coix, cal Roig, cal Damià, cal Cots, cal Pascual,  cal Mano,  cala Tresó, cal Chepe, cal Meca de fora,, cal Perlo, ca l’Andreu, cal Portomeu, cal Lliberato, cal Cames, cal Garrell, cal Blasi, cal Perejaume, cal Saltó, cal Vit, cal Blasi, cal Pusa, cal Pep de l’Andreu.
Segur que tots vosaltres haviau disfrutat dels cants d’aquests volguts cantors. bons cantors per un poble tant petit.
Una abraçada i bona collita d’olives a tots , nosaltres ho vam intentar els dies 16,17,18 i 19, les pluges tant benvingudes com necessaries ens ho van impedir. Com que les nits son llargues i dona bo estar a la vora del foc, si entreu a internet, en el blog del nostre estimat veï de Rocafort en Lluís Foix , l’article del dia 30-XI-13 sobre el final de la tardor, l’entrada de l’hivern, amb els primers freds i el primer oli us agradarà . El títol és Oli nou, verge, i autèntic.
Bona nit.
Pep.